LA BARCA VELLA
En Jan ho havia dit sempre: -Dels dos bessons: l'un per la pàtria, l'altre per mi!
Al primer que anà a la guerra, tot just arribat a la trinxera, una bala li travessà el front, aquell front que a en Jan li semblava prometedor com una auba. Tota una vida per a servir només de aturall a una bala, com si fós un sac ple de sorra o un tronc d'arbre. Al menys hagués mort matant o tant sols ferint un soldat enemic!
Una nit sense estels, una d'aquestes nits que el cor és ple de sobressalt, que les remors se senten massa i el pensament delira, en Jan, que tant havia sembrat en sa llar l'amor patri, tot sospirant pregonament agafà el segon bessó pel muscle i amb veu tremolosa i els ulls baixos va dir-li: -Fill meu! tu ets el darrer i et vull per a mi… fuig!
Tenebres enllà, muntanyes amunt, lleugers com ocells de nit van marxar. La remor del riu els ofegava la fressa dels passos; l'un darrera l'altre, pujaven cap al cel, cobert d'una nuvolada atapeïda, feréstega. Caçadors d'isarts, ben tost assoliren la serralada al cim de la qual passava la fita que dividia dues nacions. En Jan i el seu fill van mirar acorats la muntanyada entre la fosca. Va semblar-los que un centinella els reptava irat, immòbil.
Un besar ressona al cim i dugues ombres es separen, l'una devalla per l'Espanya, l'altra per la França: de sobte s'aturen… aquella fita els sembla més alta, més vivent, més humana… sembla l'avi.
-Pàtria, perdona'm… sia per vos, pare!
-Un per a tu… el darrer per a mi!
I seguiren avançant per la fosca que embolcallava l'herba curta d'aquelles muntanyes pirenenques, les clapisses, les congestes somortes, els xaragalls riolers i els llacs somniosos.
En Jan rebia noves del seu fill amb freqüència.
«Soc en un poble de marina -deia en una carta- i faig de pescador. L'aprenentatge ha estat dur i la fam cruel. He anat a tirar l'art que és una manera de professió dels desvalguts, dels vençuts de la vida, és un enfilall d'humanitat abatuda… Cada home, com un catúfol, puja carregat i baixa buit… Quina llàstima fem! És la cordada d'esclaus de la misèria, empresonats de bell nou cada matinada. He anat a sardinals, una mena d'alambrada de fil tenyit on el peix s'empresona com els pobres soldats; a palangra; al bou; a gambinejar, què sé jo! Poc podeu pensar el què són les muletes, ni caure de clatell quan un rem o un escàlam o un estrop falla; quines rialles a la barca i quin dolor i quina vergonya! Només la idea que ho feia per a vos, vellet, i sol i aclaparat, m'encoratjava a seguir una via plena d'asprors.
Ara, si em veiéssiu no'm coneixeríeu; vaig vestit de mariner, fumo amb pipa i tinc les mans dures i corrugades; no sé pas si ara podria compondre amb rapidesa com quan era al diari. Visc en una barca vella que hi ha abandonada en una platja llarga que'n diuen Sabanell. M'anomenen el Gabatxu i el patró i els remitgers m'estimen molt. Quan guanyi més, vindreu amb mi. La mare, del cel estant, me dona dalit, i en les nits clares, quan abans d'adormir-me li dic el Pare nostre, mirant al cel, em sembla que veig els seus ulls que'm miren entre els estels tremolosos. Per al meu germà també prego; però quan és ben fosc, la cara ben tapada amb les mans! vull que hi arribi la oració, però tinc por que em miri… sento una vergonya pregona, molt pregona, clavada al cor com si fós un ham gros, ple de rovell!»
La vellesa d'En Jan s'accelerava. Cada dia es tornava més testa blanc, la cara més arrugada, les mans més tremoloses i el cap més ajupit. El corc d'haver fet desertar el noi el torturava: la baralla que tingué un diumenge a la taverna on van fer-li retret escandalós per haver negat un soldat a la pàtria, el ferí de mort. D'aquell dia ençà començà d'anar tot sol, parlant llargues estones i no mirant a ningú: les mirades li semblaven punyides, vivia en una eterna lluita entre el amor patri i la estimació paternal. Fugia de tothom, com un malalt temerós d'encomanar sa malaltia, fugia, al mateix temps que desitjava que'l cridessin de tots els portals. L'ofec de tant en tant li trasmudava la color i el feia recalcar per les parets… pobre! fins el dia que trobà una excusa per deixar el poble no feu un sospir a tot esplai. Aquell mes, el marineret no havia escrit com de habitut i el vell va marxar sobtadament i joiós com si fés una entremaliadura. -Vaig a veure què passa!… si en una barca n'hi dorm un, també n'hi cabran dos! la barca farà de breçol!… hi dormirem com dos bessons!
Sabanell al capvespre és tot un poema, solitud i silenci regnen en harmonia: la boscúria és callada i la mar s'adormissa; el cel fa el darrer escarafall del jorn, amb lluminositats esplendoroses del sol que se'n va i la lluna que arriba. En Jan hi va arribar, veié la platja llarga i la barca negra i vella i sola, sentí una dolcesa penetrant i va encaminar-s'hi tot seguit. -Allí és casa del noi!
La platja de Sabanell és llarga, es perd a l'horitzó… la barca és llunyana; cada cop sembla més lluny! En Jan fadigat de caminar damunt la arena blana, mira a tot arreu. Prop de les ones, que pugen i baixen i treuen escuma, veu un home quiet que sembla que no respiri, té una canya a la mà, la mirada fixa i l'esperança al cor. -Deu estar pescant… I si fós el noi!- En Jan s'hi atança i veu que és un vell… -Bon home, sabeu si allí hi ha el Gabatxu?-
-El Gabatxu, dieu? que esteu de broma!
-Sí, aquell pescador francès!
-Es va negar amb es llagut de'n Tem… fa tot plè de temps… al mencus dos mesos… fugiu! que piquen!
Sobtadament la canya del vell pescador s'arqueja i es sacseja frenèticament, convulsa; el pescador tira i amolla, i d'entre la blavor del mar surt cuetejant un peix tot d'argent.
En Jan romangué com extasiat pel dolor, immòbil, amb la boca oberta, els braços caiguts.
-S'heu quedat parat de veure sortir aquest paiu… És un llubarro. Avui n'hi ha una experiència!- li fa el pescador carregant la pipa, després d'haver grumejat i parat la canya.
Finat de cansament, arrossegant els peus com penitent encadenat i amb els ulls eixuts i lluents com si tingués febre, arriba el pobre Jan a la barca morta. Apar un orat en la agonia del desvari. S'aboca a la orla i ressegueix tots els recons. Troba la pipa, la petaca plena, un setrill, roba endreçada, un sant Crist penjat a la contraroda i la gàbia amb el passarell mort de fam. El pobre vellet s'enterneix en veure aquell ocell mort que li prenia troços de pinyó a la boca; un enterniment pueril s'aplegà al dolor atuïdor que l'havia deixat estàtic, i trencà en un plor terrible.
No podent restar dret s'ajegué sota proa i allí entre les fustes velles d'aquell llagut trist i negre i mig corcat, sentí com una suor freda es confonia amb les llàgrimes ardents que brollaven dels seus ulls, sentí que la vida li fugia poc a poc, que son cor s'aturava i que tot era foscúria, silenci i fredor, i romangué ert, amb les mans damunt el pit, immòbil per sempre més, i amb els ulls, oberts a la claror de la lluna. Una abella va posar-s'hi i no's van cloure.
Mentres tant una gavina volava pels aires movent les ales amb lentitud, dos bastiments llunyans avançaven en la ratlla de l'horitzó, tot terra a terra, damunt les ones: bronzejades per la lluna naixent, passava el gussi d'un nanser, el carro del terrassà omplia de remors la pineda solitària, i el grill començava la eternal cançó de la nit: tot seguia la vida, tot seguia la vida davant la mort!
El cadàver del pobre Jan no ha tingut llosa ni terra que'l cobrís, la barca vella li fa de sepulcre obert a la claror del cel: els escàlams són els canalobres, per a posar-hi ciris el dia de difunts… la roda de proa és la creu sense braços, i els corbs endolats el vetllen sinistrament, cada nit se'l miren els estels i les ones li mormolen oracions. Al toc suprem del judici, en Jan, lliure del pes de la llosa, s'alçarà i serà el primer d'arribar davant Déu!
