Nostra Oliba, donchs, no trobant prous mosquits, escarabats, grills y ratolins, se'n va al conreu del cereal, y allí devora els insectes á sobre terra ó els voladors y els petits rosegadors. La Oliba es donchs útil, y mereix la confiansa y el decidit respecte del agricultor.
El Gamarús
El Gamarús —anomenat també Xibeca y Cabeca— es el Syrnium aluco dels naturalistes. En castellá s'anomena el Alucón y el Mochuelo de los bosques y en francés, le Chat-huan y la Hulotte. El Gamarús es un aucell de rampinya nocturn de 41 centímetres de llargária, de color bru ab taques fosques per sobre y més clares per davant.
Encara qu'el Gamarús haviti ab preferencia el bosch hont té sa casa dintre la soca d'un vell arbre, no's queda reclós al mateix. Quan la nit regna ja sobre els camps de cereals, s'arriba á ells: va á trobar en els rosegadors son plat escullit.
Mentres l'agricultor dorm, el Gamarús devora á sos enemichs més temibles, els que d' altra manera impunement farian gran destrossa en la cullita.
Més pot ser diréu: ¿cóm es possible estar convensut de que el Gamarús es qui devora als rosegadors?
Escoltéu. El Gamarús, com tots els aucells de rampinya, s'engoleix la presa ab sos ossos y pell. Al cap de poch, y en forma de pilota perboca els ossos y la pell dels animals devorats. Donchs bé: algúns ornitólechs han examinat aquestes rejeccións; y altres, obrint el ventrell de gamarussos morts, han pogut veure que en sos ápats l'aucell consumeix més que tot, el rosegador. Altum examinant 210 pilotes vomitades, trobá: 1 armir, 48 rates, 296 campanyols, 1 esquirol, 33 mussaranyes, 48 taups, 18 aucellets y 48 insectes, ademés d'un gran nombre de saltirons (escarabats). Se veu, donchs, qu'el aliment preferit pel aucell es la rata y el campanyol y que si menja l'aucellet y la mussaranya (petit mamífer insectivor) será sens dupte á falta dels primers.
El Gamarús mereix, donchs, la confiansa absoluta del Agricultor, y á ell deu la part de la cullita que ha salvat de les dents dels rosegadors que ha devorat y que pujan á alguns centenars ó millers durant l'any. A ell deu també la eliminació de un sens nombre d'insectes, escarabats y papallones. Diu Trouessard: “El Gamarús, més que tot altre aucell nocturn, deu ésser respectat, ja que les experiencies demostran que es el rosegador casi son únich aliment, devorant també gran nombre d'insectes y fins les serps.”
El Gamarús es el defensor del camp contra els rosegadors. Respecteulo.
IV La vinya
Desde llarch temps la Vinya ha sigut un dels conreus de nostra terra. Sa assoleyada costa ab ses vessants mirant al mar, y certes valls de la regió mitja, han produit y produeixen anomenats vins de esquisit paladar.
No hi ha molts anys en qu'el vi se cotisaba á preus que may s'havian vist; tot el que se cullia era venut. Allavors vingué d'un cantó la fabricació de vins que del cep res ne tenían; d'altra part, l'aument del conreu de la vinya. De la costa y terres arreserades de la regió mitja, son veritable terrer, s'extengué á tots els indrets d'aquesta darrera regió, y fins aná á invadir les encontrades de la regió del bosch á alsáries de 5 y 600 metres! El cereal, la lleguminosa, l'arbre secular y els pastos, vejérense proscrits, y pot ser se consolaren pensant que podrian, á no tardar molts anys, tornar á ocupar els llochs dels que injustament sels havia tret.
Poch després unes quantes malures apareixeren, y la vinya se vejé atacada de mort. En pochs anys ha desaparegut una gran part dels conreus del cep, y, avuy en dia, sols els terrers apropiats al mateix son els que ofereixen ab el cep americá son rich producte. Més la vinya sobre un terrer empobrit no podrá prosperar, y la vitalitat del nou cep s'ha de veure acabada á no tardar, si un conreu ben dirigit del mateix no sigui el que se fassi. El travall de la terra, l'adob, l'ausili d'un suficient nombre d'aucells y una regularitat de plujes, que no pot venir sens un aument de boscos en Espanya y fins en els altres paissos d'Europa, son els elements necessaris pera una llarga vida del cep.
En quan als dos primers elements, més ó menys l'agricultor pot obtenirlos; en quan als dos darrers, es impotent pera conseguirlos. Sols li toca esperar. Quan s'hagin repoblat les boscúries, fa cinquanta anys desaparegudes, les inundacións no hi serán, y l'ayre sech enemich de la pluja, no's passejará per moltes encontrades de la Península Ibérica. Ab la boscúria y una sábia lley de cassa, rigorosament feta cumplir, hi haurá aucells. Més… pel dia aquest, encara han de passar algúns anys, y pot ser á la agricultura li tocará encara passar una llarga temporada de penes y travalls.
Sense aucells —els aucells que visitan la Vinya cercant son aliment— ¡quantes y quantes espécies d'insectes y de moluschs no se propagarán lliurement! Y si bé es veritat que respecte als segóns pot l'home eliminarlos quan no son molt abundants, respecte als insectes casi res pot fer, perque llurs petites dimensions y llur gran nombre fan la persecució molt dificultosa y económicament, impossible. L'aucell es sols qui pot fer la guerra als insectes: l'ou amagat en la escorxa ó esquerda del terrer, el papalló ó la mosca volant, l'escarabat á terra ó el pugó sobre les fulles y la oruga sobre els rahíms ó sarments, son trobats y destruits. Més aváns de presentarvos els aucells amichs de vostres vinyes, convé que sapigueu les espécies enemigues. Heules aquí:
Coleópters (11 espécies) Altica Ampelophaga. Pussa de la Vinya. 5 generacións per any; forada les fulles.
Cetonia hirtella. Destrueix les flors.
Eumolphus vitis. Las larves devoran les arrels; l'insecte les fulles y els rahíms.
Euchlora vitis. Ataca les fulles y sarments.
Otiorhynchus sulcatus. Nocturn; id. id..
Opatrum sabulosum. La larva devora els borróns dels empels.
Peritelus griseus. Nocturn; ataca els borróns.
Rhizotrogus marginipes. Nocturn; ataca les fulles y els borróns.
Rynchites Betuleti. Les larves devoran les fulles.
Vesperus Punctatus. La larva devora les arrels de les vinyes americanes.
Vesperus Xatarti. Posa de 3 á 500 ous en la escorxa. Les larves devoran les arrels.
Ortópters (4 espécies) Acridium migratorium. Llagosta. Devora lo vert.
Ephippiger vitium. Devora les fulles, sarments y rahíms.
Ephippiger Biterensis. Devora id. id..
Locusta falcata. Llagosta petita. Devora pámpols y grans verts.
Himenópters (4 espécies) Polistes gallica. Vespa francesa. Devora els rahíms, en especial els muscats.
Tentedro strigosa. La larva devora els sarments.
Vespa germanica. Vespa germánica. Devora els rahíms, en especial els muscats.
Vespa vulgaris. Vespa vulgar. Id. id..
Lepidópters (5 espécies) Cochylis roserana. Nocturn. Dos generacións per any: la 1a· generació devora els borróns; la 2a· devora els rahims.
Chelonia Caja. Nocturn; la larva (peluda) menja els brots.
Procris ampelophaga. La larva devora á la matinada y al vespre els brots.
Pyralis vitana. Pirala de la Vinya. La larva (oruga de la vinya) devora fulles, brots y rahíms. Devegades causa molts danys.
Sphinx elpenor. La larva devora la Vinya tot l'istiu.
Hemípters (2 espécies) Dactylopius vitis. Cotxinilla de la Vinya. Les larves xuclan la sava, els brots y les fulles tendres.
Lopus sulcatus. La larva xucla la sava de la flor y del borró.
Gasterópods cargol (Varies espécies.) Devoran lo vert. En certes vinyes han sigut devegades veritables plagues.
Heus aquí ara els amichs:
L'Ull de bou. El Cóbich. La Cotxa fumada. El Bitxach dels grossos. La Merla. El Pinsá.
L'Ull de bou
L'Ull de bou es el Trogloditaes parvulus dels naturalistes; en castellá se l'anomena el Troglodita y en francés, le Troglodite. L'Ull de bou es la única espécie de son género existent á Europa. Se troba ademés, segóns Brehm, al Noroest de l'Africa y en l'Asia menor. A Europa sa área de espargiment arriba desde el Sur de la Espanya y Grécia fins al Nort de la Rússia.
