ELS CAMINS DEL PARADÍS PERDUT.

Dues narracions per Mossèn Llorenç Riber:

-Les meravelloses navegacions de Sant Brandan i els seus monjos. -Les incansables pelegrinacions dels tres monjos Teòfil, Sergi i Higini.

PRESENTACIÓ

Ajuntades en aquest volum, van dues llegendes d'origen ben distint, jatsia que l'orientació n'és una i la mateixa, ço és, la recerca del Paradís, del qual se'n llegeix en el Gènesi:

-I plantà Jahvé Déu un hort a Edem, a l'Orient, i allí posà l'home que havia format. I Jahvé Déu va fer brotar de la terra tota llei d'arbres, goig dels ulls, delícia de la boca, i al mig del Paradís, l'arbre de la vida i l'arbre de la ciència del bé i del mal. I un riu sortia d'Edem per regar el Paradís i d'aquí s'esbargia i feia quatre caps. Nom de l'un, Fissó, i ell cenyeix tota la terra d'Hevilà, allí on se troba l'or -i l'or d'aquella terra és el bo- i allí el bedeli i la pedra d'ònix. I el nom del segon riu, Geó, i ell cenyeix tota la terra de Cus. I el nom del riu terç, Tigris, qui va devés l'Orient d'Assur. I el riu quart, l'Éfrates.-

En qual manera Adam i Eva foren expel·lits de l'hort de l'Edem després de la desobediència, diu la Sagrada Pàgina:

-Llavors Jahvé Déu va fer per Adam i sa muller, gonelles de pell i els vestí. I digué Jahvé Déu: -Vet aquí, ja l'home s'és fet com un de nosaltres, coneixedor de bé i de mal. Ara, doncs, no sia que allargui la mà i culli també de l'arbre de la vida, i en mengi i visqui eternament… I el llançà Jahvé Déu de l'hort d'Edem, que colrés la terra de la qual fou pres. Va treure'n l'home i col·locà a l'Orient de l'hort d'Edem els Querubins, amb el glavi de foc brandant, per guardar el camí de l'arbre de la vida.-

¿On era la precisa situació de l'hort de l'Edem? ¿Què s'era fet, abandonat a ell mateix, sota la custòdia dels Querubins? ¿Com era l'arbre de la vida? Aquesta curiositat tempta les imaginacions, i el fruit n'és aquest doble llegendari, l'un, més tardà, d'origen cèltic, i l'altre bizantí qui ja figura en les Vides dels Pares de l'Erm.

La redacció de la primera llegenda, vull dir, Les meravelloses navegacions de Sant Brandan i els seus monjos, apareix per primera vegada, en llatí, devés mitjan segle onzèn. Aquesta argonàutida cristiana, aquesta odissea cèltica portada del mar nadiu a les costes franceses amb les invasions dels normands, impressionà fortament les imaginacions, i gairebé totes les llengües vulgars la copsaren. La nostra llengua no tingué aquesta sort: Tardanament jo don solta a la brandànica nau errant, per la mar de Roger de Llúria. Per l'anostrament de la dita llegenda, m'he valgut especialment d'una versió redactada en dialecte venecià, que forma part de la Biblioteca Storica della Letteratura Italiana publicada i il·lustrada per Francesco Novati (Bergamo, 1896).

Més fàcil de trobar és l'altra llegenda Les incansables pelegrinacions dels tres monjos Teòfil, Sergi i Higini. La trobarà hom en el Voragine, en la Vida de Sant Macari, romà, d'on passà als Exemplaris en llengües vulgars. Crec que és la primera volta que és recontada en una llengua vulgar ibèrica.

Ll. R.

LES MERAVELLOSES NAVEGACIONS DE SANT BRANDAN I ELS SEUS MONJOS.

El Senyor plantà les illes sobre l'abís. Aquells qui naveguen per la mar, recontin sos perills, i nosaltres, d'oirles, ens meravellarem. Allà insignes i admirables obres, diversa natura de bèsties i tota manera d'animals i monstres prodigiosos. (Eccli, XLIII, 95-27).

I

EN QUINA MANERA VINGUÉ A SANT BRANDAN EL DESIG DE CERCAR EL PARADÍS PERDUT.

Mossenyer Sant Brandan fou home de gran penitència i d'estreta abstinència i de molta virtut; i regia, amb l'imperi de sa crossa abacial, una lenta ramada negrejant de tres milia monjos. Una volta s'esdevingué que a l'hora de vespres arribà al monestir que governava el sant abad, un monjo d'edat madura, i de bona vida i d'estranya terra, qui havia nom Barint, i era son nebot. El dit sant Brandan li demanà de moltes coses, ço és, què era estat, què li havia esdevingut; i si mai havia vista o oïda alguna meravella. Com fos que el sant oncle el pregàs molt carament i amorosa, llavors el dit Barint començà a plorar i se gità per terra i s'anegà en profunda oració, en la qual va romandre com esbalaït. Graciosament Sant Brandan el prengué en sos braços i l'aixecà, i li va dir, amb un besar mel·lifluent, aquestes gracioses paraules: -¿Quina és, fill, la causa d'aquesta tan greu fellonia? ¿Creus que el teu adveniment ens ha fet enuig? Certa cosa és que de la teva vinguda gran plaer n'haguérem. Per ço s'és menester que a tots nosaltres donis alegria i consolació, i ens diguis alguna bona paraula de Déu d'on la nostra ànima en pasturi; i que ens recontis les diverses meravelles que veieres en les partides i en les errors de la mar oceana per on navegares llargament.- A l'encariment d'aquesta petició poderosa com un conjur, s'abellí l'esquerp Barint, el qual trencant el silenci, començà a espandir-se en paraules abundants. I va dir:

-Mon fill Menoc era el procurador dels pobres del Crist. Com fos desitjós de major solitud, fugí del nostre cenobi, i camina, caminaràs, a la bella ventura, trobà una illa, no gaire lluny d'una muntanya, la qual hom anomena Lapifil. Embolcallada per un cel indulgent aquesta illa és sobiranament delitosa. L'amor del cel i la tendra verdor de la terra l'hi retingueren; i hi sojornà gran temps. Durant el qual, arribà fins a mi un novell ardit, ço és, que el monjo fugitiu comandava gran multitud de monjos sota la seva preladia i que Déu mostrava per ell grans signes i miracles. La qual cosa suscità en mon cor irrefrenable enyorament de veure'l; i en vaig pendre el camí. Com ja hi era prop, Déu li revelà l'arribada meva i prevenint-la de tres jorns, m'exí a carrera amb sos germans. Anàvem embarcats en nau. Quan la nau s'acostà a la dita illa, veiérem que de diverses partides, vestits diversament, eixint-nos a camí, venien companyes de monjos, contínues com un formiguer qui emigra; brunzents i denses com un eixam. Diversament vestits i arribant de contrades diverses, emperò combregaven en una fe i en una esperança i en una caritat. Tenien una església on s'ajuntaven per l'ofici divinal. I no menjaven altra cosa sinó pa i nous i arrels d'herba. Cantaven aquests monjos les completes ensems, i després se recloïen en llurs cel·les. Cascún tenia la seva, i allà s'estava en oració fins el prim-son. Al cant primer del gall reposaven una mica. Jo i mon fillol trescàrem tota la illa; i la trescàrem tant que arribàrem a la vorera del mar, a la banda d'occident. Allà tenia ell la nau on s'era embarcat; i me va dir: -Mon pare, muntau en nau i naveguem cap a Llevant, cap a aquella illa que és dita Terra de promissió dels sants, la qual havem de donar als nostres successors qui vindran després de nosaltres.

Muntàrem en la nau. Encara no hi érem, quan al nostre entorn, escampadissa, una boira s'espargí. Era humida i flonja, lleugera com la cendra, flairosa i blanca com un torterol d'aubaïna matinal. Tan espessa era que obturava l'esguard encaradís, i a penes podia veure hom la distància que hi ha de proa a popa. Per espai d'una hora durà aquesta blancura vaporosa. Traspassada la calitja, un esclat de llum ens inundà. I ens semblà veure, lluny, dins la claror viva, tremoladissa de besllums, una terra dilatada i verdejant. Vorejàvem la costa delitosa: ombra de penyals blaus, clara i fresca i regalant, com l'aigua clara; ombra perfumada de brancatges perfumats; el singlot de l'aigua musical en la por inviolada de les coves; volior d'unes grans aus, blanques i lentes, qui amb llur dolçura gutural amoixaven l'aire i coronaven la nau amb una viva garlanda d'ales. En el recés d'una cala, amorosa i rodona com un pit, pura i sonant com una cítara, en l'arena d'or blanca de lliris, posàrem el peu. I ens enfonsàrem en el misteri de la solitud. No hi havia herba sense rou, ni planta sense flor ni branca sense fruita. Per espai de quinze dies vagàrem per aquella deserta amenitat, i ens deixàrem perdre, sota les altes arcades vegetals, entre les soques, damunt l'herba viva intacta, que cruixia sota els nostres peus amb un petit gemec humà. Entre l'escampada verdor de l'herbei, les pedres suaus i llises, que eren gemmes, guaitaven amb pupil·la vària: enormes safirs que ens miraven amb la gran ullada blava; topacis, amb la ullada de foc amorós qui amoixa i no crema. Al terme d'aquells quinze dies ens trobàrem a la vora d'un gran riu. Decorria, ample i solemnial, amb profundes aigues mudes. Per anar més enllà, a l'altra riba, no hi havia enlloc gual ni passatge. Esperàrem el consell de Déu. Un bell home jove i resplendent se'ns mostrà, el qual ens saludà graciosament pel propi nom i després va dir: -¡Siau els benvinguts, servents de Déu, monjos germans! Gran mercè us ha feta el Senyor de mostrar-vos aquesta terra. És aquella terra que cercàveu, que donarà als seus sants. A saber haveu que el riu la migparteix. La meitat n'és aquesta banda on sou. Déu vos en guard però, de passar més envant. Preneu-ho en paciència i tornau-vos-en arrera, allà d'on sou vinguts.- ço digué el donzell; i aleshores un dels monjos qui amb nosaltres eren vinguts gosà demanar-li d'on ell era i quin nom havia. Ell li diu: -Per què em demanes d'on som ni quin nom he? Demana'm més tost noves d'aquesta illa i serà millor. I si ho vols saber, en la manera que ara la veus, és des del començament del món.- I llavors me diu a mi: -¿Tens fretura de menjar ni de beure ni de vestir? Sàpies que ço que et diré és veritat. No tens fam ni set ni t'és mester vestir ni dormir, jatsia que fassi un any que arribares en aquesta illa amb tos germans; i no has menjat ni begut ni la son agreujà tos ulls, ni has vist la nit arribada. A saber has que en aquest lloc no hi ha mai nit, ans sempre és dia; ni mai no hi plou ni mai el cel és entelat de núvol; la fam i la set, la son i la malaltia en són exilades. Aquí hi fa tot temps un bell i fresc estar. Aquí hom no hi envelleix ni hi mor. Una gran llum purpúrea vesteix tota la illa. Aquesta llum no és la rossa del sol ni la blanca i freda de la lluna, ni la celístia vaga dels estels; ans és la llum de Déu Nostre Senyor, del qual naixen tots els béns i totes les gràcies i totes les llums. Ell us ha feta gran mercè, car no tothom és digne de veure i sentir ço que vosaltres heu sentit i heu vist.

