Nicéfor: Si ella fos aquí, jo us juro!…
Heráclias: Nin de bressol! Qué pots?! Si jo't deixava ay de tú!
Nicéfor: Déume á Andrónica! Ahont es ella si jo hi puch arribar!…
(Amenassantlo ab lo puny.)
Heráclias: Nicéfor: mira.
Nicéfor: Jo soch l'August, jo soch l'Emperant vostre.
Heráclias: Sí, l'Emperant, l'August: y jo dich ara al August Emperant: ni qu'esclafessiu á mitj mon ab los peus, aqueixa dona la vostra amistansada no ho sería; y la vostra muller mentres jo aleni no ho será, no.
Nicéfor: Calléu.
Heráclias: (superb.) Perque jo dono las lleys aquí! Perque soch jo que impera demunt d'aquesta rassa: y tú ets joguina que mou mon bras; que si't deixava, en runa, en pols, mesquí, tú't desfaràs per terra!
(Nicéfor retrocedeix, tambalejant com si anés á caure.)
Nicéfor: (apart.) (Ah, no puch!… Caych!…)
(Sostenintse en un moble.)
Heráclias: (sarcástich.) Lo gran, l'excels, que mana als elements y als homes!
(Rihent.)
Nicéfor: Oh, no: bolva soch y res més! No tinch coratje;'m manca sanch á las venas! Deu, quanta miseria!
Heráclias: Y á aqueix cuch de la nit, á aqueixa dona no la veurás maymés!
Nicéfor: (ab certa energía.) Aixó si, encara que hi vagi arrossegant, aniré ahont siga!
Heráclias: Maymés!
Nicéfor: Si la veuré!
Heráclias: Malvat!
Nicéfor: Sí, sempre, ho haig de dir! La veuré!
Heráclias: (anant cap á n'ell, amenassant.) Vil!
Nicéfor: Sí!
Heráclias: Donchs ara tú has decretat sa mort!
Nicéfor: (ab coratje creixent.) Ah, no!
Heráclias: Eixa dona jo us la daré: mes erta, blanca, freda un nus al coll, botent, sanguejant, morta!
Nicéfor: Oh tigre! Oh Satanás! Oh Judas, Judas! Jo't mataré! (Riu Heráclias.) Jo't mataré! Si gosas á tocar ni un cabell á aqueixa santa jo't treuré'ls ulls; t'arrencaré la llengua y'l cor y las entranyas ab las unglas! Contra ella tú?! Ni llamps del cel, ni onas dressantse fins al sol, ni Deu podrían! Jo la defenso, jo. Jo la defenso; y mira si't tinch por, que ara t'escupo!
Heráclias: Ah, contra tú!
(Anant cap á n'ell cech de rabia.)
Nicéfor: (esperantlo seré.) Aquí'm tens! No'm moch! Au! Vina!
Heráclias: (aturantse ab por.) Mal agrahit! Pitjor qu'esclau!
Nicéfor: (amenassant.) Acóstat!
Escena VI
(Nicéfor, Heráclias, Gelassi, Demetri, Theófil, abat de Sant Thimur, Livani, Nikelas y altres caballers.)
Theófil: Porto novas del poble.
Heráclias: (satisfet.) Ah,'l poble es ara vora'l portal, voltat dels meus, Nicéfor! Escoltéu, ja no crida.
(Al acabarho de dir se comensa á sentir remor del poble que va venint.)
Nicéfor: (esperansat.) Oh,'l poble!
Heráclias: (estranyat.) El poble?!
Gelassi: Es que torna altre cop…
Heráclias: (ab angoixa. Va cap á la finestra.) Cóm torna?!
Nicéfor: (acostantse un xich á la finestra.) Venen. Venen.
Heráclias: Qué passa?!
Theófil: Els nostres fugen!
(Los caballers parlan entre ells.)
Heráclias: (veyentho per la finestra. Ab rabia.) Fugen los nostres cap aquí!
Nicéfor: (ab alegría.) Fugen del poble que'ls persegueix.
Heráclias: Oh Deu! Y portan armas!
Demetri: (entrant ab altres caballers.) Senyor: lo poble armat!
Heráclias: Oh quina ira!
Demetri: Han desarmat als nostres que'ls voltavan.
Heráclias: Cóm no'ls han tret al camp?
Poble: (al lluny.) Que visca Andrónica!
Nicéfor: (á mitja veu.) Ella, sí, ella! El poble! El poble! Visca!
Heráclias: Si cridan contra vos! Tanquéu las portas! Lluytan vora'l Palau! Coratje! Anémhi!
(Surt ab tots los caballers menos Nikelas.)
Nicéfor: Nikelas: ets ben meu?
Nikelas: Oh, sí!
Nicéfor: Donchs mata á Heráclias en la brega!
Nikelas: Senyor!…
Nicéfor: (abrassantlo.) Vina: jo t'abrasso!
Nikelas: Qué feu!
Nicéfor: Sálvam!
Nikelas: (resolt.) Soch vostre!
Nicéfor: (ha sortit Nikelas.) Ara sens ell, Andrónica!
Abat:(entrant.) Escoltéume, Senyor: cal que s'entregui ja la vila!
Nicéfor: No, que ara triomfaré!
Abat: Vos, may!
Nicéfor: Servíume: anéu al monastir ahont es Andrónica y que'm vinga á salvar. Depressa!
Abat: Hi corro. (Jo't faré caure á tú.)
(Surt.)
Gelassi: (entrant per un'altra porta) Senyor, salvéuvos: qu'esgavellan la porta!
Nicéfor: (com si'l dominés un sol pensament.) Ha mort Heráclias?
Demetri: (entrant.) Senyor: volen matarvos.
Nicéfor: Viu? Respónme!
Demetri: Ja son dintre'l Palau! Fugíu, que pujan la escala!
Nicéfor: (á Theófil que entra.) Es mort?
Theófil: (als caballers.) Salvémlo!
Nicéfor: (resistintse á sortir.) Vindrá ella!
Poble: (molt aprop.) Mori Nicéfor!
Gelassi: Son aquí!
Nicéfor: No, Andrónica!…
(S'enduhen á Nicéfor per la banda contraria d'ahont venen los crits del poble que casi es en escena, puig fa caure una de las portas. Lo cambi de decoració te de ser fet tot lo depressa possible. Al caure'l teló'l poble segueix cridant: Mori l'Emperant! Mori l'August!, anantse després allunyant la cridoria. Al apagarse aquesta's comensará á sentir tritllejar la campana del convent; que callará al alsarse'l teló.)
Quadro segon
(Sala gran d'un monastir de monjas. Una porta á la dreta y altra á la esquerra. Tot lo fons apareix cubert ab una cortina d'un blau negrench, deixant veure vagament un altar ab los llums apagats, menos lo d'una llántia que penjará del sostre.)
