Aquest text ha estat digitalitzat i processat per l’Institut d’Estudis Catalans, com a part del projecte Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana.

Estrenada en lo teatre de Novetats de Barcelona la vetlla del 8 de Maig de 1879.

Dedicatoria

A la meva mare

D’aquesta producció, avans de la representació pública en lo teatre de Novetats, se’n doná una de privada la vetlla del 28 de Abril d’enguany en lo teatre Principal d’esta ciutat.

Alguns de mos íntims amichs y ab ells la Sra. de Mena y la Srta. de Simon s’ encarregaren de presentar devant d’un públich distingit y ab l’ autor exesivament tolerant, ma primera obra dramática.

Sia donchs aquesta página testimoni del agrahiment que tot temps servará mon ánima, per mos bons amichs, actors y apuntadors aquella nit; y per las dignas actrices del teatre catalá, ja avuy gloria esplendorosa una d’ellas de nostre art escénich.

Pera la trama y desenllás d’aquesta producció hem pres la historia tal com l’ han presa sempre tots los escritors trágichs desde Shakspeare, Schiller, Víctor Hugo y Ventura de la Vega fins als mes humils ó de vol mes rastrer. Per altra part, la divergencia en que están tots los autors llatins respecte á las escenas que conduhiren á la mort del Rey dels goths nos imposibilitava de fer la relació estrictament histórica; ja que sols hem pogut treure en clar que Ataulf morí assessinat l’ any 416 víctima d’un ressentiment particular y del odi d’una facció. Fins es desconegut lo nom del matador puig mentres Jornandes suposa que ’s deya Vernulf y Olympiodor li fa dir Dubius, ni com á dubtós escriuhen son nom Isidor, Orosi y ’ls altres historiadors.

Congenían donchs sols ab totas las antigas historias ja que d’ellas se desprenen sempre claras; en nostra obra, las personificacions, d’Ataulf, carácter bondadós, enmollit per l’ amor á sa esposa; y ’l d’aquesta, la orgullosa Gala Placidia, ab son fervent entussiasme per Roma y ab son odi implacable per la Gothia. També ’l carácter de Sigerich es verament histórich. No així ’ls dels altres personatges que son per complert creació nostra.

Repartiment

Personatjes	Actors
Gala Placidia	Da. Carlota de Mena.
Lledia	Dolors Ricart.
Vernulf	D Antoni Tutau.
Ataulf	Joan Bertran.
Sigerich	Joan Isern.
Varogast	Miquel Pigrau.
Velia	Artur Carreras.
Celius	Lluis Llibre.
Marcius	N. Cuffi.
Cavallers, Soldats, Esclaus.

Barcelona, 416.

Lo primer y ’l tercer acte en la ciutat; lo segon en un palau-castell vora ’l Llobregat.

Gala Placidia

Acte primer

Cambra del palau d’Ataulf. Gran porta al foro; á la dreta una finestra; á la esquerra un altre porta cuberta d’una cortina; taula á la part de la finestra ab pergamins y tot lo convenient per escriure; en las parets trofeus militars ab tota classe d’armas. Ja es nit.

Escena primera

Ataulf, sentat avora la taula; Celius que acaba de llegir un pergamí.

Celius: Senyor, aquest missatje es d’Arbojilda.

Ataulf: Mon capdill de més bras.

Celius: Se plany de veure tant temps en vaga á tos guerrers indómits: diu que incitats per lo desitj de brega conspiran sens repós.

Ataulf: Celius, escriuli que ’l Rey confia en sa leal fermesa.

Celius: (Prenent altre pergamí y desenrotllantlo). Aquest altre es de Italia.

Ataulf: (ab interés) Deu! al últim la resposta ha arribat!

Celius: (Anant á llegir y vacilant per lo que veu en la lletra). Senyor…

Ataulf: Qu’ esperas?

Celius: (llegint) “Salut al vil profanador de Roma…”

Ataulf: (ab ira). ¡Celius! ¿qué has dit?

Celius: Y es cert.

Ataulf: (prenentli). Dónam la lletra.

Celius: No es del Emperador.

Ataulf: ¿Que no es d’Honorius? Passanthi ’ls ulls. ¡De Constancius! Llensantla sobre la taula ab amargura.

Celius: ¿Va al foch?

Ataulf: (reprenentla). Cor meu, sossegat. (Llegint). “Envá ‘l teu front sobre la pols inclinas; no ’l tindrás lo perdó jamay del César: envá has fet de la víctima ta esposa; dins lo tálam mateix te l’ haig de pendre…” Rebregantla indignat. ¡Insensat! ¡oh Constancius; no ‘t recordas que jo só ’l fort; tu ’l denerit, lo feble! ¡arna imperial que la grandor despullas y en la rónega purpra t’ arresseras! ¡Ay de tu y de ta rassa enorgullida si avuy lo cor de dins lo pit me treya! ¡com cau lo llamp en la corcada torre tornantla pols que ’ls temporals esventan, aixís cauria ma trionfant espasa damunt lo trono hont han segut tants segles!… Mes jo tinch aquí al cor més gran victoria: te; y norréal al foch. Placidia es meva.

Escena II

Marcius y ’ls anteriors

Marcius: Senyor; un jove, un foraster que arriva de més enllá de las hispanas terras diu que parlarte vol.

Ataulf: Dónali entrada.

Celius: Lo nom ignoras y…

Ataulf: Ataulf l’ espera.

(Se’n va Marcius)

Celius: Y si fos un traidor?…

Ataulf: Al fi ets de Roma! quan alsarvos podreu si sou com fembras?

Escena III

Ataulf, Sigerich, Celius

Sigerich: Ets tu ’l rey Ataulf?

Ataulf: Acóstat, jove: jo ’l só.

Celius: No es cobardía la prudencia. (S’ assenta y escriu.)

Sigerich: Rey, no t’ enujis si mancat me trobas del ayre cortesá: soch d’una terra hont los pares als fills lo joch del arma y ’l govern del cavall sol los hi ensenyan.

Ataulf: Tu no ets gal ni ets burgond… ¿Ets fill de l’ Hunia?

Sigerich: Só goth.

Ataulf: Y donchs? aquesta patria es teva: entre goths ara ’t veus. Com! en la Thracia d’Ataulf no ’s recordan? Tan lleugeras han sigut mas petjadas en la vida que avans que jo ’l meu nom desaparega?

Sigerich: Oh senyor!… Més aten: Desde la infancia mos pares he perdut; sentint las gestas dels héroes nostres que han estés la patria del fret Escans fins á la mar Tirrena, á una edat so vingut, en qu’ he sentida la onada de la sanch bótre en las venas, y l’ arma he prés que brandejá ‘l meu pare, y al mitjorn he llensat com la tempesta l’ esperitat caball. De poble en poble seguint ton rastre he corregut la terra. En los portals de las ciutats d’Italia demanava per tu: las gents feyneras arronsant las espatllas me mostravan lo curs del sol. He traspassat las serras gegantinas dels Alpes: en las rocas m’ ensenyava tothom l’ ample rodera de tos carros feixuchs. Pels camps de Galia perfidiós he creuhat: los boscos verges la llarga serp de ton estol dragaren; los tronchs dels arbres esllomats se veyan del refrech al passar, y escuts polsosos jayent trobava assí y allá en la terra semblant escatas de la serp caygudas. Un dia, al lluny, en l’ horisont, encesas pel sol ponent, las torres de Narbona s’ aixecaren de sopte: aquí ‘m digueren, ell vencé y fou vensut; carrers y plassas tremiren al estrépit de sas festas: sentat al ombra de triomfant arcada, ohint l’ acort de divinals orquestas, baix tálam d’or que sos capdills li duyan, esclau s’ ha fet d’una gentil donzella: y entremitj de sarcásticas riallas la llonga vía m’ han signat d’Iberia. Y aquí ja soch: y encara á Barcelona del rey goth Ataulf vaig en la cerca: y es que, Senyor, al peu de tas murallas, al portal de ta casa, en ta presencia, trobant per tot la Roma corrompuda escalfantse al calor de ta grandesa, me pregunto cent cops, si un jorn de lluyta disputantse l’ imperi de la terra va finar Ataulf cubert de gloria, y ets tu l’ usurpador de sa feresa: tu, que un mon has perdut y humil t’ amagas á raser de las timbas pirenencas, y fins la purpra dels vensuts te posas per conta de las pells dels que venceren.

