CAPÍTOL II
ASSEMBLEA DELS SOLDATS I PREPARATIUS PER A LA MARXA
Després de l'elecció, que el dia a penes clarejava, els caps vénen al mig del campament, i acorden d'establir guàrdies avençades i de convocar els soldats. En ser els altres soldats reunits, s'aixeca de primer Quirísof de Lacedemònia i parla, així:
-Soldats, les circumstàncies són difícils, d'ençà que hem estat privats d'uns generals com aquells, i dels capitans, i dels soldats; a més a més, Arieu i la seva gent, que abans eren aliats nostres, ens han traït. Com sigui, cal sortir d'aquestes circumstàncies com a valents, i no arrupir-nos, ans provar de quina manera, sí podem, ens salvem per una bella victòria; i si no, morim almenys bellament, que mai no caiguem vius en mans dels enemics. Perquè estic segur que sofriríem coses, que els déus les reservin als nostres enemics.
Després d'això, Cleanor d'Orcomen s'aixeca i diu:
-Sí, vosaltres veieu, companys, el perjuri i la impietat del Rei, veieu la perfídia de Tissafernes, ell que, després de tant de dir que era veí de Grècia i que allò que més preava era de salvar-nos, després d'haver fet els mateixos juraments que nosaltres, i d'haver-nos donat ell mateix la mà dreta, ell mateix ens enganya, i agafa els nostres generals i ni tan sols ha respectat Zeus Hospitalari, sinó que havent segut amb Clearc en una mateixa taula, per millor enganyar-los amb això, els ha fet morir. I Arieu, que nosaltres hem volgut establir Rei, al qual hem donat i del qual hem rebut fermances que no ens traïríem, aquest home, sense por dels déus, ni respecte per la memòria de Cirus, ell que vivint Cirus tants d'honors n'havia rebut, ara es passa als enemics més aferrissats d'ell, i prova de fer-nos mal, a nosaltres, els amics de Cirus. Però que els déus els ho facin pagar! Que nosaltres, testimonis d'aquestes coses, no ens hem de deixar enganyar més per aquesta gent: ans combatrem amb tota la força que podrem, i sofrim allò que als déus sembli bé.
Llavors Xenofont s'aixeca, revestit per a la guerra amb la més bella armadura que havia pogut, convençut que si li donaven la victòria els déus, el més bell agenç convenia al vencedor, i que, si calia morir, era llei que, havent-se cregut a ell mateix digne de les més belles armes, revestit d'elles havia de trobar la seva fi; i comença així el seu parlament:
-El perjuri dels bàrbars i la perfídia de què us parla Cleanor, els coneixeu bé, jo crec. Si doncs escatim un nou pacte d'amistat amb ells, per força ha d'apoderar-se de nosaltres un gran descoratjament, en veure el què han arribat a patir els generals, que, de bona fe, s'havien remès en llurs mans. Però si teníem intenció d'imposar-los per les armes la pena del que ens han fet, i d'ara endavant fer-los la guerra en tot i per tot, tenim, amb l'ajuda dels déus, moltes i belles esperances de salut.
En el mateix moment que Xenofont deia aquestes paraules, un grec esternuda: i en sentir-ho els soldats, tots d'un sol moviment s'inclinen davant del déu. Llavors Xenofont continua:
-Em sembla, companys, que, ja en el moment que escatim la nostra salut ha aparegut un pressagi de Zeus Salvador, cal fer vot d'oferir a aquest déu sacrificis de gràcies, tot d'una que haurem arribat en país amic: i alhora fem vot de sacrificar als altres déus, segons les nostres possibilitats. I a qui li sembli bé- afegí, -que aixequi la mà.
Tots l'aixequen. Llavors pronuncien el vot i canten el pean. Una vegada s'ha complert amb els déus com pertany, Xenofont torna a començar en aquests mots:
-Estava dient que tenim moltes i belles esperances de salut. De primer, perquè nosaltres mantenim ferms els juraments fets en nom dels déus, i els enemics han perjurat i han violat la treva i els juraments. Essent així, és possible que els déus seran contraris als nostres enemics, i aliats nostres, ells que són capaços, quan volen, de fer de cop i volta petits els grans, i de salvar els petits, fins en mig dels perills. En segon lloc, jo us recordaré els perills dels nostres avant-passats, a fi que vegeu com us convé d'ésser valents, ja que els valents, amb l'ajuda dels déus, se salven fins dels perills més grans. Quan els Perses i els que anaven amb ells vingueren amb un exèrcit nombrosíssim, per fer desaparèixer Atenes, els atenesos gosaren resistir-los i els venceren. I havent fet vot a Àrtemis que tants enemics com matarien, tantes cabres immolarien a la dea, com que no pogueren trobar-ne prou, decidiren de sacrificar-ne cinc centes cada any, i encara avui dia les sacrifiquen. Més tard quan Xerxes, havent aplegat tropes incomptables, marxà contra Grècia, els nostres avis desferen els avis d'aqueixos per terra i per mar. De les quals coses podem veure'n com a proves els trofeus; però el més gran testimoniatge és la llibertat de les ciutats on heu nascut i heu estat criats: perquè no us hi inclineu davant de cap home senyor, sinó davant dels déus. D'aquests avis heu sortit. Jo no diré pas, que vosaltres els avergonyiu: ans no fa gaires dies que, arrenglerats en batalla davant dels descendents d'aquells mateixos, heu vençut tropes molt més nombroses que vosaltres, ajudant els déus. I aleshores éreu homes valents per amor de la reialesa de Cirus; però ara, que la lluita és per la vostra salvació, convé sens dubte que sigueu molt més valents i animosos: i és, val a dir, natural, que ara fins mostreu més seguretat davant dels enemics. Perquè llavors, que no n'havíeu fet la prova, tot i veure'n la munió incommensurable, heu gosat, amb l'ànima que heu rebut dels vostres pares, llançar-vos damunt d'ells. ¿I ara que ja teniu l'experiència que, per nombrosos que siguin, no tenen cor per esperar-vos, us escauria de témer-los? Ni us sembli tampoc que esteu en pitjors condicions, si les tropes de Cirus, abans arrenglerades al vostre costat, avui us han fet defecció. Perquè són encara més covardes que les que nosaltres hem vençut; i ens han abandonat a nosaltres per fugir cap aquestes. Val molt més veure la gent que vol començar a fugir en els rengles enemics que no pas en els nostres. Si algú de vosaltres es descoratja perquè no tenim cavalleria, quan els enemics ne tenen tanta, feu esment que deu mil genets no són més que deu mil homes. Perquè ningú, en una batalla, no ha mort mai d'una mosegada ni d'una coça de cavall: són els homes qui fan tot el que s'esdevé a les batalles. ¿No som per ventura nosaltres damunt d'un suport molt més segur que el dels qui van a cavall? Perquè ells, penjats damunt dels cavalls, tenen por no solament de nosaltres, sinó també de caure: mentre que nosaltres, anant damunt terra, colpim molt més fort a qui ens escomet, i encertem molt més allí on apuntem l'arc. En una sola cosa ens guanya la cavalleria: és a fugir molt més a la segura que nosaltres. Si animats al combat, us afligiu perquè Tissafernes no ens guiarà més ni el Rei ens fornirà més mercat, considereu què és millor: si tenir per guia un Tissafernes, que és evident que conspira contra nosaltres, o fer-nos conduir per homes que agafem, els quals sabran que, si falten envers nosaltres, és envers llur ànima i llur cos que faltaran. Quant als queviures, ¿val més comprar, en el mercat que ens forneixen, unes poques mesures per molts diners, no tenint ja ni diners, o bé pendre'n nosaltres mateixos, en ser vencedors, servint-nos de la mesura que cadascú voldrà? Si reconeixeu que això és preferible, potser creieu que els rius són impossibles de passar, i teniu per un gran engany d'haver-los travessat: considereu llavors si els bàrbars no han fet també la més gran bogeria. Perquè tots els rius, si lluny de les fonts són difícils de travessar, avençant cap a les fonts esdevenen passadors i no mullen ni el genoll. Però ni que els rius no ens deixin passar, ni que no se'ns presenti cap guia, no cal ni amb això que ens descoratgem. Perquè sabem que els Misians, que no diríem pas que fossin més valents que nosaltres, malgrat del Rei, habiten en terra del Rei, ciutats grans i pròsperes. I sabem altre tant dels Písides; i quant als Licaons, nosaltres mateixos hem vist que en els plans ocupen els llocs forts, i recullen els fruits del país dels Perses. El que és jo, doncs, us diria, en aquest cas, de no demostrar massa embranzida per tornar a casa nostra, ans de preparar-ho tot com si volguéssim acasar-nos en algun indret per aquí. Perquè estic segur que als Misians el Rei els donaria molts de guies, i molts d'hostatges per reconduir-los sense cap parany; i que fins els aplanaria el camí, si volien partir en carros de quatre cavalls. I per a nosaltres jo sé que també ho faria, i ben content, si ens veia preparar-nos, per romandre. Però tinc por, si una vegada apreníem de viure ociosos, de passar la vida en l'abundància, de fer-nos amb les cepades i belles mullers i filles dels Medes i dels Perses, que, a tall dels menjadors de lotos, no ens oblidéssim del camí de la pàtria. Em sembla, doncs, enraonat i just, que provem primer que tot, de tornar a Grècia amb les nostres famílies, i un cop allí fer veure els grecs que si són pobres és perquè volen, ja que els és permès de transportar aquí els ciutadans que ara a casa d'ells viuen sense recursos, i veure'ls-hi rics. Perquè tots aquests béns, companys, és evident que són de qui venci. Ara he d'exposar-vos, com marxarem de la manera més segura, i, si cal combatre, com combatrem amb més èxit. De primer -diu- sóc del parer de cremar les carretes que ens segueixen, a fi que no siguin les bèsties que regulin els nostres moviments, sinó que avencem per on ho exigeixi el bé de l'exèrcit. En segon lloc, cremar les tendes: perquè és un enfarfec de dur-les i no serveixen ni per combatre ni per haver queviures. Desempalleguem-nos encara dels bagatges sobrers, llevat del que és necessari per a la guerra, per a menjar o beure: a fi de tenir com més gent sota les armes millor, i tan pocs bagatges com sigui possible. Perquè vençuts, sabeu que tot queda per als altres: i si vencem, cal creure que els enemics esdevindran els nostres bagatgers. Resta per dir el que jo crec més important. Ja veieu que els enemics no han gosat rependre la guerra amb nosaltres fins a haver-se apoderat dels nostres generals, convençuts que, mentre hi haguessin cabdills i nosaltres els obeíssim, estaríem en condició de guanyar la guerra, però havent-nos agafat els cabdills, creien que l'anarquia i la indisciplina ens perdrien. Cal, doncs, que els nous caps siguin molt més vigilants que els d'abans, que els soldats siguin molt més disciplinats i obedients als caps d'ara que als d'abans. En cas de desobediència, si decidiu que qualsevol de vosaltres que s'escaigui a ésser-hi present, ajudarà el general en la repressió, des d'aleshores enganyareu completament l'enemic. Perquè aquell dia veuran deu mil Clearcs en comptes d'un de sol, no permetent a ningú de ser covard. Però ja és hora d'acabar; perqué tal vegada l'enemic compareixerà tot d'una. Que aquell que trobi bé aquestes coses, que les ratifiqui com més de pressa, a fi d'acabar-les d'obra. Però si algú troba millor alguna altra cosa, que gosi fer-nos-la avinent, encara que sigui un simple soldat, perquè tots freturem la salvació comú.
