XIX
AQUÍ VINGUÉ UNA AU, MÉS GRAN QUE NO EL PAÓ, PORTANT ALS MONJOS UN RAM D'ARBRE, FULLAT I FRUITAT.
I s'esdevengué que les vitualles els falliren. Sant Brandan comanà els monjos que suportassin aquella abstinència en pau, segons el consell evangelical, no massa sol·lícits ni curosos de ço que menjarien l'endemà; i preceptuà un dejuni de tres dies. Passats aquells tres dies, a l'hora terça, sobrevengué un aucell, volant, el qual era gentil de veure més que el paó, i major encara. Semblava que vengués de la part de la illa, on ells eren estats, ço és, aquella illa de les tres companyes de gent tan gentilment abillades. Aquest aucell sí havia en el bec un ram d'un arbre meravellós per la formosor de la fulla, per la gerdor del ram i per la gentilesa del fruit, ço és un penjoll o manyoc de raïms molt grossos i cascun raïm tenia dotze grans, i l'un gran així com l'altre, i eren de clara color, a manera de pedres precioses. I arribat a la nau aquest aucell, deposà el ram en la falda de l'abad atònit; i aixecà novellament el vol. Devotament l'abad Brandan lloà mossenyer Jesucrist; i a sos monjos digué aquestes devotes paraules: -¿Veis aquest manyoc? Alegrau-vos i confortau-vos en el Senyor Déu, el qual no abandona sos amics. Veu's aquí que ric dinar ens ha tramès després del llarg dejuni. Lloau-lo doncs i regraciau-lo, com vosaltres sabeu.- Dotze eren els raïms, que l'abad repartí als monjos, els quals tingueren per menjar dotze dies. I al terme d'aquells dotze dies, l'abad comanà a sos companyons que dejunassen i pregassen. I tal com els fou manat, ells així ho feren.
XX
AQUÍ ELS APAREGUÉ UNA ILLA PLENA D'ARBRES FRUITERS I ABUNDOSA DE TOTES BENANANCES.
Al cap de tres dies, no gaire lluny, veieren una illa, tota poblada d'arbres de tal frondositat que les branques s'agafaven i afrenellaven en gran i verda espessura, i tots eren carregats de raïms com aquells que havien menjat, d'odor i saboria inenarrables. Tots aquests arbres eren tombats cap a la terra, per la feixugor del gran esplet. Tot sol l'abad davallà a terra i digué a sos monjos que l'esperassin dins la nau. I vagà tot sol per la illa. Tants i tants n'hi havia d'aquests fruiters que aquella clausura era un paradís. Gaiament els ocells cantaven, i llur cant era un esgranall de perles pures; i de veure eren tan bells com no pot imaginar l'hom, ni dir-ho amb paraules. Embriagat per la suavíssima benanança del lloc, oblidava's Sant Brandan de tornar a sos monjos, els quals amb ànsia l'esperaven i alerta els ulls i llarg el coll, esguardaven si ja venia. I de tant en tant, a llurs narius, oberts i àvids, arribava, portada per l'oratjol, la carícia de la flaire errant de la illa benaventurada. Aquesta mica d'aura que els afalagava els sentits, els feia oblidadissos del dejunar i del menjar i encara de l'absència de l'abad llur, el qual s'era endinsat per la floresta: trobava belles fonts d'on belles aigües decorrien en riells musicals, vorejats d'herbes verdes, al tacte suaus, les quals tenien arrels llargues i blanques, amables al gust i de menjar precioses. Havent l'abad trescada tota la illa, per la verdesca odorant, volgué tornar a sos monjos i collí un ram amb totes les fulles i el fruit de la bella selva fructífera, i el donà a sos monjos dient: -Fills, bell estar fa en aquesta illa; perquè, davallau de la nau i atendau-vos i confortau-vos en Déu i fruïu de tots els bens d'aquesta illa preciosa a on Déu ens conduí.- I en ella romangueren quaranta dies i quaranta nits, passats els quals tornaren-se embarcar i s'emportaren dels fruits d'aquella illa tants com en pogué dur la nau. I, aquest viatge que ara comença, fou per ells de gran tribulació.
XXI
AQUÍ ELS APAREGUÉ AQUELL MONSTRE ALAT, GRIF PER NOM, I UNA ALTRA BÈSTIA, I N'HAGUEREN PAOR.
I mentre feien camí, veieren un gran aucell, molt lleig de veure, el qual ha nom grif. Semblant era que vengués de lluny, contra la nau, i rabiós, que pareixia que els volgués devorar. Havia nom grif per ço com era meitat aucell i meitat bèstia. Tenia la boca oberta i els ulls oberts, i bufava. D'on, els monjos a l'abad amb gran temor digueren: -Pare, com ho farem, que semblant nos és que ve una mala bèstia alada per devorar-nos?- L'abad els diu: No hajau temor de res. Déu ens serà ajudable, i ens en podrem defensar si a Ell plau.- El bec del grif era tort i les ungles eren tortes i ses ales com els coltells eren tallants. Mentre s'estaven els monjos en aquest parlament, s'ajuntà al monstre un altre aucell, qui portava un ram en la boca, i com fou a l'endret de la nau, deixà caure el ram del bec, i anà a tombar dins la falda de Sant Brandan. I xisclava i s'arremia de lluita amb el grif. I tan dura fou la baralla, que el vencé i el matà, i anà caure no gaire lluny de la barca. I l'aucell vencedor endreçà el vol vers aquell verd paradís d'on era vingut. Un dia varen destriar la illa de l'abad Albeu on els calia celebrar Nadal i Epifania. Així ho feren. I tornaren tot seguit a navegar, car repòs no tenien mai, sinó en les dites festes, i quan, per atzar, tocaven a alguna de les illes delitoses.
XXII
AQUÍ TROBAREN UNA MAR CLARÍSSIMA, EN EL FONS DE LA QUAL HI HAVIA TOTA ESPÈCIE DE VOLÀTICS DEL CEL I BÈSTIES DE LA TERRA.
Una vegada, Sant Brandan havia de cantar missa en la nau, en el jorn festival de mossenyer Sant Pere, l'apòstol de les mans clavígeres; i ensems amb sos monjos, veié una mar tan trasparent i clara que els era semblant que no hi havia gens d'aigua, com fos que clarament destriaven tot ço que hi havia en el fons: gran diversitat de bèsties qui anaven per ci per llà, de les quals unes eren grans i les altres eren petites i els semblava que haurien pogut abastar-les amb la mà. Encara els era semblant que veien una noble ciutat, amb palaus cristal·lins i torrelles arborades. Les bèsties semblava que eren ovelles i cabres, porcs, cans, llops, bous, ases, lleons, brúfols, onsos, muls, dragons, liofants, gaceles, cérvols. Veient els monjos que l'abad volia cantar missa, pregaren-li molt devotament que es volgués abstenir de cantar-ne, no fos que les bèsties malignes qui eren al fons del mar no ho sentissen i els fessen damnatge i tribulació. La faç de l'abad empedreïda, que mai no havia rigut, aquesta vegada s'amorosí del llampec vermell d'un somriure, tan fonedís, tan fugitiu, que aviat sa cara tornà a la pristina immutabilitat, i aquestes paraules els digué amb una gravetat lenta: -Molta meravella em do com sou tan necis i homes de tan poca fe. Apar que teniu més temor d'aquestes bèsties qui pasturen pels solatges de la mar profundíssima, que d'Aquell qui és Senyor del cel i de la terra i d'aquests avencs abismals i d'aquestes bèsties i d'aquests peixos. Si us esquivàreu d'aquella bèstia pèssima marina, que semblava que us volgués engolir, i del grif, i del peix Jasó en l'esquena del qual féreu flamada i ell s'estava quiet, i de la mala mar i de la maltempsada de quaranta dies; i encara d'altres perills molt grans: bellament sereu escàpols d'aquest ramat de bèsties submarines que són, lluny de vosaltres, més de cinc milles.- Ço l'abad els va dir. I començà a cantar tan fortament com pogué, i lloava a Déu santament. L'alta veu robusta, s'escampava pel mar solemnial, i feria els abims i arribava a les estrelles. I tan tost com començà a cantar, els monstres jussans alsaren el cap i anaren acudint a l'ofici, uns sota l'aigua, altres a flor d'aigua. Tan espessos eren com els mosquits que es posen sobre el vi. Cap d'ells no tocà la nau. Tants eren que on se vulla els monjos mirassen, no veien més que l'estesa de bèsties i l'estesa del cel: sota l'aplec monstruós l'aigua despareixia. Com la missa fou cantada, totes feren gest d'anar-se'n. I la desfilada dels monstres marins davant Sant Brandan i sos monjos astorats durà vuit dies.