Avui la mar s'ha anat fent grossa, les onades una a una creixíen com si volguessin abastar el cel, l'arena es removia com paorosament esglaiada, l'aire s'omplia de ruixims i la remor de la mar plena d'escuma arribava al bell cim de les muntanyes.
El cel era sembrat de nuvols que's removien com una fera mig ensunyada. S'estiraven i se aixamplaven, o be s'aclarien i amuntegaven com si cerquessin una positura per a empendre l'escomesa. Una ventada forta, folla, passà torcent els pins i ageient les canyes i esborrant els clams de les campanes que demanaven misericòrdia, i un llamp caigué al mar i un tró s'escampà fent trontollar la terra. Llavors la mar esdevingué tota blancall, tota remor, tota follia; arribava a la sorra i es llançava fent un moviment d'urpa, i tot seguit pujava per l'areny com si volgués, ajupida, arribar a la barca vella. Una ona li mullà la quilla, una altra les escotes i la més fornida i alterosa la sotsmogué, la desclavà i va endur-se-la mar endins, entre la tempesta esgarrifosa! El cadàver d'en Jan anava de babor a estribor, mentres la barca pujava i baixava damunt d'aquell desvari d'onades que l'esberlaven i omplien d'aigua. La tromba marina voltejava sinistrament com a vespa d'un fibló ple de verí. Va sentir-se un cruixit de fustes i la barca va esmicolar-se, les taules saltaren i un fum humil s'alçà sota la pluja forta. Després del llamp, un tró rodolà brunzent damunt la nuvolada!… quin enterro pel pobre Jan que mai havia vist la mar!
Ara la platja és deserta, llisa, i el cel ben serè, el pinar sembla més primaveral, tot té la bellesa excitant d'un jorn ben clar després d'un jorn de pluja; la barca de la mort no hi és, els corbs no hi volen al damunt. La natura haurà volgut embolcallar aquell mort sense llosa i per això li ha donat sepultura la mar… Oh no! ha estat una estranya deessa qui se'l va endur a fons…
La Mort de Mar era penedida dins sa barbacana tenebrosa… la mort de la mar, la que mata negant generacions senceres, la que no porta dalla esmolada ni mantell voleiador com la mort d'en terra!
La Mort de Mar enfonza els homes sota aigua, després els aixeca i si no respiraven els tanca els ulls amb una espina lluenta que porta en una pota; i esclafint una rialla, que fa tot d'escuma, se'n va a cercar-ne un altre. La seva visió és terrible: és una mena de cranc gegantí cobert d'algues que tallen, sembrat de pardilles que esgarrapen i cargolins que punxen; és un monstre mig vivent, mig roca, que té el cap de dona surtint del cos com el d'una tortuga; els ulls enlluernen i endormisquen; les potes xuclen com les dels pops, i la seva boca és plena de verins mortals que ella escampa per l'aigua entorn dels bastiments. Qui ha vist la Mort de Mar, aquella mena de niell infernal que neda a flor d'aigua, mai més no s'allibera del seu record. La seva tràgica imatge sinistrament s'aferra al magí… Molts de marins que l'han vista s'han fet monjos penitents!
La Mort de la mar no té òlives, ni rats penats, ni corbs que evoquin el seu record com la Mort d'en terra… La del mar té estols de rufins, munions d'aranyes; taifes de llúdries que escampen la paor de nit i dia.
La Mort que us dic, plorava, tot cargolant-se les potes en la pregona barbacana. Sos ulls lluminosos pel dolor, esguardaven les despulles del fill d'en Jan.
Sentint apenada sos sospirs d'angoixa, la mar es feu tot ones; i els déus dels temperis s'enterniren i suscitaren núvols i llamps i trons i ventades, i la Mort de Mar sortí de l'aigua i varà la barca vella i plena d'emoció se'n dugué el cadàver del pobre Jan i amorosament, amb la joia infinita de qui repara un mal, va juntar el cadàver del fill amb el del pare i els deixà sota una roca, en el fons de les mars de la França.
(Blanes)
EL MALALT NOU.
Aquell dia en el pati de la Creu de l'Hospital tot era llum i alegria, moviment i cridòria i rialles llargues i eixordadores. Els estudiants jugaven a geps. Una pilota espellifada brunzia pels aires, fent ajupir les testes i girar les cares. Quan ne tocava un, s'alçava tot un chor d'exclamacions i befes que no entelaven l'ardidesa dels estudiants, embriagats, per la delícia brivallesca del joc. El sol reviscolava els malalts i enardia els convalescents i feia lluïr les caixes de betum dels cira-botes, i els galons, visera i tots els metalls del municipal que volia posar ordre al mig d'un estol de xicots que a cada paraula que deia, l'ofegaven amb grans aplaudiments de mofa.
Vingué el mestre. La pilota va ser amagada en la foscor tèbia d'una butxaca. Tots els estudiants van llevar-se el capell amb serietat i respecte. I de tot aquell escampall de jovincels que formiguejaven pel pati, se'n feu una corrua atapeïda, darrera el doctor que pujà l'escala, entre el renou de sabates que's barrejava amb rialles contingudes i converses apagades.
Fins el mestre, aquell home de frontalera arrugada, bigoti clar i nas recte, sempre pessigat per lents d'or, semblava sentir l'enlluernament de aquell dia i en passar pel davant d'un llitet del recó, on hi ha nens, va aturar-se i digué, acaronant-ne un:
-¿Com te dius?
-Nen!…
-¿Com se diu ton pare?
-Papà!…
-¿I ta mare doncs?
-Mamá!…
-¿Quants anys tens?
-Sí, senyor, doncs.
-¿D'on ets?
-De casa.
-¿On és la teua casa, maco?
-Sí senyor!…
En la sala sonà una riallada general entorn d'aquell nen ventrut, que es mamava'l dit, tot seriós, i de tant en tant ensumava una candela que li arribava als llavis. I van anar-se'n cap a la sala dels homes. I damunt l'agonia lenta del geperut veï que tothom coneixia, no hi va caure cap més riallada.
Ja són amb els homes. Els llits resten plens de capells. Ara hi entra el metge. I per damunt les ànimes retudes dels malalts s'hi extén l'esperança, la dolcesa del consol… I totes les cares esgrogueïdes i demacrades s'il·luminen amb un bell somriure.
-Hi ha un malalt nou, al 5. Tots el volten i li fan preguntes. Ell respón amb mirades tímides, com un nin que es sent vergonyós.
Aquell malalt nou s'havia guanyat la simpatia universal. Tots els estudiants volien saber-ne tota la vida. Tots sentien el desig de consolar-lo. El malalt nou amb sa distinció i bondat va congriar tota una sardana de joventut que l'estimava.
El doctor del nas recte, sempre pessigat per lents d'or, va fer-li preguntes i va examinar-lo. Va arribar el moment desitjat. El mestre explicaria. El silenci era gran. Tots el miraven atentament. El malalt nou s'amagà sota'l llençol i també escoltava com els estudiants.
Aquell bon metge parlà en termes científics. Amb aquelles paraules que astoren als profans, i que després fan arronsar les espatlles. I amb aquells mots que semblen traballengües, digué que aquell malalt estava molt malament, que podien venir grans complicacions, que podia durar, pel cap alt, dos anys, perque sa malaltia era incurable!…
Un cop va acabar sa magistral llissó clínica que sols podien entendre els estudiants, digué al malalt, tocant-li el muscle:
-Apa, que aviat us curareu.
Als ulls d'aquell jove brollaren dues llàgrimes i movent la testa tristament, va dir:
-Ho he entès tot, ¡soc metge!
Hi hagué en tots un moviment.
-Sou metge?- va dir-li el catedràtic, després d'una llarga estona. I no pogué afegir res més. Tenia un nus a la gola.
Els estudiants el seguiren, impressionats.
En el pati de la Creu, el sol enlluernava… I l'alegria i la cridòria… i les rialles llargues i aixordadores no's sentien, malgrat estar-ne lluny el mestre del nas recte, sempre pessigat pels lents d'or. Els estudiants parlaven baix i miraven a terra.
* * *
I allí dalt a la sala, el malalt nou plorava amargament, entre un silenci feixuc, crudel, el silenci de l'estranyesa dels altres malalts que es miraven fixament, fixament, amb la pensa enterbolida…
L'ABISME
Entre cel i terra, al bell mig de la muntanya alterosa, sempre clapejada de neu, es veia aposentada en un rocam abrupte la casa més vella de la encontrada. Allí sota, al peu del riberal, hi havia el poble de Roques Altes, amb ses cases brunes cobertes de lloses de pissarra, que de lluny semblaven les escates d'una serp gegantina. Al seu damunt tot un cercle de carenes on les boires voladores amanyagaven les congestes que's tornaven petites, petites, com un pensament que s'oblida, davant del sol de l'istiu que feia lluïr el plomatge de les àligues que solcaven el cel plenes de majestat.
