En Pere i altres contes

EN PERE

En Pere, al llevar-se aquell dia, li portava votada al Jaumet: allà on el trobés, l'estossinava. On s'és vist!- anava dient-se, mentre es ficava les calces pausadament. -Amics com érem de petits, companys de tota la vida, fer-me aquesta mala passada! I ella? Oh, ella rai;… prou que me la pagarà, la poca pena!… Ves que jo em posi a cantar… bandarra, desvergonyida!… No seré pas jo qui hi perdi… I es quedava una estona rumiant… Pensava en el passat… amb aquells festeigs al clar de lluna, a l'horta de darrera casa d'ella… en aquells pessics tant dolços com una carícia que li ventava perquè estigues quiet… en les mil fiorituras amb que broda el festeig una que'n sap amb un que hi va de bona fe… i tot s'hi enternia… Per això al tornar a pensar amb el Jaumet, aquella paret mitjera que li havia caigut al damunt al bo del seu embadaliment, en Pere treia foc pels queixals… Fins, tot llescant el pa per fer la suca-mulla, una idea boirosa li creuà pel cap… I si se l'enduia el ganivet?… El Jaume el trobaria bon segur, a la peça del sot… Però de seguida va pensar que un home, encegat, no sap el que fa… i ja es va veure al Jaumet afinant-se i caient tot aplomat… com una cosa buida… va sentir després un silenci… una quietud… i el Jaumet a terra, sense bellugar… I una esgarrifança el va sacsejar fins a les entranyes… Va deixar estar el ganivet, va agafar la magalla… i avall.

Clarejava; a l'obrir la porta del carrer un baf humitós i tebi el va sobtar. El cel d'un to moradenc, llençava una claror trista; i en aquell ambient de calma semblava que tot s'hi esvaís, que totes les remors s'hi fonguessin, apagades… Va ajustar la porta i va rompre a caminar, estossegant… Les cases del poble, mal afilerades, s'esllanguien avall, amb un aire de cansament… de malhumor, com ensomiades… Va travessar la plaça de l'església i va trencar pel carrer de França… al cap-de-vall s'hi veia el pla, tot boirós, i allà baix al lluny de tot, la serra de marina es deixondia com una faixa moradenca, pesadament aclofada en mig de la universal presea…

-Llamp de llamp!…- anava fent tot caminant -perquè després de tot, l'hora de l'aigua passava… amb aquelles cabòries s'havia entretingut… i les mongetes cuidaven a quedar-se en sense regar…

Ja arribava al cap-de-vall del carrer quan sent que el criden:

-I doncs, què va ser el del ball de l'era que diu que?…-

En Pere es va quedar tot sorprès…; no hi havia caigut ell en que tot el poble n'aniria ple!…

-Diu que et va donar tant bell sufoc, la Pepeta…- i canviant de to: -la mossa de casa ho contava a nit, al tornar-ne…-

La mossa!…- va pensar en Pere. -és a dir que les noies en parlen!… És a dir que… llamp de llamp!… ni menys hi havia caigut ell en que al poble hi hagués mosses!…

Hi hagué una estona de silenci. Tots dos anaven caminant: en Pere al davant, la magalla a coll, l'aire resolut; l'altre al darrera, tot encorvat, les cames tortes, trescant per aconseguir-lo. I el poble s'anava allunyant, allunyant darrera seu… El sol havia esclatat inondant la plana d'una polsina daurada, que confonia els últims termes i el dia s'anava obrint ample i serè, en mig d'un silenci que interrompien solament el cant de les cigales i el brand cançoner de la campana tocant a missa primera. De sobte:

-Ah, però jo de tu… el que és el Jaumet no me la duria pas al molí… com hi ha Déu que no me la duria al molí!…-

En Pere no va contestar, anava molt capficat… sols va alçar-se d'espatlles…

Però després, quan es va desempallegar d'aquella romaguera, murmurà de baix en baix, mirant-se'l de reull: És a dir que tu vols que jo li casqui un fart de llenya, al Jaumet!… I que se te'n dóna a tu del Jaumet; ni de mi… ni de tots dos! al tornar a caminar tornà a pensar: és a dir que ell vol que li casqui de valent… i que en té de fer ell… ni de mi, ni del Jaumet!… I com més anava més s'enquimerava de pensar que en les seves coses s'hi fiqués aquell altre Jaumet.

No havia fet una vintena de passes, quan li diuen des de dalt d'un marge:

-No ets home si no li casques un fart de llenya que el doblegui, al
Jaumet!…-

Aquesta vegada en Pere ja va esclatar: es tombà i mirant fit a fit al Ton de la Llúcia, que s'estava a dalt del marge l'esquena vinclada, amb el càvec que acabava de clavar a terra encara a les mans, li va dir amb to solemne:

-El que haig de fer, jo ja ho sé… i ho faré jo el que haig de fer…

-Home, jo t'ho deia… perquè… vaja… si fins les mosses se'n reien a nit…

-Si les mosses reien, era que estaven alegres… i a mi ningú m'ho diu tens de fer això o tens de fer allò… o tens de fer el de més enllà… perquè quan un home és home… ho és… I alanta!-

I deixant a n'en Ton amb un pam de boca badada, sense saber si riure o cremar-se, en Pere va rependre el camí murmurant: -Llamp de llamp!… Potser sí que va de bo que les mosses se'n riuen!… xafarderes, quina més, quina menys!… Oh, i que si jo n'atrapo una que se'n rigui, potser… potser li inflaré les galtes, jo… potser! -I anava dient els salms al revés, quan de sobte:

-Clac!… clac!… clac!… Ja te'n pots buscar una altra, que el que és la Pepeta!… clac!, clac!, clac!… quina cara que feies quan te va plantar pel Jaumet!…

Era la Maria Antònia, que aclojada al rec, arremangada de braços i les mans xipollejant per l'aigua per a collir créixems, se'l mirava de ple a ple rient com una beneita.

-De què rius tu?… (clac!… clac!… clac!…) oh, és que mira que no riguis… (clac!… clac!… clac!…) és que potser amb aquests cinc dits!… (clac!… clac!… clacl…) boja, més que boja! una altra cosa va dir; més valdria que… (clac!… clac!… clac!…)

I mentre en Pere, per no escanyar-la entre les seves mans, s'allunyava ràpidamnt, aquell clac!, clac!, clac! ressonava en tot l'entorn, fresc i clar, mig confós amb el barboteig de l'aigua…

I heu's aquí com en Pere, aquell dia, a l'arribar a la peça, s'hauria barallat amb tot el poble… amb tothom, menys amb el Jaumet… Ja ni se'n recordava del Jaumet!… coi de rialles!… i coi de xafarderes!… i llamp de xafarders!… I com per desfogar la quimera que portava, ventà cop de magalla, va rompre el rec i l'aigua encaixonada, respirant al sentir-se lliure, s'esbandí barbotejant per la peça com un somrís de frescor.

LLAURANT

El primer xiscle d'oreneta, fresc i vibrant com una ratxa de matinada, va entrar a dins de la cort.

Clarejava; a dalt del mur, prop de les vigues hi havia una finestreta, com un ull obert a l'immensitat, per on es filtrava un tel de claror somorta, d'una claror cansada, que s'esbandia en polsina blanquinosa cap al fons. I allà moria, aclarint dèbilment les cantelludes anques dels bous, partides per aquelles cues llargues… llargues… tantost caigudes i immòvils, tantost cargolant-se com cucs enormes, ara sobre una anca, ara sobre l'altra, per a tornar a caure, totes esteses, mandrosament.

El vailet, l'Andreu, ja era dret. Arquejant-se endarrera, els ulls abotegats, la cara reinflada, s'estirava, s'estirava tant com podia, mentre en un badall immens exhalava tota la nyonya de la son a l'esvair-se. I els bous, tombant el cap, se'l miraven amb sos ullassos fondos, tristos, remugant pausadament…

Part de fora es va sentir un espatec d'ales, i el cant vibrant d'un gall es caragolà briosament enlaire… un clocleig d'innombrables tons li va contestar, i gairebé al mateix temps una veu de dona, fresca i clara, va cridar pel pany de la porta:

-Hala, tocassons, que ja es dia!…

L'Andreu s'acabà d'espavilar; cuita-corrents va desfermar els bous, entortolligant-los-hi els ronsals entre les banyes; va treure el parpal que estrebava la porta… I un glop de calma serena, un tros d'immensitat, plena de l'aire de matinada, s'agambolà cap a dins. I com portada per son ambient de calma, l'Andreu va veure al mig d'una era grandiosa la silueta d'una dona jove, molt jove, nua de peus i cames, els braços arremangats, escampant grapats de blat-de-moro entre aixelabrada aviram.