De seguida Quirísof diu:
-Doncs bé, si cal fer alguna altra cosa a més a més de les que diu Xenofont, es podrà fer tot d'una; però crec que el millor és, de posar com més aviat a votació les que acaba de dir. I qui li sembli bé, que aixequi la mà.
L'aixeca tothom. Xenofont, dret, confirma:
-Oh companys, escolteu el que em sembla encara útil; És evident que hem d'anar on tinguèm queviures. Ara, sento a dir que hi ha bells pobles a no pas més de vint estadis d'ací. No m'estranyaria que els enemics, a tall d'aquests gossos covards que empaiten i mosseguen, si podien, la gent que passa, però que fugen si els empaiten a ells, que els enemics doncs, ens perseguissin en retirar-nos; Potser, doncs l'ordre més segur per a la marxa és de formar amb els hoplites un quadre, a fi que els bagatges i tanta munió com ens segueix s'hi trobi en més seguretat. Si designeu doncs des d'ara qui ha de dirigir el quadre i arranjar el front, després qui ha d'anar a cada flanc i a la reraguarda, no hauríem de deliberar quan l'enemic sobrevingués, i podriem fer servir tot d'una les tropes ja formades. Si algú altre hi veu cosa millor, que es faci altrament; Si no, Quirísof comandi el front, ja que ell també és Lacedemoni; que dos dels generals més vells curin dels flancs; i els més joves, jo i Timasió, anirem de moment a la reraguarda. Més endavant, quan haurem assajat aquesta formació, escatirem el que sembli cada vegada més eficaç. Si algú hi veu altra cosa millor, que la digui.
Com que ningú pren la paraula en contra, continua:
-Qui li sembli bé així, que aixequi la mà.
Sembla bé així.
-Ara -diu- cal partir i fer el que ha semblat bé. I qui de vosaltres desitgi reveure la família, que es recordi de ser un home valent: perquè no hi ha altra manera d'aconseguir-ho; i qui desitgi viure, que provi de vèncer: perque qui venç, mata, i qui és vençut, és mort. En fi, qui tingui delit de riqueses, que provi de guanyar: perquè qui venç salva les seves i pren les dels vençuts.
CAPÍTOL III
PARTENÇA DELS GRECS: SÓN PERSEGUITS
Això dit, s'aixequen, i van a cremar els carros i les tendes: del sobrer, si a algú mancava alguna cosa, se la reparteixen entre ells i la resta la tiren al foc. Fet això, dinen.
Durant el dinar, arriba Mitrídates amb una trentena d'homes a cavall i cridant els generals a l'abast de la veu, parla així:
-Jo també, grecs, era fidel a Cirus, com vosaltres sabeu, i ara tinc bones intencions envers vosaltres. Per altra banda sóc ací que passo tota mena de pors. Si us veia, doncs, que preníeu un partit saludable, jo vindria a vosaltres amb tots ets meus servidors. Digueu-me, doncs, què dueu de cap, com a amic que us sóc, ben intencionat, i que té ganes de fer la marxa en vostra companyia.
Els generals deliberen, i acorden de respondre així: i diu Quirísof:
-Nosaltres hem decidit, si ens deixen tornar a la nostra pàtria, de travessar el país fent-hi tan poc dany com podrem: però si algú s'oposa a la nostra marxa, de combatre fins a la fi contra ell, tan fort com ens serà possible.
De seguida Mitrídates prova de fer-los veure que és impossible, si el Rei no vol, d'escapar-ne. Llavors es va conèixer que era un enviat de sota mà: i en efecte, un dels familiars de Tissafernes l'acompayava, per estar segur de la seva fe. Des d'aquell moment, els generals convingueren que el millor partit era de fer una guerra sense heralds, mentre estiguessin en país enemic: perquè amb conversades espatllaven els soldats: i fins ja havien fet malbé un capità, Nicarc d'Arcàdia, que havia desertat de nit amb una vintena d'homes.
Després d'això l'exèrcit dina, passa el riu Zapatas i avença en bon ordre, duent les atzembles i la munió al centre de la columna. No havia fet gaire camí, quan reapareix Mitrídates duent si fa no fa dos cents homes de cavall i cap a quatre cents arquers i foners, d'allò més lleugers i ben retrossats. Avença cap als grecs amb aire d'amic; i en ser a la vora, de sobte la seva gent de cavall i de peu els uns llencen les fletxes, i els altres avien les fones, i cop de ferir. Els grecs de la reraguarda són els que reben més dany, sense poder tornar-s'hi: ja que els arquers cretesos tiraven més curt que els perses, i al mateix temps, anant armats a la lleugera, els havien tancat en el centre dels hoplites. Per altra banda, els javaliners no arribaven prou lluny per encertar els foners enemics. Xenofont es decideix llavors a perseguir: i es llança a la persecució amb els hoplites i els peltastes que s'esqueien amb ell a la reraguarda: però tot i perseguir no agafen cap enemic. Perquè els grecs ni tenien cavalleria, ni els homes de peu podien en un curt espai aconseguir la infanteria persa, que fugia de lluny: perquè no era cosa d'apartar-se gaire del gros de l'exèrcit.
Per altra banda la cavalleria bàrbara feria, fins i tot fugint, tirant per darrera des de dalt els cavalls. Tant de camí com els grecs feien en persecució de l'enemic, l'havien de refer per retirar-se combatent. De manera que en tot el dia l'exèrcit no avençà pas més de vint-i-cinc estadis, i no arribà als pobles fins al vespre.
Allí el decandiment recomençà. Quirísof i els generals de més edat acusen Xenofont per haver-se posat a perseguir apartant-se de la falanx, i per haver-se posat en perill sense haver pogut fer cap mal als enemics. En sentir-los, Xenofont diu que l'acusen dret a llei, i que l'esdeveniment testimona per ells.
-Però jo- afegeix -he estat obligat a perseguir, perquè veia que estant-nos quiets preníem mal, sense poder fer-ne. Quan ens hem posat a perseguir hem vist -diu- la veritat del que dieu: perquè ni podíem fer més mal als enemics que abans, i ens replegàvem amb totes les dificultats del món. Cal, doncs, donar gràcies als déus, que els enemics no hagin vingut amb molta força, sinó amb poca gent: que sense grans danys, ens hagin revelat el que ens manca. Perquè ara els enemics tiren l'arc i la fona a una distància a què els cretesos no poden respondre amb llurs arcs, ni els qui tiren a mà atènyer-hi. Quan els perseguim, no és cosa tampoc d'allunyar-nos gaire tros de l'exèrcit: i en un tros petit, un home de peu, per ràpid que sigui, no atrapa un home de peu que li porti un tret d'arc d'aventatge. Si hem, doncs, d'impedir als enemics que puguin venir a fer-nos mal, ens calen com més aviat millor foners i cavalleria. Sento dir que hi ha en el nostre exèrcit Ròdencs, dels quals diuen que la majoria saben manejar la fona, i les pedres que tiren arriben doble lluny que les dels perses. Aquests, en efecte, tirant amb pedres grosses com el puny, atenyen poc lluny; però els Rodencs saben també usar bales de plom. Si revisem, doncs, quins són que posseeixen fones; i, qui en tingui li'n donem diners, i paguem també amb diners a qui vulgui trenar-ne d'altres, i trobem algun privilegi per als qui vulguin allistar-se com a foners, potser se'n presentaran alguns d'aptes per a aquest servei. Jo veig també que hi ha cavalls dins l'exèrcit: alguns son meus, d'altres han estat deixats per Clearc, n'hem agafat també molts a punta de llança que serveixen per als bagatges. Escollim doncs els millors, substituint-los per atzembles, aquipem els cavalls de manera de portar genets i potser ells mateixos inquietaran els fugitius.
