-On és la mare?- digué de pressa.
-No ho sé!
-No? Mala negada!
-Què passa?- va fer la Gràcia esfereïda.
-Són elles!
-Què vôs dir? parla!
-Han trobat dues dones negades al riu… veniu, correu! ¡potser coneixereu la roba que duen!
-Déu del cel!
-Estan tan abraçades que no es poden separar! Són aquí arrapades a un arbre. Ja no tenen cara!
Tots els convidats van baixar de pressa cap al riu que, com no era estassat, havia fet embotida i en l'aigua engorgada al peu d'un arbre hi havia els dos cadàvers.
-Són elles!- va fer el fill gran amb horror.
-Déu del cel! m'apar que hagin volgut venir al bateig!
Els fills de la Clàudia van trencar en un plor enternidor. Ningú no va dir-los res. Cap paraula de consol floria en els llavis dels convidats que els miraven esborronats, com si també fossin uns cadàvers!
La jove que donava el pit, en sentir aquell silenci sobtat, va alçar-se tota estranyada i en veure la corrua que anava camps avall, corrent, va dir-se mig ofesa: -Tanmateix, són massa grans per fer tanta ximpleria.- I com que ningú no tornava i ningú no responia, la solitud va esverar-la i obrí les finestres irada i començà a cridar:
-Noi!… vina!… Gràcia!… correu… veniu!…
Plovien fulles. El vent somovia amb majestat els arbres. Les remors del riu i de la boscúria es confonien harmoniosament i la veu de la jove a cada crit era més ronca i feresta.
-Veniu, criminals!… ¡correu que em moro de por! correu… veniu!
Per Déu, veniu!
-¿Què em dieu de la fi de la Clàudia i la Rosa?
-Quina mort! Havia de passar per elles!
-¿I diu que no hi havia res d'allò que deien de la Rosa?
-Res, filla, res! ¡La tomia prou ho va posar en clar! Era un àngel… pobreta!
-Quines males llengües!
-¡Hi ha gent que porta verí com els escorpins!
Mossèn Ponç la festa primera va fer un sermó emocionant. Tothom plorava compungit i tothom se sentia culpable d'aquelles morts i per això quan el rector va dir tremolós que tots havien de demanar perdó i pregar per les ànimes d'aquelles desventurades, tot el poble va flectar els genolls, penedit, i totes les testes van abaixar-se amb compunció. La gent del temple semblava un camp de blat, ajagut per un rem de pedregada. Sols la jove de la Clàudia va romandre dreta sota el chor com esperitada. Ella fou la qui llançà la verinosa injúria un dia en el mercat i ara en sentia tota la paorosa pesantor al seu damunt. Prou havia cercat una ocasió per dir-ho al seu marit o a la Gràcia, prou volia confessar-ho al rector. Triava el dia, escollia l'hora, esperava el moment, i la temença de veure's avorrida i la vergonya li deixaven els llavis immòbils com si fossin d'estàtua, i el seu silenci abrandava la pena que es cargolava pel seu dedins, com un escorçó enverinat per un sol ardent.
-Feu-me venir la dona, que veig que passa penes- deia el rector. I el fill de la Clàudia movia el cap i plorava. El dubte paorós de si la seva mare s'havia tirat a la riera desesperada, el tenia contristat i l'esborronava.
La formosor de la jove s'havia marcit com una fruita que té una malura. Les galtes eren xuclades, sa veu fosca i sa mirada eternament entaforada pels indrets obacs i solitaris fugint neguitosa de tots els ulls que l'esguardaven.
Son pit ple de vida fou engolit pel corc torturador. La testa resplendent de joventut, fou ajupida pel pes dels pensaments aclaparadors que petjaven son cervell encaboriat i febrós. Sos braços van assecar-se com si fossin de vella i ses cames eren lasses de tan fugir de les visions que la cossaven com l'ombra fatídica del pecat que niava en son cor, com una serp cargolada que la mossegués nit i dia amb ses dents roents de verí.
Pobra damnada!
Havia avorrit els fills. Tenia por del marit. Passaven dies i dies sense entrar a sa casa fugint neguitosa, boscos enllà i esperant l'hora de poder entrar en les esglésies llunyanes sense ésser sotjada.
Quan era a les envistes d'un cloquer restava a l'aguait i quan obrien l'església, fent la captaire entrava en el temple i allí feia veure que pregava, i quan no la veia ningú omplia adalerada una ampolla grossa d'aigua beneïda, i es mullava les mans i la cara i bevia l'aigua que restava en la pica, dalerosa com si tingués una set abrusadora i fugia altre cop muntanyes enllà, apretant l'ampolla contra el pit, plena de joia, d'una joia malaltissa.
Les parròquies veïnes ja la coneixien. Li deien l'escurapiques i els sagristans la treien com si fos un ca, i ella amb la veu ronca maleïa i renegava i escopia.
Pobra damnada!
A voltes roman aturada una bella estona. Davant dels seus ulls hi té una immensitat de terres i clarors, muntanyes grises, núvols voleiadors i horitzons calitjosos. Com extasiada, no mira res. Sols veu el que té darrera de ses nines; un abisme de foscor on se cargolen els pecats congriats que abranden penediments turmentadors. I la llengua se li endureix entre les dents closes de ràbia i son cor es cargola sense esclatar en una compunció deslliuradora de tantes tortures.
Pobra damnada!
En els capvespres, quan la primera estrella penja del cel espargint sa claror plena de puresa, i el silenci s'escampa perquè el son neixi en tots els ulls, i la foscor de la nit arribant a poc a poc no sobti la gent que treballa pels conreus, la jove de la Clàudia ix dels amagatalls on roman allunyada de les claredats del dia. Els ulls i el sol la fan tremolar. La foscor li és plaent i llavors fa via amb la mirada plena d'espant. Els enemics del dia no hi són, però troba els de la nit.
Quan veu un rat penat o un mussol, els cabells se li ericen i la pell li esdevé rasposa i la tremolor mou ses mans arrugades i una esgarrifança de fred passa com un llamp per tot son cos.
-Mira, ja ve la Rosa! És ella, la maleïda!- I li plantava cara amb son posat bèl·lic, ensenyant les dents com si fos folla i mirant el rat penat amb els ulls roents d'ira. -Què vols, mala pua? Vina, veuràs com t'engargallo un roc fins a les entranyes.- Si per atzar el rat penat se li atansava, la jove de la Clàudia tota s'arrupia i es posava bocaterrosa dient de pressa amb un desfici ple d'esglai: -No vinguis, no! No ho diré més… perdona'm Rosa maca! No diré mai més mal de tu!- I quan l'animal volador fugia lluny amb son vol indecís, la jove de la Clàudia es redreçava a poc a poc i, mirant pel seu voltant amb els ulls esbatanats i escarritxant les dents, feia una ravinera com una criatura mal criada.
Quan sentia la òliba restava sanglaçada i esmaperduda i erta. -La sogra! ja em repta! xuut, xuut!… Calleu! Ja callaré, Clàudia, ja callaré! ¡Mala verra, maleïda, així et rostissin de viu en viu!
Heu's aquí la jove de la Clàudia duent el pecat dins l'esperit. Va pel món com una fera perduda i famolenca. Tota amor és apagada, tota bonesa és llunya. Sols el penediment la corca i el fibló de la superstició la crema per dins.
I cerca remeis per treure els mals esperits que se sent botre dintre del cor. I a voltes s'ajup com si sentís una punyida que li travessa el pit, i llavors amb l'aigua beneïda es xopa els cabells, es mulla la cara, es ruixa el pit i es xarbota la roba i beu amb desfici de boja, com si volgués apagar la flama de la maldat que li crema les entranyes. Després mastega el llor beneït que furta de nits de les portes de les masies i dóna grans benediccions als arbres, camins, rius i muntanyes i quan veu que ha finit l'aigua beneïda que sempre porta per allunyar els mals esperits, esdevé poruga i plorant de follia, fa hores i hores de camí en les nits silencioses, cercant una església, morint-se de fadiga i acorament!
Pobra damnada!
(Mas Miralbell - Tordera)
ELS FRARES.
Fra Genís, és el frare novici que té cura de la capella del convent. El seu zel per totes les coses de l'església arriba a la dolor. Avui que fan la festa del Sant Patró s'ha llevat de bon matí, ha passat per l'hort per arreplegar un ram de flors i guarnir l'altar. Allà passa belles estones guarnint els pitxers i arrenglerant els ciris de la credença. La simetria dels canalobres el tortura, i puja i baixa de l'altar i mira i remira, i fins amb la roba de l'hàbit pren la mida perquè tots els ciris estiguin a igual distància.
