PERSONATGES

Pere Amat, propietari rural.

Juliana, _la seva esposa.

Cecilia, llur filla, estudianta de Mestra.

Vergés, Mestre del poble.

Mossèn Gregori, el Rector.

Un Foraster.

Joan Gatell, el Batlle del poble.

Trinitat, la seva esposa.

Romanill, pastor d’ovelles.

Braulia, la seva dòna.

Senyor Vicens, veterinari.

Bartomeu, Manso jornalers.

Veus d’homes y dònes. –Pagesos. –Menestrals. –Dònes, fadrinalla y criatures.

L’acció en un poble de la provincia de Tarragona, allunyat de la capital, en la part alta y montanyosa. Època actual.

ACTE PRIMER

Sala espayosa a casa de Pere Amat .Al fons la porta d’un corredor que conduheix a l’interior de la casa. També al fons, a l’esquerra, una porta més petita ab dos esgrahons al peu, que conduheix a les golfes. A la dreta del fons un gran armari dins del mur, hont s’hi veuhen fruytes, roba de taula, servey de vaixella y demés coses pròpies. Al costat dret un balcó y cadires. Al costat esquerra la porta que dóna directament a l’escala de l’entrada. En primer terme una taula y un canapè de boga, contra la paret. Pels murs quadros representant vides de sants.

L’habitació fosqueja, es monòtona y severa.

Tarda avansada d’una festa d’istiu. Se senten tocar les campanes ab un sò planyívol. Un mormol llunyà y apagat de cants y pregaries trenca’l silenci de l’habitació.

Cecilia, sola, s’està assentada aprop del balcó llegint. Es una noya magre y pálida, molt nerviosa, morena y petita. Vesteix y va pentinada ab molta negligència y originalitat. Després d’una pausa se senten pujar les escales en mitg d’un gran silenci.

(Deixant de llegir, però sense mourers). Qui hi ha?

(De l’escala estant, apunt d’entrar). Un servidor de vostè, Cecilia.

(Vergés es un jove molt corrent; res del seu físich el distingeix d’un qualsevol. No té descripció).

(Saludantlo molt naturalment). Vostè! Benvingut sigui!

Gràcies. Està sola?

Sola, llegint.

Vol que’m retiri?

Y ara! Perquè? Vé de les pregaries, vostè?

No; ja sab que jo soch així, fet a la meva… (Cambiant de tò). M’ho pensava que la trobaria sola…

Es natural.

No ha quedat una ànima al poble fòra vostè y jo … y algun vell. Es una cosa tonta, si vostè vol, però commovedora…

Sí, es una cosa trista, estúpida…

He pujat al turó del Calvari y he vist a sota meu passar la gentada polsosa y afligida. Hauria dit realment que pesava damunt d’ella un cástich del cel.

Els meus pares m’hi volien fer anar. No saben prou com les detesto aquestes comèdies religioses!…

Y no obstant, me pot creure, Cecilia, era un espectacle poètich.

Poètich, però absurd…

No, en aquells moments no hi he pensat ab això…

(Agressiva). Sí, ja ho veig, s’ha deixat emocionar, com sempre. Quan un compren que una cosa es falsa, absurda… no sé perquè deixarse commoure per ella… valdria més combàtrela.

(Somrient). Vostè, Cecilia, me fa l’efecte d’una àliga tancada en un galliner…

(Somrient) Ja es això, ja…

Y que un dia, quan ningú s’ho pensarà…

(Fa ab els brassos la senyal d’un aucell que emprèn la volada, y ab la boca imita el soroll del batre d’ales).

Oh!… el dia que jo fassi la gran volada!…

Què?

No tornaré, com un aucell feréstech que no’s recorda més del seu niu.

Y en quina direcció volarà l’aucell lliure?

No ho sé.

Més enllà de la nostra capital?

Ah!… sí!… Més enllà, més enllà…

(Admirat). Ahont, donchs?…

No’ns comprenem vostè y jo, Vergés…

Què desitja més, si pot triomfar a la gran ciutat hont tants s’hi enfonzen?

Vostè entén per triomfar guanyar una bona plassa y viure allí tota la vida. No!.. la meva ambició vola més alt…

Y si’s trobés com jo, desterrada en aquest recó de món?

