Preguntant preguntant es va a Roma, i totes les velles de la contrada estigueren d’acord en el substancial de la cerimònia. I elles mateixes, entre escarafalls, propagaren l’existència d’un instrument providencial a mans de l’ermità.
La sargantana passava les nits dins d’un plat de cendra, escrivia amb les cues unes xifres de doble perfil que hauria envejat un pendolista. L’ermità, que no sabia de lletra, deixava que els altres, a llur albir, interpretessin aquelles quantitats, que eren apuntades en un paperot. El proper dissabte, o el proper dijous, aquestes apuntacions anaven a raure al mercat de Girona o Figueres i bescanviades, pagant el menester, per un dècim de la rifa de Madrid. En la impossibilitat d’una exactitud aritmètica, els compradors s’acontentaven amb una aproximació.
El bon ermità feia aqueixos favors als veïns gratuitament, i així els decebuts no arribaven a queixar-se i els sortosos, per contra, lloaven d’allò més els efectes sorprenents del sortilegi i no eren pas tan mesquins que no corresponguessin amb unes monedes.
Com que a la comarca ja eren molt jugadors abans de la troballa de la sargantana, ho foren més amb son guiatge sobrenatural, i com que algú o altre ha de treure, el vell, a cada sorteig, també cobrava poc o molt.
Per Cap-d’Any un hisendat d’una vila pròxima ensopegà la segona amb una apuntació, en la compra de la qual no havia pas intervingut la sargantana. Però la gent perjurà que sí. “Vox populi vox Dei”.
Ho preguntaren a l’ermità. Però a l’ermità no li preguntaven pas si l’hisendat havia rebut la inspiració de la sargantana; li preguntaven si s’havia “allargat” gaire. El vell era discret; no responia sinó sobre allò a què feia referència la pregunta i amb un “gens” sec i rodó acomiadava els importuns.
Tothom va fer-se creus de la gasiveria de l’hisendat. Tant el satiritzaren i el bescantaren, que el brau home, a fi de tapar boques i deturar antipaties, amollà algunes pessetes. Això va convèncer els més incrèduls.
I succeí que el cas de l’hisendat tornà a repetir-se, i a un voral de vint quilòmetres a la rodalia no es treia un premi xic ni gros que no fos degut a la famosa sargantana.
L’ermità pogué fer bullir l’olla, tanmateix, i donar corda al seu rellotge, que marxa amb regularitat.
Tenia cura de la sargantana com d’un fill de les seves entranyes. Però també emmalalteixen els fills de les entranyes. De bell antuvi escrivia quantitats fabuloses, cents de milers, un gavadal de números entrellaçats, indici de les seves energies.
Després ja no excedia de les desenes de miler, i d’aquí passà als centenars, i dels centenars, a poc a poc, amb una progressió descendent regular i aterradora, anà rebaixant les fórmules aritmètiques, fins un jorn nefast que sols dibuixà un zero, però encara un zero inacabat, com si li hagués mancat virior de cloure’l. Un zero a cap loteria del món és una quantitat premiable. La sargantana no havia pas suggerit un número; havia escrit el seu testament.
L’ermità va lliurar-se a desesperades provatures a fi de retornar-li la salut. Intentà purgar-la i li féu dir l’oració del mal de ventre, però un fatídic matí va trobar-la erta i exangüe dintre el pot de llauna que li servia d’estatge.
En la història de cap dinastia europea ne trobaríeu pas una més gran reserva, referent a la mort d’un rei, que la que l’ermità va imposar-se per amagar la mort de la seva sargantana.
Resseguí els rostolls percaçant un substitut, endebades. La situació es feia insostenible per moments. La parròquia exigia, amenaçava… Desesperat reflexionà que tal volta una sargantana vulgar faria la mateixa servitud de la difunta. Costaria gaire d’intentar la suplantació?
A les dues setmanes de funcionar aquesta sargantana normal caigué un premi major a l’hereu Guic, sanador de garrins.
Evidentment, de la mateixa manera que el sortilegi havia de realitzar-se la nit de Sant Joan i les cendres del plat havien d’ésser cendres d’un fogueró de la revetlla, la manca d’aqueixes condicions no havien pas estat un obstacle per als èxits precedents; tant se valia una cua com dues.
L’ermità s’havia curat en salut, negant-se a mostrar la sargantana prodigi. “Les mirades dels profans, deia, no li fan sinó mal; li eixugarien les facultats en quatre dies.” I anà tirant amb sargantanes de mala mort.
En diverses ocasions, però, estigué a punt d’engegar-les a dida. A l’hivern no feien altra cosa que dormir, i per reviscolar-les havia de fer-los fregues i posar-les en cendra tebiona. Amb tot, calia percaçar-ne per les parets a cada punt i llançar les mortes. Algú ja l’havia entrellucat en aqueixos afers i maleït siga si no començaven a sospitar la tramoia.
Verament, un home analfabet no és ningú. Ah! si ell hagués sabut de lletra! Prou hauria fet amb un braç el que elles feien amb la cua.
No obstant, de reflexió en reflexió arribà a descobrir que eren els mateixos interessats els que interpretaven els rastres cabalístics.
Quin descans trobà el vellet en aqueixes successives simplificacions del sortilegi!
El que la sargantana feia en una nit ell ho enllestia en tres segons.
Mitjançant una petita forqueta de tamariu pogué retornar a la primitiva perfecció cal·ligràfica. Els perfils de les xifres eren dobles i els cents i milers reaparegueren amb tota la força suggestiva emanada d’un rèptil fatiller.
I, ultra la satisfacció de veure’s afavorit amb el mateix do que la sargantana monstruosa, no hagué de basquejar-se en noves caceres, ni tractar amb bestioles que no eren carn ni peix, amb les quals no sabia com congraciar-se, ni què donar-los per beure, ni amb què les guanyava, ni amb què les perdia.
La brama perdurà i la sort també. I aqueixa història demostra que cal ésser optimista, car l’home arriba allà on vol, quan no pel seu saber, per la seva astúcia.
Forànies gironines
El Pla
El Pla de Girona és un pla modest, amable, fidel a la petja i a l’esguard. No us produeix el respecte ni l’encís formidable de la planície empordanesa on el sol descendeix i es colga ran dels conreus, darrera l’horitzontalitat emplomallada dels blatdemorars, com si l’engolís un pou. No té laberints de recs, ni misteris lacustres, ni traïdories ni llegendes d’aiguamoll.
Allà on fiteu els ulls poden arribar-hi les vostres cames. No hi perdeu l’esma, no us lassa, abans d’hora, la sensació d’infinit… Mai no deixeu d’obirar els seus contorns naturals: la dent feresta de Rocacorba, la punxa de Sant Grau, l’onatge encrespat de les serralades de ponent, la modesta carena de Sant Marçal, els alzinars i rouredes del Perelló i Palau Sacosta.
Després, per l’altra banda, la Ciutat, que mai no perdeu de vista, que sembla vigilar-vos maternalment, que us ofrena la protecció majestàtica dels seus campanars i el càlid sopluig dels seus temples i el goig d’un retorn en la pau amical dels seus carrers boirosos, a penes transitats.
I ella us espera recolzada en uns turons adustos oscats per les barrinades dels picapedrers; ermots de gesta i runes immortals, on xiscla la pàssera, on alena la vigoria dels avis i un lleuger calfred de tragèdia.
Més al nord, suaument, les comes dels oliverars i garrigars s’agemoleixen sota el cel. Formen un collet, el portaló del Congost i per allà us arriba la llum i el respir tramuntanal de l’Empordà. Endevineu la davallada del Ter entre les fites adustes de Montaspre i Sant Miquel. I és possible, encara, que allunyant-vos més, arribéssiu a obirar el santuari dels Àngels i l’encimbellada cresta de la Mare de Déu del Mont.
Aqueix Pla de Girona té quelcom que no encerto a definir. Hi trobeu una mena de dolcesa com la que us aconhorta després d’una confessió o d’una pregària. Qui sap si l’encerclament d’ermitatges us amara de confiança i d’exorcisme.
Resseguir-los un per un en la melangia d’un crepuscle de tardor, és empendre, amb la il·lusió, un pelegrinatge devot, és resar amb els ulls una lletania fervorosa.