Fou un moment; des de la fosca de la cort, el vailet la va veure a plena llum, tota rossa de celístia, com una d'aquelles visions que creuen a voltes pel cel de l'ànima, a flor de cervell… De seguida l'esborrà la massa enorme d'un bou, passant pel buit de la porta, com una força morta, pesada… irresistible…

-Quina hora és, Maria?- li preguntà a l'eixir, tot allarat…

-Quatre hores han caigut estones ha!…

I les veus es perdien en l'espai immens, com ofegades… Des de la porta de la cort, sols es veia aquella era, llarga… estesa… Després un buit enorme, una immensitat d'aire i cel, sospesos a plom, fins allà baix, al lluny de tot, on blavejaven esbarcenats els cims més alts d'una serra… I del fons d'aquell buit se'n alçava poc a poc una boira espessa, tèbia i humida, que escampava un baf de terra en la solemne quietud de la matinada, sense un alè d'aire, calma i fonda.

-Quina calda!- digué el vailet, mentre els bous bevien a la pica del costat del pou, rabejant-se en la frescor de l'aigua, tot just pouada…

-I la que farà!…- digué ella amb el braç dret estès senyalant al lluny… -I goita quina boirada!…- i d'un bot s'enfilà al mur de l'era. Un petit alè de vent que passà li feu moure les faldilles… Ell, atret pel misteriós encís que entorn s'esbandia aquella figura petita i esprimatxada, tota retallada sobre el fons blau, s'hi anà acostant com embadalit… Els bous bevien a poc a poc.

Allà sota, al fons del sot, la boira restava encalmada com una fumera espessa… Sols de tart en tart s'aclaria en diferents indrets, agambolant-se com si una mà invisible la regirés per dins, i llavors, assota sa blancor un xic agrisada, hi verdejaven les clapes dels sembrats, entre la rojor adamascada dels rostolls humits, estesos al fons d'aquella lletosa blancor, com una immensa taca de sang.

Hi hagué un llarc silenci… tots dos restaven immòbils, com subjectes al vol de sos pensaments, i mentre llurs pits aspiraven a voluptuoses ratxades el baf de terra que pujava del sot, llurs mirades vagaven indecises, perdudes per l'immensitat…

-Goita, el sol!…- murmurà ella al cap d'una estona, de baix en baix, com dient-s'ho a si mateixa…

-El sol!- repetí ell més baix encara i com d'esma… I llurs mirades es fixaren allà baix, totes dugues juntes, aparellades…

Fou una claror més viva, un esclat vibrant, i esqueixant glopades de boira, el sol va reventar en flames.

* * *

Amb un ¡adéu! l'Andreu va pendre comiat… Es posà al cap dels bous i la carreta va arrencar. Un moment ressonà el trontoll de les rodes damunt les lloses de l'era; després, al trencar entre els pallers que vetllaven escampats al costat de la masia, sa remor quedà ofegada en el tou de palla que encatifava la terra.

El camí feia una gran S vorejant la carena; de primer s'endinsava per una fondalada, tornava després al lluny pel davant de la masia i s'allunyava finalment cap a l'esquerra, sempre baixant, fins a arribar al pla. I per allí, cap a la fondalada, la carreta anava baixant, socatrejant d'un cantó a l'altre, grinyolant pausadament. Els bous, encarcarats sota el jou que aguantava la llança de la carreta, brandaven a compàs ses masses ventrudes, les testes acotades, les gropes anguloses i fermes, onejant sobtadament a cada passa. Sobre la carreta, l'arada es bressava d'un cantó a l'altre, al plaer dels sotracs… l'Andreu anava endavant… I el sol batent de llisquentes caldejava la fondalada; en tots els boscos de l'entorn el cant de les cigales s'esllanguia com un immens frisament, i sota les mates de boix que amagaven el marge, llençaven una alenada de fresca, que reanimava al passar.

Essent davant de la masia, l'Andreu instintivament va tombar-s'hi. Des d'allí es veia, enxiquida per la distància, neta i rica en colors, amb son porxo i sos corrals amb ses teulades i teuladetes groguejantes de rovell, amb sa fatxada emblanquinada, tota estarrufada de cara al pla. Sa massa blanquinosa es destacava potentment sobre el verd fosc dels boscos que s'estenien al seu darrera, com ones d'una mar parada, enfilant-se fins al cim, sota el cel d'un blau fort, d'un blau vessant d'alegria. I allà, dreta encara sobre el mur de l'era, les faldilles voleiant a la primera ratxa de la marinada, tota ella amarada de sol, la Maria se'l mirava, petita i esprimatxada, amb ses formes de vailet…

-Coi de mossa!- es digué l'Andreu, parant-se… I aquella silueta tan petita, tan llunyana, semblava que el xuclés… que l'atragués… Coi de mossa!…- tornava a fer, sense saber ben bé el què volia dir-se… i com més se la mirava, més el cor se n'hi anava… Però els bous varen passar, varen passar amb son pas sempre ferm, sempre reposat, anant sempre drets a un fi, aquell fi boirós i impenetrable que covava al fons de llurs nines calmes i fondes, i com endut per llur rebolada l'Andreu donà un pas més i tot es va fondre…

La recolzada del camí va amagar la masia, la fondalada, la mossa, tot aquell món petit però acolorit, i un altre món més gran, però més sec i més aspre es va estendre als seus peus… La plana amb ses clapes de sembrats, amb ses esteses de terra roja, un xic cendrosa sota el sol, se li mostrava tota nua, tota oberta en sa grandiositat. La boira de la matinada s'anava esvaint, arreconant-se als repeus de les muntanyes o enlairant-se cap al cel on quedava formant blancs lleganys, que es destriaven. I arreu per tots aquells camps de rostoll, les unes darrera una parella de bous, les altres darrera un cavall que avançava a pitrades, petites figuretes, més petites i més confoses com més llunyanes, anaven i venien d'un cantó a l'altre, caminant sempre, deixant al seu darrera com rastre del seu pas, una llenqueta de pols que s'alçava, s'enlairava i s'esvaïa en l'intensa blavor del cel.

* * *

El sol ja era alt quan l'Andreu començà a llaurar… el dematí caminava cel amunt, cel amunt, entre panys de blavor assetinada, esflorant el somni de la terra amb son ròssec esplèndit de clarors enlluernadores i xafegors aplomades… I els bous anaven avançant, passa darrera passa, lentament, calmosament… L'arada s'aferrava, la terra semblava que s'endurís. A voltes llurs forces desdeien… l'Andreu els atiava a crits… A voltes un terròs massa dur, els aturava en sec… L'Andreu arborava el garrot, i ells, parpellejant dolorosament sobre ses negres nines, més calmes i més fondes que mai, donaven una embranzida… i el jou grinyolava i l'arada cruixia com si anés a quedar desgavellada, esclafada entre dues forces colossals…

I l'Andreu els seguia, caminant penosament pel doll de roja frescor que brollava da les aletes de la rella, a banda i banda del solc… seguia aspirant la bafarada xardorosa de la terra… el front amarat de suor, sota el sol que estabellava… seguia aferrat a l'arada, com fent una sola peça, amunt i avall del camp… El començar a llaurar, el record de la mossa surava encara pel seu cervell;.. voleiava pels seus ulls, fixos a terra… però el solc no anava prou dret… semblava que la terra el volgués tot per ella… poc a poc el vailet ja gairebé no pensava… I al tombar, a la punta del camp, veia allà lluny del lluny, la serra blavosa, coneixia aquella fondalada i el blancai de la masia ressaltant sobre el verd emboirat dels boscos… tot al lluny, molt lluny… I més ençà la plana inmensa i les siluetes dels llauradors passant i traspassant sempre lentes i pausades, deixant darrera seu aquelles llenques de pols que s'alçaven, s'enlairaven i es fonien la blavor assetinada del cel…