XXIII
AQUÍ TROBAREN UN BOSC D'ARBRES QUI IXEN DE LA TERRA l TORNEN DINS LA
TERRA, SEGONS EL SOL MUNTI O DAVALLI.
Tan tost com hagueren passada la mar transparent, al cap dels vuit dies, l'abad cantà una missa. I encara navegaren tres jorns més; i al cap d'aquells tres jorns, trobaren una illa on era un bosc de plantes molt amargants, gentil de veure, i molt fullat, i molt florit i molt fruitat de diverses fruites, de les quals unes eren grenyals encara i àcides, i les altres eren madures i mengívoles. I aquest bosc tenia aital virtut, ço és, que al mati, tan aviat com el sol eixia, sortien els arbres de la terra i a poc a poc anaven creixent, amunt, amunt, fins a hora de nona. En aquell punt, els dits arbres, mantenien, esbandida a la llum i a l'amorosa voluptat del sol, llur cabellera; flonja, estarrufats i drets, sota el sol vertical ni pujant ni davallant, ni enclinant-se ni decantant-se a cap banda, consemblants tots ells en fulla i en flor i encara en fruit. I tan tost com el sol començava a tombar-se cap a Ponent, començaven també els arbres a enclinar-se cap a la terra, a poc a poc, seguint el curs del sol, el qual quan era desaparegut en la immensa gola vermella de l'occident, així mateix els arbres, ullpresos de la rossor del sol, ja eren desapareguts sota terra. I és de saber que mentre el sol va sota terra, els arbres hi van també; i la terra no en roman clivellada del soterrament d'aquells arbres, sinó closa com si res n'hagués eixit. Oi més, tota aquella illa és poblada d'herbes belles de veure, i ben olents. I en un altre indret de la dita illa hi ha arbres molt gentils i de color varia. I en el cimal de cascun arbre rumbeja un manyoc de fruites, rodones i llises, d'una color meravellosa d'ésser vista. I eren set aquells arbres en redol, i eren parlants. I llur parlar sonava suau i cantant com un cloquer amb set clotxes. I allà prop hi havia set muntanyes i cascuna era de metall diferent; i hi havia set fontanes i de cascuna d'elles eixia un rierol, i l'un rierol era d'aigua, i l'altre era de vi, i el terç era de sang, i el quart d'oli, i el cinqué de llet i l'altre de mel, i l'altre finalment era de baume.
XXIV
AQUÍ ELS APAREGUÉ UNA ILLA, SUTZA DE CARBONISSA I FUM, LA QUAL ILLA ÉS DE L'INFERN.
Una volta esdevingué que, bufant l'oratge de la banda de l'Aquiló, veieren una illa, de prop, la qual tota era plena de una ruïna de còdols i de roquissar, lletja de veure. No hi verdejava cap bri ni el vent estival no hi movia l'alegre cabellera de cap arbre. Era tota negrejant i eixordadora de oficines de ferreria i tota encombrada de rodam i de martells i d'encluses i de falç i de seients de ferro i de trepans i de destrals. I dins de cascuna ferreria hi havia un hom mascarat i brut, com si en fos el mestre ferrer. I tots aquests ferrers batien l'enclusa amb cops eixordadors. Bategaven fort les fornals ardents d'un negre foc espaventable. Veient l'abad aquestes coses, que eren tristes de veure i temedores, així a sos monjos parlà: -Dolent d'estar, mos cars fills, és aquest lloc; perquè no voldria acostar-m'hi, tota vegada que Déu me'n fes mercè.- Havent dit això s'alçà un cap d'oratge violentíssim qui empengué la nau, incontrastablement, sobre la ribera desamable, d'aquesta illa, la qual era una gran muntanya, erecta i negra, sobre el mar. I oïren el buf de moltes manxes panteixants; i aquell bleixar conjunt sonava horrorós com un tro del cel. I oïren el batre espès de milia martells sobre les encluses sonores. El sant abad se signà i s'armà amb el senyal de la creu i va fer aquest prec humil: -O Senyor Jesucrist, feis-me escàpol d'aquesta illa, si en plaer us ve!- Havia dit això, quan arribà un home d'aquella illa, corrent cap a ells; era vell i tenia la barba molt llarga, i era tot ell negre, com la sutja, i era pelós i hirsut com l'erissó, i gitava fum pel nas i era tot pudent de sofre i de petroli. I tot d'una que descobrí aquells servents de Déu torna-se'n arrera cap a la negra oficina. L'abad senyà's encara devotament, se comanà a Déu i va dir a sos monjos: -Alçau, mos fills, més alta la vela i remau més fort i anem-nos-en d'aquesta illa, que mal estar hi fa.- I com va haver dit això, encara es presentà a la ribera un altre mal vell, barbat, el qual duia en les mans unes grans estenalles i una massa de ferro ablamat, la qual tota espurnejava, així com espurneja el ferro bullent, tret de la fornal i sebollit en l'aigua. I com fou arribat a la vorera, llançà la massa i les estenalles contra els monjos; però a Déu plagué que no els va fer mal, i el cop anà a caure devés una milla, més enllà, en l'aigua, sense naframent. I quan tocà l'aigua, començà l'aigua a bullir, com una olla al foc. I tantost comparegueren a la riba homens negres i més homens negres, brandant cascun semblants estenalles i sengles masses roents, que llençaren contra els monjos. I s'espandí una gran fumera, pudenta i feixuga, qui endolà i torbà l'aire. I la mar feia remor de bull singlotant, com una gran caldera. I l'aigua de la riba tota era abrandada i cremant, de manera que semblava que tota la illa feia flama i fum. Tres dies, aquest incendi tenebrós durà. I mentre els monjos anaven vorejant la illa eixordant i fumada, oïen udols i vasta cridadissa de molta gent, i infestava'ls el nas una intolerable pudor. L'abad confortava els monjos fugitius i els deia: -Hajau fiança, mos fills, i no temor, car les armes de Déu, són més poderoses que les armes del món. A saber heu, que som en les parts de l'infern i aquesta illa és una de les seues illes.- Encara l'abad parlava, quan sentiren una veu qui sonava molt planyívolament i deia: -¡O Sant pare, servent de Déu i son amic, prega per mi, miserable! Sàpies que jo som aquí per força i no de grat; i volenter amb vosaltres vindria, però no puc, ai las i dolorós! En mala hora fui nat en el món mesquí, el qual és ple d'enganys i tribulació. Estret so de tota part, i no sé qui és qui m'estreny; ni quina cosa! Turmentada serà ma vida d'ací en avant perdurablement.- Els monjos romangueren, d'aquests clams, enfellonits i consirosos i invocaren la divinal misericòrdia, que no els fassa anar mai al lloc de l'eterna dolor. Miraven vers la illa i descobriren l'home planyívol qui feia el dol i plant, el qual era menat al turment; i oïren unes veus qui deien: -Al foc, al foc!- I altres deien: -A l'aigua, a l'aigua!- I altres deien: -Pica, pica!- I altres deien: -Martell, martell!- I altres deien: -Corda, corda!- I altres deien: -Muira, muira! Muiren tots els nostres enemics, ço és, els servents de Déu.- I en aquell punt, tota l'aigua de la mar se començà a torbar i moure; i després s'ablamà i feia gran flamada i grans brases de foc. I l'olor de socarrim era gran, infecte mesclament de sofre encès i d'oli de pedra. I per aquest fum i per aquesta pudor no sabien els monjos on eren ni sabien on anar. I encara sentien veus que deien: -Rosteix, rosteix; bat, bat; talla, talla; sega, sega; estreny, estreny!-
L'endemà, tot fent camí, aparegué als monjos una gran muntanya vers ponent, dreta en mig del mar, la qual, en la banda que mirava al Septentrió, se cobrí tota de núvols. I en aquesta illa, veien-s'hi diverses alimanyes, ço és, onsos, porcs, cérvols, cavalls, ases; i de la cuculla de la muntanya eixia gran fum. Volent així mateix esquivar aquest lloc, un cap d'oratge sobtosament, els empengué prop de terra. La ribera era escarpada i molt alta; i, del cim de la muntanya, decorria a la mar un riu de sang viva. Un dels monjos volgué eixír de la nau i saltà sobre una seca. I tan tost hi fou, se sentí pres, i començà, altes veus, a cridar i a dir: -¡Ai pare sant, en mala hora m'allunyí de la teua companya! Pres som i no sé per qui; i embargat de tornar a vosaltres!- L'abad sí, esguardava aquest monjo, i veia bé qui era que l'havia pres, i veia'l menat per un home negre, amb els dimonis, al lloc del turment. I veié encara com fou engolit per la boca d'un dragó qui havia vuit caps. I aquesta vegada l'abad digué: -¡Ah, malanat mon fill! I per què vares nèixer? ¡Par-me que a tal lloc ets vengut per culpa de tes males obres!- Un vent fort allunyà la nau de la visió dolorosa, la qual navegà vers migjorn. La ruta per estones s'anava asserenant. I al terme dels set dies, pogueren refrescar els ulls, sollats de les infernals negrures, en la blava regor puríssima del cel i de la mar.
