Aquest text ha estat digitalitzat i processat per l’Institut d’Estudis Catalans, com a part del projecte Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana.

El meu amic Pellini

I

No era pas un gegant veritable, però era un home que s’obirava de lluny. En Pellini no es distingia solament per la seva estatura, sinó també per la seva construcció. Semblava tallat en fusta, una fusta nuada i revessa, la duresa de la qual no havia consentit fineses escultòriques ni acuraments anatòmics. Tenia, encara, deixant de banda el seu aspecte d’escalaborn humà, una mena d’aixafament característic. Li mancava gruix, com si l’escultor, en modelar-lo, en comptes d’un bloc de dimensions proporcionades no hagués disposat d’altra cosa que d’un tauló. Però allí on l’esmotxadura esdevenia característica era en l’occípit, envaït pels muscles del clatell, un clatell nervut de gladiador, ample i aplanat com una carretera. L’home, mirat de cara o d’esquena, oferia un aspecte formidable; mirat de cantell semblava desnarit, vincladís i aperxallat.

En Pellini era italià, però a força de viure a França havia oblidat la llengua nadiua i les habituds del seu país. A l’època en què vaig fer la seva interessant coneixença, estava de contramestre en una fàbrica de botons. El quotidià traspàs d’en Pellini, en els carrers de la ciutat, assenyalava les hores i els minuts amb exactitud cronomètrica. La seva fatxa exòtica l’havia fet popular, i la gent se’n servia com d’un rellotge públic. Entre les tumultuoses glopades d’homes i dones que plegaven del treball, ell destacava per la seva alçària i per la seva marxa regular, seriosa i digna; pel seu vestit de fil net de bugada; pel seu barret tou i pelut decantat sobre les celles, el qual permetia obirar un cercle de calvície en el coronell i la musculosa ruta cervical, torrada i feréstega. I feia son camí per la voravia, tot enravenat, movent els braços llarguíssims (les mànegues li curtejaven infal·liblement); aire marcial, a la faisó d’un cabo de gastadors.

Ens parlàrem per primera vegada en un d’aqueixos encontres imprevistos de caçadors, amb motiu d’una peripècia de l’ofici. A en Pellini se li acabava d’escapar una llebre (lebra deia ell, en son llenguatge estrambòtic), i es trobava en plena exasperació. Després vaig saber que altres companys l’havien tractat en situacions similars. En Pellini feia totes les seves coneixences en el bosc, després d’haver-se-li escapat una lebra. I era que solament en aquelles terribles circumstàncies l’home esdevenia sociable, amb l’esperança de trobar ajut.

Pel que es refereix a mi, va interessar-me aquell home descomunal i pintoresc, en plena angoixa, lliurant-se a excessos de furor i minucioses recerques al mig d’un camp de naps, animant el gos amb les paraules més tendres i les promeses més afalagadores, exorbitants i estranyes que un gos pugui oir en la terra.

No oblidaré pas mai l’expressió d’aquella fesomia escardalenca, l’immens anhel de l’esguard d’en Pellini, l’esbiaixament de la seva boca d’italià renegaire, la contracció de les seves barres anguloses, fortes i vibràtils com màquines de triturar marmanya, cobertes d’un pèl arrostollat, negre com sutge, que començava a emblanquir-se en alguns indrets. Resultava tan diabòlicament feréstec, que hom no concebia com una temorenca llebre pogués haver escapat de les seves mans. Demés, en veure la seva ira, els seus espeternecs ciclopis, la tràgica arruga de l’entrecella; en oir-lo blasfemar i maleir entre bleixos ardents i rancuniosos; hauríeu experimentat la vaga temença que la terra, tota la terra, anava a pagar amb escreix la malastrugança d’en Pellini i del seu cadell. Oh! segons el dir de l’italià, els camps eren un veritable podrimener de llebres malmeses pels seus perdigons i no trobades a causa de l’obstinada intervenció de la Providència, a qui ell, personalment, no havia pas fet cap greuge.

Vaig provar de salvar el món d’una catàstrofe evitant la venjança del despacientat Pellini. L’ajudí a cercar aquella llebre posant els meus cinc sentits i els del meu gos en la maniobra. Ni rastre. Més tard, a força de reflexions filles d’una llarga experiència i d’un complet coneixement del que són les llebres, els camps de naps, la jovenesa dels gossos i la il·lusòria punteria de certs escopeters, vaig aconseguir apaivagar en Pellini.

Bescanviàrem el tabac de les nostres petaques, el vi de les nostres botelles, i, encenent les pipes, asseguts en una margenada, ell tocat d’una profunda melangia, jo d’una alegrança traïdora (sempre diverteix trobar un company que ha fallat una llebre), sota la benfactora escalforeta d’un sol tardoral, segellàrem la nostra amistat, que havia de durar anys i ésser fecunda en joies i esdeveniments.

Abans d’acomiadar-nos, per complaure’l, esmerçàrem uns minuts en una pacient exploració dels encontorns per si l’atzar ens feia trobar la llebre, sobre l’existència de la qual jo començava a tenir els meus dubtes.

Per fi jo vaig acomiadar-me de l’italià, deixant-lo en un estat de resignació ben satisfactori. El vaig veure desembutxacar un esgarrifós coltell, arrabassar un nap boal, pelar-lo a consciència i menjar-se’l a rodanxes amb fervent avidesa, a tall de tros, com qui combrega amb rodes de molí.

II

En Pellini i jo vàrem associar-nos per realitzar les nostres excursions heroiques. Generalment dos caçadors s’ajunten amb l’egoístic propòsit d’uns guanys en comú així que estan ben segurs que el reramànec de l’un no espatllarà pas el reramànec de l’altre. En Pellini no havia matat mai res, ni probablement mataria res en tots els dies de la seva vida. L’arrencada d’una peça, fos de pèl o de ploma, li desballestava els nervis: no li donava temps més que per a astorar-se. O tirava de ganyó, o no es decidia a tirar fins que la cobejada víctima era fora tret. A més d’irresolut, era emocionable en un grau extrem. De seguida d’un fracàs romania uns quants minuts amb la boca oberta i el coll estirat, projectant l’ànima en seguiment de l’escopetada, ansiós, descompost, trèmul, lamentable. Us hauríeu penedit, veient-lo així, de no portar èter o aiguanaf en el vostre sarró per a retornar-lo.

Ell prou reconeixia que no era un company digne de la meva fama. Atribuïa un tant de culpa a l’excessiva llargària dels seus braços, i per remeiar això afegia fusta, llenca darrera llenca, a la culata de la seva escopeta virginal. Estava, val a dir-ho, agraïdíssim a la meva indulgència i generositat. I no deia pas que fossin mortes per ell les perdius que jo li regalava i que, penjades en el seu sarró, oferia a la cobejança dels transeünts, que es giraven per contemplar-lo a la llum esblaimada dels fanals públics; però tampoc feia constar que les hagués mortes un altre.

Em pagava, però, amb una fidelitat agressiva de gos de presa. Després del gerent de la fàbrica, era jo l’única persona en defensa de la qual ell s’hauria deixat fer trossos.

A mi no em venia pas malament un companyó del seu aspecte i de la seva llargària. Mai fa nosa, un home així, anant per deserts i carreteres, i en les inevitables transgressions dels que trepitgen terres d’altri, creuen vinyes i voregen sembrats. Havia notat que, anant amb en Pellini, les gents esdevenien més amables, i àdhuc els cans de les masies lladraven més de lluny. Era un fre de la gelosia pagesívola, un guaita excel·lent i una magnífica perxa d’abastar figues. Em tenia encantat.

La seva figura, d’una rudesa bizantina, decorava tan bé les pinedes i les brugueres, que jo no les concebia pas sense ell. Hi caminava amb una actitud de bàrbar perseguit, flectint la còrpora per no empessonar amb les branques baixes, ensumant la boscúria amb els badius del seu nas enorme furients d’instint, inquieta la mirada, lleugera l’espardenya, amb les vetes entortolligades damunt dels pantalons, cosa que el feia semblar més camallarg, més immens. Si en lloc d’una innocent lafoucheux hagués dut una fona o un manat de sagetes, prou l’hauríeu pres per un contemporani de Viriat, car el meu company encara anava escrutant la malesa mata darrera mata, a la faisó de qui es juga la vida en una empresa més transcendental i humana que la d’espantar conills i sembrar municions sense solta ni volta.

