D’hont sortirà l’aigua?
Això son falornies!
Anys endarrera’l jayo Rafi ja ho deya això…
Tenia’l llibre dels bruixots y podia saber tots els secrets de la terra…
Quí hi creu avuy en bruixots?
Jo.
(Que s’ha acostat al Foraster). Ja li vaig prometre…
(Efusivament). Oh! Gràcies!
Es tot lo que podia fer. No m’exigeixi res més … no’m puch comprometre…
Gràcies. Ha fet molt. Ha disposat el poble en favor meu. No esperava tant…
(Mentrestant continua la conversa y brugit general).
Aquest mestre!… qui’l fa enredar?
No’t fassi por… es un fresseta!
Vaja, que parli ell!…
Y escolteu ben atents! Proveu que no sou pas selvatges!
(Lluny). Que cridi forsa!
(Imitant el tò de quan se fa marxar un ase). Oix.., que! Arri!…
Qui es aquest imbècil?
Fora! Fora!
(Aprofitant el mormol de la gent diu al batlle y a l’Amat). M’he escusat tant com he pogut…
No’ns ha d’explicar res a nosaltres…
Me sembla que hi ha posat un entusiasme inútil…
Oh!… no. Per quedar bé…
Amichs, us demano silenci… (Se dirigeix al poble molt serenament). Es cert que’m podia adressar als quatre o cinch forts propietaris del poble… y al senyor Rector, però he preferit dirigirme a tots, en un lloch públich. S’ha escampat la veu de que jo venia aquí a atacar la religió y la propietat, les vostres costums o creencies. No, seria molt petita aleshores la meva missió, molt pobra. El meu intent no es aquest, encara que molt podria dir contestant a la guerra que se m’ha fet. Podria dir que es ignoscent, avuy dia, intentar cap bé pel poble sense atacar directe y fortament aquestes dues forses: propietat y religió… al menys en la forma vergonyosa y estúpida que imperen avuy.
Senyor, se li prega que retiri aquestes paraules.
No cal, això es dit de pas.
Se li prohibeix atacar la religió…
No!… Que no’ns toqui la religió!
No! No! No!…
Pobres de nosaltres!
Esteu tranquils ! No vinch a parlarvos d’idees, sinó de fets, de coses positives y reals, pel vostre bé!
Y per què’l voleu el nostre bé? Què espereu de nosaltres?
No espero res, egoista! Si tots fossin com vos, aquí meteix acabava…
Donchs, son molts els que pregunten això…
Estem acostumats a pagar tant car el bé que se’ns fa!
Prou. No destorbeu més. Parli, senyor.
Us he dit que no venia a parlar d’idees… y es cert. De totes maneres, creyeume, no’s pot posar remey a molts mals ni’s pot fer triomfar la rahó, sense destruhir avans certes idees …
Quines idees?
Això! Que parli clar!
Jo voldria que tot lo que dich fos clar per vosaltres com la llum del gran dia… Hi ha idees y sentiments arrelats al nostre cor, heretats dels nostres pares, que per nosaltres són la pura veritat, la suprema rahó y únich sentit de la vida. Y no obstant, aquestes idees y sentiments que guien totes les nostres accions poden ser falses…
El poble no l’enten, però jo veig les seves intencions. Sabeu lo que vol dir ab aquestes paraules? Que les nostres creencies, el nostre miracle de la Verge, tot es fals y mentida pura…
Si! Si!
No! No es això!
Ne pot anar!… Prou!
Oh!… fòra!…
No podem tolerar una paraula més! Oh…! poble!…
No siguis violent, Pere… Deixa dir.
Ajúdam, tu! De què’t serveix l’autoritat?
M’atribuhiu paraules que no he dit. Està bé. Deixeume parlar… tot just he comensat.
(Entre’l grupu enemich). Prou! –Ja’n tenim prou!… –Fóra d’aquí!… –Lluny del nostre poble!…
(No tant intenses). No! No! –Que parli!… –Calleu!
