LES INCANSABLES PELEGRINACIONS DELS TRES MONJOS TEÒFIL, SERGI I HIGINI.

I

EN QUAL MANERA FOU MULTIPLICADA LA SEMENÇA DE L'ABAD ASCLEPIÓ, SOTA EL GOVERN DEL QUAL EREN TEÒFIL, SERGI I HIGINI, PELEGRINS DEL PARADÍS.

A hora de nona, llevats de terra, on seien, després de la refecció, tots els monjos del monestir de Mesopotàmia de Síria entre els dos rius, Eufrates i Tigris, anaven i venien piadosament en lentes converses espirituals. Allà on el patriarca Abraham havia plantada sa tenda, Asclepió hi plantà un esqueix de palmera; i devingué pare i abad d'una nombrosa descendència de monjos. Els camps de l'erm germinaren brostes d'olor. A la sement sembrada per la mà sol·lícita de l'abad, advingué la multiplicació del cedre del Líban, transplantat dins la casa del Senyor. Si qualque volta, una secreta carícia afalagava les fibres de sa espiritual paternitat, ell les trepanava amb el clau de la temor de Déu, perquè prou bé sabia que estava escrit: Aquell qui planta no és res, ni aquell qui rega; sinó Déu qui hi dóna creixença.

Un bell jorn, doncs, tots s'eren asseguts a la bella vora de l'Eufrates a l'entorn de tres monjos qui tot just arribaven d'un viatge de meravelles. Havien volgut anar a veure el Paradís terrenal fresc oasi del món, qui encara deu estar en flor i en son primaveral efluvi. La flora genèsica creix davant Déu, creix encara, immensa salvatgement i sense fi. Les mandràgores són arrupides felinament sots l'ampla copa meditativa dels sapins de cabellera olorosa, com aquella de la Magdalena; llurs fruites misterioses ningú no les cull. Els cedres multimilenaris, enyorosos, mediten els jorns antics, dins la inculta barba que els vesteix de dalt fins a baix, com als Vells del Desert.

El sol queia. Els monjos escoltaven boca closa i remugant un balbuceig d'estorament, baixes les testes dures com un roc, pelades com els caps del voltor, despullades per l'esglai de meditar sempre seguit els anys eterns: acalats els ulls sense fulgor de tant mirar els cingles tenebrosos per on se revinclen els camins de l'eternitat. L'onada de llurs barbes s'enderrocava, hirsuta i blanca, sobre el pit; i badant l'orella resseca com una flor eixuta, bevien la meravellosa infusió. Els monjos començaren de parlar així.

II

AQUÍ COMENCEN ELS TRES MONJOS A RECONTAR LLUR VIATGE DE MERAVELLES, I COM DESPRÉS D'ABUNDOSOS PERILLS, ARRIBAREN A LA LÀPIDA D'ALEXANDRE.

Lloat i gloriejat sia Déu qui cascún jorn, amb meravellosos exemples, ens invita a la perdurable alegria del cel. Nosaltres, Teòfil, Sergi i Higini, miserables monjos qui cada dia pecam setanta vegades set vegades, pregam-vos humilment a tots vosaltres, santíssims pares i germans, que escolteu amb benevolença ço que us volem contar del nostre viatge al Paradís. I supliquem-vos que doneu fe a la nostra narració, per tal com creiem que millor fóra romandre sens pecat que lligar els nostres llavis amb reat espaventable de mentida. Bona cosa és abscondir el sagrament del Rei, diu l'Escriptura; però revelar i confessar ses obres és cosa honorífica.

Nosaltres, doncs, els susdits germans, Teòfil, Sergi i Higini, renunciàrem el món per inspiració del Sant Esperit i vinguérem al present monestir de Mesopotamia. Poble teu volem ésser i ovelles del teu peiximent, a l'abad Asclepió diguérem. El qual paternalment ens admeté. Davall el jou de la regla posàrem el coll somès i férem gustosa vida monacal amb els altres monjos germans. Passà molt temps; i un bell jorn vinguérem a seure en aquesta vorera mateixa del riu on seiem ara. Llarga estona conferírem espiritualment de la vida i penitències dels servents de Déu. Els àngels els contemplaven amb estupor, vestits amb túniques d'estora, amb pellisses de pell de cabra; testenejant de fam, colrats de sol i serena. El món no era digne d'ells: anaven errants per la soledat, per les muntanyes ermes, per les cavernes de la terra. Dins de sepulcres buits s'enterraven; menjaven pa negre i guaitaven el cel blau.

L'aigua de l'Eufrates, amb sa veu de tristor dolça, ens parlava interminablement del Paradís antic, tancat per l'espasa vincladissa d'un Querubí de flama. L'aigua del riu baixava amb recança de l'ampla vena que rajà de les mans de Déu i que amb una abraçada fresca cenyia el lloc inviolable, amb una abraçada de quatre rius, ço és saber, del Phison qui congria l'or i l'ònix, el carboncle i la maragda, la celidònia i la sardènia; del Gehon qui volta tota la terra d'Etiopia; del Tigris qui va contra l'Assíria; de l'Eufrates, finalment, qui a nostres peus s'escolava, musical i solemne, rossegant en sa correntia troncs de llenya olorosa, fruites ignorades, flors de misteri qui tomben de les branques extàtiques a la deserta font del Paradís, després d'haver-se espandides magníficament davant la solitària majestat del Senyor.