Mentre faran la celebració de l'ofici reblert de lentituds i solemnitats, Fra Genís patirà sempre, vigilant els domassos que ha posat perquè no voleïn amb el vent, la catifa perquè no s'arrugui, els altars netejats perquè no s'empolsin, i pensarà estemorit en aquells mancaments imprevistos; un ciri que es torça, un escolà distret que no toca la campaneta a l'hora, un missal que cau; tot això era per Fra Genís una dissort aclaparant.
Fra Genís de tant mirar en la fosca tenia els ulls més grans. De tant restar submís en el recolliment del temple, parlava sempre baix, de tant témer fer remor, caminava sempre de puntetes. Era una ànima que vivia dins l'església, com una imatge baixada d'un altar, com una flama humana que tingués per llàntia capçadora el temple del convent.
Fora del temple, els claustres eren el seu lloc preferit. Quan al matí arribava a la sagristia i veia que la claror hi entrava tímidament, com si tingués por de fer remor, se n'anava als claustres i esperava el dia, tot passejant i sentint caure els cants dels ocells en el silenci solitari d'aquell lloc de plàcides venturances, i veia el gat adormit i moure's les fulles i brandar les flors, i els jorns de pluja forta sentia aquella remor que tant s'assembla a una oració fervent. Allí pregava entre rastelleres d'arbres fruiters; ell, oferia el fruit de son cor, i els arbres, el fruit de la terra; les orenetes xisclaven en els nius penjats en les coronises, i el pou, eternament callat, xuclava de les pregoneses de les roques aquella aigua gemada i lluminosa que es veia al fons emmirallat al cel.
Així esperava l'hora d'anar a tocar la campaneta matinera i xiscladora que voleiava en les blavors del cel. Fra Genís estirava la corda amb la il·lusió que feia descloure els llavis dels dorments per pregar fervorosament.
Avui Fra Genís se sent il·luminat per l'alegria; la festa del Sant Patró ha estat lluïda, els domassos quiets, els ciris drets, els escolans amatents, el predicador lluminós, el celebrant fervorós i els músics allí dalt, en el chor, donaven goig de veure. El que tocava l'orgue, seguia el compàs amb el cap, el del violí amb el peu, els que cantaven, amb la solfa, i el director amb el dit que feia voleiar passant sempre ran dels nassos de l'executants. Tots se sentien atiats per la força del compàs que seguien sense fer cabal de l'autoritat del dit del director, i en finir, cada u es creia haver assolit la perfecció.
Després, vingué aquell dinar en el menjador de taules llargues amb aquell Sant Crist penjant a la paret i la trona per fer les lectures i aquells finestrals amples que deixaven entrar a dolls la llum del sol. El prior i el frare predicador seien en la taula del mig, els músics i els convidats a la taula dels cantons i passaren les plates curulles i oloroses i les converses s' anaven deixondint a poc a poc fins que a la fi esclatà la primera rialla.
Quan tots eren als claustres tot pasejant-se prop del brollador, Fra Genís va lliurar un paper al Prior. ¡I la nova de la guerra s'escampà terrible en aquell lloc de pau! ¡Els canons eixordadors i les trompeteries estridents cridaven els homes del silenci! ¡La lluita ferotge reclamava els homes del repòs! Cada frare sentia al seu dedins una tragèdia paorosa. L'horror anà amarant els cors, mullant els ulls de llàgrimes, i omplint els pits de sospirs. Tot el noviciat veia l'onada de la guerra malastruga, sense ideals de pàtria. ¡L'obediència era el flagell sinistre, el jou dolorós que tots havien de dur!
Els ulls més serens s'omplen de llàgrimes en veure Fra Genís vestit de soldat. En compte de dur la caputxa buida i oberta duu la motxilla feixuga i atapeïda, en lloc de la canya lleugera i daurada d'encendre els llums, porta el fusell homeier de ferro pesant; en compte de silenci, sent veus que l'aclaparen, i en lloc dels petits neguits, son cor atuït és com una llàntia sense oli que va morint de pena fent espeternecs dolorosos en una llarga agonia!
Quan Fra Genís va trobar-se en mig del bosc voltat de la solitud i del silenci, va fer un sospir pregon i en sos llavis es va posar un somriure de gaubança; fou en primer moment que la seva ànima va allunyar-se de la tristesa pesant i fosca que voltava son cor d'ençà que va començar la guerra. Ell, avesat a la vida de repòs espiritual que duia en el convent, en veure's de cop i volta vestit de soldat i ensinestrat en l'art de fer mal i voltat d'armes noves lluents i plenes de perfeccions per a matar, sofria terriblement. Ja feia mesos que sos ulls s'havien esverat amb la visió paorosa del combat. Era una matinada plàcida i serena. Havien dormit al ras entre la cançó dolça dels grills que arribava lluny… lluny fins a perdre's en les foscors misterioses. Sobtadament van despertar-los. Ell, obrí els ulls plens de esverament, va alçar-se, i d'esma va agafar l'arma. Quin infern! tot eren crits, ordres despòtiques, renecs i exclamacions. Del cim d'una serra sortien unes fumeres petites i després d'un instant s'oïen els trets dels fusells, Es coneixia que aquell atac va sorpendre els oficials perquè anaven molt atrafagats i plens de follia, o bé els atrapava en un lloc compromès. El combat fou terrible; hores i hores, carregant i descarregant, avançant i reculant, veient caure soldats i retirar- se de la lluita amb la cara sembrada de dolor. I aquell desvari dels canons eixordadors que feien llampecs i fumerades pestilentes que cuidaven a ofegar, i aquells núvols de pols que alçaven els cavalls, i aquells clots de terra que feien les granades en arribar al sol tot escampant un brollador mortal de ferro! Quina feresa! Fra Genís tenia al seu costat un company, al qual en front de la lluita, al damunt dels seus peus caigué mig cos d'un seu amic. Era un bust que anà pels aires i va arribar allà, com si volgués emparar-se a l'amic abans de morir.
-Ramon!
La cara del morent féu moviment d'ulls, L'ordre terminant d'avançar, dita per una veu ronca i plena d'entusiasme d'un capità que semblava boig, va fer abandonar aquell bocí d'agonitzant.
La música va esclatar. Les baionetes van lluir al sol ixent, els soldats embriagats per les resplendors de la victòria i bon xic allunyats de la por que regna en els primers trets, eren com una mena d'homes sense seny que van avançant orbs i atiats per una llei de força desconeguda que s'escampa per tots com una bogeria encomanadissa. ¡I s'alcen els homes, famolencs de venjança, i amb el cor ple de l'ira més verinosa, cerquen adalerats l'enemic per atravesar-lo follament amb la baioneta lluent i punxeguda!
-Nois, ja en porto cinc d'atravessats!
-Com els cargols!
Allà dos que s'han escomès alhora, han caigut atravessats. Tots dos morint-se han romàs cara a cara. Quina mort més terrible! ¡Morir veient l'enemic fins que arriba als ulls la foscor de l'agonia! Fins que la mirada mor dins els ulls enterbolits.
A la fi, els trets minven, la pols cau i el fum es desfà en l'aire! L'enemic fuig perseguit, i la terra és un sembrat de dolor viva, punyent i aterradora!
Els morts són a munts. Els morts en actitud de lluita heròica, uns sencers, altres mutilats, sense cap, sense cames, en mig de bassals de sang i barrejats amb el mateix enemic. És una visió ferestament atuïdora. Però més torturador és veure i sentir els dissortats ferits per terra. L'un gemega silenciós posant-se la mà a la ferida, l'altre fa uns grans crits demanant que el rematin per alliberar-se de la dolor! aquest, anomena plorant un nom de dona: ¡la seva promesa! aquell, clama amb mots enternidors a la seva mare! ¡És tot un chor de joventut que sent la fredor de la dalla de la mort que l'ha començat a segar de la vida, és el plany llastimós que s'alça com la fetor que deixa la sembrada de la guerra!
I aquell que gemegava, ara ja no diu res; sols la ranera rítmica que a poc a poc s'acaba, se sent a la seva vora. El que anomenava un nom enternidor de dona, sols l'anomena de tant en tant i més baixet. La mort avança invisible, i, un a un, va emportant-se els herois que ha triat per a ella.
Fra Genís restà espalmat i no podia capir que ell hagués estat un dels que anés camps enllà caçant els homes com un embriac sense entranyes.
Quan tot fou recollit, els morts registrats, identificats i soterrats, els ferits transportats i les armes en ordre, es desvetllà l'alegria de la victòria, i tot un enraonament va escampar-se, i de tant en tant una rialla sortia com el primer senyal de vida triomfal.
