Com que’l veig tan sol!
Son a fer la bescambrilla al menjador.
Ab don Ignasi?
Jo diría. Aquell es tonto peró constant.
Si que li guarda bones ausencies.
Es la veritat, noy, y la veritat sempre’s pot dir.
Peró no sab alló que diuen?
No he de sapiguerho? Entre la meva dona y jo ho sabem tot.
Que volía dir? Veyam sí ho endevina?
Si, home, si, que cantant les veritats se perden les amistats.
Justa la fusta.
(desprès d’una pausa).
Vaja, a vostè que es un bon amich d’en Joanet li hem de dir una cosa.
Vaja, home!
Qué, qué! Que es cap mal?
Jo ho sé… però…
Donchs jo li vuy dir.
No t’amohinis noy, perque ja ho sé.
Que va que no?
Si, home, si.
Apa, donchs: digui.
Que en Joanet vol ser arquitecte.
D’ahont ho ha tret?
Es això o no?
Es això, però còm ho ha sapigut?
Per ton pare mateix. Y encara sé més. Sé que ell no ho vol de cap manera.
Y digui per qué?
Perque ton pare no veu res més que’ls quartos.
Però si’n té molts.
Ell no hi pensa ab els que té sino ab els que podría tenir, Es d’aquells homes que han nascut pera saber guanyarne però no pera saber tenirne. Ton pare es fill de Can Rutina de Vila Estreta, y desde petit els seus pares varen “inocularli” –com diu ell– la sabia màxima de que s’havía de guanyar tota la vida y només viure la meitat. Va venir a Barcelona y va posarse d’aprenent en “El Barato”, una botiga rònega y esquifida que hi havía a la cantonada del carrer dels Cegos. Allí va apendre moltes coses, va apendre de portar pesses a la espatlla sense tenir espatlles pera durles, tirar el carretó sense forses pera tirarlo, dormir sobre’l taulell sense caure y trencarse’l coll, comprar tabaco y no fumar, y menjar poch y depressa, alimentantse molt y no pahint malament. Un día van ensenyarli d’acanar bé, es dir curt, y van ferlo dependent: van llicenciarlo. Aleshores l’home no va parar fins que’s va veure amo de “El Barato incompatible”, un botiga ab més llum, més luxe, més géneros, més dependencia y menos mitja cana que el “Barato” que li havía donat el “ser” comercial. De llavors ensà ton pare no s’ha mogut de la seva botiga ni s’ha enterat de res més que dels trànguls del negoci. Qué vols que sigui? Cóm pot compèndret?
Per què’s casava?
Per no.haver de pagar minyona.
Per qué posava un fill al mon?
Pera tenir un dependent de franch y un successor en el negoci,
Però quina culpa’n tinch jo de que’l pare pensi aixís?
Cap, noy, cap. Si no tens vocació per la mitja cana y estàs apasionat per la arguitectura, tira avant y dèixat d’orgues. Lo que jo sento es no serhi a temps, que si tocaven a comensar d’altre modo jugaria. Ben pensat, noy, estudia forsa, feste arquitecte, y quan ne sàpigues me faràs el monument de la dòna.
Sempre serà’l mateix!
Ja veurà, senyor Joseph. Jo no he sigut criat com el pare, jo he vist més mon, tinch més ilusions que ell y no vuy que’l meu nom quedi endressat en els prestatjes d’una botiga.
Penses bé, noy, penses bé y t’ho aprobo. Jo en el teu cas faría lo mateix. Edúcat, instrueixte, ilustrat… y sobretot casat ab una dòna que sàpiga menos que tú. El domini de l’home sobre de la dòna ha de ser més moral que material. Pren exemple de mí. La meva dòna es bona però ha estat educada a Alemanya… y no pots pensar lo que es un tonto educat a Alemanya.
Encara’ns farà riure.
No te’n riguis, no, que parlo serio.
De tota manera la seva senyora es superior a les educades aquí.
Ja ho crech: sab dir tonteries en cinch idiomes!
Ay, si’l sentía!
Diría lo mateix. Diría gue tres fills que hém tingut tots tres se’ns han mort a dida perque ella no ha sapigut criarlos ni en alemany, ni en francés, ni en italià, ni en llatí, ni en espanyol. Diría que no sab fer un ou ferrat en cap idioma, y diría, per últim, que malgrat el seu llatí la administració de casa meva en les seves mans no ha anat may gaire llatina.
Això li diría?
Això y molt més. A mi la dòna m’ “ofusca”, m’eclipsa, pero no’m domina. Jo no soch com la generalitat dels marits que tenen la dòna sabia: la ciencia de la meva no arribarà may al punt de ferme creure que he de despèndrem de les calces.
