LA BOIRA
Avui que és Sant Marcel tots els pagesos de la rodalia fan cap al cim de la muntanya on hi ha una creu de ferro petita i rovellada que omple tota la boscúria d'un averany santificador. Mossen Albert, el rector de l'esglesieta que s'alça humil en el mont més encinglerat de la contrada, ja revestit, obre el llibre i escampa oracions que'l vent mena devers els amples horitzons que'l volten. Els pagesos es lleven les barretines i escolten les paraules que diu el capellà i que no entenen.
-Ara pregarem pels difunts d'enguany- fa el sacerdot, cercant una plana en el llibre envellit.
Les mirades es claven a terra i les frontaleres s'arruguen. La barba punxaguda de l'avi de can Lau esdevé tremolosa; pels ulls de la pagesa fornida rodola una llàgrima, tribut a aquell nin que morí de la distenta, fent-li remeis de pastors i veïnes sense que l'hagués vist el metge.
-Bé dona, no ploreu, còm ho fariem tants a casa? Ventura que Déu de tant en tant se'n duu un a ca seu!
Mossen Albert exten la mirada per aquelles immensitats plenes de pau i silenci i beneeix el terme amb el salpasser ple d'aigua beneïda.
Llavors venia l'ofrena. Cada cap de casa rebia de mans de Mossen Albert un pa beneït dels que havien fet aquell any a can Bruixa; i a en Ció, l'hereu del mas Negre, li tocà el pa més gran, que volia dir que l'any vinent ell havia de fer tots els pans per les altres masies. En Ció que estava embadalit esguardant l'Angeleta, no va poder agafar aquell pa tant gran i li caigué als peus. La noia va esclafir una rialla que's perdé entre les remors que de tant en tant feien les fulles seguidores del vent que saltava pels cimals i timberes. El xicot, que estava corprès de l'Angeleta, va apretar les dents amb malícia, i es tornà roig de ràbia mentres sentia que'l cor li tustava les costelles com el batall d'una campana infernal. Sense dir res a ningú plegà el pa i va marxar pel camí que cada jorn feia per a desemboscar el bosc d'alzines revellides.
Passà de llarg per la font que neixia cantant, entre molsa blana, humida i fresca, sota aquella pinosa plena d'encantament que s'alçava prop de l'abisme. Allí pensava dir-ho tot a l'Angeleta aquell dia de goig, amagant la seva tremolor entre l'esclat de les rialles i els rebomboris de la festa, però aquella rialla havia esvaït tota sa il·lusió, son cor era tot amargor, i en arribar a l'era de terra que tenien embuinada va rebotre el pa beneït damunt del boll de la darrera batuda i va deixar-se caure damunt la palla, enfellonit per la recordança de la rialla sola, clara, sonora i plena de musical bellesa que esclatà en mig d'aquell silenci místic i que com un eco etern ell sentia pregona, entre pensaments que l'exasperaven… Aquella rialla sols era per ell, per a befar-lo davant tot el poble; quina vergonya!… I allí, tot sol entre els pallers aromosos, sentia tota l'amargor de la solitud sense conort. El goç remader va atansar-s'hi ensumant-li els peus. En Ció va exclamar amb un gran crit:
-Ves-te'n, babau! que't mataré!…
I el goç i les gallines que pellucaven plàcidament, van escampar-se esglaiades.
No podent resistir el neguit que se li havia cargolat al cor com una serp verinosa, va alçar-se tot d'una i es posà a feinejar una bella estona. Aplegà les bardes escampades, va treure els xavegons de la pallissa, estrinjolà l'animal, i més sossegat, va atançar-se al banc cantirer per beure l'aigua gemada d'aquella font on ara serien tots garlant i rient. L'aigua que havia begut semblava que li hagués apagat el caliu de l'ira que duia congriada al mig del pit, l'enyorança de veure l'Angeleta va fer-li sentir un gran penediment d'haver-se enquimerat, i una tristor suau li invadia l'ànima lentament, com una boirada que li adormís el geni, com una manyaga de mare amorosa que li apaivagués l'agror de la malícia amb dolceses de cantúria de breçol. Va cercar el bouer per acomiadar-se'n.
-Magí, oh Magí! me'n vaig.
-I dôs, també avui tens temperis?
-Com ho sabeu?
-Ja ho mostris prou com has rebatut el pa per allí-allà.
En Ció va agafar el pa, va besar-lo i donant-lo al bouer va dir-li:
-Té, gorda'l… ja torno.
I passant d'un salt per la taparada de boix, va arrencar a fugir, amatent a guarir-se d'aquella tristícia que li embolcallava l'ànima. A engolir alegria a gorjades de llop. D'una pitrada de boig va pujar al cingle per veure si podia garlar amb aquella noia que duia al seu dedins com una relíquia de resplandors que l'atreia amb ses aromes de flor boscana. -Ell també hauria rigut si a ella li hagués caigut el pa!…- es deia, sentint que'ls peus se li esllavissaven damunt la terra on la pluja havia fet tendror. En Ció anà pujant arrapant-se a les mates humides, dins les ubagors de la boscúria, i fent una gran fressa entre els brossalls que trepitjava.
-Quina remor! deu ésser el porc senglar- va fer una veu que eixia del pròxim caminoi. En Ció va ajupir-se aclaparat de vergonya. -Si el veien allí, quina riota farien altre cop!- i romangué quiet sota les mates, sentint la vèrbola dels que tornaven de la font.
-Vatua en Ció! He tingut una bona por que es ferís!
-Que vermell s'ha tornat!- deia una dona vella, ventruda, camatorta i escaixalada.
-Un parell de samarrugues al clatell!- afegí la jove de cal Roca que's mirava un nen capgros, camús i brut de cara.
-Com ha fugit!- comentava el eugasser;- ni aquell dia d'aquella pedregada que'ns va deixar ablanits, corriem tant com ell! Ha passat l'olivet com una daina.
-No'n feu cabal; això passa al pic de la jovenesa,- va dir un vell arrugat i magristó i geperut.
-És un home com una riera d'estuf,- exclamà una dona rodanxona, bocagrossa i lleganyosa; i les rialles que eixien de les boques feien un chor que s'eixamplava en el capvespre que extenia ses clarors apagades, ple de majestat.
En Ció no podent contenir-se, va eixir de son amagatall i cridant com un boig va dir, amenaçant amb el puny:
-Abans que vingui la glaça de l'hivern me la pagareu!
-Borda'l!- cridà un de la colla.
I les rialles van esclatar més ufanoses que mai.
Com cada dia de festa, en el poble veï, al costat mateix dels graons del nàrtex de l'església, en Patllari anava arrenglerant les herbes remeieres per a fer la parada bo i esperant l'hora de la primera missa.
En Patllari és un home cepat que havia fet vida de pastor en aquelles muntanyes, on passava mesos sencers sense veure ningú i sentint les remors del vent i els murmuris de l'aigua i els trontolls de les tempestes. Ara, mig tulit pel dolor, va abandonar la cabana i emparat del renom que li havien donat les cures fetes a homes i bèsties, s'havia tornat mig herbolari i bon troç metjaire de la gent d'aquelles cases isolades entre gorgues, cimals i timberes solitàries. En Patllari era un home de ulls plens de bonesa, de paraula tremolosa i màgica simpatia; tots els seus compradors se sentien prop d'ell embaumats per un consol confortant. Tenia el dó de posar en tots els cors una bona sembradura d'esperança.
-Valga'm Déu! Això dieu que no té cura!… Com, Mare de Déu, no venieu abans? Aquí teniu herba del meu, sant cristià! Preneu això que us farà bé!
El metge del poble era un saberut de ciutat que va arreconar-se en aquelles muntanyes per que patia del pit. Tenia les celles unides i la mirada sempre aspre i parlava malhumorat, reptant sempre que no l'entenien o li feien qualque pregunta. La gent en sortir de casa seva anava a veure en Patllari. A aquest el miraven com a un vell profeta ple d'amor entre la gent que'l voltava embadalida.
-Mireu, Patllari, aquesta nafra… l'he feta llepar pel goç, li he posat greix de serp, oli de llargandaix i no em passa! ¿què hi farieu?
-Vos, Patllari… jo pla soc perduda! Quan a un se li comença de girar la garba!… Mireu, ara el sogre s'ha ferit i tot el sant dia demana… ¿no teniu un remei perque no mengi tant?
