A la memòria del meu germà
Joan de la Creu

L’Autor

PERSONATGES

EL SENYOR FRANCISCO RIMBAU.–Home d’uns cinquanta anys. Serio y autoritari. Vesteix molt modestament y a la antiga.

LA SENYORA ROSA.–Esposa del senyor Rimbau. Dòna d’uns quaranta cinch anys, ben conservada y molt sensata. Vesteix ab molta modestia.

DONYA MERCEDES.–Senyora sabia, molt desenvolta. Té uns trenta cinch anys, y vesteix bé. Porta impertinentes.

SENYOR JOSEPH.–Marit de la sabia. Tipo tranquil, calmós y burleta. Quaranta anys. Vesteix de senyor.

DON IGNASI.–Un tonto presumit. Té seixanta anys. Posat d’home venerable, cabell y bigoti blanchs, un xich calvo, en fi, aspecte de sabi.

JOANET.–Dinou anys. Aixerit y elegant. Es fill del senyor Rimbau.

LLUIS.–Dinou anys. Amich íntim de Joanet, y, com ell, trempat y elegant.

ANTONIA.–Criadeta de dos duros,

Aquesta comedia va estrenarse al Teatre Novetats, per la “Nova Empresa de Teatre Català”, baix la direcció de l’Adrià Gual, la nit del 18 de Novembre de 1908, baix el següent repartiment:

El senyor Francisco Rimbau, senyor Lapera; La senyora Rosa, senyoreta Masriera; donya Mercedes, senyoreta Fremont; El senyor Joseph, senyor Puiggarí; don Ignasi, senyor Vilallonga; Joanet, senyor Gimbernato; Lluis, senyor Bley; Antonia, senyora Roura.

ACTE PRIMER

Casa antiga d’un carrer de l’interior de Barcelona. Portes laterals y fondo. Epoca actual. Mobles vulgars. Sofà, sillons, cadires, taula de centre, cortinatges y en les parets cromos de Donya Juana la Loca o cosa per l’istil. Tot molt endressat y en ordre. Es entrada d’estiu. Es nit. Dreta y esquerra del apuntador.

ESCENA I

(La primera asseguda en una cadira davant d’un vetllador, repassant mitjes, y’l segón passejantse agitat)

Ja feya temps que ho veya jo. Per això no m’ha vingut de nou. Bé prou que t’ho havía dit: aquest xicot va per mal camí, acabarà malament… y mira: ja ho has vist. (Pausa. La Rosa ab la vista fixa en terra mou el cap com assentint) Y lo que’m dol més es que tota la culpa la tens tu!

(extranyada)

Jo?

Si, tu, tu! Si quan el noy va sapiguer de lletra y un xich de comptes m’haguessis ajudat a inclinarlo al taulell avuy acanaría més be que jo. Però vas empenyarte en que fos sabi…y aquí ho tens: ara ja no’n té prou ab el batxillerat; vol ser “artitectu”.

(humil)

Què t’hi diré, Francisco?

Què m’hi diràs? Y què m’has de dir! Que tu ho has fet ab bona intenció, però que per ser massa mare m’has perdut el noy.

Però, Francisco, per què parles aixís? En Joanet no es un perdut; pobre fill meu!

Ah, no, tu diràs! Un xicot, un mocós de dinou anys que’s revela contra la autoritat de son pare, y que ja fuma, d’amagat meu, però fuma, quan jo, que ja he tombat els cinquanta, may m’he vist un cigarrot a la boca!

Y d’això’n dius ser un perdut?

Com que sí!

Vaja, Francisco, tu exageres molt.

Sí; sí, ja exagero! Ja ho veuràs si exagero.

Es clar que sí. Jo no’t negaré que hauría sigut millor que en Joanet s’hagués aficionat al negoci. Però què vols ferhi si li ha donat per l’estudi

L’estudi? La vagancia, que no es rés més això del estudiar. Ves qui’m farà creure que pera poguer fer una casa se necessita passar tants anys regirant llibres. “Papadineros” son això: vethoaquí. (Pausa. Ab ènfasis) El senyor vol estudiar. Es clar. El negoci es poch per ell… Deshonra això de la botiga.

May ha dit tal cosa.

No caldría sinó. Si s’atrevís a semblant cosa, encara li ventaria una plantofada ab tots els seus dinous anys. Ah! Es que per això!

Francisco, home, calmat.

