L'endemà Xenofont pren amb ell el comarca i se'n va a trobar Quirísof. En cada vila on passa, visita els que hi són acantonats, i per tot arreu els troba regalats i fent platxèria: enlloc no el deixen partir que no s'hagi assegut amb ells a dinar. No hi havia indret, on damunt la mateixa taula no s'hi veiés carn d'anyell, de cabrit, de porc, de vedell, d'aviram, amb pa a dojo, de forment i d'ordi. Quan per afecte es volia beure a la salut d'algú, se'l duia fins al vas d'on calia beure, cap jup, morrejant, a tall de bou. Es va permetre al comarca de pendre el que volgués. Ell no va acceptar, sinó que per tot on veia algun parent seu, se l'enduia.

En fer cap a Quirísof, troben també els d'aquest acantonament coronats amb garlandes de fenc sec, i fent-se servir per infants armenis, vestits amb les túniques bàrbares. Els ensenyaven per signes, com a sords, el que havien de fer.

Quirísof i Xenofont, després dels compliments d'amistat, pregunten plegats al comarca, per medi de l'intèrpret que sabia el persa quin país era aquell. Ell respon que l'Armènia. Li pregunten de bell nou, per a qui crien els cavalls. Diu que és un tribut per al Rei; afegeix que el país veí és el dels Càlibs, i indica el camí que hi mena.

Xenofont aleshores parteix, duent el comarca a la seva família, i li dóna un cavall que havia pres, una mica vell, a fi que el criï per immolar-lo; havia sentit dir que era consagrat al Sol, i tenia por que no es morís: perque estava rendit de la marxa. Pren després per ell un poltre i en dóna un a cadascun dels generals i dels capitans. Els cavalls d'aquell país eren més petits que els de Pèrsia però amb molt més urc. El comarca ensenya als grecs d'embolicar amb sacs les potes dels cavalls i de les atzembles, quan els menaran per la neu: perquè sense aquests sacs, s'hi enfonsen fins al ventre.

(1) El cap de la vila.

(2) Sandàlies de pagès, fetes d'una sola peça de cuiro sense curtir.

CAPÍTOL VI

ATAC D'UNA POSICIÓ DELS CÀLIBS

Era el vuitè dia. Xenofont remet el guia a Quirísof, i deixa al comarca tota la gent de casa seva, llevat del seu fill, a penes adolescent. El qual és confiat a la guarda d'Epístenes d'Amfípolis, i, si el pare es comporta bé, el deixaran anar juntament amb el seu fill. Porten després a casa seva tot el que poden, i havent plegat bagatge, parteixen. El comarca els serveix de guia a través de la neu, sense anar lligat. Ja eren a la tercera etapa quan Quirísof s'enfurisma contra ell perquè no els mena a cap vila. Ell diu que no n'hi ha en aquella contrada. Quirísof el colpeja, i no el fa lligar. Llavors, a la nit s'escapa corrents, abandonant el fill. Aquesta va ser l'única diferència que hi va haver entre Quirísof i Xenofont durant la marxa, els maltractes i la negligència amb el guia. Epístenes es va enamorar del l'infant, se l'endugué al seu país, i va fer-se'n servir amb tota la fidelitat.

Després d'això fan set etapes, a cinc parasangues per dia, fins a les vores del Fasis, riu ample d'un pletre. D'allí fan dues etapes, deu parasangues. Damunt les altures que donen al pla, se'ls presenten Càlibs, i Tàocs i Fasians. Quirísof, obirant els enemics en els cims, detura la marxa a una distància de trenta estadis, per no atansar-se a l'enemic amb les tropes en ala: i dóna avís als altres de fer avençar les companyies de manera que l'exèrcit vagi en formació de falanx. En haver vingut la rerassaga, convoca els generals i els capitans i parla així:

-Els enemics, com veieu, ocupen els cims de la muntanya: es tracta d'escatir la manera de combatre amb més èxit. Per la meva banda, sóc del parer de donar avís als soldats de dinar, i de deliberar entre nosaltres si és avui o demà que s'acorda de passar la muntanya.

-Jo- diu Cleanor, -crec que cal dinar com més de pressa millor, córrer com més de pressa a les armes i marxar contra aquella gent. Plerquè si ens entretenim el dia d'avui, els enemics que ara ens veuen s'envalentiran més, i envalentint-se aquests és probable que n'atreguin més d'altres.

Després de Cleanor, Xenofont diu:

-Jo ho entenc així. Si és necessari de combatre, cal preparar-nos a combatre com més vigorosament: però si no volem sinó passar de la manera més fàcil possible, crec que cal examinar com fer-ho per rebre com menys ferides i per perdre com menys homes millor. La muntanya, pel que podem veure, s'estén a més de seixanta estadis, i no apareixen enlloc enemics que ens observin, excepte en aquest camí. Val doncs molt més provar de sorpendre d'amagat alguna posició desguarnida de la serra, i arrabassar-la guanyant per mà l'enemic, si podíem, que no pas atacar llocs forts i homes ben preparats. Perquè és molt més fàcil d'anar per un puig escarit, sense combatre, que no pas per un terreny pla, havent-hi enemics per tot. De nit, sense combatre, hom veu millor on posa els peus, que no pas de dia combatent. En fi, un camí esgalabrós és més favorable per als peus de qui no combat, que no pas un camí llis per a qui li tusten el cap. No crec doncs impossible una sorpresa, ja que ens és permès de marxar de nit, de manera de no ser vistos, i podem fer un tomb que no donariem lluc de nosaltres. I em sembla, que fingint un atac per aquest cantó, trobarem l'altra part de serra més desguarnida: ja que els enemics restarien ací en major nombre. Però, ¿què vaig jo a ficar-me en astúcies? Sento a dir, Quirísof, que vosaltres els Lacedemonis que pertanyeu a l'estament dels iguals, us exerciten des de petits al lladruny: i que no és vergonyós, sinó honrós de furtar tot allò que no priva la llei. Per furtar amb la major traça possible, i per assajar de fer-ho en secret, és de llei entre vosaltres que si us deixeu agafar robant, sóu fuetejats. Ara és doncs el moment de lluir la teva educació, i d'anar amb compte a no deixar-nos agafar robant la serra, a fi de no rebre una mà de cops.

-Però amb tot- diu Quirísof -jo sento a dir també que els atenesos sóu terribles en això de robar el tresor públic, i que, malgrat del terrible perill que corre el lladre, són els més distingits els que més roben, si tanmateix són els més distingits els que judiqueu dignes de les magistratures. De manera, que és també per a tu el moment de lluir la teva educació.

-Estic disposat- diu Xenofont -en ser que haurem sopat, a anar amb la meva rerassaga a apoderar-nos del puig. Tinc guies: els gimnetes han pres en una emboscada alguns dels lladres que ens seguien. I per ells sé que la muntanya no és pas impracticable, sinó que s'hi pasturen cabres i bous; de manera que, un cop siguem amos d'una part de la muntanya, hi haurà pasos fins per a les atzembles. Espero per altra banda que els enemics no resistiran, quan ens veuran al mateix nivell d'ells, dalt els cims; ja que ara no volen pas davallar contra nosaltres a igual terreny.

Quirísof digué llavors:

-Però ¿per què hi has d'anar tu i deixar la reraguarda? Envia-n'hi d'altres si no es presenten voluntaris.

Tot d'una Aristònim de Metídria s'ofereix amb hoplites; Aristeu de Quios i Nicòmac d'Eta, amb gimnetes. És convingut que, quan seran amos dels cims, encendran tot de focs. Fetes aquestes convencions, dinen. En acabat de dinar, Quirísof mena tot l'exèrcit a deu estadis si fa no fa de l'enemic, per millor simular una escomesa per aquell cantó.

Després de sopar, i vinguda la nit, el destacament parteix, s'apodera del puig, i la resta descansa. Els enemics, veient la muntanya ocupada, es desperten i encenen tot de focs durant la nit. En fer-se de dia, Quirísof, després d'haver sacrificat, mena pel camí, mentre els que s'havien apoderat de la muntanya carreguen per les altures. La majoria dels enemics havien restat al cim de la serra; i una part solament havia avençat a l'encontre dels grecs de dalt; però abans que el gros dels dos exèrcits s'encontrés, les tropes de les altures vénen a les mans, i els grecs vencen i persegueixen. Llavors els peltastes grecs de la plana corren a la carrera contra els que s'havien arrenglerat en batalla, i Quirísof segueix de pressa al pas amb els hoplites. Els enemics romasos al camí, veient vençuts els de dalt, fugen: i en mor un gran nombre. S'agafen molts escuts; els grecs, rompent-los amb els ganivets, els inutilitzen. Pujant a les altures, sacrifiquen, drecen un trofeu, tornen a davallar al pla, i fan cap a viles curulles de tota mena de béns.

CAPÍTOL VII

«EL MAR! EL MAR!»

