Produced by Ricard Samarra

ÀNIMES ATUÏDES.

Josep Roig i Raventós (1883-1966)

Als meus fills:

Núria, la dels ulls negres i vius, que quan miren punxen.

Josep, dels ulls blaus i dolços, que quan miren amanyaguen.

Maria Angela, tan petita que encara per ses nines no s'hi ha abocat la seva ànima.

Maig de 1921.

INDEX.

L'ESPARVER. DESVETLLAMENT. LA DAMNADA. ELS FRARES. JOANÍN. FLAMA QUE VETLLA. L'ESCOLANET. L'ÀNIMA PUNIDA.

L'ESPARVER.

Beneïda sia la penitència!

A cada respir, un raig de sol moria en l'aire que s'omplia de porpra. L'or volava pel cel. Els ceps, que havien passat l'agonia tardoral, tenien la saba aturada dintre ses rels fredes. En tot se sentia la son misteriosa de l'hivern que regnava fatídica, lenta i muda, com una mort encantada. Les fulles seques, esperaven com una sentència eterna, aquella ventada macabra que les faria caure.

Capvespre d'hivern. A cada respir moria un raig de sol i naixia en el cor un bri de tristícia. La neu que vivia al cim de les muntanyes s'anava perdent en les tenebres que omplien el cel i obrien els parpres dels estels que brillaven enfredolicats.

L'Andreu donà el darrer cop d'aixada, escampà una mirada pel cel, plegà les eines i el cabàs on duia la minestra i, embolcallant-se amb la manta pesant, va encaminar-se cap a casa seva amb pas feixuc i posat atuït; tot aquell dia l'havia passat treballant. Feia un munt de mesos que no havia fet un jornal sencer com aquell dia, i això li feia néixer aquella joia benaurada que havia mort dintre la seva ànima feia molt de temps. La quietud d'aquell capvespre d'hivern va entrar en el fons de la seva ànima sovint solcada per la correntia de penediments, agrors i recances. La nit avançava damunt de tot. L'or del sol havia besat l'or de les argelagues florides i la neu dels camps de citrons. Els núvols s'havien aturat, l'aire s'adormia i esclataven els estels. La nit avançava, omplint el ulls de tenebres, l'esperit de paüra, la carn lassa de fredors i les oïdes d'un silenci llarg i pregon que aclaria el pensament i feia bategar el cor amb més força. L'Andreu no podia fer-hi més; son cervell fruitava idees llòbregues, trenava recordances tenebroses i de tant en tant els dubtes i recels zigzaguejaven son esperit com els llampecs d'un temperi. Llavors s'aturava i romania pensívol, immòbil, xuclat per aquell esbart de coses que passaven per la seva frontalera com una visió infinita de dolor. L'Andreu era ferit per un corcó etern, per un encongiment de cor. Se'l sentia petit, petit, ccm arrupit per un fred glaçat, per aquell fred tan paorós que sent l'ànima quan no està arrecerada pel consol calinós que dóna la bonesa confortant. L'Andreu es veia perdut, com un arbre defallit per l'abraçada fatídica d'una eura xucladora i cruel, sentint-se fugir la vida, sense poder apartar-se de l'abraçada mortal. Sentia que les penes li pujaven cor amunt com una eura malastruga, entortolligant-lo, fent-lo defallir, xuclant- li la saba que li donava delit i fent-li engroguir la faç, com les fulles que van morint, morint sense un gemec, sense tan sols un respir, ni aquell badall que fa obrir els llavis dels morents com si volguessin exhalar els darrers adéus a la claror de la vida que deixen eternament. I ell com els arbres xuclats per les eures, es veia indefens. Aquell delit ferreny que li havia donat crit per tota la contrada, aquella valentia coneguda per tot, no podien alliberar-lo d'aquell rosec pregon i constant que havia creat una estalactita de dolor que es clavava en son pit nit i dia. I aquell capvespre, més que mai, sentia la dolor amb el contrast de la joia d'haver treballat amb ardidesa. Aquell capvespre se sentia com si una confessió involuntària li mogués els llavis commosos i movia la testa en la fosca i sospirava en la gebror i sentia com una nosa als ulls, i una gota bullent caigué damunt sa mà rasposa i colrada. L'Andreu va restar corglaçat, mirà el cel reblert de celístia. No hi havia cap núvol, no hi havia cap arbre a prop; el dia havia estat eixut i cap fullatge no podia haver regalimat l'aigua copsada del cel, i ell tenia una gota damunt sa mà que no gosava moure ni esguardar-la, i va pensar esfereït : -Ploro!… Quina nyèrria tinc!… i tot per gallòfol!… jo no só jo!… avui criaturejo!… ploro ¡tant garnagàs!… si em veiés la Tecla… i el sometent… i fins els senglars!… quina riota!- L'Andreu, temerós que en arribant a casa seva li coneguessin que havia plorat, va asseure's prop d'una soca d'alzina voltada d'un flotó de bolets que creixien en la humitat. Allí, sol, anorreat i adolorit, va repassar tota la seva història.

L'Andreu s'havia casat amb la Tecla estimant-se de debò i a desgrat de la Bel, la mare de la Tecla, que era una vella ventruda i desdentegada que duia una castanya molt petita al cim del cap i una avarícia aferrada al mig del cor. Ell passava el dia als conreus atiat per la seva dona que el feia treballar amb ses paraules plenes d'encís per fer-lo ben veure de la vella ventruda. L'Andreu era un home que s'adaptava tot seguit a l'ambient que el voltava; al costat de la Tecla, ben aviat esdevingué un treballador desficiós d'assolir tota la joia que donava la terra ben treballada i tot el goig de veure's lloat i amoixat per aquella dona formosa i plena d'encant i joventut.

La Tecla era una dona entenimentada que duia la casa amb un ordre i una netedat corprenedors, sempre amatent a complaure els amos que miraven aquell matrimoni com una joia que no mereixien. La Tecla va passar el primer any de matrimoni aureolada d'una felicitat esplendent. Veia la mare contenta d'aquell gendre que no havia volgut, veia el seu home allunyat dels antics companys del poble llunyà, i les terres ufanes sembrades de riqueses abundants.

I vingué la joia de la maternitat. Un noi vermell i rodanxó que l'Andreu mirava embadalit, tot donant-se compte que els nadons respiraven, tosien, feien eixabuiros davant del sol i badallaven. ¡Ell que jamai havia mirat cap criatura i trobava més bonics els cadells! L'alegria va entrar en aquella casa aposentada entre les terres com un castell dominador de tota la contrada. De tant en tant, com les temors llunyanes d'una tempestat, naixia una discussió entre la Bel i l'Andreu, però la Tecla tot seguit esbandia la renyina congriada, que es fonia com un borralló damunt una mà febrosa.

-Mira, Tecla: no vull que vagis més al mercat; vas molt cansada i primer ets tu i el bordegàs- deia l'Andreu amorosament.

-Bé, doncs; de què menjareu?- exclamava la Bel tota rancuniosa i engelosida -tot va tan bé! en bona fe… aniràs a vendre, perquè jo ho mano!

-Dôs no hi anirà perquè jo no la gicaré anar-hi.

-I anirem a menjar palla i ens vestirem amb xiringalles de casa el parracaire. Perquè teniu quatre cassigalls voleu fer vida de senyors!

-Calleu! no la gico anar i prou!

-¡Mireu com s'aixereix, l'amo de la carbassa buida!

La Tecla cercava dalerosa una plasenteria de l'infant que l'aidés a espargir aquella tempesta.

-Què criden? Què criden? ¡mireu el noi quina baballa! Sembla un tirarany de la cort. ¿Fa, mare, que això són les dents? Repara, Andreu; aquest sí que no té la baba tancada; ¡tant dolent que és! Ves, el noi de can Ton va morir-ne, ¿oi mare?- I la Tecla agafava el nen i el mostrava a la vella i al seu marit; totes les mirades anaven a raure a les galtes tivants i vermelles del nin que feia anar les mans com si volgués esquivar un ardat de mosques, i movia els peus i esclatava en rialles innocents plenes de gaiesa. I el front arrugat del gendre, generós de cor, esdevenia ple de serenitat i els llavis tremolosos de malícia de la vella prenien la quietud perduda en les onades de la gasiveria que se la menjava de viu en viu.

-Home, no en facis cabal; ¿no veus que és vella? no vols que vagi a mercat, no hi aniré… pero no ho diguis!…

-Sí, però ella m'ha dit…

-Calla! Calla! quan nosaltres serem com ella! uix! i quina por que farem a la dona del nostre fill!- I la Tecla, afalagant l'Andreu, tendrament l'atiava al treball. -Au, tu; que són les dues. Afanya't a llaurar la peça de baix. Jo vindré a cercar-te al vespre amb el noi. Si fas bona feina el noi et farà una estimació; au, afanya't!… que jo vaig a aplegar lledons; n'hi ha unes solanes!

