Sí, a tu.
Estich a les seves ordres. (pausa llargueta)
ESCENA VI
(Mercedes porta un plech de papers: l’original de la novela.)
Ja poden entrar, ja poden entrar. Ara acaben d’asseures a taula.
No, no, ja ens esperarem, Nol’ls hi diguis, no, que som aquí.
La senyoreta me renyarà perque no la he avisada.
No tinguis por.
Noya si t’han de renyar fes lo que’t sembli.
He dit que no diguessis res. Ja sé lo que’m faig.
Com vosté vulgui, senyoreta,
ESCENA VII
Vols fer el favor de dirme per què no has volgut que sapiguessin que som aquí?
Perque’ns hauríen fet entrar, y com que’t conech massa y sé que comensaríes ab aquelles brometes que tant me mortifican… m’he estimat més quedarme. Vethoaquí.
(irònic)
Confesso que m’has convensut. .
Ja pots suposar qué’t conech una miqueta.
No tant com te penses.
No?
No, perque has de sapiguer, estimada esposa, que t’hauría deixat entrar a tu sola, y jo m’hauría quedat aquí a llegir el diari.
Pero com que avuy es diumenge y no hi ha diaris de la tarde…
Hauria llegit el d’ahir. El diari es com el pa: d’ahir se paheix més bé que’l d’avyuy.
Filosofia barata.
Filosofia del temps: avuy tothom està per la baratura.
Ja t’he dit que’t conech una mica massa.
Y jo t’he respost que no tant com te penses.
No perts may ocasió pera fer brometa. Com ahir vespre ab don Ignasi.
No’m parlis d’ahir vespre.
Si, val més, perque tornariem a enfadarnos.
Tornaries a enfadarte, perque jo encara no m’he enfadat.
Si, lo que es de calma no te’n falta.
Sort vas tenir d’això: de la meva calma.
Jo?
Si, tu, que ab la teva afició a ficarte en tot vas promoure un conflicte que ab un xich més acaba a bofetades.
Jo? Tu que ab les teves patotxades vas fer riure a en Joanet. D’aquí va venir tot l’escàndol.
Prou, noya, prou. Aixís com n’hi ha que’l llegir els hi fa perdre l’escriure a tu l’escriure te fa perdre… un altre cosa.
Qué vols dir?
Vuy dir que de lo que tu vas fer ahir vespre a Alemanya no se com ne diuen, però aquí’n dihem ficar els peus a la galleda.
Y qué vaig fer?
Rés. (escarnint) Ja m ho han dit ja que no fas gaire bondat. Jo tinch un aucellet que m’ho diu tot… (natural) Si t’ho digués tot ray, no hauríes sigut tan indiscreta.
(irònic)
Ah, m’alegro de sapiguerho. Tu’m donaràs llissons de discreció. Ja’m diràs que he de fer pera matricularme y quan me costarà la matrícula.
Pera matricularte no has de fer res perque ja fa temps que’t tinch matriculada, y de la matrícula me’n cuido jo… y per cert que’m surt molt cara. Vuy dir que d’això no te’n preocupis.
Y a quina hora’m donaràs la llissó?
Ara, y ab una’n tindràs prou si la aprofites. Cúidat de tu, de mi y de casa. Passa cada dia quatre hores a la cuina, vuit cusint, quatre fregant y vuit dormint: total vintiquatre, y les que’t sobrin dedícales a la literatura. Ja ho tens ben explicat.
Y escriure may. Oy?
Al contrari, escriure cada día els contes de la plassa y setmanalment la llista de la bogadera: els capítols més importants de la novela de la vida casolana.
Ignorant! Ja se’t coneix que no t’has mogut de Barcelona! No sabs lo que es ser ilustrat, ni t’has prés la molestia d’estudiar els genis de l’antigor.
Al revés de tu que has estudiat els antichs y t’has descuidat dels moderns. Coneixes el geni d’Horaci y de Virgili y no coneixes el meu: el den Joseph Comas, que es el més interessant. Y creu que’l dia que te’l fassi coneixer te quedaràs parada.
