(L’Agustí se queda tot extranyat. Se treu un llibre d’una butxaca del gec i se posa a llegir-lo. Desprès d’un llarc silenci, compareix l’Engracieta, una mica mudada. Al veure a l’Agustí, llegint, va poc a poc de puntetes, i li tapa’ls ulls am les mans.)
ENGRACiETA (estrafent la veu)
Ah!
AGUSTÍ (rient)
Quin espant!
ENGRACIETA
Qui sóc?
AGUSTÍ
Oh! Espera.
ENGRACIETA
(fent la veu més fosca que de primer)
Qui sóc? Digues: qui sóc?
AGUSTÍ
Qui ets? Qui ets?
ENGRACIETA
Te dónes?
AGUSTÍ
No.
ENGRACIETA
Qui soc?.
AGUSTÍ (fent una rialleta)
Ja’t dic jo de xicota!..
ENGRACIETA
Te dones?
AGUSTÍ
Però que no saps, tonta, que’ls meus ulls ja les coneixen les teves mans? Engracieta…Vaja, prou, Engracieta.
ENGRACIETA
(retirant les mans, posant-se a riure i fent la veu natural)
Que sóc beneitona, oi?
AGUSTÍ
Aixís m’agrades, que’t coneguis.
ENGRACIETA (donant-li un cop)
Vés! Te menjaria a petons!
AGUSTÍ
Apa, si t’atreveixes!
ENGRACIETA
El ganassa! Encara ho pendria!
AGUSTÍ (am somriure trist)
Per què no?
ENGRACIETA
L’aviciat! (Curt silenci i cambi de to.) Que estàs de mal humor?
AGUSTÍ
Una mica.
ENGRACIETA
Per què?
AGUSTÍ
No fa gaire que he presenciat un quadro molt desconsolador.
ENGRACIETA (amb ansietat)
Una desgracia?
AGUSTÍ
He vist la viuda d’en Ramon… Saps aquell pobre xicot que dies endarrera va morir tisic?
ENGRACIETA
Sí.
AGUSTÍ
Doncs l’he vista aprop de la fàbrica, am tres fills, vestidets de dol com ella… Justament avui li hem fet una capta.
ENGRACIETA
Pobra noia! Tant desgraciada, a la flor de la joventut!
AGUSTÍ
Gregues que m’ha enternit. M’ha fet pensar més! M’he recordat molt de tu!
ENGRACIETA (somrient agraïda)
De debò?
AGUSTÍ
No’m sé esvair aquest pensament! (Curt silenci i cambi de to.) Me fa una por casar-me!
ENGRACIETA (molt sorpresa)
Què dius!
AGUSTÍ (en veu baixa i grave)
Com més m’hi vaig acostant, més m’espanto.
ENGRACIETA
Que no m’estimes, pot-ser?
AGUSTÍ
Sí, que t’estimo!
ENGRACIETA
I doncs?
AGUSTÍ
Si un cop casats jo’m moria, i et deixés, com en Ramon a la seva dòna, am tres fills ?
ENGRACIETA
No hi pensem en aquestes tragèdies.
AGUSTÍ
S’hi ha de pensar.
ENGRACIETA
Si tot-hom reflexionés…
AGUSTÍ
Sí, sí; no reflexionis…
ENGRACIETA
Morir tu!… No, no! Val més que de primer me toqui a mi!
AGUSTÍ
Pobres criatures! Me sembla que encara les veig, amb aquells ullets plens de tendresa i d’ignocencia!
ENGRACIETA
Que devien ser bufones!
AGUSTÍ
Pobretes!
ENGRACIETA
Que ha de ser trist no tenir pare!
AGUSTÍ
No sé què hi venim a fer, els pobres, en aquest món!
ENGRACIETA
Vaja, prou… Distreu-te’n, Agustí. Aixeca’l cap i mira-m. Agustí!… Que no’m sents? Mira-m, home! No vui que ho estiguis, de mal humor! (Tocant-li la cara.) Vaja, alegra-t, cor meu, alegra-t!
AGUSTÍ (mirant-la embadalit)
Que ets bona!
ENGRACIETA (escarnint-lo)
Que ets bona! Am quin sentiment ho dius! (Rient.) Sembla que ploris.