En aquella casa solitària, que de tant enlairada semblava feta per a donar acolliment als àngels, tot el poble de Roques Altes hi havia posat els ulls excitats pel misteri. D'ençà que la Roser havia tornat de la terra baixa, els seus pares tenien un posat d'atuïts que corprenia i parlaven poc i sempre duien els ulls baixos. Altrament la Roser no sortia mai de casa. Ningú va veure-la monjoiar trepadella, ni herbejar pels camps i ningú la sentí cantant, tot fent anar el fussó. Ses mans no s'havien espinat més amb les gatoses. Sempre tancada a casa, sols eixia de nits, sola i lassa com una ombra vivent i enigmàtica.
-Cap a la peça, Tanu?
-Què s'ha de fer!
-Fa bo de veure la cullita… és bona, és bona!…
-Sí que hu é!
-I la Roser que fa?
-Va fent.. Adeu… adeu!- i el pare de la Roser s'esmunyia tot seguit, amb la bota penjada i l'aixadó al muscle.
Les dones mai no van poder escometre la mare de la Roser. Sempre anava depressa, fugint de les conegudes escornifladores i sense aturar-se pels portals com feia abans. Aixís que la cridaven tenia una resposta a punt: La truja li pasturava, el pollí no estava fermat, l'aviram allunyada… i la Roser amb febre.
-Que no surt la noia, Sila?
-Quan s'escau…
-Que no's lleva?
-Quan s'escau…
Un dia en Tanu i la Sila van contradir-se. El pare digué que feia llit i la mare que estava a l'era; i per tot el poble passà com una ventada miseriosa l'idea que mentien.
El Carbassot, el germà de la Roser, era aquell pobre gollut alt i fornit, amb mirada d'infant i somriure de faltat. Sempre que algú li parlava mirava de reüll í baixava el cap.
-Jaumet! Oh Jaumet! Què fa la Roser?
-Fa mitja.
-Que no hi va el metge?
-Fa mitja.
-Oi que la mare t'ha dit que no diguessis res?
-Fa mitja la Roser.
I li ventaven un xuflet o li donaven una empenta.
-Ai!… Ai…
-Sebes de godai! Ves! tant garnagàs i no sap res!
I el misteri creixia.
El jorn de l'aplec de Sant Magí, la Roser no va anar-hi com cada any a les ballades que es feien a l'era del mas Negre, i això que aquell any tocava el flabiol el jaio de cal Roc, que refilava com ningú. Tots els festejadors esperaven amb ànsia aquella tarda per a contemplar la gentilesa enyorada de la Roser, sentir-li aquella veu tant candorosa i rebre, encar que fos de cua d'ull, un esguard de sos ulls plens de dolcesa somiadora.
Quan el flabiol i la cornamusa enmudien, el sol se ponia i l'alegria s'apagava, esclatà tota la malícia de la dona del matalot del traginer.
-Que tants de misteris! Per mi la Roser té el mal de la meva somera.
-Déu te faci bona! llengua de serp!
-Prou ho sé! si parlo aixís és que ho puc parlar. Sabeu qui era aquella dona que duia en Tanu amb l'animal? La llevadora de Fustanyà!… Cert com avui he menjat trumfes.
D'aquell dia ençà la casa més vella era mirada amb esglai, i les dones van repassar les portes de llurs cases per veure si havien caigut les creus de palma beneïda que'l dia del Ram hi clavaven perque no hi entrés la bruixeria.
Quan les boires, dies i dies, embolcallaven la casa de la Roser, tothom sentia la gaubança de tenir un enemic allunyat, i quan la ventada les espargia arreu, el poble de Roques Altes passava la angoixa d'una onada de superstició. Si per atzar el llamp esqueixava un avet o l'esperver matava les gallines o el porc senglà malmetia els conreus, la masia vella era mirada amb ira, els punys la amenaçaven i les llengües la maleïen atiades per la rancúnia.
La tempesta ha estat forta; els trons han rodolat per la nuvolada, els llamps han caigut a la boscúria i les pedres que rebotien damunt les roques s'amagaven entre les herbes i es fonien lentament. L'aire té una frescor reviscoladora. Se sent flaire de terra mullada i entre els núvols que es mouen com si volguessin anar-se'n, es veu un bocí de cel blau, net i pur i radiant d'alegria.
La casa de la Roser és tota bruna. Apar una bauma; tot són negrors. Les parets i el faldar de la xemeneia, la llar i l'escon, el sostre i les eines, els vestits de la mare, la barretina de xeixa del pare… i les mirades i els cors i les ànimes! Tot semblava emmirallar l'ambient de la tempesta paorosa. Entretant la Roser muda i resignada va infantar una noia… i entre aquelles foscors hi esclatà un traç de blau com en el cel… eren els ulls del fill, que's movia i plorava ple de vida.
Els trons se sentien a cada respir més lluny; la mare deia les malediccions més baix i la llevadora es senyava amb menys devoció.
-Be, Sila, no sieu caparruda! Deu-me roba per la noia! Tan rexiuxida com és!
-Ni un fil; que es mori de fret!
-Quina culpa en té la criatura?
-Si em torneu a parlar d'això la llenço al pou,- i va agafar la formatgera i la va rebotre contra un soc que hi havia prop de les lleves que sostenien una perola.
La Roser, plorant, s'extasiava mirant aquells ulls de cel, aquelles galtes rosades i aquell caparró sedós, tot sentint una gran recança d'haver fet malbé els vestits de la nina que ara foren pel seu fillet, a qui tremolava la barba.
Resignada va agafar la safalina que feu d'amagat pel caparró del seu fill, i amb el cobre-llit vermell, endegà un vestit, mentres la llevadora plorava de veure aquella criatura que aniria vestideta de vermell com un dimoniet, en una casa on hi havia una caixa plena de roba neta i ben perfumada.
El neixement d'aquell infantó va dur a la casa vella un neguit d'orat. La Sila passava el dia plorant i maleint; en Tanu, aquell home cepat i bo, que s'adormia de tant en tant, probava d'aconortar-la i no'n treia res. La seva dona li responia insultant-lo i amenaçant-lo. La Roser, sempre callada, passava els dies mirant el seu fill, i el gollut no's movia del costat de la criatura vestida de vermell com una rosella i li tocava el nasset camús amb la punta del dit i reia, reia ple de bonhomia.
Tots els ulls de la casa fugien de llurs mirades. Menjaven i dormien, sortien i entraven sense dir-se res. La rialla del gollut esclatava entre el silenci feréstec. Els remors del vent i les cantúries del bosc hi entraven barrejant-se amb la fressa de l'olla que bullia i el potejar del bestiar. I el neguit rosegava nit i dia.
La mare devegades esdevenia delirosa. Alçava els punys, apretava les dents i obria els ulls com esperitada. Un jorn, amb les batolles arborades, encalçà la Roser per a pegar-li, i ella abraçada amb el seu fill anava a tirar-se pel finestral damunt els pallers de l'era per a fugir camps enllà, però en aquell moment aparegué l'aplegador de la Mare de Déu del Món, que al temps de la plega de la llana, anava a cercar-ne un velló com cada any, i al sentir la cridòria de la mare, va apaivagar sa follia, mostrant-li la imatge de la Mare de Déu i fent-li besar amb sos llavis tremolosos d'ira, els peus, les mans i fins la cara de la Verge.
Entretant la Roser, espalmada, decidi fugir per sempre i anar a captar.
És un mati ple de claretats; el sol surt joiós i la rosada mor rient; la boscúria canta i el xaragall saltirona damunt les pedres; l'aire passa lleuger com si volgués assolir els espiadimonis morats que amb ses ales invisibles, s'allunyen, se atancen i s'aturen en l'aire. Regna la gaubança dels primers jorns de calor; les patateres van morint i els blats tenen les espigues curulles i caigudes, semblen monjos humils, capcots, arrenglerats i en oració sublim; passa el vent que ve del cel i deu preguntar-los si estimen a Déu, perque totes les espigues se mouen i afirmen, i pels camps s'allunya una remor suau que és un sí eternal, dit en veu baixa.
