-Ja li diré, senyor metge! Ha passat ben bé allò que vostè va dir-me. ¡Ho va ben endevinar! Anar-se'n la dona i i començar la vella a donar-li sopes i emmalaltir-se el filló ha set tot u! Si l'hagués vist tenia unes galtes de farro! i ara sempre malganós. Per res fa el botell! Avui sembla que s'aixereix, demà torna a quedar esbarrellat que sembla un mort. De sobte li ve un ofec com si tingués mal de costat cobert. N'hi han fet d'untures d'oli de lluert! I res!… Que si són cucs, que si són les dents, que si l'enyorament! ¡Quina malaltia més surmia i més maimona! A voltes penso que quan el mal els deix els don requinca!
-La cançó de sempre!- va gorgolar el metge; -i ara si mor serà que jo no li he entès el mal.
-És allò que es diu: Mort no vinguis que escusa no tinguis!
El metge i l'Andreu van romandre galan estona sense dir-se res. Sols se sentia el cruixir de la neu i del glaç sota les potes de l'animal. En passar per davant la vessana que manava l'Andreu, el metge va fer-li:
-Com teniu la sembradura?
-Sé pas! Mentre la dona ha set fora!…
-Haveu fet el gallòfol!
-Ho ha ben endevinat!
-I quants diners haveu estalviat! Tot plegat, res.
-També ho haveu endevinat! Ja li diré!
-El marit fet un pòtul. La dona venent la llet del nadó, i ara la malaltia del pobre fill!
-Angela! tot ha anat així! Ja li diré!
-La llet de mare no es pot vendre, perquè no és nostra ni de la mare: és del fill! ¿Ho enteneu? ¿I per què no criava la senyora de Barcelona?
-No volia criar, senyor metge! Ja li diré!
-Doncs al purgatori li faran criar un dimoniet que li abrusarà els pits! La dona que pot criar i no ho fa hauria d'anar a la forca! Ves el que va passar a can Titó i can Llagosta! Les dues criatures al fossar; i ara veurem la vostra. D'ençà del fou-fou de Sant Joan ja n'he vist tres de cases esguerrades així!
L'Andreu trobava un plaer estrany en els renys del metge que li parlava enquimerat. I es posava a parlar per desfogar-se dels seus encaparraments.
-Jo no ho volia, que hi anés! Però la sogra és una dona llorda, coquina i cofinera, que va aporrinar la dona nit i dia!…
-I vós, què sou? un lirot sense butxaques? Que no maneu?
-Jo, enfurrunyat, no sabia què fer! I ara, mig renyit amb la dona, vaig perdut, corro, corro com el porc de Sant Antoni! Ja li diré!… Ara fa dos dies que treballo com abans… i he cremat una mena de bressol que va dur la dona, que tot el dia hi clapava. S'havia tornat com jo; bon xic gallofa!
Van arribar a les envistes de la casa. L'Andreu va saltar tot seguit de l'animal, l'agafà pel ronsal i va fer-lo trotar. La Tecla que de tant en tant mirava amb angoixa de la finestra estant, en atalaiar-se d'ells, va cridar amb vivesa.
-Ja és ací, mare! Ja és ací! Ve amb el metge.
-Tecla, o Tecla! he mort el senglar i he pagat a tothom. Què fa el meu filló?- va exclamar joiós l'Andreu, en veure la seva dona anguniosa per la seva absència.
Ningú no va respondre. L'Andreu estava confós; no sabia què fer dels seus ulls i no podia aturar la mirada desficiosa de fugir de totes les cares macilents que el voltaven.. El metge va obrir la porta que va grinyolar llargament com si fes un gemec paorós, i va entrar a la cambra on hi havia el malalt. Tot era silenciós; tot tenia una gebror rara que va apagar l'alegria esclatant de l'Andreu. En el bressol, aturat, hi havia el nin immòbil amb els ulls mig closos i la boca mig oberta.
El ritme del respir perdut per sempre. L'Andreu exhaurit va restar en la porta i amb veu apagada va dir tremolós…
-Què fa el filló!… Senyor metge!… ¿què hi diu?
El metge no va respondre. Cercà el pols, atansà l'orella al pit de l'infantó, va mirar-li les nines atansant i allunyant una cerilla encesa.
-Que no respira?- va preguntar ple d'angúnia l'Andreu immòbil a la porta.
El silenci penetrava en les ànimes callades com una punyida dolorosa i el metge seguia explorant sense saber què respondre.
-Senyor metge! faci tot el que pugui- va suplicar l'Andreu emocionat i temerós sense gosar entrar a la cambra plena de paorositats pregones.
La flama de la cerilla posada davant del naset del nin restava immòbil dreta al cel i punxeguda com una punta de llança roent. La Tecla va llambregar esfereïda la seva mare. La vella va abaixar els ulls i mogué la testa contristada.
-És mort?
-Sí!- va respondre el metge amb veu apagada.
-Mort!…! mort el meu filló! ¡pobric angelicó!- va cridar l'Andreu bo i flectant-se de genolls davant del cadàver del seu fillet, i trencà en un plor brodat de sanglots i exclamacions de pena entemidora.
-L'hem mort!… L'hem mort!… com un ocell tret de sa mare, pobric filló! tan xamós! tan gemat com era!
Sobtadament l'Andreu com si veiés una visió, va posar-se dret i obrí els ulls. Sos llavis tremolaven i sa veu tenia una roncor feresta.
-Tots ací!- va cridar. La Tecla i sa mare van restar espalmades. L'Andreu tenia posat d'un boig que retrobant un moment de serenor, anés a revelar una veritat terrible. El metge l'observava amb sorpresa, esverament i curiositat.
-Tecla! agenolla't ací; vós, sogra, agenolleu-vos allà- i signà imperiosament els dos cantons del bressol. I quan les dues dones foren agenollades, féu atansar llurs testes amb ses manasses fins que els fronts bullents d'angúnia de les dones van tocar la faç glaçada del mort. Llavors ell s'agenollà com elles i plorant va fer-los dir a cor, com si fessin una oració macabra:
-Filló meu, perdona'ns!… ¡perdó, que t'hem mort!…
I la cara del cadàver va restar sembrada de llàgrimes de dolor i penediment i fins va semblar que somreia com si el darrer alè de vida fos una guspira d'amor que els perdonava.
En alçar-se, l'Andreu i la Tecla van mirar-se fixament. Ses nines eren plenes de serenitat. La correntia de la dolor se n'havia dut com una riada folla tots els dubtes i recels. Els cors sagnaven reflorits de l'amor perduda.
-Tecla polida!… Tecla bonica!… ¡torno a ésser bo!… estima'm, mira'm! ¡Si no em mires sóc mort!
-Andreu! fill meu! ¡dos fills donaria perquè tornessis a ésser bo!- va dir la dona abraçant-lo fortament.
Després l'Andreu va romandre dret i amb els ulls fits al cel i els llavis immòbils…
Plorava amb els ulls i somreia amb els llavis i la seva ànima sentia tota la delícia d'una deu d'alegria abundosa que sobtadament l'amarava. La Tecla tornava a ésser seva, el mirava amorosa, va abraçar-lo. L'ànima salvadora de la muller l'emparava, i per altra part, son cor, era trossejat per la punyida cruel de veure el seu fill sense vida.
Plorava amb els ulls, somreia amb els llavis, joiós i apenat alhora, i no gosava moure's perquè tenia en son front una llàgrima. Una llàgrima de la Tecla que davallava lentament i li recava perdre-la perquè li semblava una benedicció d'amor, guanyada del cel, amb la beneïda penitència de la dolor.
(Sant Llorenç.)
DESVETLLAMENT.
L'aire fresc del matí passava a poc a poc per damunt les muntanyes. Les fulles es movien lentament atansant-se les unes a les altres, com si es donessin el bon dia a cau d'orella. La cantadissa d'ocells s'anava escampant alegroia damunt les gotes de rosada que brillaven amb la claror del sol ixent. Les fruites que penjaven feixugues, torçant les branques que esperaven una mà collidora, es somovien suaument en l'aire flairós del matí. La Margarida tota endiumenjada anava de pressa mirant de tant en tant al seu voltant, com si tingués por d'ésser seguida o sotjada. Duia el cistell ple d'aviram amb les potes lligades i les testes escotorides eixint de la cistella. Era dimarts i anava a mercat. Damunt del gall de cresta encesa, de les gallines entenimentades, i les polles gentils, que tot ho miraven amb els ulls negres i rodons com els caps de les agulles de picar, la Margarida duia un ram de flors boscanes, gaies, flairoses i vives de color.