Així parlà; i encontinent demostrà gran desig de partir-se de nosaltres i encara afegí: -Anau-vos-en d'ací; i jo vindré amb vosaltres fins a la ribera i a la vostra petita nau.- Arribats a la vorera entràrem en la nau. I s'esvaní el donzell com una imatge de somni. Començàrem de navegar; i al cap d'una hora, ens tornà envair aquella aubaïna nuvolosa de l'altre cop, i avençant a la ventura de Déu tornàrem a trobar els nostres germans. Els quals ens havien esperat amb incansable enyorament, i mostraren gran alegria del nostre retorn. I per ço com la nostra absència era estada tan llarga havien plorat i fet molts de pensaments. I duien bé el compte del temps que forem absents, que era d'un any i divuit dies. I ens començaren a dir: -Mossenyers i pares nostres, ¿on sou anats i on sou estats tant de temps? I ¿per què ens haveu deixat sense guia ni pastor en aquesta selva obscura? Nosaltres bé sabíem que mossenyor el nostre abad, espesses vegades, sol partir, i se'n va algunes voltes tot sol, no sabem on, ni si és lluny ni si és prop; i a vegades s'hi està un mes i ha pics que s'hi està dues setmanes i tal volta una setmana o encara menys, i després retorna sa i sau. Però ara s'hi ha estat un any; no és cosa, doncs, de meravellar si nosaltres érem en ànsia i en congoixa.

Jo els vaig donar conhort i confort amb aquestes paraules: -Portador som de bones noves. En aquest viatge no m'ha advingut res que no sia per bé. A bon lloc sou. Sapiau que no és lluny d'ací aquella illa delitosa anomenada Terra de promissió dels Sants; i en aquesta illa no hi ha mai nit, ni mai el jorn s'hi acluca: llum rutilant i serenor sense núvol perdurablement imperen; no callen mai els aucellets de cantar la primavera; l'herba tota floreix; els arbres tots floreixen i fruiten. Un àngel de Déu, meravellós de veure, guarda la illa i ningú pot anar-hi si no en té llicència d'ell. Per l'olor dels nostres hàbits no coneixeu que som estats en Paradís? -Don abad- els monjos respongueren; -per l'olor del vostre hàbit coneguérem que haveu estat en lloc florent. Amb gust sabríem de vós on és aquest paradís, que nosaltres no el sabem i deim-vos que quaranta dies ha durat l'olor dels vostres vestits quan sou estats de retorn del lloc on éreu.- Ell respongué: -Amb mon car fill Menoc, en la illa delitosa, fórem tot aquest temps, sense menjar ni sense beure ni sense dormir; i érem tan alegres i consolats de ço que vèiem, que érem sadolls i plens com si haguéssim menjat a talent i voler. Passada aquella quarentena, rebí la bendicció dels monjos i prenguí comiat de mon car fill Menoc, i amb mos germans, retorní al cenobi i a l'estretura de ma cel·la.

Havent Sant Brandan sentides totes aquestes coses meravelloses, se gità a terra i lloant Déu va dir: -Beneït sia el Senyor Déu en tots sos camins, i santificat en totes les seues obres, puix a sos servents revelà tals coses i de tal meravella. I encara sia beneït en sos dons puix avui ens apeixí amb esperitual pastura i bevenda.- Finides aquestes paraules, Sant Brandan no res menys digué: -Anem ara a menjar, segons la nostra usança, coses corporals.- I així fou fet. Després donà la benedicció als monjos; donà comiat a son nebot Barint i ell se n'entrà, consirós, en sa cel·la.

II

AQUÍ SANT BRANDAN S'ACONSELLA AMB SET MONJOS.

Llavors Sant Brandan de tota la congregació s'escolli set monjos, els més bons, i es tancà amb ells dins el refetor; i obrí la boca a semblant parlament: -O, vosaltres, mos elets companyons de penitència, jo us deman la mercè graciosa d'un consell, com sia que mon cor i mos pensaments són tots aunats en un voler, sempre que aquest voler sia el voler de Déu. La terra de la qual ens parlà l'abad Barint, ço és, de la promissió dels Sants, tenc propòsit de cercar, i de no aturar-me mai fins a tant que hi sia arribat. ¿Què us ne par d'aço i quin consell us plau donar-me'n?- Els monjos, coneixent la seua voluntat, ço és, del dit sant pare, quasi tots a la una i amb veu concordant, digueren: -Don abad, aquest voler, puix que el teu és, el nostre també sia. ¿No saps tu que abandonàrem pare i mare i parents tots, i encara la benanança mundanal abandonàrem per servir a Déu? Nosaltres som aparellats d'anar amb tu a la mort o a la vida, si tant és que aquesta sia la voluntat de Déu.- Ço varen dir, i callaren. Sant Brandan s'acordà amb ells de fer un dejuni de quaranta jorns seguits, i mentrestant aguiar el passatge cap al verger de meravelles i el perdut Paradís de voluptat.

III

AQUÍ SANT BRANDAN ENTRA EN LA NAU.

Com aquella quaresma de dejuni fou acomplida, i hagué saludats sos germans, Sant Brandan se'n muntà a la nau i començà a fer la via de Ponent. Ventura i cas fou que arribà a una illa d'un sant pare qui havia nom Joan. I prengué d'ell la benedicció i encara la prengué de tots els monjos qui eren amb ell. I arribà fins al cap d'aquella contrada on tenia son parentiu i no volgué veure ningú de la seua sang; ans se'n pujà a una muntanya molt alta per veure com la mar oceana s'estenia. I descobrí una cala, corba com un arc, que de llavors ençà s'anomena la cambra de Sant Brandan. Aquest fou el lloc d'on després partí. I amb tots aquells monjos qui eren amb ell s'afanyà a l'obra, i féu un esquif molt fort i lleuger per anar per mar; el féu de llenyam i li donà la forma que tenien les naus d'aquella contrada, que hom anomena coca. I com fou ben acabada i afaisonada gentilment, de part de fora la cobrí tota de cuiro de bou i pintà-la de vermell i tapà bé les juntes del llenyam, i ho untà tot de mantega: nau i cuiro; per tal que fos més llisquívola; després hi posà vitualla per quaranta dies. I arborà en mig de la nau una antena i hi embarcà tot allò que s'és mester per navegar. I llavors comanà a sos germans que entrassen en la nau en lo nom del Pare i del Fill i del Sant Esperit. Ells així ho compliren. I Sant Brandan romangué sol, dret i fosc en la ribera.

Llavors Sant Brandan aixecà sos braços al cel per copsar-ne la benedicció, damunt la nau i aquells qui hi eren embarcats. La oració que digué, feia així:

«O Déu qui a través del mar roig obríreu un camí pregon als nostres pares, i sota l'aigua pontada els transportàreu, cantant la glòria gloriosa del vostre nom, atorgau a ma suplicant humilitat, que aquesta nau, escàpola de vents contrariosos, esquiva de pèrfids esculls i salva de les reülls ondes tormentoses, arribi al port de salut i toqui la ribera benaventurada.»

Encara no havia finida aquesta benedicció, quan arribaren tres monjos de son monestir, i gitaren-se a terra, i començaren de besar els peus del sant abad. -Pare, pare, deixa'ns venir amb tu on se vulla et plagui anar. Si no ens hi deixes venir, morir hem aquí de set i de fam. Sàpies que havem fet propòsit d'anar pelegrinant tot el temps de la nostra vida.- Veient el sant pare abad aquella suplicant congoixa, mana'ls així mateix que entressin en la nau, i els va dir: -Sia així com voleu, mos bells fills.- I encara afegí: -Ja sé en quina manera sou venguts. Bona obra ha feta aquell monjo. Certa cosa és que Déu li ha aparellat un bon lloc, i a vosaltres us ha tret de l'ermàs i de les tenebres per portar-vos a l'admirable llum.

Llavors finalment Sant Brandan s'embarcà i donà solta a la barca en nom de Déu. I amb la vela tesa començà a navegar cap al Migjorn. A la primeria tengué bon vent i no li calgué més que tenir la vela desplegada. Així caminà per espai de quaranta dies. I finats aquells quaranta dies, cessà el vent i fou mester avençar a empenta de rems. Tant caminaren i remaren tant, que llurs forces falliren. I Sant Brandan començà a confortar-los i sermonar-los: -No hajau paüra, mos germans. Puix en nom de Déu anam, havem fiança en Ell, que Ell nos guiarà.