Digues que ho probi… (pausa) Quan penso que aquest xicot quan tenía cinch anys era tan obedient, tan dòcil… y avuy, avuy que hauría de tenir més entreniment, avuy té: se’m gira d’esquena.

Qué compares, home!

Que comparo?

Y es clar. Avuy es un home, y ha vist coses, y ha agafat aficions… y…

Vaja, prou! No vuy sentirte dir més disbarats. Ho veus, ho veus com ets tu qui’l perts? Però ja ho he dit: o jo deixaré de ser qui soch o’l noy serà botiguer, mal li pesi. (Se sent trucar)

(resignada)

Tu mateix. Fes lo que coneguis!

(autoritari)

Es net que ho faré. Soch el pare y l’amo, y mano, y passarà per l’adressador… o com si fill no tingués.

(plorant)

Bé prou que ho veig que jo seré la víctima! (plora).

Vetaquí com ho arregleu les dones: plorant.

ESCENA II

Hi ha don Ignasi.

Jo me’n vaig, no estich per visites (mutis per la segona dreta).

(sech a Antonia)

Que entri, dona, que entri. (Antonia mutis). Veyam don Ignasi, que es home de talent, qué m’hi dirà!

ESCENA III

(assegut en un silló)

Endavant, endavant, don Ignasi.

Còm va, senyor Francisco?

Tirant. Y vostè?

Sempre’l mateix. Y la senyora Rosa y’l noy?

La Rosa bé… El noy… Del noy no sé pes que’n farem!

Que’l tenen malalt?

Del cap.

Un atach?

De bogería!

Que parla formal?

Y tant si hi parlo de formal. Figuris que m’ha agafat la seba de ferse “artitectu” y plantarme la botiga. Això no es un atach de bogería?

Y es clar que ho es… Però’m deixa parat… Y tan entenimentat que semblava!

Donchs ja ho veu.

Si que, “amigu”, ja es ben be allò que diuen… Quin mon!

Fassis ilusions dels fills!

(assentantse)

No me’n sé avenir. Un xicot que ja té la carrera feta… Oh, oh, vaja: ja feya be la vella que no’s volía morir may.

Sí, senyor, sí, sembla mentida, però es veritat.

Sab què son això? Companys…companys. Es allò que’s diu: comensem d’anar sols y…rès.

Jo també ho dich.

Companys, no ho dubti (pausa) Oh, y arquitectu, el tonto. Fer cases pels altres; “vaya” un gust!

Es lo que dich jo.

Quín jovent puja!… La Rosa deu tenirne un disgust gros… es clar… Unich fill, y arquitectu! (ampulós)

Oh… jo li diré. La Rosa no vuy dir que no estigui disgustada… però… no sé, me sembla que està molt de la banda del noy. Aqui precisament està la cosa.

Bé… es allò… Es mare, y la mare sempre es mare, que deya aquell.

Troba que si’l noy no ve inclinat de la banda del taulell hem de consentirli que s’entregui al estudi!

Oh, consentirli, consentirli… Y’l pare, que no es ningú? La autoritat del pare es l’autoritat del pare. Si que estaríem frescos! En el nostre temps, senyor Francisco, els joves, no… daixonses tant, ni. teníen tanta… dallonses com els d’ara. Per això tot anava més bé que avuy. Véliaquí.

Si, miri… Precisament quan la Antonieta m’ha dit que vostè era aquí, he pensat desseguida, don Ignasi, que es home d’experiencia, me donarà, potser, un camí pera sortir d’aquest embull. (pausa) Que li sembla que he de fer, don Ignasi? Aconséllim.

En casos aixís fa de mal donar un consell. Son coses de familia… molt delicades y…

Jo li demano, don Ignasi.

(després d’una pausa y ab decisió) Donchs, bé: per mí vostè ha de mantenirse ferm. Vostè mana això y això ha de ser, perque’l pare… es pare, desenganyis.

Y si’l noy s’empenya en desobehirme?

Vostè ferm sempre.

Y si se’n va de casa?

Vostè sempre ferm! Fermesa, senyor Francisco, fermesa. Si no’s deixa convencer, per ell farà… que sigui arquitecte… però may ab el consentiment de vostè.

(ab recansa)

Es que si se’n va de casa tinch por de que se’m acabi de perdre.