Qué potser me “pegaràs”?
No, noya, no, ja ho ets de “pagada”.
Donchs, que faràs?
Jo? Rés. Tu seràs la que faràs coses que fins ara no has fet,
Y que’m faràs fer, si’s pot sapiguer?
En lloch d’embrutar paper, rentar la roba, y en lloch de fer noveles, “platillos”. Ja ho tens explicat.
Que’n vas d’errat!
Per això mateix, perque veig que vaig errat te parlo com te parlo.
No’t conech!
No deyes que’m conexíes massa?
Es que may m’havíes parlat aixís.
Això’t demostrarà que he tingut molta paciencia… però n’he gastat tanta que ja se m’acaben les existencies. Ja fatemps que no ocupo en la societat el lloch que’m pertoca, y com que estich decidit a ocuparlo m’hauràs de fer el favor… d’enretirarte una miqueta.
Tot això es per lo d’ahir vespre.
Si noya, tens rahó, per lo d’ahir vespre.
Peró que vaig fer?
Rés, ja ho vas veure. Els ànims ja estaven prou excitats, hi vas intervenir tu, y oli en un llum… eléctrich. Y’l marit a la cantonada.
Donchs què volíes que fes?
Callar que es lo que’t van ensenyar a Alemanya… Sabs parlar en cinch idiomes y en cap sabs callar.
Ditxosos idiomes! Bé’ls tens prou ficats al cap! Sembla que’t sàpiga greu que sigui instruida.
Al contrari, lo que’m sab greu es que no siguis tan educada com instruida. Al mateix temps que’t van ensenyar llengües, be podien ensenyarte de ferne un bon us.
Extranyo molt que tenint tants defectes me vinguessis a buscar.
No hi vaig pas anar a buscarte: te vaig trovar, que es molt diferent… Qualsevol hi està exposat a una ensopegada!
Pero quan vam casarnos ja sabíes jo com era.
L’home quan se casa no sab res.
Digaho clar: lo que tu tens es enveja.
Si que es veritat: tinch enveja dels homes que no tenen la dona sábia.
(fora de si)
Això no m’ho diguis més. Jo no’n soch de sábia.
D’això’m queixo de que no n’ets y’l fas. Si’n fossis ahir no hauríes fet aquella etzegallada y sino’t pensessis serne tampoch.
Ja tornem ab ahir vespre?
Es que sentiría que avuy se repetís la escena; y com que es molt probable que aquesta tarde se susciti la qüestió den Joanet te participo que tu no vuy que actuis de primera part. Tot lo mes comparsa y si pot ser espectador, millor.
Faré.., lo que’m semblarà!
Fesho, però jo t’asseguro que si per desgracia te sembla be fer lo contrari de lo que jo he dit, avuy sabràs lo que es el geni. Demà quan entrarem ja diràn: hi ha “don” Joseph y la “senyora” Mercedes.
Ja ets capàs, ja, de donar un espectacle.
Tant com tu de fermel donar: ja veuràs a probaho.
(molt acalorada)
M’està bé: aquestes son les consequencies d’haverme casat ab un home inferior.
No més te faltava haverme trovat un de superior com tu. Prou algun día’ls vehins us hauríen trovats rebentats d’un tip d’Horaci, o morts de fàstich sobre’l capítol culminant d’una novela realista!
ESCENA VIII
Deu me’ls guart de pendre mal.
Ola, noy. Precisament ara’n parlavem de pendre mal.
Que hi ha hagut alguna desgracia?
No, gracies a Deu, però jo deya que un fart d’Horaci, mal pahit, pot portar molt males conseqüencies.
Ja ho crech! Y per qué ho deya?
Oh, res, per dir alguna cosa.
Tot es passar el temps.
Aquet si que… Per coses estranyes vagi a ell.
Ay, que acalorada està, donya Mercedes. Que han vingut a peu?
No, no. Hem pujat ab el tranvía.