Les imposants solituds de la nostra predilecció no havien pas contemplat una fatxa de caçador més escaient, des de la prehistòria, que la de l’inofensiu italià, qui, per millor desmentir les apariències, duia sempre una pastilla de sabó aromàtic per rentar el gos i rentar-se ell en la primera bassa que voregéssim.

III

En Pellini tenia mil rareses com aquesta. Jo m’havia proposat ensinistrar-lo; però indubtablement aquella depressió de l’occípit constituïa un obstacle irreductible. Per altra part, ell s’havia donat a la vida bosquetana per instint. Aquelles excursions dominicals servien de compensació al seu esclavatge de contramestre: eren un bell retorn a l’existència nòmada que en Pellini havia gaudit; la furiosa revenja d’un marxant d’ulleres fracassat contra els tocs imperatius de la sirena i l’entaforament industrial. Eixia al camp amb una estranya follia de tots els seus sentits: hi havia voracitat d’horitzons en els seus ulls; voracitat de flaires silvestres en els seus narius descomunals; voracitat d’aigua neta en les seves mans peludes i cepades; voracitat de rumors en les seves orelles amples i rudimentàries d’orangutan; i no us dic res de la voracitat de les seves mandíbules, que ho mastegaven tot, des dels queviures del sarró als fonolls dels marges. Àdhuc mossava l’impalpable; les emanacions reïnoses dels pinetells, les odors de les molses i de la fullaraca, l’efluvi salabrós del mar llunyà que duia el ventijol. I a tothora hauríeu percebut el claquejar eròtic de la seva terrible ferramenta dental.

Per això no parava esment en les meves reflexions i seguia tan pèssim caçador i mal estrateg com el primer dia d’anar amb mi. Giragonsava per les muntanyes d’una manera arbitrària. Tan aviat se us posava al davant com al darrera, perseguint ocells de mala mort, i a vegades ocells fantàstics, meravellosos. Un dia vaig sobtar-lo en un estat d’engrescament inenarrable; havia vist un lloro en una sureda, i intentava fer-se’l seu de totes passades. Ara digueu-me: quina bestiola de les nostres latituds pogué ésser confosa, en la imaginació de l’italià, amb un lloro salvatge?

Li feia molta por una perdigonada mal dirigida, però maniobrava talment per merèixer-la. Calia tenir molt seny per a no afusellar-lo. Oh! heu de pensar que, una petita clariana del bosc, el mateix la tapa un camell que un ull-de-bou; i, si jo hagués tirat barroer sobre qualsevol cosa bellugosa, podia, amb gran justícia, confondre en Pellini amb un capsigrany.

D’en Pellini no us en podíeu pas refiar. Mentre no rebia una desil·lusió massa forta, encara el daler de la cacera el mantenia dòcil. Després, en el descoratjament, es lliurava a les seves rareses de sibarita o de misantrop. En els moments més culminants i decisius d’una peripècia cinegètica, el trobàveu parat contemplant els núvols, o s’asseia en un roc a fumar una cigarreta, o li agafava una sobtosa rauxa d’entendriment per la seva gossa Flora i es posava a acaronar-la i a dir-li tendreses, mentre les perdius li peonaven a tret.

IV

De totes maneres, les accions d’en Pellini en el bosc eren executades segons una mena de ritual característic. En Pellini no feia pas un àpat sense sotmetre’s abans a un minuciós lavatori amb l’aigua més pura que fos possible assolir. Després li calia un cim, un tocom panoràmic i una ampla llosana que li servís de pedestal. A voltes, per a aconseguir tot això, perdíem una hora.

Ah! els àpats d’en Pellini també tenien una formidable significació. Venien a ésser una missa de gola panteística, la gola d’un miserable dispeser tavernari que, amb viandes fredes, ha de saciar un ventrell insondable.

Sempre resultava una sorpresa per al meu esperit i per als meus ulls el contingent del sarró de l’italià. El buidava amb les faccions radiants, solemnialment. Malgrat el costum de veure semblants preparatius, jo no podia pas estalviar-me una esgarrifança terrorífica en front l’amenaça d’aquella tragèdia pantagruèlica: un pa de sis lliures en el qual la molla havia estat substituïda per un fantàstic mostruari de carnassa d’hostal; l’enorme botella, inflada, fins a rebentar, d’un vinàs negre que transporava el cuiro i tenyia els filats del sarró; i la llesca d’un formatge de Gruyère, i la paperina dels entremesos (pebrot confitat, olivetes de la terra, i qualque anxova recoberta d’una crestallera de sal).

I en Pellini ordenava els queviures i obria aquell pa amb aquesta manipulació seriosa, reverent i hieràtica del sacerdot que obre, fulleja i tria, en el missal, l’evangeli de la diada. I adoptava demés una positura especial, fent per manera que, des de la gorja al ventre, el camí fos expedit, sense revirades ni entrebancs, i començava a moure aquelles mandíbules d’acer amb un perfecte ritme de tremuja. Però hi havia temporades que en el sarró del meu company hi transitaven les set vaques magres del somni de Faraó. Això esdevenia en certes situacions interines, quan l’italià deixava la dispesa en un dels seus exabruptes, resolt a fer-se la vida ell mateix per no morir de fam a mans dels altres.

Llavors l’hauríeu vist mossar llenques de cansalada crua, blanca i llefiscosa com sabó. Segons com, substituïa aquest companatge per mitja dotzena d’arengades. Se les empassava amb llestesa, tal i com havien eixit del barril, amb rovell, escata, ganya i espina, en dues queixalades, com si fossin melindros. Però a l’estiu aquests menjars l’assedegaven. A l’estiu es preparava unes sopes de la seva invenció, que reunien no sé quantes virtuts. Deixatava un parell d’ous en un plat soper de pagès, el curullava de vinàs corferrador de la seva botella, tirant-l’hi a raig furient, i de seguida hi feia suca-mulla. Era, en veritat, nauseabund veure-li pescar amb els dits aquells trossets de pa que sobrenadaven en el brou entre escumaralls sanguinolencs; però en Pellini era home mort, sense aquesta triaga.

I tenia tanta fe en els seus sobrenaturals efectes, que solia oferir-me’n una part amb una espantosa insistència. Vaig haver d’esmerçar tota la meva energia per refusar tan generosos i reiterats convits, energia que no havia pas sabut tenir el seu gos, que se l’empassava amb una inversemblant delectació. En Pellini, però, es purificava d’aqueixes abjectes golafreries lliurant-se a perllongades neteges en totes les rieres i rierols on l’aigua clara i engorgada li oferís un rabeig suficient. Ensabonava primer la Flora, que es deixava ensabonar amb una voluptuositat de barjaula; després s’ensabonava ell. Braç-nu fins a la sagnia, espitregat, cobertes de bromera les poderoses esplanades del clatell, espatlles i estèrnum, feia les seves ablucions en el desert, amb un aire seriós, litúrgic, el mateix que un alarb.

V

Els gossos d’en Pellini estaven absolutament renyits amb els rastres. Tenien el nas a la cua, com se sol dir. Ell prou era un excel·lent pedagog. Els ensinistrava a fer habilitats increïbles. Portaven a la boca els ous de gallina sense esclafar-los; collien de terra monedes de dos rals; li anaven a cercar la petaca oblidada, el mocador de butxaca, el cabàs del berenar, encara que fos a la fi del món; li llevaven el barret, les sabates i els mitjons; li pujaven al llit tota la roba que escampava per les cadires en despullar-se; i li servien de mosso, de cambrer, de ragatxo i escarràs: tot això prou; però tractant-se d’aquelles perdius, d’aquelles llebres, d’aquells conills i d’aquelles becades inassolibles, els desenganys els havien tornat escèptics. Tot el que més, feien la comèdia d’entusiasmar-se un poc de seguida d’esclatar l’escopetada, per quedar com cal als ulls de l’amo. Ell se me’n queixava sovint, de tal comportament; i jo, posant-me de part dels gossos, solia respondre-li: –Desenganyeu-vos, Pellini: un gos no pot pas ésser una enciclopèdia.

