Personatjes

• Andrónica.
• Sor Elena.
• Sor María.
• Nicéfor.
• Heráclias.
• Abat de Sant Thimur.
• Sergi.
• Pare Joan.
• Alexis.
• Isaac.
• Livani.
• Pacomi.
• Gelassi.
• Demetri.
• Nikelas.
• Matheu.
• Jordi.
• Theófil.
• Caballers, Poble, Soldats, Monjas y Sacerdots

(La acció en la Anatolia l'any 1022.)

Acte primer

(Gran sala del trono. A una banda y altra arcadas. Las de la dreta conduheixen á fora del palau. Las de la esquerra á las cambras imperials. Al fons lo trono, al que s'hi puja per una ampla escala de molts grahons.)

Escena primera

(L'abat de Sant Thimur y'l caballer Livani. Aquest ve del interior del Palau. L'Abat de l'altra banda.)

Abat: Vos sou, m'apar, lo caballer Livani.

Livani: Y vos l'Abat de Sant Thimur.

Abat: Diguéume: hont se troba Nicéfor?

Livani: En sa cambra voltat de sos fidels que l'aconhortan.

Abat: Donchs escoltéu. Jo per tothom arribo del monastir; per vos vinch de Bisanci.

Livani: Més baix, l'abat, per Deu, que si us sentissin!…

Abat: Avuy, que demá no. Demá nosaltres serém la lley; que duch l'orde suprema conferintme'l gobern de l'Anatolia vensut que siga'l vil traydor Nicéfor rera l'últim combat que be s'acosta.

Livani: Si s'acosta!… Miréu: lo sol devalla: ans que torni á aixecarse, á aquesta vila voltarán los exércits de Bisanci que venen triomfadors. De des las torras se'ls ha vist avansar per las fondurias.

Abat: Fa tres anys que va alsarse en pes la terra á favor de Nicéfor. Miréu ara!

Livani: Ara li restan aquets murs d'argila y ben pochs cors lleals. Per ço gemega tremolant com un nin l'odiós fantasma.

Abat: Tem als de fora'l vil; y tem que'l poble lo llensi del palau.

Livani: Lo poble un dia per deslliurar de bisantins la patria al trono'l va assentar; mes ara al veure lo seu seguit d'horrors, sent tanta ira per ell com per Bisanci.

Abat: Y tot ajuda la nostra sort. Si avuy lo poble arrenca á Nicéfor del trono'ls portals d'Albia ben seguit s'obrirán.

Livani: Aixó es un somni.

Abat: Oh, si Deu permetés que'ls d'aquí dintre s'embestíssin avuy, los uns per treure del trono á aqueix malvat, volguentlhi'ls altres, y en lo fort del lluytar, que jo encendría, que'ls de fora escalessin las murallas!… ja tot fora acabat!

Livani: Contra del monstre lo poble d'Albia avuy pot dividirse: contra Bisanci no. Jamay la testa l'ajupirán de grat los anatólichs als peus dels bisantins; qu'ells per estranya tenen sa rassa, ja ho sabéu, y lliures volen manarse per sa gent mateixa.

Abat: Donchs Nicéfor, qui te?

Livani: Segurs, que'l guardin, sos caballers y prou. Si ha volgut pérdres! Creyentse que ab la por s'abat al poble, á tall d'espasa'l fa morir á dintre de las presons mateixas, ó estimbantlo de dalt las torras, ó en lo gorch de Kúrmas ofegantlos á cents!… Y als que perdona los hi fa treure'l ulls!

Abat: Es sols Heráclias qui l'ha envilit: ell li ha donat lo trono y ell li fa perdre. Tinguém calma: venen.

Escena II

(Abat de Sant Thimur, Livani y Gelassi que ve de la banda esquerra.)

Livani: (á Gelassi) Quinas novas portéu?

Gelassi: Pena y vergonya fa veure al Emperant.

Livani: Per qué, Gelassi?

Gelassi: Plora y demana tremolant que'l dugan fora vila, á bon lloch; com si la terra per tot no fos perduda! A voltas s'alsa del llit hont s'arrupeix, y ab veu que aixorda, los cabells erissats, crida que delmin als fills d'Albia; que's mati hont la sospita hi espurni d'un traydor; que aquell que gosi á parlar de rendirse al foch se'l llensi. Y'l sostenen alsat perque cauría, y després tanca'ls ulls, y al llit lo tornan.

Abat: Jo crech, senyors, que'ls braus capdills que restan fidels al… Emperant, y al camp de lluyta mostraren tant valor, valor no'l tenen pera parlar ab cor obert.

Gelassi: M'estranya vostre llenguatje aquí, y no sé compendre…

Abat: Vuy dir, Gelassi, que á la fi valdría molt més que… l'Emperant á sas montanyas á peixar s'entornés cabras porugas que no pas per seguir migradas horas encara al trono, fer més sanch que's vessi.

Gelassi: (estranyant lo llenguatje) Qui sou?

Abat: L'Abat de Sant Thimur.

Gelassi: Al claustre res sabéu d'aquest mon; sino entendríau que'ns cal lluytar fins á morir per l'home qu'es rassa y llivertat; que du en sas venas sanch de martre y sanch d'héroe.

Livani: (perque no parli l'Abat.) No sabía l'Abat qu'ell devallés…

Abat: (ab hipocresía) Y donchs que porta Nicéfor sanch d'August…

Gelassi: Volém que's fassi la voluntat d'un Deu.

Abat: Oh, sempre!

Escena III

(Abat de Sant Thimur, Livani, Gelassi y Demetri que ve de la esquerra.)

Demetri: Es feta la voluntat de tot un Deu. Ja era hora que l'August consentís, y ara es segura la victoria per tot.

Gelassi: Y qué es?

Demetri: Heráclias ho ha proposat. (Se senten clarins.) Sentíu?

Abat: Clarins…

Demetri: (mirant per una arcada de la dreta.) Al poble sa fa saber lo que han resolt. Sentimho.

Heralt: (que parla al exterior, banda dreta.) “Albia, l'August crida á consell la terra. Pobres y richs: de bat á bat las portas se us obren del palau. Tothom que hi sia, que Bisanci es aprop. Oh, terra, sálvat.”

Livani: Lo poble aquí?!

Gelassi: Nicéfor crida al poble!

Abat: Ell que á tot'hora l'ha tractat ab ira! Prou se l'entén al Emperant: vol veure si l'atráu; mes ja es tart.

Livani: (perque dissimuli). Per Deu! S'acosta qui ab Nicéfor més pot!

Abat: (veyentlo arribar.) Lo vil Heráclias.

Escena IV

(Abat de Sant Thimur, Livani, Gelassi, Demetri, Heráclias, Theófil y dos caballers més.)

Theófil: Lo parer l'heu dat vos: es obra vostra.

Heráclias: Del Emperant, senyors; sempre aquí dintre tot lo bo, tot lo excels ho fa Nicéfor; tot lo demés nosaltres.

Abat: (irónich.) Gloria á Heráclias, l'escut y espasa del Imperi.

Heráclias: Gloria no més á n'ell, al Emperant. Reflectes som no més de sa llum.

Gelassi: Es perillosa la entrada fins al trono de la xurma.

Heráclias: Perillosa la xurma! Oh no! Ab la esquerra á cavalls més estrámpols he fet caure de nassos en la pols. L'August desitja sentir la veu fins del captayre. Asséures vol en lo trono, y que tothom li duga sa queixa ab lo front alt. Perque si en massa l'arma no's pren y's fa un va-y-tot!…

Abat: Oh, péndrela contra Bisanci, prou. Perque se salvi l'Emperant… no ho fará.

Heráclias: Mes si sas queixas l'Emperant satisfés, qué més voldría aqueix poble cobart?

Abat: (sens poderse contenir.) Cobart lo poble?!

Livani: (perque l'Abat comprenga que's descobreix.) Oh, si! Cobart!

Abat: (comprenentho.) Y vil; y més encara.