Els rems cessaren de navegar, com ales lasses; però un vent inflà i arrodoní la vela, i la nau anà tallant les ones, llaurant la llisa planície eqüòrea. Déu agombolava amorosament aquella nau empelegada i aquells confiants en Ell embarcats en la nau empelegada. Menjaven una sola volta al jorn prop del sol post. La nau avençava sempre, car el velam era tan sensible i subtil que recollia tot alè de vent per imperceptible que fos. I així de jorn i de nit, avençava, fosca i espectral, sota els estels, blanca per les aigües blanques, en les nits de lluna.

IV

COM ELS APAREGUÉ UN CA I MENÀ SANT BRANDAN I ELS SEUS FINS A UN CASTELL.

Amb aquesta navegació de quaranta dies consumiren totes les vitualles. En les partides de la Tramuntana trobaren una illa àrida i plena de rocam. La costa que la cenyia era brava, monument de ruïnes fosques remogudes pels temporals. La ribalta era dreta i eriçada, inaccessible com un mur: riells d'aigua minsa, suada gota a gota per les clivelles del penyal, decorrien rost avall fins que el magre plor se perdia en les aigües vastes amargoses. Torbats de gran fam i de intolerable sed, els monjos ompliren tota quanta vaixella hi havia en la nau, de l'aigua plorosa i regalimosa. I veient Sant Brandan aquesta gran cobejança de beure, els va dir: -No ho fasseu, no que és cosa lletja de fer ço que vosaltres feis. Si a Déu no plau mostrar-nos port, ¿per què voleu vosaltres per força prevenir la seua providència? No em plau que us emporteu d'aquesta aigua.- Els monjos la llençaren tot d'una sens ni tastar-la ni mullar amb ella el llavi eixut; i per terra s'esbandí la creatura de l'aigua innocent, sacrificada. Al cap de tres dies plagué a Jesucrist mostrar-los un port. Allí Sant Brandan amarrà la nau i signà el port i el beneí devotament, i comanà als seus que no treguesen cosa ninguna de la nau. I caminant ran ran vorera, li sortí a l'encontre un ca i començà a fer-li falagueries i li llepà els peus, com han costum de fer-ho els cans amb llurs senyors. I a sos monjos digué Sant Brandan: -No us apar que Déu ens ha tramès, bon missatger? Seguiu-lo amb tota segurança on se vulla us meni, que a bon lloc us portarà.- Anaren darrera el ca i arribaren a un castell. Entraren-hi dedins. Allà hi havia molts llits per jeure, i setials per seure i aigua en brulloles per rentar els peus. I asseient-se Sant Brandan començà de parlar a sos monjos i els va dir: -Mos fills, guardau que Satanàs no us enganyi ni us induesca a temptació. Jo veig que en vol enganyar un d'aquells tres monjos qui darrerament del monastir ens arribaren. Aquest monjo maquina en son coratge un furt pèssim i mortal per la seua ànima, per ço com la seua ànima ja és lliurada en les mans del diable.- La casa, on s'estaven, tenia els murs quasi tapats de vaixella de diverses natures de metalls i de brides i de corns revestits d'argent. Sant Brandan va dir al monjo que solia donar el pa a sos germans: -Aparia el dinar que Déu ens ha tramés.- Anant pel castell trobà una taula tota parada de mandils i de pa blanc i de peix; i llençols molt blancs en cascún llit. Com se foren entaulats, veient Sant Brandan aquell bé de Déu i aquella màina, començà la benedicció amb els germans i retregué aquelles avinents paraules del psalm: Qui dat escam omni carni, confitemini Deo caeli (Confessau el Déu del cel qui dóna menja a tota carn).

I començaren a menjar, alabant Déu devotament, i menjaren i begueren tant com varen voler. Havent finat de menjar, regraciaren Déu. I el sant abad digué a sos monjos: -Ara anau i orau fins a la nit. Després colgau-vos i reposau del llarg remar i del llarg navegar.- Quan els monjos dormien el sant pare era vigilant. I va veure un minyó negre com un fill d'Etiop, el qual jugava amb un parany i el posava prop dels peus d'un de sos frares. I redoblà l'insistent oració i més carament pregà a Déu, per aquell monjo qui havia de caure en pecat, i orà fins a trenc de dia.

V

AQUÍ UN DELS MONJOS FURTÀ UNA BRIDA D'ARGENT I MORÍ.

Passats tres jorns, tornaren a muntar en la nau i seguiren llur viatge. I el sant pare digué a sos monjos: -Guardau que ningú de vosaltres no se'n porti res d'aquest castell.- Ells a chor respongueren: -Déu no vulga que ningú de nosaltres se'n porti res d'aquest castell, cometent furt i deshonorant el nostre sant viatge.- Encara el sant abad solemnement afegí: -¿Veieu aquest nostre germà, del qual ahir jo us parlava? Ell ha furtat una brida d'argent i en el si del diable l'ha amagada. El diable la hi donà i ell la prengué sens llicència mia. Vull que sapiau que per causa del pecat d'aquest nostre germà tots estam en risc de perir i perdre'ns.- Tan tost com el monjo hagué oïdes aquestes paraules se va treure el fre de davall l'hàbit i gità's als peus de l'abad, dient: -O pare sant, perdona'm. Sé que he pecat. Prega Déu per la mia ànima, que ella no's perdi per aquest furt.- I tots els monjos s'entristiren del falliment de llur germà, i se gitaren a terra molt humils i començaren a pregar Déu per la seua ànima. Amb la faç vestida de rubor i coberta de confusió, llevat en peus, sobre l'assemblea dels germans postrats, estava el monjo pecador. I de davall son hàbit de drap gros veié hom sortir un infant negre, el qual plorava i udolava, altes veus, i deia: -Pare sant, ¿per què amb tes oracions m'has foragitat de l'heretatge meu i del meu regne conquerit? -Mal feres, abad, d'obligar-me a cercar novell alberg! A saber has que set anys, tota hora, som anat amb aquest monjo, per enganyar-lo amb qualque pecat mortal; i mai no l'he pogut decebre, sinó aquesta nit passada.- Ço digué l'infant negre; i Sant Brandan, en semblant manera, li respongué: -Jo't man en nom del Pare i del Fill i del Sant Esperit que te'n vagis d'ací i no puguis noure a cap home fins al jorn del judici.- A ull vist de tots, l'infant negre se partí. I després, tombant-se Sant Brandan, vers el monjo furtador, li digué: -Decontinent, confessa't bé amb un prevere, per ço com morir has i departir-se la teua ànima del cos. Ton cos romandrà aquí, car aquesta és la teua sepultura.- El monjo prengué penitència amb esperit d'humilitat i amb ànima contrita, i rebé devotament el Cos de Nostre senyor Jesucrist, fiança de perdó, penyora de glòria futura, mentre l'abad i els monjos cavaven la fossana per ell. I havent el monjo penitent sumit els misteris sants, passà d'aquesta present vida a l'altra; i la seua ànima fou rebuda pels àngels i admesa en el regne de Jesucrist qui absolgué la Magdalena i el bon lladre exoí.

VI

AQUÍ ELS APAREIX UN BELL JOVE AMB UN COVE DE PA I AMB UNA GERRA D'AIGUA.

Finides les exèquies i la complanta del monjo mort i colgat en la terra piadosa arruixada amb aigua beneita i signada per la creu, anaren-se els monjos cap a la ribera. El darrer d'entrar-hi fou el capdill d'aquells argonautes sants, ço és, mossenyor Sant Brandan, al qual, ans que s'embarcàs, aparegué un donzell i digué-li aquestes gracioses paraules: -Vulles rebre aquesta fragància de caritat, aquesta aigua i aquest pa de les mans pobrissones d'un servent de Déu. Sabràs que és ben llarg el viatge que us cal fer. Aquest pa i aquesta aigua, us duraran fins al jorn festival de la Pasqua.- Rebé Sant Brandan aquesta gràcia de caritat amb mercès molt humils. De les mans que li havien donat el pa, volgué encara haver-ne la benedicció. La qual rebuda, començà a navegar vers Ponent. I dejunava cada tres jorns i cantava les set hores canonicals cascun dia: sèptuple fruit dels llavis, septiforme lloança de Déu.

VII

AQUÍ ELS NAVEGANTS CELEBRAREN LA FESTA DE «CAENA DOMINI», ÇO ÉS SABER, EL DIJOUS SANT.

