Un drama en una peixera
En un extrem d’un pati, un gran pati d’establiment pedagògic, entre eures i rosers florits, sostingudes per uns permòdols de ferro forjat, a manera de caixes de cristall, hi havia unes peixeres. D’entre les tals, sols dues oferien cert interès. Les altres estaven destinades als conegudíssims peixos de brollador, ingràcils, obesos i llampants, veritable expressió de la mediocritat burgesa. Pel demés, la que servia d’ergàstula a una descomunal anguila, tampoc resultava atraient. L’anguila, quan no romania ensorrada us feia l’efecte d’un tros de beina d’espasí, exasperant-vos amb la seva immobilitat i amb el descar insòlit amb què us sostenia la mirada.
On es desvetllaren les nostres simpaties era en la peixera habitada per una varietat de peixos minúsculs, talment unes fulles de saule, la graciosa vivor dels quals jo no sabria pas com ponderar.
Tenien encara una altra virtut: els mascles es distingien de les femelles i això, naturalment, predisposava a observar-los, car ja no resultaven sense sentit els seus gestos, ni les seves evolucions, ni els seus conciliàbuls. Els mascles, en arribar la temporada del zel, esdevenien emporprats de la gorja, quelcom semblant a una ampla esgarrinxada sanguinosa, ferida d’amor que les gentils mestresses de l’escola havien convingut d’anomenar “collaret de noces”.
Amb aquests antecedents, podria estalviar-me d’afirmar que aquesta peixera havia estat convertida en un paradís.
La femenil tendresa havia endolcit aquell captiveri amb petxines i corns, palets de riu, sorra i rocam estalactític, trasplantant-hi una herba aquàtica dita vulgarment “estels”, que omplenava el fons d’una vegetació gemada i filiforme, estenent-se per la superfície com un veritable velàrium de fullatge.
Demés del goig de l’ànima s’havia tingut en compte la salut del cos.
Una aixeta de llautó deixava caure constantment un rajolí d’aigua clara i tres cops al jorn, a manera de reforçant, eren servides als peixos unes polsades de substància de mol·lusc rostida i macerada.
La il·lusió de veure’ls procrear obligava a una curosa vigilància. Així, a poc a poc, a força d’observar-los i deduir, les gentils mestresses penetraren els secrets d’aquelles vides. I ja arribades a un cert grau de coneixença, tant se valia romandre en front d’aquella peixera com de la boca d’un escenari.
I esdevingué fatalment el drama.
Tres eren els personatges. Havien estat pescats al Rec Comtal per uns individus afiliats a la Societat d’Amics dels peixos.
El destí, que ni en casos semblants sap ben bé el què es pesca, havia ajuntat en un sol captiveri dos mascles i una femella.
Amb esglai de tots, àdhuc de la conserja entrada en anys, així que floriren les acàcies del pati i revolaren els primers papallons, dos dels personatges es posaren, quasi alhora son collaret de noces.
De bell antuvi es va témer un crim passional. Amb tot, els dos rivals, com homes de món, prescindiren l’un de l’altre, simulant desconèixer els intents respectius. Per la coloració més o menys intensa del collaret i per altres indicis subtilment relacionats, es vingué en coneixement que es tractava d’un vell d’experiència, un calaverot, i d’un jove de la primera volada.
El vell tenia un caràcter despòtic i autoritari; el jove semblava la mateixa dolçor. El vell es lliurà tot seguit a una persecució desenfrenada. Era odiós; a totes hores l’hauríeu vist corrent darrera la peixa, amb els ulls fora del cap. El jovenet, entretant, ple de timidesa, però amb les sangs bullents, s’aventurava algunes vegades a insinuar el seu desfici, que era correspost, car ella, sempre que podia, tot fugint, li feia ofrena de miradetes ben significatives i encoratjadores. Per desgràcia, el món no era gaire ample per aquells enamorats. Matar o morir; no hi havia cap més solució. No gens menys, fos que els cabells blancs sempre han infós respecte, fos que la naturalesa no hagués dotat el peix d’una arma eficaç ni del coratge dels meridionals que ha immortalitzat tants protagonistes i tants i tants autors de la nostra terra, el cert és que el vell seguí tiranitzant la desgraciada beutat. Arribà un jorn en què avorrida, fastiguejada, repugnant-li les carícies del vell i maleint la covardia del jove, va entaforar-se entre dos rierencs. Llavors, el perseguidor s’instal·là a l’entrada de la cofurna, establí un setge en tota regla. Se’l veia impertèrrit, fent anar les seves aletes com dos “ventalls mecànics” –ja sabreu, al final, perquè subratllo aquests mots– immòbil i ferm com el mateix Argus de cent ulls. Allò fou qualificat de segrestament. L’altre, el tímid galantejador, esmerçava les hores passejant la seva romàntica melangia sota els “estels” en tant que, en la seva gorja, el collaret simbòlic floria amb viu esclat.
A fora la peixera esclatava també la indignació de les mestresses. Dues vides malmeses. Una podrint-se en la llobreguesa subaquàtica, en una escletxa llotosa, entre dos rocs! l’altra esberlada per desengany, desfent-se en llàgrimes, ostentant la marca cruenta de l’amor, d’una passió desesperada, santa i noble passió com tots l’havem sentida, car de naixença ja la duem en les entranyes, posada allí per la natura pròdiga i sàvia!
Ah, vell maleït! Ah, carcamal!
Quan la directora de l’escola hagué explicat que l’amor dels peixos diferia notablement del dels homes, l’armadura del drama psicològic bastit amb tanta tendresa per la professora de música, trontollà una mica.
Mentrestant la peixa es deixà veure. Eixí de la boscúria amb un cert aire las de convalescent que posa els peus al carrer per primera vegada. Estava desconeguda, desmillorada com si l’haguessin escatat a clapes, amb un lleu revinclament dorsal. Tràngols de maternitat sens dubte! El vell encara cometé la vilesa d’escometre-la. La peixa se’n tornà al niu.
Un matí amb els raigs del sol que aclarien millor el misteri verdós de la peixera, les gentils observadores, obiraren una cosa molt xica, com una punta d’agulla, que surava amb moviments incerts entre la molsa del fons. “Que sí!” –“Que no!” –“Que sí!” Fins que ja no fou possible dubtar-ne, l’ansietat abocà damunt la peixera tots els caps i tots els cors. Els nassos de les petites escolars s’aixafaren contra el vidre, com prunes a les parets d’una fruitera.
Transcorregué una setmana. El collaret nuvial del jove s’empal·lidia. El vell repetani continuava a l’aguait. La femella es refeia, però dels nou nats no se’n veia ni un. De bell nou es feren deduccions bon xic alarmants. Tots els indicis suggerien la possibilitat d’un crim.
El vell antipàtic fou acusat. Va suposar-se’l afrosament engelosit. Un testimoni declarà que l’havia vist perseguint-los fins a l’entrada de la cofurna tràgica.
El vell se’ls havia menjat! Antropòfag! Infanticida! La vindicta pública reclama l’exil. Sí, l’exil, l’exil! Era un càstig humanitari per a ell i la felicitat per als altres dos!
Una de les auxiliars que tenia les mans d’or fou l’encarregada de pescar-lo. Va introduir-lo amb tota cura en una desmantellada peixera on acabava de morir de congestió pulmonar un avi xaruc de color de pastenaga.
L’aigua nova, de conducció subterrània, era molt freda i l’altra, assolellada des de bon matí, quasi tèbia. Amb un pot de calenta, dut cuita corrents per la cuinera, es posà remei a la imprevisió lamentable. Però la maniobra no fou executada tan de pressa que en la consciència de les mestresses no restés el dubte turmentós de si s’hauria encadarnat.
Perquè el peix –cal dir el que sigui– mai més no fou altre, i no sobrevisqué a la punició.
Epíleg Aquesta història no és pas d’aquelles tan clares. Per altra part les accions dels peixos es desenrotllen en un ambient de misteri. S’imposava la revisió del procés. Per això va acudir-se a la ciència alemanya. Els alemanys són mestres de l’espionatge. Tant li fa que es tracti d’una bestiola insignificant com del cap d’un Estat poderós. L’espia, en aqueix cas concret, un savi, havia escrit: “El gasterosteus aculeatus –suposem que s’anomeni així– no és pas gaire fecund. La femella fa, tirant llarg, mitja dotzena d’ous. Per aquest motiu un sol mascle sol ajuntar-se amb moltes femelles, les quals empaita sense parar per obligar-les a pondre en un mateix niu. Els ous, un cop facundats, necessiten abundància d’oxigen per a germinar. És per això que el mascle es situa llavors prop del niu i agita les seves aletes com un”ventall mecànic" –relacioneu els fets i el subratllat– a l’objecte d’airejar l’aigua del fons."
“Nats els peixos, el mascle encara segueix vetllant per ells, perseguint-los a fi que romanguin abscondits i en l’aigua orejada.”