Cal saber que l’italià no tenia família ni amistats. Vivia sol en una casa de la plaça del Carril, de planta baixa, i havia llogat la botiga a un carnisser. Els gossos, doncs, constituïen les seves úniques afeccions. Oh! els gossos duren poc; i estimar els gossos com si fossin persones de la nostra sang, és viure en dol perdurable.

Un tal Black morí de l’estricnina municipal. Aquest fet, narrat per en Pellini, era una història de Bòrgies tenebrosa i corprenedora. Tres dies i tres nits tingué el pobre Black de cos present en el seu propi llit. Esperà el diumenge per enterrar-lo amb tota solemnitat, i féu intent de dedicar-li uns funerals. Després planejà una refinada vendetta contra l’escombrariaire assassí. Horrorós! En Pellini, en confiar-me el seu secret, desencaixat i llòbrec, mossava les paraules carrisquejant les dents com si entre elles tingués el cor del miserable subaltern, instrument d’enveges, eina d’una intriga infernal, subterrània.

Una altra tragèdia afligí, alguns mesos més tard, el meu bon companyó. Era tal l’esfereïment que li causava el seu record, que no la vaig pas saber per ell mateix.

Jo havia descobert un misteri en les accions d’en Pellini. Cada matí dels que eixíem a cacera, en arribar a un turonet rocós, li agafava un desfici singular. Amb bones paraules, amb l’excusa d’una necessitat peremptòria, solia deixar-me. Jo l’esperava fumant, assegut en un terme, vora el camí, un poc despacientat, car en Pellini tardava massa. Prou era mon desig fer-me càrrec de les maimoneries de certs organismes; però no podia reprimir el frisament: jo em fonia per començar la batuda. Per altra part no deixareu de trobar inexplicable que sempre, invariablement, coincidís la urgència amb el paratge, com si una mica més ençà o més enllà no hi hagués espai ni lleure per a realitzar semblants afers.

El Xato, un terrible matador de conills que solia acompanyar l’amo d’en Pellini a fer algunes caceres, va revelar-me el secret: en Pellini visitava una tomba!

Sí, una tomba! Eren remembrances amoroses, promeses d’una fidelitat eterna, sospirs, llàgrimes, segurament, ço que l’inconsolable Pellini anava a ofrenar en la intimitat del roquisser. Allí, sota una olivera, jeia un cadell, la finor i preciositat del qual jo li havia oït ponderar infinites vegades com un do del cel immerescut. Es trencà l’espinada en un accident incomprensible en qualsevulla altra bèstia que no hagués estat pujada amb artifici, a força d’emulsió de Scott i flor de sofre. –Jo mateix –comentava el Xato, testimoni de la desgràcia– he fet salts més perillosos, i no tracto pas de comparar-me amb un gos mallorquí. El cas és que hagueren de matar el cadell; però en la vida de l’italià aquesta nova tragèdia hi féu un esvoranc.

I en Pellini volgué rescabalar-se de tantes amargors: s’obstinà a vèncer la desgràcia suplint un mort per dos de vius. Adoptava filantròpicament tots els gossos abandonats. Així la seva canilla arribà a ser un curiós mostruari de borderia, i el celobert de la seva casa, un hospici.

Mentre durava la veda, en Pellini cada festa eixia a orejar aquella tropa bulliciosa. Es mudava, s’endiumenjava, distribuïa morrions, encadenava els més avalotats, i feia la seva aparició en els passeigs forans de la ciutat amb la mateixa actitud orgullosa i petulant d’un burgès pacífic.

VI

No cal dir que en Pellini era la mofa de la gent irreflexiva. Entre els caçadors, especialment, passava per un home indigne de consideració i apreci. I, no gens menys, valia més que la majoria dels que tractaven d’embromar-lo. Fidel, obsequiós, delicat, sincer, la seva companyia us resultava grata, car podíeu comptar amb ell en tot perill i en tota tribulació. A través de les fenomenals rareses del seu caràcter, hi endevinàveu un cor d’infant. Les seves mateixes susceptibilitats, les seves ires extremoses i horribles, es resolien innocentment en llamps i trons sense dany per a ningú. Tenien sempre un tirat de rebequeria passatgera: partien d’una futesa i s’aturaven en una altra futesa.

El més gros terrabastall de nervis i bilis que jo he presenciat en la vida va oferir-me’l en Pellini, un matí, a casa seva, motivat per una mala jugada de l’hostaler.

Era molt dejorn quan jo vaig trucar a la porta del meu company. En Pellini, abans de partir a la muntanya, necessitava els seus tres quarts d’hora per a fer els preparatius indispensables. Aquell cop, però, estava del tot llest: havia conduït els cadells, els havia barrat el celobert on grinyolaven desficiosos, s’havia cenyit la immensa canana, lligat amb cura les fortes espardenyes de doble recosit i sola enquitranada; desgreixat l’escopeta, embolicat amb paper de diari l’imprescindible sabó dels lavatoris, omplenat de sal el tarut de canya, i introduït en les bosses interiors del sarró, amb minuciositat burocràtica, tots els documents que un estranger suspicaç creu necessaris en una excursió de guerra (cèdula, llicència de caça, certificat consular, etcètera); però li mancaven les provisions de boca encarregades el dia abans. El dispeser, que vivia unes quantes portes més amunt, es retardava llastimosament. Res tan funerari i ensopidor com aquestes encallades matinals, dins una estança casolana, a la llum esblaimada d’una espelma, mentre a fora el dia creix, i es deixonda la gent, i oïu el transitar i els xiulets dels altres caçadors que us prenen l’aventatge.

A la fi sonaren uns esclops en el llindar de la botiga, i entrà un xicot amb l’aire tímid i marcit d’un ventafocs. Duia un pa rodó de sis lliures sota el braç i una botella replena a la mà, que feia brandar a tall d’encenser. En Pellini va arrabassar-li aqueix fato d’una manera violentíssima.

Havia deixat la botella en una cadira, i romania amb el pa entre les mans donant-li voltes i més voltes… El pa anava embragat amb un cordill d’empalomar que mantenia ajustades les dues meitats, en el tall de les quals suquejava el farciment. I en Pellini anava tornant-se verd… En Pellini era gormand del pa de barra; i en Pellini, en trobar-se a deshora amb un pa rodó poc cuit, flonjo i estireganyós, esclatà en improperis, en renecs, en una d’aquelles follies magnes, sobtoses, sense aturador, espantoses, catastròfiques.

Aixeca el pa amb tota la llargària dels seus braços, que era molta, etzibant-lo contra les parets. I el pa xoca i rebot com una pilota, esquitxa el greix del sofregit, i rodola pels rajols envestint els gossos. I els gossos, estemordits, corren i brinquen amb la cua entre cames. I, no bé el pa s’atura, en Pellini, amb una tremenda puntada de peu, el torna a empènyer; i és una dansa folla, una persecució acarnissada de l’home al pa, del pa a les bèsties, de les bèsties als mobles, que trontollen i cauen… El furor de l’italià és intermitent: d’aquí a aquí cull el pa i el contempla un instant, sostenint-lo amb les dues mans sota el seu esguard tràgic, pregon i reflexiu, com Hamlet el cap de mort; d’aquí a aquí el llança una altra volta i tornem a ballar-la. I el pa anava nafrant-se, estoveint-se, ensementant d’engrunes el camp de batalla; però els lligams resisteixen, i en Pellini, aquell jorn, ha d’agrair a l’heroisme dels cordills el no quedar-se sense vitualles.

Cinc minuts després el meu amic es doblegava a la fatalitat i reia amb mi el cas paradoxal d’uns gossos fugint d’un pa farcit de vianda apetitosa, xop de greixum, i discutíem si ofrenant-los-el amb menys violència haurien pogut resistir la tremenda indirecta.

VII

La companyia d’en Pellini tal com Déu l’havia fet acabà per a ser-me imprescindible. Al mig del bosc, en els àpats, durant les llargues caminades de l’anada i del retorn, les seves consultes, les seves inquietuds misantròpiques, els seus laments d’il·lús, em distreien tant com els seus fets de mal caçador. Vaig arribar a heure una perfecta noció de la seva trista vida de solitari, de la seva fenomenal innocència, del seu estrambòtic sentimentalisme agreujat per una punta d’enyorança de la pàtria i de la llar, que gairebé no recordava on eren.