D'aquestes, marxen cap al país els Tàocs, en cinc jornades, trenta parasangues. Els queviures manquen: perquè els Tàocs habitaven llocs forts, on havien transportat totes llurs provisions. Arribats en un indret on no hi havia ciutat ni cases, però on eren reunits bon nombre d'homes i de dones i de bestiar, Quirísof el fa atacar de seguida. La primera divisió es decandeix i n'avença una altra i després una altra. Perquè no era possible de voltar aquest fort amb tropes compactes, espadat com era per tot. Xenofont havia arribat amb els peltastes i els hoplites de la reraguarda. Llavors Quirísof li diu:

-Véns al punt. Cal pendre la posició; perquè l'exèrcit no té queviures si la posició no és presa.

Llavors deliberen, i preguntant Xenofont què priva d'entrar-hi, diu
Quirísof :

-Aquell passatge que veus, és l'únic, i quan algú prova de passar per allí, fan rodolar pedres daltabaix d'aquell penyal que el domina: i qui és atrapat, mira com l'adoben.

I al mateix temps ensenya homes amb les cames i les costelles rompudes.

-¿Si acaben les pedres- diu Xenofont -hi haurà alguna altra cosa, o bé res que privi de passar? Perquè en front no veiem sinó aquells pocs homes, i encara, d'aquests, només dos o tres d'armats. És un espai, com veus, a penes de tres mitjos pletres, el que hem de travessar sota els cops. Un pletre sencer és cobert de grans pins espesos, darrera els quals, els homes que s'hi escudin, ¿què han de sofrir ni de les pedres que tirin ni de les que facin rodolar? Resta doncs mig pletre, si fa no fa, a travesar corrents, quan les pedres hauran cessat.

-Però- diu Quirísof -així que començarem a avençar cap al flotó, les pedres ens plouran damunt.

-Això precisament caldria:- respon Xenofont -perquè acabaran més aviat les pedres. Anem, avencem cap a un indret, des d'on hi hagi menys de tros a córrer per passar, si podem, i des d'on la retirada sigui més fàcil, si volem.

Això dit, Quirísof i Xenofònt avancen amb Cal·límac de Parràsia, capità: perquè ell tenia el comandament dels capitans de la rerassaga aquell dia. Els altres capitans resten a cobert. Llavors parteixen cap a sota els arbres una setantena d'homes, no en colla, sinó un per un, cadascun guardant-se tant com pogués.

Agàsias d'Estimfal i Aristònim de Metídria, que eren també capitans de la rerassaga, i d'altres, s'estan drets fora de l'arbreda; perquè no era segur d'estar-se entre els arbres més d'una companyia. Cal·límac imagina llavors un bon mitjà. Corre dues o tres passes de l'arbre sota el qual era: així que les pedres plouen, es retira llestament. A cada correguda, gasten més de deu carretades de pedres. Agàsias, quan veu Cal·límac el que feia, que tot l'exèrcit se'l mirava, tement que no arribés el primer a la posició, sense cridar a la seva vora ni Aristònim, que li era veí, ni Euríloc de Lusos, els dos amics seus, ni a ningú més, avença ell sol, i els passa davant a tots. Cal·límac, que el veu passar, l'agafa del vorell de l'escut: però al mateix temps Aristònim de Metídia corre i els ultrapassa, i després d'ell Euríloc de Lusos: perquè tots volien prevaler a valentia i es disputaven entre ells: i així rivalitzant, prenen la plaça. En efecte, un cop van fer irrupció dins, no va caure de dalt una pedra més.

Llavors va haver-hi un espectacle horrible. Les dones, llençant les criatures, s'estimbaven tot seguit elles mateixes, i els marits igualment. Eneas d'Estimfal, capità, veient que corria a estimbar-se un home vestit d'una bella túnica, se li agafa per retenir-lo. Però el bàrbar l'arrossega, i tots dos desapareixen rodolant de pedra en pedra, i moren. Molt poca gent va ser feta presonera allí: però s'hi van trobar molts de bous, i d'ases i de bens.

D'allí avancen, en set etapes, cinquanta parasangues, a través del país dels Càlibs. És el més bel·licós dels pobles pels quals hom va passar, i calgué arribar a les mans. Portaven cossets de lli fins a sota el ventre, i en comptes de faldars, una espessor de cordes entortolligades. Tenien també gamberes, cascos, i a la cintura un sabret de la mena del punyal lacedemoni, amb el qual degollaven els presoners que podien fer: i després de tallar-los el cap, marxaven portant-lo. Cantaven i dansaven, quan els enemics eren a la vista d'ells. Tenien també una pica d'una quinzena de colzades, amb una sola punta. Romanien dins les ciutats; després que els grecs havien passat, els seguien sempre a punt de combatre. Habitaven en els llocs forts, on havien transportat els queviures: de manera que els grecs no podent-ne pendre, visqueren del bestiar agafat als tàocs. D'allí els grecs fan cap al riu Hàrpasos, ample de quatre pletres; després fan quatre jornades a través del país dels Escitens, vint parasangues, per un pla fins a uns caserius: en els quals romanen tres dies i es proveeixen.

D'allí caminen quatre jornades, vint parasangues, fins a una ciutat gran, floreixent i poblada, que s'anomena Gímnias. Des d'ella el governador del país envia als grecs un guia, perquè els condueixi pel territori dels seus enemics. Aquest ve i diu que els durà en cinc dies a un indret des del qual atalaiaran el mar: si no, s'ofereix a morir. Guia en efecte, i en ser que ha fet entrar l'exèrcit en terra enemiga, exhorta a cremar-ho i destruir-ho tot: la qual cosa prova que havia vingut per amor d'això i no per bona voluntat envers els grecs.

Al cinquè dia arriben a la muntanya sagrada. El nom d'aquesta muntanya és Teques. Quan els primers són al cim, i obiren el mar, tot és cridòria. En sentir-los Xenofont i la reraguarda s'imaginen que la davantera, és atacada per altres enemics: perquè la cua era perseguida, per la gent del país incendiat. La reraguarda n'occeix alguns i n'agafa vius uns altres, havent parat una emboscada; i pren una vintena d'escuts de vímet, recoberts d'un cuiro de bou cru amb el pèl.

Ara, com que la clamadissa creix, i s'acosta, nous soldats s'ajunten continuament, a bell córrer, als que criden, i com més el nombre augmenta més augmenten els crits, sembla a Xenofont que deu esdevenir-se alguna cosa més greu. Munta a cavall, pren amb ell Lici i els cavallers, i s'adelanta a l'ajuda: però tot d'una sent que els soldats criden: El mar! El mar! i es feliciten ells amb ells.

Llavors tothom acut, rerassaga, equipatges i cavalls. Arribats tots a la cima, tothom s'abraça, soldats i generals i capitans, amb llàgrimes als ulls. I tot d'un cop, sense saber de qui ve l'ordre, els soldats porten pedres i aixequen un gran claper. Hi posen una munió de cuiros de bou, de bastons i d'escuts de vímet, presos a punta de llança: el guia mateix trosseja els escuts i excita els altres a fer-ho. Després d'això, els grecs acomiaden aquest guia, donant-li del comú un cavall, una copa d'argent, un agenç persa i deu darics. Ell demanava sobretot anells, i en va rebre molts dels soldats. Els indica llavors un poble on s'acantonaran, i el camí per anar fins als Macrons; després, en fer-se de vespre, parteix durant la nit i desapareix.

CAPÍTOL VIII

EL PAÍS DELS MACRONS: ARRIBADA A TRAPEZUNTA

D'allí, els grecs fan quatre jornades, a través del país dels Macrons, deu parasangues. El primer dia arriben al riu, que limita el país dels Macrons i el dels Escitens. Teníen a la dreta el terreny més rost que es pugui imaginar, i a l'esquerra un altre riu, amb el qual aiguabarrejava el que feia de frontera, i que calia travessar. La riba era plantada d'arbres minsos però espessos. Els grecs bo i avençant, anaven tallant-los, escarrassant-se per sortir d'aquell terreny com més aviat millor. Però els Macrons, armats d'escuts de vímet i llances, revestits de túniques de clin, s'havien arrenglerat a l'altra banda del gual. S'encoratjaven entre ells i tiraven pedres al riu: però no arribaven ni ferien a ningú.

Llavors un peltaste, que deia haver estat esclau a Atenes, es presenta a Xenofont, dient que sabia la llengua d'aquella gent.

-Jo crec- diu -que aquí és la meva pàtria: i si res no s'hi oposa, vull conversar amb ells.

-Res no te'n priva- diu Xenofont, -conversa-hi, i assabenta't de primer, qui són.

Ells responen, a la seva pregunta, que són Macrons.

-Pregunta'ls, doncs- diu Xenofont -per què s'han arrenglerat contra nosaltres i necessiten ser els nostres enemics.

Ells responen:

-Perquè vosaltres heu vingut a la nostra terra.

