El Tresor del Vell Cavaller

Produced by Anna i Ricard Samarra

CONTES DE ERCKMANN-CHATRIAN:
   "El tresor del vell Cavaller"
   "Huc el Llop"
TRADUCCIÓ: Joan Sitjar

EL TRESOR DEL VELL CAVALLER

Una nit del mes de setembre de 1828, el digne i respectable llibrer Furbach, del carrer de Neuhauser, a Munic, es despertà tot estranyat de sentir caminar a la golfa de damunt la seva cambra: algú anava i venia i es lamentava. Un dels espiralls de la golfa s'obrí, i llargs sospirs foren exhalats en el silenci.

En aquell moment, a la capella dels jesuïtes va sonar la una, i sota la cambra del senyor Furbach els cavalls daven peuades a l'estable.

La golfa era ocupada pel cotxer Nicklausse, un minyonàs del Pitcherland sec, nerviós, molt destre a menar els cavalls, que fins i tot havia fet alguns estudis al seminari de Marienthal, però d'una ànima senzilla i supersticiosa; duia sota la camisa una creueta de bronze, i la besava de nit i de dia, baldament ell hagués passat dels trenta anys.

El senyor Furbach parà l'orella. Al cap d'alguns segons l'espirall tornà a tancar-se, les passes van cessar, el llit del cotxer va cruixir i al capdavall tot va callar.

-Vaja- va dir-se el vell llibrer -avui és lluna plena: Nicklausse es tusta el pit: gemega pels seus pecats, el pobre diable!

I sense inquietar-se més de tot allò, havent-se girat, s'adormí tot seguit.

L'endemà, a les set si fa no fa, el senyor Furbach, amb els peus a les sabatilles, es desdejunava tranquilament abans de devallar al seu magatzem, quan dos copets ressonaren a la seva porta.

-Entreu!- digué, tot sorprès d'una visita tan matinera.

La porta s'obrí i Nicklausse comparegué, vestint la brusa cendrosa, coberta la testa amb l'ample feltre muntanyenc i amb el gros garrot de servei al puny, així com s'havia presentat, temps enrera, en arribar del seu poblet. Estava tot esblaimat.

-Senyor Furbach- va dir: -vinc a demanar-vos el meu comiat: gràcies a Déu podré, al capdavall viure amb benestança i ajudar la meva àvia Orchel de Vangeburg.

-Què haurieu heretat?- li demanà el vell llibrer.

-No, senyor Furbach: he somniat un tresor, entre la mitja nit i la una, i ara aniré a pescar-lo.

El brau minyó parlava amb tanta de seguretat, que el senyor Furbach romangué tot confós.

-Com s'entén, heu somniat?- va dir.

-Sí, senyor: he vist el tresor així com ara us veig, al fons d'un soterrani molt baix, dins un castell antic. Hi havia un cavaller ajagut damunt el tresor, amb les mans creuades i un pot de ferro al cap.

-Però on era això, Nicklausse?

-Ah! No en sé pas res. Primer de tot aniré a cercar el castell; en acabat, prou que trobaré el soterrani i els escuts: un sepulcre de sis peus tot ple de peces d'or: em sembla de veure-ho.

Els ulls de Nicklausse es posaren a lluentejar d'una manera estranya.

-Vejam, pobre Nicklausse, vejam!- exclamà el vell Furbach. -Siguem raonables. Seieu. Un somni… està bé, molt bé. En temps de Isop, no dic que no: els somnis significaven alguna cosa; però avui en dia, és ben diferent. Tothom somnia: jo mateix he somniat tresors cent vegades i, desgraciadament mai n'he trobat cap. Penseu-vos-hi: dexareu una bona col·locació per anar a trescar darrera un castell que potser no existeix.

-L'he vist- digué el cotxer: -és un gran castell que ja es va esfondrant. A sota hi ha un poblet, una gran escala de cargol, una església molt vella… En aquella contrada hi viu encara molta de gent. Un riu molt gran hi passa a la vora.

-Bé, tot això ho heu somiat, em penso- digué el senyor Furbach bo i alçant les espatlles.

Després, al cap d'un instant, volent retornar aquell home al seu seny, de qualsevol manera que fos:

-I el vostre soterrani, com era?- li va demanar.

-Semblava un forn.

-I deveu haver-hi baixat amb un llum: veritat?

-No, senyor.

-Doncs, aleshores, ¿com heu pogut veure el sepulcre, el cavaller i les peces d'or?

-Era il·luminat d'un raig de lluna.

-Ah, ja!… De manera que la lluna brilla en un soterrani? Ja veig que el vostre somni no té cap ni centener.

Nicklausse començava d'enutjar-se. Tanmateix, però es contingué i va dir:

-Ho he vist, i no m'encaparro de cap altre cosa. I el cavaller, teniu, mireu-lo- exclamà tot obrint la seva brusa: -veu's-lo aquí!

Al mateix temps es treia del pit la creueta de bronze penjada d'una cinta, i la deixava damunt la taula amb un posat d'èxtasi.

El senyor Furbach, gran aficionat a medalles i antiguitats, es sorprengué del treball estrany i verament preciós d'aquesta reliquia. La va pendre, la va examinar, i va reconèixer que era del segle XII. En lloc de l'efigie del Crist, hi sobresortia en relleu, a la branca del mig, la d'un cavaller amb les mans junyides en actitud de pregària. Altrament cap inscripció no en precisava la data.

Nicklausse, durant aquest examen, seguia els més petits gestos del llibrer amb inquietud.

-És molt bell,- va dir el senyor Furbach -i poc m'estranyaria que, a força d'esguardar aquesta bonica relíquia haguéssiu acabat per figurar-vos un cavaller estès damunt un tresor; però, creieu-me, minyó, el veritable tresor que cal cercar és el de la creu: de la resta no val la pena de parlar-ne.

Nicklausse no respongué pas. En haver-se passat el cordó al coll, però, va dir:

-Me'n vaig: que la Verge Santa m'il·lumini!… Quan Nostre senyor vol el nostre bé, cal aprofitar-ho. Sempre m'heu tractat bellament, senyor Furbach, és ben cert; però el bon Déu em comanda que me'n vagi. I, després, ja és hora que em casi; he vist allà baix, en el meu somni, una noia que m'escauria d'allò més.

-I cap a quina banda aneu?- demanà el llibrer, el qual, al capdavall, no pogué estar-se de somriure davant aquella simplicitat.

-De la banda del vent- respongué Nicklausse: -és la cosa més segura.

-Esteu ben decidit?

-Sí, senyor.

-Molt bé: ajustaré el que us pertoca. Em reca, de perdre un servent tan bo; però em faria escrúpol, verament de resistir-me a la vostra vocació.

Devallaren plegats al despatx de la llibreria i, un cop feta la comprovació en els seus registres, el senyor Furbach comptà dos cents cinquanta florins d'Austria a Nicklausse, resta de la seva soldada comprenent-hi els interessos de sis anys a aquella part. Després de la qual cosa, la digna persona li desitjà bella sort i es proveí d'altre cotxer.

Molt de temps, el vell llibrer, contà aquesta història estranya: se'n reia d'alló més, de la ingenuïtat de la gent de Pitcherland, i els recomenaya a sos amics i coneguts com a servents excel·lents.

Alguns anys després, el senyor Furbach, havent casat la seva filla, la senyoreta Anna Furbach, amb el ric llibrer Rubeneck de Leipzig, es retirà dels afers. Però s'havia avesat en tant de manera al costum del treballar, que, a despit de sos setanta anys, la inacció se li féu aviat insuportable. Aleshores va fer diversos viatges a la Itàlia, la França i la Bèlgica.

Cap als primers dies de la tardor, l'any 1838 visitava les vores del Rin. Era un vellet d'ulls eixerits, pòmuls vermellencs i passa encara ferma. Hom el veia passejant-se pel pont del vaixell, amb el nas en l'aire, la levita cordada, el paraigua sota el braç, la gorra de seda negra tirada damunt les orelles, conversant, informant-se de tot, prenent notes i consultant, volenterós, la Guia dels viatges.

Un matí, entre Frisenheim i Neuburg, després d'haver passat la nit al saló del dampschiff amb trenta altres viatgers (dones, infants, turistes, comerciants), estesos mescladament damunt les banquetes, el senyor Furbach, sortós d'escapar-se d'aquella estufa, pujà al pont a la matinada.

Eren prop de les quatre del matí. Una boira espessa cobria el riu; l'aigua bruelava; la màquina clapotejava feixugament; alguns llumets s'estemordien, llunyans, entre la boira; i de vegades, remors immenses muntaven entre la fosca. La veu del vell Rin dominant l'aldarull, contava l'eterna llegenda de les generacions esvaïdes, els crims, les gestes, la grandesa i la caiguda d'aquells antics margraves, els estatges dels quals començaven de dibuixar-se entremig de les tenebres.

