Aquest text ha estat digitalitzat i processat per l’Institut d’Estudis Catalans, com a part del projecte Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana.

Estrenat en el Teatre de Novedats, la vetlla del 1 de Mars de 1917.

Repartiment

Personatges	Actors
Gladys	Da. Assumpció Casals.
Madama Gringoire	Miquela Castejon.
Joana	Josefa Parsiva.
Pepa	Maria Vila.
Nataniel	D. Enrich Borràs.
Rey Rodolf	Jaume Borràs.
Príncep Demetri	Anton Strems.
Comendatore Morelli	Ramon Tort.
Comte d’Orlof	Gaston A· Màntua.
Baró d’Arding	Joseph Claramunt.
Baró de Grigní	Bartomeu Pujol.
Vescomte d’Arlet	Joaquim Torrents.
Coronel Talarn	Anton Casanovas.
Dorman	August Barbosa.
Slavis	Andreu Guixer.
Alexis	Joaquim Torrents.
Sergi	Joseph Claramunt.
Carlot	Salvador Cervera.
Joan	Ramon Bañeras.
Joseph	Joan Rovira.
Primer ministre del rey	Joan Rovira.
Oficial de la guardia	Joseph Bofill.

Ministres, Cavallers, Ciutadans. Poble y Soldats

Direcció artística: D. Enrich Borràs.

Acte primer

Gran pabelló del palau-castell del comte d’Orlof. Al fons galería de cristalls per hont se veu l’exterior, y al lluny montanyes. A la dreta del pabelló portes que indicaràn conduhir al interior del edifici. A la esquerra una porta que durà al exterior. Es al matí d’un dia clar. Al alçarse’l teló no hi hà ningú a la escena.

Escena primera

Comte d’Orlof, Baró d’Arding y Carlot. Vénen per la porta de la esquerra y tornen a ajustarla. Duen abdós senyors escopetes de caçera, y en Carlot un aucell gros mort ab les ales llargues que arrosseguen per terra.

Comte d’Orlof: No hem tingut gens de sòrt, d’Arding.

Baró d’Arding: Jo, encara; sinó que tu m’has dexat tirar a mi per cortesía. Com qu’erem en terres teves…

Comte d’Orlof, a Carlot: Y tu, per què fas aquesta cara?

Carlot: Jo voldría dir una cosa.

Comte d’Orlof: Dígala

Carlot, per l’aucellot: Que axò no’s menja.

Baró d’Arding: No?

Carlot: Jo ja’ls hi havía dit als senyors que avuy no n’era dia…

Comte d’Orlof: Y per què no n’es dia?

Carlot: Perque surt malament… engegar.

Baró d’Arding: Còm es?

Carlot: Perque Nataniel s’acosta. Y ja se sab que quan va venint ningú deu engegar armes, que porta desgracia.

Comte d’Orlof: Ja n’hi ha portat a n’ell. (Per l’aucellot.)

Baró d’Arding: Vés, dónal als goços.

Carlot: Jo l’enterraría.

Baró d’Arding: Entèrral. (Surt per la dreta en Carlot rondinant.)

Escena II

Comte d’Orlof y Baró d’Arding.

Comte d’Orlof: Sembla mentida com he trobat el país ab aquest home!

Baró d’Arding: Tot ve d’ara tres anys, que abans ningú n’havía sentit a parlar. Sabs aquella cremada dels boscos que va abrusar mig reyalme?

Comte d’Orlof: A mí, d’Arding, se me’n va anar en fum un bon troç de patrimoni.

Baró d’Arding: Donchs, conten qu’en un moment en que era més fort aquell vent que tant feya avençar la flamarada, que diuen que tenía d’ample unes vint hores… Donchs, sembla que’s va veure a un home desconegut que caminava cap al foch ficantse en mig d’ell ab los braços estesos y perdéntsel de vista. Y que totseguit va cambiar el vent, y sense estar núvol, se va posar a ploure molt espès, apagantse l’incendi.