Això son homes.
Tòquila, senyor Joseph.
Y ara, tornant a lo teu, Joanet, viu previngut perque’m sembla que tindràs feina. Ton pare es del morro fort y per lo que he sentit està molt disgustat. Me sembla que’t costarà sortir ab la teva.
Prou que m’ho penso.
El cor me diu que aquet totxo de don Ignasi, pendrà cartes en l’assumpto y ho acabarà d’enredar.
Ja podría ser.
Quan la meva literata y jo hem entrat estaven sols ton pare y don Ignasi y, o molt m’enganyo, o pagaves tu la festa.
Però, què faría vostè en el meu lloch?
Lo primer parlar a ton pare ab molta humiltat, molta cordura y molt respecte. Li deus aquestes atencions y has de guardalshi. Pensa que es un equivocat y un ignorant… y sobre tot que es ton pare. Mira de convéncel, prega, suplica, may amenassis…
Però, y si tot es inútil?
Ja ets prou gran. Quan hagis agotat tots els recursos obra com et sembli. Però sobre tot respecta a ton pare fins desobehintlo….Y molt compte ab don Ignasi.
Y per què s’hi ha de ficar don Ignasi?
Perque té la pretensió de ser un “cúralo todo” y’l senyor Francisco li ha demanat que intervingués.
Donchs ab mi que no hi jugui. Si’m parla l’escoltaré, però en quant no m’acomodi la seva conversa o s’extralimiti, li clavaré un miquel que’l deixarè plantat. Lo que’l pare hagi de dirme pot dirmho ell mateix, segur de que será molt més atès que don Ignasi ab qui no’m lliga víncul de cap mena.
Aixís ho has de fer. Y ara si vols un bon concell, agafat ab ta mare que es una dòna molt bona y molt sensata, y que farà per tu qualsevol sacrifici… recordat de lo que’t dich: qualsevol sacrifici per gros que sigui. Per la meva part si necessites alguna cosa ja ho sabs: compta ab mí en tot y pera tot.
Ja sé que vostè es un bon amich meu, y li prometo tenirlo al corrent de tot lo que passi.
Demà debeu anar a la torra.
Penso que sí.
Doncbs hi vindré ab el meu pou de ciencia. Me temo que demà serà dia de tràngul y necessitaràs qui t’ajudi. Què no hi seràs tu, Lluis?
Si no hi ha cap destorb gros bé penso serhi.
Es clar que has de venir.
Donchs allí’ns veurem les cares. Ara me’n vaig a veure si acaba aquesta bescambrilla.
Y cap a dormir?
Y ben depressa. Al arribar aquesta hora me sento reventat. Te creus que cansa poch que la dòna escrigui tot el día?
Però es una gloria.
Si, noy, si, una gloria y un orgull. No’n cría qui vol de novelista a casa.
Sempre està de broma.
Sort tinch d’això.
Ja venen.
Donchs m’espero aquí.
Demà a la torra.
No hi faltaré.
Ni jo tampoch.
ESCENA XI
Els hi he guanyat tots els llubins.
Aquet don Ignasi es terrible. No s’hi pot jugar. Sempre guanya!
Ets aquí, noy? Vostè també, Lluis?
Si mare, hem donat la volteta y cap a casa.
(baix a Joanet)
Dona la bona nit a ton pare.
(humil)
Bona nit, pare.
(sec)
Bona nit.
Que fa molt que sou aquí?
Fa una estoneta.
Per qué no entraveu?
Hem trobat al senyor Joseph tot sol y’ns hem quedat a ferli companyia.
Aquet no’n necessita de companyia. Ab un diariot ja’n té prou pera passar el vespre. No sé que hi trobes en el diari.
Com que no hi busco res, per poch que hi trobi ja es negoci.
Es ben veritat.
(a Joanet)
Y tu, bona pessa? Ja ho sé que no fas gaire bondat.
(a Lluis)
Veus? això de ficarse ahont no la demanen ho sab fer en cinch idiomes.
L’han enganyada, donya Mercedes.
(misteriós)
Ca, jo tinch un aucellet que m’ho diu tot.
(a Joanet)
Noy, no’t pensis que sigui jo. Ni soch aucell, ni li dich res dels altres. Si fos aucell, que’n faria de temps que hauría volat!
(enfàtich)
Be, dexintlo estar, dexintlo estar. Ja’n farà de bondat. Ell sab prou que la primera condició d’un bon fill es creure al pare… perque’l pare… sempre es pare, y el Criador cria totes les criatures…
Don Ignasi, el criador no les cria totes les criatures: la major part les dona a dida.