I el dia anava passant ample i serè, com una onada de llum rodolant per sobre el pla… les cigales cantaven desesperadament; en la calima dels horitzons hi vagava una nota fonda i grave com una vibració perduda d'aquell himne de claror i insensiblement un ambient de plenitud s'estenia per tot el pla. I en mig d'ell, indiferent com una força fatal, com una força morta, seguia arrapat a terra, sempre pausat, sempre solemniós, aquell divagament estabornit, aquell anar i venir dels llauradors, aquell fumejar de les llenquetes de pols…

Cap a migdia, un vol d'orenetes creuà de cap a cap del pla, xerricant i perseguint-se… d'una peça llunyana, se'n alçà una parella de cogullades, tot piulant… després quedà un gran silenci… i tot anà morint… els llauradors s'anaren fonent… els uns tornant cap al poble, els altres buscant el redós d'una ombra… Sols en tota l'extensió, l'Andreu seguia llaurant… un solc darrera l'altre, aquella ratlla que havia deixat el primer, dreta i enrampada com una esgarrinxada creuant de cap a cap la faç polsosa del camp, s'aixamplava, s'estenia com una taca d'oli, mentre les masses dels bous, brandant sempre i amb l'Andreu al detràs, s'allunyaven plana enllà, fins a enxiquir-se… fins a emboirar-se en la calima… Tombaven i tornaven sempre brandant… creixent i dibuixant-se… la testa enrampada i ferma, els ulls fondos i tristos, dolçament resignats.

* * *

En caure el migdia, la mossa va arribar… l'Andreu la va veure al lluny, molt lluny, com un blancai confós surant a flor dels camps… aviat la va conèixer; menà els bous a la punta del camp, allí on la carreta solitària alçava sa llança al cel; els hi estengué un tou d'herba seca i mentre ells remugaven, s'assegué a l'ombra que la carreta feia.

Suava a raig fet; la sequedat de la gola l'abrusava… tot ell es sentia capolat…

I la Maria s'anava acostant… Duia una cistella al cap i anava de pressa… de pressa… Les faldilles li espetegaven detràs, i a cada passa ses formes esprimatxades es perfilaven sota els replecs de la roba.

A l'arribar, l'Andreu es sentí envaït en la revolada d'aire que portava… Era quelcom d'ella, aquell aire d'encís que entorn esbandia… Ell es sentí tornar en si… la mirà somrient i sols va dir-li senyalant el tros llaurat amb un moviment de cap:

-Oi que sóc trescat?…

La Maria, deixant senzillament la cistella a terra, sols digué:

-Te'n manca un bell bocí encara!…

I callaren tots dos. El sol queia a plom; en tot l'entorn no es veia una ombra i un fons de tristesa enorme s'esbandia calladament per la immensa soletat.

L'Andreu a l'ombra, rosegant un mos de pa negre i dur, contemplava amb dolça mirada a la mossa, dreta al davant seu, a ple sol… La mossa callava… Ell sentia un benestar!… una sensació dolcíssima, com si aquella dona li passés la mà pels cabells, poc a poc, afalagant-lo, adormint-lo com un nin…

I un xic enllà, els bous, remugant pausadament, els embolcaven de llur mirada fixa i misteriosa, mentre llurs cues, tantost caigudes, es cargolaven ara sobre una anca, ara sobre una altra, per a caure després totes esteses, mandrosament…

LA FLOR DE FAJOL

Cada vegada que hi passava per aquell camp de fajol, tenia de parar-s'hi… Que n'era de blanc!… I com ressaltava en la blavor intensa d'aquelles tardes d'octubre, tèbies i humides, en que tot semblava rentat per una mà cuidadosa! Sota aquell cel d'un blau plomós, en el concert uniforme de colors que les voltava, les flors del fajol, petites, diminutes, semblaven una munió d escarbatons blancs, que planessin a flor de terra, sobre la verdor envellutada de ses pròpies fulles. I ella s'hi encantava!… Un xic més enllà, ja no es distingien fulles ni flors, ja es confonia tot en una tofa molsuda i blanquinosa… I aquella tofa s'estenia lluny… lluny… i tot hi era blanc.

Qui sap quan se la mirava, el que aquella blancor li deia!… Qui sap, mentre parada allà al davant passava estones i estones, les frisanses noves que trasbalsaven son cor de verge!… Qui sap els desigs que en el despertament de sa carn pura, mai tocada, encenia la vista d'aquella flonjor blanca, d'aquelles flors purissimes que -ella ho sabia prou- encara no es toquen, cauen escaldades!…

I quan ja fosquejava, quan solitàriament s'esparpellaven les primeres estrelles, ella se n'anava. Se n'anava per la blavor amoratada de cap-al-tard, muntanya amunt, pels camins deserts cap a casa seva, mirant sempre al fons del sot aquella clapa blanca que boirejava, esbarrellant-se poc a poc, fins a quedar com fumerola blanca, encalmada al fons de la nit.

I heu's aquí que un dia, mentre se'l mirava aquell fajol, son pit començà a agitar-se en descompassades ondulacions… son respir es trencava, mentre sos llavis, vibrants i fins, es colorejaven d'un vermell acarminat i els seus ulls brillaven, brillaven fixos allí, en aquell llençol de puríssima blancor que l'atreia, que la fascinava…

De sobte, com arrencant-se d'aquell encís, mirà a l'entorn, amb ulls esbarriats: tot era sol; al lluny la plana s'adormia, emboirant-se poc a poc; sols de tant en tant una ratxa d'aire, fresca i humitosa, s'hi esbandia de ample a ample, passant calladament. Llavors va escoltar… Res: ni una remor; al cap de bella estona es sentí el cant d'una cugullada mig apagat, allà baix, al lluny de tot…

Ella féu un sospir fondo, molt fondo, passant-se una mà pel front; va tornar a mirar tot l'horitzó… després clavà els ulls al fajol, i llensà un xisclet. Hauria jurat que tota aquella flonjor blanca es reinflava com una ona que avancés cap a ella i s'estremís al morir en una d'aquelles esgarrifances dolcíssimes que la sacsejaven de cap a peus… I tingué por. Llençà un xisclet i va fugir de pressa, de pressa, per la blavor de cap-al-tard, muntanya amunt, sense girar-se en darrera…

Però l'endemà hi va tornar… hi va tornar manyaga, tota freda de mans; clavà els ulls en aquella tofa puríssima i d'esma, sense ni donar-se'n compte, tots els pellingots que la cubrien tombaren marcits als seus peus… Varen caure abatuts com cossos sense ànima, i trepitjant son abatiment, es va alçar viva i triomfant sa nuesa sencera, tota blanca i rosada, en la blancor del fajol.

Llavors, els braços creuats sobre el pit, a ulls clucs, va corre camp endins, va sentir en sa pell les flonjes carícies de les flors i en una frisança deliciosa, obrí els braços i es deixà anar.

Quan se'n va alçar, estava trista, molt trista… Tota ella sofria horriblement… Se'n va anar a un reconet del marge, i allí, asseguda, amb el cap entre els braços, va trencar el plor, plora que plora, mentre al seu entorn les flors del fajol, escaldades, queien arreu, arreu…

VESPRADA

La tarda queia; el xaragall baixava com sempre, rondinant aquella tonada monòtona i cançonera com el parloteig distret d'un pobre boig que no pot dir el que vol dir. I els plàtans que vorejaven el fresc caminal, s'alçaven èrtics, esprimatxats, amb un posat amoïnat, com de qui cavila alguna cosa clara, sense fer cas del barboteig inconscient d'un pobre boig.

