Aquest text ha estat digitalitzat i processat per l’Institut d’Estudis Catalans, com a part del projecte Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana.

Las ballas

I

La sala-menjador del oncle Toni, batlle constitucional del poble, es llargaruda, gran y emblanquida de poch há.

Trenta caps s’hi belluguejan; trenta caps que recorran tota l’escala de població de cabells: desde la més abundant á la més castigada, desde ’l cap tantost calvo al més ben guardat per la mare naturalesa de sas inclemencias de madrastra.

Aquexos trenta caps ho son, casi sens escepció, de trenta familias que recorran un’ altra escala: la de la riquesa: vull dir que barrejada hi há gent ab molt per perdre y gent ab molt per guanyar. Tot es hu tractantse de lo que motiva la reunió.

Se tracta d’honrar ab musica y diversió honrada la festa del Roser, que s’escau al mes en que las flors se donan uns petons que fan venir ganas de rébren d’altras flors, y en que tota la Naturalesa se remou y ’s fa veure com si anés acasarada.

Escoltéu al oncle Toni, vell… es á dir, jove de sexanta tres anys fets, ab humor d’estudiant de Cervera corrent la tuna, ó de marxant afavorit per un vol de solteras.

“–No he hagut de menester al nunci pera pregonar qu’ enguany hi há un’ anyada com no s’havía vist tres vegadas, del meu recort: prou qu’ ho sabeu tots, com també sabeu que ja no tenim guerra que se ‘ns menjava de viu en viu. Ara bè: la festa del Roser no ha de desdir de la dels altres anys, sinó al contrari. Vull dir que no hi han de faltar ballas, perque sense ballas el jovent cauría malalt, y ab ballas han d’espigarse més festeigs y tractes y han d’emparaularse més casoris en un sol dia, que ’ls que s’han fet de cinch anys ensá. Sou vintinou caps de familia que m’ escoltéu, y son vintinou mares las que, ara com ara, s’están á casa la segretaría ab la dona, més engrescada, de segur, qu’ engrescats estém nosaltres… Calléu!… Ja las sento… Ah, ah, ah!”

Axís termina l’oncle Toni, es á dir, rihent ab més satisfacció que cap frare al olorar xocolata ben carregada de canyella.

Los concurrents s’entregiran com ell, y, encara no se n’ adonan, que ja ’s veuhen rodejats d’una garlanda de donas que competexen en quina cridará més fort:

–Ballas! Ballas!

–Sí: volem duas coblas lluhidas!

–Volem puntejar dos dias seguits!

–Volem ballar! Volem ballar!

II

La cobla dels Guixetayres es una cobla de cinch musichs, homes revellidots, que van afeytats de cara y dos d’ells ab patilla curta á la antiga usansa. Los instruments que tocan son, com més de quatre lectors sabrán ó presumirán: flaviol y tamborí, dos tiples, tenora y fiscorn.

La cobla dels Sastres (tres dels musichs ho son, encara que no ‘u semblin) se composa de sis joves que, com los Guixetayres, passarán á l’historia avuy per demá que s’escriga la de las coblas d’Ampurdá. De menos granadas se n’ escriuhen y ‘n parlan els sabis en lletras grossas, y més encara en lletras menudas al capdevall de las planas y ab cada abreviatura de mots qu’ hi canta ’l misteri, perque no ’s capeix un sabi sense lletra menuda y ménos sense abreviaturas.

Tornem á las coblas.

Allí, á la gran plassa, s’están assegudas sobre duas carretas posadas de través, sense pals en lo costat que fa cara á la gent, y un gran piló sota las junturas de las llansas. Devant per devant se troban sens esperit de rivalitat, si bé animadas de natural y llegítima aspiració de victoria. ¡Com que hi va l’honra qu’ al mon se coneix més gran, que es la de musich!

Part-devall de las duas coblas, se balandreja un estany de variadas barretinas, vermellas casi totas com los quicaraquichs, de mocadors llampants, de flors rojas, moradas y groguencas y de capets ben clenxinats. Aquí dos aplegadors, ó com si diguessem dos sacristans êxterns d’hermitas (qu’ axó venen á ésser) mostran l’altaret, penjant del coll, als nens y nenas que miran boca-badats l’imatje entre semprevivas y darrera ’l trapat de filferro, tirant algun quarto per la justa obertura posada al efecte en la part inferior del xich altar. Més ensá, van els avellanayres, (un d’ells ranco, y mitj tocat de l’ala), no cansantse de cridar: “Apa, jovent! Apa, quitxalla!… Torradas y grossas; sospeséu! sospeséu!…” Més enllá, passejan, ab sa gran cistella y la mitja cana penjant del plech del bras, el marxant y la marxanta, y, competint ab ells, una gitaneta que mostra tiras de randa y de punta, ab los brassos allargats ondulant d’una ma á l’altra. En llochs més apartats hi há ’ls venedors de rosquillas, d’aiguardent, de vi y de resolis, vigilant las baboyas é incitant á un joch en que may perden perque saben á la prima lo que ’ls convé. Ells que sabis!

III

Ja arriva á la plassa ’l batlle, de parella ab el jutje de pau, tots dos vestits de las festas y enmangalats tots dos; davant d’ells lo nunci-agotzil-guardaboscos, etc; darrera, ’ls regidors y ’l secretari, y més endarrera y per l’entorn, alguns xavalots estrafent, sense malicia, las autoritats del poble. Son el diable! (Els xicots: ey!)

La jovenalla los reb ab cridoria y picaments de mans.

Alguns minyons més espansius van á festejar de prop al alcalde, peró aquest no vol que ‘l rebreguin: lo que vol es puntejar lo contrapás. Repara en la corpulenta muller del jutje, se n’ hi va de dret y la trau á ballar, mentre que ‘l jutje, que no hi veu gayre, va lluquejant, lluquejant á cassa de l’alcaldesa per’ obsequiarla d’igual modo que obsequiat se veu en sa costella. De tant que vol veure á la dona del batlle, no sab véurela; l’alcalde ho contempla rihent, perque está en autos de la brometa que s’está jogant á son colega; lo jutje, desesperantse ja, sent una tos molt marcada y se n’ hi va de dret. Exía la tos de la boca de l’alcaldesa, la qual, fent un signe espressiu á son marit y á la corpulenta balladora, dòna ’l bras al jutje.

Lo fluviol de la cobla dels Guixetayres, á un signe del batlle, enjega llarch y refilat intróhit. Lo contrapás brolla com una corrent d’aigua fresca per entre olorosos romanins.

IV

Tant bon punt ha comensat la dansa, arriva una xicota corrent desesperada, com si la perseguís alguna mala cosa.

–¡Ajudéume!… ¡Socors!… ¡Amparéume!…

S’esclama, veu al jutje de pau, y va á abrassarshi com si ell fos arbre de bondat y ella eura necessitada de sosteniment.

No es eura, no, qu’ es una de las donzellas més agraciadas del poble, y tant de bo hagués sigut jo alashoras jutje, que no m’ hauría esparverat com ell al véurem abrassat.

Mes ¿cóm s’esplica la conducta de tan gentil y honesta minyona? ¿Cóm s’atreveix á fer abrassadas á un home enmaynadat deu anys há á rahó d’una criatura per any?

Si: ‘l jutje ’s queda tot alelat; la sèva balladora, ó sia la dona del batlle, xiscla; aquest vola al lloch del sinistre, estiragassant del bras á la rodona jutjesa, que ’s sent venir un desmay y ’s desmaya á la fi, per no veure… lo qu’ hauría de veure; anhelant, ansiosa, va acostantse la gent á contemplar aquella may vista ni somniada escena: tothom s’hi agrupa, fora qui primer debía agruparshi, ço es l’agutzil que, sota uns sálzers, está traguejantne del dols ab una viuda y dos casats que tenen las donas fora, gracias á Dèu. Los musichs baxan de las carretas á veure en qué parará aquell ball, ja que han hagut de parar el seu; los baboyers s’apartan de las baboyas, y ’s mou un axám tan gran y espés de ditxos y de conversas, d’empentas, de trepitjadas y de cops de tota mena, que sembla que algú haja capgirat un buch y que, enverinadas las abellas, pessiguin á dret y á tort.

Pero ¿de qué pervé y en qué parará tal y tanta gresca?