Llavors, jo, miserable pecador Teòfil vaig dir a mos dos germans Sergi i Higini: -¿Voleu creure, germans amics, que m'és vinguda idea de pelegrinar en nom de Déu tot el temps que de vida em resta, i d'arribar allà on el cel se besa amb la terra? -Germà Teòfil, digueren els altres dos: per espiritual germà major t'hem tingut i de ninguna de les maneres ens volem separar de tu. Anem. El teu cor ens serà guiatge i llum.

Aquella nit mateixa, ja finat l'ofici divinal, quan el monestir dormia, amagadament sortírem. La nit era vasta i magnífica i alenava rítmicament amb grans alens perfumats. El riu, amb sa veu de moltes aigües, orava solitàriament; palpitava a chor l'assemblea seràfica dels estels: semblaven les llànties de les verges de l'Evangeli qui cremaven la darrera gota d'oli. El silenci d'aquella hora esperava la gran clamor: L'Espòs arriba; eixiu-li a camí!

Caminàrem desset dies i arribàrem a Jerusalem. Aquells dies s'escaigué la festa de la Santa Resurrecció. Per tots sos carrers cantava hom: Alleluia! Entràrem en el Sepulcre i posàrem els llavis tremolosos damunt la pedra de la Resurrecció remoguda per la mà de l'Àngel blanc. Amb l'afany del cérvol qui arriba a la font desitjada, embolcallàrem amb una besada llarga i feel el sepulcre nou on Jesucrist se tombà per dormir, com un lleó, Lleó de Judà com era, un son de tres dies. Els nostres peus se deturaven meravellats, com els peus dels antics pelegrinants, en els atris de Jerusalem; però el cor ens empenyia.

Adéu, Jerusalem! ¡Benaventurats els ulls qui han vist la teua claredat! ¡Primer que oblidar-te a tu, oblidarem nostre mà dreta! S'agafi nostra llengua al paladar si no ens recordem de tu i no et posem al principi de totes les nostres alegries!

D'aquí partírem cap a Betlem. Veiérem i adoràrem la menjadora on, segons el mot profètic, el bou conegué son posseïdor i l'ase conegué l'estable de son senyor; ço és, el lloc on Nostre Senyor Jesucrist no es dedignà de nèixer i on l'estel de Jacob, profetitzat, conduí els Reis de Tharsis i de les illes, de Sabà i de l'Aràbia, olorosa en flor i en fulla i en fum. Adoràrem el lloc, on sobre l'or humil d'unes palles, s'apilà el Munt de blat voltat de lliris. Tot el camp d'Efrata feia encara olor de pa. Aquest lloc és distant de Betlem, dues milles. Pujàrem a la muntanya de les Oliveres i besàrem la roca, on Jesucrist deixà marcada l'emprempta suprema de sos peus quan als cels se'n muntà, entre un núvol de Querubins, sobre les ales dels vents. Retornàrem encara a Jerusalem. Ens comanàrem a Déu qui prosperà les pelegrinacions d'Abraham. Demanàrem-li que es dignés ésser en els combats auxili, llum en el camí, refrigeri en el sol, abric en la pluja. Ens comanàrem a Sant Joan Baptista qui aparellà els camins del Senyor. Ens comanàrem als Àngels forts perquè, segons la promesa divinal, ens servessin en llurs mans, no fos cosa que el nostre peu trabuqués en les pedres del camí; i a tota la Cort celestial ens comanàrem. I extenguérem del front fins a la cinta, del muscle esquerre fins al dret, la diamantina armadura de la creu. Així, protegits, partirem, els peus alts, alt el cor i els ulls a l'Orient.

Cenyits el lloms amb cíngols de fortalesa, i el pit davall l'escut de la creu, férem molta via, i al jorn qui feia cinquanta de la partença nostra, arribàrem a la ribera del Tigris. Oloràrem el rastre de miracle del temps antic, la bona olor del fetge del peix que excloïa el dimoni, ço és saber, aquell fetge del peix cremat su-baix del llit nupcial per la mà de Tobies, admès a la copulació dels Patriarques la segona nit de continència, su-baix d'aquell llit que Rafael abrigava invisiblement i gelosa, per ço que no fos profanat, amb ses dues ales arcangèliques, segons llargament és recontat en el llibre del dit Tobias. Aquest riu haguérem de travessar, nedant, per entrar en la terra dels Perses. Un camp s'hi estenia, ample i llis, que en llengua d'ells havia nom d'Asia. Allà fou que el braç del Galileu, per ministeri de Mercuri, màrtir, nafrà de mort Julià l'Apòstata.