Escena primera
(Pare Joan y sor María)
Sor María: Ay quina por, Pare Joan! Encara me sento tremolar! Ay Verge pura!
Pare Joan: Y hont se troba ara Andrónica?
Sor María: Reposa estesa sobre'l llit que apar dormida; mes los ulls los te oberts, y á voltas parla sens que ningú la entenga.
Pare Joan: Pobre Andrónica! Si'l qu'ella ha fet no ho fa ningú! Sentíssis tot lo que's va contant: n'hi ha que crehuen qu'es un ángel del cel y que altra volta s'ha entrat al paradís.
Sor María: Ay, encararse ab l'Emperant! (Fent la creu.) Nosaltres res sabíam. La créyam reposant dintre la celda, quan allá á mitja nit, quina cridoria devant del monastir! Ens aixecárem corrent d'un lloch al altre esporuguidas! Trucan. Qui podrá ser á aquestas horas? “Obríume que soch jo.” Te: la veu d'ella. Y l'obrím. Y al tancar, altra vegada cridadissa al carrer de “Visca Andrónica!” ab veus més d'home!…
Pare Joan: Y ella?
Sor María: Tan serena com si sortís del chor.
Pare Joan: Es un prodigi!
Sor María: L'Abadessa va endúrsela, y ben solas se van tancar.
Pare Joan: Y qué's van dir?
Sor María: Nosaltres prou qu'escoltavam, sense cap malicia. Mes no vam sentir res. Per fi la porta obríren de la cambra, y l'Abadessa prenentla per la má'ns va dir que Andrónica era grata al Senyor, perque la vida venía d'esposar pel be del próxim. Y ella l'abrassá y totas nosaltras.
Pare Joan: Y avuy va á professar! Quin goig!
Sor María: Ja era pensat aixó de temps. Y encar que sía Albia revolta, som en pau al claustre.
Pare Joan: Y á més, que s'ho ha guanyat l'esser esposa avuy mateix de Jesucrist.
Escena II
(Sor María, sor Elena y pare Joan.)
Sor Elena: (ve molt conmoguda de la porta de la dreta.) M'envía, Pare Joan, nostra Abadessa.
Pare Joan: Ploras?…
Sor María: Qué hi ha, germana?
Pare Joan: Sí, qué hi ha?
Sor Elena: M'espantan aquets homes!
Pare Joan: Quins homes!
Sor Elena: Ay, desitjan veure á Andrónica!
Sor María: Hont son?
Sor Elena: (al Pare Joan.) Nostra Abadessa diu que parlin ab vos, mes qu'ells á Andrónica no la vegin!
Pare Joan: Que vingan.
(Surt Sor Elena.)
Sor María: (plorant.) Quina angunia. Potsé'ns volen matar!
Pare Joan: Ves: déixam, filla.
Sor María: Venen! Ay quina por! (Mes jo'ls vuy veure!)
(Surt.)
Sor Elena: (desde la porta de la esquerra.) Per aquí. Entréu.
Pare Joan: Veníu.
Escena III
(Pare Joan, Sergi, Alexis, Matheu y alguns altres. Sor Elena atravessa la escena y se'n va per ahont ha sortit Sor María. Després ab altras monjas tornarán á guaytar per la porta de la esquerra.)
Sergi: Voldríam veure á Andrónica.
Pare Joan: Be. Y qui sou?
Sergi: Nosaltres eram ahir prop de Nicéfor, y ella ens va salvar la vida.
Alexis: Y ara'l poble sobretot y tothom á ella s'estima.
Pare Joan: Ah, sí! Si es una santa!
Matheu: (á Alexis.) Veus?
Alexis: No, un ángel.
Sergi: Ni un ángel ni una santa. Es una dona, (Remors.) ho torno á dir: sino que val més ella que'ls homes junts. Si tot es hermosura. Hont es? Veníu, companys, qu'hem de parlarli.
Pare Joan: (aturantlos.) Pero per qué?
Sergi: Diu que per qué?! Per dirli per aquets y tothom, aixó: Que'l poble us vol per Emperant, y vol que caygui aqueix mal home que per tots es lepra. Aixís: que us adorém, y per compláureos, si ho manéu, de genolls la vida tota ens hi estarém ab goig, posant los llavis en la pols que petjéu, y nostra vida us la entreguém, Andrónica, prenéula. Mes monja no heu de ser: si ara us feu monja robéu lo que no es vostre: la vostra ánima qu'es l'ánima del poble! Aném á dirli.
Alexis: Aném, companys.
Matheu y altres: Aném, aném. Depressa.
Pare Joan: Aturéuvos.
Sergi: (á Sor María, Sor Elena y altras monjas que s'están á la porta de la esquerra.) Ahont es. Aqueixas donas ho saben prou.
Sor Elena: (espantada.) Pare Joan!
Sor María: (id..) Aussili!
Pare Joan: (contenint al poble que avansa cap á la porta ahont son las monjas.) Per caritat!
Sergi: (á Pare Joan, aturantse.) Qué ploran! Feu com ella tinguéu pit y servíu d'alguna cosa.
(Fugen per la porta de la esquerra las monjas espantadas.)
Pare Joan: Oh quins crits aquí dins!
Alexis: (volent avansar.) Ningú'ns aturi. Aném!
Pare Joan: Es lloch sagrat aquí! (Lo poble remoreja.)
Sergi: (fent aturar als seus.) Esperéuvos. (Al Pare Joan.) Féula venir á n'ella; y prou. Nosaltres l'agafarém ab un brassat, per forsa, y la durém al poble, qu'ell governa!
Pare Joan: Per caritat!
Sergi: (decidit.) Ah, no! Al carrer se troban milers dels nostres: jo soch fort; que's miri! (Alsant los brassos com pera demostrar que te robustesa.) Si la duré com munt de flors, posada sobre mon pit, qu'es son altar, y espera! Ah quin batre mon cor lo seu sentintli!
(Molt conmogut.)
Pare Joan: Per mor de Deu!
Alexis: (á Pare Joan, apartantlo.) Fugíu!
Sergi: Entrém y fora.
(Corren cap á la porta de la esquerra.)
Escena IV
(Andrónica, Pare Joan, Sergi, Alexis, Matheu, Sor María, Sor Elena, la colla de gent del poble y altras monjas. Andrónica ha aparegut sortint de darrera las altras monjas, que ploran espantadas á la porta de la esquerra, y s'avansa serena. Sergi y'ls seus quedan com encisats sens gosar á dir una paraula.)
Andrónica: Aquí'm teníu. No fujo, no. Acostéuvos.
Sergi: Es ella.
Alexis: (á Sergi.) Ella. Parla tú.
Pare Joan: (pera que no avansi.) No, Andrónica.
Andrónica: Demanávau per mí…
Sergi: Per vos, sí.