Fra Genís fou el que menys sentí l'alegria; estava astorat d'ell mateix, i en sa consciència sensible de novici es congriaren els penediments més torturadors. En tants de morts no va ajudar a ben morir ningú. Una mena de indiferència va fer-lo romandre davant d'aquella visió macabra amb una fredor de botxí. Després, en el brogit de la batalla es veié pres d'una ferocitat que ara li repugnava com una fortor ofegadora que portés al seu damunt i de la qual no pogués alliberar-se. D'aquell primer combat ençà, Fra Genís, demés dels sofriments i privacions de la guerra tenia son cor espinat pel penediment. Per això ara el bosc li és una mena de consol, una mena de temple on troba una pau vivificant i un silenci reconfortant.-Si fos llarga l'estada al bosc!- sospirava Fra Genís. Aquelles soques alteroses i revingudes amb les espessors de fulles enlairades que es movien plàcidament amb el ventijol matinal! ¡Aquella sentor de buscúria que s'exhalava en els capvespres i que ell flairava amb delitança com la olor del convent que recordava amb il·lusió! ¡Aquelles remors suaus d'aigua naixent en les ombres de les verdors frescals, la cantadissa dels ocells, l'harmonia de les ventades i la lentitud beatífica que té el temps dintre els boscatges i l'amplitud que pren el respir i el benestar de cor i el repòs que hi troba l'ànima!… Fra Genís allà, li semblava que estava en les claustres del convent, on son esperit va entrar assedegat del gaudi del silenci, la quietud i la pau eternals. I sense cap enuig, feixuc dels armaments que duia, feia els seus precs anant amunt i avall, quan no restava de guàrdia, mentre els seus companys jugaven entre grans rialles venturoses.
Una nit, s'enfonyà en el bosc i va perdre's. Feia lluna. Fra Genís pregava en veu alta bo i caminant entre les soques callades de la gran boscúria. Era feliç. Feia la pau de tants de dies de fer de soldat sense fer les oracions que sempre enyorava. Fervorós mirava al cel cercant entre els estels el Déu que ell adorava, amb un misticisme sublim. Tot d'una va aturar el pas lent i restà corglaçat. Estava perdut! Un soldat enemic l'estava sotjant. Com que Fra Genís era lluny del furor bèl·lic no va saber què fer. ¿Fugir de sobte?… encarar-li el fusell?… Va alçar els ulls al cel i sa faç s'inundà de claredats de llum i en aquell instant una veu timida i coneguda va trencar el silenci majestuós del bosc.
-Fra Genís!… ets tu?…
Fra Genís romangué esmaperdut i astorat!
-No em coneixes? Sóc el Pare Prior!
-Jesús!… Pare Prior!…- i Fra Genís oblidant la seva vestidura de soldat, com sempre feia en el convent, va agenollar-se i li besà la mà.
De moment els dos frares soldats no es pogueren dir res. L'emoció de veure's allà, en la solitud, vestits amb ropatge d'enemics, els féu una pena tan pregona que les llàgrimes els van caure. Damunt les fulles lluïren amb la claror de la lluna les llàgrimes d'aquells dos homes. Després, un xic més refets de la gran sorpresa, van sentir la por d'ésser vistos i baixet baixet es posaren a parlar!
-Pare Prior! jo voldria çonfessar-me! Porto una vida tan terrible!
¡Faci'm aquesta caritat!
I allà en la nit, Fra Genís es confessà amb el seu prior de l'ordre de missioners on ell era en esclatar la guerra. La confessió fou llarga i mig confidencial. Tots els escrúpols, foragitats i les faltes, esborrades amb l'absolució plena d'una unció mistica que eixia d'aquell Prior soldat, d'uns quaranta anys. La impressió que feien aquells dos frares enfervorits amb les armes al muscle, vestits de nacionalitat enemiga i en la nit majestuosa, era enternidora i plena d'encís. Units per l'amor de Déu i novençans en la vida de les lluites, en veure's, van esglaiar-se i en conèixer- se sense pensar en altra cosa sinó en Déu van amorosir-se llurs ànimes amb la delícia del Sagrament que tant enyoraven. Ni per un moment van fer esment dels afers militars, talment com si la guerra no fos nada. Tots dos en sentien la bravada i tots dos eren prou escrupolosos per a no gosar dir res que remotament pogués dur un benefici a llurs exèrcits.
-¡Pare Prior, fa deu mesos que ha començat la guerra! qui havia de dir que vostè hi anés!
-No sóc pas tan vell?
-I qui hi ha més amb vostè?
-¡Gairebé tots el novicis del teu temps i del meu país!
-Jesús! i si ens trobem en un combat? ¡això m'aterra!
-Tu compleix com et manin!… ¡Ara ets un soldat i prou!
-Jesús!… Quina cosa tan terrible! ¡matar un company de noviciat!
-No t'espantis! No temis!
-¡Com ho sospitava que n'hi havia al servei! ¡I el dia de la declaració de guerra en marxaren dos del noviciat! ¡sempre temo trobar-los entre els enemics!
-No temis per ells!
-On són?
-Gairebé tots són morts!
-Jesús? Quan van morir?
-En el combat del dia trenta!
-Jesús! Jo hi era en aquell combat! ¡Jo devia matar-los! Això és terrible! ¡això és monstruós! Pare Prior, ¡jo no puc seguir matant!…
-Calla !… calla !… tu fes el que et manin!
-¡Però jo en aquell combat vaig tirar tot un dia! i vaig atacar a la baioneta!… ¿Que hi era vostè?
-Si! van ferir-me lleument.
-Què potser em va veure?
-No! no vaig veure ningú! ¡Sols en finir vaig veure que m'havien mort nou novicis!… ¡Tots menys Fra Roc que ara està malalt de cansament!
-¡Fra Joan! tant alegre que era! i Fra Salvi! Fra Pere! Fra
Valentí, Fra Claudi, Fra Valeri, Fra Narcis!
-Tots!… tots són morts… fins Fra Fabià morint-se va dir-me: ¡si veu Fra Genís que no tingui por de morir-se! no és res! ¡jo em moro molt a gust!…
-Tots morts! tots morts!…
-Tots, fill meu! tots! ¡Allà al convent sols han restats els vells!
El germà vaquer, el germà porter, els gats i les vaques.
-Preguem pels morts!
-Preguem!…
I van posar-se a pregar pels difunts del noviciat.
Entre tant el caporal va trobar a faltar Fra Genís i tot seguit ho digué al capità Bernat que era un lliurepensador que sempre mirava amb recel i odi Fra Genís perquè era frare.
-El místic ha fugit? Ja el trobaré jo! ¡Quin gust caçar un frare!
El capità tot enquimerat va encaminar-se per l'indret on va veure que s'allunyava Fra Genís. Aquell home donat a la perversitat i a la rancúnia per tot allò que era religiós, es tragué el seu revòlver i a poc a poc mirant pels llocs més enfosquits, anà seguint la boscúria desitjós d'escarmentar aquell pobre innocent que no havia fet altre mal que no pensar i sentir com aquell capità que vivia sense cap afecte a Déu.
Després de caminar una bella estona, es trobà en una bardissa espessa, i tot cercant-ne l'eixida va semblar-li sentir confosament uns enraonaments. El capità flestomador va restar quiet, escoltant una galan estona. Sí! ¡allà prop algú enraonava! En tots temps un parlar en mig de la boscúria solitària, al cor de la nit, és tot esclat de misteri; però en temps de guerra, és tot un niu, tot un tresor d'espionatge que cal sorpendre amb tota la seva valor per a treure'n, potser, una victòria esclatant. El capità, temerós de fer remor no gosava respirar. Lentament avançava ara un peu, ara l'altre, i s'alzinava tan com podia per veure, entre les bardisses, els que parlaven, alternant les veus i sempre en el mateix to.
Bon punt fou més a prop, va mirar entre les branques de la bardissa i restà sobtat en veure Fra Genís i un soldat enemic tan a prop l'un de l'altre. Tot d'una amartellà la seva arma i va dubtar un moment. De primer, volia matar el soldat enemic i després fer presoner Fra Genís; després, pensà, millor fóra matar Fra Genís i fer l'enemic presoner per a fer-lo garlar al seu gust; més tard, va creure que fóra millor treure tot el profit del seu espionatge nocturn i escoltar una bella estona, fins que finís la conversa. Un cop descoberts tots els detalls útils a l'estratègia eixir de sobte i encarar-los l'arma! El capità descregut, satisfet de la seva decisió, restà agotnat, desficiós i sentint una joia plena de malícia.
La devoció dels frares creixia a cada nom i les veus eren més fortes.
-Un Pare-Nostre per fra Valentí, i que Déu el tingui a la glòria!