“L'Ull de bou es un dels aucells del Bon Deu” diu Toussenel; es un dels més petits d'Europa: té 10 y ½ centímetres de llargária y pesa 7 grams. Es remarcable per la noblesa de sos instints y familiaritat ab l'home ensemps que per son cant. L'Ull de bou, igual que la Mallarenga y el Pit-roig, la Merla, el Pardal y el Reyetó, se troba arreu y no emigra com ells. La Agricultura té en el petit aucell, un dels més indiscutibles servidors. Sempre en moviment fins en els dies més tristos del hivern en els que el valent Pardal testimonia ab son trist piular son malestar, el veuréu cercar en les escletxes y anfractuositats de escorxes ó de la terra, parets y roques, l'insecte amagat. Grácies á sa conformació llargaruda (el diámetre major de son cos es d'uns 2 y ½ centímetres), li es fácil penetrar en moltes obertures hont dificilment cap altre aucell hi podria entrar, y aixís trobar son aliment: l'insecte alat, les crissálides y les larves, que refugiats alli se troban. Aixís son destruits gran nombre d'enemichs; Toussenel diu que necessita unes 150 orugues per dia, durant la cria de sos petits.
L'esperit del aucell no desdiu. Se fa evident en els dies tristos del hivern; cap altre cantor se fa oir. Més l'Ull de bou, quin coratge resulta ésser realment sorprenent, canta y travalla. Cercant l'insecte s'atura un instant… deixa sentir sa petita més alegre cansó y torna altre cop á empendre sa marxa, content y animós. Tant sols al veure un aucell de rampinya ó altres enemichs seus —que nombrosos deuen ésser, diu Brehm, ja que no obstant sa fecunditat de dotze á setze ous per any en dos covades, una á comensaments de la primavera y l'altra á comensaments del istiu, el nombre dels Ulls de bou no aumenta— experimenta un terror inexplicable y corre á amagarse á un dels llochs que l'aucell té sabuts.
L'Ull de bou se troba arreu: en el bosch y en el prat, en la horta y en la vinya, en els garroferars y oliverars. Arreu hi troba la vida. En el bosch es ell qui penetra al interior dels arbres corcats y destrueix gran nombre de formigues, orugues, mosques y petits escarabats. Ell es qui pot prescindir ab el Reyetó de tot altre aliment, per poder trobar al insecte al temps de la hivernada. Els altres aucells insectívors ó han de emigrar ó fer us del fruyt silvestre ó de la llevor. De modo que l'aucell may causa al agricultor ni el més petit dany. Es donchs un aucell indiscutiblement útil sempre, y l'agricultor deu estimarlo com un de sos més importants servidors. Es en la vinya que hi té un lloch especial: es allí hont se desplegan ses facultats d'investigador del insecte, de sa larva, sa crissálida ó son ou, amagats al peu del cep, en la escorxa ó dintre el borró ó en alguna escletxa del terrer. Deuen els viticultors respectarlo del tot; al cap del any li deu la vinya la destrucció de millers de sos enemichs.
El Cóbich
El Cóbich anomenat també Cóbit, es el Saxicola stapazina dels naturalistes.
¡Quín preuat aucell pera la vinya es el Cóbich! Tots els insectes, exceptuant tan sols els escarabats grossos y mitjáns, son devorats ávidament pel aucell: escarabats petits, llagostes, burinots, papallones, mosques y larves de tota mena que sobre el cep ó sobre el terrer de la vinya se troban; tot li agrada. Posat al aguayt sobre un marge ó un turonet, en moviment sempre, á tots cantóns gira ses mirades pera descubrir l'insecte y á ell s'hi adressa d'una embestida rápida, volant ó corrent.
Més encara no havém presentat al aucell. Es una de les set espécies del género anomenats pels naturalistes Saxicola, per son modo de viure solitari en els llochs més ó menys espadats ó pedregós. Es la espécie més abundant al Sur de la Europa. Totes les demés espécies existeixen més ó menys á Catalunya; més es el Saxicola stapazina la que se troba regularment en les vinyes.
El Cóbich es un aucell de 15 centímetres de llargária. Lo negre, blanch y moreno están distribuits per váries parts de son cos; els peus, cames y bech son negres. El bech del género Saxicola es el més robust de tots els dels géneros que composan la gran tribu dels Bechs-fins, á la que pertany el Cóbich. Aixó fa que pugui fer la cassa de molts insectes, escarabats, llagostes, etc., que altres Bech-fins, encara que siguin de sá grandária, no poden fer. En un sol aucell, donchs, hi ha l'enemich de tots els insectes. Més als que tenen por á la Merla, al Tort, y fins al Rossinyol, per creure que fan gran mal al rahím, els hi dirém qu'el Cóbich s'ha observat no agradarli, estimantse sempre més que res més l'insecte, enemich de la Vinya.
¡Es un valent, un actiu aucell el Cóbich! El veuréu sempre, com deyam, en un lloch alterós, sobre una bardissa, marge ó turonet, estar sempre movent son cap, sa qua, sos costats. Es que vigila… vigila sempre, á la dreta, á la esquerra, de front, se gira examinant tots els indrets y… ha vist allí baix un escarabat, una llagosta… d'una volada l'ha atrapat, el devora y s'entorna á son punt d'aguayt. Diu J. Barrera: “Si aquest aucell abundés, tindriam provablement les cullites dels rahíms assegurades del corch y del escarabató.”
Respecteu, donchs, al Cóbich, al destruhidor de tants y tants dels enemichs de vostres ceps.
La Cotxa fumada
La Cotxa fumada es el Ruticilla tithys dels naturalistes; en castellá s'anomena el Ruiseñor de paredes y en francés le Rouge queue de murailles.
La Cotxa fumada es un dels aucells més abundants y coneguts de tothóm. S'el troba en tota la Europa, gran part del Asia y una part no petita del Africa. Desde les petites eminencies voreres al mar, fins á alsáries de 3.000 metres (al istiu), el valent aucell hi es. En nostre Pirinéu, el senyor Vayreda, naturalista català, ha trobat son niu á 2.600 metres.
Es al Sur de la Espanya y Nort del Africa hont se troba la Cotxa fumada ab abundor al hivern, y en la regió de la Vinya catalana hi té durant la Primavera é Istiu sa part de travall en la defensa de la mateixa contra l' insecte volador.
Es la Cotxa fumada un aucell de 15 centímetres, llarga qua y ales més que mitjanes. Son bech es menys robust qu'el del Cóbich. Es la Cotxa fumada un de nostres aucells més matiners y un dels que més tart se'n van á joch. Sobre les enlayrades torres y campanars de les Catedrals é Iglesies, á aquella alsária propensa al rodament de cap, hont cap aucell —si no es el Falsiot ó la Oliba— s'atreveix á viuri, ell hi té son estatxe.
Es ab el Sit d'istiu (V. la Horta) que la Cotxa hi té semblansa per la manera de cassar el dípter. Col·locat sobre un punt enlayrat (torre, turó ó arbre), s'adressa volant al insecte. Ademés: més volador qu'el Sit d'istiu, evoluciona en el ayre; puja y baixa, en ratlla dreta ó undulada; se posa á terra, més no hi camina: hi toca un instant y torna á volar. S'acomoda per tot: en la ciutat com en la montanya; al nivell del mar com en les grans alsáries com hem dit de 3.000 metres, hont l'arbre ja no hi té la vida; aprop de les neus perpétues: el valent aucell s'hi troba. Sa familiaritat y son coratge están demostrats ab els següents cassos. El primer, esmentat per varis ornitólechs, es de que una parella de Cotxes fumades feren llur niu durant sis anys seguits en una locomotora de ferro-carril. ¡El soroll, la trepidació ó el calor, res els hi feya als valents aucells!
El segón, el conta Toussenel com sapiguentho per un seu amich que ho presenciá en sa mateixa casa. Una bomba funcioná en un jardí durant vint anys, sense qu'el cos de la mateixa tingués que ser desmontat. Durant aquests anys, váries generacións de cotxes feren el niu en la caixa de fusta que contenia el cos de la bomba. Més vingué un dia en que aquesta tingué que ser desmontada del tot pera ferhi un adop: allavors se vejé que les cotxes hi tenian niu, les quals cotxes foren tretes de la casa que ocupavan per dret d'herencia. Després de fet el travall en la bomba, els aucells no tornaren á la mateixa. Més passats tres anys, altre cop vingueren á llur antich lloch, portats de son amor al mateix. ¿Els hi durá, durant els tres anys, l'enfado, ó els necessitaren pera convéncerse que podian tornarhi ab tota confiansa? Difícil es saberho: més el fet es que tornaren á ocupar el lloch de que se'ls habia tret á causa del adop esmentat.
Es la Cotxa fumada digne del respecte y consideració de tothóm. L'agricultor —y en el cas present el viticultor— li deu la destrucció de gran nombre d'insectes voladors: papallones, mosques y altres, que darian naixensa á les larves enemigues de fulles, sarments y fruyt.