Comte d’Orlof, irònich: Sense estar núvol?

Baró d’Arding: Axís ho conten.

Comte d’Orlof: Y tu t’ho creus?

Baró d’Arding: Jo… jo nó. Però, míra: segons allà hont te trobis no te’n enrigues.

Comte d’Orlof: Axís estèm?

Baró d’Arding: En aquest país tothom hi creu en aquest home.

Comte d’Orlof: Donchs, a casa meva no hi creu ningú.

Baró d’Arding: Que nó? Pregúntaho desde’l primer al últim dels teus criats. Y si’t volen dir la veritat…

Comte d’Orlof: Es extraordinari!

Baró d’Arding: En el meu castell, començant per la meva dòna, tothom el té per un sér sobrenatural. Si fins hi hà qui creu qu’es el mateix Jesús que ha tornat a la Terra.

Comte d’Orlof: Quin farsant que n’hi dèu haver!

Baró d’Arding: Nó. Ell nó. Ell diu a tothom que no es ningú. Y tot lo prodigiós que conten d’ell, ell ho nega. Com la seva intervenció en apagar aquell incendi.

Comte d’Orlof: Veyàm. Avuy el conexeré si passa per aquí, com diuen.

Baró d’Arding: Sí; perque es el camí més dret per anar a la capital, qu’es la seva deria.

Comte d’Orlof: Si’l Govern li dexa arribar. Jo no ho consentiría.

Baró d’Arding: Per què?

Comte d’Orlof: Tanta de gent pot portar perturbacions, qu’es lo qu’ell se proposa.

Baró d’Arding: No ho cregues. Hi va no més per parlar al Rey contra la guerra que’s prepara.

Comte d’Orlof: Com si axò no fos rès!

Baró d’Arding: Y’t dexo, qu’es tart.

Comte d’Orlof: Nó; que’t quedes a esmorzar ab mí.

Baró d’Arding: Un altre dia. A casa estaràn de tràfech per quan passi Nataniel…

Comte d’Orlof: Que no veus qu’estich tan sol? Que no tinch ningú al món y que l’anyoro aqueix París, hont hi havía posat arrels tant fondes?

Baró d’Arding: Donchs, per què tornaves?

Comte d’Orlof: A tu ja t’ho diré. Perque estich arruinat, y ja no podía viure com… com allà jo dech viure. (Calla veyent entrar per la dreta a Carlot.)

Escena III

Comte d’Orlof, Baró d’Arding, Carlot, y després Joan, Joseph, Joana y Pepa.

Carlot: Senyor…

Comte d’Orlof: Què hi hà?

Carlot: En Joan el jardiner, y’l séu germà, y una filla d’en Joan, y sa cunyada, que també’s diu Joana…

Comte d’Orlof: Què volen?

Carlot: Diu que voldrien parlar al senyor.

Comte d’Orlof: Que vinguen. (Surt Carlot.) (A Arding) Espérat, que m’aconsellaràs, perque… (Entra Carlot seguit dels altres ja indicats.) Podèu acostarvos. (S’avença en Joan, y’ls altres queden darrera d’ell.)

Joan: Donchs, sí… (Mira als altres perque s’acostin. Surt Carlot.)

Comte d’Orlof: Diguèu.

Joseph: Que voldriem que’l Senyor ens permetés cullir algunes flors del Park.

Joana: Totes.

Joseph: Per esfullarles aquí davant quan passi Nataniel. Veritat? (Mirant als altres.)

Joan y Pepa: Sí senyor, sí.

Joana: Totes.

Comte d’Orlof: Veyàm: qu’es per vosaltres aquest Nataniel, perque li volguèu fer aquestes coses? (Se miren els uns als altres, no sabent que respondre.)

Joan: Oh…

Comte d’Orlof: Diguèu.

Joseph: Es… es com una mena de sant, y… y’ns ha vingut de cop y volta.