I l'oració naixia diàfana en els llavis plens de devoció.
-Un Pare-Nostre per l'ànima de fra Claudi!
I el Pare-Nostre brollava més clar encara.
-Un Pare-Nostre per fra Narcís.
Llavors les veus van créixer i arribaren amb claredat fins a les oïdes del capità ferotge.
-Preguen! I sense donar-se compte va baixar la mà que empunyava l'arma. El canó restà apuntant el sòl encatifat d'escarrotxa i pinassa.
El capità va avergonyir-se!… I si els arriba a matar mentre pregaven! Sense lluita! ¡Quina covardia! ¡fóra com matar una dona mentre dóna el pit, o una criatura mentre juga!… Aquell home, corprès d'una emoció nova per a ell, va romandre indecís, se li apagà el foc de la rancúnia i el coratge bèl·lic; i enlairat per una mena de sentiment enternidor, va moure el cap tot estemordit.
I tant va voler sentir de prop les oracions, que féu una remor lleu que els dos soldats van sentir.
Sobtadament l'oració finí; els frares emmudiren tremolosos.
-Pare Prior! he sentit un soroll!…
-Jo també!
Llavors el capità, sense saber per què, va tenir por, una gran temença d'ésser descobert. Por de passar vergonya, por d'una mena de respecte per aquells dos homes units per un misticisme que li semblava superior als seus ideals de guerrer.
-Fra Genís, vés-te'n! ¡Fem una imprudència! ¡Ningú que ens vegi no creurà que som aquí oblidants de les nostres nacions!
-El dia en què tot el món pregui de cor no hi haurà nacions! ¡La bondat cristiana esborrarà les fronteres!
-I si us trobo en un combat?
-Mata'm! és la teva obligació! Vés! ¡Sies un bon soldat! tan bo com eres frare!
-Pare Prior! doneu-me la benedicció!
El frare Genís va agenollar-se i el seu Prior va fer-li un solemnial senyal de la creu i el novici agenollat i capjup, va senyar-se amb una devoció fervent. Després, convingueren de no girar a mirar-se mai, per ignorar on anaven, i apressats van allunyar-se entre les soques dels arbres i llurs ombres misterioses.
Al capità tremolós, li va caure l'arma a terra! i provà en la foscor de la nit superba, de senyar-se, mentre son cor li bategava amb desfici, enlluernat per unes clarors mai vistes. Sobtadament va sentir caure el seus pecats dins la seva consciència i després, el terratrèmol dels penediments plens d'ufana atuïdora, i va exclamar exhaurit:
-Qui sap si em confessés amb fra Genís!
I temerós com un nin seguí Fra Genís amb l'ànima voltada de dubtes, sa pensa enterbolida per recordances tenebroses i son cor entendrit per aquella boscúria plena d'austeritats. El silenci li semblava una meditació d'asceta, les ombres de les soques velles i alteroses un estol de frares extasiats per un somni místic i la claror de la lluna, una mirada piadosa de Sant que l'aconhortava!
(Blanes)
JOANÍN.
I.
El dia en què En Guim va trencar-se la cama tot saltant amb la pica per aquelles muntanyes feréstegues passant contraban, va rebre una sotregada atuïdora. -Me fai vell!… me fai vell!…- va exclamar afligit en veure's allunyat d'aquella vida plena d'asprors i ventures que tant li plaïa; d'aquelles caminades per viaranys on no passa una ànima, saltant roques i amagant-se sota les boixeres amb el paquet a l'esquena; d'aquelles caceres d'óssos on amb la mirada d'ocell, les oïdes de cabirol i les cames sempre lleugeres, portava un bon guany a casa seva i un bon plaer a la seva ànima assedegada de sentir impressions intenses.
Ara, en sa casa fosca de fora i de dins, damunt aquell llit dur, En Guim gemegava. La seva dona plorosa de sentir-lo, preparava un boci de tarna de llana i escalfava la pega i el llard de porc mascle que el pastor ben segur que demanaria per a fer-li la cura com va fer amb la pota del xai.
Entretant el seu fill Joanín, esglaiat de veure la sangorrera que feia la cama del seu pare, anava corrents cercant adalerat el Sant, el pastor que guaria totes les cames trencades de la rodalia, tant dels homes com dels animals.
Ben tost se sentia a baix una veu dolça. Després una remor de fusta trepitjada. Més tard la veu s'aclaria i el trap-trap d'un cos pesat que puja l'escala s'anà fent proper, i a la fi el Sant va omplir tot el marc de la porta. Tots feren un sospir.
-Ja és aquí!
-I dôs, Guim, ¿que vos haveu venut l'enteniment? L'ossamenta no s'ha de trencar mai! És una terrissa que s'ha de gordar sempre sencera!
-Ai, Sant! Ja ho veieu! Avui tot justament me só entrepossat. Tenia les cames virtigues; agafo la pica per fer un salt, rellisco damunt d'una congesta i rodolant… rodolant caic en una bassa. Mireu, encar vaig brut de tarquí! ¡Tot justament avui!
-Què li farem a Déu més que dir-li Senyor! Veiam, lleveu's la roba.
Veiam… Veiam… què tè aquesta cama. Ara com ara no s'espanteu!
És una trencadura igol que la d'aquell xai; ¿vos recordau? El que
enguany vos vaig gorir!
-Sant!… mireu's-hi força! ¡Tot ho tenim a punt!- va dir la dona trafegosa.
-Ben pensat!
Llavors el Sant va agafar la cama i va arreglar-la-hi. En Guim gemegava mossegant un mocador i En Joanín amagava sa faç en un recó, plorava i aclucava els ulls.
-Doneu una mossegada al llençol i no vos en sentireu tant!… Ja estarà aviat… ¡mossegueu la dona entretant!
El Sant, aquell home pelut i bru que duia gorra musca i un sarró de pell d'ovella, en finir la seva tasca va rentar-se les mans i, voltat del silenci que naixia, de l'admiració dels que el miraven, va exclamar:
-Guim, fins a un altre!
-Llamp!
-Jo no dic de qui!… si vostre o de la dona!
-Rellamp !
-Vull dir de la dona del bou!
-Ah!… Sempre ne teniu una al pap!
-Ja sabeu el que diu la brama; els Sants de missa fan resar i el Sant de les cames trencades, com més mal, més rialles! ¡Jo vull que tots els llombrígols trontollin!
-Sempre sereu boig! ¡Que n'haureu vistes de persones malaltes!
-A nevades!
-Escoltau! ¡quan vos caiga bé, tornau a passar per astí! Me mirareu la cama. Ara dieu, quant vos havem de donar?
-No res!
I vulgues no vulgues En Joanín, per ordre del seu pare, va posar-li quatre duros al sarró on duia un bocí de pa bru, un tros de formatge i un flabiol llardós que no tocava.
Passada la dolor, i davant el munt de dies que En Guim havia de romandre al llit estirat i quiet, va esclatar la meditació. Una cosa nova per ell que mai no havia fet. Sospesava les coses. Heu's ací un hom que tot el dia estava absort amb ses idees.
En aquella cambra petita i fosca sempre immòbil, sentint la remor del riu i de tant en tant l'esquelleig dels ramats que pasturaven a les muntanyes veïnes, En Guim comptava les hores que la campana esquerdada del cloquer de l'església li anava dictant. A poc a poc, a mesura que es trobava millor es reviscolava esborrant-se-li la idea d'aquell cementiri reduït que hi havia al costat de l'església, amb una reixa a la porta perquè els porcs no hi poguessin entrar a mudegar la terra sagrada. Ara, ja no té por de morir-se i fins pensa que, fet i fet, pot molt bé esperar-se a la quaresma per confessar-se, i això que era la primera cosa que volia fer en sortir de casa. Ço que li feia rau-rau i de tant en tant el feia esgarrifar, era el pensament que si ell arribava a morir d'aquella caiguda, el seu fill no hauria tingut el gust que tantes voltes li havia demanat i que ell li havia promès: anar a caçar un ós! Demés, tan bon punt pogués tornar a trescar per aquelles muntanyes alteroses i solitàries, calia que sempre se'n dugués En Joanín per a transmetre-li com allò més preat de la seva vida i com la joia més estimada del seu humil patrimoni; la destresa de la cacera de l'ós.
-Ves si arribo a morir! ¡Ara fóra soterrat i el meu fill sense altre ofici que el de pastor! ¡I sense altre eina que el mandró! galan vida!
I tot seguit va repassar l'enfilall d'amargors que el van dur a ésser el més destre a occir els óssos d'aquelles boscúries paoroses.
-¡Cal estalviar a Joanín aquest aprenentatge tan dur!