Pare Joan: Volen endúrseten d'aquí á la forsa…
Andrónica: (acostantse al poble.) Pare, al poble no'l teméu: es bo, y ell vessa generosa la sanch, perque ell s'estima sobretot y tothom la patria nostra. Tot lo qu'heu dit, germans, jo m'ho escoltava
Sergi: Ens diu germans, sentíu?!
Andrónica: Jo us ho agraheixo ab tota la meva ánima, que lliure ja avuy no's troba com avans. Ay Pare jo dech parlar ab vos!
Pare Joan: Filla volguda!
Andrónica: Y us demano á vosaltres que ma angoixa respectéu. No só aquella d'ahir vespre del palau del August, perque'm tiraren un dart á las entranyas, y, ay, qu'es dintre!
Sergi: Ferida vos? Mori'l tirá! Jo us juro!…
Andrónica: Qu'heu dit!… Ja no es tirá, que ara es altre home.
Sergi: Ell vos enganya: oh, sí, que altra vegada escarcella als fills d'Albia y'ls martiritza.
Andrónica: Nicéfor! Qu'es qu'heu dit?!
Pare Joan: Y es cert; tú fora, ell torná á ser crudel.
Alexis: Es vil.
Sergi: Nosaltres lo farém trossos, y als portals…
Andrónica: Jo us privo que atentéu á sa vida: anéu al poble…
Sergi: Parléuli vos al poble. Veníu.
Pare Joan: (perque no hi vagi.) Filla!
Sergi: Ah si vinguéssiu ab nosaltres ara! Qui'ns atura duyéntvos devant nostre? Veníu. Per nostra terra us ho demano.
Alexis y altres: Tots. Tots.
Sergi: Per nostres fills. Per los que jehuen á dins las sepulturas. Pel Deu Pare!
Andrónica: Oh, escoltéume! Pel Pare jo us ho juro: si Ell ho vol jo us segueixo, mes deixéume parlar ab Ell. Y si Ell ho mana,'l claustre deixaré encar que sía pera sempre.
Sergi: (content.) Companys, ja la sentíu.
Alexis: Que'l poble ho sápiga.
Sergi: Y esperém: que vindrá.
Matheu: Duguém la nova.
Andrónica: Germans, teníu fe en mí?
Poble: Sí, tota.
Sergi: Cega. Mes deixéu que besém tantsols la gira de vostra roba.
Andrónica: Ah, no, la má. (Dubta Sergi.) Estrenyéula.
Sergi: (no gosant.) Tocarla jo ab la meva!…
Andrónica: (acostantshi ab la má estesa.) Sergi.
Sergi: (ab gran emoció. Li ha dat la má.) ('M moro!)
Andrónica: (acostantli la má á la boca.) Ánima gran teníu.
Sergi: (besantli la má.) Oh, sí; desde ara.
Andrónica: Sou bons, companys. (Li besan la má alguns altres.) Anéu.
Alexis: Ah gracias!
Poble: Gracias!
Andrónica: (abrassantshi y plorant.) Pare Joan!
Alexis: (als seus, tot sortint.) Mes l'Emperant que mori!
Sergi: (sortint l'últim.) (Ah, quin goig!) (Per la seva má que ha tocat la d'ella.) Aquí duch la calor d'ella!
Escena V
(Andrónica y Pare Joan)
Andrónica: (rápit y ab emoció.) Pare Joan, ohíume!
Pare Joan: Oh, sí!
Andrónica: Y depressa. Des qu'he tornat al monastir, y sola m'he vist dintre ma celda, que combato. Mes me trobo vensuda, y vinch á dírvosho. Jo no puch esser monja. No vull serho: diguéuho á l'Abadessa; á mas germanas que no encengan l'altar, que'm llensin fora, perque he pecat y estich pecant; que dintre del cor no hi tinch lo cel, y sento ab rábia com enlloch de mon Deu, penso en un home!
Pare Joan: Andrónica, qué dius?!
Andrónica: Jo, sí; escoltéume. Vaig al vespre sentir com las campanas tocavan á rebat; era que al poble cridavan á consell perque las furias degollavan la terra. Y va semblarme que Jesús me digués: “Veshi y predica l'amor entre'ls germans d'aquesta terra.” Y vaig deixar lo monastir com boja d'amor als meus germans, volent, oh trista, plaure al Senyor, tot llivertant ma patria. Y cara á cara del August me trobo: lo monstre m'esglayá y vaig malehirlo. Mes tothom ja no hi es! Hont soch que resto sola ab ell? Cóm fugir? No més sa vista trobo per tot que'm lliga! Y m'obre'ls brassos y sos llabis, cremant, sobre ma boca no besan, que mossegan com á vibras. Y al anarlo á ofegar, ay quina angunia! que aquell bes no ha acabat, que de ma boca tota jo'm va seguir, y per mas venas besant, sempre besant, furgan sos llabis! Pare, perdó; l'estimo! Jo'l vaig veure com per mí feya'l be, y si en aquest dia als horrors ha tornat, es que l'envoltan los vils que l'embruteixen! Pare, Pare, que mon cel no es aquí! Perdó! Salvéume!; que aquí dintre sens ell me moriría! Y morta y tot, y fins sota la terra, sentiría son bes dintre mos ossos: y si'm cridés, la terra apartaría viva d'amor cayent entre sos brassos! Que l'apaguin l'altar; y adeu per sempre!
(Mentres parlava Andrónica han anat encenent l'altar.)
Escena VI
(Andrónica, Pare Joan, Abat y després Livani. L'Abat ve de darrera de la cortina. Livani vindrá per la porta de la dreta.)
Abat: La encesa del altar es ordre meva: y esperan l'Abadessa ab tas germanas.
Andrónica: Ah, no, no, que no puch, que'l cor no'm crida d'ensá d'ahir, senyor, per ser la esposa de Jesús.
(Segueixen encenent los llums del altar.)
Abat: Infelís, qu'entre las urpas del esparver t'abats com la coloma! L'August no't vol y's riu de ta ignocencia; que, per temptarte, Llucifer prenía del condempnat Nicéfor la figura.
Andrónica: No, no, que's pot salvar y Deu no'l deixa; y'm vol á mí, y m'estima.
(Entra Livani.)
Abat: Vos, Livani; diguéuli vos.
Andrónica: (Ay Deu!)
Livani: Essent vos fora, ahir nit, l'Emperant esclatá á riure escarnintvos, crudel, mentres donava l'orde de que altre cop engrillonessin als caps del poble que segueix la xurma. Y va dir que us volía per… esclava. May per esposa.
Andrónica: (Oh Deu, lo cor se'm trenca.)
Abat: Mes, Livani, seguíu.
Livani: (no gosant) Senyor…
Abat: Precisa que ho diguéu tot, qu'es per la ditxa d'ella.
Livani: Puig que ho manéu… (A Andrónica.) Que si voléu servirlo una nit com esposa, ell us regala…
Pare Joan: Oh, calléu!