El parer semblà bé. Aquella mateixa nit es formà un cos de prop de dos-cents foners; l'endemà es van provar cap a cinquanta cavalls, i altres tants genets, i se'ls van fornir casaques i cuirasses, i Lícios, fill de Polístrates, fou posat al cap de la cavalleria.
CAPÍTOL IV
CONTINUA LA MARXA DELS GRECS, PERSEGUITS PER TISSAFERNES
Havent romàs un dia en aquell indret, l'endemà parteixen, llevant-se de més bona hora: perquè calia passar un barranc i es temia que els enemics no ataquessin durant el passatge. Tot just s'havia passat, quan reapareix Mitridates, amb mil cavalls, i sobre quatre mil arquers i foners. Els havia demanat a Tissafernes, i els havia obtingut sota promesa que, en obtenir-los, li remetria els grecs, els quals menyspreava, perquè en la darrera picabaralla amb tants pocs homes com duia, no havia patit cap pèrdua, i es pensava qui sap el mal que havia fet.
Els grecs havien travessat el barranc i n'eren vuit estadis lluny, quan Mitrídates el travessa amb les seves forces. S'havia ordenat a un cert nombre de peltastes i d'hoplites, de perseguir l'enemic, i s'havia dit a la cavalleria d'empaitar els fugitius amb confiança, que la sostindria una força suficient. Quan Mitrídates els va haver aconseguit i estant ja a tret de fona i de fletxa, la trompeta dóna el senyal als grecs: tot d'una corren a llur encontre com els havia estat dit, i la cavalleria es llança. Els bàrbars no els esperen, i fugen cap al barranc. En aquesta derrota, els bàrbars perden molta d'infanteria, i els agafen vius, dincs el barranc mateix, fins a divuit genets. Occits que van ser, els grecs, sense ordre de ningú, els mutilen, perquè els enemics s'esfereixin més de veure-ho.
Així malmenats els enemics s'allunyen. Els grecs, marxant sense inquietud la resta del dia, fan cap a la vora del Tigris. Allí hi ha una ciutat gran, deserta, el nom de la qual és Larissa. Antigament l'habitaven Medes. La gruixària del seu mur és de vint-i-cinc peus, i l'alçaria de cent; el seu contorn fa dues parasangues. És construït de maons de terra cuita, però els fonaments són de pedra fina a una alçària de vint peus. Quan els perses arrabassaren l'imperi als medes, el rei dels perses que l'assitiava no podia pendre-la de cap manera; però un núvol tapà el sol i l'enfosqueí, fins que els assitiats desdigueren i així fou presa. Prop de la ciutat hi havia una piràmide de pedra, d'un pletre d'amplada i dos pletres d'altura. Un gran nombre de bàrbars s'hi havien refugiat dels pobles veïns.
D'allí fan una jornada, sis parasangues, i arriben a una gran muralla abandonada que s'estén vora d'una ciutat, el nom de la qual és Mespila. En altre temps l'habitaven Medes. La base, feta d'una pedra polida incrustada de petxines, té cinquanta peus de gruixària i d'altura cinquanta. Damunt aquesta base ha estat construïda una muralla de maó, d'un gruix de cinquanta peus i una alçària de cent: el seu contorn fa sis parasangues. Conten que Medea, dona del Rei, s'hi refugià, quan l'imperi dels Medes fou destruït pels perses. El rei dels perses assitià aquesta ciutat i no podia pendre-la ni pel temps ni per la força: però Zeus esfereí amb el seu tro els habitants, i així fou presa.
D'allí fan una jornada, quatre parasangues. Durant la jornada Tissafernes apareix, seguit de la cavalleria amb la qual havia vingut, de les tropes d'Orontas, que s'havia casat amb la filla del Rei, dels bàrbars que Cirus duia en pujar cap a terres altes, dels que el germà del Rei havia dut en auxili del Rei, i, a més a més, de tots els reforços que el Rei li havia donat: talment que l'exèrcit apareixia d'allò més nombrós. Quan va ser prop, n'arrenglera una part a reraguarda dels grecs, i l'altra a mena de biaix; però no gosa carregar ni vol arriscar-se: només ordena un atac de foners i d'arquers. Però quan els rodis, disseminats pels rengles comencen a aviar les fones, i els arquers escites les fletxes, i ningú no erra el seu home, perquè ni que ho hagués desitjat de fet no hauria estat fàcil, Tissafernes es retira de pressa fora de tret i les altres formacions així mateix retiren. La resta del dia els uns avencen i els altres segueixen; però els bàrbars ja no podien fer més mal en aquesta mena de picabaralla: perquè les fones dels rodis arribaven més lluny que les dels perses, i que la major part dels arquers. Per altra banda els arcs perses són grans, de manera que totes les fletxes que es recollien eren útils als cretesos, els quals continuaren fent servir les fletxes dels enemics, i s'exercitaven a engegar-les verticalment a una llarga distància. Es van trobar així mateix dins els pobles d'allò més cordes i plom, que serviren per a les fones.
Aquell mateix dia, els grecs s'acantonen dins els llogarrets que encontren, i els bàrbars es retiren, havent tingut la pitjor part en la darrera picabaralla. Els grecs, hi sojornen l'endemà i s'hi proveeixen: perquè hi havia molt de blat en els llogarrets. El dia següent travesen la plana, i Tissafernes els segueix escaramusant.
Els grecs reconeixen llavors que un batalló quadrat de costats iguals és un mal ordre de marxa quan els enemics van seguint. Perquè és necessari, quan les ales del quadre s'ajunten, sigui perquè el camí s'estreteix, sigui perquè les muntanyes hi obliguen, o un pont, que els hoplites s'atapeeixin, marxin amb pena, s'esclafin i es trasbalsin: de manera que fatalment són de mal servir-se'n, estant desordenats. Quan les ales reprenen llurs distàncies, necessàriament els hoplites que llavors estaven atapeïts, es separen, es fa un buit en el centre, la qual cosa descoratja el soldat que sent l'enemic darrera seu. Quan calia passar un pont o operar algun altre passatge, cadascú s'apressava volent travessar el primer i la columna era de bell atacar pels enemics. Reconegudes aquestes coses, els generals formen sis companyies de cent homes cadascuna, i nomenen per comandar-les capitans, pentecontarques i enomotarques (1). Durant la marxa, quan s'ajuntaven les ales, els capitans romanien enrera, a fi de no fer nosa a les ales, i després remuntaven seguint els flancs del batalló. Quan, al contrari, els flancs s'apartaven, el buit s'omplia, si era més estret, per les companyies; si era més ample, per les pentecòsties; si era molt estès, per enomòties: de manera que sempre el centre era ple. Si calia travessar un freu o un pont, no hi havia trasbalsament: els capitans passaven per torn: i si per ventura calia formar-se en falanx, tothom era al seu rengle.
D'aquesta manera es van fer quatre jornades.
Al cinquè dia, durant la marxa, hom obira una mena de palau, i al seu voltant tot de llogarrets. El camí que hi duia travessava uns comellars elevats, que davallaven d'una muntanya, al peu de la qual hi havia un poble. Els grecs veuen aquestes cimes amb satisfacció, com és natural, ja que els enemics eren genets. Quan, en sortir de la plana, van haver pujat el primer turó, i davallaven per pujar l'altre, sobrevenen els bàrbars i des de l'altura comencen a aviar fones i arcs, d'abocada, sota un raig de cops de fuet. Així van ferir molts de grecs, venceren les tropes lleugeres i les tancaren entre els rengles dels hoplites; de manera que en tot aquell dia els foners i els arquers restant amb la turba, no van servir de res.
Els grecs, estrets, proven de carregar; però amb les armes pesants que duien els costa d'arribar a la cima: els enemics es retiren, de pressa; els grecs tornen a patir igual per fer cap de bell nou al gros de l'exèrcit. Al segon turó s'esdevingué el mateix; talment que al tercer, es decideixen a no destacar els hoplites, que no haguessin obert el flanc dret del quadre i fet sortir els peltastes cap a la muntanya. En ésser al dessobre dels enemics que seguien, aquests no els inquieten més en davallar, de por de ser copats i voltats. Així avencen la resta del dia, els uns seguint el camí del comellar, els altres prenent per la muntanya, fins que arriben als llogarrets i hi estableixen vuit metges: perquè els ferits eren molts.
Hi sojornen tres dies a causa dels ferits i perquè hi tenen molts de queviures, farina de froment, vi, i molt d'ordi replegat per als cavalls. Tota aquesta provisió era per al sàtrapa del país. El quart dia, davallen al pla. Tissafernes havent-los aconseguit amb la seva força, la necessitat els ensenya d'acantonar en el llogarret que primer veuen, i de no avençar més combatent: perquè eren molts els fora de combat, els ferits i els qui els portaven, i els qui havien carregat les armes dels portadors. Un cop acantonats i havent emprès els bàrbars una escaramussa contra ells, avençant cap al poble, els grecs obtenen un gran aventatge: perquè hi havia una gran diferència entre fer una sortida per rebutjar un atac i resistir bo i marxant l'encalç dels enemics.