Miréu: s’acosta y arriva corrent un home de cinquant’ anys, garrot en ma, perseguint á la donzella. ¿Que si n’ es de lleig? Més que las medecinas per qui está bo; més que un desengany quan un hom es pobre; més lleig que ‘l mon. ¡Y pensar qu’ es oncle d’aquell pom de flors y que, irritat, fora de sí, la persegueix pera castigarla de lo que no mereix cástich sinó enhorabonas! ¡Pensar que tota la culpa de la noya está en no voler donar paraula de casament á n’ aquell vell insensat!

–¡Ay! vol matarme! –crida la pobra, agenollantse als peus del batlle, agafantli las duas camas y fentlo sorollar.

–¿Matarte? Ara ho veuràs, polla rossa!

Diu axís un minyó d’uns vintivuyt anys, alt, ben plantat, llicenciat del eczércit, segons se veu per la cinta de seda que li volta ‘l coll y per lo canó de llauna que li apunta d’una butxaca. Mentres ho diu, ja m’ ha desarmat al oncle de son garrot y ja s’ha posat devant de la donzella.

–Senyor jutje: segresto la noya. Senyor oncle, ja pot picar de peus tant com li sembli: me casaré ab ella perque ’m vol, y prometo donar á vosté, en cambi,… ¿may diría qué? Set nevots que li prenguin set nevodas en diadas consemblants á las d’avuy. Per ara, li dono grans mercés d’haverme portat la festejadora devant de las autoritats.

No ’us podeu imaginar l’alegría del concurs al veure tan franca y aixeridament castigada la tiranía del perseguidor. Semblava que tothom hagués tinguda una gran sort. Al senyor batlle, especialment, li agradá tant la jogada y trobá tan bonica la parella que feyan el minyó y la minyona, anant ja de brasset, que ordená á las duas coblas tocar al plegat l’himne de Riego: única pessa de música que plegadas podían tocar. ¡Gat dels frares!… ¿Oy que va bè ’l calificarlo axís?

Després seguiren las ballas com si res hagués estat, y l’endemá l’oncle de la noya se n’ aná á pendre las aiguas de Caldas, perque… ’l reuma que patía se li accentuá horriblement.

La molinera Blanca

I

Un camí desigual y tortuós en un vessant de montanya; fruyterar y hortas á cada costat; la bassa del rogench molí fonda y migplena; aquest, més avallet, traquetejant com un cor alegre; una fresca veu de noya modulant una cansó, ara dominant y ara dominantla ’l soroll del molí.

Lo molí no es gens rich, ni té vanitat de mostrar lo que no es; ans al contrari, s’enfonza y arrauleix darrera gran espessor de fullam de noguera y castanyer, maridats desde ’l temps dels besavis, que Dèu tinga.

Humil sense baxesa, com la caseta-molí, n’ es la molinera Blanca: minyoneta de setze anys, fets per l’entrant de primavera, y filla única dels vells molinerets que ’s guaytan en ella com ella ’s mira en ells.

Es cap al tart d’una xafagosa diada d’agost. Los pares de la Blanca son á l’horta que regan: la muller, més ben conservada que ‘l jay, trámach en mans, obra escorreguda á l’aygua qu’ ha de passar justa pèls reguerons, y ‘l marit, desde l’altra banda, y fincantse un cop qu’ altre dins del tros ó partió, cuyda de que la corrent no s’esgarríe sense quant val ni quant costa. Ha sigut any de pluja regatejada, y cal recordar, com may, la dita vella: “no ’s tè sinó lo que s’aprofita.”

La molinera Blanca travalla sola al molí. Tota emblanquida, á clapas, desde ’ls revolucionaris cabells y las conservadoras ceyas y pestanyas á las espardenyas de beta vermellosa, seu en un cantó fent mitja.

Comensa nova cansó més alegroya de tonada que cap oriol:

“Ne pararém las taulas
de palmas y de rams,
de llor y d’olivera
y un ciri molt galan:
Jesús, María;
y un ciri molt galan.”

“Allá en lo Paradís
si n’ hi há un banch molt gran:
á un cap hi seu sant Pere
y al altre sant Joan:
Jesus, María;
y al altre sant Joan.”

De tant en tant, observa si va bè ’l raig de farina, hi posa la má de través, frega suaument los dos primers dits un ab l’altre, y repren ab alegría l’interrompuda cansó, cerciorada de que la feyna va per ella matexa.

“En mitj dels dos dexebles
Jesús está plorant…
¿De qué ploréu, Jesús?
¿De qué ploréu vos tant?
Jesús, María;
¿de qué ploréu vos tant?”

II

Comensa á fosquejar, quan s’escau á passar per devant del molí ‘l carboner Ben Plantat, (per lo molt que n’ era duya tant agradós motiu,) ennegrit per lo polsim del carbó, á peu y tirant dels caps de corda sos dos matxos carregats.

Per no ésser sentit de la Blanca, ha empallats los esquellinchs del bestiar, y cuyda molt de que aquest camini sense fregar solzament cap roch dels que hi há al mitj del pas.

La Blanca no n’ ha hagut esment, y canta la quarta posada de la bella cansó, que fa:

“Son tres de companyía,
la mort me van cercant:
lo un n’ es el mal Judas
y l’altre ’l Barrabám:
Jesús, María,
y l’altre ’l Barrabám.”

Lo darrer só dura que dura, tot apagantse, com si á la cantadora li recás abandonarlo. Sembla que l’amanyaga al despedírsen.

Com es ja tant esmortida la claror, la tendra molinera va per situarse al pas de la porta, tot just en lo moment en qu’ entra, no sens rezels, lo carboner.

Ella s’esglaya y fa una passa enrera, perque l’aspecte del jove revela clar la maldat dels intents.

Lo carboner sab y coneix de cert qu’ han d’ésser vanas las paraulas, y abusará de la forsa brutal contra ’l desvaliment de la pobra donzella. Sembla ja un corp anant á llensarse damunt d’una coloma que creu agonitzant. S’ha assegurat de que ningú pot aydar á la fadrina, y la seguretat de la victoria li posa en llabis una rialleta tan vil com lo vilíssim brillejar de sos ulls.

Mes la serenitat no abandona á la donzella, y als crits de: “¡Malvat! ¡Pervers!” rebat als ulls del infame un grapat de farina que l’encega de moment, donant temps y ocasió á lleugeríssima fuyta de la noya.

III

Pares, bons pares, bé podéu anar regant! Vostra Blanca, tant com será molinera, no ’s dexará ennegrir per carboners malvats.

Dexáula ésser sempre molinera, que no han de faltarli honrats moliners per triar.

La mort del tasta-vins Era l’home de qui vull parlarvos en la present relació, un d’aquexos tant familiarisats ab lo such dels rahims, que ’s semblan als metjes êxperts, los quals, sóls ab pendre ’l pols dels malalts, conexen los antecedents y circunstancias de la malaltía, de modo que quan intentan ressenyar uns y altras, alsan una má com pera taparvos la boca, á fí de que no ’ls hi poseu observacions que no necessitan, y somriuhen fent signes afirmatius ab suaus moviments.

Donchs lo tal mestre, sens rival en l’art d’endevinar y fins en lo de presentar bè ’l paladeig dels vins, arrivá una vegada á la masía de cert oncle mèu á fer compra de garnatxa.

Mon oncle agafá un gros y negríssim llum de cuyna, l’encengué y, ab lo corresponent got á la ma, conduhí ’l traficant al saller fresch com una rosa.

S’obrí l’axeta de la bota, rajá furient y escumosa la garnatxa, y quan n’ hi hagué al got dos ó tres travessos de dit, lo traficant, ab lo cap-jup, baxa la vista y repicant á terra la planta del peu dret, apoyat pèl taló, va practicar devotament lo tast.

–Aquest vi es cullit á Espolla l’any…

Lo traficant no pogué acabar. Va venirli un accident y caygué aplomat al sol de terra.

Mon oncle, qu’ es tot un galan y bondadós pagés, l’aconduhí y tractá com si fos persona de sa casa.

S’enviá á cercar al metje, y ’ls remeys varen reviscolar al pacient.

Tornat en sí, la primera idea que li vingué á la memoria fou la del tast de la garnatxa, y digué, concloguent l’interrompuda frase: “…L’ any 1792.”

Y morí rihent.

Desavinensa

I

L’ Assumpta y la Margaridoya, noyetas de primera volada, filla del amo la primera y del masover la segona, jugan per l’era enllosada de nou. Quant més jugan, més s’aburrexen de jogar perque ’s divertexen ménos. ¿Qué ho fa?

Ara mateix provan de jogar “á la cuyt”, com deyam per Girona; “á fet”, com diuhen los barcelonins.