Guim era un home petit, prim, que tenia una veu petita i parlava fent una cantarella dolça i amigable. Sos ulls es movien desficiosos o restaven llargues estones mirant el cel. Com el seu fill Joanín, va fer de pastor de petit petit. Als dotze anys, quan guardava el ramat d'En Blasi, una nit va veure com un ós li prenia una ovella. La duia sota un braç i tot seguit va amagar-se entre les soques revingudes d'un bosc d'avets, avellaners i boixeres.
-L'os!… Llamp!…- I aquella nit aquell vailet no va dormir i quan li semblava veure una ombra bellugadissa agafava un tió encès i s'hi encaminava per fer-la fugir. -L'ós!… ¡Rellamp!…- exclamava plorant, temerós d'En Blasi que era un home cruel i geniüt i venjatiu.
A l'endemà, va anar al poble i demanà l'escopeta al senyor rector, un vellet que tot tremolava i que duia una sotana rogenca i apedaçada i que deia les matines tot passejant-se pel petit cementiri que voltava l'esglesieta de cloquer punxegut i negre.
-Mossèn Magí, m'ha sortit l'ós!… ¡Rellamp!… si em deixés l'escopeta!… ¡tan sols per fer-li por! Si no, En Blasi em tirarà al carrer!…
-Agafa-la! és ací rera la porta. Quan te caigui bé ne compraràs una de nova i me la tornes- va dir-li el vellet que havia deixat la seva arma a tots els pastors jovencells que li demanaven cada estiu. Amb aquella escopeta rovellada que restava rera de la porta hi havien après a tirar tots els pastors i el rector la tenia com un objecte del patrimoni de la parròquia. Era de tothom.
En Guim va carregar l'arma amb «cabosses de claus de ferrar» i s'encaminà pels senderons solitaris, als paratges més boscats, ardit a encarar-se amb l'ós que «va donar dany» al seu ramat.
No passà gaire temps que a un altre pastor l'ós li deixà una ovella mig menjada. Sols havia menjat la carn i havia deixat totes les freixures. En Guim va restar astorat, mirà l'escopeta del rector i sos ulls se li enaiguaren de pena.
-Cal emmatzinar-los amb estrenyina!…
I es proposà anar a la vila, on hi havia un home que passava de tant en tant i duia estricnina de la part d'Andorra. Llavors emmetzinaria un xai mort i esbocinat i l'escamparia pels vols on viu l'ós perquè en menjar-lo la fera morís emmetzinada. Després pensà que fóra millor que avisés «perquè puiessin». Uns homes fornits i agosarats van pujar-hi i van restar a l'aguait mentre els gossos escorcollaven àgils i desficiosos dins la foscúria del bosc.
Com que l'ós és molt patut no podia encalçar els gossos lleugers i bordaires i no calia témer pels cans que a la fi feren posar a tret 1'ós cobejat i temut.
En Guim valerós i sense seny li disparà l'escopeta carregada de «cabosses de claus de ferradura» i l'ós ferit va escometre'l i se li aferrà a una cama. Els homes van sangglaçar-se; ningú no gosà disparar l'arma per mor de no ferir En Guim fins que ell va cridar:
-Tireu en l'aire! i totes les armes varen esclatar. L'ós va girar- se i En Guim va fugir com un llamp després d'esbocinar l'escopeta pel cap de la fera. Una pluja de bales van fer caure l'Ós. I els respirs es feren amples i els cors s'obriren a l'alegria, com les flors que s'obren a la claror matinal.
-Guim si et descuides! No t'espantis!… no ploris!…
-Quan veig que s'afrontis cap a jo!… li esbocino l'arma al cap i l'hai estemonit!… ¡Com me garbava la cama!… Em tenive més fort!… És un dels óssos més rascos que só vist!
-És que ara permuten. ¡El pèl que ara puja és el bo! Dura fins a l'hivern. S'han de matar a la tardor; ara a l'estiu, la pell no té tanta estima.
-No parleu tant; vós, Jaumet, aneu a casa Tomàs, que vos deixo un ruc amb un bast per a dur l'ós al poble. I direm que vos donga sal i vinagre per a les ferides de Guim.
-No t'espantis!… fum!… ¡que això no és res!… fes trago i ja pots tornar l'arma al senyor rector. I compra-te'n una de nova!
-Sí!… i l'ovella morta!
-Amb el que trauràs de l'ós ho pots pagar tot!
-El batlle et donarà deu duros.
-Sí, però li has de dur l'orella, i la pell es fa malbé.
-Me sembla a jo que val més vendre-la a qüalquere que vagi a França i, del greix, vendre'l per la dolor.
-I després diuen que quan l'ós sent trepig fui; escape!
-Prou ho sé jo!… S'ha atalaiat de jo, ¡i ja ho haveu vist com baixava frustit cap a jo!
-Oh! és que si està ferit no fui pas!
D'aquell dia ençà En Guim va fer son aprenentatge amb una constància d'heroi. Zelós del seu ramat, a part de les àguiles i els llamps, tenia com a enemics els óssos i els sotjava sempre que podia; a les matinades anava per les gleves on vivien amb els cadells i en cercava les petjades que deixaven en la terra tova i humida. «Es coneix bé que han sortit, hi ha potades grosses i petites, Rellamp! tota una família! Han fet niu a l'englava i ara són als tossals. A l'hivern viuen en un cant de roca i se tapen amb fenàs, ¡que així se'ls tornés estrenyina!»
En Guim no va parar fins que va entrar a una cova d'óssos. A l'estiu va trobar-ne una; era en una tartera. Sota mateix d'una roca caiguda dels cims, trobà un forat i s'hi atansà; ¡feia una feresa! Ell que hi tirà bocins de pa i els gossos s'hi ficaren ensumant desficiosos amb el morro arran de terra i movent la cua amb neguit. No se sentí res! «Els gossos no nyapissen; és que no troben el flas; hi entro! No hi ha buinals; m'hi fico!». En Guim adalerat i encuriosit es ficà en aquell catau desconegut com qui es llança de cap a l'aigua de sobte, tement que la por o el dubte li guanyin la voluntat. Un cop a dins, sentí una fortor i es veié voltat d'una fosca. Va encendre una cerilla i descobrí un munt d'ossos i mirà tots els recons. «¡Els lladres!… ¡Això deu ésser el vedell que van esballegar de la vacada de can Tartera!»…
Altres voltes vigilava plàcidament el que feien les feres. Gaudia de sorprendre-les, adés posant-se dret a les muixeres fent petar-hi els camals i menjant-se les muixes; adés descobrint terra remoguda i els clots que feien de nit per fer sortir els cervellons i engolir-los amb desfici «una mena de moda de tòfones». Un jorn els atrapà esparricant els munters de les formigues que els pujaven cames amunt, i l'ós, se les menjava. Una tarda els veié llepant els seguers que fan en les roques les abelles que en veure'l «se li amonteraven en un replegot» i la fera se'ls menjava plàcidament.
En Guim a cada cosa nova que veia tenia una gran alegria. Havia vist óssos foscos, de ben negres, de ben blancs, de molt peluts, de més rasclos, de magres, i, quan venien les nevades primeres i En Guim els veia ben «graixuts» pensava tot baixant amb els ramats cap als poblets: -¡A veure si tu vendràs amb jo cap a vila!…-
En Guim ja ha sortit de casa, camina amb un bastó i encara va coix. Va de casa en casa i demana per seure, i està content d'haver deixat aquell llit amb aquells petges alts que li recordaven els quatre blandons que posen voltant els difunts. Cada vespre, alliçonava el seu fill amb narracions que tots escoltàvem encisats i esporuguits. En veure tornar el fill d'En Guim els veïns hi entraven, i allà, la Mera, aquella dona golluda que no hi era tota, feia voltar el fus que penjava de la filosa plena de borra; la jove de can Mec, que també tenia un goll, tan gros que quan reia se sentia una ranera com si s'ofegués; el jaio de can Lliurons que duia calces curtes i ermilla de vellut negra i tenia els ulls blaus i els parpres de baix caiguts cap enfora com si fossin les llosanes d'una finestra. En Joanín, es llescava un bon tros de pa negre, se l'untava de confitura de gerds i, assegut prop del seu pare, escoltava amb emoció les narracions de les caceres i tots hi feien grans exclamacions, i pel poble, menut, de cases negres, cobertes de pissarra, que voltaven una església romànica, s'hi anà escampant l'expectació de les caceres d'En Joanín, d'aquell jovencell ros i cobert de borrissol d'or espigat i bondadós, que tots estimaven com a amic, que les fadrines esguardaven amb simpatia i totes les dones fetes desitjaven per a llurs filles.