El Bitxach dels grossos
El Bitxach dels grossos, conegut també per el Vinyater y la Cotxa de cap blanch, es anomenat en castellá el Caudirrojo y en francés le Rossignol de murailles. Es una de les quatre espécies del género Ruticilla conegudes á Europa, del que forma part la Cotxa fumada que acabém de veure. Com ella, es utilíssim á la vinya pel gran consúm que fá d'insectes.
Té el Bitxach una talla de 15 centímetres escassos. Son pit es de color de rovell, sa gorja negra, son front blanch, sa esquena grisa y sa qua roja. El color d'aquesta es lo que ha dat el nom á les quatre espécies compreses en el género Ruticilla. El Bitxach dels grossos viu, durant la primavera é istiu, en quasi tota la Europa y en una gran part del Asia. A la vinguda de la tardor, se traslada á les regións més calentes y son en gran nombre els Bitxachs grossos que passan l'estret pera hivernar al Nort del Africa. Asegura Brehm qu'el Bitxach dels grossos va més enllá que la espécie anterior ó sigui la Cotxa fumada; en cambi no es tant amiga dels boscos de les regions altes. Fa son niu dintre la soca d'un arbre, molt sovint en la esquerda de una paret; quasi may en les anfractuositats del terrer. Fa dos covades de 5 á 8 ous cada una: la primera á comensaments de la primavera y l'altra á les darreries de la mateixa.
El Bitxach dels grossos fa á les vinyes un servey semblant al de la Cotxa fumada. Deu ésser, donchs, del tot respectat.
La Merla
La Merla, en castellá el Mirlo y en francés le Merle, es el Merula vulgaris dels naturalistes.
La Merla —que viu en la bardissa, l'arbre ramut ó el gran arbust— durant el dia ronda cercant son aliment, sens que s'allunyi molt dels arbrats ó de la Horta (V. la Horta.) En la costa de llevant, hont les hortes acostuman á estar barrejades ab les vinyes, hauréu vist á la Merla moltes vegades, venir á la vinya pera cassar el cargol, la llagosta, la oruga ó l'escarabat. Com que es gran y de constitució robusta necessita menjar molt. Es el cargol son plat escullit: el cargol que existeix devegades ab abundor en el preuat conreu y que ocasiona danys no petits ab la destrossa dels pámpols y brots tendres. Més… si la Merla va á la vinya, dirá algú, se menjará els rahíms, y encara hi perdrém! No; res de perdrehi ab la presencia del aucell; perque si be es veritat qu'ell es aymant del rahím quan es madur, el perjudici d'unes quantes dotzenes de grans del cep no es més que una part petita en comparansa ab el benefici causat per la desaparició dels enemichs, que demanarian als ceps un sacrifici cinquanta vegades més gran.
Doném al aucell gustosos la petita part de la cullita, el petit regalo que mereix qui tot l'any de sol á sol travalla en profit nostre, fent la guerra á les llagostes, als cargols, als escarabats y á les orugues. Donemli al terme de sa campanya d'istiu contra l'insecte y comensament de sa hivernal temporada, el regalo en pago de son travall.
El Pinsá
El Pinsá, en castellá el Pinzón y en francés le Pinson, es el Fringilla coelebs dels naturalistes.
Quan en la segona quinzena d'Octubre la tardor ha entrat de ple sobre nostres camps, vinyes y conreus, arriban en gran nombre de tota la Europa central, en colles més ó menys nutrides, els aucells entusiastes cantors y bons amichs del agricultor: els pinsáns. Allavors á son pas per nostres planes per hont marxen envers llurs encontrades hivernals (les váries terres de la Península Ibérica) son deturats pels traydors cassadors; y ó bé van á ésser part de paladars aviciats ó son destinats á ésser venuts en les parades dels aucellayres al interior de las grans ciutats ó viles populoses, com á cantors esclaus de les cases. Es que allavores el Pinsá, faltat de la alegria de la Primavera, quan la sortida á darrers de Febrer, vola ó fa sa ruta arran de terra en lloch de ferla á certa alsária, y el cassador, á qui res se li endona la falta que al agricultor li fará l'aucell, l'agafa á millers. El Pinsá, com deyam, es de natural decidit y travallador. Fa dos covades al any; més no es en nostre pais hont passa la época de sos amors: Fransa, Alemanya, Suissa y el Nort de la Itália: es dir, el centre d'Europa es sa veritable pátria, hont passa l'alegre temporada del any. No vol dir que á Catalunya y en la regió alta no s'hi quedin alguns centenars de parelles; més la excepció no es la regla. El Pinsá no viu en les terres del Nort de la Europa: en son lloch s'hi troba la espécie anomenada Fringilla montifringilla. Es l'altre de les dos espécies que del género Pinsá se coneixen á Europa.
El género Pinsá, Fringilla dels naturalistes com hem dit, es un dels que entran á formar part de la tribu dels Bech-groixuts, anomenada aixís per estar les espécies en ella compreses dotades de bechs robustos ab els quals els hi es fácil trossejar els grans y les llevors de tota mena. D'aquesta tribu forman part el Pardal, el Verdúm, la Cadernera, el Dur-bech y altres y altres. Generalment se creu que l'aucell granívor es perjudicial á la Agricultura, quan sempre, fins donada la espécie més desfavorable, el benefici qu'ens reporta (considerant el total periode de sa vida y la espécie en general, no en cassos especials de lloch y temps) es superior al dany. L'aucell granívor, es veritat, menja el gra ab afició y ens perjudica en un tant per cent que s'acostuma á creure més gran del veritable; més per aquells quants dies en qu'el gra es madur, el mateix aucell ha de cassar la oruga, la llagosta y altres insectes pera darlos á sos petits y aixó ho fa al menys per espay d'un mes, considerant dos cries al any. Aixó no's té en compte al parlar del granívor, com tampoch se diu que durant l'hivern el mateix aucell fa la guerra á les llevors de herbotes y de plantes silvestres, estalviant feyna al conreador y afavorint als vegetals productors.
V La horta
La Horta es un conreu de altíssima importancia, casi bé imprescindible pera la alimentació del home. L'arbre fruyter, les llegúms y les verdures —basa de la alimentació vegetal que entra á formar part del regim del home en nostres climes— son lo que constitueixen com tothóm sap, la producció de la horta de Catalunya.
Horteu un tros de terra: desseguida veuréu en la superfície de la mateixa els cargols y cargoles; en les verdures, en els llegúms, en els fruyters: escarabats, grills, orugues, formigues, mosques, pugóns, cotxinilles y altres en gran nombre. Es l'exercit destruhidor que atent á sa missió, ha invadit vostra propietat.
Deixats lliures aquests petits sers, constituits en veritables legións algúns d'ells, en sa obra de destrucció de les plantes: aumentant en nombre, acabarian ab elles. Més contra aquesta forsa hi ha altra forsa: la forsa destruhidora d'aquests petits sers, representada pels aucells que's veurán. Ells vindrán á vostra horta, atrets per l'element insecte y molusch que representa son medi de viure, y se dedicarán com qui fa per la vida á sa eliminació.
La acció del insecte destruhidor es reduhida pels defensors á certs termes, els termes que representa sa missió, benefactora també: á la petita eliminació del vegetal; perque éssent menor el nombre dels fruyts y del brancatge, de les fulles, etc., resultin més robustos els restants. Petita acció que altres agents com el vent, per exemple, exerceixen al eliminar la flor.
L'arbre fruyter té els seus enemichs. Els uns venen á destruhir sos brots, com la oruga de la Falena yemala; altres ses flors, com els escarabats anomenats Cetonies; altres posan llurs ous, com les papallones —pirales y noctueles— en el tendre fruyt, y al seu interior s'hi desenrotlla la larva devoradora; altres viuen en veritables legións sobre ses branques y fulles, xuclant la sava; altres cargolan ses fulles pera la posta, y, al náixer, l'insecte devora les esmentades fulles, com les orugues de les pirales cargoladores (papallones). Altres papallones, les nocturnes, van á posar llurs ous á la nit en váries plantes.
Les verdures tenen nombrosos contraris. Els uns atacan llurs arrels, com la formiga groga y el pugó de les arrels; altres devoran el tronch, altres les fulles. Els naps, les cebes, els pésols, fasols y faves tenen també llurs enemichs especials, y son també atacats per altres que atacan á tota classe de llegúms y verdures.
Els farratges, les meloneres y carabasseres se veuen atacades pels llimachs, la cargola y el cargol.
Més contra aquests enemichs de la planta hi han altres amichs, que s'encarregan de defensarla. Aném á veure, donchs, els aucells servidors de la Horta, als quals deu l'hortolá el respecte y consideració degudes als que venen á reportarli veritables beneficis, casi sens demanarli en pago res més que respecte y consideració. Més aváns de darlos á conéixer, presentém el quadro dels enemichs de la Horta, pera apreciar el servey qu'els defensors fan.