Crec que hi haureu vist clar. Això equivalia a una rehabilitació.
El vell era un perfecte ciutadà i un excel·lent pare de família. El jove, un baliga-balaga. El drama, una llegenda.
Heu’s aquí els inconvenients de jutjar les coses dels altres segons les pròpies. Jo tant per tant em quedo encara amb la interpretació sentimental de les gentils mestresses, les meves amigues. Em sembla més viscuda! Suprimint el parricidi, no cal dir-ho.
El noi de Moré
Després de la foradada, arran les roques que s’endinsen al mar, el “Gremi de pescadors” havia construït una caseta de maó de pla on guardaven els ormeigs i les peces de recanvi de llurs embarcacions. A l’hivern la platja del poblet era batuda furiosament per les ones que arribaven fins a llepar la via del ferrocarril. Per això els pescadors utilitzaren l’altra, la de més enllà de la foradada a cobert del llevant, protegida per un penya-segat, i fàcilment abordable en cas de tràngol. Demés, l’amplària del sorral els permetia mantenir els aparells a gran distància del mar embravit, lluny de la furiosa ressaga.
Durant l’estiu la caseta romania barrada. Només hi tenien l’escadusser o inservible; el que era d’ús quotidià ho deixaven a la mateixa barca o s’ho en duien a casa llur.
Un jorn però una pobra família restà sense alberg, i bons pescadors, entendrits, feren la bona obra d’estatjar-la en aquell petit edifici de la comunitat. Pare, mare i tres fills s’encabiren entre el fustam vell, els cordatges esfilagassats, els coves inútils, les nanses desballestades i les xarxes podrides. Ell, el pare, eixia de bon matí a tirar l’art o resseguir les roques, on, maldant amb aigua fins el coll, solia heure una quantitat exigua de marisc. La mare feinejava al defora. Estenia al sol peces de roba inversemblants, apedaçades de mil maneres i amb retalls de tots colors, o bé cuinava, en atuells estrafolaris –a la caseta no hi havia fogons– viandes més estrafolàries encara. Els dos nois vagaven pels encontorns, caçant insectes pels penyalars, recollint suros, ossos de sèpia i altres futeses il·lusòries a trenc d’onades, o fent volar un estel construït amb una paperina i unes canes de fil de cotó escorregut d’una mitja. La nena, molt xica, es passava les hores mortes terrejant punyint un mànec de forquilla amb una mà i un pot vell de llet condensada amb l’altra.
Els del poble els anomenaven “els de Moré”, que era el nom de la platja on s’havien establert els desgraciats.
Un matí, el més gran dels noiets va estimbar-se. El recolliren estabornit, al fons d’una cala, amb un trenc horrible que li partia el cap. Ningú no creia possible que guarís, però el noi, transcorreguts alguns dies, va deixar la marfegota, on l’havien dipositat amb tota mena de precaucions, i es posà a terrejar al costat de la seva germaneta. Les comares del poble no se’n sabien avenir, convençudes que en tractar-se d’un fill d’elles les coses haurien esdevingut altrament.
Eixit del perill el molestà només una gana formidable. Ben aviat les carns se li atapeïren sota la pell i uns bells colors li traspuaren a les galtes.
En això arribà l’estiu, i el poble, com cada any, fou envaït pels forasters. Gairebé en totes les cases de pescadors se n’hi estatjaven alguns. La història del “noi de Moré” fou coneguda per tots ells.
Es féu de moda visitar la roca on havia ocorregut la desgràcia. I després de conèixer l’avenc, desitjaren conèixer la víctima. El noi de Moré es veia assenyalat pels dits de les comares i perseguit per les mirades dels estiuejadors que anaven acollats festosament pels carrers i per la platja.
Passava per entre la fragilitat de les damisel·les vestides de blanc i dels joves espitregats amb coll a la Manelic, com un petit home excepcional. Era rabassut, ben fet, els peus molsudets de querubí, les cames dretes i musculades, colrat de sol, denotant tota la seva figura, aqueixa força i agilitat de les criatures que viuen a la intempèrie.
Moltes matrones ciutadanes que tenien fills per ruralitzar experimentaren enveja en contemplar-lo.
Ben aviat, però, començaren a notar que el noi de Moré caminava amb gran parsimònia. No aixecava un peu que no tingués l’altre ben afermat. El seu aire era de personatge seriós que va a solucionar un afer d’alçada rumiant-lo i sospesant-lo. I quin marrec més entenimentat! deien els forasters, dedicant-li una reverència irònica.
El noi de Moré no solia pas respondre a les platxèries dels senyors. Obstruïa els corriols amb la seva calma, una calma que dia per dia anava fent-se més suspecta. Era evident que caminava amb por de caure. Demés prenia un trascamar autòmata de ninot a qui empeny un mecanisme imperfecte o espatllat.
Una tarda, una colla d’eixelebrats de la “colònia” provaren de manar-li pressa. El xicotet tornava de la font amb un càntir a la mà; avançava dins la foradada arran de via, amb la seva lentitud exasperant. Darrera d’ell, enjogassades, corrien un escamot de senyoretes i un altre escamot de flirtejadors. Repugnava al calçat efímer, emblanquinat de tot just, petjar la grava del terraplè o el fangueig negrós de la cuneta. El noi de Moré era un obstacle al delit de la joiosa corrua. Abans d’atrapar-lo l’esperonaren a crits i per fi un jovencell intentà atemperar-lo a la marxa bulliciosa del corteig. L’agafà pel braç, lleugerament duent-se-l’en, però el noi caigué com un enze, com si en lloc de caminar sobre els peus hagués anat muntat en uns xancles.
I tants cops com una ordre massa imperiosa de sa mare, o una força estranya el treien del seu pas, el xicotet es desplomava el mateix que una cosa inerta.
Aquelles admirables cametes de saltamarges venien a ser un mecanisme de rara perfecció sense intel·ligència directriu. A voltes romania aturat davant d’un regueró insignificant que no s’atrevia a estrompassar. Més tard finí per no moure’s de l’entorn de la caseta, en les parets de la qual es recolzava amb una mà, car d’altra manera li hauria estat impossible mantenir-se dret. No podia dubtar-se ja que una lesió del cervell, progressivament, immobilitzava la gentil criatura.
Ningú no passava a la seva vora amb el cor serè. Mirar-lo era contemplar la marxa feixuga d’un cataclisme orgànic inevitable, i en considerar la tendresa de la víctima i el seu esdevenidor horrible, una protesta contra el destí i una pietat il·limitada obscurien els esperits. No era un predestinat a la mort, era un petit racional que es transformava en ésser rudimentari vegetatiu, com les gatoses del sorral o el cactus de les penyes.
Els riures i les converses animades dels estiuejadors, que en el capvespre passejaven al llarg de la via, s’extingien en arribar a la caseta tràgica. El petit era allí, menjant sempre un tros de pa, giravoltant el cerrat edifici, pleret a pleret, la faç serena, un poc inexpressiva, però somrient, mirant amb els seus ulls negres i entendrits d’escolar aplicat i dòcil.
Solien saludar-lo amb uns mots afectuosos i ell responia amb un so gutural inintel·ligible, accentuant aquella rialleta de benaurat que era un bisturí que esgarrinxava l’ànima.
La platja de Moré perdia son encant amb la presència del noi idiotitzat.
Un impuls generós de circumstàncies es desvetllà entre els més rics de la colònia. Va parlar-se de dur-lo a Barcelona i pagar-li l’estada en una clínica. La possibilitat de revifar-lo amb la trepanació era evident i no s’hi escassejaria el menester.
Però vingueren les primeres pluges del setembre, bufaren les primeres llevantades i el sorral de la platja, els gais camins de les vinyes i pinars, els fantàstics trencacolls de les roques, l’afressat corriolet de la via escombrat per un vent desplaent i humil restaren en solitud.
El noi de Moré s’entristí pressentint l’oblit. Deixà de rondar la casa. Es situà al llindar de la porta embadocat, els ulls fits a l’horitzó, les fesomies inexpressives, el mateix que una esfinx. Cada dia eren més curts i vacil·lants els passos que donava, i més limitades les paraules que deia. Solia expressar les idees en un solt mot. Darrerament agitava les mans davant dels ulls i repetia: boira, boira!
Un matí la seva mare hagué d’arrabassar-lo del jaç a viva força, i el pobre infant un cop de peus a terra, oscil·là, fregant-se les parpelles ensunyades ansiós i enfurismat, el mateix que si el desvetllessin en plena nit. La bona dona, estranyada, el prengué a pes de braços transportant-lo sobre un munt de cordes. De seguida li serví un plat de sopes ben calentes, per si era el fred que el malhumorava. Llavors notà que l’infant seguia el rastre del fum palpant, palpant per heure la cullera fins escaldar-se els dits. Al crit d’esglai que féu la mare ell va alzinar l’esguard. El sol amarant-li el rostre, se li ficà per les pupil·les directament i el noi de Moré resistí impassible.