Se fan á palletas, á parells y sanassos, fins á cara y creu (ab una pessa de dos que tè la mestresseta) y á tot lo que més podría equilibrar la sort, quina de las duas tè d’amagar y á quina toca l’amagarse. Tant se val santa com salve: la Margaridoya es sempre la desgraciada, sempre la víctima. Ni que s’hagués persignat y senyat ab la ma esquerra; ni que hagués vessat un quarteró de sal.

L’ avi Lluch, jayo d’aquells que ‘s troban en lo poble més insignificant, qual seny es una recopilació de tots los senys del vehinat; crónica de lo succehit y oracle de moltas cosas qu’ han de passar y que ningú espressa ab tan catalana justesa de pensament y de llenguatje; en Lluch, repetexo, després de veure y contemplar, ab rialleta agra-dolsa, lo dol y trista condició de la filla de la masovera xica, s’alsa del soch, arrambat á la pallissa, hont pren lo sol, y s’acosta poch á poch, –l’esquena encorvada y ’l cap rossench de tant blanch,– á las duas nenas, quan la novena prova castiga á la pobreta.

S’hi acosta ’n Lluch, se coloca entre las duas, recalca la ma esquerra en lo gayato nusós, y fa una carinyosa festa, ab l’altra ma, á una y altra xicota.

Retornadas de l’alegra sorpresa, la filla dels masovers esplica, ab una candidesa que sembla treta de la flor del lliri, lo que l’avi Lluch prou y massa havía observat desde ’l soch, y fineix alsant los seus ullassos negres y clavantlos en los del jayo.

–¿Qué ho fa, padrí?

–¿Qué ho fa? –respon lo vell.– No vullas saberho; mes si ’m voléu creure á mí,…

–Diguéu.

–Pleguéu el joch.

–¡Oh! –fa ab recansa la mestresseta.

L’ altra petita calla, com si una vinguda d’enteniment se li hagués anticipada.

–A lo menos, –prossegueix l’avi compadescut,– joguéu tan poch com pogau.

–¿Per qué?

–¿Per qué, padrí?

–Perqué… quí té y quí no té may solen lligar bé; –afirma ’l vell, inventor de més de quatre parells d’adagis locals, d’alguns de districte y fins de més enllá y tot.

–¡No sé pas qué voléu dir!

–Jo tampoch ho sé. Diguéunosho!

–Sou encara massa petitas… Dexéu fer, dexéu fer, macas! Quan seréu espigadas ja m’ entendréu, y Dèu fes que poguesseu desmentirme!

Y l’avi Lluch dirigeix sos passos cap á veure un seu amich malalt, pèl corriol del regadiu que de dret hi conduheix, girantse duas ó tres vegadas, com si no ’s sapigués avenir d’alguna cosa.

Las noyetas quedan mirantlo y mirantse.

Després… després tornan á jogar.

II

La filla del amo y la del masover anaren, com pogueren, jogant y crexent.

Vehína una de l’altra, se mantingueren amigas en dias feyners.

Los genis de cada una varen anarse fent, desplegant y accentuantse com las sevas fesomías. Lo de l’Assumpta resultá viu, bellugadís, imperiós. Lo de la Margaridoya ‘s mostrá cada jorn més aturat, més dócil y més sofert. La mestresseta era bonicament rossa; la masovereta bellament morena. L’ una tenía ’l cabell llis; l’altre crespat. La noya rica altejava; la pobra era de la bona mida. Sóls se semblavan en totas aquellas cosas que no singularisan las personas.

Tantas diferencias no haurían volgut dir res, á no afegirshi la notable de la fortuna. Aquesta no las dexá ésser bonas amigas ni solzament bonas companyeras en dias de travall. Varen anarse separant com los dos aplechs de xicotas, (de ricas l’un, y l’altre de menestralas,) que per las plassas esperan als balladors que las trauhen ab un petit signe, y á quals dos aplechs respectivament s’ajuntavan.

Quan la riquesa no hi es ficada pèl mitj, duas personas oposadas, si logran ferse amigas, son, molt sovint, las que arrivan á fer mellor y més durable lliga. Res hauría significat, donchs, la divergencia de carácters; mes eczistía la diversitat de fortuna, y per çó ’l companyerisme, un temps natural y de grat, se convertí en companyerisme per forsa. Vol dir que caminá á sa perdició y morí.

Las duas noyas grans no feyan ja més que saludarse y encara bon goig… per la Margarida.

III

Al poble més proper d’aquell en que passa nostre senzill relat, hi havía una familia d’acomodats menestrals, composta sóls de mare, fill, mosso y minyona de servey, puix feya un any llarch que ’l pare era passat á mellor vida.

Lo jove, anomenat Prim, que tenia vint y quatre anys ben cumplerts, y no patía d’altre mal que d’algunas fibladas de dolor á una cama en certs dias, pensá en casarse, tant y més que per voluntat propia y espontánea, per rahonat consell de sa mare, la qual, tot desant las robas de dol, li digué una vetllada:

“–Noy, me faig vella y he menester ajuda.”

Comensá, per tant, l’heréu Prim de Ca-Mitjana á fer bona cara al barber-sangrador pera que li dexés ben arrodonidas y proporcionadas las patillas; á parar esment en dur ab tota la possible gracia y desinvoltura la barretina morada, –qu’ ab lo temps del dol no s’era malmesa encara del tot;– á ferse ben cutonoy lo nus del mocador del coll; á lligarse la faxa ben ajustada á la cintura; á plegarse los caps-de-vall de las calsas y á creuhuarse y cordarse l’ample betam de las espardenyas de la més axerida faysó.

Axis disposat y no descontent de sí mateix, sinó tot lo contrari, va dedicarse, per espay de dos ó tres mesos, á passejar investigadoras ulladas d’una cara á l’altra cara de noyas del sèu bras, y á la fí va aturarlas, regalada y dolsament, en la Margarida.

La pobra noya ho notá ab complacencia; escoltá, després, ab fe y goig los mots d’avansada del heréu Ca-Mitjana, y l’amor comensá á regnar en l’esperit de la candorosa minyona, rodejat y precehit, al cap de poch, d’aquexas incomparables boniquesas que se ’n diuhen esperansas.

IV

Massa depressa hi regná!

L’ Assumpta, l’antiga companyona de jochs infantils, havía vist al jove Prim de la Ca-Mitjana y se ‘n sentí agradada. Va notar que ’s dirigía á s’amiga masovera y… l’agrado ’s redoblá. ¡Ay! lo regadiu que mellor sab als mals sentiments del cor es lo de la gelosía. Tenim afecció per qualsevulla cosa, mes no ’ns decidim á travallar per ferla nostra. Sabem, de prompte, qu’ algú la vol, y sentim febra per’ adquirirla.

L’ amor naxent de l’Assumpta ’s feu, donchs, gran passió: lo desitj se convertí en ansietat, en afany perdurable.

Temps passá, y ab poch esfors lográ la rica minyona que ‘n Prim fos conexedor de la voluntat qu’ ella li duya.

Lo jove no ’s decidí de moment. La imatje de la pobra ’l contenía; mes… ¡las paraulas rica y bonica lligan molt bè y las de bonica y pobra no lligan gens!…

La masovereta, estremadament zelosa de sa conciencia y del seu bon nom, havía pecat més de callada que d’enrahonadora ab son galantejador. Volía donar al temps lo que ’s demana, y esperava que li digués lo jove, cóm y quán bè li semblés, las pretensions que l’animavan. Triat eczemplar entre ’ls de noyas discretas y confiadas en la paraula d’un home, era flor que no volía malbaratar sos parfums, sinó que fos aspirada, de bon grat, sa finíssima essencia.

Per çó, encara que la opinió pública donava, ab rahó, com á certa la formalitat de las relacions entre ’n Prim y la Margarida, aquesta sóls formulá débil quexa contra ’l seu promés quan est, com rech que pren mare nova, aná separantse d’ella per dirigirse á la rival, la que ’l rebé ab cara de mes de maig y ab triomfals, ja que no humiliadoras ulladas á la desventurada filla dels masovers.

V

Passá un mes: temps suficient pera que l’Assumpta vencés las repugnancias, obstacles y dificultats que sa familia, parents y arents oposaren, de primer, al seu festeig y en conseqüencia al natural y honrat ideal del mateix, que no es altre que ’l matrimoni.