Ataulf: Oh fill soperb de ma volguda patria, y com me plau ta fréstega noblesa! tu ‘m parlas ab lo cor; no es la mesquina ambissió del servil qui mou ta llenga. La tempestat s’ ha fos: més ningú ovira entre ‘l cel y la plana, mitj perdentse al lluny, en l’ horisont, un cap de núvol: y aquest núvol so jo. De la vil terra que m fa l’ olvit! á aquells que no m’ esguardan ja ‘ls esguarda Ataulf baix sas empresas: encara mos soldats son los de Roma y mas armas també; prou las coneixen. Quan vulga mon desitj, lo cap de núvol oblidat de tothom, com tromba inmensa rehinflat s’ estendrá d’un cap al altre sobre del mon, y al buf de la tempesta com mar d’espigas las potents nissagas las jeurá sobre ’l llot fins que ’s pudrescan. Allá hont es Ataulf allá es la Gothia: hont es Gothia es lo centre de la terra.

Sigerich: Grat es, Senyor, perduda l’ esperansa revenirhi de sopte; hi ha en ta llenga quelcom que atrau é imposa.

Ataulf: Ets jove encara. (Ab tristesa). Aquest mon que trepitjas es reflecte d’un altre mon en eternal batalla… lo cor de l’ home: tu n’ ho saps! Espera!

Sigerich: Perdona si t’ he ofes. Roma es enclusa, ¿quí si no tu es lo mall? M’ has fet reneixer.

Ataulf: Lo teu nom?

Sigerich: Sigerich.

Ataulf: ¿Vols en ma guarda un lloch d’honor?

Sigerich: Servit ma vida entera.

Escena IV

Los anteriors, Varogast, Velia, Cavallers. Entran conversant alguns versos anteriors.

Ataulf: Aquest valent, senyors, ve de la Thracia: pregunteuli; us dirá de nostra terra. Te seny y pit; d’avuy entra en ma guarda y ’l faig vostre company.

Sigerich: (volentli besar la ma). Senyor…

Ataulf: (negántsehi). No aprengas á humiliát, Sigerich: aixó es de Roma. (Celius deixa de escriure y ‘s reuneix als caballers). Que res li manqui, Celius. Tots m’ ensenyan á alsarme de la pols. Oh ma Placidia, quant car es ton amor per ma conciencia!

Se’n va Ataulf.

Escena V

Sigerich, Varogast, Velia, Celius, Cavallers.

Varogast: Ho ha dit lo Rey; d’avuy ets company nostre.

Li donan la ma.

Sigerich: Y ab tot lo cor. (A Celius). Tu no; jo no haig d’estrenyer la ma vil d’un romá.

Velia: Vens de la patria y encara ets pur.

Celius: (A Sigerich). La voluntat suprema d’Ataulf m’ ha fet goth.

Sigerich: Si t’ aborria per fill romá… sabent que la renegas!… Senyors; vosaltres qu’ heu seguit tants pobles: ¿quín es lo mot que ohíreu que servesca per escupir traidors?

Celius: Oh miserable, sobre ton cap caurá tanta soperbia!

Se’n va.

Escena VI

Sigerich, Varogast, Velia, Cavallers

Varogast: Si com tu fessim tots, no s’ alsaria devant del trono tanta gent funesta.

Sigerich: L’ odi aqueix será etern: ja des l’ infancia mon noble pare l’ infiltrá en mas venas: ¡Ay dels iníchs si despertés del somni!… mes va morir assessinat!…

Velia: Oh! sempre vil ha estat lo romá.

Sigerich: No: fou dels nostres l’ assessí.

Velia: Y t’ has venjat?

Sigerich: ¿Cóm? ¡Deu!… Conéixel, y matarlo, y morir; veyeu ma gloria. Se sent al lluny la veu d’un corn. Cavallers, aqueix corn?…

Varogast: Es que la reyna ja s’ acosta al palau: senyal dels guaytas que han vist lo resplandor de sas teyeras. Ataulf li ha aixecat per sa alegría, del festós Llobregat á la ribera, un castell y uns jardins: quan ve la fosca se’n torna á la ciutat.

Velia: Vina; aprop d’ella tot es romá.

S’ acostan tots á la finestra enrahonant y mirant á fora.

Escena VII

Vernulf, Varogast, Velia, Sigerich y Cavallers.

Vernulf: (desde ‘l foro, fins que li parla Varogast). Ja fosch, cada vegada que ’l corn retruny mon esperit s’ altera. ¡Encara avuy esclau d’aquesta dona!… No es viure ’l viure eternament en guerra lo cap y ’l cor: guanyar volém als pobles y nosaltres, mesquins, no’ns podem véncer!

Varogast: Vernulf!

Vernulf: Oh Varogast, aquí vosaltres!

Se li acostan tots menos Sigerich que queda mirant al defora.

Velia: Veyent entrar Placidia en la llitera.

Varogast: Tu sempre capficat: qué!… t’ agravian los teus amichs?

Vernulf: No, may; y tu ho pots creure?

Sigerich: (apartantse de la finestra, diu per lo que ha vist) Allí ’ls vensuts son vencedors! Vergonya! (Per Velia y Varogast). No, com ells jo no soch. Fins ira ’l véurels!

Se’n va.

Escena VIII

Vernulf, Varogast, Velia y Cavallers.

Varogast: Es amor contrariat?

Velia: Ves qui se’n fia! dona y vent…

Vernulf: (senyalant l’ espasa). Mon amor es per aquesta.

Varogast: Fins lo Rey ja’n fa esment: ahí á sa esposa quan tu passavas vaig sentir li deya…

Vernulf: (ab interés). Sí? cert?… Qué li va dir?

Varogast: Res; que ’t trobava ja fa temps trasmudat.

Vernulf: Digas… y ella?

Varogast: ¿Quín interés, Senyor, tens per un guarda? digué: y ’ls ulls de ton costat va treure.

Vernulf: Parlem d’altre, us ho prech, de mi m’ enuja.

Velia: Pobre company! estás febrós; si cremas!

Vernulf: Donchs bé: ja prou fingir; m’ abrasa l’ ira. Per qué guardas lo fel? per qué, cor? véssat. Aborreixo á esta dona, á eixa romana hont nostres cops s’ embotan. Pitjor qu’ Eva ha sigut per nosaltres: un sol home la nostra mare al paradís va perdre; y á tots Placidia, sonrisent lo llabi, del paradís del mon, á tots nos llensa. Quan recordo que jo, jo lo pervindre tinguí en mas mans del Rey, dels goths!… la pensa se ‘m contorba sobtat, boira sangnosa me rodola pels ulls, y ’l pit me sembla que ’m salta fet á trossos. Oh Placidia… ¡Y pensar que una nit, la nit aquella pera Roma nefanda… ¡y per la Gothia! la vaig dur á Ataulf sa presonera! ¡Perqué al tenirla sobre ’l pit, en conta de darli vida, no la vaig estrenyer en mos brassos d’acer fins ofegarla com lleona dormida en las anellas de la serpent del Atlas! Bé ho recordo: d’aprop seguit de nostras hosts guerreras vaig entrar per la porta Mamertina: era per tot la nit: tant sols se veyan nostras armas brillar; y allá en las vías, ben lluny de nostres ulls, clapas lluhentas de roja sanch á la claror duptosa que ara creix… ara minva, de las teyas dutas pels goths: marxant sobre cadavres hont vaig anar no ho sé: claror intensa de cop arriva á mos esguarts: la vista clavo en avant: las casas son fogueras!… y corro á la ventura: ’l foch me volta: grahons de pórfit devant meu s’ aixecan: sento un crit anguniós d’enmitj lo núvol com jemech d’una cítara que ‘s trenca… y pujo com lo llamp aquellas gradas: voltas per tot que á mon trepitj s’ esquerdan, repós y fum: tant sols la xiuladora veu de las flamas. De repent s’ esqueixa un mur d’aprop y vetj d’entre las runas un goth sortir ab las faccions encesas, no del foch… de luxuria! y en sos brassos estrenyent á una dona que forseja per fujir d’aquell llas. De cambra en cambra lo vaig seguir per tot com una fera; y al cim mateix d’aquellas altas gradas al ropatge del vil mon bras s’ aferra enfonsantli l’ acer en las entranyas y agonitsant prenentli la donzella, mentre ’l cos d’éll per los grahons rodola botent entre las jáceras encesas. ¡Y aquesta dona á qui he salvat la vida de carrer en carrer, com una presa sobre mon cor portantla desmayada més ab honra á Ataulf, be saps qui era! La germana d’Honorius; la orgullosa Gala Placidia en fi.