Arribaren els dies brúfols i tempestuosos de l’hivernada, tornà el tràfec de pescadors a la plajola i la caseta. El petit orb s’arreconà ben endins on no pogués entrebancar ningú.
Significava tots els seus pensaments en dues soles paraules: “pa” i “fosca”. L’una era l’expressió de la suprema alegria, i l’altra, del suprem desconsol. I entre les dues fluctuaren els infinits matisos de la seva vida interior.
Els bons propòsits dels forasters havien quedat en l’aire, però això només ho recordava la gent de mar. Alguns del “Gremi” en pensar-hi, se’ls mullaven els ulls. El fet de veure’l diàriament, però, acabà per atenuar-los la commiseració primitiva. Els mateixos pares acceptaren aquella creu amb estoïcisme.
El “noi de Moré” restà soliu, esborrat de la memòria dels vius, invisible, mort i sepultat com un de tants entriquells que aixoplugava la caseta. I era absurdament formós i anà emplenant-se de sutzeria com un àngel d’altar en el trespol obscur i polsós d’un anticuari.
Expedició de guerra contra un famós conill de la província de Lleyda
Per a Joaquim Buigas
La lletra que em mostrà el meu amic era terminant:
“Les perdius no deixaven ni un raïm, tapaven el sol, ombrejaven els camps i migraven les viandes, i els conills anaven a capgirells”.
La lletra, datada a Ceró a 25 d’agost, signada per un home de crèdit, venia a ésser un crit d’auxili dels habitants del llogarret el nom del qual resultava prou feréstec per a desvetllar els meus entusiasmes. L’anada a un poblet de la província de Lleyda –com veureu més enllà– no és una exploració al centre de l’Àfrica, a les fonts del Nil, però té la incertesa, els perills i els inconvenients d’una empresa arriscada i temerària.
I ja ens teniu encabits en un departament d’un vagó de segona del ferrocarril del Nord. Un departament de segona del ferrocarril del Nord és un caixó folrat de tela, tan dur, angoixós i infecte com un de pesca salada. Érem tretze persones que refregàvem les ròtules i barrejàvem les suors i allargassàvem el coll vers la finestreta, bocabadats com les gallines engabiades del vagó de càrrega que ens precedia. Ens repartíem, –duent-la sobre els genolls,– una nena divinament malcriada, la mare de la qual no sabia avenir-se del nostre aspecte de gent de guerra.
La única inquietud de la seva vida pervenia d’un cert ocell d’un veí molt ric, que alimentaven amb ous de formiga. Tractà d’aprofitar-se de la nostra experiència per a eixir de dubtes. Malauradament, no poguérem il·lustrar-la. La nena, que no era un exemplar de continència, s’alleugeria, entretant, amb un terratrèmol d’oratge fètid. Dos exemplars dominicals de “La Vanguardia” feren la servitud d’un gerro d’aigua, d’un tros de sabó, i d’una tovallola i d’un linòleum.
El pas d’una foradada ens posà a tots en un semi estat d’asfíxia. El fum negre de la màquina ens embolcallà, arroentant-nos i irritant les goles amb les emanacions sulfuroses de la combustió de la fogaina. Ens iniciàrem en el suplici sofert pels cans caçats pels llacers del Municipi.
La planúria de Calaf, encesa de sol, enviava reflexos d’infern. L’esquella dels empleats, a cada parada, ens convidava a meditar sobre l’eficàcia dels sagraments. La sensació d’agonitzants ja no podia ésser més viva.
Descendim a Tàrrega. Tot el que obirem té una capa de pols grisa. Les dones endolades serven uns corriols d’arena en les arrugues de llurs vestits; quan un amic colpeja l’esquena a l’altre aixeca un núvol que obscureix la llum, els sacs de viatge semblen sacs de ciment, i al defora de l’estació s’obiren uns automòbils públics, incolors, que cendregen…
La gent s’hi apila. Homes magres, terriblement seriosos, noies garrelles terriblement matxucades, dones de calvari a punt de plorar s’hi encabeixen amb una pressa insòlita.
Nosaltres tenim de pendre el passatge.
El pendre passatge d’automòbil a Tàrrega és la cosa més àrdua que jo he vist en la meva vida.
Obstruint l’entrada d’un cafè, hi ha una mena d’armari de fusta pintada de color de xocolata amb una finestreta on amb prou feines hi passa el puny. Allí es despatxen els passatges de l’auto que va a Artesa del Segre. Al primer cop de vista s’endevina que en el vehicle que espera al carrer, no hi cabran la meitat dels que formen cua davant la rudimentària administració.
Entre la vidriera del cafè i l’atuell amb honors de despatx, els viatgers i maletes formen un munt heterogeni. La incertesa, l’angoixa, el malestar, la impaciència, el neguit, es pinten en totes les fesomies. La suor davalla per les cares i regalima damunt les vestidures polsoses, deixant una estela de llimac. El ressol va coent-nos en aquella mena de parany. Les dones sospiren, les criatures ploren i els homes piquen de peus. És un escena que recorda les evacuacions de pobles amenaçats per un enemic cruel que passa a sang i a foc el que troba.
Però dins l’armari les coses van a pas de bou. La foscor que hi regna no ens permet endevinar quina mena d’ésser s’hi encabeix.
El que ha tingut la sort d’arrambar-se a la finestreta llòbrega i misteriosa, aviat es convenç que n’hi ha per estona. Endevineu que allí s’exigeixen tantes formalitats com per cobrar una herència. Es fitxa els viatgers previ un interrogatori minuciós. Cal dir qui sou, d’on veniu, què us proposeu, i exhibir la cèdula, el certificat de bona conducta i el bitllet de la comunió quaresmal. L’ésser fantàstic que maniobra dins el caixó, en les tenebres, fa un soroll característic. Escriu i escriu; escriu llargament. En cap consolat del món s’esmerça tant de temps per estendre un passaport com en aquella rudimentària oficina per donar-vos el tiquet del passatge. Els que l’han hagut surten radiants de satisfacció, entrebancant-se amb els que l’esperen, car els sacs de mà, paquets i totes les endròmines del patifell s’han entravat, embullant-se el mateix que una troca mal cabdellada o els cabells d’una malalta. Els deslliurats es llencen de cap dins l’auto-baluerna amb l’ànsia d’un nàufreg en el bot salvavides.
Nosaltres, inexperts, desconeixedors dels costums i tràmits propis d’empreses semblants, hem estat els darrers d’atansar-nos al forat burocràtic. L’auto era ja atapeït de viatgers. Hi anava una cobla de músics. Quan una cobla de músics viatja per les contrades de la província de Lleyda ho paga qui mal no mereix; pertorba el funcionament regular dels serveis públics. Cada instrument representa un particular que es queda en terra.
Però nosaltres, llavors, desconeixíem aquesta veritat i ens suggestionava només l’enigma vivent que s’encabia a l’armari.
Cadascú es representava aquell ésser a la seva manera.
Ens mancaven indicis i antecedents. El meu amic se l’imaginava amb els ulls atrofiats per la foscor un poc pudent com un “carpincho”, i jo, que no havia estat a Amèrica, li atribuïa costums de talp o de mussol.
Només érem sis els que restàvem sense el preat bitllet en front del suspecte atuell –una dona, dues noies, un jove i nosaltres– quan obrint-se una porteta aparegué un funcionari. Era un subjecte gras, amb mostatxos grisencs, nas arromangat, i un clatell boterut, molt vermell, com el d’un “marabú” africà.
Son aspecte era pacífic, però evidentment estava imbuït de la seva alta autoritat, inapel·lable, d’estivador de persones. Clavà un cop d’ull al camió, consultà el xofer i ens comptà a nosaltres. Fou aquell moment d’una profunda emoció.
Ens bategava el cor i tots li somrèiem per a ésser-li simpàtics. Anava a sentenciar. Signant amb el dit escollí les dues noies i el jove.
Les preferides enrogiren, enciriant-se orgullosament. La dona maleí la seva sort i nosaltres protestàrem.
El funcionari, amb una inefable amabilitat, ens oferí un lloc entre les maletes cobertes amb una vela, on la pols de tres segles ens serviria de matalàs. S’ofengué per la paraula estúpid aplicada al servei que un de nosaltres pronuncià. L’home no admetia l’estupidesa més que de rebot, és a dir, en nosaltres. Hauria estat difícil convèncer-lo que no era un home de talent.
Demostrà que totes les empreses es proposaven guanyar com més millor. Tenia autos, però dos o tres viatgers no pagaven el tret. Calia esperar vint-i-quatre hores o llogar-li un “turisme” a sis rals per quilòmetre.
Els que tenen pretensions d’arribar allí on es proposen han de demostrar que no els ve de cent duros. Si una foca fos capaç de raonar com aquell administrador, la foca, a Tàrrega, seria una persona com cal.
Llogàrem un auto; un “turisme” com deia la foca de l’administrador.
