Aquest text ha estat digitalitzat i processat per l'Institut d'Estudis Catalans, com a part del projecte Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana.

Prólech

De quaranta anys ensá, la Agricultura de nostra terra, com aixís també la de les altres regións d'Espanya y la d'algúns paíssos d'Europa, se veu agobiada pel excessiu y creixent nombre d'insectes devoradors dels vegetals y llurs productes. Aixó succeeix desde que se nota una gran escassedat d'aucells.

El fet de la desaparició dels aucells ab la vida próspera dels insectes enemichs de les plantes, va portar al estudi dels primers, que anava realisantse al compás de les altres branques de la Zoología, una empenta forta, y els estudis se feren minuciosos en investigacions multiplicades, totes encaminades á esbrinar y posar en evidencia la relació qu' els aucells tenen ab la Agricultura.

Altum, Audubon, H. de la Blanchère, Brehm, B. D'Hamonville, Florent Prévost, Jerbe, Hintz, Lenz, Naumann, Lescuyer, Toussenel, Spallanzani, Wilson y altres s'han dedicat ab veritable entussiasme al estudi dels aucells; la major part, al de llurs costúms y alimentació. Avuy es evident que l'aucell es pera la Agricultura de tota necessitat y que la falta dels mateixos ha permés l'aument dels insectes destruhidors dels vegetals; y que per consegüent la falta d'aucells es la causa de que les cullites resultin delmades ó de que no arribin á terme.

No totes les espécies son de la mateixa importancia pera la Agricultura; no totes dispensan llurs beneficis d'una manera completament desinteressada; més cap arriba á exigir una recompensa que no se la tingui ben merescuda; cap d'ells fa al home més dany qu'el benefici que li reporta. Molts d'ells travallan sens demanarli al agricultor cap sacrifici; molts d'altres, tan sols un infim tant per cent, sempre cinquanta vegades inferior al que exigirian els enemichs dels conreus que l'aucell destrueix.

Nostre obgecte es avuy presentar als agricultors, els més importants servidors seus, es dir els aucells més útils á la Agricultura de nostra terra.

Més aváns, dihém quelcóm sobre els aucells en general.

Els aucells se divideixen en 8 ordres: Aucells nadadors (Oca); Aucells xancuts (Cigonya); Aucells corredors (Perdiu); Aucells caminadors (Colom); Aucells de branca (Rossinyol); Aucells enrinxadors (Picot); Aucells de rampinya (Aliga); Aucells de peu prehensor (Lloro).

Els aucells nadadors tenen sobre la Agricultura poca influencia. Son eliminadors del peix que ó bé neda á la superficie ó se troba sobre les roques ó platjes deixat per les marors. Es pera la salubritat en general, qu'els aucells nadadors travallan, eliminant organismes en descomposició que alterarian la puresa del aire.

Els aucells xancuts tenen igualment importancia pera la salubritat de la atmósfera, ab la eliminació dels focos de descomposició dels detritus vegetals y animals que se troban en les rieres, gorchs y terres enllotades; no limitantse á la eliminació dels cossos morts, de reptils, batracis (granotes, etc.), sino qu'els devoran també ab vida, evitant l'excés en la multiplicació d'aquets.

Els aucells corredors, operan en els terrers ó planures ermes ó en les prades, cercant escarabats, llagostes, orugues, cargols, cargoles y llimachs, ademés de llevors vegetals.

Els aucells caminadors, travallan sobre la prada y el bosch, alimentantse de llevors y de fruyts silvestres.

Els aucells de branca viuen en el bosch, la prada, els camps de cereals, les vinyes, les hortes, y en els olivers, garrofers, ametllers y cases de camp; arreu hi troban la vida y serveixen els interessos del agricultor, ab la destrucció dels escarabats, llagostes, papallones, orugues, cuques, mosques, mosquits, pugóns y altres insectes, y cargols, cargoles y llimachs. Son, junt ab els aucells del següent ordre ó dels enrinxadors, els imprescindibles obrers dels conreus, quina falta es una de les causes de la aflictiva situació de la producció agrícola en nostra terra y en Europa en general.

Els Enrinxadors ó aucells que pujan y baixan per les soques y branques, agarrats ab llurs peus, proveits d'ungles robustes y encorvades y dits plans llarchs y robustos també, son els indiscutibles defensors del arbre secular, dintre el que hi viuen y moren, del que no se separan may, lliurantlo dels insectes que devoran ó destrueixen son tronch ó son fullám. Son com hem dit, ab els del ordre anterior, aucells imprescindibles pera la regularitat y seguretat de les cullites.

Els aucells de rampinya tenen influencia: una part d'ells sobre els aucells en general, limitant llur nombre; l'altra part son eliminadors dels cossos morts, travallant pera la salubritat pública, y la restant part, cassa de nits l'enemich terrible dels conreus (el Rosegador.)

El darrer ordre ó dels prehensors, el forman aucells habitants del Asia, Africa, Amériques y Occeania. Llur missió es la eliminació del excessiu nombre de llevors y fruyts, quin desenrotllo cap bé faria als vegetals grossos.

De les 10.000 espécies d'aucells que en número rodó existeixen, n'hi ha á Europa unes 500 y d'elles son conegudes á Catalunya 386 classificades com segueix:

79 nadadores; 56 xancudes; 23 corredores; 4 caminadores; 165 de branca; 12 enrinchadores; 47 de rampinya.

I El bosch

Els boscos en un territori, son els moderadors de la temperatura, del ímpetu de les corrents pluvials, del estat higrométrich del ayre: agents poderosos, donchs, d'equilibri que tan necessita la Agricultura. Prou s'es fet evident el paper que en la armonia de la naturalesa desempenyan els boscos, desde que la destrucció de grans extensións dels mateixos, ha sigut seguida á molts Reyalmes d'Europa —Espanya un d'ells— per la abundor de aygats, pedregades, aixuts persistents ó cambis de temperatura, ara molt baixa, ara molt alta.

Si els boscos han viscut y prosperat, y viuen encara y prosperan sens la intervenció del home —certes regions de les Amériques, Occeania y Africa en son testimoni—, no ho poden fer sense certes espécies d'aucells encarregades de defensarlos de la acció dels insectes vegetalíbors.

Els arbres sotmesos á la acció dels insectes esmentats, veuen limitat son desenrotllo en nombre y en grandária, resultantne un efecte convenient pera llur vida sana y próspera. Més, se comprén que si la benefactora acció dels mateixos, no hagués sigut contrarrestada per la dels aucells insectívors, creixent aquells excessivament, al poch acabarian ab la vida dels arbres.

Els insectes enemichs de nostres boscos son nombrosissims: més de un centenar d'espécies. Heus aquí d'entre elles, les 56 més dignes de tenirse en compte.

Coleópters (34 espécies) Agelastica alni. Devora el fullatge dels verns.

Agrilus viridis. Ataca el tronch de la alzina y del faigs.

Antaxia morio. Devora la soca dels pins malalts i romputs.

Antaxia manca. Devora la soca del olm.

Astynomus aedilis. Devora les soques dels pins y altres arbres.

Attelabus curculionides. Devora el fullatge dels verns.

Balaninus glandium. Corch dels agláns.

Bostrichus chalcographus. Devora la soca dels pins y altres arbres.

Bostrichus typographus. Id. id..

Cantharis vesicatoria. Devora el fullatge de les freixes.

Cerambyx heros. La larva devora les velles alzines.

Es l'enemich que dona el cop de grácia als arbres malalts.

Chrysobothris solieri. Devora les soques dels pins.

Chrysobothris affinis. La larva ataca el tronch de les alzines.

Coraebus bifasciatus. Devora branques alzina.

Dorcus parallelipipedus. Ataca les parts més toves del tronch y arrels de varis arbres.

Galeruca calmariensis. La larva devora el fullatge del olm.

Hylantes ater. Devora arbres rehinosos y vivers.

Hylobius abietis. Sobre els pins.

Hylurgus piniperda. Devora els tronchs dels pins malaltissos.

Hylurgus minor. Id. id..

Lamiatextor. Devora branques dels sauchs.

Lina populi. Devora brots de les albes.

Lina tremuloe. Devora fullatge íd. íd..

Lucanus cervus. Ataca les soques de varis arbres.

Melanophila tarda. Se troba damunt els pins malalts i morts.

Orchestes fagi. Devora el fullatge dels faigs.

Orchestes alni. Devora el fullatge dels verns.

Pissodes natatus. Devora les soques dels pins.

Pighoera bucephala. Devora les soques dels oms, alzines, faigs, sálzers y altres arbres.

Rhagium indagator. Devora el tronch de varis arbres.