Demés, arreu apunten campanars de llogarrets i vilatges, uns dispersos per les terres alteroses, assiluetant-se en les carenes o blanquejant en l’obagor dels flancs, altres afilerats a la ribera del Ter, embrunits amb la patina de les pluges cançoneres i per la molsa dels anys. I a tals veïnatges s’ajunta el de les masies amb llurs porxades, corralets i pallers.
Moltes tenen prestigi de castell i són protegides per torres i barbacanes.
Sura en l’ambient l’ancestral noblesa d’aquella ruralia. Les grans portes adovellades i els finestrals en ogiva esbatanats, us atrauen hospitalàriament. Us arriba sempre la flaire de les pasteres i l’escalforeta de les llars.
Heu-vos aquí la màgica influència familiar i cristianitzant de la contrada.
Per tal és preferida de les gents senzilles i dels solitaris austers.
En passejar-hi us sentireu tocats de recolliment i meditareu els vostres afers i les vostres inquietuds d’una faisó optimista, però melangiosa.
Els estudiants de Teologia van a discutir-hi amigablement, caminant en corrua pels viaranys margeners i per les vorades dels sembrats.
Porten el manteu al plec del braç, el capell de teula a la mà i esclafeixen rialletes apacibles, bo i mastegant fonolls.
A les tardes dominicals, els cercadors de cosconilles, màstecs i repunxons rauten l’emmatisat del Güell i la terra dels camps, amb una fulla de ganivet oscada.
Sedentaris de professió s’hi llencen amb un afany deportiu exagerat. Segueixen el camí ral o la carretera de Santa Coloma, decapitant lletsons a cops de mangala.
Els petits sibarites es deixen caure, de retorn, a l’hostal de l’Avellaneda. Més avall giravolta l’elegància provinciana; les damisel·les amb llur efímer plumatge hivernal, els joves amb l’hieràtic abric cordat fins al bescoll, i els pares i mares espiant la davallada del sol i la primera ratxa basardosa del capvespre: la pleuresia.
Oh! el sol del Pla de Girona és gai i vivificant! Ho saben els caçadors d’aloses que el fan guspirejar en llurs mirallets i l’entelen amb el fum de llurs escopetades; ho saben els records que en tinc, aqueixa llum que encara traspua en mon esperit i aqueixa escalforeta que encara m’aconhorta. Perduren les sensacions de petit salvatge; la gebrada emmantellant els camps, piulots a les orelles, les mans balbes, ocells arrupits pels branquillons enfarinats, olor delitosa de pólvora cremada, plomes, un regalim de sang a la fullaraca i l’engrescament dels primers èxits.
I en avançar el matí altres sensacions: les coses reprenent llurs colors característics, la boireta esvaint-se, els terrerols refilant en l’atzur gloriós sense un parrac de núvol, el reposar en un pilot de canoques, el desentumir-se amb un goig corporal inefable, el verdejar dels esparsets i dels naps recuits per la glaçada, els brins de blat esberlant el terrosser i en cada un una gota diamantina.
El Pla de Girona fou el lloc de les meves voluptats cruels; però també dels meus entendriments i misticismes.
Allà vaig iniciar-me en l’amistat de les herbes i dels matolls, de les cuques i de les flors boscanes, del vent i dels núvols; allà vaig viure les meves ficcions d’infant; allà vaig arengar les compactes fileres del moresc convertides en exèrcits, allà, a la primavera, vaig nedar dintre els blats escumejants d’espigues, somoguts pel migjorn; allà en diades d’huracà, entre la polsaguera de les rutes i dels camins, tan semblant a l’emboirament d’una batalla, vaig comandar una legió de braus; allí vaig batre’m cos a cos, esgrimint un vit de bou del meu pare, amb un formidable gegant –un saule petit de pirrosa monstruosa– i allí, ajupit entre eures, vaig veure transcórrer uns anys de captiveri, gustant els sentimentalismes d’un heroi malanat. Però general, nàufrag, pirata, guerriller, cabdill i màrtir, creant batallons, mars, trinxeres, abordatges, ogres, enemics i combats a mort, ergàstules, exils i piadoses damisel·les; transformant les hores en llustres, el traüt del vent en ressonàncies bèl·liques, la pols en fum, un recer de marge en cel·la novel·lesca, un mal de ventre estiuenc en dolor de nafra gloriosa, rebuda al peu del canó, sempre i en tot cas, m’anava eixamorant de naturalesa i predisposava el meu esperit a la clarividència i al favor.
Més grandet, jo seguia Güell amunt cogitant els meus desficis de pubertat i les meves angoixes d’estudiant sense vocació. Enraonava sol. Eren confidències fetes al pla, a l’espai i la llum, expansions a l’amistat de les herbes, matolls i insectes, consultes íntimes sobre tristeses imprecises i subtils idealismes. En trobar el Masroc m’hi entaforava. El Masroc és una branca del Güell, un córrec pregon que atravessa el pla, sempre sec, llevat de quan les grans plogudes tempiren la terra. Giragonsa suaument reclòs entre altes margenades verticals cobertes de malesa, a trossos protegides per una renglera d’oms, pollancres i servers.
Jo no sé quin consol, quina mena de bàlsam espiritual hi trobava a caminar per aquell llit de sorra i rierencs, amagat i solitari. Tenia aquell paratge la plàcida dolcesa d’un claustre, i era per a mi com un llarguíssim corredor conventual, i el seguia amb recolliment i contrició. De tant en tant els meus ulls s’alegraven amb la troballa d’unes mates de boix i galzerans. I jo no puc descriure l’especial entendriment que em corferia davant d’aquella verdor amable i d’aquell espurneig de les boletes roges, en mig de la tràgica desfeta de l’herbei mort i l’hòrrida amenaça dels arços punxeguts. Allò cantava tonades nadalenques i retreia llunyanes visions de pessebre.
Ningú no podria imaginar-se els encants i emocions, demés de les explicades, que m’ofrenava la torrentera humil, resseguida tan sols per escamots de cabres i alguna dona aplegadora d’herbes remeieres, ombra d’angoixa i d’averany.
Però a vegades, sobretot en els dies brúfols, la solitud d’aquella ruta, la seva estretor, el misteri que emplenava els recons de brosta i les balmes margeneres, les soques espectrals i les penombres dels brancatges desvetllaven en mi una certa inquietud interna, un esborronament d’abandó i d’orfenesa.
I llavors, el cruixir dels palets i de la sorra granada sota la meva petja; el remoreig del vent que lliscava damunt del meu cap agitant els matolls i despullant les branques; l’aspre arrossegar-se de les fulles caigudes per sobre les bardisses, tots aqueixos rumors se’m feien enutjosos amb la impertinència d’un brunziment d’oïdes sobrevingut en un paroxisme d’atenció, quan desitgeu escoltar quelcom que s’atansa, que arriba i us embasardeix.
Remuntava el pla per aconsolar-me amb la visió dels horitzons, de les ermites, dels camps animats amb la silueta d’algun llaurador, de la faç honrada dels masos, les xemeneies dels quals encensaven a pleret l’hora litúrgica de l’Ave Maria.
I una gran pau, una conformitat prodigiosa amb el present i amb l’esdevenidor saturava el meu cor, i un goig que flairava a violes i un delit de viure aureolaven el meu retorn.
Si desitgeu trobar resignació en les dissorts, coratge en els petits combats quotidians i auxili –tal vegada il·lusori, però tanmateix consolador– en les tribulacions, aneu al Pla amb l’ànima neta, humils com a bons romeus.
Aneu-hi un capvespre de setembre. Els marges i vorades són atapeïts d’alocs en plena florida. Les tiges, decantant-se, envaeixen el pas afressat dels corriols. Trescameu amb pena per entre un davassall de fulles digitades i de ramells morats, espantant burinots, perfumant les vostres robes d’una odor suau i retornadora.
A frec de les muntanyes s’allargassen uns núvols afusats d’un color blau ultramarí i creuen el cel verdós, de meravellosa transparència, volades de pardals xerrotejant.
Veieu pels camps la catàstrofe de la terra exhaurida i de les tardanies morint-se sobre el tros. Arreu flota una lleu fumera i un baf de canoques mústigues. Els carbassars recorden l’esclafeig d’una boscúria atuïda per una allau, i les carbasses mostren l’impudor de llur enormitat i turgència. És un fructificar monstruós i no semblen pas nascudes allà, sinó escampades capritxosament, com formidables rierencs per la fona d’un ciclop.