(S'ouhen tocar las campanas al lluny.)

Heráclias: Las campanas, senyors, que al poble cridan.

Theófil: (á Heráclias y altres.) Si apar un somni!

Gelassi: Es vergonyós!

Demetri: Que's vegi denerit pidolant fins á las xurmas, bombollas que fa'l llot, qui conseguía sols del poltro ab l'alé esvantar com palla los estols enemichs!

Abat: (á Heráclias) Tres anys enrera lo coroná Emperant lo desitj vostre. Ningú fins alashoras d'ell sabía.

Heráclias: Allá en ma joventut, seguint son pare vaig combatre molt temps per l'Anatolia, que un altre cop, igual que avuy, la terra cercant la llivertat s'aixecá ardida. Mes son pare, 'l capdill de nostre poble, va morir combatent, y quan va alsarse la nissaga altre jorn, jo al fill vaig tréurel á la llum de la gloria.

Abat: (irónich.) Vos debíau coronarvos per ell.

Livani: (irónich.) Vos á la patria combatent la heu servit.

Heráclias: (vanitós sempre.) Cert: mes m'enutjan las lloansas á mi.

Abat: Jo la corona la veig en vostre cap.

Heráclias: Oh, no!

Abat: Qui mana no es l'Emperant…

Heráclias: (fingint oféndres.) Es l'Emperant Nicéfor. (Pausa de tothom que dona rahó al Abat.) Morint son pare's va acabar la lluyta. Ell era tendre infant, y l'amagárem al cor dels boscos arrencantlo á l'ira dels bisantins; y entre pastors va creixer.

Abat: Y diuhen que un cop gran, vos presentáreu al davant de Nicéfor…

Heráclias: Cert.

Abat: Y's conta qu'era isart, y fugía, com si'ls homes li fessin por.

Heráclias: Lo tracte ab gent senzilla…

Abat: Que parlava tot sol y ab la estelada; qu'era com boig.

Heráclias: L'Abat, quan tot s'enruna qui maldíu del August esmola l'eyna del traydor.

Abat: Qui es traydor?

Heráclias: Tinch la sospita de que vos.

Abat: Caballer!…

Livani: (contenint al Abat.) L'Abat!…

Theófil: Que's troban los enemichs aprop de las murallas!

Abat: Traydor? A qui traydor? A vos? Que's diga.

Heráclias: Y si ho fósseu traydor, donéuvos pressa á cavarvos, Abat, la sepultura.

Abat: Jo compleixo ab ma lley!

Heráclias: Vos?!

Abat: Sí, jo: y goso la veu á alsar contra l'August.

Demetri: (suplicant á Heráclias.) Que parli. Per qué dintre Albia s'ha reclós Nicéfor? Per qué'l deixar que'ls enemichs ens voltin? Com áligas diguéreu que us alsavau, y aucells xalats, perque te por Nicéfor, dins la gavia os tanquéu.

Gelassi: Donchs be: sortimne.

Heráclias: Ahont es qui gosa á contradir? Fou meva l'orde, senyors.

Livani: Del Emperant.

Heráclias: Vaig darla jo, jo no més.

Abat: Tancarse aquí es la lluyta voler finir.

Heráclias: No, may.

Abat: Deixant qu'estrenyi las murallas la forsa bisantina, qui es que'l cercle pot rompre?

Heráclias: (als caballers.) Y'ns ho pregunta.

Theófil: Tots.

Gelassi: Tots.

Abat: Y qui son tots? Y cóm?

Heráclias: Alsantla en pes á aquesta vila, brava, ferma, que per aixó se l'ha cridat al poble. Y acudirá, estich cert, á aquesta cambra.

Abat: La proba es arriscada. Si ell se pensa que l'han cridat no més perque sostinga lo trono que's desfá, ni arrossegantlo vindrá á aquest lloch.

Gelassi: (després de mirar per una arcada de la dreta) La plassa arréu es plena de gent que vol entrar.

Heráclias: (al Abat.) Es ma resposta. Lo poble ja es aquí.

Theófil: (que se n'havía anat, á Heráclias.) Senyor, es trista la nostra sort.

Heráclias: Per qué?

Theófil: Es que ara rebutja l'Emperant veure al poble.

Heráclias: Cóm!…

Theófil: Y mana que no entri en lo palau.

Abat: (á Livani.) Triomfém.

Heráclias: (á Theófil y altres.) Hi entra! Y Nicéfor vindrá. (Dubtan los caballers).) Vindrá! Jo al trono faré seure al August; encar que sía á la forsa. Oh senyors, qu'es per la patria. Aném al Emperant, y acompanyemlo fins á aqueixa cadira…

Gelassi: (tornant de la dreta) Igual que onas munta'l poble las gradas.

Heráclias: Donchs que arribi als peus del Soberá. Ja es l'hora. Obertas sigan las portas del Palau. Las guardias! Aquí amatent! Que'l poble enllá s'aturi. Vigiléu, mos lleals; y per los rostres los intents descubríu. Si algú trobávau ab arma que amagués, la vostra endintre li enfonsaréu, y'l cos per la finestra; que astori als d'aquí dins y als de la plassa. Seguíume caballers.

Abat: Aném, Livani.

(Al indicar Heráclias que obrin las portas, s'ha presentat un escamot de guardias nobles, que treurán las espasas. Quatre d'aquestos se'n van per las arcadas de la dreta á obrir las portas. Los altres quedan en escena al peu del trono. Los caballers y l'Abat han sortit per la esquerra.)

Escena V

(Sergi, Alexis, Isaac, Jordi, Matheu, Pacomi, guardias y poble, entre'l qual hi ha algunas donas. Al desapareixer los caballers, entra'l poble precipitadament. Los guardias sols los deixan avansar fins al mitj de la escena.)

Matheu: Entrém.

Jordi: Passém devant!

Alexis: Corre: no'ns prengan los primers llochs!

Matheu: No empenyis!

Jordi: Passa; vina!

Matheu: Jo d'aquí no me'n vaig.

Alexis: Dich que t'apartis!

Jordi: Avansém un xich més.

Guardias: Enrera.

Alexis: Es orde del Emperant que'ns ha cridat.

(Los soldats no'ls deixan avansar més.)

Isaac: (á un guardia.) Se'm deixa estar aquí? Jo no'm mouré. Oh, la guardia del August es gent noble! Que's resigni cada hu en lo seu lloch. Deu'ns coloca com á Ell li plau.

(La gent s'esvalota.)

Matheu: Perqu'es devant.

Jordi: Empenyen.

Matheu: Quiets! Tothom quiet!

Jordi: Es Sergi que ara arriba. Alexis Es Sergi! Féuli pas companys.

Isaac: No's moga ningú!

Alexis: Que passi.

Jordi: Avant.

Sergi, (anant devant.) Oh companys, bátrem me sento al pit més fort!

Alexis: Abrássam, Sergi.

Matheu: Que visca en Sergi!

(Esvalot de tothom).)

Guardias: (al poble.) Enrera!

Isaac: Enrera os cridan.

Sergi: Fins s'entelan mos ulls! Germans, fills d'Albia, parlarém al August, veurém son rostre y ell ens veurá á nosaltres, que som dignes de que pugin al trono nostras queixas.

Jordi: Y cóm ha estat que'ns cridan á nosaltres, que no som res?

Sergi: Que no som res? Que ho diga qui volta al Emperant; mes vos, un home fet com los altres homes! Igual l'ánima tením nosaltres que l'August: la testa aixequemla, companys, arrán del trono.

Pacomi: (en mitj de las collas.) Deixéume veure al Soberá.

Matheu: Qui crida?

Alexis: Es Pacomi'l captayre.

Jordi y altres: Fora!

Sergi: Qu'entri. Tots som iguals aquí.

Isaac: Guardia, esvalotan: son mala gent.

(Lo guardia no li fa cas.)

Sergi: Pacomi, avant.

Pacomi: (passant devant.) M'aparta tothom.