Passat aquest camp, entràrem a una ciutat, Kitissefodo per nom, on dormen el son de pau Ananias, Azarias i Misael, qui foren llençats al foc i no es cremaren, segons que bellament reconta el profeta Daniel. Menjàrem aquí, en temor de Déu, i sacrificàrem, volenters, l'holocaust d'un himne. Quatre mesos vàrem despendre per travessar la Pèrsia a peu, i arribar a terres d'India. Una casa de pinta en ampla oberta trobàrem avinent i entràrem, amb aquestes humils paraules: «La pau sia en aquesta casa i en tots aquells qui habiten en la casa!» Ningú ens respongué. Era deserta i hi sojornàrem tres dies. Al dia quart, compareixen terriblement armats un home i una dona. Amb posat de reverència humil ens hi acostàrem… Ells fugiren, i al cap de poc temps retornaren amb un exèrcit d'Etíops. N'hi havia més de tres mil. Voltaren la casa i li calaren foc, per ço que ens cremessin de viu en viu. Nosaltres invocàrem a Jesucrist: «O Vós, qui escampàreu tota la sang per extingir la flama eterna, salvau-nos!» Ardidament saltàrem del setge impetuós d'aquell incendi, però caiguérem en llurs mans. Tancaren-nos en la foscúria mal olent d'una presó. Assentats en tenebres i en ombra de mort, no hi havia qui ens portés ni pa ni aigua. El dejuni ens assecà i la fosca ens engroguí. Després d'alguns dies, creient ells que seríem morts, obriren la presó; i en veure'ns, orant, agenollats en oració, ens tragueren, ens assotaren i ens deixaren anar. Vuitanta jorns passàrem sense menjar res. Testimoni ara en donem i sabeu que el testimoni és ver.

Sortits en bé d'aquest primer perill, alçàrem el cor a Déu. El nostre cor era ple d'agraïment i tremolava, com un salteri de deu cordes. Bandejats d'allà, qui sap els dies que caminàrem i les terres que passàrem, sempre de cap a l'Orient. Arribàrem en un lloc admirable, poblat d'arbres altíssims, bellament espletats de fruites sucoses, dolces com la mel. Advertits per manaments saludables i formats per l'exemple i la paraula divina, gosàrem llevar els ulls al cel i dir: «Pare nostre, qui estau en el cel; a nostra llarga fam una taula havem parada en el desert; amb un festí d'aucell ens haveu regalats; amb fruites suaus i amb aigua viva.»

D'aquí entràrem en terra de Cananeus. Viuen en lludrigueres com els conills i les renards, que ells mateixos excauen en la pedra. Són encara més rics que no el Fill de l'home, qui no tenia lloc on tombar el cap. On se vulla vèiem uns ulls, plens d'astorament, oberts damunt nosaltres. Però els Cananeus no ens feren greu ni damnatge, per ço com la mà de Déu ens voltava amb un escut inviolable de incolumitat.

Sempre vers l'Orient per on Déu ens visità amb entramenes de misericòrdia. Amb cent i deu dies de camí arribàrem a la terra dels Pigmeus. No s'alcen de terra més d'una colzada. Vingueren, agressius, en flotó innumerable, espès i menut, de cap a nosaltres. I jo, miserable pecador Teòfil, vaig dir a mos dos germans Sergi i Higini: Deslligant els nostres cabells, au! contra ells! Quan ells ho veieren, varen pendre llurs fills i fugiren.

Sempre de d'allà! Arribàrem a un mal pas esborronador. Un caminoi estret i mal cabal s'esmunyia, com un reptil, entre penyalars formidables: esculls deixats en sec per una mar primitiva; ossamenta petrificada del Leviathan o del Behemot, ferit de mort per l'Arcàngel, vencedor de monstres; avenc qui amb la gola oberta engoliria el Jordà. El freu paorós se revinclava per la tenebra, com una arrel morta del món. Semblava que la Mà de Déu hagués romputs els forrellacs eterns i aparegués, oberta, violada, l'alta porta de la Mort, l'entrada negra de l'Eternitat. Cap raig de sol atravessava amb sa agulla d'or aquella negrura llefiscosa. Cap arbre hi creixia; cap herba hi grillava. Allò era un bull de reptils o un cau de monstres. Allà serps i dracs, àspids i basiliscs, vibres i miscornis. Brúfols de pell de porc, dormien en la humitat i alenaven amb un rogall espantós. Déu alliberà la nostra humilitat tremolanta de la banya dels unicornis, i el nostre peu passà, sense dany ni ofensa, sobre els àspids i els basiliscs, i pogué calcigar els lleons i els dragons. Però l'esfereïdora xiuladissa de les serps, atravessà, com una espasa freda, les nostres entranyes contorbades i eixordà les nostres orelles per espai de vuit dies.