A banda i banda, les vessants de les muntanyes s'estarrufaven, eriçades de fullam de tons polsosos, creuades de branques negres, fosques dels fons, molt fosques com dos pans d'ombra enclotant la verdor vaporosa de la fondalada…

I la vesprada era llarga… llarga com l'agonia d'un home fort, sota el cel d'un blau espalmat… I tot callava… Només a vegades les copes dels plàtans que s'alçaven clares, molt clares d'un verd alegre, brandaven suaument d'un cantó a l'altre, i amb la remor de les fulles, semblava que caigués un ruixat de gotes grosses… Després tot tornava a callar… i apuntava el somni…

Però es trencava, perquè de sobte -uéééc! uéééc!- dugues garces es barallaven, allà baix, pel cap-de-vall i tota la fondalada se'n aixordava d'aquells escandalosos, perquè eren massa aspres i massa forts per a aquella hora tant dolça… I aquells xiscles forasters s'allunyaven bosc endins… bosc endins… I un chor de gaigs es posà a gemegar lluny del lluny, boscos enllà…

I la fondalada quedà sola, tota sola… I en la soledat, les copes dels plàtans tornaren a brandar suament d'un cantó a l'altre… Tornaven a brandar sobre el somni que apuntava… i ja feia estones i estones… i com en somnis es sentiren uns passos que s'acostaven…

Però ja era massa fosc… la negror de les vessants s'amparava de la fondalada, el cel s'anava espessint i com més s'espessia, les copes dels plàtans més s'esbarrellaven… apagant-se, apagant-se lentament…

I els passos s'anaven acostant…

I allà pel fons va passar la silueta d'una parella, com una boira blanquinosa destacant-se dolçament en l'acabament de la claror… el braç d'ell descansava en la cintura d'ella… el cap d'ella es vinclava com un lliri marcit, sobre el pit d'ell… caminaven cansadament… Una garsa va xisclar i va fugir, volant d'esma…

I tot quedà callat, emboirant-se, destriant-se en la blavor uniforme que se'n entrava pel món… I en el silenci, el xaragall baixà com sempre, rondinant aquella tonada monòtona i cansonera, com el barboteig inconscient d'un pobre boig… I els plàtans s'alçaren èrtics, com una massa negra entre el parpelleig incessant de l'immens vol d'estrelles…

LA BROTADA

De debò que queia fort aquell sol de primavera. Prou que el sentia en Jan, que amb el càvec a les mans, cop darrera cop, des de les cinc que les hi decantava. Aterrava un marge que separava el seu camp del camp veí, una peça que al casar-se feia poc li havia pervingut com a dot de la seva dona, la Munda de cal Ram. I era dur d'enderrocar aquell condemnat margenot; tant de temps com li havia anat passant pel damunt, l'havia apissonat tant fort que semblava que fos de pedra. Però en Jan, hala, cop de càvec ve, cop de càvec va…

-Mala feina, Janot- li deia l'un tot passant; -i amb aquesta soleiada!…

-Vols dir que l'aterraràs?- li feia l'altre, -de mon record sempre hi ha estat aquest marge aquí!… i amb tanta pedra com hi ha… basto a dir-te que suaràs, Janot!…

Ell s'arronsava d'espatlles i contestava: -Els marges sols serveixen per fer mal: us casquen les llavors al camp i us malmenen la sembra… Que és dur? Ja ho sé que ho és de dur… però tant se val: pot costar més, pot costar menys, però ell caurà… Vull dir jo que hi ha força, hi ha braó!…

I en un esplet de joventut i força, enlairava el càvec, prenia embranzida i l'enfonzava a la roca que s'anava esberlant a bocins.

I tanta com ne tenia de força aleshores… Des de feia un quan temps la vida s'estenia al seu davant, ample i alegre com un cel sense núvols; a l'aterrar el marge es sentia bullir sota els peus aquella terra seva, on de petit, a l'ombra d'aquella figuera que encara hi verdejava, havia vist al seu avi, vell i sec, però fort de mena, ventant d'ací d'allà grapades de llavor, mentre per altra banda el seu pare passava amunt i avall del camp, una mà a l'esteva i a l'altra les regnes, seguint a grans gambades, entre el doll abundós de terra roja que l'arada llençava, el pas atrafegat d'una euga blanca; es recordava de que allí mateix, ja més gran, al recollir les eines, mentre els grills començaven a tritllejar i l'estesa dels camps s'emboirava en la calma de l'hora baixa, havia pensat moltes vegades en el dia de demà, tot sentint a l'altra banda del marge la veu d'ella, de la Munda, que mig burleta mig commosa, li anava dient:

-T'has de casar, Janot, t'has de casar!…

-I amb qui, Mundeta, amb qui!- li va fer ell un dia.

-Amb qui? amb mi!- contestà ella esclafint una rialla, i va fugir corrents.

I es recordava de tota la claror que al fugir es va endur… i de que ell li va corre al darrera… però topà amb aquell marge i ella s'allunyà rient i fent-li ganyots… I si aquell dia ja el va maleir el marge partioner, amb quina força no s'hi havia de rebatre ara que ella era seva i aquell altre camp era seu!… amb quin dalit no l'havia d'esborrar per a que aquelles dugues terres s'ajuntessin, com les seves vides s'havien ajuntat!…

Cop de càvec ve, cop de càvec va!… i quan romput, regalimant-li la suor per sobre les parpelles, deixava l'eina per revenir-se un moment, d'allà baix, del sot de la riera, li venia com una ratxa fresca per a reanimar-lo, el pim-pam esmortuït d'un picador, entre el ressò de una cançó llunyana. I en aquell pim-pam, i en aquella cançó, ell la sentia a n'ella, la sentia a l'ombra del sot, les mans plenes de brumera, esbandint al xipolleig de l'aigua corrent les gotes de suor que l'amaraven.

I amb quina braó no hi tornava llavores en Jan… amb quina fe no feia ressonar al compàs dels cops del picador, tan flonjos, els cops del càvec, tant aspres… I el dia anava passant i el marge s'anava fonent… De sobte en Jan va llençar l'eina i es va quedar parat: el marge ja no hi era… I quin bé de Déu de terra estesa tenia al seu davant!… quant de camp per corre!… Va semblar que els esperits se li obrien de bat a bat… I començà a cridar, de cara a la riera:

-Munda!… oh, Munda!…

Al fondre's la seva veu, els cops de picador seguien allà baix… En Jan s'allunyà unes quantes passes, tornà a fer tornaveu i tornà a cridar:

-Munda!… oh, Munda!…

I d'entre el negrall dels arbres de la riera en va sortir un puntet blanc:

-Munda, vina ací… ací!…- tornà a cridar movent els braços.

I ella arrencà a corre rostolls a través cap a n'ell.

I va anar creixent a mida que acostava, dibuixant una silueta blanca i fresca, volant a flor del roig esmortuït dels camps.

-Que t'hats fet mal?- cridà amb veu pantejant des del lluny.

-No… ca!… goita!

Ella va parar de corre… ja no podia més; tambalejant va arribar a ell, i s'apoià a la seva espatlla.

-Goita- tornà a dir en Jan, portant-la cap al camp.

I fou una explossió d'alegria, al gran aire i a ple sol… l'emoció els ennuegava, sos ulls lliscaven per aquella terra i fugien al lluny… la vida se'ls anava aixamplant al davant seu… i en Jan tot era dir amb veu fonda, com si parlés de dins:

-Goita quin bé de Déu!… i tot és nostre!… i la terra… i l'aire… i tot el que hi ha!…

I ella:

-Oi que és alegre?

I ell tornava:

-Oi, que és gran?…

I vinga treballar… l'endemà, mentre al lluny es sentien més vius que mai els cops de picador de la Munda, en Jan ja el llaurava aquell camp, amunt i avall, amunt i avall, darrera una euga roja, com son pare quan ell era petit darrera l'euga blanca. L'endemà passat ja el sembrava… grapats de llavor ací, grapats de llavor allà, com en altres temps son avi… i un cop la llavor ben acotxada sota aquell llensol roig rebregat, en Jan va descansar.

Tant se valia… la terra quedava sola… la terra anava fent el seu fet.

De primer fou una clapeta de verdor incerta, allà a la punta del camp; passant-hi per la vora, es veien uns brinets prims, gronxant-se al pas de l'aire… i semblava estrany que allò tant feble, tant vincladís, hagués tingut prou força per a somoure aquells pans de terra aspres i durs, per a foradar-los-hi les entranyes, fins a treure a la claror aquells brinets humils, que el pes d'una formiga hauria fet brandar. I vingueren dies de pluja, dies tristos en que el cel restava entelat, en que els ruixats passaven pel pla l'un darrera de l'altre, agombalant-se entre les ratxades del vent, deixant arreu un to encartronat, entre xipolls i fangueigs… I el pla era sol, sempre sol, ni un ànima s'arriscava a traspassar-lo… Mes tant se val, en mig de la soledat, la terra va fer el seu fet, i al riure un sol de festa enmig d'un cel més blau que mai, de tota aquella extensió se'n van alçar les mates del blat-de-moro, ja altetes d'un pam, lluentes, netes i noves, agitant al bes del vent ses fulles tendres, com braços d'infantons, tot saludant a la Vida.