-Patllari… bons dies. Mireu-me aquesta noia que està magra com una esquerda! No vol menjar gota!
-Valga'm Déu!… tot això vos encaparra?- exclamava aquell pastor ple de bonhomia. -Mentres les muntanyes facin àrnica, camamilla, herbes de les set sagnies, herba blanca, herba sanguinària, herba del mal gra, no patireu, sants cristians!- i tots feien un sospir com recaptant la flaira de l'esperança més reviscoladora.
-Vos, Patllari, mireu aquell home que ve de lluny; ha fet deu hores de camí!
-Valga'm Déu!… i dôs, què teniu, sant cristià?
-Mireu, no hi veig res i per rellans he sentit parlar de vos i ací em teniu.
-Valga'm Déu! expliqueu-vos.
-Tot me ve d'un enfadament i d'una alteració, sabeu? Vaig tenir un rebull i les sangs van posar-se al coll, emprò després van baixar a la perdiu i després van pegar cossa al cim del cap i vaig veure mateix que bromes i més bromes; va venir-me un encaparrament i llavôs vaig quedar cego de la vista, sabeu? Prou van dir-me que anés a terra baixa, emprò he tingut por dels metges… si'm fan peració i de primer raja la sang bona i sols me queda la dolenta adins, què? Dôs ara jo vull probar les vostres herbes!
-Valga'm Déu!… Tot això fugirà!; preneu l'herba de les set sagnies,- i en Patllari feia una explicació llarga i complicada de les bullides, proporcions i hores en les quals havia de pendre l'herba miraculosa.
Era un matí de prodigiosa transparència. L'aire estava embaumat de sentors agradoses dels camps dallats de poc. Les primeres batallades de la missa van escampar-se en l'ambient ple de frescors, i pels corriols i camins van fer via més depressa les rues de pagesos que venien vestits de les festes, amb el ronçal al braç i les mules lluentes i cavalcades per les dones, netes, virolades i rialleres.
Quan el mateix capellà estirava, en la fosca del temple, la corda de la campana, per a donar el segon toc, la plaça dels porxos va quedar ben curullada i la bunior de la gent omplia la quietud d'aquella matinada esplendorosa. Tot seguit van fer-se les parades de pollastres lligats per les potes, fruites lluentes, llegums, formatges recuits, esclops i eines de conreu.
L'Angeleta seguia les parades riallera i formosa i jove, esguardada de lluny per en Ció que s'amagava darrera la figura patriarcal del vell Patllari, temerós que li coneguessin que sentia el rosec de la recança d'ençà que va amenassar-la. La noia posant-se la caputxa blanca, va entrar a l'església. En Ció va atansar-s'hi per a dir-li que allò que va dir aquell dia no anava per ella, però el cor li tustava fort, cuidant ofegar-lo; i va quedar-se en la porta amb els ulls fixos en l'Angeleta, fins que les tenebres del temple van engolir-la com una nit.
-Patllari, só un malaurat!- exclamà en Ció.
-Valga'm Déu! També tu malalt?
-No hi a cap home tant dissortat com jo, per totes aquestes altúries! Deu-me un remei per rebaixar les sangs… pels cops de geni… la ràbia em rosega com un corc!
En Patllari el llucava fixament com un cas desconegut i ple de dificultat, i després de cavilar una bona estona, va dir-li amb tó solemnial:
-Mira, si'm creus et curaràs i si no, faràs cap a la desgràcia. Quan te vingui un cop de geni, omple't la boca d'aquesta llevor i respira vuit vegades, ben a poc a poc… senya't deu colps, i llavors respon amb força calma!
En Ció va romandre esmaperdut, donant tombs a sos pensaments. Es veia el més desgraciat de la contrada, mirant com tothom garlava i reia sota aquell cel ple de blavors. Ell no gosava atansar-se a ningú perque tot seguit les rialles es fonien, les converses s'apagaven. Era com un goç foll que tots havien anat arreconant pel seu geni, i ell se sentia bó de cor, lluny de les rencúnies corsecadores i de les venjances enverinades. Tot seguit li havia esclatat l'espetec del geni, se sentia enfosqueït de tristor, apenat i retut en veure mortes una a una les amistats. I tant de bé com feia sempre a tothom quan estava serè de cor! Ara mateix, estimava l'Angeleta i amb la geniada del dia de l'ofrena, l'havia allunyat, pot ser per sempre més! quines mossegades li donava la vergonya en veure passar prop d'ell l'Angeleta poruga! En lloc d'amorosir-la va esglaiar-la, i per això sufria una punyida constant que'l torturava.
L'Angeleta va sortir de l'església entre una munió de caputxes blanques i negres, de barretines fosques i vermelles, cargolades damunt de les testes dels homes que encenien les pipes ennegrides, bo i espolsant-se les genolleres de les calces de vellut de cotó amb les vares de freixa que empunyaven.
-Patllari, veneu-me sang vostra! vós que teniu tanta de calma!- suplicà en Ció, desesperat.
-Xarric! quines coses dius!
-Mireu Patllari, que jo si no'm curo!…- afegí en Ció alçant el puny.
-Ara… omple't la boca, respira vuit colps, senya't deu voltes, afanya't! cuita! atura't la sang!… la veig pujar com una rierada!
En Ció va asseure's a terra atuït com si hagués passat una malaltia.
L'Angeleta de can Lau vivia en la casa més menuda d'aquell escampall de masies amagades entre muntanyes gegantines i rocoses i voltada de boscúries plenes de fosquetats i xòrrecs que s'esmunyien com a avergonyits en els ubagors de les fondalades mudes. Al cim de la muntanya més pròxima hi havia un prat voltat de cingles. Allí l'Angeleta fent pasturar la vacada, passava les hores lentes, quietes com a hores de malaltia, espargint sos ulls per les immensitats que la voltaven, gaudint l'encís dels cimals clapejats de neu, de les matinades calitjoses, dels núvols que avançaven per la blavor del cel canviant de forma calmosament.
Avui que la matinada era teranyinosa, tantost hi havia pujat amb el bestiar, va albirar en la fondalada una boirina que anava pujant i engrandint-se, muda i freda, embolcallant els avets i la cascata d'argent eternament remorosa.
L'Angeleta va asseure's com cada dia en un penyal enasprat i allí mormolà una cançó plena d'enyorament, tot fent mitja. Després va emmudir; ses mans van aturar-se i sos ulls van perdre's en una mirada vaga; tota ella era un pensament. Aquell any era ben trist per ella… El dia de la ofrena no va poder parlar amb en Ció, i va ofendre'l, i ell fins va amenaçar-la, i ara passava prop d'ella cavilós, i ella no gosava dir-li res.
Quan va mirar amb sos ulls encantats va veure's tota voltada de la blancor densa, quieta i freda de la boira silenciosa i fatídica. El ramat gairebé no's veia; molt esblaimat, podia albirar-se un vedell petitó que estava al costat de sa mare com a esporugit. De tant en tant la boirada esdevenia lluminosa i fins enlluernava: després tornava a enfosquir-se, eterna, atapeïda.
L'Angeleta va sentir una basarda que li donava neguit: -I si un animal se li estimbava com va passar al pastor de can Brú!- La trincola del bou esqueller sonava plàcidament en el silenci de la boira que mullava la cara de l'Angeleta amb unes gotes menudes, com una polsina de cascada.
Apar que la boirada entri pels ulls i embolcalli els pensaments i refredi el cor, apar que volti l'ànima com si fos un arbre… Aquell silenci, aquella blancor sempre davant de la mirada, va donar a l'Angeleta una mena d'ensopiment que li feu aclucar els ulls per a no veure aquell vel que anava passant! passant! sense mai acabar-se.
Tot d'una, l'Angeleta va alçar-se amb esglai. Va semblar-li veure darrera una vaca, una figura d'home. Es passà les mans pels ulls ensunyats i es quedà corglaçada. Era un home que s'atansava decidit envers ella; venia de pressa, com si la boira no fes nosa a la seva mirada escorcolladora. La noia sentia que'l cor se li estrenyia i les mans li tremolaven i per sa espinada passava una fredor, talment com si una mà macabra l'amoixés.
I va posar-se a córrer boira endins; i es va sentir de cop i volta, una remor de pedres que se esllavissaven i després queien a la fondaria de l'abisme; i la boira com presa d'un èxtasi romangué immòbil, gebrada, infinita.