Encara s'esdevingué que anant la nau incertament, per ci, per llà, els monjos embarcats columbraren, llunyana, una illa, i començaren de fer ruta vers aquella illa. Un bon vent propici els empenyia de tal manera, que els rems, alicaiguts, no res tenien de fer-hi; i la nau ben aviat fou entrada en port. Per manament de l'abad, tots els navegants eixiren de la nau i saltaren a terra. I ell començà d'explorar la illa ignota. Trobà molts flums d'aigua clara i pleníssima i abundosos de peix; trobà belles fonts intactes, netes de llim, amb una cançó rodoladora de cristall; no hi bevia cap aucell, ni hi queia a giravolts i groguejant cap fulla. La illa li plagué, i retornant a sos monjos, ordenà que allí restassin per celebrar-hi l'ofici i cantar-hi la missa i participar de la sagrada comunió, per ço com era el jorn de Dijous Sant. I així fou fet, i fou-hi feta així mateix la Cena. Hi romangueren fins al Dissabte Sant. Vagant per la illa, el sant abad trobà grans ramats d'ovelles, blanques com la neu i grosses a tall de bous, qui pasturant vagabundejaven. Cridà sos monjos el sant abad i comanà que per menjar n'agafessen només d'una; i, atresí que prenguessen un anyell per beneir. Tot ho tenia aparellat per solemniejar místicament la Pasqua, que era l'endemà, quan li aparegué un home portant una gran panera de pa, cuit sota la cendra, com aquell pa profètic de la vídua Thabita qui retornà la vigoria al profeta defallent i cansat; i posà'l devotament, com si fos una hòstia, als peus de Sant Brandan. Ell així mateix tres voltes s'inclinà fins a terra i tres voltes l'adorà i obrí la boca a paraules de semblant devoció: -O margarida de Déu, d'on m'és venguda aquesta mercè, que jo meresqués compartir amb un servent de Déu gloriós, en dia tan sant, el meu pobre pa, pastat per mes pròpies mans, i regat amb la suor de mon front servil?- Prengué'l per les mans el sant abad, i l'alçà de terra i li donà pau, i li va dir: -Bell fill, sies lo benvengut! Sàpies que Nostre Senyor Jesucrist, per merçè misericordiosa, endreçà aquí ma vela errant i vaga, per celebrar-hi el jorn festival de la Pasqua, qui és el de la seva Santa Resurrecció.- Aquell home respongué: -Pare Sant, vosaltres sereu aquí avui i fareu tot ço que haveu a fer el Dissabte Sant, qui és avui; però demà sereu, a temps, a aquella altra illa que allà es mostra; i allà sojornareu i cantareu la santa missa i direu les altres hores. Plau a Déu que tot ço sia fet en aquella altra illa, i no en aquesta.- Ço digué l'home de Déu. El sant abad ordenà que fossen meses en la nau totes coses, per ésser demà, a temps, a la dita illa. Com fos que la nau era ben estibada de càrrec, encara l'home afegí: -Anau en nom de Déu, i no passeu ànsia de res que us puga mancar. Passada la vuitena, jo us trametré tot ço que mester haureu per menjar i per beure i ço que us trameta, fins a l'altra Pasqua us durarà.- Sant Brandan digué: -¿I com saps tu que nosaltres restarem allà fins passats els vuit dies? L'home feu de resposta: -Anit, de bona hora sereu en aquella illa que pròxima veis i us hi estareu demà fins a hora de sexta. I després transfretareu a una altra illa, no gaire lluny d'aquella, cap a la banda del ponent, que hom anomena el paradís de les aus blanques. I allà romandreu fins a la vuitada de Cincogesma.- Llavors el sant abad demana-li de noves de les ovelles, i com així eren tan grans i tan blanques i tantes. I l'home de Déu li digué: -A saber haveu que en aquesta illa hi ha bones herbes i rou abundós, plè de manà; i l'aire és temperat i és bo i les ovelles vaguen a lloure. I ningú no les muny, quan els anyells se'n desmamen; ni hi ha hivern qui les fassa morir per gran fred; ni hi ha malaltia, ni hi ha carnicers, ni hi ha llops; allà on volen, elles s'estan de nit i de jorn; i per això són tan grans, i són tan blanques i són tantes.

VIII

AQUÍ TROBAREN EL PEIX JASÓ I DAMUNT ELL CELEBRAREN LA FESTA DE PASQUA.

I com hagué dit açò, prengué comiat d'ells, i tots muntaren a la nau i començaren a navegar vers aquella illa, senyant-se i dient la benedicció. Com foren a la illa, la nau s'aturà abans que poguessen pendre port. Comanà Sant Brandan als monjos que sortissen de la nau i entrassin a la mar segurament per pendre terra. Així ho feren. I com, a son torn, Sant Brandan hi fou, agafà les cordes i estirà la nau a port, i fortment l'amarrà. Aquesta illa era plena de pedruscall; però no hi havia arena; i tota era terra ferma. Escamparen-se els monjos per a l'oració i l'abad romangué en la nau. I ell bé sabia quina illa fos aquella, però no els ho volgué dir per tal que no cobrassin temença. A trenc de dia, comanà Sant Brandan als preveres que es preparessin per cantar cascún una missa. Ells compliren son manar. I com així mateix Sant Brandan hagué cantada la seva missa dins la nau, els monjos començaren a treure fora de la nau carn crua per a coure-la, que de l'altra illa havien duita; i encengueren foc i posaren-hi a sobre una caldera. Quan el foc fou abrandat i la caldera aixecà el bull, començà la illa a moure's a manera d'una onda. Els monjos presos de paüra, corregueren a la nau i ho deixaren tot, pregant devotament al sant abad que els donàs socors i valença. I l'abad, amb un somrís benévol, els prengué cascun per la mà i els entrà a la nau. I quan tots ja foren dins, i començaren a remar, la gran illa mòbil s'anava allunyant vers ponent, i hom veié en ella foc i un torterol de fum pàl·lid muntant al cel. Llavors el sant abad els va dir què cosa era allò, puix Déu en aquella nit li ho revelà, ço és, que aquella illa no era illa, sinó el peix primer i major de tots els altres peixos de la mar, i el més llarg, qui ha nom Jasó.

IX

AQUÍ ARRIBEN AL PARADÍS DE LES AUS BLANQUES.

Encara no s'era allunyada la illa monstruosa, viva i fumant, columbraren els argonautes sants una altra illa, no gaire lluny, dins el ponent, verdejant i sonora. Herbes i arbres, tot hi era florit. Un flumicell d'aigua dolça, rodoladiç i cansoner, portava fins a la mar sa queixa fràgil i clara. Aquí baixaren tots i Sant Brandan amarrà la nau, i digué: -¿Veieu en qual manera Nostre Senyor Jesucrist ens ha donat un lloc per festejar l'alegria de la seua resurrecció? Aquest és el dia que ha fet el Senyor: exultem i alegrem-nos en tal dia.- I encara afegí: -Mos fills, si la vitualla ens hagués fallit, amb l'aigua d'aquest flumicell n'haguéssem tengut prou per menjar i per beure, tanta és la seua bondat i la dolçura làctea que porta.- Damunt del petit riu escoladís, pontava el tronc, no gaire alt, d'un arbre, immens i vell, tot ell nevat d'aucelles blanques. Tantes eren que no hi havia fulla ni ram buid. Sant Brandan començà a pensar en si mateix què significava aquella gran nevada viva; aquella lilial blancura tèbia amb què floria l'arbre miraculós. I gitant-se a terra, amb llàgrimes devotes, talment orà: -O Déu, qui de totes coses sou coneixedor, i sou revelador de les secretes i encara d'aquelles que no es fan: Vós sabeu l'anguniós dubte de mon cor, i sabeu ma voluntat: perquè us prec, que segons la multitud de la vostra misericordia, em vullau revelar aquesta meravella, obrada per Vós, meravellosa als nostres ulls i de la qual no'n sabem l'adorable secret. Bellament sé, Senyor, que no'n som mereixedor per mos mèrits; però Vós sí ho fareu per la vostra bondat.

X

AQUÍ VOLÀ UNA AUCELLA A LA PROA DE LA NAU I PARLÀ A MOSSENYER SANT BRANDAN.

Finida aquesta oració molt humil, Sant Brandan s'assegué en terra, contemplant aquella aucellada nívea, posada dalt de l'arbre. Un d'aquests aucells, alçà el vol de l'arbre on els altres eren. Sonaven, com una campana, ses ales volant, i s'acostà al sant abad qui era assegut en terra, i acabà per posar-se en la proa de la nau. I començà a batre ses ales en festívol aleteig; i amb esguard, fit i amorós, contemplava el sant abad, el qual conegué, per aquests signes, que Déu se recordava d'ell i de la seua oració. I estant així l'aucell, el sant pare li adreçà aquestes paraules de conjur: -Si tu ets missatger de Déu, digues-me, si et plau, qui ets i d'on ets, i quins són i quals aquells altres aucells, i perquè n'hi ha tanta multitud aquí ensems aplegada.- L'aucell li va respondre talment: -O Servent de Déu, nosaltres som d'aquella companya d'esperits bandejats del cel; som de l'antiga ruina d'àngels enderrocada del cel, arrabassada en l'ímpetu de la caiguda de Llucifer, enemic de l'humanal llinatge; i no per pecat sinó per consentiment caiguérem; sí, hem estat foragitats del reialme, però ens segregà d'aquells qui greument pecaren la pietat de Déu qui és just i és veraç; i la seua misericòrdia ensems amb la seua justícia ens tenen exilats en aquest lloc, fins a tant que en duri son adorable voler. Vera cosa és que aquí no tenim pena ni glòria. Per la presència de Déu podem veure llum; i ens cal anar sempre junts i mai no ens podem departir un de l'altre. I anam vagant per l'aire d'ací i d'allà, sota el firmament, per damunt la terra, com els altres esperits qui per Déu són tramesos. Però en els jorns de festa colenda i en el dia del Senyor, rebem forma corporal alada, com és ara aquesta que veus; i aquí ens estam i lloam el nostre Creador. A saber has que un any s'és passat d'ençà que començàreu el viatge, i encara n'haveu d'errar altres sis abans que retorneu al cenobi; i cascun any aquí us cal festivar la Pasqua. A la fi dels set anys trobareu el lloc que anau cercant i teniu en cor de veure, ço és la Terra de promissió dels Sants.-

I havent dit això amb meravellosa veu, l'au angèlica abandonà la proa del vaixell i volà dalt de l'arbre, a ajuntar-se amb les altres en son propi ram. Com fou hora de vespres, tots els aucells de l'arbre començaren a cantar uníssonament, i llurs ales d'argent batien a tall de campaneig. El càntic que cantaven era d'una mel·líflua tristor i deia així: Te decet himnus Deus in Sion et tibi reddetur votum in Jerusalem; exaudi orationem meam et clamor meus ad te veniat (A Vós, Senyor, us cal l'himne a Sion; I a Vós, a Jerusalem, serà complida la prometensa; exoiu la meua oració i el meu clamor a Vós arribi).

Tota una hora durava el salmeig d'aquest únic vers, acompanyat amb el batement de les innumerables ales melodioses. I semblava a Sant Brandan singlotant aquell cant com un plant. En tal punt, el sant abad digué a sos fills: -Menjau ara qui n'haveu lloc, i que el vostre cos sia pascut i sadollat, que ja les ànimes vostres de gràcia divinal són peixides.- I havent sopat i dites completes, ana-se'n a dormir, però la son nocturnal, volàtil i muda, papellona negra, rat pennat fosc, voleiava sota els estels, llunyana de sos ulls. I Sant Brandan s'alçà del jaç i s'agenollà en oració. A hora de matines, cridà els monjos i signant sos llavis, començà el res matinal: -Domine labia mea aperies (Senyor, obrireu mos llavis).-

Melodiosament somniaven els aucells dormits, i llurs ales a penes trémoles, feien una dolça remor, com una corda de salteri, o com una campana aèria, percudida pels dits fluids de l'esperit del vent. La cançó vaga dels aucells feia així: Laudate Dominum omnes angeli eius, laudate eum omnes virtutes eius (Alabau al Senyor tots els seus Àngels; alabau-lo totes ses Virtuts).