(Crits y protestes en favor y en contra del Foraster).
Escolteu, gripaus, que es pel vostre bé!
Fòra’l menescal!… –Vell brut!… –Vell vert!…
Fora l’heretge! –Fóra! –Guerra!
Qui ho atura, això? Pere, tu ets responsable…
Està bé, ’n responch!
No es just!…
La qüestió no està en ser just, sinó en vèncer.
(Al Romanill). No hi ha medi possible! Es un poble selvatge, aquest?
No! Ja ho veurà! (Ab gest alt y noble, un xich brutal, imposant, se dirigeix a la multitut avansant alguns passos). A fòra qui no estigui content! A fòra dich!… Lluny el quí cridi! Soch a casa meva y no hi ha autoritat ni res que hi valgui!… De què serveix l’autoritat aquí?
Autoritat de palla!
Si la forsa es la sola autoritat, qui vulgui res que surti! (S’imposa y tothom calla). Gripaus! Covarts!… que tireu el verí per darrera! Cuchs! de la terra que us afarteu de treballar y us moriu de gana! Taups vergonyosos!… miserables!…
Romanill, vos meteix heu dit que a casa vostra no s’havia d’insultar a ningú…
Qui son els primers?
Romanill, no’t comprometis…
S’ha acabat. (Al Foraster). Parli vostè, ara.
Calma tothom! Deixeu dir. Després parlaré jo …
(Baix). Tu, no. Enviem a buscar el senyor Rector…
Fés lo que vulguis!
Valdran més dues paraules d’ell…
No vindrà…
Sí que vindrà. Aneuhi vos meteix y digueuli que jo li prego… que es per la salvació del poble… (L’home se’n va. Segueixen els mormols apagats).
Escolteu, tingueu paciència. No’m feu la contra avans de parlar. Procuraré ser ben clar. Jo coneixia el vostre país y les vostres necessitats, sabia que molts anys la secada us feya perdre les cullites… Però la secada, que per vosaltres es un càstich de Deu, una venjansa del cel… obeheix a causes naturals y sols per medis naturals heu de buscar el remey. Aquí teniu una creencia, una llegenda religiosa que pesa sobre vosaltres com una llosa de sepulcre. No vinch jo a criticar la vostra manera de veure y de sentir les coses sinó a obrirvos els ulls a la realitat… Aquesta fè cega ab el miracle de les aigües, us priva de vèurela com jo la realitat…
Poble, no te l’escoltis més!
Deixeulo parlar !
Costi lo que costi parlará! Mentres sigui dintre les quatre parets de casa meva parlarà!…
Això es dir massa!
Ni que no més se quedin tres persones a escoltarlo!
Sí, vinch a fer una obra bona y cap poder m’aturarà. Deixo de costat les vostres creencies. Escolteu: no molt lluny d’aquí teniu uns gorchs que vosaltres anomeneu gorchs de la Verge…
Son els gorchs sagrats, miraculosos !
Son les aigües de la Verge que curen els malalts.
No’ns toqueu els gorchs de la Verge!
No! no’ns toqueu la Verge!
Deixeu parlar!
Parli! Què opina vostè d’aquests gorchs?
Que si feu a n’aquell indret els treballs necessaris, trobareu una gran vena d’aigua que us portarà la riquesa, la vida als vostres camps… (Espectació general). Ab no gran esfors us en podeu assegurar… estich segú del resultat!
De què tindrem aigua?
No ho dubteu.
Molta?
Sí, molta.
Es molt aventurar això!
Què es minayre vostè?
