FLAMA QUE VETLLA.
I quina nit! ¡Fou pitjor que una agonia lenta entre dolors terribles i pensaments de paüra que torturessin l'anima! La guerra malastruga havia clavat l'urpa folla en aquell poble de cases brunes, petites i fosques i voltat de muntanyes gegantines. ¡Podria dir-se que tots els camperols havien viscut les esgarrifors de la mort que voltà i passà mormolant i sinistra en l'aire com una mena de burinot infernal i inexorable!
En Jani i l'Elena no es creien pas tornar-se a veure. Ell, tota la nit fent foc fins que el fusell li cremava les mans i en cercava un altre; ella, sota les voltes revingudes d'un celler humit, petit i fosc, sentint el davassall dels canons irats i els terratrèmols de les cases que queien alçant en la foscúria de la nit una nuvolada de pols que invisible s'enlairava i silenciosa s'estenia i després queia entre les fumeres de pólvora que cuidaven ofegar els morents que s'anaven amuntegant espantosament.
Vilabruna estava ferida de mort. El poble més petit de la rodalia. Símbol de pedra de la humilitat austera i la misèria arraulida sota l'esplendorosa bellor d'una natura feréstega i soliua. Vilabruna com un nin vergonyós s'amagava entre un aulet centenari, i temerós; era el primer poble que tocava a temps quan veia voleiar un núvol per damunt ses cases baixes de teulat de lloses fosques. Quan hi entrava un foraster, tothom s'amagava. Fins la mort li tenia llàstima i no els segava les vides; allí sols morien, amb la resignació dels anacoretes, els vells tremolosos i corbats de tant viure regant la terra que conreaven amb la suor del treball.
-Elena, o Elena!
-Jani, ets viu!- i ella plorà llarga estona; ell, dret, mirava a terra i aixafava pedretes amb la culata del fusell.
-No plorus!… Pubrota!… Aquesta nit vénen reforços i tot acabat! L'enemic és pels cims i vol aquest poble perquè té el camí ral. ¡El tindrà pas !
-Jani; só fet una prometença… ¡No diguis que no! No facis posat agre! Vina, acompanya'm, durem aquest ciri al Sant Crist de la llaga fonda perquè et salvi de la mort. Mira'l, veus, és fet de cera de les abelles del rusc de casa. Vina! Ara anava a l'església; et fa por venir fins allí?
-Por? Calla! tens una llengua com una cua de porc; por, jo? Au, anem-hi!
¡I entre les runes i les flames, la misèria i la desolació, avançaren joves i radiants, com la imatge de la vida triomfal damunt el camp sembrat per la mort!
La porta de l'església abandonada va grinyolar llastimosament. En Jani i l'Elena van escorcollar amb llurs mirades receloses la fosca del temple. Immòbils, restaren una estona davant d'aquella solitud. Sense dir-se res, l'Elena, que coneixia tots els recons, va avançar i En Jani la seguí d'esma.
Lentament, allà on no hi veien res van albirar els altars, els Sants, les llànties apagades, les sacres polsoses, el canalobres rovellats. Semblava que el temple apareixia miraculosament per a ésser adorat, enyorívol de les oracions i sospirs dels feligresos. Sant Pere mostrava les claus; Sant Ramon la custòdia; Sant Miquel l'espasa; Sant Sebastià les sagetes torturadores; En Jani restà mirant-lo fit a fit i pensava -¡Aquest que està lligat devia ésser un espia!- i no es donà compte que l'Elena se'l mirava enrogida en veure l'altar del Roser on havia promès que es casarien quan finís la guerra.
L'Elena trobà la pica d'aigua beneïda. Els seus dits van posar-s'hi lleugers com un ocell que hi anés a beure; i aquella aigua freda i silenciosa i endormiscada tremolà de joia, i la imatge del Sant que s'hi emmirallava s'esborrà sobtadament.
-Té, senya't!… -En Jani allargà els dits foscos de pólvora i restà embadalit. -Apa, senya't… Què mires?… Que no en saps?
-No- respongué, mirant-se els dits mullats.
L'Elena, compungida per la dolor sospirà sota la caputxa blanca. -No saps senyar-te? ¡Déu del cel!- i agafant-lo per una mà se n'anaren cap al Sant Crist. En el silencl aclaparador del temple abandonat, sonaren els passos feixucs del soldat més fornit del poble i un rat penat que penjava del sostre, fugi i s'amagà rera d'una viga corcada i polsosa.
En Jani es deixà dur com un nin fins que l'Elena va dir-li tota consirosa. -Veus! Aquest és el Sant Crist. Fa miracles! veus? ¡té la llaga i fonda! molt fonda! L'home que el feia la hi féu així irat, i morí de tristesa. Mira, ara que no et veu cap company, digues i fes el que jo digui i faci. El Sant Crist no ho dirà als teus companys d'idees. ¡Pregarem, que es molt bonic pregar!… Veus? fins sembla que ja ens escolti!… Quin posat té de bo!… mira'l Jani! ¿Oi que es retira al teu pare?
En Jani que escoltava prop seu la veu amorosa de la seva estimada, movia el cap afirmativament, i de sobte caigué agenollat. Aquell guerrer, temut per tota la contrada per la seva aspror i valentia, féu un sanglot d'infant que ressonà en la fosca. ¡Era la primera oració que en tota la seva vida deia de tot cor!
Llavors els Sants li semblaven vivents; hom diria que llurs ulls tenien lluentors humanes i que sos llavis somreien i que fins els cors bategaven d'alegria sota els ropatges envellits de fusta corcada i descolorida. ¡El guerrer tornava a ésser de Déu!
L'Elena resplendent de joia senyà tres voltes En Jani com si fos el seu germanet petit.
-vés dient: pel senyal de la Santa Creu…
En Jani anava repetint les paraules que deia la seua promesa fins que tot sol féu amb sa mà dreta estesa i rígida una creu en el front sagnós de la primera ferida, l'altra en sa boca tremolosa d'emoció i l'altra en son pit sanglotant d'alegria… i en la paret del temple es projectà una mà gegantina que, amb els dits oberts féu tres creus immenses, que havien d'alliberar per sempre el soldat ferreny de mals pensaments, paraules i obres.
Sonà un clarí llunyà. En Jani esfereït esbatanà els ulls com un orat i romangué sotjant en actitud marcial.
-Elena! has sentit? Em criden! Adéu! Fins després!
-Senya't… Senya't a cada combat!…
En Jani agafà el fusell, féu una salutació militar al Sant Crist i sortí entrebancant-se tot mirant els cims clapejats de neu. ¡Tornava a ésser la fera!
En Jani va ésser vist per l'enemic en eixir del temple, i tot seguit una bala brunzent esmicolà la campana que féu un toc llastimer, com si fes un gemec de dolor que va estendre's per la vall, com un clam de misericòrdia exhalat en l'agonia! Després, vingué tot un infern de bales contra l'església que havia passat una munió de segles per les generacions que la miraven com una relíquia.
Les parets s'esberlaren, la volta va obrir-se com si fos la boca del temple que es badés per a fer el darrer sospir de la vida. Ses Imatges tan velles, amigues de tothom, anaven caient entre terratrèmols esfereïdors i cruiximents terribles; fins els morts del cementiri foren descolgats per les canonades i els ossos anàven pels aires amb les estelles de les caixes i aquella sentor de temple que reviscolava l'ànima, era esvaïda per la fumera pestilenta de la guerra i la fetor de la mort!
I vingué la nit i amb la nit la pau.
I de l'església de cloquer humil, punxegut i negre no se'n veu rastre. Els altars desfets, les sacres per terra, el cap barbut de sota l'orgue donava voltes dins la pica baptismal, la rella de Sant Isidre clavada en un banc, la clau de Sant Pere dalt d'un finestral, la custòdia de Sant Ramon sota una cadira trossejada, el cap de Sant Sebastià caigué a la pica d'aigua beneïda i va esquitxar el Sant Crist de la ferida fonda que es veia intacte amb el ciri que hi deixà l'Elena encès al seu davant i la llàntia abonyegada que brandava espargint un fum blau.
Talment semblava un ofici funerari ofert per la solitud. El ciri exhalava una oració de claror plena, de misticisme, la llàntia espargia l'encens, la cera plorava pels morts i tots els estels del firmament feien la pregària pel temple obert al cel on el Sant Crist, heroi, romania reblert de gotes d'aigua beneïda que davallaven lentament aturant-se per les ferides i tenyint-se de vermell.