Recalcat contra la màquina, el vell llibrer mirava, amb ulls somniosos, com desfilaven aquelles recordances. El fogainer, el mecànic, anaven i venien al seu entorn. Algunes guspires volaven per l'aire; un fanal es gronxava a l'extrem d'una corda; la brisa tirava contra la proa flòbies d'escuma. D'altres viatgers lliscaven aleshores cambra enfora, com a ombres.

El senyor Furbach, havent girat la testa, destrià un munt ombrívol de ruïnes damunt la vora dreta del riu, i casetes en feixes al peu dels esbarjosos baluards; un pont volant escombrava l'aigua escumosa amb la seva llarga corda arrossegadissa.

Va avançar cap al fanal, obrí la seva Guia, i llegí:

«BRISACH-VELL, Brisacum i Brisacus mons, fundat per Drusus; en altre temps, capital del Brisgau. Passava per una de les ciutats més fortes d'Europa. Clau de l'Alemanya, veié alçar son castell fort a Bernat de Zoeringen. Frederic Barbarroja hi féu transportar, a l'església de Sant Esteve, les relíquies dels Sants Gervasi i Protasi. —Gustau Horn, suec, intentà de pendre-la, l'any 1633, despres d'haver assolit grans aventatges sobre els imperials, i no li reeixí.—Brisach fou cedida a la França pel tractat de Westfàlia. Hom la retornà, en la pau de Riswick, a canvi d'Estrasburg. Els francesos la cremaren l'any 1793. Les fortificacions en foren aterrades l'any 1814.»

-Així, doncs- es digué, -aquest és el Brisach-Vell dels comtes d'Eberstein, d'Orgau, de Zoehringen, de Suàbia i d'Àustria: no puc deixar-lo passar sense veure'l.

Pocs instants després emprenia la davallada, amb el seu bagatge a una barca, i el dampschift continuava cap a Basilea.

Potser no hi ha, damunt les dues vores del Rin, lloc més estrany que l'antiga capital del Brisgau, amb el seu castell escalabornat, les seves muralles de mil colors, de rajoles, de palets, de tàpies, desplegades a cent cinquanta metres damunt el riu. Ja no és una ciutat, i no és encara una ruïna. La vella ciutat morta està envaïda per rústegues cabanes, a centes, que s'empenyen al seu volt, que s'enfilen per sos bastions, que s'aferren a les seves clivelles i la població de les quals, esblaimada, esparracada, pul·lula com els moscards, els mosquits, i els mil insectes de pinces i barrina que nien a les velles alzines, les foraden, les dissequen i les fan pols.

Damunt les teulades pallenques, agraonades contra els baluards, s'obre encara la porta del fort amb la seva volta blasonada, els rastells i el pont llevadís suspès damunt l'abisme. Bretxes espaioses deixen caure la runa al voltant del pendís; els esbarzers, la molsa, l'eura uneixen llurs esforços destructors als de l'home: tot cau, tot se'n va!

Alguns ceps s'ensenyoreixen dels marlets; el pastor i la seva cabra es planten altívols damunt les cornises; i cosa estranya, les dones del poblet, les noies, les velles comares, mostren llurs cares ingènues per mil obertures fetes a les muralles del castell: cada soterrani de l'antiga fortalesa ha esdevingut un estatge avinent: només ha calgut obrir finestres i espitlleres als baluards. Hom veu les camises, les robes roges o blaves, els parracs de totes aquelles llars voleiant pels cims, i llurs aigües brutes davallant dels traus cap als fossats. Al damunt hi ha encara alguns edificis sòlids, jardins, alzines poderoses i la catedral de Sant Esteve, tan venerada de Barba-roja.

Esteneu damunt tot això les tintes grises del crepuscle matinal; descabdelleu a sota, fins a pèrdua d'esguard, el llençol blavenc del Rin, que bruela; representeu-vos, a les grans lloses del moll, rengleres de bótes i de caixes; i tindreu la impressió que degué experimentar el senyor Furbach en arribar a la ribera.

Va destriar, entremig dels embalums, un home de camisa esbadocada i cabells aplanats i encastats als polsos, assegut al caire d'un carretó de braços, amb la corretja a l'espatlla.

-S'atura a Brisach-Vell, el senyor? ¿Baixa al Schlossgarten, el senyor?- Demanà aquell home, amb veu inquieta.

-Sí, minyó: podeu carregar-vos els meus bagatges.

Poc es va fer repetir la invitació. El barquer rebé sos dotze pfennings, i hom partí cap a l'antic castell.

A mesura que s'aixecava el dia, la ruïna immensa es destriava de l'ombra, i sos mil detalls pintorescos s'acusaven amb una estranya netedat. Aquí, damunt una torre decrèpita, en altre temps torrella de senyals, un núvol de coloms havien establert llur domicili: es pentinaven tranquilament, amb el bec, a les espitlleres, darrera les quals els arquers d'altre temps llançaren llurs sagetes. Més enllà, un teixidor matiner estirava, a l'extrem de llargues perxes, les seves madeixes de cànem, pels espiralls d'una torre d'homenatge, per assecar-les a l'aire ras. Vinyaters pujaven el rost. Alguns crits de fusina travessaven el silenci: no devien pas mancar, en aquell bé de Déu de ruïnes.

Al cap d'un quart, si fa no fa, el senyor Furbach i el seu guia arribaren a una llarga rampa en forma d'espiral, empedrada d'uns còdols negres i lluents com a de ferro i vorejada d'un mur alt fins a la mà, la corba del qual arribava fins a la plataforma. Aquella era l'antiga avançada del Brisach-Vell. Al cim de tot d'aquella via, prop de la porta de Gontran l'Avar, el senyor Furbach, tot decantant-se sobre el petit mur, veié al seu davall les innombrables cabanes agraonades fins a la vora del riu, llurs interiors eixides, llurs escales i galeries fetes un podrimener, llurs sostres pallencs, de bardes i de taulons, i llurs xemeneies que treien fum. Les mestresses encenien llur foc a l'atri; els infants, en camisa, anaven i venien per l'interior de les casoies; els homes es ciraven les botes; un gat rodava damunt la teulada més alta; en un corral, a uns dos cents metres, algunes gallines grataven un femer; i, pel sostre esfondrat d'una antiga pallissa hom veia una nierada de conills, amb la gropa en l'aire i la cua en forma de trompeta, escapolint-se cap a l'ombra. Tot això es descobria als esguards, fins en els recons més ombrívols: la vida humana, els costums, els tarannàs, els plaers i les misèries de la família s'hi mostraven sense misteri.

I tanmateix el senyor Furbach, potser per primera vegada, hi trobà misteri en aquelles coses: un sentiment de temença indefinible lliscà al fons de la seva ànima. ¿Venia de la multiplicitat de lligams entre totes aquelles criatures, de la qual no podia fer-se càrrec? ¿Era el sentiment d'una causa eternal presidint el descabdellament d'aquelles existències? ¿Era la bròfega tristesa d'aquells vastos baluards, assistint a llur destrucció obrada per la tasca d'aquest món infinit? Què sé jo! Ell mateix no hauria pogut dir-ho; però li semblava que un altre món coexistia, en certa mena de manera, amb aquest món aparent; que les ombres anaven i venien, així com abans, per llur domini, mentre que per sota s'agitaven la vida, el moviment, l'activitat de la carn. Tingué por i es posà a córrer envers el seu carret. L'airet viu de la plataforma, en eixir del camí retort, dissipà aquestes impressions estranyes. Tot travessant l'esplanada, veié a la seva dreta l'antiga catedral de gres roig, encara inexpugnable damunt la seva base granítica, com en temps de les Creuades; a l'esquerra, algunes modestes cases burgeses bastant polides: una noia donava orella-de-rata a sos ocells, un vell forner de gec cendrós fumava al llindar de la seva botiga; a l'enfront, a l'altre cap de l'esplanada, l'hotel del Schlossgarten feia destacar la blanca façana damunt el fons verdejant d'un parc. Allà van a raure els turistes que van a Friburg de Brisgau. És un d'aquests bons hotels alemanys, senzills, elegants, confortables; dignes, en una paraula, que s'hi estatgi un milord viatger.

El senyor Furbach entrà al vestíbul sonor. Una bonica serventa el vingué a rebre, i féu transportar sos bagatges a una bella cambra del primer pis, on el vell llibrer va rentar-se, va mudar-se la camisa i es va afaitar. En acabat, fresc, amatent i amb bella gana, davallà a la sala gran a pendre el seu cafè amb llet, segons el seu vell costum.