LA VENTADA

I

Un cop l'home al camp i la petita Agneta vestida, ella la Madrona, passava un dia al Delma, l'altre a la Rectoria, l'altre a câl Ram, a buscar la roba bruta; se'n anava a la bassa del Rec i hala, cop de picador va, cop de picador ve, fins a deixar-la com una patena.

Al seu entorn el sol queia sobre els camps arrencant notes lluentes a les fulles del blat-de-moro, que al passar el ventitjol, es movien suaument, amb flonjos frecs de ruixada. Al detràs s'hi veien, un xic ensotades, les albes que vorejaven la riera, on una munió de pardals cascabellejava sense parar, anant i venint, volant de l'una a l'altra, fugint tots d'un plegat en ràfegues de alegria. La petita Agneta més avallet, descalça i amb les faldilletes arrebossades, s'entretenia buscant créixems pels marges del regarot, contenta de sentir-se fresc pessigolleig de l'aigua, follejant al passar per ses cametes nues.

I en tant la Madrona, agenollada al camí i amb el cos inclinat sobre la bassa, de manera que al començar a rentar, son bust es reflexava sobre el mirall de l'aigua neta, hala, cop de picador va, cop de picador ve.

-Que vagi net, Madrona!…- li deia l'un, passant pel camí.

-Rentant?- li feia l'altre, -feina pesada!…

-Oidà, sort que n'hi hagi!- contestava ella rient, i anava agafant la roba del cove, peça darrera peça; ben mullada la estirava a la banca, prenia el sabó i vinga fregar-la, vinga fregar-la bé… i semblava que la roba es reinflés, tota ella s'omplia d'un formigueig de bombolletes que es fonien i reeixien; i, de sobte, d'en mig d'aquell barbolleig, s'obria una bambolla grossa… plena… on s'enmirallaven un moment el blau del cel, el verd dels arbres… tot petit, més petit que una ungla, -esclatava i es fonia tot. I quan aquella brumera, tota flonja s'estarrufava per les seves mans, lliscava per la banca i es gronxava aprés calmosament sobre el lletós toll de la bassa, la Madrona esbandia la peça i hala, cop de picador ve, cop de picador va.

De tant en tant, l'Agneta, d'allà baix estant, rompia en una explossió de crits:

-Mieu-se, mare, mieu-se, quin un de tan gros?… oi que es groos, mare?…-

I ella es girava i la veia allà baix tota petita, amarada de sol, amb el bras dret estès i a la mà una mota verda.

-Porta'l, filla, porta'l!…- li deia somrient…

I la petita venia, xip, xap, saltironant per l'aigua i li donava el créixem. Ella l'esbandia bé i el posava amb els altres que ja havien collit, de sobre un mocador estès a terra… I l'Agneta saltava de contenta, picant de mans…

-Ma, que n'hi han!… oi que n'hi han, mare?…

-Molts!…-

I se'n tornava, rossa d'aire i d'alegria, regarot avall, llençant esquitxos…

I hi havia una calma en tot l'entorn!… Una tranquilitat fondíssima es desprenia de l'immensitat blava i animada tots els detalls, reposant-hi i acaronant-los, de una carícia enervadora i quieta!… Aquella llenca de pla amb sa verdor movedissa; les renegrides cases del poble, tancant l'horitzó per la banda de baix, totes petites, com aclofades al pes dels anys; el campanar de l'església quadrat i feixuc, alçant-se només d'uns quants pams per sobre les teulades, fins les figures solitàries que de tard en tard transitaven plana amunt o plana avall, tota aquella Naturalesa, tant viva i palpitant com era, tenia un no sé què d'enervador, com un regust de tristesa en mig de la claror enlluernadora del sol que l'amargava. I la Madrona se'l sentia entrar fins al moll dels ossos aquell ensopiment afalagador, aquella tristesa apagada… poc a poc s'anava trobant tota lassa… ses idees es movien peresosament com si volguessin adormir-se… gronxant-se com semblava que s'havia de gronxar aquell aire tebió… i poc a poc també els cops del picador s'adormien,… s'adormien fins a ressonar tots apagats, en mig de la soledat, on les cigales xerricaven… La petita Agneta, cansada de buscar créixems, se'n anava a l'ombra del bosc a tapar nius de formigues…

I el rellotge del poble anava desgranant l'enfilall de les hores; una darrera l'altra se'n anaven desprenent i amb la vibració del metall s'esbombaven pels camps i s'esvaïen.

Vora migdia, la Madrona s'havia d'alçar cada dematí per deixar passar a l'avi Teiu, -un pobre vell abandonat, sense fills i sense casa, que es guanyava la vida a l'estiu portant llenya del bosc, al hivern captant per les masies. Cada dia a aquella hora, tornava el pobre vell encorvat, sota el pes dels anys i de la fusta seca… i tenia quelcom de brutal l'espectacle d'aquell home decrèpit, d'aquella deixalla de la vida, rebatent-se i lluitant encara pel miserable mos de pa.

-I doncs, l'avi… vos sempre amb la llenya!…

-Què hi vols fer, filla! com tu amb la roba!… d'una manera o altre hem d'esperar a la Seca! I passava i s'allunyava, caminet ençà, tot fent tantines…

I era tan fonda la resignació que hi havia en aquelles paraules, que la Madrona, tot mirant-se'l, s'hi entristia… Com si la vista d'aquell home li despertés els sentits, cada dia al passar l'enfonsava en una penombra anguniosa, on triomfava de son ensopiment la visió de la misèria… El dia que la Seca arribés, aquell home es fondria… mai més tornaria a passar i ella seguiria rentant i els camps seguirien alegres com si res hagués succeït… i després li tocaria a n'ella… i els camps seguirien florint… i vagament, sense ni donar-se'n compte, sentia tota la desesperació, tota la impotència de l'home en la obra gran de la Naturalesa -en la obra que allà mateix, davant seu i en ella mateixa, s'anava complint a celobert i a sol batent, sense por ni vacil·lacions, amb la salvatge indepèndencia de lo que és perquè ha de ser.

De sobte una ratxa d'aire fresc, d'un aire nou, li amarava la cara de frescor, fent-li encabritar els cabells folls, dessota del mocador que espategava, i aviat de tota la plana se'n alçava un revifament; la petita Agneta tornava del lluny, cantant i tota alegra; els blats-de-moro alçaven ses fulles tendres, com infants movent els braços… d'entre ells les cogullades se'n alçaven altes… altes i piulant; les orenetes passaven a escamots i dels boscos llunyans en venien els xisclets de les esquerpes garces i els tristos gemecs dels gaigs. Llavors, ratxada darrera ratxada, entre efluvis i frisaments, la marinada fresca i clara s'esbandia per tot el pla. A la segona o tercera ratxa, el campanar tocava l'Oració…

La Madrona aplegava la roba, i amb la petita Agneta al davant com un cabridet fidel se'n tornava cap al poble -la banca sota el bras i el cove al cap, tota airosa i cimbrejant.

II

I els dies s'anaven escorrent amb la mateixa monotonia amb que l'aigua del rec anava avall… Aquell poble amb sos quatre carrers estrets i llargaruts, perduts en mig del pla, amb aquella plaça petita amb una acàcia al mig, morint-se de set, tenia la calma dels horitzons llunyans ficada fins a les escletxes de les pedres… i aquella calma s'entafurava per la fosca de les cases, n'omplia els recons més amagats i reposava en els ulls dels seus habitants, en sos moviments pausats, en sos sentiments i tot, tancats amb clau i forrellat en lo més fondo dels seus cors.