Sergi: Tothom us vol. Sobre la terra del August y de vos igual es l'ombra; y als dos us mira'l sol d'igual altura.

Pacomi: No veig al Emperant. Una cadira allá dalt! Per qui es?

Sergi: (sarcástich.) El que s'hi posa reb son poder qu'es sobrehumá; y sabiesa y grandor y virtut tot se li escampa pel cos: y mana.

Pacomi: Es dir, que en la cadira si jo hi posés…

Matheu y altres: (fentli acatament) Oh, l'Emperant!

Pacomi: (admirant la cadira.) Miréula!

Isaac: (á Sergi) Si l'Emperant sentís eixas paraulas. Ay de vos!

Sergi: (girantlo.) Veyám, gírat. Cosa bella! Un juheu!

Isaac: No, que ho era.

Alexis: Pitjor. Fuigme! Un renegat! Segur que t'agenollas devant Nicéfor.

Isaac: Sí, qu'es nostre pare.

Jordi: No ho es.

Alexis: Es un tirá. Per quatre engrunas deus defensar sos crims.

Isaac: (ab por.) Guardias, m'empenyen.

(No li fan cas.)

Sergi: Qu'ell es lo pare? Ho será'l teu!

Isaac: Sí.

(Se'n riuhen.)

Jordi: Gloria á ta mare, mal bort.

Sergi: Tinch unas campas hont d'una canya un… emperant s'engronxa; donchs los aucells s'hi embrutan, y li arrencan filagarsas pel niu; baixan y pujan las formigas per ell; n'ha fet l'aranya l'encetall de sa troca, y'ls vents lo xiulan al emperant que's vincla y's redressa!… L'altre jorn devant d'ell tot un galápat s'hi estava agenollat morros en terra.

(Senyalant al juheu. Riuhen.)

Alexis: Si aquest es un espía…

Sergi: En fa la cara.

Jordi: Enllá'l juheu!

Matheu: Trayémlo!

Isaac: Guardias!

Alexis: Fora!

Matheu: Pégali, va!

Alexis: Fora'l juheu!

Guardias: Enrera!

Sergi: Calma tothom! Germans, qu'es per la patria.

(La gent se va calmant. Isaac ha desaparegut.)

Pacomi: Jo may he pogut veure aixó que'n diuhen un Emperant.

Matheu: Y donchs cóm te'l figuras?

Pacomi: Oh! La gent conta… Hi ha qui diu que sembla un ángel per lo hermós. Altres, que sota del vestit d'or tot ell es fet de pedra. Altres, qu'es com un pop y per tot xucla.

Sergi: Per qué riheu companys?!

Jordi: (burlántsen.) Y que si parla tremolan las parets.

Pacomi: (á Matheu.) Sí?

Matheu: Si.

Jordi: Y si á riure se posa l'Emperant, trona y llampega.

Pacomi: Riu també l'Emperant?

Sergi: Si sent que ploran.

Pacomi: Y'ls Emperants?… Qui ho sap?

Jordi: El qué?

Pacomi: D'ahont surten.

Matheu: Se planta una llevor, grilla…

(Tots riuhen.)

Pacomi: M'enganyas.

Matheu: (rihent.) No.

Pacomi: (á Sergi.) Cóm ve al mon?

Sergi: Com tú, ab igual miseria: tal com las bestias ell y tots los homes; brut l'Emperant y mans y peus enlayre.

Matheu: Donchs jo no ho crech: que ve d'enllá dels núvols.

Pacomi: A cavall?

Matheu: Sí, en un ase de cinch potas.

(Riu tothom.)

Sergi: (enfadat.) En nom del cel, fills d'Albia! (No l'escoltan.) Calléu. (Van callant.) L'ira me crema las entranyas. Cóm! Vosaltres germans volguts, los fills de l'Anatolia que perilla de caure entre las urpas dels bisantins, nostres tirans de sempre, per las culpas d'aquestos que s'alsaren botxins del poble y li han xuclat la vida!… Vosaltres com de festa, aquí, ab la joya brollant del pit!…

(Dirigintse als de darrera perque ha sentit com una rialla apagada fora de la escena.) Sou miserables, xurma d'histrions, borts de patria, ó dins del ventre de vostra mare'ls bisantins van durvos!?

Alexis: Sergi, ben dit: jo soch dels teus ab l'ánima.

(Abrassantlo plorant.)

Matheu: Y tots.

Sergi: Tots no: si fossim tots, la terra qui'ns la pendría? Es nostra y fora nostra.

Alexis: Y ho será, que't seguím, Sergi, tu manas.

Sergi: Donchs á Nicéfor reptaré, y del trono lo faré caure ab estas mans que'l ferro esclafan en la enclusa.

Alexis: (á alguns del poble.) Va; y que'l poble desarmi als caballers. A tots. Que ho sápiga tothom, tothom.

(S'ho van dihent, baix, los uns als altres.)

Matheu: (als del poble.) Coratje.

Jordi: (á altres.) Feu que's diga.

(Remor de la gent que ho va comentant favorable. Isaac ha tornat á la escena.)

Isaac: Diguéumho á mí. Qué passa?

Sergi: No, á aquest home qu'es un traydor y l'Emperant lo paga.

Isaac: Guardias: aquí! Amparéume!

Matheu: Es juheu!

Jordi: Fora!

(En mitj del gran esvalot se senten tochs de clarins dintre'l palau.)

Guardias: (ab solempnitat.) Pas, pas al Emperant!

Alexis: (al poble). Callém tots. Calma.

Sergi: Oh terra dels passats y'ls fills, es teva la meva ánima!

Alexis: (molt conmogut.) Oh, Sergi!

Sergi: (á Alexis.) Ha arribat l'hora.

Escena VI

(Nicéfor, Heráclias, Gelassi, Demetri, Nikelas, abat de Sant Thimur, Livani, Sergi, Alexis, Isaac, Pacomi, Jordi, Matheu, caballers, sacerdots, soldats, poble, homes y donas. Al sentirse'l toch dels clarins y després de sortir alguns soldats y caballers, compareix Nicéfor jove, feble, esgroguehit, sostingut per Nikelas, qu'es de color de bronzo, y puja al trono. Alguns caballers se posan als seus costats y'ls altres á la banda esquerra de la escena. L'Abat en lloch no gayre visible, també de la esquerra. Al costat de Nicéfor, en un grahó més baix, Heráclias. Lo poble á la banda dreta de la escena, no veyentse gayre la figura de Pacomi. Los tochs de clarins tornarán á sentirse sens interrumpció fins després que Nicéfor s'hagi assentat en lo trono. Mentres puja'ls grahons parlará á mitja veu á Nikelas. Menos Nicéfor, tothom estará dret sempre.)

Nicéfor: Sostenme fort! Més fort! Nikelas!… Ara! Malehit siga jo! Si tingués forsas!…

(Després de callar los clarins parlará Heráclias.)

Heráclias: Oh fills d'Albia, l'August qu'es del Imperi per vot del cel lo soberá, os ajunta y consell vos demana. Els camps s'enllotan ab tanta sanch; guanyárem cent batallas mes s'ha girat la sort, perque'ns dormirem sobre'ls llorers; y com Bisanci aboca cada dia més gent sobre nosaltres, si no fem un va-y-tot, plebéus y xurma, vells y nins y malalts, monjos y fembras, si fins las pedras no s'aixecan solas, si l'assetje no's trenca, si al camp lliure l'Emperant no sortís per vostra culpa, si deixessim, cobarts, qu'ell aquí dintre vensut caygués, esclava l'Anatolia fora altre cop, y'ls morts fins s'alsarían pera escupirnos, com mals fills, al rostre.

Abat: Jo crech, senyor, la veritat cal dirla, que pera'l triomf ja es tart…

Heráclias: (ofegantli las darreras paraulas.) No vos; que parli lo poble, que l'August en ell espera.

Abat: Jo crech…

Heráclias: (imperatíu.) El poble! El poble! (L'Abat se fa enrera.)