Sempre has de ser tu!
(contrariat)
No interrompi, senyor Joseph, quan enrahonen.
Vaja, donchs, segueixi don Ignasi. Qué deya de les criatures?
Calla d’un cop!
(ofès)
Home, sí m’ha interromput.
Me penso que li he fet un favor perque… me sembla que s’enredava. (Lluis y Joanet se tomben rihent.)
(amoscat)
Ab vostè si que no s’hi pot parlar may en serio. Sempre està de broma, y ha de sapiguer que hi ha circunstancies en la vida, en les quals la broma no hi va bé. Còm se coneix que vostè (la Rosa se veu que pateix d’esperit) no es pare! (tendre y plorós)
Dispensi. Que’n té molts de fills, vostè?
Jo… cap.
Ah, vaja. Aixís ja’s comprén que noti la diferencia.
Però si’n tinguès els hauría criat en la obediencia als pares, perque’ls pares…
(interrompent)
Si, sempre son pares.
No anava a dir això.
Senyor Joseph!
M’obligaràs a no anar en lloch ab tu.
No s’enfadin.
Es que tant, tant, cansa.
Això dich jo. (Lluis y Joanet riuhen d’amagat).
(a Joanet)
No riguis tu, no riguis, que fa una temporada que sembla que’t burles de tot y no escoltes als que saben més que tú. Ves seguint les màximes dels companys y dels bons amichs que ells te volen bè, ells te salvaràn dihente mal de ton pare y aconsellante malament.
Si ho diu per mí…
Parlo per tots: qui sigui confrare que prengui candela. El meu fill no es el fill d’abans, me l’han cambiat y tota la culpa la tenen els companys y els concellers.
Pare. Ha de sapiguer que ningú m’ha dit mal de vostè y que al davant meu no consentiría que ningú’s posés el seu nom a la boca pera mal parlarne.
Què diràs tú!
Francisco no t’exaltis!
Es que no puch més, no puch aguantarme! Aquet xicot me vol fer perdre’ls estreps.
Però, pare…
Calla, Joanet!
Calla!
(a Joseph)
Ho veus lo que has lograt?
(exaltat)
Tu ho has lograt ab aquell aucellet que tot t’ho diu menos que no’t fiquis allà ahont no’t demanen.
Calma, senyors, calma!
Calma? M’hi va un fill y si tu no te’l estimes jo sí.
Francisco!
(amenassador)
Pare…
Joanet, calla!
Què vols dir, pare? Ho he dit y ho repeteixo: ta mare no t’estima. Si t’estimés t’hauría aconsellat d’altre modo avuy fores el de sempre.
La mare sempre m’ha aconsellat bé.
No repliquis.
Calla, home, calla!
No puch, no puch!
Verge Santíssima!
Has de callar, soch el teu pare ja tinch dret de dirte lo que vulgui.
(fora de si)
Però ella es la mare y ab ella no hi té’l mateix dret que ab mí.
(cridant)
Joanet, te mano que callis!
Creu, home, creu.
Deixeulo, deixeulo que s’esbravi.. Que’s mostri tal com es. Aixís el coneixereu y veureu que no exagero.
Deixintho corre, per Deu.
(a Mercedes)
Si… ara!
Has de pensar que ets menor d’edat y que tinch sobre teu els mateixos drets que hi tenía quan vas neixer. M’has d’obehir y m’obehiràs y m’obehireu tots; y sim tornes a aixecar la veu, t’ompliré la cara de bofetades davant de tothom.
Pare… (entre en Lluis y don Ignasi s’enduen a en Joanet per la segona esquerra, mentres Rosa y Mercedes aguanten a Rimbau. Rimbau fa mutis per la dreta rondinant y brassejant y descompassadament. Rosa cau asseguda en un cadira, plorant, mentres Joseph, ab els brassos creuats, diu a Mercedes ab molt retintin).
Vaja, estàs contenta? Donchs recados al aucellet, donya… Mercedes!
ACTE SEGON
Saleta d’una torra de Vallcarca. Mobles esquifits. Taula de centre, sofà, cadires, balancins, etz. Sobre la taula un pom. de flors mústigues, roses, etz. Al fons porta que comunica ab el passadís. Se suposa que a la esquerra d’aquest hi ha’l cancell d’entrada. A la esquerra balcó-finestra que dona al carrer. A la dreta cap obertura. La habitació no te altra sortida que la del passadís, com sol succehir en aquesta mena de torres.
ESCENA I
(Don Ignasi assegut en un balancí. Surt Rosa y s’adona d’ell).