XXV
AQUÍ ELS APAREGUÉ JUDAS, EN EL MAR, DALT D'UNA SECA.
Set dies anaren navegant per aquella vasta serenor de la llum i de l'aigua -llum diamantina, aigua de crestall,- quan petita i llunyana, sobre la planície equòrea, que començava a tremolar amb folleig d'onades, veieren una figura així com d'home assegut, dalt d'un penyal. I més enfora d'ell, havia-hi una vela, ampla com una xarxa la qual era penjada entre dues forques, aletejant i drapejant, a l'aura i al respir del mar desert. I semblant era que aquest home fos per les ondes bressolat, com una nau desemparada. Altres monjos deien que no era home allò, sinó que era un gran aucell. I d'altres pensaven que era una barca menuda. I l'abad, oint tantes coses i tal desavinença, els respongué i els va dir: -Deixeu-vos de raons, mos fills, i endreçeu allà la barca a aquell lloc que veim i sabrem què cosa és aquella.- I quan hi foren prop, veieren que allò era un home tot nuu i hòrridament pelós, i deformat dels altres homes, el qual estava assentat sobre una gran pedra. Les onades de la mar l'anaven tapant i destapant, i l'aigua-sal, per l'horror dels flancs peluts, regalimava. El drap, banderejant al pàlpit de l'oratge, vigorosament atupava els monjos, pels ulls i pel front. Molt se meravellaven tots d'allò que veien; i Sant Brandan començà a parlar i va dir: -En nom de Déu totpoderós i en nom de Jesucrist son Fill, i en nom de l'arcàngel Sant Rafel qui encadenà el dimoni en el desert, jo't conjur perquè em digues qui ets tu, i per quina causa aquí estàs. Semblant m'és que fas aquí molt aspra penitència i que gran mèrit ne deus haver. Dígues-me si ets viu o si ets mort i fins a quan aquí te cal estar.- Aquell monstre humà, enrocat i inundat pel ritme altern de les onades respongué en eixa manera: -Jo som mort i no viu. Jo som Judas de Karioth qui mon pare vaig occiure a cops de pedra, i tinguí ma mare per muller, més no ho sabia, i vaig jaure amb ella llarg temps i n'haguí d'ella molts fills. I fui gran mercader i falsejava totes les mercaderies, i atresorava diners i donava diners a usura, i draps i blat. I fui gran lladre i encara fui apòstol de Jesucrist, el qual me féu reboster de sa companyia i guardador de totes coses que li donava hom. I per ço que pogués mantenir mos fills que a una altra part tenia, Jesucrist m'atorgà potestat de pendre el deume de tota cosa, i que a mos fills lo trametés; i jo ho feia així. I per ço com Maria Magdalena féu tan pròdiga despesa de l'ungüent, amb el qual ungí el cos del Crist, embaumant-li el cap i els peus, un cap-al-vespre, en casa de Simó el llabrós on portà el dit ungüent que li havia costat tres cents diners d'argent, que havia contats un per un sobre el taulell del perfumer, jo en fui molt despagat i dolent pel deume que me'n pertanyia i no podia haver. I no em sabia resignar a la pèrdua d'aquest deume; i fiu resolució de cobrar-lo i fiu pensament de trair mon Senyor Jesucrist i lliurar-lo per trenta diners, i així cobraria el deume dels tres cents diners, el qual havia perdut en la despesa del dit ungüent. Mai no haguera cregut que aquest afer finàs de tan mala manera, ni que gens de mal n'hi hagués pogut esdevenir. Jo em feia aquest pensament: «Bé sabrà Ell, per la sua gran saviesa i virtut, esquivar-se gentilment de llurs mans». Aquest pensament m'enganà. D'on, quan jo viu de cert que Jesús era condemnat de tot en tot per Pilat i que tenia de pendre passió i mort, fellonia n'haguí i tristor greu de ço que li era esdevingut per ma causa. I llancí aquells trenta diners qui ja'm cremaven les mans, i, altes veus, vaig proclamar ma culpa. Veient que aquesta confessió no em donava conhort, així com home irat qui fuig a mal senyor, desesperat de perdonança, comprí una corda i a un arbre em pengí, així com hom amb els lladres acostuma. Aquesta, mica-mica de consol que veieu que tenc, no el tenc per mon mèrit, sinó per especial mercè que Déu m'ha feta; ni aquest roc és per mi lloc de penitència i càstic, sinó lloc de perdó i d'alguna apariència de refrigeri, la qual cosa Déu obra envés de mi cascun diumenge, segons la multitud de les seues misericòrdies. Avui és diumenge, i per això, m'haveu trobat aquí. I m'apar que quan estic dalt d'eixa seca, som en el paradís. Aquesta pedra rònega em dona més consolacions que no m'en donarien tots els delits mundanals junts, com ara, delicat menjar, jugar, ballar, cantar i bon beure i amb belles dones folgar i trobar tresors davall terra i ésser sublimat en honor i senyoria. I tot ço és per la grandíssima paüra que tinc de les cruels penes i dels turments que sofresc i que esper sofrir, ai las! aquesta nit mateixa, i tota la setmana qui ve, fins a l'altre diumenge i totes les festes de Nostre Senyor Jesucrist i de la seua Mare dolça. Per amor d'Ella, Ell fa moltes gràcies a tot hom, ço és, als vius i als morts. D'on sapiau que jo m'estic dalt d'aqueixa seca cascuna dominica i cascun Nadal fins al jorn festiu de l'Epifania; i al jorn sant de la Pasqua fins al compliment de la Cincogesma i en les quatre festes de Santa Maria, la qual és font flum i mar de pietat; ço és, el jorn de la sua Nativitat, i de la sua Anunciació, i de la sua Purificació i de la sua Assumpció; i encara, el dia de Tots Sants. I jatsia que sigui en aquesta figura que em veieu, sabreu que jo crem tot i som així com a plom roent en la fornal. I quan no som aquí, damunt aquesta seca, de jorn i de nit estic en el negre cor d'aquella muntanya negra, que veieu que endola de fum la festa de la llum. I encara sabreu que en aquella muntanya hi està Leviathan amb tots els seus cavallers i tots pateixen penes diverses. Jo hi era en aquell lloc quan fou engolit el monjo, vostre germà, qui amb vosaltres navegar solia. I quan va caure en l'infern, l'infern va fer demostració d'alegria gran; perquè el foc s'arborà més i eixí més fum i s'escampà la bavarada més pudenta. I així es fa cada vegada que hi entren les ànimes dels pecadors i el gran dragó bocabadant les devora. Ja sabeu, doncs, qui som i perquè aquí m'estic i m'hi tenc d'estar fins al jorn del judici, i en quina manera som infernat i cruciat amb Pilat i amb el rei Herodes, i amb Anàs i amb Caifàs els quals amb mi pateixen i em fan pagar el traïment que fiu del cos de Nostre Senyor Jesucrist. Per tal com sé que vosaltres sou amics de Déu, de part de Déu, us conjur, el qual és honrat Senyor omnipotent i redemptor del món, que us digneu pregar a Ell per mi, per ço que em vulgui deixar estar aquí fins demà; que els dimonis no em puguin menar a la llur heretat, que amb tan vil preu perdurablement he comprada.- Sant Brandan així li respongué: De ço que tu em pregues sia ço que Déu vol. Anit tu no sentiràs ninguna altra pena, fins a demà, al llevant del sol.- I encara més li demanà Sant Brandan: -Vulles-me dir ¿per què estàs damunt aquesta pedra? I ¿de què et val aquest drap qui et venta? Ni ¿per què ací estan aquestes dues forques de ferro?- Judas per semblant manera respongué: -Aquesta pedra és el guardó d'una bona obra que fiu. Aquesta pedra és aquella que jo vaig posar en un clot, ple de fang, que hi havia en mig d'un camí, per ço que sense perill hi poguessin posar els peus aquells qui passaven pel camí; això fiu ans que fos apòstol de Déu. Aquest drap que és aquí i em venta de lluny, és perquè jo en doní un de consemblant, a un pobre mesell, quan jo era camarlenc del Senyor, i per ço com el drap no era meu, més sí era del Senyor i dels apòstols, m'està una mica lluny; i el vent que fa no em refrigera, ans el seu bandereig m'assota sovint. Les forques de ferro que veieu són aquelles que vaig donar als preveres del temple de Salomó per… - Així parlava Judas quan la llum minvant del jorn qui sobre la mar s'aclucava, sobtosament s'entenebrí amb una espessa voladúria d'ales. Del lleig esbart nocturn, la pedra i el precit qui estava dalt la pedra, en foren de tot en tot coberts. La multitud alada, tota quanta, s'arremolinava entorn de Judas, i deia fort i amb veu de plant: -Allunya't de pressa de nosaltres, o servent de Déu, i del lloc on estàs; car, nosaltres per causa de la teua proximitat, no ens podem acostar a aquest companyó nostre, el qual és damunt aquesta seca, ni ens en podem anar, si tu no t'en vas prest. I no som gosats de comparèixer davant la faç del nostre Senyor Llucifer si no li presentem son gran amic Judas, el qual traí el Senyor dels Senyors. Ver és que tu ens has frustrada l'ocasió de fer presa en ell i de donar-li els cops de dent i mossegades que havem en costum de donar-li. No li sies aquesta nit ajut ni valença, jatsia que ell t'ho haja pregat.