AGUSTÍ (aixecant-se)
Tu plores.
ENGRACIETA
Jo? No…
AGUSTÍ (agafant-li’l cap)
Quines dugués llàgrimes te cauen!…
ENGRACIETA
Són d’alegria.
AGUSTÍ
Que no.
ENGRACIETA
(dolçament abaixant els ulls)
Són d’amor.
AGUSTÍ (abraçant-la)
Que ets maca avui!
ENGRACIETA
Avui no més?
AGUSTÍ
Sempre t’hi trobo; però en aquest moment te veig més hermosa que mai, amb aquest agre-dolç d’alegria i de tristesa en els teus ulls.
ENGRACIETA
Encara hi penses en aquelles criatures?
AGUSTÍ
Sí, que lli penso.
ENGRACIETA
(rient, no gosant-ho dir)
Que t’agradaria ser pare?
AGUSTÍ (am convicció)
Molt!
ENGRACIETA (am tendresa)
Te’ls estimaries força’ls nostres fills?
AGUSTÍ
Am tota l’ànima!
ENGRACIETA (rient)
Més que a mi?
AGUSTÍ (somrient)
Quina pregunta!
ENGRACIETA (seriosa)
I si, per desgracia, no’n tinguessim?
AGUSTÍ
Me sabria molt greu! Me semblaria que tu ets un roser sense flors!
ENGRACIETA (am dolor)
Que m’avorriries, doncs?
AGUSTÍ
No! Per què? Que seria culpa teva?
ENGRACIETA
No… Però sí que’n tindrem, de fills.
AGUSTÍ
Es clar que’n tindrem!
ENGRACIETA (joiosament)
Que serem feliços, allavores, amb ells!
AGUSTÍ
Més que ara! Molt més que ara!
ENGRACIETA (entusiasmant-se)
Com treballarem pera que no’ls falti mai res!
AGUSTÍ
Primer que’ns falti tot a nosaltres!
ENGRACIETA (encisada)
Agustí!
AGUSTÍ (en veu baixa)
Que t’estimo!
ENGRACIETA (en veu baixa)
Agustí!
AGUSTÍ
Estimada meva!
(La besa apassionat, tot amanyagant-li’ls cabells. Ella queda com desmaiada, en els seus braços. Després d’un llarc silenci, se sent la veu d’en Joan.)
JOAN (desde dins)
Nois!
ENGRACIETA
(desprenent-se dels braços de V Agustí)
Ai ! El pare! (L’Agustí va dissimuladament a asseure-s aprop del braser.) Veus? Tota m’has despentinada.
(Compareix en Joan per la primera porta de l’esquerra.)
ESCENA XVÍII
JOAN
Agustí! Engracieta!
ENGRACIETA
Què mana?
JOAN
Apa, apa, veniu a sopar.
(Compareix l’Ursula.)
URSULA
Vaja, a la taula.
JOAN
Anem, anem.
(Se sent la campaneta.)
ENGRACIETA
Ja venim. Sentiu? Truquen.
URSULA
Bo!
(Se’n va a obrir.)
ESCENA XIX
JOAN (després d’un curt silenci)
Que us en deveu haver dit de coses boniques!
ENGRACIETA
Podeu comptar!
JOAN
Vaja, no vui saber-les, no.
AGUSTÍ
Nosaltres sí, Joan, que…
JOAN
Apa, apa, anem cap al menjador.
(Per la primera porta de l’esquerra compareixen la Susagna i en Xalet acompanyats de l’Ursula. La Susagna ve plorant.)
ESCENA XX
URSULA
(a la Susagna, dissimuladament)
Vaja, dòna, no ploris.
XALET
Noi.
AGUSTÍ
Que hi ha de nou, pare?
XALET
Res: te porto la clau de l’escaleta.
AGUSTÍ
I això? Per què?
XALET
Veuràs: avui pot-ser plegaré una mica tard.
AGUSTÍ (somrient)
Ont aneu?
XALET
Ja pots pensar-t’ho… (no gosant-ho dir) a l’Academia.
AGUSTÍ
(fent una rialleta sense malícia)
A jugar?
