XLIV
I. «... que se llegó el dia de la batalla aplaçada...»—II. «Los juezes se pusieron en su cadahalso...»—III. «Partióles el maestro de las ceremonias el sol...»—IV. «y el niño ceguezuelo a quien suelen llamar de ordinario Amor...» (Don Quijote, II, 56.)
És el cap. 56 del Don Quijote un dels més interessants, referent a descriure els preparatius que es feien en el camp clos i en pintar els començos d’aquells actes, en els quals es demostraven la força, destresa, agilitat i valentia dels combatents.
I.—Ens diu Cervantes que «llegó el dia de la batalla aplazada», i aquesta frase fa recordar a Bowle que en el Tirant se’n llegeix una molt semblant; és aquella que diu l’heroi del famós llinatge de Rocasalada al Gran Caramany: «No s sab de nostre recordacio major defalt en hun Rey, car semblant es stat al rey de Apollonia que volent l emperador de Alamanya dar li batalla, a la asignada jornada molt vergonyosament fogí, e en lo camp lo dexa» (cap. 167).
Aquesta és una frase cavalleresca, per tal com el mateix Bowle (II, 132) esmenta textos del Olivante de Laura (III, 21), El verdadero suceso de la famosa batalla de Roncesvalles (XXXII, 70) i Espejo de Cavallerias (I, 101).
En el mateix Tirant podem esmentar passatges que també fan recordar el que serveix d’epígraf a aquesta nota; un d’ells és aquell que es llegeix en el cap. 72, i diu: «Venint lo dia que era asignat pera fer la batalla», i l’altre es veu en el cap. 81: «Lo dia asignat de la batalla, Tirant, per guanyar a nostre Senyor de sa part...», i posats a assenyalar textos d’altres obres, podríem dir que en el Curial s’hi llegeix: «Vengué lo jorn de la batalla», (II, 102), i en Paris y Viana: «Lo jorn del torneig arrivat ... vengut lo jorn del torneig...» (núms. 130 i 236).
II.—En descriure el camp clos que havien fet per al desafiament de D. Quixot amb l’enganyador de la filla de D.ª Rodríguez, ens fa assaber el novel·lista que havia manat el duc que davant «de la plaza del castillo se hiciese un espacioso cadahalso donde estuviesen los jueces del campo», i una cosa per l’estil es feia en tots els rencs, palencs o camps closos. En el que féu fer Suero de Quiñones per a defensar el seu Passo honroso, es diu que hi havia set «cadahalsos», que no eren altra cosa que tribunes on hi tenien seient els mantenidors, aventurers, convidats, persones principals, etc., i dins el clos, però enfront l’un de l’altre, se n’hi alçaven dos: «el uno era para los jueces, e para el rey de armas e farautes e trompetas e escrivanos, e el otro para los generosos, famosos honrados caualleros que viniessen a honrar el Honrado Passo».
En el Tirant, alguna vegada s’esmenta aquest lloc reservat en els closos, i En Bowle (Anot., II, 132) cita un text del cap. 81 on es descriu l’accidentat desafiament del fill del senyor de Marca de Tirania amb Thomas de Muntalva, i es llegeix: «Fet aço los jutges pujaren en son cadafal...» Però hem de dir que en altres passatges de la dita novel·la hi veiem també això mateix: «Lo jutge feu railles en lo camp, e posa lo hu en una railla e l altre en l altra, e manals negu no s mogues fins a tant que ell ho digues; taillaren rames de un arbre, per que lo jutge pogues star a manera de cadafal» (cap. 65).
Passatges on es parla i descriuen els cadafals que feien en els camps closos abunden en els llibres de cavalleries. En Oliveros de Castilla y Artús d’Algarbe (cap. 23) es parla del que féren per a Helena, la filla del rei d’Anglaterra, en el qual, després d’haver-hi pres seient aquesta, «se assentaron las damas en el cadahalso, cada una en su grado, e luego subieron quatro juezes deputados para que juzgassen quien leuaua lo mejor del torneo». També en el Curial (II, 102) s’hi llegeix una animada descripció d’un torneig on hi prenen part Curial, Aznar, Sanglier i Guillalmes de la Tor.
III.—També es diu que «partioles el maestro de ceremonias el sol», i en el Tirant (cap. 81) ja se’ns diu el per què es feia aquesta cosa, «perque no donas mes en la cara a l hu que a l altre». Passatge aquest esmentat ja per Bowle (II, 133). En quasi tots els llibres de cavalleries hi troba el llegidor descripcions detallades de tot quan es feia en les lluites en camp clos, i es comprèn l’entusiasme que despertaven, trobant justes les paraules de l’autor de Curial, en dir que el desafiament de què hem fet menció abans, «despullà les grans ciutats, roba les viles de gents e los castells lexa sens guardians». Avui dia en les festes esportives és costum assenyalar-se els jugadors que han de jugar de cara al sol, car, com es compendrà, lluiten amb desaventatja.
En el Palmerín de Inglaterra (I, 89 i 94) s’hi troben exemples d’això, com també n’hi ha en Olivante de Laura (III, 8), Espejo de Cavallerias (I, 76), Amadís de Grecia (II, 62), Romancero Durán (núm. 1,228) i Primavera y Flor de romances (núm. 14).
IV.—En molts llibres de cavalleries s’hi veuen definicions de l’Amor, però hem de dir que en cap d’ells hi hem sabut trobar una descripció tan ben feta com la que es llegeix en el cap. 331 del Tirant i que hem esmentat en la nota XXIII.
En fer el comentari del volum VI de l’edició Cortejón (VI, 115) i topar amb el passatge cervantí objecte d’aquesta nota, pensàrem tot seguit amb aquelles magistrals ratlles del Tirant, però també copiarem una altra definició, digne companyona d’aquesta, ens referim a un fragment que es llegeix en el Don Quijote, el qual diu així: «el amor ni mira respetos ni guarda términos de razón en sus discursos, y tiene la misma condición que la muerte, que así acomete los altos alcázares de los reyes como las humildes chozas de los pastores, y cuando toma entera posesión de una alma, lo primero que hace es quitarle el temor y la vergüenza» (II, 58).
Comparis el text cervantí i el del Tirant, amb aquella definició que del fill de Venus em fa l’autor del Cirongilio de Tracia, i es veurà quina manera de pensar més diferenta! Escriu Bernardo de Vargas: «Su nombre es amor, amor le llaman los que le conocen, conócenle los que le vieron, viéronle los que no debieran guardarse de su traición, traición bienaventurada es la suya, suya es la gloria sin par, sin par es el tormento que da por pena, pena que en gloria redunda, redunda en entero contentamiento y placer, placer es que no viene sin tristeza, tristeza a quien siempre sigue la muerte, muerte que es causa de nueva y más bienaventurada vida, vida que no carece de alteración, alteración que robó mis sentidos, sentidos no bastan a resistirle, resistirle es locura, locura es darle lugar» (I, 30).
Com haurà pogut veure el llegidor, el text del Tirant es més sobri i filosòfic que el de Cervantes, el d’aquest està bé; però el de Vargas es irressistible. Llegida aquesta definició de l’Amor, acudeix tot seguit a la memòria aquells intrincats paràgrafs que sovintegen massa en les cròniques cavalleresques i que el famós alcalaí es burlà posant a la vergonya el feixugós estil de Feliciano de Silva, l’autor de: «La razón de la sinrazón que a mi razón se hace, de tal manera mi razón enloquece que con razón me quejo de la vuestra fermosura.»
Vegeu la nota XXIII.