Varogast: Calla; la Reyna!

Escena IX

Placidia, Lledia y ’ls anteriors

Cavallers y esclaus ab antorxas encesas acompanyan á la Reyna fins á la porta del foro: després de las dos paraulas de Placidia ’s retiran sens haver entrat en escena.

Placidia: (als que l’ acompanyan). Cavallers, gracias. (A Lledia). Vina.

Vernulf: (Varogast y Velia ’l volen calmar. Vernulf apartantlos diu:) No; ja es hora; quant per ella he sofert vuy que ho sofresca.

Placidia: Saludant tot anantsen á sa cambra. Senyors…

Vernulf: (Sortintli devant). Un sol instant.

Varogast: (volentlo contenir). Vernulf!…

Placidia: (aturantse sorpresa y preguntant). Qué?

Velia: (á Vernulf). Cálmat.

Placidia: (á Vernulf). Si es una gracia… al Rey. Lledia, segueixme.

Vernulf: (aturantla). No: tot ho sé: la llum que ‘l Rey nos dona de tu la rep, Senyora: foll te d’esser qui al sol s’ escalfa reflectit en l’ aygua y no al sol qu’ es al cel.

Placidia: Qué vol, ma Lledia? Ja ho he dit: á Ataulf qu’ es Rey… y es home; y jo d’astre no’n soch.

Vernulf: (ab amargura). Si ho ets; que ’l cegas.

Placidia: Acostantshi de sobte com ferida. Quí ets tu?

Vernulf: (ab ironía). So un vil, un goth.

Placidia: (á mitja veu). Ja m’ ho semblava.

Velia: (á Varogast). Oh Varogast!…

Placidia: (ab imperi y despreci). Qué vols?

Vernulf: (Ab odi y deixant sa espasa assobre la taula prop d’ella). Vuy ferte entrega d’aquest’ arma hont avuy sobre sa fulla mas galtas miro per l’ afront encesas. Jo só esclau de ma patria: d’una dona, jamay.

Lledia: (voléntsela endur). Senyora!…

Placidia: Oh míser!… soch ta Reyna! ¡mes est home está ubriach!

Vernulf: Senyors, ohiula; sols l’ insult li mereix lo bras que trenca son jou embrutidor.

Placidia: (ab ira). ¿Quína ventada á eix gra de pols en mon ropatje aixeca?… (Cambiant de cop diu ab despreci volent anarsen á sa cambra). ¡Qué respóndret! mirat fora vergonya!

Vernulf: (esclatant en odi). Oh cor fuhetejat! puja á ma llenga fet un mar de verí!

Varogast, Velia: Vernulf! (Volentlo contenir).

Vernulf: Abócat sobre esta dona que ha venut sa terra, las cendras de sa llar y sa familia per sentarse en un trono; qu’ en la venda fins hi tira son cos á la balansa y son ánima y tot! Sombra severa del gran Teodossius; mírala: es ta filla; dins lo tálam del barbre; al goig desfeta; confonent ab la sanch de sas entranyas la sanch de sos butxins! Cayga sobre ella ta dempnació de pare!

Varogast: No l’ escoltes, Senyora.

Placidia:(ab soperbia). Sí! Vull aixecar ma testa fins matar eixa vibra ab la mirada.

Vernulf: Oh, gosa ab enuig, ánima meva!

Placidia: Tu, vil; no per amor, que ‘ls vils no estiman; per l’ orgull de se’ esclau de ma grandesa, devías en la pols arrossegarte, devant meu de genolls. A la ampla terra l’ heu vensuda, que hi fa vencent á Roma si jo he somés als vencedors? jo fembra! més en lo triomf damunt de las feridas us he posat de rosas las cadenas, y la marxa incessant de vostras ordas he aturat, y ja ‘ls pals de vostras tendas tráuen arrels y brosta: teniu patria qu’ es tenir llibertat y fortalesa. Deu sap per que jo ho vuy; Deu y mon pare que fa moure mon cor. De ta soperbia, ¿qu’ es lo míser esclat? Viu: mor: en ira bull ó cálmat… Importa á ma altivesa tant com importa á la pesanta roda lo cuch polsós que aixafa en la rodera. (Trencant l’ espasa y tirantli als peus). Mira: te: y pas: recull-la aquesta espasa: digna de tu ’t la torno.

Vernulf: Qui ‘m la entrega com ha fet ab l’ acer tot ho deshonra al posarhi las mans: la rassa meva deshonrada ab tu ’s veu; trobi sa fulla en lo fons de ton cor sa digna veyna.

Recull un tros de la espasa de’n terra y ’s precipita sobre la Reyna: tots lo deturan y ella se ’l mira impassible.

Lledia: Ah!

Velia: Vernulf!

Varogast: Insensat!

Vernulf: Es que m’ abraso! es que ’m sento morir!

Placidia: (ab serenitat). La vostra testa me respon de la testa d’aquest home.

Vernulf: Marbre es: mes s’ ha estremit: oh pler! la he ofesa! Y ara vinga la mort.

Se l’ emportan pe ’l foro.

Escena X

Placidia, Lledia

Lledia: Senyora, cálmat.

Placidia: Patria, per ton servey!

Lledia: Se l’ endugueren. Oh! ploras?… Tú!

Placidia: Sí: ploro: mes de rabia per no haber humiliat tanta soperbia! Y ha invocat la memoria de mon pare! ¡Oh gran Teodóssius! tu qu’ ho saps, aixecat y confon als malvats; que més ta filla per lo trono del mon hont tu ‘t vas seure qué més pot fer? Quan ja vensuda Italia més que vensuda, morta: baix la petja d’un mostre del infern ja rodolava cap al sepulcre engolidor dels segles, jo ab lo voler, al cayre del abisme, de mos brassos fent arch, la vaig sospendre; y aprés la vaig alsar; y aprés la vida vaig infundir dintre sa carn ja freda ab mon alé, com Deu al primer home l’ univers al formar. Qu’ hi há ma Lledia; dins Rávena com jo? Qué puch donarli ja á ma patria volguda del que ‘m resta? Tu be ho saps que Ataulf jo no l’ estimo: ¡per l’ homeyer de Roma l’ odi sempre!… fins si ’l cor en lo pit se ’m revelava jo ’l faría callar! Més ja es complerta ma missió en aquest sol. Vensut se troba besant mas plantas la indomable fera. Per estrenyem á mí dintre sos brassos d’enmitj sas urpas li ha caygut la terra. Tot ho he sofert ardida per ma patria: odi y… amor; si… amor! que tota ’m gela, d’aquest home que apar fins quan amoixa es sa ma la del tigre!… Oh… se ’m desperta avuy un altre cop ma sanch dormida! Sopte. Cóm se diu eix soldat?

Lledia: Vernulf.

Placidia: Las queixas ofegadas al cor totas á l’ una sobre son cap caurán! Y aprés, oh Lledia… que mon secret no surti de tos llabis ni que ’t costi la vida!…

Lledia: May; só teva; só ta esclava y t’ estimo ma senyora.

Placidia: Esclava no; l’ amiga de mas penas. Escolta: més aprop: vuy torná’ á Italia.