Heusel aquí:
Coleópters (23 espécies) Anthonomus pomorum. Destrueix les flors de les pruneres.
Anthonomus pyri. Destrueix les flors de la perera.
Baridius cuprirostris. La larva sobre les cruciferes.
Baridius chlorizans. Sobre la col.
Bruchus pisi. Devora els pésols.
Bruchus rufimanus. Devora les faves.
Cassida viridis. La larva devora les escarxofes.
Cassida nebulosa. Devora les fulles de remolatxes y rabes.
Cetonia afinis. Destrueix les flors de varis fruyters.
Centorhynchus sulcicollis. Sobre váries llegúms y verdures.
Centorhynchus assimilis. Id. id..
Crioceris asparagi. Sobre els tronchs dels espárrechs.
Crioceris duodecim. Sobre els espárrechs.
Gastrophysa raphani. Sobre les fulles de váries verdures.
Molytes coronatus. Devora arrels y tubercles.
Phyllotreta nemorum. Devora les fulles de les cols.
Phyllotreta nigripes. Sobre els naps y rabes.
Phyllotreta punctuata. Sobre les crucíferes.
Phyllotreta brassicoe. Sobre les cols.
Phyllotreta flexuosa. Sobre les cols.
Rhynchites bacchis. Devora les flors de les pomeres y pereres.
Rhynchites conicus. Devora els borróns dels arbres fruyters.
Sitones lineatus. Devora els planters de pésols.
Ortópters Grillotalpa vulgaris. Cadell. Construeix galeries subterránees, deixant al ayre les arrels.
Himenópters (2 espécies) Athalia de les fulles del rabe. Devora les fulles dels rabes y de les remolatxes.
Formica flava. Formiga groga. Devora les arrels dels escarxofers.
Lepidópters (15 espécies) Attacus pavonia. La larva devora les fulles de varis fruyters.
Attacus minor. Id. id..
Carpocapsa funebrana. Pirala de la prunera. La larva devora el fruyt.
Carpocapsa pomonella. Pirala de la pomera. Devora son fruyt.
Chematobia brumata. La larva devora els borróns de les pomeres y de les pereres.
Grapholita dorsana. La larva devora els grans dels pésols.
Hadena oleracea. Noctuela de la Horta. La larva devora pésols, faves y espinachs.
Hadena brassicoe. Noctuela de la col. La larva devora les fulles y els tronchs de les cols y els tronchs dels fruyters.
Iponomenta malinella. Corch de la pomera. La larva sobre la pomera.
Penthyna pruniana. La larva devora les pruneres, els cirerers, etc..
Pieris brassicae. La larva sobre les cols.
Pieris rapae. Devora rabes, naps, creixens y enciáms.
Polia dysodea. Devora els enciáms.
Plusia gamma. La larva sobre llegúms, espinachs, etc..
Triphena pronuba. Noctuela núvia. Devora els enciáms.
Hemípters (21 espécies) Aphis Cerasi. Pugó del cirerer. Negre; sobre les fulles.
Aphis pruni. Pugó de la prunera. Verdós.
Aphis laniger. Pugó llanós. Sobre varis fruyters.
Aphis persicae. Pugó del presseguer. Negre-verdós.
Aphis amigdali. Pugó del ametller. Vert bonich.
Aphís pyri. Pugó de la perera. Negre.
Aphis mali. Pugó de la pomera. Vert blanquinós.
Aphis brassicae. Pugó de les crucíferes. Vert y negre.
Aphis rapoe. Pugó del rabe.
Aphis fava. Pugó de les faveres. Sobre les fulles y tronchs.
Aphis radicum. Pugó de les arrels. Sobre arrels escarxofers.
Ceroplastes rusci. Cotxinilla de la figuera. Cendrós.
Dactylopius citri. Cotxinilla del poncemer. Moreno rogench.
Eurydema oleraceum. Sobre les fulles de les cols y altres verdures.
Eurydema ornatum. Roig y negre; abundant sobre les cols.
Lecanium persicae. Cotxinilla del presseguer. Moreno.
Lecanium amigdali. Cotxinilla del ametller. Moreno.
Lecanium hesperidum. Cotxinilla del taronjer. Moreno.
Psylla rubra. Psilla de la perera. Moreno. Devora les fulles de la perera.
Psylla aurantiaca. Id. id..
Tyngis pyri. Forada les fulles de la perera.
Dípters (10 espécies) Anthomya brassicae. Mosca del nap. La larva forada els tronxos de les cols.
Anthomya furcata. Mosca de les llegúms. La larva devora les cebes.
Anthomya radicum. Mosca dels rabes. La larva devora els rabes.
Anthomya conformis. Mosca de la remolatxa. La larva forada les fulles.
Anthomya lactuoe. Mosca del enciám. La larva devora les granes.
Cephus compressus. Pica brots. La larva dintre les branques tendres de varis arbres.
Cecydomia nigra. Cecidomia de les peres. La larva devora el fruyt.
Ceratitis hispanica. Mosca de la taronja. La larva (blanca) devora el fruyt.
Hortalis cerasi. Mosca de la cirera. La larva (blanca) devora el fruyt.
Platipara dels espárrechs. Devora les tijes.
Gasterópods Bulimus decollatus. cargola. Devora lo vert.
Helix Hortensis. cargol de jardí. Devora lo vert.
Llimach. Váries espécies. Id. id..
Un conjunt d'unes 75 espécies.
Contra aquest exércit enemich hi ha la següent colla d'amichs defensors de les plantes.
La Merla. El Xerroviu. El Pit-roig. La Aureneta de Xemeneya. La Aureneta de Finestra. El Sit d'istiu. El Rossinyol. El Tayarol de cap negre. El Bregadell ó Rossinyol bort. La Busqueta rossinyolenca.
Els uns, com la Merla y el Xerroviu, s'hi troban tot l'any; els altres, com el Rossinyol, la Aureneta, etc., sols hi passan una temporada. Ademés, s'hi troba formant part entre els primers el Pardal, l'aborrer Pardal, el modest é infadigable obrer quins beneficis en res se tenen, y quines malifetes s'han portat á la exageració més extremada. Ell es pot ésser un dels obrers més importants de la Horta; més ens reservém sa história pera més endavant (V. Tots els conreus) com agent cosmopolita que es, travallant sobre els camps, vinyes, hortes y per tot arreu hont el vegetal se troba.
La Merla
La Merla, Merula vulgaris dels naturalistes, en francés le Merle y el Mirlo común en castellá, es una de les dos espécies de son género, la generalment coneguda. Se la troba, segóns l'esmentat naturalista Brehm, en Europa desde l'extrem Sur fins al 66°. Pochs serán els que no coneguin l'aucell; ningú que no n'hagi sentit parlar. La Merla es el representant més gran de la nombrosa tribu dels Bech-fins, insectívors y baccívors en sa major part, dotats d'instints enlayrats. Pot dirse que constituheixen la aristocrácia dels aucells. En aquesta tribu s'hi troban els més remarcables cantors, com el Tayarol de cap negre y el Rossinyol; aquest darrer excels músich-poeta, joya y orgull del vell Continent y á la vegada un dels més importants defensors de la Horta, com veurém més avall.
Com tots els aucells d'una gran utilitat, la Merla se reprodueix molt, y es sapigut que arriba á fer uns 10 ous anyals en dos postes. Ella es l'aucell més abundant en nostres encontrades, exceptuant al Pardal, al Xerroviu ó Gafarró y al Verdúm. Son cant, que comensa ja en el mes de Febrer, es una nota alegre, dolsa, que ompla la quietut de la Horta quan cap més veu d'aucell se deixa sentir.
Diu Mr. Lescuyer qu'el cant de la Merla es ple de bon humor y qu'el fa sentir dolsament al estil d'una flauta desde primers ó mitjáns de Febrer, quan l'aucell sembla que s'ensaja pel cant de la primavera, quan els demés aucells están callats. “La Merla es un aucell, prossegueix, d'una constitució robusta y dotat d'una finíssima vista. Li agrada la quietut y es molt desconfiada; més quan s'es convensuda de que se vol estar ab bona armonia ab ella, se mostra més confiada.”
La Merla es un gran destruhidor de cargols, y diu el B. D'Hamonville que es molt curiós contemplar el modo ab que procedeix l' aucell pera menjarsels. Agafantlos per un cantell, els bat ab fúria sobre una pedra; al rompres, l'animal retira ab molta habilitat el cargol, deixant vuyda la closca. Aixis es que es molt usual veure en els boscos y al voltant de les pedres de terme, cert nombre de closques dels dits cargols. Son restos deixats per la Merla, que á falta de pedres en el bosch, utilisa les fites pera la preparació de son aliment.