XALET
Que vols fer-hi!…
AGUSTÍ
Aneu, aneu.
XALET
Si no fos pel compromís, ni tampoc hi aniria; però aquesta tarda he deixat enlaire una partida de truc, i seria fer un mal paper que ara no hi comparegués. No trobes?
AGUSTÍ
Sí, home, sí!
XALET
Res: qüestió de companyerisme.
URSULA
Que ja heu sopat. Xalet?
XALET
Si: tot just me’n deixo.
JOAN
Bon profit.
XALET
Gràcies. I vosaltres, que ja ho heu fet
JOAN
No. Ara hi anem.
XALET (anant-se’n)
Doncs, sent aixis, que aprofiti.
ENGRACIETA
Igualment.
XALET
Ho tens entès, noi?
AGUSTÍ
Sí.
XALET (am sol·licitut)
Ah! Ja t’han entregat aquella carta?
AGUSTÍ
Ja l’he llegida i tot.
XALET
Entesos. Vaja, bona nit tot-hom.
URSULA
Bona nit i bona hora.
JOAN
Endavant.
URSULA
Vés a tancar, Engracieta.
(L’Agustí i l¡Engracieta segueixen an en Xalet.)
AGUSTÍ
Tu: que no li dius res al teu sogre?
ENGRACIETA (rient)
Encara no me n’es.
XALET
Ben dit, noia!
(Desapareixen tots tres per la primera porta de l’esquerra.)
ESCENA XXI
SUSAGNA (posant-se a plorar)
Déu meu, Déu meu, i que sóc desgraciada! Infeliços de nosaltres!
URSULA
No ploris, dòna, no ploris!
SUSAGNA
Pobre Valeri! Com ens ho farem tant vells, tots sols, sense ningú que’ns ampari!
JOAN
Vaja, no ploris. No’t desesperis, Susagna! També m’han despatxat a mi!
SUSAGNA
Vosaltres tindreu qui us ajudi. (Mirant enlaire.) Senyor! Què us hem fet pera deixar-nos a la misèria!
(Se sent riure a l’Engracieta.)
URSULA
Calla, calla, que ve la noia!
JOAN
Vaja, Susagna!
(L’Engracieta treu el cap i se n’entorna.)
ENGRACIETA
Apa, que no veniu?
JOAN
Sí, filla, sí!
(Torna a sentir-se riure a l’Engracieta.)
URSULA
Deixa-m’hi anar!
(Desapareix per la primera porta de l’esquerra.)
ESCENA ULTIMA
SUSAGNA (am grau prec)
Joan: vés a dalt a aconsolar an en Valeri!
JOAN
Ja hi vaig desseguida.
SUSAGNA
Vés, que jo no’l puc treure de casa.
JOAN
Espera-t una mica aquí. Deixa-m sopar en quatre esgarrapades i pujo a trobar-lo.
SUSAGNA
Sí, vés-hi!
JOAN (duent-la cap al braser)
Apa, no’t moguis. Seu, dòna, seu a la vora del braser. I anima-t força, que ja torno. Ho sents?
SUSAGNA (asseient-se)
Vosaltres rai!
JOAN
No’t moguis, eh?
ENGRACIETA (desde dins, cridant)
Pare!
(Se sent soroll de plats i culleres.)
JOAN
Ja vinc. No’t moguis, Susagna; no’t moguis.
(Desapareix per la primera por la de l’esquerra. Se senten les riallades que fan l’Eugracieta i V Agustinet.)
SUSAGNA
(després d’un llarc silenci, mirant enlaire)
Sols! Tots sols!
(Se posa a plorar, amb el cap enfonsat a la falda.)
Cau el teló pausadament
ACTE SEGON
La mateixa decoració de l’acte anterior. Es l’endemà al matí. Està núvol.
ESCENA I
(Passat un curt silenci compareix l’Ursula, per la primera porta de l’esquerra, amb el braser encès, posant-lo en el forat de la capsa. Mentres remena’l caliu compareix en Xalet per la primera porta de l’esquerra.)
XALET
(desde la porta, en veu baixa)
Ursula!
URSULA
(girant-se, fent-li que calli)
Pst!
XALET
Me’n vaig. Ja tornaré després.