Andrónica: (plorant.) Pare Joan! Pare Joan!
Pare Joan: Filla coratje, filla meva.
Livani: (al Abat.) Cal que's fassi la professió al instant perque Nicéfor…
Abat: (á Livani.) Será al moment. (A Andrónica.) Y ara diguéume: Andrónica la novicia qué vol. Si vol que apaguin los brandons del altar…
Andrónica: Ah, no; qu'encengan per tot! Forsa claror! Llum! Seré esposa de mon Jesus ara mateix! Germanas ja vinch á vora vostra! Ha estat follía! L'últim jorn ha arribat per l'Anatolia! Pare, Pare veníu, qu'es Deu qui ho mana!
Pare Joan: (emportántsela.) Fassas sa santa voluntat…
Andrónica: Que ho sía en cel y en terra eternament.
(Quan Andrónica y'l Pare Joan han anat al altar entrant pel mitj de las cortinas, las monjas ja hi son ab ciris encesos. Lo Pare Joan y Andrónica resan agenollats. Després s'agenollan totas las monjas posadas als dos costats del altar y se sent la remor de sas oracions. Una monja presenta al Pare Joan un vel blanch. Lo pare Joan l'ofereix devant del altar, y després cubreix ab ell lo cos ajegut d'Andrónica. Torna á agenollarse Andrónica. Al sentirse'l primer crit de Nicéfor, comensan á cantar las monjas. Poch avans d'entrar á la escena Nicéfor, Andrónica s'haurá posat dreta. L'Abat y Livani quedarán á primer terme de la escena.)
Pare Joan: (sostenintla.) Oh, Andrónica!
Andrónica: Germanas, ja'm teníu entre vosaltras.
Abat: Hem triomfat, caballer. Albia es perduda. Lo palau de Nicéfor á estas horas ja'l poble l'ha arrasat.
Livani: Sí, mes si ella mudava ara d'intent…
Abat: No, que á eixa dona la hem ferida en lo cor. Y á més, qui atura la ceremonia!…
Livani: Aquests remors que creixen!…
(L'espectador no ha de sentir encara los remors del poble que vindrán de la banda dreta de la escena. L'Abat ab marcada angoixa segueix la ceremonia de la professió.)
Abat: Calma, Livani, calma. Ara nosaltres resém sols per la esposa que li arriba á Deu Nostre Senyor.
(L'Abat s'agenolla. Se comensa á sentir remor del poble.)
Livani: Y si entra'l poble? Ell pot privar…
Abat: (volguentlo fer agenollar. Ab feresa.) Agenolléuvos ara! Y preguéu al Altíssim!… (A mitja veu.) "Pare nostre…
(Creixen los remors. Livani no s'agenolla.)
Livani: Vingués la nova de que ha mort Nicéfor!
Abat: (per l'altar.) Aquí que acabin: aixó cal… “…Que's fassi la vostra voluntat així en la terra com…”
Livani: Jo diría que'l soroll ja es dintre del monastir.
Abat: (alsantse.) Qu'es qué diheu? Es somni!
(Creyent que somnia Livani.)
Escena VII
(Los anteriors. Sor Elena que ve de la porta de la dreta y després Nicéfor fora de la escena. Los dits al altar.)
Sor Elena: Ay Verge santa! Es ell! Jo, jo mateixa l'he vist entrar!
Abat: Qui heu vist!
Livani: Parléu!
Sor Elena: A eix home!
Abat: (á Livani, que tancará la porta de la dreta.) Tanquéu la porta. A qui es qu'heu vist?
Sor Elena: Si pujan las escalas!
Abat: (imperatiu.) Més baix!
Sor Elena: L'August es dintre del monastir, fugint!…
Abat:(allunyantla de la cortina.) Calla!
Sor Elena: El defensan uns caballers, y'l persegueix lo poble!
Livani: Estém perduts!
Abat: No encara. (A Sor Elena.) Aquí vos, muda! ó sino un llamp!…
(Alsant un bras al cel.)
Sor Elena: (esglayada. Se'n va per la dreta.) Oh, no, pietat.
Abat: (á Livani, per l'altar.) Acaban: un instant més, y es tart.
Livani: Oh, sí, sí!
Nicéfor: (de lluny.) Andrónica!
Abat: (á Livani.) Que Nicéfor no entri! A fora'l matin!
Livani: (aguantant la porta.) Aquesta porta es ferma.
Abat: (per Nicéfor, escoltant.) Ja s'acosta.
Nicéfor: (vora la porta.) Andrónica!
Abat: Aguantéu! D'allá no ho senten!
Livani: Es sol qu'empeny.
Nicéfor: Andrónica!
Abat: Ja arriba lo poble perseguintlo! (Per l'altar.) Com no acaban!
Nicéfor: Per Deu, obríu! Per Deu!
(Cops á la porta. Se sent la remor del poble que's va acostant.)
Abat: (cantan més fort las monjas.) Ara, ara ella va á ser professa!
Livani: (perque cedeix la porta.) Obran.
Abat: (apartantse de la porta.) Ja es professa! Ja está.
Escena VIII
(Los anteriors y Nicéfor. Després Sergi, Alexis y demés del poble.)
Nicéfor: (obrint la porta d'una revolada.) Andrónica! Ahont ets!… Ahont ets Andrónica!
(La cortina cau despresa d'un costat per repenjarshi al mitj Nicéfor, volguent obrirse pas. Queda penjant del altre estrém deixant completament visibles l'altar y las monjas. Aquestas fugen donant un crit d'esglay.)
Andrónica: Ah! Deu meu! Es Nicéfor!
Nicéfor: (cayent devant d'ella en terra, sobre las gradas.) Jo, sí, sálvam!
(Nicéfor du'ls vestits esqueixats. En aquest moment lo poble, portant tota mena d'armas, invadeix la escena capitanejat per Sergi y Alexis.)
Sergi: Mori Nicéfor!
Alexis: L'Emperant!
(L'Abat y Livani quedan en lloch invisible.)
Poble: Que mori! (Al anarlo á embestir fa un crit Andrónica.)
Andrónica: Ah!
Poble: (anantlo á ferir.) Mori! Mori!
Andrónica: Enrera! Jo'l defenso!
Teló
Acte tercer
(Gran sala del Palau de Nicéfor ab rompiment al fons. Los mobles se veuhen destrossats; los cortinatjes esqueixats. Tot en lo més gran desorde. Portal gran á la esquerra com á entrada de galería y altre més ostentós á la dreta. Es nit de lluna. Cap més claror.)
Escena primera
(Heráclias estés á terra. Son cos aclarit per un raig de lluna. Lo cap en las tenebras.)