En Ció restà enhartat, amb la pensa buida i els ulls que li sortien de les caçoletes, com si volguessin fugir de la boira. Sos llavis tremolaven i ses cames romangueren ertes, clavades a terra com dues estaques, ran de l'abisme curull de boira. Com no se sentí res, ni un xiscle, ni un respir, pel magí d'en Ció passà ufana la idea de la mort, i com si ell es deixondís d'un encantament, va girar-se i reculà estemordit per a cercar delirós la devallada…
Com un esperitat va esmunyir-se cap al fons, pel barranc, per a salvar-la i recerar-la i assegurar-li cuitosament que ell l'estimava, que havia arribat a aquells topants perque la boira l'emparés, esborrant-li la cara, que sempre se la sentia com amarada de vergonya, i després dir-li que no fes cabal de l'amenaça, que ell era un covard, ben mirat i que en Patllari li havia donat un remei per a ésser bó, ben bó, no fer por a ningú i ésser estimat de tothom, fins d'ella!
I al seu darrera anaven caient una restallera de rocs.
I va arribar al fons de tot, i allí, entre els penyalars, l'aire era clar, no hi havia boira i es veien les flors del riberal gronxant-se en el ventijol; les remors dels xaragalls eren amigables, i les aigües del riu desfilaven damunt els còdols arrodonits, cobrint-los d'un vel d'escuma, com la testa d'una núvia. El cos de l'Angeleta no es veia en lloc. En Ció el cercava panteixant, i res, els esquitxos que feia la cascada volaven pels aires i un raig de sol va il·luminar-los fent totes les coloraines de l'arc de Sant Martí.
-Deu ésser riu avall!
Les aigües tenebroses del gorg pregon se removien fent una riuada d'escuma. En Ció se sentí vençut. Va recolzar-se en una penya humida sentint la remor eixordadora de la cascada pròxima. I una gralla negra, volava damunt del seu cap fent una cridòria misteriosa en la solitud d'aquella fondalada.
-Ció!- feu una veu que gairebé no es sentia.
En Ció va mirar la boira que passava pel seu damunt.
-Ció!- va sentir-se altre vegada.
El xicot va romandre espalmat… ¿No seria pas l'ànima de l'Angeleta que'l cridava?
-Mare de Déu del Mont!… torneu-me l'Angeleta- va exclamar en Ció, cridant, i mirà adalerat per tot arreu.
-Ció, soc aquí, al cingle! Corre que l'arbre peta!
El xicot va mirar dalt i va veure molt borrosa l'Angeleta agafada fortament a un avet que va copsar-la entre ses branques obertes, com uns braços paternals.
-Angeleta! Angeleta meva! ¿Ets viva? No't moguis,… espera't!
Quan en Ció va arribar a dalt, ran del cingle, semblava un desenterrat, ni habilior tenia per a parlar.
-Té la faixa, lliga't el cos,- va dir amb molta de pena.
L'avet mort de l'abisme, que sostenia la noia, tenia les branques blanques, pelat, sense una fulla. La boira s'anava aprimant i l'avet cruixia.
-Afanya't Ció…, que caic!
L'Angeleta es moria d'engúnia arrapada a aquell avet, amb els ulls estretament closos per a no veure la buidor aclaparant on queien ses gotes de suor.
La boira fugia depressa com a esgarrifada de sentir els cruiximents sinistres de l'avet…
En Ció li allargà la corda dels crepistells que havia tret dels bous de la carreta que seguien pasturant indiferents.
-Lliga't.
L'arbre pelat feu un cruixit paorós. En Ció tot pujant l'Angeleta havia arrencat l'arbre mort.
L'Angeleta era dalt. En Ció semblava trastocat, plorava i reia a l'hora i besava amb neguit les mans sagnoses de la pobre noia, que reia com una histèrica i tremolava de fret. I vet aquí que en Ció va agafar l'Angeleta en sos braços… Tot seguit feu un crit triomfal al goç remader, que va juntar la vacada escampada; i la parella va devallar, dient-se que s'estimaven; i tot els semblava que reia com ells, el sol reconquerit que'ls acaronava, la boira que's fonia depressa, com avergonyida, les flors bosquetanes, els xòrrecs frescals, les vaques que'ls seguien i el goç pelut que saltava a llur voltant com si conegués que la felicitat els coronava… i fins l'abisme immens va semblar-los una boca, la boca de tot el món oberta per a una riallada alegre, plena de sonoritats i armonies.
(Pirineu)
LA CONGESTA
La Sisca no pogué contenir-se per més espai. El seu nét cada cop estava pitjor; tenia els llavis morats i respirava amb fadiga; els ulls havien perdut aquella vivor plena de candorositat corprenedora.
La pagesia era tota llunyana i el metge més saberut de la rodalia era el senyor Pau, que per la mainada tenia molt bon ull… però, afeblit pels anys i mig tulit pel dolor, ja li era impossible de fer sis hores de camí, dalt d'un mul, baixant i pujant pels camins pedregosos entre abismes i solituds. I la visió d'aquell infant que's fonia amb rogall aspre com la serra, com d'una serra cruel que li tallés la vida, era terrible, encongia el cor; aturava el respir de tots els que'l sentien.
La Sisca, aquella pagesa fornida i caramassera, que tingué deu fills, que mantingué el seu home ferit una munió d'anys, que duia feixos de llenya i menava la carreta com un home, de sobte, sentint- se una onada de voluntat, s'alçà resoluda del costat del breçol, feu un senyal al seu fill i, agafant-lo pel braç, va dur-lo cap a la llar ennegrida, l'assegué a l'escon de fusta despintada i va dir-li a cau d'orella:
-Mira, Tòfol, el teu fill està molt atrapat.
-Bé ho veig prou!
-La Rosalia tot just fa cinc dies que's lleva, no cal pensar amb ella.
-Bé ho veig prou!
-Anem tu i jo a veure amb el nen el senyor metge, que hi dongui un cop de mà.
-Anem-hi,- digué resolt en Tòfol tot mirant els clamàstecs fumats, enlairadors d'una olla de aram damunt d'unes brases de pi mig enceses, que escalfaven un gat arropit i dormilega.
El naixement del nét de la Sisca tingué un ressò esclatant per tot aquell escamot de pagesies isolades que formaven un poble, amagat de muntanyes gegantines, sempre clapejades de neu, i on el llop udola sembrant de paor tots els indrets, en les nits fosques i llargues dels hiverns.
Quan va nàixer aquell infantó, la Sisca, amb veu ronca i movent els braços enlaire, anà de casa en casa cridant adalerada: -la Rosalia ha tingut un noi!- i per totes les finestres, reixes i portals sortiren testes de velles i joves i infants, i una onada d'alegria passà superba pels cors d'aquella contrada… Feia tres anys que només naixien noies. Tothom creia que era, que deia el conco de can Pelat, una maledicció divina. Fins se parlà de fer rogatives perquè Déu enviés a aquelles terres xicots de braços fornits per a menar les arades i enlairar les forques i fer voltejar les batolles.
D'aquell dia ençà, a casa la Sisca tot eren raons entre les veïnes i parentes. El pobre hereuet no tenia pau ni repòs, totes volien breçar-lo, vestir-lo, besar-lo i donar-li el pit. Li deien el «Jesuset de ca la Sisca», i els seus peus havien rebut més besades amoroses que'ls del Jesús Infant de la sufragània de la vora.
Ara que aquella relíquia vivent se veia sota'l flagell d'una malaltia cruel, tot eren exclamacions i sospirs, tot llàgrimes i esgarips. Les herbes miraculoses sortiren de la foscor de les caixes i armaris, els ungüents i els olis més rancis dels pots i ampolles polsoses. Era un seguit d'anar i venir de totes les masies cap a ca la Sisca. S'anà fent una corrúa concirosa, adolorida, de totes les dones del poble que no parlaven de res més:
-Què fa?
-Igol, l'oli de llargandaix no li ha fet res!
-Pla estem perduts!
I sense acomiadar-se, tothom feia son camí duent remeis i rumiant oracions. Fins el pastor va dir-hi la seva, però ningú'l va creure. No més era bo per ossos trencats i juntures inflades.