Donchs la trovo… no sé… com si estigués sofocada.
Ho deu fer el temps. (va al balcó)
Això serà… el temps! (apart a Lluis) Es que ha vingut ab la novela .
Tant pesa?
Uf! No has vist may una cosa tant pesada. Jo t’asseguro que no ets capàs d’aguantarla tota! Aquesta tarde ne llegirà un tros… y ja m’ho sabràs dir!
Es dir, que hi haurà lectura
Sí, noy, sí. Si pateixes del oido, avuy t’hi clavaràn una manxiula literaria. Ja’t pots ben amanir.
(sortint del balcó)
Es deliciós viure a fòra. Aquí sí que jo escriuría de gust. Aquest aire… aquesta llum… aquesta tranquilitat… Això encisa.
Vostè s’enamora de tot lo hermós, donya Mercedes.
Ah! en quant a això sí que es veritat. La meva dòna s’enamora de tot lo hermós, y que no li vé d’ara: quan me va coneixer a mí ja tenía aquesta condició.
Si me’n hagués hagut d’enamorar per la hermosura!
Què vol dir? Es qe senyor Joseph no té rès de despreciable. Mírisel bé.
Ja m’ha vagat de miràrmel.
Noya, noya! Atàcam per lo intelectual, però respèctam el físich, perque has de sapiguer que quan te vaig coneixer la boca’m feya mal de tant dir que no.
Ja ho crech, un partit aixís.
Còm s’enten partit? sencer y ben sencer. Per això’m volíen. Tenia un bé de Deu de trenes que ni que s’haguessin esquilat tots els toreros d’Espanya.
Y què’n va fer?
(ab dignitat)
Ho vaig cremar tot pera no tenir compromissos domèstichs.
(violenta)
Me’n’vaig per no sentirte. (Mutis).
ESCENA IX
Veu? ara l’ha feta enfadar.
Cà, no ho creguis. No li vé d’ara l’enfado. Abans de venir tu li he picat les crestes.
¡Ah! vetaquí perque estava tan sofocada. Ara m’ho explico.
Ja’t vaig dir que a mí la dòna no’m dominava; y com que pot molt ben ser que avuy hagi de treure el geni, li he volgut advertir perque no li vingués tant de nou. Ahir per culpa seva va haverhi un escàndol, y no vuy ques repeteixi.
Ben fet!
Per cert que ja voldría que fos l’hora de tornànsen cap avall.
Per què?
Què vols que’t digui… Aquesta mena de torres me cauen a sobre. Totes les finques d’aquestes valls ploroses son iguals: planta baixa y sostre mort… sostre mort y planta baixa agonitzant. Tots aquets acumulaments de ciment enmotllat y terra cuita son les finques estiuenques d’aquets pobres senyors Franciscos que s’aconsolan de passar malament l’estiu, a cambi de la satisfacció que’ls hi proporciona’l poguerse rebejar en el dols ambient de la propietat urbana!
(irònich)
Bé, bé, no exageri, que no la té qui vol una torreta a Vallcarca ab jardí y tot.
D’allò’n dius un jardí? Una capsa de pedra sense tapadora: un espay de terra que perque no hi cabía una casa’l van deixar per jardí. Un castanyer bort, un avellaner bort, un taronger bort… tota la bordería de la flora: això es un jardí de plantes expósites. De flors no’n parlem. Una clavellina que de tant afemarla, s’ha empeltat de femer y un roser que no es bort peró vé molt mala familia; més li valdría serho de bort. Té, mira quines roses més arrugades y pansides: semblen sortides d’un gerro de fonda de sisos després d’una quinzena de “mesa redonda”. Son una mena de roses sense olor ni color, despullades de tota gala “mundana”. Roses de clausura, flors de tristor… víctimes del feudo industrial; de la mitja cana triomfadora!
Què está poètich!
Què vols dir que no es veritat? Jo’l dia que m’hagi de fer una finca aixís me la farè al cementiri nou que estarà més en caràcter.