URSULA
Pst! No alceu tant la veu, que aquell dorm.
XALET (entrant de puntetes)
Dic que me’n vaig: no puc esperar-me.
URSULA
Aneu, home, aneu!
XALET
(aturant-se davant de l’arcova)
Pobre Joan! Qui l’hi havia de dir!
URSULA
Però, calleu, si us plau! No veieu que…
XALET (en to haix)
Vès per què l’han hagut de despatxar! No hi ha com els que no fan res pera no estar exposats a quedar-se sense feina.
URSULA (acostant-s’hi)
Apa, sortiu, gansoner!…
XALET
Sí, sí. Ja torno desseguida.
URSULA
Aont aneu ara?
XALET
M’arribo fins a la plaça, a proveir pera dinar.
URSULA
On teniu el cistell?
XALET
No’n gasto: ho poso tot en un mocador gran que duc a la butxaca.
URSULA
Apa, doncs, que es tard.
XALET (anant-se’n)
Salut, Ursula.
URSULA (en veu molt baixa)
Adeussiau. Deixeu la porta ajustada.
XALET
Està bé. Endavant.
(Desapareix per la primera porta de l’esquerra. L’Ursula va a acabar d’obrir els porticons del balcó.)
ESCENA II
URSULA (davant de l’arcova)
Joan! Joan!
JOAN
(desde dins de l’arcova, am veu ensonyada)
Què vols?
URSULA (ben amorosa)
Apa, lleva-t.
JOAN
Ja’m llevo.
URSULA (alçant la ven)
Vaig a fer-te l’esmorzar.
JOAN
Ja’m llevo, dòna!
URSULA
Dic que vaig a fer-te l’esmorzar.
JOAN (malhumorat)
Vés!
(L’Ursula desapareix per la primera porta de l’esquerra.)
ESCENA III
(Se sent en Joan com tus, mentres se lleva i es vesteix. Després d’un llarc silenci torna l’Ursula per la primera porta de l’esquerra.)
URSULA
Ja te’l fa l’Engracieta
JOAN (desde dins)
El què?
URSULA
L’esmorzar, home! Que no’t lleves?
JOAN
(tot vestint-se i tossint de tant en tant)
Sí! Que ets amoïnosa!
URSULA
Ai! Quina tos!
(Curt silenci. L’Ursula va a apomellar les flors dels pitxells de sobre la calaixera.)
JOAN (desde dins de l’arcova)
Ursula!
URSULA (acostant-s’hi)
Què vols ?
JOAN
Que li has dit res a la noia?
URSULA
No. I hauriem de dir-l’hi: val més que ho sàpiga per nosaltres que pels de fora casa.
JOAN
Vès, tu mateixa, doncs.
URSULA
Jo, pobreta de mi?
JOAN
Qui mellor que tu?
URSULA
Ni sabria com posar-m’hi.
JOAN
(també desde dins de l’arcova.)
Què dius?
URSULA (alçant la veu)
Que ni sabria com posar-m’hi.
(Curt silenci. En Joan torna a tossir.)
JOAN
I l’Agustinet?
URSULA
Prou que deu saber-ho. Pots comptar que son pare ja l’hi ha explicat.
JOAN
(sortint en mànegues de camisa, tot posant-se la faixa)
Pot-ser sí.
URSULA (prudentment)
Jo, si fos de tu, els ho diria avui mateix.
JOAN (tot posant-se la faixa)
Es clar… (Curt silenci i cambi de to.) Que fa gaire fred?
URSULA
No ho sé pas. Està núvol. On tens el gec?
JOAN
Allà dins.
(Va a buscar-lo a l’arcova. Curt silenci.)
URSULA (acostant-s’hi)
Però jo, si fos de tu, davant d’ells, no faria l’espantadiç.
JOAN (sortint posant-se’l gec)
Pots anar a fer el valent!
URSULA (amb intenció)
Es que tinc una basarda!…
JOAN
De què?
URSüLA(pausadament)
Me fa una por aquell home!
JOAN
Qui?
URSULA
El pare de l’Agustinet! Me fa una por que no’m tombi’l noi!
JOAN
Cah!
URSULA
No veus que no més procura per la seva conveniència?
JOAN
Vols dir que hi farà la contra, al casament?