Naturalment que pertanyia a una altra empresa, l’auto llogat. Tots els que diuen mal de les rutes d’Espanya i no han viatjat per la de Tàrrega a Artesa, els manca el principal argument de llurs diatribes.
La ruta és ampla, però només se n’aprofita la meitat. No fa pendent, fa conca. La llenca que no s’aprofita serva el llot ressec de molts hiverns.
Unes enormes crestalleres de color gris esberlades pels sols estivals simulen, en petit, la muntanya santa de Montserrat. Els solcs de rodes fantàstiques com de vehicles-arades, arriben a les entranyes de la terra. Per entre aquella desolació de llacuna dessecada anguileja el veritable camí. Una cinta polsosa amb sots enormes.
Les roderes blanquegen entre la gruixa de fang mòlt, que forma una rebava de terra d’escudelles pels dos costats. El vent, ratxejant, aixeca, aquí i allà, lleus fumeroles, i el sol de la migdiada ho aixemora d’una bravada càlida, cendra de fornal.
La ruta és cruelment dreta. Remunta petites ondulacions cobertes de romaní i d’alzinots revellits. De tant en tant, en una fondalada, un crostisser argilós esquerdat, oprimeix inicis de vegetació lacustre. A la dreta i esquerra, pels camps i pels turons, el verd de les mates i dels arbres a penes es transparenta sota la pols escampada de la ruta.
Nosaltres botem sobre l’encoixinat dels seients.
L’auto marxa a batzegades, es gronxa com una barca, pren embranzida per aturar-se tot seguit i devallar a pleret un sot formidable, i torna a arrencar per a rellentir immediatament l’empenta i no esmicolar les molles. Espaventables cruiximents i sotracs es barregen amb els rumflets del motor i la vibració del magneto.
La sensació que estem atravessant el llit d’un riu eixut i abrusat seguint un camí de fantasia interminable i cruel, ens augmenta la suadeta llefiscosa que ens cobreix, sobre la qual, a capes, va dipositant-se aquella pols despòtica, senyora d’horitzons i de proximitats.
Enfront s’obiren entre les boirines ardents, els perfils d’unes muntanyes. L’estepa va quedant-se enrera. Comencem a trobar desmunts. Enormes vetes de pedres, meravellosament regulars, com una interminable filera de llosanes de balcó, es superposen separades per gruixos de terra rogenca, i al cim, l’ermot, l’oliverar trist, evangèlic, algun ametller de fulles grogues marcides, alguna garriga i roure, alguna paret de tàpia prop del bassiot exhaurit i de la roca descalçada per les pluges, sota la qual hi ha una balma i un romagueró.
Assolim Agramunt, pilot de cases brunes, quelcom feréstec, i passem el Canal d’Urgell. És una sorpresa aquella aigua que corre entre l’africana desolació precedent.
Uns pollancres i unes hortes, i ja obirem Montsech i altres muntanyes que han anat atansant-se amb una certa amabilitat d’antigues amigues.
Comencem a adonar-nos que al cim de cada turó escarpat o en cada roca ingent hi ha un poblet o una ermita. Ens arriba un ventijol fresc. Flanquegem el cementiri d’Artesa, dominat per la ruta. Uns xiprers plantats sense simetria, aguts, frondosos, altíssims ombregen una rudimentària capelleta blanca, uns ninxos plens de molsa i unes creus, encerclades per una paret baixa d’un to vermellós. Al fons, el vessant d’una cinglera eixorca completa aquella impressionant perspectiva amarada d’una pau i d’una senzillesa que envegem per als nostres ossos.
Passem Artesa. Hem arreplegat el signant de la lletra, que ens esperava; l’espió de les perdius que tapaven el sol i dels conills que anaven a capgirells. El sol ha davallat. Sobre una coma pelada, una església i un castellot marquen la fita del nostre viatge. Ceró s’amaga al darrera. L’amic ens el signa amb el dit. Demà començarem la campanya.
El poble de Ceró Sobre una coma aturonada, erma i rocosa, apilades, sobremuntant les unes a les altres, sense ordre ni concert, s’aixeca un encimbellament pintoresc de parets grises i de teulades negres.
De tant en tant alguna porta o finestra s’obre com un trau de foscor, en aquella massa ombriva amb aspecte d’enderroc formidable.
Ni un arbre, ni un matoll, ni una romaguera, ni una trista clapa d’herbei verdejant interromp la monòtona desolació dels encontorns. Uns caminets blancs es dibuixen netament en el llom del turó. Quan hi bat el sol sentiu una immensa angoixa.
No goseu apropar-vos-hi per temor d’arribar-hi cuits. Quan fosqueja sembla un niu d’insomnis i basardes. A tot hora us fa l’efecte d’un poble abandonat, car sols per atzar obireu la silueta d’una persona o d’una bèstia domèstica, caminant d’un aire errabund com d’ànima en pena.
Ceró no té carrers. Les cases han nascut a la bona de Déu, sota l’ombra protectora d’un castell, un enorme dau de carreus embrunits, vora el qual s’aixeca l’església. S’enganxen les unes amb les altres arbitràriament, mitjançant arcades i voltes, formant passatges costeruts. El sòl és d’una pedra rasposa, inconsistent, on l’aigua de les pluges forma reguerons i córrecs, muntanyes i valls. Només és transitable amb espardenyes.
En certs indrets –sota l’església, entre un muralló i el frontis de les cases altes– hi ha trossos empedrats.
Són com uns grollers mosaics de palets de riu de color blavisc, “d’ull de serp”, col·locats de cantell, en fileres, com els grans d’una espiga de blat de moro.
Per un pintor, aqueix poble resulta meravellós.
Els ràfecs de les teulades són amples i escantellats; les bigues, podrides, les finestres i portes ruïnoses amb osques als llindars i esquerdes als angles. D’una façana a l’altra existeixen desnivells suplerts per graonades rústegues.
Aquella providencial disposició de les roques, de què parlàrem abans, permet suprimir els picapedrers i els paletes. Els carreus i les llosanes s’extreuen de la pedrera sense esforç, alçapremant-los i tallant-los d’un sol cop de mall a la mida que convé. Per construir un mur ciclopi basta un parpal i uns quants homes de bona voluntat. Per això les parets de les vinyes tenen aspecte de parets de catedral i les de les cases i parets de vinya.
Els habitants de Ceró són plàcids i austers. Els que no van al camp viuen entaforats en llurs cases.
A penes hi ha gossos ni gallines que animin el poble. El ruc i la somera abunden més que els joves i les noies. De noia casadora no recordem haver-ne vist cap durant els quatre dies que hem romàs allí. Ens donaren paraula que n’existien i no tenim cap inconvenient a posar fe en l’afirmació dels ceronencs.
Una altra cosa que ens inquieta és que ni al migdia ni a entrada de fosc es sent flaire de menjar.
Aquesta ferum d’escudella que us surt a rebre a les cases de pagès de les nostres encontrades, a Ceró és inconeguda. Totes les cuines són inodores i hostils.
Primera sortida
Ens n’anàrem a dormir dejorn. A Ceró, en caure la nit, no es veu un llum en forat ni en finestra.
L’amuntegament de cases i el color bru de llurs parets produeix una fosca espessa, quasi palpable, la qual, junt al gran silenci del camp, us posa sobre els ulls terenyines, i sobre el cor, sopor.
Abans de ficar-nos al llit tinguérem un lleu ensurt. A la paret emblanquinada de la capçalera s’hi veia una mota grisa d’uns tres travessos de dit de llarg, amb aspecte de dragó o de sargantana. El meu amic estigué a punt de rebotre-li una sabata.
Ja la tenia a la mà fent punteria quan jo, reprimint el calfred de fàstic i repugnància, vaig inspeccionar, de prop, l’objecte sospitós. Déu m’havia inspirat! Es tractava d’un minúscul Crist de bronze sense la creu, deixat allí amb la santa idea que podeu suposar.
Ben cert que els nostres hostes, corcada la creu, mantingueren la imatge –que era el més important– en el lloc de sempre, ben lluny de sospitar l’afront a què l’exposaven.
Ens llevàrem de bon matí.
A penes apuntava l’alba, el nostre guia, l’amic del meu amic, ens esperava d’un aire alegre, d’home renovellat, ple de coratge i delit, amb plena confiança en les seves cames i en les nostres, segur dels seus presagis.
Anàvem a veure si les perdius taparien el sol!
Primer aparegué aquest que les perdius. Les que de bell antuvi obiràrem, tenien una certa experiència del que són caçadors. Jo anava trobant càpsules buides per les terrassades.
Començava a creure que allí, com per tot arreu, els pagesos comprenen la valor d’una perdiu i s’avancen als forasters.
D’un turó passàvem a l’altre. Hi entràvem esperançats i n’eixíem decebuts.
Cercàvem la innocència i topàvem amb l’escama. Desitjàvem pàrvuls i ens les havíem amb doctors. Les perdius de Ceró semblava que disposessin de prismàtics. S’aixecaven a distàncies enormes, després peonaven dispersant-se com els de la partida d’En Serrallonga encalçats pels “Cadells”.