Al bell mig del camí d'anar a vila hi havia una capelleta; la gent d'aquella rodalia deia que la fadrina que hi deixava una toia de flors abans de finir l'any, era maridada. La Margarida en arribar a l'oratori llucà amb gran rapidesa el seu voltant i ben convençuda que ningú no la veia, va agafar el ram i el féu passar penosament entre els ferros atapeïts de la reixa. Va agenollar-se, va dir de pressa un Pare-Nostre i tota confosa i emocionada marxà sense gosar mirar al seu voltant. Caminava més de pressa que abans, temerosa de fer remor i que el silenci matinal li fes sentir una veu que la cridés. I en tot veia una mirada esbrinadora; una gota de pluja que penjava plena de claror d'una fulla de roure, li semblava un ull encuriosit que la sotgés; una alenada de vent que feia esdevenir remorosa la pinareda, li semblava un xtss… xtss! avisador que li deia: atura't!- ¡Sentia escridassar el seu cor dins del pit; l'emoció contorbadora d'haver deixat la toia al Sant després de tant de temps de dubtar, la joia d'haver-la deixada sense que ningú l'hagués vist i un xic de penediment d'haver-la deixada per la por que el Sant no la fes maridar amb un altre xicot que no fos el que ella volia! Tot es revoltava: por, alegria, recel! Volia i dolia, i, com si sentís al seu darrera passos que l'encalcessin, a cada respir caminava més depressa, fins que de sobte, es posà a córrer ran de la vorada dels gatells, freixes i verns que creixien vora el rec.
En ésser a l'aulet de can Merla, la por dominà l'alegria i va voler recular. La idea que el Sant li podia donar un marit que no fos el que ella havia triat, va esverar-la, i va aturar-se, i plena de neguit va acotar el cap i donà una volta. Volia tornar al oratori per treure el ram de flors; ¡però la reixa era tant atapeïda! ¿i si el Sant se n'ofenia? Això, era un defalliment de la fe!
-Què fas ací Margarida? ¿Que has perdut quelcom?- va dir la molinera que també anava a mercat.
-Ai!!!… Quin esglai m'ets donat!
La molinera va girar-se i va dir tot allunyant-se i alçant a cada pas la veu a una nena que la seguia amb un infant al braç:
-No vinguis així, no! treu la coforra i el bavosai al nen i posa-li la safalina i arrecona el crossi de l'entrada i salva aquelles peres que s'estan gabanyant. Mira de deixar la porta ajustada que els de can Brixa han de portar grana per moldre. Després, fes cap al mercat que ton pare vol anar a fer vesperoles! ¡No facis requinnar l'avi, ara! Sents!!! ¡i trossa't les calces que les portes destrossades! Sents? Aneu a collir floretes; n'hi ha tot un maig.
-Sempre et captrenques!- va dir la Margarida i van empendre el camí amb la molinera i garlant, garlant de festeigs i casoris, van arribar al mercat, es posaren assegudes enrera mateix dels cistells d'aviram i, allà, esperaven les parroquianes que a cada mercat els compraven allò més triat dels seus galliners.
Dia de mercat. Dia de festa. ¡Dia de grans rialles i cridòries! L'hora d'esmorzar és esperada. Les taules dels hostals són llargues, confidencials i sorolloses, com les d'un bateig de primer fill de casa forta. El porró es buida sempre enlairat i bullint de tantes mans com passa. És l'arma de la alegria, l'amic de la rialla triomfal i el testimoni de totes les vendes.
-Noi!!!… porta el fil negre que tinc set!
-Vinga el porró! ¡a veure si aquesta s'aixereix! ¡Jo també tinc el noi emputifat i menjo, dona! sempre es capmassa aquesta!
-Com ne vols d'aquelles dues oques?
-Com les de l'altre dia! dos duros en barra, dues pessetes besones i una de senzilla.
-¡Més petites, més joves, i avui, que tot és més baix igual preu!
¡Aquesta voldria la dona borratxa i el vi a la bóta!
-Rebaixa'm dues pessetes bessones!
-Fet!
-Doncs, anem a beure!
Prop de mig dia les parades van desfent-se. Unes, perquè tot ho han venut, altres perquè les dones són tant lluny de llurs cases i han de fer un ramat d'hores de camí. La plaça va buidant-se i resta tota sembrada d'escampalls de palla, plomes i blat de moro, que una dona geperuda escombra pacientment.
La Margarida tota lluminosa torna cap a casa seva. Com a l'anada, la segueix En Quel que n'està encisat. Hi veu tota la ventura de la seva vida. La troba formosa, eixerida i escarramasera. D'ençà que va veure-li donar una bufetada a l'hereu de can Forons que va allargar massa les mans li té afecte, respecte i una mica de por. La seva honradesa violenta i feréstega, li dóna una mena d'esperança vivificant -¡és un ram de flors!- es deia En Quel bo i mirant-la amb fervor -¡si em diu que m'estima, serà l'evangeli!- I quan sentia parlar d'ella li recava que finís la conversa; quan la veia al seu a prop, volia fugir-ne i tant punt n'era lluny sentia una mena d'enyorament que l'anava entristint… entristint fins a fer-lo somicar. No res, n'estava enamorat!
Ara, de retorn, encoratjat amb les converses dels companys que festejaven les pageses i una mica emboirat amb l'alegria de l'hostal i els regalims de vi, que es féu decantar en sa boca ardent de set, va sentir-se més coratjós, i en lloc de seguir-la de lluny, bo i amagant-se, quan ella mirava, com ho féu a l'anada, es posà al seu costat i va dir-li tot xiroi i amb veu molt alta:
-Com ha anat el mercat?
-Ola! poc pensava en tu, Quel!
-En mi, no! en l'altre, sí!
-I ara! que et creus que estic enamorada?
-Què sé jo! tants n'hi ha que et volten!
-Tot un mosquer, oi?
-Ben cert! tot un eixam!
La Margarida caminava tota rumbosa i cofoia per sentir-se afalagada la vanitat que rau en tota dona que passa per la terra. L'èxit de la seva bellesa; els rotllos que feia al mercat quan s'aturava; les rengleres d'ulls que feia embadalir quan caminava i les amoretes que es sentia a pluges tots els jorns, li plaïa que En Quel els sabés per tal de fer-li néixer aquella gelosia que tantes voltes fan decidir els homes amb una temença de veure's l'enamorada del braç d'un altre festejador.
-Ja t'agrada a tu el mosquer!
-Jo?
-Bé hi rius!
-Creu-me que a voltes ric de fàstic! ¡tants miradors i cap home com cal! No sentiràs a dir que la Margarida festegi de volada amb ningú!
-Això no!
-¡Si tant hi rigués ningú me'n privaria de festejar-los!
Vanitat i gelosia. Amor i joventut. Tot això al bell davant de l'oratori del Sant on hi havia la toia un xic emmusteïda de la mirada xardorosa del sol que l'esguardava fixament.
-Margarida, has matinejat molt avui!
-Sí, noi. ¡He sigut la primera que he arribat amb la molinera!
-Prou que ho sé!
-I dôs?
-Espera't, ja t'ho diré!
En Quel va ajupir-se i en un instant arreplegà una munió de floretes, féu un ram, el lligà amb una herba i el tirà dins l'oratori.
-Jo també vull casar-me abans d'un any! I amb la que ha deixat aquesta toia! ¡Què et sembla!
La Margarida va tornar-se vermella. No podia respondre ni alçar els ulls de les herbetes que el vent somovia amb tremolors, com la Margarida, que també tremolava, que no gosava respirar i que sentia tota confosa que una suor d'angúnia li amarava el front.
-¡Ara, vés a saber qui serà la que ha deixat aquesta toia! es veu que és d'avui! oi?
-Les flors bé semblen fresques!- va dir la Margarida fent un gran esforç per dissimular la seva torbació i el seu sofriment.
-Què saps qui les ha posades? ¡Tanmateix jo vaig anar massa a la ventura! ¿no saps de qui són?
-Jo?
-Doncs jo sí! La molinera és casada, no li cal deixar flors i quan jo he passat per aquí sols hi havia les petges de dues persones i la toia hi era. ¡Com que havia plogut un xic aquesta matinada es coneixia molt bé! ¡Tu dius que has estat la primera que hi ha passat, amb això, la toia és teva! ¡Tu et vols casar abans d'un any, jo també! Cal que ens cerquem un festejador!