Isaac: Germans, gloria al Emperant Nicéfor!

Alexis: (girántse al poble.) No, á la rassa.

(Remor del poble impacient.)

Isaac: Gloria al August!

Alexis y poble: No, no!

(Remor del poble.)

Sergi: (á Isaac que va á enrahonar.) Calla, mal home!

(Lo poble va disputant entre ell sostenintse lleuger remor.)

Nicéfor: (ab veu cansada.) Heráclias?!…

Heráclias: Monsenyor?…

Nicéfor: (ab aburriment.) Qué fan? Qué dihuen?

Heráclias: (irónich.) Esperéuvos, Senyor. Lo rahím cola dintre'l cup, després bull. Rahíms? Miréulos: cada pit en te un: ja al cup regalan!… Ahont vi més pur que'l de la sanch del poble!

Sergi: (als seus.) Entenéuho: es avans tota la patria que no un home tot sol. Passan los homes, la terra may: es inmortal la terra, y al seu damunt l'ánima nostra hi sura.

Isaac: (en un grupo.) Germans, humilitat.

Alexis: (en altre grupo.) Cap dret y fora.

(Lo poble segueix discutint entre ell á mitja veu.)

Nicéfor: Y'l juheu que m'heu dit.

Heráclias: Quan l'hora sía parlará á nostre pler. Ja'l veig: travalla.

Nicéfor: (ab aburriment.) Heráclias, poble vil… (Senyalantlo.) Y es brut: afoga lo baf que llensa… de suhor!…

Heráclias: L'Imperi hi ha en aquest baf: es l'home; ell es la vida. Si es un mon, tot un mon: lo mon qu'engendra! Si fins s'hi sent á Deu.

Nicéfor: Mes no responen! Aqueix Deu me te por. Si espetegava lo fuhet de mon poltro en sas esquenas gradas avall lo vostre Deu quin corre!

Heráclias: Senyor, pel d'allá dalt, si us veuhen riure!…

Nicéfor: Me cansa, y no puch més. Per vos los deixo!

(Va á alsarse. Heráclias lo conté.)

Heráclias: Sou perdut si'ls deixéu, aquí y á fora.

Nicéfor: Oh, si, salvéume, Heráclias! Jo'ls estimo: que'm voltin tots: dels bisantins que'm salvin! Que sigan meus per forsa.

Heráclias: (perque la remor ha anat creixent.) Poble!… Espera. L'Emperant: sent qui es fins vos escolta. (Remor.) En nom de tots que parli un. La terra prou que ho sabéu que está en perill: que's diga lo vostre parlament.

Isaac: Jo, senyor.

Sergi: (á Isaac.) Parla per tú no més. Jo per tothom.

Alexis y altres: (contra Isaac.) No, en Sergi!

Isaac: Jo per mos anys tinch dret: ma testa es blanca.

Alexis: Ell no!

(Altres volen que parli en Sergi.)

Heráclias: (volentse imposar als esvalotadors.) Ma gent!

Sergi: (avansant, volent apartar á Isaac.) Jo! Fora!

Isaac: (perque'l defensin.) A mí!

Heráclias:(als guardias.) Aqueix home! Aqueix home!

(Perque'l deixin sol al mitj.)

Sergi: (girantse al poble.) Y després jo li contesto.

Poble: Si! Acabat tú.

Sergi: (á Alexis.) Y l'arrencarém del trono.

Isaac: (agenollantse.) August! Excels! Lo raig de llum més pura! La flor del Paradís! Si parlo feble es, ay, de goig, perque escoltéu; de ira perque hi ha'ls enemichs á nostres portas. Mes Albia es gran y sent orgull feréstech. Llevat d'aquesta vila, es cert, vensuda la terra ja ha caygut; mes tots nosaltres pendrém las armas, tots!…

(Remor del poble.)

Sergi: Per l'Anatolia!

Heráclias: (vol ofegar ab sa veu la remor de descontent del poble.) Tots, tots, fins los malalts y'ls que agonitzin; y als bisantins esclafarém la testa en nom del Emperant!

Sergi: De l'Anatolia!

(Se sent la remor del poble que'n protesta ab en Sergi. Nicéfor no's pot contenir y diu á Heráclias ab veu alta.)

Nicéfor: Que calli aquest traydor!

Heráclias: (contenintlo.) Nicéfor!

Isaac: Guerra! Generosa la sanch que corri! El poble d'aquesta Albia, oh l'August, vostre's declara y avuy s'aixecará pera servirvos.

Sergi: No á n'ell; á l'Anatolia!

Nicéfor: (trencant tot mirament. Furiós.) A l'orde meva! Qui s'atreveix?! Mesquí! Cobart! Qui gosa á alsar la veu traydor?! Jo soch l'Imperi; la terra en pes l'encercla ma corona. (Remors de protesta.) Es meva nostra sanch: qui'm la disputa?

Sergi: (avansant.) La terra, qu'es sa mare. Es de la terra, vostra no: ella la dona y á ella torna.

Nicéfor: (rabiós dret.) Oh mos soldats!

Heráclias: (per Sergi, als soldats.) A eix home!

Nicéfor: (als soldats que l'agafan.) Engrillonéulo.

Sergi: Germans!

Nicéfor: Y á qui'l defensi! Que no parli!

Alexis: (fentse agafar.) Jo ab ell!

Sergi: (mentre se'ls emportan.) Oh mos germans!

Nicéfor: Que'ls martiritzin! (La gent del poble s'anirá aplacant poch á poch, espantada per lo que ara dirá Nicéfor.) Jo soch vostre Emperant! Y aquí mas ordes son las de Deu! Al puny tinch vostra vida: sols moga'l bras rodolaréu per terra y per dragarvos s'obrirán las fossas! (Instant de silenci. Tothom baixa'l cap aterrat.) De genolls devant meu. (Van agenollantse poch á poch.) Tothom! Y testas y ulls á baix! Tots! (A Heráclias.) Miréuse'ls miserables.

(Satisfet de véurels tots á terra, sarcástich.)

Escena VII

(Tots los anteriors (menos Sergi y Alexis) y Andrónica. Al anarse agenollant lo poble queda destacantse en mitj de la gentada la figura d'Andrónica, dreta, brassos enlayre.)

Andrónica: Y vos ho consentíu, oh Deu altíssim!

Nicéfor: (á Heráclias.) Qui ha parlat? Una dona! Y no es en terra!

Andrónica:(als guardias que la volen fer agenollar.) Jamay al devant d'ell.

Heráclias: (al Emperant.) Será una boja.

Isaac: Que visca l'Emperant!

Heráclias: (imperatíu.) Poble: que visca! Que visca l'Emperant!

Poble: (responent ab veus apagadas.) Que visca!

Nicéfor: (apartant los ulls del poble ab fástich.) Alséuvos!

Isaac: Oh l'August, l'Eternal, vos dona gracias per tots un vell!…

Andrónica: (avansant.) Ah, no per mí. Jo aixeco las mans al cel. Que cayga sa ira tota sobre Nicéfor!

Nicéfor: (á Heráclias.) Es la boja encara. (Als guardias.) Trayéula! Lluny!

Andrónica: Tirá del nostre poble! caurás vensut. T'han de punxar la vista; lo cap t'arrencarán, y d'esquellota lo lligarán á un ca rabiós!…

Nicéfor: Que calli!

(Los guardias voltan á Andrónica.)

Andrónica: Y rebotent, llengotejant ta boca escarnirá'ls udols del ca, y pels sigles passar y repassar en nits de boyras entre'ls llamps t'has de veure!

Nicéfor: (regirantse en la cadira esglayat.) No! Ofeguéuli la veu al coll!

(Los guardias se la van enduyent.)

Andrónica: Nicéfor, no es deliri! Jo sola't puch salvar: es temps encara! Deixéume!

(Desprenentse á la forsa dels guardias.)

Heráclias: (perque no la deixin.) No, depressa.