En moltes ocasions vaig cometre la vilesa de provocar la seva exagerada susceptibilitat per divertir-me. Em complaïa a domar-lo. Tres coses espantaven en Pellini: el caminar de nits, el fum dels meus foguerons i el perdre’s al mig del bosc; i aquestes tres coses va haver de suportar-les, durant tres o quatre anys gairebé cada festa. El deixava expressament en la muntanya així que no me’n podia refiar; encenia les mates del seu voltant per foragitar-lo del lloc que havia escollit, on pensava entaular-se; i retardava l’hora del retorn pel gust d’oir-lo empessonar amb les arrels i pedres dels viaranys, i declarar-me, entre renecs, la seva aprehensió d’esguerrar-se.

I en Pellini reconeixia la meva superioritat de caràcter i em feia confidències íntimes grotesques: inicis de perversió intentats contra d’ell per alguna treballadora desimbolta; lleus esperances de trobar una companya que el suportés; desigs informes de gustar una aventura romàntica; un tast d’amor que no fos revenut. Oh! a l’italià la dona li semblava tan esquerpa i difícil d’emmallar dintre el sarró com la feram de les muntanyes. Es fonia per les pagesetes fresquívoles i gràcils que trobava pels hostals i carreteres, i els murmurava, en passar, estranyes gentileses, amb aquell llenguatge desballestat de rodamon.

D’una verge escaient i ben plantada en deia una bicicleta. Mai he sabut per què. En definitiva era un faune angelical que es mirava les nimfes a través del sisè manament.

Per completar la psicologia d’aquest home singular, vaig a contar-vos una anècdota fortament divertida. Era en l’època en què en Pellini trescava per les rutes amb la seva caixa d’òptic a l’espatlla. En Pellini es trobava a l’Empordà. La fosca l’havia sorprès en despoblat, i, per més dissort, la tramuntana bufava de valent. En Pellini, al cap de dues hores de caminar, sacsejat per les ratxes, mort de fred, espeuat i esmaperdut, aconseguí un hostal solitari. Trucà a la porta segurament amb massa impaciència i delit, car, després de llucar-lo per un finestronet, malfiant-se del seu aspecte i de la seva pressa, varen negar-li l’acolliment amb males paraules. En Pellini no tenia pas geni per a insistir; tampoc tenia habilior de passar de llarg. No li quedava altre recurs que redossar-se en els pallers del mateix hostal; però el trist marxant d’ulleres ensopegà amb una tanca de filferro, i, molt respectuós amb la propietat particular i les lleis espanyoles, que ell considerava severíssimes aplicades a un estranger, hagué de renunciar al bell propòsit.

Els pallers brandaven a l’impuls de l’huracà en creixença, escampant un núvol de vilordes; i en Pellini comprengué ben aviat que, si persistia irresolut a contemplar aquell espectacle, anava a morir garrativat. L’instint de conservació li féu obirar una gran bóta desfonada. Romania en abandó entre les desferres d’un llenyer, i evidentment podia disposar-ne. Va ajeure-la, orientant-la de cara al migjorn, i s’hi encabí de la manera que Déu li va donar a entendre.

Dintre el bocoi l’italià hagué d’adoptar una positura molt semblant a la d’un pollet nonat dintre la clova. La bóta, demés, a cada moviment acomodatici del malaurat Pellini, emprenia una oscil·lació suspecta. Amb una mica que es revirés corria perill d’empendre una vertiginosa carrera, rodolant plana enllà fins al mar.

En Pellini, alarmat, eixí a reblar-la. Més tranquil amb aquella fixesa aconseguida, las de la caminada, marejat dels rumflets i dels patacs de l’oratge, es condormí amb una irresistible sopitesa.

Cal haver conegut en Pellini, haver-lo amidat de cap a peus, per compendre la poca durada d’aquell son.

El cruiximent d’ossos l’esparvillà, no pas del tot per arribar a fer-se càrrec de les coses.

La desfonadura del bocoi encarava a un bosquet de pins, i en Pellini, en la semiinconsciència del seu desvetllament, veié darrera els pins una claror sinistra. Un gran tros s’arborava en un flamareig purpuri, viu, centellejant entre somortes i apagades roentors de brasa.

La sensibilitat infantívola de l’italià no necessitava tant per a sobreexcitar-se. No havia sopat, i aquesta circumstància augmentava, si voleu, la natural predisposició al sentimentalisme desficiós i planyívol. A més, un home que es veu reduït a cercar acolliment dins un atuell inservible, en un llenyer, al caire de la cuneta d’un camí ral, està en situació de compendre millor que ningú les desgràcies d’altri.

En Pellini, doncs, començà a reflexionar sobre les incalculables pèrdues que causaria el foc, sobre la impotència dels homes per a extingir-lo en aquella nit de tràngol, sobre la seva pròpia i involuntària passivitat d’espectador… Ah! qui sap si, de resultes d’una semblant catàstrofe, un altre desgraciat resseguiria les rutes en la fosca inclement, i el foragitarien dels hostals com un llebrós, i es cargolaria com un cuc dintre un bocoi escadusser! I en Pellini sentí que se li mullaven els ulls, que li baixaven les llàgrimes cara avall, que plorava, sense estremitud, dolçament, el mateix que un orfe, el mateix que un incurable, amb l’ossamenta i l’ànima adolorides, apiadant-se d’ell i del pròxim… I seguí plorant, mentre la foguera destructora prenia un rar paral·lelisme amb el cercle de la desfonadura, i creixia enlairant-se, cada instant més arrodonida, més retallada en el blau del cel… I en Pellini, de sobte, hagué l’evidència que plorava en front la lluna, la freda i majestuosa lluna, que remuntava l’horitzó, nítida, refulgent, esterrejada pel refregar d’aquella tramuntana corsecadora.

VIII

I bé: el meu amic Pellini fou prou humil per a ofrenar-me aqueixa aventura del seu passat. No vaig pas gosar riure-me’n. Des d’aquella hora s’afermà la nostra germanor. Un jorn en Pellini va acomiadar-se. Partia a la seva terra: acabava de tenir notícies d’un parent, i no volia pas morir sense conèixer-lo, i saber d’ell, amb certesa, quin era el seu poble i qui havien estat els seus pares.

El còlera, aquella temporada, flagel·lava la Itàlia. I en Pellini no ha tornat mai més.

L’expiació d’En Serradell

Can Serradell era una d’aqueixes masies grans com un poble, blanques com la neu i rioleres com el sol de primavera; on hi ha abundor d’espigues de moresc espellofades endomassant els finestrals, un xiprer esponerós, una bassa amb oques i un colomer nou.

Vora aquestes masies sol verdejar-hi un pradell i allà pasturen els xais més arrodonits i de llana més neta, els bous més grassos i les poltres més enjogassades del comarc.

L’amo sol ésser un home ferm, de clatell molsut, espatlles amples, cap rodó i orelles carnoses, roges com la cresta d’un gall, que s’enfonsen en l’ufanor dels queixos a la faisó dels repuntats d’un matalàs.

L’Anton Serradell encara superava en puixança a tot lo que l’aspecte de la masia arribés a suggerir.

En deu llegües a l’entorn no n’hauríeu trobat pas un altre que pogués comparar-s’hi en gruix i estatura. Resultava imposant, i s’entaulaven discussions i, àdhuc joguesques, sobre la seva força i el seu pes, que guanyaven sempre els que tiraven llarg.

Un propietari d’aqueix calibre forçosament tenia d’ésser respectat i ben vist en la contrada. Així era. En parlar-se d’homes honrats, devots de cor, amb paraula de rei, bons pagadors, seriosos i caritatius sense prodigalitats; de caps de casa intel·ligents; d’esposos fidels; d’amos severs però humanitaris; de pares rígids però amants, i de descendents de bona nissaga, es retreia En Serradell com un exemplar únic, indiscutible.