Sí, encara que no’m guanyi la vida ab els meus brassos. Els meus pares eren uns richs propietaris de mines y jo vaig passar moltes hores de la meva infantesa en les entranyes de la terra. El goig mellor per mi, més que tots els jochs d’infant, era la voluptuositat dels misteris que ella’m revelava. De jovenet, al meteix temps que’m dedicava a l’estudi y al treball de l’inteligencia, el meu pare’m va ensenyar a descobrir els secrets de la naturalesa. No hi ha res més hermós al món que les relacions de l’home ab la natura. La terra es per l’home com l’home es per la terra, y tots els somnis d’una altra vida jo’ls maleheixo si m’han d’allunyar d’ella. Ella’s dóna com una enamorada a l’home que la sab compendre y estimar y obre els seus ulls, ses entranyes pròdigues de preciosos metalls y d’aigües tant riques com els metalls. Ab amor y treball, amichs, la terra se’ns fa nostra, y per això, aquí com en altres parts, m’ha mostrat els seus secrets que son la riquesa de l’home. Aquella aigua dels gorchs, com se pot creure de cop, no neix de les filtracions de la serra de Rocalva. La serra es erma, de roca viva, hont no hi arrelen més que magres herbes… y ademés no hi plou, com vosaltres sabeu. Y no obstant, a baix al peu, teniu aquestes hermoses aigües, aigües vives y abondantes que’s renoven constantment …
No, senyor, dispensi que’l contradigui… les aigües dels gorchs son mortes, aigües encantades com solem dir aquí…
Es un error vostre. Cap element de la naturalesa permaneix en eterna quietut!
Sí, allí s’estan les meteixes aigües pels sigles dels sigles!
Les aigües benehides per la Verge!
Son miraculoses!
Han curat molts malalts !
Han tornat la vista als cegos!
Y la forsa al paralítich!
Y les aigües sagrades s’estaran inmòvils per tota l’eternitat perquè Deu ho vol!
Es un error, una idea falsa, mantinguda per la llegenda religiosa. Aquelles aigües son vives, abondantes… y se’n tornen estèrilment a les profunditats de la terra perquè vosaltres voleu. Van de nou cap a la vena mare, al riu d’aigua que’s pert en lo profon. Oh, poble!… abandona la llegenda y entra a la realitat. Doneume la vostra confiansa y de tot lo que us he dit jo’n responch ab la vida!…
(Mormol general).
Silenci! Prou! Ja ho sentiu, ens venen a destruhir nostres creencies, la fe ab la nostra Patrona, les aigües sagrades dels nostres avis!…
Vinch a ensenyarvos d’utilisar els elements que la Naturalesa us ofereix!
L’utilitat! Ab això se’ns vol enganyar!
Y vosaltres que no’ns enganyeu?
Silenci!
Escolteu!… Senyor batlle, déixirn exposar, explicar el meu plan…
No, Joan!
Tenim una cosa mellor que tots els teus plans, la nostra fe!
Vol la nostra perdició!
Escolteulo! Ajudeulo!
Si no us lliureu d’aquest fanatisme no us treureu la misèria de demunt vostre!
Ja s’ha blasfemat prou aquí! No volem forasters, no volem ningú que’ns…
(La veu de l’Amat queda ofegada per un mormol general y crits venint del carrer).
Oh!… –Ara! –Pas! –Pas! –El senyor Rector!… –Mossèn Gregori!…
El senyor Rector!… Respiro, Joan!
(Mossèn Gregori penetra entre la multitut molt emocionat).
Germans meus!
Visca el senyor Rector!…
(Que s’ha dirigit cap al lloch de les autoritats). He fet el sacrifici de venir però no’m dol…
(Anant efusivament, acalorat, cap en ell). No, senyor Rector. Era necessari… parlils desseguida…
Sí. Acabo de saber que s’han dit veritables monstruositats!… (Dirigintse a la multitut). Germans!… Quina necessitat té dels homes el poble que està sota la protecció divina?
(Espectació general y veus de consentiment).
Vostè, senyor Rector, ha vingut sens dubte mal aconsellat…
Jo vinch a protestar de les abominacions que s’han dit aquesta tarda…
No s’ha dit cap abominació.