Andrónica: (corrent al trono.) Escolta! Escóltam! (Resistintse als que se la volen endur. L'Emperant está com encisat.) Jo estimo al Emperant! Lo cel m'envía.

Nicéfor: (com despertant. Enérgich.) Jo ho vuy que parli!

Andrónica: (damanant aussili.) Oh Nicéfor!

(Perque se la enduhen.)

Heráclias y altres: (perque se la enduguin.) Fora!

Nicéfor: (dret, imperatíu.) No! Aqueixa dona! Els meus soldats! Portéula! No es boja, no, que ve de l'altra vida! Y jo li vuy parlar.

(Ab terror.)

Heráclias: (á Nicéfor.) Calméuvos!…

Nicéfor: (per son pit.) Bátrem com martell, m'he sentit: y vuy saberho perque'l cor m'ha saltat. Qu'es eixa forsa que en ella hi ha! Oh escolta, tu: que parlis!… ó sino aquí mateix!…

(Furiós ha baixat del trono.)

Andrónica: (alsant lo cap.) Qué? Fer que's vessi la meva sanch, senyor? Miréu: tremolo de por que tinch; y no'm fa res. Va! Ara! Déume la mort! Quan he vingut sabía que te grapas el tigre:

Nicéfor: (als caballers que van á ferirla.) Qui la toca?!

Andrónica: (á Nicéfor.) Pobre! Infelís! Tota esta gent que'ns mira, los de baix y'ls de dalt, quants te rodejan senten odi per tú. Jo no: jo t'aymo! Jo may t'havía vist; y't coneixía. Tú vius mancante l'ánima, y la meva jo te la duch, que per mos ulls te guayta. Jo sola't puch salvar!

Heráclias: Ja prou!

Nicéfor: No: gosan veyentla'ls ulls! Miréu'ls seus: espurnan mateix que'ls astres, que hi ha'l cel á dintre.

(Los caballers disputan entre ells.)

Heráclias: Senyor, ella'ns ha ofés, y jo sa vida vos reclamo per tots!

Andrónica: (corrent á Nicéfor.) Senyor, ampáram! Sálvam d'aquesta gent!

Caballers: Sa vida!

Nicéfor: (acabant de baixar á Andrónica.) Vina.

Poble: (avansant.) Nosaltres la volém!

Nicéfor: Jo sol! Va! Fora! Que s'aparti tothom! Lo poble enrera! Enrera'ls caballers! Aquesta dona es sagrada per tots. (A ella sola.) Ja ho veus: te salvo.

Andrónica: Sí, vos. (Als caballers.) Los cors rohíns! Es que sedeja sa gola: volen sanch, y es gent poruga! Fora d'Albia cerquéula.

(Remor del poble.)

Poble: Es cert.

Heráclias: Oh ira!

Caballers: Mori!

(Ella té por.)

Nicéfor: No't deixo. (Als caballers.) A ella: si us afronta responéuli ab rahons. (Los nobles protestan.) Ab fets.

(Los guardias contenen al poble.)

Heráclias: (avansant cap á n'ella.) La llengua t'haig d'arrancar!

Andrónica: Senyor! Tota la culpa la te aqueix home que fa por.

Poble: Sí, tota.

Andrónica: Es la mort del Imperi. (Riu Heráclias.) Si en sa cara du la mort. Si es la mort.

(Heráclias: va cap á n'ella ab la má al pom de la espasa. Nicéfor l'atura posantli una má al mitj del pit.)

Nicéfor: Ni un pas, ó llenso al poble contra vos.

Andrónica: Senyor, veyéulo: raja la pesta de son cos: la lepra du en las mans y en l'alé; sos ulls matzinan; seca las fonts d'hont passa; dels sepulcres la podridor buyda en lo mon. En somnis, en forma de serpent l'he vist: cerclava vostre coll, vostre cos: lo pit teníau badat, y al lloch del cor lo cap del monstre.

Heráclias: Oh caballers, ab mí!

(Avansan los caballers ab las armas al puny.)

Nicéfor: Poble, ab mí! Poble! (Los caballers s'aturan al avansar lo poble: molts d'aquestos treuhen armas. Al poble.) Aturéuvos. (Nicéfor s'ha quedat mirant fit á fit als caballers. Després mira á Andrónica.) Y ara tothom que surti. (Remor general.) Tothom! Tothom! Los caballers! El poble!

Heráclias: Fins jo, senyor? Y á mí m'ho diu Nicéfor?

Nicéfor: (alt.) L'Emperant es qui ho diu y á vos us toca lo primer obehir. (Pausa.) Que ho vuy!

Heráclias: (als cavallers.) Seguíume.

Nicéfor: Y vosaltres també, poble. Mos guardias! (Cridant com boig.) Jo vuy la soletat! Tanquéu las portas!

(Tothom va sortint per hont ha entrat.)

Abat: (á Heráclias, tot sortint.) També aixó es obra vostra?

Heráclias: (sortint rabiós.) No, del diable!

Jordi: (mentres van sortint.) Eixa dona qui es?

Matheu: Qui es?

Jordi: (burlántsen.) Si sembla la hermosa d'un bordell.

Pacomi: (indignat.) Fals. Es la dona la més santa y més pura de la terra.

Escena VIII

(Andrónica y Nicéfor)

Nicéfor: (satisfet.) (Ah. Tots lluny.) (A ella.) Mira, ja no hi son. Nosaltres y ningú més.

Andrónica: Y Deu!

(Se queda mirant. Pausa.)

Nicéfor: (ab veu baixa.) Y Deu! (Intim.) Va, cóntam: qui ets? D'ahont has vingut?

Andrónica: (cayent de genolls, plorant.) Oh, Jo us ho prego, Senyor, Senyor! Pietat per vos, que us duhen á morir els que us voltan.

Nicéfor: Parla. Parla.

Andrónica: Jo crech en vos, sentíu? Que á dalt del trono us vuy triomfant, bell, pur, vostra la terra d'un cap al altre, y'l cel no més per sobre! Matéume á mí… y pietat per vos.

Nicéfor: Voldría tenirte aixís, sempre á mos peus; esclava; fentte patir per veure en ta hermosura regalimant el plor. Ara! Com ara!

(Dit ab rabia y amor impetuós.)

Andrónica: Oh, no'm parléu aixís! Ay de mí trista que vos no m'entenéu.

Nicéfor: Mes sí! Si escolto tot jo. Si es tot mon ser que beu ta vida, (Ella's va alsant ab por.) que't resplendeix entorn y aspiro en l'ayre. Qu'ets feta de cel blau, d'argent d'estrella, de raigs de sol, d'escuma de las onas, ab sospirs de las flors y ab besos d'ángel!

Andrónica: (plorant.) Ay Senyor, si fos cert qu'heu mort per dintre, que l'ánima heu perdut!

(Apartantse ab por.)

Nicéfor: (acostantshi impetuós.) No, no! Si goso ab la teva dolor. T'angoixa encara te fa més grata á mos desitjos: vina á mos brassos que't senten! (Rabiós.) Que m'arboro per gosar tas besadas! Ah, no fugis, que'm fonch d'amor! Que't vull!

Andrónica: (fugint esglayada.) Senyor!

Nicéfor: Que t'aymo, y'm fas morir de rabia!

Andrónica: Senyor!

Nicéfor: (perseguintla rabiós.) Crema ma carn del goig que vol!

Andrónica: (rabiosa ara.) Deixéume!

Nicéfor: Ets vida per mí!

Andrónica: No, may!

Nicéfor: (rihent rabiós.) Ja ets meva!

(Cahuen per terra.)

Andrónica: Déixam! Monstre!

Nicéfor: (rihent feréstech.) Ets dona y jo't tinch fam!

Andrónica: (lluytant per terra.) Fera!

Nicéfor: (volguentla besar.) En ta boca!…

Andrónica: (apartant la cara.) No, no!

Nicéfor: (besantla. Després rix.) Ja t'he besat!

Andrónica: Cobart! Ah! Lladre, Ara vas á morir!