Alsa, alsa… tant dirà, senyor Joseph
ESCENA X
(exitat)
Vaja, no puch més, això es inaguantable!
Què tens?
Què’t passa?
Sembla mentida que sigui el meu pare!
Bé, no cridis, home, que’t sentiràn.
Que’m sentin, m’es igual, estich decidit a tot!
Calla, home, calla.
(tancant la porta)
Calma, Joanet.
Encara no n’he tingut prou? Encara he de sufrir més humiliacions y mès insults!
Però què ha passat?
Explícat, home, explicat, y no t’exaltis.
Que no m’exalti? Havia fet propósit de ser humil .. però sento que se’m va agotant la paciencia. Tot el dinar que m’està aborrint ab les més ridícules indirectes, y lo que m’indigna més es que no perdona ocasió de ferir a la pobre mare!
Bé, home, ja sabs com es fet. Es el seu geni.
Senyor Joseph, estich decidit a sufrirho tot; a soportarho tot… però que deixi en pau a la mare. Que s’esbravi ab mí… que’m pegui: es el meu pare y callaré. Lo que no vuy es que martiritzi més a aquesta santa dona.
Vaja, Joanet, calla, que tot s’arreglarà.
Impossible! Això no pot arreglarse d’altre modo que anàntmen jo de casa!
Què dius, desgraciat? Ja has pensat ab ta mare?
Per ella m’aguanto. Si no fos ella ja faría dies que hauría deixat per sempre aquesta casa ahont tot s’apama y tot se mesura: fins el porvenir del fill.
Escolta, Joanet. Me vols creure?
Creu al senyor Joseph que ja saps que’t vol bé.
(mes seré)
Digui… procuraré seguir els seus consells.
No cridis ni’t desesperis. Sigues home de seny. Deixa venir naturalment els aconteixements y no’ls precipitis. Com més temps triguis a pendre una determinació sèria més justifica serà.
Això es incontestable.
(exitat)
Però és que vostès no calculen que si’l pare té’l seu geni jo també tinch el meu, y convensut de que no he donat cap motiu pera que se’m maltracti, obraré segons me dicti la meva dignitat que està molt per sobre de…
Calla y tinch prudencia.
Me’n vaig… me’n vaig!
Joanet!
(autoritari)
Te’n guardaràs prou! Ja sabs que fins avuy he aprovat la teva conducta y que estich al teu costat en tot y pera tot. Pero si t’atreveixes a fer lo que dius no comptis ab mí pera rès.
Donchs què he de fer?
Lo que fa ta mare pera tu, ferho tu per ella: sacrificarte!
Té molta rahò.
ESCENA XI
Fill meu!
Mare!
Per Deu no cridis, calla, jo t’ho demano! Ton pare ha sentit els crits y volía venir. Ay… no’m dongueu més disgustos! Fesho per mí. Senyor Joseph, díguili vostè també. Y vostè Lluis!
Ja li he parlat com li havía de parlar y en Joanet farà lo que ha de fer. Precisament ara es quan ens has de demostrar que ets tot un home.
Si, fill. Pensa que ja sufreixo prou, y que prou ansia’m dona lo que tart o aviat veig que ha de succehir.
Callaré, mare, callaré… pero temo molt que’m serà impossible estarme de donar una llissó a don Ignasi.
Per què?
Perque ha dit que tenía de parlarme.
Ara si que l’hem fregida. No més ens faltava això!
Ja tením en Set Ciencies en campanya.
Escòltal y no’n fassis cas.
Senyora Rosa. He fet tot lo que he pogut pera asserenar a en Joanet, però si aquesta “caballeria major” de don Ignasi hi ha de ficar cullerada… ja no he dit res: que sigui lo que Deu vulgui.
Quín mal punt va tenir en Francisco al aconcellarse ab aquest home!
Deu els cría y ells s’ajunten!
Ja venen.
Joanet, fill meu… cordura!
ESCENA XII
(Sempre ab “impertinentes”)
Vaja, senyors, fàssintme el favor de seure y escoltar que’ls hi preparo una sorpresa.