Només eren un poc condescendents amb el nostre guia.
Estaven assabentades amb quina mena de caçador tractaven. Coneixien la seva biografia i els seus antecedents, coneixien demés, la seva escopeta –deu trets, sis figues– i les més cansades se n’anaven del seu indret per a revenir-se esperant-lo.
I ell se’ns emmenava lluny, ben lluny, cregut que assoliríem una tribu d’analfabets, un paratge on les noves del món civilitzat no hi arribessin i per consegüent fos possible esmerçar la nostra astúcia, la nostra mala intenció, els nostres mortífers enginys de ciutadans feréstecs.
Però en deu hores lluny de Ceró, entre els pobladors del bosc, es distingia la pólvora blanca de la negra, un mànec de fanga, d’un canó d’escopeta; un crestat, d’un gos; una somera, d’un senyor de Barcelona.
La vetlla de la victòria
Ja feia tres dies que menjàvem el pa de Ceró. Cada capvespre arribàvem espeuats, ens assèiem en unes pedres i esperàvem l’hora del sopar. El capvespre del poblet és verament un instant de gràcia; és quan regna més animació, és quan transita més gent i bestiar, i quan es senten veus, petjades, remors i alguna cantarella. Els ceronencs vénen dels camps muntats en llurs someres, els pastors s’atansen a tancar les ramades en els cortirols, i les dones amb altres someres retornen de la bassa de cercar aigua.
Entre dos llustres el pas d’aquestes cavalcades té quelcom de fantàstic. Comença per oir-se el trepig del bestiar.
El ruc i la somera petgen fort i acompassadament a la faisó de personatges. Els camins de roca responen amb una ressonància greu. Encara no podeu ataleiar-los que ja els sentiu venir al lluny com una cosa fatídica. De sobte compareixen de trascantó en un revolt de marge o en una cantonada de paret seca. Sempre van de dos en dos o de tres en tres i sempre porten un genet o una amazona damunt l’albarda. Però només destrieu la silueta de la bèstia en l’amuntegament d’ombra capvespral. Si els rucs i les someres de Ceró fossin grisos es diluirien en la nit i només percebríeu llurs passos i la veu de la persona que els mena, que us saluda cristianament. A voltes, però, sobre la minsa claror de la celístia es destaquen una corrua d’orelles fantàstiques caminant sobre l’esquena d’un mur. Semblen una processó sinistra d’encaputxats complint una penitència, mentre el toc melangiós de l’oració va cridant-los des del campanar.
És llavors que els camperols que vénen del tros ens demanen comptes del resultat de nostres jornades heròiques.
Hem de sofrir els interrogatoris enutjosos dels nostres coneguts; hem de confessar les nostres derrotes; hem de dissimular el nostre despit; hem de procurar, al mateix temps, no ferir la susceptibilitat patriòtica dels ceronencs tan gelosos de llurs ramades de perdius com de llur aigua de bassa. I cada un ens dóna consells per al demà. L’un ens faria anar a tal paratge, l’altre a tal altre, i tots perjuren que durant el dia han treballat a l’ombra, sota el velàrium de perdius que s’aixecaven de llurs vinyes.
El nostre guia comença a no afirmar ni negar la possibilitat del que diuen els nostres espontanis consellers. Demà serà un altre dia. Cal partir de bon matí, cal fer un vaitot, un esforç suprem, una ofensiva violenta… Son amor propi comença a ressentir-se de l’èxit escàs d’aquella campanya. S’hi juga el cap que no marxarem de buit. Hi va el seu honor, l’honor del poble, l’honor de la rodalia. En últim terme envestirem els conills.
El conill és més enraonat que la perdiu. Dorm, si no a la palla, a la mata. Es fa càrrec que dos caçadors que vénen de dos cents quilòmetres lluny mereixen el sacrifici d’una vida. No es trobarà un jaio dels conills prou tip de l’existència, que faci el sacrifici de la seva sang per a salvar la fama de Ceró?
El nostre pilot, a darrera hora, parla d’una guisa enigmàtica. S’endevina que no diu tot el que sap; que es reserva alguna pensada com a recurs suprem, que té un projecte infal·lible i que no el vol esplanar a fi de sorpendre’ns amb una alegria imprevista.
Ens pondera, però, la duresa de la jornada vinent; ens deixa entendre que ens posarà a prova, quasi ens arrabassa, amb bones paraules, el jurament solemne de triomfar o morir.
Sota la impressió de la solemnial conversa, de la proximitat d’aquella definitiva i duríssima batalla i dels auguris tàcits de victòria, ens n’anem a dormir.
Obrim el balcó i ens repengem a la barana. Cal esguardar un instant el cel estelat en la vetlla de grans esdeveniments. Algú dorm per darrera vegada en la foscor impenetrable dels turons que ens envolten.
Un mussol flauteja i passa un aeròlit incandescent. Són averanys? Sembla que el destí tindria obligació de revelar-se en aquesta hora espectant, precisa, en la qual dos homes coratjosos i temibles es disposen a acumular energies per a destruir, després de conspirar en un llevant de taula i de juramentar-se a passar-ho tot a sang i foc. Una alba sinistra bé mereix un senyal precursor, sigui en els astres, sigui en les teulades.
El meu amic improvisa una oració en desagreujament del Crist sense creu, confós amb un rèptil.
Jo passo revista a l’armament i a la cartutxeria. Abans de la última gesta no podem negligir res.
La victòria Qui ens hagués vist partir aquell matí, solament amb la patxoca que fèiem ja hauria endevinat que estàvem disposats a tornar victoriosos o a no tornar. A més de les armes dúiem un formidable patifell. El guia, el nostre amic, anava carregat amb unes alforges de drap, el meu company d’expedició amb una enorme botella i jo amb un morralet de pastor, tot ple de queviures.
Envestírem una muntanya de les que, com vulgarment se diu, fan treure el fetge per la boca.
Un cadell mallorquí que ens seguia, a títol d’aprenent, va aixecar un vol de perdius d’una rostollada. Napoleó confessà que modificava els plans de batalla segons els esdeveniments, emmotllant-se a les circumstàncies, i nosaltres, admiradors de Napoleó, modificàrem el nostre. Però ocorregué que abans d’assolir aquelles perdius assolírem la gana. La defallença del nostre ventrell assenyalà les dotze hores, amb una precisió de rellotge públic. Les perdius, ultra tenir més cames i més resistència física, anaven pellucant de pas, cuques i ginebrons del bosc; nosaltres ens sosteníem amb el desdejuni matiner. Si els alzinots llevessin truites i llonguets i les esqueieres ragessin vi, s’igualarien poc o molt les condicions de lluita entre el caçador i la perdiu.
En definitiva, les guerres es redueixen a una competència d’àpats. La cuina no és pas menys útil que el canó.
Nosaltres, ben convençuts d’aqueixa veritat, ens asseguérem a l’ombra d’una majestuosa alzina en front d’una ermita pintoresca, a mig aire de la muntanya que preteníem escalar.
Menjar-se les provisions que un hom porta al morral té una infinitat d’aventatges. Us alleugeriu de pes mort; les cames reposen en tant que treballen les barres; el que us gravitava a l’esquena us gravita al ventrell, el que era un destorb a fora, és un consol a dintre; el que us feia perdre delit, us el dóna, etc., etc….
Haguérem, naturalment, de fer-hi la dormideta de consuetud. Sempre és una delícia dormir la sesta a l’ombra d’uns ramatges esponerosos entre la fullaraca, i acaronats pel ventijol fresc i uns traguets de xarel·lo del país i fumant una pipa sense foc.
Una polleta negra de l’ermità s’és familiaritzada amb nosaltres. Pelluca les engrunetes i ens pren els talls dels dits. Ella em desperta d’un cop de bec en el muntatge de les ulleres. M’adono, llavors, que el nostre guia també dorm. Càpua emmandrí un heroi, i l’amor propi de nostre acompanyant s’alarma, amb moltíssima raó. El conill predestinat ens espera; el conill predestinat és lluny i no cal trigar a escometre’l, sinó volem donar-li temps de penedir-se del seu sacrifici. Ara comprenc la inexplicable familiaritat de la polla negra, instrument de la Providència.
El dit del guia apuntà vers el Nord, darrera una torre antiga de senyals, sospesa sobre un cingle.
Agafem les armes i ens expolsem la peresa. El sol crema. Caminem per uns roquissers quasi incandescents on tota bestiola quedaria cuita i on, sols nosaltres, per un miracle, restem, fresquets a còpia de suor i traguejar de la botella. Fa una hora i mitja que ascendim per una mena de graonada colossal de roques ferestes i de terrassades blanques, enlluernadores. Ni els llangardaixos resistirien aquella terrible cocció a què ens sotmet la inspirada estratègia del nostre pilot. Si s’ha de fer el miracle, Senyor, que es faci aviat! En tota l’extensió que abraça la mirada no hi ha un paratge a propòsit on pugui jeure un conill sense socarrimar-se.