L'Andreu marxava cantant.

-Vós, mare, ¿ja teniu la vinagrella i el sucre roig per a guarir el macat de la mossa? -Jo li som dit que hi aniríeu tot seguit. Sentiu? ¡La gallina ja ha post!- I la vella tot seguit marxava com una fura cap al galliner, i amb el desfici d'arreplegar un ou més que amagava en les golfes, no deia ni un mot de la renyina.

Llavors la Tecla feia un sospir de goig de veure's victoriosa. Havia allunyat una tempesta amenaçadora, i per sa imaginació passava tot una volior de pensaments i recordances. La seva vida fóra ben sortosa si no fos per aquell allunyament constant de les ànimes del seu marit i la seva mare. Ja de fadrina havia vençut totes les temors que li infonia la seva mare. Un cop casada, l'Andreu havia sortit un marit treballador, amorós de la llar i manyac. Ella amb una mlrada li apaivagava el seu geni i amb una postura li guanyava la voluntat. La vella, en veure's vençuda dels mals averanys que havia dit i engelosida de l'estimació que la Tecla tenia per l'Andreu, passava una vida agra i gorgolava sempre anant d'un cantó a l'altre tot esperant desficiosa que li demanéssin què deia i què li passava. I com que no li deien res es corsecava de ràbia.

-No-res; ¡que tot en aquest món no es pot tenir!… Si no fos per aquells rampells, la nostra casa fóra el cel… ¡ja tenia raó aquell predicador que va venir per la festa! ¡La vida és un camí de dolor, cal que tots el passem i que no vulguem allunyar-lo, la dolor és l'escala del cel! ¡Jesús i paciència!- es deia la Tecla bo i donant el pit asseguda prop del pou de l'era. De sobte el seu fill va deixar el pit i va descloure sos llavis per exhalar un somriure. El cor de la Tecla va sentir una emoció dolça i l'alegria va omplir-li la mirada de resplendor. El nen tenia una dent. Quina festassa farien, occirien aquella oca que espolsava les ales de tant en tant bo i passejant-se per l'era com si fos la mestressa. Anirien a ciutat per comprar unes arracades que l'Andreu li havia promès, i fins van pensar fer un regal a l'àvia, que en saber la festa projectada va fer grans reflexions. -¡Teniu la mà foradada!… ¡així pla, aviat serem a can misèria! Al meu temps no es feien aquestes ximpleries.- L'Andreu s'ofenia i la Tecla s'entristia.

Vingué una estrebada d'eixut que cuidava rostir els blats. L'anyada es perdia. Una pedregada va espolsar els raïms. Feia dolor esguardar aquella vinya ufana, amb els gotims caiguts a terra plens de vida, com una munió de gotes de sang encara bullents i amb els pàmpols trossejats i les branques nues com els guerrers espellifats que romanen drets entre els morts de la batalla. L'Andreu se sentia defallit. Si hagués vist un pagès que anava a captar l'haguera seguit acorat. La seva voluntat no era tan ferma per una lluita tan paorosa. S'haguera ajagut damunt la collita perduda resignat a morir entre la feina perduda. Sort de la Tecla que el va empendre i va dur-lo als camps com si portés un noi rebec a casa el mestre. L'arrossegava, tot renyant-lo i fent-li pessigolles per fer-lo riure. -Au! què és això! sembles una gallina mullada! ¿Que et creus que tindràs un cel per tu sol? Enguanyasses has pogut comprar un nodrís i un mec. Va venir aquest bordegàs que sembla un pom de flors!… Aquest any ens toca el rebre. ¡Jesús i paciència! Bona casa, bona feina, i hala! val més això que no pas una malaltia!- L'Andreu se sentia satisfet i fins va somriure. -¡Riu, home, riu; ja pagarem el que sigui! Antanyasses les formigues han guanyat el plet al riu i l'han passat sense pont. L'any vinent, si a Déu plau, tot serà regadiu i així és la vida. Jesús i paciència!

L'Andreu tornà al treball. La Tecla l'afalagava com un infant. La vella va tornar-se més arrupida, més seca i arrugada i més rondinaire. Amb el desfici de copsar un ou més, no dormia; i amb la dèria de les lloques no restava ni un respir tranquila. Anava a vila, venia els ous i amagava els diners sota terra. Els conills d'orelles llargues i morro bellugadís eren sotjats per la vella a tothora. Un dia en què va morir-se'n un va plorar com si s'hagués mort una persona volguda. Un dels dies tornà del poble tota transportada. -Noia! noia! Tecla! o Tecla! ¡no cal que us encaparreu! Ja som salvats! ¡mira, ha arribat la jove de can Bou, grassa, maca, plena de quartos, roba i fins amb una calaixera! ¡I diu que sap una casa que volen una dida d'aquest poble! ¡Tecla, som salvats… Es tanca una porta i se n'obre una altra! Ja som salvats!

La Tecla va mirar la seva mare amb estranyesa i paüra, va ullejar el seu fill que dormia en el bressol prop de la cucola; féu sospir i restà embadalida esguardant la pastera oberta que li semblava una boca desclosa per la fam. I el dubte va caure en sa pensa com una llavor ventissa que troba una roca esquerdada plena de terra humida per l'aigua vivificant dels degotissos. Ella sentí que la llavor niaria sota sa frontalera, i això l'esglaiava paorosament.

-¡Ara que el noi ja té més de mig any ja és agambat! amb sopes i llet pujarà gras i fornit!… Si no vas a ciutat a fer de dida quin hivern ens espera… tota tremolo de misèria!- La Bel anava parlant baixet, baixet, mirant de fit la Tecla per sotjar com es prenia els seus consells. La seva filla restava amb els ulls clavats a la pastera i el pensament perdut entre el dubte que havia caigut dins la seva ànima desolada. -¡La jove de can Bou ha dut cent duros… filla meva! ¡amb cent duros som salvats!

-Prou!- va fer sobtadament la Tecla. L'àvia va fugir esporuguida. Després de passar una bella estona silenciosa va tomar a la mateixa. -¡No t'ho prenguis malament, que una mare mai aconsella amb mal fi! ¡tu t'ho penses, ho parles amb aquell!… i mira,… calla, que ara ve!

L'Andreu va arribar defallit dels camps perduts. Va asseure's a l'escon i mirava el foc tot consirós. Tenia els ulls papalluts i la cara macilenta. La vella va atansar-hi i amorosament va tustar-li el muscle. -¡Deus estar capolat, oi, amb tanta feina! ja et planyo!- L'Andreu va mirar-la astorat, de cap a peus. -¿Saps què deia a la noia? ¡que si fa com la jove de can Bou, l'any vinent tindries cent duros i tots salvats!

L'Andreu va fer un moviment com si li piqués una vespa, obrí els ulls, obrí la boca, va donar una llambregada a la seva dona que tenia el ulls baixos i plorosos i se sentí defallit. Els ulls de la Tecla no es movien, no l'emparaven i es veia perdut. Es féu un silenci aclaparant. Sols se sentia la remor del bressol que la Tecla movia amb el peu. Després el bressol va aturar-se a poc a poc i sentí el respir del ca que dormia dins d'un cofí. La veu de la vella prenia una dolcesa sinistra. S'atansava a les oïdes fent una remor suau, com el mosquit que s'acosta cantant per donar la fiblada. -Tu t'ho penses… ho parles i tria entre la misèria i la fam o la salvació de tots.

L'Andreu que tornava ablanit pels planys de les pagesies no tenia coratge per a res i es veia isolat sense la mirada salvadora de la Tecla, que el volia sentir sense fer-li cap mena d'indicació.

I el silenci es féu cruel; tots sentien els batecs de llurs cors. El gos es gratava la cuixa amb les dents. El nen dormia amb la boqueta oberta i el respir d'àngel.

-¡Creu, Andreu; tu, ets un home com cal, ja ho veus, una pesseta sempre és una pesseta!-

-I el fill? ¿un fill no és més que una pesseta?- Va exclamar la Tecla corferida pel silenci de l'Andreu, que en sentir la Tecla va redreçar-se tot d'una, s'alçà de l'escó, donà un cop de puny a la taula i digué:

-Prou, sogra; no en parlem més! La Tecla no es mou de casa.

-¡Per això som joves per no acovardir-nos! oi, Andreu?

-I ben net, Tecla!

-Voleu fam? doncs fam passareu!

-Prou n'hi ha, sogra. ¿Sembla que parlant vos engreixeu? ¡quina trencaametlles n'hi ha de vós!