Una sorpresa?
De què’s tracta?
(ab l’original)
De la meva novela.
Santa paraula!
(a Lluis)
Ja hem rebut!
He volgut que vostès ne disfrutessin les primicies, avans de donarla a la estampa.
Vostè es massa amable, donya Mercedes.
Escoltarem ab molt gust.
Apa, seguin, seguin que’s fa tart.
Jo passejantme escolto més bé. Després de menjar m’he de moure.
(Ignasi y Lluis se passejan. Mercedes a la taula de centre. Rimbau y Rosa en els sillons. Joseph y Joanet en els balancíns.)
(fullejant)
Se tracta d’un marit y muller que s’han casat per conveniencia, però no s’estiman. Ell es un home de caràcter violent, gelós y malpensat. Ella es una dona somniadora, enamorada de la bellesa. artística y adoradora fervent de totes les idees noves. Resignada ab la seva sort, es fidel al seu marit, cumpleix ab els seus debers d’esposa y soporta heròicament la seva situació… Però està boijament enamorada de l’ideal.
Un amich de la casa?
No, senyor, no: de l’ideal… d’una cosa abstracta… imaginaria.
Ah, ja!
Ella havía somniat un home carinyòs, dòcil, ilustrat.
Una mena de Joseph Comas… dígaho clar.
(picat)
Vaja, senyor Joseph, no comensi.
Deixi dir, deixi dir, y escolti.
Ella s’havía imaginat un marit que la comprenguès y’s trova enllassada a un home materialista, aspre y barroer. D’aquí’l desvío que ella sent per ell, y la passió ideal que’s desperta en el cor de la pobra Rosalía. Arturo, el marit, se’n adona, y comensa pera la infelís Rosalía un verdader calvari. El primer capítol de la novela sé limita a exposar aquesta situació. El passarem per alt y comenssarem en el segon, en que’l marit demana explicacions de la seva conducta a la desventurada muller. (Lleigeix:) “En una apacible y lluminosa mañana del mes de Mayo; de este mes fecundo en flores y colores; de este mes en que la naturaleza estalla en perfumes…”
Ah, es en castellà?
Naturalment. Hi ha delicadeses que en català no’s poden dir.
(picat)
Don Ignasi, no interrompi.
“…En que la naturaleza estalla en perfumes embriagadores que despiertan en los corazones amantes los més tiernos y puros sentimientos. Rosalía, sentada ante su artístico”secreter" escribía apasionadamente, à juzgar por el brillo de sus límpidos ojos en los que titilaba una perla de ternura próxima a rodar por las aterciopeladas mejillas de la hermosa víctima"
, RIMBAU Y ROSA
Molt bé!
"De pronto abrióse bruscamente la puerta del tocador y apareció la grave figura de Arturo. Frío y sereno dirigióse á Rosalia:
–Señora– la dijo – ¿Podré saber à quién escribís a estas horas?
–Arturo– respondió humildemente Rosalía.
–Es un secreto que debéis respetar.
–Si no me unieran à vos lazos indisolubles, señora, respetaría indudablemente este secreto, pero desgraciadamente mi derecho à conocer el contenido de este papel es indiscutible y exigo conocerlo.
–Oh… imposible– balbuceó Rosalía.– Además de que no tiene para vos ninguna importancia.
–Si no la tiene ¿còmo lo ocultàis con tanto empeño?– exclamó Arturo con voz irritada.
–Porque…"
(Don Ignasi fa senyes a Joanet pera que’l segueixi y se’n va cap a la porta.)
Ahont va, don Ignasi? Esperat, noya, que don Ignasi se’n va. Vagi, vagi, ja l’esperarem.
Si, si, no portem cap presa.
(sofocat)
No, si no me’n vaig. Continuhi, continuhi!
"Porque… las mujeres tenemos nuestros secretos que ni aun à nuestros esposos debemos revelar.