Joan: Més que un sant; que no’s morirà may. Y ningú’l conexía, y tothom se l’estima més que tot lo del món.

Joseph: Y tot ho fa bé. Y tothom se dexaría matar per ell…

Joan: Sinó qu’ell no vol que’s mati a ningú.

Joseph: Perque vol que siguen iguals pobres y… (No gosant a acabar perque’ls senyors no s’ofenguin) Vaja… tothom.

Comte d’Orlof, a les dònes: Y vosaltres què hi dihèu?

Joana: Jo’l trobo… qu’es diferent de tothom. Molt guapo, y…

Pepa: L’home més guapo que s’ha vist… (Els seus la fan callar.)

Joana: Ay, perdónin. (Als senyors, que somriuen.)

Joan: Si’l volguessin creure a n’ell, s’acabarien totes les malicies y totes les guerres, que no n’hi hauría cap més al món.

Joseph: Y fa uns miracles qu’escruxexen.

Joan: Sí, que per hont ell passa’ls malalts se curen y’ls que no’s curen es perque no s’han de curar, qu’encara hi guanyen, y van al cel de dret.

Comte d’Orlof: Que ho diu ell que’ls cura?

Joseph: Els cura.

Pepa: Vès si no’ls cura!

Baró d’Arding: No ho diu may axò, ni vol que se’n parli.

Pepa: A la meva mare la va fer caminar, qu’estava tulida.

Comte d’Orlof: Còm ho va fer?

Pepa: Se la va mirar, y li va dir: Pobra dòna! (Enternintse) Y ella va arrencar en plor, y’s posà a caminar, qu’encara camina.

Joana: Axò es tanta veritat, que totes les noyes s’hi casarien.

Pepa: No diguis axò. Vès quí gosaría!

Joana: Totes. Totes. Ens hi… Ay, ay!

Comte d’Orlof: Aném; prou. Podèu cullir totes les flors.

Joseph: Ay, gracies.

Joan: Gracies.

Joana: Y si’l Rey no’l vol escoltar, pobre d’ell!

Pepa: Sí; farà un miracle.

Joana: O potser un grapat, que no li ve d’aquí. (Han sortit tots quatre.)

Baró d’Arding: Ja ho has sentit.

Comte d’Orlof: Sabs que s’ha tornat boja aquesta Terra?

Baró d’Arding: Potser sabia.

Comte d’Orlof: Baró, tu hi creus! Tu hi creus! (Rihent.)

Baró d’Arding: En Carlot…

Escena IV

Comte d’Orlof, Baró d’Arding y Carlot

Carlot: Un telegrama.

Comte d’Orlof: Sí que hi creus, sí! (Rihent y prenent el telegrama.) Permets? (Mentres l’obre, veyent a Arding, que s’ha alçat per anarsen. En Carlot ja ha sortit.) Què diu axò? Que vénen? Sí. (Tornant enrera la lectura. Llegint.) “Venim a veure aquest prodigi que’s diu Nataniel. La Gladys s’hi ha empenyat.” (A Arding.) Que no ho sents?

Baró d’Arding: De quí es?

Comte d’Orlof, mirant la firma: Firma P. D.. Però no he acabat. (Segueix llegint.) “No hem telegrafiat de París per sorpendreus. (Llegint ab reserva.) Que no se sàpiga pel meu pare. Venim en dos autos y ab molta gana.”

Baró d’Arding: Quí són?

Comte d’Orlof: Ben clar que ho diu: P. D. Príncep Demetri, ’l fill petit del Rey, que no’l pot fer tornar a la seva Patria, y ara hi ve per aquexa dòna; per aquexa milionaria que’l té boig.

Baró d’Arding: Qui sab si vindràn encara! (Orlof havía tirat el telegrama sobre la taula y’l torna a agafar.)

Comte d’Orlof: Si’l telegrama ve d’Ojat, qu’es molt aprop! (Tocant el timbre.) Quan aquexa dòna vol una cosa… (Entra Carlot.) Carlot, ve gent a esmorzar; no sé quants. Que tot estiga a punt aviat.