Lledia: Oh ventura! Sí?…

Placidia: Aquí l’ ayre m’ ofega y aborreixo á tothom. L’ obra grandiosa consumada ja está. Lliure s’ aixeca de las armas dels goths ma dolsa patria: ¿cóm tornar á la Italia en só de guerra, ja tots ells enmollits?

Lledia: Si l’ abandonas, ¿lo Rey que viu del goig de ta presencia que será sense tu?

Placidia: Si jo finava la esposa d’Ataulf, tota la terra m’ escupiria horroritzada al rostre. Jo aqui no puch morir: cal que conegan las rassas del pervindre que traidora no he donat per un trono ’l cos de verge. De enganyar á Ataulf ja no tinch forsas; ¡quí es que combat la víctima indefensa!

Lledia: Mes, cóm… senyora, cóm?…

Placidia: Sé que Constancius de part d’enllá dels Pirineus s’ apresta per caure assobre esta ciutat; si fallan las armas… oh… llavors.!

Lledia: Lo Rey.

Placidia: Ves, déixans.

Lledia se’n va.

Escena XI

Placidia, Ataulf

Ataulf: Ma volguda Placidia, t’ anyorava.

Placidia: Ataulf!…

Ataulf: Tot lo dia sense véuret! Pera mon mal bastí prop de las onas d’eix felís Llobregat ta fortalesa. Lluny de tu jo no visch: quan tu ‘t separas trobo ’l buyt en lo cor: instints de fera sento en mi rebrotar y sols las llágrimas dels que ’m voltan me plauhen: en t’ ausencia poruch s’ aparta qui mercés desitja. Mes quan tu tornas!… oh Placidia meva!…

Placidia: Ah senyor…

Pausa.

Ataulf: Muda estás; de mi ‘ls apartas los ulls radiants; las mágicas estrellas qu’ en lo cel de ton front per goig del náufrach sobre onadas de sanch li aparegueren. Mes tu has plorat! amor! No, no ’ls separis dels meus tos ulls. Qué hi ha sobre la terra que ’t donga enuig, senyora? digas, parla!

Placidia: Donchs, bé, sí; jo he plorat: jo, jo, la Reyna; la esposa d’Ataulf; en esta cambra devant de tos servents. Lo plor me crema encara ’l pit y ulls.

Ataulf: Parla, senyora.

Placidia: Un goth, un dels soldats de ta noblesa, ubriach d’orgull, com dona miserable lo meu honor ha arrossegat per terra, alsant contra mon pit l’ arma homicida.

Ataulf: Oh! digas lo seu nom.

Placidia: Y haurá ma llenga de pronunciar lo nom del miserable! Es… Vernulf!

Ataulf: Morirá.

Placidia: Mon cor sedeja de sa sanch aborrida; no só dona: só furia avuy.

Ataulf: Veurás d’eixa finestra son cap al cim de la més alta torre del sol ixent á la claror primera.

Placidia: Per mon desitj y quína nit més llarga! Oh llum del dia!… Si pogués encendre lo crudel horisont ab la mirada!…

Ataulf: Senyora, per pietat, calla; que ’m sembla so jo la causa del orgull d’eix monstre.

Placidia: Jo só aburrida de tas hosts guerreras.

Ataulf: Mon amor es inmens.

Placidia: Més lo seu odi.

Ataulf: Que hi fa que odihen ab lo cor, si en terra baixan lo front al ras de ta petjada!

Placidia: Que hi fa que caigan de genolls si cerca son bras que ve del pit l’ arma traidora! Jo ‘ls conech á tos goths: quan en sas festas m’ assech al teu costat, lo front contráuhen, y dels vasos de corn lo vi se ‘ls llensa tremolant al alsarlo. Quantas voltas al creuhar los carrers en ma llitera ajustan los vehins las portaladas y s’ allunyan los nins de ma presencia poruchs somiquejant. Recordo un dia que roja de vergonya una doncella eixí al portal y m’ entregá una toya de rosas y de llirs: noble revenja! que al passarhi altre jorn, era la casa pilot de runas fumejants!… Oh déixam á ma patria tornar! jo t’ ho demano de jenolls, Ataulf!

Ataulf: Mon goig, serénat. Cóm viure sense tu? los nostres cossos l’ esperit han llassat, com dos teyeras l’ una aprop l’ altra ‘l resplandor confonen. Quan me vulgas deixar, Placidia… vesten! Los tronchs més braus de mos corcers de lluyta junyeixlos en mon carro de conquesta; jo ’t guarniré de jorn las llargas vias ab la purpra de tálams y banderas de tants pobles trofeus, velam de gloria; y á las nits farán llum mas fortalesas y mas vilas per tot, gegants antorxas d’assí d’allá escampadas en rengleras; y á ton esguart, mas tropas encisadas, mes may vensudas, s’ obrirán las venas per apagar la pols devant ta via; y cayent anirán y tu soperba damunt ton carro esclafarás sos cossos jirats los ulls cap á la dolsa terra; sense véurem á mi que obrinte ‘ls brassos cadavre dret, mes de tu foll com sempre, tot sol y al lluny te seguiré entre ’ls boscos!… y al caure l’ últim dels soldats, y al pérdres ton carro d’or per las vertents d’Italia, lo ferro altívol que d’un llamp va neixer rebrá ‘l meu cor, á qui has donat las alas, y ’l cor á l’ una de la patria meva. Mes no será; no es veritat, Placidia? sospiras! ah ma esposa, tu tens d’ésser la dona més volguda de la Gothia! Ay d’aquells!…

Placidia: Ataulf! serán per sempre nostras rassas dos núvols de batalla: quan s’ acostin los llamps de la tempesta surgirán de son cor… y, ay, que la pluja será sempre de sanch!

Ataulf: Placidia meva, reposa aquí ton cap.

Placidia: (retxassantlo com qui ’s desperta). No, ’l miserable viurá entretant.

Ataulf: Donchs, bé: la nit aquesta d’altras morts cridará lo seu cadavre. Vuy que ’t tingan amor, mes que á la verge de sos somnis de nit; més que á sas mares; més que á son deu y tot.

Placidia: Soch ta serventa oh! mon rey y senyor.

Ataulf: (donantli un petó en lo front). Placidia, vina: aquest petó es sagell de la sentencia d’eix goth abominat.

Se’n va pel foro.

Placidia: (com trayentse ab la ma ’l petó del front). Ja es fora: y ara só filla de Teodóssius.

Se’n va á la cambra real.

Escena XII

Sigerich

Sigerich: Ja ets á Iberia, Sigerich, en lo fons de la teva ánima amaga lo secret: pregunta, observa, no perdis un sol mot: quan siga l’ hora, quan descorras lo vel, en las tenebras clava á fons lo punyal: per las espatllas com van fer ab ton pare, y sens clemencia. Mes quí es lo matador? potser ma vista s’ ha trobat ab sos ulls!… potser ma destra ab la seva ha encaixat!… Botent de rabia m’ ho haguera dit lo cor!… no; espera! espera!… Sento passos… Potser… Pels que arrivan. Son fills de Roma y jo sé qu’ ell es goth.

Escena XIII

Sigerich, vora la finestra. Celius, Marcius que entran enrahonant.

Celius: Ja es nit complerta.

Sigerich: (per Celius y Marcius). Lo patri orgull hont es!

Marcius: Bentost la vila semblará un lloch desert…

Celius: Ho fos de veras!… Qué fem aqui tant temps?

Marcius: Y m’ ho preguntas? calla y… viu.

Celius, saludant á Sigerich. Sigerich…

Marcius: Sí; ni ’t contesta.

Escena XIV

Lledia y ’ls anteriors

Lledia: Senyors…

Celius: Bella es la esclava: vina.

En tota aquesta escena Marcius riu.

Lledia: Apártat: servent dels goths.

Sigerich: Me plau!

Celius: (á Lledia). La teva llenga vuy castigar.

Lledia: Per compassió!

Celius: No, ara.

Sigerich: La lluyta es digna de qui sou.

Celius: (á Sigerich). Observa…

Lledia: (pregant á Sigerich). Senyor!…

Sigerich: (á Celius). Segueix, segueix. ¡Contra una dona! ¡Gloriós bregar!