No es estrany, donchs, veure en les hortes closques de cargol vuydades per la Merla, y sols pera aquest benefici, deuria dispensarse respecte al aucell. Destrueix ademés cargoles, llagostes y demés insectes d'alguna grandária y també les crissálides de papallones y altres y sobre tot orugues, que tan perjudican á les plantes de la horta; y aixó ho fa durant tot l'any, ja que no's mou de la horta á no obligarli uns frets molt rigurosos; llavors se'n va durant algunes setmanes, tornant després á la Horta. Es veritat que la Merla, qual alimentació insectal es alternada, sobre tot durant la tardor y primera part del hivern ab cireres d'arbós y altres fruyts pel istil (bayes), se permet menjar el rahím y en la primavera la cirera y algún altre fruyt. Més l'aucell que travalla tot l'any, sense demanarvos res ¿per ventura no té dret á que se li dongui alguna coseta de lo mateix que sens ell no tindriau pot ésser?…
La Merla, donchs, deu ésser tinguda com un dels més importants aucells pera la Horta. Tingueu la seguretat de que si un cargol se posa en evidencia, l'aucell el veurá y el destruhirá. Lo mateix fará ab la llagosta de la vinya adossada á la vostra horta y ab la cargola posada á sobre de la verdura ó la oruga del arbre fruyter, y no contentantse ab els insectes que se li presentan á la vista, es molt usual véurela al peu dels dits fruyters, sobre el sembrat de farratge y per entre les verdures, inspeccionant el terrer cercant l'insecte ó la crissálida del mateix. Ella vetlla constantment de sol á sol, y son travall un dia y un altre dia, representa la destrucció de gran nombre d'enemichs de vostres plantes. Respecteula donchs: no permetau á ningú dels vostres que destrueixi son niu ni qu'en mati cap. Es vostre dever. Si's pot consentir que en mitx d'un gran bosch se'n cassi alguna pera no perdre la punteria ó pera posarla á taula (la Merla, sense ser dulenta baix el punt de vista culinari, no arriba á poderse considerar com á vianda pera una fina taula), no's pot aconsellar may á ningú la cassa de la mateixa. Més per lo que respecta á la horta, l'horticultor no deu consentir que ni una sola Merla sigui destruhida, si vol procurar la bona marxa de son conreu: n'hi ha prou que se'n mati una pera que les altres estiguin á punt d'anarsen de la Horta.
La veu de la Merla es dolsa, pastosa, plena, de poca extensió, un poch amussada, més en cambi ¡com recorda la veu humana, com se destaca en ella un esperit seré, reflexiu y valent!
Després de haver sentit á una Merla, no hauria d'ésser possible al home el matarne cap. El valor material de la carn del aucell no hauria de pesar tan com l'esperit del mateix. Dixeula viure tranquila; no permetau á cap dels vostres que toqui cap ou de son niu. Si arribat el mes de Setembre veyeu faltar algún gra en els rahíms de vostra vinya, ó allá pel Maig alguna cirera dels vostres cirerers: tanqueu els ulls y penseu en les closques de cargol vuydades, en les orugues devorades, en les cargoles destruhides y en la flautada veu de la Merla, que ha recreat vostre ohido y ha alegrat la soletat de vostra finca.
El Xerroviu
El Xerroviu s'anomena també el Gafarró y el canari bort ó de montanya, y es el Serinus meridionalis dels naturalistes; en castellá s' anomena el Verdecillo y el Cini y en francés, le Serin.
El Xerroviu es un petit aucell de 11 y ½ centímetres de llargária, més valent contra els rigors del temps com cap altre, prescindint del Pardal y del Ull de bou.
El Xerroviu es una de les dos espécies de son género; l'altra espécie es el canari, conegut de tothóm.
Quan tots els altres son fora, el Xerroviu ab el Pardal y la Merla son els representants en nostres hortes del regne alat. La mateixa Merla, essent al cor del hivern y en anys de fret rigoros, fa, com havém dit, una escursió d'algunes setmanes á encontrades més calentes. El Xerroviu no's mou (no vol dir aixó que no hi hagi excepcións); es de véurel allavores al acostarse á la casa de camp, á la llar del hortolá com demanant unes engrunes pera no morirse de fam, engrunes que casi may se li donan, ab tot y meréixerles, ya que tot l'any no fa més que travallar en favor del agricultor.
Diu Brehm qu'el Xerroviu es un aucell actiu y molt aixurit, y Hoffman diu que encara que son cant es molt uniform no deixa d'ésser molt agradable. Diu el primer que l'aucell se troba casi per tota la Europa y parlant d'Espanya, que sols deixa de viure en les terres altes de Castella la Vella. A Catalunya es abundantissim en la costa y en especial en ses hortes. Casi no se'n troba cap en que no hi hagin algunes dotzenes de parelles, y se'l veu fins en els petits jardins. L'arbre preferit pera ferhi el niu es el taronjer, agradantli molt també la perera y la pomera. Es un aucell d'instints dolsos que recordan els del canari y del Verdúm. Sembla que cerqui la companyia del home, y á ell se entrega sense rezel. Assegura Brehm que ha vist moltes vegades travallar en un arbre sense que l'aucell sen mogui, aixó principalment en el temps de la cova dels ous. Es un aucell ignocent, víctima dels de rampinya y del mateix home, qu'el agafa per millers.
El cant del Xerroviu es una joguina, un seguit de notes brillantes, un xerroteix delicat, nerviós, finíssim, un microscópich cant de glória á la llivertat y al sol. Algunes vegades en les altes hores del dia, hauréu ohit en els ayres un cant especial, que se sent un moment al passar allunyantse rápidament: es el cant del Xerroviu, que á la manera de la Alosa, diu el B. D'Hamonville, li agrada ferlo sentir tot aixecantse en els ayres.
El Xerroviu consúm, com tots els aucells d' arbre, un gran nombre d'orugues é insectes molls al temps de la cria de sos petits; després, y durant l'istiu, continua menjant indistintament orugues, petits escarabats, petites crissálides y llevors de herba de tota mena, estalviant al hortolá el travall d'arrencarles. No está provat qu'el Xerroviu s'arribi á les fruytes; més si per cas ho fes ab alguna figa, cirera ó bercoch ¿no se li pot dispensar en aquells pochs dies en que la fruyta es madura (l'aucell no menja més per lo general que la madura), aquella petita lleminadura que os porta un perjudici insignificant, part ínfima de la vostra cullita?
Horticultors: estimeu al vostre petit hoste, al petit Xerroviu. Diu Brehm que en certs punts d'Alemanya hont el Xerroviu s'hi coneix tant sols desde uns 50 anys, se consideran els horticultors molt afortunats de poguer comptar ab el petit més eficás colaborador, amich fidel de la horta. Segóns el mateix autor, está provat qu'el Xerroviu no abandona el punt que ha escullit pera viurhi. Respecteulo donchs y estimeulo com un dels més importants servidors vostres. Si cada arbre de vostra horta pogués comptar ab una parella dels dits aucells, se veuria lliure de la major part de sos enemichs.
El Verdúm
El Verdúm, anomenat en castellá el Verderón y en francés le Verdier, es el Clora hortensis dels naturalistes. Aquests classifican al Verdúm com una espécie del género Clora, pertanyent á la família dels Pasérits (de la que n'es el género Pardal el típich) y formant part de la tribu dels Bech-groixuts.
Després del Pardal y del Xerroviu, es el Verdúm l'aucell més abundant á nostra terra. Se'l troba sempre en les hortes é hi es molt útil tot l'any (el Verdúm no emigra) per la destrucció d'insectes y llevors d'herves.
El Verdúm, com el Pardal, se fa pagar quelcóm per sos serveys en favor de la Agricultura: demana als conreus de naps, rabes y canem, alguna quantitat de llevor d'aquestes plantes, de modo que allavors sembla l'aucell de que tractém ésser perjudicial. Més en cambi d'aquell consúm de llevors útils ¡quantes llevors d'herbotes destruhides durant tot l'any, quants insectes eliminats, especialment durant la cria dels petits! El benefici reportat pel aucell á les hortes es molt superior al dany; es, donchs, útil, y mereix el respecte del horticultor.
El Pit-roig
El Pit-roig ó Rupit (Rubicola familiaris dels naturalistes) s'anomena en castellá el Petirrojo y en francés, le Rouge-gorge.
El Pit-roig es, com la Merla, un dels Bechfins; pot dirse qu'es, com ella, conegut per tothóm. Sel troba, com ella, en els boscos, en les riveredes, en les torrenteres y en les hortes: per tot alli hont hi hant arbres.