Saperda carcharias. Devora el tronch dels pollancres, polls, albes y altres arbres.

Saperda populnea. Devora id. id..

Scolitus destructor. Destrueix els tronchs dels olms.

Spondylis buprestoides. Devora pins y abets.

Himenópters (6 espécies) Cimbex betulae. Devora fullatges del bedoll.

Lophyrus pini. Larva devora el fullatge dels pins.

Lyda compestris. Larva id. id..

Lyda pratensis. Id. id.

Sirex juvencus. Larva devora el tronch dels pins.

Sirex gigas. Id. ataca el tronch dels pins, abets y faigs.

Lepidópters (16 espécies) Bombyx neustria. La larva (Cuca peluda) devora varis arbres.

Cnethocampa processiona. La larva (Cuca peluda) devora el fullatge de les alzines.

Cossus ligniperda. (Taladre). Devora sauchs, alzines y altres arbres.

Daschyra pudibonda. Devora el fullatge d'alzines y nogueres.

Fidonia pinaria. La larva devora els brots dels abets.

Hybernia defoliaria. La larva devora fullatge roures tells y altres arbres.

Liparis chysorrhaea. La larva devora el fullatge de varis arbres.

Liparis dispar. La larva devora les fulles d'alzines, sauchs y altres arbres.

Sphinx pinastri. (Papallona monja). La larva devora el fullatge dels pins.

Liparis monacha. La larva devora fullatge dels pins.

Lasiocampa pini. La larva devora els brots dels pins.

Larentia hastata. La larva devora la soca dels sauchs.

Smerintus tiliae. La larva devora el fullatge de la alzina, tells y altres arbres.

Tortrix viridana. La larva devora borróns de varis arbres.

Trachea piniperda. La larva devora brots dels pins y abets.

Trochilium apiforme. La larva devora la soca del sálzer, bedoll y altres arbres.

Total 56 espécies.

Els aucells que travallan en els boscos de Catalunya pera limitar el nombre d'insectes enemichs, son molts, sobre tot en la primavera é istiu. Més els que d'una manera constant, com si diguessim: els constants conservadors de nostres boscos, son els següents:

El Picot ó pigot vert. El Picot abigarrat gran. El Picot abigarrat mitjá. El Picot abigarrat petit. El Picot negre. El Picot cendrós. El Pica soques blau. El Raspinell. El Formiguer. El Cucut.

Els Picots

(El Picot vert; el Picot abigarrat gran; el Picot abigarrat mitjá; el Picot abigarrat petit; el Picot negre, y el Picot cendrós.)

Els insectes xilófachs —sortits dels ous posats en les anfractuositats del tronch per la papallona, escarabat, etc., y no destruits per cap aucell ó altre agent— penetran al interior, obrintse pas ells mateixos. Una vegada dintre prossegueixen sa obra destruhidora, creixent á costa del arbre. ¿Quin animal ó agent podria anarlo á cercar y lliurar al dit arbre? Solsament els Picots, als qui aquesta missió ha sigut encarregada.

Els Picots —y enteném per tals á totes les espécies que constitueixen la primera divisió dels Enrinxadors, ó sigui dels aucells quin modo de marchar es el pujar pels tronchs describint una espiral á benefici de la disposició de llurs cames y peus, ajudats ab sa qua— tenen aparellats els quatre dits; es dir: dos dirigits en avant y els altres dos endarrera; están proveits de lléngües primes, llargues, flexibles y cubertes de saliva engafitosa; llurs bechs están destinats á servir d'instrument pera foradar els tronchs cercant el insecte, á manera de picots, lo qu'els hi ha valgut aquest nom. Son més de 200 les espécies —distribuhides en varis géneros que forman la divisió ó sub-ordre— espargides per tot el mon. A Europa ne tením 8 espécies, segons MM. Prévost et Lemaire. A Catalunya ni ha sis: quatre conegudes, les dos restants molt rares. Les quatre primeres son: el Picot vert, el abigarrat gran, el mitjá y el petit. Les altres dos, el Picot negre y el cendrós.

A Fransa, Alemanya, Inglaterra y Estats Units, grácies als escrits de llurs ornitólechs, tots ó al menys la major part dels propietaris de boscos concedeixen als esmentats aucells llur respecte y consideració. A Espanya hont desgraciadament la ornitologia es en prou feynes coneguda, no se coneix tampoch la utilitat que pera els boscos tenen els esmentats aucells. Se diu qu'els Picots foradan els pins y els roures pera feri niu; més no s'afegeix que foradin els arbres que se troban atacats del insecte y no els que se troban en bon estat: de modo qu'el pobre aucell es considerat com un enemich destruhidor dels arbres. Encara no s'ha aixecat en nostre país una veu que sortís á la defensa del pobre animal quins beneficis son desconeguts. Sols d'una manera tímida en alguna petita obra publicada recentment se diu qu'el Picot, si no porta beneficis, tampoch vé á causar perjudicis, ja que la quantitat gran d'insectes que destrueix compensa el mal que al arbre poden causar les obertures qu'en ell está obligat á fer pera apoderarse del insecte. Y no obstant, la historia del Picot es honrosísima y l'arboricultor ha de conéixerla.

El Creador, que ha donat vida als insectes xilófachs pera que causessin la rápida descomposició dels arbres molt vells ó morts, pera fer lloch als joves y robustos, ha creat també als Picots, llurs mortals enemichs, dotantlos de medis apropiats pera que tinguessin á ratlla als dits insectes, no permetent que creixessin en nombre de tal modo, que poguessin ésser causa de la ruína dels arbres sans y robustos.

Els Picots donchs, venen á constituir una poderosa máquina de travall exploradora de les cavitats del arbre malaltís, y un netejador dels insectes qu'els devoran. Venen á ésser com el Cirurgiá que obra ab son bisturí una part del cos, y ab la sonda extrau la matéria. El Picot té un poderós instrument de perforació: es son bech robust, llarch, de forma cónica, ab punta arrodonida y ab aresta en sa part superior; convexe en la inferior, quadrat en sa basa. Aquest bech, á la manera de l'eyna anomenada picot, está unit á un cap constituit per una ossada groxuda y resistenta, formant aixís el tot una poderosa eyna de perforació. La sonda, la forma una lléngua prima, flexible, molt resistenta, provehida en la seva punta de dos ó tres dentetes ó ungles dirigides cap endarrera y cuberta de saliva engafitosa. Aquesta lléngua es molt més llarga que la longitut del bech y cap. Pera que ho pogués ésser, el Creador provehí la basa del crani y una porció de sa part posterior, d'una cavitat ó galeria, pera que en estat de repós pogués la dita lléngua encabirshi.

L'animal s'apoya en uns peus formats per quatre dits robustos, llarchs y plans, proveits d'ungles arquejades y dures, própies pera arraparse en les escorxes dels arbres; y al travallar, son punt d'apoyo se veu molt reforsat ab l'ajuda de sa qua, resistenta y elástica en alt grau. La forsa y la vivor del aucell son grans; y el travall de perforació, fins en els més durs tronchs, se porta á cap ab rapidesa. Quan la obertura es feta, l'aucell, treyent sa lléngua llarga y filigarsada, resistenta y flexible com si fos d'acer, la enfonza dintre la cavitat plena d'insectes y la retira omplerta, empassántsels desseguida.

Se dirá per algúns pot ser: el Picot per anar á cercar l'insecte té que obrir la soca, y si bé el lliura del mateix, dona lloch á la entrada de la influencia atmosférica. Veritat es que el fer una obertura no es bó pera l'arbre; més si se atén que fentla se li treu al mateix la causa de nous desgastes y la de sa ruína més ó menys propera, y que per les mateixes obertures —per altra part no de més fondária que les fetes pels insectes—, pot l'aucell vigilar la preséncia dels mateixos y ferlos desaparéixer: se pot veure que essent un mal en sí, vé á ésser un bé pel benefici que reporta.