Escena XV

Varogast y ’ls anteriors

Varogast: (molt agitat). Companys!

Marcius: Qué hi ha?

Varogast: Escolteume: vostre aussili reclamo.

Celius: Qu’ es? qué passa?

Varogast: Vernulf que va á morir…

Celius: Qué dius!

Varogast: La Reyna aixís ho vol; y ‘l Rey… lo qu’ ella vulga.

Sigerich: Oh Gothia, en quin estat!

Marcius: (indiferent). Si es culpa seva, que mori.

Lledia: Cert.

Sigerich: Los vils!

Varogast: Diu que á Placidia parlarli vol.

Celius: Mes cóm?

Varogast: Es que interessa á la Gothia y á Roma.

Lledia: No es possible.

Varogast: Si tots li demanem… Tu…

A Sigerich.

Sigerich: May: no prega mon ánima als romans.

Marcius: Per un dels vostres!

Sigerich: Un cobart no es dels meus. Té por: finesca.

Se’n va.

Escena XVI

Lledia, Varogast, Celius y Marcius.

Varogast: Se tracta de la sort de vostra patria; demanauli, senyors; sabrá compendre…

Lledia: Y jo us ajudaré.

Celius: Ja que res costa.

Marcius: Si te un secret, que ’l sápiga la Reyna.

Varogast: Oh, jo ’l tinch de salvar.

Escena XVII

Placidia y ’ls anteriors

Varogast: Noble senyora, Vernulf que va á la mort humil te prega…

Placidia: Res de perdó: jamay!

Varogast: Es que la vida no demana Vernulf.

Placidia: (á Lledia que va á pregarli). Tu també, Lledia! Y donchs, qué vol?

Varogast: No més, ma soberana, parlar ab tu.

Celius: Senyora, s’ interessa la sort de nostra patria.

Placidia: (ab despreci). Nostra?

Celius: Roma.

Placidia: Ah, sí, senyors; ja ho veig: es la manera d’arribar fins á mi. No, he dit: que mori.

Varogast: Cóm lograr, Marcius?…

Marcius: Si fos cert, si ’s pérden secrets preuhats ab ell per nostra patria?…

Lledia: (molt humil). De ser inexorable tu estás certa: si á tos peus s’ humilía, ma senyora, major lo goig será: tens por de véurel? tens por d’ell ó de tu? Oh, no, perdona; Ajenollantse. t’ he agraviat.

Placidia: No: veig lo teu cor, aixécat.

Celius: Tots t’ ho preguém.

Marcius: Sí.

Varogast: Tots.

Placidia: Y donchs, bé;… sia.

Varogast: Senyora…

Placidia: No es bondat; res d’agraheixer!

Escena XVIII

Placidia, Lledia, despres Vernulf lligat entre Soldats y Varogast

Placidia: Y he consentit!

Lledia: Oh sí!

Placidia: (abstreta y sentada prop de la taula). Si l’ aborria avans, ara molt més que l’ haig de veure. ¡Oh Roma y tot per tu!

Vernulf: Bon amich, gracias.

Varogast: Humilíat, Vernulf; potser clemencia…

Vernulf: Si ’l perdó jo no ’l vuy: la mort desitjo.

Varogast: Repara…

Vernulf: Varogast, no ’m pots compendre!

Placidia, ab despreci. Es aquí aqueix soldat?

Varogast: Aquí es, senyora.

Placidia: Deixaulo sol. Oh cor! que aixó sufrescas! (Tots se’n van menos Lledia. A Vernulf ab ira). Parla. (A Lledia). Ves á ma cambra.

Lledia: (molt humil). Ab ell tu sola? d’aquí no ’m mouré pas.

Placidia: (ab ira). Esclava, vésten!

Escena XIX

Placidia, Vernulf

Placidia: Digas!

Vernulf: (anantshi á acostar). Senyora…

Placidia: Lluny!

Vernulf: No es la confiansa d’ablanir lo teu cor la que m’ enmena fins á tu en aquest lloch: si un raig encara d’esperansa tingués des l’ hora aquesta á tos peus lo perdria.

Placidia: He sigut folla; qué ’m pot dir aquest home? per qué véurel?

Vernulf: La mort es mon desitj: Deu que ‘m perdoni si un cop menteixo: no sé res, oh Reyna, de ta patria y sos fills. Placidia alsantse per cridar. Pietat, senyora! escóltam per pietat! Mon cor se trenca perque ’l mirin tos ulls. L’ augusta sombra de dos solis t’ envoltan de grandesa: tot lo gran de la mort á mi: so digne de als peus parlarte.

Placidia: (Es jove ’l vil). (A mitja veu cridantla). Qué!… Lledia: prou.

Vernulf: (suplicant). Per haber callat tota una vida, ¡un moment sol!…

Placidia: (Y es bell).

Vernulf: Crémam la llenga perque t’ ho dich; y ‘l cor, lo sant hostatje de ton rostre: Ab tendresa y á mitja veu. T’ estimo!

Placidia: (esglayada). T’ atreveixes!… Oh!

Vernulf: (molt baix). Sí!

Placidia: (Ab molta agitació ben marcada que deu creixer fins al final del acte). Quí?… Tu!

Vernulf: T’ estimo.

Placidia: Miserable! (Sento foch en las galtas)

Vernulf: Ma existencia l’ ha omplert aquest amor que tu ignoravas. Oh! ¡tu que saps d’entre la pols que aixecas quants de sospirs enamorats hi moren! No deixantla parlar. No; calla, no m’ ho digas; m’ aborreixes. Jo ja sé qu’ es un crim, un crim qu’ esglaya fer que voli mon cor á ta altivesa, y ‘l dirtho un altre crim: mátam cent voltas, mes escóltam un cop. T’ estimo! oh Reyna. Jo he fet lo teu camí; la sort pels núvols á tu t’ ha dut; á mi sobre la terra: entre ‘ls dos está Deu; mes jo ta marxa la he seguit sens descans: l’ áliga fera esclarida pel sol, tu en las alturas; jo seguint d’assí baix l’ ombra que feyas! Mes un dia, senyora, aquestos brassos, esclaus avuy, esborronats de febre sobre ton cos dolcíssims se corbavan.

Placidia: Tu!… á mi!

Vernulf: Blanca de por, ta noble testa á la meva estrenyias, y en ma espatlla rodolava ta flonja cabellera com la cascata que ‘s despren revolta sobre fréstech penyal. ¡Hora suprema degué ser per lo mon!… l’ un sobre l’ altre confonent sos glatits: ¡lo cor dels céssars damunt lo cor dels barbres!…

Placidia: Tu tens vida per sufrir cent dolors! ay si menteixes!

Vernulf: Duptas!… oh Deu! Si es que la vols mon ánima que aquesta dona ans de morir me crega! Treyéntse del pit una glassa brodada. Mira: es un tros de glassa: quan te duya de Roma agonisant entre fogueras, tot flagellantme ‘l rostre m’ ubriacava revolta ab tos cabells!…

Placidia: (Oh! cert! es meva!)

Vernulf: Ab un bes fou la presa de mos llabis. Oh, ves, lo meu tresor, tórnat á n’ ella; tu ja maymés endolsarás ma vida, ni sentirás lo bram de la tempesta que bullia en mon ser hora tras hora!…

Pausa.

Placidia: Per qué t’ aturas? parla!

Vernulf: Si sabesses la esglayadora, la crudel batalla á tothora lliurada pera vencer aquest amor d’infern!

Placidia: (Estrany misteri! com es que ’m plau sentirlo!)

Vernulf: L’ últim vespre vora ta cambra com á guarda noble me va tocar per torn quedar en vetlla: ben prop; darrera eixa folgant cortina tu y ton espós dormias: en ma orella lo teu respir estranyament parlava un llenguatje sens mots; era la fressa d’activa flama per suau vent moguda!… ¡y ab ton espós dormias! Plor d’enveja reventá de mos ulls; anguilejaren com á vibras las sanchs dintre mas venas, sentintlas al cervell com dugas alas batent contra los ferros de una reixa.