Aplanats, vensuts ó á punt d’esserho tots los destorbs nacionals é internacionals (casulans y de fora casa); agonitzant la diplomacia d’un cosí valenciá, –advocat dels de més crit de la vila del farro, vulgarment Olot,– y derrotada, per tant, la dels altres consellers de la pubilla (pigmeus en comparació del compatrici de ’n Fontanella); preparada la cosa, dich, un bell dematí de Tots Sants la mare de ’n Prim se posá sas mellors robas, se calsá y estrená unas sabatas de vellut negre ab floch de seda y cotó (que per cert li foren massa justas y la feyan caminar ab pena) y va anársen á demanar en regla la jove Assumpta.

D’ aquell dia en vuyt, á las primeras horas de la matinada, sortía ’n Prim de casa sua y, muntat en la revinguda mula del vehí Jep Rahim, s’encaminava, montanya avall del poble, vers la ciutat, á fi de preparar y enllestir los múltiples elements necessaris pera ’l casament. Aquell dia no li feu al minyó casi bé gens de mal lo dolor sort que de temps en temps patía, com sabeu ja.

A posta de sol era tornat á sa casa y, al cap d’una estoneta, després d’haver ensenyats á sa mare joyas, robas y llemins de bodas, doná una abrassada á la viuda, mentre aquesta s’afanyava á cusirli dos botons del gech, trencats un á l’anada y altre á la vinguda de ciutat.

Semblava qu’ aquella dona s’hagués tret deu anys de sobre y qu’ estés disposada á tráuresen altres deu.

VI

Altre mes passá volant.

Lo sol, que no fa com las personas, que ‘s cansan de tenir bondat, sinó que sembla que quant més ne vèssa en aquesta banda de mon més n’ arreplega á l’altra, lo sol comensava á escampar los raigs de sa puríssima llum, quan exiren de casa l’Assumpta dos mossos ab escopetas de dos canons sobre las espatllas, muntaren en duas bravas cavalcaduras, que comensaren á trotar joyosament vers l’esglesia del poble, y al cap de breu estona, varen sentirse, ab curt espay d’una á l’altra, quatre descárregas de las duas escopetas de dos canons.

Seguidament exí de la casa, en ordenat desorde, una gran colla de gent: pares y avis, padrins y oncles, cosins y amichs de l’Assumpta y de ’n Prim, destacantse, entre tots y sobre tots, l’espiritual si bè maltractat barret del jurisconsult olotí, personatje del qual portém feta lleugera y per lleugera injusta menció honorífica, puix merexería no sóls planas enteras, sinó tambè ilustracions, notas y comentaris.

Tota aquella bellugosa y endiumenjada reunió de convidats semblava l’estudiat, encara que capritxós, mostruari d’un venedor de flors y fruytas las més variadas.

Pujaren los més joves á caball de matxos y eugas y la gent de més edat als dos entoldats carros preparats á l’era.

Aparegué la ditxosa parella dels nuvis.

En Prim ajudá á muntar y á acomodarse en l’envellutat silló d’una robusta euga á la nuvia; entregá á n’ aquesta, ab una ma, lo mocadorat de confits y atmetllas qu’ ella havía dexat damunt del pujador, arreglantli, ab l’altra ma, ‘ls plechs del devant del vestit de seda negra; esperá á qu’ ella s’acomodés bè un’ arrecada que s’havía mal posada ab la branzida del muntar; li entregá després las riendas, estrenyentli las mans de passada, y, retornadas espléndidament las rialletas que l’Assumpta endressá al jove, va pujar aquest y afermarse en altra euga pariona, tot portant, al igual que la donzella, un mocador ple de confits, que lligá part-devant de la sella.

La comitiva emprengué la ruta en igual direcció que ’ls dos avansats ó batidors mencionats, los quals anaren dexant sentir, de tant en quant, trets y cridoria cada cop més secundada per altra cridoria popular.

Tothom arrivá sa y bo á l’esglesia, puix l’únich dolor que la indiscreta trepitjada d’una tia grassa y arrugada causá en lo tercer ó quart ull de poll (no puch desgraciadament precisarlo) del émul de Papinianus en la terra hont lo fajol es sempre insegur, s’havía ja casi del tot calmat.

Los nuvis se donaren la má y ‘l sí sagramental, –aquell sí qu’ instantáneament fineix en l’espay, durant per sempre en lo temps,– y seguits, més que á l’anada, de donas pobras, homes vagamundos y xicots galifardeus, se ’n tornaren més alegres que cap mitjorn.

VII

Mentre las esposallas de l’Assumpta y de ’n Prim tenían lloch, una pobra noya, postrada al llit, sufría abrusadora febra. Tots la conexeu.

¡Pobr’ ánima celestial!… ¡Pobra filla! Miréusela. Está sópita y respira ab la fatiga dels vells de vuytant’ anys.

Un cop qu’ altre bada ’ls ulls, y, al cap de petit moment de ficsarlos en una de las ratllas de llum viva que separan els finestrons, los acluca com pera retenir lo plor que vol exirli á flor de cara.

Tornéula á guaytar y tornaréu á admirarla.

Apar una santeta, ab son front resplandent de cristiana resignació, sas galtas esblanquidas, com si un arcángel n’ hagués esborrat ab un cop d’ala tota mostra d’humana condició; sos llabis purs com un místich pensament.

Ara sembla que la son s’haja dolgut de son mortal sufrir… Ara sembla que s’es condormida del tot.

Tal creu lo bon jayo, conegut nostre, que mitjbada la porta de la cambra y trau lo cap; mes no tè temps d’haver esmentat bè la donzella, qu’ aquesta, somrihent, li diu:

–Entréu, entréu, avi Lluch! No dormo.

–Bona l’hem feta! –respon lo vell entre formalisat y rioler. –Es la quarta vegada que ‘m passa avuy lo mateix. Totas quatre vegadas m’ has donat marso. ¡Ni may qu’ ho encerti!

–Mellor, home de Dèu, mellor!

–¿Per qué?

–Perque axís podeu entrar y ferme companyía.

–No, no; á tú ’t convé dormir y no vull esgarriarte la son.

–¡Son!… No ’n tinch gota, ben gota! –respon la noya fentse un xich per amunt del llit.

–Ténte compte! –fa ’l pobre vell, avansant y acotxant á la Margarida.

–¿Veyéu com bado ’ls ulls?… No, no ’n tinch de son.

–Donchs jo vull que ’n tingas, que qui mal dorm mal allarga, y…

–¡Oh, vos!… ¡Vos voldríau que tingués jo tantas cosas que no tinch!

A tan ingénuas paraulas seguí una estona de silenci.

Lo pobre vell se sentía perturbat y confós, malgrat son gran caudal d’esperiencia. Per fí, no sabé qué respondre, y succehí… lo que succeheix en semblants casos: que respongué lo pitjor:

–Tens rahó, noya.

Y com que semblant contesta fou seca y ‘l vell se penadí d’haverla donada, comensá per reflecsionar qu’ era un tonto de primera, y acabá per desconcertarse y callar com un mut.

En mal punt callá! Justament era quan la comitiva del casament tornava de l’esglesia, y ’s sentia clar lo ressó de la tabola, mercés á la procsimitat y á una ratxa de vent favorable.

Al óurela ‘l bon jayo, esparpellá la vista; s’alsá esferahit, y, sens obrir boca, acostá son cap blanch al cap de la noya y ’l protegí y amanyagá, ab la vista en la porta, com si temés qu’ algú entraría á robarli.

La donzella plorá, mes no dexá de somriure y de semblar una imatge del cel.

VIII

Los primers dias, setmanas y mesos que seguiren al casament de l’Assumpta y de ’n Prim foren veritable floreig de ditxas, mustigada l’una al esclatarne altra de mellor.

¡Quántas vegadas permet Dèu que una ventura desmesurada sia preparació d’un gran escarment!

Tot just anava á cumplir un any de matrimoni, quan en Prim sentí créxer y tornarse molt agut lo dolor de la cama que fins alashoras no havía tingut casi bé gens de malicia. Comensá aquella á flaquejarli, á debilitárseli y á perdre l’antiga flecsibilitat.

De principi, bastá que la muller recordés al marit que ‘l dolor podía ésser efecte de certa relliscada qu’ ell havía tinguda ajudant á carregar un sach de blat; mes tal y tant insidiós va tornarse l’adoloriment, que la cara del pubill se posá fosca, al adonarse de que la condemnada cama li ranquejava á despit de greus esforsos de flaquesa.

Lo dolor se feu més intens; no hi valgueren metjes ni batxilleras, y hauríau presenciat lo següent espectacle, al cap de tretze mesos de las esposallas.

Al peu d’un llit, fregantli ’l cim dels cabells un pany de cortina del alcova, seya en cadira de brassos y apoyant una cama en dos ó tres coxins, un jove de vint y cinch anys, enarcat, ab barba crescuda, galtas esgroguehidas, ulls enfonzats y llabis contrets y esmortits.