S'esqueia ser l'Agost, les darreries de l'Agost. El blat prenia un color d'or i ben tost el volant faria feina. La dalla amb son ritme sinistre, havia fet caure les flors de les prades, escampadisses de alegria i sentors reviscoladores. Un estol de dones de vestidura fosca i pentinat llis removien l'herba tallada amb unes forques lluentes i llargues. Dalt del cim sonava de tant en tant la trincola de les eugues que pasturaven damunt l'herba curta i humida movent la cua llarga d'un cantó a l'altre amb lentitud augusta. El riu mormolava entre'ls abets centenaris mig arrencats pels torbs… La cascata entre'l rocam abrupte, cobert de molsa, entonava una cançó infinita; i el vent, mig infant, mig orat, removia l'aire ple de perfums entre'ls verns i pollancres, els clavells i boixos, les falgueres i mentes, fent una remor victoriosa que s'alçava fins els núvols del cel! Quan el sol atalaiava aquest ambient esplendorós i reblert de vida, per damunt dels cims rocosos, nuus de vegetació, la Sisca i en Tòfol sortiren de casa. L'avia anava dalt del mul amb el seu nét embolicat, els ulls plorosos, la barba tremolosa i el cor arraulit. En Tòfol, capcot i gorgolant amb el ronsal al braç i la vare a l'altre. El goç d'atura, anant i venint amb el morro arran de terra. Tothom sortí a veure aquell pelegrinatge de dolor, a veure l'heroica Sisca per encoratjar-la i acompanyar-la un bocí de camí, però ningú ho feu… les llàgrimes enterbolien els ulls, la emoció empresonava els llavis… tot fou silenci, un silenci que entrava a l'ànima… era aquell silenci que regna a les grans penes on la flor del consol no pot arrelar-hi. Dins les eres i camps, els homes aturaven les feines, sigilosos. Sols les oques blanques i feixugues, al veure'l goç d'atura, fugien alçant el bec i amb greu cridòria.
Ben tost van allunyar-se vora del riu, i restaren voltats d'una boscúria atapeïda de pins borts. La remor dels seus passos de tant en tant desvetllava una fressa en les verdisses properes, els ocells emmudien i els esquirols saltaven d'una branca a l'altre. En passar per les envistes de la terra que menava, en Tòfol sentí l'aclaparament de veure-ho tot endarrerit… el blat per segar, els pèsols per batollar; altrament, encara no havia pas anellat els garrins, ni llimat els ullals del goç. Al neguit de l'home de treball se juntava el dolor de pare acorat; per un instant sentí un defalliment; sentí que les forces li mancaven, i capolat s'agafà a la cua del mul per a seguir la pujada aspra que s'alçava davant dels seus ulls. La Sisca que a cada pas de l'animal feia un moviment de cap, s'anava encorvant sota'l corcó d'haver estat vanitosa llavores que nasqué'l noiet, i d'haver emprès els camins feréstecs amb aquell infantó a l'agonia.
Passada la primera collada, la natura esdevenia plena d'asprors. Semblava'l reialme de la mort, cap arbre, cap flor, cap bri d'herba… tot eren roques abruptes sense vida, tot eren pedres caigudes dels cims i esmicolades… era aquella contrada com l'esquelet immens d'un món finat segles enllà! Feia feresa d'avançar per aquell corriol amagat entre tanta grandiositat estèril. El riu que s'anava fent petit, petit, se va fondre silenciós dins les entranyes de la terra… Aquells dissortats enyoraven la remor de l'aigua que'ls aconortà, i en aquell silenci i solitud, feixucs damunt les pedres seques, s'oïen els respirs del mul i la ranera aspra i rítmica del minyonet que s'acostava a la fi, cada vegada més moradenc i amb els ulls entelats.
La Sisca mirava adalerada, esmaperduda d'un cantó a l'altre… ni una cabana, ni un remat, ni un arbre, ni un cloquer esperançador! tot immensitats superbes, tot pedres silencioses, tot solitud feréstega. El sol ponent feia nàixer grans ombres pels vessants de les muntanyes, i en mig de la vall se ajocava endormiscada i quieta i somiosa, una boirina que anava creixent… creixent!
De sobte, la vella feu un xiscle: el Tòfol sentí una extremitud; el mul es deturà i el goç va romandre quiet mirant el seu amo.
-Fill meu, el nen, s'està acabant.
-Oidà! sí! la Rosalia!…
-Verge de Nuri! feu un miracle! Tòfol, vés a cercar aigua que el batejarem! corre… per Déu! que s'acaba!
El noi va mirar arreu esfereït movent el cap i apretant els llavis. Feia tres hores que havien deixat el riu; la cabana d'en Negre, la font de la Teula, l'ermita de Núria, tot era llunyà.
-Mare! Allí hi ha una congesta!
-Anem-hi!
Corrent com uns orats van arribar-hi, torçant-se els peus damunt la pedra fullada i els rocs cantelluts. La Sisca s'agenollà damunt la neu i va esgarrapar-la amb follia per omplir-ne ses mans, i l'apretava nerviosament damunt el front de l'infantó perquè es fongués i esdevingués aigua baptismal… la neu cruixia i s'enduria entre les mans balbes… Llavors la Sisca l'escalfà amb son alè febrós, i sentí que una gota li solcava la mà, i feu un sospir.
-Jo't batejo en nom del Pare!…- i caigué una gota damunt el front del minyonet, que restà tota quieta.
I passà una estona cruel… el morent sols respirava de tant en tant. I caigué una altra gota:
-I del Fill…- En Tòfol agafà les mans plenes de neu de la seva mare entre les seves i apretà… els ossos cruixien, i caigué l'altra gota.
-I de l'Esperit Sant…! Lloat sia Déu; ja és cristià!-
La Sisca, lliure del neguit, abraçà el seu nét i el petonejà frenèticament, i en Tòfol se donava colps de puny al front de veure el seu fill mort damunt la neu com aquells ocells morts pel fret, que quan ell era menut, cercaven sortint d'estudi.
Entretant la boira s'anà engrandint, muda, lenta; i pujant confiadament per les muntanyes envolcallà la congesta, fent de mortalla al «Jesuset de ca la Sisca». La pobre avia al seu costat plorava sense consol. Les llàgrimes ardentes fonien una mica la neu… era la inscripció dolorosa de aquell episodi que la boira amagava, perquè la primera estrella que avançava il·luminada davant de la nit, no sentís la tristícia d'aquell poema de dissort!
I les muntanyes, com si meditessin els plors de la Sisca, els repetien ecos enllà… I tres isarts, que plens de gentilesa miraven esglaiats la boira, sentint els sanglots, van fugir com un llamp pel cim de les rocasses més alteroses.
GEMMA
En Janet caminava cap-jup. Tot just clarejava quan va arribar a la platja de Sabanell per a endegar els ormeigs de l'art. Prop de la cabana dels carrabiners hi havia una noia jove recolzada en un pi, amb el mentó apoiat en els genolls i els ulls perduts en l'infinit. En Janet en veure-la va dir-se: -Ja en tindré una més a la colla.-
Lentament, amb una lentitud trista, van anar arribant la gent de l'art. Avançaven feixucs i ensonyats damunt la sorra polsosa que llindava amb la pinada atapeïda, on creixien les mates de romaní, semprevives i clavells. Un a un, en veure a aquella jove arrecerada en la soca revinguda del pi, que mirava fixament la mar com si hi cerqués un nàufreg engolit per una onada, van pensar:
-Un altre a patir misèria.-
La desconeguda restava indiferent a tot. Immòbil com una estàtua, amb la pensa xuclada per un pensament i el cos cargolat per la gebror de la nit, sembla l'imatge vivent d'un dolor constant, d'aquells dolors que nit i dia cauen damunt l'ànima com cau el degotall eternal en la ubagor de la bauma misteriosa.
En la quietud de la matinada plàcida, se sent la cridòria dels homes i el caro de l'art és varat; negre i amb els banyots a popa, apar un escarabat gegantí que camini a flor d'aigua. Els pescadors boguen de pressa, a posta, per a fer cansar en Perot, aquell vell de l'art que sempre botzina i el patró entre tant, dret a popa va llençant al mar una corda que s'enfonza en la foscor de l'aigua fent una munior de bombolles petites que pugen tot seguit i es fonen. Després llença la xarxa eixuta i fosca que resta una estona ensurada i amb la gola oberta arriba lentament al fons de la mar inflant-se com una bomba de paper.