Placidia: Digas, sí, digas.

Vernulf: Ensegat de rabia vaig rebatre mon cap contra las pedras d’aquesta estancia solitaria y muda. Al sentir ton alé, l’ amor que ‘m crema foll de despit en ira va tornarse; y ab las unglas al pit, com una fera vaig sortir d’esta cambra á la ventura vora las onas divagant sens esma; y la nit se feu jorn, y ’l sol va alsarse y ’s va pondre després: y ab las tenebras he tornat á esta cambra hont tu, senyora, has sentit los impulsos de ma febre. Sens saber ara jo, quan la recordo la cólera de anit, si es que m’ encega vers tu l’ odi ó l’ amor; si es que voldria esclafarte com monstre baix la petja; ó estrényet en mos brassos y aixecarte més alt que ‘l sol, damunt de l’ ampla terra, tenint per tos esclaus á tots los homes y fins á Deu totpoderós. Resolt y solemne. Oh Reyna: ja has llegit en est’ ánima; la fossa reclama lo meu cos; crida: ¿qu’ esperas? Jo vull morir!

Placidia: (anant á deslligarlo y retrocedint). Malhaja l’ ésser dona! Cridant. Guardas! mos guardas! (Oh cor meu, sossega!) Entran los soldats y á sa orde ‘l deslligan. Deslligueume aquest home. (Deu! qu’ estranya conmoció sento en mi! Mon ser flaqueja!… y tremolo… y tinch por… y goig… A est home perdonar! oh!… si ‘l que m’ ha dit sabessen y que aprés lo lliberto! Y qué!) Tots fora. Se’n van los soldats. (d’avuy meva es sa vida.) Tracta de dissimular la emoció. Lliure quedas.

Vernulf: Oh senyora!…

Volent agenollarse y besarli la ma.

Placidia: (retxassantlo fera). No; ves: res me preguntis. (Felis me sento y los glatits m’ ofegan.)

Vernulf: Hont só! Es Placidia?

Escena última

Los anteriors, Ataulf, Varogast, Velia, Cavallers

Ataulf: (entra parlant á ’ls cavallers). Amichs…

Placidia: (Lo Rey!)

Ataulf: Mas ordes ja heu sentit: retirauvos; demá audiencia vuy donar als ibérs: que ningú manqui.

Los cavallers van sortint parlant entre ells

Placidia: (al rey). Senyor…

Ataulf: (per Vernulf). Lliure! Placidia!…

Placidia: (marxant ab lo Rey á la cambra real). Ens interessa sa vida, mon senyor. T’ ho diré… Vina…

Velia: Lliure ell! Misteri estrany!

Varogast: Ni jo m’ ho creya.

Velia: (á Varogast retirantse ’ls dos). Retiremnos; ja ’ls Reys van á sa cambra.

Vernulf: (sol al mitj). Mes, per qué no la mort!

Ja la cortina ha caygut sobre dels Reys. Mes Placidia torna á sortir. Treu un arma de la paret y li dona.

Placidia: (ab gran emoció que tracta de dissimular). Tot molt rápit. Té. Y aquest vespre com guarda noble vetllarás mon somni.

Vernulf: Oh senyora!… Placidia!… La Reyna torna á desapareixer. Seny, no ’t perdas. Besa la espasa.

Cau lo teló rápit.

Fi del primer acte

Acte segon

Cambra de Placidia en lo palau de vora ‘l Llobregat. Porta gran al foro; dos portas á la dreta, l’ una que conduheix á la cambra de Lledia l’ altre al oratori de la Reyna; en primer terme á la esquerra una finestra, en segon terme avansant en la escena una cortina que cubreix lo llit real. Comensa á fosquejar.

Escena primera

Lledia, després Vernulf

Lledia: Ja ’l sol es baix y encara en la cassera tota la cort; aquesta nit Placidia la passará ben cert en esta cambra. Cóm tornar á ciutat fosca la via?

Vernulf: (entrant rápit). Lledia.

Lledia: Qué! no ets al bosch?

Vernulf: Seguint la fera nos han dut los cavalls per las ombrías… Tots vindrán al castell á la escampada. Mes te tinch de parlar.

Lledia: A mi?

Vernulf: Sí.

Lledia: Digas.

Vernulf: (agitat tota l’ escena). Jo, aquí, en lo cor, m’ abraso; jo á la Reyna la estimo com un foll.

Lledia: Per ta desditxa.

Vernulf: May ho es l’ estimar! Si ans que mos llabis lo secret li diguessen de ma vida, la febre del amor me corsecava, ara que ho sap la sento que s’ aviva, sento agulló dins l’ ánima.

Lledia: Qu’ esperas, insensat!

Vernulf: d’ella res; de mi tot. Mira: me perdoná; ja ho saps: desde aquell’ hora la cerco y fujo al véurela: de dias be prou que n’ han passat! Si es que recorda la viltés del soldat será estremida. Jo sé ‘l que soch; qui es: ni en mitj dels somnis que ’m volgués he cregut: se tombaria primer lo disch del mon. Mes jo vuy d’ella ésser l’ arma y l’ escut: tu que la estimas m’ obrirás lo seu pit: hont posi l’ odi jo hi clavaré ’l punyal.

Lledia: Vernulf, olvida…

Vernulf: Oh, calla! tu no ho saps: fonda tempesta s’ ha format contra ’l Rey; la gent sospira per lluytas y saqueigs. Jamay com ara puch servir á la Reyna.

Lledia: Em fas por!…

Vernulf: (ab molt interés). Dígam:… sent… amor per lo Rey? Oh Lledia! ‘l dupte constant me persegueix; parla: l’ estima?

Lledia: Es son espós!

Vernulf: Los he seguit en l’ ombra, y espurna d’odi ’m va semblar un dia als ulls d’ella espuntar…

Lledia: No ho sé…

Vernulf: La Gothia no es ma patria, es son cor.

Lledia: (Si ell ho sabia!)

Vernulf: Dech lluytar per lo Rey ó dech combátre ’l?

Lledia: Tu, á favor dels romans?

Vernulf: No, de Placidia… y contra ’l mon y ’l cel!

Lledia: (Qué faig?… no!) Déixam; la esposa es del espós; es lley divina.

Vernulf: Oh que ingrata ets ab mi! Tu ho saps y callas! Per qué ’t turbas sino? May aborrida ha sigut una dona com la Reyna dels meus ho es. Si la revolta un dia guanyés… y jo fos mort; oh Lledia! Lledia! tu darás conta al cel; calla, res digas, mes contempla lo cos de ta senyora llensat desde las altas galerías del palau de ciutat, damunt las turbas de lúbrichs famolenchs que la desitjan.

Lledia: Somni espantós! No, no; júram que…

Vernulf: Dona!… Tu may has estimat… que ’m compendrias!

Lledia: Donchs bé; y si falto que ’l bon Deu me jutji. Que no’ns senti ni ’l vent: la Reyna ’s migra per tornar á sa patria.

Vernulf: (tot ab ansietat). Y no m’ ho deyas! Oh!… mes… y ’l Rey?

Lledia: Sens ell.

Vernulf: Sí?

Lledia: No l’ estima.

Vernulf: No? qué!…

Lledia: Si l’ aborreix: no avuy; de sempre.

Vernulf: Y m’ ho callavas! oh!

Lledia: Rompre algun dia la cadena del crim que l’ engrillona al llit del Rey: vétela aquí sa ditxa.

Vernulf: Oh, gracias! ja so ferm; mon pit s’ aixampla. Mes jo dintre del cor ja la sentia una veu que m’ ho deya: ets bona, Lledia! Que ‘m fa que m’ aborreixi si no estima á Ataulf ni á ningú… Potsé eixa dona te encara verge ’l cor! Me martiritza lo goig de imaginarho! Enrera somnis: lluytem per ella y perda jo la vida després aquí d’anyorament…

Lledia: Oh, calla.

Vernulf: Lledia; té y té. Besantli las mans arrebatat.

Lledia: Vernulf!

Vernulf: Perque ’ts sa amiga.

Se’n va.