Podria pensarse qu'el Picot pot atacar á un tronch mancat d'insectes; més després de que el bon sentit diu que l'instint no enganya al animal, qu'el tacte esquisit de son bech al picotejar el tronch li fa conéixer si hi han ó no insectes al interior, després d'aixó dihém, la experiencia demostra que l'aucell no s'enganya may; que no forada cap part del tronch, que interiorment no tingui senyals d'atach de part del insecte. Pregunteho als asserradors del bosch. El naturalista catalá senyor Vayreda ha rebut contestació afirmativa de tots quants asserradors ha interrogat. Mr. Trouessard diu: “Els trossos de tronch que á terra se veuen procedents de les obertures fetes per el Picot portan evidentes senyals del insecte.” Pot dirse també que l'aucell, vivint al l'interior del arbre, necessita un lloch relativament gran, y que per lo mateix pera ferse el lloch ó niu ha de castigar molt l'arbre. Tinguis en compte que l'aucell no té la mania de cambiar de casa; (no perque sigui com l'aureneta que el mateix niu li serveix tota la vida: el Picot se permet el luxo de mudar de casa cada any.) No obstant, al venir el temps de sos amors, ell sap l'arbre que sihent més vuyt, li donará menys travall pera acomodarshi; á ell s'adressa y acaba de arrodonir la seva habitació. De modo, donchs, que may fa el niu en arbre que no estigui ja corcat. Ho asseguran les observacións de tots els ornitólechs y os ho poden dir els mateixos travalladors del bosch; y se compendrá facilment que l'aucell que tan necessitat está de son temps pera poguer viure, no ha de gastarlo y ab ell ses forses, pera un travall de que pot dispensarse.

El Picot, donchs, es qui s'encarrega de lliurar al arbre de sos enemichs interiors que cap altre aucell ni el mateix home serian capassos de ferho. ¡Quants y quants arbres atacats de ferm pel insecte xilófach, haurán vist allargats llurs dias! ¡Quin gran respecte y consideració no deurian guardarse per aquest conservador del arbre, incansable, del matí al vespre inspeccionant, mirant y remirant per trobar l'enemich! “Mireulo, diu l'esmentat Monsieur Trouessard, sortint l'aucell de son niu; al ferse de dia comensa sa ronda, anantsen als mateixos arbres y per el mateix ordre del dia aváns. Mireulo pujar desde la soca regirant totes les petites escletxes ahont s'amagan (especialment en les de la part baixa), els ous de certes espécies que com el taladre, al náixer, convertintse en orugues, penetran en l'interior del tronch passanti els tres anys que dura son estat de larva, y adquirint fins á 9 centímetres de llargária.”

El celebre Michelet diu: “L'Estat els hi deuria dar, sinó el sou, els honors de conservadors dels boscos”.

M. M. Prévost et Lemaire diuen: “Es als arbres plens d'insectes que els picots s'adressan: deuen considerarse donchs com aucells útils, ja que destruín els esmentats insectes, ajudan á la conservació dels tronchs”.

El Baró D'Hamonville, notable ornitólech que ha estudiat els aucells en la mateixa naturalesa, es d'igual opinió y diu, que may foradan els tronchs en bon estat sinó els corcats, ó els que no sentho en apariencia, ho son en realitat.

Diu M. H. de la Blanchère en sa obra /Les Ravageurs des Forêts que els Picots deuen considerarse com uns dels millors defensors dels boscos, per la gran quantitat d'insectes destruhidors dels tronchs de que s'alimentan.

El senyor Hoceja al parlar del taladre, terrible per sos destrossos en els pins, alsines y altres arbres, diu: que no hi ha altre remey que acudir als Picots.

Toussenel diu que per cada duro que el Picot os pren, vos en posa cent á la butxaca. Aquesta petita quantitat de gasto vé á ésser la prima d'assegur. De modo que el Picot travalla constantment pera la conservació de la riquesa forestal y que per lo mateix es digne del major respecte y consideració.

Tals son els Picots, tal es llur travall.

Propietaris de boscos de Catalunya: els Picots son vostres amíchs: respecteulos. No permeteu que se'ls persegueixi; deixeulos en sa tasca fadigosa guanyarse la vida: que al cercar llur sustent, contribueixen á la conservació de vostres riqueses. Res pot excusar la persecució dels esmentats aucells, després que per modo tan evident se's posat en clar que llur travall es benefactor pera l'arbre. Ells son els enemichs dels insectes que travallan incessantment pera la ruína del tronch, y ab ell, la del arbre.

El Pica-soques blau

El Pica-soques blau (anomenat per els naturalistes Sitta europea), es conegut també per Pich bastart y Tápara; en castellá, la Sitela, y en francés, la Sittelle. Pertany á la segona divisió ó sub-ordre dels Enrinchadors, es dir la caracterisada per tenir els quatre dits del peu col·locats á senassos, tres en avant y un endarrera, y pera aquesta rahó anomenada per els naturalistes de la Imparidictilia (dits á senassos). El Pich bastart, com tots els aucells d'aquesta divisió, té la lléngua al estil de la dels Picots; el bech de forma cónica, molt punxagut y resistent. Es aucell molt viu, robust y está sempre en moviment. Se'l podria comparar ab l'esquirol, per la vivor de moviments y la flexibilitat de totes les parts de son cos. Té com ell, una gran havilitat en obrir els fruyts sechs com atmetlles, nous y pinyóns, de que se alimenta quan l'insecte, son predilecte aliment, li manca. Passa tot l'any en nostres boscos. Al hivern s'acosta devegades als poblats, y se'l veu fins en els jardíns. Es que l'insecte escasseja y cerca en el fruyt son sustent.

El Pica-soques blau es un actiu destruhidor de tota mena d'insectes, més d'una manera especial dels ous del insecte fitófach (devorador del fullám) y del mateix en estat de larva, exceptuant la cuca peluda. El Pica-soques blau com també els altres aucells d'aquesta divisió, s'enrinxa per els tronchs com els Picots, describint espirals; més té la ventatja sobre aquests darrers, de poder baixar pel mateix tronch. Aquesta diversitat de facultats, per endevant indica la missió importantíssima del aucell. Es digne del major respecte pel benefici que reporta al arbre: respecteulo donchs.

El Raspinell

El Raspinell es el Certhia familiaris dels naturalistes; en castellá, s'anomena el Trepador común, y en francés, le Grimpereau. Pertany á la mateixa divisió de que forma part el Pich bastart. Es un aucell utilissim pera els boscos; se'l veu en els oliverars, en els garroferars y en les hortes. Es aucell de tot l'any; sa vivor es extraordinária, y diu el B. D. Hamonville qu'está tant distret en son travall, que devegades un s'acosta al arbre en que se trova sens qu'ell se'n adongui. Les plomes de sa qua, flexibles y resistentes com les dels Picots, li permeten un bon punt d'apoyo al enrinxarse pels arbres. No para may en son travall; puja y baixa pel tronch y per les branques totes, y ab son bech fi y lleugerement encorvat, ressegueix totes les més petites esquerdes, obertures y anfractuositats de la escorxa, pera atrapar els ous d'insecte de tota mena, les petites orugues, pugóns y altres petits insectes. El travall d'un sol d'aquests aucells es realment d'importancia, ja que totes les parts del arbre son resseguides per l'aucell. Es esclusivament insectívor, y res demana de fruyts, ni sechs ni tendres. Respecteulo com un de vostres millors amichs.

El Formiguer

El Formiguer (anomenat també Xurla, Llengut, Dormidor y Aucell de la pluja) es el Junx torquilla dels naturalistes; en castellà, s'anomena el Tuercecuello, y en francés, le Torcol.

El Formiguer es el gran enemich de les formigues. Aquestes son destruhides dintre y fora del tronch y de les branques, pel Formiguer proveit d'una lléngua prima, flexible com les dels Picots y més llarga encara. Pertany al ordre dels aucells que se posan sobre la branca del arbre, ordre anomenat modernament de la Sedipédia. Forma part del sub-ordre anomenat de la Zigodactília, per tenir les espécies d' aquesta divisió llurs quatre dits disposats dos en avant y dos endarrera; ademés tenen la facultat de moure el dit extern d'aquests darrers, dirigintlo en avant: lo que els hi proporciona una ventatja més, en llurs posicións y marxes. Encara que no puguin pujar pel tronch com ho fan els Enrinxadors, poden mantenirse arrapats á ell, quan volant s'hi adressan pera veure s'hi troban insectes en les obertures fetes per els Picots; ells cooperan al travall d'aquests aucells, lliurant d'insectes al tronch. El Formiguer es donchs un aucell utilissim: es un ausiliar poderós del esmentat Picot, en la destrucció dels insectes xilófachs, de les orugues qu'es posan sobre les branques, dels ous de tota mena d'insecte y sobre tot es un gran destruhidor de formigues. Quan no'n troba en l'arbre, baixa á terra y les destrueix dintre llurs caus, valentse de sa lléngua, més llarga encara com havem dit que la dels Picots. Per aixó se l'anomena Formiguer. Es digne donchs, de la més gran estimació, y deu respectarsel.

El Cucut

El Cucut —Cuculus canorus dels naturalistas; en castellá, el Cuclillo, y en francés, le Coucou— es un aucell destinat á combatre la cuca peluda; es l'unich aucell de Europa que la pot destruir. Pertany al mateix sub-ordre de la Zigodactília de que forma part el Formiguer.