Quan ja va ser tard, va ser per als enemics l'hora de retirar-se, perquè els bàrbars no s'acampaven mai a menys de seixanta estadis de l'exèrcit grec, tement que de nit els grecs no els escometessin. Perquè és dolent de nit un exèrcit persa. Fermen els cavalls, i la majoria de les vegades els traven i tot, per tal que no fugin si es deslliguen. Si té lloc cap alarma, el soldat persa ha de posar la sella i la brida al cavall, i muntar-lo després d'haver revestit la cuirassa. Maniobres totes difícils de nits, i en un moment de tumulte. Per això s'atendaven lluny dels grecs.
Quan els grecs conegueren que volien retirar-se, i que es trametien ordres entre ells, el pregó crida als grecs de plegar bagatges, talment que els enemics ho sentissin. Durant una estona, els bàrbars difereixen la retirada; però com que es feia tard, s'allunyen: perquè no creien útil de marxar i de fer cap de nit baix al campament. Llavors els grecs, veient clar que se n'anaven, enganxen ells també, es posen en marxa, i avencen com a seixanta estadis. I va haver-hi llavors una tal distància entre els dos exèrcits, que l'endemà no va aparèixer cap enemic, ni l'altre dia tampoc; però el quart dia, els bàrbars havent avençat de nit, ocuparen una altura per on els, grecs havien de passar, la cresta d'un puig, sota el qual hi havia el camí que duia a la plana.
Quan veié Quirísof aquesta altura presa per endavant, crida Xenofont de la cua i li ordena de pendre amb ell els peltastes i de col·locar-los al front. Xenofont no duu pas els peltastes: perquè acabava de veure Tissafernes que apareixia amb tot el seu exèrcit; i avençant al galop cap a Quirísof, pregunta:
-Per què em crides?
Quirísof li respon:
-Tu mateix pots veure-ho: La cresta que domina la davallada ha estat presa abans nostre, i no hi ha manera de passar si no fem a trossos aquella gent. Però, ¿per què no duus els peltastes?
Llavors Xenofont diu, que no li ha semblat bo descobrir la reraguarda en presència dels enemics.
-Però és hora- afegeix -de decidir la manera de treure aquells homes de l'altura.
Xenofont veu llavors, al cim del puig que domina el seu exèrcit, un camí que mena a la cresta on són els enemics; i diu:
-L'essencial, Quirísof, és que anem com més de pressa millor dalt d'aquella altura: perquè si la prenem, no podran mantenir-se damunt del nostre camí. Doncs, si vols, roman ací amb l'exèrcit: jo, prou m'és grat de marxar; però si més t'ho estimes, vés tu al puig, i jo romandré ací.
-Jo et dono a triar el que vulguis- fa Quirísof.
Xenofont respon que essent el més jove, prefereix marxar; i li prega de donar-li uns quants homes del front: perquè seria massa llarg de pendre'n de la saga. Quirísof envia amb ell els peltastes del front, i els substitueix per les tropes del centre del quadre: el fa seguir a més a més dels tres cents homes escollits que ell mateix tenia en el front del quadre.
El destacament avença tan de pressa com pot. Els enemics de dalt la cresta, en adonar-se que duu la direcció del cim, prenen tot d'una embranzida cap la l'altura, per disputar-la-hi. Llavors un gran crit munta de l'exèrcit grec, que exhorta els seus, i un gran crit de les tropes de Tissafernes, que exhorten els llurs. Xenofont, galopant, al llarg, els anima des del cavall:
-Soldats, penseu que ara lluiteu per reveure Grècia, els vostres infants, les vostres mullers: una mica més d'esforç, i fem la resta del camí sense combat.
Llavors Sotèrides de Sició diu:
-No som pas iguals, Xenofont: perquè tu vas a cavall, i jo m'esbufego qui-sap-lo per portar el meu escut.
Xenofont el sent, salta del cavall, treu el soldat del rengle, li pren d'una revolada l'escut i es llança tan de pressa com pot. S'esqueia a dur una cuirassa de cavaller, i el pes l'aclaparava. Amb tot exhorta els de davant a avençar, i els de darrera, que seguien lentament, a moure's més. Els altres soldats esbatussen Sotèrides, li tiren pedres, l'injúrien, fins que l'obliguen a rependre l'escut i a tirar endavant. Xenofont torna a muntar, i mentre el camí és avinent, va a cavall; però quan cessa de ser-ho, deixa el cavall i s'escarrassa a peu. Per fi arriben a l'altura, guanyant per mà els enemics.
(1) La companyia, de 100 homes, a les ordres d'un capità (lochagos), es dividia en dos grups de 50 homes (pentecòsties) manats pels pentecontarques dividits al seu torn en enomòties, o escamots de 25 homes (24 i l'oficial o enomotarca).
CAPÍTOL V
ARRIBADA A LES MUNTANYES DELS CARDUCS
Els bàrbars giren l'esquena i fugen cadascú per on pot: els grecs són amos de l'altura. Tissafernes i Arieu es decanten llavors per un altre camí.
Pel seu costat, Quirísof davalla amb les seves tropes, i s'acampa en un poble abundant en béns. Hi havia molts altres pobles plens de béns en el mateix pla, al llarg del riu Tigris. En ser la tarda, de repent l'enemic apareix en el pla, i destroça uns quants grecs que s'havien dispersat pel pla a la rapinya. Perquè hi havia molts ramats de bestiar, que foren presos en el moment de passar a l'altra vora de riu.
Llavors Tissafernes i la seva gent provaren d'incendiar els pobles. Alguns grecs es desesperen de debò, cridant que no tindrien d'on pendre els queviures, si els bàrbars ho cremaven tot. En aquest moment Quirísof i els seus tornaven de portar auxili. Xenofont davalla al pla, es posa a recórrer els rengles, i diu als grecs que venien de portar auxili:
-¿Veieu, grecs, els bàrbars com es retiren del país, com si fos nostre? Havien estipulat, en fer-se la treva, que nosaltres no incendiaríem el territori del Rei, i ara són ells que l'incendien com un país que els és estrany. Però si almenys en alguna banda deixen queviures per ells, ens veuran marxar-hi. Anem, Quirísof- afegeix, -sóc del parer de portar auxili contra aquests incendiaris, com en país nostre.
Llavors Quirísof diu:
-Doncs jo no soc d'aquest parer: Sinó que incendiem també nosaltres, i acabaran més aviat.
Havent tornat a les tendes, mentre els altres s'ocupen de cercar queviures, els generals i els capitans es reuneixen. Les dificultats eren grans: a l'una banda hi havia muntanyes d'allò més altes; a l'altra banda el riu, tan pregon, que les llances no en sobressortien gens, quan se n'escandallava la fondària. En aquest mal pas, un rodenc es presenta i diu:
-Jo m'encarrego, companys, de fer passar quatre mil hopltes d'un cop, si em procureu el que necessito, i em concediu un talent de recompensa.
Li pregunten què necessita.
-Necessitaré- diu, -dos mil bots. Veig aquí molts de ramats, de cabres, de bous i d'ases: escorxeu-los, bufeu-ne les pells, i ens forniran fàcilment un passatge. Tindré també necessitat de les corretges que feu servir per a les atzembles. Amb elles, junyiré els bots, i els adaptaré els uns amb els altres; hi penjaré pedres, que deixaré anar a tall d'àncores dins l'aigua; i en tenir-los agafats així de totes dues bandes, llavors, per atènyer l'altra riba, tiraré damunt brancam i hi escamparé terra. Veureu de seguida com no us enfonsareu. Cada bot sostindrà dos homes, de manera que no s'enfonsin, i el brancam i la terra evitaran que rellisquin.
En sentir aquesta proposició, els generals troben la idea enginyosa, però l'execució impossible. Perquè hi havia a l'altra banda de riu tot de cavalleria per impedir-ho, la qual tot d'una no hauria deixat pendre terra als primers que ho provessin.
L'endemà es repleguen en direcció contrària a la de Babilònia, cap als llogarrets que no havien estat incendiats, i incendien els que deixen. Els enemics no ataquen; només s'ho miren, amb un aire tot esbalaït, no sabent cap a on es giraran els grecs, ni quina en duen de cap. Els soldats es captenien dels queviures; mentrestant els generals i els capitans es reuneixen de bell nou, es fan dur els presoners, i els interroguen sobre el país del voltant.
Els presoners diuen que existeix, cap a migjorn, el camí que mena a Babilònia i a Mèdia, el mateix per on havien vingut; que cap a llevant, hi ha l'altre que mena a Suses i Ecbatana, on el Rei passa l'estiu i la primavera; que travessant el riu del costat de ponent, es va cap a la Lídia i la Jònia; que en fi, a través de les muntanyes i girant cap a l'Ossa, es va cap als Carducs. Afegeixen que aquests habiten muntanyes amunt, i que són bel·licosos i no obeeixen al Rei; que en altre temps els envaí un exèrcit lleial de dotze miríades, i no en tornà ningú, a causa de les dificultats del terreny; que, no obstant, quan estaven en pau amb el sàtrapa de la plana, hi havia perses que feien comerç amb els carducs, i carducs amb els perses.
En sentir aquestes clarícies, els generals posen de banda els presoners que asseguren conèixer el país arreu, i no deixen traspuar res del camí que van a empendre. Amb tot, judiquen necessari ficar-se a través de les muntanyes dels Carducs. Perquè els havien dit que travessant-les es feia cap a Armènia, país vast i fèrtil, sotmès a Orontas; i d'allí feien compte d'avençar fàcilment cap a on els abellís.