A l'hora clara, els àngels desperts alçaren al cel l'esclat argentí de la joiosa aucellada: Timor Domini sit super nos et super timentes te, Domine, initium sapientia timor Domini (La temor de Déu sia sempre damunt nosaltres i damunt tots aquells qui us temen, o Senyor: la temor de Déu, començ de sabiduria).

Una hora durà aquella albada angelical. A tercia, el vers melodiós, clar i encrespat, com una blanca escuma sonora, feia així: Salmegeu el nostre Déu, salmegeu el nostre rei, salmegeu amb saviesa. I a l'hora nona, quan la claror començà a mancar i les ombres fosques declinaven, cantaven aquells esperits, flobies de neu, música dispersa: Illuminet Dominus vultum suum super nos et misereatur nostri (Il·lumini el senyor la seva faç sobre nosaltres, i de nosaltres haja misericòrdia).

I a hora undècima, l'hora del recolliment de les abelles dins el rusc, i dels aucells en les branques i dels estels en la rossa assemblea del firmament, cantaven els àngels, conhortant-se en la fraternitat de l'enyorament de l'exili: Ecce quam bonum et quam iucundum habitare fratres in unum (Vet aquí com és cosa bona i dolça que els germans visquin tots units).

I d'aquesta manera, els dits aucells, de jorn i de nit, retien alabances a Déu Nostre Senyor.

XI

AQUÍ VINGUÉ EL PROCURADOR AL LLOC ON ERA SANT BRANDAN AMB SOS MONJOS, AMB UNA NAU PLENA DE VITUALLES.

Amb les romanalles del pan-caritat que el Dissabte Sant havia rebut d'aquell procurador misteriós, alimentà encara Sant Brandan els seus monjos tota la vuitada de Pasqua. I quan foren consumides, digué a sos fills: -Pouarem l'aigua làctea d'aquesta font, com sia que fins ara l'hem emprada solament pel lavatori dels peus, que amb humilitat i dretura caminen per les vies del Senyor.- I tot just acabava de dir-ho, li pervingué aquell bon home que l'altra vegada l'havia proveït de menjar i de beure. El qual era arribat amb una nau plena de vitualles. I havent-la buidada, parlà a l'abad i sos monjos i els va dir: -Ara teniu a bastament, mos germans, per menjar i beure fins a la Pasqua de Pentecostés: no'n poueu, no, de l'aigua nectàrea de aquesta font, puix que és massa forta de beure. Sapiau que aquell qui en beu, és envaït d'una son tan invencible, que dorm un dia i una nit, que fan vint-i-quatre hores. D'on la llet té aquesta virtut dins la font; però si hom la poua, aigua és i no llet, jatsia que en servi la mantegosa blancura.- I havent dit aquestes paraules, prengué dels monjos el comiat i la benedicció, i anà son camí.

XII

AQUÍ L'AUCELL SE TORNÀ A POSAR EN LA PROA DE LA NAU I PARLÀ AL ABAD.

Com fos que els monjos volguessen novellament metre's en la nau, d'aquell bell arbre, trepidant d'ales harmonioses, desprengué's l'aucell i anà a posar-se altra volta en la proa de la nau, i davant els monjos ajustats, començà a sermonar talment, amb parleria humana: -A saber haveu que us cal estar aquí de retorn el jorn festival de Pasqua de cascun any per concelebrar-la en nostra companyia, i el Dijous Sant haveu de fer ço que enguany heu fet i al lloc mateix on ho haveu fet; i la vespra de Pasqua festivar-la allà on enguany la festivàreu, ço és, sobre l'esquena del peix Jasó. En ésser partits d'aquí, al cap de vuit dies tocareu a una illa que ha nom la illa de la família monegal de l'abat Albeu, gran servent de Déu. Amb ell us cal colre la festa de Nadal de Nostre Senyor Jesucrist.- Ço digué, i alçà el candor del vol i se posà en la branca. Entraren els monjos en la nau i desplegaren la vela, i agafaren els rems i començaren a navegar vers Ponent. I tots els aucells, a una veu, començaren a cantar dolçament i deien: Exaudi nos, Deus salutaris noster; spes omnium finium terrae et in mari longe (Escolteu-nos, o Déu, salvació nostra; esperança de tots els termes de la terra i en les llunyanies de la mar).

I aquest vegada Sant Brandan, amb tota sa companya navegà errívol per la mar, per espai de tres mesos. I mai no pogué trobar port ni illa ni terra, i només cel i aigua. I dejunava cada tres jorns i alguna volta encara més.

XIII

AQUÍ TROBEN EL MONESTIR DE SANT ALBEU AMB VINT-I-QUATRE MONJOS I HI FAN LA FESTA DE NADAL.

Al cap de tres mesos, arribà un jorn en què, no gaire llunyana, una illa aparegué. I com fos que s'acostava a la ribera, sobrevingué-li un vent fort el qual lo en desvià i per espai de quaranta dies anà engirentornant aquella illa i no hi podia recalar. Al terme d'aquells quaranta dies, els monjos eren cansats, i fou entre ells feta convinença, ço és, que es posassin en oració i exorassin de la bondat de Déu que els en volgués treure d'aquest mal pas. Tant fadigats eren del treball estèril que ja no podien treballar més. I com fos que perseverassin en la dita oració, per espai de tres dies, i s'abstenguessin de tota paraula, la nau, volenterosament, empesa per una amagada força, se va metre dins un port estret on no hi cabia gaire més d'una nau. Allà, dues fonts vessaven en l'amargor de l'oceà, l'efusió de llur plor desert: la una era térbola i l'altra era clara. Els monjos en foren sobiranament alegres i volien portar-se'n d'aquella aigua i aparellaven ja les fustes per omplir-les. -Amables fills- ço l'abad digué,- no fasseu res que reprovable sia i no us en porteu aigua d'aquesta illa, ni ninguna altra cosa, sense llicència d'aquell ancià qui hi té el sojorn, pel servei de Déu; i no us dubteu que ell us en donarà a bastament; perquè jo us dic que no la robeu, ni vulgueu beure de l'aigua furtada.- I davallà de la nau, havent dit això, i esguardà quin camí li convindria pendre. I mentre s'estava així incert, sortí-li a carrera un ancià majestuós, blancs de la neu senil els seus cabells, bella la faç i acolorida, la barba fluvial i lilial, enderrocada fins a terra. Com li fou prop, s'agenollà devotament, ans que l'abad li pogués donar la pau. S'hi acostà Sant Brandan amb reverència i l'aixecà de terra, i benignament li donà pau i el va pendre per la mà; i així agafats per la mà fraternalment caminaren llarga estona, fins que foren pervenguts a un monestir. I Sant Brandan digué al vell abad reverenciable: -Pare, de qui és aquest monestir? I quin abad el comanda? ¿I on són aquells qui l'habiten?- I altres paraules encara li va dir i de moltes més coses li demanà. I el vell abad callava i no responia, i amb la mà feia-li gentilment gest i senyal de resposta i tornava a callar; per la qual cosa Sant Brandan conegué que servava abstinència de parlar i que no era sord; i cridant sos monjos, comanà'ls així mateix de guardar silenci, fins a tant que fos temps i lloc de parlar. I ço féu per tal que no donàs als monjos d'aquell monestir ocasió de rompre la penitència ni de trencar l'obediència. Poc temps després d'aquesta comanda, sortiren-los a camí onze monjos, en guisa de processó, portant creus i capses de relíquies de sants, himnejant i salmejant, ço és, un capítol del psaltiri que diu: -Surgite Deo, sancti, de mansionibus vestris et proficiscemini obviam nobis: locum sanctificate et plebem benedicite et nos famulos vestros in pace custodire dignemini (Aixecau-vos, per Déu, els sants, de les vostres cel·les i sortiunos a camí; santificau el lloc i beneïu el poble i a nosaltres, servents vostres, digneu-vos servar-nos en pau).

Quan finiren de cantar aquest vers, l'abad del monestir donà pau a Sant Brandan i a sos monjos, i els menà amb ell dintre el monestir. Féu aportar aigua calda per rentar els peus dels monjos àdvenes, pelegrins del Paradís. I mentre els rentava els peus, amb veu devota i humil cantava allò de l'Evangeli: -Mandatum novum do vobis ut quemadmodum ego feci vobis ita et vos faciatis (Un nou manament us don, ço ès, que així com amb vosaltres he fet, així també vosaltres ho fasseu).