El Cucut es un aucell de una talla de 38 centímetres; de qua llarga, y cames curtes; ses ales son llargues y punxagudes. La forma de son cos y la coloració de son pit y ventre, recordan al Esparver, del que té el vol rápit y rectilini. Es tal la velocitat del vol del Cucut, que al aixecar un els ulls pera contemplarlo, ja s'es perdut de vista, sentintse al poch sa veu á un kilómetre de distancia. Aixó esplica la importancia del travall d'eliminació insectal portat á cab en una jornada en gran nombre d'arbres de bosch, inspeccionats diariament per un sol Cucut, el qual, per rahó de sa forma aplanada, pot fer la investigació de tots els indrets del ramatge.

El Cucut es com deyam, l'únich aucell d'Europa destinat á combatre la cuca peluda. Cap altre s'atreveix á atacarla; tant sols el Cucut, que ha sigut dotat de medis apropiats, té la missió de destruirla. La cuca peluda llensa ó destila per sos pels un humor acre que espargintse per l'ayre, fa que quan son en gran nombre, es molt molesta la respiració aprop de dites larves; al tocarles, cada pel causa una picada que irrita la pell, produint una inflamació que repetida, seria mortal pera l'individuu. Cap altre aucell pot impunement menjarse una cuca peluda: sols el Cucut. El Creador proporcioná á son ventrell la defensa contra els efectes de la picada, cubrintlo interiorment ab un forro groixut, afelpat, com aixis també el canó de son coll. Ademés té la facultat, una vegada feta la masseració de la cuca en el such gástrich, de treure ó vomitar els pels de les dites cuques en forma de pilota.

El Cucut es aucell de temporada; arriba á nostres climas á darrers d'Abril ó primers de Maig quan aquella ha aparegut. Un imperiós instint el porta á la vida d'activitat y llivertat.

Singular es la historia del Cucut; ses costúms especials revelan la classe de travall especial que está destinat á executar. Convenia la creació de una espécie dedicada á la eliminació de la cuca peluda, y el Cucut vingué á la vida dotat d'els medis apropiats. Pera que en cap moment del dia el Cucut hagués de desatendre aquesta missió, fou privat de les ocupacións anexes á la maternitat: el Cucut es l'únich aucell que no coba sos ous; els posa, portantlos dintre sa boca, en nius d'altres aucells, pera que s'encarreguin de la feyna. Aquest fet ha sigut provat per repetides observacións. El misteri de la história del Cucut fou ja indicat en 1789 per Jener, l'il·lustre descubridor de la vacuna, á Inglaterra y Llevaillant, naturalista francés, infatigable turista del Africa. Els nostres dies, Florent Prévost, preparador del Museu de París, mort fa una vintissinquena d'anys, ha acabat de posar en clar la esmentada história, y avuy se sap positivament com la cosa passa.

La missió donchs del Cucut es clara. No es aquest aucell l'únich agent encarregat de la destrucció de la cuca peluda; més entre els aucells, ell es l'únich. Per lo que se refereig al nostre país y á l'Europa en general, pot assegurarse d'un modo positíu.

Se sap ja qu'els agents encarregats d' acabar ab la plaga d'orugues, son les espécies d'insectes del mateix ordre de les abelles, anomenats per els naturalistes Ichneumóns, quines femelles provehides d'agulló, posan llurs ous dintre de les orugues, desenrotllantse aquells á costa de la vida de les mateixes. Més en els cassos ordinaris, el nombre de Ichneumóns es insignificant, no creixent sinó en els cassos de gran aument de la cuca.

El Cucut, donchs, es l'eliminador constant de la mateixa, y si no hi fos, ¿quí s'atraveix á dir que la plaga d'orugues no fos en lloch d'extraordinária, ordinária, es dir que la aparició y desaparició de la mateixa, no fos seguida inmediatament d'una altra aparició y que l'arbre sucumbís en molts pochs anys?

Deu considerarse donchs al Cucut com aucell útil, y es necessari qu'el tingueu per amich vostre.

II La prada

La Prada ha sigut sempre un conreu de tota necessitat. L'herba es el pa del herbívor y en especial del Remugador, el gran servidor de la Agricultura.

La Terra doná y dona l'herba sens el cuydado del home. Més si la Prada ha pogut subsistir sens sa intervenció, no ha pogut prosperar sens la del aucell y altres sers encarregats desde la creació de la Prada, de defensarla de certs altres, encarregats també d' atacarla en una certa mida que la forsa contrária ó defensora ha de posarloshi.

Aquests defensors aném á veurels. Més aváns, veyám els enemichs.

Coleópters (6 espécies) Apion apricans. Negre-lluent. La larva (blanca) destrueix les flors dels trébols.

Apion flavipes. Devora flor, trébol blanch.

Colaspidema ater. Negre-lluent. Posa 200 ous sobre fulles aufals. Destrueix aquest, causant devegades molts danys. La larva idem, idem.

Bruchus nubilus. Negre ab una taca blanquinosa. Sobre váries herbes.

Meligethes aeneus. Vert-bronzejat; larva, blanch-brut, destrueix les flors.

Othiorhynchus ligustici. Cendrós; destrueix devegades els camps de vesses.

Lepidópters Bombyx trifolii. Moreno-marró. La larva devora trébols y aufals.

Dípters Agromyza nigripes. Petita mosca negra. La larva (blanca) devora l'aufals.

Gasterópods (Segona clase dels Moluschs) cargol. Várias espécies. Devoran lo vert.

Llimach. Várias espécies. Id. id..

Els aucells que defensan la prada dels atachs dels esmentats enemichs son els següents:

La Pastoreta. La Cuscueta. La Cotoliu. El Cóbich de pit roig. La Merla. El Tort.

La Pastoreta

La Pastoreta. Budytes Flava dels naturalistes; Aguza-nieves de primavera en castellá, y en francés, la Vergéronette —es un aucell de 16 centímetres de llargária, d'ales més que mitjanes, bech primet y recte y cames robustes ab els dits de sos peus disposats pera la marxa. El dit posterior está proveit d'una ungla aplanada y llárga com ell; aquesta conformació recorda la de la Alosa y la de la Cotoliu. Els colors de son cos son: gris verdós per sobre y grochverdós y blanch per la part inferior.

La Pastoreta, diu Toussenel, forma part de la colla dels aucells del Bon Deu, entre els quals se compten la Aureneta, el Pit-roig, el Sit d'istiu, l'Ull de Bou y altres, veritables amichs del home y dignes d'una manera absoluta de la més gran estimació.

La Pastoreta es com l'Estornell y la Cotoliu, amiga dels ramats, y es en la Prada hont son travall se realisa ab més afició. Es amiga també del home, y quan sap que se la vol, vé á fer son niu sota la teulada de les cases de camp. Algúns pobles l'anomenan per aquest motiu Teuladí ó Teuladina.

Més veyám com travalla en la Prada. La Pastoreta, que té les formes llargarudes, quasi quasi com les de la Aureneta, té el vol rápit, si bé no tant sostingut com el d'aquest darrer aucell. Aquesta facilitat de vol la faculta pera la persecució y extermini del insecte volador, en especial el dípter que tant molesta el bestiar. Prou que ho saben bé els bous, els cavalls y les ovelles, que viuen en perfecta pau ab els aucellets y deixan que se'ls hi posin sobre llurs esquenes, pera lliurarlos de les mosques y altres insectes que s'hi posan pera col·locarhi llurs ous ó xuclar llur sanch. Els estornells també ho fan.

La Pastoreta, com havém dit, está organisada pera la marxa ademés que pera el vol. Las cames, com deyam, son robustes; els dits se posan plans: la marxa li es donchs una progressió fácil. Aixís es que veuréu al aucell recórrer els prats caminant y corrent, cercant l'insecte, sa larva, sa crissálida ó son ou, mitx amagats dintre la herba.

No s'acontenta la Pastoreta ab destruir l'insecte parássit del prat ó del bestiar; sinó que vetlla en les masies —hont havém dit que hi viu també— pera la seguretat de la virám y aucells, donant la veu d'alerta —com ho fa també la aureneta— quan l'aucell de rampinya s'acosta. Diu Toussenel que un vell pastor li assegurá que havia observat com la Pastoreta donava l'avís als ramats quan el llop era aprop.

“Es curiós, diu Theuriet, contemplar el quadro qu'es presenta en les pastures. Darrera el ramat hi ha l'exércit dels dípters y més enllá y molt aprop d'aquest la colla de les pastoretes, fent activa cassa dels dípters que desapareixen en gran nombre.”