Impensadament, arran de les muntanyes, el sol, que ja crèieu colgat, irradia una daurada claror apoteòsica. Les desmaiades tonalitats de les carbasses s’intensifiquen fins esclatar en esplendors de gemmes, i, entre llur encís aristocràtic, es transparenta un parrac de fulla groga i el penible rastrejar dels tanys podrits.
I s’aixeca una grisor subtil i la ullada del sol melangiós s’apaga i oïu els terrerols que arriben, invisibles, en la brunesa dels gorets, al mig del rodar vagorós de fullaraca. Després d’haver atalaiat contra claror el tènue flamejar d’una ala i perdut enllà el refilet intermitent dels terrerols, la nit s’insinua majestuosa.
Passa un ramat. Els lloms dels xais són perfilats d’una vagorosa fosforescència. S’encén un fogueró i branda una campana…
I no us podreu sostreure a la convicció estrafolària que aquella terra amiga, pregarà per vosaltres mentre es condormeix sota els primers estels.
La Vall de Sant Daniel
És una petita meravella pessebrística. Talment un hom l’obira íntima, entendridora i pura. Ensementada de casetes pintoresques, com de suro, solcada de torrents manyacs i viaranys abscondits, rodejada de comes suaus, arrecerada per bosquets i embellida per quintanes, flaira a molsa i esparreguera.
Hi entreu enseriosits per la tràgica sospita del Calvari a la dreta i per l’austera presència del Convent en front, l’ombra mística del qual, en traspassar-la, arran de les parets altíssimes, cegues i empatinades, us deixa embeguts de silenci, de frescor devota i de somnolència hieràtica.
L’emoció desvetllada pel Calvari i pel Convent de monges, perdura. Els saules que voregen el reixorc de Galligans tenen quelcom de palmeres judaiques, les frondes dels hortets són frondes de passió, i les petites runes que atalaieu de tant en tant, runes de Sinaí.
Més endintre de la cloterada, es mitiga bon xic aqueixa dolça amargor bíblica. Us trobeu lluny de l’ombriva influència de la Torre de la O, –vulgarment anomenada– enderroc de gesta, ingent sobre un turó encrespat.
Grups elegants de verns, pollancres, alzines i roures; escorrialles de fonts amb créixens i llenties; vorades de conreus amb romagueres i arns; àgils camins de pastors i bosquerols, i obagors d’eures, llentiscles i castanyers, tot esdevé poc o molt idíl·lic i us convida al repòs i a la contemplació.
Per això hi van els poetes, els aficionats pintors, els que estimen sense esperança, els convalescents i malalts crònics. Tots aquests hi van els dies feiners, car són amics de la solitud; però els diumenges els camins són concorreguts per famílies menestrales i colles de disbauxats vergonyants. Uns cerquen les aigües minerals, els altres, el vi de les vinyes; uns cacen la gana, els altres els pollastres. Més lluny o més a prop no us mancarà un veritable hostal o una casa de pagès que en facin per una tarda. Ben pregadet, a cap masia no us negaran el que hi hagi al galliner i a les tines.
I aquell caràcter dionisíac de la vall és tan innegable que jo mateix no aconsegueixo separar la remembrança ideal i mística que en servo, d’un positiu i gentílic regust de truita amb botifarra, olives negres i vi verd.
La Vall de Sant Daniel no era tan avinent com el Pla a les meves gosadies d’infant aventurer. No hi anava mai sol, sinó allistat en quadrilles vandàliques, terror de tota l’animalia obiradora, casolana o salvatge.
Ens hi deixàvem caure quan les empentes i rebufades de la tramuntana ens treien dels cims, després d’haver-nos rebregat com un mal drap, encetant-nos la pell del coll i de les mans i fent-nos plorar els ulls i arborant-nos de gana.
La tebior de les casetes protegides pels alzinars i la flaire de llardons que surava ran la finestra entenebrida de la cuina, ens enllepolia fatalment, a la faisó que als pardals una pila de boll, en mig d’una implacable nevada.
Abans de deixar-nos veure, darrera un paller, fèiem la nostra recapta, escuràvem les butxaques, pagàvem el nostre escot al tresorer de la facció, i entràvem a la masia amb les bruses de col·legial renuades a la cintura, els pantalons lligats al turmell, les gorres enguerxides i encasquetades fins a les orelles, esgrimint les nostres armes, dignes d’una panòplia índia, i llençant crits despòtics de saquejadors.
A desgrat del nostre aspecte de brivalls, un cop havíem mostrat els diners a la mestressa, ella ens tractava amablement, bo i predicant-nos criança i reprimint l’aldarull de la nostra xerrameca.
Teníem pressa i ens despacientàvem.
I tantost la dona debatia els ous i la paella grillejava al foc, ens assèiem, amatents, al caire estellicós de la gran taula de roure, al banc rústec, desfalcat i trontollaire.
Encara em sembla estar rebent en plena fesomia, el ventijol aromós de les estovalles de cànem desplegant-se amb l’impuls aqueferat d’uns braços roigs i molsuts de pagesa exuberant. De seguida arribava la llesca descomunal de pa de casa, la plata groga amb l’amanit abundós d’olivetes del terrer, ben assaonat d’oli i vinagre, i a la fi, després de regruar-la un segle, la truita rossa, cremada de les vores, sobreeixint del plat girador, ficat de coronell dintre uns estalvis.
A la Vall de Sant Daniel les voluptats i sensualismes prenen un caient d’entremaliadura de nin i semblen disculpades per llur mateixa innocència i moderació. És una vall de benaventurança on, àdhuc els jugadors de cartes, s’abstenen de trucar la taula desaforadament, on àdhuc els embriagats caminen amb un aire penedit, dissimulant, capjups a guisa d’homes que rumien un afer d’importància; on àdhuc les dones perdudes que s’hi arrisquen fan un posat de Magdalena i no s’atreveixen a profanar l’ombra silenciosa del Convent amb l’escarritx mundà de llurs polacres.
El mateix sardanejar de les festes anyals no és, en aquella afrau, l’esbojarrament orgiàstic de certs llogarrets veïns.
Havem de remarcar als que no ho saben, que Sant Daniel és un poble de cases disperses sense un sol carrer ni indicis de tal. Devés la cloterada, en un recolze del Galligans, sota uns vells pollancres venerables, hi trobeu un petit edifici de rajols i una esplanada anexa. Aquí teniu la Casa consistorial, l’escola i la plaça. L’ègloga subsisteix a desgrat del caràcter cívic del paratge, i els edictes del batlle són enganxats devora els nius de merles i el xipolleig de les granotes.
Allà, però, es celebren els aplecs, i una mena de terrassa adossada a l’escola, ran del teulat, serveix de cadafalc als músics. La coloraina festiva dels vestits camperols espurneja en les clarianes del brancam i l’espinguet de les tenores es dilueix en la fronda, s’apaga en els herbeis margeners i mor plàcidament. Enyoreu la ressonància engrescadora de les places vilatanes arroentades de sol, aquella càlida repercussió de sonoritats que coronen les cases entre polsaguera i exalta el patriotisme i embriaga de vida.
I és que a la Vall de Sant Daniel tota cosa esdevé morigerada i blana, d’un bell aire patriarcal i cristià.
En cap altra forània gironina transita l’amor tan de grat i tan honestament. Als viaranys hi sura la timidesa, els desigs de pecar s’hi esfumen. Les joves lleteres fresques de galtes, revingudes del turmell, que tresquen camí de la ciutat, es ruboritzen i baixen la mirada en trobar-se amb un jove solitari, somniador o artista. I les parelles d’enamorats suporten la vigilància paternal sense desficis. A molts ni els caldria; el prestigi del lloc els allibera d’impacències i fogositats.
L’erotisme abjecte és lluny, als canyers espessos de les hortes, o a les coquines barbisses de l’Onyar, o a les eixorques parets seques dels suburbis.
La Vall de Sant Daniel no sols ofrena violetes als romàntics, bolets i espàrrecs als positivistes, solituds als misantrops, recers als empiocats; també dóna seny i poesia a l’amor.
A la primavera a cada mata hi refila un rossinyol i a tot moment arreu hi blanquegen les margaridoies. Llavors les passejades matinals entre el bàlsam de les flors d’acàcia, la frescor dels pradells emboirats i el traspuar vergonyant del sol a les crestes dels pinars i avellanedes, són un tast de paradís per als festejadors.
No existeix un sol cor de gironí madur que no servi, de l’afrau de Sant Daniel, la puríssima remembrança d’un instant inefable. És l’anís pervingut d’una ofrena espontània –o els dits commosos, tendres com una poncella de lliri!– a la Font d’En Pericot? És la cuixa de pollastre compartida d’amagat –o les dents blanques, la mossadeta de les quals ens donaria consol per tota la vida!– a la Font d’En Miralles? És un rerassagar providencial i aprofitador a la tornada dels Àngels o potser la carícia imprudent inevitable d’un ram d’arboç manejat per ella?
Jo hi tinc el meu episodi, jo no oblido unes petites sabates escotades i un caminar de coscueta que esfloraven la gotellada diamantina de l’herbei, l’albura remorosa d’un vestit planxat alatejant molt a prop, l’efluvi d’una nuca festonejada de sol ixent i un lleu i fortuït contacte, sols epidèrmic, de les nostres mans. També aqueix diàleg: –Has pensat en mi? –Sóc pensat en tu. –A totes hores? –Sempre!
I això és tot i això és etern.
Montjuich i les Pedreres
Damunt l’optimisme del Pla, damunt la Vall bíblica, damunt la Ciutat, més alts que els campanars, més forts que les generacions, més immutables que les riberes, boscos, i conreus que dominen; triomfalment retuts, orgullosament eixorcs, s’aixequen els turons de Montjuich i les Pedreres.
La gaia primavera, l’ardent estiu i la melangiosa tardor rellisquen per llur impàvida solitud.
Són la Història on mai ha florit una herba, ni esclatat un fullatge, ni madurat cap fruita. Viuen de la mort heroica aquells turons. No posseeixen altra virtut que recollir el bon sol d’hivern, ofrenant-lo als gironins, no cometent altre pecat que atreure, amb llurs amagatalls, els escolars que fan campana i no paguen altre cens a la vida que uns manats d’espígol als colomistes, uns grapats de farigola als herbolaris i uns cabassats de terra d’escudelles a les dones.
Els poetes èpics ni els coneixen pas com els conec jo, ni els patriotes els amen com jo els amo. Dels glans de llurs garrigues, jo n’he fet ballarusques; amb els foguerons de llurs matolls jo he glorificat molts capvespres; amb els caires de llur pedruscalla jo he malmès moltes sabates, i amb la foscor basardosa de llurs mines jo desvetllí mon coratge, servint-me de pretext per atrevides gestes amb ajuda d’un fanalic i d’una engrescadora pistolota.
O la fantàstica gosadia dels catorze anys! O l’avorriment de les classificacions i nomenclatures de la Mineralogia! Pedres per pedres jo solia escollir les que tenien prosàpia llegendària, les que havien conegut quelcom millor que l’armari de l’aula, les pinces de turmalina i el soplete on el catedràtic ens ensenyava a bufar d’una guisa rara, expel·lint l’aire per la boca i alhora xuclant-lo pel nas, la qual cosa mai dels mais, no hauria arribat a capir.
I jo me’n pujava a la muntanya feta de pedra morta sobre de pedra viva. Pel flanc, tot caminant, oïa el martellejar dels picapedrers, un tritlleig de festa que em donava delit, i a dalt, el silenci, la solitud, la màgica devastació. Que engrescador per a un adolescent! Sovint m’acomboiava amb un company, un altre somniador, també refractari al buf complicat i a les cristal·litzacions minerals. Escollíem les tardes grises i plujoses. En la mitja llum dels celatges brúfols o sota el ploriquejar dels núvols és quan la patina, els esvorancs de les boques llòbregues dels enderrocs prenen llur expressió sincera, és quan diuen llur tragèdia i llur turment.
Per res del món no hauríem renunciat a les confidències de la muntanya tètrica.
I roinejava, roinejava, roinejava…
Nosaltres entaforats sota un petit sopluig, com més íntim més plaent, sense bescanviar un mot, ennartats per aquella monotonia, contaminats per aquella sopitesa deixàvem trascolar el temps i brunzir la sang en les oïdes.
Per què resultava delitosa aquella hora llarga d’immobilitat entre unes inhospitalàries parets on, demés de tufejar a runa, a desgrat dels anys i dels oratges, tufejava a caserna?
Era que ens plaïa heure un tast de misèria i abandó sumits en un sentimental enlleïment? És possible, però no cal pas negar un poc de sublimitat a l’espectacle. A tot arreu, àdhuc entre runes, regna quan plou, un recolliment fervorós; és la comunió de la terra amb els núvols, és la gratitud de les plantes i roquissos esbandits, la santa dolcesa del pròxim sacrifici en les llavors aixemorades, l’anunci de la germinació, és, en fi, la joia solemnial de tota la naturalesa esparvillada, rejovenida amb noves frescors i matisos.
Damunt dels murs i de les llosanes caigudes, es formaven regals semioliosos que intensificaven la coloració dels líquens, molses i patines; els tanys de romagueres eren enfilats de perles transparents; el fullatge de les eures, percudit pel ruixim, teclejava com un piano d’esmalt, i en cada petit cor de maragda relliscava una gota, una minúscula esfera de diamant que restava suspesa de la punta i titillejava i creixia i queia i tornava a rossolar… Obiràvem algun cargolí que treia els fils de la seva cornamenta gelatinosa, allargant el cos i encongint-lo, tot cercant una ruta en l’enteixinat del gram; i en la tofuda grisor dels herbeis, garrigues i argelagots, la polvorització exquisida de la pluja, el respir de les boires condensat.
Demés s’apropaven llenques de núvols rastrers, al lluny, les muntanyes apareixien i desapareixien embolcallades de filagarses grises; l’aigua del Ter, al fons, lluïa com una tortuosa franja de cristall esmerilat; els alzinots propers semblava que caminessin i el cercle visual s’enxiquia gradualment.
I esdeveníem com uns tripulants d’un aeròlit. Remuntàvem l’espai dintre aquell pilot de runes amarades, i la vibració de l’enorme campana de la Seu, els cops sonors de les hores repercutien molt lluny, molt en sota, allà al fons d’un món convencional de colls planxats, de fórmules de polidesa, de llibres i encarcarament, i els nostres pares, la nostra llar i els nostres deures, restaven en un abisme.
També ens plaïa caminar per les runes en les tardes ventoses. En les tardes ventoses, les runes de Girona, talment direm que es lliuren a un esforç de resurrecció. El veterà Montjuich, més que cap altre dels enderrocs, esdevé imposant. Per les troneres i per les crestes dels murs, les estepes, argelagots, romaguerons i llistonades es remouen vagarosament. Us els imagineu cossos convulsionats per l’agonia o siluetes d’herois arrossegant-se entre la fragor de la lluita per sorpendre l’enemic. Pels fossars i contrafossars hi ha udoladisses i sorolls de batalla; cornen les espitlleres en l’altura; rebufen les poternes esventrades; l’aresta obliqua dels baluards vibra amb aspre xiuladissa, com en mig d’un tràngol, la corda tivant d’un estai…
I pels recons de pedruscalla, les bardisses quietes, de cop i volta fan una estremitud com si a dintre pernegés algú, i l’hàlit basardós de les cambres subterrànies porta un xiuxiueig de veus morents i una incerta ressonància de sospirs.
Baldament fóssiu messells d’ànima pressentiríeu el passat: la fam, la follia, la batussa, el carnatge; l’horror de les nits hecatòmbiques; la sang escorrent-se, els ferits gemegant, els morts podrint-se, els vius carriquejant de dents.
Perdura en les runes gironines la malfiança d’aquells temps. L’ombra d’una persona us ensurta. Tothom sembla defugir-vos, esquitllar per no ésser vist, mirar-vos de cua d’ull; sospiteu que els pastors siguin bandolers, les jaies que esgratinyen els sots per fornir-se de terra d’escudelles, bruixes; els gossos extraviats, gossos folls; i a totes les balmes creieu trobar-hi un llebrós, i a tots els pous i cisternes, ossades, i a totes les galeries subterrànies, escamots de malfactors.
Però aqueixes impressions desagradables acaben per enllaminir-vos. Voleu gustar-ne de més fortes i és llavors quan decidiu explorar una mina. Pocs l’han resistida aqueixa temptació. No totes són bones per a doctorar-vos en gosadia. De mines n’hi ha de somes; la llum diürna arriba al capdavall. Cal gastar una capsa de cerilles, combatre amb rats penats, assolir el fons –on la humitat i les criptògames han fet prodigis de fantasmagoria– i clavar-hi un paper amb data i signatura que justifiqui l’exploració per a sentir-vos orgullosos d’haver passat menys paüra de la imaginada.
També és indispensable, al bon passejador de les runes, l’encendre foguerons. En lloc del món les mates verdes, folrades de llistó mustiu, cremen amb un esclat de flames, guspires i espetecs més violent. Creuríeu que tenen saba de pólvora o que tracten d’emular la frisança destructora de les explosions i incendis del temps vell, i ésser dignes de l’epopeia napoleònica.
La piromania latent en tots els brivalls i fumadors, troba allà ocasió d’expansionar-se. No cal pas que us en dugueu a casa recances d’incendiari; no cal pas que us planyeu d’haver desaprofitat la coincidència de calar la pipa en front d’un matoll esponerós i abrandable. Podeu donar-vos goig sense perjudici de tercer, impunement. Per això els flancs i el llom de la muntanya mostren tan sovint el rastrejar del foc. Són nafres tenebroses on, entre els troncs carbonitzats de les garrigues, blanqueja la relíquia d’una clova de cargol calcinada.
No hi aneu entre les runes de Montjuich i les Pedreres si no teniu delit d’apedregar-vos, d’escalar murs, de sondejar pous, de matar sargantanes, d’estimbar rocs i de jugar entremaliadament com els infants; us hi encaboriaríeu, us posaríeu a meditar problemes estratègics i qui sap si us vindria el desig de regirar arxius i d’ésser condecorats.
L’esquerperia d’aquests turons no és pas tan absoluta que no es facin assequibles a les persones d’anys i d’enteniment. Les Pedreres, sobretot a la part baixa, ofrenen reconets misericordiosos i casolans, llocs de mandra, on el sol torra generosament els cossos entumits pel fred penombrós de la ciutat. Són decorats amb pebeters de perpetuïnes i seients de pedra amb raspatllers de romaní; hi ha catifes de fullaraca i cançons d’abegots.
La petja seriosa dels canonges, xantres i alta clerecia, dels advocats, curials, vídues i concos, coneix afressaments suaus, pulcres i a cobert de tramuntanades. Ni la guerra ni la immoralitat hi han fet via. Conviden a obrir els breviaris, a les petites confidències, a fer claquejar els dits de les mans amb voluptuositat, a rellentir el pas bo i aturant-se per subratllar, amb el gest, un punt interessant de la conversa, a confessar debilitats i mancaments de gola i a donar els bons dies a tothom.
Caminar amb la lluna
Tenir confiança en les vostres cames, fe en la ruta, i seguir-la amb la lluna per companya, és el major encís que pot fruir un home aventurer. El caminar amb la lluna és, de tots els caminars, el que menys cansa; és la llaminadura del caminador, el més grat a l’ànima, el que fa del viatge un seguit de misteri i d’encantaments. Amb la lluna tots els camins us semblen curts i tots són decorats d’ensomni. Feu via agermanats amb la vostra ombra, dolçament retallada sobre la blancor de la ruta, seguits fidelment per l’astre argentat, que us espia amb els seus grossos ulls de bon jan i somriu a la vostra ardidesa, amb la boca oberta i admirada. Dessobre els pilots de grava, les bardisses de la cuneta i les herbes dels desmunts, tot empolsat per les violències xardoroses del migjorn, la lluna deixa caure l’exquisidesa de la seva llum refrigerant. Noteu l’absència de la terrible angoixa diürna, d’aquella reverberació de fornal i d’aquella monotonia cendrosa que us enlluerna i ofega. Més enllà, en els camps, en els turons i ermots, en els boscos i els roqueters, la mateixa nevada d’esblaimadures us refresca pietosament els pulmons i la vista.
Agraïu a la lluna aquell vetllar constant dels vostres passos, i admireu la màgica virtut del seu espill, que us retorna la llum filtrada i suau, neta de violències i xardors.
I la llum de la lluna encara us fa plaents les coses i us distreu amb la fantasmagoria de les seves combinacions, dels seus reflexos i de la seva somorta nitidesa.
Tot s’entreveu darrera un vel: un vel sedós i argentat d’incomparable i voluptuosa poesia. Els corriolets semblen reguerols de nacre; les blanques masies disseminades en el vellut de les frondes us envien claredats opalines; les aigües corrents lluen com argent viu i les aigües mortes amb l’apagat misteri obsessionant d’un llagrimatori; i graciosos retalls de núvol corren pel cel esfilegassant-se en brillantors discretes, mentre en algun indret guspireja la brunyida superfície d’un roc o d’una fulla i s’allargassa, ran de terra, una boirina lleu i esfumada.
La monotonia del camí ral resta esvaïda amb els contrastos de les ombres profundes i dels espais on bat la lluna.
De tant en tant, us barra el pas una blana foscor: el camí sembla tallat per un abisme; però en anar a despenyar-vos us trobeu envaïts d’una penombra agradosa. Els troncs dels arbres, les roques i els matolls esdevenen allí d’una indefinible monstruositat. Us imposen una mica, com si desfiléssiu entre una multitud estranya d’animals deformes, adormits en actituds violentes i amenaçadores. Us adoneu que la lluna us ha deixat, i l’endevineu per això escondida, seguint-vos, darrera la muntanya.
Diríeu que la vostra amiga es diverteix, jugant a fet, amb el vostre espaordiment. De seguida la torneu a veure arran de la carena. Va marcant el ritme dels vostres passos: si saltironeu, saltirona; si us ajupiu, s’ajup. D’aquí aquí es deixa veure tota sencera; d’aquí aquí només un tros; llucant-vos amb una expressió alegroia de nin entremaliat.
De vegades sembla lliscar per les cimes dels roqueters; altres, lluitar amb la malesa; s’endinsa pels brancatges; guspireja en les clarianes com un gran foc de bengala; fa ressaltar absurdes actituds d’arbres gegantins; i, segons com, a penes aconsegueix traspuar lluminosament per entre les randes del fullam.
Les hores del camí curtegen amb la varietat d’aquest espectacle.
Després ve la plana: una gradació de matisacions blavoses. Les muntanyes de l’horitzó a penes es perfilen en el cel, on vibra la polsina de la lluna; els sembrats dormen abrigats d’una vaporització ondulant; el clarobscur de les arbredes és d’una suau ponderació; les melques verdegen d’una verdor tendríssima i frescal, i les pites i els pollancres semblen robar a la llum que els festoneja, un poc del seu argent.
I la ruta s’allunya davant de vosaltres sense que us faci angúnia la seva llargària ni la seva rectitud exasperadora. Amb la lluna, el camí pla sembla baixada: és un efecte il·lusori comprovat, un bon servei que remercien els caminants noctàmbuls a la seva companya. I les rampes també es dissimulen en aqueixa indecisió somniadora del paisatge. Sovint, la ruta, en front de vosaltres, remunta un turonet. La grisor dels matisers il·luminats els fa confondre amb la mitja tinta grisa del cel i de les boirines, i llavors la faixa clara del camí ral pren una disposició engrescadora de trampolí per a saltar en la buidor estelada.
Res que pugui comparar-se, en bellesa ideal, al fer via a la llum de la lluna a través d’una selva, d’un fondal, o al llarg d’una ribera. És contemplar un seguit de visions d’una incomparable bellesa fantàstica. Les ombres són fetes de paüra, una paüra enllaminidora d’adolescent que somnia els seus primers erotismes entre escenes de sàbat bosquetà. En l’espessor augusta i negra dels fullatges, en els grans interiors embardissats, s’obiren clapes oscil·lants i formes esblanqueïdes, talment carns de dansarines nues; a dintre, en el més pregon, alguns tocs de claredat violenta simulen llànties vetlladores, de rituals inconeguts; les vorades atapeïdes de petits rierencs, llits de perles; els tous d’herbam escantellats de lluna, tàlems ufanosos on les nupcials follies no poden ésser obirades i on sembla encara veure’s una emmotlladura de clarícies: país immens de fades i gnoms, de misteris i bruixeries. I d’allí us arriben alenades amoroses, barreja del que exhalen les flors boscanes a penes vistents, de les vaporitzacions de la sorra molla, dels llots i de la fullaraca, que bleixen encara la xafogor diürna.
Més enllà passen pobles quiets i adormits. La lluna dibuixa pels carrers el ràfec de les teulades desiguals. Dins les cases oïu el rumflet de les bèsties, i àdhuc darrera una finestra baixa, el d’un vell asmàtic. Un gat traspassa la llenca de claror i es fica sota un carro amagat en el poderós batiment d’ombres que parteix la ruta. Veieu una llum esgrogueïda que vetlla tal vegada la febre d’un infant pioc. Brilla darrera la cortineta d’un finestró, on floreix una polsosa clavellina. Vosaltres rellentiu el pas amb desig d’esbrinar el destí que amenaça aquella existència. Però la lluna, dalt del cel, segueix mirant-vos. S’és aturada com vosaltres mateixos, plàcida, somrient, un poc sarcàstica, convidant-vos a passar de llarg en front de la dolor, car els que caminen per les rutes de la terra, el mateix que els astres que travessen l’espai, no poden ésser sentimentals ni desviar la mort.
En despoblat torneu a experimentar la impressió solemne de la planúria nedant en claredats indecises. El silenci de la nit és pertorbat pel lladruc d’un gos. Dret a la punta d’un pal telegràfic, us saluda un mussol a qui la lluna encomana optimisme. Un lleuger oreig fa harmònics els filferros. Traspasseu el terme que assenyala la mitja llegua. Es decanta amb decrèpita avidesa vers la vinya propera, dalt del marge. Les aigües de la cuneta l’han anat socavant a força d’anys i pluges. Més enllà trobeu un pont. La lluna l’agafa de biaix, i en la torrentera l’ombra de l’arc s’esmussa i deforma en la pedruscalla. El retruny de les vostres petjades en la volta sonora del pont, fa callar les impertinents granotes.
I aquests insignificants episodis del camí us decoren la nit, que transcorre breu i amical. L’alba apunta. Al lluny sonen unes campanes, i un corb passa, passa taujanament recelós.
La lluna pal·lideja afinada i verdosa, amb una opaca lluïssor de vidre esmerilat, encastada a l’horitzó violeta.
I en arribar a casa vostra, la barreu ingratament a fora.
La torradora
Allà a la platja de la Barceloneta, darrera el “Nuevo Vulcano”, en el clos que pertany al benemèrit “Club de Natació”, hi ha un petit mur en rampa que, temps a venir, pot arribar a ésser un monument nacional.
Dels infinits serveis que puguin fer els murs, vosaltres, com jo mateix, n’esteu assabentats i no caldrà pas que perdi el temps a anomenar-los. Però cap altre mur de la terra –i n’hi han de murs a la terra– acompleix una missió tan santa, tan noble i humanitària.
Recordem murs heroics i llegendaris les pedres dels quals han estat escampades sense mirament, i la sang patriòtica que els cobria rentada per la calç de l’emblanquinador urbà; i per si un jorn la ingratitud dels homes arribés a cometre una semblant profanació amb el nostre mur, vull deixar ben assentat, almenys, el seu prestigi i el reconeixement que li deuen la generació actual, la pàtria i l’esdevenidor.
Si els murs tinguessin opció a la creu de Beneficència, aquest de què us parlo seria indubtablement condecorat per mica de justícia que imperés en el repartiment oficial de títols i insígnies honorífiques.
El mur, en si, és poca cosa: un mur llis de pedra picada de Montjuich, mur banal, “d’obra pública”, que de moment us semblaria escadusser sense una servitud ben definida; un mur, en fi, d’aqueixos que situats en un lloc de trànsit, a hores d’ara, el guix, la mangra, el quitrà i la carbonissa haurien empastifat amb expressives manifestacions subversives: “Abago la tirania, Biva el soviet; mueran los burgueses, arriba Lenin, Vestia bruta”, etc., etc..
El nostre mur, però, enfronta amb la serenor i puresa mediterrànies; i més enllà, cap al sud, el rocam de l’escullera barra el pas a les gents; de manera que només l’obstinació i gosadia poden situar-vos en camí de descobrir-lo i d’admirar la seva benefactora influència. El mur es dirigeix perpendicularment al rocam susdit, formant amb ell una mena de cala arreceradeta on bat el sol matinal de ple a ple. Sense aquesta situació topogràfica jo m’hauria guardat, com d’escaldar-me, de batejar aquell indret amb el nom de “torradora”. Demés el mur s’encorba lleugerament, ço que produeix una concentració dels raigs calorífers, reflectint xafogor així que el sol l’amara. És com un petit sector de mirall ustori d’aquells que encenen l’esca a cinc metres de l’espelma situada en els focus del seu bessó. En descàrrec de la meva consciència haig de confessar que aqueix experiment de física mai que és mai no reeixí en la nostra aula de batxillerat; però jo haig de fiar-me poc o molt de la paraula del catedràtic, i atribuir el fracàs a la meva mala estrugància personal.
Tornem al mur. Dèiem que cal un poc de gosadia tafanera per atansar-s’hi. Això és ben cert, car la platja en aquell lloc no ofereix atractiu. Encara, ans d’arribar-hi, us angunia un lleu pressentiment indefinible, com si anéssiu a endinsar-vos, indiscrets, en terra vedada. Experimenteu cert temor d’obirar intimitats a la faisó de quan, en casa d’altri, us erreu de porta.
De tal manera us sobta un espectacle rar, incongruent. Terra enllà, ajaguts al peu de l’escaire del mur, hi ha una colla d’homes despullats, tan despullats que amb prou feines unes llenques de “maillot” floten ça i lla damunt d’ells, vetllant, a l’atzar, per llur decòrum.
Uns es toquen als altres, i llur immobilitat us horripila el mateix que un munt de víctimes, deixies d’un naufragi, d’un afusellament, d’una degollina o d’altra hecatombe formidable.
És la carn sola, la carn inaprofitable, comptada, classificada, revisurada i afilerada tal com sol deixar-se en els camps de batalla després d’haver-ne passat el pillatge, o els requisidors macàbrics de vestuaris, sabates i armament.
Sentiu l’urc aflictiu d’ésser vosaltres els descobridors d’aquell dipòsit de cossos a punt de soterrar i, misericordiosament, us disposeu a donar la nova, a esbombar el succés per la ciutat distreta.
Llavors, però, en mirar-los amb més atenció, veieu que la immobilitat basardosa que de primer antuvi havíeu cregut absoluta, no ho és del tot. De tant en tant un braç s’aixeca, una cama s’arronça un pit es bomba, un torç es regira posant abaix el que anava a dalt, i tot això encara us fa més pena. Penseu en les presses dels sanitaris, dels botxins i dels metges; en l’insuperable horror dels que es revifen en ple abandó, al caire de la fossa col·lectiva, en el llòbrec vaitot dels “spoliariums”.
Ajuda a la tràgica suggestió l’aspecte del paisatge. Al fons parets encrostades, velles parets negroses com tàpies de caserna; el mateix mur, que sembla de fortalesa militar, sustentant les barraques quadrangulars dels socis del “Club”, lliscades amb ciment, grises i afilerades, talment cofurnes de sentinella; la punta del rocater de l’escullera avançant-se d’un aire feréstec, amb la desolada nuesa d’un illot transformat en presidi marítim, i, demés, la torratxa del guaita, amb una llata al cim, l’horitzontalitat de la qual i la soga que en penja, li donen honors solemnials de forca.
I l’onatge del mar arriba quasi a llepar els peus d’aquella gent estenallada, i el poc sorral que hi ha és un sorral furgat i brut, d’enderroc, on la ressaga acumula resquícies de tota mena: palets, brosta, maons i cagaferro.
Cal posar-se sobre si, i pensar que us trobeu a la dolça Barcelona, lluny del turc i de tota matança de cristians, lluny també de la Rússia alliberada i de Mèxic subversiu; i pensant això i veient com en el terraplè del “Vulcano”, a un pas dels suposats insepults, hi ha atletes plens de vida que treballen llur musculatura amb pesos i currioles, guimben i juguen a pilota, us arribeu a tranquilitzar.
Comenceu a contemplar l’estesa de carn sense calfreds, serenament.
Llavors noteu que la carn és blanca, carn de cargol, però no exangüe, que palpita, vibra i s’estremeix amb certa voluptuositat de sargantana. Aquells moviments discordes i penosos que suara us semblaven d’agonia, són de llangor suau, de delícia, i mandra helioteràpica. Per un instant encara us sorprèn la serietat, la devoció, el mutisme adust, la fermesa heroica en romandre de cara al cel o de boca terrosa, de tots aquells subjectes.
Us trobeu en front d’uns quants fills predilectes de Siddharta Gautama? Estareu presenciant un ritus oriental misteriós i corprenedor? Haureu ensopegat amb un niu de budistes cercadors de la perfecció nirvànica?, és a dir, amb un dipòsit de solitaris conduïts allà per la guàrdia urbana a fi de sostreure’ls a la curiositat popular, a les impertinències dels mal inquiets i de la mainada irreverent?
I ben cert, ells no es miren, no es parlen, no es preocupen dels companys. Si obren els ulls és per lliurar-se a una contemplació hipnotitzant d’ells mateixos. S’inspeccionen els saxons del ventre, els pèls de les cames, els dits del peu… cercant Déu sap quins indicis o quins senyals o quins averanys. A desgrat de tot, es nota clarament que llur preocupació és torrar-se; torrar-se del davant i del darrera. I és per això que giravolten, giravolten damunt del llit de sorra com els pollastres a l’ast.
És ara i no pas abans, que esteu camí de la veritat, i ja en camí de la veritat, us resulten senzillíssimes totes les induccions. Així noteu el contrast que ofereixen els estenallats amb els que gamben, salten i tiren pedres. Els darrers són estatuaris, gràcils i membruts com gladiadors; la pell de llurs cossos és daurada, té una matisació d’argila recuita, i Déu ens lliuri d’una topada massa seriosa amb ells. Si s’encadarnen o s’enfebren és ben bé que la matèria és fràgil i la vida transitòria.
Els altres, en canvi, són inharmònics i pàl·lids, tenen la musculatura tova i la pell tendra de la gent sedentària i ombradissa. Són –diguem-ho clar– neòfits de l’assaonament mediterrani, són novells de l’entitat deportista, aspirants a la brunesa i a la fortitud distingida.
És possible que alguns vagin allà a sofregir el morb hipotètic o real. Per la beatífica actitud adoptada es revela el desig temerari d’ofrenar les entranyes a l’acció resolutiva dels raigs espectrals. Si poguessin descordar-se l’estèrnum o les tavelles de la panxa com els botons de la samarreta, ho farien ben amatents. En lloc de pendre’s la recepta prescrita la viuen, matant el temps i la xacra.
I és pensant en això que el mur que els arredossa esdevé realment un mur d’utilitat pública. Té quelcom de sanatori i d’aparell desinfectant. Ve a ésser un substitutiu de l’oli de fetge de bacallà i de tota mena d’emulsions nauseabundes. Refà la sang, restaura els nervis, obre la gana, evita l’esgotament, prevé la neurastènia, conforta les cèl·lules, engreixa i dóna virior. Ell eternitza l’estiu en aquell recó de món. Irradia vida recollint les emanacions del mar, de les aigües i dels peixos substanciosos; l’aire pur de les llunyanies, l’alegria de l’horitzó i de les veles blanques, la remor de les ones, l’enervador encís de les bonances…
Fa de mare, de dida, de metge… Abriga, alimenta, bressa, canta la son, us sala i us rosteix.
En la concavitat del mur hi entreu fets un munt de gelatina, i sortiu roures.
El mur és humil, com jo mateix, i això em fa témer que, a desgrat dels meus esforços, topi amb l’oblit, amb l’egoisme i amb la indiferència.
La nena de l’acordionista
A l’hivern, així que s’encenen els llums, tot Barcelona es converteix en una immensa caixa harmònica. –Harmònica? És un dir.– Les colles de ceguets músics estan tan pròximes les unes de les altres, que sovint les notes planyívoles d’un violí que se les heu amb el “Miserere del Trobador” s’ajunten amb les estridències d’un clarinet que interpreta el famós “Hi ha cap pell de conill?…” obra de la inspiració nacional.
Entremig hi ha un piano que improvisa marxes bèl·liques. Benaventurats els sords! De totes maneres molt serà que no us deixeu entendrir davant la insistència dels platets de llauna que us intercepten el pas.
Per això jo amo amb preferència els músics solitaris, que més tard, quan la riada de transeünts minva, s’instal·len amb la seva banqueta al caire de la vorera i sonen discretament melodies llànguides, com si expliquessin la seva tristor entre gent escollida –i no hi ha pas dubte que els que sopen tard, si ja no ho són, estan en camí d’ésser-ho–.
Els tals músics solen portar un mendicaire vergonyant. Gairebé sempre és un individu de la família: la muller o una filla de pocs anys.
Entre els d’aquesta mena mereix esmentar-se, en particular, un acordionista. Té un ull buidat i l’altre li blanqueja mirant el cel, el mateix que si seguís encara, amb desesper, l’última resquícia de claror perduda gradualment en aquella catàstrofe de l’organisme. Un color trist i una barba fina, amb petits rulls evangèlics, donen a la seva figura un aire interessant de pelegrí o de místic.
En canvi, la seva música és banal. Manxa l’acordió amb la mateixa indiferència que un aprenent engalvanit manxaria la fornal d’una ferreria. Probablement endevina que el tal estre no traduïria mai el que les ànimes sensibles deuen sentir en la misèria i en les tenebres. Li dóna valsos, havaneres, tangos i cançons de cabaret, el que una acordió banal mereix en definitiva. Però el músic és lluny, també és lluny la seva petita filla, tan lluny que ni es recorda de captar. Són dos que somnien en ple carrer, en plena tasca de mendicants, en plena indiferència dels que passen.
El guany del ceguet deu ésser dels més migrats. Ell no para pas de tocar, no reposa; perfidiós, mou el teclat, oprimeix aquell tavellam de l’orgue democràtic i enjega un seguit de sons nasals, tremoladissos, llastimers i persecutoris. Però en tant que el pare s’escarrassa a ésser impertinent, la filla deixa tothom en pau. Uns cops juga i altres balla. I aquest jugar i aquest ballar us pertorben com una de les infinites llàstimes urbanes. No us plau perquè significa la recapta nul·la per al trist orfeonista, i no us enutja perquè és impossible que l’expressió del delit i de la joia d’un infant despertin la vostra severitat.
El pobre orb desconeix el terrible i entendridor motiu que fa tan poc productives les seves sonates. Si pogués veure els gràcils gestos de la seva filla dansarina, trobaria un consol a l’estranya fatalitat que el persegueix: no interrompria pas la seva música fins que la fam i el cansament el deixessin baldat.
La nena té un aire principesc i és gentil en la seva inconsciència, que apar nascuda ben lluny de la misèria i la tristor. Sembla talment que el bon Déu li hagi fet la gràcia de donar-li un pare orb, l’única missió del qual és divertir-la amb el ritme del seu acordió. I en trobant-se davant d’una vitrina, ella executa les danses més vistoses, s’emmiralla, assaja flexibilitats, somriu, adobta postures d’insòlita coqueteria, sempre a compàs de la música paternal i en un pressentiment astorador de plasticitats eròtiques.
Després, lassa o mal avinguda amb la tonada del músic, s’asseu terra enllà. Nua el mocador i en fa una nina, la bressa, l’adorm, la canta, l’afalaga, li parla i la petoneja. És una altra interpretació musical aquell nou entreteniment de la criatura. El seu parlar dolç, de mareta gelosa, resulta una delicada melopea.
No sent passar el temps, no sent passar els transeünts; oblida el trist platet de llauna a la butxaqueta del seu davantal i les interminables hores de carrer li semblen curtes.
El pare no es cansa de fer anar els braços, de torturar les llengüetes de l’instrument ingrat, imaginant-se-la maldant amb la indiferència pública; acaba el repertori i el comença de bell nou, el fred li enrampa els peus i les cames, la humitat de la nit li perleja a la barba, però, aguanta; aguanta a fi d’obtenir el jornal, el pa de la dansarina que no el sap afanyar.