Que’s perdi! Val més un fill perdut fòra de casa que desobedient al costat del pare. Aquesta es la meva màxima, y si hagués tingut fills penso que m’hauría donat bons resultats. (pausa).

Y si féssim una cosa? Si vostè li parlés?

Oh! prou. Si vol ho faré.

Si fassiho, don Ignasi, li agrahiré molt.

Y que les hi cantaré clares, perque jo ja ne sab com soch. Ademés hi tinch cert dret perque, com qui diu, l’he vist nèixer y…

Que li estimaré que me’l tombi, don Ignasi!

Dèixiho per mi. Quan arribi fassi per manera de deixarme sol ab ell. Si vol també parlaré a la senyora Rosa.

No hi serà de més.

Si, home, si, lo que vulgui. Ja ho sab.

Veurà: Com que demà es festa y ab això del descans dominical no podem obrir, ens en anirem a passar el dia a la torra. Vostè vindrà a dinar ab nosaltres, y serà més fàcil trobar ocasió de parlar a tots dos. No li sembla?

No està mal pensat. Vindré a dinar, però, ab una condició: que no vuy que pera mí fassin cap extraordinari.

Fugi, home. (se gent trucar)

Es que no ho vuy. Ja sab com soch jo. M’agrada la franquesa y…

Entesos, entesos. Demà l’esperem a dinar a la torra.

ESCENA IV

Senyoret.

Què hi ha?

Hi ha donya “Marsedas” y’l seu senyor.

Que entrin, dona, que entrin, aquets son de casa. (a Ignasi) Si té ocasió de parlar ara ab la Rosa no esperi a demà, sab?

Dèixim fer, dèixim fer. Ja pot pensar que no perdré la primera ocasió que’s presenti.

Vostè ja sab es lo que fa!

ESCENA V

Deu me’ls guart, senyors cars de deixarse veure.

Se la saluda, donya Mercedes.

Què tal, senyora?

Ah, don Ignasi també es aquí? Si que ho celebro.

Còm va, còm va?

Jo sempre atrafegada.

I senyor Joseph?

Qué fem, senyor Joseph?

(calmós)

Per ara, bé.

No gaire de bé. Fa uns quants dies que fa una carota que no m’agrada gens.

(ab sorna)

Si… Fa uns quants dies que faig una carota que a la meva dóna no li agrada gens.

Però vostè’s troba bé?

No s’hi pot trobar gaire de bé.

(ab sorna)

Si… no m’hi trobo gaire de bé.

Donchs, cuidarse, senyor Joseph, cuidarse que lo primer es conservar el número hu.

Aixís, ne tinch per temps: fins que toquin a conservar el zero a la esquerra no’m tinch d’amohinar.

Aquest sempre està de broma, Y la Roseta?

Es per allí dintre. Rosa… Rosa… Surt, que hi ha donya Mercedes.

(fort)

Y’l senyor Joseph.

Això ja se suposa.

Veu allò del zero? En lloch d’anunciarme a mi y suposar a la dòna, s’anuncia a la dòna y se’m suposa a mi.

Que es susceptible!

Y tal!

Vaja, prou. Sempre estàs ab lo mateix.

(baix)

Ja callo! (s’asseu y’s posa a llegir el diari).

Donchs què conta, què conta aquesta senyora?

AY, res: no sé res. He passat tota la setmana treballant desesperadament.

Que han desestorat?

Y ara? No senyor, no. Lo que’m dona tanta feina es una novela que estich acabant.

Ja la llegirem.

No’n caldría d’altra. Y còm se titularà?

Encara no ho sé. Estich dubtant entre “Amor libre”, que es el problema, y “Rosalía”, que es el nom de la protagonista.

Molt bé!

Vostè, senyor Joseph, ja la deu haver sentida!

(ab retintín)

De certa manera… sí, senyor.

Vaja, que ha de ser una delicia tenir una esposa aixís.

No me’n parli!

Quí, aquet? No ha vist home més refractari a les belles lletres.

De veres?

Dèixila dir, dèixila dir. A lo que jo soch refractari no es a les belles lletres sino a les belles que escriuen.

Hi té una manía.

Tothom té les seves, noya, y si tu tens la d’escriure, respecte la meva de creure que no ho hauríes de fer.

Peró si la senyora te condicions pera’l… conreu de la literatura, per qué ha de privar… al terrer que l’ha vist neixer… de les seves produccions?

Naturalment.