- L'abad féu de resposta: -Jo no el defens, però el Senyor havia consentit que ell aquesta nit tingués gràcia, i fos de vosaltres defensat de qualsevulla pena i mal que li vulguésseu fer. - I talment contestaren-li els dimonis: -¿Com pots tenir voluntat d'aidar-lo, enc que te n'haja conjurat en nom del Senyor, sabent que ell traí al Senyor?- L'abad digué amb imperiosa comanda: -En nom del Senyor Jesucrist jo us conjur que no li fasseu cap mal aquest vespre.- Sant Brandan tota aquella nit perseverà en oració; i els dimonis no gosaren tocar-lo. Passada la nit, a sol ixent, el sant abad comanà a sos monjos que arborassin i metessin vela alçada. I tan tost com recomençaren el camí, d'una gran multitud de dimonis, semblants a minyons, petits i tenebrosos, la faç de l'abim fou coberta. I tots cridaven i deien amb veu molt dura: -Veste'n en mala ventura, enemic nostre, servent de Déu. Maleït sia ton viatge; i la teua arribada i el teu departiment, i maleïts sien tots els teus camins per terra i per mar. Tots aquests blasmes et deim per ço com el nostre príncep, aquesta nit passada, fortament s'és enujat i ens ha fet turmentar molt asprament per ço com no li hem portat aquest maleït catiu, que la teua preguera defensava. I el sant abad així els respongué: -A mi no em podeu noure. Aquell qui us maleesca, sia beneït.- Respongueren-li els dimonis: -Sàpies que serà doblat el patir d'aquest Judas malaurat, durant set dies, per ço com tu li has valgut aquesta nit passada.- I l'abad talment respongué: -No teniu tal potestat ni vosaltres ni el vostre príncep; ans serà ço que Déu voldrà. Per la supèrbia vostra i per les vostres menaces us man, en nom del Senyor Jesucrist, a vosaltres i al vostre príncep, que no el fasseu patir més del que acostumau.- Així, manant el sant pare, i els dimonis repugnant, la barca s'allunyava, fins que es feren fonedisses, en la remota blavor, la pedra i Judas qui era dalt la pedra, al qual amb insolent gatzara i soroll a l'infern se'n menaven. I Sant Brandan seguia navegant cap al migdia, lloant Déu devotament.
XXVI
AQUÍ TROBAREN LA COVA DE SANT PAU EN UNA PETITA ILLA.
Al terç dia que navegaven, aparegué'ls una illa petita dins el migjorn. Tan tost com els monjos la veieren, començaren a remar fortament per arribar-hi. I quan ja hi eren prop, Sant Brandan, compadit del greu afany, els va dir: -Fills, no us vulgueu així fatigar ni els vostres membres cansar, que prou lassitud sofríreu des de que ens eixírem del monestir. A saber haveu que set anys seran passats, aquesta Pasqua qui ve, que començàrem el pelegrinatge vers la terra de veritat i de promissió, ço és, la illa dels Sants. Aviat veurem complit el nostre desig, perseguit amb tanta longanimitat i per tal enderivell i tan greus errors de navegació, per les senderes inescrutables de la mar; i després, sans i saus retornarem al monestir. Encara abans, s'és mester que trobem i vegem Sant Pau ermità, servent de Déu i home espiritual, el qual setanta anys fa que mora en aquesta illa, per fer penitència, i no ha menjat res cuit al foc de quaranta anys ençà, ni ha portat vestidura sobre son cos. A saber haveu, que els trenta primers anys fou meravellosament nodrit per un peix de la mar, que el Senyor cada tres jorns li trametia.
Inaccessible i esquerpa de ribaltes era aquesta illa, i en treball i afany s'estaven els monjos, cercant port per pendre terra. Aquesta illa era una muntanya alta, amugronada i rodona, el cim de la qual era nuu, sense herba i sense arbres. Tant i tant voltà la nau, que a la fi trobà una cala molt estreta; tan estreta que la nau a penes hi pogué enfonzar el bec. Anar per la dita muntanya era perillós; i Sant Brandan digué a sos monjos: -Esperau-me aquí i no us en aneu fins que jo sia tornat, que a vosaltres no és lícit venir-hi ni torbar la soledat inviolable d'un penitent, sense la seua llicència. És aquest Sant Pau que us he dit. D'ençà que ell s'està aquí mai no ha rebuda la visitació d'home nat; jo seré el primer; i, si tant és que sia possible, vosaltres amb mi també el veureu.- I començà a muntar, rost amunt del puig, i els monjos dins la nau l'esperaren. Quan el sant abad fou arribat al cim, començà a mirar per tot arreu, i veié dues esplugues, ço és, dues habitacions davall terra; i l'una espluga era orientada vers el llevant i l'altra vers el ponent. Davant l'espluga orientada a llevant n'hi havia una bella font; d'una clivella de penyal rajava el fil d'argent de l'aigua viva, gemegós i fràgil, el qual després d'alegrar un rierol brevíssim, s'escolava en la gola negra d'un avenc. Quan Sant Brandan fou prop de l'espluga de la banda de llevant, eixí a la boca de la caverna un ancià, qui li sortí a camí i li digué aquest vers de salutació: - Ecce quam bonum et quam jucundum habitare fratres in unum- Entengué Sant Brandan el misteri d'aquella salutació, i tornà arrera a la nau a cercar sos monjos per ço que ells poguessen veure aquelles estranyes coses i meravelloses, i de la penitència del servent de Déu en fossen exemplificats. I com tots foren al cim, davant la bauma on vivia el solitari, aquest eixí i un per un els donà pau a tots i a tots pel propi nom anomenà, i digué: -Siau els benvinguts!- En oir els monjos aquestes paraules, i en veure aquell ancià tan aspre de cabells i barba i de pels blancs i de pels llargs, fortament se'n meravellaren. Altre vestit no portava sinó la garrigosa horror d'aquesta cabellera i aquesta barba que, en ròssec de malesa secular, arribaven fins a terra, darrera de la qual només apareixia l'esguard viu, la punta diamantina dels ulls. La boca i el nas eren desapareguts en la selva salvatge. Ses mans eren ganxudes així com a peus de gall, per la horrorosa llargària de ses ungles. I a manera de les bèsties no portava sobre la pell sinó aquella vegetació de pel, hirsuta i blanca, com un roure nevat. De contemplar aquest magnífic solitari, Sant Brandan s'entristí i a si mateix amb muda veu parlava: -Ah, las, mesquí! I jo qui duc sobre ma delicada pell, hàbit tou de monjo, qui m'afalaga el cos i me l'escalfa! ¡I encara sota mi i sota mon manament hi ha monjos qui porten el mateix hàbit i professen la mateixa orde! I em creia, amb això, fer penitència i plaure a Déu. I ara he trobat aquí un veritable servent de Déu, el qual és home com els altres, mes és en divers estament dels altres, pel lloc on viu i per l'hàbit que porta. I jatsia que molt vell, per llargs anys ha viscut en el clivell d'una pedra, com l'eriçó, i no beu vi ni menja pa ni toca cap vianda al foc cuinada i encara és bell i fresc i està sa i net de cos i d'ànima, florit d'anys antics, com un ametller de gebre. I mentre aquestes coses d'humilitat pensava, el solitari li digué: - O Sant Abad i reverenciable, bé deus ésser alegre i consolat en Déu, veient i coneixent i remembrant tantes meravelles com Déu t'haurà mostrat en el tan llarg pelegrinatge i és ben segur que Déu t'haurà fet veure coses de prodigi singular que a ningú més del món haurà mostrades. De veure'm a mi, conceberes pensament que no eres digne de portar hàbit monegal. Aquest sentiment teu és de bondat i d'humilitat excessiva. Sàpies que tu ets monjo i encara més que monjo, puix la majoria dels monjos no treballen, però tu en treballs variats t'exercites, i endures aspres fatigues tot dia, amb les mans remant, amb el cor i amb la llengua orant, i amb el pensament sol·lícit abrigant els monjos qui amb tu naveguen per ço que arribin a port de salvació. ¿No saps que tu ets anat set anys complits per la mar, ara d'ací ara d'allà, sostenint paüres greus i tribulacions? D'on la teua vida és bona i útil i santa i justa. I jo, ai las catiu! aquí m'estic dalt d'aquest roc, com un aucell, com ha costum de fer el corb. I per tal com vaig nuu i no res em cobreix la carn sinó mos cabells i ma barba i les cerres de l'esquena, a manera d'un ors, és cosa de paüra veure'm.