Lledia: Jo devia contarli. Deu, apiádat: salva á la Reyna y siga jo la víctima.

Se’n va Lledia á sa cambra.

Escena II

Sigerich, Varogast, Velia

Varogast: Noble senyor: d’aquest palau d’esbarjo son aquestas las cambras de Placidia: sobre aquell llit pompós sos ulls se tancan; allí prega á son Deu fill de María: llepant los murs devall d’eixa finestra del planer Llobregat l’ ayga sospira.

Sigerich: Me plau lo lloch per afalach de donas. Y… nostres Reys?

Velia: Encara en las ombrías fondaladas del bosch. De la cassera també us veig allunyats.

Sigerich: Qui no s’ oblida dels singlars ans la patria corrompuda!…

Velia: No es la Gothia, es son Rey.

Varogast: Si ‘l cap delira qué fará ’l cos? cóm empunyar lo glavi y l’ escut bracejar?

Sigerich: La revellida soca del roure ‘l destraler la escapsa y l’ ufana revé.

Varogast: Senyors, follía! lo corch romá tota l’ arrel corseca.

Sigerich: Y aixó tu ho dius! Y tu?

Varogast: Mon cor palpita lliure y soperb pels meus.

Velia: Y tots: pregunta:… Per lo seu cor. aquest es de la patria.

Sigerich: Y donchs?

Velia: Placidia á Vernulf va sentir.

Sigerich: Per qué eixa dona lo perdoná, senyors? Qué val sa vida? Com guarda noble quín servey nos presta? Son cadavre potser aixecaria los estols indignats.

Velia: Cert.

Varogast: No; y cent voltas que no; jo bé ’ls conech; massa endurida hi ha la neu en sos cors perque la fonga lo calor d’eixa sanch.

Sigerich: Oh!

Varogast: Quan un dia funest per nostre honor no s’ aixecaren, jamay s’ aixecarán.

Sigerich: Jamay! Sens vida que fos, y sendra… encara hauré esperansa! Mes… cóm va ser?

Velia: Contarho llarch seria.

Sigerich: Qué hi fa, senyors? Só foraster encara…

Varogast: Eram enllá dels Pirineus. La ira del poble goth contra del Rey bramava mes que avuy y en secret. Sobta alegría va escamparse una nit, y tots nos deyam: la patria será salva, demá arriva aquell que sols nos pot tornar la gloria que ‘l Rey á la romana sacrifica. Mes com llamp, Ataulf juntá las feras xusmas de sos leals; prengué la via dels Alpes enasprats y baix las ombras de las fréstegas selvas gegantinas en aguáyt las posá. Bentost d’Italia ramors se despertaren: gents tranquilas com á ramat d’ovellas s’ avansavan pel fons d’un coll: espurnejá en la vista d’Ataulf un llampech: com á riuada s’ abocaren los seus en la enemiga sobtada gent; y va semblar que ‘ls boscos, al retró de la brega may sentida, separavan del coll com dugas onas las brancas y ’l fullam: á dolls corria la sanch per l’ ayguaves; y ‘ls cops semblavan de las massas y escuts, en bosch d’alsinas tasca de llenyaters. Creuhat de brassos s’ ho mirava Ataulf desde la cima d’un penyal alterós: los cops minvaren fins á pérdres del tot: de la ennardida turba de viatjadors tant sols se veya dret encara ‘l capdill; entorn morian revolcantse ’ls soldats; mes ell enlayre regirava sa massa: dar la vida era dar un sol pas. Enrera, enrera ja nostra gent com encisats fugian, quan lo Rey s’ avansá: ni escut ni ferro defensava ’l seu cos: rabent com tigre va botre pels penyals; duya en sa destra embull estrany de llí: bramant de ira va estendre ’l bras, y rodolá per terra envolcallat en xarxa atapahida lo soperb enemich.

Sigerich: (conmogut). E inexorable va ser ab ell lo Rey?

Velia: ¡Los que ’l seguian tots en son cos van enfonsar lo ferro!

Sigerich: (molt baix). Y… ’l seu nom? (Oh! tinch por de que me ’l digan!)

Varogast: Al tornar Ataulf mostrá á sos nobles agensada la cambra de Placidia d’una xarxa sangnant que ’l llit voltava y á sos ulls la claror enterbolia.

Sigerich, resolt. Lo nom d’aquell capdill!

Velia: Sárus.

Sigerich s’ aparta cubrintse per un moment lo rostre ab las mans.

Varogast: La Gothia fora reyna del mon si estés ab vida.

Velia: (Corrent cap á Sigerich y apartantli las mans). Sigerich, estás blanch com un cadavre!

Sigerich: (Somnío ó só despert.)

Varogast: Per qué ’t retiras!

Sigerich: Veyeume, donchs: eix Sárus fou mon pare.

Velia: Lo teu pare, senyor!

Varogast: Senyor!

Sigerich: Sí, míram; y tu també; y ‘l mon. Si ja ’l meu rostre no conserva ’l tirat que l’ ennoblia, qu’ ho reveli ‘l meu cor que al pit me salta ofegantse entre llágrimas de ira! Oh, pare! al últim s’ ha desfet la boyra! Per mon arma que bot, y que voldria clavarse al pit del matador, y eterna fer en ell trossejada, la dormida; venjat serás!

Velia: Oh! viu lo fill de Sárus! Varogast, esperem com aquell dia.

Sigerich: Ell, lo rey Ataulf! Oh jo ’l cercava, mes no assentat en la real cadira! Fins al trono aniré!

Varogast: Teva es ma espasa.

Velia: Y la meva.

Escena III

Los anteriors, Vernulf que va á entrar y s’ atura al mitj de la porta fins que acava de parlar Sigerich.

Sigerich: No! enrera: ‘l mataria á qui en lo Rey posés las mans: es meva sa sanch; aneu. La sombra benehida del gran Sárus, la veig com una mare resguardantlo amorosa nit y dia de punyals homeyers, pera la espasa del fill que ja ha arribat. Pare, sa vida ja no es de Deu, qu’ es meva. En sas entranyas mirall de sanch veuré ma fesomía, y ’m semblará la teva somrisenta! Lo Rey á mi, senyors; contra Placidia y ’ls romans vostres cers: del Rey son trossos.

Vernulf: (interposantse). Ah!

Varogast: (á Vernulf). El fill de Sárus.

Vernulf: (Tot ho veig!) S’ inclina devant teu lo meu front.

Sigerich: Vernulf, aparta! lo meu ferro ’s daleix.

Vernulf: (solemne). Companys, ohiume. Aquest home si ’m creu durá en sa testa la corona de Gothia avans del dia.

Sigerich: Jo!… rey! Que has dit!

Vernulf: Mes, ay de nostra rassa si demá veu tothom l’ arma enrojida en ta ma, Sigerich!

Velia: Parla.

Sigerich: (volent sortir). No!

Varogast: (aturantlo). Espera…

Sigerich: Mon pare!…

Vernulf: Mátal; mes en l’ ombra sia.

Sigerich: No; á la llum, devant tots.

Vernulf: No; dalt del trono lo matador no s’ asseurá: ‘ls que odían á Ataulf rey, devant de son cadavre lo plorarán venjantlo; y divididas las hosts en cent capdills, tots disputantse lo ceptre august d’aquesta rassa antiga, n’irá á ponent la Gothia dessangnada y may més s’ alsará. Si tu vols, mira: que ‘l fret cadavre abandonat se trobi: quan la nova s’ escampi; quan la ira bulli en los cors; quan l’ ambició ’s desperti, tu ’t presentas sobtat; tu, lo més digne per Rey de Gothia.

Varogast: Cert.

Velia: Senyor, escóltal.

Sigerich: (Jo, Deu!… jo ’l Rey!)

Vernulf: (T’ haig de salvar, Placidia.) Ningú ‘t coneix per fill de Sárus; calla fins l’ hora.

Sigerich: Y quán?

Vernulf: Aquesta nit.

Sigerich: Oh! digas!

Vernulf: Lo Rey n’irá á ciutat: cubert en l’ ombra en un revolt l’ esperas de la via…

Velia: Serém ab tu.