La taifa maleïda dels enemics torbà aquella oració sense paraules, aquella cerimònia solitària. Els soldats hi entraren fent una cridòria victoriosa i grollera amb veus de cansament i mots d'embriac. Un soldat, el més jovencell, va atansar-se encuriosit al ciri encès de la flama dreta, immòbil, com un dit autoritari posat davant els llavis per imposar silenci, i de sobte recolà esfereït, cridant amb esglai: -¡El Sant Crist sagna!… Sua!… És viu!… És ferit!…
Tota la taifa emmudí i es remogué davant d'aquell misteri, esmaperduda, estemordida. Aquell ciri encès, aquell Sant Crist enlairat entre runes fumejants, aquelles gotes que lentament devallaven com si fossin vives, els anà acorant, i un a un, consirosos i avergonyits, amb els cors petits i llurs ànimes tremoloses van allunyar-se muntanyes enllà.
El temple restà sol. La nit fou a cada respir més quieta i fosca. El Sant Crist com el jorn suprem en que el crucificaren fou voltat de mirades temeroses en un silenci ple de majestat. Un a un, els soldats, tot esguardant-lo deixaven caure els fusells i fugien per les carenes agullonats per la fiblada del pendiment!
No se sent res, la fosca de la nit és tota arribada i el ciri segueix cremant amb més resplendor.
A poc a poc una ombra s'acosta agemolida i misteriosa i arriba a les runes i tremolosa crida:
-Elena!… Elena!… Sóc En Jani!… ¡Elena!… Deu ésser morta!…
Se sent un sospir de pena i un trepig lleu. L'ombra avança entre les imatges trossejades, arriba al Sant Crist. És En Jani que plora i prega bo i cercant la seva Elena.
-Déu!… deu-me l'Elena!… ¡Morta o viva deixeu-me-la veure!…
I torna a cridar-la amb una veu més forta i sobtadament se sent un remor esglaiadora, cau un Sant mig partit i de sota un sepulcre ix l'Elena que romangué amagada tot el combat pregant entre sospirs i llàgrimes!
-Jani! sóc viva !…
-Jo també Elena!…
-Mira el ciri com crema… Agenolla't Senya't!… Prega! Prega força! ¿Que no estàs content? Quin posat fas?- li deia l'Elena sacsejant-lo com si volgués deixondir-lo d'un somni, i el soldat estava embadalit i no li responia.
-Jani meu, què penses? mira el Sant Crist! Mira com t'ha salvat! Dóna-li les gràcies! ¡Agenolla't! tremola! plora! prega! ¿que no estàs content?
-Massa!
-Que no li estàs agraït a Déu?
-Molt.
-Doncs senya't! Què fas? ¿Que no te'n recordes?
-No! només em recordo que diu «dels nostres enemics».
-Doncs què et passa? Què tens tan parat? Jani meu, que no m'estimes?
-Calla!
I aquell homenàs tot d'una mirà el Sant Crist amb uns ulls plens de dolçor i va moure la seva testa afligit i sa mirada esdevingué desficiosa i sos llavis tremolaren com si tinguessin por.
-Què tens, Jani? què tens? ¡que em fas patir!
En Jani, com si fos pres d'un rampell de bogeria, es tragué un ganivet de la motxilla i amb moviment ràpid es tallà un orella apretant les dents i arrugant la faç contreta per la dolor i fent un sospir que va omplir-li tot el cor d'una benaurança dolça.
-Teniu, Déu!… Jo no sé pregar…- exclamà amb els ulls guspejants d'agraïment.
-Què fas, Jani!…- va exclamar l'Elena astorada.
-Calla! És ben seva!- i va tapar-se la ferida que li sagnava i va somriure fent una moxaina a la seva promesa. -¡Ara, estic content!
L'Elena va trencar en un plor ple d'un sentiment desconegut.
Plorava esgarrifada de la feta del seu estimat, plorava de veure'l esguerrat per sempre i plorava emocionada davant la gratitud heroica d'aquell home fornit i valent i encès de joia i amb el cor regalimant d'agraïment i alegria.
-¡Anem, Jani, que et posaré quelcom a la ferida que et sagna!- i l'agafà pel braç, i van anar-se'n tot cantant:
Quan jo era petitet la meva mare m'estimava, me'n donava algun oet i alguna ametlla ensucrada, i ara que em som fet grandet me'n fa anar a la batalla i a la batalla del rei que els que hi van no en tornen gaires; trist de mi jo en som tornat amb vint-i-una punyalades. El cavall en porta nou, trist de mi en porto les altres; ai mare feu-me fê el llit en a la cambra més alta; poseu-me els llençols nets que no els embrutaré gaire; jo em moriré aquesta nit i el cavall a punta d'alba.
I el ciri seguí cremant. La seva flama vetllava els morts, l'església aterrada, els arbres trinxats; fixa, signava el camí del cel, com si volgués assenyalar-lo a les ànimes dels morts de la batalla; radiant en les tenebres, il·luminant la faç del Sant Crist, la flama del ciri, va atraure tot un esbart de voliaines plenes de gaiesa que volaven en l'aire com si dansessin seguint la cadència de la cançó que entonava sadollat d'agraïment En Jani i que se sentia, allunyant-se talment, com una tristesa que es torna melangia!
(Aquesta cançó i la de la història de l'Esparver son recollides a
Massanet de Cabrenys. Nota de l'autor).
L'ESCOLANET.
I.
En Martí, era l'únic fill d'un opulent comerciant de Barcelona. Son pare per vanitat, i ell per natural afició a les lletres, va seguir la carrera d'advocat sense cap intenció de exercir-la. Assabentat que els seus cabals li permetrien viure amb tota esplendidesa, seguia la vida d'estudiant lluny del neguit que turmentava els seus companys, els quals en veure's a prop de finir els estudis sentien la por de seguir els primers passos professionals. En Martí, un xic romàntic, passava llargues hores a la biblioteca de l'Ateneu llegint tota la literatura naixent de Catalunya, escrivia rims tímidament i estimava com un estima quan se té el cor sembrat d'il·lusions i els ulls amarats de poesia. Ell s'anomenava intel·lectual i sentia un intens menyspreu per la joventut vulgar i rica que passava la vida embrutida entre els vicis que llurs riqueses els permetien fruir.
En Martí era un amic de les solituds; li plaïen els passeigs pels afores de la ciutat, els capvespres melangiosos de la tardor, i la visió de la mar. Passava les hores caminant, com ell deia, amb els seus pensaments, les seves il·lusions i les seves lectures predilectes.
Un estiu en què sos pares van anar a un balneari que ell odiava van deixar-lo tot sol. En Martí, tot anant a fer les seves caminades, conegué una noia. Un dia la seguí, un altre li va somriure, després li parlà i a la fi va estimar-la. Era una noia esllanguida, d'ulls somiadors, filla d'una família que havien perdut el patrimoni i vivien reduïts treballant, eternament enyoradissos dels temps en què les riqueses els voltaven.
El cor d'En Martí vessava pietat i amor i ben aviat va entrar a la casa miseriosa, on encara qualque moble luxós restava com un record del benestar passat. L'amistat seguí, la joventut deslligada escoltà la veu d'una amor sense treva, i vingueren llàgrimes i desvaris a què la tragèdia paorosa posà fi amb un fruit d'amor, que fou com un ceptre vivent que En Martí veia enlairat al davant de la seva vida nit i dia!
Passaren anys. En Martí finí els estudis i allunyat de l'ambient dels companys de sentiments, idees i aficions, es trobà sol i trist i a poc a poc s'anà fent amb els amics que, com ell, no tenien altra feina que passar hores i hores voltant taules de cafè i seure en poltrones blanes de les societats aristòcrates. Allà, els seus escrúpols s'adormien i amb la convicció que la seva falta era reparada amb un passament i amb l'amenaça que li féu son pare que si es casava amb la noia, mare del seu fill, el trauria de casa, En Martí es deixà portar per l'ambient. Gairebé ja no llegia, i mai no anava sol pels afores de la ciutat. S'anà vulgaritzant; els refinaments espirituals es marcien i fins, ara, sense donar-se ben bé compte del que feia, es deixà prometre amb una beutat aristòcrata i presumida.
II.
Quan En Martí veié la ciutat, en baixar del tren, la trobà fosca, trista, atuïdora. El cel sense cap núvol li semblà tèrbol i fins el sol malaltís i brut. Tot l'estiu el passà entre les claredats radiants d'un poble de la costa; la blancor de les cases emblanquides, el cel reblert de gaies trasparències, la mar dels migdies de sol curulla d'argent enlluernador, i aquelles ventades, que empenyien les barques, que se'n duien els núvols i enlairaven onades, havien amarat els ulls d'En Martí, i ara, davant la visió de la ciutat polsosa i negrosa sentí la melangia de l'enyorament.