URSULA
Si ara ja no sossega! Si per tot ens bescanta! Figura-t si’s posa al cap que tu’t trobes sense feina…
JOAN
Bé; però’l xicot no es com ell.
URSüLA
No s’hi assembla de res. Però pot tant un pare!
JOAN
Què vols que hi faci jo?
URSULA
Me sembla que n’hi hauriem de parlar, a l’Agustinet.
JOAN
De què li hauriem de parlar?
URSULA (no gosant-ho dir)
Del casament, saps? Això sí, am molt compte, que no malpensés…
JOAN
Ara no es prudent que se li digui res.
URSULA
Mira que aquest prometatge ja fa massa temps que dura.
JOAN
Que no ho comprens, dòna, que no ho comprens que ara no es hora de parlar d’aquesta qüestió? Desprès, ¿no té pensat casar-se aviat, el noi? Jo veig que va preparant-se.
URSULA (am molt recel)
Pensa que son pare…
JOAN (posant-se nerviós)
No callaràs més am son pare!
URSULA
I si sortia am la seva, aquell dropo?
JOAN
Vaja, prou: no m’amoïnis, Ursula, no m’amoïnis!
URSULA
Reflexiona que l’Engracieta està cegament enamorada; i si, per mor de lo que avui ens passa, aquest casament s’esbullés…
JOAN (molt nerviós)
Però, què vols? Que vagi a l’Agustinet i l’obligui, tant si li ve bé com no, a que’s casi desseguida? Que no veus que això no fa pera mi?
URSULA
Es que air vespre va dir unes coses més tristes a la noia!
JOAN
Què va dir-li ?
URSULA (pausadament)
Que li feia por el casar-se.
JOAN (sorprès)
Por?
URSULA
Sí.
JOAN
Doncs per què’s prometia?
URSULA(no sabent què respondre)
Oh!…
JOAN
Quines raons dòna?
URSULA
Veuras, que t’ho expliqui ella.
JOAN
Bé estava prou alegre tot sopant!
URSULA
No pas quan va arribar…
JOAN
Pot-ser van ser renyines d’enamorats.
URSULA
No ho sé. Jo, vaja, am franquesa, si fos de tu, avui li parlaria clar.
JOAN
Que aviat ho has dit!…
URSüLA
Voldria saber de quin mal haig de morir.
JOAN (recelós)
Sí que la fariem bona que ara aquest xicot!…
URSULA
Creu-me, Joan, parla-n’hi!
JOAN
Me sembla que s’ho pot pendre malament. Ell es formal: no’ns ha donat mai un que sentir; la noia, tu mateixa ho has dit, l’estima cegament: senyal que se li porta bé. (Pausadament) Per un altre costat, hi ha son pare, que fa de contrapès… Sí, sí, estem en perill! Però jo, ben mirat, no puc obrir boca; no puc parlar-ne, del casament: semblaria que tant tu com jo’ns hi agarrem pera salvar-nos; se podria pensar que volem que ells dos, am les seves suades, ens mantinguin! (Excitant-se.) Es clar que podria pensar-s’ho! I am raó! No, no, no li vui dir res! Que faci la seva voluntat.
URSULA (sospirant)
Ai, Senyor!
(Compareix l’Engracieta per la primera porta de l’esquerra.)
ESCENA IV
ENGRACIETA
Pare: veniu, si us plau, a rentar-vos, que després us donaré l’esmorzar.
JOAN
Ja vinc, filla, ja vinc.
URSULA
Noia: escolta. (L’Engracieta s’acosta.) Vès, explica allò que air vespre va dir-te l’Agustinet.
ENGRACIETA (somrient)
Ja està passat.
URSULA
Diga-ho, dona!
JOAN
Conta-m’ho tot, filla meva.
ENGRACIETA
No va ser res. Que aviat us alarmeu!
JOAN
Bé; però diga-m’ho.
ENGRACIETA (pausadament)
No més va dir que li feia por el casar-se.
JOAN
Per què? No va donar-te cap raó?