Varogast: Senyor, es per la patria.

Sigerich: No hi n’irá, que ja es nit.

Vernulf: Sí, per ma vida: jo t’ ho juro, senyor: duptas encara? hi anirá ab pochs dels seus. Qué! desconfias? Si jo encench una antorxa dalt la torre sobre ell y ’ls seus llenseuvos.

Sigerich: Donchs bé, sia.

Varogast: Salut al Rey.

Sigerich: (Oh vanitat, no ’m ceguis!)

Escena IV

Los mateixos, Lledia ab un llum que deixa sobre la taula aclarint la escena.

Lledia: Senyors, la Reyna.

Vernulf:(Te he salvat, Placidia; oh! que no ’m veja encara.)

Sigerich: (anantsent parlant ab Varogast). Aprés, ab ella! Ni rastre dels iníchs!

Vernulf: (á Sigerich anantsen). Coratje, vina.

Lledia: Ah si sabés la Reyna la confiansa que he tingut ab est home, ’m puniria!

Escena V

Placidia, Lledia

Placidia: Duptant si acaba de veure á Vernulf y com contrariada. (Ah!… per tot! No. Donchs m’ ha semblat que ‘l veya!… Qu’ estranya que jo soch; si estich tranquila.) Lledia, aquí.

Volent que s’ estiga prop hont ella seu.

Lledia: (molt baix). Deu etern!

Placidia: Qué hi ha?

Lledia: (molt baix). Senyora, oh! ta grogor!…

Placidia: Ah Lledia, no m’ ho digas.

Lledia: (Donchs no comprench!) Senyora…

Placidia: (treyentse alguna joya). Té, m’ ofego.

Lledia: Molt has trigat.

Placidia: Tot ara ‘m martiritza. Del brugit allunyantme á la ventura he deixat lo cavall solta la brida: m’ he perdut en lo bosch y ja no ’m creya retrovar á la alegre comitiva… Dígam?…

Lledia: Qué?

Placidia: Res… no res. Y com me cansa la cassera que un jorn fou m’ alegría! Y… fa molt temps que m’ esperavas? Conta!

Lledia: Oh sí, senyora; creuho: y estava trista per tant trigar.

Placidia: Donchs Ataulf encara ben lluny deu ser: vétela aquí sa ditxa, ¡en la fera aprenent de vence als homes! Ab disgust. Oh! aquesta nit será en ma companyía! Com anant á preguntar. Lledia?…

Lledia: Senyora?

Placidia: Asseute aquí; no ‘m deixes: Se assenta en un coixí á sos peus. dech estar ben malalta. Res m’ esplicas!…

Lledia: Jo vuy ton goig!…

Placidia: Qui hi ha en aquesta casa?

Lledia: Sigerich, Varogast… aquí ’ls tenias y Velia…

Placidia: Contrariada perque no li parla de Vernulf. Sí, ja sé: d’ells no ’t pregunto! y… ningú més?

Lledia: Sí.

Placidia: Quí?

Lledia: Vernulf.

Placidia: (ofesa de ella mateixa per son interés). Quín dia oh patria de mon cor, te tinch de veure! Bé creixen los desitjs d’aquesta vida deixarla per may més. Ni ‘m sé coneixer! un temps l’ adversitat m’ enrobustia: avuy… ¡tinch por!…

Lledia: Reposa.

Placidia: No: l’ insomni quan tanco ‘ls ulls en mon cervell s’ aniuha. La nit darrera la he passat en vetlla. Cambiant de cop. Y… Vernulf aquí ha estat?

Lledia: Sí.

Placidia: No ho sabia. Li has parlat?

Lledia: Bella estona.

Placidia: Y donchs… qué ’t deya?

Lledia: M’ ha parlat de la infancia de sa vida… (Quín interés!) y…

Placidia: Parla; qué ’t detura?

Lledia: Y com sempre de tu.

Placidia: (contenta). Sí?… Ab orgull y ofesa de sa mateixa alegría. M’ agravia parlar d’aqueix soldat! Ets tu, ma Lledia, qui ’l recorda ó só jo?

Lledia: Jo no, Placidia; si ets tu.

Placidia: Ab ira y acabant la relació ab amorós accent. M’ ofens; jo no. Vaig perdonarlo y tot es acabat. Devant ma vista ja no té d’ésser més; qué té que veurer un soldat d’eixas turbas ab la filla de Gala y de Teodossius? quína culpa tinch jo del seu amor?… de sa follía! No ’l nomenis tan sols. Entre nosaltres, ni morts, lo cel igual té d’ésser. Mira: si jo pogués eixa passió que ’l crema sens mirarlo en lo rostre apagaria. Tinch compassió per ell: es galant, jove, y generós… oh creuho, en sos ulls brilla la flama del valor.

Lledia: Donchs ell á Roma te va salvar?

Placidia: Y jo que no ho sabia! Que no haja nat á Italia es ben de doldre! Oh si sigués dels meus! Tota la vida fora aquí dintre ’l seu recort! Té, mana: pren lo meu ser! ja es teu!

Lledia: Qué!… tu!

Placidia: (avergonyida). Follía! qué dich, Lledia!

Lledia: Senyora, estás malalta!

Placidia: (ab rabia). No estich malalta, no; que sols m’ aníma la febre de tornármen á l’ Italia. Oh, sálvam, Lledia, sálvam d’esta vida: la por m’ esglaya d’estimar á est home y si jo l’ estimés… me mataria!

Lledia: Deu poderós!… oh ma senyora, calla: si escoltessin… Aném.

Placidia: Tota enrojida me sento de vergonya!… que! de rabia contra aquest cor que avuy lo primer dia revelat me glateix! Ves, deixam sola ab Deu que tot ho pot.

Lledia: (Bondat divina! es que la Reyna dorm ó está desperta.)

Lledia se’n va pel foro.

Escena VI

Placidia

Placidia: Y ara sola ja estás. Dona, regira lo fons de ta conciencia atormentada: qué hi ha dins tu? qué tems ó que desitjas? Per qué est afany, aquesta por?… Desperta, y en ton ahir ja lluny clava la vista… Per amar jo vaig naixer: ja ‘ls meus llabis sedejavan pel bes; de nit s’ obrian mos ulls cercant hont estimar en somnis; y com arbre en las venas ja sentia lo foch mogut pe ‘l sol de primavera. Ay Deu! que Roma ’m va cridar ¡desllíuram! y mon cos vaig llensar devant la fera morint jo ab goig perque restés cativa! Mes ara, en aquest lloch, bres y sepulcre del cor sacrificat, tota estremida m’ ha semblat escoltar ramor incerta y he plorat sens voler; com mare ‘l dia que sent per primer cop en las entranyas remóures á son fill. ¡Si es que á la vida jo tornés á esclatar!… No, no: vergonya! Aqueixos ulls qu’ en la foscor me miran; eixos brassos que s’ obran per estrényem no son en lloch: la febre es qui ho congria. Enrera! jo estimar?… y… á n’ ell!… Oh rabia! ¡mes per qu’ eixa ilusió brolla aquí dintre? Sols pensarho es ofendre en mi á las donas que totas ab mon fet ara ‘s subliman! Eix somni enllá, que avergonyeix!… Jo aleno per ma patria no més que al lluny me crida é hi tornaré passant sobre ’l cadavre d’aqueix poble que jau en l’ agonía. Ab desesperació que creix fins l’ últim vers. Y tu afógat aquí, cor miserable, que sino… oh cel!… del fons d’aquest abisme t’ arrancaré ab las mans y fente á trossos las serps esbrinaré qu’ en tu ’s regiran.

Entra al oratori.

Escena VII

Ataulf, Celius

Ataulf: Jo aquí passo la nit: á Barcelona hi aniré en fentse jorn, Celius. A mitja veu com cridantla. Placidia? de retorn ja la creya. Té: Dantli arreus de cassa. y est’ arma. Assentantse. (Que murmurin que ’m fa: donchs qué! voldrian lluytar fins á la mort.) Celius, y deyas que ’s queixavan del Rey?