Després del devot lavatori, els menà al refetor, i amb gracioses paraules i gentils els digué que s'entaulessin. Companyia i fraternitat fou feta entre els monjos d'Albeu, i aquells de Sant Brandan. Sonà una campaneta; i a la curta estona, vengué un monjo del monestir amb pans molt blancs i amb arrels fresques d'herbes de sabor molt suau. Assegueren-se alternament a la taula els monjos del monestir i els monjos forasters, i a cada dos monjos fou donat un pa sencer, que menjaren ensems en el nom de Jesús, qui se donà a conèixer als pelegrins d'Emmaús, en la comunió de la taula i en la partió del pa. I encara el vell abad sonà la campaneta, i un monjo els portà aigua per beure. L'abad confortà amb alegra cara els monjos externs i els va dir: -Aquesta aigua és d'aquella font d'on vosaltres volíeu dur-vos-en furtivament: beveu-ne amb tota segurança que ella és de la font clara, i sadolleu-vos-en amb caritat i amb alegria i amb temor de Déu. En l'altra font tèrbola van a rentar-s'hi els peus cascun dia els monjos; i és calda, per natura. El pa, que haveu vist, tan bell i blanc, no és pastat en aquest monestir, ni nosaltres sabem on és pastat ni sabem qui sia aquell qui al monastir ens el porta; però sí sabem de cert que és do de Déu i gràcia que Ell ens fa per la seva bondat copiosa qui no vol abandonar els seus servents. Sapiau que nosaltres som vint-i-quatre monjos i tots dies havem XII pans, ço és, mig pa per hom. I cascun diumenge i quisvulla altra festa, ens en dóna un per hom, per tal que romanga per sopar de les miques que se'n recullen. Emperò avui, jatsia no sigui jorn festiu, Déu ens en tramet un per hom. Per tal com vosaltres sou aquí arribats, en plaer li ha vingut de multiplicar el recapte. D'aquesta manera, Nostre Senyor Jesucrist ens ha nodrits amb pa del cel d'ençà dels jorns de mossenyer Sant Patrici i mossenyer Sant Albeu, nostres pares, els quals vuit cents anys fa que passaren de la present vida a la glòria del paradís. Certa cosa és que de malaltia i de vellesa i de debilitat els nostres cossos són exempts. I saber us cal que en aquesta illa no tenim atalentament de menjar; i de cosa cuinada al foc mai no en menjem, ni tenim cald ni fred, per ço com l'aire és temperat i amorosit. I quan l'hora arriba de cantar vespres i completes la lluminària de la nostra església és encesa i no sabem qui l'encén; i crema tant com dura l'ofici; i mai l'oli no falleix.- Com hagueren els monjos begut tres vegades per reverència i honor de la santíssima Trinitat, l'abad, segons la seua usança, sonà la campaneta per senyal d'haver acabat el festí. I tots els monjos ensems, amb gran silenci, llevàren-se de la taula, i davant de tots anaven els sants abads, ço és, Sant Brandan i l'altre, cap a l'església. Quan anaven a entrar-hi, arribaren els altres dotze monjos, els quals s'agenollaren en terra, fent graciosa salutació a presència d'ambdós sants abads. -Don abad- digué Sant Brandan a l'abad Albeu, -¿per què no han menjat amb nosaltres aquests monjos?- I ell respongué per semblant manera: -No hi han menjat perquè no cabien en la taula amb nosaltres: ara ells hi aniran i se dinaran d'allò que a Déu serà plaent de trametre'ls. Nosaltres entrarem a l'església i cantarem vespres.- Quan les vespres foren cantades, Sant Brandan començà a esguardar l'església de primconte i veié que ella era quadrada, i que tots els altars, i encara tot el servei dels altars, eren de cristall traluzent. Vint-i-quatre eren les cadires per seure-hi els monjos, i el setial de l'abad estava en mig de les cadires repartides tantes a cada part. Hi havia, endemés, set llànties dins l'església, tres de les quals estaven devant l'altar major, i les altres quatre eren departides, dues a cada banda, ço és, devant cascun dels quatre altars. Ningú dels monjos gosava eixir de l'església sense la llicència de l'abad. En voler eixir de l'església, si tant era que els fos mester, el monjo escrivia-ho damunt una tauleta de cera, la qual tauleta mostrava a l'abad, i ell n'hi'n donava llicència. I sortia sigilosament el monjo, sense fressa ni remor de pas. Així en oració i silenci, fou santificat el dia que a la fi fou clos per un sopar de pa i d'arrels i aigua clara. Acabat el sopar, ajustaren-se els monjos per la lloança final de les completes que l'abad preludià amb les paraules rituals: Deus, in adjutorium meum intende (Veniu, Senyor, en ma ajuda).

Sota la solemnial invocació i la presència de Déu imminent com sota l'impuls d'una ventada, doblaren les testes els monjos, per reverència de la Trinitat, i començaren a recitar aquest vers: -Injuste egimus, iniquitatem fecimus: tu autem qui pius es pater nobis, domine, parce nobis: in pace in idipsum dormiam et requiescam, quoniam tu, domine, singulariter in spe constituisti me (Injustícia obràrem, iniquitat cometérem; però Vós qui piadosament ens sou Pare, perdonau-nos; en pau, en Ell mateix, dormiré i reposaré per tal com Vós, Senyor, en esperança singular em constituireu).

Després de la suplicant humilitat d'aquestes pregueres, començaven els monjos, dotze a dotze, a alternar en la recitació de l'ofici divinal el qual, quan fou finit, reberen els monjos tots la pau i la benedicció i retregueren-se cascun en sa cel·la estreta, de la qual els monjos del monestir amb els sants monjos àdvenes en compartiren l'hospitalitat; i ambdós abads romangueren en santa companya dins l'església per ço com l'abad del lloc volia mostrar a l'abad errant en qual manera meravellosa omplia Déu de llum aquella llanterna cristal·lina, que era el temple. I estigueren en vigilant oració fins a tant que l'església fo enllumenada en silenci i humilitat. I l'abad del lloc va dir a l'abad, notxer de l'expedició al Paradís, ço és, mossenyer Sant Brandan: -Són complits vuitanta anys que jo estic en aquesta illa, i en so l'abad, per fer penitència; i en tot aquest temps, ningú no hi havia tocat mai sinó vosaltres; i veu humanal no sentim mai sinó quan cantam les divinals lloances. Vint-i-quatre monjos som i ningú se comunica amb l'altre més que amb senyes dels dits i dels ulls, en tota la setmana; aquest silenci és trencat al jorn festiu des del dinar fins a hora de vespres, i no pus; I cap de nosaltres no està mai malalt, ni endura ningun patiment, ni sofreix nocturnal temor de cap mal esperit d'aquells qui vaguen d'ací d'allà, incerts i lleigs com els rats penats dins les tenebres.- Sant Brandan digué: -Com ens plauria estar-nos aquí tot un any.- I l'altre abad va respondre: -No podeu, no, romandre més temps aquí, car el vostre sojorn més llarg a Déu no plauria. ¿No us recorda que Ell us revelà ço que us calia fer i encara us revelà que venguésseu a aquesta illa? S'és mester que torneu arrera amb onze monjos, car un de vosaltres finirà sa mortal carrera en el camí, en una illa, Anacorita per nom; i un altre morirà de mala fi i la seua ànima serà perdurablement infernada.- Mentre així s'estaven bellament dialogant, un dardell de foc entrà per una finestra esbatanada i anà encenent totes les llànties de l'església, que eren devant els altars i tornà a sortir de l'església tot seguit, amb ses ales de flama acèrrima. I les llànties romangueren enllumenades amb un flam molt clar. -Veniu i veureu,- digué l'abad del lloc. Acostaren-se al misteri de la flamada septuple, encesa i tremolosa a la presència de Déu: flotava el flam en mig del llantió, gota viva de llum; i dintre no hi havia ni oli, ni cera ni res d'allò que sol nodrir el foc. D'on conegueren que aquell foc, espiritual era, i no corporal. Sant Brandan digué: -Com pot cremar corporalment allò que no té cos? Creatura espiritual als ulls corporals no és visible.- I l'abad del lloc féu de resposta: -No haveu llegit mai en l'Escriptura que quan Déu anà a Moisès en el Mont Sinaí, el qual és en l'Armènia, aquella gabarrera espinosa semblava que era tota cremant i veia's de nit de molt lluny, i l'endemà no s'hi trobava rastre de foc en la mata gerda?- L'endemà d'aquesta nit passada en diàleg sant i en meravelles, significà Sant Brandan a l'abad del lloc, el desig que tenia d'anar-se'n a rependre el camí errívol i vagabundejant. Mes l'abad li digué: -A Déu no plauria la vostra partença car haveu de fer amb nosaltres les festes de Nadal fins a l'octava de l'Epifania.- Passades totes aquestes festes, ompliren la nau de vitualles i prengueren el comiat i la benedicció d'aquells sants monjos. I arborant l'ala de la vela, prengué la nau el camí de ponent.

XIV

AQUÍ ELS MONJOS TROBAREN UNA FONT PLENA DE PEIXOS I D'ARRELS D'HERBES BONES DE MENJAR.

Arribat el temps de la quaresma, veieren una illa, no gaire lluny; de la qual cosa molt se n'alegraren i començaren a navegar vigorosament envés d'aquella illa. Mancava el pa i l'aigua, de manera que dejunaven tres dies, i menjaven una mica al dia quart. Quan després de llargues errors entorn de la illa, veieren a la fi un port, Sant Brandan el beneí i comanà als monjos que tots eixissen de la nau. Obeïren els monjos aquell manament, i trobaren per avinentesa, una font abundosa de belles aigues i de bella herba i de belles arrels i blanques dins la font, i encara peixos de diverses natures, els quals nedaven pel rierol que de la font colava i fins a la mar decorria. I en tal punt digué Sant Brandan als seus monjos: -A Déu plagué donar-nos consolació després de la gran fatiga; d'on, preniu dels peixos i de les herbes i de les arrels tantes com mester sien per sopar, i rostiu els peixos amb tota segurança, que Déu us els ha apariats, segons la seua bondat copiosa.- Així ells ho feren. I com fos que endemés anaven a treure aigua d'aquella font per beure, l'abad els va dir: -Guardau, mos fills, i beveu-ne poca d'aquesta aigua encara que ella tan clara sia i tan bona; no fos cosa que us fes mal, puix ella té propietat, ço és, de fer dormir més del que convé a una gent de penitència com som nosaltres. Aquesta volta, per la ràbia de la llarga sed, els monjos no adimpliren el consell de l'abad; i qualcú en begué una escudella, i qualcú altre, dues i encara tres. Aquells qui una escudella en begueren, no sentiren ubriaguesa; però aquells qui n'havien begudes dues, dormiren dos dies i dues nits; i aquells qui n'havien begudes tres, dormiren tres dies i tres nits. I veient l'abad aquell dormir tan llarg i tan fort, féu oració a Déu per aquells incauts dormilegues. I quan del llarg dormir se despertaren, Sant Brandan amorosament els reptà i els digué aquestes paraules paternals: -Moltes hores haveu perdudes, mos fills, en les quals no haveu alabat Déu, per ocasió d'aquest dormir sense mesura. Serà bo que abandonem aquesta illa i ens esquivem d'aquest perill de l'aigua letea, soporífera com el cascall, no sia que encara ens advengui cosa pitjor. Déu volgué aquí donar-nos vitualles per viure, i semblant és que vosaltres, per plaer i llepolia de beure, hàgeu volgut morir. Plau-me fugir d'aquesta illa; perquè, preniu dels fruits d'aquest lloc a bastament, ço és, dels peixos i de les herbes i de les arrels i encara de l'aigua, que ens basti fins al dijous sant. I de l'aigua no'n begueu més que una escudella tots dies, i així no'n sereu ubriagats ni condormits.- Els monjos ho feren, i partí, ben plena, la nau, devés les parts del Septentrió. I arribaren a un lloc on l'aigua del mar era quasi tota presa i glaçada. I l'abad digué: -Deixau els rems, i abandonem la nau a mercè de la vela. I l'Alè de Déu qui buf allà on vol, la porti on se vulla.- El vent impel·lí la nau vers les partides de Llevant. I ells feien camí i dejunaven çada tres dies.