Arribava a ciutat per fer una munió d'encàrrecs per a les seves noces. Duia una llista de noms disposat a fer una jornada de les que el seu pare anomenava de metge. Davant mateix de l'estació prengué un auto i després de llegir i rellegir la llista va donar una adreça al xofer tot malhumorat. Entre el brogit de les campanes dels tramvies, les remors de les motos, la fresa dels autos, la bunior de la gent i els crits dels que venen diaris, En Martí hi passava sense sentir res, fent un munt d'encàrrecs de la seva promesa, de la seva mare i del seu pare. A la fi, va arribar a casa seva. Els porters van dir-li que estava més colrat, més gras, i amb una monotonia aclaparadora li preguntaren un per un per tota la família.
-La senyoreta està bé?
-Molt bé.
-I el senyor està bé?
-Tots bé, tots bé!
-I la seva promesa?
-Tots bé!
-I la cuinera?
-I l'Agneta?
-Tots bé!- anava dient En Martí estemordit per aquella tirallonga d'interrogacions sense fi.
En anar a pagar l'auto, el xofer mirant-lo de fit va dir-li amb timidesa: -Que no em coneix?
-Sí i no!
-Sóc En Miquel!
-No parlis més, En Miquel Pons!
-El mateix!
-Què t'ha passat? Que fas de xofer?
-És molt llarg d'explicar. Un dia que vagi amb calma…
-No vull que em tractis de vostè! ¡El teu pare estava en bona posició!
-Doncs jo ara estic millor que ell.
-Que no vas acabar la carrera?
-Sí, no res! fóra molt llarg d'explicar!
-Mira, si no et sap greu servir-me (perquè havem anat plegats al col·legi), jo ara anava a dir-te si podies venir aquesta tarda a les tres!
-A les tres tinc viatge; a dos quarts de quatre sí que puc venir.
-Molt bé. Aleshores parlarem. Ara, sigues puntual!
-Sóc formal com abans ¡no faig moros com els altres chauffeurs!
Crec que el millor capital de tota empresa és la moralitat!
-Adéu, xofer honrat único en su clase!…
L'auto féu uns espetecs com si estigués enrabiat i En Martí va pujar l'escala bo i llegint una carta que la portera va donar-li.
Al seu pis no hi havia ningú. Els metalls de la porta estaven embolcallats amb paper de seda perquè no es rovellessin. Tot era fosc. Va encendre l'electricitat i una munió de bestioletes negres va esmunyir-se per sota de les portes més properes. Va obrir un ventalló i el sol entrà victoriós il·luminant la pols que jeia dormilega per damunt de tots els mobles. En Martí, va trobar totes les cambres esquifides, els mobles tristos, i els rellotges aturats. i una tristesa va posar-se-li als ulls tot passant entre aquelles parets agullonades per un esbart de claus que enlairaven una col·lecció de quadres i objectes de mal gust que els seus pares havien adquirit en els viatges al estranger.
-El París dels meus pares!- sospirà En Martí, en el silenci del pis solitari; i per sa imaginació passà aquell sojorn a la ciutat francesa on transcorren les hores vulgarment. Van visitar la torre Infiel que deia la seva mare fent una rialla que li feia trontollar el seu greix de menestrala enriquida. Del Louvre, van veure el diamant de la corona després de cercar-lo tota una tarda. El pare va fer bromes a cau d'orella a la seva muller tot mirant les teles abundoses de Rubens i van eixir del museu cansats de caminar i mig penedits de no haver anat a les carreres de cavalls. Les seves ànimes insensibles a les sentors sublims de l'art no havien gaudit de la castedat serena de la Venus de Milo, ni de l'espiritualitat de les mans de la Gioconda, ni del davassall d'ànima que havien deixat en llurs obres Rafael, Tiziano i Ribera.
En Martí s'escruixia de la fredor dels seus pares en veure les rastelleres de llibres damunt la barana del Sena; la indiferència davant els reflexos que vivien en les aigües del riu prop la majestuosa Nôtre Dame i de la rialla que feren quan ell els digué que calia anar a veure el Penseur de Rodin, precisament al capvespre, a l'hora en què l'ànima sent els pensaments més clars i la immortalitat es fa propera!
Remembrant tot això, En Martí, bo i mirant el pis dels seus pares, després de fruir de tanta bellesa de mar i cel i roques i pinedes, va sentir una tristesa pregona i aclaparat i tot neguitós es ficà a la seva cambra. En aquell espai reduït, ja se sentia un altre ambient. Semblava la casa d'un altre. Una calaixera catalana enlairava dues tanagres, una llumenera de cinc blens, un pot d'apotecari ple d'escardots, i una morratxa de quatre brocs plena d'elegància. Una rastellera de llibres confortava l'esperit, un estol de reproduccions de pintures immortalitzades per les gèneres passades, deixondia una mena de respecte ple de dolceses.
En Martí, va asseure's en una poltrona ampla i blana i restà una galan estona cap cot amb sa pensa endinsada en una meditació feixuga i tenebrosa, que li somovia l'ànima fins a la tortura. Prou ho deien aquells sospirs que de tant en tant li alçaven la post del pit, com si una alenada de pena li emplenés el cor.
Tot allò del seu casori ho tenia gairebé llest i al seu gust, després de lluitar amb els seus pares que tot ho trobaven que no lluïa prou, que no feia goig i que tot semblava que costés menys diners del que valia.
La seva situació econòmica era assegurada. La seva promesa era bella, jove i rica com ell, sentia per ella admiració i fins simpatia, però En Martí no es podia veure deslliurat del turment de sentir-se convertit en un hom vulgar, sense cap ideal, com aquells que tant odiava en sos temps passats, i demés, no trobava en ses amors oficials l'estimació eixint d'un cor enamorat. Ell, que havia estimat, restava aclaparat de no trobar tota la toia de les emocions encisadores que l'amor ofereix als que s'estimen: una gelosia guarida amb una moixaina amorosa! ¡una llàgrima de dolor copsada per uns llavis plorosos que volen assolir totes les ventures! ¡una tristícia lenta, feixuga, estemordidora, que amb un somriure afalagador de l'estimada fuig com el vent i deixa l'ànima serena i radiant d'una alegria reviscoladora! ¡una esperança que es mor poruga i resignada i que de sobte es fa vívida i enlluernadora, que no cap dins del cor i vessa pels ulls que riuen i pels llavis que canten! ¡una il·lusió que fa claror dins l'esperit, i nit i dia us afalaga amb les exquisideses dels somnis que us fan respirar l'aroma de la felicitat infinita! No res!… No res de tot això… eren uns promesos amics que reien, presumien, parlaven sense cap emoció. Les seves converses es podien trencar sempre per ésser seguides a l'endemà, no duien mai la intimitat amorosa que fa semblar la vida infinita i l'amor perennal. Els seus esperits no s'havien compenetrat, eren promesos oficials; llurs ànimes, però, no s'havien promès encara!
Ara En Martí en aquella solitud ho veia ben clar. La fredor dels somriures li glaçava el cor, la serenitat de les paraules i les mirades el desolava. La seva promesa era una excel·lent companya d'esport, una deliciosa beutat gràcil i encisera, una joia per viure reblerta d'elegàncies entre les mirades d'una societat que l'admirés. Era una regina a la qual calia festejar per a assolir la llibertat que duu el matrimoni i arribar al casori que és la victòria que tota dona escaient ha d'atènyer. En Martí, simpàtic, ric i elegant complia els requisits necessaris i fou acceptat.
En Martí, assedegat d'amor, volia una caseta petita i plena de ventures, on trobés aquelles mirades lluminoses que entren en la foscor del cor i fonen la tenebra de la tristesa, on les rialles esclatessin i una dona bella, jove i sana, l'estimés lluny de tothom. Regalimava la dolor dins el cor d'En Martí. A cada recordança, hi queia una gota de foscor. Son pit esdevingué una tenebra, son cos afeblit s'anà ajupint a la poltrona, i en l'obagor de ses nines, es veia la seva ànima contorbada i muda. Sofria una tortura constant. Plorava amb l'ànima. Ses llàgrimes queien dins del seu cor, i ell, immòbil, romania heroi rosegat per la dolor punyidora i cruel. I així, sentí morir dintre seu l'alegria vivificant que duia sempre recolzada en son cor, així s'aturà per sempre la cançó que duia als llavis i sa boca mig oberta exhalava sentors de sofriment.