Doncs bé: ja feia una mitja hora que era en aquella sala (una sala alta, esbarjosa, empaperada d'un paper blanc amb ramells de flors, amb el sòl enarenat i obertes damunt l'esplanada les altes finestres, de vidres resplendents), i ja havia acabat el seu desdejuni i es preparava a dar un tomb pels voltants, quan un home alt, de vestit negre, afaitat de fresc i amb el tovalló sobre el braç (el propietari de l'hotel, en una paraula), tot pegant llambregada a les taules cobertes de llurs estovalles adamascades, avançà greument envers el senyor Furbach, tot saludant-lo amb aire ceremoniós, l'esguardà, i féu, sentidora, una exclamació de sorpresa:

-Valga'm Déu!… És possible?… Mon vell senyor!

Després, amb els braços estesos i amb veu colpidora:

-Senyor Furbach, no em reconeixeu?

El vell llibrer, no menys commogut, esguardà aquell home, i al cap d'un instant digué:

-És Nicklausse!

-Sí, Nicklausse!- exclamà el propietari de l'hotel -Sí, sí, sóc jo!… ¡Ah, senyor, si gosés!

El senyor Furbach s'havia aixecat.

-Vaja, no cal que res us empallegui- digué tot somrient: -n'estic content, ben content, Nicklausse, de tornar-vos a veure, en aquesta gran benestança! Abracem-nos, si això us ve de grat.

I s'abraçaren com a vells camarades.

Nicklausse plorava. Les criades havien comparegut. El brau propietari es llançà cap a la porta del fons tot cridant:

-Muller!… Fills meus!… Veniu!… veniu!… Hi ha mon vell senyor! Veniu tot seguit!

I una gerda dona de trenta anys, graciosa i bella, un minyonàs de vuit a nou anys i un altre de més petit, comparegueren.

-És el meu senyor!- cridava Nicklausse. -Senyor Furbach: veu's aquí la meva muller; veu's aquí mons fills!… Ah! si els volguéssiu beneir!

El vell llibrer mai no havia beneït ningú, però abraçà la bella mestressa de bon grat, i als marrecs també. El més petit s'havia posat a plorar, creient que es tractava d'alguna dissort; l'altre, amb els ulls oberts de bat a bat, mirava tot embadalit.

-Ah, senyor!- deia la dona, tota vermella, tota commosa. -¡Quàntes de vegades el meu marit m'ha parlat de vós, de la vostra bondat, de tot el que us deu!

-Sí- interrompé Nicklausse: -mil vegades se m'ha acudit la idea d'escriure-us, senyor; però hauria hagut de dir tantes de coses! hauria calgut explicar-vos… En fi, cal perdonar-me.

-Ah, mon estimat Nicklausse! Us perdono de tot cor- féu l'excel·lent home. -Creieu que n'estic tot joiós de la vostra fortuna, baldament no me l'expliqui.

-Ho sabreu tot!- digué alesbores el propietari de l'hotel. -Aquest vespre… demà… us ho contaré. És el senyor, qui m'ha protegit: a ell ho dec tot!… És gairebé un miracle. Veritat, Fridolina?

La seua muller inclinà el cap.

-Vaja, vaja: ha estat esplèndid- féu el senyor Furbach tornant a asseure's. -¿Em permeteu de passar un o dos dies al vostre hotel, per a rependre coneixença?

-Ah, senyor! Sou a casa vostra!- exclamà Nicklausse. -Us acompanyaré fins a Friburg: us faré veure totes les curiositats del país. Jo mateix vull encaminar-vos.

El sol·lícit daler d'aquella bona gent era una cosa de no dir: el senyor Furbach n'estava enternit fins a les llàgrimes. Tot aquell dia i el següent, Nicklausse li féu els honors de Brissach-Vell i sos voltants. Si us plau per força conduí l'excel·lent home de dalt estant de son seient; i com que Nicklausse era el propietari més ric de la contrada, com que posseïa les més belles vinyes, els pasturatges més grassos del país i tenia diners esmerçats a tot arreu, hom pot judicar quin seria l'astorament de Brissach en veure que menava així el carruatge d'un estranger; el senyor Furbach passà per qualque príncep viatjant d'incògnit. Pel que fa al servei de l'hotel, els bons àpats, el vi, i altres accessoris d'aquesta mena, no cal dir-ne res: era magnífic. El vell llibrer hagué de reconèixer que mai no havia estat tractat més en gran, i no esperava pas sense impaciència l'explicació del miracle, com deia Nicklausse. El somni d'aquell que havia estat son criat, oblidat de qui-sap-lo temps, li tornà aleshores a la memòria, i li semblà l'única explicació possible d'una fortuna tan ràpida.

Finalment, el terç dia, cap a les nou del vespre, després de sopar, els antics senyor i cotxer, tots sols davant algunes velles ampolles de rudesheim, s'esguardaren llarga estona l'un a l'altre amb ulls enternits. Nicklausse anava a començar les seves confidències, quan un criat entrà per desparar la taula.

-Aneu-vos-en al llit, Kasper- li féu ell: -ja ho llevareu demà, tot això. No heu de fer sinó tancar la porta de l'hotel: poseu les baldes.

Quan el criat hagué sortit, Nicklausse, aixecant-se obrí una finestra que donava a l'eixida per renovellar l'aire; i després, venint a asseure's de bell nou, greument, començà en aquests termes:

-Us recordeu, senyor Furbach, del somni que em va fer eixir del vostre servei l'any 1828. Feia molt de temps que aquest somni em perseguia: tan aviat en veia jo mateix tot posant-me a aterrar un mur antic al fons d'una ruïna, com baixava per una escala de cargol, arribava a una mena de portell, i m'aferrava a l'anella d'una llosa que em feia suar sang i aigua.

Aquest somni em feia desgraciat: un cop hi vaig haver alçat la llosa i vaig haver vist el soterrani, el cavaller i el tresor vaig oblidar totes les meves penes. Ja em creia senyor dels diners: em rodava el cap. Em deia: -Nicklausse, Nostre Senyor t'ha escollit per aixecar-te al cim de les honors i de la glòria. La teva àvia Orchel ¡què en serà, de feliç, en veure't tornar al poble en carruatge de quatre cavalls! I els altres (Yeri el vell mestre d'estudi; el sagristà Omacht; tota aquella gent que repetien de dia i de nit que mai no faries res de bo) ¡com badaran els ulls, i amb quin pam de nas es quedaran! He! he! he!

M'imaginava aquestes coses, i d'altres de semblants, que m'estarrufaven el cor de satisfacció i redoblaven el meu desig d'estar en possessió del tresor. Però un cop vaig ésser al carrer Neuhauser amb el fato a l'esquena i el garrot a la mà, un cop es va tractar de pendre el camí del castell, poc creuríeu, senyor Furbach, l'empallegat que em vaig trobar.

M'estava a la cantonada del vostre magatzem, assegut damunt una fita, tot mirant de quin costat bufava el vent. Per una mala astrugància meva, aquell dia no en feia. Tots els penells estaven quiets; els uns girats cap a la dreta i els altres cap a l'esquerra. I tots aquells carrers que es creuaven davant mos ulls semblava que em diguessin: «-És per aquí, que cal passar!» «-Oi no, que és per aquí!».

Què calia fer? De tant de rumiar, la suor em rajava esquena avall. Aleshores, perquè se m'acudissin coses, vaig entrar a pendre un xop a la taverna del Gall rogent, davant de les Voltes. Havia tingut compte d'estrenye'm els diners dins un cinyell de cuiro, sota la brusa, perquè a la taverna del Gall rogent, que és dins una reconada del carreró dels Tres encenalls, hi havia força gent com cal que s'haurien pres el treball de descarregar-me'n.

La sala estreta i baixa, il·luminada al fons per dos espiralls reixencs que donaven a l'eixida, era tota plena de fum. Les bruses, els capells abonyegats, les gorres gastades, es passejaven per allà dins com a ombres; i de tant en tant, en mig d'aquell núvol, hi brillava una cerilla: un nas tot roig, amb els ulls baixos i el llavi inferior penjant, s'il·luminava; després tot tornava a esdevenir gris.

La taverna brunzia com un tambor.

Vaig asseure'm a un recó amb el garrot entre els genolls, i un canet que sobreexia al meu davant; i fins que va ser nit closa vaig romandre així, bocabadat, amb els ulls d'allò més oberts, tot veient el meu castell que em semblava pintat a la paret.

Cap a les vuit vaig tenir fam; vaig demanar un knapwurst i un altre canet. Van encendre el quinquer, i dues o tres hores després vaig despertar-me com si fos d'un sòn. Fox, el taberner, era al davant meu i em deia:

-És a tres kreutzer la nit: podeu pujar.