I tota aquella bona gent, naixia, vivia i moria entre aquells murs renegrits, en sense que, pel defora, semblés sisquera que es dongués compte de la Vida… Sols la fam els movia a n'aquells homes de moviments pausats, curts de paraules, però llargs de fets… l'hivern era per ells el fantasma negre… per això només els feia somriure, veure, com allavores, la plana ben atapeïda; quan n'estaven segurs de passar l'hivern amb pans a la post i foc a la llar, tot el poble s'animava, rompia en una explossió d'alegria baladrera, de cops bestials dels uns als altres, de rialles i corredisses, sense to ni so… Després les cares tornaven a allargar-se, els ulls a mirar calmosament… i el poble es tornava a jaure, cansat d'haver estat alegre.

I no obstant, al veure aquell posat de Déu n'hi do que feien aquells homes, tots totxos, tots ensopits, ningú hauria dit els vicis, les envejes, les ambicions que en el seu fons covaven… Sols de tard en tard una espurna que esclatava -l'escàndol d'una noia atrapada en els blats, la venjança que arrasava una horta en una nit,- somovien aquell llac encantat. I llavores per vuit dies ningú parlava de res més; en parlaven les velles a l'eixir de missa matinal; els homes, anant i venint dels camps; les dones, furejant per tot; la quitxalla a costura entre el cant de l'a-b-c; els ganduls a la taverna entre núvols de fum i fortor d'aiguardent…i en parlaven recalcant-s'hi… amb una rialleta freda, que tallava com una fulla de ganivet… Però passaven els dies, el llac es tornava a encalmar i del fet no en quedava més que un record llunyà; un altre, de tants com n'hi havien…

I els homes tornaven a anar del camp al poble i del poble al camp, tots callats, tots ensopits, les dones feinejaven mandrosament, a l'aguait d'una altra passada, el cerraller picava poc a poc a l'enclusa com duent el compàs d'aquella vida adormida, mentre l'espardenyer, cama ací, cama enllà de la banqueta, fent el rotllo de cànem, que havia de ser la sola, rondinava una cançó insulsa, que les fadrines -un aplec de notes clares en la penombra de la botiga,- repetien a chor… I quan venia la tarda, com una invisible onada de blavor que s'estenia pel pla, les dones s'asseien pels portals, les unes fent mitja, sempre a l'aguait, les altres de cara a la paret, el coixí de fer puntes recolçat al caire del portal, i mentre a fora les cigales xerricaven sa cançó sempre igual, a dins del poble se sentia, com un altre cant, el tricoteig dels boixets, al saltar nerviosament d'un cantó a l'altre. Fins les orenetes, aquells llampecs de llibertat, semblava que hi entressin en aquell concert de vida tant natural, perdut en plena Naturalesa, i indiferents, sense cap mena de por, es despenjaven de llurs nius, penjats als relleus dels murs, passaven brunzint entre els grups i en graciosa ondulació, es remuntaven altra vegada al niu, on quedaven penjades, un moment, aletejant.

Sols a entrada de fosc, quan els grills començaven a tritllejar i pel carrer començaven a destacar-se els blancais de les camises en l'acabament de la claror, a l'acoplar-se a l'era del Delma tota la quitxalla del poble, semblava que per un instant s'animés aquella vida, semblava que amb la nit hi entressin melangies, s'hi respiressin neguits… I la quitxalla cantava… cantava saltant, ballant, corrent d'un cantó a l'altre mentre allà baix l'estesa dels camps s'anava emboirant, emboirant solemnement en el misteri del cap-al-tard. Però venia la fosca, el cel s'omplia d'estrelles, la terra de remors, i el poble queia pesadament en la son amodorrada del cos romput i de l'ànima dormida.

III

Aquell dia, a l'obrir la porta del carrer, va sobtar a la Madrona la xafagor que es sentia… No passava ni un alè d'aire, allà baix l'horitzó es veia tot confós…

-Bon dia, Ton- digué tot tancant-hi altra vegada, a un home que passava.

-Bon dia i bona hora!…

I va rompre a caminar carrer avall.

La campana de l'església tocava a missa; al lluny els cops de mall de câl cerraller sonaven acompassadament.

Al passar per la plaça, va veure dugues noietes que se'n anaven a costura tot trencant ametllons…

-Tu, Mariagna…- digué a una, -digues a ta mare que allà a les deu em dongui una passada per casa… que tinc la Agneta al llit…

-Ja ho diré jo! va saltar l'altra…

-Oh, és a pagès, avui, la mare!…

-Vaja, doncs, bona minyona…

I va tombar pel carrer de Dalt. Davant de câl Lari es va tenir de parar. L'hereu enganxava l'euga i amb les mosques no volia estar quieta…

-Xo… o… o!… malitsiga les mosques!…

-I doncs, que no vol estar quieta?…

-Ca… aquestes recondemnades de mosques, que senten canvi de temps!

I va seguir caminant carrer de Dalt avall, fins a ser al Delma.

-Am Maria?…

-Estones ha que t'esperava- cridà una veu des del fons. -Mira't, aquí a l'entrada trobaràs el cove. Tu mateixa!…

-Vaja, doncs… Déu vos guard!…

I amb el cove al cap, s'allunyà per la soleiada del de fora, camí del rec, com cada dia…

D'un tros lluny ja va sentir la xerrameca de les dones i el patim-patam dels picadors, en mig del tritlleig dels pardals. Era un quadro alegre, una visió clara, aquell conjunt de la blancor de la roba, del moviment dels picadors, del xipolleig de l'aigua, tot enquadrat per aquell cel enorme de blavor i llibertat. Però la Madrona es senti contrariada; li agradava més estar-hi sola, ella, al rec… aquelles dones tenien unes llengues que tallaven i tot era batxillejar… -que si aquest i la fulana… que si aquell i l'altra…

Va agafar el seu lloc i es posà a rentar… Com sobtades per sa presència, les dones varen callar… sols se sentia el patim-patam dels picadors.

-No repareu quin dia tan enxuvat que es posa avui?- va dir una al cap d'una estona, traient-se el mocador del cap, -filles, jo suo a raig fet!…

-Oh, i que com més va, més- saltà una altra.

-Què ho deu fer?

-Digues al Mariano que ho consulti al parnòstric!- va dir una de petita i grofolluda, tot fent l'ullet a les altres.

Algunes varen riure dissimuladament però totes tornaren a callar de seguida… Hi havia quelcom d'anguniós aquell dia, en aquell aire, quelcom que s'hi anava infiltrant poc a poc; la xafagor s'aplomava cada cop més, els pardals varen anar fugint d'un a un, no se'n sentia piular cap… I de sobte va venir una ratxada d'un vent calent, que assecava la gola…

Tres o quatre peces volaren arrencades dels coves, movent gran esvalot entre les dones. Quan tot es tornà a calmar, va quedar un silenci estrany, ple de tristesa i d'expectació. Semblava que la Terra escoltés. Els horitzons s'espessien més a cada moment.

Va passar una altra ratxa; una dona va dir:

-Manyam si tindrem tempestat!…

-Ai, no m'ho diguis pas, filla… tanta por que em fan els trons! saltà una altra, fent postures.

-Ah, sí, la misenyora!… per ella se n'estarà!…

Totes, varen riure, però d'una rialla espalmada, que trencà una altra ràfaga de vent. Aquesta vegada els blats-de-moro es varen agitar furiosament, alçant les fulles ben altes…

Dues o tres dones se'n varen anar. Entre les altres hi quedà un silenci ple d'angoixa… semblava que una idea fixa les dominés a totes.

-Quina en fora!- digué una, -ara que els blats ja són tan alts!…

-Déu mos en guard!…- contestaren les altres precipitadament…

I les ratxades anaren venint… venint sense parar, cada vegada més fortes. Les albes s'inclinaven per deixar-les passar, cruixint en les soques, xiulant en la brancada; i a cada ratxada una munió de fulles en fugien despreses, s'encabritaven enlaire i queien després, com papallones mortes, allà baix, desobre els camps de blat… Allí semblava que hi hagués una batalla, les mates s'abrassaven furiosament, brandant com si fessin força per atuir-se les unes a les altres, i d'aquella lluita se'n alçava un gemec profund, una burinor especial, que es confonia amb els udols del vent i els xiscles de les albes. I quan parava la ratxa, aquells camps tant simètrics, tant ben cuidats… quedaven abatuts, les plantes de gairell, les panotxes, mig granades, per terra d'ací d'allà…

La Madrona s'havia quedat sola; tenia un nus a la gola, aquella collita que veia trossejar al seu davant, era la única esperança per l'hivern… la del blat se l'havia enduta la seca… aquesta la robava el vent… Cent vegades havia estat a punt de plorar però les ratxes li arrebassaven la roba dels coves, li revolcaven per terra i mentre davant d'ella s'aterrava la vida del demà, tenia de corre a collir aquelles peces, que volaven del seu costat, gonflades, com grans ocellots blancs i que collia de terra tacades d'un polsim vermell, com amarades de sang…

A l'últim se'n va tenir d'anar, empesa per aquell vent, que al mateix temps la privava de caminar.