II.
Som a l'estiu!… Les neus es fonen i l'aigua cau a dolls remorosos muntanyes avall!… ¡Beneida sia l'aigua que amara els prats i eixampla els rius i omple els estanys del Pireneu!… L'aigua és l'eterna artista de les altúries solitàries. És l'ànima dels cims!… Les seves remors atravessen triomfals el silenci d'aquelles quietuds, com una idea, per la claredat d'una pensa reposada. I va cantant tot esmunyint-se victoriosa i gaia, i de sobte s'estén i s'atura per fer un espill per als estels, i més enllà, entra en una balma i diu l'oració lenta i devota del degotall vivent i auster!… Ara, esclata riallera d'entre una roca maternal i és la fontanella que els pastors sospiren en les soleiades, ara, vigorosa, escumejant i eixordadora, es llança d'una altura i pren tota la bellesa esclatant de la majestuosa cascada i nit í dia va xarbotant l'aire i les roques, les flors i les herbes del seu voltant, i és com una regina que té palau, i la gent que s'hi atansa, en sentir-la de lluny se sent confortada i plena de respecte. Després l'aigua la veureu amiga de les flors petites i flairoses passar enxaragallada fent remors humils, com sospirs d'enamorat, pels prats que encatifen la muntanya. I de tant en tant, maternal i fecunda, cau a dolls del cel i passa com un vel davant els abismes i fondalades i esdevé roja, més eixordant i furient!… pluja beneïda del Pireneu!…
Oh! ¡com s'enyora l'aigua en els paratges on tot és pedra fullada, roquissers abruptes i tarteres sense un bri d'herba, ni un respir de vida!… ¡Tota una muntanya gegantina de roca que puja pel blau, com si volgués ésser l'escala per a pujar al cel!… ¡Si allà es troba una congesta buida que regalima tímida entre la fresa del vent, i quin conhortament dóna a l'ànima l'aigua renouera!
L'aigua, amiga dels ulls, crea els reflexos frisosos d'elegàncies. Aigua blava, aigua verdosa, aigua dels davassalls d'or dels llacs enlairats i silenciosos. Aiguablanca de les escumes germanes de les congestes. Aigua que voles fugint de les cascades i fas amb gentilesa les coloraines fines de l'arc de Sant Martí. Ets l'eterna artista que cantes i pintes en tot el Pireneu.
Després que has besat gemada i has omplenat de vida i alegria tota la muntanya, esdevinguda riu, et frises en els gorgs i passes brunzint entre pedres rodones que semblen els cranis d'una nissaga de gegants perduda, i arribes a la plana i et tornes seriosa i calmosa com una dona entenimentada, i així, arribes a la mar i enamorada t'hi llances i mors en una eternal abraçada.
Ací, escoltant l'aigua, teniu En Joanín. Mireu com somia nit i dia. El seu pare li ha sembrat la pensa d'il·lusions i passa l'estiu esperant la tardor com el pobre jaio espera, tremolós de fred, la manyaga del sol primaveral. En Guim ja camina sense bastó. La cama encara li fa un xic de dolor que li minva amb aquella font que raja calenta entre les salenques, cerveres, ginebres i grèvols, on salta l'esquirol joliu i on creixen la molsa frescal, l'herba pigosa i les falgueres frondoses. En Guim, cada matí anava trico-trico cap a la font bullent d'aigua guaridora que feia vapors com si fos l'alè febrós de la muntanya i l'hivern fonia les geleres i nevades i alçava una nuvolada calenta en l'aire gebrat que la voltava. Allà, En Guim posava la cama amb tota la fervor que li donava aquella munió de gent guarida per tota la contrada, i a voltes, veia En Joanín guardant el ramat com cada any…
Ara el veu que porta una arma, frisós de disparar a la fera que no surt, i En Joanín, es neguiteja i canvia el ramat de lloc tot sovint. Crida els gossos d'atura, petits i peluts, que ajunten el ramat escampat. Fa bo de veure els xais fugint i acoblant-se entre els lladrucs dels gossos i el soroll de les tríncoles sacsejades pels saltirons que fan totes les bèsties i els crits d'En Joanín que dalt d'una penya tira pedres a la ramada. En un respir, les ovelles s'apilonen i s'arrengleren i van caminant caminant, pacients i resignades, seguides del pastor que somia que surti l'ós i se li mengi una ovella i ell fer una gesta heroica, com les que havia fet el seu pare!… La visió de l'isard dalt d'una clapissa mirant escotorit el cel i movent amb llestesa ses banyes ganxudes i negres, no li fa cap impressió: -«¡Què vol aquell ximplet!»…- i li gira la cara malhumorat.
De la terra remoguda pels talps, ni en fa cabal, i això que abans els perseguia infantívolament tot ple de joia. Fins i tot aquell estiu passà pel seu damunt una àguila esplendorosa i solemnial, bo i duent en ses potes un cabridet d'isard, i En Joanín s'ho mirava amb indiferència. Es dóna al seu pensament predilecte i recordant els consells que li havia donat el seu pare, «l'ós quan més a prop millor; el tret és més segur», s'imagina que la fera se li atansa i ell resta dret immòbil, serè i valent i llavors, aquell pastor ros, d'ulls blaus, espigat i de fesonomia dolça, sembla talment el príncep d'aquelles solituds alteroses, corprès per una goja colpidora!
Les jornades que passava pasturant en les planúries i en muntanyes encatifades d'herba fomental, En Joanín hi estava desficiós; ell volia boscúria feréstega, i allí, no hi havia prou menjar per al ramat, i allí era on hi havia els óssos. Per això, mentre les ovelles pasturaven, ell tot consirós s'ajeia damunt l'herba clapejada de tota la gaiesa de les flors: i no feia cabal de l'exquisida elegància del romerill; de la humilitat dels cardigots i les carlines que s'obrien ran de terra i aplanades hi restaven com una condecoració de la muntanya; de la grogor enlluernant de les faringoles, boixeries, i salamues; de les blancors radiants dels maligons, sedolies i letarel·les i de les blavors moradenques de les tores, ginebres i selones.
Cansat de jeure anava pels cims, on l'aire fred eixordador i trontollant el vivifica entre un món de congestes perennals i tarteres de pedra llosera. Allà, dins la vibració del vent que l'eixordava i li tapava el respir i feia tremolar amb fúria les flors, prenia la fona i llançava pedres brunzents als llacs de les fontalades que no sentien el terratrèmol de la ventada.
I passaven els dies, com passen les ombres dels núvols per damunt les congestes enlluernadores. I cada nit atribava, amb tot un naixement d'estrelles, un escampall de silenci i un esclat de misteris per En Joanín. Llavors, la basarda creixia i els sobtaments esglaiadors sorgien; ara, una pedreta que cau, ara, una alenada de vent més forta o un estel que fuig i es perd rera un tossal; en tot, la sensibilitat d'En Joanín veia el senyal fatídic de l'ós que escometia el seu ramat; i passava la nit amb la majestat d'una regina, i s'avergonyia de restar com un espantaocells davant de tot un poble. L'ós no hi anava i l'arma se li rovellava.
Com una mare que s'acosta per sentir el respir del seu fill adormit i que té por de deixondar-lo, així, En Joanín escoltava la boscúria bo i allunyant-se del ramat; volia assaborir tot el misteri paorós d'oir el cruixit d'una branca esqueixada pels óssos que es mengen les fruites dels arbres. ¡Tan sols pogués veure, sentir el rastre de l'ós a les eugassades; veure com les eugues es mouen esfereïdes i posen els pollins al bell mig del rotllo que fan mentre elles esperen a guitzes que s'hi atansi la fera!…
Així, fent una vida isolada, entre ventades, solellades, pluges i pedregades, passà En Joanín l'estiu més llarg i trist de la seva vida, frisós, menjat pels neguits i esperant sempre!… A la fi, vingué el jorn de la davallada. Va tancar la cabana amb una pedra i prengué comiat d'aquelles solituds. Era un matí d'aquells en què l'alegria surt del cor a dolls, la cançó fuig dels llavis, els somriures il·luminen la faç i els ulls guspiregen de gaubança. Enrera del ramat que es perdia fondalades enllà, En Joanín, amb els ulls més blaus que mai de tant mi rar el cel esperançat, caminava tan lleuger per damunt de les pedres que semblava una visió angelical que passés a obrar miracles per aquelles contrades.
III.