Aquella dona humil que era mare del seu fill entrava radiant en sa pensa fosca. I la veia fent puntes prop d'un llumet; regant els testos del terrat curulls de clavellines, netejant els ocells, seguint amb sos ulls candorosos els vols dels coloms; arreglant calaixos i capsetes plenes de cintes i estampes tota una tarda de festa i fent grans exclamacions d'alegrança en veure passar un aeroplà per damunt del seu terrat. La dona humil era, fent de mare, com una mena d'imatge del penediment, i la seva beutat encantadora feia un respecte com si fos santificada.
La dona humil era l'encís de la intimitat, del sacrifici i de l'amor ple de tendreses i d'aquelles alegries que entren pregones i tenen l'aroma de les flors boscanes. I En Martí covardament la deixà temerós de les amenaces del seu pare.
-No en facis cas, dels plors de les dones, noi! T'han posat un parany! ¡Les llàgrimes d'aquesta mena s'eixuguen amb bitllets de banc!- li deia el seu pare tot enfutimat. I ell lluitava. Una dona bona que estima és tot un tresor, i la seva promesa era una noia assedegada de mirades, admiracions, èxits; la seva casa seria sempre oberta per tothom. Els carrers li eren la vida, les amigues una necessitat i les modes una dèria. En Martí fóra al seu costat un home que passaria la vida sota el jou de la riquesa que és com una mena d'aigua que passa d'una casa a un altra apagant les activitats que més enlairen els homes. ¡Ell no treballaria mai! Una vida perduda!
En Martí va esclatar en un plor silent.
El timbre del pis va sonar una llarga estona. En Martí va alçar el cap de sobte, va eixugar les llàgrimes que sentia fredes per sa faç i anà a obrir la porta. Era la portera.
-Què fa, senyoret? ¡Em creia que li havia agafat un treball!
En Martí va mirar el rellotge tot esverat. Havia pasat dues hores en aquella poltrona cavilós i macilent.
-És a dir que la senyora està bé!
-Si, tots bé.
-I el seu papà, li ha provat!
-Tots bé!… Tots bé!…
-I les noies ben aixerides!
-Aixerides !
-Els ha provat!…
-Molt!…; molt!… Em sembla que la criden, portera!…
-No, el meu marit és fora!
-És un veí!
-Hi vaig.
En Martí féu un sospir en veure's allunyada la mosca vironera de la vella que per afalagar-lo garlava amb una veu monòtona i nasal sense to ni so. Després va anar-se'n a dinar de pressa per mor d'ésser a casa a l'hora que havia dit al xofer i en baixar l'escala va veure que l'auto ja era davant la seva entrada.
-Ja ets aquí?
-És l'hora!
-Ja són les tres i mitja?
-Passen dos minuts!
-Sí que m'he lluït; encara no he dinat!
-I tant de pressa que he anat per a ésser aquí a l'hora!
-Anem a dinar!
-On?
-No sé; a tot arreu em fa prou fàstic!
-Vols anar al Royal? al Colon?
-Fuig… fuig!… anem fora de la ciutat. Tinc ganes de distreure'm, de parlar amb tu. Avui necessito un cor al meu costat per a vessar-hi la fel del meu i que m'hi posin un xic de mel! ¿Avui, tu estàs content? sinó, no vinc!
-Sí, avui tinc un bon dia!
-Déu t'envia! Tu em faràs passar la múrria. Que et fa res que jo porti el volant?
-Fuig, home!…
En Martí amb la destresa del bon xofer, tot seguit es féu càrrec de la maquinària de l'auto del seu amic i en poca estona es veieren triomfals, alçant núvols de polseguera entre les pinedes que volten la ciutat. Allà, enlairats per una muntanya augusta, voltats de boscúria ingènua i sota un cel joiós de tanta transparència, En Martí cercà un lloc soliu i més refet de les seves tenebrors, es disposà tot dinant a sentir la història del seu antic amic i company de col·legi que feia de xofer.
-Ja ho veus! tinc una carrera i faig de xofer, i per a res del món no em canviaria per cap ric! Coses de la vida! Millor dit, coses de l'amor!
-De l'amor, dius?
-Sí, de l'amor! Veuràs que quan vaig acabar la carrera vaig enamorar-me com s'enamoren els esperits nobles i elevats per una cultura refinada. Perdona la vanitat! No res, vam festejar com estudiants i vam estimar-nos com gent granada. Conflicte!… El de sempre. Que la noia no era com el meu pare volia; més posició, més prestigi!… ¡Ja saps que els pares veuen la felicitat en els diners! Quan diuen que En Tal fa un bon casament, ¡pensa que vol dir que fa un bon negoci financier! M'explico?
-Sí, segueix! No t'aturis!
-Jo penso que un bon casament és el que respon a la meva màxima que diu: ¡cerca una dona bona que t'estimi!
-Està bé!
-Varen començar els discursos, després les amenaces, més tard les prohibicions i a la fi em van desterrar, i ja em tens a mi avorrint-me en un despatx de Madrid sense oblidar aquella noia i que per a mi era la més bona i la que més m'agradava. Jo submís, en més d'un moment vaig sentir ganes d'obeir els consells del meu pare. ¡Creu-me que jo era el primer de lamentar que la dona que jo estimava no fos del gust del meu pare! I per altra part, ¡jo no podia sacrificar un amor de dona per un caprici del meu pare! No hi havia solució. Les discussions cada dia ens allunyaren més. Seràs un desgraciat! -em deia ell- i jo li responia: ¿Que ho ha estat vostè amb la mare que no era rica? -Gran escàndol.- ¡Això és faltar al respecte. Tú no tens món!- i fins un altra baralla no ens dèiem res. Jo, francament crec que amb l'amor no s'hi poden fer jocs. L'amor és massa gran i la vida és massa curta. Pel poc temps que un home és a la terra cal restar-hi com un cavaller! Ves si jo havia de casar-me amb una dona del gust del meu pare! ¿i si després era desgraciat? quina recança tota la vida! El meu pare des del fossar, ¿quin remei m'hi haguera donat?
-Què vas fer, doncs?- va preguntar En Martí amb neguit.
-Mira, casar-me amb la dona que jo estimava i com que no tenia cabals em vaig associar amb un senyor i vam comprar aquest auto; i visc feliç! ¡Tinc la felicitat de veure una dona joiosa de mi, valenta dels sofriments de la vida, que s'estima el meu fill com una fera i que té per a mi una fidelitat feréstega! ¿Què més vols en aquest món? ¿Jo havia de llançar aquest tresor a l'oblit, com qui llença un gat sobrer a la mar? ¡No hi ha res com veure's convertit en il·lusió d'una dona que tu estimes! A casa, quan hi arribo, tot es torna un triomf, com si vingués de la guerra victoriós. I jo quan torno amb el guany del dia em sento venturós! ¡Tu no saps el plaer que fa sentir el plany de la dona que estimes! Aquell «reposa, seu, no et cansis» val tot un dia de treball! i després…
-Prou!- va interrompre En Martí follament.
-Veus? com tu també sents la indignació! ¡Ara al meu pare, li sap greu i no gosa ni mirar-me! ¡I jo no perdo les esperances d'arribar a ésser un home de lletres! ¡La meva dona és per a mi un esclat d'esperances!
-He dit prou!- Va repetir En Martí donant un cop a la taula que féu trontollar la vaixella.
-Què vols dir? No t'entenc!- digué son company tot confòs.
-M'has ben lluït! Aquesta em faltava avui!- va dir En Martí passant-se la mà per sa frontalera arrugada per la pena.
-Què vols dir?
-No res, no res! M'has ben lluït!… Anem!
-Menja! No has menjat res!
-Anem!
-Menja una mica!
-Prou! ¿Què ets l'administrador del meu ventrell?- i alçant-se tot enfellonit d'una revolada va asseure's al seient de l'auto darrera mateix del lloc ocupat pel xofer. En Miquel Pons tot consirós va agafar el volant i amb una veu tímida va dir: -On vol anar?
-No ho sé; avall, cap a la plaça de Catalunya!
L'auto, després de trontollar una estona, es posà a còrrer alçant un núvol de pols que s'ajeia mandrosament damunt els roserars que ornaven el camí.