Ja són en terra. A cada cop de corda s'hi fa un ramell de pobres… és el pelegrinatge del treball que cada matinada compleix, com una cordada de damnats, la sentència que sentí Adam fugint del Paradís. De primer anduvi, la corda regalimosa costa poc de fer seguir; després esdevé feixuga i els cossos s'inclinen tivant de la singla, i els peus s'enfonzen en la sorra humida de la mulladina matinal, les frontaleres se sembren de gotes de suor i els respirs se senten plens de fadiga. De tan en tant, les dues colles s'atancen als crits que fa el patró:
-Gonta… gonta de llevant.
-Vinga… Vinga!…
-Tomba! Tomba!
-Amunt… que és sa darrera corda!
Ja surten els calons i les pannes. Les surades es breçolen damunt les ones que lluen amb la primera mirada del sol ixent.
En els cors de la gent de l'art, aleteja l'esperança, neix el desfici de veure ço que han hajat. Tots pugen i baixen de pressa per la platja, estirant amb coratge la xarxa amb els estrops i fent crits per a atiar els companys mentres la mestra s'acosta a cada respir.
-Aneu baixant l'art.
-Vinga! Amunt minyons!
-Vinga, vinga que ja eixuguem!
La gola de l'art es clou. Tots estiren a la una i la borsa resta damunt l'arena. Se sent la remor del peix que cueteja, i tots els ulls s'aboquen a la xarxa.
-Es pa nostre de cada dia!
-Que Déu n'hi dó!
-Bona calada, Janet.
Van obrir l'art mentres els peixos menuts passaven per les malles, i, cuetejant frenèticament, assolien les ones i fugien. Els pops movien les potes com si fossin verms. Les sèpies escopien tinta i els rogerons feien fressa entre les algues arrencades del fons i les pedres que havien seguit. En Janet omplia els coves de peix morent i en Perot en curullava sa gorra. Dos bailets peu descalços agafaven els que restaven entre les malles per a escar.
La cridòria i les rialles s'alçaven triomfants. Totes les cares eren resplandentes… l'alegria esplendorosa regnava a dolls, el sol era rublert de claretats i el vent passava rioler damunt la mar…
La desconeguda mirava més fixa i més lluny; estava més consirosa, semblava més quieta, com si hagués perdut el ritme del respir… els miserables de l'art, en obirar-la altra volta, van dir-se plens d'estranyesa: -Qui sab si és boja?-
El mar és fosc, els barberols s'allarguen a batzegades enfosquint l'aigua, i una nuvolada atapeïda romàn davant del cel… de tant en tant els núvols s'obren, i els raigs del sol fan en la mar una ratlla d'argent… talment apar una espasa que juri damunt de les onades… l'horitzó és clar… una parella de llaguts s'acosten en popa la valenciana, semblen dos gonfarons d'una processó que deu seguir ones enllà.
Les feines de l'art han estat lentes i fadigoses. Els fronts regalimosos estan solcats d'arrugues, i les ànimes tenen un tirat de melangia. És una matinada plena d'asprors. El maià de l'art ha arribat al rompent de les ones poc curull i el peix és petit i de poca estima. La gent de l'art està estemordida, trista i vençuda.
-Anem a treure! Avui no farem cap més volt!-
Els miserables s'agafen a la corda del palanquí per a treure el caro; a cada estirada els bocells s'alcen sobtadament d'en terra i tornen a caure com si fossin presa de les darreres extremituds de la vida. L'embarcació pren els pals enseuats, mentres la quilla i les escoves regalimen i el dui raja una aigua tèrbola que fa un forat a la sorra.
-Booooo!
La corda s'afluixa i resta damunt l'arena i la gentada s'allunya muda i consirosa. En Janet carrega la pipa i crida:
-No marxeu… no marxeu… avui mus havem reventat l'ànima i no hem hajat ni per comprar una agüia… cotra peixots i dolents… no cal que ploreu… aneu a câ vostra a cercar sa cofa, que's Rector avui fa almoina.
-Qui la fa?
-S'Americano de cân Roc… homes i dones; els nois no hi poden ensena.
-Airu amb ell!
-Veus, Perot, no renegus! val més això que sa tortuga esborneiada de l'altro dia… ei! Xixu! no fassus es baganau!
-Orsa!… Orsa! veus, això és una bona muixangueta per un dia de mala calada.
I tres dels més acorats van agafar-se del bracet i resplandents de goig van anar-se'n cap a la vila tot cantant:
Tam patantam, Pauleta gonyes dins quan plóu i a la matinadeta quan la puput fa l'ou.
La noia desconeguda romàn encara recolzada al pi. Ara mira embadalida l'estol que passa pel seu davant… li fa feresa restar altre dia sola i trista corsecant-se de fam i tremolant de fred abandonada… Instintivament va allargar la mà mentres de sos ulls brollaven dues llàgrimes.
-Ai la mare! que captes?… vòs peix, gonya'l!
-Que tens ses mans de senyora? para ment que sa corda te faria muletes!
La Monja va atansar-s'hi i va dir-li amorosament:
-Vina amb nosatros, avui hi ha almoina a sa missa, vina que prou se't veu que portes gana en viver!
La noia inconeguda no tenia esma de moure's. La debilesa l'atuïa, i fent un gran esforç va alçar-se mentres sa faç es contreia adolorida per a canviar de positura. Després va llambregar esfereïda al seu entorn i seguí prop de la Monja el caminet que giragoncejava entre la pinada on havia passat dos jorns perduda.
Llavors la munior de l'art va esguardar-la sense parpallejar i en tots els ulls s'hi sembrava les primeres resplendors de la simpatia. Era alta, prima i gentil. Hi havia un segell senyorívol en son posat que la feia encisera. Sos ulls que havien perdut aquella fixesa esfereïdora, aquella immobilitat de orada, prengueren una dolçor plena de bonesa i sa mirada passava per tots els ulls confiadament, com un ocell que salta d'una branca a l'altra de l'arbre on té el nial. Els pobres de l'art van corpendre's en veure sos vestits romputs i tacats abans d'envellir. No duia cap sorgit ni cap pedaç, ni cap peça descolorida… era una roba mal tractada de poc temps, sense rastre d'unes mans curoses que volguessin repassar-la. Les sabates de xarol rompudes i no encara arrugades pel caminar. Sols en una orella duia una arrecada, i son cabell no era pentinat de dies. Era com un vaixell que havia sofert un temperi sortint de la mestrança… i aquella cara tan esllanguida, aquella boca closa, muda, morta per tota paraula… aquella mirada adalerada d'una mica de caliu, guanyà aquell aplec d'ànimes corcades pels sofriments, que veien en la desconeguda una miserable nova, sense el cor endurit davant la misèria, ni la pell colrada davant el sol i les fredors, les mullenes i ventades. Per això quan la Monja va allargar-li la mà i ella va alçar-se amb el cor inundat d'enterniment, la gent de l'art va sentir-se anguilejar el calfred de la emoció. -És tota una senyora que amb nosaltres vé a captar!-
Al passar pels barris dels pescadors, una riuada de mirades seguí la inconeguda que feia bracet amb la Monja. La captaire nova amparada per sa distinció, joventut i bellesa, va deixondir la bunior de mil converses misterioses.
-Ai la mare! tu, mira què porta sa Monja!
-Qui deu assé… sembla filla de senyossus.
-Diriu que la só vista i no sé on!
-Mal aventurada… deu haver fet algún cappatuf.
-No me'n fiariu pas d'una noa aixís!
La església del poble mig enrunada és al cim d'un turonet. Els murmuris de la mar hi arriben com una oració llunyana. La ventada flairosa hi entra confiada com una devota, i els Sants barrocs apar que somriguin joiosos en els ninxos en veure la munior dels pobres de l'art que hi entra consirosa. Uns cerquen la pica, tot palpant la fosca fins que senten la fredor de l'aigua quieta que'ls mulla els dits negrosos, i després de senyar-se, cerquen l'altar il·luminat on diran la missa. Altres, es lleven la gorra i avancen lentament entre els bancs arrenglerats, obrint els ulls i arrossegant els peus amb temença d'entrebancar-se. En Perot, malmirós, s'amaga la pipa de canya mig encesa a la butxaca per a aprofitar el tabac; i la Monja, de parella amb la desconeguda, s'agenolla, i mouen els llavis atiades per una devoció que'ls fa trenar oracions eixides del fons del cor.