La Pastoreta arriba del Africa á nostra terra á la primera quinzena d'Abril y se'n hi torna pel Octubre. Durant aquesta temporada viu en els mateixos prats del any aváns. Y son en gran nombre els d'insectes de tota mena (exceptuant els escarabats grossos y mitjáns) que destrueix: mereix, donchs, el més decidit respecte, ja que en pago de son travall res demana al Agricultor: es absolutament insectívora.

La Cuscueta

La Cuscueta, que s'anomena també per algúns la Cuareta y la Pastoreta cuturnera, —en castellá la Lavandera, y en francés la Lavandière— es la Motacilla alba dels naturalistes. Es un aucell molt semblant al anterior per ses formes. No obstant, sa qua es molt més llarga y ho son també ses ales que li permeten un vol rapidíssim. L'aucell se posa més sobre les branques que no la espécie anterior. Ses cames no son tant robustes y la ungla posterior es més curta y més arquejada.

Si bé la Cuscueta se plau en sa permanencia en la prada, ses aficións la portan als sembrats y fins als encontorns de la casa de camp y de les viles y ciutats.

En la Europa central sols hi viu com la espécie anterior, en les temporades de primavera é istiu. A nostra terra, si bé no en tant gran nombre, s'hi veu també al hivern; llavors baixa á la regió de la costa y encontrades més calentes, cercant son aliment. Aquest consisteix esclusivament en insectes, ous, crissálides y larves, desdenyant, com diu Trouessart, tota mena d'aliment vegetal.

En la prada, si bé no té tanta importancia com la espécie anterior, son travall es molt apreciable: insectes de tota classe, exceptuant els escarabats mitjáns y grossos, son destruits pel aucell. Se posa també sobre la esquena dels remugadors, lliurantlos d'un gran nombre de parássits, y es també el vigilant de la prada que dona als demés aucells l'avís de la aproximació del de rampinya. Y no s'acontenta ab aixó: plena de coratge, refiada de son vol rápit y undulat, la colla de cuscuetes s'adressa al aucell de rampinya, llensant grans crits, logrant esquivarlo de per allí. Sols el Falcó de mostatxo negre consegueix atemorisar á la Cuscueta.

La Cuscueta es casi per tot arreu de nostra terra respectada; en algunes encontrades es venerada com aucell de la Verge María, y sos graciosos moviments y sa figura elegant la fan de tots estimada.

La Cotoliu

La Cotoliu, anomenada també Titit, Tititet y Titerella, es una de les tres espécies que del género Anthus se coneixen á Europa.

El género Anthus se caracterisa per son bech semblant quelcóm al de les aloses, si bé es menys robust y recorda al dels Bech-fins.

La espécie Cotoliu es la que se troba en els prats, y allí es una de les que la preservan dels atachs de molts insectes y la recrea ab son cant.

La Cotoliu es un aucell de 17 centímetres lleugerament més petit que l'Alosa. Es menys voladora qu'ella; son cant es més suau si bé no tant variat y ardit, y, com ella, es un gran eliminador de tota mena d'insectes, en especial del escarabat, llagosta y oruga; com ella, menja el gra, millor dit la llevor, més en molta menor quantia.

La Cotoliu té com la Alosa la ungla del dit posterior llarga y plana, lo que afavoreix sa marxa ó carrera sobre el prat ó terrer en general, locomoció quasi exclusiva del aucell; vola, no obstant, quan cassa el dípter ó el papalló, si bé no ho fa ab facilitat. La carrera es sa marxa havitual, com havem dit. “La Cotoliu no se posa á sobra l'arbre més que accidentalment y encara per breus moments” diu Brehm. No hi ha més que contemplarse el peu del aucell, pera compendre que aquesta posició no li es cómoda. En efecte: els dits no clouen més que lleugera ment y ab aixó la Cotoliu se dona la ma ab la Alosa.

Caminant sobre el prat, la Cotoliu investiga constantment la herba, cercant l'insecte, y menja també la grana ó llevor d'herba ó planta silvestre. Durant la primavera y part del istiu, es el cantor dols y melodiós de la prada; sembla que la bellesa d'aquest cant estigui en armonia ab la frescor y apacibilitat del conreu.

La Cotoliu se troba al istiu desde el Nort de la Europa al Centre y Noroest del Asia; al hivern extén sa emigració fins al Sur de la Europa, al Centre y Noroest del Asia. A nostra terra, es sedentária, si bé al hivern baixa á les regions més calentes.

El Cóbich de pit roig

Els naturalistes clasifican el Cóbich de pit roig com una de las espécies del género Pratincola. Aváns se'l considerava com pertanyent al género Saxicola, del que forman part les dos espécies de Cóbich propiament dites, anomenades pels naturalistes Saxicola stapazina y Saxicola enanthae. Més les diferencies que presenta en la forma de son bech, son suficientes pera posarlo en un género separat, anomenat com havém dit, Pratincola, en el que s'hi aplega el Bitxach.

El Cóbich de pit roig es un aucell que viu en els prats en els que hi han algunes bardisses y algun xaragall ó escorredor d'alguna font. Es un insectívor casi esclusiu; fa us no obstant del fruyt silvestre. Té 14 centímetres de llargária; son cap es negrós; d'un gris fosch sa esquena, y de color de rovell son pit; son ventre es blanch. Ses ales son mitjanes, son bech curtet, ample y de color negre. Aquest bech li permet la cassa del petit y mitjá escarabats y tota mena de llagostes, orugues y demés insectes voladors y terrestres. Ses cames son també negres. Es un aucell utilissim als prats.

El Cóbich de pit roig es á Catalunya sedentari, com en el rest d'Espanya. Tot lo més que fa es baixar al hivern, als prats de terres més calentes que les en que acostuma á viure. Fa el niu dintre la herba més alta y espessa, ó bé en un sot del terrer que li ofereix més garanties de seguretat contra els rosegadors y altres petits enemichs seus, als quals diu Brehm, la espécie paga un tribut no petit. L'home acostuma á respectarlo. A Suissa conta l'esmentat Brehm, que existeix entre els agricultors, la crehencia de que si se mata á un dels dits aucells, totes les vaques de la montanya hont l'aucell hi vivia, donan la llet roja del color de son pit; y aixís es que un respecte general se té envers del mateix.

Posat sobre el branquinyó més alt d'una bardissa ó á sobre d'un turonet observa tots els indrets, y quan un insecte volador ó terrestre se presenta á sa vista, volant ó corrent s'hi adressa, el devora y se'n entorna á son lloch d'aguayt. Diu Brehm que moltes vegades passa hores en observació sens moures, igualment qu'el Sit d'istiu en la Horta y el Cóbich en la Vinya.

El Cóbich de pit roig es molt actiu; encara la Prada no reb les primeres claretats del auba, que ja está en vetlla y canta y travalla fins que s'es fet nit sobre la mateixa. Infatigable enemich del insecte, es digne dels més grans respecte y estimació.

La Merla

La Merla (V. la Horta), es un dels aucells més útils á les prades, per la destrucció de llimachs y cargols, de orugues y altres larves, y de llagostes y petits escarabats. Mereix el respecte del praticultor.

El Tort

El Tort es el Turdus musicus dels naturalistes: el Tordo en castellà y la Grive musicienne en francés.

Encara qu'el Tort es un aucell d'hivern, temporada en que l'insecte y altres enemichs de les prades son escassos, es no obstant digne de respecte, ja que, en les prades baixes hont s'hi veu á la hivernada, no deixa de beneficiarles, destruint algunes larves, escarabats y llagostes, y també algún cargol y llimach, que sap trovar gratant la terra al estil de la Merla. El Tort fa, donchs, un benefici positiu: en cambi res més demana sinó que se'l respecti. Més, desgraciadament el Tort ha caigut baix l'imperi de la gastrosofia (la ciencia de les viandes); aixís es que se li fa una guerra decidida.

El Tort posseeix un dels cants més distingits, y els naturalistes li han donat per aquest motiu, el nom de músich. Pertany á la familia dels Túrdits, la mateixa de que forma part la Merla, una de les que composan la tribu dels Bech-fins. Es un aucell elegant, ab plomatge fí y de 24 centímetres de llargária; son color es terrós, blanch y gris.

Ademés dels esmentats aucells, son útils á les prades: la Alosa y la Puput (V. els cereals). A tots ells deveu respetar y estimar.

III Els cereals

El Conreu dels Cereals es el més antich é important dels conreus dels camps. El cereal es el conjunt providencial que conté tots els elements que integran l'organisme humá. Ab aixó, donchs, se comprén qu'el cereal superior, el forment —en el qual se conté més que en cap altre la necessária proporció dels elements que entran á formar part de la economia humana— sígui, junt ab l'element líquit ó áygua, suficient pera sostenir la vida del individuo, quan aquest compta ab l'element atmosférich ó ayre de una gran puresa.