Vaig seguir una candela que em conduí a les golfes. Allí hi havia una màrfega a terra, i al damunt, la biga mestra acabatall de la teulada. Sentia dos homes pets que rondinaven al recambró veí, dient que un hom no hi podia estar dret. Jo mateix m'estava acalat sota el sostre, amb el cap contra les teules.

En tota aquella nit no vaig poder clucar l'ull, tant per temença que em robessin com per efecte del meu somni i pel desig de posar-me en camí, sense saber on anar.

A les quatre, el vidre encastat al sostre començà de grisejar. Els altres recambrons de la golfa roncaven com a caixes d'orgue. Vaig baixar l'escala i vaig escapolir-me envers el carrer. Tot corrent, vaig palpar-me més de cent vegades el cinyell. Clarejava més i més. Algunes criades venien a dar llur cop d'escombra a les voreres del carrer. Dos o tres watchmann, amb el bastó sota el braç, es passejaven pels carrers, encara deserts. Jo allargava el pas, respirant l'aire amb tot el pit; i ja, darrera la porta de Stuttgard, se'm feien albiradors els arbres del camp, quan se'm va acudir la idea que m'havia oblidat de pagar el meu estatge. No es tractava sinó de tres miserables kreutzer, i Fox era prou el més gran bergant de Munic, a casa del qual anava a raure tota la bretolada de la ciutat; però la idea que un home com aquell em pogués pendre per un dels seus em va aturar tot seguit.

He sentit dir una mala fi de vegades, senyor Furbach, que la virtut és recompensada i el crim castigat, en aquesta vall de llàgrimes: malastruc que sóc, de tant de veure el contrari, no ho crec gens ni mica. Més aviat caldria dir que, del moment que un hom està sota la protecció dels éssers invisibles, tot ço que fa, que sigui per coratge o per covardia, i fins i tot sense voler-ho, li reïx. A un home pot recar-li que veritables lladregots gaudeixin tot sovint, semblants avinenteses; però què hi fa!: si la gent com cal fos sempre feliç, tothom voldria ser com cal per trepelleria, i Nostre Senyor no ho ha pas volgut.

En fi, jo que torno al Gall rogent tot maleïnt la mala astrugància. Fox es començava d'afeitar davant un tros de vidre posat a la repisa de la llar. Quan va sentir que li deia que tornava a pagar-li els seus tres kreutzer, el bon home em va mirar arrufant les celles, com si hagués sospitat que en allò hi havia algun truc diabòlic. Però, ben mirat, després d'haver-se eixugat la barba, va parar-me la mà, tot pensant que tres kreutzer sempre fan de bon pendre. Una criadassa de galtes inflades que en aquell moment eixugava les taules, no semblava menys astorada que ell.

Anava a retirar-me quan mos ulls toparen, per atzar, una renglera de quadrets d'allò més fumats, penjats al voltant de la sala. Hom havia obert les finestres per renovellar l'aire, i hi havia una mica més de claror que no pas el dia abans; però això no vol pas dir que la sala no fos encara molt ombrívola. D'aleshores ençà he pensat tot sovint que en certs moments els ulls il·luminen allò que miren: és com una llum interior que ens avisa que hi parem esment. Sigui el que sigui, ja tenia els peus a l'eixida, quan la vista d'aquells quadrets em va fer tornar. Eren gravats que representaven paisatges de les vores del Rin; gravats que tenien una centúria, negres, coberts de taquetes de mosques. Doncs bé (cosa estranya!): d'una llambregada els vaig veure tots, i, dins la colla, vaig reconèixer el de les ruïnes que havia vist en somni. Vaig esblaimar-me tot: va caldre'm un instant per a poder muntar al banc i mirar la cosa de més a la vora. Al cap d'un minut ja no em restava cap dubte: les tres torres del davant, el poble a sota, el riu uns cents metres més enllà, tot hi era! Vaig llegir al peu, en velles lletres alemanyes: «Vistes del Rin. -Brisach». I en un recó: «Frederich sculpsit 1728». Feia cent anys justos.

El taverner m'observava.

-Ah! ah!- va fer. -Us mireu Brisach! És la meva terra. ¡Els francesos van cremar la ciutat, els canalles!

Vaig davallar del banc i vaig preguntar:

-Sou de Brisach?

-No; sóc de Mulhausen, a unes quantes llegües d'allí. Un país de primera: a les bones anyades hi beuen el vi a dos kreutzer el litre.

-Què hi ha molt d'aquí a allà?

-Unes cent llegües. Un hom diria que teniu la pensada de fer-hi cap.

-Ja podria ser.

Vaig eixir; i ell, avançant cap al llindar de la taverna, va cridar-me, amb un to sorneguer:

-Ei! Escolteu! Abans d'anar-vos-en a Mulhausen, rumieu: ¿no em deuríeu pas alguna altra cosa?

No vaig respondre: ja feia via cap a Brisach. Veia allà baix, al fons del soterrani ombrívol, aquella maina d'or. Jo hi bracejava; ja en prenia a grosses embostes i el deixava caure: feien un so opac i unes rialletes que em daven esgarrifors al moll de l'os.

Veu's aquí, senyor Furbach, com va ésser que, en acabat d'haver pres comiat de Munic, arribés sortosament a Brisach Vell. Era el 3 d'octubre de 1828: me'n recordaré tota la vida. Aquell dia jo havia començat de caminar molt de matí. Cap a les nou del vespre vaig destriar les primeres cases del poble. Daven l'aigua per l'amor de Déu: el meu capell, la meva brusa la meva camisa, estaven amarats fins a la pell. Un ventet geliu de les geleres de la Suïssa em feia petar de dents. Encara em sembla de sentir com la pluja queia, i el vent bufava, i bruelava el Rin. Més d'un llum s'havia apagat a Brisach Vell. Una vella va assenyalar-me'n l'hostal del Schlossgarten, al cim de la costa. Vaig trobar, finalment, la rampa. Vaig pujar a les palpentes, tot dient: -Déu meu!… Déu meu!… Si no vols que s'escaiguin aquí les meves acaballes, si vols complir envers un pobre diable com jo la quarta part de les teves promeses divinals, vina a dar-me ajut!

Tammateix, però, l'aigua clapotejava; el fullam, a l'altra banda del talús, tremolava de mala manera; i el ventet xiulava més i més a mesura que jo pujava.

I vet aquí que feia vint minuts que anava així, a les palpentes, per aquella gran escala de cargol, amb el perill d'estimbar-me a cada pas, quan al meu davant, dins la tenebror, va avançar a pleret una llanterna: degotava de la pluja, i enjegava fulgurances sobre el mur antic.

-Ei! Qui hi ha, aquí?- va fer una veu trencada.

-Un viatger que puja al Schlossgarten- vaig respondre.

-Ah! bé: ja ho veurem.

I el llum, tot vacil·lant, tot ensopegant, es va acostar.

Al damunt d'ell avançava una cara esblaimada, de nas camús, de galtes buides i grisenques, cofada d'una vella gorra de pell de marta, de la qual no restava sinó el cuiro. Un braç llarg, descarnat, aixecà la llanterna fins a l'altura del meu capell: l'home i jo vam mirar-nos en silenci per espai d'alguns segons. Tenia els ulls d'una color grisa clara, com un gat; les celles i la barba d'un blanc brut; portava una casaca de pell de cabra i pantalons de tela cendrosa. Era el vell cordaire Zulpick, un ésser ben estrany, que vivia tot sol dins el seu soterrani, al peu de la torre de Gontran l'Avar. Després d'haver trenat les seves cordes, tot el sant dia, en el corriol dels Boixos, darrera l'església de Sant Esteve, sense respondre mai als vianants que li daven el bon dia, si no era amb una inclinació silenciosa del cap; tornava a entrar dins el seu soterrani, tot cantussejant amb veu de nas cançons del temps de l'emperador Barba-roja, i es preparava ell mateix el sopar. Després, amb els dos colzes damunt el caire del seu espirall, mirava el Rin, l'Alsàcia, els cims de la Suïssa, hores i més hores. També de vegades hom el trobava de nit, passejant-se entre les ruïnes; i alguna vegada, però molt de tard en tard, davallava a beure kirschenwasser, amb els mariners i els raiers, a la taverna de mestre Korb, damunt el moll i davant del pont. Aleshores parlava dels temps antics i contava històries a aquella bona gent, i ells es deien: -¿Com diable sap aquestes coses, el vell Zulpick, ell que en tota sa vida no ha fet sinó trenar cordes?

Zulpick no mancava mai a l'ofici, els diumenges; però, amb una vanitat d'allò més singular, es plantava altívolament al chor, a l'indret dels ducs de l'antigor. I (cosa colpidora!), els habitants de Brisach ho trobaven natural, això, de part del vell cordaire; ells, que ho haurien condemnat en qualsevol altre.