El paratge així com anàvem avançant, esdevenia més terrible; les roques eren més esquerpes i més cairades; més angosta i humida la gola del reptil tenebrós. Adés s'adreçava monstruosament. Adés s'abisava sense fi. Set dies hi estàrem enrocats sense poder donar passa envant ni enrera. Comparegué un cérvol, qui duia presa a son cap arborescent una tètrica auriola de fosforescència. Bramulava davant nosaltres, bramulava amb una blana tenacitat. El seguírem; la petjada intransitable continuava i s'anava estrenyent: l'ossamenta del Leviathan mort esdevenia més colossal i escardalenca: amb treball sens fi passàrem i arribàrem a un camp pla i gran. El mal camí era finit, però encara les tenebres estenien molt més vastament llur pavelló. El nostre pas contorbava el son d'animals monstruosos que nosaltres no podíem destriar sinó per un apilotament més dens de tenebres; s'alçaven de terra amb lentitud, s'allunyaven un poc, i se tornaven a tombar. Tenien semblança d'orifanys. La fosça es movia com si anàs d'un punt a l'altre el ser qui vestia aquella amplíssima dalmàtica de vellut tenebrós. -O Déu! ¡Tocau amb vostres dits lluminosos les nostres pobres pupil·les cegues i s'ompliran de llum! ¡Féu brillar Vostra llàntia: il·luminau les nostres tenebres!- diguérem. Una coloma càndida ens apareix. Traçava en la fosca humida una tènue claredat de llet. Fent sonar ses ales argentines ens invitava que la seguíssem. La seguírem: la nit anava minvant per estones… i vet-nos aquí ja en plena llum, els ossos glaçats de fred, la túnica d'estora regalant la rosada lúgubre d'aquella nit immensa. Grat sia a Déu qui fa sortir el sol sobre els justos i sobre els pecadors i ens abrigà amorosament amb un mantell llarg d'or, madorós i tebi.

III

EN QUAL MANERA ELS MONJOS FUGITIUS TROBAREN UNS PARATGES PENOSOS I ALTRES DELITOSOS; I COM, CAMINANT MOLTES JORNADES MERAVELLOSAMENT I SENSE MENJAR, PERVENGUEREN A LA COVA DE SANT MACARI.

Esbrellant-se al sol, veiérem una làpida escrita. La llegírem amb els ulls plens de llàgrimes i el cor ple de Déu. Deia això:

«Aquesta làpida la posà Alexandre, Rei de Macedònia quan encalçava Dari, Rei de Perses, i la rutilant i magnífica escampadissa de son exèrcit en fuga. Qualsevol que vulgui entrar en aquest país, tiri a mà esquerra, perquè a mà dreta és impracticable, ple de mal pas i de rocam!»

Prenguérem per l'esquerra i caminàrem molts de dies més: caminàrem quaranta dies. Una pudor de sofre que augmentava per graus, ens prenia l'alè…, i esvanits caiguérem en terra encomanant a Déu les nostres ànimes. Al cap d'una estona cobràrem i vérem un estany immens, un estany de flama i en ell multitud de foc. De l'estany ne sortiren esglaioses veus humanes, veus de plor i d'udol com de tot un poble infernat i una veu de cel digué: «Aquest és lloc de juí i de penes; i aquí són aturmentats els qui negaren el Crist.»

Ferint-nos el pit i amb l'esglai dins els ossos, haguérem de travessar l'estany paorós i arribàrem a un estret de dues muntanyes alteroses. Veiérem un home, un gegant d'immensa estatura, fermat amb cadenes de bronze, lligades a l'espatlla, que se retorcia dins una gran fogatera escabellada. L'udol que llançava s'oïa de quaranta milles a la rodona. Quan ens veié més fort encara alçà la veu i més dolorit era son clam perquè el foc crudelíssimament l'ablamava.

Apartàrem els ulls de la temerosa visió, ens tapàrem les orelles i seguírem envant, el més lluny que poguérem de l'estret infernal; i arribàrem a un lloc on hi havia penyals d'enorme alçària i avencs de fondària abismal.

Allà veiérem una dona gran, dreta, convulsa dins l'aspra cabellera llarga: un drac la cenyia tota amb una abraçada qui l'esgarrapava i la tenyia de sang. Quan obria la boca per parlar, el drac li ficava a dins el cap pla i li mossegava la llengua. El clam oprès de dolor que haguera llançat, la sacsava violentament i li inflava el pit. Llavors esglaiós i aletejant, s'alçà d'aquell freu de torrent un esbart de veus qui deien: «Teniu misericòrdia de nosaltres, teniu misericòrdia, o Crist, Fill de l'Altíssim». Fins en terra, en suprema adoració doblàrem el genoll i diguérem plorant: -O Senyor, preneu, preneu les nostres ànimes; perquè amb ulls mortals veiérem els vostres inefables judicis sobre la terra.

D'aquí vinguérem a un altre lloc. Arbres d'alçades gegants creixíen encà i enllà i se acopaven fins en terra. Teníen semblança de figueres. Per ses branques hi havia esbarts d'aus volàtiques consemblants als altres aucells; però amb persistent cridadissa humana deien llastimosament: «Vós qui nos plasmàreu, perdonau-nos Senyor; perdonau-nos ple de misericòrdia, perquè pecàrem davant Vós, per tota la terra.» Sentint això se conturbà el nostre ventre i la nostra veu tremolava sobre els llavis: -¡Senyor, descobriu-nos el sentit d'això que veiem!- I una veu tronà del cel i respongué: «No podeu vosaltres conèixer els misteris que veieu. Feu via i seguiu!»

Seguírem avant i arribàrem a un paratge bell i lluminós. Quatre vells venerables de barbes blanques i oloroses com els lliris estaven drets. Boca humana no podria dir la bellesa augusta d'aquests ancians lluminosos. Era com una claredat que els sortia dels ulls i il·luminava blanament la faç. Sobre el cap duien corones d'or i pedres precioses i en les mans vibraven palmes d'heroisme coronat. Davant d'ells tenien foc impetuós i espases afuades. Nosaltres els diguérem: -Senyors nostres i servents del Déu excels, teniu pietat de nosaltres! ¡Que no ens toqui la llengua vibrant del foc, ni el tall de les espases lluentes!