La Margarida restava immòbil, aclofada i esmaperduda, sense poder dir ni una paraula. En Quel en veure-la tremolar va sentir per ella una pietat tendra, desconeguda i estemordidora, i romangueren tots dos llarga estona sofrint una emoció que els torturava amb crueltat. A la fi, la Margarida va esclafir en un plor retingut i sofridor i En Quel mig penedit de la seua feta, s'acostà vers la Margarida i va dir-li amb apasionament:
-Margarida!… Margarida!… meva! ¡fa tant temps que t'estimo! No em facis sofrir més. No és que ho hagi endevinat això del ram, ho he vist! ¡T'he seguit amagant-me perquè no em veiessis! Sempre et segueixo quan vas a mercat! Així et veig!… ¿L'ets posat per a mi el ram? No ploris! Maleït siga!… Ni mai que hagués…
-Què!… què vols dir?- va exclamar la Margarida amb una serietat plena d'esverament.
-No res! com que veig que plores! ¡Veig que só fet una bestiesa! -digué En Quel posant-se a plorar entendrit.
-Això mai!- va respondre la noia amb una vivesa plena de ingenuïtat.
-Així tu també!… També paties per mi!…
-Feia tant temps!…- i tot seguit es tapà els ulls amb ses mans avergonyida i venturosa.
La gelosia és llunya, la vanitat s'ha fos. L'amor regna en els cors serens. La joventut amb ardidesa, els empeny a la vida, una joia esclatant els inunda; tot són clarors, clarors de cor trontollant d'alegria, clarors de fe, clarors de benaurança!
-¡Sant Vicents gloriós, vull mullerar-me amb la Margarida!
-¡Sant Vicents gloriós, vull maridar-me amb En Quel!
I el Sant Vicents empolsat i descolorit, humil i barroc, ple d'una bonohomia infinita, semblava cercar amb neguit un salpasser i aigua beneïda per a donar-los la benedicció eternal.
Així foren els amors de la Margarida i En Quel, amors sempre flairosos d'il·lusió i ventura. Ja fa prop d'un any que viuen tots solets en aquella casa de pagès afegint a les cantúries dels ocells els seus cants d'alegria. En Quel, sempre que va a la vessana canta i la Margarida mentre està esterrejant en el riu canta gloriosa i resplendent. Fan goig de veure i de sentir. Tenen la virtut del treball i l'alegrança del cor satisfet que estima a tot plaer.
-Déu gràcies!
-Qui hi ha?
-L'ermitana de Santa Bàrbara, si voleu fer una gràcia de caritat.
-Oidà! Ja sou aquí altre cop? Sembla ahir que vau venir a fer la capta de la grana i ara veniu a fer la capta del vi! Com passa el temps!…
-¡Per tu, que totes te ponen, prou passa de pressa! ¡Ves, la teva veïna, en aquests mesos, si n'ha passades! ¡Una criatura al cel i un paller cremat i un ruc mort! ¡I tu, tot són cants i rialles! Que Déu te conservi! ¡Veig que haveu anat a fira! ¡Sant Ramon te doni una hora ben petita !
-I un hereuet, ermitana!
-El primer sempre és ben rebut! ¡pel segon, si és el mateix, ja es fa el sorrut i pel tercer es fa l'esparver!
-Un hereuet, ermitana, un hereuet!…
La Margarida després va agafar la cassa, va omplir-la al cup i va curullar la bóta que duia la velleta de l'ermita.
-Que Déu t'ho pagui! ¡Tu pla ets una bona noia! N'hi ha de més gasives! ¡no volen donar res i sempre botzinen! Sempre els sembla que no toquem prou a temps! ¡Per tu, a la primera broma ja tocarem!
Els ermitants de Santa Bàrbara eren molt miserables. Vivien a la caseta al costat de l'ermita. Feien una capta per les viles cada diumenge i una capta per les pagesies al temps del vi i al temps de la grana. Això i una mica de terra de conreu els feia viure miseriosament dalt de la muntanya amb l'obligació de tocar a temps per a allunyar les tempestats atuïdores.
Els dos vellets a cada tempestat es barallaven. Tant si era a l'hivern com si era a l'estiu, en sentir el primer murmuri del tro llunyà el vellet es volia llevar, i l'ermitana, que tenia mig any menys que el seu marit, el reptava com si fos un nin.
-No et llevis que estàs encadarnat!
-No caldria sinó!
-Ets vell i t'has de cuidar!
-Avui em toca a mi! ho saps? ¡Jo sóc l'ermità!
-Però jo toco amb més força!
-Que saps tu de bogar les campanes! ¡Jo amb un cop de picall faig anar la tamborinada allà on vull!
-¡Doncs fes-la anar a can Merla què no volen donar res!
-Calla! mal esperit! ¡Una ermitana que es venja! Donotes! Mala pesta!
I en les fredors de l'hivern, tot barallant-se els dos ermitans a mig vestir, es trobaven estirant la mateixa corda i els clams s'escampaven pel cel rúfol. I el cel compadit dels vellets enfredolicats s'estitllava tot seguit.
-Adéu, Margarida! creu-me que sols per tu em llevaré sempre! ¡No és per dir-ho, però el meu home ja fa catúfols! ¡Quan sentis tocar a temps i el cel fa ull, pensa que toco jo i que ho faig per tu i de molt bona gana!
I la Margarida riolera tornava a omplir la cassa de vi i el donava a la velleta agraïda.
-Tant punt tinguis el noi, avisa! Li portaré una medalla de Santa
Bàrbara!
I la velleta s'allunya vers l'ermita de Santa Bàrbara que es veu blanca, gaia i casta com una rialla d'infant. Una eura s'hi enfila fins a les teules i una flor branda gentilment dalt del petit cloquer. Ara que és a l'estiu i les tempestes són llunyes, la campana és plena de pols i el batall, sense corda, penja dins la buidor muda del bronze, com un cor aturat dintre un pit de cadàver. Si hi passa el vent, o hi cau la pluja o hi davalla la rosada, la campana resta muda; sols si pedregués les pedres del cel despertarien la seva veu perduda que s'escamparia pels espais que enyoren ses sonoritats conhortadores.
Sola, en la blavor del cel, la campana sent els corcs que s'entaforen per la fusta revellida i veu les rels que furguen entre les pedres del campanar i una aranya aixoplugada en sa foscor va teixint, teixint fent vida retirada. La cadena de la campana, com una corda de vaixell trencada pel temperi, branda en l'aire fora del cloquer, amb l'oreig que desperta les flors cada matí.
Mes a l'hivern, quan la fúria de la ventada remou els boscatges i els llampecs llancen ses clarors estemordidores i omplen els ulls de paüra i els llavis de pregàries, llavors, la campana puja i baixa i alça la seva boca vers el cel, i el batall, com una llengua viva, es mou al seu dedins clement i desficiosa.
Primavera. La vida ja és dalt dels arbres. Esclaten les resplendors de les florides ufanes i plenes d'alegrança. Les clarors creixen en el cel. L'aire és tebi i apar una manyaga. Pugen de la terra les cantúries de la nit i els núvols aturats escolten i miren en els capvespres, els miracles que fa la primavera. La vida que flota sanitosa i triomfal omplena els cors i amara les nines de dolçors divinals. Tot sembla harmonitzat per una vida nova, menys En Quel, que feia uns quants dies estava tot cap baix. La Margarida havia perdut aquella alegria. No cantava mai, ni reia, ni responia tan sols. Passava estones llargues com ensunyada. Feia un posat de bajana!
-Que no et trobes bé? Mira tot com floreix!
-Prou!
-Que no estàs contenta?
-Prou!
-I dôs, per què fas aquest posat?
-Tinc son!
I tot seguit En Quel finia la conversa i la Margarida restava altre cop quieta, callada i trista. En Quel, afligit, movia el cap en un recó del menjador ennegrit i la Margarida s'adormia sense esma de treure l'olla que bullia en el perol que enlairaven els clemàstecs fumats.
Així passaven els dies. La Margarida va oblidar-se de fer el pa. Un cop llevada de bon matí, en lloc de pastar i escalfar el forn fins que la pedra de fora fos ben calenta, va romandre a l'escon asseguda, després s'ajagué en un munt de faves que En Quel tenia apilonades a la cambra de dalt i després es menjà unes llavors de meló que hi havia en una finestra assecant-se.
En Quel, tot astorat, va demanar consell a la dona de la masia propera que era llarga, seca i menjada per l'enveja de tot el que veia al seu devora.