Aquell era l'home de la llanterna.

Va mirar-me força temps a través de la pluja, que ratllava l'aire, i a desgrat de la impaciència que jo anava sentint.

Finalment, va dir-me en un to eixut:

-Veu's aquí el vostre camí!

I, amb l'esquena jupa i el posat somniós, va continuar el seu camí, cap a la taverna de mestre Korb, tot murmurant paraules confoses.

Ara jo, volent aprofitar-me de les darreres fulgurances de la llanterna, vaig enfilar-me ràpidament al planiol, on se'm va mostrar un llum a frec a frec de terra. Era el del Schlossgarten. Una serventa vetllava encara. Vaig atènyer la porta de l'hostal, vaig trucar, van obrir-me, i la veu de Katel exclamà:

-Ah. Déu meu!… ¡Quin temps per a anar pel món!… quin temps!…
Entreu, entreu!…

Vaig entrar al vestíbul, i aleshores havent-me mirat, ella em va dir:

-Us caldria, d'allò més, de canviar-vos; i no sou pas ric, pel que veig. Però seguiu-me a la cuina: beureu una bella glopada i menjareu un mos per l'amor de Déu. Jo faré per manera de trobar-vos una camisa vella, i en acabat tindreu un bon llit.

Així va parlar aquella excel·lent criatura, i jo vaig regraciar-la amb tota l'ànima.

Un cop assegut a un recó de la llar, vaig sopar com un veritable llop. Katel aixecava les mans al cel, tot mirant-me, meravellada. Quan vaig haver acabat, va menar-me a una cambra de servent, on jo, havent-me despullat, no vaig trigar a adormir-me sota la protecció del Senyor.

Poc pensava aleshores que dormia sota el sostre d'una casa que temps a venir seria meva! Qui les pot preveure semblants coses? ¿Què són, els homes, sense la protecció dels éssers invisibles? I, amb aquesta protecció, ¿què cosa hi ha que no puguin esperar? Però aleshores aquests pensaments n'eren lluny, del meu cor.

L'endemà, havent-me despertat cap a les set, vaig sentir el fullam com tremolava a la part de fora. Havent mirat de la meva finestra estant, que donava al parc del Schlossgarten, vaig veure com els grans plàtans deixaven caure d'una a una llurs fulles mortes pels viaranys deserts, i com la boira estenia el seu nuvolar grisenc damunt el Rin. Els meus vestits eren humits encara: vaig posar-me'ls, però, i Katel em presentà, alguns moments després, al vell Miquel Durlach, el propietari de l'establiment, un vell de vuitanta anys, amb la cara solcada d'innombrables arrugues i les parpelles balderes. Duia un gec de vellut castany amb botons d'argent, les calces de drap blau, les mitges de seda negra, les sabates rodones i amb grans fermallS de coure, com en el temps antic; i estava assegut, amb les cames creuades, a un recó de l'estufa de faiança de la sala gran.

En demanar-li jo treball (perquè havia pres el determini de romandre a Brisach Vell), ell, un cop em va haver mirat alguns instants, va voler veure la meva llibreta; i va començar de llegir-la greument, amb les grosses ulleres plantades damunt son nas blau, semblant a un bec de corb. De tant en tant decantava el cap i murmurava:

-Bé… bé…

Al capdavall, aixecant els ulls, va dir-me, amb un somriure benvolent:

-Podeu romandre aquí, Nicklausse ; hi estareu en el lloc de Kasper, que se n'ha d'anar demà passat a trobar el seu regiment. Anireu a veure, al matí i al vespre, al moll, si hi ha viatgers i portareu llur bagatge. Us dono sis florins cada mes, l'estatge i el manteniment; la generositat dels viatgers us ho doblarà: i més tard mirarem de millorar-vos si estem contents de vós. Us convé?

Vaig acceptar de tot cor, havent resolt, com us he dit suara de romandre a Brisach Vell. Però el que va confimar-me encara més en aquesta resolució fou l'arribada de la senyoreta Fridolina Durlach, que, amb els seus ullassos blaus i el somriure tan dolç, es va fer mestressa de la meva ànima. Igual com havia vist Fridolina, fresca, somrient, amb sos bells cabells d'un ros cendrós, caient en llargues trenes damunt el seu coll blanc com la neu, el cos graciós, les mans una mica grasses i rodanxones la veu amorosa: igual com l'havia vista en el meu somni, tot just de vint anys, i ja sospirant, com totes les noies, per l'hora sortosa del casament; així vaig tornar-la a veure aleshores.

I jo, tanmateix, senyor Furbach, tot pensant quina cosa era, pobre criat vestit d'una brusa cendrosa, arrossegant cada vespre el carret com un animal de càrrega, capjup, panteixant i trist, no me la gosava pas creure la promesa dels esperits invisibles; no gosava pas dir-me: -Veu's aquí la teva promesa, la destinada per a tu! -No: poc gosava d'aturar-m'hi en aquesta idea. ¡Me'n tornava tot vermell, en tremolava, m'acusava de follia: veia Fridolina tan bella, i jo tan despullat de tot!

A desgrat d'això, Fridolina d'ençà de la meva arribada al Schlossgarten, m'havia posat afecte, o, més ben dit, em mirava amb commiseració. Tot sovint, al vespre, a la cuina, després de la tasca feixuga del dia, quan reposava tot atuït vora la llar, amb les mans creuades sobre els genolls i l'esguard somniós, ella entrava furtivament com una fada, i, mentre Katel girava l'esquena i rentava la vaixella, em mirava tot sovint i murmurava baix, baixet:

-Esteu ben cansat: oi, Nicklausse? Ha fet tan mal temps, avui! Aquest gran xàfec us ha tot amarat. Feu una feina ben feixuga (tot sovint hi penso), sí, ben feixuga! Però tingueu una mica de paciència, mon bon Nicklausse, una mica de paciència. Quan hi haurà un altre lloc vacant a l'hostal, serà per a vós. No sou fet per arrossegar el carretó: cal un home més fort, més aspre, que no pas vós.

I, tot parlant, en mirava amb uns ulls tan dolços, tan compassius, que mon cor se n'estremia, mos ulls s'omplien de llàgrimes: hauria Volgut tirar-me a sos peus, agafar les seves manones amb les meves, i acostar-hi els meus llavis tot sanglotant. Només el respecte em feia contenir. Però el que és dir-li: -Us estimo!- mai… mai no hauria gosat.

En aquell moment Nicklausse suspengué la seva narració: l'emoció l'ofegava. El mateix vell Furbach se sentia tot enternit: veia com el brau minyó plorava davant aquelles recordances. Aitals sanglots de felicitat el commovien fins a les entranyes, però no trobava una paraula a dir.

Al cap d'alguns moments, una mica calmada l'emoció de Nicklausse, ell prosseguí:

-Prou compreneu, senyor Furbach, que durant aquell hivern de 1828, que fou molt llarg i molt cru, la meva idea fixa no em deixà mai. Imagineu-vos un pobre diable, amb la corretja al coll, arrossegant el carret, de dia i de nit dins d'aquell immens cargol, que sembla no acabar mai més de les vores del Rin fins a la plataforma. Ja la coneixeu aquesta pujada, on regolfen tots els vents de l'Alsàcia i de la Suïssa. ¡Quantes vegades, a mitja costa, m'he aturat mirant les vastes ruïnes, les negres barraques de sota, i tot dient: -El tresor és al mig de tot això… en algun indret… no sé on… però hi és! Si el descobrís, en lloc d'anar amb la cara fuetejada per la pluja, els peus dintre el fang i la corda a l'esquena, tindria un bon escalf, estaria assegut davant una bona taula, beuria bon vi, i escoltaria el vent, la pluja, la calamarsa, desfermant-se a fora, tot regraciant Déu de les seves bondats. I a més… i a més… veuria una dolça cara que em somriuria!

Aquests pensaments em posaven tot febrosenc; mos ulls foradaven les parets; sondejava amb l'esguard totes les profunditats de l'abisme; furgava al peu de cada torre, en calculava l'espessedat a vora del cim.

-Ah!- exclamava. -Jo ho trobaré!… Ho trobaré!… Cal que ho trobi!

Una mena d'estranya atracció portava sempre mon esguard a la torre de l'homenatge de Gontran l'Avar, encarada a la costa. És una alta fàbrica, coronada de feixucs marlets que sobreïxen en relleu pel costat d'Hunevir. La torre de l'homenatge de Rodolf s'aixeca ben a la vora. Entre totes dues devallava el pont llevadís de la plaça. Aquestes dues torres formaven, en certa manera, la brancalada de la porta colossal.

Una circumstància, sobretot, em lligava a la torre de Gontran; i és que a mig camí de la seva alçada, damunt una gran pedra polida, hi ha esculpida una creu, amb un capell de ferro al damunt i les dues manoples clavades al lloc de les mans del Crist.