¿Qui no coneix al gentil aucellet, un dels millors cantors del bosch, el primer en despertarse y el darrer en adormirse com diu Naumann, el més amich del home segóns Toussenel, valent y entussiasta, desafiant els rigors del hivern pera no deixarnos? Algúns posats en llivertat á la primavera, han tornat expontaneament á sa gavia al venir la tardor. El Pit-roig ha sigut anomenat pel naturalista Gerbe ab molt bon acert, Rubicola familiaris. La familiaritat ab l'home es sa dominant y l'instint popular ho ha comprés aixís. La noblesa y la ingenuitat units ab el coratge, son qualitats que tothóm ha sapigut veure en ell. Y més: se li ha reconegut un esperit de compassió, un sentiment de caritat envers del pobre, del travallador y del humil. Els ornitólechs os dirán qu'el Pit-roig en el bosch vé á posarse al costat del carboner y del llenyater, y els hi modula son cant com pera recrearlos en son dur travall. Més lo que demostra la convicció que en l'esperit popular existeix d'aquest sentiment de caritat, diguém d'amor, es la tradició bretona, llegenda d'aquest poble, bressol de la Germana de la Caritat, la que diu qu'el Pit-roig acompanyá á Jesús al Calvari y que, portat d'un sentiment d'amor al Diví Mártir, empleá totes ses forses pera arrancar del front de Jesús una espina. Y afegeix que fou recompensat ab el color roig de son pit, que la sanch de Jesús li marcá.
El Pit-roig deuria ésser donchs, venerat per l'home. “Ell es un dels aucells del Bon Deu” diu Toussenel. Ell es qui al cor del hivern, y en dia de sol, canta, com parlantnos del temps de la primavera que ha de venir. A les primeres nevades, ell es qui s'acosta á la casa de camp, picant als vidres de la escalfada llar com demanant aculliment. ¡Quantes vegades l'aucell entraria si l'home li des acullida y s'habituaria á viure entre parets durant els dies de mal temps!
El cant del Pit-roig es la expressió fidel de son esperit; se composa de varis trillos alternats ab notes de diferenta extensió llensades ab forsa; el so té l'esclat, la forsa y la dolcesa de la flauta. Toussenel ha dit que aquest cant havia entrat més en son cor qu'el del mateix Rossinyol. Dirias ésser el primer la cansó popular que fa vibrar les més íntimes fibres del cor, y el segón, la sinfonía del gran Mestre compositor que parla ab el llenguatge de la ciencia sentida, noble, més no expressió tant expontánea del ánima.
En la Horta, si bé el Pit-roig no es sedentari com la Merla y el Xerroviu, es dir que's permet entrar y sortir d'ella, son travall no deixa de ésser important, per la eliminació de varies espécies d'insecte, enemigues del arbre fruyter, de la verdura y de les llegúms, y per la destrucció de llimachs y petits cargols.
El Pit-roig —com casi tots els Bech-fins— acostuma á cercar son aliment saltironejant per terra. Els petits cargols y cargoles son, pot dirse, el menjar predilecte del Pit-roig que cassa també la formiga, l'escarabat y la mosca posats sobre l'arbre, el fruyt ó la flor.
Respecteu, donchs, al Pit-roig com un de vostres millors amichs y servidors de la Horta.
Les Aurenetes
La Aureneta de Xemeneya (Hirundo rustica dels naturalistes; en castellá la Golondrina de chimenea y en francés l'Hirondelle de cheminée) y la Aureneta de finestra (Chelidon urbica dels naturalistes; en castellá la Golondrina de ventana y en francés l'Hirondelle de fenêtre) son les dos espécies de son género conegudes á Europa y á nostra terra. La primera es de color negre ab la part inferior blanch-rogench; la segona la té enterament blanca. No creyém necessari extendrens aqui sobre cada una d' elles en particular (V. la Casa de Camp); sols dirém que en les hortes del camp, lluny de poblat, hi es la primera coneguda, y la segona ho es en les hortes properes á les poblacións. Com llurs costúms son molt semblantes, considerantles aqui com á obrers de la Horta, parlarém en nom de les dos. Elles son els eliminadors del insecte alat en regións més ó menys altes de la Horta.
Ab les aurenetes entran els obrers temporals de la horta, es dir els que hi venen á passar una part del any, allavors que sa presencia hi es necessária. La Aureneta arriba á nostres hortes uns pochs dies aváns ó després de la tercera desena de Mars, allavors quan l'insecte alat comensa á deixarse veure. La Aureneta pot dirse qu'es, junt ab el Magay ó Falsiot, el més temible enemich de la mosca, mosquit, formiga alada y papallona. Heus aqui, donchs, un dels auxiliars més importants del agricultor, un dels més dignes de respecte y consideració. La Horta que li dona axopluch, se troba al cap-de-vall del any ab una porció de fruyts que haurian sigut devorats pel insecte.
En el regne animal, la noblesa d'instints ha sigut donada á les espécies, pera utilitat del home. Entre els aucells, la Aureneta representa un tipo superior: l'instint de associació al home es pot ésser lo que sobresurt en ella, la qualitat que la caracterisa. La Aureneta representa junt ab el gos, la vigilancia de la casa de camp y la seguretat de les provisións: si el gos vigila la persona y la casa contra els malfactors y evita tota sorpresa, la Aureneta avisa á la virám quan l'Esparver s'acosta, y ella ab sa guerra als dípters (mosques y mosquits), perfidiosos asaltants de rebostos, cellers y estables, procura la conservació de llets y viandes, la tranquilitat del bestiar y el repós del mateix agricultor. A la Horta també hi acudeix. Si el hortolá li dona aculliment en sa casa, tindrá, ademés dels beneficis de la defensa de la mateixa contra l'insecte dípter, un destruhidor de la papallona diurna ó sigui de la mare de les larves ú orugues que rosegan ses plantes.
La Aureneta fa un gran consúm d'insectes voladors. Son travall ó cassa al vol es sostingut per espay de moltes hores, y, després d'observacións repetides, ha dit Mr. Florent-Prévost que una sola Aureneta fa un consúm per dia, d'algúns centenars d'insectes alats.
La Aureneta es un dels més remarcables dons del Creador al home, un ser ignocent, que's complau en travallar constantment en profit del mateix, sens demanarli res més qu'el respecte y consideració necessáries. La rahó natural indica, donchs, al home que deu procurar obtenir la companyia del esmentat aucell; més no succeeix pas que les cases de camp ó d' horta comptin ab un contingent suficient pera qu'el travall representat pel mateix pugui portarse á cumpliment.
La Aureneta es generalment respectada per nostres horticultors. Saben de positiu que cap fruyt ni producte de la horta es sacrificat per l'aucell. Més no tots, pot ésser, haurán procurat l'aument de llurs Aurenetes privant á la gent que intervé en la Horta que destruheixi cap de llurs nius y que les matin.
No es al horticultor á qui se pot dar la culpa del poch aument que en nostres hortes en general s'observa. La culpa la tenen certs cassadors, dotats de sentiments poch delicats, als qui res endonántselshi la Agricultura, tenen llur divertiment en agafar la Aureneta per centenars ó millers y matarles; per divertiment, es dir per dar satisfacció á llur gust, ab despreci de la Lley de cassa, sens que les Autoritats intervinguin pera privarho.
El Sit d'istiu
El Sit d'istiu, que algúns anomenan segóns Vayreda aucell de la pluja, es el Muscicapa grisola dels naturalistes; en castellá es anomenat el Papamoscas y en francés, le Gobe-mouches gris. El Sit d'istiu es una de les quatre espécies existents á Europa; les tres restants son molt rares á Catalunya ó son de pas.
A mitjáns d'Abril, el Sit d'istiu arriba del Mitjdia y s'estableix fins á darrers de Setembre en les hortes y en els jardins y parchs de les capitals, cercant ab preferencia els punts en que abunda l'insecte alat. Es un aucell de formes llargarudes; sa talla es de 15 centímetres, ses ales son llargues y son vol, rápit y sostingut. Té semblansa ab les Aurenetes y ab la Pastoreta; son bech es pel istil del dels Bech-fins: més sa basa té més amplária.
Com les Aurenetes, en aquesta basa hi té uns quants pels, que li facilitan sens dupte la cassa del insecte alat. Se posa al cim dels arbres; quant veu un papalló, una mosca, un mosquit, un burinot ó altre insecte alat, s' adressa á ell; si es petit com una mosca, sel menja tot volant; si es gros, s'entorna á son lloch y alli se'l menja á trossos. Es molt amich del home com la Aureneta y, com ella, molt atrevit contra l'Esparver y altres aucells de rampinya.
Diu el B. D'Hamonville: "“Cada any torna al mateix punt. Pochs serán els jardins y parchs que no'n tinguin alguna parella. He observat tornar cada any al meu jardi una parella pel mateix temps. Els meus rosers son defensats del insecte y netejats de petites orugues, lo que m'ha obligat á respectar als aucells, privantme d'agafarne cap.”"
El Sit d'istiu es, donchs, un poderós eliminador del insecte alat y un company de la Aureneta en sa guerra al insecte que vola. Respecteulo y feulo respectar del tot.