Mentres el senyor Rector diu la missa, els homes miren els recons del temple i llegeixen les inscripcions de les sepultures que lentament van fent-se visibles als ulls enlluernats. Les dones més velles fan capbuçades, vençudes per la sòn i les més joves garlen a cau d'orella. Quan la Monja s'alça tots es posen drets i quan s'agenolla tots fan besar les lloses fredes del temple a sos genolls endurits. Quan la Monja es fixa amb mirada reptadora, s'apaivaguen les converses i moren els somriures continguts en els llavis irreverents… i aixís, davant la indiferència innocent d'aquell pinyoc de dissortats, passa l'aroma vivificant del mateix Déu. Diria's que aquells cors no sentien reflorir l'unció cristiana perquè eren entumits per les rosades matinals i encarcarats per les salabrors dels temperis.
El sagristà, aquell home de veu prima i esguard humil, agafa una taula que hi havia darrera l'altar major, la cobreix amb un drap vermell i la deixa al bell mig del presbiteri. El senyor Rector ix de la sagristia amb sotana i roquet i apoiant-se en la taula diu: -Germans, avui per voluntat d'una ànima agraïda al bon Déu Nostre Senyor, tindreu una caritat ben bona; cinc pessetes per cada u, dos bons de carn i pa, i pels homes, uns quants cigarrets…- Per l'ampla nau de l'església s'escampa un murmuri de joia. -Mes abans vull que sortiu d'aquí amb una cosa per la vostra animeta, i això ho faré jo ben curtet perquè no vull cansar-vos i perquè en lleveu profit… Una mica d'atenció i quietud, oi? Estimats germans,… a tots els que sou aquí aplegats vos junta una condició comú,… sou pobrets… mes el que siguin pobrets no vol dir que siguin desgraciats. Se pot ésser pobret i alegret… i creieu que l'alegria és la millor felicitat. I, on podreu anar a cercar aquesta alegria?… on? aquí… a la casa de Déu… aquí, dins la tranquilitat de conciència! Creieu que els rics són feliços? Sabeu que diu Jesucrist que ningú pot servir bé dos senyors… Vosaltres que no teniu el verí del diner podeu servir a Déu! i servint al bon Jesús sereu més resplendents que aquestes senyorasses pecadores plenes de joies i perfums i que tenen el cor com un carbó. Lluiteu, doncs, contra els pecats… que els pecats són com els polls, si no es mata el primer se n'omple tot el cap! el que renya fa camí a l'amenaça, el qui amenaça fa via a la ira, l'ira porta a la rencúnia, i la rencúnia al crim! Estimats pobrets de l'art, alceu els cors a Déu, que'ls nostres sufriments sian graons per a pujar al cel! allunyeu les envejes, tingueu l'ànima pura, clara i santa! i volareu com les gavines damunt les ones de les maldats… i deixareu les ànimes pestilents entre les riqueses infernals!… pobrets i bruts, podeu entrar al cel, que Déu no mira pas els vestits ni les…
Sobtadament esclatà entre la multitut embadalida un plor de condol que feia estremir. El senyor Rector va callar i tothom va girar-se envers el lloc on se sentien aquells sanglots. Era la desconeguda que oblidada de tots plorava, tapant-se la cara i sense conort.
-Què té aquesta?
-Qui és?- feu el Rector tot estranyat.
-Una noa.
-Ja ho veig… però qui és?
-Poc la coneixem. Sa Monja l'ha feta seguir.
-Era als pins com una òliba enlluernada.
El senyor Rector va llambregar-la encuriosit, sentint el goig de veure-la penedida i amb llàgrimes de compunció arrencades per les seves paraules.
-Mireu's com plora… carets de Déu, això trasbalsa!
-Deixeu-la plorar… plora, noa, plora, que ses penes són com es bacallà, remuiades passen millor… plora noa, que l'aigua fa baldeio… veritat?
-Jo no puc sentir-la! me trenca es cor!
I la desconeguda avergonyida entre tantes de mirades i no podent contenir-se aquell doll de sentiment, aquella dèu de tristor, va alçar-se tot d'una i marxà de pressa cap a fora del temple, i allí davant del cel i la mar que's veien radiants, inundats de claretats i de bellesa, se sentí reflorir un bri de consol reviscolador que anà creixent, com una alenada beatífica que baixés del cel per a envolcallar-li l'ànima amb sentors vivificants!
La Monja va sortir al seu darrera, li donà l'almoina que li pertocava i, mirant-la amb els ulls lluminosos d'emoció, va dir-li amb veu tremolosa:
-Mira, noa… llàgrimes de bona mena porten esmena… vina a ca meua i seras aquella fia que Déu me té al cel!… t'hi retires… t'hi retires força,- i va abraçar-la plorant dins d'un cèrcol de mirades ploroses.
Tant bon punt la noia desconeguda va arribar a casa la Monja feu un sospir rublert de goig.
L'ambient d'aquella llar honrada i humil va evocar-li l'idea de la benaurança que gaudeixen les ànimes santificades. Presa d'una il·lusió d'infant va asseure's a l'escón i va romandre bella estona ullejant-ho tot. La Monja va dur-li una mica de llet i la desconeguda va exclamar:
-Mia madre!
El pinyoc de gent que s'havia agombolat a la entrada va esclatar en gran rebombori d'alegrança.
-Ha parlat!
-No és muda!
-Curriu… curriu… que sa llengua s'ha desvetllat.
Les dones del carrer que feien coixí van deixar-lo apoiat a la paret, els espardenyers van alçar-se dels bancs i les àvies que no podien caminar van glatir davant aquell esclat inesplicable.
-Què passa?
-Que han hajat una roassa.
-Para ment que no m'esclafis sa nansa, que hi tinc sa llocada.
-Res, una noa que han trobat prop d'es canyet.
I tots estiraven el cap per a veure-la d'aprop, com aquell dia que van pescar una tortuga mai vista.
A les parets del menjador de casa la Monja hi havien uns goigs de la Mare de Déu del Vilar i dos frares de cartró dels que senyalen el temps, l'un sense cap, l'altre sense braç, que signa amb una mangala. En un armari cantoner es veia una gran varietat de copes i vasos tots diferents de mida i forma i colors. Apoiades en una sopera hi havia tres postals amb la Monja retratada; l'una tivant l'art i l'altre remendant la xarxa i en altre, al costat d'un penjoll de muixines seques.
-Ja te'ls pots ben mirar aquestos retaratos; tots soc jo mateixa en persona… mus van mapar uns senyossus per fer-nos al cine de Paris… d'allí on hi ha el senyor Papa.
-Roma!- va exclamar amb vivesa la desconeguda.
-Justa, a Romà!
-Mia terra!
-Ai la mare, ets de cal Romà? ai borranga… vet aquí perquè no parles com nusatrus… si vôs parlaré amb les mans a tall de mut, sabs?
-Capito!
-Ara marxeu tots! ara sa noa vol reposar!…
I quan la italiana va romandre sola amb la Monja, va fer un somriure joiós.
-Veus, aquí a l'hivern fem grans fogarades… no anam ben garrapats i es fred se mus fica als ossos… Ara coc banyons. No't moguis que et portaré un xic de xaret de câ es Cabasset de Rabal… para ment que te toc! no begus massa… Després tinc un meló de guindolet tot ple bo. As meu costat no patiràs… l'homu de casa té un bocí de plantiu… tots dos anem a l'art… el divendres a fer la capta a la vila. Si vé un quillat de València o la barca de'n Jan, ara descarregant sal, ara virant l'arga, fa uns conts cèntims i l'olla bull cada dia… no creguis que la gent d'art d'aquí siguin rampoines com es de ciutat… aquí tots estem senyats amb el matrimoni… tots tenim casa… no dormim en barraques; l'homo de casa i jo no som pas de l'ideia. Mira, veus? tot de Sants i Santes, i me diuen la Monja, sabs perquè? perquè no renego ni vull dir mai mal de ningú i faig fer ses paus als que's baraien… No et vull torbar més; puja, vina que dormiràs fins que es dinar estigui… prou se't veu que passes gana i que dus es ventre pla com un llenguado!…
La Monja va fer-la enllitegar; i la italiana va aclucar els ulls com un ínfant i va quedar-se dormida plàcidament, mentres la Monja l'esguardava plorosa, tot recordant que feia anys que en aquell mateix llit restava erta i freda la seva filla. Ara li reflorien aquelles remembrances esblaimades, i les llàgrimes tornaven a sos ulls de mare enyoradissa.