Heu’s aquí un home que deu estimar amb excés la seva filleta. Ella ignora encara el què pugui ésser el dolorós aprenentatge dels mendicants; no ha estat sotmesa a la infame pedagogia que transforma els nins en animalets de guany, hipòcrites i torturadors. Torna a casa contenta, encantada de la vida, estirant la mà del seu pare consirós per la miserable recapta.
El dia pròxim no serà pas millor per al músic ni pitjor per a la dansarina.
I els vianants passaran, agraïts al modest acordió que no sorolla massa i a la distreta nena que no els molesta. I els més compassius tindran per a ella un esguard punyent i si gosessin reptar-la, la reptarien.
Fet i fet guardaran els cinc centimets de l’almoina usual, per a una altra ocasió més compromesa.
Una signatura suggestiva
Els homes susceptibles de patir d’avorriment no seran mai ni grans filòsofs ni grans observadors. Hi ha uns moments i unes circumstàncies més fatals que altres per avorrir-se. Quan viatgeu, per exemple, des que preneu seient vora la finestra del vagó fins que xiula la màquina i el tren roda, són minuts de prova durant els quals si no teniu la voluntat ben trempada i l’esperit molt superior, caureu en la vulgaritat d’enlleir-vos, despacientar-vos, de badallar o de llegir el diari. Realment, si el viatge s’escau en diumenge o en diada extraordinària caldrà anticipar-vos molt per trobar un lloc del vostre gust on poder respirar el ventijol dels camps i contemplar el paisatge.
Us cal passar una bella estona sota el paorós tinglado, en front dels cartells anunciadors d’aparells ortopèdics que no necessiteu –sigui dit en bona hora– oint agudeses als joves excursionistes que criden l’embriagament selvàtic amb anticipació, i els reposats comentaris dels senyors de botiga o magatzems, de fàbrica o de despatx que es lamenten amargament de l’estat social i de la baixa dels canvis. La llum és negrosa, tràgica, el camp visual estret, repercuteixen xocs enormes, estridències agudíssimes, hi ha carbonija en cel i terra, i us trontolla el pujar i baixar dels viatgers astorats que no troben lloc, i traspassen subalterns ferroviaris lents i tristos com ànimes damnades.
I bé, jo tinc la immodèstia de confessar que en aquestes ocasions la facultat d’anàlisi esdevé en mi prodigiosa. És quan les meves deduccions resulten astorades, els meus dictàmens infal·libles. És quan la cosa més insignificant m’interessa i la prenc pel meu compte, i arribo a extreure tot el que hi ha i el que no hi ha.
Val la pena de citar-vos un cas. Un matí, en un espaiós vagó de la via del litoral, en el vidre d’una finestreta, gravada amb la punta diamantina d’un anell, vaig descobrir una signatura: “Felipet Mauri”.
Hi havia en això quelcom més que una demostració incivil del “Felipet”? Podia ésser el ratllat del vidre motiu de cogitacions profundes per la majoria dels homes? Se’n podia deduir tot un caràcter, representar-se imaginàriament l’autor de l’obra cal·ligràfica, i endevinar-lo entre els milions de catalans que viatgen en tercera pels trens de marina?
Cal tenir paciència.
Abans que res En Felipet Mauri posseïa una joia amb un diamant. Ningú no escriu el seu nom amb l’anell d’un altre. En Felipet Mauri era concurrent dels prostíbuls, on s’adquiria l’habitud de malmenar els miralls amb inscripcions recordatòries. En Felipet, doncs, com ja ho expressava l’“et” de la terminació, era jove, un adolescent “corrido”. Era demés catalanista, car altrament hauria escrit “Felipe”. En Felipet comença a dibuixar-se. Els primers trets eren la mateixa evidència. Ens trobàvem enfront d’un minyó de 18 a 20 anys, petit i viu de geni, un poc presumit i sensual, afiliat a qualsevol associació de les moltes que flamegen bandera catalana els dies assenyalats en carrer estret o en un entresol dels suburbis. Llegiria el “Papitu” i tindria el cabell ros i enrinxolat.
És molt probable que anés a festa major el jorn que posà la seva signatura en el vidre. Els sarauistes senten especials impulsions en deixar un rastre de les glòries llurs, sigui al water de les estacions i cafès, sigui a la fusta d’una porta, a l’arbre d’un passeig o altre objecte que els vingui a mà.
El bitllet que En Mauri duia a la butxaca seria de preu reduït. Descendiria a Masnou, Arenys o Calella, tirant llarg. Podríem quasi afirmar que cantaria la “Canción del Olvido” pel camí: “Marianela, Marianela, con tu dulce cantinela… pobre Marianela…”, i encara, que anava proveït de certs aparells rudimentaris de seguretat, absolutament inútils fora de la capital. Tals podrien ésser, entre altres menys rudimentaris, un “pito” d’alarma, i una pistola moderna. El cas és malfiar-se de les dones fàcils i dels homes gelosos.
En Felipet Mauri ja quedava bastant bé en la meva pintura suggerida, però calia donar-li alguns retocs definitius.
Una cosa m’encaparrava. A quin dels matisos polítics del catalanisme pertanyia En Felipet? Seria esquerrà o seria de la Lliga? Era un poc difícil trobar indicis d’això en una signatura executada en condicions impròpies i amb uns procediments salvatges sobre un material de gran duresa. El grafòleg més assabentat no hauria pas sabut per on girar-s’hi.
No gens menys la tendència als diminutius és pròpia dels esperits febles, quelcom atuïts; un que s’anomena a si mateix Felipet no està dotat d’una gran aspiració revolucionària, ni tampoc d’energies subversives. Les actuacions suaus, la transigència, el no m’hi capfico, i la sang freda, en lluites patriòtiques, devien ésser el seu fort. No acabava de veure’l, però, ben bé de la dreta. La dreta és seriosa i circumspecta, té disciplina i molts professors d’ètica ciutadana, i En Felipet –allí estava la mostra– havia comès una arbitrarietat de mal gust, s’havia fet indigne de posseir un diamant. Què seria En Felipet? Jo vaig classificar-lo així: un influenciat, un dependent d’amo regionalista, sense idees pròpies. Era possible que cantés els Segadors amb fil de veu insuficient per a fer-se perseguir en diades de repressió. També era possible que es posés barretina si la cosa s’ho valia, però jo estava perfectament segur de les seves aficions al “cante jondo”, als braus i als guitarristes.
En Felipet Mauri anava adquirint més personalitat a mesura que enfondia el meu estudi. D’una deducció en venia una altra. M’hauria jugat una fortuna que En Felipet Mauri, demés de festejar una modisteta, feia excursions al castell de Montsoriu –estació de Breda– amb embenadures a les cames, motxilla de lona, samarreta i gorra d’alpinista, i que, de retorn, dedicava ganyotes als pagesos i a les dones del guardabarreres.
El veia tan detallat, finalment, que de mitja hora lluny, en trobar-lo, l’hauria conegut. Era d’aquells que s’arranen les ungles a mossegades, que fumen amb boquilla llarga com un tirabesses, que espolsen les sabates amb el mocador del nas, que tenen una tia monja i perden al set-i-mig. Demés, era aficionat a les robes d’hivern peludes i als fox-terriers. A l’istiu anava sense armilla, amb una faixa de seda negra per cinturó i es ficava els dits als elàstics en dir una galanteria. Fins us descriuria la seva indumentària interior: samarreta de xarxa des del 14 de juliol al 2 de setembre; d’aquí en enllà, de cotó, grisa; mitjons llampants i camisa amb mostres: circumferències o carrats entrellaçant-se.
Aquest istiu trobaré, si plau a Déu, En Felipet Mauri entre Blanes i Badalona. Anirà amb uns companys escotorits i cridaners. Baixarà allí on s’escaigui el primer envelat de la ruta. Em dirà “Feliç viatge” en deixar el seient, li caurà el barret de palla en saltar del vagó, li penjarà una veta entre els pantalons caqui i les sabates grogues, envestirà un pescador exclamant “que no teniu ulls, bon home”, es gratarà l’esquena i estrompesarà la tanca amb gentilesa.