Perquè vostè vol. 

Què s’hi pot fer? Els mestres són molts, les plasses són limitades…

La terra es tant gran quan se tenen ganes de lluytar!

Aviat es dit, això… un home sensat no’s llensa a la lluyta cegament.

Així no’s planyi.

(Entendrintse). No’m planyo pas. Sé que tota mena de vida té les seves compensacions. En el més humil recó de món se troba una persona ab qui compartir les angoixes de l’ànima… algú que’ns ajuda a viure dolsament…

Ah!… no se’n fihi d’això! Es perillós esperar que la ditxa ens vingui dels altres!

Vol dir?

Lo mellor que hi ha al món es la lluyta. No puch compendre que un home enèrgich se contenti aviat de la seva sòrt. Es una cosa que mata tot gran impuls…

Es cert…

Veu? Si aborreixo tant la gent del meu poble es per això. No tenen fè ab ells meteixos, sinó…

Què faran, els pobres?

(Ab certa ironia). Vol dir que no hi ha res més a fer que ajupirse sota la desgracia y pegarse al pit, de cara al cel?

Bah! Potser si… però…

Què?

No som pas nosaltres els qui hem de cambiar les coses.

Perquè no hi hem de poguer ajudar?

No’ns preocupem d’això, Cecilia. El poble viu inconscientment y poch s’interessa ab lo que’s fa per ell. Vindrà un dia que la bena els caurà dels ulls an aquests utopistes! Els esforsos d’avuy haurán resultat estèrils… y la vida haurà seguit el seu curs, indiferent…

Oh!… descregut!… Ab aquestes idees me seria insoportable la vida!

Llàstima! La vida!… No la confongui ab això, Cecilia! Jo que passo l’hivern aquí dalt, tot sol, la sento d’altra manera: la sento més ab el cor, la vida…

Donchs, jo prefereixo la ciutat tumultuosa, hont el qui vol, sent bullir la seva vida en una inmensa fornal…

Cecilia! Sigui com l’aucell que ha traspassat el mar d’una volada y vé a fer el niu del seu amor al campanar assoleyat…

(Alsantse bruscament y fugint cap al balcó gesticulant). Ah!.., fòra! fòra això! Vingui que veurá la gentada que acaba d’entrar a l’iglesia…

(Vergés hi va; els dos guayten wi instant al balcó. Al final d’aquesta escena s’han fet més perceptibles els mormols de cants y oracions dels pelegrins que entren a l’iglesia).

(Somrient, després d’una pausa). Mentres això duri, poden somniar els constructors de ciutats futures!

Y això durarà!

Si… mentres hi hagi qui’s commogui devant de la tradició!

Y sense això.

Mentres hi hagi qui canti la llegenda!

Sense això y tot.

Mentres la tempestat no renovi els nostres aires!

Mentres el món sigui món!

(Vivament). Ah, no!… De cap manera!

(Per la porta de l’escala apareix Juliana, tota vestida de negre, ab mantellina y uns rosaris a la mà. Es una dòna de mitja edat, sos cabells blanquegen).

(Així que entra). Ah!… els juheus! Aquí xerrant sense tò ni sò mentres que tot el poble prega!…

Mare…

Això no pot anar!

Mare… respecteu…

El senyor Mestre tampoch ha anat a les pregaries, suposo…

No, senyora…

Ah!… això no està bé. Cecilia, el teu pare està molt enfadat…

Cadascú es lliure dels seus actes, mare…

Sí, ja sé lo que’m vas a dir…

Veyeu? No us enfadaríau si jo’m comensés a burlar de vosaltres, dels vostres actes?

Massa que ho fas.

No es cert.

Una mare es diferent. Pot imposar lo que vulgui a una filla, per això es mare…

(Irònica). Què’m direu si comenso: Y donchs? Y què? S’ha portat bé’l Rector? Ja us ha fet el sermó terrible de cada any?

Calla, filla. Tu tot rient ho dius…

(Més irònica). Ja ha encès l’ira de Deu ab el foch de la seva paraula?

(Somrient). Es terrible, Cecilia!

Y mal educada, això sí! No està bé això que fas, filla!

(Posantse seria). No sabeu com soch? No’m coneixeu? Deixeume estar!

Deixarte estar!… No pot ser… ets entre nosaltres!

(Reprenent el tò d’avans). Digueu, digueu, mare: Ja heu sortit tots de l’iglesia ben convensuts de que sofriu l’inevitable flagell de Deu? Ja us han dit que no plou ni plourà pels vostres grans pecats?

Donchs, veus?… no es així. Tothom ha sortit ab el cor plè d’esperansa. Mossèn Gregori no’ns ha menassat, aquesta vegada…

Molt ben fet.

(Somrient). Per què?

Val més així. La pobra gent busca consol…

Cregui, senyor, que ha sigut una cosa commovedora…

Ho creyem, mare. Aneuvos a mudar…

Te faig nosa?

No digueu això. Jo ho dich …

Ho havía de veure, senyor Vergés. Tothom anava vestit de negre com en senyal de dol…

Ja ho sé.

Els homes ab les vestes, les dones ab caputxa o cobertes ab vels y mantellines…

Hi havia molts homes descalsos, diu?…

Sí… y altres carregats de cadenes o de grans pesos. El camí meteix, perquè fos més penós, estava sembrat d’argelagues…

Argelagues!

Selvatges!

Y en mitg de tot el poble, la Verge dels Gorchs portada a brassos per les autoritats…

(Anantsen violenta cap al balcó). Y d’això’n fan una gran festa!… Oh!… Una cosa que ofega l’ànima com un plom…

May de la vida s’havien celebrat unes pregaries ab més devoció. Tot el poble en pès hi era. Els prechs dels pobres pecadors haurán pujat fins al cel… (Cecilia torna del balcó). Si això no es hermós no sé pas hont són les coses hermoses! (A n’en Vergés) Dispensi, me vaig a mudar… (Se dirigeix a la porta del fons). No més una cosa’m pesava al cor… (Dirigintse a la seva filla) que mentres nosaltres pregàvem al cel… tu te’n reyes aquí… (Ab l’emoció se li trenca la paraula y desapareix dihent). Deu s’apiadi de tu!

Sempre estem així.

Cecilia, crèguim, sigui toleranta ab la seva mare.

Per què no? Però ells que ho siguin ab mi també.

No hi fa res… cedeixi.

Està bé… però veu l’única cosa que se’ns ensenya aquí, desde petits? No hi ha pensat may vostè que es mestre?

Prou.

Ens fan creixe en mitg dels erros més grans.

Però hi ha un fons tant hermós de poesia en tot lo d’aquí!

Y que dimoni vé a treure la poesia ab això?

No’m negarà que aquests pobles ignorants, ab les seves llegendes y tradicions, tenen una poesia trista, fonda!…

No! No’m puch deixar corpendre per la poesía de la llegenda! Fa mal… es com un camp d’arena blana y estèril hont s’enfonzen els peus del vianant…

Cecilia, vostè no veu, no sent la poesia de la terra!

Veig un poble extenuat que no gosa a alsar les espatlles contra la desgracia. S’ajup sota’l seu Deu y no més sab plorar y pregar. Es necessari que això s’acabi.

No ho veurà pas vostè.

Qui sab!

En tot cas no sigui vostè la qui ho intenti. Una idea per bona que sigui, se torna dolenta quan porta la guerra dins d’una familia… y la familia, la llar dels nostres pares que’ns guarda les joyes més íntimes, no s’ha de sacrificar may per res.

Bah!… Vostè es un pobre diable dominat pel sentiment!

Cecilia… tot lo altre passa y això es lo únich que queda!…

(Ab ironia). Poruch! Jo soch més escèptica que vostè encara… Ni això queda!

(Entra Pere Amat. Porta la vesta de les pregaries; ab l’una mà s’aguanta’l ròssech, a l’altra hi porta la cucurulla. Es un home alt, roig, de pel ros, sanguini y violent).

El senyor Mestre aquí! Com es que no ha vingut a demanar pluja?

(Tímidament). Ja veureu…

El poble l’ha criticat molt y ab rahó.

(A Vergés). Y què? No es cert, amich?

Calla, tu. No tens dret a dir res devant meu. Ha vingut la teva mare?

Si.

Què fa? Hont es?

Allà dins que’s muda.

Deu estar trista per tu. No’t fa pena?… No’t fa…

Heu de tornar a comensar, pare? Ha de durar tota la vida, això?

S’ha de respectar el pensament dels altres…

Respectar!… Hum!…

Aneu a dins ab la mare. Mudeuvos aquest vestit…

Què! No t’agrada! Es vell… anticuat, això?

Per què us enfadeu?

Vés; pòrtam el gech y la gorra.

Per què no us mudeu allà dins?

Fés lo que’t mano. (Cecilia se’n va pel fons). No està bé això que vostè ha fet de no venir, senyor Mestre. Es donar mal exemple.

No, home, un mestre es diferent de vosaltres…

Per què? Què no es cristià, vostè?

Sí.

No gayre’m sembla. Y en quant a la Cecilia val més que la deixi estar… crèguim. Es un cap calent…

Per què diheu això?

Es un cavall que necessita frè y no asperons… (Entra Cecilia ab els efectes del seu pare y els deixa al seu costat, damunt d’una cadira).

Teniu això.

Y donchs! Hi ha bona esperansa per la pluja?

(Secament). Hi ha fè que es lo mellor.

Sí…

Què fa ta mare, per allà dins?

No ho sè.

Sí, hi ha molta fè an aquest poble. Una altra gent ja s’hauría desesperat o hauria fet mil esforsos pera trobar aigua…

Aquí sofrim, però no desmayem. Sabem esperar…

Massa y tot!

Calla, tu!

Pare, no podré parlar?

No!

(Cecilia, ofesa se’n va nerviosament cap al balcó).

La vostra filla sofreix molt…

Sa mare també.

En fi… no us heu de violentar tant aviat… (Una pausa breu).

Havia d’haver vingut! Quina cosa més hermosa! Feya commoure! A mitg camí de l’hermita, devant de les Tres Creus, tot el poble s’ha agenollat… Oh!… el senyor Rector no ha pogut més, s’ha posat a plorar! (Una pausa. Cecilia més calmada, vé del balcó y s’asseu sense dir res ni fer cap senyal. Amat continua). No s’havia vist may! Les dones sanglotaven com a ovelles ferides. A l’arribar a l’hermita… no’s pot contar!… les noyes besaven la terra al pas de la Verge, els homes, trepitjant les argelagues, veyen ab goig rajar la sang dels seus peus nusos… y nosaltres, els que portàvem la Verge, suant, ab el gran pès, no podíem avansar entre l’espessor de la gentada…

(Aborrida, com qui parla d’esma). Prou, pare …

(Irat) Tu, prou! No’t vull sentir més! Un pare diu lo que vol… Oh!… còm estem aquí!

No us enfadeu…

No!… Prou?… Ho vull acabar, jo! Qui es ella per dirme prou?

(Sortint anguniosa, ab la veu tremola, al sentir crits). Què hi ha? Què teniu?

La teva filla, lo de sempre.

No us enfadeu avuy.

Y tu? Què?… ja ploraves allà dins?

No… me pots creure… plorar?… no.

Ah, tonta!… Plorar per ella, nosaltres? Es ella la que ha de plorar…

Pare…

Avuy, Pere, per amor de Deu, avuy seria un pecat cridar y barallarse… (Cambiant de to). Mira, sembla que s’hagi posat núvol…

Mossèn Gregori creu que plourà aquesta nit o demà…

(Ab alegria). L’heu vist encara a Mossèn Gregori? Li heu parlat, després?

Hem pujat uns quants a la Rectoría. No pot estar més satisfet.

No’s pert la fè, gràcies a Deu.

Ab el permís de tots, me’n vaig.

Sembla que no li agradi sentir parlar d’això?

Y ara! Per què no?

Y sigui franch, home!

Vostès, els joves, no tenen respecte per res… el passat, les costums antigues se’n riuen d’això…

(Confós). No senyora, no. (Cecilia nerviosa va amunt y avall de la sala).

Els nostres avis han seguit un camí que nosaltres també volem seguir… així ho hem trobat, així ho hem de deixar… y ay! d’aquell que abandona’l camí de sos majors!

Y qui no vulgui pensar com jo no es dels meus! (Se comensa a descordar la vesta dirigintse al fons per hont desapareix lentament).