En esguard d'això, sacrifiquen, pet tal d'empendre la marxa en el moment que els semblés, perquè temien que les cimes de les muntanyes no fossin ocupades abans. Fan córrer l'ordre que després del sopar, tothom plegui bagatge i es retiri per partir tot d'una que es faci el senyal.
LLIBRE IV
[Tot allò que s'esdevingué durant l'expedició cap a les terres altes fins a la batalla, i després de la batalla, durant la treva que pactaren el Rei i els grecs, companyons de marxa de Cirus, i per fi, la lluita sostinguda pels grecs després que el Rei i Tissafernes violaren les treves i que l'exèrcit persa es posà en llur persecució, ha estat exposat en els llibres precedents.]
CAPÍTOL PRIMER
ARRIBADA AL PAÍS DELS CARDUCS. DIFICULTATS
Quan van haver arribat a l'indret on el riu Tigris esdevé impossible de passar per l'amplada i la fondària que té, sense que tampoc es pugui vorejar, ja que les muntanyes Carduques s'aboquen a pic sobre el riu, els generals decidiren avençar puigs a través. Sabien pels presoners que, en havent passat les muntanyes Carduques, podrien travessar, si volien, les fonts del Tigris, a Armènia, i si s'ho estimaven més, tombar-lo. I deien també que les fonts de l'Èufrates no eren lluny de les del Tigris: i així és.
Els grecs fan d'aquesta manera la invasió del país dels Carducs. Procuren de passar d'esmunyedís, i guanyar per mà l'enemic abans que s'apoderi de les altures. Cap al moment de la darrera vetlla, que no restava de la nit sinó el temps just per a travessar la plana a favor de les ombres, s'aixequen a un senyal donat i marxant arriben a trenc d'alba als puigs. Quirísof anava al cap de l'exèrcit, amb la seva divisió i tots els gimnetes, Xenofont seguia amb els hoplites de la reraguarda, sense tenir cap gimneta amb ell: perquè no semblava haver-hi cap perill, en anar amunt, que ningú ataqués per darrera. Quirísof puja al cim, abans que cap enemic se n'adoni; després continua; i la resta de l'exèrcit el segueix, d'altura en altura que va franquejant, fins als pobles situats dins les valls i dins els fondals de la serra.
Els Carducs abandonen llavors les cases, enduent-se dones i infants, i fugen cap a les muntanyes. Els queviures s'hi troben a dojo. Les cases estaven proveïdes de molts utensilis de bronze. Els grecs no se'n porten res, ni persegueixen els habitants, abstenint-se, per si els Carducs consentirien potser a deixar-los passar com a través d'un país amic, vist que ells eren enemics del Rei.
Quant als queviures, prenen tot allò que els ve a les mans: perquè hi havia urgència. No obstant els Carducs no escolten a qui els crida, ni mostren cap disposició amical. Així quan la rerassaga dels grecs davalla del cim als pobles, que ja era fosc (perquè el camí essent molt estret, la pujada i la davallada els havia pres tot el dia), llavors uns quants carducs es reuneixen, es llancen damunt dels endarrerits, en maten alguns i en fereixen d'altres a cops de pedra i de fletxa, pocs com eren; perquè l'exèrcit grec els havia caigut damunt d'improvís. Si se n'haguessin reunit més, una gran part de l'exèrcit hauria corregut el perill de ser destroçada. Aquella nit s'acantonen així en els llogarrets. Els carducs encenen tot de focs entorn damunt les muntanyes, i hom s'espia mutuament.
A punta de dia, els generals i els capitans dels grecs reunits, decideixen de marxar no duent més atzembles que les indispensables i més vàlides, abandonant les altres; i de deixar anar tots els presoners fets darrerament i retinguts esclaus a l'exèrcit. Perquè el gran nombre d'atzembles i de presoners retardava la marxa; molts soldats, encarregats de captenir-se'n, esdevenien inútils per al combat; i calia procurar-se i portar el doble de queviures, amb tanta gent. Acord és pres; l'herald proclama de fer-ho així.
Després de dinar, l'exèrcit es posa en marxa. Els generals, aturats en un freu, si troben alguna de les coses dites que no ha estat abandonada, la lleven: tothom creu, llevat de si algú passa d'amagada algun minyó bonic o alguna bonica dona que els hagués enamorat.
Tot aquell dia marxen així, ara combatent, ara reposant. L'endemà esclata una gran tempesta. Amb tot, és necessari d'avençar: perquè no hi ha prou queviures. Quirísof mena, Xenofont és a la reraguarda. Els enemics ataquen vigorosament, i, essent el terreny estret, poden aviar els arcs i les fones de prop. Talment que els grecs, obligats a perseguir-los i a recular de bell nou, avencen lentament. Sovint Xenofont donava ordre d'aturar-se, quan els enemics estrenyien fort. Per la seva banda, Quirísof, quan se'n transmetia l'ordre, s'aturava; però aquesta vegada, en comptes d'aturar-se, es posa a marxar més de pressa i comandant de seguir-lo. Era clar que passava alguna cosa. Com no hi havia lleure d'anar-hi per veure la causa de la pressa, la marxa de la reraguarda esdevingué quasi una fuga.
Allí es va perdre un valent soldat, Cleònim de Lacedemònia: una fletxa li travessà l'escut i la casaca fins a les costelles; a Bàsias d'Arcàdia una altra li foradà el cap de banda a banda. En haver arribat a l'etapa, Xenofont va tot d'una, tal com estava, a trobar Quirísof, i li fa retret de no haver-lo esperat, i d'haver-los obligat a combatre fugint:
-Dos soldats bons i valents han mort sense que hagim pogut endur-nos-els ni sepultar-los.
Quirísof li respon:
-Mira-, diu -aquestes muntanyes, i veges com totes són inaccessibles: aquest camí és únic, ja veus, i dret: i pots veure-hi al cim aqueixa multitud d'homes que guarden el pas per on ens podriem escapar. Vet aquí per què he cuitat i per això no m'aturava, per si podia guanyar-los per mà abans que s'apoderessin de l'altura: els guies que tenim no diuen pas que hi hagi altre camí.
Xenofont diu:
-Jo també tinc dos homes. Mentre els enemics ens donaven feina, hem armat una emboscada, la cual cosa ens ha donat temps de respirar, i n'hem mort alguns i desitjàvem d'agafar-ne de vius, per això mateix, per fer-los servir com a guies coneixedors del país.
De seguida fan dur els dos homes i els interroguen per separat, si coneixien cap altre camí que aquell que es veia. L'un diu que no, malgrat tota mena de pors que se li fan: i com que no diu res d'útil, el degollen a la vista del company. Aquest respon que l'altre havia dit de no saber res, per tal com per allí s'esqueia a haver-hi una filla d'ell casada; i el que és ell, promet de conduir l'exèrcit per un camí practicable fins per a les atzembles.
Li pregunten si no hi ha pas algun indret de mal travessar; respon que hi ha una altura, que, si no és presa per endavant, fa el passatge impossible.
Llavors s'acorda de reunir els capitans dels peltastes i dels hoplites, de dir-los de què es tracta, i de preguntar-los, si n'hi ha que vulguin mostrar-se gent de cor, i presentar-se per marxar com a voluntaris. Es presenta, dels hoplites, Aristònim de Metídria, Arcadià, i Agàsias d'Estimfal, Arcadià també. Una disputa té lloc entre ells i Cal·límac de Parràsia, Arcadià… El qual diu que vol marxar amb voluntaris de tot l'exèrcit.
-Perquè jo sé- diu -que seguiran molts de joves, si jo em poso al cap.
De seguida hom pregunta si hi ha entre els gimnetes cap taxiarca que vulgui ser de l'expedició. Es presentà Aristeas de Quios, que sovint, en ocasions semblants, havia estat preciós per a l'exèrcit.
CAPÍTOL II
PRESA DE L'ALTURA I MARXA A TRAVÉS DE LA SERRA
Vesprejava. Es donà ordre als voluntaris de sopar i partir tot d'una; i havent lligat el guia, hom els el remet. Es convé amb ells, que, si prenen l'altura, guardaran la posició tota la nit; a punta de dia sonaran la trompeta; llavors els de dalt marxaran contra els enemics que ocupen l'eixida visible, i l'exèrcit anirà en llur ajuda enfilant-se el més de pressa possible. Acordat això els uns avencen, en nombre com de dos mil. Queia un xàfec; Xenofont, seguit de la reraguarda, condueix la seva gent cap a l'exida visible, a fi què els enemics hi decantin l'atenció i els que feien el tomb passin com més desapercebuts. Tot just la reraguarda és vora un barranc que calia travessar per pujar pel dret, quan els bàrbars comencen a fer rodolar daltabaix pedres rodones, cada una per omplir un carro, les unes més grans, les altres més petites, però que en rebotre damunt els penyals, s'espargien com trets de fona: i era absolutament impossible ni d'acostar-se al camí. Alguns capitans, no podent pendre aquest, proven per un altre, i continuen així fins a entrada de fosc. Quan creuen poder retirar-se sense ésser vistos, tornen per sopar: i la reraguarda ni tan sols havia dinat.
Amb tot, els enemics no cessen en tota la nit de fer rodolar bocins de roca: es podia calcular el soroll. Els voluntaris que tenien el guia amb ells, havent donat la volta, sorprenen la guàrdia enemiga seguda al voltant del foc; n'occeixen una part, acacen els altres, i resten allí com si fossin amos de l'altura.