Heráclias: Ma gent! Mos caballers! Claror; que dugan llum, llum pera aclarir aquesta cambra! Jo soch Heráclias! Ah, mos ulls se clouhen un altre cop! Oh no'l morir! Vuy vida! Donéume vida, oh Deu etern! Que veja qu'es que m'envolta!… El pensament no fugi! Ah, sí, ho recordo, sí; de cop me sento per la espatlla ferit; caych, y es un noble qui m'ha clavat lo ferro. Y abocantse fins á mí m'ha cridat: “Mors per Nicéfor: Nicéfor es qui't mata!” Y jo'm moría!… Mes s'han obert mos ulls, y visch encara, y fugirán las ombras que'm rodejan! Ah, llum! Portéume llum! Ma gent, que us crida vostre capdill. (Escoltant.) Me senten! Venen! Venen! Allá claror! (Per la porta de la esquerra's veu claror que va creixent.) Corréu! Soldats! Mos nobles! Tothom, tothom! Mos caballers de lluyta!
Escena II
(Heráclias y Abat, ab una antorxa encesa.)
Abat: Qui hi ha assí?
Heráclias: Ah, veníu! Socors!
Abat: (avansant.) Qui crida?
Heráclias: L'Abat de Sant Thimur!
Abat: Qui sou? (Reconeixentlo.) Heráclias! No s'enganyan mos ulls?!
Heráclias: (regoneixent lo lloch ahont es.) Ahont es que'm trobo? Soch á dintre'l Palau! Mes tot son runas al meu entorn! Com si l'infern son rastre hi hagués deixat de mort!
Abat: Oh, qui ho diría que fossiu vos! En quin estat! Jo us creya lluytant vora Nicéfor!
Heráclias: Es que lluyta sense Heráclias l'August? Hont es que's troba?
Abat: Fora'ls murs combatent; perque las armas tothom ha pres seguint á aqueixa dona.
Heráclias: Y'ls caballers, mos servidors?
Abat: Ab ella, que'ls vots á Deu ha profanat sacrílega!
Heráclias: Malvats! Y á mí'm rebutjan! Y per sobre de mon cos han passat!…
Abat: (anantlo á sostenir.) Per Deu! Si sembla que anéu á caure!
Heráclias: (no deixantlo acostar.) No, no es cert: tinch vida y tinch forsas, l'Abat, per revenjarme de tots mos enemichs. Donéume novas. Triomfa Nicéfor sense mí? Depressa!
Abat: Ningú ha tornat del camp: deu ser que lluytan. Mes qui es que us ha ferit? Com vos deixaren?
Heráclias: Nicéfor me creu mort: per orde seva la espasa m'han clavat!
Abat: Qu'heu dit! No: es somni ell contra vos? L'August! El que aixecáreu de la pols! L'escullit! Aquell que dúyau pel fre mateix que un poltro!
(Comensa á clarejar lo cel, senyalant que ve'l dia.)
Heráclias: (ab desesperació.) El qu'en mos brassos he aguantat fins avuy á dalt del trono! Lo vern que sols ab aixecar la planta podía anorrear com Deu! Jo, l'héroe, l'orgull de l'Anatolia. Jo, que aturo, no més que jo,'l poder d'aqueix Bisanci anys y més anys, tornant igual qu'escuma las sevas onas rebramants, que venen com montanyas altíssimas per fóndres devant del meu alé, fins aquest dia! Mes jo no he mort ni'm moriré ans que'm venji. Y'm venjaré, per Deu! La nit finava quan á viure he tornat, sol, en las llosas estés com ca aborrit! Donchs en la terra m'he agenollat jurantho per mon ánima, alsant los ulls, que'm venjaré, mal tornis la patria de tothom la sepultura. Si aqueix vil es al trono, vaig donarli: jo'l ne treuré.
Abat: (irónich.) Cóm! Vos contra Nicéfor? Aixó es de boig! Si derrotat venía, obrintli'ls brassos, fórau la defensa de son cos! Oh ben cert! Y si tornava triomfant… oh, vos, sí, vos, plorant de joya, seguintlo de genolls, fins besaríau d'Andrónica'l trepitj.
Heráclias: (rabiós.) L'Abat, m'encega d'escoltárvos la ira! Y vostra cara, vostras paraulas, altre cop lo dupte me fan tenir de si voléu que sía gobernada esta terra per Nicéfor ó que al domini de Bisanci torni.
Abat: Sentíu? Remor llunyá…
(L'espectador no ho sent encara.)
Heráclias: Remor?
Abat: Dirías qu'es lo vent… Potser tornan!
Heráclias: (anguniat.) Qui? Nicéfor?…
Abat: (ab intenció.) Y Andrónica.
Heráclias: (anguniat sempre.) Vensuts?
Abat: Escoltém.
Heráclias: Calma.
Abat: Res, no res: una ratxa…
(La claror ha anat creixent.)
Heráclias: Es que's fa dia.
(Comensa á sentir l'espectador brugit de gentada.)
Abat: Més aprop! Ho sentiu! Es gent, son onas de carn humana!
Heráclias: Oh Deu y quina angunia!
Abat: Calléu. (Escoltant.) Cridan victoria!
Heráclias: Mes victoria per quí? Qui es que ha triomfat?
Abat: Y si'ls que venen son turbas de Bisanci? Y si en la lluyta romputs los anatólichs, portan ara los bisantins arrossegant sangnosos á Nicéfor y Andrónica?
Heráclias: Que ho veja y l'infern que se'm dragui!
Abat: (Deu, ajúdam: fes que aquest home sía meu!) Heráclias?…
Heráclias: Oh, calléu! Escoltém.
(Se sent un crit del poble.)
Abat: (fentse enrera.) Visca? Qui visca?
Heráclias: Qui ha triomfat? A qui aclaman?
Abat: Mata'l dupte! No se sent res! No res! Qui?
Poble: (desde lluny.) Visca Andrónica!
Abat: Nicéfor ha triomfat!
Heráclias: No, no: mentida! (Corrent á la galería.) No pot ser. No ha triomfat. Mori Nicéfor!
Abat: (contenintlo.) Que us perdéu! Foll!
Heráclias: Que cayga un llamp!
Abat: (sarcástich.) Ja tornan los vostres assessins! (Se va fent de dia.) Y heu fet la gloria de Nicéfor, que us creu ja fret cadavre!
Heráclias: Cóm del trono arrencarlo, cóm: diguéumho!
Abat: Féntvos tot meu: creyent lo que jo vulga.
Heráclias: Te altre exércit Bisanci?
Abat: Y que s'acosta.
Heráclias: Sou en contra Nicéfor?
Abat: Ho he estat sempre.
Heráclias: Jo tinch encara caballers de proba que's posarán al meu costat.
Abat: No sápiga ningú que sou ab vida. Que no us vejan fins que jo ho mani.
Heráclias: (sostenintse ab l'Abat.) No puch més!
Abat: Seguíume.