(Lluytant á terra, ella s'ha després y li posa las mans al coll.)

Nicéfor: (ab veu ofegada.) Ma gent!

Andrónica: T'escanyo! Escup lo bes, traydor, escuplo!

Nicéfor: (cridant ab veu apagada.) Aussili!

Andrónica: Móret, móret!

Nicéfor: M'ofego!

Andrónica: (procurant alsarse.) Lladre! Déixam! (Conseguintho.) Gracias Deu meu!

(Desprenentse d'ell. Alsantse.)

Nicéfor: (revolcantse per terra.) Ah que m'ofego! Ayre!

Andrónica: Ahont soch?

Nicéfor: (sempre á terra.) Cert: tens mal cor!

Andrónica: (ab lo puny clos, amenassantlo.) Oh miserable! canya podrida qu'ets! Runa d'imperi; runa d'home y de bestia! Ni com bestia m'has pogut vence'á mí, á mí, una dona! Me fas horror! Malvat! Te creya un astre y ets un cuch revolcante en ayguas mortas, que jo he esclafat sota mos peus! Quin fástich! Y he cregut qu'era Deu, qui'm deya: “Veshi; truca á son pit ben fort, qu'es temps encara, despérta á n'ell y á ton país, y aixécals!” Y jo, boja que soch, quan las campanas han cridat á consell, sola y ardida he fugit de mon claustre! Ha estat desvari! Al monastir, y prou. Y á pregar sempre pels morts.

(Anántsen cap á la dreta.)

Nicéfor: (correnthi.) No, anárten no! Espera, no'm deixis; que jo vuy que m'escoltis. (Per son cap.) Que aquí dintre m'abrusa afany de llágrimas!… y sento febre de dirte, jo no ho sé qué, mira: no't tinch odi, no, no; respecte. Em parlas com ningú m'ha parlat, qu'ets altra vida! Mes no apartis los ulls! Míram! Escóltam! (Rabiós.) Oh, no m'escolta! Infern, jo't crido: ajúdam!

Andrónica: (anant resolta cap ahont ha sortit lo poble.) Eh, prou!

Nicéfor: (corrent á impedirho.) Per Deu t'ho prego: perque salvis l'ánima meva, que, si ho vols, tú sola la pots salvar; que Deu t'ho ha dit que vingas. (Ella torna enrera rápidament.) Oh, mira: fa un instant que aquí'm mancava l'ayre per respirar: si ara respiro es sols de tas paraulas que revolan al meu entorn, com á sospirs d'aucellas. Jo no sé pas qui ets; mes t'han sentida, no sé cóm, ni per qué, al plegat, ben fosas, la carn que tinch y l'ánima qu'es meva; y, mira, ja está fet lo teu prodigi, de diable ó de Jesús, no ho sé; sols trobo qu'era'l pit terra aixuta y's fon en llágrimas; que tú, ab las tevas mans, quan las unías al entorn del meu coll, en ell reblavas l'anella del esclau. Qui sap, oh dona, si es de boig lo que't dich; potser nosaltres ho som tots dos: si ho som, que may revinga la rahó á nostre cap! Qué vols: demana! Vols que t'alsi en un trono arrán dels núvols? Vols qu'entorn de ton cap com papallona volteji etern lo sol? Vols que la terra sigui'l ca de tos peus? Vols veure corre la sanch á rius, que's fassi un mar, que pugi serras amunt fins que'ls estels s'hi amarin y's topin embriagats desfentse á trossos?

Andrónica: Senyor, Senyor, ohíume! Jo us demano una cosa tantsols…

Nicéfor: Y qu'es?

Andrónica: Voldría tantsols que fóssiu bo.

Nicéfor: Donchs jo t'ho juro que ho seré. Y á la forsa vuy que's torni bo tot mon poble: baldament per serho s'assahoni la terra ab sanch y llágrimas!

Andrónica: Oh, no: calléu, que'm fan morir d'angunia vostras paraulas! Quina por!

Nicéfor: Por? Digas: donchs ser bo… qu'es?

Andrónica: Ser bo?! Estroncar per sempre lo plor dels altres per plorar de joya.

Nicéfor: Sí, sí: plorar de joya… (Rumiant qué vol dir.) Oh, sí't tenía en lo trono asseguda, y jo posava en ta falda mon cap, devant del poble congregat á tos peus! Si tú ploressis, tas llágrimas de goig aquí'm caurían (Per la cara d'ell.) á las mevas trobant; y ellas depressa, quin corre cara avall, d'amor unintse y al sol brillant sobre dels caps del poble!

Andrónica: Senyor! Gracias, senyor!

Nicéfor: Ja no m'odías?

Andrónica: Oh, no! No.

Nicéfor: Lo teu nom?… Ton nom?

Andrónica: Andrónica! Mes despertém, senyor; ja prou. Esperan los caballers y'l poble, y fora vila hi ha'ls estols bisantins.

Nicéfor: Y jo aquest trono t'ofería, que cau!

Andrónica: No, qu'es enlayre y será fort si es que ho voléu.

Nicéfor: Goberna: qué vols que fassi l'Emperant? (Ella va á parlar.) No ho digas: cridaré al poble y á tothom, y, parla, parla tú y t'obeheixo, qu'ets antorxa qu'encén fogueras dintre'l pit!

Andrónica: Veyéume: qué soch jo per parlar?…

Nicéfor: Tot: la meva ánima que ab mí no vingué al mon quan jo vaig neixer y ara troba'l seu cos qu'ella'l cercava, (Per son pit.) tu, qu'ets sols esperit, com jo materia.

Andrónica: Oh, acabém!

Nicéfor: (ab entussiasme.) Acabém?! Comensém ara! Jo vuy lo que tú vols. Tú vols que's torni la terra un cel? Dónam la má:'t segueixo! No tinch ulls per mirar: tu'ls tens, y miras y ploras per tú y jo. Si'l cor me manca ab lo teu en tením pels dos!

Andrónica: Me crida lo monastir, hi dech tornar!

Nicéfor: No ara! Si'm deixas ara, tot fineix, que torno á caure en negra nit.

Andrónica: Cridéu que vinga tothom aquí.

Nicéfor:(corrent á la porta dels caballers.) Tothom aquí! Mos guardias que torni aquí mon alt consell, mos nobles.

Escena IX

(Andrónica, Nicéfor y tots los caballers d'avans. Andrónica y Nicéfor están al mitj de la escena y aquest parlará mentres van entrant.)

Nicéfor: Caballers: amatents aquí. Jo mano que's fassi dia clar. Lluny las tenebras! Mos caballers: veníu! Tothom de joya al meu voltant!

Heráclias: Senyor, no us sé compendre.

(Riu Nicéfor.)

Gelassi: (als caballers) L'Emperant sembla un altre.

Nicéfor: Te, no saben veure la llum, Andrónica!

Heráclias: Aquí dintre encara aqueixa dona!

Nicéfor: Aqueixa dona salva l'Imperi avuy, que á mí'm desperta, que dormía tot jo per culpa vostra!

Heráclias: (ab familiaritat.) Nicéfor!…

Nicéfor: (imposantse.) L'Emperant! (A Andrónica.) Oh tú, segueixme.

Heráclias: Senyor… Mes ahont anéu?

Nicéfor: A dar al poble lleys d'amor, lleys de vida; y com vosaltres no me'n heu ensenyat, m'hi duch al mestre.

Gelassi: Aixó es escarni al trono!

Heráclias: (á Nicéfor.) Aixó es desvari de vostre cap.

(Nicéfor: va á pujar las gradas del trono duyent per la má á Andrónica, que s'atura als peus dels grahons.)

Nicéfor: Si puja al trono ab ella la joventut, la vida, l'hermosura, la bondat, l'entussiasme, Deu,'l poble y mon cor que's desperta y diu: Andrónica si'm vols salvar, segueixme!

(Ell la va conduhint per la má.)

Heráclias: (volguentho impedir.) Oh no!…

Demetri: (als caballers.) Es profana la magestat!