No he vingut pera disputar ab vostè, sinó pera parlar al meu poble, al poble fidel al Senyor… Vostè, si’m vol creure, retiris; hi guanyarà. Aquesta bona gent comensa per no entendrel… y si l’entengués… què? No’l coneixen, no li tenen cap mena de confiansa. Aquest país sempre ha sigut castigat per la secada. Altres estan exposats a les ventades, a les inondacions o als terratrèmols. Y es que l’home no està posat sobre la terra pera trobarhi el benestar.
(Somrient). Això segons la seva moral!
Li prego que no m’interrompi… després si vol parlar…
Està bé, si…
Aquest poble, sempre desgraciat, no ha perdut may la fè, al contrari, la pobresa, l’humilitat, les privacions y l’oblit en que viu, contribuhexen a que sigui més fidel al Senyor. Y es per això que un dia, en els temps antichs, allà als gorchs, un pastoret de costums santes que pastorava el seu remat tot fent oració al bon Deu (no era com els pastors d’avuy), va veure una gran resplandor que exía a flor d’aigua del Gorch Major. S’hi acostà sorprès, tremolant devant del misteri y d’en mitj d’aquella flama, resplandenta com l’aurora que s’encengués sobtadament al cor de la nit, exí la Verge dels Gorchs y li parlà ab dolcesa: “Digues als teus germans que m’edifiquin una hermita a la coma dels Gorchs y jo de meu sitial estant vetllaré per ells y’ls ompliré de beneficis mentres no perdin la fè dels seus avis…” Y’l bon pastor avans que la Verge acabés, caigué encegat per tanta llum, corprès pel misteri, tremolant devant de la sobrenatural meravella… Així el trobaren els altres pastors y pagesos a la posta de sol, ab una Verge de pedra al costat que es la Santa Imatge que avuy venerem…
(Un mormol general puja a ofegar les paraules del Rector. Alguns alcen el cap, altres extenen les mans).
Plou!
Plou!… Plou! Plou!…
(Una alegria folla, quasi infantívola s’apodera de la multitut. Cauhen algunes gotes).
(Del carrer, ab tota la forsa dels seus pulmons). Aigua!
(D’una finestra). Aigua!…
Aiguaaaa! Aiguaaaa!…
Oh, Amat! Mossèn Gregori… què fem?…
(Ab un crit). Un miracle!
Oh, poble!… Novament el miracle!… Germans! Ja veyeu l’aigua del bon Deu que s’acosta!… Tots els bons, tots els fidels, de genolls devant del miracle!…
(Tot el poble s’agenolla, la gent dels balcons y finestres també. El Foraster y’ls seus se quedan drets. El Manso s’agenolla).
Mentida! No sigueu cegos! L’home, si vol conservar la seva dignitat no s’ha de fanatisar! Qui no té fe ab sí meteix per demunt de tot, no es home.
(La multitut s’alsa valenta, cridant menassadora).
Fóra heretges! –Fóra renegats! –Fóra l’enemich!
Què fem Mossèn Gregori?
Tinch por… no sé…
No us espanteu! Deixeu fer justícia!
Què vols dir?
(La multitut s’esvalota. Crits y desordre).
Poble fanàtich! Remat d’esclaus!
Fóra! Guerra! Fóra!
No sabeu que ha passat el temps de la llegenda, dels miracles, de lo sobrenatural?…
Fóra! Guerra! Mori! Prou! Mori!…
Es una idea falsa, una mentida que porteu en la vostra sanch a travers de les generacions…
Calla!
No’t volem sentir!
No t’entenem !
Posi, posi ordre, senyor batlle…
Com? Pobre de mi? Això vostè… he perdut l’autoritat y no m’escoltaran…
(Al poble). Prou cridar, germans! Calma! Ordre! Sigueu prudents… escolteu. (Se fa un moment de silenci). Aquest home ha sigut vensut y’s retirarà si jo li prego… Fugirà del poble…
Com! Es a casa meva! Fóra! Fóra tothom primer que ell!