Ells ens contestaren, i llur veu, dins la boca en flor, era música: «No tingueu por: seguiu amb tota segurança el camí que Déu us mostra. Estam aquí per guardar aquest pas fins el dia del jutjament, quan Déu vindrà sobre els núvols del cel, a Jutjar els vius i els morts.»

Aquests mots de compassiva suavitat ens confortaren com una unció d'oli i de ví, i passàrem més enllà. Caminàrem quaranta dies sense menjar: només bevíem aigua. Caminàrem, caminàrem sempre, quan ens sortia a camí un melodiós brollador de veus innumerables: versicles de salms triomfals flotaven i tremolaven damunt l'armonia: en la maror flautada del càntic la nostra orella era atenta a pescar els versets d'or qui aletejaven com aucells d'immortalitat.

Una olor divina ens embaumà com si tota la Síria, la terra dels aromes, hagués trencat l'urna alabastrina.

Una dolçor inefable ens omplia la boca com si el Paradís hagués espremuda sobre la nostra llengua, gota a gota, tota sa mel. Una sopor suavíssima ens regava els membres lassos, pujava com una caricia de seda, i… ens clogué els ulls amb un bes perfumat. No sé quin temps dormirem deliciosament. Navegàvem per un mar de roses, amb un vaixell de fusta olorosa, inflades les veles de púrpura. Quan obrirem els ulls, veiérem just davant una església, amb inefables ornaments decorada; refulgia de llum interna com un cristall puríssim; rutilava per mil caires com un diamant. En mig de l'església hi havia un altar gloriós; de l'altar en brollava una bella fontana d'aigua apocalíptica qui tenia olor candidíssima de llet.

A l'entorn de la fontana hi havia barons sants i venerables i cantaven un càntic celestial. Quan ens veieren s'extremiren amb un sobresalt i desplegaren tremolants ales immenses: eren Querubins. Aquella església a la part del migjorn tenia color de maragda: de la part austral era color de sang: de la part d'Occident era blanca com la neu de Nadal. Estels més brillants que els que ens il·luminen esmaltaven un cel més blau; i el sol feia més claror i calor que el sol de la terra. Els arbres eren de més frondosa i alta copa i els fruits més daurats i mengívols; els aucells tenien un refilar més dolç i aquella terra tenia dos colors: per una part era blanca com la llet, per l'altra era purpúrea com el foc.

Seguírem envant. Passàrem un riu el nom del qual ignorem. Arribàrem a una planura on creixien vistosament herbes blanques com els lliris. Semblava la planura blanca una vasta estesa de manà; menjàrem a plaer i a bastament de la pastura mel·líflua. Fins llavors érem anats fora camí. Aquí trobàrem un bell camí pla i, caient en terra, fèiem gràcies a Déu qui l'havia estès davant nosaltres i al cap darrer posava a lloc pla els peus fadigats.

IV

DE LA TENOR DE VIDA DE SANT MACARI I COM ELS REBÉ l SOPÀ AMB ELLS.

Seguírem aquest camí molts de dies encara i arribàrem a una cova. De sa boca n'emanava un efluvi de temple. Férem la senyal de la Creu i entràrem dins la cripta. Una besada fresca de penombra ens rebé a l'entrada. Ningú hi havia dins. Una olor embaumadora invadia deliciosament els nostres membres i anegava per estones les pupil·les flotants.

Renovellats i vigorosos dins aquella soporosa infusió sortírem de la cova i alçant els ulls miràrem vers l'Orient. I vet aquí que veiem venir una figura humana. Feia via amb afany senil; i els cabells del cap, volant a l'aura capvespral del desert, blanc com la llana rentada, li tapaven tot el cos. Quan de lluny ens veié, se tirà en terra i diu: -Si sou de Déu, acosteu-vos a mi, tot fent el senyal de la Creu; si sou del diable, fugiu, que jo som un pobre servent de Déu.- Nosaltres li diguérem: -Mes tost beneïu-nos, oh Pare Sant! Sirvents som també de Jesucrist i renunciant el món, ens férem monjos.- Quan sentí això, se'n vingué fins a nosaltres, i elevant al cel ses mans tremoloses, pregà llargament. Llavors se redreçà i decantant-se els cabells de davant els ulls i la cara, ens beneí. Sa barba era d'argent, com un regueró d'abril. Sa faç era la faç d'un àngel de mil anys que fos tornat vell. Era com un arbre plantat devora una correntia d'aigua i havia dades cent anyades fruiteres a Crist, l'hortolà del desert. Ja no podia obrir els ulls a causa de senectud extrema: les celles, aspres, els hi tapaven; les ungles de ses mans i de sos peus li havien crescut sense terme; sa veu era feble com si sortís d'una profunditat insondable: sa pell era ruada i dura com la d'una tortuga i sos genolls eren com els genolls del camell.