Per fi entrem en un obac de garrigues.
Al cim se’ns apareix un gos.
És un gos que no té casta, orelladret, pelut, clapejat de blanc i cendra. Sembla molt content de veure’ns. El nostre amic li fa l’ullet com si entre ells existís un conveni tàcit. El gos s’incorpora resoltament a la nostra facció.
Camina tot davant. Sap les tasqueres. El seguim tocats d’una confiança sobtada. Se’ns emmena a dalt en un planell, prop d’una vinya, en unes feixes ermes. Caça com un mal esperit. De sobte s’atura en uns rebrolls d’alzina, espessos, impenetrables. Agita la cua desficiós…
Nostre entrenador fa un gest que equival a una pregunta: És aquí? El gos voluntari li correspon: És aquí.
Està bé, diu l’altre, d’un altre gest.
Alerta! Havíem rodejat el matisser.
L’abordada és estat furient, però cal repetir-la. A la tercera, bota el conill. Tots disparem alhora. La víctima s’asseu capolat de les potes del darrera.
S’és acomplerta la profecia, s’és realitzat el auguri, s’ha verificat el sacrifici cruent, i el nostre amic ens somriu com aquell que es declara a si mateix infal·lible i protegit de totes les forces ocultes que regeixen el destí dels conills i dels caçadors.
Una immensa joia ens embriaga, ens felicitem mútuament, ens abracem, ens sentim afortunats oblidant el vagó de segona amb honors de caixó de panses, la foca administrativa de Tàrrega, la carretera caòtica d’Artesa del Segre, l’aigua de bassa de Ceró, l’escalament infernal d’aquella altura i els dos cents quilòmetres que ens separen de la nostra llar.
El sol davalla i esdevé l’hora fervent de retre homenatge a la Providència, i el trofeu penja sagnant en un dels sarrons, i ens rellevem per dur-lo.
El somni d’un pedagog He conegut un auxiliar d’una institució benèfica d’ensenyança, que estimava i es desvivia pels seus deixebles. Aquests ingressaven en el col·legi mitjançant un certificat facultatiu. Solament eren admesos els pobres, víctimes del mefitisme de la urbs, de l’amuntegament dels estatges interiors i de la penombra dels barris sense sol. Allò venia a ésser un sanatori instructiu. Les lliçons es donaven a l’aire lliure, en els jardins sota els arbres, en contacte íntim amb la naturalesa, flors, ocells i papallones.
L’auxiliar reunia la seva secció –els més endarrerits i els més neulits– a l’entorn d’una figuera. La soca retorta i abonyegada, era un meravellós model per a les explicacions de geografia física. Serralades, valls, turons, rius, cràters, afraus i serres, tot hi era allí ben definit, inclús les cavernes amb llurs terribles habitants troglodites.
La clara noció del seu deure, en front aquelles criatures de pietat, produïa al mestre una mena d’entendriment perdurable. Això se li notava per un característic tremolor de la barbeta, que es feia més perceptible en els instants en què una emoció qualsevulla, venia a pertorbar-lo. Llavors el mentó de l’auxiliar, on un clotet de bon home resultava un bell adornament, glatia com una entranya sensible punxada, sense pietat, per una llanceta de cirurgià.
Cada matí, a les vuit, l’auxiliar recollia els deixebles i, plàcidament, amb el bastó de crossa pendiculant al braç, fumant-se la primera cigarreta de la jornada, atravessava els suburbis, emmenant-se’ls a l’escola.
Ningú com ell per inculcar-los serenor, temperança i resignació; ningú com ell per practicar guariments d’urgència amb mans expertes i suaus, en els casos en què les estremaliadures feien necessari el botiquín, el timol i el cotó boricat.
Aquest mestre extraordinari, una tarda, tot donant la seva lliçó de moral, en presència meva, a l’esmentar l’amor que els grans han de sentir pels petits i els petits pels grans, va tenir un exabrupte una mica fora de lloc. Es posà a ell mateix com exemple, però va interrompre’s, la veu se li nuà a la gorja, van mullar-se-li els ulls i agafant el més esmarrit dels seus oients, un nen feréstec i anormal, va petonejar-lo inconsolable.
Més tard volgué sincerar-se amb mi. El motiu d’aquella tendresa intempestiva era el record d’un somni afrós tingut aquella mateixa nit.
Per causa, sens dubte, de l’encariment de les subsistències, el Patronat del col·legi hagué d’acordar la mort immediata de tots els alumnes. La sentència, considerant-ho bé, no deixava d’ésser poc o molt humanitària. No els podien mantenir! De totes maneres era inapel·lable. Cada professor va quedar encarregat d’executar-la en un lloc prèviament convingut: la “Font de la teula”, per al nostre auxiliar.
Ell no s’explicava encara com va acceptar el càrrec de botxí amb aquella placidesa, ni la sang freda que esmerçà en fer els preparatius del cas.
Va pendre un bell i rovellat trabuc que tenia al sostre mort, però no pogué heure més que tres grapadets de perdigons, tres fulminants i la pólvora corresponent per engegar-lo tres vegades.
Va fer comptes: tres per sis, divuit; restaven dos xicotets amb vida. Set, sí, set almenys en tenia d’estenallar a cada metrallada. Això no era pas fàcil. I si li fallava un tret… aleshores què? Oh! quina angoixa! Es veuria sense municions, impotent per acabar de matar els mal ferits com no fos a cops de peu, a la faisó de qui trepitja escarabats.
Aquest pensament va entristir-lo més del que ja ho estava per la seva horrible taleia.
Anà a recollir els alumnes com cada dia. Els petits van seguir-lo sense malfiar-se’n, a pesar que el trabuc era obirador entre les arrugues del seu gec llustrós.
Li vingué un cobriment de cor en pensar que tenia d’explicar-los el sinistre propòsit, i demanar-los una col·laboració raonable per evitar el fracàs de la seva arma insegura i mal proveïda. Com en tota ocasió en què intentava convèncer els petits, va esmerçar raons i advertències pròdigament, sense apel·lar per a res a la seva autoritat de mentor.
Els nois restaren una mica sorpresos de l’inusitat programa pedagògic d’aquell matí, però en veure l’entendriment amb què els parlava l’auxiliar, feren promesa d’ésser bons minyons i d’estalviar-li esgarrifances. I des de llavors caminaren més formalets que de consuetud, sense saltironar ni clavar-se esquenades, abstenint-se de collir flors d’escardot a les vorades dels solars, molt junts, apretant-se l’un amb l’altre com un ramat de bens que pressent l’escorxador.
Miraven l’atribulat auxiliar amb aqueixa silenciosa i espantosa interrogació de la innocència en front l’eternitat, sots l’imperatiu manament del destí ineludible.
Tota la formidable melangia que anava desprenent-se del relat, es veia reflectida a la faç exangüe del meu amic.
“Arribàrem al lloc fatídic –va seguir dient– els nens s’agrupaven amb certa resignació entendridora, afanyosos de contribuir a l’èxit de la meva arma de bandoler.”
“En l’obac delitós d’unes acàcies, al caire d’un pedrís tacat de grassa, ensementat d’engrunetes de pa de la darrera berenada, jo, amb una tranquil·litat de facinerós, calculant trajectòries, vaig anar-los afilerant, fent per manera que es veiessin tots –com podria haver-ho disposat un fotògraf– pels bons efectes de la meva descàrrega. Amb una espantosa docilitat –jamai no podré oblidar-la!– ells m’ajudaven. Quiscun, de pròpia iniciativa, allargava el coll per a no restar a cobert darrera un companyó i rebre ben de ple la meva metrallada.”
“Llavors, plorant com un benaventurat, vaig apretar el disparador. No vaig pas intentar veure l’efecte. Carregat altra volta el trabuc, torní a disparar-lo. Fou allò com una perdigonada sobre un vol de perdius en un engranall. Sang, destroça, membres que pengen i branden com branques rompudes pel furiós huracà, colls retorts i closques nafrades, però cap noi atuït, tots somrients, esperant, ben certers que jo acabaria el sofriment llur, que faria el meu fet, que els occiria al fi, segons era el pacte.”
“El tercer tret va fer-me figa. El cor m’ho deia!”
“I ja em teniu en front de l’espantosa carnisseria, de tots aquells ninotets tràgics espatllats i sense adob, exhaurides les meves forces morals i materials, foll de terror, de remordiments i de commiseració…”
“Llavors, a frec de l’idiotisme, va comparèixer el metge de l’escola, un vellet secardí, optimista i garlaire. Va mirar els nois un si és o no és burleta, com solia fer-ho quan el cridaven per posar remei a les conseqüències d’una agilitat heroica.”
“Va pendre’m l’arma, va estirar-me del braç amb violència i menyspreu. –Apa, feu-vos enllà; això és de la meva incumbència–; i aquest vull i aquest no vull, hala, hala, amb molta parsimònia, però molt atent a pegar en un lloc mortal, va anar enviant-los tots a l’altre món, a cops de culata.”