La tardor és arribada. La primera nevada s'ha estès un matí per tot arreu. Després el sol, encara dominador, ha escalfat l'aire com a l'estiu i la blancor s'ha fos tot seguit com avergonyida. L'aire passa fred pels carrers que fan olor d'herba dallada i el jaio de can Lliurons i la Mera, la vella golluda, s'esguardaven bo i pensant que torna l'hivern i qui dels dos serà que el fred durà devés el Camp Sagrat; són els dos més vells del poble. ¡Fa un ramat de temps, anys, que no ha mort ningú, llevat d'una mainada! El fred s'atansa i els vells atemoritzats s'encauen a llurs cases, s'asseuen als escons perquè les flames vivificants i amoroses els reviscolin. Fred a fora, foc a dins! El jaio farà esclops mentre sos ulls hi lluquin. ¡La vella farà fil amb la filosa, fins que els dits se li embalbin de fred, i endemés Déu dirà! ¡que també ne pateix de fred pels homes d'aquelles muntanyes! ¡Fred a fora, foc a dins! Melangia en el cor; l'hivern de les foscors llargues va venint. ¡Passà l'esgarrifança per tot el cos arrupit, i la tremolor per l'ànima esporoguida, i en les muntanyes, es sentia l'alè de l'hivern!
Joanín, que ha passat un munt de dies disparant l'arma per a assajar-se, és l'únic que rep l'alenada de l'hivern amb un somriure gojós. L'esgarrifança que sent En Joanín és d'alegria. Demà mateix és la cacera i tot està a punt i En Guim és el d'abans i tresca per les costes sense sentir gota de dolor en aquell os que el Sant va guarir amb simplicitat i destresa. Pare i fill senten l'emoció del goig falaguer; el fill perquè sent la il·lusió esperada al seu devora com una mirada amorosa, i el pare perquè es troba en el camí a què van conduir-lo les meditacions deixondides en aquelles hores de repòs que el Sant va recomanar-li. «Sort de la cama trencada! ¡sinó no hauria fet cabal del noi! i i fent contrabando m'hauria fet vell sense donar-li l'ofici de caçador! Demà veurem! Això és una caixa tancada!… ¡Tira dret com si apuntés amb els meus ulls! Demà veurem!»…
En Guim, no havia dit res a ningú. Però a En Joanín, ¿qui podia fer-li callar aquella joia que li omplia tot el cor? ¡L'amor i l'alegria, quan brollen de dins, són com el fum de les fogueres que s'escampen sempre; com més flames, més fum i, sia amb rialles, sia amb sospirs, tothom coneix de lluny l'enamorat i el venturós!
De primer, va dir-ho a un amic dels dos únics que hi havia en aquell poble de vint cases; després va pensar que podia dir-ho a tots dos; més tard, va afegir-hi el senyor rector, l'oncle i el padrí; les dones no, perquè eren porugues! l'oncle i el padrí no hi eren i en sortir de llurs cases va veure En Biel, un vell que duia calça curta i caminava amb un bastó alt, gruixut i pesant de boix. En Biel, en sentir-lo, va mirar-lo amb indiferència i gairebé no va escoltar-lo. En Joanín atuït va allunyar-se'n. ¡Tot un estiu que espera l'hora i ara no res, ni una paraula, ni una pregunta, ni una moixada! ¡La fredor més arrupidora de la indiferència aspra i crudel! En Joanín, tenia ganes de plorar, de plorar amagat en un recó i anà vagant pels carrers estrets i pedregosos que feien pujades i baixades fins que sota una balconada de fusta s'aturà a garlar amb una flota de dones que prenien el sol. Allí, de moment no esclataven les exclamacions, però, després quan baixà la Tereseta, la pageseta de rossor d'espiga, d'ulls amarats de bellesa i dolçors, de veu que entrava a l'ànima i de cor desficiós que patia per tothom, les admiracions, i els planys se sentien a riuades.
-Joanín! ¡volia dir-te que anessis a confessar-te! Reina del cel!… Un os!… ¡Amb una manotada mata una vaca!… I tu que ets tan jovenet. ¡Avui que feve fred hi só pensat en els óssos! Joanín, si tens por, queto! ¡ja el mataràs un altre dia! Ves-hi sense arma, Joanín! ¡si no mates l'ós, al primer tret se't tira al damunt! Reina del cel!…
En aquests consells la Tereseta hi posà una tendresa emocionant. La seva veu era una cantarella amorosa plena d'encís i ses mirades foren un guspireig del seu esperit inquiet i enamorat. Joanín que jamai no havia fet cabal de les poques noies que coneixia, de sobte, sentí com si un llampec de melangia l'hagués corferit. Torbat, capbaix, sense esma de fer el valent, i callat, restà dret prop de la Tereseta que li omplia el pensament i li contorbava el ritme serè del cor, i una llei de tristesa dolça va envair-lo.
-Joanín, no hi vagis demà!- féu suplicant la Tereseta.
El jove pastor obria els ulls com un orb que sobtadament hi pogués veure, i mirava la Tereseta que coneixia de petita i la trobava diferent de sempre, bella, escotorida i falaguera! ¡I en mirar-la, sentia una mena de por que ella ho veiés que la mirava embadalit! ¡I vingué un instant en què la noia va mirar En Joanín i ell va abaixar els ulls confós i avergonyit!
¡Joanín, que tantes nits veié acostar-se quan feia de pastor, no havia vist mai el moment de néixer un estel! ¡ni el moment de morir en les matinades! ¡I si en moren d'homes xarucs sense haver fruit tot l'encant misteriós del moment exquisit en què neix un estel o comença una amor o esclata una flor o s'arrodoneix la bellesa d'una dona! Tot ho veiem de sobte; la sorpresa grollerament ens avisa tard, i tota la delicadesa, tota la poesia ens fuig dels nostres sentits. Joanín vivia aquest moment, el sentia amb tot el cor i no se'n donava compte. ¡La seva consciència trontollava sense conèixer el terretrèmol! ¿Qui coneix en quin arbre es posarà l'ocell que arriba? ¿Qui pot endevinar en quin cor reposarà l'amor que vola? Joanín sempre es reia dels que festejaven i dels enamorats; ¡ara no gosaria, i encar no sap per què! L'emoció l'emboirà com la calitja de la muntanya i se n'anà tot consirós del costat d'aquell aplec de dones que voltaven la Tereseta i que feia una estona s'havia alegrat de trobar per fer l'home, i que ara, de sobte, li feien una nosa i una quimera gran perquè parlaven amb la Tereseta.
En ésser a casa seva, Joanín va asseure's en una butaca de fusta treballada i cuiro, que un dia un desconegut els comprava, i alli, retut, repassà el que havia fet en aquell vespre i tot donant-se un cop de puny al genoll, va exclamar ple de follia:
-Aixi no hagués sortit de casa- i li vingué el pensament de tornar a veure la Tereseta, quan no hi hagués aquelles dones escornifladores i, pàl·lidament, entre els records de la gentil pageseta, va sentir per primera vegada l'anguileig de la por: «¡si l'ós me matava tot justament ara que trobo la Teresona tan bonica!».
Fred, gairebé com a l'hivern. La llar encesa ha escalfat unes sopes de llet d'ovella que En Guim i el seu fill ajupits damunt els plats, xarrupen sorollosament i amb els colzes endinsats a la taula llarga i revinguda de roure. Un gresol d'oli penjat al faldar de la xemeneia, fa claror somorta i fixa. Dos gossos a llur costat el miren fixament esperant que de tant en tant els tirin un mos de pa que es mengen abans que arribi a terra. La dona omple la bota de vi, el sarró de pa, formatge d'ovella, i pernil. Tots estan muts, sorruts i mig ensunyats.
En Joanín no ha dormit en tota la nit. Fins ha tingut ganes de plorar i no sap per què. Ara que la seva il·lusió anava a complir-se, se li havia posat una mena de corcó, una llei de melangia, i unes ganes de plorar que el feien enquimerar. Sols tenia la dèria que la Tereseta ho sapigués que patia. ¡Si pogués enviar-li els sospirs i aquella llàgrima, abans d'anar-se'n!…
-Anem?…- digué En Guim de cop i volta. -¡Aviat tocaran les dues i cal ésser allà abans no llustregi!
En Joanín sentí un sotrac al cor. Havia arribat l'hora esperada. Si gosés!… si gosés, diria que no volia anar-hi! Ell era un altre! ¡Tenia una nosa al cor i un neguit estrany! -¡Anem, pare!- i va abraçar-se a la seva mare, que plorosa li digué:
-Déu te guiï i l'Angel bo!…
La fredor i la fosca de la nit va embolcallar-los. La fressa de les sabates plenes de claus es barrejava amb la remor del riu que se sentia sempre, En Joanín la coneixia de tota la vida, la remor de l'aigua, quan era enllitat, quan jugava de petit a la plaça, quan era a missa, quan reia, quan plorava, i sempre li semblà alegroia, i avui, no sap per què, la troba sinistra, misteriosa i espaventable com el cant de les òlibes del campanar. En passar per davant del balcó de la Tereseta li caigué una llàgrima al bell mig de la porta. El rellotge del cloquer, que colgat per la fosca de la nit, seguia assenyalant l'hora sols per als estels, va fer un brogit de filferros, un grinyol llarg, i, després d'una pausa llarga, va deixar caure una batallada.