(mirantse a Rimbau y Ignasi) Ab això del terrer confesso que no hi havía caigut. De tots modos consti que jo mayli he escatimat la tinta perque’m sé fer càrrech de que en el mon tots tenim un defete o altre.

Vaja, senyor Joseph, que no té rahò.

No n’he tinguda may.

Dèixil estar perque no’l podrà convéncer.

Per què no escriu vostè també?

Això dich jo.

Perque la dòna’m té la ploma… y, ademés, un o altra s’ha de cuidar de que’l dinar no s’agafi.

(ofesa)

Y ara! Qualsevol que’t sentís se pensaría que jo soch quí sab què. Sort que aquí ja’ns coneixen prou.

No t’enfadis, dòna, no t’enfadis. Segons ahont ja no ho diría. Déixam fer un xich de broma: tu bé fas versos!

ESCENA VI

Que conten de bo aquets senyors? Còm va senyor Joseph? Y vostè, donya Mercedes?

Bé, y vostè, senyora Rosa?

(a Rosa)

Qué diu, que diu aquesta senyora?

(a Joseph y Mercedes)

Tan temps sense véurels!

He estat molt ocupada.

Séguin, séguin. Ah, Don Ignasi es aquí? No l’havia vist! (el saluda).

Jo ja se sab: la visiteta de reglament.

Y que li estimem molt.

Y en Joanet que s’ha fet que no’l veyem may? Deu ser a la botiga?

(apesarat)

Si… a la botiga!

Què vol dir?

Ca, rès, coses den Francisco.

Deixat de còses den Francisco. Donya Mercedes es de casa y ja pot sapiguerho.

Qué ha passat?

Miri: que’l noy se’ns ha donat al estudi y no vol sentir parlar de taulells ni de res que s’hi sembli!

Qué’m diu?

Lo que sent: vol ser “artitectu”.

(alsante)

Li aprobo!

Qué diu?

(decidit)

Que li aprobo, Jo pogués tornar a jugar, ja li asseguro que sería jo el qui faría noveles! (torna a seure).

Qué sabs tu, que sabs tu! El senyor Francisco te rahó d’estar disgustat, En Joanet tenint, com té, el “porvenir” a la botiga no deuría ocuparse d’altra cosa y deixarse de estudis y músiques. Els homes s’han de dedicar al negoci que es el pa de casa.

Y les dones a escriure, oy?

Tot lo día estàs ab la mateixa cansó: no sabs dir res més.

(posant pau)

Ba, ba, deixemho correr y parlem d’altra cosa.

(enfadada)

Si, perque aquet tot lo que sigui mortificarme…

Vaja, prou. Si ho sé no dich res. (pausa)

Y donchs, que no surt donya Mercedes?

Surto poch. No m’agrada Barcelona… Ja veurà: acostumada a Alemania.

Es clar, se comprén. Deu ser més animat alló.

Uy… es tota un altra cosa. Més moviment, més vida, més educació, més elegancia, més… tot, vaja!

Que hi va estar molt temps?

Ja ho crech: hi soch educada!

Doncbs ja deu sapiguer parlar alemany.

Figuris!

Com el català, sino millor.

Jo vaig comensar a apendre’l francès, però vaig haver de deixarho correr. No’m probava!

Cregui que’l sapiguer idiomes es una gran cosa. Jo se l’espanyol, com se suposa, l’alemany, l’italià, el francès y un xich el llatí.

Y vostè, senyor Joseph?

Jo sé que la meva dòna sab tot aixó… que, pera un bon marit, ja es sapiguer prou… y massa.

Be, no digui que molt satisfet n’està.

Figuris, no penso en altra cosa.

Y que, per més que ho negui, ben orgullós se’n sentirà de la novela.

Es clar, com que en part se pot dir que es meva.

De vostè?

Si senyor, si, meva. No es la meva dóna qui la ha feta? La meva dòna en conjunt, y en mérits del jou matrimonial que va imposarme el càpellà la diada dels Sants Ignocents del any 1893, de eterna recordança, no es Mercedes Dolorit de Comas? Donchs si tota la dòna es de Comas, la novela també serà de Comas y com que el Comas de la dona soch jo, la novela en part, es meva. No’n seré l’autor material, peró lo que es la pena que’m correspongui com a “còmplice”, ningú me la treurà de sobre, Velsiaqui explicat.

(mofeta)

Mireu, el graciós… Sembla mentida que no te’n donguis pena.