No, Romanill! Fés fugir aquest home!
Ja me’n vaig.
Això no!
No! En tot cas pugeu a dalt, a cà’l Romanill!
(Prenentlo). Anem! Y no’s dongui per vensut!
No! Gràcies de tot Romanill, y als vostres amichs també. Me’n torno a la ciutat… al meu camp de lluyta!
Fóra! –Ja es hora!… –Fóra d’aquí! –Embaucador! – Xerraire!
Covart!
No! Escolta poble! M’havia errat! Les teves aigües, es cert, son mortes, encantades pels sigles dels sigles…
Calla, heretge!… –Guerra!… –Pedra!…
(Alguns agafen pedres disposats a tirarles).
Si’s tira una pedra engego’l revòlver, toqui a qui toqui!…
Selvatges!
Calma, poble! Vostè retiris! Y tots vosaltres també! Sentiu la remor? Es la pluja que vé! Plourà molt perquè Deu ho vol… y nosaltres agrahits entonarem un Te-Deum! Aneu tots a casa vostra!
No –No!… –Que fugi!… –El volem fòra!…
Espereuvos… Sou tots aigües mortes, aigües encantades per tota l’eternitat!… Aquí us deixo!
(La gent se tira a sobre d’ell. Ell fuig. Els seus volen aturarlo. La multitut corre darrera d’ell cridant).
Mori!… –Guerra!… –Fora l’heretge!…
Amat! Joan! Anem a posar ordre al poble! El mataran! (Se senten crits espantosos. La major part de la gent corre cap al carrer). Gent cristiana! Fidels meus! Deixeulo estar! Compadiulo que es un esgarriat! No li feu mal que es una vida del Senyor!
(De fòra). O del dimoni!
Anem! Vosaltres a posar pau! Jo me’n vaig a fer tocar el Te-Deum per haver salvat aquest gran perill… y per la pluja que ja vé…
(Desapareix).
Anem! Oh… pau! Qui la posa la pau!
Deixa estar! Que’s fassi justícia.
(Desapareixen. La gent abandona el pati. Gran remor de pluja).
La pluja! La pluja!
Aigua!… La pluja!
(La veu de l’Amat, lluny). El sentiu venir el nostre Deu?
Sí! Sí!
Aiguaaaa!
(Al lluny) Justícia!… –Justícia… –Guerra a l’heretge!
(El pati poch a poch ha quedat desert. Els bramuls de la gentada se senten furiosos al lluny. Esclata la pluja sorollosament. A les finestres surten alguns curiosos guardantse de l’aigua).
(A la finestra). Què deu passar allà baix?
Sentiu quina cridoria?
Ey!… Mireu!… La filla de l’Amat tota sagnosa!… Senyoreta Cecilia!… Hont va? Hont va?
(Defora estant, sense ésser vista). Calleu, escolteu…
(Cecilia apareix al carrer, devant de la porta, els cabells desfets, la cara ab sanch).
Ahont va? Pugi a casa!… Què té a la cara? Oh!… pugi!… no’s mulli aquí…
No!… què ha passat? Ahont es ell?
(Que l’ha sentit surt de sota l’arcada, hont s’havia amagat). Cecilia! Vingui! No’s mulli aquí! Oh! está desgraciada! Què té? Ahont era?
Ahont es ell?
No ho sé. El poble se li ha girat en contra. Crèguim. Es impossible lluytar!… No son els homes els enemichs, no son ells els forts… sinó la llegenda!
Però ell… hont es!
Miri, senyoreta. Ara’l passen per l’Arrabal… Tot el poble contra ell!
Y ningú’l defensa… Covarts!… (Se’n va corrent).
Prou que’l defensen!
No’ls atura l’aigua ni res! Selvatges!
Y ahont va aquesta noya ?
Cert. Hont va? Què vol fer?
(Se senten les ovelles planyívolament que tornen).
El rebadà!… Oh! pobres ovelles! Que mullades!