Carlot: Oh… no sé…

Comte d’Orlof: Vosaltres us arreglarèu. (Dubta en Carlot en tornar a enrahonar, y quan se va a girar per sortir, li diu Orlof:) Ah! L’esmorzar aquí mateix, y abans que passi en Nataniel.

Carlot: Li tinch de dir al senyor…

Comte d’Orlof: Córre, bon Carlot; córre. Feu lo que puguèu. (Surt Carlot.)

Baró d’Arding: Ja se’n faràn càrrech.

Comte d’Orlof: Lo qu’es la Gladys no’s farà càrrech de rès, ni s’adonarà de rès. Y axò ja m’ho podía afigurar que un dia ò altre voldría conèxer aquest home. Com que fa un any que no’m parlava d’altra cosa!

Baró d’Arding: Y’l Príncep per complàurela…

Comte d’Orlof: Aquest no més viu per ella, que més valdría que’s cuydés de la salut, que l’acaba de perdre. Y axò qu’ella no li fa cas… ni n’hi farà may de la vida. Afigúrat ara jo quins treballs!

Baró d’Arding: Veuràs, resígnat, que desseguida s’entornaràn.

Comte d’Orlof: Féste càrrech de còm estarà aquest castell: vuyt dies que soch aquí, ab el nou servey… perque l’altre’l vaig despedir a França.

Escena V

Baró d’Arding, que se’n anirà, y Comte d’Orlof y Carlot.

Carlot, de la dreta: Senyor, se veuen venir dos autos…

Comte d’Orlof: Deuen ser ells. Obre per aquí mateix. (Surt en Carlot per la esquerra. A Arding.) No cal que voltin pel castell.

Baró d’Arding: Si ja’ls tens aquí! (Mirant fora.)

Comte d’Orlof, precipitantse a la porta de la esquerra y desaparexent: Es veritat.

Baró d’Arding: Y jo pel park a casa meva. (Surt per la dreta ràpit, prenent la escopeta.)

Escena VI

Gladys, Madama Gringoire, Comte d’Orlof, Príncep Demetri, Baró de Grigní, Comendatore Morelli, y Vescomte d’Arlet. Per últim, Carlot, que se’n anirà per la dreta. Entraràn quan se digui. Abans d’entrar ningú ja se sent la veu de Gladys, que vindrá fent bracet ab el Comte d’Orlof.

Gladys: Y per què no en un biplan? Y quins camins, senyor Comte d’Orlof!

Comte d’Orlof: Si haguessim sapigut vostra vinguda, hauriem cubert de flors els camins.

Gladys, ab ansietat: Qu’hem fet tart? Qu’hem arribat a temps?

Comte d’Orlof, rihent: Sí, sí. No ha passat encara.

Príncep Demetri: La Gladys està malalta. (Molt apesarat y a mitja veu a Orlof.)

Gladys: Jo voldría que s’aturés aquí. Y que tothom entrés aquí.

Comte d’Orlof, rihent. Tothom?

Gladys: Sí, sí. Tothom.

Comte d’Orlof, rihent. M’hauríeu de donar temps, Gladys, per engrandir el meu castell. (La Gladys se n’ha anat a mirar per la galería, anantli al derrera Demetri.)

Príncep Demetri: Còm us trobèu, Gladys?

Gladys, mirant fòra: Magnífich! Axò es magnífich! (Arriba madama Gringoire, gemegant un xich, fent bracet ab el Vescomte d’Arlet. Els últims d’entrar són el Baró de Grigní y’l Comendatore Morelli.)

Vescomte d’Arlet: Repengèuse força en mon braç; força!

Madama Gringoire: Estich com tulida.

Baró de Grigní, burlantsen: Si no podèu, vescomte!

Gladys, mirant per altre indret: Oh! També d’aquí es bellíssim!