Heráclias: Oh Nicéfor, ta sanch!
Abat: Que aquí no'ns trobin.
(Surten per la porta de la dreta.)
Escena III
(Sergi, Alexis, Matheu, Jordi y molt poble armat. Venen de la banda esquerra. Entra de cop una glopada de gent; després altra ahont hi van los personatjes que enrahonarán.)
Matheu: Aném seguint!
Alexis: Avant, companys!
Sergi: No, Alexis, que no passin d'aquí!
Alexis: (cridant.) Donchs que s'aturin.
Jordi: (cridant.) Que'ns aturém!
Matheu: Seguím avant!
Sergi: (posantse devant de la gran porta de la dreta.) No entra ningú per eixa porta! Hi ha las cambras del August allí dins!
Matheu: Si ell diu qu'es nostre tot lo qu'es seu: que vol que ab la noblesa visquém germans.
Jordi: Per sempre mort Heráclias ho serém tots. Si ell ha guanyat la lluyta ho deu á nostre esfors.
Sergi: Qué dius! La terra per ella es que ha vensut! Si no es Andrónica, la nostra patria aquesta nit que afina vensuda hauría estat, y tots nosaltres cadavres foram, dels voltors pastura! Que no la heu vista de cop eixint de fora de las telas mitj cos, avant cridantli al August que cavalca á devantera de sos guerrers, voltantlo ardits nosaltres, acometent plegats l'host enemiga; y al amollarse un punt nostre coratje ans lo refors dels bisantins que arriban, que no la heu vist, companys, á aqueixa dona que no la heu vist saltant de la llitera, com s'ha enasprat á un poltro, escamarlada, y arrapantse á sas crins, boja, com furia los cabells revolant, los ulls enfora, com s'ha llensat en mitj de l'host sorpresa dels enemichs més braus, que la prenían per visió del infern? Y ab tot lo poble hem seguit á Nicéfor per salvarla. Y Nicéfor qué brau! Cóm s'ennoblía guardantla á n'ella, volejant son ferro devallantli pel bras la sanch contraria! Mes Bisanci ha fugit, mateix que boyras pels vents empesas; y ja'l camp de lluyta nostre ha sigut! Y á dintre de la terra l'anatólica gent d'altras centurias “Visca la patria!” oh quin cridar! Y enlayre las ánimas al cel, cent cops que “Visca” han cridat responent; mentres nosaltres tots hem plorat de joya al veure á Andrónica sobre'l pit del August com defallía.
Escena IV
(Sergi, Alexis, Matheu, Jordi, Poble y Nikelas que's presentará rápidament en mitj d'alguns soldats.)
Nikelas: (ab una má enlayre com demanant silenci.) En nom del Emperant!
Poble: Que visca Andrónica!
Nikelas: (avansant ell sol.) En nom del Emperant! Ohíume!
Sergi: Ohímlo.
Alexis: Escoltém!
Matheu: Escoltémlo!
Nikelas: Oh poble: os prega l'Emperant que sortiu d'aquestas salas!
Sergi: A Andrónica esperém! Volém que sía per sobre nostra rassa ella l'Augusta! Que al monastir no torni!
Poble: No! May!
Nikelas: Poble: si m'escoltéu, aqueixa dona al claustre maymés hi tornará, que vol que's trenquin l'Emperant los seus vots, fets en mal hora. Mes sabéu que aquets vots sols pot trencarlos la Iglesia soberana!
Sergi: Per la terra Deu deixá'l cel y fins doná la vida: qu'ella deixi'l sagrat en be dels nostres.
Nikelas: Poble d'Albia: Nicéfor se refía de vosaltres. (Remors.) Ohíume! Aqueixa dona quan la lluyta ha finat per sa ardidesa, los seus parpres ha clos, y esgroguehida anava á caure com qui's mor, si als brassos no hagués serrat l'August son cos puríssim; y ab ella's va acostant, demunt del poltro estrenyentla son pit; y ve en silenci l'estol voltantlos dels guerrers, puig saben que duhen un cos sant. (S'ha de sentir lo trepitj dels cavalls que s'acostan, en mitj del silenci.) Sentíu?! Ja arriban.
(Emoció del poble, mes sens cridar.)
Sergi: Germans: ara á la Iglesia ab tot lo poble. Y als sacerdots diguémlos que te d'esser, sobretot y tothom, aquesta santa de Nicéfor la esposa.
Nikelas: Anéu. Ja pujan.
Sergi: A la Iglesia, companys!
Jordi: Tots!
Alexis: A la Iglesia!
(Han sortit tots, parlant baix, per la galería, banda dreta.)
Escena V
(Andrónica, Nicéfor y altres caballers. De primer vindrán alguns caballers, y després Nicéfor portant als brassos á Andrónica. Tots entran rápidament.)
Nicéfor: (entrant.) Fora tothom d'aquí! Tothom! Jo y ella! (Tothom surt rápidament per diferentas portas. Nicéfor deixa á Andrónica mitj estesa en un seti de pedra.) Jo com esclau, com ca fidel, que aspira son dols alé per respirar! Andrónica, llum de la terra, rosa y llir de l'ánima, riu d'amor que't glassares, párlam, míram. Coratje.'M sents? Tots han fugit com ombras. L'has tingut, oh, ma vida, en la batalla, y ara't perleja de rosada'l rostre y esbategas com tórtora poruga! Oh Andrónica! Oh ma Andrónica: desperta, que'l dia ja es per tot! Lo sol camina matiner per besarte, y tot es gloria al teu voltant, qu'ets centre de la terra.
Andrónica: (tornant á la vida.) Ah! Deu meu! Hont me trobo?…
Nicéfor: Hont sols la ditxa t'espera, oh'l meu orgull, hont tot de gala se va vestint perque tú hi ets.
Andrónica: (alsantse.) No'm trobo dintre ma casa!
Nicéfor: Si ets ab mí!
Andrónica: Que'm dugan al Monastir, al meu sagrat! Ma celda! Mont Crist, hont es!
Nicéfor: (per son pit, obrint los brassos.) Aquí, sobre aquesta ara, brassos estesos; com es ell fet home!
Andrónica: Tot ha finat, Nicéfor!
Nicéfor: Tot comensa per tú y per mí: pels dos, que s'ha vessada tanta de sanch perque'ns juntém.
Andrónica: (va á caure.) Se clohuen altra volta mos ulls!
Nicéfor: (sostenintla.) Oh Deu!
Andrónica: (anant á perdre'ls sentits.) Ma celda! Soch morta pera tú!