Els generals els fan dir que el que és de mal no els en faran:

-Hem fet la guerra al Rei, ens en tornem a Grècia i volem arribar al mar.

Pregunten ells si els en donarien penyores.

Els grecs responen que els abellirà de donar-ne i de pendre'n.

Llavors els Macrons donen als grecs una pica bàrbara, i els grecs als Macrons una de grega. Aquestes deien ells que eren les penyores: uns i altres prenen els déus per testimonis.

Després d'aquestes penyores, els Macrons ajuden a tallar els arbres, obren el camí, com per fer passar a l'altra riba; es mesclen amb els grecs, els forneixen tot el mercat que poden i els acompanyen durant tres dies, fins a haver dut els grecs a les fronteres dels Colcs.

Allí hi havia una muntanya alta, però accessible, al cim de la qual apareixen els Colcs, arrenglerats en batalla.

D'antuvi els grecs es formen en falanx per marxar contra el puig: però després, els generals són del parer de reunir-se i deliberar sobre la millor manera d'atac.

Xenofont diu que seria del parer de deixar córrer la falanx, i de marxar en columnes de companyia.

-Perquè la falanx es desllorigarà aviat: aquí trobarem la muntanya avinent, allí malavinent. Això produirà de seguit un descoratjament, quan ordenats en falanx es veurà que aquesta es descompon. Després, si marxem a molts homes de fons, els enemics ens desbordaran i faran servir les tropes que ens desbordin, per al que vulguin. Si al contrari, marxem a pocs homes de fons, no seria gens estrany que la nostra falanx fos tallada a trossos, per l'atapeïment de trets i d'homes que ens cauran damunt. Si això s'esdevé en un punt, tot anirà malament per a la falanx sencera. Però em sembla a mi que si fem columnes de companyia, deixant entre les columnes prou interval perquè les columnes extremes quedin fora de les ales de l'enemic, d'aquesta manera amb les companyies extremes quedarem fora de la falanx enemiga i al cap de les columnes de companyia avençaran els millors dels nostres, al mateix temps que cada columna marxarà per on el camí sigui més practicable. No serà fàcil, als enemics, de penetrar en els intervals, havent-hi piques a banda i a banda; no els serà tampoc fàcil de destroçar una columna que marxa en formació dreta (1). Si una de les columnes és oprimida, la més veïna la socorrerà; i així que una de les columnes haurà pogut pujar a la cima, ni un dels enemics no resistirà més.

Així s'acorda: es formen les columnes de companyia. Xenofont va de la dreta a l'esquerra i diu als soldats:

-Companys, aquesta gent que veieu és l'únic entrebanc que ens priva de ser ja allà on fa tant de temps que glatim d'arribar. Cal, si podem, menjar-nos-els crus.

Quan cadascú és al seu lloc i se són formades les columnes dretes, es troben una vuitantena de companyies d'hoplites, cada companyia de gairebé cent homes. Els peltastes i els arquers són dividits en tres cossos: els uns part de fora l'ala esquerra: els altres part de fora la dreta, els altres al mig: cada cos és de gairebé sis cents homes.

En acabat d'això, els generals fan circular l'ordre de fer pregueres: i havent pregat i cantat el pean, avencen. Quirísof i Xenofont, amb llurs peltastes, marxen desbordant la falanx enemiga. Els enemics, en veure'ls, corren a llur encontre, estenen la línia, els uns, cap a la dreta, els altres cap a l'esquerra: però descomparteixen llur falanx i deixen un gran buit al mig. En veure'ls esportellar-se, els peltastes arcadians, que comandava Esquines Acarnaniès, creguts que fugen, hi corren amb tota l'embranzida, i s'enfilen així els primers al cim del puig. Els segueix el cos d'hoplites arcadians, que comandava Cleanor d'Orcomen.

Els enemics, quan els grecs comencen a córrer, no es sostenen més i emprenen la fuga, l'un girant-se per un cantó, l'altre per un altre. Els grecs arribats dalt, s'atenden en diversos caserius proveïts de queviures abundosos.

No va haver-hi res que fos extraordinari, si no és que hi havia allí molts de ruscs, i que tots els soldats que van menjar bresques, van tenir desvarieig, vòmits i un escolament per baix, que no n'hi havia cap que pogués tenir-se dret. Els qui n'havien menjat poc, semblaven gent absolutament embriaga: els qui molt, boigs furiosos, d'altres fins moribunds. Així molts jeien per terra com després d'una desfeta: hi havia un gran decandiment. L'endemà però no havia mort ningú, i el desvarieig cessà cap a la mateixa hora. Al terç i quart dia, tothom es llevà com després d'una purga.

D'allí fan dues etapes, set parasangues í arriben a la vora del mar, a Trapezunta, ciutat grega, poblada, en el Pontus-Euxí, colònia de Sinope, en el país dels Colcs. Hom hi sojorna una trentena de dies en els pobles dels Colcs: i des d'allí, feien excursions de saqueig per la Còlquida. Els trapezuntins estableixen un mercat en el campament, acullen els grecs i els fan presents d'hostatgia, bous, farina d'ordi, vi. Negocien així mateix en favor dels Colcs del veïnatge, que habitaven la major part del pla, i de part d'ells vénen també bous com a presents d'hostatgia. Després d'això hom es prepara per a fer els sacrifics promesos: perquè havien vingut prou bous per oferir a Zeus Salvador i a Hèracles i als altres déus els sacrificis promesos per un feliç guiatge. Celebren igualment jocs gímnics damunt la muntanya on eren atendats: i trien Draconti d'Esparta, que essent infant havia fugit de la seva pàtria, per haver mort, sense voler, un altre infant d'una ganivetada, per tenir cura de la carrera i presidir els jocs.

Acabat el sacrifici, les pells són donades a Draconti, i hom li prega de conduir els grecs al lloc on havia estat feta la pista. Ell designa el mateix lloc on s'esqueien:

-Aquest turó- diu -és excel·lent per córrer en la direcció que hom voldrà.

-Però,- li diuen -¿com podran lluitar en un terreny tan aspre i boscós?

Ell respon:

-Es farà més mal qui caigui.

Infants, la majoria presoners, corren l'estadi, i més de seixanta cretesos la carrera llarga; altres s'exerciten a la lluita, al pugilat, al pancraci. Era bell de veure. Perquè havien davallat molts de lluitadors, i, com que els companys miraven, hi havia una gran emulació. Els cavalls també corregueren. Calia baixar al galop una costa, en havent arribat a la vora del mar tombar, i remuntar fins a l'ara. Costa avall, molts anaven de rodolons: costa amunt, els cavalls pujaven el pendís al pas, amb fadiga. D'aquí gran cridòria, i rialles, i encoratjaments.

(1) «Columnes dretes» és el nom amb que Xenofont designa literalment aquesta formació, que sembla ésser de invenció seva.

I N D E X

PRÒLEG

LLIBRE PRIMER

CAP. I.-Causes de la guerra. Preparatius.
 " II.-Marxa de Sardes a Tars.
 " III.-Revolta dels soldats.
 " IV.-Marxa fins a l'Èufrates.
 " V.-Marxa a través de l'Aràbia Deserta.
 " VI.-Traició d'Orontas.
 " VII.-Arribada a Babilònia.
 " VIII.-Batalla de Cunaxa i mort de Cirus.
 " IX.-Elogi de Cirus.
 " X.-Segona part de la batalla.

LLIBRE SEGON

CAP. I.-Deliberació dels grecs. Ambaixada de Falinos.
 " II.-Començament de la retirada.
 " III.-Treva amb el Rei i amb Tissafernes.
 " IV.-Marxa amb Arieu i Tissafernes. Neix la desconfiança.
 " V.-Traició de Tissafernes.
 " VI.-Semblança dels generals assassinats.

LLIBRE TERCER

CAP. I.-Descoratjament dels grecs. Discurs de Xenofont i elecció de
         nous generals.
 " II.-Assemblea dels soldats i preparatius per a la marxa.
 " III.-Partença dels grecs. Són perseguits.
 " IV.-Continua la marxa dels grecs, perseguits per Tissafernes.
 " V.-Arribada a la muntanya dels Carducs.

LLIBRE QUART

CAP. I.-Arribada al país dels Carducs. Primeres dificultats.
 " II.-Presa de l'altura i marxa a través de la serra.
 " III.-Pas del Centrites.
 " IV.-Marxa per l'Armènia.
 " V.-La neu.
 " VI.-Atac d'una posició dels Càlibs.
 " VII.-«El mar! el mar!»
 " VIII.-El país dels Macrons. Arribada a Trapezunta.

VOLUM SEGON.

ADVERTIMENT

[Tot allò que feren els grecs durant l'expedició a les terres altes amb Cirus, i durant llur marxa fins a la mar que s'anomena el Pontus Euxí; i com arribaren a Trapezunt, ciutat grega, i com oferiren els sacrificis que per llur salvació havien promès tot d'una que arribessin en terra amiga, ha estat exposat en els llibres precedents.]

LLIBRE V

CAPÍTOL PRIMER

PARTENÇA DE QUIRÍSOF; DISCURS DE XENOFONT

Després d'això es reuneixen i deliberen sobre el camí que resta.
S'aixeca el primer Antileó de Túrion, i parla en aquests termes:

-El que és jo,- diu,-companys, ja desdic de plegar bagatges, d'anar, de córrer, de portar les armes, de marxar en formació, de muntar la guàrdia i de combatre: desitjo ja un repòs de tots aquests fatigs. Puix que som vora el mar, vull fer embarcar el que resta, i estès i dormint com Ulisses, arribar fins a Grècia.

En sentir això, els soldats exclamen amb un gran aldarull, que ha parlat bé. Un altre repeteix les mateixes paraules, i després d'ell tots els presents. Llavors Quirísof s'aixeca i parla així:

-Tinc per amic, companys, Anaxíbios, que s'escau en aquest moment a ésser cap d'un estol. Si m'envieu a ell, espero tornar amb les trirrems i els bastiments de transport que calen per dur-nos. I ja que tanmateix voleu embarcar-vos, espereu-vos fins que jo torni: i tornaré aviat.

En sentir aquestes paraules, els soldats s'alegren, i voten que
Quirísof s'embarqui com més aviat millor.

Després d'ell, Xenofont s'aixeca i parla així:

-Quirísof és enviat a cercar bastiments, i nosaltres romandrem. El que em sembla, doncs, convenient de fer durant aquesta estària, jo us ho diré. De primer, cal procurar-nos queviures del país enemic: perquè ni tenim un mercat suficient, ni diners per a comprar sinó a uns pocs mercaders: a més a més, aquesta terra és enemiga: hi ha perill, doncs, que molts dels nostres es perdin, si avanceu sense cura i sense precaució a la percaça de queviures. Crec, doncs, que cal pendre els queviures per medi d'escamots de farratgers; altrament, sense errar a la ventura, si voleu salvar-nos, i vetllant-hi tots.

Així s'acorda.

-Escolteu encara. Alguns de vosaltres sortireu a la presa. Penso, doncs, que és millor que qui vagi a sortir ens ho digui, i ens indiqui on, a fi que sapiguem el nombre dels qui surten i dels qui resten, i que preparem si cal res, i que si convé portar socors a algú, sapiguem on cal córrer, i si algú dels inexperimentats medita una empresa, ho deliberem amb ell i provem de saber contra quina força anirà.

S'aprova també.

-Penseu encara en això- diu -L'enemic, per la seva banda, té lleure per rapinyar, i raó per armar-nos paranys, ja que ens hem apoderat del que és d'ells. És apostat dessobre nostre. Crec, doncs, que calen guàrdies tot al voltant del campament. Si ens dividim en companyies per guardar i vigilar, els enemics podran caçar-nos menys. I mireu encara una cosa. Si sabíem de cert que Quirísof tornarà amb bastiments suficients, no caldria res del que us vaig a dir: però, com que ara això no és segur, sóc del parer de proveir-nos aquí mateix de bastiments. Perquè si torna duent-ne, havent-n'hi aquí a mà en tindrem més abundor per navegar-hi; si no en duu, farem servir els d'aquí. Jo veig sovint bastiments que voregen aquesta costa. Demanem als trapezuntins naus llargues (1), duem-les a port, i guardem-les, després d'haver-ne llevat els timons, fins que n'hi haurà prou per conduir-nos: potser aleshores no ens mancaran medis de transport.

S'aprova també.

-Penseu també- continua -si no és just de mantenir del comú la marineria que durem, tot el temps que s'estaran aquí per culpa nostra, i de convenir amb ells el passatge, a fi que ens aprofitin aprofitant-se ells.

S'aprova també.

-Sóc en fi del parer- diu -si per cas no arribem a procurar-nos bastiments, de manar a les ciutats marítimes, que adobin els camins que hàgim sentit a dir que estan impracticables. Perquè obeiran, per la por i per ganes que tenen de deseixir-se de nosaltres.

Llavors exclamen, que no era cosa d'anar per terra. Xenofont, veient llur poc seny, no ho treu a votació, però dóna entenent a les ciutats d'adobar els camins, dient-los que més aviat se'n veuran desempallegats, si els camins són practicables.

Manlleven als trapezuntins un vaixell de cinquanta rems, del qual fan comandant Dexip, periec (2) de Lacedemònia. Aquest home, sense preocupar-se de reunir bastiments, s'escapoleix, fugint del Pontus amb el vaixell que té. Però més tard en va patir el just càstig: perquè havent intrigat a Tràcia, a la cort de Seutes, va ser mort pel lacedemoni Nicandre. Manlleven també un vaixell de trenta rems, del qual fan comandant Polícrates atenès, que torna vora el campament amb tots els vaixells que pot pendre. La càrrega, si en duien, és treta i posada sota bona guàrdia, a fi que no se'n perdi res, i els vaixells són fets servir per al transport. Mentrestant, els grecs surten al pillatge: els uns agafen, els altres no. Cleènet, havent dut la seva companyia i una altra contra una posició difícil, hi és mort, i molts altres amb ell.

(1) De guerra.

(2) Els periecs, habitants lliures de les ciutats lacedemòniques, no podien aspirar a càrrecs públics, però devien prestacions militars.

CAPÍTOL II

ATAC D'UNA FORTALESA DELS DRILES

Com que no era possible d'haver queviures, i tornar en un mateix dia al campament, Xenofont pren guies a Trapezunt i condueix contra els driles la meitat de l'exèrcit, deixant l'altra meitat de guàrdia al campament; perquè els colcs, llançats de llurs habitacions, s'havien reunit en gran nombre i apostat a les altures. Però els trapezuntins no els condueixen a llocs on és més fàcil de trobar queviures, perquè els habitants eren amics d'ells; ans els guien de bon grat contra els driles, dels quals havien sofert greuges: un país muntanyós, malavinent, i els homes més bel·licosos del Pontus-Euxí.

Així que els grecs son a terra alta, tots els llocs que semblen als driles d'una presa fàcil, hi calen foc en retirar-se. No hi troben res per pendre, sinó porcs, bous i algun altre bestiar escapat de l'incendi. Hi havia un lloc que era llur metròpoli, on tots s'havien refugiat. A l'entorn hi havia un barranc molt profund, de manera que l'accés a la posició era difícil. Els peltastes, que havien corregut cinc o sis estadis endavant dels hoplites, travessen el barranc, veient tot de ramats i altre botí, i ataquen la posició. Eren seguits d'un gran nombre de dorífors, que havien sortit a la percaça de provisions, de manera que eren més de dos mil homes que havien travessat el barranc. No podent amb un combat pendre la posició, que era voltada d'un fossat amb la terra fent a l'altre cantó un marge guarnit d'estacats i de torres de fusta, proven de retirar-re; però els enemics arremeten. No podent refer camí, perquè la davallada de la posició al barranc s'havia de fer un a un, envien a Xenofont el qual era el cap dels hoplites. L'enviat diu que hi ha una posició curulla de botí: però no la poden pendre, perquè és forta, ni és fàcil de replegar-se, perquè fan sortides, i se'ns llancen a sobre, i la retirada és difícil.

En sentir aixó, Xenofont mena els hoplites fins a vora el barranc, els fa posar les armes, passa sol amb els capitans, i examina si val més endurse'n els qui havien travessat o fer travessar els hoplites, per si la posició era presa. Per una part, la retirada no semblava possible sense molts morts; per altra part els capitans creien que la posició es podia pendre. Xenofont cedeix, ple de confiança en les víctimes: els endevinaires havent significat en efecte que hi hauria batalla, però que l'èxit de l'expedició seria feliç. Envia llavors els capitans perquè facin passar els hoplites. Ell resta, fa retirar tots els peltastes, i prohibeix tota escaramusa. En haver arribat els hoplites, ordena a cada capità de formar la seva companyia de la manera que cregui més aventatjosa per a combatre. Perquè es trobaven ara prop l'un de l'altre, aquells capitans que tot temps havien rivalitzat a valentia.

Els capitans executen l'orde. Llavors ell fa circular l'orde a tots els peltastes d'avençar amb la mà a la corretja de la javalina, essent així que calia llançar-la al primer senyal, i els arquers de tenir la fletxa damunt la corda, per disparar al primer senyal, i als gimnetes de tenir els sarrons curulls de pedres: i encarrega a homes curosos de vigilar-ho.

Quan tot és a punt, els capitans, els lloctinents i els soldats, que no es tenien pas per inferiors a ells, són tots arrenglerats, i es veuen els uns als altres: perquè la línia, a causa del terreny, era en forma de mitja lluna. Canten el pean, la trompeta ressona, criden tots a una «Eniàlios!», i els hoplites avencen al pas de carrera. Alhora s'afua una pluja de trets, javalines, fletxes, bales de fona, i sobretot pedres llançades a mà: i n'hi havia que fins tiraven foc. Sota aquesta quantitat de projectils els enemics abandonen l'estacat i les torres: talment que Agàsias d'Estimfal i Filoxen de Pel·lene deixen les armes i pugen en simple túnica; l'un arrossega l'altre, d'altres ja han pujat, i és presa la posició, pel que sembla. Els peltastes i els psils (1) hi corren, i arrabassa cadascú el que pot. Xenofont, però, dret a l'entrant de les portes, retenia defora tots els hoplites que pogués, perquè d'altres enemics apareixien dalt d'unes altures fortificades. No havia transcorregut gaire estona, quan se sent una cridòria dins; els uns fugen amb el que havien pres, algun potser també ferit: i tot és empentejar-se a les portes, i preguntar als qui es llancen fora d'aquella manera.

Responen que dins hi ha una ciutadella, des de la qual els enemics han fet una sortida en gran nombre, malmenant els homes que havien entrat.

Llavors Xenofont fa publicar per l'herald Tòlmides, que qui vulgui pillar, que entri. Molts van cap dins, rebutgen la sortida dels enemics, i els tanquen de bell nou dins la ciutadella. El de fora la ciutadella tot és barrejat damunt davall, i els grecs s'ho enduen. Però hoplites s'estigueren armes posades, els uns al voltant de l'estacat, els altres al llarg del camí que duia a la ciutadella.

Xenofont i els capitans inspeccionen si és possible de pendre la ciutadella: perquè en aquest cas la salvació era segura, i altrament, semblava força difícil de retirar-se. Després d'haver-ho observat, la plaça els sembla absolutament impossible de pendre. Llavors es preparen per al replegament; els soldats arrenquen les estaques, cadascú la que té al seu endret; els capitans envien els inútils i els carregats de botí, i la munió dels hoplites, no deixant sinó els de més confiança.

Comença el replegament: els enemics, en gran nombre fan una sortida, portant escuts de vímet, piques, gamberes i cascos paflagònics; d'altres se'n pugen a les cases de banda i banda del camí que duia a la ciutadella: de manera que tampoc no era segur de perseguir-los fins a les portes que hi donaven entrada.

Com que tiraven grans vigues daltabaix, era tan perillós de romandre com de retirar-se. La nit que venia damunt, era espantosa. Els grecs combatien en aquest mal pas, quan

un déu els dóna un medi de salvació.

De repent, una casa de les de mà dreta s'abranda sense saber-se qui hi ha calat foc. Així que s'esfondra, els de les cases de mà dreta tots fugen.

Xenofont, aprofitant aquesta lliçó de l'atzar, fa calar foc també a les cases de mà esquerra, les quals, essent de fusta, s'abranden en un moment. Fugen, doncs, tots els d'aquelles cases. Ara només els que eren en front inquietaven; i era evident que atacarien a la sortida i a la davallada.

Xenofont llavors fa circular l'orde a tots els que s'escaiguin fora dels trets, de portar llenya i tirar-la entre ells i els enemics. Quan ja n'hi ha prou, hi calen foc; en calen també a les cases de vora el fossat, perquè els enemics s'hi entretinguin. Així, amb penes i fatigues es retiren d'aquesta posició, havent fet entre ells i els enemics una barrera de foc. Es va cremar tot: ciutat, cases, torres, estacats i la resta, llevat de la ciutadella.

L'endemà els grecs es retiren, amb queviures. Tement la davallada cap a Trapezunt, que era estimbadissa i estreta, fan una falsa emboscada. Un home, Misià de naixença i de nom, pren amb ell deu cretesos, s'aposta en un lloc boscat i fa com si provés d'amagar-se dels enemics: ara, que els escuts, de bronze com eren, adesiara relluïen a través de l'espessura. Els enemics atalaiant això, temen que sigui una emboscada i l'exèrcit entretant davalla. Quan sembla que ja és prou lluny, fan senyal al misià de fugir a carrera desfeta; ell s'aixeca i fuig, i els que eren amb ell també. Els cretesos, que temien que els atrapessin a la carrera, deixen el camí, i se salven a rodolons per l'arbúcia cap a la vall. El misià, que fuig seguint el cami, crida socors: el socorren, i el tornen ferit. Els que l'havien socorregut, es retiren pas a pas, sota una pluja de trets, i alguns dels cretesos responen amb fletxes. Arriben així al campament, tots sans i bons.

(1) Tropes lleugeres.

CAPÍTOL III

ARRIBADA A CERASUNT. REPARTIMENT DEL BOTÍ

Com que ni Quirísof torna, ni hi ha prou vaixells, ni més queviures per rapinyar, s'és del parer que cal partir. Hom embarca els malalts, els qui havien passat la quarantena, infants i dones, i tots els equipatges innecessaris i hom encarrega a Filesi i a Sofènet, els dos generals més vells, d'embarcar-se amb ells i tenir-ne cura. Els altres es posen en marxa: el camí havia estat adobat. Al tercer dia de marxa arriben a Cerasunt, ciutat grega vora el mar, colònia dels sinopesos, en la terra de Còlquida.

Hi sojornen deu dies: es passa revista amb les armes, i recompte. Hi ha vuit-mil-siscents homes. Aquests s'havien salvat d'entre prop de deu mil. Els altres havien estat destruïts pels enemics, per la neu i alguns per malalties.

Allí es fan parts dels diners trets dels captius. Se'n reserva per Apol·ló i per a Àrtemis Efèsia un delme que els generals es divideixen una part cadascú a fi de guardar-la per als déus: Neó d'Àsina pren la part de Quirísof.

Xenofont, havent fet fer l'ofrena d'Apol·ló, la consagrà en el tresor dels Atenesos a Delfos, i hi escriví el seu nom i el de Pròxen, que havia mort amb Clearc: perquè era seu hoste. La part d'Àrtemis Efèsia, quan partí d'Àsia amb Agesilau camí de Beòcia, la deixà a Megabizes, ministre del Temple d'Àrtemis, convençut que anava a corre perills amb Agesilau; i li encomanà, que si es salvava, la hi tornés: i si hi pereixia, que la consagrés a Àrtemis fent-ne el que cregués més agradable a la dea.

Quan durant el seu desterro Xenofont habitava ja Scil·lunt, bastida pels lacedemonis vora Olimpia, Megabizes ve a Olimpia a veure els jocs i li restitueix el dipòsit. Xenofont l'accepta i compra per a la dea un terreny, segons la indicació mateixa del déu. S'esqueia a travessar aquest terreny el riu Selinus. A Efes, vora el temple d'Àrtemis, hi passa també un riu Selinus. En tots dos s'hi troben peixos i petxines. A la finca de Scil·lunt, hi ha també terrenys de caça i salvatgina de tota mena.

Del diner sagrat, Xenofont n'ha construït també una ara i un temple, i d'ençà d'aleshores sempre ha ofert a la dea un sacrifici amb el delme dels fruits de la seva terra. Tots els habitants de la vila i del veïnat, homes i dones, prenen part a la festa. La dea forneix als convidats farina d'ordi, pa, vi, llaminadures i una porció de les víctimes dels pasturatges sagrats i de la caça. En efecte, en ocasió d'aquesta festa els fills de Xenofont i els de la vila i tothom que volgués, feien una cacera. Caçaven, ja fos en el terreny mateix del santuari, ja en el de Fòloe, senglars, cabirols i cèrvols. Aquest lloc és en el camí que va de Lacedemònia a Olímpia, a vint estadis si fa no fa del temple d'Olímpia consagrat a Zeus. Dins l'enclòs sagrat hi ha boscos i muntanyes plenes d'arbres, bones per criar-hi porcs, cabres, bous i cavalls, de manera que les atzembles dels que vénen a la festa hi van ben regalades. Entorn del temple mateix hi ha plantat un jardí d'arbres fruiters, tot el que hi ha de mengívol en cada estació. El temple s'assembla, en petit, al gran d'Efes: i l'estàtua diria's que és, en xiprer, la d'Efes que és d'or. Vora el temple hi ha una columna amb aquesta inscripció:

AQUEST LLOC ÉS CONSAGRAT A ÀRTEMIS. QUI L'OCUPI I EN FRUEIXI OFEREIXI UN DELME CADA ANY. DEL RESTANT CONSERVI'N EL TEMPLE. SI HOM NO HO FA LA DEA SE'N CUIDARÀ

CAPÍTOL IV

EL PAÍS DELS MOSSINECS

Els que havien arribat per mar a Cerasunt, en parteixen també per mar i els altres van per terra. Quan són a les fronteres dels mossinecs, envien a ells Timesiteu de Trapezunt, cònsol dels mossinecs, per preguntar-los si han de travessar un país amic o enemic. Ells responen que no passaran de cap manera: perquè es fiaven de llur fortalesa.

Llavors Timesiteu conta que els pobles de l'altra banda del país estan en guerra amb aquests. S'acorda d'invitar-los, si volien fer una aliança. Timesiteu hi és enviat, i en torna amb els cabdills. En ser que han arribat, es reuneixen els cabdills mossinecs i els generals grecs; i parla Xenofont, servint d'intèrprete Timesiteu:

-Oh mossinecs, nosaltres volem acabar bons i sans la nostra marxa, cap a Grècia, per terra perquè no tenim vaixells. Ens ho destorben aquests que hem sentit a dir que són enemics vostres. Si voleu, doncs, podeu pendre'ns per aliats i revenjar-vos si mai us han fet cap injúria, i tenir-los sempre més sota la vostra obediència. Si ens rebutgeu, mireu d'on la treuríeu una altra força auxiliar com aquesta nostra.

A això respon el cabdill dels mossinecs, que s'avenen a això i accepten l'aliança.

-Vejam, doncs- continua Xenofont -en què havem d'esmerçar-nos, si esdevenim aliats vostres, i vosaltres què esteu en condicions de fer per ajudar-nos a acabar el nostre camí.

Ells diuen:

-Som prou forts per atacar de revés el territori dels nostres enemics comuns i enviar-vos ací naus i homes que combatran per vosaltres, i us ensenyaran el camí.

Sobre aquestes bases, parteixen, després d'haver donat i rebut penyores de fe. L'endemà, tornen duent tres-centes barques, cadascuna d'un sol tronc d'arbre, i en cadascuna tres homes, dels quals dos desembarquen i es posen en ordre de batalla; el tercer resta. Aquests últims, agafant les barques, se'n tornen. Els altres es formen així: es posen en files, de cent, si fa no fa, corresponent-se les unes a les altres com els rengles dels chors. Tots porten uns escuts de vímet, coberts de cuiro de bou blanc, pelut, que s'assemblen a una fulla d'eura. Amb la dreta empunyen una javalina de sis colzades de llarg, armada, al capdamunt, d'una punta de ferro, i amb una bola al capdamunt de la fusta.

Vesteixen una tuniqueta fins al damunt dels genolls, del gruix d'un cobremantes de lli. Sobre el cap porten cascos de cuiro a la plafagònia, amb un floc de crines al mig, molt a la manera d'una tiara. Porten també destrals de ferro.

Un d'ells havent preludiat, els altres avencen tots cantant, a ritme, passen a través de les files dels grecs, que eren en armes, i marxen tot d'una contra els enemics, cap a la posició que semblava que era de més bon pendre. Era construïda davant la ciutat que ells anomenaven llur metròpoli, i que contenia la més forta ciutadella dels mossinecs. Aquesta ciutadella era causa de la guerra; perquè els qui l'ocupaven eren tinguts per amos de tots els mossinecs. Els aliats dels grecs pretenien que els altres no l'ocupaven dret a llei, sino que essent comú, se n'havien apoderat per tenir ells l'aventatge.

Els segueixen alguns grecs, no pas per orde dels generals, sinó per amor del pillatge. Els enemics els deixen avençar tranquil·lament, però quan són prop de la posició, fan una sortida a la carrera, els posen en fuga, maten un gran nombre de bàrbars, així com alguns dels grecs que els havien acompanyat, i els persegueixen fins que veuen els grecs que arriben en llur ajut. Llavors giren l'esquena i es retiren; tallen els caps dels morts i els ensenyen als grecs i a llurs propis enemics, dansant i cantant un aire d'ells.

Els grecs s'afligiren d'haver fet envalentir els enemics, i d'haver vist fugir amb els bàrbars els grecs que havien sortit, tot i que eren uns quants; la qual cosa no s'havia esdevingut en tota l'expedició.

Xenofont convoca els grecs, i els parla així:

-Soldats, no us descoratgeu pel que ha passat. Sapigueu que el bé no és pas més petit que el dany. D'antuvi, hem constatat que els mossinecs que han de servir-nos de guies són realment els enemics d'aquells, dels quals també nosaltres hem de ser-ho, per força. Després, els grecs que han menyspreat la nostra formació, i que s'han cregut capaços de fer en companyia dels bàrbars, el que havien fet en companyia nostra, n'han pagat la pena: a fi que no tornin més a prescindir de la nostra formació. Cal doncs que us prepareu a mostrar als bàrbars aliats, que valeu més que ells, i als bàrbars enemics, que ara han de lluitar amb uns homes diferents, i que llavors combateren amb gent mal formada.

Així restaren aquell dia les coses. L'endemà fan un sacrifici i les víctimes són favorables. Dinen, es formen en columnes dretes, arrenglerant els bàrbars a l'ala esquerra, en el mateix ordre, i marxen. Els arquers van entre les columnes poc enrera del front dels hoplites, perquè dels enemics n'hi havia de llestos a baixar corrents tirant pedres. Els arquers i els peltastes els rebutgen. Els altres avencen al pas cap a l'indret on la vigília els bàrbars i els que eren amb ells havien estat posats en fuga: perquè els enemics hi eren en batalla. Els bàrbars sostenen l'escomesa dels peltastes i els combaten; però en ser que els hoplites s'acosten, giren l'esquena. Els peltastes els segueixen tot d'una, empaitant-los amunt cap a la ciutat. Els hoplites segueixen en formació. En ser dalt, vora les cases de la metròpoli, els enemics s'hi apleguen tots, i lluiten, ventant les javalines, o bé, com que tenen unes altres piques gruixudes, llargues, que un home portaria amb prou feines, proven de defensar-se amb les mans.

Els grecs, lluny de cedir, els marxen a l'encontre: els bàrbars fugen també d'allí i abandonen tots el lloc. Llur rei habita en una torre de fusta, bastida al cim de la ciutadella: el mantenen tots del comú i li serveixen de guàrdies. Es nega a sortir-ne, així com els de la primera posició presa, i són cremats tots, amb les torres de fusta. Els grecs barregen la plaça. Troben dins les cases estibes de pans de l'any passat, segons diuen els mossinecs. El gra nou era desat encara en garba: espelta la major part. Dins d'àmfores troben talls de delfí salat; i en altres atuells seu de delfí, que els mossinecs feien servir com els grecs l'oli. Dalt de graners hi havia tot de castanyes, grosses, que no tenien cap juntura. Són llur menja habitual: les fan bullir i les enfornen com a pa. Troben vi que, begut pur, sembla agre, a causa de la seva aspresa, però amerat té bona flaire i és dolç.

Els grecs dinen i continuen la marxa endavant, després d'haver remès la plaça als mossinecs aliats d'ells. De totes les altres places que van topar, en les quals hi hagués enemics, les més accessibles foren abandonades, i les altres es rendiren.

I la majoria d'aquestes places vet-aquí el que són. Les ciutats estan entre elles a una distància de vuitanta estadis, les unes més, les altres menys. Fent un crit fort, se senten d'una ciutat a l'altra: tants d'alts i baixos fa el país.

Quan els grecs arriben al territori dels mossinecs, aquests els ensenyen fills de gent rica, ben mantinguts, engreixats amb castanyes bullides, tendres i d'allò més blancs, i quasibé tan alts com grossos, amb les espatlles pintades de colors, i un tatuatge de flors, al pit. Cercaven de tenir comerç als ulls de tothom, amb les meretrius que els grecs duien: perquè així era costum entre ells. Tots són blancs, homes i dones.

Els grecs diuen que, en llur expedició, no han travessat una gent més bàrbara, i els costums de la qual s'allunyin més dels grecs. Perquè estant amb gent, fan allò que els homes farien sols, i estant sols, fan allò que es faria estant amb altres. Dialoguen amb ells mateixos, es posen a riure tots sols, i ballen on s'escauen, com si volguessin fer-s'hi veure.

CAPÍTOL V

ARRIBADA A COTIORA : NEGOCIACIONS

Per travessar aquest país, en part amic, en part enemic, els grecs hi esmercen vuit jornades, i arriben al país dels càlibs. Aquests són pocs, i sotmesos als mossinecs. La major part viuen de l'extracció del ferro.

D'allà, arriben als Tibarens. El país dels tibarens és molt més pla, i llurs places, vora la mar, menys fortes. Els generals desitjaven assaltar-les i que l'exèrcit ne tragués profit: així no acceptaren les penyores d'hostatgia que havien vingut de part dels tibarens; sinó que els donen orde d'esperar fins a tant que hagin tingut consell, i sacrifiquen. Però després d'haver immolat moltes víctimes, a la fi els endevinaires manifesten tots l'opinió que els déus no aproven de cap manera la guerra. Llavors accepten els presents d'hospitalitat; i marxant dos dies com per país amic, arriben a Cotiora, ciutat grega, colònia dels Sinopesos, en territori de tibarens.

Fins allí, l'exèrcit havia anat a peu. La llargària del camí de baixada, des de la batalla prop de Babilònia fins a Cotiora, havia estat de cent vint-i-dues etapes, sis-centes-vint parasangues o divuit mil sis-cents estadis: i la duració del temps, vuit mesos.

A Cotiora romanen quaranta-cinc dies. De primer sacrifiquen als déus; cada nació grega fa les seves processons i celebra jocs gímnics. Van a pendre queviures sigui a Paflagònia, sigui a les places dels cotiorites: vist que no volien subministrar mercat, ni acollir els malalts dintre llurs murs.

En això vénen embaixadors de Sinope, tement per la ciutat dels cotiorites (que depenia d'ells i els pagava tribut) i pel propi territori, el que sentien a dir que era pillat. Vénen, doncs, al campament i diuen per boca d'Hecatònim, tingut per destre en el bell parlar:

-Ens envia, oh soldats, la ciutat de Sinope, per felicitar-vos que, grecs com sóu, hàgiu vençut els bàrbars i també per alegrar-nos amb vosaltres que a través de tants de perills, com hem sentit a dir, feu cap bons i sans en aquesta terra. Creiem just que, essent nosaltres grecs, de vosaltres que sóu també grecs hàgim de rebre'n algun bé, i no cap dany: ja que mai no ens hem portat malament amb vosaltres. Ara, aquests cotiorites, són una colònia nostra, i nosaltres els hem donat aquest país despullant-ne els bàrbars: per la qual cosa ens paguen tribut fix, igual que els cerasuntesos i trapezuntins. De manera que, si els feu algun dany, la ciutat de Sinope creurà patir-lo. Avui hem sentit, que heu entrat a mà armada en aquesta ciutat, allotjant-vos alguns de vosaltres per les cases, i que del territori preneu a la força, sense consentiment, tot allò qus us manca. Això, doncs, no ho trobem just. I si ho feu, ens veurem obligats a recórrer a Corilas (1) i als paflagonis o a quisvulla que podrem fer-nos amic.

A aquests mots, Xenofont s'aixeca i parla en nom dels soldats:

-Nosaltres, oh sinopesos, hem fet cap aquí, contents d'haver pogut salvar la pell i les armes: perquè replegar botí per endur-nos i combatre al mareix temps l'enemic, no era possible. Però ara, que hem arribat a ciutats gregues, a Trapezunt, on ens han fornit mercat, ens hem proveït de queviures comprant-los: i els ciutadans havent honorat l'exèrcit i havent-li ofert presents d'hostatgia, nosaltres els hem pagat amb els mateixos honors; a més a més, si alguns dels bàrbars eren amics d'ells, ens n'havem abstingut: i en canvi, als enemics d'ells, contra els quals ells mateixos ens han conduït, els hem fet tant de mal com hem pogut. Pregunteu-ho a ells, quina mena de gent han ensopegat en nosaltres: perquè n'hi ha aquí de presents que la ciutat, per amistat, ha enviat amb nosaltres com a guies. Però on arribem i no tenim mercat, que sigui en terra bàrbara o grega, no per esperit d'injúria, sinó per necessitat, prenem els queviures. Els carducs, els tàocs i els caldeus, encara que no siguin sotmesos del Rei i siguin molt temibles, ens els hem fet enemics, per la necessitat de pendre els queviures, ja que no ens fornien mercat. En canvi els macrons, tot i que són bàrbars, com que ens suministraven el mercat que podien, els hem considerats com amics, i no els hem pres res per força. Així doncs, si hem arrabassat alguna cosa a aquests cotiorites, que dieu que són vostres, ells se'n tenen la culpa: perquè no se'ns han presentat com amics: ens han tancat les portes, sense acollir-nos dins ni enviar-nos mercat fora; després s'han excusat, dient que llur harmosta en tenia la culpa. Ara, d'això que dius que hem entrat per força a allotjar-nos, nosaltres hem demanat que acollissin els malalts sota cobert; i com que no obrien les portes, hem entrat per on la mateixa plaça ens acollia, sense fer cap altra violència; així els malalts s'allotgen en llurs habitacions, però a les pròpies despeses; i les portes les custodiem a fi que els nostres malalts no depenguin del vostre harmosta, sinó de nosaltres, per transportar-los quan voldrem. Els altres, com veieu, ens allotgem al ras, i en bon ordre, preparats a tornar bé a qui ens farà bé, i a defensar-nos de qui ens farà mal. Ara, d'això què ens amenaçaves, que si us sembla us aliareu amb Corilas i els paflagonis contra nosaltres, doncs bé, nosaltres, si és necessari, farem la guerra contra tots. Contra de més nombrosos que vosaltres ja hem combatut: i quan ens sembli, encara ens farem amic aquell paflagoni. Perquè hem sentit a dir que té desig de la vostra ciutat i de les places marítimes. Ajudant-lo, doncs, en allò que desitja, provarem de fer-nos-en amics.

Després d'aquest discurs es veu clarament que els companys d'embaixada d'Hecatònim li tenen quimera pel que havia dit. Un d'ells, avençant, protesta que no havien vingut a declarar la guerra, sinó a demostrar que són amics.

-Si veniu a la ciutat dels sinopesos, us hi rebrem amb penyores d'hospitalitat. Des d'ara, donarem orde a la gent d'aquí, de donar-vos el que puguin; perquè veiem que és veritat tot això que dieu.

Després d'això, els cotiorites envien presents d'hospitalitat; els generals grecs acullen com a hostes els embaixadors sinopesos, i enraonen molt els uns amb els altres amicalment, informant-se entre altres coses del camí a fer, i de tot allò que als uns i als altres podia convenir.

(1) El sàtrapa de Paflagònia.

CAPÍTOL VI

PROJECTES DE XENOFONT DESBARATATS

Tal va ser la fi d'aquell dia. L'endemà, els generals convoquen els soldats, i són de parer de deliberar sobre el camí a fer, prenent consell dels sinopesos. Ja que, si calia anar per terra, els sinopesos semblaven útils, coneixedors com eren de la Paflagònia; i si per mar, calia així mateix acudir als de Sinope; perquè eren els únics que semblaven en condicions de subministrar vaixells suficients a l'exèrcit. Havent cridat, doncs, els embaixadors, deliberen amb ells, i els demanen que, essent grecs, el primer favor a rebre de grecs era aquest, que els fossin benèvols i que els donessin millor consell.

Hecatònim s'aixeca, i de primer antuvi es justifica de tot allò que havia dit, de fer-se amics amb el Paflagoni: no havia volgut dir que haguessin de fer la guerra als grecs, sinó que, podent fer amistat amb els bàrbars, preferien els grecs. Després, com que li demanen consell, invoca els déus i parla així:

-¡Si us dono el consell que judico el millor, puguin sobrevenir-me tota mena de béns! ¡Si no, tot el contrari! Aquest consell, és dels que en diuen sagrats, i jo per tal el tinc; per això, si es que us hi he aconsellat bé, molts seran els qui em lloaran; si malament, molts sereu els qui em maleireu. Jo sé que tindrem molta més feina si us feu transportar per mar: perquè ens caldrà subministrar-vos navilis: i si partiu per terra, us caldrà a vosaltres combatre. Diré, amb tot, el que sé: com a pràctic que sóc del país dels paflagonis i de llur potència. El país té les dues natures: planes bellíssimes i serres molt altes. I de primer, jo sé per on és necessari ficar-s'hi; perquè no és possible, sinó per un indret on a banda i banda del camí s'aixequen dos corns de muntanya. Per a dominar-los, basten uns quants homes que se n'apoderin: però un cop ocupats, tots els homes del món no passarien. Jo us els ensenyaré, si voleu enviar algú amb mi. Més enllà, jo sé que hi ha planes, i una cavalleria que els bàrbars mateixos consideren millor que tota la cavalleria del Rei. Ara aquesta gent no ha acudit a la crida del Rei: el seu cap és massa orgullós. Però suposem que pogueu ocupar les muntanyes, d'esmunyedís o per un cop de mà, i que en el pla pogueu vèncer combatent aquesta cavalleria, sostinguda per una infanteria que farà més de cent-vint-mil homes: arribareu encara als rius; de primer el Termodont, ample de tres pletres; el qual jo crec difícil de travessar, sobretot havent-hi molts d'enemics en front, i molts darrera que us seguiran. El segon riu és l'Iris, també de tres pletres; i el tercer l'Halis, que no té pas menys de dos estadis, el qual no podeu travessar sense barques: però de barques, qui haurà que us en procuri? Igualment el Parteni, al qual arribareu, si travesseu l'Halis. Jo considero, doncs, que el viatge per terra ha d'ésser-vos no difícil, sinó impossible. Però si aneu embarcats, d'aquí fins a Sinope costegeu, i de Sinope a Heraclea: i llavors, d'Heraclea, ni per terra ni per mar no trobeu destorb: perquè a Heraclea hi ha molts de bastiments.

Quan hagué acabat de parlar, els uns sospiten que havia parlat per amistat envers Corilas, de qui era també cònsol: altres perquè esperava una recompensa per aquest consell. Alguns, en fi, sospiten que havia parlat d'aquesta manera de por que anant per terra no malmenin el territori dels sinopesos. Els grecs, no-res menys, voten de fer el trajecte per mar. Després d'això Xenofont diu:

-Sinopesos, els nostres homes han triat la ruta que vosaltres aconselleu. Però la cosa està així: si ha d'haver-hi prou naus perquè no hàgim de deixar un sol home dels nostres aquí, ens embarcarem: però si els uns hem de romandre i els altres hem d'embarcar-nos, no pujarem en nau. Ja que sabem bé, que pertot on serem més forts, podrem també salvar les persones i haver queviures: però si enlloc som atrapats més febles que els enemics, és evident que serem tractats com esclaus.

Sentida aquesta resposta, els embaixadors preguen d'enviar algú a
Sinope. Els grecs envien Cal·limac d'Arcàdia, Aristó d'Atenes i
Sàmolas aqueu: els quals parteixen tot d'una.

Mentrestant Xenofont, veient aquell gran nombre d'hoplites grecs, veient aquell gran nombre de peltastes, d'arquers, de foners i de gimnetes, capacitats per un llarg exercici, que hi havia a les vores del Pontus, on amb poca despesa no s'haurien pogut reunir mai tantes forces, pensà que seria bell d'afegir territori i potència a Grècia, fundant-hi una colònia; i li semblava que esdevindria considerable, tenint en compte el nombre de les tropes, i dels pobles que habiten entorn d'aquella mar. Amb aquesta intenció, ofereix un sacrifici abans de dir-ne res a cap soldat, i crida vora seu Silanos d'Ambràcia, que havia estat endevinaire de Cirus.

Però Silanos, tement de veure realitzat el projecte, i que l'exèrcit s'establís en aquell país, llença pel campament el rumor que Xenofont volia establir-hi les tropes i fundar una colònia i fer-se un nom i un poder. Aquest Silanos, per la seva banda volia arribar com més aviat millor a Grècia: perquè els tres mil dàrics que havia rebut de Cirus, llavors que després d'un sacrifici li havia predit la veritat deu dies per endavant, els havia salvat prou bé. Els soldats, en sentir aquest projecte, alguns creien que el millor era d'establir-se, però la majoria no. Timasió de Dardània i Tòrax de Beòcia diuen a uns mercaders d'Heraclea i de Sinope vinguts al campament, que, si no pagaven la soldada a l'exèrcit per a procurar-se queviures durant la travessia, hi havia perill que totes aquelles tropes romanguessin vora el Pontus.

-Perquè Xenofont és d'aquest parer; i ens encarrega, tot d'una que hauran arribat els navilis, de dir de cop i volta a l'exèrcit: «Soldats, ens veiem ara com ara en dificultats per tenir queviures durant la travessia, i per guanyar alguna cosa de profit per als vostres quan torneu a la pàtria; però si voleu ocupar algun dels països colonitzats al voltant de l'Euxí, trieu el que us abelleixi; llavors, qui vulgui, tornarà a la seva pàtria, i qui vulgui, romandrà aquí: teniu vaixells a mà, per deixar-vos caure d'improvís on volgueu.»

Els mercaders, en sentir aquest disçurs, l'anuncien a les ciutats. Timasió de Dardània envia amb ells Eurímac de Dardània i Tòrax de Beòcia, perquè diguessin el mateix. Els sinopesos i els heracleotes, en sentir-ho, envien a Timasió i li recomanen de posar-se davant del negoci, i de pendre els diners que creguessin perquè l'exèrcit es fes a la mar. Aquest, satisfet de la proposta, estant el soldats en col·lotge els parla així:

-No cal pas, companys, que ens enderiem a romandre, ni que preferim cap altre país a la nostra Grècia. Sento dir d'alguns, que sacrifiquen amb aquesta intenció sense dir-nos-en res. Jo us prometo, si us embarqueu, per lluna nova, de pagar-vos a cadascú un talent cizinès (1) per mes, i us duré a la Tròada, d'on jo sóc exilat: la meva ciutat serà per vosaltres: perquè m'hi rebran de bon cor. Jo mateix us conduiré en un lloc, d'on replegareu molt de botí. Perquè sóc pràctic de l'Eòlida i de la Frígia i de la Tròada i de tota la satrapia de Farnabazes: les unes, perquè en sóc, l'altra, perquè hi he fet la guerra amb Clearc i Dercílides.

S'aixeca tot d'una Tòrax de Beòcia que sempre havia disputat a Xenofont el comandament. Diu que a la sortida del Pontus trobarien el Quersonès, contrada bella i fèrtil, on, qui volgués, podria establir-se, i qui no volgués, tornar cap a la pàtria. Que era ridícol, quan a Grècia hi havia un territori gran i abundós, d'anar-ne a cercar per terres de bàrbars.

-Fins que hi sereu- diu -jo, també, com Timasió, us prometo la paga.

I deia això sabent el que els heracleotes i els sinopesos havien promès a Timasió si els grecs s'embarcaven.

Xenofont, en tant, callava. Però Filesi i Licó, tots dos aqueus, s'aixequen i diuen que és estrany que en privat Xenofont sol·liciti a romandre i fins ofereixi sacrificis sense comunicar-ho a l'exèrcit, i en públic no en digui un mot. De manera que Xenofont es veu obligat a aixecar-se i a parlar així:

-Jo, soldats, com veieu, ofereixo tants de sacrificis com puc, per vosaltres i per mi, a fi que les meves paraules, els meus pensaments i les meves accions s'escaiguin a ser les més belles i les més bones per a vosaltres, tant com per a mi. Suara, doncs, jo sacrificava per saber si valia més començar a parlar-vos jo d'aquest projecte i treballar per realitzar-lo, o bé no tocar absolutament la qüestió. Silanos, l'endevinaire, m'ha respost, punt essencial, que les víctimes eren favorables: i sabia que jo no soc pas inexpert, perque sempre assisteixo als sacrificis. Però ha afegit, que en aquelles entranyes es revelava no sé quin engany o insídia contra mi: i naturalment ho encertava, perquè ell mateix tramava de calumniar-me davant vostre. Ell és, en efecte, qui ha llançat el rumor que jo meditava d'executar aquests projectes sense el vostre consentiment. Jo, per la meva banda, veient-vos en un mal pas, examinava de quina manera seria possible que, apoderant-nos d'una ciutat, qui volgués, s'embarqués tot d'una; i qui no volgués, esperés solament a haver guanyat alguna cosa per fer bé als seus. Però, com que veig que els heracleotes i els sinopesos us envien les naus per embarcar-vos, i que hi ha homes que us prometen una paga des de la nova lluna, em sembla una ventura que poguem arribar bons i sans allí on volem i rebre encara les despeses d'un bon viatge. Desisteixo, doncs, d'aquest pensament, i a tots els que han vingut a trobar-me dient que calia realitzar-lo, jo els dic que desisteixin igualment. Per què aquesta és la meva opinió: essent molts com ara, crec que sou respectats i teniu queviures: ja que és una seqüència de la victòria, d'ensenyorir-se dels béns dels vençuts; però si us separeu, si la força s'esmicola, no podreu ni pendre la vostra subsistència, ni retirar-vos al vostre grat. Opino, doncs, com vosaltres, que cal partir cap a Grècia; i si a algú se l'atrapava desertant abans que tot l'exèrcit estigués en seguretat, se'l condemni com a traïdor. I a qui li sembli com a mi- diu -que aixequi la mà.

L'aixequen tots; però Silanos es posa a cridar, i s'esforça a dir que era just que partís qui volgués. Els soldats, però, no ho comporten, ans l'amenacen que si mai l'atrapen desertant, en pagarà la pena.

Llavors els heracleotes, sabent que era decidit d'embarcar-se, i que Xenofont mateix ho havia fet votar, envien les naus; però quant als diners que havien promès a Timasió i a Tòrax, queden en mentida. Així, aquests que havien promès aquesta soldada, es torben tots i agafen por de l'exèrcit. Prenen amb ells els altres generals, als quals havien comunicat els primers passos fets (i que eren tots, llevat de Neó d'Asinea, lloctinent de Quirísof -el qual encar era absent-), i vénen a trobar Xenofont. Diuen que se'n penedeixen, i que els sembla que el millor és de navegar cap al Fasis, ja que hi ha bastiments, i ocupar el territori dels fasians: un nét d'Eetes s'esqueia llavors, a ser-ne rei.

Xenofont respon, que no diria res d'aquestes coses a l'exèrcit.

-Però vosaltres- afegeix -reuniu-lo, i digueu-les-hi, si voleu.

Llavors Timasió de Dardània expressa el parer de no convocar-lo, sinó que cadascú de primer provi de persuadir els seus capitans; i separant-se, ho fan així.

(1) Equivalent a 28 dracmes àtiques, o sigui uns 25 fr.