Nicéfor:(tot pujant.) Que suau camí!

Heráclias: (pujant un grahó.) Aturéuvos!

Nicéfor: (girantse.) Las portas, oh mos guardias! Pas al poble.

Heráclias: Qué feu, senyor?

Nicéfor: Baixéu lo front, Heráclias.

(Andrónica s'asséu al trono ab lo cap baix. Nicéfor se queda dret al costat.)

Escena X

(Los anteriors y tots los del poble menos Sergi y Alexis. La escena s'ompla rápidament.)

Nicéfor: Caballers, sou ma guardia. Guardia d'ella sols lo poble. Penséuhi. El trono es ara un altar, una gloria, y estén per sobre l'ángel d'esta nació sas amplas alas.

(Los caballers quedan aterrats, silenciosos.)

Jordi: (á mitja veu.) Aquella á dalt… Al trono!

Matheu: (id.) Du'l ropatje de las novicias de Sant Grau…

Poble: (id.) La boja.

Poble: (id.) No ho es.

Pacomi: (id.) Jo la conech: es santa. Sempre fa caritat als pobres. Si es Andrónica!

(Tot lo anterior s'haurá dit mentres van entrant.)

Nicéfor: Escoltéume, fills d'Albia: jo us demano per mos erros perdó.

(Remor general.)

Heráclias: (als caballers.) Es de boig.

Poble: Miracle!

Nicéfor: (insistint.) Mos erros que'm perdoni…! (Remor dels caballers. Imposantse.) Y cent vegadas ho demano al meu poble!

Matheu y poble: Visca Andrónica!

Nicéfor: Que escolti feta un cor tota la terra. Si, Andrónica; qu'ets tú encencer puríssim ab rehinas del cel, y jo una brasa… Las rehinas arréu que's fássin núvol.

(Parlará Andrónica ab veu humil, mirant de cop á Nicéfor. Després fixa la mirada en lo cel.)

Andrónica: En nom de Deu, de bat á bat que s'obrin las presons als fills d'Albia. Pera sempre los torments que fineixin, y que sían richs y pobres germans! En mitj la plassa lo foch que abrusi'ls instruments sangnosos dels martiris crudels.

Nicéfor: Sí, sí! Qu'espera á obehirla ma gent? Com llamp, sas ordes á complirlas!

(Surten per la dreta alguns soldats y nobles.)

Poble: Oh, Andrónica!

(Remor de veus barrejadas, dominant lo nom d'ella.)

Poble: Que visca!

Poble: Visca la santa!

Poble: L'ángel!

Poble: Visca Andrónica!

(Lleuger remor dels caballers aterrats. Andrónica's posa dreta, parlant com inspirada del cel.)

Andrónica: Fills d'Albia! Oh poble! Oh caballers! La terra está en perill: al espuntar la aurora voltará l'enemich nostras murallas! Oh germans, despertéuvos! Poble lliure som pel llinatje: may, may l'Anatolia devant Bisanci acoti'l front; que lluyti, qu'esqueixi carn, qu'estripi y esmicoli lo poder enemich; tot abrassantse l'anatólica gent, tothom que tinga foch de patria en las venas, richs y pobres, agermanat tothom, l'orde seguintla de qui es nostre Emperant!

Nicéfor: Tothom que ho vulga, y la terra se salva.

(S'ha anat encomanant l'entussiasme.)

Gelassi: Oh sí, salvémla!

Escena XI

(Los anteriors y Sergi y Alexis y altres presoners ja en llibertat.)

Sergi: Salvémla tots agermanats!

Poble: (ab gran alegría.) Es Sergi.

Alexis: Las presons son obertas!

Poble: Visca Andrónica!

Andrónica: Senyor: tothom es lluny, som sols. M'esglaya la soletat.

Nicéfor: Qué vols?

Andrónica: Senyor: voldría que tothom ens voltés.

Nicéfor: Tothom! Que vinga tothom al voltant nostre! Fora Guardias! Acostémshi nosaltres: vina, Andrónica.

(Lo poble barrejantse ab los caballers que, en part, segueixen lo moviment general, encara que ab certa rigidesa, invadeix tot l'escenari. Nicéfor y Andrónica devallan algunas gradas, veyentse'ls caps d'ells dos sortir per sobre la gentada. Fa estona que s'han deixat de veure l'Abat, Livani y Pacomi.)

Poble: Adorém á esta dona!

Poble: Es una santa!

Andrónica: Que visca l'Emperant!… Y ab ell que visca el poble,'ls caballers, la patria una, l'Anatolia del cor.

Nicéfor: Sí, l'Anatolia.

Andrónica: Cada hu es una fulla,'l tot es l'arbre.

Nicéfor: L'arbre que reverdeix perque tú á sobre hi esténs la llum del sol.

Andrónica: (al poble, per l'Emperant.) Ell se us entrega! Ell es vostre, germans!

Matheu y altres: Visca Nicéfor!

Poble: Visca Andrónica!

Poble: Visca!

Nicéfor: Va! Las armas aixequém tots contra Bisanci!

Sergi: Guerra als bisantins!

Alexis y altres: Que morin!

(Tothom ho contesta.)

Nicéfor: (á Andrónica.) Tú ets qui salvas l'Imperi; tú.

Andrónica: Y ara, senyor, per sempre… Adeu!

Nicéfor: No, no; jamay, jamay! Que tanquin las portas del palau! Que tú no surtis!

Andrónica: Pas! Pas!

Nicéfor: Si'ls presoners jo te'ls entrego per un tot sol: per tú.

Andrónica: Senyor: al claustre jo hi dech tornar. Si perilléu, cerquéumhi.

Poble: Visca Andrónica! Visca! Visca Andrónica!

(Ella passa mirant al cel. Quan surt, los crits segueixen á fora, allunyantse fins que ha caygut lo teló.)

Heráclias: Senyor!…

Nicéfor: Oh, Heráclias, jo la vuy! Per viure me cal aqueixa dona!

Heráclias: (volent dir que desperti.) Senyor: calma.

Nicéfor: (feréstech.) No, calma no; que jo la vuy. S'allunya, y'm moro! Oh Deu, que se m'emporta l'ánima; y'l d'avans torno á ser, que'l cor me trobo ab mals desitjos altre cop sens ella! Vuy eixa dona! Andrónica! Eixa dona!

(Desesperat. Lo poble y molts caballers barrejats han anat sortint seguint á Andrónica. Se sent que la victorejan á fora tot allunyantse'l remor.)

Teló

Acte segon

Quadro primer

(Sala curta del Palau de Nicéfor á Albia. A un costat una finestra. Es al matí.)

Escena primera

(L'Abat de Sant Thimur, Gelassi y després Livani. L'Abat es en escena; entra Gelassi.)

Gelassi: Bon dia.

Abat: Caballer, la vostra cara no es senyal de bon dia.

Gelassi: Ab la foscuria los bisantins han avansat com ombras, y l'alba al clarejar per tot se'n veuhen.

Abat: Bona nova!

Gelassi: Cóm, vos?…

Abat: Qu'es bona nova pera Bisanci.

Gelassi: (sortint) A Heráclias corro á dirho.

Abat: Oh, sí; corréu.

Livani: (entrant) L'Abat…

Abat: Ja ho sé, Livani: los bisantins los nostres murs rodejan.

Livani: Donchs alegrémnos, puig caurá vensuda la vila avuy mateix.

Abat: Deu vos escolti.

Livani: Lo cercle no volíau? Donchs pot dirse que Albia ja's veu cerclada. Ahir al vespre, quan per consell d'aqueixa estranya dona s'obriren las presons, si que podía referse aquest malvat. Mes ab Heráclias com avans aprop d'ell…

Abat: Cert: mes si Andrónica tornava al Emperant…

Livani: S'ablaniría lo malvat al sentirla. Mes quan ella se'n apartés, Heráclias igual que ara tornaría á ser mestre.

Abat: Y si eixa dona ja no'l deixés?