No n'eren pas amos: sinó que hi havia un mamelló damunt d'ells, vora el qual passava l'estret camí on era apostada la guàrdia. Amb tot, des d'allí hi havia accés cap a l'indret ocupat pels enemics, sobre el camí obirador.
Hi passen la nit. Tot d'una que el dia llustreja, marxen en silenci i en ordre contra els enemics: com que feia boira, els arriben a prop sense ser reparats, però en veure's els uns als altres, sona la trompeta; els grecs criden alalà! i es llencen damunt els homes; els quals no els esperen, ans abandonen el camí i fugen. En moren pocs, perquè anaven armats a la lleugera. Quirísof i la seva gent, en sentir la trompeta, pugen tot seguit pel cami obirador: els altres estrategues avencen per senderons no fressats, cadascú per on s'escau a ser, i s'enfilen com poden, hissant-se els uns als altres amb les piques. Són els primers que s'ajunten amb els que s'havien apoderat de la posició. Xenofont, amb la meitat de la reraguarda, avença pel mateix camí que els qui duien el guia. Era el més avinent per les atzembles. L'altra meitat l'havia col·locada darrera els bagatges. Avençant troben un pujol dominant el camí i ocupat per enemics, els quals calia destroçar, o bé estar descompartit dels altres grecs. I haurien pres el mateix camí dels altres; però era l'únic per on podien passar les atzembles.
S'exhorten mutuament, i es llancen cap al pujol, en columnes de companyia (1), no en cercle, però deixant una retirada a l'enemic, si volia fugir. I mentre els veuen pujar, cadascú per on pot, els bàrbars els tiren fletxes i pedres; però en comptes de rebre'ls de prop, fugen i abandonen la posició. Els grecs n'havien passat més enllà, i atalaien un altre pujol ocupat per enemics; són del parer de marxar-hi. Però Xenofont havent-s'hi pensat, tement que si deixa desguarnit el pujol que acaba de pendre, l'enemic l'ocuparia de bell nou i cauria damunt les atzembles que desfilen, (i les atzembles per un camí tan estret avencen en llarga corrua), deixa al cim del pujol els capitans Cefisodor, fill de Cefisofont, atenès, Amfícrates fill d'Amfidem, atenès, i Arcàgoras, refugiat d'Argos. Ell mateix, amb la resta, avença cap al segon pujol, i el pren de la mateixa manera. Restava encara un terç mamelló, que era de molt el més dret: dominava la posició on els voluntaris, la nit, havien sorprès la guàrdia vora el foc. En acostar-se els grecs, els bàrbars abandonen aquest pujol sense combat; la qual cosa admira a tothom. Es sospita que la por d'ésser voltats, i assitiats els l'ha fet deixar. Però el fet és que els Carducs, atalaiant des del cim el que s'esdevenia a la cua, s'havien retirat tots per atacar la reraguarda.
Xenofont, amb els més joves, puja dalt del cim, i mana a la resta d'avençar lentament, a fi que les darreres companyies puguin aconseguir-los: i els diu que reposin les armes, tot d'una que, seguint el camí, arribin en un terreny igualat. Al mateix instant, Arcàgoras d'Argos arriba, escapat, i conta que han estat copats del pujol, que li han mort Cefisodor i Amfícates i tots els altres que no han saltat daltabaix de la roca i aconseguit la reraguarda. Obtingut aquest èxit, els bàrbars vénen a ocupar un altre pujol en front del mamelló. Xenofont els proposa un armistici per via d'un intèrpret, i reclama els morts. Ells prometen tornar-los, a condició de no incendiar els llogarrets. Xenofont hi consent. En aquest moment, mentre que la resta de l'exèrcit desfila, i que ells discuteixen les condicions, tots els enemics acudeixen del cim del pujol, i es concentren en un mateix punt. I així que els grecs comencen a davallar del mamelló per ajuntar-se amb els altres a l'indret on havien reposat les armes, els enemics avancen en gran nombre i en tumulte. En ser al capdamunt del mamelló d'on Xenofont davallava encara, es posen a fer rodar pedres i trenquen la cuixa d'un. L'escuder de Xenofont, que li portava l'escut, l'havia abandonat. Euríloc de Lusos, arcadià, hoplita, corre cap a ell i cobrint-lo amb el seu escut, tots dos es retiren així mentre que els altres es repleguen cap a les tropes formades en batalla.
Llavors tot l'exèrcit grec trobant-se reunit, s'atenda en nombroses i belles cases, on els queviures abunden. Hi ha molt de vi, que tenen dins les cisternes arrebossades.
Xenofont i Quirísof obtenen els morts a canvi del guia; i fan a aquests morts, dins el possible, tots els honors que s'acostumen per als homes valents.
L'endemà marxen sense guia: els enemics combatent i allí on el lloc era estret ocupant-lo per endavant, no cessen de barrar el pas. Quan deturaven els primers, Xenofont, a la reraguarda, enfilant-se cap als puigs, dissipava per als primers l'entrebanc del camí, procurant col·locar-se més amunt dels obstaculadors. Quan la reraguarda era atacada, Quirísof, enfilant-se amunt, i procurant posar-se més amunt que els obstaculadors, dissipava per als de darrera l'entrebanc del camí: i així s'ajudaven sempre mútuament, i vetllaven atentament els uns sobre ets altres. Hi havia moments que els bàrbars donaven molt a fer a les tropes que havent pujat tornaven a davallar perquè eren tan àgils, que s'escapaven àdhuc fugint de prop: perquè de fet no portaven sinó arcs i fones.
Eren uns excel·lents arquers: tenien un arc de vora tres colzes, i fletxes de més de dos: per engegar-les tiraven la corda cap a baix de l'arc, emparpalant-hi el peu esquerre. Les fletxes travessaven els escuts i les cuirasses. Els grecs, quan ne recollien, les feien servir de javalines adaptant-hi corretges. En tots aquells terrenys els Cretesos van ser d'alló més útils: els comandava Estràtocles de Creta.
(1) Formació que a més d'ésser compacta com la falanx tenint l'aventatge d'una major mobilitat, feia possible una acció més lliure i un múltiple desenrotllament de forces. A aquest fi les companyies es desplegaven les unes al costat de les altres a la dreta o a l'esquerra, segons que el punt a ocupar fos a la dreta o a l'esquerra de la línia de marxa; però no s'estrenyien en línia, sinó que deixaven entre elles espais. Característic de les columnes de companyia és a més a més, que les enomòties (vint-i-cinquenes) no estaven l'una al costat de l'altra, sinó l'una darrera l'altra, de manera que la companyia tenia una profunditat major que el front. (Bersi).
CAPÍTOL III
PAS DEL CENTRITES
Aquell dia s'allotgen en els llogarrets situats part d'amunt de la plana que voreja el Centrites, un riu de dos pletres d'amplària que separa l'Armènia dels país dels Carducs. Els grecs s'hi reposen, contents de veure la plana. El riu és a sis o set estadis de les muntanyes dels Carducs. S'hi van allotjar, doncs, molt a pler, gràcies als queviures i al record de les moltes fatigues passades. Perque en els set dies que havien travessat els Carducs, els havien passat combatent constantment, i havien patit tants de mals, que ni tots els soferts de la part del Rei i de Tissafernes. Amb el pensament, doncs, d'ésser-ne alliberats, es van adormir dolçament.
A punta de dia, veuen a l'altra banda del riu cavallers armats, com per barrar el pas, i part d'amunt d'aquests cavallers tot d'infanteria arrenglerada en les costes, com per impedir l'entrada a Armènia. Eren gent d'Orontas i d'Artucas, armenis, macedonis i caldeus mercenaris. Es deia que el caldeus eren lliures i valents: tenien per armes uns grans escuts de vímet i llances. Les costes damunt les quals estaven formats, eren a tres o quatre pletres del riu. Es veia un sol camí que hi conduís, i com fet de mà d'home. Va ser per allí que els grecs intentaren el pas. Però en provar-ho, se'ls palesa que l'aigua arriba més amunt del pit i que el corrent és enasprit per uns grans còdols relliscosos, que no és possible de conservar les armes dins l'aigua, i si no, el riu se'ls enduia; i que posar-se-les al cim del cap, era oferir-se nu a les fletxes i als altres trets. Es retiren, doncs, i s'acampen a la vora del riu.
Llavors, d'amunt la muntanya on havien passat la nit precedent, veuen un gran nombre de carducs aplegats en armes. El descoratjament dels grecs és gran, en veure la dificultat de travessar el riu, en veure els que impedien el pas, en veure els carducs a punt d'atacar-los per darrera quan passaran.
Aquell dia, doncs, i la nit següent restaren en un gran embarblescament.
Però Xenofont tingué un somni; li va fer l'efecte que estava lligat per unes traves, les quals, havent-se-li escorregut per elles mateixes, el deixaren solt per caminar tant com volgués. A trenc d'alba, se'n va a trobar Quirísof, li diu que té esperances que tot anirà bé, i li conta el somni.
Quirísof se'n alegra, i els generals, presents tots cuiten a fer sacrificis abans que el dia llueixi. Des de la primera víctima els senyals són favorables. En tornar dels sacrificis, els generals i els capitans donen ordre als soldats de dinar.