Devant sèu, una dona també jove, trista com nit d’hivern, seya igualment, y á cada punt se li clucavan els ulls abatuts per la son; lo cap li era traydor, s’inclinava damunt del pit, y, arrivant al major grau de contracció possible, la infortunada esperimentava un sobressalt y tornava á obrir els ulls. ¡Feya tantas nits de carrera que no podía dormir mitja hora seguida! ¡Feya tantas y tantas nits que sentía ab esglay totas las remors, atribuhíntlashi lo més supersticiós significat! No hi há traydora més traydora que la son: vè quan no la volém y quan la voldríam ens fuig, ab rialla de bruxota.

L’ inconsolable jove atravessava un d’aquells moments tristíssims en que la fantasía supera la realitat matexa.

Ab los vidriosos ulls esgarriats no veya res de lo que semblava mirar, y mirava las cosas ab major esment que si las hagués, una per una, vistas y palpadas. Puch dir que tenía ’l pensament al aguayt, ja que, com als cassadors que al aguayt cassan, res li passava desapercebut. Se sentía jove, y ’s trobava vell; se sentía vessar la copa de las ilusions y de las esperansas, y ’s trobava al plé d’un inesperat y horrible desengany; se sentía capás d’assaborir totas las ditxas, y ’s trobava postrat per una desditxa inmensa. ¿Podém formárnosen cabal los qui, si anomeném “vall de llágrimas” la vida, es perque ho diu la Salve, quan no per donarnos ayres d’homes cansats del mon á fí d’interessar? ¿Podém ben imaginarnos nosaltres que, gracias á Dèu tenim salut, l’esgarrifós roséch d’un cor que, al any de disfrutadas las venturosas riquesas morals y materials d’un estat volgut ab anhel, se troba presoner d’un cos condempnat á no móures d’un seti fatal?

IX

Llarga estona feya que la inmaginació del malaventurat vagava d’una pena á l’altra y que la esposa ’s condormía pera dexondirse al moment, quan se sentiren dos truchs seguits á la entrada del aposento.

–¿Quí hi há? –interrogá ‘l pacient ab enrogullada veu; y mentre tossía per’ aclarírsela:

–¿Dònas llicencia? –va demanar una persona ab débil accent.

–Endavant! –contestá ’l primer.

–Bon dia que Dèu nos dó; –digué l’avi Lluch, entrant y alsant una miqueta ’l cap, que li penjava ran de la boca del cor.

–Dèu nos lo dó bo y la Mare de Dèu; –afegí l’Assumpta, passantse una ma per la cara á fi de desensopirse.

–Y donchs: ¿cóm anem desd’ahir? –feu en Lluch.

–Sempre pitjor! –esclamá ‘n Prim.– Cada dia –prosseguí després d’un fort suspir,– cada dia ’m trobo més carregat de dolor, y conech que la desgana, la falta de son y aquexa febra sorda qu’ estich covant…

–Resignació, fillet, resignació! ¡Son tants que ’s troban com tu! Creu un meu consell: pensa tothora en un pitjor: pensarhi es mitja cura.

–¡Ay, avi Lluch, qué n’ hi há de diferencia del receptar al pendre!

–Ja ho sé; pero ’l teu mal no es mal de mort; es…

–Prou heu dit! –interrompé ’l jove ab desesper.– No es mal de mort, sinó mal d’anarse consumint com un miserable.

–O d’anarse aconhortant com un bon crestiá! –Sí; –digué l’esposa;– sí, avi Lluch: animéulo, déuli coratje, perque jo no sé cóm fermho. Hi há vegadas que li agafa un tremolor que fa basarda y li venen ganas de malmetrho tot.

–Y… ¿es sóls fruyt de la malaltía semblant desvari? ¿No s’hi barreja per res algun remordiment de la passada vida? ¿Tretze ó catorze mesos há, ton marit hauría desvariejat com dius, Assumpta?

Llarch silenci fou la contesta á las preguntas del vell.

Lo pacient clavá la ullada á terra, contrahénseli las cellas.

Ella mirá fit á fit á ’n Lluch y després baxá també ’ls ulls, no sabent qué férsen.

–A la bona de Dèu! –esclamá ’l vell, picant de mans com un nen al veure la lluna.– Donéume gent que no ’s senti mal de penadirse! Qui ’s penadeix condol mereix… Sí: vosaltres esteu penadits, y jo vull fervos dolç com una bresca brescada ’l vostre penadiment. Reconexeu lo mal que causáreu á una noya ignocenta… y jo vull… En fi: lo que s’ha d’empenyar que ’s venga d’un cop y fora mal de caps!

–¿Qué voléu dir? –insinuá l’Assumpta ab ansietat.

–Sí: ¿qué voléu dir? –repetí l’espós dalejant.

–Vull dir qu’ aquella pobra donzella, que vosaltres sabéu, d’avuy en vuyt, si á Dèu plau, será muller d’un galan, virtuós y ben apanat minyó.

–Gracias, Senyor! –esclamá ’n Prim, volentse agenollar debades.

L’Assumpta axecá ’ls ulls al cel y duas llágrimas ennobliren sas galtas.

Lo bon vell afegí:

–No he acabat encara. Escoltéu: ¿voldríau véurela? ¿Vos agradaría sentir de sos llabis que ’us estima perque ’us perdona y que ’us perdona perque… perque us estima?

La tendresa, borbollant com aigua santa d’alegría dels llabis del bon Lluch, no ’l dexava parlar clarament. Los dos joves ne participaren, y, en defecte de mots, ab eloqüents signes mostraren llur ansietat.

L’ avi Lluch aná al brancal de la porta y acompanyá als brassos dels dos esposos una donzella moreneta com una verge de retaula antich y agraciada ab la plenitud de galas de la joventut.

Lo desventurat Prim feu un nou esfors per’ agenollarse á las plantas de l’angelical Margarida; mes, detingut per lo vell, se consolá ab plegar las duas mans y abaxar lo front.

Resaren tots quatre, y la oració acabá d’esventar per un sempre més la desavinensa entre la filla dels amos y la dels masovers.

X

¿Me preguntaréu ara cóm y quán termená la malaltía del pobre pubill?

Als qui ’us dexéu dominar y véncer pèl sentiment, ó als qui trobéu bo en veure sacrificada la justicia á la clemencia, apreciant aquella sempre cruél y may eccessiva la segona: á vosaltres sento havervos de dir que solzament se curaren los desvaris del jove espós, mes que no hi valgueren los esforsos de l’Assumpta, secundats pèls de la Margarida, pera remeyar al malalt. La enfermetat se feu crónica, precipitant la mort de la primera, mentre la segona, ditxosa ab son marit ditxós, ab un galindoy més maco que cap fruyta y una nena bonica com una vara de jessé, va viure y morir donant grat y gracias al cel.

En quant al avi Lluch,… respiréu: seguí essent lo mateix avi Lluch inventor d’adagis y esmenador d’alguns. Un dia ‘s vegé en perill de mort; tothom per mort lo donava, mes ell ne sortí y va riure á esclat de mort perque n’ havía exit; pero ’l dia que va morirse… també ’s quedá fent una rialla ben sancera perque s’havía mort.

Presa de vistas

I

Lo galan va á pendre vistas;
mare y filla ja l’esperan:
la mare aguanta la troca
y la xicota capdella.

Aquesta mare, viuda y ben conservada com empallada poma, tè un minyó fet, que temps há porta ‘ls rems de la casa, y duas noyas casadoras. La qu’ ara capdella es la més gran y no diré la més bonica perque totas duas germanas ho son prou; sinó que la qu’ ara poso devant vostre tira més aviat á rossa y tè ‘l cabell crespadet, mentre que l’altra, qu’ está amanint beguda pèl servey de la casa, es de la bella morenó.

Y diu la mare, contemplantse á “la gran”, besada en la part superior de sa cara per un daurat y puríssim raig de sol:

–Noya, tén compte ab lo que farás! Mira que ‘s tracta d’un pretendent qu’ ha seguit més firas qu’ esglesias y més mercats que capellas…, sense que vulga dir ab axó que no es bon crestiá com tots els seus!… Mira que ‘t mirará y remirará de tots cantons, y que tu has de fer com aquella que no se n’ adona, de massa que sab adonársen!… Pensa que ‘ls homes, quanta més vivor tenen, ménos volen que ’n tingan las que ’l dia de demá han d’essérloshi donas propias! Jo haig de servirte de mostra: jo, que si no arrivo á eixalar els meus alegroys, encara podé m’ estaría esperant á la terra á ton pare (Dèu li perdó!) com espero, anys há, véurel al cel. ¡Ténte compte! Mira y pensa bé tot lo que t’ he dit, filla meva, ó ’t pots quedar per vestir sants, esbullant la sort de ta germana, que no s’ho mereix.–

II

Lo vistayre arriva.