Don Ignasi? Qué fa tan sol? Per qué no m’ha avisat la Antonia?
Es igual, es igual, no s’amohini, es dir, millor, perque precisament a vostè esperava, senyora Rosa. Hem de parlar.
Vostè dirà.
Suposo que ja deu sapiguer que’l senyor Francisco està disgustadíssim… y ab rahó!
Tots ho estem prou de disgustats!
(sempre ampulós)
Aixís ho crech… y per aquest motiu me proposo intervenir en la questió .. a fi de que acabi d’un cop la situació excepcional y… anómala que atravessa aquesta familia… familia que jo aprecio molt, com me penso haver demostrat.. en el transcurs dels anys que fa…que m’honro… frequentantla. (pausa) Però pera poguer portar a felis terme el meu propòsit necessito que vostè, senyora Rosa, m’ajudi.
Jo?
Vostè, si senyora, vostè!
Qui més interessada que jo. don Ignasi, en conservar la pau y la tranquilitat de casa? Qui pot desitjar més que jo veure contents y satisfets al meu marit, que ha estat sempre’l meu únich apoyo, y al meu fill, que es la meva única esperansa?
Té molta rahó: però… un excés de carinyo pera aquest fill, que, com diu molt bé, es la seva única esperansa, ha fet que vosté no subjectés la seva conducta a la… rectitut de mires que sería de desitjar.
Això es dirme que no he complert ab el meu deber!
No, no vuy dir això… No m’he explicat prou bé… Vuy dir que… potser aquesta mateixa… aquet mateix desitg de conservar la armonia… familiar…
(interrompent)
Don Ignasi, ja ho sé lo que vol dir, ja l’entench prou bé. Avuy a casa hi ha una guerra encesa, per motius que vostè y jo coneixem prou: perque suposo que en Francisco el deu haver posat al corrent de tot.
Si, senyora.
Donchs bé: Vostè vol dir que en aquesta guerra jo hauría de posarme resoltament de banda del meu marit. No es això?
Això mateix.
Ho veu com l’he entés?
Si senyora, y ho celebro perque això, després de confirmarme la opinió que de vostè tenía formada, m’estalvía la meitat de feina. Pera acabar: entench que entre el fill y’l marit la elecció no es dubtosa.
El fill!
El marit! El pare! L’amo!
Sento molt, don Ignasi, no poguer ser de la seva opinió.
La rahó es tota del senyor Francisco y vostè hauría de procurar ferho veure aixís a en Joanet,
Es que jo crech lo contrari.
Perque la passió li fa perdre’l coneixement.
S’equivoca. Encara que fos com vostè diu la meva passió sería excusable; però no es aixís. Lo que hi ha es que, malgrat els meus curts coneixements, comprench que la lluita no es entre un pare tirà y un fill desobedient, sino entre dos homes de diferenta ilustració quins modos de pensar y de sentir no s’avenen ni s’avindràn may, perque hi ha coses que no poden ser d’altra manera y aquesta n’es una. Això es lo quejo veig.
Es que en Joanet encara no es un home.
Oh, si senyor, si que ho es, pobre fill meu. No li negui aquesta condició. Ha sigut sempre estudiós, dócil, obedient…
Peró avuy desboeeix al seu pare.
Això no es desobeir, don Ignasi. El meu Joanet te afició al estudi y aborreix la botiga. Què s’hi ha de fer? Es acás un defecte l’estudiar?
Quan el pare, que es qui mana, s’hi oposa, si senyora. Es un acte altament censurable l’oposarse al cumpliment de la voluntat paterna, que es la suprema voluntat de la familia.
Don Ignasi… no puch contestarli.
Per qué les meves rahons no admeten rèplica!
Perque lo que li diría sería massa amargant pera vosté y pera mí… y ja n’he passat prous de penes. Vostés y jo mirem aquest assumpto baix un punt de vista tan diferent que per més que’ns expliquéssim no arribaríem a enténdrens.
Si vostè volía compendre la rahó, si senyora.
Perque la comprench massa no penso com vostés. Que entén vosté per compendre la rahó? Obehir? Fer constantment la voluntat dels altres ofegant la propia? Creure als que manen perque manen? Aquest modo de compendre la rahò no s’ha fet per mí! Jo, pobre de mí, soch ignorant, no he tingut estudis peró sempre he procurat jutjar les coses ab fredor y ab tota la bona fe possible. Si m’equivoco y m’ho demostran, confessaré que anava errada y modificaré’l meu comportament. Però fins ara ni en Francisco, ni vosté m’han donat cap rahó pera demostrarme que’l meu fill va equivocat.