En Martí plorava sigil·losament capjup, amb el cor entristit i la pensa tenebrosa. Veia la seva vida com una desventura i havia de resignar-se a viure amb el mateix heroisme que els que han de resignar-se a morir! Ell havia tingut una dona fervorosa per l'amor, i ara anava a mullerar-se amb una dona que sentia l'amor com un esport o una distracció banal. El seu amic tenia raó; l'amor és massa gran i la vida massa curta per no fer les coses com un cavaller. ¡En Martí volia una dona que sentís l'estimació com una devoció, que fes de la casa un temple on per oracions florissin els somriures, on il·luminessin les claredats de les mirades amoroses i per música solemnial s'hi sentissin els murmuris de les besades! La dona malastruga que ell festejava glatia sempre per l'èxit de la seva bellor i mirava la casa com un cau xuclador dels seus encants i en fugia sempre cercant en l'aire els murmuris de la lloança i en les mirades les guspires de l'admiració que abrandessin el foc de la seva vanitat sempre famolenca. En els col·lotges allunyats de les multituds, la seva promesa era una dona aspra i trista com un ermot, i tan bon punt hi havia uns ulls que la guaitessin esdevenia com un camp florit de gràcies i manyagueries.
Quin rosec! En Martí es veia com una voliaina que volta prop d'un llum i que de sobte cau amb les ales cremades; llavors, caigut, sense llibertat, sol, eternament sol, sense una missió per a complir en tota la vida, ¡quina fredor li entraria al seu cor! ¡Com aniria suplicant una guspira reviscoladora lluny de sa casa curulla de riqueses! ¡Com se li emplenaria el cor de penediments d'haver dubtat de fer un bé per covardia i egoisme! Davant del bé mai no ha de flamejar la tremolor del dubte, perquè tot seguit de complir una bona obra resplendeix el premi del venturós contentament, de la vivificant alegria i de la florida de somriures que endolceixen els llavis frisosos en trenar la cançó de la puixança de l'esperit esponerós.
Posseir una voluntat de dona! En Martí deia que era gairebé impossible posseir una voluntat, tot lo més un bocí! I ell en va posseir una de voluntat fins al sacrifici i ara a tothora bull dintre seu la recança de no haver-la conservada blanament en l'estoig de l'estimació lluny de les traves que la vida de ric li havia posat.
Així, pensatiu passà pels carrers forans de la ciutat, acorat i retut, tement la mirada de les treballadores que vistosament abillades anaven a la tasca emmirallant llur gaiesa en els aparadors de les botigues luxoses. En Martí fins tenia ganes de fondre's avergonyit i fins li semblava que li cridaven -Covard! - Egoista! -¡Recorda't de la pobre mare del teu fill! Covard! Egoista! L'alegria del teu xofer serà l'enveja de la teva vida!…
Tan bon punt foren a la plaça de Catalunya En Martí va tustar el muscle d'En Pons, dient-li:
-Atura't! Quan te dec?- i mirà el taxis que duia la bandereta alçada.
-No res!
-Ah! Això no pot ser!…
-És inútil, no et cobraré res! ¡El que em sap greu és que t'he molestat i no sé com!
En Martí, home sempre esplèndid amb els humils, va enutjar-se en lloc d'agrair la gentilesa del seu amic de col·legi i gorgolà entre dents: -Avui tot em surt malament! ¡Així m'aixafessin aquí mateix! Així s'acabarien tants martiris!
El seu company resta confòs i fent-li una rialleta va pendre comiat d'En Martí, que li semblà un rampellut incomprensible i violent! Tot seguit posa el senyal de libre i uns nuvis estrangers van pujar a l'auto fent unes grans rialles.
En Martí penedit del seu enuig, va atansar-s'hi compadit del seu company, que havia maltractat, però tot seguit l'auto va perdre's entre el garbuix del tràfec eixordador de la ciutat i més enfellonit, s'encaminà devés el Continental i va asseure's a una taula arrecerada on havia passat moltes hores sentint els seus amics que passaven la vida tot esperant allà l'hora de dinar; al círcol, l'hora de sopar; al teatre, l'hora de dormir, i així esperant sempre els passaven els anys fins que la mort els triava per al seu feix i se'ls en duia sense que haguessin fet res per la pàtria o el proisme que hom pogués agrair tot llevant-se el capell al pas de la corrua funerària.
Tan bell punt fou assegut, un mosso va demanar-li què volia pendre mirant-lo de fit i passant un tovalló per damunt la taula. Després s'hi acostà un de la colla dels inútils, i fent-li grans alegrois li digué:
-Ola Martí! Que ja ets casat?
-No.
-Quina alegria !
-Per què?
-Perquè no t'he fet el regal i volia dir-te què et fa falta.
-No res!
-Que ja haveu renyit? ¿Què tens, tan emmurriat?
-Creu-me que avui tot ho tiraria a rodar!
-Mira, si vols renyir m'ho dius i al cap de mitja hora de deixar la teva promesa jo li faré l'amor. Quina dona! Guapa, elegant, rica; ¿què més vols? ¡Demés els teus sogres aviat tindran l'amabilitat de morir-se i llavors, tira peixet! quina mina! No sé què més vols? ¡De massa et queixes! Ja ho saps, si la deixes m'hi declaro!
-Sempre seràs ximple!
-I tu massa intel·lectual! ¿Encara et fan tanta enveja els tontos que treballen? Bé, noi; ¡si no fas més bona cara, marxo! ¿Un home com tu de malhumor? ¿Qué potser la teva promesa no sap prou literatura per a parlar amb tu? ¡Com que tu et penses ser un esperit selecte! No t'hi encaparris; avui el casament és una operació comercial. ¡Hi ha diner, les altres coses ja vindran, i si no vénen ja se sap que tot no pot ser en aquest món!
-Potser tens raó!
-Sense potser! Amb el diner tot se fa!- deia un elegant d'aquells que gasten molt i no se li sap cap patrimoni.
En Martí deixà transcórrer les hores lentes assegut sense respondre al seu company que sense sospitar-ho l'anava tranquil·litzant dels seus turments. Ara ja no enyorava els temps en què la seva ànima reposava en la blanor de les il·lusions de la jovenesa, i un diria que havia esdevingut balb a les emocions passades amb l'amic xofer, perquè començà de bromejar amb les bitlletaires sospitoses que li oferien la sort. Es vulgaritzava. L'aroma de son esperit moria en aquell ambient d'immoralitat i galloferia.
-Què fas aquesta nit?
-El que tu vulguis. No, el que jo vulgui; vull anar al circ a veure els pallassos! ¡Em fan il·lusió i trobo que fa estiu! ¡Demés s'està fresc i no reca marxar! Demà tinc molta feina! ¡Avui no he fet res!… res!… Quin dia tant esgarrat!… I tantes coses com havia de fer!…
III.
Quan En Martí va entrar al teatre tot just començaven la rastellera de números que omplenaven un programa de tres parts amb els corresponents descansos de reglament. Sol va entrar, va seure i amb una il·lusió infantívola, tot encuriosit, es disposà a passar una nit distreta.
De primer, sortí una dona lletja que amb una rialleta perennal feia dalt d'un trapezi una munió d'equilibris. Es gronxava dreta sense agafar-se a les cordes; després, agenollada, després, amb un sol peu i a la fi, tot gronxant-se, agafà amb ses dents el mocador que deixà a la barra del trapezi. A cada nova varietat d'equilibri, un acatament, una rialla més intensa i un lleu picament de mans sempre eixit del mateix indret del públic. La música no callava mai. Tres saltirons finals i el públic li tributà un picament de mans més general. Era una malaltissa demostració de pietat.
En Martí va picar de mans amb una amargor plena de tristesa. Quina llàstima! Pobra dona! La misèria i la lletjor l'havien llançada al mig del circ talment com una víctima romana donada a les feres famejants, i ella trèmola i avergonyida, fingint una serenor i una alegrança que no tenia, es guanyava un mos de pa… ¡i un fracàs com a dona i com artista!
Després d'altres exercicis, sense interès, eixiren tres jovencells espigats, joiosos, riallers i bellugadissos. El públic els va rebre amb una gran onada de goig. L'èxit era per ells, que tothom esperava amb ànsia.
Al so d'una música triomfal i alegroia els tres jovencells començaren de fer una munió de salts que van encisar el públic. Tantost finien llur tasca perillosa, l'esclat d'entusiasme ressonava per tot el teatre. El més jove dels artistes feia uns acataments plens d'agraïment. De sobte, la música emmudí. El públic no respirava. L'emoció planava damunt la multitud. Anaven a fer el doble salt mortal. En el silenci de la sala se sentí un -up!- i el més petit, volà pels aires donant dues voltes i restà dempeus, rialler i triomfal, mentre la gentada els aclamava i la música entonava un pas doble rioler. En Martí sentí uns grius de fred i no pogué picar de mans, romangué enternit sense saber per què. Son cor floria una llàstima i en sos ulls es congriaven les brillantors de dues llàgrimes que anaven creixent amb les ovacions que el públic feia als tres joves artistes. L'espectador que ocupava el seient del seu costat, bo i tocant-li el colze li digué:
-¡Qui diria que aquest noi sigui fill d'aquella dona tan mala sombra que ha sortit primer!