-Tu vés dient; veuràs el dia que l'enclaperi. Ja passarem comptes. Tu ara poiós, poiós, faràs la teva. Jo et deixaré enfurrunyat i després la fam i la misèria se't menjarà de viu en viu. ¡Jo sé tot, tot el que ha passat a can Bou i havien de passar un any menjant trumfes i pa de favons! I sort de la jove que anà a criar a casa d'uns senyors i li han donat roba, diners una…

-Calleu! I quina dona tant cofinera!- estem bé a casa amb aquestes batolles!

-Andreu- va cridar la Tecla com un esfinx que es desvetllés d'un sommi -¡Sento el marranxo que gruny, ves que la parriana l'haurà trepitjat!

I l'Andreu va sortir dient, ple d'indignació. -Quin farrigo-farrago! ¡això és un infern, quina nyèrria! Aquesta vella és una bruixa! ¡mai no he vist una dona més escornifladora!

Un cop l'Andreu fou lluny, la Bel va alçar la mà tremolosa i, mirant enfellonida la Tecla, va dir-li: -Ara la pagaràs…! ¡crieu fills, crieu porcs!- i va pujar i'escala de fusta que cruixia com si la petjada de la vella li fes mal.

La Tecla va agafar el seu fill, va petonejar-lo i trencà en un plor enternidor. El gos es va deixondir, s'hi acostà movent la cua i va llepar-li la mà.

D'aquell dia ençà la Bel no parà la brega sorda amb una constància atuïdora: ara amb mots plens d'amor, després, amb renys despòtics, més tard amb amenaces superticioses. La pobra Tecla estava arraulida, i l'Andreu, sense la seva mirada reviscoladora s'anava acorant, acorant sentint que les paraules de la vella que obrava de ganyó i els anava guanyant de mica en mica. Si sentia per atzar que la Tecla bo i rentant al rec cantava, s'hi encaminava ranquejant i després de sotjar per veure si no hi havia l'Andreu per aquells voltants començava la sevà vèrbola fatídica.

-Canta, noia, canta! ¡pots ben cantar la cançó de la fam! ¡Que canti la jova de can Bou que ha dut el pa a ca seua està bé, però tu!

Si en un moment de joia maternal, la Tecla sentia que el somriure li amarava els llavis, freturosos de petonejar el seu fill, la Bel restava davant i com qui fa una exclamació en la solitud deia:

-¡Ai senyor, quin filló tant xamós… pobric!… ¡i de pensar que haurà de patir sempre més misèria!… ¡Pagès endarrerit, cap anyada li és bona!

La Tecla se sentia defallir. No es veia amb cor d'apaivagar les rancúnies que es congriaven en aquella llar llunyana del poble. Allà, en la solitud de les muntanyes, totes les penes es fan més aspres. Hom no les pot diluir amb les converses del carrer, les rialles de la plaça i les plasenteries del veïnat. Si visquessin al poble, ella, tindria més coratge per anar lluitant entre l'avarícia de la seva mare i la feblesa del seu marit que, no sentint la seva ànima esperonada el veia conquerit per la Bel amb la seva ganyoneria de corcó incansable. Ara fent anar la seva mare amb les velles cap a rosari, ara fent marxar l'Andreu cap a casa els seus germans, aniria passant els dies sofrint aquella lluita sorda. Però a la masia, sempre sols, sempre parlant del mateix, sempre sota el jou d'aquella veu de la vella i del silenci de l'Andreu, la Tecla se sentia un neguit que la feia romandre esmaperduda, fins que una nit, després de fer un sospir pregon d'aquells que arriben fins al fons del cor, la Tecla va dir tota traspostada. -No puc més! Demà marxo! ¡Andreu, tu m'acompanyaràs a ciutat!

L'Andreu va restar enartat, ple d'esglai en pensar que la Tecla el deixava.

La vella somreia de goig i mirant maliciosament els ulls de tothom va agafar l'infant i fent-li postures li deia:

-Mira l'hereu de la casa salvada! ¡Anirem a mercat a comprar dos xurmés!… ¡i tindrem carreta!… i criarem nodrís!…

Desolats, a la matinada van marxar la Tecla i l'Andreu. La claror del matí avançava damunt la gelada que hauria deixat la nit. Les resplendors del sol naixien a l'horitzó mentre la boscúria entonava l'eternal melodia del vent que feia vibrar, com les cordes d'una lira gegantina, uns arbres prims, alterosos i sense fulles. L'aire s'anà llumenant amb el primer raig enlluernador del sol ixent. El dia fóra serè, el sol ben fort, el cel ben blau, l'aire ben quiet. L'Andreu endevinava la joia d'un jorn d'hivern ple de placidesa i l'amargor de veure la Tecla que marxant no el deixava esdevenir rioler i xiroi. I caminaven silenciosos, l'un darrera l'altre, pels caminois de les boscúries, entre les gatoses florides i els arboços florits i fruitats a l'hora. L'Andreu sentia una pena com si el silenci se li posés a la gola. Volia parlar, i triant triant l'esbart de pensaments que passaven per sa imaginació no deia res, tenia els llavis quiets com si s'haguessin glaçat. I el silenci se li ficava oïdes endins i li arribava al cor omplint-lo d'un neguit aclaparador. A la fi, tot arrancant un tany de romaní florit va dir a la Tecla:

-Mira, romaní florit!… ¡Ja deu sentir que ve una Mare de Déu!

La Tecla va sentir-se ferida per aquelles paraules que no li deien res al cor. El seu marit parlava per parlar. La seva ànima no sortia per sos llavis, ni mirava per sos ulls.

-Quina blancada! ¡i tot és gelada; no hi ha llei de glaçada! ací que la terra és negadora el ruixadot d'ahir no ha fet gens de glaç. Mira ara quan passem davant de can Gabaix, ten compte que el Quillu no se t'aferri que és un gos molt verinós.

La Tecla no responia; sos ulls amarats de bellesa i sentiment eran inquiets sota les celles arquejades, sembrades en son front ample i serè. Avançava emparada de tota la reialesa que dóna un sentiment humà noble i ple de resignació. La Tecla es veia víctima de la feblesa del seu marit i de l'ardent passió de la seva mare menjada per l'avarícia, i com un sentenciat innocent anava cap a ciutat esmaperduda i acorada i vençuda.

-Tecla; mira, portes tot de gafarrots a la faldilla. Veus? això és el fruit d'aquesta terra borda que no lleva res. ¡Sembla que estàs molt afectada! que no em dius res!

Van tenir de córrer perquè el tren venia furient. El comiat va ésser terrible. No van gosar besar-se. La Tecla, plena d'emoció i sentint llàstima per aquell home, volia fer-li un afalac com si fos una criatura, però va donar-se'n vergonya. Es penedia de no haver dit res en tot el camí: sols va descloure els llavis tremolosos per dir-li:

-¡Andreu, vés amb compte amb el noi i la mare! Vés cada dia a la vessana! Recorda't de l'artiga que tens sota el pujol. ¡Amb els primers diners que t'enviï compra la grana que tens menester!- El tren va marxar. L'Andreu va quedar-se palplantat. Volia cridar perquè la Tecla baixés tot seguit i tornar junts a casa i fer callar la vella. El tren fent un xiulet va amagar-se en la foscor de una foradada. L'Andreu va tornar capjup a casa com si tornés del fossar després de soterrar-hi la Tecla.

La Tecla ja és a ciutat vestida de dida. Porta una roba neta, nova, planxada i encartronada, amb uns llaços immensos a l'esquena i tot un davasall de monedes d'argent de totes mides que li volten el coll i li torturen les orelles. És una dida teatral. Una apoteosi de dida admirada i mimada per tothom. Sembla una mena de disfressa anunciadora de qualque agència de dides. Ella, plena de vergonya, sofreix horriblement i plora d'amagat.

La casa on havia anat a raure era una casa enlluernadora. Els mobles eren ornats de metalls. Hi havia molts gerros terriblement japonesos, ventruts i llampants, curulls de flors artificials i amb grans llaços de seda al coll com si tinguessin angines. Estàtues orientals amb bombetes elèctriques que s'encenien, ídols, vanos, ombrel·les del Japó i moltes pells; pells de tigre, d'ós blanc, d'isard, damunt les catifes blanes i gruixudes. A la sala hi havia una pianola amb tot el repertori vienès d'operetes mortals de necessitat, i un gramòfon amb totes les cançons de moda cantades per tot l'estol d'artistes que plenes de desvergonyiment anaven fent escola d'immortalitat pels teatres de varietés. Al despatx de l'amo de la casa hi havia una al·legoria de l'amor que figurava en un cert piset que tingué en la seva joventut. Les cortines eren abundoses i totes de seda, la calefacció sempre encesa… però la casa era una casa freda, trista, sense ànima i sense el caliu que dóna l'esperit… se sentia una fredor estranya; no hi havia biblioteca!