-Què m'hi dieu, vós, Pona, que haveu tingut tantes famílies!
-Són mals i no són mals! ¡Tampoc em creureu!
-Què voleu dir?
-No-res!
-No em feu neguitejar!
-Doncs, clar: sabeu què té la vostra dona? Massa postures! ¡Amb un bon fart de llenya tot això es cura en un dia!
En Quel restà abatut i es veia dissortat. -Qui sap si està avorrida de mí!- i se n'anà a casa seva a empendre la seva dona amb cara farrenya i veu rogallosa.
-Margarida! Havem de parlar clars! ¡Sóc l'amo, i mano! Digues què tens!
-Res!
-Mano jo a casa! Què tens?
La dona va obrir els ulls esfereïda i volgué parlar i de seguida aquella pesantor de cap i aquell atuïdor soroll d'oïdes va ensopir-la.
-Margarida! ¡Si no em respons me la pagaràs!
-Quel, no em renyis! ¡Tindré un fill sense llengua!
-Què dius?- va fer En Quel alçant-se d'un bot com una fera esfereïda.
-Jo ho sé… Si vols que em mati?… ¡Així no naixerà!
-Calla!… Calla!…- va cridar l'home ple d'esglai, apartant-se d'ella horroritzat i vençut.
-Què en farem d'un fill sense llengua?
-Margarida!… Això són manies! ¡Estàs prenys i criatureges!… Anem a donar un tom; l'aire et farà aclarir el magí! No hi pensis!… no hi pensis!…- va dir-li el seu marit amoixant-la, fent un gran sospir i lluitant per a foragitar la terrible idea que la seva muller li havia endinsat en sa pensa com una sageta fatídica enverinada per la torturadora superstició.
Esperaven els darrers dies que havien de posar fi a la tètrica maternitat. En Quel no s'allunyava de casa.
-Margarida, si tens res, posa tot seguit una tovallola a la finestra i jo vindré tot seguit!
L'home treballava desficiós i a cada cop de tràmec mirava la finestra de sa casa. La Margarida seguía més ensopida i rampelluda i En Quel, convençut que aquell posat era malaltís, es resignà a les estranyeses de la seva dona i la tractava amb una llei d'afecte i por a l'hora.
Una tarda, quan l'home tornà de regar l'hortet i va entrar a casa seva, va restar corglaçat. La Margarida no hi era!… ella que mai no eixia de casa. Cercà per l'hortet, entre les mongeteres, a la pallissa, pels pallers, a les corts, al butifarrer, a la bassa; cridà per amunt, mirà per avall, i no res; la Margarida no responia i enlloc no es veia rastre de la seva fugida. Mirà per terra, tot recordant-se, afligit, de les petjades del dia del mercat que va deixar el ram a Sant Vicents i bo i fregant-se la frontalera amb sa mà endurida, va esclatar en un plor trontollós que feia moure sa figura revinguda.
Mig avergonyit, no gosà anar a casa la veïna envejosa. No gaire lluny vivien els seus pares; en una pitrada s'hi arribaria pel dret fins dalt de la serra. Hi seria en quatre gambades; allí, amb els tres germans fadrins, la trobarien tot seguit. En Quel corria camps a través com un boig i de tant en tant mirava esfereït un recó i cridava la seva dona.
-Margarida!… Margarida!… Margarida!…
Així, retut i plorós, amb el cor trinxat per la pena, la vergonya i l'angúnia, ple de mals pressentiments i enverinat pel penediment d'haver anat a regar, arribà En Quel a casa els seus pares. Els vells van estremir-se i els germans van alçar-se tots a l'una, i resoluts van dir:
-Prou ploralles!
-¡Anem, que les llàgrimes ni per regar són bones!
-Entre tots quatre la trobarem prou!
-Fugiu, home, fugiu!… s'haurà mort!…,- feia En Quel desesperant-se.
-On?
-Què sé jo! Al cingle, al gorg… o s'haurà penjat!…
-Prou de ximpleries!… Anem!
-Tu, regira l'aulet; tu, les masies; tu, vés, mira bé tota l'albareda i la ribera entre els joncs i la bardissa i les garrigues! i tu, Quel, vés-te'n al gorg i allí, vigila, no fos cas que hi fes cap!- va dir el pare sota el portal de pedra de sa pagesia.
Era vespre i ben tost es féu fosc. Van baixar al cingle, seguiren totes les cases, cridaren per tot, i no res. l vingué l'hora que el primer grill alça sa veu en el silenci que el volta i després la nit amb ses penombres paoroses i tot restà colgat en aquella negror freda i els estels anaven eixint com si es cridessin els uns als altres per veure encuriosits què passava aquella nit damunt la terra. Després, cada estel tenia un grill que li cantava; i en sortiren d'estels aquella nit; i la cançó dels grills es feia ampla, eternal i s'allunyava vers l'infinit! De tant en tant un estel fugia rabent deixant una estela que tot just nada, moria entre la celístia. Qui sap on anava aquell estel! ¡Potser fugia esgarrifat! Potser cercava altra companyia! ¡O una més bella miranda, ple de curiositat !
En Quel vagava en la nit com una fera folla. Ara trobava un clot on s'enfonsava, ara un munt on entropessava; després, una teranyina li pessigollava la cara i una branca el sobtava omplint-li la cara d'esgarrinxades. I el gorg era paorós. En ses aigües tèrboles s'emmirallava la celístia i la llentia d'aigua semblava més atapeïda i llefiscosa. Aquell pobre home passà la nit delirós i veia els estels amb brillantors estranyes i li semblava que el miraven amb una mena d'esverament.
¡Les hores passaven amb tanta calma que fins semblava que el temps havia mort! ¡que tot era aturat per sempre!
A la fi llustrejava: els estels s'anaven apagant, apagant com si tinguessin por d'enlluernar-se amb la claror del sol! ¡I cada estel apagat, un grill emmudia i naixia una gota de rosada! ¡Misteri de la nit ple d'encís i bellesa!
Ja s'hi veia. En Quel sortí d'un amagatall, cridà amb veu ronca la Margarida i es tragué la roba. Anava a tirar-se al gorg, en aquella aigua morta i llotosa i plena d'herbes per cercar-hi la seua dona i si hi era, negar-s'hi allí tots tres!
-Margarida!…
Se sentí una remor propera de fulles i branques rompudes i d'entre els arbres que vorejaven el gorg sortiren dos braços que enlairaven un infant blanc, escotorit i rodanxó que plorava amb vigoria!
-Quel!… Mira!… és un noi!… i té llengua!…
-Ets tu!- va exclamar l'home ple de sorpresa, alegria i esverament i corregué com un boig entre les falgueres i joncs, i tremolós agafà el seu fill i digué: -¡No et moguis que vaig per una carreta! Què has fet?
-Ni jo ho sé! ¡Vaig sortir de casa com borratxa! ¡Volia anar a casa els ermitans i allí tenir el fill, sempre amb la mania que no tindria llengua!… Quin sofrir!… ¡Us vaig veure i vaig amagar-me!… i he tingut el noi! ¡I de sobte em só trobat tota desvetllada!… Quin cap tan clar!… ¡i quina por i quina vergonya llavors!… i no gosava moure'm!… I sort que tu has cridat!…
-Calla!… Calla!… Espera'm! No et moguis, per Déu, no et moguis!… Ja vinc amb la carreta!…
I en Quel marxà colpit per un llamp d'alegria; com un esperitat plorant i rient, sagnós de cara, suant de front, mig esparracat, feia uns crits triomfals:
-Ja tenim un noi!… Ja tenim un noi!…
(Tordera)
LA DAMNADA.
En l'església isolada en la boscúria se sentien sospirs i plors continguts. La nau del temple era solitària i la porta tancada. Una mica de claror entrava pel finestral del chor fent lluir els daurats dels altars i dels sants barrocs immòbils en ses actituds místiques. Se sentia una olor d'església tancada i d'encens perdut i refredat en els recons tenebrosos. La llàntia del Santíssim s'anava empetitint dintre el fanal que la guardava dels freds de l'hivern i dels papaus voladors de l'estiu. De tant en tant, el xiuxiueig d'una confessió s'espargia pel silenci del temple… Al costat de la bandera de Sant Isidre, tocant al banc de la masia més rica, hi havia el confessionari que enlairava la trona. Per sota la cortina que amagava el rector sortia una mà blanca que es movia en la penombra. Es cloïa amb força com esgarrifada, s'obria cap al cel com si demanés clemència, esdevenia trèmola bo i fent una negació. I el xiuxiueig es feia més clar i els sospirs eren més pregons. Després aquella mà que fulgurava en la fosca, com la mà macabra que eixís de la tomba tenebrosa, va desaparèixer i la cortina va moure's davant d'un estossec.