-Fill seu?- va fer En Martí amb curiositat.
-¡Sí, és un bon fill que no vol treballar si no contracten la seva mare!
-I el seu pare?
-Oh! Qui sap on para! ¡Va abandonar-los i la misèria se'ls menjava! Jo els conec. Veu? ¡Aquest pobre xicot ja ha estat dues vegades a l'hospital!
-Per què?
-Home de caigudes! ¡No sempre surt bé això de fer salts!
-Bona nit! No vull ésser còmplice d'una tragèdia- Va dir En Martí amb un to sec i el seu veí restà astorat mormolant. -¡Si és boig que el tanquin!- i es recolzà còmodament tot mastegant el seu cigar apagat.
Quan En Martí va sortir del circ semblava un orat defallit pels desvaris. Retut per ses remembrances, davant d'aquella dona i aquell fill miseriosos i abandonats, se sentí agullonat per la tortura del penediment. Ell tenia un fill que veia com el del circ fent salts mortals i maleint el pare que s'havia allunyat del seu costat! Això era monstruós. Ell era un malvat. I recordant la conversa del xofer va arribar a casa seva i es llançà a la poltrona i exclamà estemordit: -No puc més!- ¡I trencà en un plor sense conhort!
-La meva vida és una mort lenta! ¡El meu casament serà un enterrament sense fi! ¡no puc més! no puc més!- Exclamava el pobre dissortat i a la fi va adormir-se afadigat i enfeblit, i somià que es moria dolçament auriolat d'una confortant alegrança!
Amb l'ànima marcida per la dolor, els ulls emmusteïts, colltorçat i macilent, En Martí marxà de la ciutat devés el poble, on encara havia de romandre fins als jorns darrers de setembre. Talment En Martí era com una flor boscana que mor enyoradissa en l'ambient d'una estada closa i que sobtadament es reviscola en tornar a l'aire vivificant de l'alba, en sentir la frescor del rou i en veure l'aigua gemada dels xaragalls. En Martí davant la mar esplendent, les claredats del cel i la beutat de la seva promesa, agullonat per la gelosia que li féu deixondir un nou foraster elegant, es lliurà a la vanitat i a poc a poc se li esmorteïren les lluites que en l'anada a ciutat s'havien congriat en son cor. La por al ridícul se li arrelà i fingia més que mai una estimació que no sentia. Per altra part la seva promesa, deessa de la colònia d'aquell poble, semblava cada dia més íntima, com si tingués una miqueta de cor i sos ulls, ultra donar encís, poguessin llevar una llàgrima d'amor.
Apaivagats els neguits, En Martí restava com enlluernat i amb el tràfec de les noces no féu cabal de sos escrúpols i sense saber com havia passat el temps, tingué el surt de l'esglai, quan la seva mare li digué plorosa atansant la testa venerable a son front. - ¡Fill, demà ja no seràs a casa! Que sola que em veuré!- I les llàgrimes de la mare, eixides del fons del cor, van lliscar lentament per la faç d'En Martí com si li fessin una manyaga!
IV.
En l'aire se sentia la frisança d'un esdeveniment. Tota la placeta que hi ha davant l'església de la Mercè tenia la polidesa de les festes, neta, escombrada de poc i regada curosament. Les pobres de l'entrada del temple semblaven més joves, menys miserioses i menys malaltisses. Els escolans ajudaven les misses més distrets, guaitant els homes que garlant en veu alta, guarnien l'església amb tota pompa. L'altar major era ple de flors aromoses, de ciris nous, de canalobres lluents, de catifes blanes que xuclaven les remors dels que hi passaven pel damunt. Les aranyes penjades al sostre pujaven i baixaven silents i curulles de ciris encesos. A cada cantó del presbiteri uns bambús gegantins es movien amb elegància enlairant una munió de flors artificials fetes de paper de colors esblaimats. En tot es flairava la sentor de la festa. Les noces d'En Martí eren esperades amb desfici; el neguit torturava les ànimes, contorbava els ulls, i feia frisar els cors.
L'hora és arribada. La catifa ja surt fins al carrer entre un rest de testos arrenglerats. Fa bella estona que ja ha arribat la primera tafanera, una soltera prima, xuclada per l'enveja, que va a veure totes les noces sense perdre l'esperança d'una dia ésser ella la reina de la festa, malgrat viure òrfena de tota gràcia femenina. En poca estona el temple s'ha emplenat de mares amb llurs filles que adalerades de trobar un lloc, se senyen tot enraonant i passen per davant la capella del Santíssim sense fer cap acatament. Un cop arrenglerades, sense fer una guspira d'oració es venten frenèticament i parlen de les robes que han vist a casa la núvia els dies d'exposició. Un murmuri d'impietat passa per l'aire com una ombra de pecat. De tant en tant, els ulls esguarden l'entrada freturosos de veure-hi arribar la gent del casament.
A la fi se sent el potejar dels cavalls del primer cotxe que s'atansa i tota la multitud es mou amb un gest de curiositat mal continguda. Els cavalls s'aturen davant mateix de l'entrada, salta el lacai, es lleva el barret de copa que duu ficat fins a les orelles i obre la portella ceremoniosament. Surt el nuvi, després sa mare, tota enternida, el pare panxut i crespat de bigoti, i tots avergonyits, passen de pressa i silenciosos entre els centenars d'ulls que se'ls miren adaleradament per no perdre cap detall de les cares, vestits i joies.
-¡Mira la mare, quin vestit tant bo que porta! Quina blonda! Tot és seda!
-¡Aquest vestit al menos costa dos cents duros!
-Ai senyor! qui l'ha vista i la veu! ¡Quan despatxava darrera el taulell es deia Pepeta, ara es diu Pepita que és més fi!
-Però jo sempre li dic Pepeta!
-Res! Ells fent teixits i una mica de contrabando s'han fet milionaris.
-Veu? el seu fill és més fi!
-Ui! quina diferència! El noi és molt intel·ligent. ¡ Escriu, dibuixa bé, li agrada la música! I la seva pena és que li facin fer de comerciant. Tenen cada disgust!
-I tan rics! Tothom en passa una o altra!
-¡Els diners no fan la felicitat, senyora Tusquets!
-Ja té raó ja! I qui és la núvia?
-És una noia a la moderna! Molt elegant, molt presumida, cabell tenyit, molt tenyit, parla tres llengües i no sap fer una truita. ¡I de diners, a cabassos!
Entretant a cada cotxe que s'aturava passava un glop d'invitats, els uns, mirant a terra tots vergonyosos, els altres, fingint que miraven un recó de l'església amb gran atenció. En Martí endiumenjat i primorosament pentinat es passejava per la sagristia mirant de tant en tant el rellotge. Un invitat se li acosta per dir-li quelcom que ell agraeix amb un somriure gebrat i torna a passejar-se desficiós com si tingués un neguit i volgués haver finit la cerimònia per esvair un pensament agullonador. Sentia al seu damunt la mirada espalmadora dels ulls de Déu que li deien: què fas, Martí? i son cor anorreat no responia.
Tot d'una, passa per l'església l'oreig de l'emoció.
-La núvia!
Un escolanet que havia romàs a l'entrada en veure arribar el cotxe de la núvia toca una campaneta i l'orgue esclata en un himne eixordador i triomfal que com un tro de tempesta rodola per l'aire embalsamat del temple. La gentada fou presa d'una mena de desvari; les noies es posaren dretes damunt les cadires, les mares estiraven les testes cercant entre la gent una clariana per veure el pas majestuós de la núvia. Amb els ulls baixos, fent bracet del seu pare passa entre la gent que la mirava de cap a peus: les mares amb una mena de goig emocionador que les feia somriure ploroses; les damisel·les amb una mena de dolça enveja i de respecte alhora; la modista neguitosa perquè li semblava que caminava massa de pressa i no lluïa prou la seva obra exquisida. Així avançà la núvia seguida de totes les mirades i fou rebuda pels esguards dels que l'esperaven al presbiteri. Bon punt va arribar-hi s'alçà el vel i es posà al lloc que li pertocava. En Martí s'hi atansà per a dir-li una amoreta. Ella li respongué tota enquimerada:
-No em diguis res, que estic indignada. M'han trepitjat el vestit!