La Roser obre el ventalló mig adormida; son respir s'atura i son cor batega, inundat d'esglai. El seu fillet no era com sempre al seu costat. Mira esverada sota el llit, cerca esfereïda tots els recons; remena la pallassa i surt de sa cambra; dona una llambregada escorcolladora. Tot era al seu lloc; el bast, el perol, la dalla, el sarró de pell, les estelles i els tions, els calamàstecs i la escaçadora i el torn. La Roser fa un crit, plorant, i ningú respon. Una gallina cloquejava en l'era. Se sent el remuc dels bous que resten ajeguts en la cort plena de tiraranys. Després, amb desfici mira els armaris, el forn, el pou, la pallissa, els galliners, la cort dels porcells. Altre cop l'esglai l'estremeix, en veure la safalina a la menjadora dels garrins. -Déu del cel, si se m'hauran menjat la filla!- I clama al cel agenollada i enlairant les mans, i una llàgrima rodola per sa cara tremolosa. Tot de sobte, com si hagués obirat quelcom, s'alça, es frega els ulls plorosos i exclama:
-Això és la mare!
I va anar a remoure la palla entre els pallers; les llocades fugien adalerades, les oques alçaven el bec en l'aire i el gos d'atura la mirava amb temença.
-Jaumet!… oh, Jaumet!- Cansada de cercar entre la palla i de desfer pallers, va romandre una bella estona cavilant. S'agafava els cabells i els estirava, se mossegava els llavis i cloia les mans, i els pollets bequejaven al seu voltant i el vent la daurava amb el boll de l'era.
-Jaumet… oh Jaumet!… Jaumet, maco!… Jaumet!
El gollut va comparèixer tot ranquejant i fent baballes.
-Jaumet, fill meu! Jaumet, on és la nena?- va dir-li abraçant-lo fortament entre sanglots que ofegaven; i el gollut abaixava el cap i mirava de reüll i plorava, de sentir plorar.
La Roser, desesperada, va agenollar-se davant del gollut i va besar-li els peus i li demanà perdó dels mals tractes que li havia fet de petita, i el gollut que sempre estava callat i trist, en veure's besat sobtadament, sentí per primera volta en sa vida l'enfolliment de l'alegria, ell que es corsecava de gelosia quan feien festes al gos o tenien la gata a la falda. En l'ànima atrofiada d'aquell homenàs, va entrar-hi la primera emoció, i volia parlar i reia i plorava i picava de peus.
-Jaumet, ja veus que t'estimo, diga'm on és la nena.
El gollut estremint-se de goig, restava amb la boca oberta i els ulls negats, sense dir res. La seva ànima neixia davant d'una estimació.
La Roser es sentia ara penedida d'haver-se apartat sempre de son germà perque li feia vergonya, i es colpejava el front contra els seus genolls, en veure que son germà no li responia.
-Jaumet, diga'm, on és la nena?- El gollut tornava a mirar de reüll… ho sabia… però era testaferm i desconfiat i obedient. Si la mare li deia una cosa, la feia, encara que li costés la vida. La Roser va sentir-se defallir. Son germà no li diria on era el seu fill, encara que'l matés. Si l'amenaçava era pitjor; i veient-se aclaparada, va deixar-se anar damunt de la palla i trencà en un plor que corprenia. El gollut va asseure-s al seu costat, dient-li de tant en tant: -Fes-me més manyagues!…
Pels ulls de la Roser passà una rauxada de claror. La seva ànima somreia. Entre les negrors de ses penes es destriava un poc de celístia.
-Jaumet, no'm diguis pas on és la nena, sents? que la mare et pegaria! Ves, ja te la dono… ves, toca-li el nasset!- i feu una rialla fingida, una rialla morbosa de boja que delira. El gollut de sentir riure, també va riure, fregant-se les mans.
-Afanya't, Jaumet, ves! toca el nas a la nena i jo et donaré una faldada de peres!…- i va alçar-se.
-Jo no!
-Per què?
-Jo no!
-No vols que vingui? Per què? si jo te la dono la nena! Jo venir?
Fuig home!… ja… ja… ja! Vaig a cercar les peres. Adeu,
Jaumet!… mira, si estimes la nena, jo pegaré als que't diguin
Carbassot.
I el gollut va somriure infantívolament; i la Roser sentía que'l cor se li eixamplava, i agafà entre ses mans el cap del seu germà i va fer-li un bes al mig de la frontalera, tancant els ulls amb devoció, com si besés l'imatge del seu fill, emmirallada en la pensa malaltissa del pobre gollut que s'encaminava vers el tocom on era la nena, per a tocar-li el nasset camús, com feia sempre.
-Gorda-la bé la noia, sents? que ara és teua!
-¿Oi que sí?… au! que vull les peres!
-Tot seguit!-
La pobre Roser en veure que'l seu germà se'n anava pel camí que giragonsejava, tot planejant arran de la cinglera, va sentir una emoció tant intensa que no pogué alçar-se. Estava lassa, capolada i sentia que son cos era més feixuc i que sos membres s'aplanaven a terra com si fossin morts i no volguessin deixar el repòs eternal.
El gollut seguia camí enllà, depressa. Com les befes i patacades l'havien fet maliciós, desconfiat i testaferm, de tant en tant es girava, i veient que la Roser no'l seguia, somreia estúpidament. Entretant, sa germana esperava que ell tombés la boscúria d'avets més pròxima per a seguir-lo de amagat.
La Roser s'alçà entre'ls pallers; semblava un cadàver que surt de la tomba. Rufacades de pensaments malastrucs l'atuïen; l'infàmia on l'havia menada l'esperver ciutadà li enterbolia el magí amb una onada d'ira; les amenaces de sa mare, el furt del seu fill, la temença d'ésser vista per son germà, l'ansia de petonejar el seu nadó, donaven a son rostre tota la bellesa de la tragèdia; i començà la via darrera el gollut.
En encaminar-se vers la boscúria va veure la truja, que com no li havien posat el clau mudegava les trumfes i les menjava amb desfici. La Roser va passar-hi poc a poc, amb por que s'esquivés i ella fos vista pel gollut. Després pegà una corredissa i s'arracerà en la primera soca de la boscúria, on a l'hivern udolaven els llops famolencs. Allí va romandre damunt de la molsa que encatifava les roques, sotjant el seu germà que s'enfilava per la muntanya. I l'anà seguint amb els ulls oberts i els cabells penjats. L'amor de mare li feu sentir la voluntat fornida dels orats que deliren, i en sos muscles la força màgica dels histèrics; i entre roca i roca, tremolosa feia camí, era la imatge del dolor seguint una innocència estòlida, però guiadora. Mirava el gollut com si fós l'estel guiador de la nit més sublim de l'any!
Finida la boscúria, la Roser, ajupint-se entre les mates, seguia les petjades del gollut sense vèure'l. Sobtadament una remor pròxima li glassà el respir i quatre cabirols passaren com el vent fugint del seu germà. Ja és dalt de la muntanya i la ventada li glassa la suor; sent que va massa escarida de coll i es tapa la boca temerosa de fer un atxabuiro, i per ses nines hi entren claretats que encisen, i al seu entorn brolla tot un món de carenes, clapisses, torteres i cingleres, i la seva casa es veu petita; sembla un roc caigut de la muntanya. La Roser tremola de por i de fret. És arribada a l'estanyol blau, i allí no hi ha boscúria ni mates; n'arrencà dues i va cobrir-se tot el cos i seguí caminant. Si el gollut mirava, ella s'aturava enrera de les mates, i aixís seguí ran de les aigües somioses del llac, voltat de pins borts, petits i revinguts. Els capgrossos, en veure-la, se alçaven del fons ple de llot i tornaven a jaure, i les aigües del llac s'enterbolien. Les granotes se capbuçaven, i una munior d'ones petites que se aixamplaven i morien, feien tremolosa l'imatge de la Roser emmirallada en el llac; talment pareixía que les aigües fessin d'espill a la seva ànima tremolosa i adelerada.
El gollut ja era a l'altre çantó del llac, i havia passat el riu amb quatre gambades. La Roser, que'l perdé, seguia d'esma, amb els ulls plorosos, la roba esparracada. Provà de passar el riu ple de murmuris i li caigueren les mates, i, per no ésser descoberta, va ajupir-se dins de l'aigua gebrada, amagant sa testa sota d'una roca que feia bauma. D'allí estant, va veure son germà que allargava el dit entre unes gatoses i esclafia en una rialla triomfal.