Llavors, amb llàgrimes als ulls i amb tremolor dins la veu, digué: -Benvinguts, germans! ¿I d'on sou? Per quin camí sou arribats fins aquí? Encara els ètnics persegueixen als creients?- Diguérem-li les dificultats del llarguíssim camí i com teníem en cor d'anar fins allà on el cel se té amb la terra. I ell ens digué: -No és possible que arribi al Paradís cap home mentre dugui el cilici de la carn i el sac feixuc d'aquesta mortalitat. Jo també, pobre de mi pecador, hi volguí anar algun dia… però una nit, l'àngel del Senyor m'aparegué, no lluminós com altres vegades, sinó roent d'indignació, i em digué: -No t'atrevesques a passar més avant i no vulguis temptar al Senyor. D'aquí al Paradís on Adam i Eva moraren en delícies, hi ha vint milles. Davant el Paradís hi posà el Senyor un Querubí roent amb un glavi de flama vincladiça perquè el servàs inviolat de petja humana. Dels peus fins a la cinta el Querubí té figura d'home: el pit dur i cerrut com el pit d'un lleó; el braç llampegant com el vidre.

Llavors jo, miserable pecador Teòfil i mos dos germans Sergi i Higini, cap cli i genoll a terra, humilment adoràrem els incomprensibles camins de Déu.

Ell ens digué: -Jo us prec, dilectíssims, que sortigueu un poc de la cel·la i m'espereu. Tinc amb mi dos lleons qui de dia tresquen el desert i a la nit retornen a la cova: no sia cosa que arribant inesperadament, vos facin mal.- Sortírem. Rossos com un incendi, xirricant de dents i bramulant, vet-los aquí! Arriben a l'home de Déu, li besen els peus i l'adoren inclinant l'àurea crinera. Ell, posant-los la mà damunt, els va dir: -Fills meus: tres sants monjos són arribats del monestir de Mesopotàmia aquí, no els faceu, doncs, mal!- Entràrem; els lleons ens miraren fixament amb els ulls d'òpal plens de mansuetud. Amb el servent de Déu férem la sinaxis, i monjos i lleons menjàrem en pacífica companya aglans i herbes, i beguérem aigua en silenci i temor de Déu. L'endemà demanàrem-li: -Ens atrevim a demanar a la vostra beatitud que ens conteu la vostra vida, d'on sou i quin nom teniu.-

V

EN QUAL MANERA CONTÀ PER ORDE TOTA LA SEUA VIDA I COM FUGÍ DE SON PARE I SA MULLER, I COM ARRIBÀ AL DIT LLOC, GUIAT PER UN ÀNGEL.

-Jo som Macari de nom, nat i nodrit en la ciutat de Roma, fill d'un noble baró molt pol·lent de la ciutat imperial. Passada l'adolescència, mon pare sense que jo hi consentís, me volgué mullerar. Cercà una donzella bella i noble i assenyalà dia al casament. Preparat i decorat era el tàlem, alta esperança de fills; invitada tota la noblesa romana, brillant de joventut l'esposada i mon pare, joiós com mai, exhortava els invitats al pler del convit nupcial. Dances cadencioses s'esvolvaven com una escuma i bullien a l'entorn de la taula i robaven els ulls i l'esment a tothom. Llavores jo vaig sortir d'amagat i vaig anar a casa d'una casta viuda i allà hi vaig estar set dies abscondit. Ella cada dia anava a casa de mon pare; oïa ço que de la meva fuga en deien i m'ho venia a contar.

Mon pare me cercà per tot i sense esperança ja de trobar-me, rompé en plor inconsolable. El dia que feia vuit prenguí comiat de la viuda i vaig sortir al carrer. Vaig trobar un home, amb augusta diadema de senectud, que semblava estar aparellat per un llarg viatge. «On anau, bon vell?» -«Vaig on vulgues anar tu; jo conec tots els camins.»- Partírem. Fèiem nit a les cases avinentes: captavem el pa de cada dia. Arribàrem també al lloc de torments, al freu angost per on vosaltres sóu passats. Un dia, mentre reposàvem en col·loquis mutuals, descomparegué el vell company. Indecís, sense camí ni saber on pendre, vaig caure en terra i vaig esclafir en plor sense conhort. I vet aquí que em compareix dins una viva clariana de glorificació el vell de florida canície i me diu: -«No hages por! Jo som l'arcàngel Rafel enviat a ton adjutori i fins aquí t'he conduït per manament de l'Altíssim. El Senyor ha prosperat el teu camí. Passares el lloc de les tenebres, el lloc de turments i penes, arribares a la llum i a la font d'aigua i amb ulls mortals veres el lloc dels justos. Aixeca't i camina.»- I dit això, talment com havia aparegut, desaparegué.