Aquí Sant Brandan, amb humilitat graciosa, demana-li com havia nom i de quin ordre monàstica ell era estat ans de fer aquesta penitència. El solitari respongué talment: -Mon nom és Pau; i jo de ma minyonia ençà fui nodrit en el monestir de l'abad Patrici, el qual fo sant hom. En aquell monestir vaig estar-hi cinquanta anys i era mon ofici guardar el cementiri i el claustre dels monjos; com ells morien, jo els aidava a soterrar. Un dia s'esdevingué, com jo estava en aquell lloc i deia mes oracions, que em va venir a trobar el meu degà i em va dir que un dels monjos germans era mort, i que era mester que fes una sepultura per enterrar-lo i me mostrà el lloc on l'endemà havia de cavar-la. I com la nit fou vinguda, aparegué'm un hom ancià que jo no coneixia i me va dir: -Germà amic, jatsia que el degà t'haja manat cavar una fossa per sebollir un mort, tu no la cavis per ço com aquell lloc que t'assignà és d'altri, encara que tu ho ignoris.- Jo el mirava i no coneixia qui fos ell, i li vaig dir: -Mon pare, qui sou vós?- Ell me respongué: -¿I què és això que no em coneixes? No som jo Patrici, el teu abad?- Jo vaig respondre: -A mon abad bé el conec; i si fósseu vós, bé prou que us coneixeria! ¿Com sou Patrici, si no ho semblau?- I ell encara digué: -Sàpies que jo som Patrici; i tu no em coneixes per ço com som mort i no viu. Ahir vaig passar d'aquesta vida i ja no som d'aquest món. Bell estar hi fa en l'altra vida, perquè jo en som ben content. Bé ho saben tots els altres monjos. Albeu té d'ésser l'abad, i serà bon hom i de santa vida i amic de Déu.- I encara més em va dir: -Aquell lloc senyalat pel teu degà per cavar-hi ma fossa, sí és el meu i de mon cos; pèrò altres l'han de cavar i no tu. I dic-te ço, que als altres no ho digues. A saber has, que no plau a Déu que tu estigues més temps en aquest monestir ni en aquest ofici, i demà al matí faràs ço que ara et diré: Com matines seran resades, en nom de Déu ves-te'n a la vorera de la mar, i allà trobaràs una barca menuda amb tots sos aparellaments, i hi entraràs dintre en nom de Déu, i deixa-la anar on Déu vulgui. Ella, en pocs dies, te conduirà, per la virtut del Sant Esperit, a aquell lloc on tu deus fer aspra i dura penitència. Allà moriràs, quan Déu voldrà. Aquell lloc és molt solitari i estrany de veure, i té prop el paradís terrenal; i moltes coses del paradís terrenal veuràs que et seran de gran consol. Està segur de que hauràs final salvació. I tens apariat un lloc molt delitós i bell on seràs introduït en l'altra vida.- I quan m'hagué dit això, jo no el viu pus ni me'n recordo de com se departí ni a quina banda anava. Perquè jo romanguí tot consirós i pensiu, tota aquella nit; i l'endemà, en complir el manament de l'abad Patrici, no fui peresós ni lleguiós. Me n'aní a la vorera de la mar i hi trobí una barca molt menuda amb sos rems i amb ses veles teses. D'aquesta manera, en nom del Pare i del Fill i del Sant Esperit, així com m'havia comanat mossenyer l'abad Patrici, entrí en la nau, i cert de les paraules que m'havia dit, em vaig confiar a la mar incerta. La nau partí del port. Vaig pendre un rem en cada mà i comencí a vogar vers aquella part on la proa apuntava, ço és, vers les partides de llevant. I la nau, abandonada a noure i empelagada, em portà primerament per unes aigües verdes, després per unes aigües rojes i finalment per unes aigües traluzents de diamant. Tres dies fui com encegat per l'esplendor de les vastes aigües lluminoses. I trobí un puig rodó i alt, que arborava dins el cel serè l'arduïtat de sos flancs coberts de boscatge; ço és, aquest puig on som. Volenterosament la nau se n'entrà per una cala estreta, on prenguí terra. I a Déu m'encomaní, i doní un cop de peu a la barca, la qual partí, ben aviat, vers aquella part d'on era venguda. Jo em vaig posar a trescar l'illa, la qual en set jorns l'haguí trescada tota; i al jorn setèn muntí en aquesta cima, on hi ha el planell i l'alt bell-veure i les dues esplugues i la bella font. Jo vaig escollir, per habitació, aquesta balma oberta a llevant, i en pendre'n possessori en nom d'Aquell qui dóna un cau a les volpelles, vaig dir aquells mots del Salmista: «Aquest és mon repòs perdurablement; en aquesta cova habitaré perquè l'he escollida.» El primer dia que hi era entrat vaig estar-m'hi fins a l'hora nona; i com fos que tingués fam vaig sortir a fora i comencí d'esguardar a mon entorn. Llunyana i petita vaig veure que s'anava acostant una nau, la qual corria cap a la ribera, i allà s'aturà. Ningún mariner no la comandava; ans em donà de parer que hi havia dintre una bèstia; perquè jo, a grans gambades, davallant del cim, vaig córrer a la riba i coneguí que la bèstia era un peix el qual tenia quatre peus i estava dret sobre els dos peus de darrera; en la boca portava un foguer i amb els peus de davant un manat d'encenalls i d'herba, per esca del foc. Jo, veient això comencí a pensar aquella cosa què significaria. I mentre aquest pensament me tenia en treball i en perplexitat, el peix saltà a terra, àgil i viu, i començà a caminar per la vorera, pendís amunt, cap a l'espluga; i quan fou al davant de la porta de l'espluga, llançà totes les coses a terra, i començà a cuetejar, així com peix fora de l'aigua i a moure convulsivament el cap i la cua, i morí. Jo em vaig pensar que era Déu aquell qui em trameté l'estranya missatgeria; i em semblà que havia d'encendre foc i coure aquell peix i menjar-lo. Així com Déu me significà, així fou fet. Dels tres bocins amb què el peix fou partit, vaig menjar tres dies. Al dia quart, quan ja no tenia romanalles ni relleu del peix, a hora de nona, viu acostar-se aquella mateixa nau, la qual a ma fam com l'altra vegada puntualment proveí. D'aquesta manera, Déu, durant trenta anys m'alimentà. I en aquells trenta anys mai no haguí set, sinó al diumenge a l'hora de terça. En aquesta hora, sota el broll de l'aiguaviu, havia-hi una copa de crestai, la qual era plena d'aigua, que jo bevia, amb acció de gràcies. Aquell bé de Déu regava l'eixutor de mes entranyes àrides, qui no tornaren a sentir set fins a l'altre diumenge, a hora de terça, quan la copa novellament compareixia. Passats aquests trenta anys, Déu m'envià altre manteniment, del qual no us diré cap paraula.- I havent dit això, donà'ls comiat i afegí: -Seguiu, si us plau, el vostre viatge; car ben tost hauran compliment els vostres incansables desigs, qui del monestir us tregueren. Anau-vos-en que jo tinc de dir mes Hores i recitar les mies oracions. Déu sia amb vosaltres. Amen.