Per això el seu arbitratge era sol·licitat ben sovint i ningú no gosava contradir-lo. Pagès a qui donava la raó En Serradell, pagès que la tenia, almenys així ho confirmaven els fets i els tribunals de justícia.

En Serradell era de la fusta dels jutges, dels grans jutges rurals, i no era pas que li haguessin anat al darrera per fer-l’en. Però militava al partit tradicionalista i sentia repugnància a servir les institucions.

Auster de paraula, fred de concepte, serè en la discussió, només s’expressava amb certa vivesa en tractant-se de gent dolenta; de lladres, heretges i assassins. Llavors, infaliblement, acabava sentenciant-los en un sol mot rotunde i expressiu: “la forca”.

En Serradell no tenia més fills que una noia, la pubilla, criada amb tots els miraments de tal i promesa amb un jove hisendat natural de Vich, a qui anomenava “el gendre”, avançant-se als esdeveniments.

Un jorn En Serradell se n’anà al llit sense sopar. Estava vermell com un perdigot i tremoladís com una fulla d’àlber. Li aplicaren alguns remeis casolans. L’oli de llangardaix i la infusió de flor de saüquer corrien a dojo per dintre i per fora d’aquella córpora descomunal, resseca i ardenta com les parets d’una bòbila abrandada.

El promès de la pubilla li féu la presentalla d’uns escapularis de la Verge del Remei. En Serradell no va pas conèixer-lo i mentre l’altre li ficava els escapularis a la pitrera no deixà de dirigir-li mirades tremebundes donant-li el tractament d’usía. El deliri continuà dos dies més. Vingué el metge, i darrera el metge el rector i darrera el rector, el notari. La faç d’En Serradell anà tornant-se morada i en apuntar el fred a les extremitats, tingué un moment lúcid.

L’esposa, la filla i el futur gendre restaren anorreats, feixugament anorreats, el front atuït, els ulls fora de les conques, sense habilior de plorar, ni de gemegar, ni de moure’s, ni de complir els deures pietosos que són de consuetud en un cas com aquell, o sia: cloure-li els ulls, amortallar-lo o disposar que l’amortallessin, fer-li lluminàries, pregar per la seva ànima, escriure als parents, preparar l’enterrament, convidar els amics i posar en doina el servei a fi d’obtenir el menester…

Una horripilant escena acabava de desenrotllar-se en aquella cambra. En Serradell els havia cridat un a un, pel nom respectiu i pel títol familiar que els corresponia. Els manà barrar les portes a la faisó de qui es proposa revelar un secret transcendental. Els acoblà a un costat del llit a fi d’estalviar-se de girar el cap d’una banda a l’altra; els féu apropar molt perquè el sentissin sense cansar-se la gola i, entre raneres i sanglots, guaitant a l’entorn amb desconfiança, es confessà culpable d’un gran crim.

No l’especificà En Serradell, però son desfici, la seva desesperació i l’aire solemnial de les seves paraules i accions explicaven clarament la magnitud del pecat. El tal pecat li torturava l’ànima. Ni l’absolució, ni la penitència foren suficients a curullar son desig expiatori. Calia una fórmula de justícia humana, un simulacre de punició corporal per envestir, animós, les portes de la mort i el judici de Déu. Els prengué jurament que complirien, executant-les punt per punt, les disposicions que anava a dictar referents al cas. Juraren. Quin remei! En Serradell, però, no estava satisfet. Signà que li despengessin el Crucifix de plata que feia joc amb la pica beneitera. Va enlairar-lo per damunt la testa de les tres persones. El gest imposant del moribund colpí la muller, la filla i el gendre. Caigueren de genolls. Els demanà que tornessin a jurar. Dubtaren un instant. Quina cosa més dura de complir seria aquella quan se’ls exigia tantes garanties, no menys que el testimoni de Jesús crucificat! En Serradell mantingué el seu gest comminatori. Sentiren el fred metàl·lic de la sagrada imatge que els resseguia el front. I juraren per segona vegada!

En Serradell no desmentí pas, en aquesta ocasió, la seva fama de just i conseqüent. S’aplicà a si mateix aquella sentència única, símbol d’una arrelada concepció jurídica, que tan sovint esmentava el brau tradicionalista, referint-se als lladres, als assassins i als heretges: “la forca”.

Exigí que el pengessin, senzillament.

Mentre donava les necessàries instruccions el sobtà la darrera basca. Ben considerat no era pas gens fàcil de complaure En Serradell.

El jove viguetà no feia més que amidar el cos del difunt i sospesar-lo d’esma. Les dones reflexionaven el nou trasbals que els venia a sobre. La vídua es redreçà, i, amb tota l’energia del seu fanatisme, digué: “Fills meus, un jurament lliga més que cent cadenes; ja hi hem pensat prou. Si jo fos home, a hores d’ara tot estaria a punt”. El futur gendre es donà per entès. Eixí de la cambra mortuòria; vagà pels encontorns de la casa i va aturar-se al peu d’una formidable alzina, una de les branques de la qual s’allargava horitzontalment. “La nata”. Retornà a dintre i es ficà a la cuina sempre amb aquella confusió d’idees del que vol i dol, del que cerca allò que no desitjaria trobar, del que espera topar-se amb la impossibilitat que l’excusi d’una feina repugnant i compromesa. Escalfant-se en la llar hi havia el pastor i el mosso. “Una corda; em faríeu la mercè d’una corda?” Li dugueren una corda cadascú. Cap de les dues servia. Determinà no cansar-los més. Si sospitaven el què! El corferí la terrible noció de la responsabilitat que afrontava organitzant el penjament d’un cadàver. No hi pendria cartes la justícia? Una altra qüestió calia resoldre. Havien d’esbombar la mort d’En Serradell o mantenir-la oculta? En el primer cas, en descobrir-los, serien acusats de profanadors; en el segon, d’assassins.

De tota manera, fent ell de botxí, necessitava un estiracordetes. De les dues dones no podia pas refiar-se’n.

O aquell jurament!

El rector s’expressà així:

–Fill meu, jo no haig d’intervenir en aqueixa cerimònia. La meva presència no evitaria pas l’acció dels tribunals. Riscaria molt sense lliurar-vos de res. Ara haig de fer-vos sabedors que em guardaré prou, com d’escaldar-me, de desempenyorar la vostra paraula. No tinc facultats per tant. Déu Nostre Senyor m’ho retrauria, i amb raó. Quin cas i quin exemple!

El jutge de pau, digué:

–A mi no em vingueu amb orgues. Preferiria no saber-ne un mot. Faré l’orni per respecte al sant baró i al bon intent que us ha menat a casa meva. Altrament jo, en el vostre cas, m’acontentaria de posar-li una vaga escorredora al coll i enterrar-lo així… És una pamema, ho reconec, però jo no puc pas creure que el vostre sogre hagués fet el propòsit d’enviar la família a presidi.

Els parents, tot just arribats, hagueren de dir-hi la seva. La vídua els reuní en una cambra apartada. La pobra dona no assossegava. Sempre humil, sempre reverent, disposta a executar les ordres del seu marit, tingut per infal·lible, els dubtes i les dilacions l’exasperaven. Els parents escoltaren la revelació de la muller d’En Serradell i les consideracions del gendre, amb aire idiòtic. Els homes repetien: “quin disbarat! quin disbarat!” i ningú els treia d’aquí. Elles ploraven a llàgrima viva. Per fi un jaio corsecat, d’ulls lleganyosos i pelut de mans com un mal dimoni, proposà un penjament íntim, executat ben de pressa, en un dir Jesús –tots els presents hi donarien un cop de mà– dins la mateixa cambra del difunt, barrant les portes i finestres, després de foragitar tot el servei de la masia.

Aquesta solució agradà a tothom. Havien transcorregut vint-i-quatre hores des de la mort d’En Serradell. Fosquejava.

El sopar de dol fou ben trist, i això, ateses les consuetuds rurals resultaria inexplicable, sense fer ressaltar que una gran preocupació embargava els convidats. La corpulència d’En Serradell els acovardia. A semblança dels macips a qui espera una feina imprevista i dura, menjaven en silenci, malcontents de la seva sort.