Nicéfor: Ah no, no! Escolta. Som á l'hora suprema de la vida, no sols tu y jo, sino aquest poble: déixam, y tanta sanch ha corregut debadas. Bisanci tornará, que prou arriba son tronar que no es lluny, y ab nostres odis nos trobará enfeblits! Y ay! jo sens esma me veuré sol; cauré vensut, y esclava l'Anatolia jeurá. Mes si tú pujas al trono ab mí, ni que la terra escupi tots los morts de la rassa bisantina en contra meu, los morts y'ls vius cent voltas vensuts serán: maymés hi haurá cadenas que á aquest poble engrillonin. Será lliure l'Anatolia per sempre; un cant de gloria se bressará en l'espay, y á tú, l'Augusta, se deurá tanta ditxa! Y quan los tanqui la mort tos ulls, s'aixecará per sobre de ton cos fins tocar á las estrellas com montanyas de flors… Y benehida será l'ánima teva fins al últim dia del món per tota la nissaga.
Andrónica: Oh, sí, sí; benehida per mon poble per tot mon poble, sí! (Aturantse ab espant.) Mes malehida per nostre Deu! Horror! Oh! Mas despullas eternament envoltas d'embaumadas flors del bell temps, y l'ánima captiva al infern abrusantse!
Nicéfor: Ah no!
Andrónica: Vinguéres tart á trobarme, que un instant va endúrsem de ton amor, Nicéfor! Ay, jo fora pera sempre ta esposa; mes los diables en contra nostra's van juntar, y he d'esser sols la esposa d'un Deu! (Resolta.) Nicéfor, guíam: lo monastir hont es!
Nicéfor: Jo no puch! Rómpres sento tot dintre meu!
Andrónica: (senyalant al cel.) Allá es que ho volen! Fins á maymés! Jo sola!…
(Va á fugir.)
Nicéfor: Be está: allúnyat! Fins á maymés! Ja está, mes jo la vida sense tú no la vuy, que un'altra volta jo'l monstre no'l vuy ser! Viure sens ánima maymés, maymés! Apártat! Que'l cop últim seré'l tirá; mes contra meu. Va, fora ma vida miserable!…
(Anantse á treure un'arma.)
Andrónica: Oh no, Nicéfor!
Nicéfor: (anantse á ferir.) Jo vuy morir!
Andrónica: Ah no! Jo vuy que viscas! Nicéfor: jo t'estimo!
Nicéfor: Oh, calla, Andrónica!
Andrónica: T'estimo! Ah, no puch més!… Si tú finavas finaría ab tú jo! Si ets meu! Si ho sento que tot jo ho va dihent! Y es tot que ho crida: l'ayre, la llum: “Es seu, es seu Nicéfor!” Si jo t'he fet com ets! Si la teva ánima (Per son pit.) la he enmotllada jo aquí dintre la meva.
Nicéfor: Sí, sí: soch vida teva! Mes tú, mira: la pau no haurías lluny de mí. Perjura foras al claustre, que las reixas clouhen no més lo cos; que l'esperit revelas á homes y á Deus! Y tú't revelas! Dígamho que á mí'm vols, sols á mí. Parla ó só'l monstre, y contra terra y cel, á la teva ánima la confessió li haig d'arrencar á trossos.
(Nicéfor, com una fera, la rebrega entre sos brassos.)
Andrónica: Sí, sí, mátam dihente que t'estimo sobretot y tothom de cels y terras!
Nicéfor: Ara soch l'Emperant! Perque m'estimas tinch tot lo mon! Que vingan á arrencarla de sobre de mon cor la gloria meva!
Andrónica: Oh Nicéfor, Nicéfor!
(Se senten las campanas.)
Nicéfor: Las campanas! Las campanas! Las sents? Y'ls clams del poble! Ja va tornant lo nostre poble, míral.
(Mirant á fora, cap á la dreta.)
Andrónica: Que alegre'l poble, sí! Mírals; tots duhen sanch de la lluyta en los vestits encara!
Nicéfor: Sanch per tú que han vessat! Qué no farían per véuret ma muller, si es que la Iglesia s'hi negava? Mes no, qu'ella es ben nostra.
Andrónica: Lo poble m'encoratja.
Nicéfor: Al temple! Vina!
(La agafa per la má per anar á sortir.)
Escena VI
(Andrónica, Nicéfor y Nikelas)
Nikelas: Senyor!…
Nicéfor: Parla, Nikelas.
Nikelas: Vinch á durvos una nova. Senyor…
(No gosant.)
Nicéfor: Y qué es? (Pausa.) Que parlis.
Nikelas: De baix en baix molts caballers conversan y surten del palau. Sé que s'ajuntan dintre'l Castell Major.
Nicéfor: (seré.) A tots que vingan, que'ls crida l'Emperant. Tothom alegre dintre Albia avuy, Nikelas!
Nikelas: Es que corre qu'Heráclias es qui'ls mana per la vila.
Nicéfor: Heráclias! (Rient.) Diu Andrónica qu'Heráclias es altre cop qui dirigeix mas tropas. Un mort mana altres morts!
Andrónica: Senyor, que jegui en pau!
Nicéfor: Y ab molta terra!…
Nikelas: Aquesta espasa li vaig clavar ben fonda.
Nicéfor: Oh sí, Nikelas. Tú m'has tret aqueix cranch que á mas entranyas era arrapat. Vaig fer justicia. Vinga tothom assí. Mos caballers, lo poble. Tothom á vora vostre. (Surt Nikelas.) Aném al temple seguintnos la nissaga que t'estima, y á mí perque tú'm vols.
Andrónica: Qué puch donarte més, oh August, si fins á Deu jo't dono?
Nicéfor: Angel del cel, coratje.
(Agafantla per la má pera sortir.)
Escena VII
(Andrónica, Nicéfor, Sergi, Alexis, Matheu, Jordi y poble. De cop Sergi y Alexis; després los altres.)
Sergi: Senyor!
Nicéfor: Vinga mon poble avora nostre.
(Van á sortir.)
Sergi: Oh Senyor!
Nicéfor: Puja ab ella al trono la nissaga entera. L'Augusta es l'Anatolia, que s'encarna en lo cos d'esta verge.
Sergi: y'l poble, (que va entrant.) Oh, sí, sí Andrónica!
Andrónica: Poble, jo t'aymo! Oh poble meu, defensa l'Emperant fins morir.
Sergi: Oh escolta, Augusta! A la Iglesia li hem dut lo desitj nostre, y't vením á cercar pera que't sacrin esposa del August!
Nicéfor: Oh rassa ferma, gracias per mí y per ella! Aném Andrónica. (Agafantla per la má se dirigeixen cap al poble.) Ona santa del poble, óbrans tas ayguas y endúnsen al mitj teu!
Andrónica: Aném!
Sergi: Assobre del pit com una mare.
Nicéfor: (anant á marxar en mitj del poble.) Aném!
Sergi y poble: Voltémlos!
Escena VIII
(Andrónica, Nicéfor, Sergi, Alexis, Matheu, Jordi, poble, alguns caballers ab Nikelas y l'abat de Sant Thimur y altres monjos y sacerdots.)