Al mig dia, quan va arribar el marit de la Monja amb els terrassans del barri, tot el carrer va empèndre'l amb grans rialles.
-Tem, a ca teua trovaras gent nova.
-Tot ha anat bé, és una noa.
-Sàlva-la que és tot ple maca.
-I fina.
-Calleu, teniu sa llengua com una cua de porc.
-No en feu cas, Tem, que liregen.
En Tem entrà a casa seva i sa muller va mostrar-li la noia que dormia, i ell arronsà les espatlles com sempre que la Monja li demanava el seu parer, i recaptà el dinar bo i descarregant-se de les eines que duia penjades al muscle.
Tot dinant en Tem va dir a la noia: -Còm te dius?
-No t'entendrà, que és de can Romà!
-Com te disses?
-Gemma- va dir la noia.
-Ema? això és una lletra! Poc m'agrada… mira, aquí te direm
Mariagneitta, com sa morta, perquè hi tens una retirada, oi Monja?
-I ben pensat, Tem; Mariagneitta!…
-I que vôs assé?
-Anar a l'art, homo que vòs que fassa?… sempre as meu costat!- afegí la Monja estranyada de la pregunta.
-Aixís vos assé artista!-
Gemma de sobte prengué un posat d'esperitada i obrí els ulls i es quedà esguardant en Tem amb aquella fixesa paorosa que tenia a la pinada. La Monja va estremir-se i el seu marit va romandre tot confós… La desconeguda va restar com esglaiada; sentia anguilejar per son cos el calfred d'una nova dissort, i tremolosa, tapant-se els ulls va agenollar-se, exclamant entre sanglots i sospirs:
-Artista no! Artista no!
La Monja i en Tem van respirar davant aquell sentiment que els feia sabedors de què tenia aquella noia amb son posat tràgic.
-No seràs artista, no! Vindràs amb mi a l'art… vôs fer d'espardenyera? de modista? vôs trenar cànem?
I la italiana senyalava que volia fer el que feia la Monja en la postal que tirava l'art; i agafà la singla que hi havia penjada en un clau de la paret emblanquinada i se la posava per a fer-los entendre que volia anar amb ells a tirar l'art cada matí.
-Artista no? i dôs que fas ara sinó l'artista de l'art?
-Artista no!- exclamà altre cop la noia esfereïda.
I la Monja i en Tem els dona per riure, i riu que riuràs, i la noia plora que plora.
El jorn neixia rublert de joia. Les remors del treball s'escampaven per la platja; la serra de la mestrança, rítmica i mormolant, tallava un pi empresonat entre cadenes i tascons, i a cada cop de serra s'espargien en l'aire les serradines flairoses de saba. L'aviram del mestre d'aixa pellucava entre les barques envellides i enmantelades de rosada. Una dona despentinada, estenia damunt de la sorra la roba neta i humida. L'oreig matinal somovia les fulles seques de les enramades dels corders. Els primers respirs del dia eren sadollats d'una pau inefable.
La gent de l'art feia el primer volt davant del poble. La Gemma va demanar-ho i tots ho aprobaren. Feia dies que no treien gaire peix i sempre que la Gemma triava un lloc nou, la sort els protegia.
La Gemma és un altre. Queien les penes de la seva ànima com cauen les fulles seques dels arbres que s'adormen en els primers freds… i lentament, resplandia en sos ulls l'alegrança… brollaven en sos llavis les rialles esplendents, s'escampava per ses galtes marcides la rojor sanitosa… Gemma entre les manyagueries de la bondat, la visió superba de la mar i la nova llibertat de son esperit i el caliu de la llar que va acollir-la, sentia una força vivificant en la saba de son cor atuït. Gemma, reflorí en joventut i frescor, en beatitud i alegria… les seves rialles s'espargien per la platja com un perfum de lliri i era adorada de tothom. Bona de naixença i recollida en aquell catau de misticisme de casa la Monja, la seva ànima va santificar-se i sos ulls s'amaraven d'una serenitat plàcida que atreia. La gent de l'art l'esguardava com es mira un cel ben clar o un mar ben quiet o una fondalada silenciosa… tots l'esguardaven sentint tot el misteri de l'encís i l'estimaven devotament, com s'estima una imatge miraculosa.
Un dia de calma, llavores que la mar semblava adormida i l'aire aturat per art d'encantament, Gemma se sentí absorta i tot oblidant- se que anava vestida de pobre i que era colrada del sol, va cantar com cantava en sa infantesa senyorívola. En sentir-la tota la corrúa de l'art va atansar-s'hi sigilosament i van voltar-la aguantant-se els respirs. Gemma corpresa cantava amb una devoció angelical davant la mar, el cel i el rocam abrupte; era una oració fervent, un salm que entonava son esperit al Creador de tanta de bellesa…
Quan es donà compte del que feia, va girar-se i romangué consirosa i avergonyida… tots els que restaven palplantats escoltant-la esclataren en crits de joia. D'ençà d'aquell dia, quan hi ha bona calada Gemma canta, i tots escolten com extasiats al seu entorn.
-Visca na Mariagneitta!
-Teniu un russinyol!
-Quina calàndria!
-Visca sa Monja que va xarpar-la!
Més d'un cop en Janet, aquell patró alt i prim i ossut, que tenia el nas i la nou del coll punxaguts i que cridava sempre, s'havia enquimerat perquè després de les cantúries la gent no veia l'hora de estendre la xarxa al sol.
La mateixa estimació que la Gemma tenia a la platja se la conquerí per tot el poble. Ella, amb la Monja eren les conselleres dels rampelluts, les que gorien els tristos i tranquilitzaven els desconfiats. Anava cada matí al mercat a vendre el peix, i allí, entre rialles i cridòria, parlant un català italianitzat, la Gemma feia fer rotllo a tothom, i en un respir venien tot ço que duien als coves. Llavors tornaven a la platja ardides i triomfals amb les mans curulles d'argent i es feia la repartició.
Avui, quan la gent de l'art anava estenent els ormeigs i la Monja i la Gemma duien el peix cap a la plaça, tot d'una se sentí un xiscle esgarrifós que esborronà. La pobre Gemma corria com una boja d'un cantó a l'altre, cossada per un home desconegut que li deia enfellonit:
Gemma!… Gemma! aquí, si no vens et mato!
-Soc perduta… veniu! veniu! mia madre! soc morta!
De sobte tots van romandre esmaperduts, però tant punt aquell home va enarborar el bastó que duia, tots els de l'art se sentiren punyits de l'ira, i la sang va remoure's dintre les venes i passà una rauxada de follia per tota la platja.
La noia veient-se perduda, va llançar-se a l'aigua i fugia nedant entre els xarbots que feien les pedres que li tirava aquell home foll de rencúnia que fugia dels pescadors que l'encalçaven. Com la mar havia crescut i feia una mica de ressaga i la cridòria fou gran, ningú s'entenia, tots seguien apedregant l'inconegut… Sobtadament, tots s'aturaren com obeint a un senyal… La pobre Gemma nedava prop del xuclador famolenc, que roncava entre les roques feréstegues.
-Fuig… allarga't!…
-Vina!
-Neda cap a garbí!
La infeliça no sentia res… nedava i plorava. Ses llàgrimes queien dins la mar, els respirs es fonien en la ventada i els sanglots s'ofegaven entre les remors de l'escuma i les ones que es rebotien contra les penyes… prou volia sostenir-se tot mirant vers la platja on li feien senyals amb els braços… però perdia les forces; i una riuada folla va endur-se-la vers una roca que ressonava paorosament; i un altre cop de mar va xuclar-la, fent-li donar una munior de voltes en la ubagor de l'aigua… i un xiscle d'horror va esclatar en la platja, i tres homes van llençar-se a l'aigua nedant a grans braçades…
En els ulls de tots va espurnejar el foc de la venjança.
-Mus has mort sa noa! Criminal!
-Mal llamp te mati!
-Gireu-li la ganya!