XXVII
AQUÍ ELS APAREGUÉ UNA ILLA EN LA QUAL CASCUN ANY CELEBRAVEN LA «CAENA DOMINI» I EREN VISITATS PEL PROCURADOR.
Com fossen totes aquestes coses passades, l'abad Brandan no volgué pus cercar aquella illa, ans tornà-se'n a la nau amb sos monjos i hi entrà dins i començà a navegar amb vigoria. I a Déu plagué que al cap de pocs jorns, un vent el conduí a una illa on ja eren estats altres vegades. Allà hi havia aquell fontanal tan bo, del qual havien costum de treure l'aigua i omplir-ne tots els vasos pel llarg viatge. I passades les festes pasquals, el procurador dels pobres, el qual era amb ells, segons l'anyal usança, talment parlà a Sant Brandan: -O senyer pare, entrau en nau ivassosament amb els vostres monjos i ompliu els vaixells d'aigua d'aquesta fontana.
XXVIII
AQUÍ EL PROCURADOR DELS POBRES DE CRIST S'AJUNTÀ ALS MONJOS I ELS MENÀ AL PARADÍS I S'HI VA ESTAR AMB ELLS.
I encara digué més el procurador: -Jo vull esser el vostre companyó, i menar us vull i conduir a aquell lloc on teniu voluntat d'anar; car sense mi, no podríeu mai trobar la terra vertadera de la promissió dels Sants. En veritat, jo sé que a Déu plau que vengui amb vosaltres per donar-vos endreçament i portar-vos, d'ací d'allà, per aquell paradís de les delícies, lo qual Déu ordenà en la terra al bell mig del món i hi allotjà a Adam, el primer home, i féu-lo guardià i senyor de tot ço que hi havia dins, exceptat un arbre que Déu volia per Ell: tants n'hi havia donats dels altres, que bellament li hauria pogut guardar aquell per Ell, emperò, no ho féu.- Ço digué el procurador.
L'abad muntà a la nau amb aquest home i els seus monjos. I com ell entrava en la nau, el darrer de tothom, tots els aucells d'aquella illa, petits i grans, ajustaren-se a la ribera, per al comiat. D'una randa d'ales viva era plè l'aire, i d'una lleugera tremolor de vol; car els uns voleiaven, esquius i lleus, i no eren gosats de posar- se; altres, vinclaven els rams amb llur alada lleugeresa, espessos a manera de fulles, mig florint i mig volant, eixerits i brunzents i arraïmats. I tots començaren a cantar meravellosament i a la una; i d'aquella cantoria tothom n'era joiós i consolat, i no els bastava cor per abandonar la ribera alada i sonora. I el bon home insistia en dir: -Hissau veles i anem-nos-en a la bella ventura.- I com començaven a desplegar veles, arribà encara un gran esbart d'aucells blancs com la neu; i uns eren menuts menuts com a mosques, i altres una mica més grans com abelles i altres encara més crescuts com les buscaroles; i volaven i revolaven, i muntaven i davallaven, sense aturai ni repòs, i cantaven a manera d'homes i de dones i d'infants i suavíssimament deien aquests versets: Dominus prosperum iter faciet illis in tempore et implebit desiderium illis; spes omnium finium terrae et in mari longe; laetamini in Domino et exultate, justi, et gloriamini omnes recti corde. Gloria Patri et Filio, etc. (El Senyor prosperarà els llurs camins i complirà llur desig; esperança de tots els termes de la terra i en les llunyanies de la mar; alegreu-vos en el Senyor, els justos, i exulteu i gloriegeu tots els dreturers de cor).
I cantaven alternant aquests versets en tal manera que quan cantaven els uns romanien callats els altres. Finit aquest cant preciós, Sant Brandan i aquells qui amb ell eren, començaren de navegar fortment cap a Llevant; i quan els veieren partits, els aucells així mateix se n'anaren. I la nau errant tocà un dia la ribera i entrà en el port d'aquella illa, on sojornava el procurador. I en entrar-hi, tots començaren a cantar Te Deum laudamus: Te Dominum… I el procurador fou el primer d'eixir de la nau i de saltar a terra, i detràs d'ell tots els altres monjos. Quaranta dies s'estigueren en aquella illa del procurador, el qual copiosament sadollà de totes coses bones i els acompanyà per totes aquelles riberes, d'on era el guardià, i els mostrà tota quanta cosa hi havia plaent de veure. La bella aigua decorrent, entre l'herba verda que s'abellia a sa carícia lliscant, passava cantant sa fresca cançó rodoladissa. El cel, aquí, més rioler i ample, vestia el camp d'una claror purpúrea. Enflairava l'ambient odor d'estepes i garriga i de terra flonja, humida i núbil. Mesclaven els balsàmics alens la sàlvia i el romaní, la menta i les violes, la murta i els lliris. Sospiraven perfum, adesiara, els tarongers deliquiosos. Els fruiters hi eren agegantats, esponerosos salvatgement, i de totes maneres; i en les branques llurs, en companya i pau regnaven ensems la primavera en flor i l'autumne d'or. Eren perennalment poncellats i fruitats i fullats, pruneres i pomers. A la vora dels torrents, codonys autumnals i cireres de maig mesclaven sang amb ivori. Els préssecs i els albercocs, mostraven entre la verdor, llurs galtes odorants i vellutades. Els garrofers rodons, sota la volta immensa de llur brancam, abrigaven els castanyers hirsuts, rodons felinament i estarrufats. Del pas dels monjos estranys en fugien esquivament les bestioles. Sospeses d'un fil d'or, espaumades de l'embriagament, dins la voluptat del sol tebi i dels aromes, gronxàven-se les tarantes, que en veure els viatgers s'enfilaven branca amunt. Corrien a amagar-se els grills, que amb llur monocordi nocturnal, fan la solitud sonora. Els rams eren plens d'aucells, qui dulcífluament cantaven. Si altre paradís no hi hagués, sinó aquest dels aucells cantant, ja a bastament seria per emparadissar i beatificar aquell qui els sentís. Les perles de música que esgrana el rossinyol, la veu d'argent i seda de la merla, ni el doll de notes roents de l'alosa, dard de llum, ni aquell càntic que fila subtilment, damunt un ram de bruc, la cadernera, al càntic d'aquests aucells paradisíacs, podia hom comparar.
XXIX
AQUÍ COMENCEN ELS MONJOS D'ENTRAR EN LA CONTRADA DEL TERRENAL PARADÍS.