Príncep Demetri: Gladys: vos trobèu més bé?

Gladys: D’aquest costat encara té més encants. Tot sembla esmeralda y rosa… Mirèu, Príncep.

Príncep Demetri: Oh, sí!

Gladys: Vos felicito, Príncep, per aquest troç de la vostra Patria. Però, mirèu!

Príncep Demetri: No està mal.

Gladys: Y a vós també, us felicito, comte d’Orlof, perque’l Rey encara no s’ha fet seves aquestes terres.

Comte d’Orlof: Tota la nació pertany al Rey.

Príncep Demetri: Serà que’l meu pare no ha visitat may aquest territori. (Els altres tres personatges volten rihent y conversant ab madama Gringoire, que s’ha assegut.)

Gladys: Quins llochs, Príncep, per llençarhi dos cavalls desbocats! En l’un vós, y en l’altre jo!… A veure quin primer s’estrellaría! (No riallera.)

Príncep Demetri: Per Deu, Gladys!

Gladys: Comendatore: polsèu a madama Gringoire, que dèu tenir febre. (Se gira a parlar ab Orlof y ab Demetri.)

Comendatore Morelli: Madama de Gringoire…

Madama Gringoire: Nó, nó; es que dech sentir el mal de montanya.

Baró de Grigní: Però, senyora; si’ns trobèm en un plà!

Madama Gringoire: Donchs, no dech tenir rès.

Vescomte d’Arlet: Jo ja sé què té madama Gringoire: mal de cor.

Madama Gringoire: No diguèu rès.

Baró de Grigní: Senyors: madama Gringoire sent defalliment. (Ho diu allà hont es Gladys. Tots s’ajunten. Madama Gringoire’s posa dreta.)

Madama Gringoire: No, sí jo no… (Ofesa.)

Comte d’Orlof: Senyor Príncep: jo us prego que’m dispensèu si no puch tractarvos aytal com merexèu.

Príncep Demetri: Comte d’Orlof: per Deu!…

Gladys, qu’havía tornat a mirar a fora: Callèu! Callèu! M’ha semblat sentir… (Pausa). com a crits!… Lluny!…

Príncep Demetri, a Orlof: Tot el camí que’l sent acostarse.

Comte d’Orlof: Tenen de ser encara molt distants.

Gladys: Donchs, què fan? Eh!

Baró de Grigní: Però, per què aquest neguit?

Gladys, apartantse: Baró, no’m diguèu rès.

Comte d’Orlof: Jo voldría, Gladys, perque tenim força temps encara, que vegessiu vostres habitacions…

Gladys: Veníu, madama Gringoire.

Comte d’Orlof: Senyor Príncep… Senyors…

Príncep Demetri: Jo ja’l conech, Orlof, el vostre castell. (Els altres cavallers, no ananthi’l Príncep, no’s mouen. Sortirà per la dreta Orlof portant a Gladys; darrera madama Gringoire, que abans mira al Vescomte d’Arlet, que fa’l distret.)

Madama Gringoire: Ay!

Escena VII

Príncep Demetri, Baró de Grigní, Comendatore y Vescomte d’Arlet. Després Carlot, que, cridant lo menys possible l’atenció, pararà la taula ab altres criats. Potser convindría parar la taula al fons, y després portarla a primer terme.

Carlot: no més dóna disposicions als altres que fan la feyna.

Príncep Demetri: Arlet! (Cridantlo a part.)

Vescomte d’Arlet: Senyor Príncep…

Príncep Demetri: Avuy mateix posarèu un telegrama xifrat a París: que per rès del món se sàpiga qu’he sortit de França, y menys encara que soch al meu país.

Vescomte d’Arlet: Molt bé, senyor Príncep.

Príncep Demetri: Y que no’s descuydin d’enviar escalonades les cartes qu’he dexat pel meu pare.

Vescomte d’Arlet: Oh, ja’s deuen enviar!