L'amo era un comerciant enriquit sobtadament a base d'una operació comercial que ell anomenava de viu. L'operació fou senzilla. Un vaixell arribava carregat d'una substància de què ell tenia el magatzem ple. Amb la seva influència, el vaixell no pogué descarregar perquè els papers no van ésser despatxats. El vaixell tornà després d'uns quants mesos i ell entretant va vendre la substància al preu que li semblà. Ara, enriquit, gastava els diners a gratcient, i la vanitat li feia somniar glòries populars. Anhelava ésser diputat i el ventre li esdevenia voluminós. Era baixet i rabassut i caravermell. Feia una signatura amb inicials grosses i cargolades, i una rúbrica on tot eren onades, llamps i corbes que semblava un temporal desfet.

La mestressa era una dona alta, rossa, grossa i jovençana que no perdonava cap mirall, ni vidre, ni capsa de betum lluent, ni res on pogués emmirallar la seva bellesa. L'emmirallament li era una necessitat, com el respirar. Anava pentinada primorosament i duia perfums penetrants. A poc a poc anà encoratjant-se en els empolainaments artificiosos de les dones i començà per l'ondulació i finí per tenyir-se de ros, tenir manicura i posar-se pintura als ulls, orelles i galtes i a l'escarit. Era una paleta perfumada. No criava per no fer-se malbé i s'avorria eternament per tot arreu. La Tecla se la mirava tota esverada -Quina llei de senyora! ¡Rei de la vida!

El servei era nombrós i poc fael.

-Mireu, dida, aquí estareu molt bé. Són uns senyors molt bons. No miren res ni compten mai; el rebost sempre és obert. El senyor és molt savi, ell mateix ho diu! i diu que s'ha fet ric perquè és més viu que els altres. Vós, dida, aprofiteu-vos que treureu tot el que vulgueu dels senyors; estan contents, diuen que la criatura ha guanyat molt.- La Tecla s'ho escoltava tan bocaoberta que fins semblava beneita. Ella que a casa seva es veia tan escotorida, entre aquella gent de ciutat restava esmaperduda i esglaiada.

-Miri, dida- li deia la mestressa que sempre cercava al seu entorn eslamacions d'admiració i adulacions agradoses a la seva vanitat, -aquest piano costa tant com una parella de bous.

-Ma! Rei de la meva vida! Senyora! ¡quina riquesa!

-I aquestes arracades, veu, com tota una masia.

-Ma! quins vidrets tant lluents!

-Oh! són brillants de tres quilats cada un!

-Rei de la vida! brillants esquilats!- repetia la Tecla movent el cap i mirant el cel…

-Ui! això la fa quedar parada? ¡Ja li ensenyaré els rosetons que tinc! Ja pot explicar-ho per tot el poble qui érem nosaltres- exclamà la mestressa amb urc, i movia el cap d'un cantó a l'altre davant el mirall que tenia més a prop.

-Olori, dida, quin perfum.

-Noi, quina flaire… retorna!

-Aquesta ampolleta costa vuit duros.

-Rei de la vida! com vuit gallines!

-¡Miri, veu aquests mobles són… són… sistema Napoleón quinze! tenen molt mèrit!

Entretant la Tecla no veia res, restava davant d'aquella dona escaient i sana que per seguir l'estupidesa d'ara amagava sota els artificis dels tints i pintures, la frescor de la seva joventut com si fos una dona ja pansida per l'envelliment del vici. La dida tenia els ulls oberts i la mirada buida d'expressió. Per son pensament passaven acurruats tot l'estol de mecs i meques, maranxons i parrianes, someres i poltres que es podrien comprar amb el munt d'unces que costaven els vidres esquilats, el piano, els rosetons i els perfums de la senyora presumida.

-Què pensa, dida, tan callada? miri, ¡ara li faré un vestit de vellut i seda i sabates de xarol! sap com me costarà?… estarà contenta?

-Rei de la vida! això és massa!

La Tecla es veia afalagada per tothom. El seu llenguatge muntanyenc i el seu embaliment constant, eren celebrats per tots els d'aquella casa. La formosor del nin que alletava va aureolar-la de glòria. Era presentada a tothom com una dida incomparable i ella a poc a poc anà comprenent que tenia una valor que fins a ciutat no se li havia apreciat. Aquest engreïment va fer-li enxiquir la flama d'aquella llantieta d'amor que tots portem al cor. El caliu de l'enyorança no li escalfava el pit. El record del seu fill no li enaigava els ulls. Complia serena la missió de dida i fins trobava que la seva mare tenia raó.

I vingueren regals en esclatar la primera dent, una calaixera, una moneda d'or, un vestit de teixit. La Tecla enviava cada mesada al poble amb una carta que li escrivia la cuinera que era una vídua entenimentada en qui ella posà tota la confiança. Cada carta era un garbell de consells i un ardat d'èxits ciutadans que ella feia saber a l'Andreu i a sa mare perquè estiguessin contents com ella estava.

Un matí la Tecla estava gronxant-se en un balancí com cada dia. Hi tenia una fal·lera gran, fins hi menjava. La bugadera de la casa va tenir d'enllitar-se i la mestressa va dir a la Tecla que anés a rentar la roba. La dida va alçar-se amb recança, prengué el cove i va dir amb posat maliciós:

-¿Vol dir que tocar aigua no em recularà la llet?

La mestressa va escruixir-se i li féu deixar el cove tot seguit. La Tecla va asseure's al balancí i tot d'una va enrogir-se de galtes avergonyida. Es recordà d'aquells matins que passava al riu rentant i cantant sota aquells sols radiants que omplien de claredat tota l'encontrada, de les anades a vila de bon matí, per florejar els coves de les firaires, d'aquelles tardes en què anava a la terra amb l'Andreu per ajudar-lo a regar, dels feixos de llenya que duia hores seguides, i ara s'havia excusat amb ganyoneria per no rentar un xic de roba; quina vergonya! La Tecla escotorida i escarmassera tenia mandra. S'havia tornat gandula. I va semblar-li que els ulls de l'Andreu i de la seva mare i del seu fillet l'esguardaven plens d'astorament i condol.

-Rei de la vida! què sóc gandula!- i va gronxar-se bo i aclucant els ulls, i entonà una cançó de bressol per adormir la criatura que alletava.

Son son, vina vina vina.
Son son, vina d'un tocom.
La son son se n'és anada
Pel camí de Perelada
I abrigada amb un llençol.
Jo em pensava que era un home
I era palla de fajol.
Son son, vina vina vina.
Son son, vina d'un tocom.

Entretant l'Andreu s'havia aturat com els bous que no senten el fibló de l'agullada. Amb els primers diners que va rebre de la Tecla va pagar el que devia; després, alliberat del neguit que li donaven els deutes, va deixar-se dur pels companys de jovenesa que van veure que amb els seus diners podrien passar les vetlles de l'hivern acoblats en un ram, assaborint les delícies del vi, les cartes i els caliquenyos. Per altra part, la vida a casa de l'Andreu era un infern. La vella en veure que no li donava els diners estava com una folla.

-On és la mesada, Andreu?

-Jo la gordo!

-La perdràs; dòme-la.

-No patiu; la porto a la faixa.

-Te la robaran!

-No passeu ànsia.

-Amaga-la al graner!

-No passeu neguit!

-Ensenya-me-la!

-Prou! no sóc cap xarric escarrabillat perquè em mireu les butxaques.

-Que ets geniüt, noi! ¡Que et creus que dormo! tot ho sé! ahir vas perdre tres duros!…

I l'Andreu passava les hores a la taverna i els diners se li fonien de les mans com l'aigua que cau damunt la sorra. La dèria de rescabalar els diners perduts i la visió dels seus companys gallòfols de mena, li havien tret tot el delit de feinejar. Fins qualque nit s'adormia a la llitotxa del matalot de casa el tartaner, temerós de tornar tan tard a casa seva i sentir la vella que l'esperava cloent de ràbia les dents i dient malediccions plenes de follia.

El nen, pobre criatura! havia perdut tot l'encís de fill sanitós i rialler. L'àvia el peixava. Havia provat tot el que li deien les dones; sopes, patates, llet crua, bullida, d'ovella, de vaca, de cabra, i no res, el nen cada dia s'amagria, tenia una color malaltissa i les cames se li vinclaven de debilesa.

-Feu-lo curar d'enyorament!

-Això és la bava tancada! No s'hi afecteu. A les criatures ja ho diuen, bons plats de sopa i bastó.

-Sabeu què té, Bel, el vostre nét? cucs… poseu-li un pegat al malic.

-Això és la ferramenta, dona!

