A mí molt bé… però.. miri: tots se’n han anat!
Y ara? Què passa?
No ho se… no ho sé… Dispensi: torno desseguida (mutis).
ESCENA XVII
Y ara? M’han deixat sola… Quína manera de correspondre a la meva deferencia! (Plega la novela). De qui m’extranya més es de don Ignasi: el creya més ilustrat.
ESCENA XVIII
(violenta)
Ahont eres?
A sentirho d’un tros lluny que fa molt més efecte.
Poca solta!
Es una broma, donya Mercedes.
ESCENA XIX
Dispensi, donya Mercedes, dispensi. A casa avuy no s’està pera res.
Perdònins, donya Mercedes.
Ja’m faig càrrech de tot, ja’m faig càrrech de tot. Llegirem un altre dia.
Si, un dia que estiguem més tranquils.
Ab això del noy, a casa no hi ha tranquilitat… y aquestes coses de questió d’escriure volen calma… sab?… Dispènsins…
ESCENA XX
Aquet cop si que no me l’esperava
Què hi ha?
Què passa?
Què té, don Ignasi?
(a Rimbau)
Senyor Francisco: vostè va encomanarme una missió delicada vora del seu fill. Donchs bé: vinch a dirli que les meves gestions han fracassat, y no sols això, sino que may m’hauria pensat trovar en en Joanet tanta… tanta…
Arrogancia…
Si, senyor, arrogancia y… fins falta de respecte y tot, a mí… a mí, que com qui diu l’he vist neixe!
Això no li donava dret de parlarme com m’ha parlat.
(molt exitat però contenintse)
Es dir que t’has atrevit a faltar al respecte a don Ignasi que en aquells moments me representava a mí?
Es que m’ha parlat d’un modo…
Fill meu, calla!
Donchs bé: al.cap som. Joanet (solemne). O renuncies desd’ara a tots els teus projectes d’estudi y’t tanques a la botiga, o te’n vas de casa.
Jesús!
Qué diu ara?
Aixís se fa!
Calli vostè, Salomón de suro.
Ja ho he dit. O a la botiga o al carrer: Tria!
Verge Santa!
Reportis, senyor Francisco.
Senyors, procedím ab calma y’ns entendrem. Noy: t’han donat a triar. Tría!
(decidit)
A la botiga… may!
Donchs al carrer… y’t desheredo.
Això del carrer ho trovo molt fort.
Què vol dir?
Que vostè podrà treure al fill de casa, però al carrer no hi quedarà: se’n vindrà a casa meva.
Joseph!
Ara calla que parlo jo. Si senyors: a casa meva. Les noveles van en nom de la dona, però’l pis, gracies a Deu, encara va en nom d’un servidor.
Vostè me’l acaba de perdre!
S’equivoca: l’acabo de recullir.
Es que recullirlo es pèrdrel!
Vostè y jo no’ns avindríem.
Perque vostè pensa malament.
Y vostè no pensa, que’s pitjor.
Joseph calla!
Prou Joseph y prous romansos. Un día o altre l’havía de fer un cop d’home: ja t’ho podía haver dit aquell aucellet que t’ho diu tot. (A don Ignasi). Si vostè hagués pensat un xich hauría comprès la justicia de les pretensions d’en Joanet y ab la influencia que exerceix sobre’l senyor Francisco, li hauria fet veure la rahò, y les coses no haurían arribat al punt que han arribat.
Això vol dir que jo no he procedit prou bé!
Això mateix: veig que encara enten les coses.
Senyor Joseph!
(sofocat)
Vostè m’insulta!
Que ha de durar gaire?
Tot just comenso. (a Ignasi) Jo no sé si l’insulto o no, però lo que li asseguro es que vostè, sens dubte per ignorancia, no ha procedit com debía.
Jo he secundat els propòsits del senyor Francisco, perque’l senyor Francisco es pare!
(per Rosa)
Y “això” que no es rès? Còm se coneix que vostè no es mare! (irònich)
Y quí més que’l pare pot voler al fill.
La mare! Per això vostè y ella no s’avenen, perque ella pensa ab el fill vostè, sense adonarsen, confón el fill ab la botiga!
Senyor Joseph!
No s’enfadi, senyor Francisco, que aquesta es la veritat. Vostè es un home de bé, actiu treballador, una a pedra important del edifici social. Perteneix a un gremi respectable baix tots conceptes… però s’ha endurit en el negoci y té una mitja cana als ulls que no li deixa veure rès. Pera vostè el mon es una botiga, la vida una herencia y no té altres ilusions que la de trovar clients que paguin bé. Perque s’ha estimat més arreconar mitg ral que fumar un puro, se creu haber tingut la virtut de no fumar. Això es equivocat, senyor Francisco. Les virtuts quan se practiguen sense esfors y exageradament gairebé son vicis.
No les entench jo, les seves màximes!
Y ca, ha d’entendre… Si les entengués ja no sería botiguer… d’aquesta mena!
Acabem d’un cop. M’agraden les coses clares. Noy, te’n vas o’t quedes?
Me’n vaig, pare, me’n vaig perque vostè’m treu… Mare!
Fill del meu cor… me maten!
Deixi estar, senyora Rosa. Vostè veurà a en Joanet sempre que vulgui.
Còm? Li prohibeixo que’l vegi may més.
Sempre que ella vulgui: ho repeteixo.
Si que la veuré!
Vèsten! T’ho mano!
Mani, home, mani. Ditxós manar! Però, pensi que ja s’ha acabat l’imperi del despotisme. Ara’ls que han de manar manan, però’ls que han d’obeir acostumen a fer lo que’ls hi sembla.
Joanet! (l’abrassa).
Trayèumel del davant… No’l vuy veure!
Vàgintsen, vàgintsen!
(fora de si a Joseph)
Al ùltim has sortit ab la teva. Has ben tret el geni, però’t recordaràs de mí!
(fort)
Mira!… no m’exaltis més. Au: a fer…
Senyor Joseph!
Què?
Y ara!
Què diu? (Confusió, Joseph alsa’ls brassos, imposa silenci y diu calmosament:)
Noveles, senyors, noveles!
Advertencia als Srs. Directors
En les escenes XII, XIII, XIV, XV, del acte segón ha de cuidarse, sobre tot, el moviment escènich. La agitació den Rimbau, l’interès de don Ignasi en endursen a en Joanet, els esforsos del senyor Joseph pera impedirho, la alegría mofeta den Lluiset, y’l neguit de la Rosa, han d’ocupar constantment la atenció del públich, fins al extrem de que aquest ha d’oblidarse per complert de donya Mercedes. Els mutis han de ser molt dissimulats y a temps.
En el final, quan el senyor Joseph diu a donya Mercedes: –Mira!… no m’exaltis més… Au: a fer…– tots l’han d’interrompre molt a temps.