A Catalunya tením tots els cereals, y certes encontrades ofereixen condicións especials pera llur conreu.

L'agricultor després de conrear sos camps empleant un travall ben dirigit y ab les preparacións ó elements qu'els vegetals demanan, necessita tenir en compte el servey que cers aucells li fan ab la destrucció d'altres sers quina missió es la destrucció de la planta.

Tothom sap qu'els enemichs dels cereals son temibles, sinó pel gran nombre d'espécies, per lo nombrós d'aquestes, veritables legións que han causat devegades la pérdua de la major part de les cullites. Son aquests enemichs els insectes que veurém, y els rosegadors anomenats ratas y campanyols. Son els amichs, els aucells que se dirá.

Els aucells moltes vegades han sigut objecte de la desconfiansa y de la persecució del mateix agricultor, per creures aquest que la destrucció del producte de son camp era deguda á ells, quan justament ells son els constants eliminadors de tots els enemichs.

Aváns de dar á conéixer aquests protectors de vostres cereals, aném á veure els enemichs dels mateixos.

Heulos aquí:

Insectes Coleópters (7 espécies) Agriotes lineatus. Nocturn. Devora la espiga y sa larva les arrels.

Anisoplia horticola. Idem, idem.

Calamobius marginellus. La larva devora la tija de la espiga, cayent aquesta á terra.

Elater sagetis. La larva devora les arrels superficials.

Melolontha vulgaris. Saltiró. La larva (cuch blanch) devora les arrels.

Pollyphylla fullo. Semblant al anterior. La larva devora també les arrels.

Zabrus gibbus. Nocturn. Devora les espigues y sa larva les arrels.

Ortópters (1 espécie) Stauronotus maroccanus. Llagosta. Devora la planta.

Lepidópters (4 espécies) Agrotis tritici. Noctuela del blat. La larva devora el blat.

Falena del séguel. Nocturn. La larva forada la tija de dalt á baix.

Falena forficule. La larva devora la espinada de la espiga.

Hadena basilinea. La larva devora la espiga.

Himenópters(3 espécies) Aphenogaster structor. Formigues segadores. S'emportan els grans de blat.

Barbara subterranea. Id. Id..

Cephus pygmeus. La larva devora la tija dels blats y dels ordis.

Hemípters (1 espécie) Aphis granaria. Pugó del blat. Vert y roig. Sobre les espigues.

Dípters (5 espécies) Cecidomia tritici. La larva devora el gra.

Clorops lineata. La larva devora la tija. Dos generacións per any. La larva de la darrera devora les arrels de la sembradura nova; devegades causa molts danys.

Clorops del séguel. Devora les tijes. Causa devegades molts danys.

Musca lineata. Mosca del ordi. La larva devora la tija.

Oscinia vastator. La larva devora la tija del ordi.

Total: 21 espécies.

Mamífers Rosegadors (6 espécies) Arvicola agrestis. Rata dels camps. Devora les arrels y espigues.

Arvicola rutitus. Campanyol rossench. Devora planta y espiga.

Mus decumanus. Rata grossa ó de paller. Devora plantes y grans.

Mus ratus. Rata mitjana. Id. id..

Mus sylvaticus. Rata dels camps. Devora arrels, plantes y espigues.

Mus minutus. Rata de les cullites. Id. planta y espiga.

Son en total 27 les espécies enemigues, totes prou actives en sa obra de destrucció dels cereals.

Els que s'encarregan de combátreles reportantvos un benefici positiu sens cobrarvos cap jornal ó tot lo més algun d'ells un infim tant per cent, son els següents amichs, del tot dignes de vostre regonexement y estimació:

La Alosa. La Puput. El Xiboch. La Oliba. El Gamarús.

Els dos primers son els obrers de dia; els tres derrers son els obrers nocturns.

I Els obrers de dia

La Alosa

La Alosa, anomenada també Alova, Xirlu y Titella, es la Alauda Arvensis dels naturalistes; en castellá s'anomena la Alondra de los campos, y en francés, l'Alouette des Champs.

La Alosa es un aucell de 18 centímetres de llargária. La conformació de sos peus la obliga á caminar per sobre el terrer al estil de les gallines. Les ales no obstant li permeten un vol fácil y sostingut. La Alosa es un veritable obrer del camp; casi sempre son niu se troba á terra, y pot dirse qu'el travall en favor dels cereals es de molta importancia per el gran nombre d'insectes que devora.

La Alosa es en nostre país sedentária y tot lo més que fa es baixar al hivern á les encontrades més calentes.

Pochs son els aucells de més esperit que la Alosa; sos instints son nobles, y afecciona la companyia del home; son cant comensa á deixarse sentir quan encara la primavera se troba lluny, y molt avansada la tardor, encara el fa oir. La qualitat dominant del aucell es l'amor al Sol y á la llivertat; ses ales infadigables y sa gorja poderosa, li permeten, segóns diu Toussenel, sostenir el vol á mil metres sobre la terra y cantar al mateix temps sens interrupció per espay d'una hora. ¿Quín aucell, segueix dient, pot atrevirse á tant? Sembla que la Providencia que doná á la torrentera y al bosch el dolcíssim cantor de la nit, el Rossinyol, volgué dotar al camp durant el día del gran artista anomenat Alosa.

Els llatíns inventaren pera aquest aucell el nom de /Alauda, volent significar ab ell, segóns Toussenel, que la Alosa es com l'aucell encarregat de cantar les alabanses del Senyor entre els camps.

La Alosa es classificada pels naturalistes com un dels aucells d'arbre (que's posa sobre les branques). No obstant podrias' dir que vé á ésser un aucell corredor, ja que casi may se posa sobre una branca, perque en prou feynes pot ferho. En efecte; son peu el forman uns dits que no abrassan, es dir que no clouen. El dit posterior está proveit d'una ungla plana y tant llarga com ell mateix, que contribueix á la estabilitat del animal sobre el terrer, y la marxa rápida sobre el mateix es sa locomoció usual, casi bé la única durant la major part del any. Més assegura Toussenel que la Alosa se posa sobre la branca del arbre accidentalment, en la temporada dels amors. Més si li tocá al aucell trepitjár gran part de sa vida la terra, li fou compensat ab la facultat d'enlayrarse volant á gran alsária. La Alosa té la ala extensa, y ademés té á son favor una disposició especial en sa organisació, que li facilita el vol á gran alsária. Més aváns dihém quatre paraules sobre el vol del aucell en general.

El vol del aucell se basa en el poch pes del animal y la potencia gran del mateix. Bé pot dírse que en l'aucell, que es l'animal que desenrotlla més forsa á proporció de son pes, la matéria arriba als termes de la espiritualitat, si aixís se'ns permet dirho. L'aucell es l'animal que té la respiració més activa y ab ella la circulació més rápida y la sanch més calenta. En váries parts del cos y del cap del aucell existeixen cavitats plenes d'ayre en comunicació ab els pulmons, els quals son extensos, arribant á la regió abdominal, que no está separada del tórax ó regió del pit, com succeeix en els mamífers. Les cavitats grans son anomenades sachs (en nombre generalment de 9) y les petites, célules ó celdetes. En els aucells més voladors, els ossos que forman la post del pit, com aixís també els que forman les extremitats superiors ó ales son neumátichs, es dir plens de ayre. Les plomes en llur basa ó canó contenen una quantitat no petita d'ayre calent que ajuda al anterior. Degut donchs al alleugerament produit per aquesta atmósfera interior del aucell, aquest veu disminuhida sa densitat, es dir el pes del volúm que representa es menor, y la diferencia d'aquest ab el pes del volúm d'ayre equivalent es més petita, y ab menys forsa impulsora, l'aucell s'enlayrará més; volará ab menys gasto d'energia.

Ara bé: aquesta disposició general del aucell, es especialment marcada en la Alosa. Les cavitats aérees son més grans: hi ha major espay pera l'ayre calent, major quantitat d'aquest, major alleugerament. L'activitat de la respiració y calorificació es també més gran que en la major part dels demés aucells; hi ha més alta temperatura, y ab aquesta menor densitat, es dir més lleugeresa. Aixó explica el perqué la Alosa pot mantenirse volant per espay d'una hora sense reposar. ¿Será qu'el pes del aucell ha quedat reduit de tal modo que sigua poch més gran qu'el del volúm d'ayre equivalent, y que per consegüent l'aucell sols ab un leuger bategar d'ales se sostingua en l'atmósfera? Podrá ésser. Algúns arriban á creure (ho considerém molt aventurat) que en determinats moments de son vol, el pes de certs aucells queda anulat per complert y aquets se sostenen al estil d'un globo aerostátich.