En este caso– rugió Arturo –sabré obligaros à ello– Y lanzándose furioso sobre Rosalía le arrebató de las manos el terrible papel y leyó. Rosalía dió un grito ahogado y cayó en el pavimento. Arturo se tornó lívido, pasó la mano sobre su frente sudorosa y mesàndose los cabellos…" (Joseph estornuda) Jesús!
Gracies.
(mirant ab rabia a Joseph)
“Jesús… exclamó. Mis sospechas eran ciertas! No me engañaba! Ah, pero sabré vengarme. Yo averiguaré quién es el criminal… Oh, sí, lo averiguaré y le mataré como á un perro rabioso. Lo exige mi honra– Y blandiendo el terrible papel en la diestra, rugió desesperado –Ahora… a obrar!”
Está molt bé.
Molt bé, donya Mercedes.
Els hi agrada?
Molt, molt. Hi ha molta naturalitat Y, sobre tot, el llenguatge es florit.
No veu que aixó passa el mes de Mayo?
Ella al tornar en sí y veures compromesa, tem el furor del seu marit y se’n và, però al ser a la porta, trova a Arturo que torna y’l deté. Aleshores se desenrotlla una escena violenta y… (don Ignasi fa senyes altre cop a Joanet y se’n va a la porta.)
Esperat, noya, que don Ignasi té alguna necessitat. Vagi, home, vagi, ja l’esperarèm!
Tornèmhi! Si no he d’anar enlloch. Qué es tossut!
Com que’l veig tant violent y no’s mou de la porta!
Y, ademés, per mí no ha de suspendre la lectura. (Rimbau està violent).
Còm que no? Per vosté’s fa la festa: no’n caldría d’altra.
Com deya, se desenrotlla una escena violenta y ell acaba per pegarli.
(a Lluis apart)
Ni que volgués ser arquitecte!
Finalment, Rosalía, trova manera de sortir de casa seva y abandonar a aquell marit tirà que tantes hores amargantes li ha donat. El capítol quart tracta de la fugida. (llegeix) “Al salir de la casa, Rosalía anduvo à la ventura. Cruzó la plaza de la Concordia, siguió por la calle de Suresnes, atravesó la de Hauteuil, pasó la Barrera de Italia, y ante las vetustas gradas de la soberbia Magdalena, se detuvo anhelante. ¡Lloraba!” Hm!… (el senyor Joseph, caragola un cigarret.) Hm!… Ay, cada dia m’hi veig menos.
Els impertinents te fan nosa.
Els impertinents sempre’n fan de nosa.
No hi ha com no gastarne. (aprofitant aquesta distracció del senyor Joseph, Ignasi fa senyes a Joanet y els dos fan mutis.)
“Lloraba, sí, lloraba… Una fina lluvia barnizaba la calle en la que oscilaba la incierta luz de los faroles…”
ESCENA XIII
(s’adona del mutis d’Ignasi y Joanet) Al últim me l’ha fregida!
"De pronto sus piernas flaquearon, nubláronse sus ojos y cayó desvanecida sobre las losas de la acera. Cuando volvió en sí hallóse en una habitación ricamente alhajada, y tendida en un lecho de finísimo palo rosa. (Joseph dissimuladament fa mutis.)
ESCENA XIV
¿En dónde estaba? Una idea horrible cruzó por su exaltada mente. No, no podia ser… Sería demasiado infortunio… Si uno de tantos jóvenes libertinos como hay en París la hubiera recogido y?… Oh! no, no quería ni pensarlo. (Lluis dissimuladament fa mutis.)
ESCENA XV
De pronto abrióse el ancho cortinon del centro y apareció un jóven alto, gallardo, de poblada cabellera rubia y mirada penetrante. Al apercibirse del joven, Rosalía dió un grito desgarrador y volvió à desmayarse… En aquel joven apuesto había reconocido á un ideal!"
(inquieta)
Ja’m dispensarà, donya Mercedes. (mutis)
Fassi, fassi.
ESCENA XVI
Be, que’ls hi sembla?