El futur pubill retornà del poble a les vuit tocades. Duia una gran barrina de carreter, uns ternals i una corda nova. Ho posà en un recò per a no fer mal d’ulls. S’havia modificat una mica el pla del jaio. Per això deixaren que els mossos i criades, pastors i rabadans se n’anessin al llit. Treure’ls en aquelles hores equivalia a significar-los l’intent d’alguna malifeta.

A les deu, així que la casa estigué en quietud, muntaren, un a un, amb precaució de conspiradors, a la cambra mortuòria.

El pubill barrinà un cairat, enfilant-se al cim d’una escala d’estisora improvisada. Les serradures queien sobre el ventre del mort, que semblava esperar molt fredament l’hora de l’expiació.

Pel forat travesser de la biga volgueren introduir-hi la corda nova; però era massa gruixuda. Llavors la pubilla, única entre els presents llevat de la seva mare, que coneixia els trasteigs de la casa, se’n baixà a les corts a cercar-ne una altra. Trigava en tanta manera, que ni que hagués anat a la fi del món. L’aire de l’habitació es feia irrespirable, i aquells congregants resistien el fum dels quatre ciris, ventallant-se amb els mocadors de butxaca plegats en quatre dobles. La pubilla es presentà amb el ronsal de l’euga. L’allargà al seu promès esclatant en una rauxa de llàgrimes i sanglots veritablement comprometedors. Les dones, rodejant-la, posaren sordina al seu desconsol intempestiu i sorollós. Li taparen el cap amb un mocador de caputxa i l’arreconaren.

–I dòs què, filleta!… i dòs què!… ¡Pitjor fóra que es condemnés, burranga!

Entretant el pubill havia conjuminat una baga amb la corda de l’euga, on va encabir-hi el ganxo del ternal. Aviat l’aparell macàbric restà a punt de funcionar. Arribà l’instant basardós d’endogalar el mort. L’home de les mans peludes hi ajudà de bon grat, amb una traça inusitada. “Ai Senyor, digué una cosina germana d’En Serradell, mai se sabrien les aptituds de les persones si no es posaven a prova!”

Ja sols calia estrebar el llibant. S’hi arraparen quatre dels presents. El difunt començà a bellugar-se amb aqueix estoïcisme feixuc de paca de cotó estirada pels garfis d’una grua. De primer oscil·là un poc a dreta i esquerra, després es revirà com qui muda de jaient i, per fi, allargant el coll, prengué una actitud dubtosa de toca-son, si m’aixeco o no m’aixeco, i no passava d’aquí.

En Serradell devia pesar molt, però indubtablement la temença absurda de fer-li mal reduïa les energies musculars dels que estiraven. Demés, mancava l’unitat de forces.

–¡Va… ooup, va… ooup… va!… Aqueixa veu espontània i directriu sonà ben respectuosa al començament; després pujà de to.

Les dones romanien agrupades a un extrem de la cambra amb la prudència dels que, essent un destorb, procuren allunyar-se de tot perill. Una gran espectació havia substituït la primitiva basarda. La vídua seguia pregant amb les mans juntes. Absolutament segura que allò era just, fatal i agradable a Déu, ajudava amb la intenció. Sols experimentava un cert enuig de mestressa activa i diligent contrariada, en mig d’un tràfec casolà, per la tussuderia del marit. “Si ell s’hi ajudés una mica!” No sabia per què aqueix retret bestial se li ocorria amb tanta persistència.

L’amo Serradell ja només toca el llit amb la punta de les seves sabates rosses. Els llòbrecs macips claven la darrera pitrada. Ressona un va… oooup! victoriós, grinyolen les currioles del ternal i, alhora, es percep una remor de càntir que bombolleja dintre un pou. La tripa d’En Serradell s’esmuny cap avall el mateix que la d’un conill mort de dies.

Els quatre ciris que il·luminen la paorosa escena projecten quatre ombres formidables en les parets. S’ajunten dalt del sostre en un mateix punt i balancegen com el cadàver, que s’és allargat sense perdre gruix, i sembla immens i ho emplena tot i fa cruixir amb la seva pesantor descomunal la corda, la biga i àdhuc els ossos de la seva carcanada.

–Diguem un parenostre i una avemaria per l’ànima…

La veu pietosa fou interrompuda per un espetec catastròfic. La corda del ronsal s’havia romput i En Serradell posava, amatent, els peus sobre el llit. Els més propers es feren enrera amb una por que res tenia de sobrenatural. Llavors En Serradell vacil·là com si no sabés a quin indret decantar-se. Alguns van témer que restaria dret per sempre més. Caigué d’esquena; estavellà la capçalera d’un cop de cap; i, rebotent sobre els matalassos, adoptà una positura grotesca embolicat amb el cordam expiatori.

El retruny d’aquella caiguda i l’inevitable xiscladissa d’algunes dones que el seguí, repercudiren per tot el casal. Mossos, jornaler, minyones i pastors eixiren de les cambres esporuguits i esborronats. Els gossos udularen llarga estona i un cop de ponentada, casual, esbatanà algunes finestres. Tot el servei sense excepció estava convençut que aqueix terratrèmol era cosa del difunt. No fou pas possible donar-los entenent de tornar-se’n al llit. Per apaivagar la seva excitació i distreure’ls fins a la matinada, evitant sedassaries, els reuniren a baix, a la cuina, encengueren un gran foc i torraren castanyes.

L’oca salvatge

El que vaig a narrar ocorregué en un poble de l’Empordà el nom del qual, contra el meu costum d’historiador fidelíssim, no us serà revelat. En el poble de… X feia temps que els caçadors vivien desesperats. En Met havia mort la darrera llebre i els terribles mallorquins del Cortaler Nou, el darrer conill. En quant a guatlles sols us diré que estàvem a desembre, i d’ànecs aquell any ni se’n parlava.

Els caçadors, però, seguien punyint les seves escopetes i rondant pels terrossars, sembrats, oserdes i aiguamolls, però amb tan mal aire, amb un posat tan trist i amb uns indicis tals de desenganyats, que verament els hauríeu compadit. I com que en cada casa n’hi havia un de caçador, eren totes les famílies, el poble sencer que es ressentia d’aqueix estat depressiu. Molts començaven a donar-se al joc, a la beguda i a la qüestió social per matar el temps, que ja és matar alguna cosa.

Per fi, un jorn, la providència, apiadada segurament d’aquells empordanesos a qui l’avorriment començava a pervertir, els deparà una peça única, però tan ufanossa i espavilada, que n’hi hauria per a tots i per llargs dies. Era una oca salvatge.

Cal saber que les oques salvatges solien aterrar en aquell pla només de tard en tard, mai una de sola i sempre amb pressa de rependre la volada, la infinita i misteriosa volada de les aus nòmades. Mes sovint encara passaven de llarg, escridassant des d’una formidable alçària, acoblades en dues fileres divergents com una V fantàstica ajaguda, amb el vèrtex apuntat a l’oratge per millor fendir-lo i avançar.

Aquella, però, no semblava tenir cap mena de pressa. Pasturava pels camps de faves, anava i venia dels aiguamolls i en rares ocasions eixia del terme. Produí sensació, com la produïa l’arribada d’un foraster una mica exòtic. En la planúria de conreus, aquell ocell disforme era d’allò més obirador. Els camperols, al migdia, en retornar del treball amb el bestiar, notificaven als veïns tot el que durant el matí havia fet la forastera. Mentre llauraven o carretejaven blat de moro no l’havien pas perduda de vista, i, en topar-se amb un caçador, el fornien de detalls precisos a fi que l’altre atemperés els seus plans als costums de l’oca. I els caçadors feien un posat d’agraïts i amb un somriure intel·ligent donaven a compendre que allò, aquell vagar insòlit i provocatiu, duraria fins que a ells els pugés la mosca al nas o tinguessin una estona de lleure.

En el cafè del Nasi no es parlava d’altra cosa. Els notables del poble discutien l’estrany caprici de l’oca salvatge, tan contradictori a les consuetuds de l’espècie. La judicaven boja o malalta. Sols el mestre creia en la possibilitat d’una oca contemplativa que havia deixat la colla, atreta per la llum mediterrània, entusiasmada de la blavor del golf de Roses i de la meravellosa plana empordanesa. I citava el desembarc dels grecs com a precedent i amb la història a la mà justificava la temeritat de la palmípeda.