Mentre Xenofont dina, corren a ell dos joves perquè tothom sabia que era permès d'acostar-se-li, dinant o sopant, i, si dormia, de despertar-lo per dir-li qualsevol cosa que tingués a veure amb la guerra. I llavors li conten que s'estaven replegant brossa per fer foc, quan reparen a l'altra riba entre unes roques que davallen fins al riu mateix, un vell, una dona i unes noies, que deixen dins una balma de la roca com uns sacs de vestit. En veure'ls, els fa l'efecte de poder passar-hi segurs: perquè aquell costat no era accessible a la cavalleria enemiga. Es despullen, i dinen, i, punyal en mà, proven de passar nus nedant: però avencen, passen sense mullar-se les vergonyes, prenen els vestits i se'n tornen pel mateix camí.
Tot d'una Xenofont fa ell mateix libacions, i dóna ordre de buidar vi als joves per pregar als déus, que han fet veure el somni i el passatge, de conduir a bon terme la resta. Fetes les libacions, condueix de seguida els joves a la presència de Quirísof, i li conta el fet. En haver-lo sentit, Quirísof fa també libacions. En havent libat, dónen ordre de plegar bagatges, convoquen els generals i escateixen la manera de passar millor el riu, de vèncer els enemics que tenen en front i de no rebre cap dany dels que són darrera. S'acorda que Quirísof anirà al cap i passarà amb la meitat de l'exèrcit, que l'altre meitat s'esperarà amb Xenofont, i que les atzembles i la turba passaran entremig dels dos destacaments.
Tot ben concertat, es posen en marxa; els joves serveixen de guies, vorejant el riu cap a l'esquerra: el camí fins al gual era de sobre quatre estadis.
Durant la marxa, els esquadrons de cavalleria enemiga avancen per l'altra vora.
En ser al gual, damunt els marges del riu, posen les armes, i Quirísof el primer, es corona, es despulla, pren les armes, i dóna ordre a tots de fer altretant. Mana als capitans de formar les companyies en columna (1), i de fer-se passar les unes a la seva dreta i les altres a la seva esquerra. Al mateix temps els endevinaires degollen victimes al riu. Els enemics engeguen els arcs i les fones; però no arriben. Com que les víctimes donen senyals favorables, els soldats entonen tots el pean, i criden l'alalà, al qual s'ajunta el gisclet de totes les dones: perquè hi havia moltes de cortesanes dins l'exèrcit.
Quirísof entra al riu, seguit dels seus. Xenofont, prenent amb ell els soldats més llestos de la reraguarda, corre amb tota la seva embranzida cap al gual que era a l'endret de l'entrada de les muntanyes d'Armènia, fent veure de voler passar per allí i encloure la cavalleria que vorejava el riu. Els enemics, veient que la gent de Quirísof passava l'aigua fàcilment, veient que la gent de Xenofont els corria cap a l'esquerra, tenen por de ser copats, i fugen amb totes llurs forces cap a l'indret que, des del riu, duia a les terres altes. En ser al camí, es dirigiren amunt cap a la muntanya.
Lici, que comandava l'esquadró de cavalleria, i Esquines, que comandava els peltastes de la divisió de Quirísof, veient fugir l'enemic a bell córrer, el segueixen: els soldats criden que no es quedaran enrera i que s'enfilaran amb ells per la muntanya. Quirísof per la seva banda, en haver passat, no s'entreté a empaitar la cavalleria, sinó que se'n puja de dret a les costes, que davallen al riu, cap als enemics de dret. Els de dalt, veient fugir llur cavalleria i els hoplites grecs arremetre, abandonen les altures que dominen el riu.
Pel seu costat Xenofont, veient que a l'altra vora tot va bé, es replega pel camí més curt cap al gual que passava l'exèrcit: perquè ja s'obiraven els carducs davallant cap al pla per atacar els darrerens. Quirísof era amo de les altures. Lici, amb uns quants soldats, havent emprès l'empaitada, s'apodera de les atzembles endarrerides, i, a més a més, d'algunes belles robes i vasos per beure. Els bagatges dels grecs i la turba estant al punt de passar, Xenofont es gira de front als carducs i els encara les armes. Dóna ordre als capitans de formar cada companyia per vint-i-cinquenes, desplegant cada vint-i-cinquena en un front de falanx pel costat de l'escut, de manera que els capitans i els caps de vint-i-cinquena, anessin del cantó dels carducs, i els caps-de-cua es col·loquessin del cantó del riu.
Els carducs, quan veuen la reraguarda separada de la turba i reduïda ja a un petit nombre, avencen més de pressa contra ella, cantant no sé quins cants. Quirísof, per la seva banda, trobant-se en lloc segur, envia a Xenofont els peltastes, els foners i els arquers, amb ordre de fer allò que els manin. En veure'ls travessar Xenofont envia un missatger i dóna ordre de romandre vora el riu sense travessar-lo: després, quan ells començaran à travessar que s'hi llencin a flanc i a flanc com si volguessin tornar a passar el riu, la gent de tret amb la mà a la corretja de les javalines, i els arquers amb les fletxes a l'arc: però sense avençar gaire dins el riu. Al mateix temps ordena als seus, així que les pedres els aconseguiran i faran soroll d'amunt els escuts, de cantar el pean, i córrer cap als enemics: després, quan els enemics hauran girat l'esquena, i des de la vora del riu la trompeta sonarà a càrrega, de fer mitja volta pel cantó de la llança, seguint els caps-de-cua, de córrer tots i passar com més de pressa, cadascú per on tingui el seu rengle de manera de no entrebancar-se els uns als altres. Que el millor soldat serà aquell que primer arribi a l'altra vora.
Els Carducs, veient que ja resten poques tropes, molts dels que havien rebut ordre de romandre havent partit, uns per curar de les atzembles, altres dels bagatges, altres de les aimies, ataquen llavors de valent, i comencen a engegar els arcs i les fones. Els grecs, entonant el pean, es llancen contra ells a la carrera. Ells no els esperen, ja que anaven armats com s'hi va a les muntanyes, suficientment per escometre i fugir, però no suficientment per anar a les mans. En aquell instant el trompeter dóna el senyal: i els enemics fugen encara molt més de pressa. Els grecs fan mitja volta i fugen a través del riu corrents. Alguns dels enemics se n'adonen, tornen corrents al riu i tiren fletxes damunt els grecs, dels quals fereixen uns pocs. La majoria, però, ja els grecs eren a l'altra vora, que encara se'ls veia fugir. Els qui havien vingut a l'encontre dels bàrbars, havent-se portat com a homes i havent avençat més que l'avinentesa no exigia, després tornen a passar el riu amb la gent de Xenofont: i alguns d'ells són ferits.
(1) Vegi's la nota del capítol anterior.
CAPÍTOL IV
MARXA PER L'ARMÈNIA
En haver passat tots, formen cap al migdia, i avancen a través de l'Armènia, país tot de plana amb lleus ondulacions: i fan no menys de cinc parasangues; perquè no hi havia pobles vora el riu, a causa de les guerres amb els carducs. El poble on arriben era gran: hi havia un palau per al sàtrapa i la major part de les cases tenien torres: els queviures abundaven.
D'allí en dues etapes avencen deu parasangues fins a deixar enrera les fonts del Tigris. En tres etapes avencen quinze parasangues i arriben al Telèboas. Era un riu bell, però no pas gran. Hi ha entorn molts de caserius. Aquest lloc és apel·lat l'Armènia de cap a ponent. El governador era Tiribazos, amic del Rei. Quan ell era present, ningú més ajudava el Rei a pujar a cavall. Seguit d'uns quants cavallers, ve al galop i envia un intèrpret a dir que voldria conferenciar amb els caps. Els generals acorden d'escoltar-lo: i avençant a l'abast de la veu, pregunten què desitja. Ell diu que concertaria de bon grat una treva amb els grecs, que ni ell els faria cap tort, ni ells cremarien les cases, prenent tants de queviures com necessitessin. Els generals accepten i conclouen la treva.
D'allí fan tres jornades plana a través, quinze parasangues. Tiribazos els costeja amb les seves forces, a una distància de deu estadis. Arriben a uns palaus, voltats de tot de pobles curulls de queviures. Estant acampats, fa, durant la nit, una gran nevada. Al matí, hom decideix d'acantonar les divisions i els generals per les viles perquè no es veia un enemic, i tot semblava ser segur a causa de la quantitat de neu. Allí hom troba provisions excel·lents, bestiar, blat, vins rancis benolents, prunes, llegums de tota mena. Amb tot, alguns homes dispersats del campament, diuen que han atalaiat un exèrcit, i que del nit apareixien tot de fogueres. Els generals creuen, doncs, que no és segur d'allotjar-se escampats, i que és necessari de replegar novament l'exèrcit. Llavors torna a reunir-se: més, perquè el temps semblava asserenar-se. Però aquella nit mateixa cau una neu tan espessa, que cobreix les armes i els homes ajaguts, i entumeix les atzembles. Feia molta peresa d'aixecar-se, perquè la neu que queia damunt dels dorments els comunicava una escalfor mentre no es fonia. Amb tot Xenofont havent tingut la valentia d'axecar-se nu i d'asclar llenya, tot seguit se n'aixeca un altre, li'n pren i es posa també a asclar-ne. Des d'aquest moment els altres també s'aixequen, encenen foc i es fan fregues. Perquè troben allí tot de matèries grasses, de les quals se serveixen a tall d'oli d'oliva, tal com sagí, oli de sèsam, d'ametlles amargues i de terebint. S'hi troben també esències dels mateixos vegetals.