No heu pas oblidat, senyor Furbach, la creueta que sempre duia al damunt i que us vaig mostrar el dia que vaig pendre comiat de vós. Aquella creu em semblava pareguda a la de la torre de Gontran: eren el mateix capell de ferro, les mateixes manoples; i, a més, en passant vora la torre (cosa inconcebible!), cada vegada m'esgarrifava de cap a peus, em sentia envaït per una força estranya, la por em colpia, i, a desgrat de mon desig de penetrar aquest misteri, l'esglai de la mort em feia fugir.

Un cop tornava a entrar a la cambra, al vespre, em tractava de covard i em prometia de tenir més coratge l'endemà; però la idea de trobar-me encarat amb éssers d'un món inconegut trabucava sempre les meves resolucions abrivades.

Altrament, al peu d'aquesta famosa torre, a l'antic soterrani de la sala d'armes, vivia el vell cordaire Zulpick, qui, d'ençà de la meva arribada a Brisack, espiava les meves fetes i passes.

Què em volia, aquell home? ¿Sospitava mos projectes? Estaria posseït dels mateixos instints? ¿Tenia indicis? No podia fer-me escàpol d'una vaga aprehensió en veure'l: evidentment, entre Zulpick i jo existia algun interès. ¿De quina mena era, aquest interès? Ho ignorava, i romania en guàrdia.

Feia, doncs, tres mesos que arrossegava el carretó sense gosar de pendre una resolució sòlida. El descoratjament em venia: em semblava, de vegades, que l'esperit de les tenebres han volgut riure's de la meva credulitat; cada nit tornava a entrar al Schlossgarten amb una tristesa de no dir. Katel i Fridolina em demanaven endebades la causa de la meva tristor, i endebades em prometien millor sort: m'aprimava visiblement.

L'hivern havia arribat. El fred era excessiu, sobretot les nits clares, llavors que omple el cel l'eixam de l'estelada, i la lluna brillant dibuixa damunt la neu les ombres dels arbres altívols amb llurs mil branques entrelligades.

En aquell temps encara no existien els vaixells de vapor: grossos vaixells de vela feien el servei. Arribaven a les vuit, les nou, les deu, les onze, tot sovint a mitja nit, segons el vent fos més o menys favorable. Calia esperar-los al moll, en mig dels embalums. La neu queia lentament, i em cobria com a un bloc de pedra. I després, un cop havia passat el vaixell, tornava tot sovint sense bagatges, perquè a l'hivern els viatgers són escassos.

Un vespre d'hivern tornava a pujar d'allò més trist. Com que havia caigut molta neu, el meu carretó no feia soroll. Arribo a mitja costa, i m'aturo, amb els colzes damunt el muret, a mon lloc habitual, per mirar la torre de Gontran. El temps s'havia aclarit de bell nou. Al damunt meu el poble dormia, i els arbres coberts de gebre i de neu lluïen sota la llum de la lluna. Molta d'estona vaig mirar les teulades blanques, les eixidetes negres, amb llurs càvecs, llurs pales, llurs rasclets, llurs arades, llurs gavelles de palla penjades als coberts, llurs espiralls, on la neu s'havia amuntegat. Ni una fressa no muntava, ni un sospir; i jo em deia: -Dormen. No els en cal, de tresor!… Déu meu! On anem a raure? Per ventura cal, d'ésser ric? ¿Per ventura els rics no moren com els pobres? ¿Per ventura no poden, els pobres, viure, estimar la dona i els infants, escalfar-se al sol quan fa bon temps, i a la vora del foc quan fa fred, com els rics?… ¿Tenen cap necessitat de beure bon vi cada dia, per a ésser feliços?… I, un cop tota la gent s'ha arrossegat alguns dies damunt la terra, veient el cel, els estels, la lluna, el riu blavís, la verdor dels camps i les boscúries, collint alguns fruits al llarg de les arbúcies, trepitjant els raïms, dient a la que estimen: -¡Ets la dona més bella, més dolça, més tendra, de totes les dones!… T'estimaré tota la vida-, i fent saltar llurs infantons entre llurs mans, besant-los, rient de llurs refilets; quan han fet tot això (les coses que són la felicitat, la pobra felicitat d'aquest món); bé, ¿què no devallen tots, els uns darrera els altres, amb vestit blanc o amb parracs, amb capell de plomes o el cap nuu, a la mateixa caverna ombrívola d'on un hom no torna mai i on un hom no sap què li passa? ¿Calen tresors, doncs, Nicklausse, per a tot això? Cavil·la i calma el teu esperit. Torna al teu poblet, conrea ton polit camp, el camp de la teva àvia; casa't amb Gredel, Cristina o Lotchen, una mossa cepada i alegroia, si et plau; una de magra, un poc melangiosa, si hi tens més tirada… (Déu meu! No en manquen pas!). Segueix l'exemple del teu pare: vés a missa, escolta el senyor rector; i, quan caldrà pendre el camí que han seguit els altres, hom et beneirà, i d'aquí cent anys seràs un d'aquells de la vellura, d'aquella brava gent dels quals hom desenterra els ossos amb respecte i dels quals hom diu: -Ah! En aquell temps la gent era de bella mena!…

Així somiejava, decantat damunt el mur, tot admirant el silenci del poble, dels estels, de la lluna i de les ruïnes, i portant el dol del meu tresor, que no podia haver.

Però, quan feia uns quants minuts que hi era, de cop i volta, al davant meu, cent metres més amunt, a la plataforma, quelcom es bellugà, i després un cap avançà a pleret i estengué una mirada damunt el riu, damunt el moll i, en acabat, rampa avall.

Jo m'havia ajupit. La meva carreta vora del mur, desapareixia darrera la recolzada.

Era Zulpick. Duia la testa nua, i com que la lluna resplendia en tot son esclat, vaig veure, tot i la distància, que el vell cordaire era animat d'alguna idea estranya: ses galtes esblanqueïdes eren totes estirades; sos ullassos arrecerats sota les celles blanques, fulguraven; i, tanmateix, semblava tranquil. Després d'haver mirat una bella estona, va cobrir-se el cap amb sa vella gorra de marta (s'havia descobert per espiar); i després el vaig veure com davallava pel ràpid caminal que va de cap a cap de la torre de Rodolf, i es perdia bentost entre els baluards.

¿Què hi anava a fer, al mig de les ruïnes, en aquella hora? Tot seguit se m'acudí la idea que hi anava a cercar el tresor; i jo, adés tan tranquil, vaig sentir que una mena de sang m'encenia la cara. Vaig passar-me la corretja a l'esquena, i vaig posar-me a córrer amb tota l'empenta que podia. Les rodes, damunt la neu, no feien ni la més petita fressa. En pocs minuts vaig estar sota el cobert del Schlossgarten. Vaig agafar un càvec, i vaig tornar, sempre corrent, a seguir la pista del vell cordaire. Al cap d'un quart era al fossat, jo, encalçant-lo dins la neu. Corria tan de pressa, que, de cop i volta, a la girada d'un munt de ruïnes em vaig topar de nassos amb Zulpick, qui portava un enorme alçaprem i em mirà de fit a fit, tot estrenyent amb les dues mans la seva barrassa de ferro. No es bellugava pas més que una estàtua, i tenia en son posat quelcom d'altívol que m'estranyà. Hom hauria dit que era un vell cavaller. Jo panteixava; estava tot sorprés. Vaig refer-me, però, ben prest, i vaig dir-li:

-Bona nit, senyor Zulpick. Com anem? Fa una mica de fresca.

Al mateix temps la vella catedral de Sant Esteve sonà la mitja nit, i cada cop de son timbre, greu i solemnial, ressonava en el baluard. Al darrer cop, Zulpick, que no reia, em digué:

-Què hi véns a fer, aquí?

-Vès!- vaig respondre-li, tot empallegat. -Vinc a fer-hi el que vós hi fareu.

Aleshores, ell, amb greu entonació, va exclamar:

-¿Quin dret hi tens, a pretendre el tresor de Gontran l'Avar?

-Ah, eh!- vaig fer. -Sembla que sapigueu…

El cor em bategava fortament.

-Sí, t'he endevinat. T'esperava!

-M'esperàveu?

Però, sense respondre'm afegí:

-Amb quin dret hi pretens quelcom, aquí?

-Doncs… i vós, mestre Zulpick? Si hi ha un tresor ¿per què havia d'ésser més aviat vostre que no pas meu?

-Jo, és diferent, ben diferent- digué: -fa cinquanta anys que cerco el que em pertany.

I, tot posant-se la mà al pit amb posat convençut:

-Aquest tresor és meu. L'he guanyat pagant-lo amb sang, i fa vuit segles que n'estic privat.