Príncep Demetri: Avuy toca enviar la tercera.

Vescomte d’Arlet: Perdonèu, senyor Príncep; me sembla que dèu ser la segona.

Príncep Demetri, reflexionant: La… Nó, nó, la quarta. Mentres no equivoquin l’ordre, que sería fatal…

Vescomte d’Arlet, rihent y després posantse serio: No pot ser; estan rigurosament numerades.

Comendatore Morelli: Sabéu què deyem ara, Príncep? Compadiem al comte d’Orlof.

Baró de Grigní: Dexar la França per aquest recó de món, sense confort ni tracte!…

Príncep Demetri: Considerèu, donchs, quína serà la meva vida vora del meu pare…

Baró de Grigní: Vida de príncep…

Príncep Demetri: A quant la cotisarieu vós la vida de príncep?

Baró de Grigní, rihent: La vostra… per ben poca cosa.

Príncep Demetri: Ho diheu pels meus deutes, senyor financier?

Comendatore Morelli: Per axò, ho diu, per axò.

Vescomte d’Arlet: Teniu rahó, Príncep; teniu rahó. (El Comendatore se n’ha endut a Grigní a un costat.)

Príncep Demetri: De què tinch rahó, bon Arlet?

Vescomte d’Arlet: De que la carta que correspon avuy dèu ser la quarta.

Comendatore Morelli, a Grigní: Sou imprudent. Que no ho sabèu que no hi hà gayre vida per ell?

Baró de Grigní: Per axò li he dit.

Comendatore Morelli: Per Deu! (Acostantse al Príncep.) Príncep: la vostra fortuna, y que ningú vos la pendrà, es ser fill de rey. Y axò per tot el món sempre afalaga a les dònes.

Baró de Grigní: No a totes. La Gladys…

Príncep Demetri: Què la Gladys? (Ofès.)

Baró de Grigní: Perdonèu, Príncep. Si ho dich en honor d’ella!

Príncep Demetri: Es que ni per mal ni per bé consento que’s parli ab ironía d’aquesta dòna. (Saluda encara irònich Grigní.) Sols per respectarla! Per reverenciarla! (Mirant provocatiu a Grigní. L’arribada d’Orlof trenca aquexa situació.)

Escena VIII

Príncep Demetri, Comendatore Morelli, Baró de Grigní, Vescomte d’Arlet y Comte d’Orlof. (Potser fins aquí no entri Carlot y’ls criats a parar la taula.)

Comte d’Orlof: Jo voldría, senyor Príncep, fervos agradables aquests llochs…

Príncep Demetri: Ja sabèu quin es nostre únich objecte.

Comte d’Orlof: Y per satisferlo millor he disposat que’s mengi aquí mateix.

Príncep Demetri: Sí, sí; y ben aviat. Perque un viatge tan ràpit desperta la gana. Veritat, senyors?

Baró de Grigní: Veritat. A mi sí… Per complaure a Vostra Altesa. Sí. (El Príncep fa que no l’ha sentit.)

Vescomte d’Arlet a Grigní: Decididament, senyor banquer, no li sou simpàtich al Príncep.

Baró de Grigní, a Arlet: Me dèu molts diners el Príncep.

Comte d’Orlof: Y ara que sou al Regne, Príncep, no pensèu arribarvos a la Cort de vostre pare?

Príncep Demetri, sèch: Nó. (Orlof anava a seguir y s’atura.) Però, diguèu. Parlèu ab tota llibertat, comte. Què anaveu a dir?

Comte d’Orlof: Qu’a la Cort se murmura de la vostra estada a París. Sobretot… (No seguint.)

Príncep Demetri: Sobretot el meu germà. No es axís? Ja ho sé tot, comte. Mon germà té sentiments bèlichs, que jo no compartexo. Y li sab greu quan ell se prepara per comandar un exèrcit, no siga jo qui’s disposi per comandar l’altre. Y jo no’m puch moure de França… perque a França respiro, y lluny d’ella’m moriría. Que jo soch un desgraciat y no vull dexar de serho. Què n’haig de fer jo de l’ambició de mon pare y de mon germà per engrandir el Regne, si jo tinch altra ambició que’m governa a mí, y tot jo, y que vós ja la comprenèu?