ENGRACIETA
Si: va explicar-me que air a la tarda havia vist la viuda d’en Ramon aprop de la fàbrica en que ell treballa…
JOAN
Fins aquí…
ENGRACIETA
Diu que anava am tres criatures, filles seves, com ella vestides de dol. I l’Agustinet va començar a entristir-se, pensant en que si ell, quan siguessim casats, se moria…
JOAN
Té un cor gran, aquest noi!
ENGRACIETA
Es clar que sí!
URSULA (a l’Engracieta)
No acabes de dir-me que se n’havia anat molt trist?
ENGRACIETA
A mi va semblar-m’ho.
JOAN
Fet i fet no serà res. Ja veuràs avui, quan vingui, com tot allò d’air vespre se li haurà esvait del pensament, i…
UBSULA (interrompent-lo)
Jo’m temo que compareixerà de més mal humor encara.
JOAN (molt nerviós)
Vaja, prou! Acabem d’un cop! No vui aquest neguit damunt meu! Escolta, Engracieta, escolta i no’t desconsolis.
ENGRACIETA(sorpresa)
Digueu…
JOAN
(després d’un grau esforç, llagrimejant)
Mira: jo m’he quedat sense feina.
ENGRACIETA (amb esglai)
De debò?
JOAN
M’han despatxat! Però no per mal treballador, ni per haver faltat en res…
ENGRACIETA (posant-se u plorar)
Pobres de nosaltres!
JOAN
No ploris, filla meva! Ton pare no hi estarà en vaga. Treballaré com fins ara, com sempre! Què vol dir que m’hagin despatxat? Un bon filador com jo no ha d’espantar-se mai! Se’n busca en una altra casa, de feina.
URSULA
I tu’n trobaràs desseguida.
JOAN
A mans besades. Encara tinc la vista bona i els dits lleugers pera nuar els caps.
ENGRACIETA
Pobre pare!
JOAN
No’m planyis! No vui que’m planyis!(l’Engracieta segueix plorant.) Bé: per què plores, Engracieta?
URSULA
Noia! No siguis així!
JOAN
Però, per què tens de plorar? Que no’n trobaré enlloc més, de feina?
ENGRACIETA
No, que no’n trobareu!
JOAN
Jo’t dic que sí! Oi, Ursula?
URSULA
Si, Joan!
ENGRACIETA
El cor us enganya.
JOAN
No m’enganya, no! Jo serveixo de sobres pera treballar! No he malgastat la salut, com altres fan, en vicis i en disbauixes. Ho sents? Pensa en tu, no més en tu.
ENGRACIETA
Jo us estimo, i vui afanyar-me pera vos i pera la mare.
JOAN
No! Ja m’afanyaré jo. Primer hi vaig venir jo que tu, al món… i ja sé’l camí.
ENGRACIETA
Vós hauríeu de reposar, que ja heu treballat prou.
JOAN
No podria estar-m’hi, sense fer res! Me moriria de vergonya! No ho sóc, de vell, no! Es la fàbrica lo que m’ha envellit tant depressa! La fàbrica, sents? I a tu també, filla meva, t’ha robat ja la flor de la joventut.
ENGRACIETA
No, no!
JOAN
I què n’he tret d’esquerraçar-me tant! Què te’n veus dels teus esforços i els meus?
ENGRACIETA
Resignem-nos.
JOAN
Nosaltres no tenim un recó, ni una poma pera la set! No hem fet com aquells pobres treballadors que, a costa de la salut i de molts sacrificis, arriben a la vellesa havent estalviat una misèria! No! Nosaltres hem volgut viure treballant. Hi tenim dret!
ENGRACIETA (am gran prec)
Resignem-nos, pare!
JOAN (am molla emoció)
Perdona! Perdona!
ENGRACIETA
No!…
JOAN
Jo tenia de sacrificar-me pera tu.
ENGRACIETA
Massa que us heu sacrificat.
JOAN
De petita que vas al treball, fent-te llevar cada dia primer que’ls aucells.
ENGRACIETA
Si m’agrada molt!
JOAN
Tu ets massa bona.
ENGRACIETA
Jo voldria ser-ho més, doncs.
JOAN
Hauries de queixar-te!
ENGRACIETA
A qui?
JOAN
A nosaltres! A mi i a ta mare!
(L’Ursula’s tapa la cara am les mans.)