Cada comare li deia la seva i l'àvia entre provatures anava passant, passant, i l'infant s'anava neulint. L'Andreu se'l mirava amb fredor.

-¡Aquest vailet de tant estar amb vós fins té la cara de vell! ¡li haveu encomanat les ravineres!

La vella com una fera engabiada s'anava corbant i aflaquint i tornant-se cega.

-Em sembla que està més escotorit el noi! li faig el remei de la sonàmbula. Li faig fer dur un mitjó el va flairar i va dir tot seguit: tot és enyorament! ¡Com que la Tecla aviat vindrà! la criatura guarirà tot seguit!

Havia passat un any. La Tecla va tornar amb roba, un balancí, una calaixera i una munió de regals. La visió del seu fill va fer-la trencar en un plor que enternia i en comptes de sentir-se atiada a la lluita com abans, se senti corpresa per un defalliment i es deixà caure en el balancí abatuda sense virior per a dir un sol mot. L'Andreu fugia dels seus ulls. La vella li explicava pas per pas tota la vida que el seu home havia dut. La Tecla sentint un desfici terrible plorava enquimerada, rosegava un mocador i mirava el seu fill vençuda, aclaparada.

I el fill indiferent, sense conèixer la seva mare, estossegava com un vell, tenia un ventre gros i feia un ploricó etern. Brut, moquillós i malaltís. Les carns xuclades, la rojor esvaïda, la veu apagada i la rialla morta per sempre en aquells llavis esllanguits que s'havien oblidat de besar!

L'Andreu, després de repassar tota aquesta història s'alçà com si es deixondís d'un somni ple de neguits. Ja és de nit.

Nit d'hivern. Nit de silenci, tot apar que escolti, les branques nues i obertes en les ombres de la nit, el fullatge callat dels garrofers i alzines, els estels absorts dalt del cel enyorant el ritme dels grills, el cant humil dels tòtils i la cridòria esquerdada de les granotes. Nit d'hivern; els estels que han sortit, tremolen tota la nit. Deuen tremolar d'emoció, de recança pensant en els perfums perduts de les flors mortes i oblidades pels ulls mig aclucats pel fred. Les tremolors dalt del cel no són de fred. Tan a prop de Déu, els estels no en poden tenir de fred.

Nit d'hivern amarada del silenci dolorós que entra en el cor i desperta la consciència i l'omple de basarda. Els llavis resten immòbils enyorant les paraules vivificants. Les oïdes són lasses de la quietud superba. Tot sembla que sotgi, tot sembla esperar el vent. ¡El vent que és l'ànima de les nits d'hivern!

I el vent que arriba aquella nit, passa arrupit sota els estels temerós d'apagar-los, passa brunzent fregant les orelles i omplint-les de remor i arrossegant les fulles seques que graten asprosament la terra, i, xiulant, s'allunya entre les muntanyes llumenades per la celístia amorosa. De sobte el vent s'atura i les remors se senten amb claredat. El respir, el cor que batega, el trepig de fulles mortes i la por que s'alça ufana dintre el cor.

L'Andreu estava corprès per la nit d'hivern. Volia tomar a casa seva i la paüra li serrava el pas. La Tecla havia tornat de ciutat amb aquell mateix silenci del dia del comiat. Tot venint el recader va assabentar-la de la vida que va fer l'Andreu, i ella en veure'l va sentir aquell mateix mutisme com aquella matinada de blancor hivernal. L'Andreu temerós va mirar-la embadalit, va trobar-la més formosa i no gosà dir-li res. Feia dos dies que era arribada. Avui que havia treballat, tenia més delit per encarar-s'hi, es creia més digne però encara el seu cor era sadollat d'un respecte que ell volia foragitar, d'una vergonya aclaparadora i un penediment corsecador.

A la fi, avançant en les tenebres de la nit arriba al portal del mas i palpant la porta va trobar el trucador que el vent somovia en la foscor i va trucar amb temença. Se sentí la remor de treure la barra i els grinyols del forrallat.

-Qui hi ha?

-Obre!

-Gràcies a Déu!

La Tecla amb el gresol penjat al dit va obrir la porta aclucant els ulls i tapant-se amb el mocador el coll, perquè anava un xic escarida. Dintre la casa entrà una onada de fred. Sense dir-se res l'Andreu va deixar les eines en un recó on hi havia un estol de forques, dalles i sedassos, penjà a una estaca el tapaboques, es tragué els esclops plens de palla i deixà el cove damunt el banc escon.

Després pujà calmosament l'escala de fusta.

-Què fa el noi?

-M'apar que té febre!

-Què li heu fet?

-La mare li ha fet unes untures.

L'Andreu va esdevenir tremolós com si la ventada el somogués. Entrà en la cambra on hi havia el seu fill retut dins el bressol amb els ulls clucs i ruflant fadigosament; tenia la pell bullent i bevia amb desfici tot el que li donaven.

-De quan ençà que està així?

-Tot just tu marxaves ha començat a posar-se calent, calent, tot pioc. Hi ha estones que s'aixereix… altres que s'atronca!

-I què espereu tantes hores?- va fer l'Andreu enfellonint-se.

-Tu diràs, que ets l'amo- va respondre la Tecla, mirant-lo de fit a fit amb altivesa.

-Per què són els metges?- exclamà amb indignació.

-Que et creus que vindrà el senyor Celestí! li devem dues anyades!- va gorgolar la vella.

-Dues anyades! Rei de la vida! i tans diners com us he enviat!- va interrompre estemordida la Tecla portant-se les mans al cap.

L'Andreu va romandre amb el cap baix mut amb les galtes bullents. Esperant amb desfici que la Tecla el reptés per alliberar-se de l'angoixa que el torturava com un mal menjador incurable i dolorós! La Tecla no tenia habilior de parlar i movia la testa amb tristesa i l'Andreu es fonia d'angúnia en aquell silenci que li entrava a l'ànima com una punyida roent. L'eura el corsecava.

-Què faig, doncs?

-¡Tu vés a fer la manilla i si guanyes pagarem el senyor Celestí!- va dir-li la Tecla amb una fredor aterradora.

L'Andreu agullonat per l'ira i enverinat per l'afront baixà com un llamp l'escala de fusta que cruixí cuidant a trencar-se, agafà l'aixadó, esmicolà amb rancúnia el balancí que llançà a la llar encesa i encarant-se amb la Tecla que el seguia plena d'espant va dir-li cridant i posant-se la mà damunt del pit.

-Jo et portaré el metge! costi el que costi!- agafà un coltell, prengué d'una revolada la manta, la bóta; llençà amb fúria la barra de la porta, l'obrí i la tancà amb una gran embranzida. Se sentí remor de les claus que queien per damunt les llambordes.

-Andreu! Andreu!- va cridar la Tecla plena d'esfereïment i angoixa.

La nit feresta va engolir-lo i la gebror va embolcallar-lo. Com un esperitat es posà a córrer entre conreus i boscatges com un Caïm ple d'esglai sentint la veu del Creador que li demana compte de son germà.

Adolorit de claviants i xop de peus i ofegant-se de fadiga, l'Andreu va aturar-se damunt d'un mulladís glaçat que creixia sota sos peus neguitosos.

-On sóc! això deu ésser el reixorc de can Massot- va mormolar l'Andreu sentint una gran basarda i una defallior de cor i respirant l'aire geliu d'aquella nit d'hivern que infantava uns núvols que colgaven els estels un a un. El magí de l'Andreu se li entorbolia pels bullarocs del desvari. Volia esbrinar on era i no ho podia capir. Les cames se li flectaven de cansament i cercà un tocom per escarquillar-se. Es palpà el xixó que duia a la testa i se'l trobà sembrat de borrallons de neu. De sobte se sentiren lladrucs de gossos que se li atansaven. Ell romangué dret immòbil, i els cans van voltar-lo lladrant sinistrament.

-Quillu!… té!…- un gos va callar tot d'una i ruflant amb desfici va atansar-se a l'Andreu que bo i fent un sospir va exclamar: -Ja sé on sóc! són els gossos de cal Gabaix!…- i va astorar-se en compendre que havia corregut una bella estona atiat per la seva geniada d'orat.

Neu i capolament i tota una nit freda al seu davant i tota una llosa de penediments damunt del seu cor i tot un brogit de dubtes que cossaven la seva ànima. Si tornés a casa!… Va semblar que la Tecla el cridava amorosament! Ara deuria partir ella, ara potser el renyaria i ell entendrit per ses paraules, agemolit al seu costat, li demanaria perdó i s'hauria fos per sempre aquell silenci aclaparador que per tot l'encalçava com una ombra eterna. I si se'n tornava? I altre cop desfer el camí i no dur un remei per al seu fill!… I si la Tecla no el reptava! ¿què faria allà altra volta en mig del silenci i arraulit pel pecat sense la guaridora penitència?… Ell no podia tornar sense fer un sacrifici, sense cercar un bàlsam guaridor de la seva pena arrelada, baldament fos vessar la seua mateixa sang fins a esglaiar la seva muller i endolcir sa mirada feresta i ablanir-li la frontalera solcada per les arrugues dels greuges.

