I el metge sortí de casa seva esmaperdut.
Elsa va córrer platja enllà. Prop del seu cadàver hi havia un fanal encès i un home. En arribar-hi va veure el carrabiner que tapant-se la cara, amb el peu, cobria el seu cos de sorra.
Elsa, exhaurida, va caure sense sentits!
¡I una clariana es veié en el cel i els estels van separar-se per deixar passar dos àngels que van davallar fins a la platja i alçaren de la sorra l'ànima d'Elsa, la dona ideal, la joia esplendorosa, la damisel·la bella, la verge escaient, la tija esquisida, la toia d'encisos, el goig inefable, la petita, la fina, la gràcil, la formosa!…
-Alça't!… Elsa, ¡el teu martiri terrenal ha finit! Lliura l'ànima a Déu!…
L'ànima d'Elsa va reviscolar-se. Mirà joiosa els dos àngels, el carrabiner, el seu cos picossat pels corbs famolencs i ple de verms terriblement repugnants, i romangué serena!
-Vina amb nosaltres al cel. Ara ja has purgat el pecat de la vanitat que t'ha fet anar l'ànima a fons. La teva presumpció ja és humiliada! Ara anem a guarir-te les nafres dels sofriments. Vina amb nosaltres al cel!… vina!…
Elsa meravellada féu un sospir i un lleu somriure va clarejar en son esperit.
La seva existència havia estat curta, lluminosa i graciosa com la vida d'una guspira i, com una guspira, en morir es tornà cendra pesant i fosca! Ara purificada per la dolor, sentí aquella força que fa anar les flames sempre amunt, i sense voler es sentí enlairar-se!… enlairar-se!…
¡I els estels d'aquella nit van estremir-se de goig i feren una esgarrifança de claror celestial!…
(Blanes)