Es un galan jove tan ben plantat, ben vestit y ben agradós com el primer hi haja.

Saluda, y la viuda li fa pendre seti vora la porta de l’exida ó terrat, perque hi passa una dolsa fresca, després de donarli la benvinguda.

Seguidament, crida á la minyona de servey, li encarrega que tragui lo convenient per fer “deu horas”, y la criada para un bon tros de cap de taula ab las blanquíssimas estovallas plegadas, de modo que, per la gruxa, més semblan bánova qu’ estovallas; hi posa una llangonissa groxuda y llarga, qu’ es sobrera de mitj pam per cada banda de plat; atmetllas y atmetllons barrejats en altre (no puch afirmar si ab intenció simbólica y oportuna); pa blanch, ampolla de ví, gots y una tassa per estrenar… sens intent de que ’l convidat la estreni, preferint un d’aquells, encara que, per si ho fa, no manca broch ben generós á la tassa.

Y la mare torna á la feyna d’aguantar la troca, y la noya qu’ está per meréxer torna á capdellar.

III

La conversa recau, com es natural, en… lo ménos natural, ço es en lo que ménos se relaciona ab la vinguda del minyó.

A cada pausa de la conversa, ’l rostre de la donzella s’enrogeix y s’esblanqueheix y ’s torna á enrogir. Lo cap se li mou, los rissets del cabell se li belluguejan sobre ’l front, y las pestanyas superiors baten sobre las de baix com si volguessen castigarlas.

“¡Ara!… ay!… ara!…” –pensa y esclama interiorment.– “Ara sortirán á parlarne… Ara!”

Mes lo temps va passant y l’heréu (perque crech qu’ encara no ’us ho he dit: se tracta d’un hereuás de casa més forta que cap pineda;) l’heréu no s’esplica, no s’insinúa, no ’s dexa entendre molt ni poch.

¡Quánta rojor y quánta eccessiva blancura malversada ja, pobra noya! Dèu no t’ ho tinga en retret.

“¿Qué ’n dech fer de cumplir los encárrechs de la mare?” –segueix pensant la xicota.– “M’ estich reprimint, capdella que capdellarás, com qui no hi veu més enllá ni més ensá de la troca, y… res. No puch sapiguer si li agrado ó no. De segú que no dech agradarli. Si li agradés, bé m’ ho demostraría. ¿Qui l’en priva?”

Los instants semblan centurias á la pobra víctima; mes, continguda per las ulladas de sa mare, encara no ha mormurat totas plegadas cinch paraulas. ¡Qué satisfeta n’ está la mare de tanta discreció filial! La noya segueix sas amonestacions, creu sos consells: la imita.

S’alsa l’heréu, va á la taula, agafa la llangonissa, ‘n talla un bossí, separantlo en varias particions, y n’ ofereix á mare y filla.

–Grans mercés! –diu la primera.

La xicota, en cambi, oblidant de sopte ’l paperot, que li ha encarregat fer sa mare, accepta, y… com veu á esta contrariada, com coneix que ja s’ha enagenat s’admiració, abandona ’l fingiment y ’s demostra tal com es: viva sense desvergonya, franca sense mals modos, enrahonadora sense pecar de xerrayra.

Ja en lloch de ficsar los ulls en la troca, los posa en los negres y brillejants del minyó, y somriu y no ’s torna roja sinó sóls vermelleta com una vora de nuvol tocada per la flonja llum matinal.

Lo jove fa un respir com qui surt d’un paratge en que s’ofegava; s’axeca, y dirigintse á la viuda, diu reconvenintla:

–Mestressa, al cap som y parlém clar. La vostra filla aquí present ¿es com suara ó com ara? ¿es com avans, vull dir aturada, tonta y escorreguda, ó es com la estich veyent? Si es com avans…, bon profit fassa á qui la vulga; si com ara, bon profit me fará á mí tot sol.

–¿Qué vols dir, heréu?

–Vull dir que jo no estich per entremesos ni disfressas sinó fora de casa. ¿Penséu que l’haver seguit firas y mercats y festas majors me fa diferent dels altres? La prova de que no ‘u sò es qu’ he vingut á veure la vostra noya, com tantas n’ he vistas y no m’ han convingut á causa de tenir mares massa… mares com sou vos. ¡Se m’ han aparentat tant diferentas de lo que serían l’endemá de casadas!… ¿Estéu avergonyidota? No s’ho val, dona, no s’ho val! En lo vostre temps de soltera debía anar mellor vostre estil, y las donas sou axís: penseu massa en aquell temps. Axó de ferse estimar dels homes y arreplegarlos fa com tantas altras cosas: tè sas modas, y jo m’ he ficat á la barretina seguirne una de nova: la de voler que las noyas no fingexin lo que las mares creuhen qu’ han de fingir. ¿M’ entenéu? Ademés, com tinch fama de sapiguerla llarga, he resolt que la meva nuvia no li sápiga tant com jo, perque… m’ afrontaría y perque entre tots dos l’hi sabríam massa.

IV

L’ heréu ’s casa ab “la gran”, y l’esmena de la viuda es tal, que ’l dia en que la filla segona reb vistas… la noya aguanta la troca
y es la mare qui capdella.

Calumniadors y calumniat

I

Uns pagesos menestrals tenían tres fills grans.

Com en totas las rondallas, en esta brevíssima, veritable y crech que ben eczemplar historia, ’l petit era qui mostrava més judici y cor més sa, y més boniquesa y gracia en tot y per tot. Los altres tenían ja fins mala nomenada.

Engelosits, de primer, los altres dos germans, envejosos després y més tart rencorosos, per tal de veure que tot lo vehinat s’embadalía ab lo més xich, contemplantlo tan prudent, dócil, carinyós y encertat en totas sas paraulas y accions, en compte d’emularlo, pensaren la mellor manera de tráuressel del devant ó de desacreditarlo al ménos.

Res tan avinent com la calumnia, y resolgueren calumniar al bondadós Francesch.

Se n’ anaren á escometre al batlle del poble, y pe ’l camí trobaren una vella pobra que més no podía esserho.

–Una gracia de caritat per l’amor de Dèu, jovent! –digué la dona, allargant una ma hont talment s’hi llegía lo travalladora que la pobra á son temps n’ havía estada.

Los dos germans s’aturaren; guaytaren de cap á péus á la velleta; se miraren un al altre y, com de las bategadas de llurs cors per cada deu de dolentas una era bona, varen ficarse ma á la butxaca, ’n tragueren los mocadors y dels nusos d’aquestos una moneda ab que feren almoyna á la pobra.

–Dèu vo ho pach, bons minyons! –feu la pobra suspirant. Després besá las duas monedas y ’s posá á llabiejar la oració de las oracions, lo parenostre, en tant que ’ls joves seguían depressa camí-enllá.

Arrivaren á casa ’l batlle y entraren.

–Bona tarde!

–Bonas y moltas, minyons. Prenéu seti. Sí, heréu: ja ’n pots traure ’l garbell: déxal arrambat á la finestra… Vosaltres direu en qué ’us puch servir.

–Parla tu, Jan!

–No, Anselm: dígali tu ’l que fa al cas.

–Un ó altre, noys.

–Vaja! no estiguem pas aquí; –digué ’n Jan, llensant la punta d’un cigarro apagat que, estona feya, tenía enganxada al llabi de baix.

–Esplícat –insinuá ’l batlle, y ’s llevá la barretina colocántsela sobre la cuxa dreta.

N’ Anselm va traure ’ls arreus de fumar pera dissimular, ab la ocupació de mans y ulls, sa turbació.

–Heu de sapiguer y entendre, senyor batlle, –prosseguí ‘n Janot– que nostre germá petit nos n’ ha feta una de grossa, de molt grossa!

–Bala!

–Tan grossa, que crech haurá de regnarhi paper sellat, si se li ha d’aplicar tota la justicia que ’s mereix més que ’l pa que menja.

–Conta, Jan, conta! –insistí ’l batlle acostant sa cadira al calumniador.

–veus aquí qu’ aquet y jo anárem l’altre dia á mercat; vam fer la nostra firota, aquet ab las cistellas y jo ab els esclops que, com sabeu, nos enginyém á guarnir los dias de pluja ó de massa neu, y…

–Digas, digas!

