XXIII
«... el amor ... porque no hay fuerza que le resista...» (Don Quijote, I, 34.)
En el cap. 34 s’hi troba la famosa novel·la del Curioso impertinente, i amb els diàlegs que es llegeixen passats entre la desgraciada i feble Camila i la seva criada Leonela li diu aquesta que el «amor ... unas vezes buela y otras anda, con este corre y con aquel va despacio, a vnos entibia y a otros abrasa, a vnos hiere y a otros mata; en un mesmo punto comiença la carrera de sus desseos y en aquel mesmo punto la acaba y concluye». Aquesta admirable definició de l’amor recorda, com diguérem en l’edició de Cortejón (III, 45), aquella altra, admirable també, que es llegeix en el Tirant, quan diu: «¿no sabs tu be que amor es la pus forta cosa del mon, que als savis fa tornar folls e als vells fa tornar jovens, als richs fa tornar pobres, als avars fa tornar liberals, als trists fa tornar alegres e rients, e als alegres fa tornar trists e plens de pensaments» (cap. 331).
Analitzada fredament una i altra composició, hem de dir que, amb tot i ésser admirables les dues, la de l’escriptor valencià guanya a la de l’eminent alcalaí.
Però hem de dir que en alguns llibres de cavalleries hi hem llegit definicions de l’amor que demostren ridicolesa, vegeu un exemple: «O engañoso y falso amor, ciego e mouible, que tienes fuerza para fazer al hombre amar, e no la tienes para que conserue luengamente su amor. ¡Bienauenturados son aquellos que son esentos de tus engaños e falsías!» (El VIII libro de Amadís, 15).