En Janet va escometre aquell home que es defenia com una fera acorralada. Les dones li tiraven grapats de sorra i els homes amb samalés, arxaus, sassoles, cametes i fitores van atansar-s'hi atiats per la rencúnia.
-Bon cop de fitora!
-Mala negada! doneu-li fondo amb un roc as coll!
-Curriu! curriu! que es maten!
El desconegut sagnós i esparracat, esbufegant, va fugir platja enllà, seguit d'una cridòria de infern.
-Agafeu-lo que mus ha mort sa nostra reina!
I l'home corria adalerat posant-se les mans al cap i dient plorós: - Gemma meva!… ets morta!… morta!… Aixís va assolir la pinada i allí, amparat per les soques, fugia davant de les pedres que li tiraven i que feien saltar l'escarrotxa dels pins i fugir els ocells. Una pedra va tocar-lo i l'home caigué estabornit, i els pescadors esglaiats van fugir cap a la platja.
El xuclador era voltat de gussis i llaguts; quan el mar esdevenia silenciós tots a l'una cridaven:
-Mariagneitta!…- i roncava la mar,… ressonava la roca… mormolava el vent…
* * *
La campaneta del cancell va sonar en el silenci que regnava a la rectoria… la porta va obrir-se grinyolant, i una veu apagada va dir tremolosa:
-A Maria!
-Sens pecat fou concebuda- va respondre la vella majordona que sortí bo i fent mitja.
-El senyor Rector?- va dir tot decidit en Fitora.
-Prou… prou… qui diré que'l demana?- va fer la majordona tota astorada de veure acoblats en l'entrada, aquell estol de captaires que mai anaven a missa.
-La colla de l'art- feu tímidament la Monja tota plorosa.
-Alabat sia Déu- afegia la vella; i tota pensívola va anar a cercar el Rector que es passejava lentament entre les mongeteres del seu hortet, resant amb recolliment les matines d'aquell dia.
-Bons dies… entreu… entreu…- va dir el Rector amb veu dolça i paternal.
Tots restaren immòbils.
-Passeu… passeu, com si fossiu a casa vostra.
I tots van entrar temerosos, sense dir paraula… sols se sentia la fressa del trepig.
-Què hi ha de nou?.. expliqueu-vos!
Ningú va respondre… tots miraven a terra.
-Expliqueu-vos, en què vos puc servir?
Després d'una bella estona que tots es miraven donant-se cops de colze i tocant-se amb els peus, en Fitora vermell i emocionat va dir:
-El Mut li dirà.
-Parleu, Mut, parleu- feu el Rector, tot arrugant la cara per a amagar una rialla que floria en son rostre.
-Jo? això la Monja que és més de missa!
-Justa! la Monja que és més dallós!…
-Dòs ho diré jo amb el permís… Res, que la noa de ses ploralles, sab? ha anat a picu i li veniem a dir que mos fes un enterrament… em dispensarà la franquesa…
-Ni més ni mencos- confirmà en Tenas.
-És morta? Aquella noia?- feu el Rector estranyat.
-Sí, dins d'es xuclador- exclamà en Xixu.
-S'hi ha negat- afegí en Llissa.
-Me casu! s'és negada com sa sorra de sa melica-.
-Aixís com voleu que li fem enterrament?- demanà el Rector més estranyat.
-Hi fassi un enterrament cantat.
-Ah! voleu dir que canti les absoltes.
-Això!… era una noa que ho volia i tots li tenien voluntat i volem quedar-hi bé… ja que no podem treure-la d'es catau, al mencos que vostè hi posi unes bones solfes cantades per l'animeta… El patró mus ha donat quitrà per fer una creu en sa roca!
-L'Orga mus deixa el llagut.
-En Jan es caro i en Metterina es gussi.
-I en Pepet americano mus paga els ciris.
-Bola!
-Calla tu!
-Mira!!!
-Calleu tots!
Llavors tothom garlava a l'hora fins que el Rector va apaivagar la vèrbola que creixia com una riuada, tot alçant les mans en l'aire i dient:
-Molt bé… comprès. Jo li cantaré les oracions dels difunts i després…
-Aquest diu com mus farà pagar.
-Embustero! jo no dic res.
-Calleu tots- reptà en Perot.
-No res no vos faré pagar… però vull que demà vingueu tots a la missa que direm per la morta… també de franc!
-No!… miri tots hi posarem deu cèntims.
-Res… res! veniu a missa.
-Si no hi ha feina!
-Calla borrango… sempre seràs de la ideia.
-Pari ment, senyor Rector, que no tingui mal de mar…
I van quedar que tant bell punt la mar no fos cansada i el vent minvés, anirien amb les embarcacions a cantar les absoltes davant la roca buida que havia xuclat la Gemma, que després farien una creu amb quitrà i que a la part espadada hi penjarien una toia de flors bosquetanes que la Monja tenia amb aigua dins un pitxer.
El mar s'era abonançat i el vent s'havia forejat; els blancalls d'escuma morien i les algues aferrades en les roques anaven seguint el ritme misteriós que els donava l'onada. Era el capvespre, la sentor del marisc barrejant-se amb la flaire de la pinada, l'aroma dels romanins i la olor dels fonolls, se enlairava en la pau que omplia l'aire, com un encens que oferia la terra a la puresa del cel, com la darrera pregària del jorn. Llavors van parar els llaguts, el caro i els gussis amb tota la gent de l'art endiumenjada. A la primera embarcació hi anava el Rector amb el roquet posat, el sagristà i dos escolans. Les dones i les criatures duien ciris encesos que reflexant-se a la mar serpejaven a la quietut de la badia. Els homes bogaven, i tot el poble encuriosit s'ho mirava de la platja estant, ungit per una mena de respecte misteriós.
Mar i cel se confonien… la ratlla de l'horitzó s'havia fós… talment semblava que aquella corrúa d'embarcacions naveguessin pel firmament i que seguint mar enfora arribarien al mateix cel, fins al peu del Creador…
Les aigües havien minvat… les roques fosques eixien voltades d'algues que penjaven esllanguides, com a collarets de robins i esmeragdes que voltessin el coll d'una nadadora bruna… Se sentia el bogar dels rems acompassats, com si volguessin juntar-se al ora pro nobis que deien les dones passant el Rosari… I les campanes omplien la quietut amb les sonoritats solemnials del toc de difunts.
Mentrestant, la gentil Gemma era estojada dins la roca que va xuclar-la. Era una bauma al mig de la mar que tenia el catau d'entrada sota l'aigua. Quan les ones hi entraven arremolinant-se, feien una fressa de buid com si entressin en una tomba. Tan bell punt Gemma va ésser xuclada per un remolí, va sentir-se que una penya se li clavava en la frontalera i instintivament va ajupir la testa, i una altra andana va acabar de xuclar-la bauma endins… Després alçà el cap i va sentir-se lliure de l'aigua que la cobria i va respirar fadigosament, ofegant-se, en les tenebres que la voltaven… El silenci que de molts segles regnava en aquella foscúria, fou torbat per son estossec seguit. I provà de nedar en la fosca, allargant el peu, cercant el fons plena de paüra… Entrà en son cor un bri d'esperança… son peu sentí fons d'arena fina i atapeïda i va poder caminar… Gemma es quedà dreta i allargant les mans en la fosca va avançar temerosa i trobà una platjeta llisa, plana, sense cap petjada i s'hi llençà com als braços d'una mare amorosa, i allí es palpà el front que anava sagnant… sagnant… després les sensacions li fugiren dels sentits, la vida se li allunyava i sa pensa penetrà en un somni ple de dolcesa… son front degotava lentament… el mar se sentia braolar en la llunyania… com una recordança apagada pel temps…
La roca buida i ressonant és com un sepulcre aposentat al mig del mar… en lloc de flors, les onades hi han sembrat algues marines, en lloc de oracions s'alcen al cel les remors del vent, en lloc de llàgrimes neixien de la mar els xarbots salabrosos, i un pi, arrelat en la roca viva, fa amb ses branques revingudes i enlairades un majestuós senyal de la creu… Dins la bauma s'hi ajoca el silenci; hi regna una eternal foscúria… l'aigua de la mar puja i baixa tenebrosa i sonora, i un degotall rítmicament s'ou en una reconada com el batec de cor invisible i agònic que morís per voluntat d'una maligna fatilleria…