Vaig creure, aleshores, que era foll; però ell endevinant el meu pensament, digué:

-No en sóc pas de boig. Ensenya'm els meus cabals, ja que una inspiració del Cel t'il·lumina, i te'n daré una bella part.

Erem al peu de la torre de Rodolf, i el vell cordaire havia provat de despendre'n una pedra. Una colla d'altres blocs ja eren amuntegats per allà a la vora.

-No sap el lloc- vaig dir-me. -El tresor no és pas aquí: n'estic segur. Deu ser dins la torre de Gontran l'Avar.

I, sense respondre a la seva pregunta, vaig dir-li:

-Que no us manqui el delit, mestre Zulpick: ja en tornarem a parlar més tard, d'això.

I vaig seguir de bell nou el camí que porta al planiol. Mentre corria, vaig posar-me a pensar que hom no podia entrar dins la torre de Gontran sinó pel soterrani que Zulpick habitava; i, tot girant-me, vaig cridar-li:

-En tornarem a parlar demà.

-Bé!- va fer amb veu forta.

A qui sap la distància, em seguia, decantada la testa, amb aire atuït.

Alguns instants més tard era a la meva cambra, i em ficava al llit amb un sentiment d'esperança i d'ardidesa que no havia experimentat de molt de temps a aquella part.

Aquella nit, el meu somni, que de dia en dia s'havia anat esblaimant, tornà amb una grandesa aplanadora. Ja no fou solament el cavaller estès damunt la creu de bronze, el que vaig veure: era tota una història estranya i enorme, que es descabdellava lentament sota mos ulls. L'antiga catedral de Sant Esteve ressonava: ses feixugues pedres rogenques, ses arcades, ses voltes i ses agulles en tremolaven, gairebé, damunt llurs fonaments granitics. Una gentada immensa, tota vestida de drap d'or i de pedreries, clergues i senyors, omplien de gom a gom la plataforma de Brisach Vell; però no pas el Brisach d'avui en dia, amb ses ruïnes i ses cabanes, sinó el Brisach cobert d'alts edificis amuntegats fins als núvols. A cada interstici de sos amples marlets hi havia, dret, un home d'armes, amb els ulls girats cap a la plana blavenca; i en tota la llargada de la rampa, fins a la vora del Rin, hi havia una renglera de piques lluents, d'alabardes, de partesanes, que adreçaven al cel llurs fulgurances, a guisa de miralls. I els corsers peuejaven dins la rampa pregona, sota les portes ombrívoles. Remors immenses pujaven de la plana. De cop i volta, transportat damunt una torre, vaig veure lluny, ben lluny, avançar damunt el riu un gran vaixell, tot cobert d'un vel negre amb una creu blanca, tota gran, al mig. Cada cop que una campana tocava a morts, el seu plany ressonava de l'una torre a l'altra, i els ecos el prolongaven fins a la fondària dels baluards. Vaig compendre que un gran personatge, un príncep, un emperador, havia mort; i, com que tothom s'agenollava, vaig voler-me agenollar igualment. Però de cop i volta va desaparèixer tot. Sens dubte m'havia girat dins el meu llit. Un silenci de mort va seguir a tota aquella fressa.

Aleshores vaig tornar-me a trobar en el meu soterrani, tot mirant per una espitllera. Al davant hi havia el pont llevadís, la torre de Rodolf, i damunt el pont una sentinella; i vaig dir-me; -No t'ha pas enganyat, Nicklausse: aquesta és ben bé la torra de Gontran l'Avar, i el vell duc és aquí.- I, tot girant-me, vaig veure la tomba i el vell duc. No era pas un esquelet: era un mort revestit d'un mantell blau sembrat d'estels i d'àguiles de dos caps brodades amb argent. Vaig decantar-m'hi… vaig esguardar aquells agençaments amb èxtasi. El mantell, l'espasa, la corona i l'esbarjosa copa guspirejaven a la llum d'un estel que parpellejava dins el buit de l'espitllera. Mentre jo m'esmerçava a rumiar la felicitat de posseir aquelles riqueses, el vell duc obria els ulls lentament, i va mirar-me amb un posat tot greu.

-Sou vós, Nicklausse?- em va dir, sense que ni un muscle de la seva llarga cara s'estremís. -Fa qui-sap-lo temps que la gent m'oblida dins aquest soterrani: sigueu ben arribat. Asseieu-vos damunt el caire de la meva tomba: és feixuga i no caurà pas.

M'allargava 1a mà, i no vaig poder negar-me a pendre-la.

-Déu del Cel, que n'és, de freda, la mà dels morts!- vaig dir-me, amb una esgarrifança.

I en aquell mateix instant vaig despertar-me. Tenia el meu candeler damunt la taula de nit, i era el fred d'aquest candeler el que m'havia desvetllat. Els petits vidres de la meva finestra eren tots blancs de la gebrada.

Tota la resta de la nit no vaig fer altra cosa que repassar el meu somni.

No me'n restaven a la memòria sinó les circumstàncies més assenyalades; però aviat havia de recordar-lo tot sencer, a mesura que els objectes reals me'n retraurien els menors detalls.

Em va caldre de tenir paciència encara, tot aquell dia fins al vespre. Quan me n'anava al moll, a les sis, amb el meu carretó, vaig avisar al vell Zulpick que estaria de retorn cap a les vuit o les nou, i que aleshores podríem fer una conversa. Em va respondre amb una inclinació de cap, tot assenyalant-me l'entrada del seu soterrani.

A les nou va passar el vaixell: cap a les deu feia el meu viatge de retorn. Després d'haver posat la meva carreta sota el cobert, vaig anar-me'n cap a la torre de Gontran. Zulpick m'esperava. Davallàrem en silenci, i d'aquell moment endavant vaig estar convençut que l'instant del nostre gran descobriment s'acostava perquè, tot baixant l'escala, vaig recordar-me que ja l'havia recorreguda en el meu somni; però no en vaig dir cap paraula. Un cop arribat a baix del soterrani, tots els meus dubtes, si encara me n'haguessin restat, s'haurien esvaït: coneixia aquell indret, aquella volta baixa, aquells murs antics, aquella taula d'avet recolzada contra l'espitllera, aquells quatre vidres rodons esquerdats, aquell jaç, aquells munts de corda enrotllats en un recó. Tot ho havia vist, el que hi havia a l'estatge de mestre Zulpick, com si fos un tertulià del seu catau; i ja assenyalava amb l'esguard la llosa que caldria aixecar si arribàvem a entendre'ns.

Una làmpara de llauna brillava damunt la teulada. El vell cordaire s'havia assegut sense compliments damunt l'única cadira del cau que tingués seient, encara que atrotinat, i m'indicà amb el dit un bagul, on vaig asseure'm. Zulpick, amb el seu crani calb, els dos encenalls de cabell que li restaven al volt de les orelles, el nas camús, els ulls lluents i el mentó punxegut, tenia el posat inquiet, encaparrat. M'observava amb ulls ombrívols, i aquests van ésser els primers mots que em digué:

-El tresor és meu: no estic perquè em robin. És meu: l'he guanyat!
No sóc dels que sofreixen lladregueries: ho sents?

-Bé està- vaig respondre, tot aixecant-me: -ja que és vostre, serveu-lo.

I vaig dar una passa per retirar-me.

Ell, aixecant-se i agafant-me pel braç amb un accionat violent, petant de dents, va dir-me:

-Escolta: quant vols?

-Vull la meitat.

-La meitat!- va fer. -És abominable! És un robatori!

-Bé, doncs: serveu-ho tot.

I vaig pujar el primer graó.

Aleshores, arrencant-me gairebé la cua del casacot, va udolar:

-No ets assabentat de res… de res! ¡Vols provar-me, estemordir-me!
Prou que ho trobaré tot sol!

-Doncs per què em reteniu?

-Vaja, seu- va fer amb una rialla burleta tota estranya. -Vejam: ja que n'ets assabentat… què hi ha, dins el tresor?

Vaig tornar a asseure'm.

-Primerament hi ha la corona de sis branques, d'or, amb quatre diamants molt grans a cada branca, i la creu al damunt.

-Sí… això hi és.

-I després hi ha l'espasa, l'espasa formidable, d'agafall d'or.

-És veritat!

-I la copa d'or, amb perles blanques, rogenques i grogues.

-Sí… sí… tot això hi és! M'en recordo: la meva espasa, la meva corona. Han estat deixades: així ho he volgut; però vull tornar-les a tenir.

-Ah!- vaig fer jo, furiós d'un egoisme com aquell -si voleu servar-ho tot… per ma fe, jo m'esquitllo.

I vaig anar-me'n indignat.