Un cop apaivagada la correntia del rampell, la fadiga va asserenar-li el pensament, i un doll de reflexions sentimentals amaraven son ànima contorbada. Sobtadament, com el llampec que esclata en una nit tenebrosa, son ànima fou il·luminada per un goig. -Nit de neu! bona matinada per anar al senglar!- L'Andreu va sospirar i tot seguit va glatir per assolir la delitança que donen les bones obres. Aniria a l'amagatall i passaria tota la nit esperant que llustregés per sotjar la sortida de la fera que amb més braç que mai l'escometria. Si podia matar-la! quina joia! fent la capta del senglar, com altres voltes havia fet, podria anar a cercar el senyor Celestí amb la pega a les mans, la serenitat als ulls i son ànima guarida d'aquells pesars torturadors.

Però ell tenia la veu de la Tecla sospesa dins del seu pensament. Veient-lo eixir enfellonit totes les temors tustaven a la seva ànima afligida. Tindrà por que faci una malifeta i passaran les hores paorosament calmoses i la nit serà llarga com una dolor i la mirada de la Tecla s'enterboliria amb una deu de llàgrimes que ell volia estroncar, perquè les sentia caure dintre el silenci de la consciència com un degotall mortal que li donava un lassament i una feblesa malaltisses.

-Tot just és mitja nit! aniré a casa, avisaré la Tecla i marxaré al amagatall!… Li parlaré de lluny. Em fa por veure-la de prop!

Quan l'Andreu fou a les envistes de sa casa va repensar-se. No tenia valor per tornar a trucar i una vergonya d'infant li arrupia el cor. Va amagar-se entre les moriscases que s'alçaven cobertes de neu prop de l'era i agafà un roc i va llançar-lo amb destresa de pastor contra la porta de casa seva. El cop retrunyí en la nit feréstegament. Els borrallons queien del cel amb lentitud com si els requés arribar a la terra. L'Andreu, amb els ulls fixos a la casa no respirava. Els batecs del seu cor arribaven al seu cervell encaboriat i les galtes li bullien.

-No ho han sentit!…- i torna a tirar un altre roc.

Els borrallons queien damunt els arbres, els pallers i l'era i la teulada; queien silenciosos i restaven flonjos com si tinguessin por d'aixafar-se els uns amb els altres.

A la fi, la finestra va obrir-se, la claror va il·luminar la neu. Una testa blanca va mirar després de passar la mà tremolosa pel vidre entelat i l'Andreu enquimerat en comptes de dir: -Vaig al senglar! No passis ànsia!- va alçar el puny clos amb follia i exclamà irat: -Mira la vella renyoca!- i plorant de ràbia va marxar tot abatut. La finestra va tancar-se com un ull que torna a adormir-se després de donar un esguard d'ensunyat. Nevava a pleret.

L'Andreu ja és a l'amagatall dalt d'un espadat i amb les pedres al seu devora i el ganivet. Sota mateix hi havia el corriol estret on passaria el senglar amagat entre els matolls atapeïts d'aquella gorga. Ell en sabia una nierada en aquell indret de la muntanya i la única eixida era aquella. Si tenia sort com les altres vegades! Per això li deien l'Esparver perquè caçava el senglar a l'aguait d'un cim estant i un cop ferit s'hi llançava com una fera. Tota la contrada el coneixia i ell comptava les morts dels senglars amb tota la delitança amb què un compta les victòries més glorioses de la vida.

Aquella nit tenia por d'ell mateix. Arrupit dejús els abrigalls, sentia caure la neu al seu damunt que de tant en tant s'espolsava. Estava desficiós glatint per arribar a la matinada. I el temps semblava que s'havia aturat i que la neu havia fet pacte de caure eternament.

Gitat a terra, mirant la fondalada, l'Andreu va abaltir-se i somià que queia en la pregonesa paorosa de l'abisme, i tot caient va pensar que si moria del cop mai més no fóra trobat, i si vivia la seva veu no fóra mai sentida… es perdria en la solitud com les remors d'un degotall ignot! En el tràgic somieig l'Andreu es veia allí al fons, immòbil, de cara al cel, veient a cada matinada baixar brunzents les pedres que els pastors llançaven a l'abisme escoltant amb delícia les remors infernals que feien en sa davallada boja. Ell morint-se a poc a poc veuria atansar-se i fer-se grossa la pedra fatídica que li duria la mort… després una veu s'alçaria triomfal en sentir l'espetec del seu crani esmicolat i escolada sa vida mai més fóra trobat, mai més fóra sentit i les pedres que davallarien brunzents l'anirien colgant entre els ossos dels animals llançats en la buidor sinistra d'aquella gola famolenca i muda. L'Andreu es deixondí més fadigat encara, i respirant amb un neguit febrós mirà la foscor amb faç espaventable i ulls dolorits. Com havia patit! La dolor minvava en son cor domenyat i començava el gaudi de la penitència purificadora que tant desitjava per a guarir dels penediments que li havia dut l'afrosa vida que féu tot l'hivern.

I el silenci que ell tant temia tornà a voltar-lo com si tot el món fos conjurat a callar. Sols de tant en tant una branca que cruixia abatuda pel pes de la neu, trencava la tranquilitat augusta de la nit. L'Andreu tremolava de fred; tenia les mans balbes i els ulls neguitosos d'alliberar-se de la tenebra glaçada que el colgava. Havia begut tot el vi de la bóta i va rosegar un mos de pa que va trobar butxaquejant allà ajagut bocaterrós. I es removia en la foscor, com una cabellera de dona desesperada.

-Si puc xarpar un senglar! Encara el meu fill podrà guarir-se. Quan el senyor Celestí treballa de gust, cap pastor de la rodalia no el guanya. Pobre filló! quina gemegor feia! Està ben atrapat! aquelles galtes de farro que tenia quan el deixà la Tecla i ara està esbarrellat com un vell! Tant manyac com era i ara tan esquerp! Sempre gruny. El mal li crema les entranyes! Tantes provatures i tot li feia mal! I ell venia xano xano i em feia un bes, i ara es mor d'aflaquiment! Si puc caçar un senglar! no n'haurà cap de diner la vella renyoca! Un grapadet estret pel senyor Celestí i l'altre pels remeis!… La vella gasiva l'ha mort! Fes-me una estimació, fillet meu! Ara ni té força per fer mig petó!

Feia bella estona que no nevava. Una branca esqueixada per la neu va fer estremir l'Esparver. A la llunyania naixia una clarícia feble. Semblava una parpella que s'anés obrint… obrint i allunyant-se de la son. La claror tímida, quieta i silenciosa anava avançant com si tingués por de fer remor i deixondir aquella neu que semblava adormida damunt la terra. El glaç dels bassiols i les fontanelles va pendre la brillantor com els ulls d'un mort. La mirada de l'Andreu que esdevingué escorcolladora cercant en aquella quietud la tremolor d'una mata somoguda pel senglar. No res! Les gotes dels arbres penjaven tèrboles i glaçades com si fossin llàgrimes de pedra immortalitzades per un estatuaire. L'aire era quiet com si també fos glaçat.

Ara!… Una esgarrifansa d'emoció va passar pel cos balb de l'Andreu. Un matoll va moure's al fons de la gorja. La neu va caure feixuga i les branques alliberades brandaven en l'aire cada cop més enllumenat per les clarors vivificants de l'alba tranquila. Els ulls de l'Andreu van esbatanar-se; el seu respir va perdre el ritme i el cos bategava ple d'impaciència. Mirà les pedres, agafà el ganivet i féu un sospir pregon i silent. Ja es veia la testa bruna del senglar que sotjava abans d'eixir, amb sos ulls petits que lluïen entre sos pèls grisos, aspres i bruts d'argila. Flairava la terra i l'aire i mirava al cel i caminava a poc a poc enfonsant les potes en la flonjor de la neu. El seu bleix feia un núvol que es perdia en l'aire geliu. Quan era al bell sota de l'espadat, on romania l'Andreu, amb la llestesa que cau un llamp, una pedra va caure furient damunt del senglar. S'oí un gruny de dolor i un rodolar de pedruscall i un crit triomfal de joia que deia: -Ja és meu!

El senglar jeia amb l'espinada partida, les potes del davant dretes i un panteix seguit movia la seua córpora. L'Andreu baixà l'espadat com una cabra. La neu cruixia sota sos peus neguitosos i la mà empunyava la ganiveta amb tremolors desficioses d'esperança i alegria.