Confortat, reprenc el camí. Lluny, molt lluny veig un onagre, ço és, un ase orat, i li dic: «Onagre, Déu te guard. Per Jesucrist Fill de Déu viu que et creà, jo te conjur a que em mostris el camí que tinc de seguir!» L'onagre adelerat ve cap a mi, m'adora i se n'entra per un caminoi entafurat. Dos dies caminàrem així en bona companyia l'onagre i jo. El dia que feia tres veiérem un cérvol de meravellosa grandària: l'onagre en tingué por i fugí. «Jo te conjur en nom de Déu viu que em mostris un camí!» L'animal acalà dòcilment, adorant, la corona arborescent de son front. Entrà dins una via estretíssima i tres dies caminàrem en gentil companya el cérvol i jo. El dia quart encontràrem un drac immens i terrible allargat en mig del camí. El cérvol en tingué por i fugí. Llavores, jo, armat amb el senyal de la santa Creu, vaig dir al drac: «Tèm Déu omnipotent i no em facis mal.» El drac s'adreçà terriblement i me digué amb veu humana: -«Avina sense temor, oh gloriós Macari, servent de Déu Altíssim: l'arcàngel Sant Rafel qui té encadenats els monstres dins abismes me va manar que et sortis a camí i et conduís a l'estatge que Déu t'ha preparat. Quatre dies fa ja que t'esper. Anit, damunt un núvol resplendent t'he vist, t'he vist en somni de monstre i he sentida una veu que deia: «Fes via i allibera Macari, servent de Déu, qui està per arribar.» Era la veu de tro armoniós de Rafel, el nostre pastor arcangèlic. Seguim. No hagues por. Vina i et mostraré el lloc on has d'alabar a Déu.» Això digué i em conduí fins aquesta cova i desaparegué.

Vaig entrar. Dedins vaig reparar dos cadells de lleó amb llur mare, morta en l'èxtasi salvatge de sa maternitat. Enterrí la lleona partera, alabant Déu qui en mi tals meravelles havia fetes. Amb fulles d'arbre vaig nodrir l'infantesa òrfena dels dos cadells com si fossin estats fills meus; i vivint així en santa pau, estiguérem per espai de dos anys.

VI

EN QUAL MANERA L'ENEMIC L'ENGANYÀ, SOTS L'ESPÈCIE D'UNA BELLA DONA; I DE LA PENITÈNCIA QUE EN FÉU, SOTERRAT FINS AL COLL.

Ai! Aquí el dimoni em va parar un llaç. Un dia -eren devers hora de nona,- vaig sortir fora de la cova; el sol era encara massa fort i vaig tornar a entrar. De prompte veig davant meu un vel blanc. Cóm així? ¿En l'esquivitat de tan aspre solitud, un vel? I creient que era un vel de veres, i oblidant-me, miserable pecador, de fer el senyal de la creu (ja que el senyal de la creu esbrava tots els esforços de l'enemic i romp sa trama astuta) me vaig acalar i vaig entrar el vel a la cova. ¡Mai tal cosa hagués fet; L'endemà, al mateix lloc i a la mateixa hora vaig veure dues sabates de dona. Malanat de mi! Ni amb això i tot vaig sospitar engany infernal i collint les sabates, les entrí a la cova i les posí devora el vel blanc. Al terç dia el dimoni, en forma de dona bellíssima, vestida amb vestiments preciosos, era allà, dreta. ¡Miserable de mi! Ni així i tot vaig caure en que allò podia ésser un parany libidinós. Tampoc me vaig senyar i creient de debò que era una dona li vaig dir: «D'on ets vinguda? ¿Qui t'ha menada a aquesta esquiva soledat?» Ella tot d'una es posà a plorar amb un plor amarguíssim. Jo mogut de malsana compassió vaig plorar amb ella, vaig plorar molt. Ella em va dir: «Jo, pare santíssim, som una miserable pecadora, filla d'un noble romà. Volien-me casar forcívolment amb un jove noble i bell, la flor de Roma. Vingué el dia de les noces, i entre el bull i l'alegria festosa del casament, el meu noble esposat desaparegué. Tothom se dolia de la fuita sigilosa; jo tota sola me n'alegrava íntimament. Me n'alegrava per la flor de la virginitat que volia conservar incorrupta dins el vas trencadiç de la carn. Altres noces humanes tocaren així mateix a ma porta. Jo contestava de part de dins: «El llaç primer se rompé i jo en fui lliberada. Mon cor ja està amuradat, i el meu pit és una torre». Per camins llargs i de mala petja, per terres desertes i sense aigua som arribada, jo no sé com, fins aquí. Fins aquí hi he duita la meva virginitat tremolosa i plena de sobresalts. Agombolau-la, confortau-la, i beneïu-la. Aquí en el desert, la regaré de llàgrimes, la rosaré de sang, perquè quan sia hora de collir-la, immaculada, puga perfumar les mans de Jesucrist qui se'n fa corona amb les flors eixutes del desert.» Jo, que ara us ho conto, jo, miserable pecador, tot, tot m'ho creia. Creient que era la meva virginal esposa, la vaig pendre per la mà i l'entrí dins la cova. Encara ella plorava, plorava en esclató inconsolable. Per son conhort la vaig fer seure a mon costat. Li vaig donar aglans perquè en menjàs; li vaig donar aigua fresca perquè en begués; un festí de monjo. Encara jo no recelava llaç parat; encara no vaig fer el senyal de la creu. Abans de això que us cont, la meva imaginació, com una viuda diaconissa, filava en somni, coses humils i castes, com el llí. El meu llit de terra nua era pur, vetlat per seixanta guerrers forts, els més forts d'Israel, trenta a la part esquerra i trenta a la dreta, tots amestrats a la guerra nocturna, tots amb espases enveinades al flanc: quan guaitava la temptació de les veines ne brollaven seixanta flames agudes: trenta a la part esquerra i trenta a la part dreta. La temptació fugia. Ai! El meu cor qui vetlava sempre com una llàntia, aquest vespre acabà l'oli, i s'adormí. Una son llefiscosa i feixuga m'encadenava el cos com si el cenyissin uns braços soporífers. La fantasía desfermada començà son treball tenebrós: somnis de coses que mai haguera sospitades; fantasmes i misteris d'iniquitat. Vaig despertar amb sobresalt. Vaig sentir dins mi com un estrèpit: era l'Esperit Sant qui hi esfondrava son temple. Vaig sentir dins mi com un trabucament: era el regne de Déu qui canviava de Monarca. Vaig obrir els ulls; la fembra ja no hi era: era fuita i jo vaig quedar amb el cos las i amb l'ànima amarga.