-El meu fill és allí,- va exclamar la Roser plorant d'emoció, i sortí de l'aigua, com un nàufreg, dient pregàries, demanant clemència. Entre sospirs i sanglots arribà la Roser on era el gollut, tocant el nas de la nena. Va apartar amb sos braços nus les branques espinoses i va treure son infant d'aquell breçol d'espines, tot esgarrinxat, sagnós i fret, amb els ulls oberts i eixugats pel sol que feia bullir tota la terra.
La jove mare, com esperitada va apretar el seu fill contra son pit febrós li munyí llet en la boca oberta, i en la cara de l'infant se barrejà la sang de sos brassos espinats i la llet de son pit, ella vessava la vida de ses venes, vessava la vida del seu sí, damunt aquell infantó dels ulls de cel, mort entre espines!
-Jaumet, és mort!
El gollut allargava el dit i li tocava el nasset rient i deia:
-Do-ma-la, que és meua. Au! que és meua!
-Qui l'ha dut aquí?…- feu la Roser amb els ulls encesos i sense llàgrimes.
-La maru!
La pobre Roser va passar-se les mans pels ulls, desesperada, i amb el fill fret en sos braços, va posar-se a córrer entre les roques que sortien en mig de l'herba curta, com a ossos de cadàvers mig enterrats.
Arribà a l'abisme, davant de la vall inundada de claror i placidesa, i presa d'un ram de bogeria, va exclamar, mirant la seva mare que es veia petita a l'era, cercant-la neguitosa:
-Mala truja!… mal llamp vos mati! m'heu mort la meva filla!… ara us mataré la vostra!- i es llençà a l'abisme.
I el gollut va dir-se: -Quin salt!- i va allunyar-se ranquejant i fent el ploricó.
-Jo vull les peres!… m'ha enganyat!… jo vull les peres!… jo vull les peres!…
(Andorra)
LA MOLINERA
Quan el primer carro va arribar al molí, la farina rajava freda. Tot just en Magí havia enjegat l'aigua tranquila de la bassa. Les moles roncaven i l'aigua espargia una remor alegroia que es confonia amb la fressa que feien dins el ventijol matinal les fulles dels arbres de la vora del riu.
-On sou?- va cridar el noi de Batet, mirant dins del molí.
El gat es llepava la pota mig ensunyat, damunt d'una saca plena. El gos aclucava somiosament els ulls davant el sol ixent, i l'euga dins de la cort, de tant en tant, potejava en la foscor. En la llar pròxima cremava una mica de llenya que adés i ara espetegava, fent una munió d'espurnes que s'escampaven pels aires i morien pel camí del cel. Una llàntia encesa davant una estampa de Sant Ramon, pregava en aquella quietud, fixa i fervorosa.
-Magí… ei!… on sou?- ningú responia. La farina que anava sortint de la canal s'apilava flairosa i el noi de can Batet va asseure's damunt un rest de sacs de blat, després d'haver posat els descansos del carro i una pedra sota les rodes, i va adormir-se sentint el murmuri de l'aigua i la remor de la mola que anava voltant damunt la mola terrera.
Quan el noi de can Batet roncava com les moles, baixà en Magí adalerat. Va llambregar la llàntia encesa davant Sant Ramon; prengué la pala i va espargir per la farinera la farina que hi havia davant el rajador, flairosa i tèbia, i després de mirar la tremuja, tot sacsejant el muscle del noi de can Batet, va dir-li:
-Que fas un cluc?… Lléva't, que són les cinc!
-D'on sortiu? Fa bella estona que crido…
-Vols dir que ronco? noi!
-Porto sis sacs a moldre.
-Mira, és ple… i tots davant dels teus.
-A fe que mus vé a repel d'esperar-nos… Creieu, Magí, que fa més d'una setmana que tenim de comprar-nos el pa; que Déu n'hi do!
-Dôs noi, no sé pas com podré moldre el teu blat… El temps eixut, l'aigua escassa… Això és el molí de Cacaracac, quan té aigua no té blat!
-Magí!- va cridar una veu de dona; i van sentir-se passes, i del sostre va caure una polsina blanca. El moliner va pujar l'escala de fusta com un llamp. Després va passar un altre estona llarga. El goç s'estirava, el gat canviava de positura i el molí seguia mormolant. El vent entrava per la porta i feia moure les teranyines que penjaven de les bigues, i alçava una pols blanca que jeia damunt les lloses fredes.
-Que fas aquí, bacaines?
-Ola, Ton! Mira, esperant en Magí, que no sé què li passa; va atrafegat… Sé pas que li passa, no està per res!
-On és?
-Dalt.
-Fa molt?
-Bella estona. Que portes blat també, tu?
-Si noi, però és ple de juí i mus fa mal. Llàstima que ara no passen gitanos, que els el vendria…
-Per què? Compren el juí?
-Pas poc! Si tenen un animal guit li donen juí per menjar i veuràs aquella bèstia més persona que mai… gonta tota la fira com si tingués seny… Ah! després, quan li passa aquell ensopiment que dona el juí… tremola, perque les guitzes van a ratxades!
-Bon remei per la meva sogra que és guita de les quatre potes!
-Un noi… un noi… minyons… ja tenim un hereu!- va exclamar en Magí tot baixant l'escala i cridant com un orat; i va abraçar-se als que l'esperaven i va petonejar el goç, movent el cap i tremolós de barba.
Els dos minyons no van entendre'l de primer anduvi, fins que sentiren un plor d'infant.
-Teniu la dona lloca?
-Poc ho savia que la Teresa estigués prenys.
-Quin xicotàs! És una mena de brau empeltat d'àngel; té un pit com un perdigot, uns ulls com el puny. Sentiu quina veu? sentiu? Jo estic que no soc jo; pensar que després de cinc noies ve un home cepat, que farà anar les moles com si fossin de paper! Quin moliner, nois! això s'ha de refrescar.
-Fet! refresquem, prou se coneix que en teniu poca de mainada…
-Vinga d'aquell vinet de la bota petita. Atureu el molí! i tots a beure, i feu-se aixamplar la roba que tot vos anirà aganyit ara!
-Fins la dona que és aigadera, que tingui la mixa!
I en Magí, sentint-se embolcallat d'un mantell invisible d'alegria, pujava, baixava, reia i cridava. Va agafar el noi, un cop vestit, i va mostrar-lo a totes les noies, als homes, al gos quissoi, al gat i fins a la poltra i la somera.
-Tu, Nana… aquí tens l'altre moliner… cal que el creguis,- i la somera va mirar per la finestreta de la cort fosca, amb ses nines plenes de claror.
Les tres nenes que'ls restaven van saltar per l'era entre les garbellies, totes humides de la mulladina de la matinada.
-I tots a estimar-lo força! ¡com a germans!- va dir en Magí a ses filles.
-Així sí que s'estimaran poc!…- va respondre maliciosament el de can Buc.
-Bé Magí… ja teniu el que tant desitjàveu; un noi… Ara penseu que la vostra dona no podrà criar-lo. Recordeu-vos que és flaca de nirvis i que si la debilesa li puja al cap tornarem a les manies… Creieu, doneu el noi a dida.
En Magí va quedar-se glaçat, dret al portal; i mentres el metge del poble s'allunyava cavalcant aquell mul de bona estampa que tots coneixien, va dir, fent una grimaça de menyspreu:
-El meu fill a dida? L'amo fora de casa!… Ruc!… com tots els metges.
La Teresa també va sentir-se corferida -no criar el seu fill! tot justament el noi, havia de dur-lo fora de casa!- I els dos esposos van eixir a la finestra i van mirar el metge com s'allunyava per un corriol, vora la peça de can Buc.
-Mira'l!… qui sap si cridéssim al noi, que'l fés llaurar una estona; ¿Manies fa venir el criar? ¿Manies?…
L'arada passava esgarrinxant els camps. Se alçava una sentor de terra remoguda que omplia tot l'aire i la ferida que deixà la rella lluenta romania oberta al cel. Rítmicament, el sembrador, a cada passa llençava un grapat de llevors en l'aire; s'oïa una fressa com un respir, i un nuvolet de polsina es fonia, tot just nat a la mà. Després passava el rascle aplanant els solcs, i la llevor restava dormilega en la fredor de la terra, esperant la força misteriosa que li duria el primer alè de frescor de la terra i el primer neguit de fulla que cerca la claror del cel.
-Què feu, Sureda?
-Trepadella.
-Que plourà, que veig que sembreu?