Passats els quaranta jorns, quaresma de delícies, el procurador menà els monjos a la nau i els digué que hi entrassin i s'embarcà amb ells. Navegaren fins al sol post i sentiren-se envaïts i embolcallats d'una aubaïna tan densa que l'un no podia veure l'altre. En poca estona, aquella boira impalpable i subtil començà a estremir-se i s'esquinçà en mil vels flotants; dispersió de núvols llanosos davant la faç i l'aüc del Vent. Aquell cap d'oratge degué esbatanar les portes del Cel, qui, sobre els caps llurs, portejaven tronadores. D'un cinyell de llamps freqüents era cenyida la foscúria dels horitzons. I encara aquell crepuscle imaginós infantava follament núvols i més núvols, ciutat de foc, amb murs d'aram roent i amb torrelles de flama. Per arribar a la ribera benaventurada calia travessar aquell camp de foc on imperava l'Esperit de les Tempestes. I Sant Brandan endreçà a sos monjos aquest bell sermó: - En la profunditat d'aquell incendi és la illa preciosa que anam cercant, ara fa set anys complits. I per ço com sou estat ferms en la fe i amb paciència, i heu endurat tan llargues tribulacions, Déu vol consolar l'incansable desig i al nostre viatge errívol posar terme. Experimentat haveu com per moltes maneres de treballs i de malanances va hom al paradís, altrament anomenat, reialme de Déu. Per cap altre camí pot anar hom, sinó per aquest camí de les angoixes corporals i espirituals. Així hi anaren els sants i les santes de Déu. A saber haveu que les coses estranyes de veure i creure que fins ara plagué a Déu mostrar-vos, no són res en comparació d'aquelles que encara veureu, en la noble Terra de promissió dels Sants, que Déu ha promès donar a tots els feels qui moriran en estament de gràcia i en via de salvació. Per això escrigué Joan l'Evangelista: Benaventurats els morts qui moren en el Senyor; per ço com les obres llurs meritòriament els segueixen i trobar-les han en l'altra vida, qui no haurà mai fi. I aviat veureu la prova d'aquella dita que digué David en un verset: Beati qui habitant in domo tua, Domine (Benaventurats són aquells qui en vostre casal habiten, o Senyor).
I Déu mateix va dir quan anava pel món, plè de gràcia i de veritat, vestit amb la tràbea d'aquesta mortalitat corpòrea: En el casal de mon Pare, hi ha moltes mansions.- Aquestes paraules digué el sant abad i encara moltes d'altres, puix per espai d'una hora durava el bell sermó. I la nau anava caminant cap a claredats sempre creixents i els monjos contemplaven un sol nou i unes estrelles noves, més grosses i més vives, com brillen els estels del nostre cel, després que els rentà la pluja. I veíeren els set planetes vagar pel cel, tots nets i clars. I veieren una gran clariana, en comparança de la qual, la llum del nostre sol, era dol i fosca. I com més anava la nau, més bell se mostrava el cel i l'aire era més clar i més lluminós el dia. Rítmicament, en ondes blanes, a l'olfacte dels argonautes sants, arribava l'efluvi dels vergers inviolats, i l'aucellada concordant de les intactes riberes próximes. D'aquell plaer errant cuidaven a defallir; i l'esperit més àgil, per gran amor de la Terra promesa, era anhelant d'eixir de la feixuga presó del cos. Quan la nau, amb son bec, tocà l'arena rossa de la illa de la Promissió dels Sants, els monjos amb gran reverència lloaren Déu i entraren cantant aquest himne: Te Deum laudamus: Te Dominum confitemur.
XXX
AQUÍ ELS MONJOS DESEMBARCATS TROBAREN ELS DOS PROFETES HENOC I ELIAS I PARLAREN AMB ELLS, EN EL PARADÍS DE DELÍCIES.
Vagant sota els ombratges odorants dels grans sapins i cedres, polsats per una aura melodiosa, com un vol d'àngels; per una praderia, dolça al peu, florida de safrà; en solaç i conversa, de dos en dos o de tres en tres, trobaren els monjos, Sants i Santes, qui els feien una graciosa salutació. Tots ells eren bells de veure i polidament abillats. Però ningun d'ells els va dir res, sinó Henoc i Elias, els quals eren vilment vestits, amb grosses vestedures de sac, a guisa d'ermitans. I de veure els monjos advinguts, molt s'alegraren, i els saludaren afectuosament i els demanaren de noves. Sant Brandan, el capitost de l'expedició, duc i guia dels monjos errants, els respongué i els va dir com eren partits del cenobi, per gran amor enyorívola de la Terra de promissió, i com en el viatge septennal havien trobades malanances i ventures. I el mateix abad els demanà qui eren ells ni qui era aquella altra gent qui per allà vagava. I el més ancià d'ells dos i el qui portava el sac més gros, sí obrí la boca a semblant parlament: -Nosaltres dos som profetes: aquest és Elias i jo som Henoc. Dret, enmig d'una plaça, abans que el diluvi fos, jo predicava al poble i el sermonava de la fi del món, i li explicava com Déu havia comanat a Noé que fes l'arca per ésser ell i sa família, escàpols de la pluja i del davassall de les catarates imminents. I moltes més coses bones encara deia. I veu's aquí que, arribat el temps, un jorn dementre al poble incrèdul predicava, foren sobtats de llampegueig i tronadissa; i jo, així vestit de sac, com me veig, oí sobre ma testa esclafir un tro fortíssim, i em vaig sentir abraonat no sé per qui, i em viu portat en aquest lloc, i fou-me dit: -Estigues aquí, fins a tant que vindrà l'Anticrist, el qual, voldrà raure de la faç de la terra la fe del Crist, amb sermons i amb miracles, amb benanances mundanals que prometrà, i amb turments que farà patir. Llavors tu novellament seràs tramès al món, i el convenceràs de falsedat i de pecat el reptaràs, i amb ell lluitaràs baronívolment i retràs a Déu testimoni, remembrant el Vell Testament.
Quan Henoc hagué dites aquestes coses, callà; i Elias digué: -Jo som aquell gran profeta, del qual, en molts indrets i bells, parla l'Escriptura. Ja feia temps que el món era estat renovellat, i eren ja ben eixutes les aigües del diluvi. Un dia jo predicava, voltat de poble, i sobtadament vingué del cel un llamp encegador i jo em sentí arrabassat per sa urpa de foc i emportat en el tro de ses ales acérrimes; i deixat en aquest paratge noble; i fou-me comanat que d'aquí no em departís, fins a tant que Déu trametrà el fill de la perdició, el Dragó de Babilònia, ço és, l'Anticrist; el qual molts profetes profetaren, i no res menys Sant Joan l'Evangelista en l'Apocalipsi. La qual és una visió que li aparegué, quan estava transportat i esbaleït la nit de la Cena del Senyor, per la greu fellonia que n'hagué quan oí que Judas lo traïria. Vius i sans nosaltres dos, amb aquestes mateixes vestidures de drap vil, aquí estarem fins que el dit temps de la vinguda de l'Anticrist sia arribat. I del temps ençà del nostre transportament, no hem menjat ni begut res, ni dormit; ni hem tornat a veure fosca ni hem tinguda malaltia ni qualsevulla altra cosa desplaent. Sempre és de jorn clar, com ara veis, i el temps sempre és temperat, ço és, primavera. I no ens reca gens d'estar-nos aquí tant n'és l'estatge delitós per l'aire pur, per les pedres precioses, per les herbes balsàmiques, per les flors odorants, per les aus cantadores qui mai callen. I tals serem el dia que d'aquí ens partirem, com érem el jorn que hi arribàrem. I no serem més vells ni més febles, i no perdrem un cabell del cap ni un pel de l'esquena. D'ençà que nosaltres som aquí, altres pelegrins són arribats i s'hi varen estar fins que a Déu va plaure. Vosaltres haveu d'estar-hi quaranta dies i no pus. Anau i vejau ço que us placia.- Els monjos se n'anaren, vagant sense camí cert, i trobaren velles fontanes molsoses que infantaven rius, i rius que en mil rierols se departien, trobaren frescors opaques i belles valls per on corrien, lliscant amb peus d'argent, els flumicells reguívols. El procurador acompanyava'ls per tot arreu. Però els monjos tenien desig molt viu de veure l'arbre d'on Adam collí la poma, ço és, l'arbre de la ciència del bé i del mal, l'arbre de la vida. A Déu no plagué que el veiessin. Ni fam ni set sentien, ni ninguna altra cosa que els fos desplaer ni enuig. Vera cosa és que un dels monjos volgué gustar, mes no per set que hagués, l'aigua d'aquelles fonts; i en trobar una font ja bevia de l'aigua. L'aigua que bevia de continent s'evaporava en suor, que per altre conduit corporal no eixia. I encara tocava aquelles herbes suaus qui li embaumaven les mans i palpava la seda viva de les flors i les fulles dels arbres meravellosos. Camina caminaràs trobaren una bella selva espessa d'arbres. Central i immens senyorejava aquella foresta un arbre insigne, de fulles blanques com la neu, daurat i carregat de fruites grogues. I en el cim d'aquest arbre hi havia un enorme plomall, ço és, un aucell grandiós semblant al paó en el coll i en la cua i en les ales; pero la grandària era deu voltes major. I cantava amb sobirana dolçor un càntic més dolç que la mel i la bresca. I el seu càntic era de veu humana i de versicles de salm: Quis similiter tui, Domine Deus, quis similiter in virtute est qui faciat magna opera virtutis? Tu solus qui regnas in aeternum (Qui és semblant a Vós, Senyor Déu, qui és semblant a Vós en la virtut, qui fassi grans obres de virtut? Vós sol qui regnau eternament).