“Però aquell infeliç que m’heu vist petonejar, va resistir els cops del brau doctor com si fos una bufa inflada, plena de vent, saltant i botant d’una faisó estrambòtica. I així tinguérem de deixar-lo, i així segueixo veient-lo, i així, cada vegada que se’m posa al davant se’m nua el cor i se’m enterboleixen els ulls.”
La barbeta del bon auxiliar feia, també, les seves tamborelles en una titil·lació elèctrica infinitament commovedora.
La facècia del Violí
I
La joventut de tot arreu del món és turbolenta, irreverent i disbauxada. La de la vileta pirenenca, que suposarem X, ho era més que les altres, amb la particularitat que se li havien exhaurit els mitjans de manifestar-se. Constituïen la flor i nata de la tal joventut en “Pierre”, un moliner arribat del Rosselló, que feia passar més vi per la seva gorja que aigua per la seva resclosa; l’anomenat “Barber”, en atenció que afaitava els dissabtes, però son veritable ofici era carretejar forasters i correspondència amb una mala tartana i un mal cavallot; el “Llarg” de can Xana, taper sense feina i menjacapellans; en “Fesol”, un pam més baix que l’anterior, entremaliat i cantaire, i el “Garrell”, sanador de porcs, inútil per al servei militar degut a son defecte físic i a l’estretor del tòrax.
Quan hagueren aterrat alguns pals telegràfics, romput algunes bombetes elèctriques del carrer, estacat algun atuell de llauna a la cua d’algun gos, mort algun gat i fet esquellots a algun vidu, ja no saberen en què esmerçar les nits.
En “Nassos” era un taverner imbecil i els treia a hores inversemblants, precisament quan els veritables noctàmbuls comencen de moure’s.
Quina en faràs, quina en diràs, un jorn determinaren espantar el “Violí”. El “Violí” era un subjecte de mitja edat, curt de paraules i llarg de fets, un poc enigmàtic, que vivia del contraban i de guiar desertors i proscrits a través del Pireneu, seguint camins de cabres que només ell coneixia. A causa de tocar moltes cordes i de fer ballar molta gent, l’havien rebatejat de la faisó esmentada; però, sota un altre punt de vista amb poc encert, car no era pas home fràgil, ni massa delicat de so, ni gaire propens a destrempar-se.
Sempre arribava de bella nit a la vileta, i mai entrava per la porta gran. L’hortet de casa seva, enrondat per una tàpia d’esquena d’ase amb culs de got i trossos d’ampolles horripilants clavats de tou en tou a la calç del rebatut, tenia una portella misteriosa que s’obria al torrent, a l’altra part del qual, sobre un turó suau, hi havia el Cementiri. La gent maliciava que el “Violí” retornava de sos afers per aquell indret, destrompassant els murs del fossar amb una desaprensió escandalosa, tot per estalviar-se una marrada i no seguir el camí ral.
El pla dels cinc galifardeus que tractaven d’embasardir-lo descansava sobre aquesta hipòtesi.
Referent a la possibilitat de reeixir d’una tal empresa, hi havia, almenys, una dada favorable: el “Violí” era aiguader. Quina garantia de coratge pot tenir un aiguader?
II
En “Pierre” plantejà la jugada en termes precisos. Sobre quatre pals de carreta estendrien un llençol a guisa de tàlem. Arrossegarien, lligada als turmells, una llarga cadena, el soroll de la qual, característic de les ànimes damnades i vagabundes, era, en son concepte, un element imprescindible. Els quatre portants del llençol, encadenats, cantarien les absoltes, emetent la veu dintre la boca d’un tupí aplicat als llavis, i d’aquesta disposició resultaria una ressonància llòbrega, capaç de glaçar la sang al més valent. Mancava quelcom que relluís sobre la lividesa flotant del llençol i fes l’efecte d’uns ulls embrasats i sinistres. Res millor que una carbassa vinera, amb traus de fesomia humana per on traspués la llum d’una espelma mitigada amb un paper vermell. El “Llarg” de can Xana fou l’encarregat de sostenir la carbassa, i no us dic res de la presència del fantasma, l’estatura del qual, sense l’additament macàbric –la carbassa aniria estacada damunt del cap– ja era prou imposant.
En “Pierre” i el “Barber”, acoblats amb el “Garrell” i el “Fesol”, s’engrillonaren amb la millor voluntat de la terra.
El “Llarg” s’encabí, de la manera que son enginy li aconsellà, el cap postís.
La nit afavoria el projecte. No feia una alè de vent i el quart de lluna, velat per una nuvolada prima, deixava una discreta claredat, en els encontorns del cementiri. El llençol s’estaria quiet i es faria obirador, a l’ensems que el dring de les cadenes i la udoladissa dels tupins es sentiria de lluny.
L’absurda comparsa se situà sota el pòrtic de la capella, dalt de la graonada de rajols que tenia pretensions de monumental.
Baixaven per la dreta i muntaven per l’esquerra, giravoltant amb la solemnitat del cas. L’itinerari del “Violí” era vistent per l’esclafeig d’ortigues i fonolls i escantellava, just, aquella graonada. Però, aneu a saber si trigaria gaire el “Violí” a comparèixer! Aviat s’adonaren que esmerçar les energies a espaordir xiveques i rates pinyades no era pas gaire divertit.
Demés, no les tenien totes. En llurs assemblees de taverna feia temps que havien acordat que morta la cuca mort el verí, però en parlaven massa per a estar-ne convençuts. En “Pierre” i el “Barber” admetien l’existència dels focs follets. Eren, segons ells, no cap fenomen sobrenatural, sinó una cosa per l’istil de la flameta del sofre que encenia En “Nassos” per matar l’agre de les bótes. El “Llarg”, més escèptic, preguntava amb mofa d’on treien les “cerilles” els morts per encendre el lluquet. I al costat del de can Xana hi havia els altres, tots els presents a la controvèrsia, la majoria. Evidentment, admetre l’existència dels focs-follets contradeia els principis federals i era una concessió a l’obscurantisme. O eren ànimes o eren il·lusions, o si eren ànimes hi havia Déu i si hi havia Déu hi havia de tot.
Ara, dins el fossar, aquelles afirmacions i negacions ja no responien a un estat de convenciment, perdien fermesa. Tant de bo, pensaven en “Pierre” i el “Barber”, que no existissin els focs follets; tant de bo, pensaven el “Llarg” i els seus adeptes, que fossin com la flameta d’un sofre de bóta.
I atalaiaven la foscor dels recons, els tous d’herbei, el frontispici dels nínxols i la dotzena de creus tortes i mutilades, que sobreeixien de l’erm, amb una certa malfiança. Cadascun, íntimament, es creia el més covard, i tots junts, en obirar una fosforescència, haurien sentit una enorme decepció, d’ordre polític, no cal dir-ho.
III
Després de sopar, en entrar a la cort el bover de n’Ordis per donar la rama al bestiar, trobà la vaca rossa ajaguda a la palla mugint amb suaus estremituds de partera. Ho digué a la mestressa per pura fórmula, però ja sabia el que li tocava. Es calçà els espardenyots, begué un xarrup de vi, i, a bon pas, se n’anà a la Jonquera a cercar el manescal. El manescal havia retardat son regrés de la muntanya i el bover, recomanant la urgència, deixà l’encàrrec, tornant-se’n pel mateix camí.
El mas de n’Ordis estava situat als afores de la població, i tenia una carretera pròpia, al peu del cementiri.
En Peret, tal era el nom del bover, podia passar a tot arreu per un xicot deseixit i picardiós i no li mancava nas ni oïdes ni vista per a descobrir, a un tret de bala, que alguna peripècia estranya torbava la santa calma del fossar. La ressonància greu i apagada dels ansats i el dring de les cadenes el posaren alerta, de bell antuvi, i després, ple de curiositat, anà atansant-se fins a treure el cap arran de la tàpia, per entre el matifocs de la crestallera. Ensopegà el moment en què els cinc actors de la moixiganga, cruixits de tant anar i venir i de tant pujar i baixar les escales, arrossegant aquella ferramenta de presidiaris, amb la gorja seca d’emoció i els turmells segats i el front suós, es revenien en el pedrís fora de l’església. Passaven de mà en mà una garrafeta d’aiguardent, i s’hi amorraven per torn. La mica de por que en Peret hagués pogut sentir desaparegué davant d’aqueixa inusitada conducta del grup, que ja no tenia res de sobrenatural. De més a més, oí com deien: “Apa, tornem-hi”, i veié endegar l’armatosta. En Peret comprengué la jugada. Passa per darrera la capella, arrupit com un gat, ortigant-se les mans, arborant-se d’un gran desig de sedassejar.