–L’ endemá de la venuda era la festa petita de Crespiá, y veus aquí que ’ns vam trobar á faltar, jo de l’arca y aquet de la caxa…

–¿Qué?

–¿Qué voleu que fos? Los diners guanyats l’endemá.

–¡Com l’endemá!

–Vull dir despús d’ahir…

–No: ‘l dia avans; –indicá n’ Anselm, no gosant alsar els ulls.

–Bala, bala! –torná á esclamar l’autoritat, que res tenía de guerrera, á pesar de sa esclamació predilecta.

–De pérdrels… no pot ser, per que á més á més de que ’ls duguérem ben guardats sota la faxa… ¿no fa, Anselm?

–Oy qu’ es ben cert!

–Donchs sabém que ’ls varem ficar hont vos hem dit.

–¿Y bè?

–En Francesch dorm á la matexa cambra que nosaltres dos: ab axó… ¡vaja! ab axó ja ’s veu prou clar que ningú pot haver comés el furt més que ’l mosca-balva.

Lo senyor batlle, per tota contesta inmediata, s’alsá; mirá una bella estona de fit á fit als dos germans, y aquestos, no podent resistir tranquils la investigadora ullada, pretestaren una escusa y se n’ anaren, despedintse fins á més veure.

II

Un dihent d’ave-maría no havía trascorregut que, per lo cantó oposat al de vinguda dels germans calumniadors, arrivava á la casa del batlle ’l calumniat.

L’ autoritat passejava cap-ficada amunt y avall del menjador, quan se presentá devant d’ella ’n Francesch boig d’alegría.

–Dèu vos hi guart, senyor batlle; –digué ’l bon minyó ab êxtrems de goig.– Vinch á contarvos una feta que ’us demostrará…

–¿Que ’ls teus dos germans son uns murris y uns calumniadors?

–Al contrari: que son dos xicots tan de bè com els primers, y que la gent no tè rahó en guardárloshi malavolensa.

–Alabat sia Déu! Esplícat.

–Donchs paréu esment. Passava jo pèl carrer de Crespiá, y ’ls he contemplat enternirse y fer caritat á una pobre vella. Donchs bè: qui fa almoyna y s’enterneix fentne, no pot, no, ésser dolent. ¿Sentíu? Si algú ve á prevenirvos contra ’ls meus germans, diguéuli que ment. Cada hu tè ’l seu geni, axó va de banda, pero ’ls meus germans no son dolents. Ho juraría devant d’un Sant Crist.

L’ honrat batlle contemplá al êxtasiat jove, y aquest sentí avivar més y més s’alegría, puix ni presumir podía la causa certa de semblant contemplació.

Després, per tota contesta, estrenyé en sos brassos á ’n Francesch, y, d’allí en avant, sempre que tingué de formar concepte, va ficsarse molt en la opinió que un acusat mereix á un acusador, y diu que descobrí més calumnias que cabells al cap de sa muller, qual cabellera fou sempre famosa d’alló més.

Las erradas no las fan las montanyas

I

Pagés de part de fora y pagés de part de dins; pagés de pensament, de paraula y d’obra; pagés ab las virtuts y ab los defectes de molts pagesos era ’n Pere Mártir Pagés y Bosch.

Entre sas virtuts resplandían, com los ulls en la sèva cara, l’amor al bon nom de la casa payral; l’afectuosa correspondencia á la dels parents y amichs; l’escrupulós cumpliment de sos debers relligiosos y altras virtuts de menor quantía. Entre ’ls seus defectes, negrejavan, com la majoría de sos cabells, al costat d’alguns de blanchs, son geni retret y poch propens á dexarse entendre; sa desmesurada cavilositat; son rutinarisme, y sobretot, una incomparable ambició, un desenfrenat afany d’adquirir, mellorar y arrodonir tot lo del seu. Tal defecte aná crexent á proporció dels anys, com totas las passions que no ’s segan de naxement; s’aná possessionant del cor de ’n Pere Mártir, y aná senyorejantli l’ánima fins á parar en eterna y reconcentrada monomanía.

Tant es axís que, al temps en que nostra verídica historia comensa, hauríau vist á ’n Mártir despertarse, fregarse bè d’ulls, alsarse de bon matí, y, tot persignantse y senyantse, encara no ben passats los elástichs de las folgadas calsas, estarse ja darrera ’ls vidres del balcó de sa cambra, guaytant, ab famejant insistencia, las terras que afrontavan, en gran part per la banda de sol-ixent y en partió més xica per la de tramontana, ab son camp del Xay, clapat d’alts gavallons, –alguns d’ells coronats per banderolas maltractadas, al objecte d’espantar als comunistas aucells,– y ab sa vinya de l’Alzina Reclamadora, eczuberant de pompa y ufanía per tots indrets.

Després l’haguerau vist obrint el balcó, axugantse la cara ab una tovallola que bè ‘s podía pendre per germana xica dels llansols, y hauríau reparat que nostr’ héroe no feya sinó mirar y remirar, á tort y á través, ara dret sobre las puntas dels peus y ara ajocat, las terras del vehí; en tanta manera que, distret en semblant ocupació, més de set parells de cops tota la cara quedava roja, de tan axugada, tota… fora ’l pellatje dels ulls.

Ja ‘us ho dich: la sèva ambició de vessanas y més vessanas de terras, per’ ajuntar á las propias, era una veritable ambició napoleónica. Cap consideració l’aturava y hauría fet “lo diable quatre” á fi de conseguir, ja que no ’l dret senyorial del territori del poble arreu, al ménos lo de las sis ó set vessanas, casi totas de regadiu, que fregavan ab sos camp y vinya, com he consignat avans.

Se compren, donchs, que no dexés passar per alt la galant proporció que va oferírseli pera fer un cop mestre, segons veuréu.

En Mártir era viudo feya tres anys y tenia un noy que ’n contava á la frega de dinou y cursava ’l primer de retórica al diocessá y rural colegi de Nostra Senyora del Collell.

Lo tal minyó, considerat en sa disposició y aptitut pera casarse, dech dir que lo mateix s’havía triat ell pubilla ni sortera de cap mena, que jo convent per entrarhi frare devot. Dedicat á donar la convenient intenció y la entonació deguda á la Catilinaria de Cícero y enrevessántseli sempre la llengua en lo sesse enfrenata jactavit audatia, –tant com per la trasposició y lliga de paraulas, per la pressa ab que volía enllestir,– corría sa eczistencia ab indescriptible sossego y mansuetut. Semblant á la generalitat dels colegials, interns com ell, era altrement mirall de subordinació, gran jogador de pilota durant los quamquas, vulgo estonas perdudas dels dias de feyna, y gran cassador de conills tant bè á jas com al corrent y fins á bastonadas (més d’un n’ hi havía estebornit) los dias festius per aquells semi-deserts entorns del gran casal d’ensenyansa.

Algunas vegadas qu’ entre interns y êxterns del Collell s’havían declaradas y enverinadas las hostilitats; alguns cops que, per desgracia y malgrat las amonestacions dels reverents director y catedrátichs, las fonas y mandrons havían substituhit als discursos, las pedras á las rahons, y més d’un raig de sanch verge havía envermellit algun cap y algunas herbas, l’heréu Esteve Pagés y Vibó (tals eran sos noms de fons y de casa) s’havía distingit pèls seus laudables instints de conservació, que ‘l convertían en minyó d’emuladas dots internacionalistas, sense qu’ ell se n’ ergullís sinó tot lo contrari. ¡Quánts armisticis se debían á n’ ell, y fins quánts tractats de pau octaviana, duraders… fins que s’hi tornava!

Ab axó teniu l’heréu Pagés: cristiá de pau, (no sempre s’ha d’ésser moro) gras y fresch com un prior idealisat, amich de passársela bè y disposat tothora á ferse valdre sa personalitat de fill únich de casa bona.