Els caçadors es posaren en campanya, l’un d’amagat de l’altre, amb una falsa il·lusió d’ésser ell l’únic perseguidor.

Ella, però, no semblava pas malfiar-se gaire de tals enemics. Quan la inquietaven a la closa d’en Xarlet, se n’anava a l’hort d’en Tonico; i de l’hort d’en Tonico a la Feixa llarga; i si a la Feixa llarga no trobava repòs, d’un petit vol, se’n passava a l’Estany, i si encara a l’Estany era perseguida, es llençava a les Cues o als Fangassos, i d’allí a les oserdes d’en Mengol, fins a tornar a la closa del Xarlet. Com si tingués enteniment, deixava que s’apropessin el just per a no pendre mal.

De bell antuvi, els trets l’espaordiren. Era que en realitat l’agafaren desprevinguda. Sorgien darrera les tanques de tamarius, arran dels marges, dels munts de fems, dels feixos de canoques, del fons dels recs, de les mates de joncs i, àdhuc, de les grans terrosses dels erms goretats.

L’oca sabia, per experiència, que allí on pogués amagar-se un empordanès en sorgiria, tard o d’hora, una glopada de fum, un espetec i, al darrera, un caçador anhelant amb un pam de nas. Era invulnerable l’oca? Algú, a força de decepcions, arribà a afirmar-ho. Però, cal tenir present que el volum d’aquell ocellàs resultava enganyador; una oca a dues centes passes para la mateixa tossa que un ànec a trenta.

A poc a poc el matar l’oca esdevingué una qüestió d’amor propi. A mesura que s’afermava el convenciment que patia d’algun mal consumptiu més esperances d’heure-la i més delit de perseguir-la sentien els braus caçadors. O ara o mai, pensaven els novells. Una oca no és pas un gafarró, i els que havien arribat a matar-ne alguna, tanmateix gaudien d’un altre prestigi. Es desvetllà una enorme espectació; calia veure qui seria el sortós. Qualsevulla altre afer familiar o públic era oblidat, no tenia interès en front la problemàtica cacera de l’oca.

Tots els veïns s’emportaven les escopetes al camp i molts deixaven d’anar al camp per emportar-se’n les escopetes. L’oca anava a raure de l’un a l’altre i tota la plana s’encenia a trets, rajava foc i metralla. Tant i tant alguns perdigons li havien arribat a la pell, esmortuïts pel tou de plomes. Experimentà una mena de pessigolleig gens molestós, i com que el soroll de les escopetades ja no l’astorava, aquella nova sensació l’enlleminia. Veia que els caçadors l’enrondaven i li feien esperetes sense llei de temor, disposant-se a rebre una perdigonada escadussera voluptuosament. Romania amb el coll estirat, tranquila, vigilant distàncies, regulant-les amb un inexplicable coneixement de la força expansiva de tota mena de pólvores. En ocasions provocava una descàrrega. Després, fent l’orni, patxip patxap, a una altura prudencial, passava sobre un canyer o una tanca de xiprers on obirava l’ombra d’un traïdor agemolit. Com se’n reia ella de l’estúpida metrallada!

Al cafè d’En Nasi, els notables seguien comentant el comportament de l’oca i ses quotidianes peripècies amb els caçadors. Aquests demostraven a la fi una exasperació violenta. Cal pensar que la guerra havia encarit extraordinàriament les municions i cada tret ordinari valia un ral. Fins ara la mitjania econòmica els havia estat suportable, però des que les armes llurs i els cartutxos llurs no danyaven l’oca, no feien altra cosa que somniar grandeses; escopetes d’abast superior, explosius refinats, perdigons especials d’acer o de plom endurit, capaços de no esmossar-se en el tou de plomes i d’esmicolar els ossos més durs.

S’esperava amb ansietat la intervenció del metge, l’escopeta del qual era un monument. (Calibre 10, canons d’acer Hèrcules trempat XXXX, “choke-bored” l’esquerra, i cartutxeria “Eley” de pólvora piroxilada). Si el clínic, que tenia bon ull, bon pols i bona manya, no en passava els taps d’aquella oca malalta, no els passaria ningú. Però el metge estava aqueferat amb els griposos i rebia les peremptòries excitacions de lluita, amb un vanitós somriure. Per fi el darrer client desenganyat havia eixit a pendre el sol i els dos o tres “encostipats de conveniència” eren al cementiri, de manera que l’hora crítica s’atansava i els cors glatien.

Una migdiada, el paladí de l’honra col·lectiva traspassà les eres amb el “setter” roig encastat a les polaines i la famosa escopeta al plec del braç. Giragonsant pels conreus es topà amb el barber, amb l’apotecari, amb En Met, amb l’hereu Xana i altres. Ningú no havia vist l’oca. Tardejava i se’n tornaven tots junts al poble.

Fos degut a una sobtada enyorança de solitari o al comprensible desig de consol dels que sofreixen d’una malura incurable, el cas és que, aquella tarda, l’oca salvatge s’havia ajuntat amb les d’En Marrussinya que s’esplaiaven al riu. La colla dels caçadors s’atura a contemplar-les. De sobte un dels gossos, sense to ni so, abordà el ramat.

Llavors succeí una cosa espalmadora. Una de elles, entre l’escarafallós xibarri de les altres, emprengué el vol gentilment.

–Allà va! –Mi-te-la! –Llamp! –Maleït siga! –Foc! Ja era lluny quan el raig de les fogonades llampegà sobre les aigües. Tan a prop que l’havien tinguda! Aquesta peripècia acabà de posar en roda tots els caçadors i suggerí interminables comentaris.

Per si l’oca havia canviat de tarannà deixant els conreus per barrejar-se amb les casolanes, els caçadors l’esperaren a l’aguait. A cada bassa n’hi havia un i al riu, dos rengles. Això no evità pas que un capvespre la jove del Molí de l’Armentera trobés, ajocades en el cortirol, cinc oques en lloc de quatre. No s’hi encaparrà mica pensant que seria una ingratitud refusar el que Déu porta a casa. Concebí el projecte d’estabornir l’oca sobrera d’un cop de pal abans no la reclamessin els veïns. Però, en anar a enjegar-les, de matinet, armada d’una perxa, la sentenciada se li esmunyí per l’arc del cortirol com una oreneta. Explicat el cas ningú no dubtà que es tractava de l’oca salvatge. Tal gosadia traspassava tots els límits imaginables i ja no calia esperar-la arran de les parets del poble sinó dintre mateix de les cases. El sentiment del ridícol no aturà pas la colla de braus, i, a toc d’oració, cada u, a la finestra de la cort, sotjava el retorn de l’aviram amb el cor somogut, els ulls esbrinadors i l’escopeta carregada amb mitja dotzena de balins.

L’oca salvatge i arbitrària desaparegué tal com havia vingut. Els faceciosos i els irònics tingueren de què parlar llargues setmanes. En els jorns magres de l’esdevenidor els caçadors del poble de X… remembraven l’“hivern de l’oca” com un hivern de gràcia.

Ara només podien percaçar els gats casolans que es donaven a la mala vida.

El “choke-bored” del metge en aqueix ram, feia estralls.

El gos lladre

Era un gos genial, tenia cops audaciosos, moments immensament afortunats, però era un lladre. El seu nas, un veritable telescopi d’ensumar, el mateix li servia per a descobrir un cap de caça caigut dintre d’un avenc o en mig d’una brolla impenetrable, com per a heure un tros de pa malendreçat a la casa del veí. És natural que qui diu pa, diu vianda, i qui diu vianda, diu tot el que pogués arreplegar, fred o calent, amanit o sense amanir.

No heu pas vist en la vostra vida una bèstia més gosada. Al veïnat, veïnat d’obrers (una placeta de cases a peu pla on regnava una confiança il·limitada i on les portes romanien esbatanades) havia arribat a sembrar-hi el terror.

Quan ell eixia arramblat a la paret, amb la cua moixa, l’aire sonso i sa cara de perdiguer estúpidament inexpressiva, algú es quedava sense dinar.