-Ca! però com la trepadella vol ser soma i ja hi ha una mica de saó, me penso que no s'allonarà.
-Mireu, vós que sou emparentat amb en Magí feu-li entendre que la Teresa no crii… tinc por dels nirvis, i si veieu quelcom digueu-m'ho. Ells, tinc por que no me'n diguin res, per amor de la dèria que tenen de fer-ho tot bé! Ja per l'altra criança, va patir força, se li acudia de menjar guix!…
-Descansi, senyor metge, ja hi donaré un cop de tràmec.
I van acomiadar-se; l'un seguí sembrant; l'altre, allunyant-se, esguardat pels esposos que l'omplien d'improperis.
-Es deu pensar que aquí passarà gana com ell! Mira Teresa, cop de llet, cop de costelles i ous, i cop de vi ranci: beu, beu que'l vi fa sang!
-El vi fa borratxons… i vòs dir que begui jo?
-I ben net! això reforça, dona!
En Magí cada dia n'estava més encisat d'aquell bordegàs tant rodó i blanc i ple de vida. Es sorprenia davant els seus badalls, el seu respir i el seu plor, com si mai no hagués tingut cap fill. Les seves filles bocabadades trobaven en son germà totes les gràcies, i llur mare, tota cofoia, no feia altra cosa que contemplar aquell infantó que anava fent-se cada dia més gran, per la regor del seu pit… d'aquella font de vida que Déu l'hi havia posat tant aprop del cor que quan el nen mamava, li semblava que ella li donés la mateixa sang plena d'amor.
Per altra part es veia tant ben afalagada pel seu marit, que per por de donar-li una pena, callava allò que es sentia, amb una mica d'angoixa… Una mena de rosec a l'esquena, un deixament, una tristesa…
Cada vegada que'n Magí anava a vila, tornava carregat de lleminadures, borregos, melindros, pa de pessic, llangonissa, pernil. I fent una manyaga a la seva dona, li deia ple de goig:
-Té noia!… mira quin bé de Déu de coses que't porto!
I la Teresa se sentia inundada de felicitat en veure's tant ben peixada per aquell homenàs il·lusionat com una criatura que espera els Reis.
-Teresa; el nen badalla… deu tenir gana… au! dona-li el pit. Té, primer beu-te aquest ou, que encara és calent!… Passa-te'l pels ulls que això aclareix la vista!…
I en Magí, amb una rialleta sospesa en els llavis, passava l'ou pels parpres de la seva dona, i el trencava contra la paret i li feia pendre.
-Com te trobes ara? Veus dona! ara una mica de vi… i ara que'l golafre mami… i el saviàs del senyor Ramonet que vingui i aprengui,- i tot donant-li el nen, li feia una muixangueta; i la Teresa feia el cor fort i el seu fill mamava com aquells vedells que tot mamant fan ressonar, a cops de cap, el ventre de les vaques.
Un dia que en Magí era fora, la Teresa va sentir-se un defalliment que li anava xuclant la vida; una suor freda va escampar-se-li pel damunt, com una rosada mortal i els pensaments se li allunyaven com enduts per una ventada, i una remor en ses orelles va fer-la caure damunt d'un pilot de blat rentat que estava eixugant-se. Allí va romandre erta i blanca, amb una blancor sinistra. El nen a la seva falda, va adormir-se mamant, vermell i xamós. Semblava que aquell nadó s'havia engolit l'ànima que la seva mare li donava de tot cor, i que ella bo i morta volia servar-lo fins a la fossa…
Les noies van revifar-la fent-li olorar vinagre… La Teresa obrí sos ulls, esbrinà amb una mirada somiosa on era i va dir astorada:
-On és el vostre pare?
-A vila.
-Preneu vi, mare…
-Porteu-me un xic de moscatell.
Un cop va beure, sentí com una escalfor que li revifava el cor, que ses venes s'omplien de vida i sos ulls de claretats, que per sa pell s'escampava una tebior dolça, i feu un sospir pregon i va esclatar en un plor somicós, com d'una nena avergonyida de plorar davant de ses companyes de costura.
-No ho dieu al vostre pare tot això… no em passarà més… ara ja tinc el remei!… Té raó en Magí!… Tinc de beure!
En Magí cantava. Era un dia de gran tràfec. La plassa del molí estava plena de carros. Les tramuges sempre curulles de grana. La farina rajava tèbia i seguida com una font per la canal que feia trontollar la filosa. Per tot se sentia una flaire que reviscolava. I l'aigua quieta, adormida de la bassa, anava baixant lentament, amb la imatge dels arbres que s'hi emmirallaven. En Magí cantava rublert de goig en veure aquell molí que havia estat un niu de misèria i ara és tot brogit i treball i alegria, conquerits amb la feina, neta i honrada com la de ningú… Ell amb la seva dona eren mirats com a models de belles persones i com els més treballadors d'aquells voltants. En Magí era un home complidor que sentia tot l'encís de la veritat i gaudia obligant els fets a anar sempre sota el jou de la seva paraula. -Ho ha dit en Magí!- deien els pagesos i aixís apaivagaven totes les discussions. La llengua del moliner no havia mentit mai. Ella, la Teresa, era una dona dominada pel cor, que xarbotava de sentiment per tots i per tot, i sense una guspira de reflexió, se desfeia donant-se a les necessitats dels altres.
-Sort de la Teresa que va córrer!- se sentia sempre que la dissort flagellava algún veï. Ara que tenien un noi que'ls seguiria anys enllà, amb llur mateix esclat de virtuts, es sentien més confortats i vigorosos, davant del bé que'ls enlairava plens de renom. Per això aquell dia en Magí no podia deixar la cançó triomfal que entonava com un bell esplai; però la seva alegria va estroncar-se sobtadament en aturar les moles per a canviar la grana de les tramuges. Un ronc estrany se sentí de part de la llar. En Magí va llucar per la espiera i va quedar-se espalmat. La Teresa estava ajeguda a terra. En Magí va saltar per damunt de les cofes i les saques apilonades, agafà la seva dona i va dur-la cap a dalt. Va deixar-la damunt el llit alterós i obrí la finestra per a fer-se claror.
-Teresa!… Teresa!
La dona no responia, el nen estava morat respirant a batzegades, movent els ulls d'un cantó a l'altre i torcent la boca tremolosa. En Magí va agafar-lo per a posar-lo al breçol i començà de cridar:
-Noies! correu, aneu a cercar el metge, que tots se moren!- i sense poder estar quiet, ni gosant fer res, va moure el cap abatut bo i pensant: -Erem massa feliços, això és un mal donat per la maleïda enveja!-
En Magí sentia tota la tortura de l'esglai i de la solitud… estava neguitós, veient que passava el temps i no se li acudia cap remei per a estroncar aquella tragèdia desoladora… -Pot ser sí que tenia raó el senyor Ramonet… allò era un atac d'aquells que va parlar- los; i per la pensa confosa del moliner creuà la primera idea de la vergonya que sentiria davant del metge que no havien escoltat, entre platxeries sornagueres. Quan va entrar el metge a l'estada on hi havia els dos malalts, en Magí encara no havia pogut dir un sol mot a la Teresa. El nen de tant en tant feia una estremitut. En Magí esfereït aclucava els ulls.
El metge va mirar el nen. Li feu pessigolles a la planta dels peus, va picar-li el ventre, li acostà una cerilla encesa als ulls, i tot d'una, com si veiés la resplandor de la veritat, va deixar el nen i anà a veure la Teresa. I mig confós, com si no gosés descobrir el que veia, va dir en veu baixa al moliner:
-Magí… això és una mona com una casa!
-Senyor Ramonet!- va exclamar en Magí tot alçant el gresol que tenia a la mà per fer claror.
-Magí, no us alarmeu, tot això passarà! Res, una flaquesa tots podem tenir-la. Amagueu el vi, i tot curat. Deu-li aquesta medicina, i si no estan bé, demà aviseu de bon matí, que tornaria…
En Magí no va poder respondre. Mirà el metge fixament, sota la punyida de la vergonya, i després eixí de la cambra, tapant-se els ulls amb les mans, horroritzat. -Mare i fill borratxons! borratxons!- i va anar a tancar totes les portes i finestres, perque no traspués la taca que havia caigut en aquell molí mirat per tothom com un temple.
Passaren dies que en Magí no tenia esma de fer res: eixut i malmirós, feia posat de malalt i no esguardava ningú. Devegades feia un sospir, de vegades sentia el fibló de l'enemic, perque es posava vermell. i barbotejava mots plens d'ira.