Pena de qué?

De dir lo que dius.

No sé de que’t queixes. Reclamo la paternitat que’m pertoca d’un fill teu, cosa molt natural en un marit que te confiansa ab la seva dóna.

Encara’ns farà riure!

Ja’ls hi convé riure una mica perque ab la novela hi ploraràn molt.

(violenta)

Que ets pesat!

(decidit)

Bé, qué fem aquí parats? Que no ha d’haverhi un xich de bescambrilla?

Com vulguin.

Apa, apa, donchs, que’ns distreurem un xich.

Anem al menjador que la taula es més gran. (mutis Mercedes y Rosa per la segona dreta).

Com vulguin.

Que no ve, senyor Joseph?

No. Me quedo a llegir el diari.

Apa, home!

No, no, gracies. Sense mi estaràn més descansats. Si jo juBués la meva dòna senyalaría el “tres” tota la vetlla.

Qué vol dir?

Qué faría morros sempre!

Que es plaga!

Anem, anem. (com les dugues senyores hauràn fet mutis quan el senyor Rimbau diu: No ve senyor Joseph? Mercedes no haurà sentit lo dels morros).

ESCENA VII

Aneu, aneu a fer la bescambrilla. Jo’m quedo a fer el “solo” que’m va més bé pels nervis. Aquet don Ignasi me fa posar malalt. (comensa a llegir el diari, Després d’una pausa) Es dir que en Joanet no vol ser botiguer? No’m ve de nou, sempre m’ho he pensat que no tenía pam de cana! Y’s coneix quel noy ha parlat clar. Ay, ay, quin escàndol deu haverhi hagut. Ab el geni del senyor Francisco lo de dalt deu haver anat abaix. De segur que ha sortit tot alló del “crédit de la botiga”, la “tradició de la familia”, la “suhor del pare”, els “sacrificis pera pujar als fills” y demés vulgaritats d’aquets senyors Franciscos que perque no han conegut vicis se pensan tenir virtuts. (pausa) Que m’agradaria sapiguer que ha passat… Calla! Potser la Antonieta me’n donarà rahó. (cridant al foro) Antonieta… Antonieta…

ESCENA VIII

Escolta noya.

Qué mana, senyoret?

Te vaig a preguntar una cosa… però es ab fi de bé. Te dich això perque no tinguis cap recel.

Digui, digui.

Que has sentit si’l senyor y’l senyoret se disputaven un día d’aquets?… Ahir o abans d’ahir…

(escamada)

Ay, no senyor, jo no sé rés, pobre de mi!

De veres no sabs rés?

(confosa)

Ahir, després de sopar, me va semblar que’s disputaven aquí, a la sala, però com que teníen la porta tancada.

Y que vas sentir escoltant darrera de la porta?

Ay, senyoret, no vaig pas escoltar.

Però si això ho fan totes, dóna.

No veu que ía tan poch temps que he vingut de fora?

Y que no teniu portes a fora? Vaja, dona, vaja, explicat que es pera fer un favor al senyoret.

Es que si ho sabíen…

No ho sabràn pas. Esplícat, cuita, abans no vinguin.

El senyor estava molt cremat… N’hi deya de coses al senyoret! El senyoret, per això n’hi deya moltes de coses al senyor. El senyoret deya que volía ser una cosa… extranya… com d’ajuntament…

Arquitecte.

Això… me sembla que si… Y’l senyor li deya que no’n sería y ell que si y l’altre que no… Y la senyora plorava… Me van fer portar un vas d’aigua… y no se rés més. (se sent trucar).

Molt bé, noya, molt bé. Ja’n tinch prou. Ves a obrir.

Ay, per Deu, senyoret, no’m comprometi!

Fuig dòna. Que som criatures?

Ay, no… perque ab el genit del senyor me treuríen. (mutis foro).

ESCENA IX

Ja se ji que volía sapiguer. M’ho pensava aixís mateix. La comedia de sempre… Lo vell lluitant ab lo nou, la llum barallantse ab la fosca. Pobre senyora. Rosa! (se, posa a llegir el diari en el silló).

ESCENA X

(Joseph està un moment sol llegint el diari.)

Hola, senyor Joseph.

Hola, bones pesses. D’ahont veniu?

Carat que solitari està! Que l’ha castigat la senyora?

Tu, no fassis bromes qu’encara no sabs com t’has de veure.