-Dos quarts de tres! ¡Juanín, si no volem no farem res! ¡I avui fóra llàstima, és un bon dia!…
Pare i fill van apressar-se sense dir-se un mot; calamarsejava i el fred entrava fins al cor d'En Joanín!
Era una matinada sense estels, trista, molt trista, com una faç sense ulls! Matinada muda sense cantúries d'ocells. Matinada d'enyorament i temença. En Guim, havia descobert les petges de l'ós i anaven seguint-les poc a poc.
-Joanín, ja som al rastre! Estem de sort!
S'anava fent lentament de dia, i, com els enlluernats que entren en un temple i que de primer no veuen res i a poc a poc van veient tots els Sants, En Guim i En Joanín anaven albirant l'alterosa muntanya que tenien al seu davant, opulenta, atapeïda de belleses i coronada d'avets. Feia goig de veure aquella muntanya on creixien ufanoses les boixeres atapeïdes i els avellaners entre roques immenses cobertes de molsa i claps d'herba amarada. Entre els avets alterosos i gentils, vestits de verdor fosca, de tant en tant se'n veien uns sense fulla, secs, sems, morts pel torb paorós i els llamps dels temperis, i d'altres que, arrencats amb tota l'arrel, havien rodolat fins al riu, que allà baix mormolava sempre i feia escuma com una fera cobejosa de tota l'esplendorosa bellesa d'aquelles boscúries.
Allà, en aquells paratges exquisits de colors i esporuguidors, voltats d'abismes i sembrats de foscors de boscúries, hi havia els óssos. Prou es coneixia pels gossos que, tot just arribats, sentien el rastre que els feia glatir desficiosos i ensumaven d'un cantó a l'altre, tot movent la cua frenèticament.
-Ja senten la ferum de la fera, Joanín!…
En Guim talment romania extasiat. Amb els ulls esbatanats i ert, mirava, escoltava, i a la fi va dir misteriosament:
-Joanín!… vés cap astí! Passa per l'esquerra, puja una mica, només una mica!… fes pujar els gossos i no et moguis de la fontalada!… ¡L'ós es astí mateix!… Dia de sort!…
En Joanín tot consirós va marxar per la gorja amb els gossos. Anava sol i tenia por! Tot aquell valor que se sentia a l'estiu se li havia fos com un borralló caigut dins una boca febrosa. Per tot veia un ós que el mirava de fit ensenyant-li les dents punxegudes i les ungles amb ferocitat esgarrifadora. ¿I si, en compte de fugir, l'escomet i l'obre com un vedell? Fóra un bella llàstima ara tot justament que té la Tereseta al pensament, al cor i a l'ànima, que per una cacera es veiés privat de sentir altra volta aquella veu que com un rajolí de moixaines li entrava pit endins i li amorosia els neguits com un bàlsam guaridor.
En Joanín neguitós i esporuguit, amb el desig de finir l'enutjosa cacera, cansat de seguir els gossos, trencant branques, passant xaragalls i saltant penyes; oblidant-se del que li va dir En Guim, d'esma, va pujar a la muntanya fent molta fressa per fer anar l'ós cap a son pare.
Entretant En Guim, tot ell una mirada, de tant en tant anhelava com si sentís la fortor de l'ós. El cor li deia que faria cacera i esperava segur que l'ós, bo i fugint del seu fill, sortiria per la boscúria del seu davant.
Se sentí soroll de fullaraca trepitjada, les mates es movien. Ja es veia una foscor que es movia. -És un ós bru!- Sonà un tret que s'allunyà rodolant per cingles i fondalades i repetint-se feblement en l'aire net del matí.
-Ja es mort!… Joanín!… Ja és mort!…- va cridar En Guim en aquella superba solitud, i els gossos van lladrar llarga estona.
-Joanín!… Joanín!…- cridava joiós el pare encaminant-se cap al lloc on hi havia l'ós mort.
-Joanín!… Rellamp!… fill meu!… ¡Joanín!…- cridava En Guim en veure el seu fill ajagut on havia tirat. Del front li rajava sang que s'estenia damunt la neu.
-Joanín!… fill meu!… fill meu!… ¡t'he mort!… t'he mort!… desventurat de mí!… ¡Joanín!… perdona'm!…- va cridar aquell home plorant i ofegant-se de pena.
-Rellamp!… per què pujaves fins astí?…; és ben mort!…
El pobre Guim va caure damunt del cadàver del seu fill. Les llàgrimes queien en la neu, els sanglots es perdien en la gebror i els sospirs s'ofegaven en la remor del riu. Un ós bru passà pel seu davant i va allunyar-se mirant-lo.
-Per tu, maleït, he mort el fill!…- cridava exaltat En Guim.
L'ós va apartar-se com si ho hagués entès.
A la fi, el pobre Guim veient que tornava a nevar i que era tan lluny i que si deixava el seu fill potser l'ós se'l menjaria, s'alçà d'una revolada com si un pensament l'esperonés, va llançar les escopetes al riu, agafà el seu fill, se'l carregà al muscle i va dir plorant sense conhort.
-Adéu, muntanyes, mai més no em veureu!…
L'arma d'En Joanín tocà a una pedra i va disparar-se com si volgués retre homenatge al mort que se'n duien hores i hores per les muntanyes pels mateixos viaranys on havia passat no feia gaire, jove, ple de vida i tendrament enamorat.
Sols la temença que la neu colgués el cadàver d'En Joanín o que l'ós se'l mengés, podia fer que En Guim apesarat i retut pogués dur a coll el seu fill que sentia refredar-se al damunt mentre s'enrampava.
En Guim corria muntanyes avall i fins saltava com si el perseguissin els gendarmes com quan duia frau.
En arribar a la pendent d'un prat tot nevat, En Guim va abraçar-se al seu fill i es deixà anar rodolant fins a baix. -No tinguis por, fill meu!… així anirem més de pressa!…
Quan En Guim arribà al fons tenia la cara plena de la sang del seu fill. Va alçar-se, tornà a carregar el seu fill i com un boig, tornà a córrer per damunt la neu que queia més espessa.
De tant en tant En Guim s'aturava exhaurit, suant, respirava de pressa, s'espolsava els borrallons i netejava la faç del seu fill amb una mica de neu.
Ja toquen a missa matinal. El sol ha sortit. Quina alegria. La neu s'ha fos. Quina ventura!… El foc de la llar és petit com a l'estiu. Els vells van a missa i miren el cel.
-A muntanya brufeia!
-Hi neva fort!
Els homes feinegen pels prats i les dones fan el menjar per als garrins. Tot el poble sent l'alegria de veure el sol radiant i mira amb recel la nuvolada plomosa que roman quieta damunt la carena. La dona d'En Guim té ànsia. La Tereseta tremola i prega i va d'un cantó a l'altre mirant tots els camins de les serres properes.
Passen hores plàcides per a la golluda que fa voltar el fus, per a la Tecla que pasta i per a la Carme que fa formatge; passen lentes i faixudes per a les que sofreixen el corcó de l'angúnia.
-Tereseta, fa que pateixes? ¡És ben galan En Joanín!
-Més que vós, Mera!
-Dona, no volia pus fer-te enujar!
-Fileu prim! fileu!
-No, avui filo gruixut!
Migdia. El sagristà és dalt del cloquer i abans de tocar oració fa voleiar sa mirada per tots els corriols. Sobtadament es posa a cridar.
-Ja els vei!… ja els vei! ¡Mireu per la carena!… Lo Joanín que porta un ós a coll!… ¿El veieu?… Allà, passat lo port!… Puieu astí, Blasi i tu, Roc! puieu tots dosos i ho veureu!…
-Joanín! caçador d'óssos com son pare!…; fill meu!- va cridar sa mare esclatant d'entusiasme.
-Gràcies a Déu!- digué la Tereseta, i es posà a besar plena d'alegria una medalla de la Mare de Déu del Camí!
I totes les exclamacions de joia van apagar-se en ésser migdia i tots els llavis somrients van enfervorir-se amb el toc de l'Àngelus que tocava el sagristà d'esma, mirant a la muntanya tot content i pensant:
-Altre caçador jove i valent al meu poble!…
(Bohí -Pireneus Lleydetans)