La Pepa, per exemple, tenia l’escudella a taula i el pa llescat; el seu marit era a l’hort o a l’eixida del darrera, obrint una rega o endegant una gàbia, i, pareu atenció en el que vaig a dir-vos, el temps just de girar l’esquena i cridar l’entretingut, el meu gos, el savi Alí, d’una gorjada buidava la sopera, d’un mos se’n duia el pa, i si el marit trigava massa i la dona tenia de repetir la crida, el gos tornava a cercar el bullit i les llesques escadusseres; feia net.

Compendreu que era ben admirable la llestesa del meu gos que en mig minut es menjava el dinar d’una família. Quan oïa xernegar una dona, al pas de la porta, em ficava la mà a la butxaca.

L’Alí tenia una panxa inversemblantment elàstica. A voltes de tan plena i tivant esdevenia transparent. Si el producte dels seus lladronicis m’hagués interessat, d’un sol cop d’ull us hauria dit el que s’hi encabia. I Déu ens lliuri que fos bacallà sec, perquè el remullar-lo i el trasmudar-li l’aigua exigia llargues i repetides abeurades.

Jo suportava totes aqueixes coses, ben greus tanmateix, en gràcia als bons serveis que els seus sentits i la seva enorme voluntat em feien a muntanya. Per altre cantó jo sempre sóc estat considerat. Comprenia que l’exercici i els aires purs obren la gana. Un hom sabia, per experiència, que en tornant de cacera el ventrell és exigent; i a la guerra com a la guerra. Procurava, de totes maneres, evitar-li ocasions de fer estropicis. No m’avergonyia d’assabentar a les mestresses dels hostals i cases de pagès, de quin mal patia el meu Alí. Ells que procuressin vigilar-lo, que jo també el vigilaria. El que és que jo no tenia el nas del gos, i allí on no hi veia res mal endreçat afluixava els meus rigors. Els altres per la seva banda, no capien la terrible agilitat de l’Alí, ni els seus recursos. Les portes, les lleixes i els armaris els tranquil·litzaven massa fàcilment.

El carnisser del nostre barri sabia, però, tota la veritat. Tant la sabia que, en quant el perdiguer s’atansava a casa seva, el mateix si l’obirava ell que si l’obirava la seva muller, els seus fills, o els mossos de l’escorxador o les criades de la botiga, no restaven pesos a les balances, ni tallants al tallador, ni ganivets a la taula, ni carbó de pedra a la caldera, car tot era llençat a manera de projectils a les costelles del golafre. Poden ben creure que aquesta diligència i agressivitat espantoses no aconseguien salvar els trossos de vedella sospesos al garfi, dins del rebost tancat del soterrani.

El camí que seguia el gos era d’allò més envitricollat i perdedor.

Demés, la casa era plena de gent, i de males intencions; ja ho heu vist. I encara, a la portella del susdit rebost hi havia una baldeta de fusta situada a l’altura de l’espatlla d’un home. El mecanisme era molt groller i primitiu; però també els mitjans d’una bèstia són bastant limitats en relació amb els que solen esmerçar els lladres d’ofici. Sant Tomàs ens valgui! Per creure-ho vaig tenir d’inspeccionar el lloc de l’estropici amb els meus propis ulls. En el marc de la portella s’hi coneixien els rastres dels unglots del meu volgut Alí. No feia més que redreçar-se i, d’un cop de pota vertical, tombava la baldeta, després rautava de biaix fins introduir les ungles en el junt del bastiment i la portella; i cor què vols, boca què desitges.

El carnisser en valuar la carn malmesa sempre tirava llarg i jo pagava esbalaït d’admiració, més i més convençut del talent de la bèstia.

I no era pas que no li hagués fet reflexions a dojo i enlletgit aquells actes, amb arguments severs; en venia de mena. Robava per esport. Les dificultats l’enardien. Així en ocasions es feia l’orni quan trobava massa senzill apropiar-se d’una deixia, o del pa dels infants o d’altra persona desvalguda. Però en quan es presentava un pillatge de mèrit, llavors feia de les seves. El mateix que certs facinerosos dels temps vells, atacava amb preferència els forts i els acabalats.

La gana no era pas el motiu determinant de les seves malifetes. No diré que en tornant de cacera no esdevingués més perillós, però cal dir també que ben sovint anava a soterrar les coses afanades.

Ho feia en previsió de caresties imaginàries? Era un precursor de l’actual egoisme social, dels acaparadors malvats? De cap manera: ell podia comptar amb la sopa domèstica dia per dia, puntualment.

Demés en temps de l’Alí, el pa, i la carn tenien un preu baix i no existia ni el més petit indici de guerra europea.

Va envellir sense perdre energies. Però haig de constatar que amb l’experiència, el meu gos, executà els robatoris amb un refinament insuperable.

A voltes aquests prenien un caient pintoresc i fantàstic.

En el camiral de França, a sis o set quilòmetres més enllà de Girona, es troba la Costa-roja. A dalt a la carena de Sant Julià de Ramis, existeix un hostalot, on els carreters, guanyada la fatigosa pujada, mentre els animals reposen, entren a paladejar un didalet de rosolis i a atracar-se d’aigua.

En aquest hostalot, un matí calorós de setembre, morts de cansament –les perdius de Sant Julià són dures i esquerpes– un company i jo férem una curta estada. La mestressa ens havia posat dues “gassioses” en fresc i havia eixit a estendre la roba. Érem sols dintre l’hostalot; sols amb les mosques i amb l’ensopiment. La carretera solitària reflectia la llum solar d’una faisó cruel i ens embolcallava de xafogor i mandra.

Estàvem asseguts al peu de l’entrada, d’esquena a la paret lateral, de cara a un tempanell on hi havia una porteta falsa. La tal porta badava uns travessos de dit, i heu’s aquí que, de sobte, vaig ataleiar-me que de l’obertura, anguilejant pel sòl, n’eixia una cosa, llarga i prima, amb totes les apariències d’una mànega d’incendis. Curiós, pensava entre mi, i no queia pas en què podia ésser. Però allò, d’una lluentor especial, no sols, com ja he dit, anguilejava arran de la paret, encorbant-se bruscament, sinó que es movia rastrer i feixuc, com si algú l’anés estirant des del defora.

El cansament i mandra, foren vençuts per una curiositat vivíssima. Vaig aixecar-me, vaig seguir la sinuosa mànega i, al capdavall, al peu de la paret, en l’herbam polsós que hi creixia, al meu Alí engorjava sense mastegar, subjectant-lo entre les potes davanteres, aquell tub elàstic i sucós. Era una budellada, una tirallonga de botifarra de parracs, encara sense lligams, que procedia de la fogaina, situada darrera del tempanell. Com pogué treure-la de la perola bullent; com ajustà després la porta; com executà aquesta maniobra, inadvertidament i silenciosament? Això és el que encara segueixo meditant en aquestes hores.

Per no veure’ns compromesos en aventures, similars, calia una atenció contínua, abassegadora, impossible.

Mentre pagava el dret de portes d’un cap de caça, ell ja havia recorregut la “casilla” del burot, i, regirant el patifell, sustret el que li convenia; mentre donava foc a un bosquerol, ja se li havia menjat la coca del cabàs; el temps de demanar una tirada d’aigua en una casa de pagès, ell ja s’havia begut el brou de l’olla; i encara no havia ficat el peu en un hostal, que ja mancava alguna ració a les taules o ja escoltàveu imprecacions basardoses a la cuina. I en cas d’haver-hi altres gossos mai ningú no sospitava d’ell. Semblava tan humil, tan resignat, tan quiet; obrava d’una faisó tan diplomàtica, tan per sotamà i tan gosada, ràpida i encongida, que talment hauríeu dit que tenia el do de tornar-se invisible i duia a sobre totes les eines d’espenyar més refinades i segures.

Morí d’una fartanera nadalenca; la més lícita, però també la més fatal de la seva vida.

Per no deixar la memòria del brau Alí en interdicte, haig d’avinentar als meus volguts llegidors que ell només era lladre d’aliments. Dels diners, joies i valors públics, no en feia cabal, i a la seva vora, per desendreçats que estiguessin, els teníeu tan segurs com dipositats al Banc d’Espanya.