Livani: Llavors…

Abat: Y si Nicéfor la prengués per esposa? Ella es novicia, y'ls ulls del Emperant treyan espurnas.

Livani: Fora la nostra pérdua, perque'l poble…

Abat: Lo poble es fanatisme. Com un astre… com lo sol al sortir sobre la terra eixa verge s'ha alsat demunt del poble! Ja'l vegéreu ahir. Ja sabéu ara com crida pels carrers que vol á n'ella dalt del trono imperial, y donaría tota la sanch seguintla.

Livani: Y donchs, cóm ferho?

Abat: Fent qu'eixa dona del sagrat no surti; que no vinga al Palau, costi'l que costi.

(Se sent remor del poble.)

Escena II

(L'Abat de Sant Thimur, Livani y Demetri.)

Demetri: Ja ho sentíu, caballer. Lo poble encara per los carrers victorejant á Andrónica.

Abat: Y no es pas tot: que crida com á fera la mort del Emperant.

Demetri: La lluyta á fora, la lluyta á dins la vila! Ay de nosaltres!

Abat: Mes si eixa dona al poble va amansirlo ahir al peu del trono!…

Livani: Donchs ens créyam que á Nicéfor seguía encara'l poble!

Demetri: Ah, no: perque al deixarlo la novicia l'Emperant s'ha abatut, y l'obra d'ella ben depressa ha fugit de la seva ánima, qu'Heráclias s'ha imposat, y ha donat l'ordre de que comensin altre cop los cástichs y'ls llibertats á las presons revingan.

(L'Abat y Livani's miran satisfets.)

Livani: Tot es perdut aixís per l'Anatolia. Sense'l poble l'August…

Escena III

(Heráclias, l'Abat de Sant Thimur, Livani, Demetri y Gelassi, que venen ab altres caballers.)

Heráclias: Y qué, Livani?! Vos tindréu bona espasa; mes hi ha lluytas que no las coneixéu. No se l'enjoua al poble ab afalachs. Prou vaig cridarlo devant Nicéfor; y'l sentíu? S'ubriaga per eixa dona! Cal que temi'l poble, y obeheix per l'esglay.

Abat: Es cert.

Gelassi: No sempre: que deslliurar als presoners procura.

Heráclias: Son fortas las presons y las enrondan nostres lleals. Y jo us ho dich, Livani; Albia's veurá salvada. Dintre un'hora aquest poble envilit s'alsará en brega en contra'ls bisantins. S'ha donat l'orde per plassas y carrers que tothom vaja dret als murs, y'l que nó, perdi la vida.

Demetri: Donar armas al poble encegat d'odi contra Nicéfor… Oh!

Heráclias: Rebrán las armas vora'ls portals mateixos.

Poble: (á fora.) Visca Andrónica!

Livani: S'acosta l'Emperant. Heráclias, (volent dir que fa lo que ell vol.) Y donchs! Lo míser se revolca en son llit y'ls ulls no tanca, á eixa dona cridant, á eixa diablesa que tot ho ha revoltat. Mes jo us ho juro que aquí no ha de venir, puig mana Heráclias.

Gelassi: Ja es aquí l'Emperant.

Heráclias: (als caballers.)

Anéu! Tots fora!

Escena IV

(Nicéfor, Heráclias, l'Abat de Sant Thimur, Livani, Gelassi, Demetri, Nikelas y altres caballers.)

Nicéfor: Qui es que se'n va? Tothom aquí!

Heráclias: Las ordes del August á obehir! Tornéu!

Nicéfor: Gelassi, al meu costat. Tothom. Demetri. Sembla que'm voléu sol, y sol mon front esclata que'ls pensaments no hi caben. Hi ha com núvol tempestuós aquí dintre. (Per son cap.) Y'l llamp guspira per mos ulls abrusats.

Heráclias: L'August, vos prego que descanséu.

Nicéfor: Que descanséu! Tot'hora que descansi mon cos! De qué? Canséulo, que l'afatiga'l descansar!

Heráclias: Jo guardo vostre repós y vetllo vostra ditxa.

Nicéfor: La ditxa meva hont es? La ditxa meva me l'ha ensenyada aqueixa dona, y, lladre, ab ella se l'ha enduta.

Heráclias: Ella á la fossa vos menava.

Nicéfor: No, al cel, qu'ella sabía lo camí d'arribarhi! Vos sou runa, sou arna de l'avior. La fulla seca que deixi l'arbre vert, qu'en ell fa nosa á las fullas qu'espuntan: jo aquí ho sento (Per son cap.) mes, ay, no ho sé esplicar. Al poble'l salva la joventut, l'amor, l'empenta nova que crida á tots los sers: fes flors y grana: qu'en l'arbre's diu pols d'or que altre arbre llensa!… Y aquí sobre mon pit se diu Andrónica! (Riu Heráclias sarcástich.) Vostre riure cóm glassa! Fins m'arriba al moll dels ossos! Oh quin fret! Tremolo! Treyéume d'aquí dintre! Déume vida! Déume sol que m'escalfi: y déume á n'ella; que sostenintme en ella soch altre home; qu'ella y jo som un mon, y sol ni l'ánima me sento dintre meu! Vos no: deixéume.

(Perque Heráclias volía sostenirlo.)

Heráclias: Es la febre, senyor.

Nicéfor: Corréu, que'm portin ma llitera!

Heráclias: L'August!…

Nicéfor: Ayre, vuy ayre! Vaig á cercar l'ánima meva, á Andrónica: per no caure la vuy. Fins ab cadenas la tindré á vora meu! Aquí! Y que mani fins sobre vos!

Heráclias: (sarcástich.) Be está. Mes adverteixo al soberá que pels carrers se crida mori l'August!

Nicéfor: Y donchs qué fan mas tropas? Per qué no enfonzan los punyals fins l'ánima dels que cridan ma mort?

Heráclias: (ab ironía.) Si aixís hu ordena l'August…

Nicéfor: Oh, sí!

Gelassi: Mes los mateixos cridan victorejant á Andrónica.

Nicéfor: No! El poble es bo, que vol á n'ella. Jo vuy dirli (Anant cap á la finestra.) que la duga al Palau! En triomf!

Abat: (perque'l deixin acostar á la finestra.) Deixéulo!

Nicéfor: (als caballers.) Apartéu!

Demetri: Oh: senyor!…

Nicéfor: Jo ho vuy! Va, fora!

(Al arribar aprop de la finestra sent cridar al poble, que no l'arriba á veure.)

Poble: Mori Nicéfor!

Poble: Mori!

Heráclias: (als caballers.) Anéu, precisa que jo li parli sol.

(Los caballers se'n van.)

Abat: (á Livani) Ay de nosaltres si ella torna al August!

Livani: Ja Heráclias vetlla.

Nicéfor: (apart.) ¡Per qué á mi l'odi, si jo estimo á Andrónica!? (Repensantse.) Jo vuy cridarla ab ells. (Insistint en guaytar á la finestra.) Y si'm tiravan un dart!… No: d'aquí dintre. Visca Andrónica!

(Ho ha cridat, mes la veu se li ha ofegat al coll, mancat de forsas.)

Escena V

(Nicéfor y Heráclias)

Heráclias: Senyor… (No'l sent.) Senyor…

(Tocantlo lleugerament.)

Nicéfor: (girantse soperb.) Qui m'ha tocat? (Humil.) Heráclias.

Heráclias: Jo, sí.

Nicéfor: Miréu, quanta de gent! Mes fugen ara.

Heráclias: Si: son los nostres que'ls enpenyan cap á un portal. Y ja'l veuréu al poble.

Nicéfor: Si; corréu. Visca Andrónica!

(Cridant baix, mirantlos.)

Heráclias: Prou farsa, Senyor.

Nicéfor: No us vuy sentir. Teníu: vos deixo!

Heráclias: Ah, no: me sentiréu! (Nicéfor segueix voléntsen anar.) Que vuy qu'escolti l'Emperant.