XV

AQUÍ ELS MONJOS CELEBRAREN EL DIJOUS SANT I LA CAENA DOMINI I EL PROCURADOR ELS VISITÀ I ELS PORTÀ DONS.

I anant així, un bell dia aparegué a sos ulls un gran núvol, i l'abad digué: -Coneixeu, fills, aquell núvol? És aquella illa on fòrem l'any passat i hi festivàrem el Dijous sant. I és aquella on s'està aquell sant baró qui ha nom Procurador dels pobres de Crist.- I els monjos li respongueren: -Nosaltres no la coneixem, però sí que ens en recordam. Començaren els monjos a remar més vigorosament per la gran alegria que n'hagueren. Veient Sant Brandan aquell ímpetu va i aquell braó i empenta amb què remaven: -Homs de poca fe- ço els digué Sant Brandan -¿per què així us fatigau debades? ¿No sabeu que Déu és el nostre Notxer i el nostre Còmit? Deixeu quiets els rems i Ell faça ço que en vulla de la nau i de nosaltres; creença tenc que ens conduirà a bon port. -I ja foren a la ribera i de continent els eixí a rebre aquell mateix sant baró de l'altra vegada, ço és, el Procurador dels pobres de Crist, el qual, agafà la nau pel bec i graciosament la meté en port. I tots davallaren de la nau, amb joia gran i acció de gràcies. El sant baró besà els peus de tots, començant pels peus del sant abad; i mentre els besava, remugava les paraules d'aquell salm: Mirabilis Deus in sanctis suis. Deus Israel ipse dabit virtutem et fortitudinem plebi suae. Benedictum sit nomen eius in sempiternum. (Admirable és Déu en els seus sants. El Déu d'Israel, Ell serà qui donarà virtut i fortalesa a son poble. Beneït sia el seu nom sant perdurablement).

I quan finí de besar els peus, estengué un pavelló i aparià aigua calda per rentar els peus i els vestí tots amb dalmàtiques blanques com per l'eucarística solemnitat, i pel Sagrament de Candor convenia. I a la nit celebraren la Cena i encara l'ofici de la Passió de Crist l'endemà, amb molta devoció. Com foren finits tots aquests oficis, l'endemà, ço és el dissabte sant, el sant baró digué als monjos: -Cuitau, mos amics, de muntar a la nau i partiu d'hora, que us cal ésser, en aquesta vespra de Pasqua, allà mateix on fóreu antany, i us hi cal romandre fins a hora de sexta i no pus, i fer-hi tot allò que a fer haveu fins a la dita hora. I després tornau a embarcar-vos i navegau vers aquella altra illa, ço és, el paradís de les aus blanques, on fóreu, ara farà un any, lo dia sant de Pasqua. I allà us hi estareu fins a l'octava de Pentecostès. Portau-vos d'aquí tot ço que us serà mester per menjar i per beure, i jo tornaré a vosaltres l'altra dominica i us portaré vitualles a bastament: ara portau-vos-en per vuit dies.- Així ho feren els monjos, i el sant baró se partí d'ells. I després tornà com els ho havia promès, i carregà una petita nau de pa i d'aigua i de carn salada i d'altres coses bones. I Sant Brandan li donà la seua benedicció. I tots entraren a la nau i feren vela vers aquella illa, que els havia dit el bon home. Quan hi foren prop, encara veieren la olla que hi havien deixada l'altre any, quan fugiren per la sobtada paor del gran peix. I aquesta vegada, confiadament, l'abad i sos monjos baixaren de la nau, cantant l'himne dels tres fadrins Ananias, Azarias i Misael, ço és, aquell salm que diu: Cuncta ei benedicite (Totes les coses beneïu-lo).

Havent finat de cantar aquest salm, Sant Brandan digué a sos monjos: -A pensar haveu que Déu ha feta humana aquesta bèstia monstruosa sota els vostres peus, que ella no us farà cap mal.- Escamparen-se els monjos per aquella selva viva, d'ací i d'allà, per l'oració; i així escampats estigueren fins a hora de matines, i després s'aplegaren tots i cantaren matines i encara prima. Després un prevere cantà una missa que durà fins a hora de terça. Entrà el sant abad en la nau i cantà la seua missa i beneí l'anyell i donà la benedicció a tots sos monjos i a la fi digué: -Ara abandonem-nos a l'arbitri de la nau, car Déu la governa.- Ja s'acostava la illa i colombrava's el port on havien d'arribar. Veieren la fontana i l'arbre dels aucells blancs, i tots ells cantaven a una veu, dient: Salus Deo nostro sedenti super thronum (Salut al nostre Déu qui sobre el tron s'assenta).

I encara deien: Dominus Deus illuxit nobis: constituite diem solemnem in condensis usque ad cornu altaris (El Senyor fou per nosaltres matinera llum: solemniejeu aquest dia amb enramades espesses que arribin fins al corn de l'altar).

L'abad i els monjos davallaren de la nau i en varen treure la vitualla i allotjaren-se sots els pavelló sota el qual estigueren l'altre any fins a l'octava de Pentecostés. I aquell sant baró, quan l'octava de Pentecostés fou arribada, vingué amb una nau plena de bescuit i altres coses. Mentre els monjos menjaven i a la presència de Déu se deportaven, posà's l'ocell blanc en la proa de la nau, les ales bategants esteses. I tots aquells aucells cantaven i llur cant sonava com un orgue. Veié l'abad que aquell ocell l'esguardava amb piadós esguardament i feia semblant que li volia parlar, i li va dir: -Veritat és que la providència de Déu us ha senyalats quatre llocs per les quatre tèmpores de l'any; i heu de complir set anys del vostre pelegrinatge: i cascun any teniu que estar allà on el Primer any estàreu, ço és, la vespra de Pascua sobre el peix Jasó, i aquí des de Pasqua fins passada la vuitada de Pentecostés; i Nadal colreu cada any fins després de l'octava de l'Epifania, amb la família monegal de l'abad Albeu, en son monestir. Quan haureu passats set anys, trobareu grans coses i meravelloses i passareu abundosos perills; i finalment, arribareu a la Terra de la promissió dels Sants. I quan hi sereu, us hi estareu quaranta dies i no pus, i passats aquests quaranta dies, Déu us retornarà prestament a la vostra terra d'on partíreu, ja complit el vostre desig.- Ço digué l'ocell; i Sant Brandan s'aixecà dret, devotament, i després se gità a terra amb tots sos monjos, retent gràcies a Déu, llur Creador. Complida l'oració, l'aucell se'n tornà a son ram i el sant baró procurador dels pobres de Crist, prengué de Sant Brandan, el comiat i la benedicció i se'n tornà a la seua illa. I el sant pare i sa família errívola navegaren vers ponent.

XVI

AQUÍ ELS APAREGUÉ ESPAVENTABLEMENT UNA BÈSTIA MARINA.

I s'esdevingué que navegant un dia a la bona de Déu els va aparèixer una gran bèstia marina, molt estranya de veure; un broll alt d'escuma sortia-li de la boca; i com fos que ella corria fort, l'aigua feia gran moviment; i semblava que anàs de dret a ells per engolir-los. Havent els monjos vist aquesta bèstia tan espaventable i tan gran, la qual venia cap dret a ells, amb l'esgarrifosa boca oberta, demostrant que els volia devorar, hagueren gran por i començaren a cridar fort i a dir: -Siau-nos ajudable, o Déu, i feis-nos escàpols d'aquesta bèstia mala, que no'ns pugui devorar!- Sant Brandan els confortà i els va dir: -Homs de poca fe, no hajau temor. Déu, qui és el nostre auxiliador, ens farà lliures d'aquesta bèstia i encara de molts altres perills.- En tant, la bèstia s'anava acostant i grans ondes bullien a son entorn, mogudes per l'ímpetu de l'envestida i de la vasta mole semovent. Tan gran era l'oneig que la nau en perillava. I més els monjos cridaven i major temença n'havien. L'abad Sant Brandan se posà en oració devotament i orà així: -Mossenyer Jesucrist qui els vostres amics no abandonau si a vós acorren amb fermesa inderrocable de fe, humilment us prec que deslliureu als vostres servents d'aquesta nau, així com deslliuràreu Noè del diluvi de l'aigua, i deslliuràreu el frèvol David, pastor bru i magrissó, com un grill del camp, de la mà enorme del gegant Golias, i deslliuràreu Jonàs del ventre de la balena, i deslliuràreu el ros fadrí Daniel de la fam i de les blanques dents terribles dels lleons de l'espluga, i deslliuràreu Joseph de l'enveja de sos germans i Moisès de la rapacitat violenta de Faraó, i encara la vostra santa verge Tecla, dels tres turments atrocíssims deslliuràreu.- Quan Sant Brandan hagué finada aquesta oració, fou vista venir de la banda de l'occident una altra grossa bèstia, menor sí, però no menys ferotge que aquella, la qual passà ben prop de la nau, empero no la tocà, i anà al encontre de la primera bèstia i l'escometé ardidament i va fer amb ella una forta brega i dura. I a la fi, aquesta bèstia, la qual darrerament era venguda, gità per la boca una gran flama de foc; i amb la ígnea violència d'aquesta flama, occí l'altra bèstia, la qual en tres peces fou partida i esberlada. I tot seguit, la bèstia qui vencé en la baralla monstruosa, s'allunyà vers la mateixa partida d'occident, per on era venguda. I Sant Brandan digué als monjos meravellats: -Vera cosa és que gran temor tenguéreu; més, ¿que us ne apar de ço que Déu us ha deixat veure? Escàpols sou del imminent perill i venjats d'aquella bèstia que us volia devorar. Gran és i copiosa la misericòrdia del Senyor, el qual per tots temps gloriejat sia i beneït.