La Clàudia havia fet tres hores de camí entre alzinars i pinedes i conreus per anar a la parròquia isolada, per a confessar-se altre cop amb aquell rector que curava d'aquell escampall de pagesies. Aquell vellet tenia unes paraules tan dolces per a la seva ànima plena d'agrors, que se sentia guarida de ses tribulacions anant a confessar-se i a escoltar aquells consells confortants que li donaven delit per a seguir aquells camins espinosos i plens de dolors que li trossejaven son cor de mare.
Se sent el soroll de les anelles de la cortina del confessionari que llisquen pel filferro que les aguanta. Mossèn Ponç li ha donat l'absolució. Obre la porta grinyoladora, surt, fa un acatament ple d'unció a l'altar major i se'n va cap a la sagristia. La Clàudia roman una bella estona asseguda al banc del seu mas. I com si volguessin fer chor amb ses oracions, entraven en el silenci del temple les remors dels xiprers del cementiri que tocava a l'església, els cants dels ocells que niaven per la teulada i el cloquer, i la tríncola del ramat que pasturava muntanyes amunt seguida del pastor que tocava un flabiol amb monotonia ensopidora.
La Clàudia en aquell ambient de pau, sentint la fervor que Déu li donava, oblidant aquelles amargors que es congriaven en aquelles pagesies tan llunyes de la parròquia i assaborint amb joia els pensaments que en la seva ànima sembrava Mossèn Ponç, es tornava pacient, anhelava de tot cor una resignació ferma i es rejovenia amb la llavor que Déu sembra des del sagrari dintre i les ànimes que s'hi atansen amoroses. No se n'hauria mogut mai, d'aquell temple, tancat i sol, tan fosc i tan silenciós, d'aquell niu que Déu havia triat entre cimals alterosos i boscúries sens fi. Però la Clàudia patia per la seva filla beneitona que havia de sopar, i, si ella no li'n donava, la deixarien morir de fam com un ocellet, avorrit. Pobra beneitona!
Sortia la Clàudia d'aquella fosca flairosa de bonesa i, aclucant els ulls enlluernada, passava per la sagristia per entrar a casa del rector. La germana de Mossèn Ponç, aquella velleta pacient, l'escoltava sempre enternida. La Clàudia somicosa es desfogava.
-I dôs, Clàudia, avui també ploralles?
-Jo pla sóc perduda. Si no s'adoba amb l'ajuda de Déu, sé pas on anirem! ¡Tots contra mi! De deu fills, cinc són ací, soterrats. ¡Déu els tinga al cel! Dels que em resten, l'un és la beneitona que ara farà vint-i-cinc anys i sols és bona per gordar els xais, i els altres, cotre, tots casats i amb famílies, i cap d'ells em té de grat! ¡Jo no puc fer cap ofici de sang, la noia faltada tampoc! ¡Jo tinc d'anar a raure a casa d'ells! ¡Malaventurat qui no pot guanyar-se un mos de pa!
-Ja no us esteu amb el noi gran?
-Avui me n'ha tret! Tots em volen, i quan saben que el que té la Rosa no es pot vendre, arrufen el nas, i jo marxo per estalviar-los la feina de treure'm. Ara la jove del gran les ha agafades contra la Rosa. Pobra beneitona. Diu que tot li toca, que tot li embruta, que tot li fa fàstic i jo em só enquimerat, i el noi, aquissat per la jove, m'ha tret; i ara, torna a agafar la carreta, amb els dos bous, el llit, les cadires, la mica de calaixera i cap a un altra casa… On? No ho sé! ¡Mossèn Ponç em diu que faci tancar la noia a ciutat i jo sola potser faré les paus! i a mi em trenca el cor deixar la noia; és tan manyaga amb mi! M'estima tant! ¡que sort tinc dels seus petons i dels consells del vostre germà, que sinó hauria fet un disbarat!…
-Calleu, santa cristiana! ¡Jesús, Maria i Josep! Sant Antoni gloriós!
-Adéu-siau, passo ànsia per la pobra Rosa. ¡Dèu estar amb els xais escampats i es fa fosc!…
La Clàudia va marxar pel camí prop la trunyella que tancava l'hort, tota apesarada. No hi calia fer altra cosa que marxar tot seguit. Mort el seu marit, tots volien acollir-la amb la faltada. Un cop les tenien a casa parlaven de despeses, que el pa no allargava com abans, que essent dues podrien repartir-se en dues cases, que si poguessin vendre la mica de patrimoni de la Rosa, comprarien bestiar a la fira de Massanet i tot aniria millor. La Clàudia s'escoltava la conversa tremolant, inundada d'angoixa, i davant la negativa de vendre allò que pertocava a la beneitona, els fills posaven mala cara, aquella cara que tenia el seu marit que va donar-li una vida de màrtir. Vós sola, sempre que volgueu…; ara, dues…; i com que tots sabien que la Claudia no deixaria jamai la Rosa, no hi havia altre camí que marxar, i marxava.
Avui és la jove del noi gran que la treu. La Clàudia mira el món com un desert i la vida com un mar furient sense un areny que l'empari. Ella tenia els bous i la carreta i els mobles. La Rosa aquells papers que li deixà un oncle compadit de sa dissort; i cada any el senyor Rector quan anava a Girona li duia diners després de retallar-ne un bocinet. La Clàudia no tenia on anar. Nit i dia l'esperonava la dèria de fugir lluny on ningú no la conegués i poder viure sols amb la seva filla beneitona, que era la única que l'estimava. Sempre amb aquell bocí d'amor malaltís que la sadollava de consol com la rialleta que fa l'infant ple d'agraïment després d'una bona mamellada. Es veia ben bé que la noia es retirava als de casa seva, on sempre hi havia encès el caliu de l'estimació i que els nois van sortir com el seu marit, aquell home rampellut i malmirrós que s'enfellonia per un no-res i que sols veia les coses pel cantó dels diners que les avaloraven. La Clàudia se sentia més mare de la Rosa, i fins li semblava que els nois eren fills d'una altra dona que no tingués un cor com ella, on l'enteniment, la recança i la llàstima sempre feien nierades de sentiments exquisits.
Primer aniria a Massanet i allà ho vendria tot: bous, carreta i mobles. Després amb els diners marxarien a Girona i allà amb l'ajuda d'un germà, qui sap, potser comprant i venent verdures i fruites que florejaria dels coves a primera hora a plaça, podria anar tirant, fins que la seva vida s'apagués per sempre…; llavors la noia entraria a l'asil. Tot, abans de deixar la faltada, que sols ella entenia… perquè sols ella l'estimava. Mentre sos ulls s'obrissin a la llum de cada jorn, volia esguardar aquell fillet tan alt per de fora i tan petit per dedins, i mentre son respir anhelés volia que la seva filla en rebés el caliu amb ses besades. Ella sola volia estimar la Rosa, lluny d'aquells homes de mal cor i d'aquelles joves que fugien d'ella com conilles que veiessin la fura rastrera.
La Clàudia era una dona alta i prima amb l'ànima esborrada per les penes i les carns xuclades pel cansament. Tota l'alegria i vivor, que de fadrina lluïen en son esperit, les va perdre maridada amb aquell home sempre enfutismat i amenaçador. La Rosa, era com ella també, espigada, i neulida, amb una ànima petita com un llumet de llàntia morent i que de tant en tant fa una claror intensa i torna a ajupir-se. La Clàudia i la Rosa sempre anaven plegades, com dos espectres, com dues imatges, llargarudes, punyides per la dissort. La Clàudia cercava consol esbravant-se amb la Rosa, i la filla obria la boca i els ulls i, sense compendre el que li deia la seva mare, exclamava -Maru maca, jo estimo!- i li feia un petó i la Clàudia plorava amagada, en la seva solitud. Si aquella pobra dona hagués sofert amb paciència victoriosa totes les adversitats, fóra una Santa, però la Clàudia de tant en tant tenia unes rauxes de desesperació com una orada. ¡Sort de Mossèn Ponç, aquell vellet de la parròquia llunyana que li apaivagava els rampells i li donava un gemec lent i confortant i un bon ruixat de llàgrimes i unes bones ventades de sospirs que desfeien tota la nuvolada que li enterbolia son esperit fadigat i retut!