En las nomenadas y célebres “academias”, que cada mitja anyada se celebravan alashoras al Collell y en las quals, pera satisfacció dels interessats, los dexebles ostentavan llurs dots oratorias y dramáticas, representant al viu escenas de clara, inmediata y ben profitosa moralitat; en tals actes, dich, lo talent del Esteve no causava, ni de tros, l’admiració ó l’entussiasme que ‘l d’altres estudiants, á pesar d’esser êxterns y pobres molts d’ells, pero acreditava, en cambi, l’Establiment, ab sas galtas de suís y ab sa rubicunda corpulencia. Y com los establiments de la classe del que ’ns ocupa necessitan crédit de carácter espiritual y de carácter corporal, si hi havía alumnos que conseguían el de la cátedra y la vela, l’heréu Pagés y Vibó era, fet y fet, lo qui més reputació donava á la cuyna y á la sala de refató. Los primers alumnos satisfeyan als pares; n’ Esteve y ’ls seus companys de galtas, á las mares, las quals, desde ’l dia de las “academias” se convencían de l’apremiant necessitat d’engrandir las camisas dels xicots. Y axó esplica la marcada consideració que ’ls encarregats del Establiment dispensavan al noy Pagés, crédit y reclam de parroquia pera las familias zelosas del benestar dels fills.

Certa tarde, mentre nostre jove amich s’afanyava buscant en lo Vocabulari castellá-llatí uns quants termes pera la composició reglamentaria del dia següent, y ‘s dalía sentint ja l’animació del joch de pilota que li feya bellugar els brassos, entrá un servidor del colegi y, ab veu benigna, no de grat, sinó per habitut, li digué: –Noy tendre: acaba d’arrivar ara mateix un mosso de ca teua y m’ ha donada aquesta carta pera que desseguida te la fes á mans. Prévia la venia del Reverent pare Director, aquí la tens: pots desclóurela sens escrupulositat.

N’ Esteve obrí ’l plech, mentre se ’n tornava ’l dependent, y moltissima fou sa sorpresa, al llegir, en groxuts caracters de lletra, las següents:

“Molt caríssim fill: suposat que la tua salut sia tan bona com la nostra (g. á D.) demá ó demá passat, á tot tardar, te posarás en camí envers esta ta casa. Per assó fer t’ he enviada l’euga Blanca ab en Toy.”

“He de parlarte d’un afer que s’ho val. Ara se ’ns presenta la conjuntura, y has de saber, fill, que quan passa passa, ja sía que no sol passar duas voltas.”

“T’ ho repetesch: es de tota conveniencia y fins de necessitat que, si pot ser, demá mateix te tinga al costat meu.”

“Recados á tos senyors Director y Mestres, particularment al senyor Organista, de part del servidor llur y pare teu que molt t’ aprecía Pere Mártir Pagés.”

“P. D. Vina tan endressat que pugas, per lo que pot ser. Si ’t falta roba y tens llarchs los cabells, cómprat la primera y feste escursar los segons á Banyolas, que servexen bè, y faràs pler á ton pare Ut supra.”

La carta entranyava, com veyeu, una orde que no admetía réplica ni dilació.

Lo bordegás tancá y penjá á la llexa ó prestatje ’l fexuch diccionari; xuclá la barbada ploma ab que escribía, ennegrintse ’ls llabis; s’alsá, s’estirá, ’s rascá ’l molsut clatell ab las duas mans, doná un cop d’ull á la celda pera veure, desde llavoras, lo que li calía arretglar, y ’n surtí ab precipitació reprimida als pochs passos.

Trucá á una porta de la celda del primer pis y comunicá la carta al Reverent senyor Director (qui ‘n va rebre molta estranyesa, puix dins poch debía celebrarse una “academia” que prometía ésser molt concorreguda) y ab llicencia visiblement forsada del sacerdot, baxá á trobar al Toy qu’ estava xerricántsen mitja del vermell.

–¿Estéu bo, Esteve? –preguntá ’l mosso, interrompent la tirada, no bè vegè al xicot.

–Bè: ¿y tu?

–Graci’ á Deu.

–Demá, á punta de dia, cap á casa.

–Seréu servit.

L’ heréu aná á despedirse dels seus companys de glorias y fatigas, y desprès á amanirse la roba pera la martxa, dexantne la major part, per creure qu’ hauría de tornar avans de gayre.

Lo mosso torná á guaytar lo cel á través del cos botarut y blavench de la porrona.

II

L’ endemá de l’arrivada del Esteve, y passadas deu horas seguidas ab un son de benaventurat, en Pere Mártir lo cridá á la cambra anomenada per antonomassia “del senyor Oncle” (puix en ella hi posava aquest quan se trobava á la casa); lo feu entrar al requartet “de la llibrería”, que ab més propietat se n’ hauría dit “de la pols y de las trenyinas”; lo va fer seure devant per devant d’ell, genoll per genoll, y, prévia una llarga mirada fesomista, li dirigí las següents paraulas solemnes:

–Fill meu, sabs l’amor que ‘t porto, com y també sabs que ’l principal de mos desitjos es el de fer la teva felicitat junt ab la meva. Ets carn de ma carn y os de mon os, com diuhen los Sagrats Llibres, y m’ he afanyat, m’ afanyo y m’ afanyaré sempre pera que trobis tan poch desagradable, com possible ’m sía, ’l camí del cel.

–Sí, pare; –respongué ’l xicot que, tot y sos escassos instints retórichs, conegué que ’l seu pare acabava d’enllestir l’êxordi del sermó.

–Ara bè: –prosseguí ’n Mártir, posantse una cama sobre l’altra;– l’ocasió de demostrarte tot mon afecte paternal, en bè y profit teu, acaba de presentársem.

–¿Qué voleu dir, pare?

Lo vell, assegurantse de que no escoltava ningú:

–Tu sabs, Esteve, –prosseguí– que ‘l nostre vehí Murgalat, que ho es de la vila de Besalú, tè una noya; qu’ aquexa noya es pubilla y que aquexa pubilla es casadora.

L’ Esteve conegué que ’l discurs paternal acabava d’entrar á la proposició, y torná á respondre:

–Sí, pare.

–Essent casadora,… pot maridarse quan hi vingan bè ‘ls seus superiors, y jo sé… ¿M’ entens?

–No encara!

–Jo sé –continuá somrihent en Mártir– que ’ls seus superiors tindrán á molta satisfacció ’l casarla ab tu. ¿Qué hi dius?

–¿Qué hi diheu vos?

–Jo ray! Dich que no pot serme més grat, tota vegada que, casante ab una galant noya, engrandiríam lo camp del Xay, y podríam fer vinya y oliverar de tot lo puig de l’Alsina Reclamadora, y no tindríam casi bè cap vehí, bo ó dolent, que ’s fiqués á lo del nostre, y podríam conresar lo tros que se ’ns menja ’l camí de servitut, y podríam fer regadius y arranjar en tanta manera lo que tenim, que no hi hauría qui ’ns empetés la basa.

Totas las precedents indicacions va abocarlas en Mártir ab una especie de crexent frenesí, brillantli y moguéntseli ’ls ulls com fochs-follets.

L’ heréu no ’s mirava al seu progenitor, y si bè esmentá que s’havía acabada la confirmació del discurs, va callar.

–Ja ho veus, noy: –insistí ‘l pare entussiasmat;– ja ho veus tu mateix si n’ hi faríam de guany ab semblant casament!

–Prou que me ’n faig cabal; peró…

–¿Qué?

May heu sentit un “qué” més aspre.

–Primerament, jo só molt jovenot encara.

–De més joves se ’n casan.

–Després… la noya, la Eugenia, no es massa… massa… ¡Vaja! me sembla á mí que podría ésser molt més axerida de lo qu’ es.

–¡Ah, feste frare!… ¿Quínas máculas me li trobas?

–Que té massa bella espessor de cabells.

–Axó es una boniquesa.

–Que tè ’ls ulls massa grossassos.

–Axó n’ es un’ altra.

–Qu’ es massa primota y desnerida.

–Axó ja fòra un desmérit; mes ella es d’aquella mena de donas primas que may son secas. La sèva primor es de bona lley, y creu que la favoreix.

–Després, sembla tota desganada y tota pioca.

–Tot axó es prudencia y res més que prudencia; humilitat y res més que humilitat. Sí: prudencia en no menjar massa, y més prudencia en ésser dócila y obedienta.

Lo minyó conegué que no surtiría victoriós pèl camí de las acusacions ú observacions objectivas, y torná á las purament subjectivas.

–Jo, pare, no he acabat encara d’estudiar la retórica: me ’n falta un curs.

–Mellor: ab las donas, quanta ménos retórica ’s tè més bè s’hi lliga.

–Donchs ¿per qué me ’n feyau estudiar? –s’atreví á insinuar l’Estevanet.

–Perque… perque la retórica es bona per altras moltas cosas: –respongué ’l pare, trobantse confós.

Las preguntas y respostas cessaren.

En Pere Mártir conegué que se las havía ab un minyó content del seu estat de solter, á qui li recava abandonarlo sens poderossíssim motiu. Per ço, alsantse, va dirli: