Una persona qualsevol, sí. Ab els pares, no. L’amor als pares es obediència, sinó…
L’amor meu…
No’n parlis. Falòrnies! No hi crech ab el teu amor.
Pitjor per vos!
No responguis així, filla.
L’amor tant es fill del qui estima com del qui se sent estimat. Si no hi creyeu, vos meteix ne perdeu la meitat del amor que us tinch.
Sabieses?… Ja sabs que no ho entenem això!
No, filla. Parla plà com nosaltres.
Ta mare y jo volem fets y no paraules… Ja ho sabem que’n tens de molt boniques.
Respecteu la meva manera de veure.
Respecteula!… Oh! la gran senyora! Respecteula! Hum!
Sí… si no voleu que me’n vagi o que no pugi més.
Això no’s diu, filla.
Deixemla dir, posats a tolerar! Déixali dir tot! Y que se’n vagi! Y que no torni més!… Bon vent!
Això no ho dius de cor, no ho has de dir.
Sí, a fè de Deu! Vés! Déixans tranquils d’una vegada!
Pere, prou. Quan t’enfades te tornes dolent…
Respectemnos els uns als altres. No tingueu aquesta idea tant despòtica de la vostra autoritat! Una filla, veyeu? no està obligada a pensar ni a ferho tot com els seus pares… Vos meteixa, quan no m’heu fet patir per coses tant petites com el vestir y’l pentinar!…
Jo ja no’t dich res, callo perquè tu estiguis contenta…
Callar perquè estigui contenta! Mal fet!
La mare sab estimar més que vos… ab ella podria ser ditxosa, ab vos may!
Filla, el teu pare t’estima molt.
Però es un amor que’m lliga y’m reduheix a ser una esclava de totes les seves voluntats. Y això no ho vull. Soch filla vostra, sí; però’l meu esperit es ben meu, lliure. Si no’m compreneu respecteume o deixeume estar a ciutat guanyantme la vida sola. Què hi faig també aquí?… Us faig mal sense volguer y vosaltres me’n feu a mi… El pare està contínuament irritat…
Sí, contínuament, perquè no’t comprench. No comprench que una filla pugui dir lo que tu dius als teus pares. Hont ho has après? Aquest es el teu saber? Saber del dimoni! Y en quant a obehir… a qui obeheixes?
No puch. No m’he proposat no obehir, es que no puch. No’m compreneu; ho sé, ho veig… y si m’estiméssiu forsa no sería res tot això… me voldríau tal com soch… Preneume, estimeume tal com soch!…
Jo t’estimo, filla.
Tal com ets, no!
Pare, el món està fent un gran cambi. Vosaltres aquí dalt, no ho sentiu, no ho veyeu. Jo ja no puch ser com vosaltres ni que vulgui. He begut en altres fonts…
A les fonts del mal!
Ho judiqueu així, però no es cert. El mal no es lo que vosaltres us creyeu. El mal es un altra cosa: l’ignorancia.
Vetaquí tot lo que’n sabs dir, filla: ignorants.
No dich això, jo.
Ens ho has dit mil vegades!
Sou com els altres, com tothom…
Com tots els ignorants, no es cert? Gràcies.
No. Prou. No vull dir res més. Preneu en mal tot lo que dich. Es desesperador!…
No parles sense ofendre.
En les teves paraules no hi ha amor.
El meu cor n’està plè, per vosaltres y per tothom. Y això voldria que ho comprenguéssiu. Si jo devegades no soch prou amable no es per desamor sinó perquè vosaltres me poseu violenta.
Has pujat de ciutat donante una importància!… Tothom ha d’estar per tu, y tu per ningú…
Es cert lo que diu el teu pare.
Y què significa fer tant la sabia? Y tants desprecis! Els que saben tenen de sentir amor pels ignorants.
No es això lo que jo faig? Sinó que vosaltres no ho voleu entendre. Jo vull combatre l’ignorancia y tot lo que la fomenti, però sense orgull, sense fer la sabia, com vos diheu. Som tota una creuada de joves; potser tots no tindrem el meteix coratge, però es la nostra obra, de tots… L’ignorància es la font de tots els mals; el vostre fanatisme, la vostra misèria, tot es fill de l’ignorància. Y nosaltres, els joves, ens escamparem pels pobles… metges, mestres, farmacèutichs y la combatrem ab totes les nostres forses; sigui allà hont sigui la combatrem.
Aquí no intentis fer res.
Oh!… no’ns aturarà la familia, ni rautoritat, ni cap poder de la terra, ningú que trobi la seva forsa en l’ignorància.
Ay filla!
(Contenint sa fúria). Déixala estar. Està molt bé tot això. Però que’m digui lo que es l’ignorància per ella… la religió, la nostra fè, les nostres costums?…
Y moltes altres coses… y això també.
Has fet bé de parlar tant clar. Molt bé ! Y perquè vegis que t’ho agraheixo, escolta: l’any que’t manca per acabar la carrera, dónal per cursat…
Què es bèstia això!
(Ràpit y menassador). Una vegada’m vas dir selvatge…
Y ara ho voleu ser?… No pas ab mi!
Llibres, papers tot anirà al foch…
(Enèrgica y dolorosament). May! May! Me voleu esguerrar la vida!
Per Deu y la Verge! Pere, tingues seny!…
(Veyent a son pare que va menassador cap a n’ella). Mare! Atureulo, sinó me’n vaig!
Calma, filla! Tu, Pere!…
Fugir! Anarsen! No vull sentir més aquestes paraules. Fuig! Vina, jo t’acompanyaré!
(L’agafa brutalment y donantli cops a l’espatlla la vol treure de casa).
(Desprenentse d’ell, plena d’excitació). Pare, prou! Adéu, mare! Adéu tot lo d’aquesta casa!
(Ab un crit del cor). No, filla meva! (Al seu marit, indignada). Ho veus, brutal!
A l’escala se sent un crit de: Amat! Company!…
(Es en Joan Gatell qui vé precipitat y inquiet. Es el batlle del poble. Va ab roba bona de pagès. Es home seriós. Amat va a rebrel a l’escala mentres Juliana s’emporta a la seva filla cap dins).
Filla meva! Vina! Perdona!
No, mare, això s’ha d’acabar. (Desapareixen).
(Rebent al Joan al cap de l’escala). Què hi ha, Joan?
Què teniu?
No res; digues, per què vens tant depressa, suat y esbufegant?
Dónam un consell! A veure…
Parla. Què hi ha?
S’ha presentat al poble un foraster, un senyor que dirigintse a un grupu de pagesos els ha parlat de l’aigua y de la secada…
Y qué! Digues. Per què’m vens a trobar?
Perquè es un home perillós y no sé què fer. Si anéssim a veure a Mossèn Gregori…
Per què ?
Aquest home … comprens ?… en bones paraules potser vé a fer mal. No soch pas jo’l qui ho dich. Alguns volien que jo’l cridés a l’ordre, altres m’han dit d’anar a trobar al senyor Rector… El senyor Mestre ha parlat un moment ab ell…
Y ahont es ara ?
Ell? Al portal d’avall, penso. Estava plè de gent.
(Apareixent pel fons). Què hi ha? Què diheu d’un foraster?…
(Sortint derrera de sa mare y permaneixent a la porta com ella). Quina mena d’home es aquest?
Tu a dins!
Prou.
Quina mena d’home es?
Un senyor ben vestit, ab una barba rossa, un galan home…
(Anhelosa). Jove, alt, uns ulls blaus, vius, com dues estrelles?
(Admirat). Cert, es ell .
(Per sí). Sí, es ell!
(Desapareix vivament cap dins).
Es boja!
La nostra filla no està bé, no.
Bah! Sempre l’he vista igual: un foch follet.
L’hem de saber portar mellor, Pere.
Què diheu, donchs? Què fem ab aquest home?
Algun embaucador!
Un xerrayre!
(Sortint y dirigintse al Joan). Y què diu aquest home? De què parla?
Parla de les aigües, que no hem de fer pregaries, que ell sab un medi de que no’ns manqui may aigua…
(Cecilia posa gran atenció a lo que diu Joan).
Aigua! Còm?
Dels gorchs, diu ell.
(Horroritzada). Dels gorchs de la Verge!
Dels gorchs sagrats!
Deu ésser boig!
(Ab un crit). No!
Filla!
No es boig! No!
Què sabs, tu? Deixa estar.
No es ben estrany això? Jo no sé què fer.
No feu res sense veure a Mossèn Gregori. (Se sent la veu d’en Vergés a la porta).
Ab permís…
El senyor Mestre.
(Sorpresa). Ara meteix se’n acaba d’anar.
(Al entrar). Els porto una nova.
Parli al moment!
Lo d’aquest foraster? Ja ho saben per mi. Ara acabo d’arribar. Y ahont es ara? Què s’ha fet d’ell?
L’ha sentit, vostè?
L’he sentit y es un home de valer. Me sembla que’l poble no faria malament d’escoltarlo. A casa de la Vila per exemple, ab tots vostès…
Vol dir?
Es una idea meva.
(Arriba la senyoraTrinitat, tota agitada).
Es aquí’l Joan… sí, m’ho pensava.
Què hi ha?
Vinch de casa la Vila buscante. Dispensin que no hagi donat les bones tardes.
Assentis, fassi’l favor
Sí, gràcies. Vinch perquè s’ha presentat a casa un foraster a demanarte no sé quin permís pera parlar…
Ab mi?
Sí, ha dit que tornaria.
A quina hora?
No ho ha dit.
Company, anem a veure a Mossèn Gregori.
Y què li direu a Mossèn Gregori?
Es natural… què li direu?
(Baix a l’entrada). Ave Maria Purissima!
El senyor Rector!
Y jo no l’he vist…
Ja ho deu saber.
Segurament.
(Tots van a rebrel a l’escala).
(Aprofitant el moment). Cecilia!… Oh! que estava inquiet!
Qui es aquest home? Vostè ho sab?
(Donantli una targeta). Tingui, Cecilia, per vostè.
(Rapit, havent llegit el nom). Oh! Ell! El cor m’ho ha dit. Me vol ajudar, Vergés?
Per vostè tot.
Li ha parlat de mi?
No més m’ha dit: coneix vostè una Cecilia Amat? Y m’ha donat la targeta. Qui es?
Un amich meu… calli!
(En mitg de tots que’l festejen, apareix Mossèn Gregori. Es home de mitja edat).
Estich cansat.
(Acostantli una cadira). Assentis.
Gràcies, fills meus.
(Que està separada d’ells, diu a Vergés). No vacili, Vergés. (Vergés sembla duptar). Si no té coratge deixim, covart!
(Desapareix, dissimuladament. Els altres distrets ab Mossèn Gregori no se’n donen compte. Vergés la segueix poch decidit).
Tot ho sé. Ja m’han portat la mala nova.
Què’n pensa, Mossèn Gregori?
No es res de bò, veritat?
Deixeume respirar, espereu… (Una pausa. Tots se’l miren ab gran anhel y ell continua): Ha arribat un vent tempestuós!
Y què hem de fer?
Senyalins un camí.
Deu ens illumini a tots. Després d’un acte tant hermós com el d’aquesta tarda vé’l dimoni a sembrar les seves tempestats.
Donchs, quina mena d’home es aquest?
Algun revolucionari terrible; un d’aquests sembradors de discòrdies que tant abunden per les ciutats…
Jo estich torbat, no sé qué fer.
Lo que’ns aconselli’l senyor Rector.
Voleu dir que es un enemich tant fort?
El mal y l’idea del mal sempre són forts enemichs.
Es cert.
Ell, per sos mals fins, tocarà la part més flaca del poble. Us parlarà de l’utilitat, de la cullita, de la riquesa, del benestar, y lo que busca es treure la fè dels vostres cors. Aquests homes són com les males herbes dels vostres camps. D’allà hont s’arrapen ne xuclen la vida. Són uns enviats de Satan!
Què hi venen a fer aquí dalt!
Devegades són explotadors astuts y egoistes. Voldrien aixecar fàbriques al lloch de les iglesies y aspiren ambiciosos a ferse amos del món ab el seu diner.
Oh, l’ambició boja!
O bé són anarquistes folls que fan el mal pel mal. Això es lo més possible. S’escampen pel món a predicar maldats…
No crech que aquest home sigui d’aquests.
No ho podem dir.
Sentimlo primer… no us sembla?
No us fiheu de la gent estranya que us vulgui portar el benestar a casa senyal que busca el seu…
Desconfieu de tot lo que no porti la marca del Senyor,
Què’ns aconsella, vostè?
Jo tinch entera confiansa ab el meu poble, però no m’atreviré a deixarhi predicar certes idees. No’s pot creure massa en la bondat de ningú… no us ofengueu. Què diríau d’un pagès que per que té un camp de bon blat permet que un altre li sembri de males llevors?
Així vostè tem molt.
Sí que temo. Se diu que’l vent porta certes malalties de l’una encontrada a l’altra. La paraula es com el vent que porta’l mal y la febra de les ciutats perdudes al cor sa de la montanya.
Sí, com més va més gros veig el perill.
Me sembla que de res ne feu una montanya.
Jo penso: y’ls bons, donchs… els forts, els fidels, per què hi seriem al món?
Això es consolador.
Cregui que les dones no flaquejarem.
Quan les sento parlar així me fan un gran bé. Veig que’l regne del Senyor s’aguantaria més fort y segur si totes les dones fossin com vostès. El meu ministeri meteix, què seria sense la dòna?
Mossèn Gregori, no’ns espantem, sigui’l nostre capità.
Demanaré noves forses al Senyor, (Una pausa. Mossèn Gregori medita un segon). Una idea! En casos semblants s’ha de tenir diplomàcia. Aneu, busqueu aquest home y de part meva convideulo cordialment a venir a l’Abadia.
(Tots queden sorpresos).
Vol dir?
Sí, molt ben pensat.
No ho trobo prudent.
Ab sò de pau se vencen els més grans enemichs. Dieuli que vingui a casa meva, que’l senyor Rector li vol parlar y que s’interessa per ell…
Ab molt de gust li diré.
Sempre l’Iglesia per medi de la dolcesa y la mansuetut ha triomfat de tot. Després no val res ésser bò si no s’es una mica astut. Aneu. Compliu bé l’encárrech.
Y si no vol venir a l’Abadia?
Aleshores, si convé, per privarlo de parlar se l’agafa.
No’s va tant depressa sense motius.
Ab la lley a la mà sempre’s troben motius quan se vol condemnar a un home.
No deixa de ser una cosa molt delicada…
(Desapareixen).
Que la Verge dels Gorchs us guihi. (S’alsa, se passeja un instant, y continua). Ah, senyores! Per primera vegada sona a n’aquest poble el crit de guerra!
Ens defensarem.
Si no ho fan els homes, ho farem nosaltres, les dones.
Les dones! Sempre he tingut tota la confiansa ab elles. Les dones!… Son les columnes del temple del Senyor!
Ah! Mossèn Gregori!… no pas jo…
Per què ho diu?
Per la seva filla, provablement…
Ah!… això…
Quina pena, Deu meu!…
Sobre aquest punt ja li he dit altres vegades que pot tenir la conciencia tranquila.
Es igual… sofreixo molt per ella, Mossèn Gregori… Es cert que estich més tranquila que avans. Però’l cor sofreix molt, el cor d’una mare. Veu? ara fa un instant ha desaparescut… Ahont es? Segurament en busca d’aquest home, ab el Mestre…
Es cert, tot d’un cop no l’hem vista més…
Jo sí… he vist com fugia… No he volgut dir res per son pare. Un dia, ell no s’aguantarà… Oh, Jesús!…
No perdi la confiansa. La seva filla cambiarà…
No… sort d’això, després de tot. Tinch esperansa que la Verge obrarà un miracle. No sé per què no, veritat? No n’ha fet d’altres? Tinch aquesta esperansa… li tocarà al cor, un dia…
Què es dolsa aquesta paraula: esperansa! Aquesta mel cristiana no s’ha d’allunyar may del nostre cor!
Llum pels ofoscats! Camí pels esgarriats!
Oh, sí! Aquesta es la paraula! Llum pels ofoscats, Senyor! Vostès també ho han estat d’ofoscats y qui sab si per medi de la seva filla se’ls envia la llum?
(Ab angoixa). Què vol dir?
Qui sab si això no es més que un petit càstich?
Un càstich! Pera mi? En què puch haver ofès al Senyor, pobra de mi?
Sovint se l’ofen sense tenir l’intenció d’ofendrel; se l’ofen creyent anar pel bon camí, quasi sempre que seguim lo que se’n sol dir impulsos y desitjós naturals.
Mossèn Gregori… expliquis més clarament! No’m fássi sofrir! En què he pecat jo?
Ha pecat d’ambiciosa.
Això es cert.
Vostès me confonen.
Ha volgut que la seva filla, costés lo que costés, sobressortís per demunt de totes les noyes del poble. Se’ls va dir que la noya tenia talent y vostè y’l seu marit se’n han sentit tant orgullosos que ja no han vist res més…
Y això es un gran pecat per uns pares?
Això precisament, no. Però vostès varen enviar la seva filla a la gran ciutat, lluny de les seves mi- rades…
La vam enviar a ca la seva tía.
No hi fa res. La tia passava moltes hores que no la veya. No sabia quina mena d’amigues tenia, no vigilava les seves lectures… La seva filla fins va arribar a publicar algun escrit en un periòdich no gayre com cal. Y això durant l’edat més crítica, el mellor temps de l’educació moral, quan el cor y la inteligencia s’obren pel mal o pel bé… (Pausa breu). Deixar una filla lliure, abandonada a sí meteixa en una gran ciutat… ho comprèn?… (Juliana apesarada, ab el cap baix, no respon). L’haguessin enviada a una pensió de religioses hont algú hauria cuydat amorosament de la seva ànima…
Comprench la meva falta. Si vostè hagués sigut aquí!… Ah! Deu meu!
No he dit això per espantarla sinó pera fer llum… Vostè no deixi de confiar en la Verge…
May de la vida!
Estigui tranquila. Pensi que si ella no vol empendre’l bon camí, no serà perquè li hagin mancat bons exemples dels seus pares.
Això no.
(Juliana està abatuda ab el cap baix).
Y a la hora suprema que la justícia de Deu se decideixi per tota una eternitat, quan el món tremolarà en sos fonaments y’ls ulls dels pecadors ploraran fel y sang, ella sola serà la única responsable de les seves accions davant del Gran Jutge!
(Horroritzada, en plor, cau de genolls als peus de Mossèn Gregori, cridant). Gran Deu! Deu de misericòrdia! Perdó! Pietat per la meva filla!
(Que entra de sobte ab el gest y la mirada violenta). No hi ha pietat! No hi ha perdó!
(Sense esma d’alsarse). Oh!… Amat! Què hi ha?
Alsis, senyora, calmis! Jo no volia disgustarla així…
(Alsantse y acostantse al seu marit). Què hi ha? No’m callis res! T’ha donat un altre disgust la nostra filla?
Sí… ara fòra perdó! Fòra pietat! May més!
Pere!…
(A l’Amat). Calleu.
(Agafant pel bras a Juliana). Anem a dins, senyora…
No! Sàpigues que tot el poble’n va ple! La cara’m cau de vergonya! Al mitg de la plassa, devant de tot el poble, ella l’ha abrassat y besat…
Oh!… es monstruós!…
(Amat abaixa la cara).
Filla indigne! Escandalosa!
No li havíeu d’haver dit.
No, ben cert.
(Anantsen plorant). Deixeume amagar! No soch digne jo… no!… Jo soch la culpable!… Oh!… Deixeume amagar.
(Desapareix).
Aquests sofriments de sa mare els hi faré pagar!… Oh, Deu!…
Calmeuvos, Amat. La Verge farà un miracle. Li tocarà al cor, se tornarà bona y la perdonarà…
Jo no, donchs !
Jesús Deu meu! No digueu això!… Me’n vaig ab ella… No digueu això, Pere…
(Desapareix).
Jo, no, may més!
(Horroritzat). Pere, diheu un gran pecat!…
(Anant amunt y avall, violent). May més! May més!
(Alsant els brassos). Llum pels ofoscats, Senyor!
ACTE SEGON
Un gran pati a l’ayre lliure, als darreres de la casa que habita el pastor Romanill. Té al fons una gran porta feixuga, ab portella, que dóna al carrer. A la dreta el mur vell y assalinat hont creixen les morelles y altres herbes de paret. A la part alta, d’entre les pedres, broten els tanys luxuriants d’una figuera borda. A l’esquerra la casa. Fins al primer pis es més sortida que’l reste. Hi ha un terrat ab barana rústica d’obra. Sota la volta del terrat, en primer terme, un portal en forma d’arcada que es el pas de la casa al pati. En segon y tercer terme dues portes ab reixats de fusta que son les dels corrals de les ovelles. Entre una y altra porta, vora la paret, un llimoner molt vell, de fulles esgroguehides.
Mitja tarda. Se senten belar les ovelles a fòra que acaben de sortir. El pati y’l carrer encara están plens de polsaguera. La porta del fons tota oberta, veyentse clarament les cases del devant. Pati y carrer tenen la llum d’una tarda nuvolosa d’istiu.
Romanill que es un home alt y ben fet, s’està gallardament plantat al mitg del carrer. Porta una brusa curta y va tot afeytat. Dins del corral una ovella bela planyívolament.
(Al rebadá, que nos veu). El temps no està massa segur. Pòrtales no més fins al coll del Calvari. (Cullint una pedra y tirantla contra una ovella ressegada). Ruix-que!.. Au, tu, gandula!…
(Que surt a la finestra de la casa del devant). Y ara! Que no les treyeu vos, avuy, pastor?
No… altra feyna tenim.
Donchs què es cert lo que’s diu?