El Rossinyol
El Rossinyol es el Luscinia vera dels naturalistes; s'anomena en castellá el Ruiseñor y en francés, le Rossignol. Hi ha una altra espécie de més grandária, el Rossinyol dels grossos(Luscinia major); més aquesta espécie per lo regular se la troba en els llochs solitaris. Es la primera espécie, donchs, quin cant es superior al de la segona, qu'es l'obrer de la horta. Ens referím, donchs, á ell, encara que podria dirsen lo mateix de la altra espécie.
En la segona quinzena d'Abril, entrada ja la primavera, quan la vegetació se troba ja exuberanta de frescor y hermosura y les orugues devoran les plantes, arriba el Rossinyol pera demanar son lloch d'obrer en la Horta; més aváns de veure son travall, diguém alguna cosa del Rossinyol considerat com cantor.
El Rossinyol es el rey dels aucells que cantan, y sols la dona artista pot atrevirse á disputarli sa supremácia en aquest punt. Tothóm ho sap y no hi ha que dirho: tota la Europa está pendenta de sa veu en els darrers dies d' Abril y primers de Maig; els boscos, torrenteres, hortes: tots els punts hont se troba l'arbre ramut, la ombra, la quietut: alli hi es el Rossinyol á fer sentir son cant, á delectar. Diu Brehm qu'el Rossinyol sembla tenir conciencia de son valer y que's complau en ferse admirar per l'home. Lescuyer diu que sovint els rossinyols de més fama son els que se troban en els parchs de grans palaus; afegeix qu'el talent musical de l'aucell es molt variable y devegades patrimoni durant algunes generacións de la mateixa familia; siga com siga, es evident que en el Rossinyol se troba un alt grau d'inteligencia y una finor de sentits inductable, y son cant demostra una superioritat de talent artístich molt per sobre del de tot altre aucell. No es aquest lloch el propi d'una presentació del aucell com artista: l'havém de considerar com humil obrer de la horta; més creyém que interessarán les següents noticies sobre son cant. Bechstein, qu'es pot ésser el qui més bé l'ha estudiat, diu que un bon Rossinyol té en son cant de 20 á 24 estrofes, sens comptar les petites variacións finals; qu'en la quietut de la nit sa veu se sent á un kilómetre de distancia y que sa extensió es com la de la veu humana (una octava y mitxa.)
Com obrer de la Horta, el Rossinyol es de gran importancia per la gran quantitat d'orugues y larves en general que devora. Diu Brehm que gasta molt delit y necessita molt menjar. Son modo principal de cercar l'aliment es caminant per la terra; aixís, y grácies á sa vista fina y penetrant, lliura á les verdures y petites plantes de les orugues que les devoran, com també de les crissálides y larves de coleópter y altres insectes que s'amagan en la superficie de la terra. Rarament marxa per les branques del arbre: deu, donchs, ésser considerat més bé que com un eliminador dels enemichs del mateix, com un defensor de les petites plantes.
Sembla que sols per son cant hauria ja de meréixer aquest aucell el respecte més gran: més no es aixís. Se'l cassa y de debó; en les mateixes hortes, no se li dona la seguretat necessária, y, no obstant, se confessa que's un aucell ignocent. Encara que no fos més que pera assegurarse l'animació de la Horta durant els dies de son cant, deuria meréixer l'aucell una decidida protecció per el gran nombre d'orugues y altres petits insectes que elimina.
El Tayarol de cap negre
El Tayarol de cap negre es anomenat també Cap-negre y Carbonera. En castellá s' anomena la Curruca de cabeza negra; en francés la Fauvette á tête noir, y es la Curruca atricapilla dels naturalistes.
¿Qui no ha sentit á parlar del aucell, que baix el punt de vista artístich ocupa el segón lloch entre els cantors alats? El Tayarol de cap negre es un aucell de 15 centímetres de llargária; elegant; d'un plomatge gris més clar en sa part inferior; que té al damunt del cap una taca negra més ó menys gran, lo que li ha valgut el nom de Cap-negre. Arriba en la primera quinzena d'Abril. Dihuen tots els ornitólechs que, al estil del Rossinyol, afecciona el mateix punt en que passá la temporada anterior. Es d'instints sumament dolsos y dona proves de confiansa y estimació al home. Arriba á viure en els jardíns de les ciutats populoses. Pot dirse qu'es un dels defensors especials de les flors y arbustos de jardí, més se troba en la Horta, y com á obrer de la mateixa devém presentarlo.
El travall d'aquest aucell en la Horta, vé á ferse sobre els arbres fruyters, especialment les pereres, pomeres, presseguers, pruneres y altres. Sembla afeccionar, segóns Toussenel, els pugóns y les petites orugues de les flors y fulles. Més ó menys també, y al estil del Rossinyol, cerca la oruga sobre les petites plantes.
Tots els autors convenen en que al aucell li agrada el fruyt silvestre y pot ésser també la cirera y algun altre. Més suposantho aixis, y per lo que respecta á la Horta, hem de dir lo mateix que diguerem al parlar de la Merla y del Xerroviu: si algun fruyt es sacrificat, no es més que una ínfima part del benefici qu'en cambi l'aucell ha reportat al horticultor.
El Bregadell ó Rossinyol bort
El Bregadell ó Rossinyol bort —anomenat també la Roseta y la Piula, en castellá la Curruca de los jardines y en francés la Fauvette des jardins— es el Curruca hortensis dels naturalistes. Es una espécie del mateix género que l'anterior; arriba á la segona quinzena d'Abril y se'n torna pel Setembre; ses costúms son semblantes á les del Cap-negre.
El Bregadell es un aucell elegant, de 16 centímetres de llargária y quin cant li ha valgut el tercer número entre els artistes alats d'Europa. Brehm diu, parlant d'aquest cant, que si no té el valor artístich del del Cap-negre, en cambi la melodia hi es més marcada.
El Bregadell es de color gris-oliva ab la part inferior blanca. Com la espécie anterior, viu sobre l'arbre: rarament baixa á terra. Es aucell molt actiu, y ressegueix tot l'arbre ó arbust cercant les orugues y demés insectes. Es molt útil á la Horta, donchs, y mereix igual respecte que l'anterior.
La Busqueta Rossinyolenca
La Busqueta Rossinyolenca, anomenada també Llisqueta y Mosqueta —en castellá la Curruca charladora y en francés l'Hypolais polyglotte— es l'Hipolais polyglotta dels naturalistes. Es un petit aucell de 13 centímetres abundant en les hortes y boscos. Té molta semblansa ab les dos espécies anteriors; com elles, es molt actiu en la cassa del insecte del arbre y arbust; més en especial fa la guerra als coleópters ó escarabats y á les mosques. També cassa al vol, al estil del Sit d'istiu. Li agrada també molt la abella; mes pera el horticultor, aixó será encara un motiu més d'estimació. Menja també la cirera, y podém dir d'ell que se li pot molt bé dispensar la eliminació d'unes quantes d'aquestes, en cambi del gran nombre d'insectes que destrueix. Respecteu donchs al aucell.
IV Els garrofers, els ametllers y els olivers
També á Catalunya hi troban sanitós estatge el nervut garrofer ab son fruyt pera el noble cavall apetitós, l'ametller de sedosa flor y blanquíssim fruyt y el centenari oliver ab son sever aspecte: que nostra terra ofereix pera tots els conreus sos plans y ses montanyes, ses soleyades vessants d'explendorosos horisonts y ses ubagues valls de dolcissims remoreigs. L'Agricultor es qui, haventse oblidat que no se poden fer medis apropiats pera determinats conreus, anava fent perdre la varietat dels mateixos á la que estém tornant altra vegada, pel conreu únich, com si la Agricultura fos un comers, dependent tant sols de la voluntat é intel·ligencia, y no hagués de comptar ab la condició del terrer; com si la Agricultura no sigués una veritable ciencia, quines lleys han pogut ésser conegudes, més no cambiades.
Es á la Costa ab sos terrers vessants al mar, rebent ses moltes hores de sol y l'oratge salabrós que tant li plau, hont ha pogut el garrofer comptar per centúries sa vida y ha pres ab la vinya possessió d'aquesta alegre encontrada. L'ametller s'hi deixa veure també; més es al vehí Camp de Tarragona hont hi té sa patria. Y allá, en la regió mitxa, al peu de les grans montanyes, l'oliver ha conquerit pera son producte una fama ben merescuda.
Els tres arbres tenen com tots els demés vegetals llurs enemichs. Heulos aquí:
Coleópters (3 espécies) Apion Vicioe. Devora el fruyt del garrofer.
Hylesinus oleiperda. Negrós; larva blanca. Destrueix les branques dels olivers.
Phlaeotribus oleae. Negrós. Id. id..
Lepidópters (2 espécies) Elachysta oleella. Gris cendrós; larva verda moreno; devora les fulles del oliver.
Aecophora Olivella. Corch del pinyol de la oliva. Papalló grís fosch; larva verdosa.