Que selvatges els uns y els altres!
(Grans bels de les ovelles que comensen a entrar).
(Apareixent al portal entre les primeres ovelles y cridant al mestre). Ey!… Aparteu vos d’aquí al mitg si us plau, que feu por a les ovelles… Ruix-que!… Au! Ruix-que!… Que ha passat, mestressa, que criden tant, allà baix?
(Al lluny se sent udolar el poble y va plovent).
ACTE TERCER
La meteixa habitació del primer acte. Comensa a fosquejar. Pel balcó obert penetra’l baf de la terra mullada.
Juliana, sola, està assentada devant del balcó, ab el cap baix, escoltant el brugit de la pluja.
Ah! Deu meu! Com plou!
(Gran pausa. Surt del fons l’Amat ab un vestit diferent del que duya al segon acte y que s’acaba de posar).
(Abatut). Ara tinch fret…
Jo també. Vols que tanqui’l balcó?
(Una pausa). No.
(Sospirant). Ah! Deu meu!
No! No cal que’ns fem retrets l’un a l’ altre. No hem sabut pujar la nostra filla…
No me’n parlis més!
No puch pensar en altra cosa! Oh!… es massa gros… Oh!…
(Una pausa. Abaixa’l cap).
Calla y no’t desesperis… oblida. Ja hem fet el pensament que no tenim filla… així…
Tu meteixa dius això… y no es cert… no estàs tranquila… te’n fas més que jo…
De cop sí, m’han pegat una punyalada al pit… aquí al cor…
(Una pausa). Qui no la creya segura allà dins?
No hi pensis.
Veus?… jo hauria pogut agafarla pels cabells y arrocegarla fins aquí. Això havia d’haver fet un pare. Dins de les entranyes m’hi cremava no sé què de dolent… y selvatge. Però Mossèn Gregori se m’ha emportat… Mellor!
Sí, mellor.
Y ara’m sab greu d’una part… no l’havia d’haver cregut a Mossèn Gregori…
Oh!… perquè?
Ara la tindríem aquí, devant nostre, cridant, rabiant…
No diguis això!
Humiliada, vensuda, com pertoca a una filla. Mentres que ara som nosaltres els vensuts…
No’s pot ser violent. Si no l’haguéssis tancada potser no hauría passat res d’això.
Pitjor. S’hauria dit que jo consentia ab ella.
Qui sab?
Ara, el meu nom no’n sofreix tant. Tothom se n’escruixeix… saltar per aquella finestra!…
Se podia fer molt mal.
Se podia badar el cap. Potser li hauria valgut més.
Oh!… Calla! Deu te podría castigar! (Una pausa. Amat està ab el cap baix. Juliana continua ab veu planyívola, plena d’inquietut). Potser se n’ha fet y tot de mal. No coixejava pas? No tenia pas sang a la cara o a les mans, la pobra?
La pobra!… dius, encara?… (Una pausa breu. Cambiant de tò). Si… d’un poch lluny m’ha semblat vèureli la cara ab sang… ara que ho dius…
Y no has fet res? No li has preguntat res?… Y per què no m’ho deyes? (Amat no respon. Ella continua a punt de plorar). Per què no la portaves, sense enfadarthi, amoixantla, entre’ls teus brassos?…
(Feréstech). Els meus brassos?… Hum! (Una pausa breu).
Hagués estat jo…
No t’espantis!… Mala herba…
(Ofesa). Ets massa rancuniós, Pere. D’una filla’s perdona tot.
(Ab ràbia). Perdonar! Ja ho veuràs quan torni!
Y si no tornava?
Ahont anirà?
Devegades…
Prou que tornarà! Y aleshores la tindré aquí, fermada com un gos! No estudiarà més, farà les feynes de casa, tot lo que ara fas tu …
Més mal, més mal! Ella no ha nascut pera fer això…
Ho farà… per forsa!
No, no ho vull, Pere!