La Alosa, que travalla al camp cubert ó no de vegetació, li fou dat el color terrós pera que no servís de blanch á l'aucell de rampinya, cobdiciós de ses carns. La finor de les mateixes —nova analogia ab els Aucells corredors— es lo que causa la ruina d'aquesta rassa tan útil, víctima, ademés que dels aucells de rampinya, del home gastronom.

La Alosa —com anavam dihent— té sa defensa ademés de sa coloració, ab son vol poderós. “Mireula, diu Naumann: al ovirar l'aucell de rampinya, si no ha tingut temps aváns qu'ell la vegi d'ajeures sobre el terrer, ab un esfors desesperat se remonta pels ayres.” La Alosa, quasi bé pot dirse, que no tem á cap aucell de rampinya, sols á un d'ells: el Falcó de mostatxo negre. Als demés prompte els deixa enrera en sa marxa ascendent vers els núvols; més el Falcó, ab son poderós vol, la posa en apur. Més no endevades la Alosa té el privilegi de la ascensió vertical. El Rapás puja; més l'Alosa puja més, sempre sobre 'l cap de son mortal enemich, que á la fi, cansat, vejent inútil sa persecució, desisteix de son empenyo y va á cercar á un altre indret una víctima més fácil.

El cant de la Alosa, deyam més avans, es un himne, un cant d'entussiasme, de glória al astre del dia, al espay ilimitat. La poderosa alenada de la vida, se reflexa en aquell seguit de notes vibrants, rápides, esclat de goig, expressió de triomf y de poder. Els trillos segueixen á les carreres; ja es una nota plena, filada, dolsa en mitx de sa energia. El cant de la Alosa en son element natural, no en el migrat espay d'una gávia —pobre presó que al ardit volador l'home ofereix— es plé d'alegría, anavam á dir de sublimitat. Aquest cant, fa infiltrar l'alegría al cor; l'entussiasma y el conmou. L'humil obrer de la terra ens parla de la grandesa del espay y de la llivertat y ens enlayra á les regións invisibles, més grans, més explendoroses.

Escolteu lo que diu Toussenel sobre aquest cant: “no té rival en amplitud, en energia, en volubilitat y en expressió de alegria.” Y segueix dient que la Alosa es un dels més hermosos dons del Creador. La poesia del camp té un intérpret en l'aucell. Quan la terra reb les primeres emanacións lluminoses del astre que va acostantse, l'aucell está ja en vetlla; al poch, comensa á ensajar son cant, y al arribar sobre la Terra els primers raigs del astre, l'aucell ja en les regións enlayrades de l'atmósfera, canta á plens pulmóns un himne de glória y d'alegria. Y continua dient: “La Alosa porta el mantell gris, l'humil vestit del travall del camp, el més noble, el més útil, el menys retribuit, el més ingrat de tots. El color de son vestit es el de la terra: quan el temps es boirós ó molt núvol, es dificil veure l'aucell á deu passes. Deu la vestida d'aquesta roba igualment que á la llebra, pera sustréurela á les mirades de sos innombrables enemichs. La Alosa que cau en tots els paranys, que proveeix á la rapacitat del home y á la del aucell de rampinya es la imatge fidel del travallador, quin travall se troba en el cas de proveir al ventre insaciable del Fisch y de la Usura.”

Diu el B. D'Hamonville: “La Alosa es un aucell alegre, de natural bó y travallador; neteja nostres camps d'un gran nombre d'insectes y de llevors de herbotes. Paga ab excés la protecció que se li dispensa.”

Diu H. de la Blanchère: “Les Aloses, se diu, menjan gran nombre de grans de blat; més no's té en compte el gran nombre de llevors d'herbes y d'insectes que destrueixen.”

Diu André Teuriet: “Els cassadors de la Alosa la acusan de ésser un aucell granívor, més aixó es sols una escusa pera menjársela sens escrúpols. Si aviat no si posa remey, desapareixerá del tot la espécie y nostres camps no tindrán l'alegre cantor que recrea els ohidos del terrassá. Els petits naixen en pochs dies y als pochs també surten del niu, y mentres saltironejan per entre les tijes dels blats, la mare voleya per sobre de les mateixes y els hi dona orugues, petits escarabats y llagostetes. El regim insectivor es esclusiu fins á la edat adulta; allavors es granivor.”

Diu E. Trouessart: “La Alosa s'alimenta de petits insectes, de llagostes, papallones, larves y fins d'aranyes. Al hivern y á la primavera, hi afegeix grans de sorra que ajudan á sa digestió, com ho fan els Aucells corredors. La Alosa té nombrosos enemichs: rosegadors, reptils, aucells de rampinya y mamífers carnivors. Més de tots, es l'home el més terrible á causa de la cassa que fa á aquest aucell, qual carn es mol estimada.”

Aquesta es la Alosa. Son travall en favor del camp es la destrucció de gran nombre dels enemichs dels cereals.

Quan vé la tardor, y l'Agricultor llaura son camp pera la sembra, la arada posa en descubert els insectes amagats, ous, crissálides y larves, entre els quals se troban les del temible escarabat, melolontha vulgaris (saltiró), que devoran les arrels. Aquest fet l'han presenciat y el regoneixen els agricultors; més, en cambi, generalment se dona major importancia al consúm que durant l'istiu fa del gra. De modo que no's vol declarar á la Alosa aucell benefactor pera els conreus de cereals; y no obstant, l'aucell, en la mateixa ocasió qu'els camps están granats, necessita cassar un gran nombre d'insectes pera alimentar á sos petits —que solen ésser de 5 á 6—.

La Alosa, es veritat, podrá causarnos en els pochs dies en qu'el blat, ordi, etc., son madurs, un perjudici d'algúns millers de grans; més tingueu per segur que l'insecte qu'ella destrueix no's conformaria ab cinquanta vegades més.

No destruíu la Alosa. Per un perjudici de un hu, vos beneficiará per 100. No destruíu cap de sos nius: masses enemichs que tenen ab les rates, taups y altres mamífers. Si no fos la fecunditat de la espécie (de 10 á 12 petits per any) hauria ja desaparegut.

A aquests enemichs, deu afegirshi com hem dit aváns, l'home, amich de menjársela. Son á milións les aloses que anyalment se consumen en Europa. Aquesta golafreria porta un perjudici de quantia, per el gran nombre d'enemichs dels cereals que deixan de ser destruits; més es difícil convéncer al home pres de la gola. La Alosa continuará essent destruhida pera passar del camp á la taula, y l'insecte estará d' enhorabona. Més la matansa tindrá sa fi per faltar la víctima.

Planyemnos de la persecució que en nostre país se exerceix contra el simpátich animalet. Segóns se diu, á Catalunya en tot temps se'n cassa, y en tot temps els aficionats saben que'n podrán menjar. El camp es obert, y accessible com es á tota mena de perseguidors, no son el propietari ó el conreador per sí sols, els que poden del tot respondre del respecte al aucell. La lley hauria de protegirlo y els agents de la Autoritat haurian de ferla cumplir. Més no hi pensém en tal cosa, quan en altres paíssos en qu'el respecte al aucell es mès gran, tal cosa no succeeix, quan en aquests la destrucció de la Alosa es un fet declarat pels respectius ornitólechs.

La Alosa ha de esperar pera viure en pau —si es que no s'ha extingit ja la espécie— qu'el home hagi arribat á un grau més enlayrat, á aquella época en qu'el mon dels aucells será reconegut com el superior, en que's coneixerán tots llurs serveys, se gaudirá de llur cant y se sabrá associarlos á la vida humana; en que serán tinguts y estimats com els més preuats servidors de la Agricultura —interés vital de les nacións, font inagotable de riquesa no subjecte al vaivé de les passións humanes— y no com regalo d'uns quants paladars aviciats.

La Puput

La Puput —anomenada també la Butbut; en castellá, la Abubilla, y en francés, la Huppe— es la Upupa Epops dels naturalistes.

La Puput es la única espécie de son género coneguda á Europa, Asia y Africa. La conformació de sos peus la fa classificar entre l'ordre dels Aucells de branca, formant part del sub-ordre de la Deodactilia, es dir el que se distingeix per tenir tres dits en avant y un endarrera. Més per ses costúms de caminar casi sempre per sobre terra, la Puput té alguna semblansa ab els aucells corredors.

No obstant no pot confondres ab ells, perqué la Puput pot posarse sobre les branques ab molta facilitat. Més abundant en els paissos del Sud d'Europa durant l'istiu, se troba no obstant en els paissos del Nort, com Suécia. Al hivern se troba sols al Sur d'Espanya en petit nombre, estant la major part al Nort del Africa.