Abat: Aturéuvos, Senyor!
Nicéfor: Aném á l'ara, que aquí us duch á esta santa, perque sía en lo tálam l'Augusta esposa meva! Oh Andrónica, seguím!
Abat: (aturantlos.) Ah, Senyor… gracia. (S'aturan.) Sou l'August, l'Emperant de l'Anatolia: mes per sobre de vos hi ha lleys que dicta Deu tot sol, y per ell la Iglesia parla.
Andrónica: (Oh, quin esglay!)
Nicéfor: Que parli, donchs, la Iglesia.
Abat: L'August: en nom de Deu, la qu'es sa esposa á reclamar vením!
(Andrónica deixa la má de Nicéfor y abaixa'l cap.)
Nicéfor: Per durla á l'ara y ferla esposa meva. Perque sía sobretot y tothom!
Abat: Pera que torni á la casa de Deu; qu'es desposada ab Deu Nostre Senyor.
(Remor del poble.)
Nicéfor: Oh, no! Per péndremela no hi ha poder al mon!
Abat: Deu la reclama.
Andrónica: (Oh, cor meu!)
Nicéfor: No, Deu no! No es Deu qui lliga los sers per destrossarlos! Esta dona Deu me l'ha dat sobre del camp de guerra. Es meva, tota meva!
Abat: Va jurarho ser de Deu!
Nicéfor: No!
Abat: Que ho diga! Que responga!
Andrónica: Sí, vaig jurar!
Nicéfor: Tot s'ha desfet! Onadas de sanch han esborrat aquesta jura! Y si més sanch calgués, pera que sía esborrat fins lo rastre, altra de negra ona gegant faría ab la sanch vostra!
Andrónica: No, Nicéfor!
Nicéfor: Oh inichs! Traydors! Venuda l'Anatolia teníu á aqueix Bisanci qu'esventaré com pols! (A Andrónica.) Aquí están, mírals: ja ho portan en los ulls! Son traydors! Hienas qu'ensuman la carn morta! En cementiris tornarían los pobles, morrejanthi fins dintre las entranyas, hont engendran las mares á sos fills! Oh vils! Oh monstres! Jo tancaré la vostra negra turba mateix que'ls escorpits, de foch voltantvos, que al cel s'enfili, y vostre Deu que us tregui!
Sergi: Al foch ab ells!
Poble: Al foch!
Nikelas: (á Nicéfor.) Senyor, arriban caballers rebelats!
Escena IX
(Andrónica, Nicéfor, abat de Sant Thimur, Nikelas, Sergi, Alexis, Matheu, Jordi, Heráclias, caballers, poble, sacerdots y monjos. Heráclias no's deixará veure en mitj dels caballers fins que s'indiqui.)
Nicéfor: Ah no, que al trono mos nobles son lleals! (A ells.) Caballers…
Abat: Mira qui fa de guía als caballers, Nicéfor!
(Al dividirse'ls caballers se veu al mitj d'ells inmoble, groch, com la cera, de cara y mans, á Heráclias.)
Poble: (molt soptat.) Heráclias!
Nicéfor: Es un somni!
Andrónica: (abrassantse á Nicéfor.) Heráclias!
Nicéfor: Tornan los morts á aquesta vida?!
Poble: (ab terror.) Un mort!
Nicéfor: (á Andrónica, desvariejant.) S'enganyan mos ulls? Míral! Es ell? Es que'ls sepulcres gitan sos morts contra nosaltres? Míral! Com lo cor me fa batre! Guspirejan sos ulls de condempnat! Lo cap se'm torba! Estol d'osseras devant meu batallan!
(Xisclant com boig.)
Andrónica: (volguentlo fer tornar á la rahó.) No, no, Nicéfor! Ah, Nicéfor!
(Lo poble remoreja.)
Nicéfor: Lluytan tots contra mí, y sos darts al cor m'arriban!
Andrónica: No, no!
Nicéfor: (com arrencantse'ls darts.) Tots fora! Fora'ls darts que'm matan!
Andrónica: Deu meu! Deu meu!
Heráclias: Nicéfor!
Andrónica: (crit d'horror, sentintlo.) Ah!
(Remor creixent del poble.)
Heráclias: Nicéfor!
Nicéfor: (estúpidament.) Qué? Qué?
Heráclias: Tot ha finit per tú! Vaig durte jo assobre'l trono, y jo te'n trech!
(Andrónica segueix abrassada á Nicéfor.)
Abat: Oh poble! que't rebelas á Deu y á sos ministres!… (Lleuger remor del poble.) Fills d'Anatolia, dempnació á la rassa!
(Remor creixent del poble.)
Andrónica: (avansant al mitj y agenollantse.) Misericordia!
Abat: No! Jo beneheixo qui mati á aquesta dona!
Heráclias: (ferintla.) Jo! Te, móret!
Andrónica: Ah!
Nicéfor: (sostenintla.) Andrónica!
Alexis: Malvat!
Sergi: Arrosseguémlo!
(Desapareixen Heráclias, l'Abat y'ls sacerdots emportats per una onada del poble que anirá ferintlos y donant crits de mort. Altra gran onada, també ab las armas enlayre, volta á Andrónica, sostinguda per Nicéfor y Sergi.)
Matheu: (venint del fons.) Los bisantins!
Jordi: (id.) La vila es plena tota de soldats de Bisanci;'ls nostres perden!
Abat: (desde dintre.) Visca Bisanci!
Andrónica: (agonitzant.) Oh! No!
Nicéfor: No! L'Anatolia!
(Lo poble va desesperat d'un lloch al altre de la escena. Gran soroll de batalla á fora.)
Alexis: La vila está cremant! Y es de Bisanci!
Andrónica: No; no morir! Triomfar!
(Fent esforsos pera sortir de la escena sostinguda per Nicéfor.)
Nicéfor: A triomfar!
Sergi: Guerra fins a l'últim alé!
Andrónica: (anant á caure.) No puch! Als brassos! Duyéumhi!
Nicéfor: Oh, sí!…
Andrónica: Aixequéume!… Sosteníume!…
(Entre Sergi y Nicéfor se la enduhen ben alta, dominantho tot. Gran afany de viure en ella.)
Nicéfor: Guerra á Bisanci!
Sergi: Guerra!
Andrónica: (perque la posin més alta.) Enlayre! Enlayre! Més! Més!
Nicéfor: Companys: avant!
Andrónica: Enlayre!'M moro!
(Mor Andrónica y ells segueixen avansant cap á la galería portantla enlayre, morta.)
Nicéfor: Símbol de ma nissaga, triomfa morta!
Sergi: Visca Andrónica!
Poble: Visca! Visca Andrónica!
(Lo soroll de campanas y clarins, los crits y la fressa d'armas s'han de sostenir, lo mateix que la resplandor del incendi y la fumareda, fins al últim moment.)
Teló