ENGRACIETA
Però, per què? Quin dret hi tinc? Per què parleu d’aquesta manera?
JOAN
Perquè’m sobren motius. No’ns-e la mereixem una filla com tu.
(L’Ursula’s posa a plorar.)
ENGRACIETA
M’estimeu massa, pare! L’amor que sentiu per mi us encega i us fa perdre la serenitat. Calmeu-vos; preneu-vos-ho tot am resignació, i visqueu ben tranquil i am repòs, que jo no us abandonaré mai, mai de la vida.
(L’abraça, fent-li petons.)
JOAN (plorant)
Jo no t’he estimat prou!
ENGRACIETA
Que sí. I la mare també. Si jo puc ser molt feliça!
JOAN
No ho seràs gens, per culpa nostra! (Amb ira concentrada.) Per què tenia de posar-te al món?
URSULA (am gran prec)
Joan! No diguis això!
JOAN
La conciencia fa dir-m’ho! (Agafant l’Engracieta pel cap.) Ursula! Mira-ho bé!
ENGRACIETA
No hi penseu tant en mi!
JOAN
Al bo dels jocs i de les il·lusions primeres, jo vaig agafar-te i vaig dur-te am mi al treball!
ENGRACIETA
Si hagués nascut en breçol d’or…
JOAN
(interrompent-la am molta emoció)
I de bon matí, tant a l’istiu com a l’hivern, per més fred que fes, si no’t llevaves amatenta, jo, el teu pare, pot-ser quan més bonics i més purs eren els teus somnis, venia al llit a despertar-te…
ENGRACIETA
(interrompent-lo, riallera)
I, així que’m vèieu desperta, m’omplieu de petons.
JOAN
Però, després, quan anàvem cap a la fàbrica, te feia passar davant meu, i, si pel carrer t’adormies, te donava cops pera desvetllar-te. I, “Alça, camina, gandula!”, te deia, sense veure que t’emmetzinava la vida, total pera res, pera una misèria cada setmana!
ENGRACIETA
Si sempre hem sigut pobres!…
JOAN (interrompent-la energicament)
Ningú, ni un pare, té dret a explotar a un fill!
ENGRACIETA
Jo us estimo am tota l’ànima!
JOAN (amb un esclat de joia)
Sí, alegria meva?
ENGRACIETA
I doncs?
JOAN
I ens perdones?
ENGRACIETA (extranyada)
De què haig de perdonar-vos?
JOAN (molt content)
No la sents, Ursula, no la sents?
ENGRACIETA (abraçant-lo)
Vaja, home!…
JOAN (acariciant-la)
Quina pena pera mi, tant bonica i tant intel·ligenta que ets!
ENGRACiETA (candorosament)
Jo no’n tinc res de lo que dieu!
JOAN
Tant maca, tant maca!
ENGRACIETA
(somrient amb humilitat)
Jo?…
JOAN
I tant bona!
ENGRACIETA
Vaja, anem! Anem, pare, que us donaré l’esmorzar.
JOAN
Estàs contenta?
ENGRACIETA
Si, que ho estic! Força!
JOAN
De debò, formigueta meva?
ENGRACIETA
Si!
JOAN
Doncs, apa, canta aquella cançó d’air.
ENGRACIETA
No la sé tota.
JOAN
Cuita, filla meva!
ENGRACIETA
No me’n recordo.
JOAN
Aquella cançó tant alegradora, de la joventut. (Acariciant-la am tendresa.) Canta-la, Engracieta!
ENGRACIETA (agafant-lo pel braç)
Veniu…
JOAN
(deixant-se portar com una criatura) Canta-la, aquella cançó de la joventut!
ENGRACIETA
Us dic que no me’n recordo.
JOAN
Sí, que te’n recordes. Tant alegradora que es! Tant alegradora!
ENGRACIETA (posant-se a cantar)
“No voldria altra riquesa,
tot i essent pobra com sóc.
que ésser jove, sempre jove,
am salut i bon humor.”
(En Joan, tot taratlejant la cançó i am la cara enriallada, desapareix poc a poc, acompanyat de l’Engracieta, per la primera porta de l’esquerra. L’Ursula plora, mirant-los. Llarc silenci.)