I aquest altre: Beati qui te viderunt et electi sunt in salutari tuo (Benaventurats aquells qui us veieren i elegits foren en la vostra salvació).
I en havent finat el càntic, obrí la glòria fabulosa de ses ales i volà a l'altra banda del riu. Avençaren encara els monjos seguint el solc enlluernant que obrí amb son vol l'aucell, xipollejant de pedreria. I arribaren a un bosc fullat de púrpura i or, com les nostres hortes per l'autumne. I semblant era que aquest bosc era presa d'un incendi fresc i que l'aire era ple d'una combustió de llenyes i de reïnes precioses, ço és, encens i àloe, i almesc i bàlsam i ambre i roses i gessamí. I no feia l'incendi gens de fum ni feia ofensa a la verdesca gerda, ans la refrigerava, com l'aspersió gémmea del rou. I mentre amb els ulls perseguien la volada fugitiva de l'aucell, veieren que anava cap als monjos un gran àngel, les salvatgines ales teses, la vestidura rossegant. Era azalt i gentil, com un fadrí de quinze anys. ¿Sa formosor qui la recontaria? Al cap cimal d'un arbre aturà el vol, tremolós i harmoniós; i obrí la boca a un bell cant. Aquest cant fou de vint-i-quatre cobles i era cant d'amor així com de donzella enamorada. I quan l'hagué acabat de cantar, així digué: -Aquest càntic és de l'ànima justa la qual vol pendre per espòs el Fill de Déu, qui és un bell donzell, gentil, savi, prou i ardit, cortès, ric i ple d'alegria. I aquestes belles qualitats no poden tenir minva ni canvi. Avui se compleixen els quaranta dies del vostre adveniment; perquè cuitau de veure i oir ço que a Déu li plau que vejau encara i oigueu. Missatgeria us port de Nostre Senyor que Ell donarà salut, ço és, glòria de paradís a les vostres ànimes quan passin d'aquest món.- I alçà el vol i se'n tornà per allà mateix per on era vengut. Dins la soca d'una vasta alzina negrejant antiga de dies, dura com el pedreny, un gran eixam mel·lificava, incansable i brunzent; les abelles entraven i sortien, les ales d'acer, les cuirasses d'or; la remor que feien era més dolça que la remor mel·líflua d'un salteri. Sense paor dels monjos àdvenes, pasturadores lentament, veieren grans ramades d'ovelles, grosses com els bous, d'anyells i de cabrits, de cérvols i d'unicornis, de llebres i de cans, en segura i pacífica companya. Enguirlandats de flors els capets rulls, cantant i dançant, arribaren rosats estols infantívols. La veu era fresca per causa dels pocs anys, i clara i suau i alta, com la veu de les fontanes perennalment jovenils. En un altre indret, veieren set cavalls, d'una nival blancura, polidament guarnimentats; i set tendes blanques i set esglésies de set enormes pedres precioses. En cascuna d'elles, tallat dins una gemma, hi havia un dels Set Sacraments; la una era tota de crestall, l'altra era tota de rubí, la terça de safir, la quarta de topaci, la cinquena d'ametista, la sisena de maragda, la setena de coral. I en cascuna d'aquestes esglésies, havia-hi set altars i set llànties cremants; la greixor que cremaven era bàlsam. Davant aquestes set esglésiès obria's una plaça gran; i en mig d'aquesta plaça sí hi havia una gran columna de calcedònia, llavorada amb maestria, mostrant en relleu tot el Vell Testament i el Novell. I al cim d'aquesta columna hi havia una bella roda tota plena de campanelles. El so que sonava en aquesta roda era preciós, mesclament de timbal, d'arpa i de cítara, acord de viola i timpan, salteri, decacordi i flauta, veu d'orgue multiforme. Arribats a la vora d'un gran riu, Sant Brandan els digué: -Fills, aquest riu és tan gran per amplària, que no el podem passar, i per ço com migparteix aquesta illa preciosa, no podrem saber ço que hi ha a l'altra banda.- Acabava de dir això, quan els aparegué un hom bellament vestit i abillat, plaent de veure, el qual s'acostava cantant una cançó plaent d'oir. I duia un esparver en la mà. Molt cortesment saludà els monjos i després els abrassà i els besà en la boca i a tots els anomenà per son nom i no s'oblidà de ningun com si sempre fossen estats en companyia. I després digué aquest versicle del salm: Beati omnes qui habitant in domo tua, Domine, quoniam in saecula saeculorom laudabunt te et exultabunt; et lauda habitatio Sion, quia magnus in medio tui Sanctus Israel (Benaventurats tots aquells qui en el vostre casal, Senyor, habiten; per segles de segles us lloaran i exultaran; enjoia't Casa de Sion, perquè en mig de tu hi ha el Gran, el Sant d'Israel).
I digué tot seguit a Sant Brandan: -Germà amic, servent de Déu; aquesta és la illa amorosa, que haveu cercada per molt temps, dies i nits, i mesos i anys; i per la qual heu endurat enyorances i fatics, perills i malanances. No la poguéreu trobar tan aviat, per tal com Déu volia, primerament, mostrar-vos diverses coses secretes i meravelloses, que Ell obrà en les partides del Ponent, per terra i per mar, de les quals algunes ja n'heu vistes. Però no és res ço que heu vist en esguard de ço que encara us roman a veure, quan sereu passats d'aquest món. Ara tornau-vos-ne arrera amb la vostra nau, cap al monestir d'on eixíreu. Allà compliu la vostra penitència, en honor del vostre Salvador qui us la guardonarà amb perpètues eternitats. Benaventurada l'hora que nasquéreu en aquest món; puix per mercè de Déu graciosa, sou estats en la Terra de promissió dels Sants, en aquell hort de delícies que Déu donà al prohom Adam, comanant-li que fruís de tota cosa a son franc arbitre i voler, exceptat un bell arbre carregat de pomes. El mateix jorn que Déu el meté en el paradís terrenal, el prohom Adam ja pecà, trencant el manament; puix més tost volgué abellir-se al prec que li feia sa muller, la profemna Eva, els quals no més mig jorn en el paradís s'estaren, ço és, tot un mati fins a hora de nona; i no pus. Arribada és l'hora del vostre departiment i retorn al monestir d'on eixíreu. Allà estareu fins a tant que Déu us cridi per via de mort. Molts anys, i encara molts segles després de la vostra fi, serà recontada aquesta gesta vostra i pelegrinació a la illa venturosa, que als vostres successors serà donada, quan començaran les persecucions de cristians per l'Antecrist. Jo som un dels Àngels de Déu; i m'ha tramès per ço que us veiés, i vosaltres a mi em veiésseu i per ço que us digués que partísseu.- I com una boira, blanca i flonja, l'Àngel s'esvaní.
Prengué Sant Brandan amb sos monjos el camí més dret de retorn i en quaranta jorns, arribava la nau a la illa monàstica. Tots eren sans i saus i bells i grassos i més joves que quan partiren. Tant tost com foren pervenguts a la ribera, començaren a cantar alegrement el salm: Lauda, Jerusalem, Dominum; lauda Deum tuum Sion (Alaba, o Jerusalem, al Senyor; alaba, o Sion, ton Déu).
Tots els monjos del monestir, sobtats per la insòlita cantoria, sortiren llestament a veure qui eren aquells qui tan bellament cantaven. I conegueren l'abad llur i els altres germans monjos i els feren graciós recebiment i devotes reverències. I Sant Brandan donà la benedicció a tots, i després els donà pau i una besada a la boca. Que ell també, per la seua gran santedat pregui a Déu per mi i m'atorgui mercè de fer bona fi de l'ànima i del cos. I encara pregui a Déu per tots aquells qui aquesta llegenda sua llegiran i també per aquells altres qui volenters oiran aquesta història per honor de Déu i de mossenyer Sant Brandan qui fou sant hom i honest religiós, des de la seua infantesa ençà fins al jorn de la seu mort. Amén.