-Sóc jo, l'Esparver! que vinc per tu!- La fera va obrir la boca follament i reculava amb pena.

-¿Qué vos queixalar-me? No em fa pas res. Tot sia pel meu pobric filló! però deixa't matar! no em fugis, que si fuges jo sóc perdut!… pel meu filló!- i provava de ferir la fera que feia uns grunys sinistres i deixava la neu remoguda i tacada de sang. L'Andreu suava d'angúnia i fadiga. El ganivet restava fred i net en sa mà forçuda. -Deixa't matar! o menja'm una mà! fes-me malbé per sempre! que la Tecla em guarirà tot fent-me moixaines! xucla'm la sang! mata'm- I tot dient això l'Andreu avançava com un orat i el senglar reculava com un foll i els respirs eren cada cop més fadigosos i les escomeses del ganivet de l'Andreu no assolien la fera acorralada! -Prou! s'ha acabat! o tu o jo!- i per aquells ardiments que en la vida dels homes esclaten per fer els heroismes més colpidors, l'Andreu atiat per sa voluntat agegantada va posar-se la manta damunt del braç, l'atansà al senglar, i mentre aquest la mossegava, ell va enfonsar-li el ganivet al coll amb la destresa que occia els porcs casolans i va remoure l'eina dins la ferida crudelment i un doll de sang va escampar-se damunt la blancor i el senglar va torçar el cap fent un gruny llastimós i agònic.

Així, com ix el llamp en la tenebra i escampa sa blancor vívida, així com esclata la claror radiant dels ametllers entre les branques fosques, així com una rialla llarga neix entre el silenci d'una fondalada muda, així sobtada, ufana i radiant fou l'alegria que va brollar del cor de l'Andreu que es veié alliberat d'aquell nus que li estrenyia el pit i retrobava les delícies de la felicitat allunyada.

-Tecla! Tecla polida! ¡Bonica; bonica meva! El senglar és mort! Filló meu! ara guariràs!- cridava plorós de goig l'Andreu, i l'eco d'aquelles fondalades anava repetint cada cop més lluny els seus crits victoriosos com si les muntanyes volguessin dur fins a la Tecla la veu joiosa del seu marit victoriós en la lluita aferrissada.

L'Andreu furgà ses mans en la neu per netejar-les. Les tenia xopes de sang fumejant. Va netejar el ganivet bullent passant-lo damunt la nevada, i tot seguit es carregà el senglar.

La ferida degotava i damunt la blancor de la neu queien les gotes de sang redones i vermelles com els galzerans i les cireres d'arboç que havien madurat en les fredors de l'hivern.

L'Andreu feia via apressat cap a la primera casa d'aquella contrada cridant de tant en tant com si salmegés el ritual de l'alegria ubriagant, refulgent!

-Ja és meu, Tecla polida! bonic meu! ¡filló del pare! rovelló meu!
Ja sóc un altre!

I fins s'avergonyia d'haver desitjat plorar nit i dia fins que els ulls se li fonguessin entre les llàgrimes i arribar orb als peus de la seva muller i allí agemolit, sentir la seva mà tèbia i amorosa que li feia una moixaina i el conduïa perdonat pels camins de la vida. -Què vol dir, plorar?… Riure! amb el cap ben alt i el senglar mort cos a cos… Tecla polida! Tecla bonica! Ja vinc! Vaig a fer la capta del senglar!- exclamà l'Andreu, cridant en les solituds aclaparadores d'aquelles muntanyes plenes de neu.

Després de passar per damunt les aigües enconcades del gorg glaçat, l'Andreu trucava a can Buscà.

-Minyons de Déu! Obriu!

Ningú no responia. L'Andreu sentia el pes feixuc del senglar que duia a coll i que anava perdent l'escalfor de la vida perduda.

-Qui hi ha!

-On sou!

-Jo; l'Esparver! Au! ¡obriu, que vinc capolat!

-Que porteu quelcom!

-Sí, afanyeu-vos! ¡porto un senglar i vinc a fer capta!

La gent de can Buscà va obrir tot seguit la porta, on hi havia clavades tres creus de palma beneïda, una branca de llor, una cua d'esquirol i una de gat marc. Entrà l'Andreu victoriós fent olor de fred. La gent d'aquella casa va rebre'l amb alegria. L'àvia desdentegada i ventruda que estava desbesant el pa que havia enfornat feia galana estona, va deixar la pala i anà tot seguit a deixondir els jovencells que dormien.

-Nois!… Nois!… ¡Cuiteu, que veureu un senglar! L'Esparver!
Correu!…

-I dôs? cons n'haveu mort?

-Aquest fa set!- va respondre amb urc l'Andreu.

-El setè- va repetir amb astorament la vella, bo i baixant l'escala de fusta negrosa que es perdia en la foscor de les estades tancades. Tot vestint-se van baixar tots els nois encuriosits i amb els ulls ensunyats, van ullejar aquella bèstia morta que es refredava damunt les lloses de l'entrada.

-Que és gros!

-Quin pèl!… quina cellerrada en té a l'esquena… quin pèl més gruixut… Oh! i i fa dues menes de color!…

-Que no té ullals?

-No. Es jove. ¡Si tingués ullals no el podria dur!

-Quina por! Uix, quines dents!…

-No sé pas com teniu pit, Andreu!

-I ja em podeu mirar bé que no m'ha queixalat! Ni una gota de sang!

-Un dia pendreu mal.

-No pas si Déu vol i l'Esperit Sant!

-Creieu que em sabria greu… sort tenim de vós… que de tant en tant feu matança!… ¡Pobres conreus! Mal llamp els partís a tots!- va exclamar l'hereu tot fent sorollar un grapat de monedes que va donar a l'Andreu. -¡Teniu, que són ben guanyades! ¡I ara que tingueu bona sort fent la capta!

-Bé, però abans feu una mica de beguda! Reposeu-vos. Faré una mica de farinetes i un bon got de vi calent! Feu una cara de llàstima!- va dir la vella remenant el rescals de la llar. Després va atansar-hi els foguers, va apilar quatre espigots i un grapat de llenya, i per la negror de la xemeneia va pujar el fum naixent, van dansar-hi les primeres guspires i van esclatar els cruixits de les branques ardents i verdoses. L'àvia atrafegada va treure un pa de la pastera i va donar-lo al seu marit.

-Té; llesca el pa.- L'home prengué la ganiveta i després de fer-hi una creu damunt el pa va llescar-lo. Llavors la dona va pendre-li per fer-ne sopes. En aquella casa sempre l'home encetava el pa i abans hi feia una creu amb la ganiveta.

Mentre l'Andreu prenia la sopa flairosa xarrupant i amb la testa baixa, l'àvia va pendre un torrapà i va torrar una llesca grossa, mentre en un tupí s'escalfava el vi de la darrera collita. Per la xemeneia va entrar la claror del cel. L'Andreu va estremir-se i sos ulls van moure' s adalerats dintre ses conques com si volguessin fugir del cervell, encaboriat de desvaris. -Que és tard! Encara tinc les mans testes! Quins tremolins de fred he passat en aquell ombredís !

-Mengeu, home de Déu! ¡Ja ho teniu ben guanyat!

-Ja en tinc prou amb una fulla de sopa.

-L'Andreu és molt de bon faire. Vós enceteu el vi novell.

-Any de bé siga!- digué com era de consuetud sempre que encetaven un fruit de l'anyada.

Entre tant s'escampaven les rojors matinals davant els estels pàl·lids i la boira quieta ajaguda damunt les muntanyes. Els fums de les pagesies s'enlairaven dret al cel com una pregària d'infant. Les remors naixien, la vida es deixondia. El jorn arribava rient, Déu ens hi doni el pa flairós i la pau beneïda i els treballs sens treva. El vent havia començat sa tasca; se'n duia els núvols i allà lluny devia empènyer les naus de la mar i voltar els molins de la terra. La llum del sol és arribada i la son dels ulls perduda. Tots els jovencells estan xirois i atrafegats cercant tot allò que l'Andreu demana per fer capta.

-Jo vindré amb vós, Andreu!

-Jo; tu ets massa xic i estàs encadernat; fa, mare?

-Dôs vull anar-hi!

-Prou! No vull baralles- va interrompre l'Andreu. -Que vingui el sagal més forçut; doneu-me un cofí, un cistell, una saca i una tríncola.

-Si voleu la barromba de la vacada farà més remor!

-No cal!

L'Andreu va carregar-se el senglar i seguit pel noi gran de can Buscà van marxar a fer la capta per les masies deixondides entre collades, pujols i avencs tots colgats de neu.