S'acorda tot seguit d'allotjar l'exèrcit pels pobles, perquè estigui a cobert. Els soldats, amb força crits i alegria tornen als abrics i als queviures. Solament tots aquells que en partir-ne l'altre vegada, havien cremat les cases, ara en pagaven la pena, havent d'atendar-se malament al ras. Durant la nit hom envia Demòcrates de Temnos, amb uns quants homes, cap a les muntanyes, on els soldats que s'havien dispersat deien d'haver vist focs. Aquest home passava per haver informat amb veritat ja altres vegades, donant el que era pel que era, i el que no era pel que no era. Havent-hi anat, diu que no ha vist cap foc, però torna duent presoner un home que portava un arc persa i un buirac i una sagaris (1) com la de les amazones. Li pregunten de quin país és i diu que és persa, i que s'ha allunyat de l'exèrcit de Tiribazos per cercar queviures. Li pregunten la força d'aquest exèrcit i per quin fi s'és apleglat. Respon que Tiribazos duu les seves pròpies tropes i mercenaris, càlibs i tàocs. Afegeix que es prepara per llançar-se damunt els grecs al passatge de la muntanya, en els freus, on el camí és únic.
En sentir aquest report, els generals són del parer de reunir l'exèrcit. Tot d'una deixen una guàrdia comandada per Sofènet d'Estimfal, i marxen, prenent per guia el presoner. Quan han passat el cim de les muntanyes, els peltastes, que anaven davant, a penes han reparat el campament de Tiribazos, sense esperar els hoplites hi corren a grans crits. Els bàrbars en sentir l'aldarull no sostenen, i fugen. Hom mata, amb tot, uns quants bàrbars: hom pren una vintena de cavalls, així com la tenda de Tiribazos, i, dins la tenda, llits amb peus d'argent, i vasos per beure i gent que es deien paneters i copers. Els generals dels hoplites, en assabentar-se del fet, són del parer de tornar com més de pressa al camp, de por que la guàrdia deixada no sofreixi alguna escomesa. Fan tot d'una sonar la trompeta, es repleguen, i arriben aquell mateix dia al camp.
(1) Destral de dos tallants.
CAPÍTOL V
LA NEU
L'endemà, sembla que cal marxar tan de pressa com es pugui, abans que l'enemic s'aplegui de bell nou i ocupi els freus. Hom plega bagatge tot d'una, i l'exèrcit avença a través d'un bon gruix de neu, duent diversos guies. El mateix dia havent deixat enrera l'altura on Tiribazos havia d'atacar, s'atenden.
Des d'allí fan tres jornades pel desert, quinze parasangues, fins a l'Èufrates, i el travessen amb aigua al llombrígol. Es deia que les fonts d'aquest riu no eren lluny. Des d'allí fan quinze parasangues en tres etapes al través d'una plana coberta de neu. La tercera fou rúfola: el vent mestral bufava de cara, cremant-ho tot i glaçant els homes. Un dels endevinaires diu de fer un sacrifici al vent, i és degollada una víctima: i tothom constata que la violència del vent sembla parar. La neu tenia una braça de gruix: de manera que hi van morir tot d'atzembles, d'esclaus i una trentena de soldats.
Passen la nit encenent foc: perquè hi havia molta de llenya al campament: però els darrerament arribats no troben llenya. Els primers vinguts, que havien encès foc, no permeten d'atansar-se al foc als tardans, si no els donen part del blat o de l'altre comestible qualsevol que tinguin. Comparteixen els uns amb els altres cadascú el que té. On s'encenia foc, en fondre's la neu s'hi feien uns grans forats fins al sòl, que permetien de mesurar el gruix de la neu.
Hom marxa tot el día següent per la neu, i homes són atacats de bulímia. Xenofont, a la reraguarda, havent trobat els homes que jeien en terra, no sabia quina malaltia era. Però havent-li dit algú que en tenia experiència, que eren els senyals evidents de la bulímia, i que si menjaven alguna cosa es redreçarien, recorre els bagatges, i si veia res de mengívol, ho dóna als malalts o els ho envia a donar per aquells que són en estat de córrer. En haver pres algun aliment, s'aixequen i continuen la marxa.
Avençant, Quirísof a entrada de fosc arriba en un poble, i encontra dones i noies del país que portaven aigua prop de la font situada davant la fortalesa. Elles pregunten als grecs quí són. L'intèrpret respon en persa, que són tropes enviades al sàtrapa pel Rei. Elles responen que el sàtrapa no és allí, sinó a la distància d'una parasanga. Com era tard, entren dins la fortalesa amb les portadores d'aigua i fan cap al comarca (1). D'aquesta manera Quirísof, i tots els de l'exèrcit que van poder, van allotjar-se allí. Quant els altres soldats, els que no poden acabar el camí passen la nit sense menjar i sense foc: i hi va haver soldats que van morir.
Alguns enemics, que s'havien aplegat a la persecució dels grecs rapinyen les atzembles que no han pogut seguir, i lluiten entre ells pel repartiment. Hom deixa també enrera els soldats a qui la neu havia fet malbé els ulls, o a qui del fred se'ls havien podrit els dits dels peus. Per a la vista una protecció era de portar alguna cosa negra davant dels ulls quan es marxava, i per als peus bellugar-los sense tenir-los mai quiets, descalçant-se per a la nit. Però tots els qui s'adormien calçats, les corretges se'ls ficaven dins els peus, i les sandàlies se'ls glaçaven entorn: perquè havent-se espatllat les sandàlies velles, havien fet carbatines (2) de cuiro de bou recent escorxat. Per aquestes necessitats, alguns soldats havien quedat endarrerits; els quals veient un indret negre, per haver-ne fugit la neu, havien cregut que és que s'havia fos: i de fet s'havia fos a causa d'una deu que treia baf no gaire lluny en una vall. S'havien dirigit cap aquell cantó, s'hi havien assegut, i es negaven a marxar.
Xenofont, a la reraguarda, en tenir-ne esment, els conjura de totes les maneres i per tots els mitjans, a no endarrerir-se, dient-los que ve a l'encalç un gran aplec d'enemics. Acaba per enutjar-se. Ells demanen que els degollin: perquè els és impossible de fer un pas. Llavors s'acorda que el millor a fer, és d'esfereir els perseguidors, si es podia, perquè no caiguessin damunt d'aquella gent espeuada. Ja era fosc. Els enemicos avancen, amb un gran aldarull, disputant-se el que havien pres. Llavors la reraguarda, com a soldats sans que eren, s'aixeça i corre cap als enemics: en tant els espeuats, cridant tan fort com podien, colpegen els escuts amb les llances. Els enemics, esporuguits, es llencen per la neu dins una vall, i ningú fa sentir més la veu.
Xenofont i els seus, prometen als malalts, que l'endemà tornarà alguna gent a ells, i continuen la marxa. No havien fet quatre estadis, que troben en mig del camí d'altres soldats reposant damunt la neu, sense cap guàrdia muntada. Els fan aixecar. Ells diuen que els de davant s'han aturat. Xenofont, avençant el mateix, envia davant d'ell els peltastes més vigorosos, amb l'ordre d'inspeccionar què és que priva. Li reporten, que tot l'exèrcit descansa igualment. Llavors la divisió de Xenofont fa nit en aquell mateix indret, sense foc i sense sopar, i estableix les sentinelles que pot. En apuntar el dia, Xenofont envia els soldats més joves als malalts, amb l'ordre d'obligar-los a aixecar-se i a partir. Al mateix moment Quirísof envia del poble a inspeccionar com estava la cua. Hom veu amb alegria aquests missatgers; els remeten els malalts perquè els portin al campament, i parteixen. No havien fent vint estadis, que ja eren al poble on s'allotjava Quirísof. En ser tots junts, judiquen que les divisions poden sense perill atendar-se pels pobles. Quirísof resta on era, i els altres, havent-se fet a sort els pobles que veien, hi fan cap cadascú amb els seus homes.
Allí Polícrates d'Atenes, capità, demana que se l'hi deixi anar a ell.
Prenent soldats lleugers, corre a la vila escaiguda a Xenofont, sorprèn tots els vilatans i el comarca, pren disset poltres criats per al tribut del Rei, i la filla del comarca, maridada de feia nou dies: el seu marit havia sortit a caçar la llebre, i no va ser agafat dins les viles. Les habitacions eren sota terra: l'obertura és com la d'un pou, però a baix són vastes: hi ha eixides excavades per al bestiar, però les persones davallen amb una escala. Dins aquestes habitacions hi havia cabres, ovelles, bous, aviram i cries de tota mena. El bestiar tot és mantingut dins de fenc. Hi havia també blat, ordi, llegum, i vi d'ordi en vasos. S'hi veia surar l'ordi fins a ran mateix de les vores, així com canelles, les unes més grans, les altres més petites, i sense nusos. Calia, quan algú tingués set, aplicar-se'n una a la boca i xuclar. Aquesta beguda és molt forta, si no s'amera amb aigua: però deliciosa per a qui hi és avesat.
Xenofont fa sopar amb ell el comarca, i l'exhorta a animar-se, dient que no el privarà dels fills, i que en partir el rescabalaran omplint-li la casa de queviures, només que vulgui posar l'exèrcit en bon camí, fins a ser en una altra nació. Ell promet, i en prova de bona voluntat revela on és colgat el vi. Acantonats així per aquella nit, els soldats s'adormen en l'abundància de tots els béns, tenint però sempre sota una guàrdia de vista el comarca i els seus fills.