La Puput, com se sap, es un aucell de la grandária de una Tortra de un color ros-rosat, que recorda al de les gallines rosses; ses ales son marcades de negre y blanch. En el seu cap hi té un monyo que abaixa y alsa á voluntat, constituit per dos rengles de plomes. Son bech es de uns 53 milímetres de llargária, lleugerament arquejat, de forma triangular y molt punxagut. Brehm diu que ab ajuda d' aquest bech, l'aucell sap trobar l'insecte amagat dins la terra, ab la mateixa facilitat qu'el Picot l'endevina dintre la soca del arbre.

La Puput es molt aficionada á les larves y ous del dípter, que moltes vegades se troban en els femers, escombraries ó matéries orgániques. Se sap aquest fet, y se sap que l'aucell no es molt cuydadós de son plomatge, cosa per altra part casi bé impossible, atés el servey que desempenya. Es molt útil, donchs, perqué molts y molts dípters (mosques y mosquits), deixan de venir á la vida.

La Puput es un aucell débil: son llarch bech es sols un instrument de travall, unes pinses pera agafar l'insecte amagat, com hem dit. Ses ales son poch apropòsit pera el vol sostingut; la seva defensa no pot consistir donchs en la fugida com la Alosa: la vigiláncia es lo que li toca. Y aixís la veureu estar sempre ab la por al cos. Al menor soroll, al ovirar un aucell de rampinya qualsevulla que siga ó un gos, s'ajeu á terra entr'els sembrats fins que ha passat el perill ó ha comprés que sa por era infundada.

La Puput per lo mateix que se sent débil, procura sempre que pot viure á prop de la casa del agricultor; allí sap que está més á salvament de la au de rampinya y que també trobará allí modo de alimentarse. En efecte: el niu ó casa de la Puput se troba moltes vegades á sota de les teules de la mateixa Casa de Camp ó prop d'ella, en algún tros de paret ó á terra dels sembrats més propers.

Escolteu lo que diu Toussenel sobre la Puput: “Es l'aucell més poruch, més poltró de sobre la terra. La presencia d'un gos, d'un gat ó d'una garsa l'esporugueix, y procura ferse invisible jayentse sobre terra fins que ha desaparegut l'animal causa de son temor. Aixís es que l'aucell viu solitari y procura cercar un lloch ben amagat pera viurhi: tal es l'interior d'una soca d'arbre ó el d'una paret, á vegades el sot ó coveta d'una roca. Quan s'ha convensut de que l'home la vol respectar, arriba á fer son niu á prop de sa casa.”

La Puput devora tota classe d'insectes que están sobre terra ó s'amagan á una fondária d'uns quants centímetres, en una escletxa, sot, etc.. Ab el seu llarch y encorvat bech li es fácil atraparlos.

La Puput es utilíssima pera els camps, prats y sembrats; com á defensora dels cereals es importantíssima. Arriba durant el mes de Mars, y comensa son travall d'eliminació dels insectes que dintre terra se troban: Coleópters y ses larves, les dels Lepidópters, crissálides dels mateixos, larves de mosques, tot li agrada. Fa un consúm molt gran de les larves, dels escarabats anomenats pels naturalistes Melolontha vulgaris (saltiró), Pollyphylla fullo, Zabrus gibbus y altres, que tant perjudican á les arrels dels cereals.

Respecteu donchs á la Puput. Es l'enemich especial de la larva que rosega les arrels, com el Picot es l'enemich del insecte que devora el tronch y el Cucut de la oruga peluda que devora el fullám del bosch. Quan la veuréu tranzitar per sobr'els sembrats, penseu qu'está cercant á vostres enemichs pera devorarlos. Cap gra de vostres cullites es sacrificat per l'aucell.

II Els obrers nocturns

El Xiboch, la Oliba y el Gamarús

El darrer resplandor del sol ponent ha brillat sobr'els camps, y ja les vesllúms del capvespre, missatgeres de les ombres, van poc á poc envolcallantlos. Es el moment en qu'els enemichs dels cereals, sortint de llurs amagatalls, van á atacar als mateixos. Més… espereu. En aquells mateixos instants, apareixeren sobr'els camps vostres amichs, qu'els atacarán decidits, fentne llur aliment y preservant á la planta y ab ella vostra propietat. El Xiboch atacará als insectes voladors, y els demés, la Oliba y el Gamarús, cuydarán d' exterminar als enemichs terrestres. Aném á veurho.

El Xiboch

El Xiboch, que s'anomena també el Siboch y l'Enganya-pastors, es el Caprimulgus europeus dels naturalistes. En castellá se l'anomena el Chotacabras y el Papavientos, y en francés, l'Engoulevent. El senyor Vayreda anota la existencia á Catalunya del Xiboch de collar vermell (Caprimulgus rubicolis). Aquesta espécie sembla es abundant á Andalusia.

Els insectes alats nocturns —y en especial els del cap-vespre y de la matinada— tenen en el Xiboch l'enemich qu'els destrueix de ferm. El Xiboch es un aucell de la grandária d'una Merla, ab el vestit de la Becada. Sos ulls grossos y sa boca extraordinariament gran junt ab son vol incansable y silenciós, indican el travall qu'el Xiboch realisa. Volant, arreplega dins de sa gran boca, oberta sempre, l'insecte, papallona, dípter, himenópter, exceptuant els proveits d'agulló com l'abella, vespa y altres. Al cap-vespre, á la vesllum, quan la fosca de la nit no está encara estesa, el Xiboch veu perfectament l'insecte, y son travall es profitós. Més no sempre el nombre d'insectes es gran: allavors no'n té prou ab les hores del cap-vespre y ha de perllongar son jornal. Llavors els ulls del aucell no bastarian á veure l'insecte, y per aixó es que sa gran boca, oberta sempre, ajudada d' uns quants pels que en sa basa hi té, li facilita la cassa del insecte volador.

El Xiboch es un aucell esclusivament insectívor igual que la Aureneta. Si en mitx del istiu sobrevenen uns quants dies seguits de pluja (algúns recordarán el Juliol de 1883), els insectes voladors restan amagats en llurs caus; llavors cap aliment pera el Xiboch, com tampoch pera la Aureneta. Aquest pateix fam y arriba á morirne, segóns ho testimonia Toussenel. El Xiboch del qu'ens ocupém ara, passa sos travalls; més si la Aureneta, emblema de les virtuts femenines, resignada en son niu, mort en les angoixes de la fam, el Xiboch, plé d'astúcia com tot aucell nocturn, va al encontre del pastor ó del guarda-bosch, y fingintse mitx mort, y trobantse en veritat molt apurat per la fam, se posa á mercé dels esmentats com demanantloshi ampar, y aquests, sentint compassió de sa situació, donan al aucell la alimentació apropiada. Després, quan l'animal se troba ab forces ó ha passat el mal temps, desapareix totduna. El nom d'Enganya-pastors que l'aucell té, pot molt bé regonéixer son origen en aquest fet, conegut sens dubte desde la aparició del aucell.

El Xiboch, com hem dit més aváns, es aucell de temporada. Quan vé la primavera, es dir: quan se presenta l'insecte volador, arriba el Xiboch de les terres més al Sur y s'entorna á darrers d'istiu, igual que la Aureneta.

Agricultors: Respecteu al Xiboch, que es una garantia pera vostres conreus de cereals. Al acabar vostre jornal; quan post el sol, les primeres vesllúms del cap-vespre s'extenen misteriosament sobre el camp, veuréu passar el Xiboch: respecteulo. Ell es el protector de vostres espigues que han de pagar vostres afanys: respecteulo y estimeulo com un dels més preuats eliminadors del insecte alat que ha sortit de son amagatall per anar á posar sos ous sobre el gra ó la tija de la planta. Respecteulo y estimeulo. Que cap dels que dependeixen de vosaltres matin á cap d'aquests utilíssims aucells, indiscutiblement benefactors. No tingueu por que son nombre sigui excessiu, perqué cap gra de vostra cullita ha de ésser sacrificat per l'aucell.

La Oliba

La Oliba —en castellá la Lechuza y en francés l'Effraie— es el Strix flammea dels naturalistes.

La Oliba deu ésser presentada com un dels servidors dels interessos agrícols soplujats en la Casa de Camp. Més endevant donchs, quan parlém de la Casa del Agricultor, farém la história de la Oliba, una de les víctimes de la preocupació humana. Més com l'aucell obrer nocturn del exterior de la casa, no acontentantse ab aquest reduhit cercle d'operacións, fa excursions als camps de cereals més propers de la casa, devém parlarne aquí com un de sos defensors.