Quan l'Andreu va arribar al poble anava seguit d'un estol de brivalls. Duia el cofí, el cistell i la saca plens de pa, verdures, ous i fruites seques. En ésser al cap del primer carrer de la vila va posar-se el cap del senglar damunt de la seva testa i s'aturava davant de cada portal i tocava la tríncola i bo i fent una tonada cançonera, deia:

-Sóc l'Esparver… què hi ha pel senglar!

La porta o finestra que s'obria ja no es tancava. Ben abrigats sortien els homes amb els esclops plens de palla i les mantes cargolades fins als ulls. La mainada anava eixint amb les mans a les butxaques i el nas moquillós per la gebrada.

-I dôs! Ja n'heu aplançonat un altre. Fa que és més gros aquest que el darrer… ¡Quin esballenc li haveu fet! mateu-los tots d'una vegada.

La mort d'un senglar en aquell poble era sempre celebrada amb un esclat d'alegria. Un hivern sense senglar era trist i ple de monotonia. Per això tan tost va córrer la veu que l'Esparver feia la capta, la plaça va omplir-se de gent encuriosida i desitjosa de fer lluir les galindaines de la festa improvisada.

Havia caigut, lentament, en l'aire fred, el darrer borralló de neu; el darrer fill blanc de la nuvolada negra. Hi arribà a terra lleuger, com si volés i romangués rioler i venturós damunt la blancor silenciosa.

I després naixien les gotes transparents i pures, dalt de les branques nues que copsaven la neu flonja enlairada com una flor enlluernadora, i en el silenci solemnial de la nevada, s'alçà la remor del xaragall escotorit que s'esmunyia lleuger com una rialla. Tot el món regalimava aigua pura, freda i clara!

El cel s'havia aclarit; passaven els núvols duent-se'n la rojor dels primers raigs del sol ixent. La boira baixava pels cimals enasprats, lenta i amorosa com un encens exhalat pels àngels entre somriures celestials. I fou un matí de sol en un dia d'hivern. Fou un dia de claredat i tebiors inefables; dia de coloraines joioses i enlluernaments triomfals. L'aire era ple de claror; el cel ple de blavor i els ulls plens de gaiesa. El temps era abonançat i la visió victoriosa de l'Andreu féu esclatar rialles, crits, exclamacions. La taverna va omplir-se de gent, i el soroll dels vasos plens de vi es barrejava amb la bunior dels pagesos escotorits que picaven de peus i fumaven bo i garlant de les maleses dels senglars i enaltint la destresa astoradora de l'Andreu.

-Andreu! a la teva salut!

-Andreu, vina, que faràs trago!

-Vós, l'Esparver, aquí van aquests puros de part de l'avi. ¡Mireu-lo com vos guaita de la finestra estant! Fins plora perquè no pot eixir. Ha tingut la grípia.

-Esparver, deixa la bèstia, i au, a beure!

-Nois; mireu, aquest home és el més valent del poble. Visca l'Andreu!

-Visca!- va cridar tothom; i l'Andreu, amb el tragí de la capta i embriagat per la gloriosa rebuda del poble s'havia oblidat de la dolor paternal i va emocionar-se profundament, i esperonat pel goig d'heroi triomfant va respondre: -Mori el senglar!

-Mori!…

El batlle, després de donar a l'Andreu els diners de consuetud per la mort d'un senglar, va dir: -Ara, que l'avi de can Quim agafi el flabiol i el tamborí; vinguen ballades! El bosser del comú paga!

-Vinga!

Van lligar el senglar per les potes del darrera i van penjar-lo en el balcó de casa el carnisser de la plaça. Quin rebombori va esclatar! L'Andreu, voltat dels homes que li feien l'amic plens de vanitat, va recordar-se de la Tecla i del seu fill; mirà la taverna com una cavorca plena de fatídiques recordances i marxà consirós dient: -Tinc el noi malalt; ja torno!

-Ja és ací l'avi Quim! Ja és ací! Veniu a les ballades! Un jaio amb una barretina de xeixa vermella va pujar dalt d'una pila de caixes que li va posar l'estanquer i començà una tonada. Al ritme de les quatre lilaines que tocava, la plaça va aclarir-se. Les parelles dansaven damunt la neu mig fosa a l'esclat d'aquella alegria esplendorosa que entra dreta al cor perquè no era esperada.

-Senyor Celestí, hi ha l'Esparver- va dir la minyona del metge que escombrava el cancell.

-Què vol, aquest ximple?- va respondre malhumorat el metge que tot just s'havia llevat.

-Diu que ve a pagar les conductes.

-Ah! que passi al despatx- va afegir el metge tot fent una rialla de goig, i va alçar-se tot seguit.

L'Andreu havia posat tres piles de monedes damunt la taula del despatx i quan el senyor Celestí va entrar-hi amb un posat afectuós, l'Esparver bo i signant els diners va exclamar: -Senyor metge, estem en paus! ¡Aquí té l'any passat, aquest any i l'any vinent!

El metge va esguardar-lo amb atenció. L'Andreu anava brut, miseriós i estripat, tenia la cara transportada per la son i la fadiga. Semblava un malalt.

-Aneu a reposar, Andreu!

-Això pla! He anat al senglar per pagar-li, i ara vingui a casa que tenim el noi molt atrapat. Ja tinc una euga ensellada. ¡Si vingués tot seguit! perquè la dona deu patir angúnia. Só marxat fent el bèstia; sóc tan geniüt! i ara pateixo; ja li diré!

-Noia; marxo!- va cridar el metge. Agafa aquests diners i esborra l'Andreu de la llista dels que no poden estar malalts perquè no paguen! Anem-hi, Andreu!

-Anem!

Amb un pas seguit, l'euga s'allunyava del poble. I les ballades cada cop se sentien més confoses. L'Andreu seguia l'animal cada volta més cap cot. Allunyada la seva ànima del desfici de la cacera i del goig enlluernador del poble que va festejar-lo amb entusiasme, tornà altre cop a atuir-se amb el penediment corsecador. Potser si el senglar l'hagués ferit, tornaria a casa seva amb la confiança que torna a Déu el pecador que porta les nafres d'una penitència plena de dolors. Ara, la nit passada al ras, el fred, la fam, la set i la lluita paorosa amb la fera acorralada i vençuda amb una rauxa de voluntat d'heroi, li semblava poc per a guanyar-se l'estimació de la seva muller.

La fadiga de la pujada els feia estar silenciosos. El metge esguardava amb paüra dalt de la carena el poble que veia a cada respir més petit. De sobte arribaren a ses oïdes la cridòria dels dansaires i les rialles de les fadrines.

-Visca l'Andreu!

-Visca!

-Mori el senglar!

-Mori!

-¡Balleu, balleu, ninetes, la dansa del senglar!

I el flabiol esvaïa les lilaines que feia moure les barretines vermelles damunt la blancor de la nevada. Les noies rosses, lluminoses, es veien fosques davant la neu tant blanca.

L'Andreu, amb el cor espinat per les penes que el tornaven a torturar, va mirar de dalt estant aquella plaça curulla d'alegria i les llàgrimes floriren en sos ulls.

-Visca l'Esparver!

-Visca!

-Apa, noi! com us estimen! -va dir el metge per trencar aquell mutisme, i com que l'Andreu no va dir res, el senyor Celestí va girar-se i quedà tot sorprès de veure'l plorant silenciosament, tot apenat.

-Què us passa? Esteu mig mort. ¡Pugeu a l'animal!

L'Andreu no podia respondre i movia el cap d'un cantó a l'altre, entossudit.

-Pujeu, Andreu!

-Jo no!- a la fi va respondre, fent un esforç.

-Home, no feu el bot. ¡Ja ens durà a tots dos l'euga!

-Jo no!

-Prou! o pugeu o me'n torno a vila!- va dir-li, reptant-lo.

L'Andreu, esporuguit, va pegar un bot i pujà a l'animal.

-Agafeu-vos bé i amunt- va manar-li el metge, perquè coneixia que l'Andreu no gosava ni tocar-lo; -agafeu-vos bé que si la neu és glaçada i l'animal rellisca pendreu mal!

-Tant de bo!- i va esclafir un plor que feia fredat. El metge provà de girar-se per guaitar-lo i l'Andreu s'ajupia avergonyit. Feia feresa veure aquells dos homes cavalcant un mateix animal, passant per la carena entre cimals, collades, espadats i gorgues. El plor de l'Andreu s'esvaïa amb ufana en l'aire gebrat, i orfe de les remors dels xaragalls i fontinyols que eren tots glaçats.

A la fi, l'Andreu, més serè, arraulit rera del metge i alliberat de sa mirada, va esdevenir coratjós i cercà el consol de la confessió que no havia pogut fer a la seva dona.