La Teresa aclofagada per aquell posat, no podia capir el canvi tant sobtat d'en Magí, fins que un dia, mentres ell regava amb l'aigua sobrera, prop del canyer de l'hort, va agafar-lo pel coll i va dir-li:
-Magí!
-No'm toquis!
-Què tens? què et passa?
-Vés-te'n… que no t'escupo perque fora malaguanyada l'escupinada.
-Magí, què dius? que ets boig?
-M'has deshonrat el molí, el meu nom i el dels fills.
-Mentida! això és fals!
-Ho he vist! jo, jo mateix! i algú més!
-Fals! que Déu me mati si…
-Calla! No juris!… que les borratxones no tenen tractes amb
Déu!…
La Teresa va sentir-se defallir de sobte, com si un llamp l'hagués ferit. L'acusació d'en Magí queia damunt ella com una sentència sense apel·lació. I llavors dins sa pensa una lleu recordança va fer-se gran, va fer-se visible amb lentitud, com els cimals alterosos que la boira descolga. Se recordava que un dia va beure a cada mamellada. Després va acabar-se tota una ampolla i va sentir una pesantor a la testa i una set de vi, només que de vi, i va beure fins que en caure a la fredor de les moles velles, que feien de sol al molí, elles van refredar-li ses galtes bullents.
-Tu… que de què no mates el noi! i a mi gairebé m'has mort de vergonya!
La Teresa va redreçar-se ofesa. Una riuada de dolor va ofegar-li el cor, prou trocejat de la vergonya i penediment.
-Magí, jo't prometo que mai més me'n veuràs de borratxona: primer morta! Pots estalviar-te l'escupinada!- i trencà en un plor tant ufanós de sentiment que'n Magí sentí un calfred que li feu tremolar el rostre marcit i li estrenyé el cor espinat per l'angoixa.
El dia és clar. De les branques dels arbres, nues de fulles, en pengen unes gotes plenes de claror. Passa un vent suau com si fós el plàcid respir de les muntanyes i les gotes tremolen i les flors dels ametllers enlluernadors cauen silencioses com a borrallons, i els blats petits i tendres, que tot just ixen de la terra, tremolen com si tinguessin por. Les vetlles d'aquell hivern van ésser tant llargues… tant llargues, que'ls moliners semblaven més vells. La llar petita i fumada no havia cremat tanta de llenya com altres hivernades. Marit i muller articulejaven poc, carallargs, tristos i sentint una agror somorta sempre que conversaven una mica. Al moliner, l'idea que ell havia perdut la consideració guanyada amb vuit anys d'una vida exemplar, el retenia a casa com a presoner voluntari. La Teresa es sentia culpable. Sentia que la idea del beure li rebotia contra les parets del crani, com un papau tancat que volgués fugir, però no trobava l'escletxa. Al seu dedins niava el corc del penediment, que li xuclava la frescor encisera de dona colrada i formosa, però també hi havia encesa la guspira de un desig constant i torturador… volia beure! Sentia haver estat descoberta, per la vergonya que passava i perque havia perdut per a sempre el gaudi de beure aquell vi que li feia glatir fins a corsecar-la. I mirava al seu marit com un enemic etern i veia impossible de guanyar-se el perdó amb aquella dèria de tornar al pecat. I com si això els esposos ho coneguessin, la mirada mai més no tingué aquella serenitat, aquell dolç bescanvi dels que s'encisen l'un davant l'altre, sentint-se brollar pels ulls la resplandor de l'estimació que neix al cor.
En Magí, home de sa casa, patia d'aquella fredor, aquell silenci, aquella mena de basarda íntima que se li havia entrat al pit com una floridura macabra, i desitjava de pendre mal o tenir una malaltia per a renovar amb l'engúnia d'una tragèdia aquella estimació somorta. -Pot ser espurgant-la sortirà més ufana!- es deia en Magí. M'en aniré un quant temps, i per cartes farem les paus, i qui sap? l'enyorança farà el miracle! Aixís ens hi morirem! L'hem prou pagada l'alegria del marrec, en bona fe!…
-Mira Teresa, engony l'anyada ha set bona. El blat ha murit amb tota saó, més que engonyasses, i les moles són molt gastades i no voldria arribar a la feina sense unes altres! Me n'aniré cap a França a comprar-ne unes de noves, sinó la farina no tindria aquella finor de la nostra feina. Tu quedes mestressa, Teresa, de tu i dels fills i del molí…
-Magí! No parlis més!…
I els moliners van besar-se plens de temença, en Magí de deixar-la sola i la Teresa de veure's alliberada de la cara macilenta i l'ànima desolada del moliner.
El jorn és nat. L'aire, frescal, i el cant dels ocells ple de joia. La nit ha estat amorosa per als camps rublerts de sembradura, per als boscos solitaris i les prades llises i ufanes que ofereixen una bona dallada al braç dels pagesos sorruts. Una pluja silenciosa ha caigut damunt de l'encontrada, ha caigut suau, amaradora. Tot és rioler, i les gotes que's veuen damunt de les fulles semblen llàgrimes d'una dolor ja oblidada. La Teresa en llevar-se sentí com si el respir fos més ample, i anava pel molí amb els ulls plens de serenor copsant un goig enyorat. Estava sola! En obrir la porta va semblar-li que tot tenia més vida: l'aire nou, la llum reviscoladora, la frescor que l'atiava a feinejar com una dona escarramassera, com aquella Teresa d'abans, que les ubagors havien embolcallada mesos i mesos, sense que una sola nit la celístia amorosís les seves nines, contorbades eternament. La Teresa sentí tot seguit la fluctuació del dubte. El record dels sofriments passats i la llibertat que la voltava, s'oferien a la seva pensa… El desig constant, cargolat com una fera arraulida, va redreçar-se com una serpent davant de les buvors del sol i va fiblar-li la conciència malaltissa. -Vull beure per desvesar-me'n, la saciada podrà gorir-me de la dèria, i serem feliços. Pobre Magí, és com un vell per culpa meva! i jo vull que sigui el Magí d'abans. Sols un dia de beure; un dia sol! per avorrir el vi per sempre mes!…-
I va posar-se els esclops sadollats de palla i va donar una establada a la somera; escampà uns quants grapats de blat a les gallines i va arreglar el menjar dels garrins. Després va mirar les nenes que encara dormien, i deixant ben engaldrufat el bordegàs va anar a comprar vi.
Quan feia la devallada en la penumbra del bosc d'alzines, va semblar-li que anava baixant cap a l'infern, i va aturar-se i es girà llambregant el molí desventurat, amb aquella tauleta feta de moles velles i aquell pou també fet de moles gastades i aquell arbre gegantí que dava ombra al riu. -És per desvesar-me; pendré el vi amb sal- i tement que altre cop els escrúpols la aturessin en sa via malastruga, va anar depressa, cantant per ofegar els dubtes que's congriaven en son magí, migrat per la debilesa.
En ésser de retorn al molí, va flairar l'ampolla plena de moscatell, obrint els badius amb una voluptuositat passional i aclucant els ulls amb la devoció dels embriagadissos, omplí l'ampolla que hi havia en la posella del faldó de la xemeneia i va veure un glop plena de desig i va fer un sospir i esclafi una rialla llarga que va escampar-se en el silenci de la matinada com la veu del mateix dimoni que rigués del bon nom del molí i de la beatitud de la natura que's deixondia pura i com a santificada.
La mica de voluntat que quedava en l'ànima de la Teresa va apagar-se amb el primer glop de vi. El vici corsecador, nit i dia l'anava empenyent i ella davallava. -Fins que vingui en Magí el beuré sense sal… després sal i fel i mai més!…
Cada dia, en arribar el vespre, després d'enllitejar tota la mainada i de besar-los amorosament, anava cap a la cort on hi havia les ampolles amagades entre la palla, encenia un gresol penjat alt, que feia un llum petit, petit, i s'ajaçava a terra, en la tovor del jas eixut i anava bevent, bevent, a glops, flairant el vi amb grans inspiracions sota la claror feble, tètrica, maligna! Bevia sentint tota la delícia malaltissa del degenerat que es dona als sentits i volent gaudir tots els matisos de la sensibilitat. Bevia un got depressa, un altre a glops, poc a poc, retenint el vi una bella estona en sa boca ardenta de maldat. Després el vi se acabava i ella se quedava dormida amb la pensa tèrbola. El llumet petit, petit, moria; les tenebres colgaven el crim i la fredor de la matinada hi arribava com una mort.