Ai! Massa tard coneguí la trama maligna. Ferit en el flanc incaut pel ferre astut de l'adversari, desconsolat vaig sortir de la cova i vaig llançar un bramul de lleó. «Virginitat, Virginitat, Virginitat, on vas? -«Me'n vaig, me'n vaig lluny per no tornar!» Amb un roc me feria el pit; els meus ulls eren torrents: les meus llàgrimes mon pa. Els lleons fugiren de mi, coneixent el meu pecat. I jo, veient que els feels lleons per mi nodrits amb entranya maternal m'eren fuits, comencí d'invocar la misericòrdia de Crist que em digués quina penitència havia de fer i que fes retornar els lleons. La misericòrdia de Crist em subvení; lentament, lentament i empegueïts tornaren els dos lleons: entraren dins la cova i començaren de cavar amb les urpes una fossa. Allà em vaig enterrar tai de coll per espai de tres anys. Les herbes creixien a mon entorn alimentades per la pluja voluntària que segregava Déu: jo allargava la mà i me'n mantenia.

VII

EN QUAL MANERA, COM DE LA FOSSA FOU EIXIT, REGRACIÀ DÉU I LI APAREGUÉ JESUCRIST, I REBÉ NOVES GRÀCIES. I COM ELS MONJOS SE PARTIREN, I RETORNAREN AL MONESTIR D'ON EREN SORTITS.

Després de tres anys tornaren els lleons i veient en torn de mi una clarandera meravellosa començaren a descavar el clot i jo en vaig sortir, amb força primera, gloriejant al Senyor Déu Jesucrist amb una oració de quaranta dies, immòbil, agenollat.

Vaig mirar dins la cova. Sos quatre angles resplendien amb claredat celestial: i dins ella mos ulls atònits veieren al Salvador, amb hàbit d'Emperador, tenint en les mans un ceptre d'or i brollant-li de la boca un cant dolcíssim com de mil orgues.

La melodia cèlica s'anava esvaint tremolosament; i distintament per tres voltes vaig sentir cantar: Amen! Dins la cova hi entrà una gran columna de foc qui es desfé en trons i en coruscacions immenses: tots els aucells del cel, amb llur béc d'or, començaren a cantar: Sant, Sant, Sant, Senyor Déu. La magnitud de la revelació m'omplí de paüra; i l'èxtasi m'arrabassà en son carro de foc, i vaig volar vuit dies damunt ses ales inflamades. Llavors vaig conèixer que al cap darrer, el Salvador en persona s'era dignat entrar, beneir i santificar ma cova palluïda. Quan això s'esdevingué feia set anys que jo l'habitava i d'edat ne tenia quaranta. Veieu aquí, fills meus, la meva vida. Ara tornau-vos-ne al monestir d'on sortíreu perquè amb la regla no s'hi pot fer divorci.

-Macari, pare beatíssim- li diguérem: -pregau al Senyor que poguem tornar al monestir d'on sortírem i donau-nos llicència per contar aquestes meravelles per tot arreu per edificació de les esglésies de Crist, ja que estem segurs que just per això la mà de Déu nos ha conduits.- Llavores l'august ancià féu sobre nosaltres efusiva oració, ens beneí, ens besà amb una besada santa, i manà als lleons que ens acompanyessin feelment fins al pas de les tenebres. Prenguérem comiat del sant vell: els lleons ens acompanyaren fins a la làpida d'Alexandre; ens saludaren inclinant la crinera reverent, i tornaren arrera envers del servent de Déu. Davall la protecció poderosa de Crist desférem el camí fet: arribàrem a terra de Perses: arribàrem al camp d'Asia on Mercuri màrtir ferí de mort Julià el renegat i entràrem a la ciutat de Kitissefodo on dormen els tres fadrins de Babilònia. Passàrem el riu Tigris, arribàrem a Jerusalem, adoràrem els Llocs Sants on Jesucrist prengué mort i passió, tot fent-li gràcies perquè havia guardada la nostra partença i prosperat la nostra tornada. Vet-nos aquí de retorn!

Els monjos qui sentien això, lloaven, gloriejaven i cantaven himnes a Déu Pare Omnipotent, a son Fill Unigènit, Senyor i Salvador nostre i a l'Esperit Vivificador, Poder i Dit de la Dreta del Pare, Alè qui fa florir el Desert.

FI

End of Project Gutenberg's Els camins del paradís perdut, by Llorenç Riber