Però ell, saltant-me encara altra vegada al braç, va exclamar:
-Podríem entendre'ns pel que fa a la resta. Hi ha or: veritat?

-Sí: la tomba és plena de peces d'or.

En oir aquestes paraules, la cara se li va fer tota verda, i va dir:

-Jo servo l'or! Tu tindràs l'argent.

-Si no n'hi ha pas d'argent!- vaig cridar. -I, d'altra banda, encara que n'hi hagués, no en voldria: sabeu?

El vell, dessenyat amb to ferotge, va començar, aleshores, de voler suplicar-me, de voler enternir-me. Però era ben palès que hauria assajat d'escanyar-me si hagués reparat que era el més fort i no hagués tingut necessitat de mi.

-Vejam- deia: -escolta'm, Nicklausse. Ets un brau minyó; no vols pas robar-me. Et dic que aquest tresor em pertany: fa cinquanta anys que el cerco. Em recordo d'haver-lo guanyat fa qui-sap-lo temps… moltíssim de temps! Veritat que no puc gaudir-lo amb la vista; però és igual, essent meu com és.

-Doncs bé: ja que és vostre, deixeu-me estar en nom de Déu.

-El descolgaràs!- udolà ell, tot saltant damunt una destral.

Per sort, jo tenia a l'abast de la mà un gros garrot amb punta de ferro; perquè massa havia cregut que la cosa podia pendre mal carès. Vaig posar-me en guàrdia, tot dient-li, fredament:

-Mestre, he vingut a casa vostra com a amic, i vós voleu assessinar-me. Però aneu amb compte: al més petit moviment que fareu us badaré el cap.

Va fer-se'n càrrec; i, després d'haver-me observat un segon per espiar els meus moviments i sospesar si ell seria el més fort, deixà estar la seva destral, i va dir-me, en veu baixa:

-Vols la meitat?

-Sí.

-Quina meitat? L'or?… l'espasa?… ¿la corona?… Què?… què?…
Parla d'una vegada!

-Farem dues parts, i la sort decidirà. Cal que les dues parts siguin iguals.

Va rumiar un instant, i va dir:

-Accepto! Cal que accepti. Però em robes: que en caigui el pes damunt la teva ànima! Així t'escanyés el diable!… Cal que accepti.

-Està entès?

-No t'he dit que accepto?…

-Sí, però ara jureu-m'ho damunt aquesta creu.

Aleshores vaig treure'm la meva creueta de bronze. Tot veient-la, va semblar que sos ulls s'enterbolien.

-D'on t'ha vingut, això?

-Què se us en dóna? Jureu.

-Bé: juro… que et deixaré la meitat.

-Parts iguals, i com vulgui la sort.

-Sí.

-Perfectament- vaig dir jo tornant-me a posar la creu al coll: -ara podem entendre'ns. I, per començar, mestre Zulpick, el tresor és aquí.

-Aquí! On?- va fer tartamudejant.

-Cal aixecar aquesta llosa, i després cavar a sota. Arribarem damunt una escala i davallarem cinquanta graons. Al capdavall hi ha un soterrani, i en el soterrani el tresor.

Tot escoltant-me, badava els ulls.

-I com ho saps, tu, això?- va fer.

-Ho sé.

-N'estàs segur?

-N'estic segur. Ja ho veureu.

I anava a pendre el càvec al fons de l'estatge. Aleshores ell va pegar un bot, tot cridant:

-Vull alçar-la jo, la llosa! Vull treure-la jo, la terra!

-Alceu la llosa, mestre Zulpick; caveu!… Però recordeu-vos del jurament que heu fet damunt la creu. Un hom pot ser damnat una vegada: dues vegades fóra massa.

No va dir cap paraula: va agafar el càvec i va alçar la llosa.

Jo m'estava a la vora d'ell amb el garrot punyent, tot malfiat de la seva follia. Manta vegada vaig reparar que em llançava una ràpida llambregada per assegurar-se que jo estava en guàrdia. Alçada la llosa, va posar-se a cavar amb la rapidesa d'un gos gratant la terra. La suor li rajava esquena avall. Una vegada va aturar-se, tot dient:

-Aquest soterrani és meu. No vull anar més enllà. Cal que te'n vagis.

-Recordeu-vos del vostre jurament damunt la creu- vaig dir-li, amb tota fredor.

Ell va rependre el seu treball, tot repetint, a cada cop de càvec: -Em robes!… em robes! Ets un lladre!… Tot és meu!…-, fins que va atènyer la petita volta de l'escala. Un cop va descobrir-ne la primera pedra, va esdevenir, de cop i volta, blanc com la cera, i es va asseure damunt el caramull de terra. I veint que jo volia pendre el càvec, com em tocava, va tirar-s'hi damunt, tartamudejant:

-Deixa-ho estar, això! Vull fer-ho tot jo!… jo!… Vull ésser el primer de davallar!

-Molt bé: aneu!

Va continuar la seva tasca amb un aferrissament que no li permetia de respirar. La ràbia esclatava en tot el seu posat. Tanmateix, però, l'obra avançava: cada cop de càvec feia ara un so balmat; i sobtadament va caure una pedra, i després tota la volta s'esfondrà per l'obertura amb un sord terrabastall. El vell cordaire va estar a punt de ser arrossegat per les runes. Vaig retenir-lo amb prou fortuna; però, ben lluny de regraciar-me, l'home, a penes va veure l'escala, amb una terrible exasperació va udolar:

-Tot és meu!

-I meu- vaig dir-li en un to eixut.

Jo havia pres la làmpara, i ell va voler tenir-la.

-Bé està: més m'ho estimo. Marxeu endavant, mestre Zulpick.

Vam davallar.

El llum tremolenc il·luminava aquelles voltes de deu segles de vellúria. El soroll furtiu de les nostres passes, damunt els graons, era d'un estrany efecte. El meu cor bategava amb tanta de força que n'hi havia per a esberlar-me el pit. Veia al davant meu el crani calb del vell cordaire, el seu bescoll gris-blau, la seva esquena jupa. Potser ell, en el meu lloc, hauria tingut alguna temptació funesta; però, gràcies a Déu, mai no va entrar-me a l'ànima el pensament del mal, senyor Furbach (cal que us ho digui), perquè la mort ens seguia: sotjava, en l'ombra, a un de nosaltres dos. ¡Sortosos aquells que no tenen retret a fer-se, i que deixen a Nostre Senyor l'esment de retirar les seves criatures d'aquesta vall de llàgrimes! No en té pas freturança, de nosaltres, per a aquesta feina terrible!

Arribat al capdavall de l'escala, Zulpick, no veient res a dins el soterrani, va esguardar-me amb ulls esmaperduts; va voler parlar, i cap so no va arribar a sos llavis. Aleshores vaig mostrar-li l'anella encastada a la llosa del mig. Va compendre de seguida, i, deixant el llum a terra, agafà l'anella amb les dues mans, fent un clam salvatge. La suor lliscava lentament de sos polsos. Jo, mentrestant, servava tot el meu domini.

Veient la inutilitat dels esforços del vell,

-Deixeu-me fer, Zulpick- vaig dir-li: -no teniu prou vigoria.

Va assajar de respondre'm. En aquell moment vaig reparar que tenia els llavis blaus.

-Asseieu-vos; repreneu alè… No us robaré pas la vostra part: estigueu tranquil.

Però no volgué asseure's, i s'aclofà vora la llosa. I, mentre jo l'aixecava introduïnt el meu càvec pels intersticis de la pedra, ell s'esforçava a retenir-la amb les seves ungles.

-Aneu amb compte, aneu amb compte!- vaig exclamar. -Mireu que us aixafaré les mans!

Treball perdut: no sentia res. La fúria de l'or el posseïa. I al mateix moment que, alçant-se la llosa, em calia esmerçar totes les meves forces a contenir-la, ell ja lliscava per sota, i jo el sentia com feia crits inhumans, interromputs per sanglots estranys.

Alçada la llosa, vaig restar alguns segons com a enlluernat: el guspireig de les pedreries sota dels reflexos del llum, em feia rodar el cap. En aquell moment, ràpid com un llampec, reaparegueren totes les meves recordances esborrades. Vaig recordar-me fins i tot del que m'havieu dit a Munic: -¿Com podíeu veure l'or, la tomba i el cavaller, Nicklausse, si no teníeu llum? Reconegueu que el vostre somni no va enlloc.- I, per respondre a aquesta objecció, mos ulls cercaven un llum qualsevol. Aleshores va ésser quan vaig veure una obertura a la muralla. De part de fora, l'obertura semblava un d'aquells canonets massissos com n'hi ha a tots els baluards per deixar respirar la humitat de la terra. La lluna esblaimada, mirava per aquell forat i confonia sos raigs blaus amb els grocs del nostre llum.