XVII

AQUÍ ARRIBAREN A UNA ILLA ON S'ATURAREN TRES MESOS PER CAUSA DE TEMPS CONTRARIÓS.

Navega navegaràs, un jorn varen veure una illa, molt llunyana encara d'ells i molt plena d'arbredes, bella de verdor com una maragda, i gran. I quan s'acostaren a la costa i en terra hagueren desembarcat, veieren la terça part de l'alimanya marina, morta per aquell llampec de foc que fulminà per la boca, l'altra bèstia, menor que ella, venguda en auxili dels monjos temorosos de la part de l'occident, al conjur de l'oració de Sant Brandan. El qual els va dir: -¿Veis, fills, un bocí de la bèstia marina qui us volia devorar? Vosaltres sereu qui la devorareu a ella. A Déu plau que sia així, que per açò la mar a terra l'ha gitada. Sapiàu que tendreu que romandre llarg temps en aquesta illa. I ço serà per causa de temps contrariós que aviat se torbarà. I us dic que tregueu, més terra endins, la nostra nau i que cerqueu un lloc on atendarem, esperant la bonança que retorni.- Els monjos li digueren: -¿En qual manera, nosaltres podrem viure ni com podrem cuinar res, si no tenim aigua, i en aquesta illa no hi sabem cap font?- I l'abad els diu: -No us vullau queixar de res: ¿Creis que és cosa més difícil de fer a Déu donar-vos de beure que de menjar? Així com us ha donat menjar us donarà beure. Anau trescant per la illa, sempre cap a migjorn i trobareu una font clara de bona aigua, i herba al entorn i arrels mengívoles. Preniu-ne a bastament, tant com menester us sia, però no pus.- I se n'anaren els monjos per allà on l'abad els havia dit, i trobaren-ho així com l'abad els havia dit. Aquella nit mateixa el temps se torbà d'aigua i de vent-pluig i de soroll i tro d'onades vastes. Tres mesos, i encara més, durà la maltempsada, i passats aquells tres mesos, el sant abad digué a sos monjos: -Demà farà un bell temps, i també demà passat i l'altre dia; i serà la mar tan calma que podrem navegar en segurança, ontocom ens plaurà.- Tal com ho havia dit, aixímateix fou veritat. D'on, passats tres mesos i quatre dies, el sant donà ordre de carregar el bastiment de coses de menjar i d'aigua de beure; i per ell, féu provisió d'herbes i d'arrels, per ço com, d'ençà que fou ordenat prevere, no volgué menjar ni carn ni peix ni aucell. Ben estibada la nau de vitualles, alçaren vela i aquesta vegada prengueren el camí del Septentrió.

XVIII

AQUÍ APAREGUEREN ALS MONJOS TRES POBLES, ÇO ÉS, TRES COMPANYES DE GENT, I UN DELS MONJOS HI ROMANGUÉ VIU.

I caminant i fent via per la mar, veieren una illa molt llunya encara d'ells. I l'abad els diu: -Veieu vosaltres aquella illa, lluny, que jo veig?- I ells respongueren: -Si fa.- I l'abad els demanà: -I què hi veieu?- Ells digueren: -Nosaltres hi veiem tres pobles, ço és, tres flotons o sien companyes de gent; i una companya és d'infants petits i la segona és d'homes joves i la terça és d'homes vells.- I l'abad els diu solemnialment: -Jo us faç a saber que un dels nostres germans romandrà en aquesta illa amb un d'aquests tres esbarts.- Els monjos començaren a demanar-li: -Vulles dir-nos, mossenyer, qual és aquell qui deu romandre en aquesta illa.- Sant Brandan els mostrà quin seria aquell monjo qui havia de romandre, endarrerit, amb una d'aquelles companyes; i aquell monjo en fou tot pensívol i consirós. El qual era un d'aquells tres germans qui darrerament anaren en seguici de Sant Brandan i eren fuits del convent amb peus clandestins i sigilosos. Acostaren-se a l'illa, la qual era planera, al nivell gairebé de l'aigua de la mar, sense pedres, sense arbres, sense herba, sense fulla i sense bri que el vent pogués moure. Molt gran i molt gentil era aquesta illa tota coberta d'uns com a grans de raïm madur; d'aquests grans uns eren de groga color, com el topaci; i altres eren vermells, com la magrana; altres eren blancs com la neu. D'una companya de gent a l'altra hi havia un espai buit, com un tret de pedra que llança hom. I cascuna de les companyes cantava amb una dolçor mel·liflua, i quan cantava la una callava l'altra; i ningú se movia del seu lloc. Quan una companya havia cantat un vers, l'altra reprenia cantant aquell vers mateix. I aquest és el vers que cantaven: Ibunt sancti de virtute in virtutem et videbunt Deum deorum in Sion (Aniran els Sants de virtut en virtut i veuran el Déu dels déus a Sion).

La companya dels minyons era vestida amb vestidures blanques, d'una suau blancura de vori o de llet; la companya dels fadrins era vestida amb vestidures vermelles com la magrana; la companya dels ancians era vestida amb vestidures qui havien l'apagada flama dolça dels topacis. I totes aquestes vestidures eren fetes a manera d'aquells induments que porten els diaques per cantar l'Evangeli. Quan els monjos errants foren a port, era la quarta part del dia; i una de les companyes començà de salmejar; i els salms que salmejaven eren aquests: Deus misereatur nostri; Deus in nomine tuo salvum me fac. Credidi propter quad locutus sum. Laudate pueri, Dominum (El Senyor de nosaltres haja pietat; Déu, en el vostre nom salvau-me. He cregut i per això he parlat. Alabau, infants, al Senyor).

Cantant alternament així s'estaven, quan s'en vengué un gran núvol, una aubaïna càndida i tendra, com el somni de la terra matinal, com la boira blanca qui entela sos grands ulls verds oberts a la llum nova. El qual núvol embolcallà les companyes cantadores i les sotstragué a l'esguard dels monjos meravellats. Vera cosa és que sentien el càntic aleshores aunat en un feix únic de veus melodioses, les quals cantaven: Te Deum laudamus, que muntava al cel deliquiós, malalt d'amor, entre l'encens allanguit d'aquella boira vaga. Quan fou de jorn, la calitja se va espargir i se va fondre i la illa romangué vestida de frescor i d'auba. I aleshores els tres chors començaren conjuntament a cantar: Deus, Deus meus, ad te de luce vigilo (Déu, Déu meu, per Vós, des que el dia trenca, són oberts mos ulls).

I fou semblant als monjos, que tenien un gran Anyell blanc el qual per ells era immolat. I el candor dels núvols matinals, del sol ixent s'enrogia. I per Ell foren beneïts i d'Ell combregaren. I com combregaven un per un, cantaven tots els altres: Hoc sacrum corpus Domini et Salvatoris sanguinem sumite qui custodiat vos ad vitam aeternam (Preneu aquest Cos i aquesta Sang del Senyor i Salvador vostre, el qual us guardi per a la vida eterna).

I quan tots hagueren combregat de l'Anyell; la companya dels joves homs aportaren als monjos un cove ple d'aquells grans que semblaven de raïm madur, i els digueren: -Portau d'aquests grans al bastiment, que us seran d'utilitat. Emporteu-vos-ne del fruit de la Illa dels forts homens, i deixeu-nos aquí el nostre germà, i els altres anau-vos-en en pau.- En aquella hora, Sant Brandan cridà aquell monjo a si i li deia: -Dóna'ns tu la pau a nosaltres, i després veste'n amb aquests joves homens qui et reclamen. Sàpies que en hora bona ton pare t'engendrà, puix ets estat digne de romandre entre els estols de gent benaventurada, pel gran mèrit de tes obres bones.- I aquell monjo amb devoció humil donà pau i comiat a sos companyons. I quan així ho hagué fet, dient: -A Déu us encoman- l'abad va dir: ¿No recordes, fill, quantes gràcies ens ha fetes Déu en aquest viatge? Veste'n en la pau de Déu i prega Déu per nosaltres.- I així fou que el dit monjo partí en la joiosa companya dels fadrins. Com fou hora de nona, l'abad comanà a sos monjos que aparellessin de menjar i li portassin un dels grans de raïm del cove, que volia veure aquella bella cosa acolorida. I veient-lo tan gros i tan feixuc, molt se'n meravellà i digué: -Mai no viu ni oí que en el món fos tal natura de raïms. L'un gra és tan gran com l'altre, i tan pesant; només hi ha diferència en la color de la pell de cascun gra.- Sant Brandan en rompé i n'encetà un, i la pell era dura com el cuiro, però contenia un suc, dolç com la mel, i de gran suavitat d'olor. I partí aquell gra en bocins i a cascún dels monjos n'hi tocà un bocí del pes d'una onça. I cascún el menjà i en tingué prou amb aquella onça, que no els va romandre talent de menjar res pus, en tot aquell dia. I així mateix hò feren per espai de dotze dies amb els dotze grans del raïm; i no menjaren neguna altra cosa ni begueren i n'eren sadolls i sentien sempre seguit en la boca una dolça saboria de mel. Consumits dotze dies, foren consumits tots els dotze grans. I feien via incansablement per la gran mar incerta.