En Martí va restar esmaperdut i es posà rera el seu reclinatori. Tothom va seure. Un capellà eixí amb uns papers a les mans, es posà al bell mig de l'altar i començà a llegir en veu baixa. En aquell moment sortí de la sagristia un escolanet tan petit i escotorit que tots els convidats van mirar-lo amb somriure de simpatia.
En Martí va restar sangglaçat; sos ulls van clavar-se en aquell infantó que amb una veu deliciosa anava responent en llatí a la veu del capellà. Feia esclafir i compadir a tots els que el sentien.
-Pobret!
-Quina preciositat de criatura!
-Pobre infantó!
El nuvi mirava d'un cantó a l'altre, talment com un nàufrag que cerqués una mà salvadora entre les ones furients del temperi. Les seves mans li tremolaven, sa faç esdevingué freda i una suor d'agònic li amarà la seva frontalera arrugada. Aquell escolanet era el seu fill!
En Martí aterrat cercà adelaradament uns ulls que el miressin.
Tothom escoltava capbaix o mirava encisat l'escolanet.
I vingué aquell instant en què el capellà demana si hi ha qualque impediment perquè les noces segueixin endavant, i un silenci esglaiador va voltar l'ànima d'En Martí que fou atuïda per una rufacada de pensaments, El noi del circ abandonat pel seu pare, el record de xofer venturós, la serenitat de la seva promesa vanitosa i sense amor, l'estimació heroica de la mare del seu fill, la terror de la vida plena per sempre més de l'amargor d'un penediment feridor, van sacsejar cruelment el cor d'En Martí que tot transpostat avançà vers el capellà dient en veu baixa:
-Un moment!
-Endavant!… Endavant!…- va interrompre enquimerat el seu pare.
-No puc més- exclamà En Martí amb una veu ronca que feia feredat. I agafant l'escolanet en sos braços i besant-lo frenèticament s'encarà amb el seu pare i va dir-li en un silenci punyent i aclaparador: -¡És el meu fill i no puc abandonarlo!- i fugí exasperat per la porta de la sagristia.
-On vas, desgraciat? ¡et jugues el teu esdevenidor!- li cridà follament el seu pare.
-A casar-me amb la mare del meu fill! ¡Que les millors riqueses de la vida són els tresors de l'ànima! Mil cops pobre i feliç que ric i mort de tristesa!
Tots els convidats s'estremiren d'esglai. La núvia va esqueixar el vel amb follia. El seu pare s'encarà amb el pare d'En Martí dient- li amb els punys closos: -Això és una infàmia!- Les mares plorant van arribar a la sagristia i allà van caure sense sentits. La multitud de l'església es va remoure com una fera ferida mortalment. Els plors i els xiscles, es barrejaven amb els crits dels padrins i els del capellà, que els descompartia cridant:
-Per pietat! que són a la casa del Senyor!…
I En Martí, plorant d'alegria, corria carrers enllà abrassant el seu fill i dient-li: -Fill meu!… Fill meu!… ara sí que tindràs pare!… ¡M'has salvat! m'has salvat! fill del cor!
I així arribà a casa de la mare del seu fill, esbufegant i plorós trucà a la porta humil d'aquell piset alt i petit on tot el matí la dona que estimava, havia romàs cargolada per la tristor i sacsejada pel plor. Duia la cabellera estesa i els ulls plens d'ànima; les seves nines eren amarades d'una beutat espiritual corprenedora. Era com una màrtir que sofria en el silenci d'una resignació superba. -Jo no sóc prou per ell! ¡Son pare el mana!- i lluny de tota rancúnia, son cor es retorcia de dolor.
En sentir la porta, va anar per obrir i En Martí quan sentí la remor dels passos que s'atansaven, va cridar ple d'emoció: -Sóc En Martí!- i la dona sentint uns grius de fred, obri de sobte encuriosida. En Martí se li agenollà amb el seu fill i trèmolós d'emoció exclamà: -¡Sóc teu per a sempre! Perdona'm!
I la dona de cor, que havia plorat hores llargues de solitud, tenia els ulls espremuts i com que no tingués llàgrimes per a plorar d'alegria, li donà per riure esbojerradament; i aquella rialla fresca, sonora i triomfal restà per sempre més viva i esponerosa en el cor venturós d'En Martí!
L'ANIMA PUNIDA. (Contalla)
Elsa, la dona encís, ha volgut anar tota sola per la mar. El vent ha inflat les veles com si a la petita nau hi anés un marí coratjós i bregat. Elsa ha casat l'escota, ha servat el timó i ha posat el vaixell proa a vent; s'han obert dos braços d'escuma, i la petita nau, fent cabussons victoriosos s'ha allunyat, i Elsa reia esbojarradament, i rient rient, les veles es feien petites, tan petites, que de terra estant ja no es veien.
Elsa, la joia esplendorosa de la joventut, la damisel·la tota bellor, va sola per la mar. A terra, ploren penedits d'haver respectat la seva voluntat, els seus amadors. La seva gosadia ha deixat tota una estela de temors: els ulls, miren al cel implorants, els cors es retorcen adolorits, els sospirs fugen del llavis, assedegats de besar-la, i les llàgrimes es posen davant les nines desficioses de veure Elsa, la dona ideal que fuig escampant rialles per l'enlluernadora solitud de la mar esbullada pel vent.
Elsa és petita, fina, lleugera i bella. ¡És un ceptre de formosor, un goig inefable, una tija exquisida, un enfilall de gràcies, una toia de sublimitats! Amb els seus ulls entra a les ànimes, amb la seva veu entra als cors, amb la seva beutat esclavitza les nines de tots els que la miren. Elsa, petita, fina, lleugera i bella, no té altre amor que la seva formosor. ¡Si li cau un cabell, plora tres dies, si una ungla se li ratlla, sospira deu nits, si li neix una arruga, malalteja un mes! Elsa, la donzella ocellet, sols té por de tornar-se vella i veure com s'esblaimen les seves gràcies i esdevé com una flor mústiga. Per això quan fa anys, plora tot el dia, i es cobreix de roses, perquè quan toca l'hora del seu naixement les batallades no panseixin son rostre de setí rosat. Elsa, la dona encís, és sempre voltada d'amors que no vol escoltar; té por que les besades li apaguin la frescor, té por que un sospir pregon li despentini el cap, té por que una abraçada li desllorigui el cos!
Elsa, la verge escaient, petita, fina, gràcil i sempre bella, només roman serena davant els seus espills. Són els ulls que més li plauen perquè no sospiren, ni besen, ni fan abraçades i sempre li diuen que és bella com mai. Agençada i gorja-florida no gosa moure's per mor de no deslluir-se, i roman extasiant-se en sa bellor emmirallada.
Elsa!… Senyor del cel!… ¡ja no és a la nau!… ¡Mireu com van les veles d'un cantó a l'altre!… ¡i com la petita nau vira sense una mà que governi el timó!… ¡Elsa ha caigut a la mar rient esbojarradament i les onades l'han colgada fent escuma mig embriagades per la remor del vent!… ¡Elsa, petita, fina, lleugera i cada jorn més bella!… ¡què serà de ta beutat i dels enamorats sense fi!… ¡Negar-se com es neguen els homes i les dones que no són petits, ni fins, ni lleugers, ni encisadors com ella!
Elsa!… ¡surt tan sols un instant a rebre el comiat triomfal dels esguards, els besars i els sospirs que els enamorats t'adrecen morint-se d'amor per tu!… Passen les onades forçudes, brolla de les blavors l'escuma vivent, s'alça la ventada amb sonoritats esplendoroses… ¡i Elsa, en lloc!
Sabanell és la platja més valenta del món. Les platges s'obren amoroses a la mar i prenen la forma d'una mitja lluna com si obrissin els braços per estimar. Sabanell és la platja del coratge; ella surt ardida mar en fora sense roques que li facin d'escut, i porta al seu damunt una pineda confiada i olorosa, i és enjoiada per les verdors d'un llac. La mar al seu davant té les foscors de la ira i li envia les onades més fortes del seu fons i li llança les ventades més fredes del seu pit i li remou la sorra amb mà torturadora. Sabanell no recula i treu la faç mar endins. I les canyes del seu areny s'alcen dretes com cabells eriçats per la paor de les lluites. Davant de Sabanell, la platja coratjosa que sempre roman deserta en les roncors del vent, les ones s'hi ajeuen fent ventalls d'escuma que pugen i baixen i es fonen tot seguit. La sorra és tota llisa de tanta solitud. Sols s'hi veuen les petjades que les gavines i els ànecs deixen en l'arena que les pluges han anat polint.