De bon matí la Clàudia va posar l'ensí, el jou i els crepistells als bous i un cop els tingué un a cada cantó del tirant, va agafar l'agullada, va deixar-la damunt la carreta i cridà la Rosa. La beneitona va atansar-se amb els braços penjant, la boca eternament oberta i una mosca que es passejava per la seva cara. I mentre sa mare va carregar la carreta, ella mirava embadalida els dos bous que feien unes bavalles llargues, que es movien al ventijol matinal, i aclucaven les parpelles voltades de mosques martiritzadores. A casa del noi no hi havia ningú. La jove era al riu a rentar la roba. El noi a vila. Els fills també eren al riu amb sa mare, fent de pescaires La llar era freda i semblava més fosca que els altres dies. La Clàudia refeta amb la resignació que li donà Mossèn Ponç, va mirar la casa, movent sa testa contristada i, temerosa d'esclatar de ràbia, va cridar amb una veu ronca, que feia feresa:
-Adéu-siau! Fins al cel, bona gent!… ¡Arri, petits!- Els bous van caminant feixucs. La carreta va trontollar fent remors que s'escampaven en la pau superba dels camps solitaris, i, mentre la Rosa agafada a les estaques deia rient: -Anem a nannà, maru!- la Clàudia, mossegant-se els llavis, movia els ulls desficiosos i amarats de llàgrimes de dolor.
Com cada any, venint el temps de la fira, havien espedregat els camins perquè els animals poguessin petjar millor. La carreta avançava entre moreres. De tant en tant les branques foranes semblava que no deixessin passar aquell èxode i que preses d'un sentiment recador els volguessin aturar, amb ses espines que esgarrapaven els bous, els matalassos i la carreta, i restaven brandant en l'aire, com si els diguessin: -No marxeu!- La Rosa aclucava els ulls i la mare plorava silenciosa foragitant els pensaments que l'exaltaven.
-Arri, menuts!… arri, fills meus! ¡Si els fills fossin com els bous! tan bons de governar! ¡No em veuria així!… Mala!… Jesús, Maria i Josep!
Després de tres hores de sol per camins sorrencs i pedregosos, sentint el cant ensopidor de les cigales, van arribar a les envistes de Massanet. El campanar s'alçava punxegut, com una cucurulla en una planúria quieta voltada d'horitzons llunyans i plàcids. Davant mateix del fossar nou hi havia la fira de bestiar. La bunior de la gentada va arribar a les oïdes de la Clàudia com el zum-zum feridor d'un borinot que passa brunzent prop de la cara. Va pujar a la carreta per posar bé el mocador del cap que la Rosa portava de gairell, va estirar-li la roba, que duia tota arrugada i, eixugant-li les bavalles i esquivant-li les mosques que duia damunt, va dir, tot fent-li una moixaina: -Tens calor, oi maca? ara ens refrescarem, ara!- i tornà a atiar els bous, que bo i estintolant-se l'un contra l'altre caminaven plens de mosques, a poc a poc, feixucs, tristos i resignats.
En atansar-se a la fira, la Clàudia sentia una horror a cada passa més forta. Per son cervell atribulat passaven els pensaments com fulles caigudes que voleiessin amb una ventada furient de dubtes i de recels. Sos ulls s'omplien de neguit, ses mans de tremolors. Fins li semblava que els bous corrien massa i que la fira s'acostava vers ella com una nuvolada amenaçadora i que la gent la voltava i ella sense habilior de parlar, cercava adelerada una fugida… com si fos una lladre i que tot el que duia fos furtat.
En arribar a la primera casa del poble, una casa vetusta, amb finestrals de l'antigor i voltada de parets, va fer aturar els bous a un abeurador, tot d'una peça i fet de pedra picada. Els animals van beure llarga estona sense fer fressa. L'aigua no es movia i els emmirallava. La Clàudia entre tant es recolzà al pou pròxim. Sentí una mena de frescor en sa pell bullent del sol i mirant al fons, on l'aigua quieta era il·luminada per les clarors del cel que s'hi imatjava, va veure's la seva testa blanca, petita i pregona i va recular esgarrifada dient:
-Jesús!- i va petonejar desficiosa la Rosa que menjava un mos de pa bru sense cloure els llavis.
No calia dubtar més, pit i fora; vendria els bous i la carreta, l'hostaler li salvaria els mobles fins que tingués lloc a Girona. Anirien a peu fins a Sils i aquella nit mateixa foren a ciutat allunyades dels seus fills sense cor.
La Clàudia era una altra. Alliberada de la tortura que l'acorava, va esdevenir resolta, ardida i serena, i, agafant l'agullada, va punxar els bous, i amb una veu rejovenida va fer: -¡arri, menuets, que ja som a fira!
Massanet tenia posat de festa major. Els carrers plens de gent endiumenjada; l'estanc i casa del barber sempre plens d'homes; els hostals atrafegats servint taulades de firaires a totes hores. El parloteig de la gent vivia en l'aire festiu del matí seré i xardorós. Al carrer de l'església hi havia una rastellera de parades de robes multicolors. Per les parets hi havia penjats cobrellits, faixes blaves i vermelles, mocadors pel cap virolats, camises ben planxades de mostres vives de color i fins en una entrada hi havia penjats tres boàs que brandaven amb el vent com si volguessin temptar, plens de malícia, la pageseta joveneta que té por de la caputxa i de la barretina que porten els jaios. Un home cepat que tenia un sac ple de llavor de nap, negra i menuda com perdigons, la venia als pagesos que se la'n duien en els mocadors de butxaca. Carrer enllà començaven les parades de bestiar. Fermades a una reixa amb una beta lligada al coll, tres oques aturades alçaven el bec de tant en tant i el movien com si masteguessin l'aire amb fruïció. Altres romanien lligades amb un cordill per les potes. D'aviram no n'hi havia; tothom esperava el mercat d'Hostalrich.
Damunt d'un camp blader segat, es fa la fira. El rostoll és aixafat per la gentada. Al bell mig del camp hi ha una enramada de vern, que aixopluga una taula, on hi ha dos càntirs d'aigua, una ampolla treballada de vi rogenc i una altra d'aiguardent; sis paquetilles de cigarretes sense encetar i un vas ple de caliquenyos i quatre ampolles de gaseosa. La dona que serveix posa els gots boca avall en un rentamans ple d'aigua. Al voltant de l'enramada, on hi ha uns taulons, que fan de banc, s'estan asseguts els venedors que van garlant calmosament, mentre sotgen els animals, que tenen pel ronsal, esperant un comprador que els convingui. Hi ha la noia de can Lloret amb el fill al pit. El vell de can Mirot, que fa trenta anys que va a la fira. L'hereu de can Seva, que és la primera volta que hi va sol. I passejant-se entre la gentada i els bous, vaques i vedells, passen els ramaders amb les bruses llargues i fosques i els barrets amples, preguntant i oferint, rebutjant i regatejant i comprant.
-Tu, xarric, que no tens cap xurmé?
-Aquest any no, son dues xurmeres.
-I d'aquestes, quan ne vos?
-Nou unces.
El marxant sense dir un mot s'allunyà.
-On vas tan esverat! parlem! ¡ja em posaré a la raó!
I sota un sol aclaparador, la vaca pacient, bo i remugant, rep el cop de cap del vedell que mama afamat. Un ramat de bens resten quiets amb el cap baix i amagat com si parlessin conjurats. Els garrins dins les gàbies, sota l'ombra de les branques del vern, uns dormen apilonats com si tinguessin fred, altres flairen amb el morro brut de fang i graten la terra amb les potes petites i blanquinoses. I entre la vèrbola de la gent esclaten els bruels dels bous com les notes d'un orgue desafinat, els esquellerincs dels cavalls, que s'esquiven les mosques, lligats als carros, que han dut els animals a fira, i la cridadissa dels porcells quan són agafats pels compradors.
L'avi Pelat hi havia dut un ruc petitó i panxut i vell com ell.
-I dôs, jo em creia que no es portava bèstia rossam?
-Aquest no és bèstia; és un amic que va amb mi.
-Sempre en teniu una al pap per dir.
-Al cap d'allà jo sóc vei i ell també, i anem de tronc.
-Encara em fareu riure!