No es d’avuy que patim de la secada a n’aquesta terra. Jo tinch memoria d’haverne vist moltes. Y’ls meus pares y’ls meus avis també, segons he sentit contar. Són sofriments y misèries que’ns passem els uns als altres ab la vida.

(Sortint en cos de camisa). Y’ls vells, més plens de seny que tots vostès, no van trobar altre remey que la fè en la Verge dels Gorchs, la nostra Patrona.

(Cecilia que anava amunt y avall, de sopte desapareix pel corredor).

La que va fer el miracle!

Què es aquest miracle?

Què? En bona fe no ho sab?

(Confós). Ah!… si!… La Verge que va sortir de les aigües… no es això?

En quins temps som! Avans el Mestre ho ensenyava a les criatures!

Què té d’estrany que Deu ens oblidi?

Oh, joves sense fè!… Ahont anireu a parar?

(Confós, mirant de l’una banda a l’altra). Dispensin. Me’n vaig. Y la senyoreta Cecilia?

Se’n ha anat per allà dins… Es extrany!

Sí, se’n ha anat. Ho fa sempre que jo parlo.

(Per disculparla). No… cah!… distreta…

Sí… fesla quedar bé, tu…

Es igual; jo me’n vaig.

Déixamela cridar…

No cal, la saludaran… (Anantsen). Potser tenia alguna feyna…

Ella, feyna!…

(Cridantla). Cecilia! El senyor Mestre se’n va. (Una pausa. Tots callen embarassats).

No hi fa res. Bones tardes. Saludintla!

Estigui bò. No’n fassi cas, d’ella.

(Inquieta). No sé què fa aquella noya!

No ho deu haver sentit.

(Vergés desapareix. L’Amat l’acompanya fins a la porta).

Ni ab els seus es atenta.

Mal educada! Què ha après allà baix?

No res… mal…

(Se presenta Cecilia per la porta del fons).

Per què no sorties més aviat? El senyor Mestre se’n acaba d’anar…

Es igual.

Per què te’n has anat d’aquí? (Cecilia no respon). Digues!…

Pare, quina importància té això?

Per què te’n has anat, vull saber!

Déixala estar.

Ho fas sempre que jo parlo de les nostres costums y creencies… per què?

Pare, si no’m deixeu lliure dels meus actes, si heu de trobar malament tot lo que jo faig, no pujaré cap més istiu.

Lliure!… Massa que ho ets, de lliure!

No pujaràs més, dius…y qui ets tu per dir això?

Soch jo…

(Violent). Y tu… tu qui ets?… Que ets aquí, a casa meva, devant meu ?

Déixala estar. Acabem la festa en pau avuy.

No! Tot el dia que la guerra se’m remou per les entranyes! (Cecilia sense dir res se’n va altre cop pel fons. Amat continua més irritat). Ho veus! Fuig! No ho vull. Se’n va, volguent dir: No’t vull sentir, te menyspreuho… Això s’ha d’acabar… (Anant cap al fons). Escolta tu, orgullosa…

(Contenint al seu marit). Calla! Aturat! Pren paciència, tampoch lograràs res…

Es vergonyós per nosaltres tenir una filla així. Veus?… avuy meteix totes les noyes del poble hi eren, y ella…

Tenim aquesta creu, portemla ab paciencia.

Tu la perts!

Jo, pobra de mí!

Li vas encara ab massa amor.

Jo tinch por de pèrdrela, la meva filla. Sento que no es nostra ja. Y tu la tractes molt malament. Se cansa de viure aquí… y fugirà. Mentres que si la sabéssim estimar potser mudaria.

Estimar?… Sí… s’hi guanya molt estimant!… ja’s veu…

(Sortint decidida pel fons). Pare, mare, escolteu: jo no puch ser com vosaltres, no puch creure lo que vosaltres creyeu. M’es impossible. Si no fossiu els meus pares no’m podria estar aquí… ara vull respectar la vostra manera de veure… Us respecto perquè…

Mentida! No’ns respectes.

Y si’ns respectes no’ns estimes.

Sí, mare…

Quan s’estima se fa lo que’ls pares volen y’s pensa com ells.

Això no. Se pot estimar a una persona y pensar y obrar de diferenta manera que ella.