Ara al lluny es veu negrejar una cosa que puja i baixa i s'atansa amb lentitud. Com que es fa fosc, aqueixa lentitud es fa basardosa. La tenebra s'acosta més de pressa que el cos que puja i baixa. L'aire ha perdut la transparència, el cel la blavor, i el neguit es fa lloc en les ànimes i regna per tot, com el cant dels grills.
El cadàver que negrejava, ja rodola per damunt la sorra humida; ara puja, ara baixa, s'atura, com si dubtés entre passar la nit al ras o restar en terra ferma o no deixar el bres de l'onada i la remor somiosa de l'aigua. ¡És Elsa morta!… servant encara tota la delícia de la seva elegància i tot l'encís de la seva bellesa augusta. Reposa en la sorra amb la lassitud de la mort! La fredor de sa carn jove, corglaça; la mirada morta en ses seves nines obertes i cegues a tota clarícia, fa defallir. Fulguren les brillantors de ses dents entre sos llavis muts eternament; sols la cabellera, encara vivent, oneja amb gentilesa dins l'aigua que la remou amb suavitat com si fes una manyaga amorosa. ¡Elsa és morta i la seva ànima resta al costat del seu cos!
Així que ve la mort, l'esperit, amb la força de les flames i del fum, puja!… ¡L'ànima de la divina Elsa era tan pesant que anà al fons de la mar! Quina feresa, quina foscor d'espluga, quina gebror de cavorca i quina paor entre les roques del fons que semblaven gegants adormits per la fatilleria diabòlica. Elsa tota arrupida i plorosa, pietosament va cridar els dofins que passaven travessant les onades, cossant els peixos d'argent, i els dofins enternits, tots tristos i endolats i seriosos varen escoltar l'ànima atuïda de la gentil donzella.
-Dofins!… Porteu-me a terra!- va suplicar planyívolament.
Els dofins submisos, resignats i amatents, van dur el cadàver devés la terra i el deixaren damunt l'onada blana prop del rompent de la platja de Sabanell.
Ara que és a la platja i ve la nit, l'animeta d'Elsa, poruga i desolada, tremola de fred i mira temerosa la solitud que a poc a poc es torna tenebrosa i freda. ¡L'ànima d'Elsa, vetlla el seu cos, encara joiosa de la seva beutat corprenedora, vetlla la seva gerdor gloriosa, encara galejant i escotorida! ¡Ha passat la mort sense desfer ses perfeccions exquisides, sense esgarriar ses harmonies reblertes de gràcia! ¿I si la nit no fos tan bondadosa amb ella? I si el sol de l'endemà la descobreix plena de rosada? -Un aixopluc!- demana Elsa, i cerca endebades. Tot és planúria i l'aixopluc no es troba. Allà es veu un llumet! ¡quin goig!… ¡un llumet que viu en mig la foscor solitària, és tot un racés, tot un raig d'esperança per al pobre desvalgut! L'ànima d'Elsa hi va adalerada, i… era una cuca de llum que amb el seu foc sense caliu il·luminava les herbes.
-Cuca de llum! ¡si em fessis claror tota la nit! Tinc una por! tot és tan fosc! ¡i tinc una por que els papaus de la nit facin malbé el meu cos que és una joia!
La cuca de llum, fent més claror que mai, va anar-hi renouera, i la seguiren, cantant, tota una rua de grills, xiulant, tot un aplec de tòtils, i, consirosos, tota una host de banyarriquers, tores i marietes que van voltar el cadàver d'Elsa i el vetllaren fins a trenc d'alba. Entretant les rates pinyades amb llur vol indecís dibuixaven en les tenebres unes garlandes plenes de misteri.
Elsa així passà la nit menys afligida, i, quan llustrejava, veié meravellada que la mar l'havia deixat damunt la sorra a poc a poc, com si tingués por de desvetllar-la, amb els braços ben posats per amor que ella no patís, la cabellera estesa, per amor que fos ben gaia; ¡i les ones al seu davant eren tan petites que semblaven agenollades, com si, penedides d'haver-la occit, li demanessin perdó!
El sol ha eixit! La mar es mou i gronxa la claror naixent. L'aigua es torna de color de cel i el cel es torna de color de foc. L'aire s'omple d'una pau excelsa i de claredats vivificants.
Tot s'omple de vida i el cos d'Elsa no es mou i és fred i sembla marcit. La xardor del sol li fon la bellesa lentament.
L'ànima d'Elsa sent una angúnia intensa; amb una fulla d'arbre pren aigua de mar per mullar-se els ulls que se li entelen i amb una alga amarada es xopa els llavis que se li tornen esblaimats i emmusteïts, i amb un desfici de delirant, lluita amb una mosca vironera que volta remorosa per damunt el seu cos mort.
La mort!… la mort és la nit de la bellesa! Elsa tan escaient i lluminosa, i la nit de les teves gràcies et lleva la blancor de vori, t'apaga la brillantor dels teus ulls, t'arrabassa la frescor dels teus llavis i a poc a poc et farà terriblement repugnant! L'animeta d'Elsa enutjada desvarieja de dolor. Remou la sorra cercant dues conquilles per cobrir els seus ulls i arrenca farigola, romaní, i fonoll per perfumar-se i pren sorra humida per tapar son cos negrenc. Elsa plora aterrada la mort del seu encís. Quina tortura!
Els seus sospirs i els seus sanglots feien entendrir la sorra i tremolar els pins; i les ones, per no sentir-la, tot just arribaven, reculaven esporuguides i l'escuma es fonia tot seguit corferida! ¡Quin jorn tan llarg; les hores tenien la lentitud dels suplicis!
Torna a fosquejar. L'ànima d'Elsa jau retuda i si no fos immortal, hom diria que estava morint-se de sofriment i tristícia… Ja no gosava mirar el seu cos, sols plorava sense conhort estemordida.
Tot d'una es redreçà irada, com si una punyida la fiblés de sobte. Un corb lluent, negre i altiu, esguardà el seu cadàver. L'ànima de la gentil Elsa féu un xiscle paorós, i després, agemolida, folla i clement alhora, es posà davant del corb i li amanyagava el plomatge de dol i li afalagava el bec sinistre, i el corb amb una veu esquerdada, va dir, urcós:
-¡Tot el que jo em menjaré no s'ho menjaran els verms!…
Elsa fervorosa de la seva gaiesa, tremí esborronada i s'alçà i es llançà a terra presa d'una exaltació boja, es posà a córrer platja enllà, entre les ombres de la nit que tornava més aclaparant que l'altra.
Caient i alçant-se, afeblida per la dolor i la fadiga, arribà al poble i adaleradament cercà la casa del batlle. Va entrar-hi pel forat de la clau, seguí totes les estades i a la fi el trobà adormit en la blanor d'un llit de capçal alterós i ple d'ornats de coloraines fines. Elsa, xisclant, tant com podia, va dir:
-Senyor batlle!… Senyor batlle!… Pietat! El meu cos és abandonat! Un aixopluc!…
El batlle va moure's ensunyat, obrí sos ulls en la fosca, alçà el cap del coixí i escoltà una bella estona. Ses oïdes s'ompliren de silenci i es tornà a adormir i passà una nit regirosa.
L'ànima d'Elsa féu cap a la casa del fosser. Hi va entrar per la gatonera i el va trobar fent una bacaina prop de la cuina amb una pipa apagada a la mà. Se li acostà a l'orella í va cridar-li:
-Bon fosser; ¡aneu tot seguit a Sabanell que hi ha un mort sense enterrar! ¡Tanqueu-lo en una caixa que encara és un tresor! Cuiteu! Bon fosser, tingueu pietat de mon cos!…
El fosser va deixondir-se tot esglaiat, mirà la seva dona i li digué amb astorament:
-Que m'has cridat?
-Jo?… No!…
-Quina llei de cosa m'ha passat!…
-Somiaves!… Vés al llit, vés!…
El fosser, avergonyit d'haver passat por, seguí tota la casa consirós, amb un gresol penjat al dit. Mirà sota dels llits, dins de tots els armaris, dalt de les golfes, i, a la fi, entrà a la seva cambra guaitant amb feresa les ombres del seu voltant.
L'ànima d'Elsa consumida i anguniosa, passà pels carrers i places del poble adormit fins que va albirar una finestra il·luminada. Era casa del metge. Hi entrà per la xemeneia i el trobà tot capficat llegint. Li tapà els ulls, li va cloure la boca i li tancà el llibre. El metge espaordit va alçar-se.
-Vés a Sabanell. Hi ha un mort, ¡porta-li un remei que faci eterna la seva bellesa!- li digué l'ànima corferida.