Una nit tranquila, mentres les boires baixes anaven passant davant de la lluna, com una voliana de pensaments perduts, en Magí tornà al molí. Tot era en calma. Les finestres obertes a la fosca, la porta barrada, el riu baixant com sempre cap a la mar i l'aigua de la bassa tant quieta que semblava glaçada… En Magí en veure son molí tant silenciós, feu un sospir de goig. En entrar-hi abraçaria la Teresa com si no hagués passat res, després els fills se deixondirien mig esverats, per a veure les joguines que'ls portava… i el noi fet un homenet tocaria aquella trompeta que duia tot el camí a la butxaca, per poder-li oferir tot seguit.
En el silenci van ressonar terribles com una amenaça divina, els dos cops que donà en Magí a la porta amb el trucador. La Teresa que s'havia acabat la garrafa de vi ajeguda en la cort, va alçar-se corplena d'espant… En la paret va fer-se una ombra gegantina que trontollava, duent la garrafa a l'una mà i el gresol a l'altre…
-Teresa… soc jo, obre… Teresa!- feu la veu d'en Magí en la solitud de la nit.
-En Magí! Déu del cel! en Magí- va exclamar aterrada, recalcant-se a les parets.
-Teresa!- i tornava a ressonar el picador de la porta en la buidor del molí. -Obre!
La Teresa tremolant va apagar el llum que duia i va mirar pel forat del pany. En Magí se havia assegut al banc de pedra. Estava tot canviat; tenia posat de venturós. A la claror de la lluna va anar treient les joguines, i tocà la trompeta per veure si se li havia espatllat…
La molinera sentí que la vergonya l'aclaparava i en veure al seu marit que tornava com abans, rialler, il·luminat d'aquell amor que ella va fer minvar, va clavar-se les ungles a la cara amb tota la força, folla de penediment! I plena de feresa va mirar que la porta fos ben tancada.
-Teresa! Teresa! que dormiu fort!
La molinera mirant pel forat del pany, sanglotava i sentint tota una riuada de llàgrimes que es tenyien amb sang de les esgarrapades, deia baix, ben baixet, com si pregués, bo i ullejant el seu marit plena d'amor:
-No puc obrir-te, perque et faria més desgraciat… Magí del meu cor… no puc obrir-te perque et mataria… adeu Magí… tingues força compte dels fills d'aquesta borratxona… adeu Magí…;- i va anar-se'n amb pas insegur, tirant petons pel forat del pany, i abraçant-se ella mateixa. Quan va ser a dalt, va mirar els seus fills amb ulls plorosos, va besar-los fins que ja es removien en el llit mig desperts; i obrint amb por la porta que donava a la bassa, va desaparèixer.
-Teresa! Teresa!- i el picador ressonava més que mai en aquella nit que seguia trenant belleses sens fi.
Una remor d'ampolles que s'omplen d'aigua, va sentir-se del cantó de la bassa, i l'aigua va remoure's com si sentís una esgarrifança.
Tot l'endemà el molí va romandre parat. Es sentia una engúnia estranya com si l'aire fos mort. La foscor hi feia basarda, les clarors hi daven un neguit com si hi hagués uns ulls que miressin. El silenci era feridor com el dels cementiris. Els sacs eren com una munió de gent que anava a un enterro, les tramuges obertes cap al cel i buides com unes campanes que clamessin al cel amb el toc dels morts, les piles de sacs buits semblaven les mortalles, els cabassos i garbelles, les corones, la farinera, la fossa…
En Magí sentia ofec i anava d'un cantó a l'altre sense esma, com si tingués encantàries, esbarrellat, retut. Tot ho havia trobat en son lloc, tot endreçat. Els fills nets i ben peixats, els animals grassos, i la Teresa fora… La nena gran, la que va obrir-lo després de molta estona de trucar, va dir que ella havia sentit que la mare la besava, i a les galtes va trobar-se una mica de sang…
En Magí mig embadalit va entrar a la cort… i va caure. Havia trepitjat un tap, va flairar-lo, feia sentor de vi. Va cercar frisós per aquells recons i va trobar una ampolla… mig plena.
-Maleïda!… mira com bevia!…- tot l'astorament d'aquell home va tornar-se rencúnia verinosa.
-Si torna, la brularé de viu en viu!- va dir-se, i pujà dalt perque sentí la veu del nen que ploricava.
El nen seguia els recons del molí somicant, i sota de cada llit, mirava tot cridant, amb veu que enternia:
-Mare!… Mare!…- veient que no hi era, es quedava en un recó, xuclant-se el dit gros de la mà dreta.
-Prou… Anem-nos-en d'aquí… que si torna la maleïda, mengi terra lleca… Anem a un altre molí. Ben lluny! Encara us puc refer de la deshonra- i va abraçar els seus fills tan fort, que amb el seu cor sentia bategar els dels seus infants que ploraven astorats.
Passà més d'un any i el molí romania tancat. Les moles eren mudes, l'una damunt de l'altre, com les dents d'una boca que la mort hagués closa. Les aranyes feien ben atapaïdes les teranyines, que no's movien amb les alenades de vida que entraven abans per portes i finestres sempre obertes. L'aigua passava pel riu sense fer runyigar les rodes. La corretja polsosa es floria i la grua s'anava rovellant. En Magí, un jorn, sentint una angoixa misteriosa, com si anés a entrar en una tomba, va obrir el molí, aclucant els ulls. Anava amb un altre home. Era el moliner nou.
-Magí, ja sabeu que la canal està embussada?
-Oi! ¿no passa bé l'aigua?
I van remoure l'aigua de la bassa amb la barra del tiràs prop de la canal… Del fons en pujava un núvol de llot que enterbolia l'aigua. I tot de una se sentia que passava per la canal un xòrrec tèrbol.
-Magí, s'ha desembussat; és un còdol… el so vist passar.
-Justament un còdol?
-Sí, tot blanc i rodó… gros ben bé com un meló…
En Magí va mirar pel cantó del riu per veure el còdol. Bon punt allargà el cap va quedar-se esborronat. No era un còdol, era un crani blanc, net, lluent que rodolava en les aigües del riu, entre les pedres i les herbes, a l'ombra dels arbres que es movien com si li fessin acatament. En Magí va seguir-lo acondolit i de lluny. Tenia por de atansar-s'hi i de perdre'l…
Aprop d'una pedra, el crani va aturar-se de cara a en Magí, com si el mirés de fit, des del fons de les aigües, amb ses conques plenes de foscor. En Magí va recular esfereït davant aquella visió macabra que va semblar que li deia: -No fugis, Magí… no fugis… Soc la Teresa… Ja'm pots mirar, que no n'estic d'embriagada!… Perdona'm que m'hagués mort tirant-me a la bassa… però vaig tenir por que m'escupissis. Quina vergonya! Jo no l'he abandonat el molí; tot un any que us espero… amb el cap ficat a la canal… Tu em cercaves a flor d'aigua i jo vaig quedar-me arrapada a fons… Quina vergonya!… Perdona'm! Magí, perdona'm!
L'aigua del riu va endurse'n altre cop el crani. En Magí el seguia, mirant-lo, entre'ls matolls i brossals. -No em deixis, Magí… no em deixis- semblava que li deia, ple de tendresa, mig girant-se.
Més enllà el riu esdevenia rabent i el crani va rodolar, fent una remor paorosa, saltant damunt de les pedres, i caient en una roca llisa que'l feu botar entre'ls xarbots de la cascata.
-Teresa, t'has fet mal?- va gorgolar en Magí estremint-se. -No pateixis per mi, Magí meu, prou vas patir en vida per mi!- i donant tres voltes a un remolí va enfonzar-se entre el llot.
En Magí esdevingué delirós cercant el crani que s'enfonzava i eixia per aquelles aigües cada cop més sorolloses, i amb la fadiga de córrer prop del riu, queia i s'alçava defallit, esgarritxant-se la pell i esparracant-se la roba. Volia agafar-lo aquell crani, besar-lo, i fins demanar-li perdó, i ell seguia riu avall, fins que arribà a mar i una onada, fent un moviment d'urpa, va arrebassar-lo i ell rodolà pel fons.
-Teresa… Teresa…- feu en Magí amb cara agònica.
El crani rodolà a les fondàries i caigué entre unes roques tenebroses. Per damunt la mar volaven gaiament els ànecs, les corrioles i les gavines, i un llagut a tota vela passava amb els mariners que feien unes rialles!
(Tordera)