A l'arribar al poble es va girar un moment… La ventada triomfava pels camps solitaris. Ja no eren ratxes, era un vent seguit el que li feia espetegar el mocador per la cara, estampint-li la roba al cos i cuitant a fer-la caure… I aquell mateix vent es revolcava pel defora amb més furia i udolava enroscant-se amb xiulets que semblava que s'enlairessin fins arran del cel. A terra, els blats ja no lluitaven, ja no aixecaven ses fulles com braços enfurismats, sinó que, esmaperduts, s'hi deixaven anar sense forces, inútils pel combat. I el que li va fer més mal, va ser veure'l sol, un xic espalmat, però il·luminant amb sa claror de vida aquella estesa que es revolcava sota la grapa de la Mort.

IV

-Quines hores d'angúnia!… Al poble, totes les cares eren llargues… tots se miraven els uns als altres, sense dir res; però en ses mirades s'hi veia la tristesa, la desesperació, lluitant per rompre la crosta del gel i esclatar d'una vegada en pregàries o en malediccions…

I el vent seguia la seva obra de destrucció!… Cada ventada esclatava en un espetec de cops de porta, de sorolls incomprensibles… després se sentia un udol fondo… fondo… el xiulet de cent remolins cargolant-se en la buidor, -i al lluny contestava una remor, com de les ones d'una mar al rompre en la platja. I era aquella remor el què més feia esgrogueir aquelles cares, espurnejar aquells ulls i masegar aquelles testes de cabells aspres i roigs…

No poder fer-hi res!… Tenir-se de mirar com es fonien les suades de tant temps, com s'enderrocaven tants castells com la esperança bastia sobre aquells camps, que poques hores abans eren una glòria i ara tornaven un desastre!…

I el temps passava i el vent seguia amb més força!… I com per fer més tristesa, el sol a mitja tarda s'apagà darrera un núvol groguenc.

Quan la ratxa passava, tots els cors s'obrien…

«Aquesta és l'última!…» es deien tots… però la ratxa tornava i els cors queien en una negror més fonda que abans.

Al cap-al-tart el vent va saltar d'un altre cantó.

-Ara pararà- es varen dir alguns, però en va…

Llavores varen formar-se remolins terribles, els udols varen ser més espantosos… el poble sencer cruixia -fins les campanes de l'església varen tocar per si soles i sa vibració moribunda acabà d'estendre sobre el poble el fret de la paor…

-És un càstic de Déu!- cridaven les velles, alçant al cel ses mans descarnades. I aquells homes aspres i durs, sentien fret a l'esquena al redressar-se'ls-hi al fons del cor l'imatge del Déu dels llamps i les venjances, alçant sa destra destructora sobre el poble indefens.

En tant, al fons de l'església, el Rector i la majordona, agenollats a l'altar major, resaven el Trisagi:

-Sant, sant, sant, senyor Déu dels exèrcits…-

I llurs veus es fonien en l'estrèpit de les ventades, que al ressonar en la volta buida, feien tremolar el fiam dels dos ciris, amb moviments espalmats que dansaven en les ombres…

Així vingué la nit, i en la fosca del món, els udols del vent tornaren més formidables; els gemecs de les campanes més esfereïdors; les teules cruixien sobre els llits plens d'insomni; totes les cases semblava que tremolessin, com si anessin a ser arrencades i llençades a l'espai. Era un soroll infernal, tot plegat, com si en la fosca, un ribot gegant fes encenalls de la crosta del món.

En son llit, la Madrona vetllava sense gosar a moure's ben arrupida sota els llençols… Tenia por, sentia en son cor el trossejament del que pert el seu,… però al mateix temps tenia un altra pena més fonda, un dolor més gran; i era la pena del seu home, el turment que tancava aquell cos, que jeia allà al seu costat, quiet com ella, sense fer soroll, potser per no despertar-la.

I tots dos callaven, però cap dormia, presentint a l'altre despert. I les ventades seguien i quan passava el vent, gemegava al lluny aquell remoreig etern dels camps flagelats, potser fets trossos.

Qui sap si dorm! pensava la Madrona al veure'l tant quiet, -però tot d'un plegat sentia com movia un peu, frenèticament, nerviosament, sota el llençol.

-Que no dorms?- li preguntava allavors amb veu molt baixa…

-Sí que dormia… sols que… m'he despertat…- I tornava el silenci i tots dos sentien ben clar que s'enganyaven.

-Sents? Ja torna!- feia ell al cap d'una estona; i quan la ratxada havia passat, -res!… res!… ni una panotxa… ni un gra no en collirem!… Menjar pels bous; i res més.-

I la Madrona hauria jurat que plorava.

Cap a mitja nit el vent es va apaivagar… a sobre la teulada s'hi va sentir el goteig d'un ruixat… les ratxes es varen anar fent més clares i poc a poc tot es va anar aquietant.

I va quedar un silenci llarg, inmens… ple de feresa… que quasi feia més angúnia que el soroll d'abans. Al lluny, molt lluny, un gos udolava…

Per tres o quatre vegades la Madrona es va creure que tornava el vent… hauria jurat que el sentia vibrar en aquell silenci que venia del de fora, poblat de veus estranyes, i escoltava… escoltava, aixecant el cap del coixí per a assolir millor les veus incomprensibles de la nit… però no sentia més que els bataments del seu cor i bull de la seva sang que li xiulava en les orelles, i es deixava anar altra volta sobre el coixí, capolada, rendida…

Quina hora deu ser! es preguntava. A l'últim s'ha adormit! es deia mirant al seu home,- i tornava: deu ser tard! -Com deu estar el camp!… Déu meu, quina desgracia!

Un badall li va descloure la boca… el cap li pesava… i no volia dormir… tenia por de tornar a sentir aquell bramul de fera… No, no volia adormir-se… Després volia acompanyar al seu home, quan se'n anés al camp… volia aconsolar-lo de sobre el camp destrosat, com ell l'havia aconsolada a ella, de sobre el llit de mort de sa mare…

I amb l'idea fixa de no deixar-se dominar per la son, començà a veure una claror alegre… es trobà al rec un dia de sol, fent anar el picador amunt i avall… amunt i avall… però tenia una pena molt fonda… que no sabia ben bé el que era… quelcom d'un soroll molt gran, que se n'hi havia endut al seu home però que potser tornaria… i plorava, plorava en mig de l'alegria dels camps més verds, més vius que mai…

I de sobte veia venir a l'avi Teiu, amb el feix a coll, fent tantines sota el pes dels anys i de la fusta seca…

-I doncs, l'avi!… vos sempre amb la llenya…

-Què hi vols fer noia! I s'allunyava poc a poc caminet enllà… I darrera d'ell, la Seca, la Mort… una ossamenta pelada, l'escarnia ballant un ball desenfrenat…

V

La va despertar un pardal, saltant per la teulada.

Se sentia més capolada que abans d'adormir-se… el cap li pesava tant que no podia alçar-lo del coixí… tot el cos li feia mal… Instintivament va palpar cap al costat del seu home… i al trobar el llit buit li vingué l'idea, tota esbarzerada, d'una novetat molt gran… d'un fet d'aquells que trasbalsen una vida…

El pardal piulava a dalt de la teulada… un altre en va venir i amb ses corredisses amunt i avall acabaren de despertar-la. Llavors, de cop, va sentir tot el dolor de la desfeta. Va saltar del llit i sense vestir-se ni res va corre a la finestra.