Hemípters (5 espécies) Aphis amygdali. Pugó del ametller. Verdós.
Aspidiotus ceratoniae. (Cendrosa, Cendrada.) Blanch grisenc. Ataca les parts verdes y el fruyt del garrofer.
Lecanium oleae. Cotxinilla del oliver. Moreno gris. Sobre l'oliver. Se multiplica molt depressa.
Lecanium Amigdali. Cotxinilla del ametller. Moreno.
Psylla oleoe. Vert groguench. La larva ataca les flors del oliver, fent avortar el fruyt.
Dípters (1 espécie) Dacus Oleae. Mosca del oliver. Groch negre rogench. Dos generacións per any. La larva (groguenca) devora el fruyt.
Heus aquí ara els aucells més útils als esmentats arbres: La Mallarenga grossa. La Mallarenga petita. El Reyetó. El Raspinell.
Les Mallarengues
Les Mallarengues, en castellá los Paros y en francés les Messanges, pertanyen al género Parus dels naturalistes.
El género Parus sembla ésser creat pera la eliminació del petit insecte del arbre, el pugó, la cotxinilla, els petits coleópters y les orugues. Son bech petit, de forma cónica rectangular molt fort, es apropiat á la missió de deslliurar del petit insecte els branquillóns, els tendres brots, els mateixos borróns y les flors.
El género Mallarenga conté moltes espécies espargides per Europa, Asia, Africa, América y Oceania. A Europa, que'n poseeix menys que les altres parts del mon, n'hi ha 9 espécies. A Catalunya ne tením 6: la Mallarenga grossa ó Carbonera (Parus major), la Petita Carbonera (Parus ater), la Mallarenga petita ó blava (Parus ceruleus), la Mallarenga de qua llarga ó senyoreta (Parus caudatus), la Mallarenga de cresta (Parus cristatus) y la Mallarenga Monja (Parus palustris). La Carbonera ó Mallarenga grossa, anomenada també Estivarola grossa, y la blava ó Mallarenga petita y també Estivarola petita, son les dos més conegudes y abundantes. Son elles les més útils als garrofers, ametllers y olivers.
Per llurs petites dimensións, les Mallarengues poden resseguir tots els recóns dels arbres y donar cassa á tots els insectes. Llurs moviments son molts y fácils: se tomban en totes posicións, de cap-avall, de costat; se penjan de llurs peus com á clowns, ressegueixen les flors, el dret y el revers de les fulles, el borró, les més petites escletxes de la soca, branques y branquillóns, sempre actives y febroses com els que tenen fam, com travalladors als quins una tasca llarga está encomanada, y de poques hores poden disposar. La missió que li toca á la Mallarenga es de travall. Ses forses grans á proporció de sa grandária y pes (la Mallarenga petita pesa 7 y ½ grams y té 11 y ½ centímetres de llargaria) necessita referles ab gran quantitat d'aliment. A Brehm li sembla poden evaluarse en 1.000 els insectes que diariament necessita; cap altre aucell el guanya, exceptuant el Magay ó Falsiot pera el que Michelet anota el mateix número. (Aquest últim aucell es gran cosa més gros que la Mallarenga, lo que dona ventatja en favor de la mateixa).
En el bosch, la Mallarenga viu al interior de les soques de vells arbres, en els quals penetra per una petita obertura, justa pera passarhi, y, com que ordinariament son les obertures massa grans, les estreny ab fanch.
Les Mallarengues viuen donchs al peu del arbre que está á llur cuydado. Al bosch, hont se troban tot l'any, hi son uns de sos conservadors; se troban també en les hortes; més es sobre tot com amichs de garrofers, ametllers y olivers, qu'els aucells dehuen ésser presentats.
El garrofer y l'oliver ofereixen casi sempre cavitats, hont soplujar als utilíssims aucells.
Les Mallarengues son els defensors més importants, els especials amichs dels garrofers, dels ametllers y dels olivers. Entre branca y branca, en tants recóns, escletxes y anfractuositats, algúns centenars d'insectes s'hi troban, y als aucells no'ls hi manca past á son delit.
Si un sol arbre no li es suficient á la Mallarenga, va á un altre, lliure ó no d'aucells; allavors es que la Mallarenga en sa necessitat, procura ferse amo del vegetal pera tenirlo del tot á sa disposició. La Mallarenga es forta, y encara que més petita que la major part dels aucells d'arbre, s'imposa ab son robust bech y son coratge indomable que may li manca.
A la Mallarenga, li tocá, com havém dit, el travall actiu y sostingut: res de las delícies del cant, de la contemplació artística, sino el travall, la activitat, el moviment febrós del que ha de atendre á ses necessitats y á les de sa nombrosa familia. Aixís es que sa veu enérgica, breu, sense dolcesa de to ni ritme musical, no es més que uns espinguets repetits que semblan, segóns Brehm, els griñols del ferro que l'esmolet afina ó un xerricament que recorda al de la Rata, altre afamat animal sempre disposat á devorarho tot.
S'acusa á la Mallarenga de fer malbé algún borró d'arbre. Si bé es veritat que ataca al borró, es solsament aquell dintre el qual existeix l'insecte enemich, ni més ni menys qu'el Picot, que ataca la escorxa del arbre en el punt hont hi ha l'insecte que ha de devorar. La Mallarenga, donchs, pera apoderarse del insecte que devora el borró, esclar que ha de malmetre aquest; més ningú pot negar que val més que l'aucell, al perjudicar el borró, mati també l'enemich del arbre que no que aquest destrueixi al esmentat borró quedant ab vida pera destruirne d'altres.
Les Mallarengues son, donchs, aucells indiscutiblement útils als arbres en general y dignes, per consegüent, de la protecció més decidida.
El Reyetó
El género Reyetó (en castellá el Reyezuelo y en francés le Roitelet) es conegut pels naturalistes per Regulus. Dos son les espécies que havitan la Europa y gran part del Asia: el Reyetó ordinari y el Reyetó de triple franja (Regulus cristatus y Regulus ignicapillus). Les dos existeixen á Catalunya. Es tan poca la diferencia qu'els separa y llur travall en favor de la Agricultura essent igual, podém molt bé aquí considerarlos com si fossin una sola espécie.
El Reyetó es l'aucell més petit d'Europa: té 9 y ½ centímetres de llargária y pesa 5 y ½ grams. Malgrat ses petites dimensións, com si el Creador hagués volgut recompensarlo d'altre modo, es un aucell d'un gran esperit y d'una presencia plena de dignitat y realesa. El nom de Rey que porta li ha sigut ben donat pels naturalistes y per l'instint popular. Brehm diu que per ses costúms, se sembla molt á les Mallarengues, de les que té l'activitat y el coratge; més per sos instints, per l'esperit de confiansa y estimació al home, se sembla molt al Ull de bou y al Pit-roig.
Dalt dels grans arbres de nostres boscos, sobre tot en els pins de les regións mitxa y alta, en la reunió de dos branquillóns finissims, el Reyetó ha construit ab tota delicadesa son niuet. Ha anat á cercar herbes finíssimes, y, entrellassantles ab taranyines, ha unit el peu dels dos branquinyóns puntals de sa casa. Després, ab els materials més fins (sedes vegetals), la ha forrada. Sobre aquest interior suavissim y confortant ha posat de set á nou ous de 13 milímetres de llargária per 9 d'amplária (la grandaria d'un sigró).
Al istiu, l'aucell casi may baixa á terra: viu sobre l'arbre. Els insectes voladors, en especial els dípters, els pugóns, les orugues, els ous y les crissálides, son el menjar del aucell. Grácies á son bech finissim y punxagut, pot resseguir les més petites esquerdes, anfractuositats y recóns del arbre hont hi té son niu.
A la tardor, els reyetóns de Catalunya baixan á la costa y terres arresserades de la regió mitja, establintse en hortes y prades y en especial en els grans arbres. Els garrofers, els ametllers y els olivers ofereixen al aucell abrich y aliment. Dintre ses soques viurá y, resseguint tots els recóns del arbre, el netejará d'ous y crissálides que al venir la primavera donarian naixensa á una munió d'enemichs.
El Reyetó es de la més gran importancia pera els esmentats arbres y es de tot punt imperdonable la destrucció d'un sol d'aquests aucells.
El Raspinell
El Raspinell —que vejerem al parlar dels aucells útils als boscos y que pertany, com deyam, al ordre dels Enrinxadors ó sigui dels que viuen sempre en els arbres y poden recorrels en totes direccións— viu á la estiuhada en els boscos. Més, quan passada la temporada alegre del any, l'insecte escasseja, una part dels raspinells baixa á les regións més calentes y va á demanar també hostatge als garrofers, ametllers y olivers.
Les qualitats d'investigador del ou, de la crissálida ó del petit insecte amagats en la escorxa, fan molt estimable al Raspinell y el benefici que reporta als arbres esmentats el fan digne del major respecte.