-Veuràs, el noi de casa no vol que el tinga més. Jo ja veig que té raó; venut el ruc jo no treballaré més, però jo em moriré d'enyor sense fer res. I cada any botzinant em fa venir a fira per vendre'l, i jo vinc! Jo ja veig que un hom arribat a la vellor no és bo per fer cap ofici de sang i que a casa amb el meu treball fóra una pastera de fam i que el ruc i jo no som bons per res! ¡i que pel temps de les fusades, amb la taleia de feinejar vaig fer-me una estronxada al peu que vaig cuidar a anar al camp dels estirats!… Jo ja ho veig! té raó el noi!… i vinc ací a vendre el ruc. En demano vint unces i torna cada any a casa! ¡Veli aquí! ja t'has firat, Martinet? El noi de can Blai porta un mec i una meca. Quin bestiar! allò és senyoriu fi! ¡amb un ret i un gipó semblarien persones! Jo crec que deuen menjar la grana amb forquilla.
-Prou xerrameca!… Bon dia i bona hora. Avi Pelat, que és el mateix ruc de sempre?
-El mateix!
-Quan ne voleu aquest any?
-Vint unces- féu el jaio tot esverat.
-Cada any és més car!
-És que tinc més por de vendre'l!
-Que potser sap d'escriure?
-És notari i parla gavatx.
-¡Aquest si que no cal pagar-ne la meitat com els bous, per si té mal negre o mal de caure o estossega! ¡Fet i dit, com un garrí de nou setmanes! ¡Mireu, allí hi ha un home que en cerca un de ruc!
L'avi Pelat s'escamava i fugia pel cantó oposat ple de paüra i esperava amb ànsia que la fira s'acabés per anar trico trico, cap a casa, amb aquell animal que estimava amb tota la il·lusió.
Tot d'una va mirar fit a fit; s'ajupia, s'alçava de puntetes allargant el cap i a poc a poc avançà entre la gentada ensopida per la xardor del sol enlluernador.
-Clàudia, o Clàudia!
-I dôs, Pelat! tu sempre amb el ruc a coll.
-Sí, mira, em manen, i crec com un anyell!
-A tu et botzinen perquè treballes i a mi em fan treballar traient-me de casa!
-Sí, mira! jo ja veig, ¡tu si que vas trencar el plat més bonic! ¡la vas ben esgarrar no casant-te amb mi! I tot per un punt! ¡i els punts només són per la roba i les is! Ja t'han tret tots! ¡Els nois han sortit de mala sang com el teu home! Quina nierada de senglars! Encara em recordo que un dia el teu home no volia posar un tany de llor beneït dalt de la paiadera i jo que li trec l'escala mig en broma i li dic: -Si no poses el llor no baixes!- i ell em va fer uns llambrecs d'ulls com un gat marc. -Si no poses l'escala et coixo! i va tirar-me la forca a la cama; ¡sí, mira! ¡cotre setmanes malalt i ventura de dues ampolles d'oli de lluert que tenia la mare i bones untures de moll de barra de porc!… ¡Sí, mira; jo ja ho veig! a tu se't va girar la garba! ¿Y que tens cabals?
-Ja pots pensar; la pell de l'esquena; ¡ni un pallís per jaure!
-I amb aquesta Rosa tan aturada?
-Sempre ha criaturejat, pobrica! ¡però és més festosa!
-I com, mare de Déu! se't va esgarriar?
-Esgarriar dius?
-Ho diuen! Sí, mira; fan córrer que la jova us ha tret perquè diu que estava com ella!
La Clàudia va quedar-se espalmada i obrí els ulls amb un esfereïment de boja, i, plena d'angoixa, va dir amb un prec enternidor:
-Pelat, diga'm què vós dir!
-Sí, mira; res, no en facis cabal.
-Pelat, per Déu t'ho demano ¡no em deixis amb aquest corcó!
-No en facis estat!… Jo ja ho veig! males llengües diuen que van veure la Rosa festejar amb un sagal i que la jove va dir que amb ella ja n'hi havia prou de prenyades a casa.
-Reina del cel!- La Clàudia va sentir una onada de rancúnia que li féu cuidar perdre la raó. Va asseure's en el tirant d'una carreta amb un panteix terrible i una tremolor de feblesa va escampar-se per tot el seu cos.
-Clàudia, aquí teniu les unces dels bous. La carreta el noi de can
Xiró potser se l'emporti.
La Clàudia va pendre els diners i sense dir res va cloure la mà i va asseure's esmaperduda amb els bitllets que van donar-li. La pell de la cara li bullia i l'afront va aclofar-li l'ànima ja prou estemordida.
-Anem!- va exclamar la Clàudia alçant-se resoluda i com si es deixondís d'un somni que l'embadalia. -Anem ben lluny on ningú no ens conegui.
Quina vergonya!- Agafà la Rosa pel braç i van marxar de la fira pel camí polsós totes apressades.
En arribar a una ribera plena de claror i benestar, la Clàudia defallida, mirà per tot, temerosa d'ésser vista i fent un sospir pregon bo i esguardant aquell cel blau i amarat de llum, va asseure's a l'ombra bellugosa d'un pollanc ple de gentilesa.
-Fill meu, saps què diuen de tu?
La Rosa que mastegava una palla, va respondre:
-Maru, tinc gana aquí- i signava la boca oberta amb el dit.
-Fill meu!… saps?
-Tinc gana aquí!- repetia la beneitona picant de peus.
-Santa Innocència!- Pel pensament de la Clàudia passà com un llampec la idea del dubte. -I si fos veritat?- i tot seguit va esvair-se. Ella coneixia tant la Rosa i estava sempre amb ella i no tenia cap senyal! Ve't aquí perquè la jova va dir-li «no vull llordes a casa». Jesús, Maria i Josep, el que pot la maldat!- i fent preguntes a la Rosa, pogué escatir que aquell cervell d'infant tenia tota la puresa de la innocència.
-Maru, vull pa!… tinc gana aquí!
-Anem! fugim; a la pagesia que trobarem, demanarem un mos de pa!… corre, fill meu! fins la deshonra t'encalça… i no en tenies prou d'ésser faltada! Jesús, Maria i Josep! ¡Quan mossèn Ponç ho sàpiga!
L'aire s'anava enfosquint. Una nuvolada eixia del cantó del Montseny; avançant lenta, muda, amenaçava damunt l'ombra que escampava pels conreus i pujols. Una rafagada passà com un pregó que avisés la batalla. L'aviram s'entristia, els ocells fugien i les fulles s'enlairaven amb neguit. Per tots els camins es veia la gent de la fira caminant de pressa bo i mirant al cel amb angúnia. Un bofarut va alçar la palla de les eres i féu aclucar els ulls dels gossos ensopits. I van caure aquelles gotes grosses que sembren la terra de saó i les ànimes de desigs d'assolir un sopluig. La Clàudia va alçar-se i va veure que pel camí venia gent, i, esparverada per la terror que la veiessin amb la Rosa ferida per la maldat, fugí camí enllà.
-Fugim, fill meu! Vénen, vénen! Alça't, corre, que ens veuran! que parlaran de tu!
Les dues dones van esmunyir-se per un caminoi que anava cap a una fondalada que la Clàudia no coneixia. Plovia, naixien xaragalls i la riera ja passava rojenca, rabent, com si hagués nascut boja. La Clàudia en veure una cavorca pròxima va dubtar. Anaven xopes i es sentia lassa. Però mirà enrera i la gent s'atansava corrent i va semblar-li que veia En Pelat dalt del ruc i com una esperitada va posar-se a córrer arrosegant la seva filla sota aquella mànega d'aigua que queia sense pietat damunt d'aquelles dues dissortades.
En ésser al cap del corriol la Clàudia es veié perduda, la riera els barrava el pas. L'aigua passava furienta, roja, tèrbola i remorosa. Les herbes de les vores es blincaven com si volguessin seguir la correntia rebugenta, daleroses de saber on anava. De tant en tant passava quelcom: un tronc, una cadira, un vedell morent. La Clàudia romangué erta i la Rosa es xuclava el dit i tremolava de fred.
-Què farem?
-Jo tinc gana, maru!
-Em fa por passar ara. Però això ben mirat són només dues passes!
La Clàudia mirava amunt i avall de la riera amb esverament. Un llamp va esquinçar un roure i un tro va escampar-se per tota la nuvolada. L'olor de la tempesta se sentia arreu.
-Vénen! Ja són aquí! Passem, fill meu! Agafa't amb mi!
La Clàudia i la Rosa abraçades van avançar entre les aigües roges de la riera folla.
I tots els pagesos que van arribar en aquell indret, reculaven astorats.
-Quina rierada!