Això es questió de sentiment.
Es que jo tinch por de que a vostés mes que’l sentiment els mou el càlcul.
Senyora Rosa… Ja pot suposar que si li he parlat d’aquesta questió tan delicada ha sigut per encàrrech del senyor Francisco.
Ja m’ho pensava.
Aixís, donchs, li diré…
Que estich convensuda de que obro com correspòn al meu doble caràcter d’esposa y mare, y que no’m separaré per res del camí que m’he senyalat.
Està molt bé. Jo ja he cumplert ab el meu deber.
Jo també crech cumplir ab el meu: vosté y jo podem tenir tranquila la conciencia.
Ho sento pel senyor Francisco.
Jo per ell… y pel meu fill.
ESCENA II
Ja es aquí, don Ignasi?
Fa una estoneta. Y què tal? Còm se troba?
Ja pot pensar! Desde la escena d’ahir vespre el cap me bull, me sento febrós y les cames me fan figa!
Ja va ser un xich gros!
(a Rosa autoritari)
Què hem de fer? Què n’hi ha per gaire? Ves, ves a veure aquella noya que fa. Son dos quarts de dugues.
ESCENA III
Sembla mentida! Un home com jo acostumat a manar a la dependencia ab una mirada, haver de vèurem desobehit pel fill!
Realment es molt dolorós.
Si ho es? Vostè es l’únich de tots els que’m volten que se’n sab fer càrrech.
Desgraciadament, si senyor: sento haverli de dir… però soch l’únich.
Què vol dir?
Que acabo de parlar ab la Rosa y…
Y què?
No ho vulgui sapiguer… Se m’ha declarat francament de la banda del noy… y troba que ni vostè ni jo tenim rahò… y, vaja, que està decidida a apoyar incondicionalment a en Joanet.
Ho veu? Ho veu lo que li deya? No, si jo’m feriré, me feriré!… La meva dòna, la meva propia dòna “en cuantra” meu y a favor del noy! N’hi ha per morirse de “repenta”.
Be, calmis, calmis, que encara no es tot perdut. Parlarè a n’en Joanet y potser seré més afortunat de lo que creyem.
Deu l’escolti!
Jo bé ho espero… y si no fos per una persona que jo sé, casi tinch la certesa de que en Joanet m’escoltaría.
Què parla per la Rosa?
La Rosa ray… El senyor Joseph que’m fa més por que una pedregada. Ab les seves màximes disolvents y aquella brometa mossegaire es capàs d’enredarho tot.
Què vol dir que vindrà?
Me fa molta por. Y lo que es si ell ve, ja pot considerar que tot el meu prestigi anirà en orri. Comensarà a fer brometa…
El faré callar. Si que estaríem frescos! Per brometes estem. Vosté procuri parlar al noy, que jo m’encarrego de posar a rotllo al senyor Joseph… Llàstima de dòna pera ell!
Ah, sí: ella sí que val. Desseguida que va enterarse de que en Joanet no volía sapiguer res de la botiga, va posarse de la banda de vosté. Ja se li veu ja que ha estat al extranger.
ESCENA IV
Deu els guart.
Ola, Joanet. Ja hem donat el tom?
Què s’ha de fer? El diumenge estàn tan animats aquets passejos que dona gust vèurels. S’hi passa molt bé la estona.
Si, però avuy el dia no acompanya gaire: fa un ventot…
Encara fa un bon sol.
Quan he vingut se veyen alguns núvols però veig que s’han anat esvahint (a la finestra.)
Està ben seré. (pausa) Ahont es la mare?
(exaltat)
Què li vols a ta mare?
Res… peró com que no la veig aquí…
Dèixala estar a ta mare…
(intervenint)
Té feina… té feina a la cuina.
Ja la veuré després.
La mare, la mare! Si no hi trovessis apoyo no la voldries tant a ta mare.
(baix a Rimbau)
Senyor Francisco, calma, que ara no es hora de crits. Dèixim fer a mí y tot anirà bé. (Joanet assentat en un balanci, Rimbau se passeja frisós. Ignasi tranquilament se passeja tambè.)
(impetuós)
Veyam si dinarem avuy. Rosa, Rosa, Qué hem de fer?
ESCENA V
Ja poden venir, ja poden venir: tot està a punt.
Es que son tres quarts de dugues.
Què vols que’t digui; m’he retrassat un xich.
Es igual, aixís tindrém més gana.
Passi, passi, don Ignasi.
Passi vostè.
Com vulgui.
(a Joanet baix)
Després t’he he de veure.
A mi?