Encara no era ben clar… encara els camps jeien allà baix com una massa informe envolcallada en la penombra… però allà sota, les hortes del poble donaven pietat. Les mongeteres feien masses fosques, a trossos abraçades les unes a les altres, com grans endolades plorant una mort… a trossos estenellades per terra… les canyes trencades o de gairell…

La veu d'un home que s'acostava la féu adonar de que estava despullada… a corre-cuita es va posar unes faldilles i un sac i va tornar a la finestra, quasi de esma, sense pensar…

El dia creixia, i en desenrotllar-se la claror, s'anava desenrotllant allà baix l'estesa del desastre… Els camps eren trossejats!… Les mates, tallades a milers, com si un fals gegant les hagués segat abans d'hora, jeien a pilots escampades arreu, arreu… Per altres cantons, semblava que hi hagués passat una riuada… les mates que no havien estat arrencades, jeien capolades, totes en la mateixa direcció… i de sobte formaven cercles immensos, com si una sardana infernal hi hagués rodat pel damunt. I tota aquella extensió, que el dia abans era tan verda, tan plena de moviment, tenia el to rogenc dels rostolls, l'immovilitat anguniosa dels erms al fort de l'hivern.

I la Madrona s'ho mirava abstreta, ull-presa, el cap pesat, el pensament movent-se peresós, com sota una llosa de plom… Vagament pensava en la Mort… en l'acabament de tota cosa… li semblava que el poble sencer agonitzava… que ja s'havia acabat per sempre més… I amb els ulls clavats en aquella estesa de dolor, sense parpellejar, pensava ensems amb la petita Agneta -quan es despertés se la emmenaria per les carreteres… ja que el poble era acabat, trobarien alguna ciutat gran… demanarien caritat -ella rentaria…

I de sobte una claror viva, que li féu cloure els ulls, va tallar el moviment balb del seu pensament: era el sol que neixia… i al deixar la finestra, al veure el llit regirat, va tornar en si, va pensar en el seu home, sol al camp, desesperant-se, arrencant-se els cabells… potser agonitzant, arrapat a aquella terra ingrata, que tantes vegades havia regat amb son suor… I ja no va tenir més idea que anar-hi corrents!… Malitsiga la son que l'havia vençuda!… La petita Agneta encara dormia… tenia temps d'anar-lo a buscar i tornar a plorar tots dos…

I va corre, va corre, passant entre els grups de dones, que hi havia pel carrer, plens de gests tràgics, quasi sense sentir que al carrer de Dalt el vent se'n havia endut la teulada de cal Lari, que a can Burrec s'havia enfonçat el porxo… que es deia si a pagès, a cal Albert, s'havia ensorrat una paret, arreplegant-lo a n'ell i a dugues criatures… Va corre camps a través, sense fixar-se en els homes, que al veure-la passar d'aquella manera, es quedaven parats, seguint-la amb la vista… Va corre fins a veure el seu camp, allà baix de tot… l'esperit abstret només en si el veia a ell… Un moment li semblà que no hi era… després el va veure… després es fixà en la destrossa del camp -sols una mata havia quedat sencera, i erta en un recó movia tristament ses fulles plenes d'esquinços, com cridant a ses companyes d'altres jorns…

Quasi sense saber com, es trobà al costat del seu home. Esperava un crit d'esglai i una abraçada estreta, estreta, d'aquelles que nuen sols els grans dolors… Però es quedà parada i freda, quan ell, amb una tranquilitat dominadora li digué com si fés hores que la tingués al costat:

-Veiam! dóna'm l'aixada… es allà… la veus?…-

La Madrona va sentir com si li caigués al damumt una galleda d'aigua freda… Se'l quedà mirant… dubtà un moment… després, com subjugada per aquella mirada freda i serena, anà a buscar l'aixada i gambadejant per sobre les mates ajegudes, li va portar. Ell l'agafà i començà a treballar amb la resignació de la força, arrencant les mates partides, redreçant les poques que quedaven senceres.

I tots dos callaven… semblava que tinguessin por de que al parlar les llàgrimes els ofeguessin. Ella dreta al davant, els braços a la cintura, com formant nances del seu cos, se'l mirava amb els ulls negats, sense gosar a dir res…

De sobte ell, com seguint un pensament que'l dominava, li digué sense aixecar el cap tant sols:

-Diu que a câl Albert han rebut!… Que ell té molt mal!…

-Sí?- va respondre ella, sentint redressar-se-li al cor tot l'horror d'aquella nit.

Però ell va continuar amb sa calma forçada, però imperturbable:

-Assuara ha passat el Lari i m'ho ha dit… i a ell, la teulada enlaire… Llamp de llamp!…

I no digué res més… I quan una hora després la Madrona tornava per aquells camps, que havia passat tan trasbalsada, veia per tot arreu la mateixa escena que la de casa seva; per tot els homes treballaven, ferms al pes de la desgràcia, arrapats cadascú al seu terròs; alguns s'allunyaven cap al poble portant a coll feixos de mates, que al moviment del pas brandaven tristament, com cossos sense vida… I li semblà que de per tot, d'aquells homes acotats, d'aquella humanitat abatuda, n'eixia un gemec de dolor, trist i profund, però ple de força i vida.

Migdia tocat, els camps van quedar deserts, el poble semblava mort, enlloc es veia un ànima; la marinada hi passava, omplint-los d'ample a ample, i en el silenci, en la fosca d'aquells casalots rònecs i miserables, aquell poblet es refeia d'una estrebada per a tornar a una altra. Els rosegons de pa, eren devorats amb l'ànsia de la bèstia afamada; les calderades s'esvaïen de pressa, les mans terroses no donaven abast a la fam que les movia; i amb la fam mig apagada, ferm en son abatiment, aquell poble eixí de la fosca, passà pels estrets carrerons, i s'esbandí altre cop per la planura. Ja eren corriolades de gent, joves i vells, homes i dones, tots barrejats caminant enllà de la carretera que s'estenia, com una cinta blanquinosa, tota llarga i tota trista pel mig del pla rogenc… I poc a poc, silenciosament, aquella gent s'anà destriant pels camps i les peces, en mig d'un silenci ombrívol d'una gravetat esfereïdora… -I el sol brillava alegre i en tota aquella extensió, sense un cant ni una rialla: no es sentia més que l'aspre esgratinyar de les aixades, esgarrapant la terra.

De sobte va corre de camp a camp, resseguint la plana com un llampec, la nova de que anaven a sagramentar a l'Albert… que el metge, al tornar-ne, havia dit que n'hi havia per poques hores… El silenci es tornà més anguniós, l'esgratinyar de les aixades més aspre… I quan les campanes de l'església tocaren a Combregar, una alenada de feresa va passar subtil i invisible de cap a cap del pla… Qui ho havia de dir!… l'un l'havia vist el dia abans!… l'altre hi havia enraonat feia dos dies!… I tant valent com era!… I una ira sorda s'anava alçant en tots els cors…

A l'última campanada es va veure sortir del poble llunyà una clapeta blanca, sota un punt vermell, caminant ràpidament; era Nostre Senyor… va seguir un tros de carretera, després tombà a la dreta, camps a través, cap els boscos del fons, emportant-se'n les mirades de tota aquella gent. A son pas les dones s'agenollaven fent el senyal de la Creu; els homes romanien drets, però acotaven el cap, fent voltar la gorra entre les mans.

Quan s'hagué fós pel camí del bosc, tornà a omplir el pla la remor sorda del treball; però el record de l'home sà i fort el dia abans i ara moribund, anava i venia, fent més viu el dolor de la desfeta.

I fou en mig d'aquest ambient, quan el sol se'n anava a la posta, que un vell que seguia cavant, va veure a un jove que treballava amb ell, parat, meditant, i va dir-li:

-Post-hi a jugar que penses amb l'Albert!…

-Oidà, sí que hi pensava:.. i fins penso vatua el món! que no val pas gaire… viure així!…

El vell va somriure…

-És que jo ho he rumiat molt aixó… i penso que una hora o altra hi ha d'haver… alguna cosa… així… vaja: una altra cosa, vatua el món!…

El vell ventà cop de càvec, deixant-lo clavat a terra; s'escupí les mans i tot fregant-les una amb altra, digué amb una rialleta que feia mal:

-Sí!… diuen que després… un cop morts… saps?…

Arrencà l'eina, la va brandar; quan tenia el cop enlaire, a punt de descarregar, afegí molt sèrio:

-Però ves… prova-ho…

I enfonçà el ferro a la terra, que el va rebre gemegant.