El temps s'aclaria a poc a poc com si es deixondís d'un somni.
El mateix dia en què va marxar la Clàudia, la jove va tenir un noi.
-Quatre nois arreu! Tot és pel Rei aquí casa.
En aquelles hores de dolor en què l'ànima esdevé poruga i els ulls se'n van al cel entre harmonies de clemència, la jove havia sentit la frisança del penediment. Havia maltractat la velleta i havia injuriat la Rosa, les va treure de casa, i quan van marxar, tots van deixar el mas com si fos apestat. El comiat els esglaiava. Un cop el fill fou al món i el sentí plorar amb vigoria, la jove tornà a creure que ella tenia raó i el penediment va empetitir-se i el somriure es posà en sos llavis encara febrosos de l'infantament.
El fill de la Clàudia era un home bo i arraulit per la paraula irada i la mala mirada de la seva dona. Com un ca l'obeïa i l'amoixava després d'haverse sentit una rastellera de mots verinosos. Ara amb el naixement del quart fill romania malmirrós i capficat pensant en la tristícia que devia sentir la seva mare sense conèixer aquell nadó tan xamós. La jove que li llegia els pensaments en les nines ingènues dels ulls bondadosos, en mirar-lo tornava a sentir el corcó del penediment i pensava: -Si jo sabia que aquest fill m'havia de treure de casa, ara mateix el mataria!- i va cridar el seu marit tota neguitosa per a dir-li que anés a cercar la seva mare perquè tornés amb ells. Mes, quan el seu home fou al seu davant va restar una estona muda i va dir-li: ¡Volia saber què feies!
-Sóc a l'era batollant cigrons- va respondre secament el fill de la
Clàudia, mirant-la tot estranyat.
I el penediment se n'anava i venia com un rat-penat, que volta fatídicament en les clarors rogenques del capvespre, omplint d'esglai les ànimes sadollades per la superstició.
Avui fan el bateig. De bon matí han arribat de marina el padrí amb dos seguidors i la padrina amb dues seguidores. La llevadora del poble veí féu el camí a peu amb un farcell de roba al cap. Hi duia el vestit que servia per batejar totes les criatures d'aquelles pagesies, tot blanc i encarcarat com si fos de pergamí, i un vestit negre per a ella tot ple de puntes, unes sabates de xarol torturadores i una mantellina pesant com un plom. La llevadora va arribar-hi, amb espardenyes, mocador al cap i tota acalorada.
Quan la criatura i la llevadora foren empolainades, van pujar en dos carros amb vela i per aquelles endreçúries solitàries, van encaminar-se a la parròquia isolada. La jove va quedar-se sola a dalt. A baix una veïna anava remenant atrafegada dues cassolades de conill amb peres, que tots esperaven amb ànsia perquè la veïna tenia anomenada de bona cuinera. La solitud va desvetllar el corcó de la jove. Damunt aquell llit alterós, sota aquelles bigues revingudes i entre les parets emblanquinades, la tortura del record d'aquelles dues dones, primes i altes i abatudes que van marxar a la ventura, s'anava fent clar fins a semblar una visió. -Tots els fills l'havien tret de llurs cases. Potser haurà de tornar a casa del primer que la va treure.- La jove amb aquest pensament va restar dos sospirs conhortada, i tornà altra volta el fibló silent, que no podia foragitar, a clavar-se més pregon en aquell cervell encaboriat i en aquell cor emmusteït i tremolós per les primeres sacsejades de la superstició.
A la capella mig abandonada de Sant Martí, tot passant l'altre dia, la jove enfonsà sa mirada en la foscor i va veure els rats penats que penjaven del sostre. En sentir-la, van volar en l'aire quiet de la capella i un a un van amagar-se enrera de l'altar. Després va adonar-se que volaven prop seu i va semblar que la seguien. Aquella nit va passar-la regirosa sense aclucar els ulls, plena de basarda. En passar prop del castell enderrocat, que mor de vellúria entre el broll i les eures que el van vestint com si l'amortallessin en sa agonia, la jove sentí que la cridaven: -Xit…xiiit!…- Era l'òliba. Ella va voler córrer, i romangué corglaçada, i aquella mateixa nit va infantar el nadó.
-Potser portarà mala sang… potser jo tindré la llet amargant. Tot això són mals senyals!- I la seva ànima anava perduda, com una nau sense pals i sense veles, entre les onades esbogerrades del temperi de la paüra i les ventades de la superstició i el braolar tenebrós de la culpa viva al seu dedins!
-Gràcia! Gràcia! puja!
-Què vôs? no em torbis que les peres s'agafaran.
-Puja i fes-me companyia!
-Bona l'hem feta! ¿Que tens por com la mainada?
La Gràcia, esperonada per la dèria de lluir-se com a coquessa, va deixar-la, i la jove no podent sofrir el silenci, que li feia sentir el rau-rau amb tota claredat, va baixar a la cuina tota arrupida. La Gràcia va fer un xiscle tota esglaiada.
-On vas? Que ets boja? Mira que et pots morir si fas disbarats.
-Calla, no cridis. No puc estar tota sola!
-Què et passa?
-Res!… mira… Ja t'ho diré- féu amb un gran misteri desitjant dir-ho tot per veure si desfogant-se, se li desfeia aquell nus que li apretava el cor i li escurçava el respir. I com la vegada que va provar de dir-ho al seu marit, va esgarrifar-se de vergonya i es tornà vermella i restà muda entre els dubtes que li feien giravoltar l'enteniment com un remolí, que se la'n duien ofegant-la. Quin suplici!
-Sents? ja som ací!
-Verge!- va dir tota exaltada.
-Uix, que estàs estranya, noia!- ¿per què et fan por? Marxa cap dalt que ton home et reptarà.
Els sorolls dels picarols van arribar al mateix temps que les rialles. Els gossos bordaven bo i saltant davant dels cavalls fumejants i escumosos de cansament. La Gràcia va atansar una cadira perquè baixessin les seguidores i la llevadora amb el noi cristià.
-Que ha plorat al tirar-li l'aigua?
-No res, un santet. Ha llepat la sal com si li agradés i fins ha rigut.
-Aquest el podreu desmamar amb arengades!
I van pujar tots a dalt i van trobar la jove plorant d'esverament.
-I ara, què teniu? ploreu? ¡Això és flaquesa!… Gràcia, puja un ou, un xic de brou- va fer la llevadora amb l'urc dels professionals quan diuen quelcom que saben que farà bon efecte.
-Ara dóna-li el pit, que ja no és moro.
La llevadora va treure's tot seguit les sabates, el vestit i la mantellina, va despullar la criatura i féu el paquet tot dient:
-Fins a un altre! Ara toca a la de can Cirera.
El pare del nou cristià no va entrar a l'estada de la jove; estava tot traspostat perquè mossèn Ponç va demanar-li per la Clàudia i la Rosa, i ell abaixà els ulls i, com si se li haguessin tornat de plom, no va poder alçar-los en tot el camí.
-Uix! quins pares tan ensopits! Ella plora i ell callat com un mussol. ¿Que esperaven una mossa?…
-Vinga la teca, minyons! ¡El vinet prop meu, que som amics de petits!
-Ei! ves que la mixa no t'agafi!
-Que et creus que sóc un ratolí?
-La cassola! a la orden!- va fer un dels seguidors que havia fet la campanya de Cuba.
Les cassoles s'havien buidat entre rialles, xiscles i parloteig. Tots estaven vermells i escotorits. La Gràcia cofoia per l'acceptació del seu guis i el pare, rialler, movia els ulls allunyats de la vergonya que els amarava. Començà la repartició d'uns confits grossos i farinosos de colors diferents. La Gràcia amb una cullera en posava un munt a cada convidat. Mentre el que havia estat a Cuba tenia el porró en l'aire, el padrí li tirà un confit i el porró va trencar-se. Una riallada ufanosa s'alçà com un clam de victòria.
-Fuego!… Fem balega!- va exclamar el del porró i, fent un toc de trompeta amb la boca, la lluita va començar amb ardidesa. Els caps s'ajupien, les cares s'amagaven i els confits rebotien per les parets i saltaven per terra al so d'unes rialles llargues i grans exclamacions d'alegria.
Heu's aquí que quan tots estaven més engrescats en l'aldarull de la platxèria barroera, entrà tot fadigat i amb els clls plens d'esverament, el fill petit de la Clàudia que estava renyit amb la jove.
-On és mon germà?
Tothom restà sense paraula.
-Què vols?- va dir l'amo palplantat.