Es situaria al capdavall de la graonada, darrera un xiprer, i molt seria que per algun indici no descobrís qui eren els que tractaven d’espaordir el “Violí”! Esperà tenir-los d’esquena, atansant-se a la soca d’una correguda. Però de sobte la terra li mancà sota els peus, i es trobà de quatre grapes dins d’un sot escopint gresa i esbarneiat. Era a la fossa de l’àvia Masanella –que agonitzava feia tres dies– oberta previsorament segons costum de l’enterramorts en tractant-se de jaies incurables. Millor, pensà En Peret, ve’t ací un amagatall de trobes, pla més segur que l’altre. Romangué arronsat com un cuc.
El rumor botzinaire dels salms i el refrec metàl·lic de les cadenes sonà, de tornada, a dos metres de l’espieta.
En Peret es llevà el barretinot i amb lentitud, com ho feia per disparar l’escopetó sobre una cogullada, tragué el nas al caire de la fossa.
Llavors succeí una cosa imprevista, desconcertant, absurda.
Els portants del tàlem pegaren un bot formidable, un bot de daina envestida per un llebrer.
Un estrany embull de cames i braços, de pals i cadenes, tot abrigat amb el llençol, prengué embranzida vers la reixa desballestada que tancava el fossar. Sonava entretant la trencadissa dels tupins i uns rugits de pànic, i els xocs sinistres dels cossos entravats.
Tots procuraven fugir, i els drets arrossegaven els caiguts i els arrossegats feien caure els drets i cadascú pretenia tirar per llur cantó, sense recordar-se dels grillons que els segaven els turmells, nafrant-los i ensagnantant-los.
Es veié destacar de l’embull una forma llargaruda i escardalenca, amb la gorra encesa, sobre la qual descarregava manotades furioses, tot brincant a salt de ca.
D’una empenta salvatge migpartí el forrellat que tancava la porta reixada del cementiri, i darrera d’ell passaren els altres fent tombarelles; i d’aquesta guisa s’espenyaren turó avall, dret fil, deixant parracs de roba, llenques de pell i trossos de carn en els esbarzers, arços i argelagues. Algun encara punyia espasmòdicament el pal de carreta, i amb ell es defensava d’imaginaris enemics i percudia la testa del company amb un desfici bàrbar.
IV
Aquella dispersió divertí bastant el bover de can Ordis. No li donaren temps de conèixer-ne cap, però suposà que el tripijoc deixaria senyals inequívocs. En efecte, el pròxim diumenge, a l’hora de la missa major, En Peret se n’anà a la vila.
Es ficà entre els joves de la seva edat que esperaven el darrer senyal per entrar a l’església. Allí, a la mateixa plaça, en front de la rectoria, amb un descar de protestataris, hi havia la parròquia d’en “Nassos” tirant floretes a les noies. En “Pierre” no hi mancava pas. Duia el cap embenat amb un mocador de virolaines encabit sota la gorra feixuga i orellera, de gavatx. En l’òrbita de l’ull dret hi tenia un verdanc de l’amplària d’un duro, i una esgarrinxada fenomenal li ratllava la galta. Més enllà s’albirava el “Barber”, encorbat i melangiós, un braç penjat al coll i una busoga al front. Més tard comparegué el “Garrell”, arrossegant un peu tumefacte i repenjant-se en bastó de lladoner. Ell fou qui anuncià que el de can Xana feia llit amb un tros de closca en carn viva i que el “Fesol” jeia a la pallissa entre cataplasmes de sabó ratllat i oli de lliri.
Quina guerra, quina catàstrofe, quin misteriós esdeveniment havia malmès d’aquella guisa la joventut florida de la vileta? Ells ja havien respost a la curiositat pública, cadascun segons la nafra, però era ben casual que, en un mateix vespre, En “Pierre” s’hagués barallat amb un gitano adobacossis, el “Barber” hagués caigut d’una figuera, el “Garrell”, rebut la trepitjada d’una mula, el de can Xana escaldat el “tupí” i el “Fesol” enclòs entre la carreta i el brocal del pou.
En Peret, endiumenjat i alegroi, mirava els avariats i somreia amb una expressió ambigua. En sortir de missa anà dret al “Garrell”, li passà afectuosament el braç per l’espatlla, i se l’emportà al mig de la plaça.
El “Garrell” era el més jovenet dels ganàpies que intentaren espaordir el “Violí”. Molt suggestionable, resultava un comparsa segur per a qualsevol facècia, però ben mirat era bon jan i bocamoll.
–Estàs massa trist, pel mal que tens –li digué en Peret.– Altra cosa et furga per dintre. Sembles ullprès i embruixat.
El “Garrell” cantà, en veure que li endevinaven la marfuga interior que el consumia.
Va explicar la conxorxa, enumerà els patiments que representa fer de fantasma, les sensacions diverses, fredes i calentes, que el sobtaren sota el llençol, l’aprehensiva malfiança de tot, l’horrible tardança del “Violí”…
–Mai acabava d’arribar, ja no podíem més… I ara vaig a dir-te una cosa que encara m’esgarrifa; potser no ho vulguis creure, però és tan cert com el sol que ens enllumena. Tots ho veiérem igual. Assolíem el darrer graó de la capella quan, de sobte, un mort va treure el cap d’una fossa. Primer esberlà la terra com un “quicou”, després reganyà les fesomies, espolsant la brutícia. La pell groga se li encastava als ossos. Estava enfutismat per la nostra barrila. Volia mossegar-nos. Vàrem sentir com carrisquejava les dents i es posà a treure flames, a raig fet, per ulls i boca. Nosaltres, fes-te’n càrrec, cames ajudeu-me, però ens perseguí, ens perseguí fins a la torrentera. Anava gitant malediccions i el foc de la seva alè ens cremava l’esquena… Hi ha Déu, oi Peret?–
La sargantana de l’ermità L’ermita de Sant Sebastià era una esglesiola runosa, situada als afores del poble, al marge del camí ral. Els veïns eren gent descreguda i tant se’ls en donava del sant com de la capella. L’ermità, cansat d’obrir la porta sense que s’hi atansessin els devots, determinà estalviar-se feina, barrant-la definitivament. No és que l’home no hagués fet els possibles per acreditar l’ermita i el seu patró. Un dia tragué el sant de la fornícula i l’amagà en un camp de patateres. Pensava que l’estratagema consternaria el veïnat, i que el suposat acte de desesperació del sant augmentaria la fe i les almoines. Però per a la gent que passava de llarg davant del Santuari, el mateix cas havien de fer del sant campant-se-la pels conreus que del sant a l’altar, esperant almoines.
L’ermità, des de llavors, decebut, va limitar-se a assenyalar el migdia brandant la petita campana del cloquer. En aquesta única feina posà son amor propi. Entre ell i el campaner del poble s’establí, ben aviat, una competència de puntualitat. L’ermità, que es regia pel sol, menyspreava profundament l’altre, que es refiava i posava crèdit en unes broques desballestades i inconstants, que un buf de tramuntana podia tòrcer o aturar. El sol no enganyava. Qui millor que el sol, veritable amo i manifasser del dia, era capaç de marcar amb exactitud el punt mitjà de la seva ruta?
L’ermità mirava l’ombra d’un xiprer i deixava que els altres miressin el que volguessin, segur d’ésser ell l’únic posseïdor de la veritat.
Per als dies núvols es refiava de la gana. La gana era puntual. Començava a les onze i creixia fins a dos quarts de dotze i a tres quarts es feia insuportable. El vellet, per tant, podia equivocar-se d’uns minuts, però crèdit hi hagi!
El que no hi havia era vianda. Per això, en arribar la hivernada, amb la persistència de les boires i de les pluges cançoneres i sense síndries ni melons pels camps, la gana anà avançant-se i el rellotge de l’ermità també. Ja compendreu que no hi havia rectificació possible, amb el sol amagat; i esdevingué que la campana de Sant Sebastià fou la riota del poble.
La misèria negra deixà sentir-se sobre el vell, que començà de recórrer la plana amb un aire sorrut, mig de lladregot mig de captaire.
Una tarda, en un rostoll, ensopegà amb una sargantana, la qual cosa, ben mirat, no tenia pas res d’extraordinari. La sargantana s’amagà sota una terrossa, a tret de peu. Per descontent que estigui un home de la vida, mai s’absté de molestar una bestioleta quan s’interposa en son camí. L’ermità aixecà la gleva amb la punta del dit gros. Llavors va adonar-se que la sargantana tenia dues cues.
Va agafar-la, va mirar detingudament aquell empelt i va ficar-se-la a la gorra.
El cor li deia que havia fet la seva sort.
La sargantana tingué molts admiradors. Una vella fatillera esbombà, als quatre vents, no sé quines virtuts misterioses del rèptil contrafet. Hi ha dites i sortilegis que si mai es realitzessin mai tindrien confirmació.
El “qui ho sap”, és la idea més torturadora que pot arrelar en un cervell. L’ermità, collint al vol l’afirmació de la jaia, anà informant-se dels procediments necessaris per a explotar aquelles virtuts.