Comte d’Orlof: Jo no dech…

Príncep Demetri: Sí, Orlof, sí: tot es per mi aquexa dòna, que haig de veure sempre al meu davant, encara que siga de marbre per mí y’m tracti com a una joguina seva. Y mirèu com sóch, que ara que no es aquí ja patexo, fins a semblarme que la meva vida s’acaba.

Escena IX

Els anteriors y Gladys y Madama Gringoire, que vénen de la dreta.

Príncep Demetri: Ah! La Gladys!

Gladys: Senyor Comte d’Orlof: Madama Gringoire diu que té fam.

Madama Gringoire: Si jo no he dit rès!

Comte d’Orlof: Donchs, a taula, senyora.

Príncep Demetri: Gladys!…

Gladys: A taula! A taula, senyors! (Ananthi ab Orlof.) Y de Nataniel que se sab?

Comte d’Orlof: Va venint.

Gladys, senyalant la seva esquerra al Príncep: Príncep… (A Orlof.) Orlof: vós aquí. (A la seva dreta.)

Comte d’Orlof, a Gladys: Perdonèu. Príncep… (Senyalantli la dreta de ella.)

Príncep Demetri: Ella mana. Ella mana. (Los altres se coloquen com se vulga. Madama Gringoire al front.)

Gladys, escoltant: Callèu! (S’ha tornat a alçar y mira al lluny escoltant.) Príncep: no veyèu al lluny com una ratlla negra que va venint…?

Príncep Demetri: Sí que la veig.

Gladys: A mitja montanya; com una serp.

Príncep Demetri: Sí, sí.

Gladys: Però, si no mirèu hont dich! Vós me dèu rahó sempre. Vós, Comendatore.

Comendatore Morelli: Sí, sí; ben cert. (Aquest no veu rès.)

Gladys: Arlet: allà!… Vosaltres (Als demés.)

Vescomte d’Arlet: Com una serp… (Tots riuen menys el Príncep.)

Gladys: Eh! (Apartantse de la galería contrariada. Mentrestant, Madama Gringoire va menjant.)

Comte d’Orlof: No’s veu encara ningú, Gladys.

Baró de Grigní: No’ls podèm veure nosaltres, perque la claror de vostres ulls nos enlluherna, Gladys.

Gladys: Senyor banquer: no val a dir tonteríes. (Riu fort Arlet. Gladys se dirigeix a Arlet y a Grigní.) Y què heu de veure vosaltres! A vosaltres sols us commou la gentada del gran turf. Allò sí qu’es una serp de gent sense ni un cor a dintre! Manequíns d’herèus de grans fortunes, y de fills de rey, y grans duchs, y de banquers que passen com a desferra de les nacions… (Mig rihent.)

Príncep Demetri: Gladys! (Rihent per complàurela.)

Baró de Grigní: No va per nosaltres, Príncep. (El Príncep, mirant a Grigní ab despreci, va a reptarlo.)

Comte d’Orlof, fentse càrrech de lo que passa: Y a més, Gladys, no’ls podèm veure encara, perque venen pel fons d’un torrent, y no’ls descubrirèm fins que ja siguen aquí.

Gladys: Jo pel camí m’he adormit una estona, y m’ha semblat que l’auto rodolava a salts sobre’ls caps d’una immensa gentada; qu’era tot nit encara; però que al lluny una claror s’obría…

Baró de Grigní: Devía ser el sol.

Comte d’Orlof, somrihent: Y a Nataniel no l’heu vist?

Gladys: No sé. Mes, en aquella claror hi havía com un rostre d’una immensa tristesa.

Baró de Grigní, burleta: Ell! Ell!

Príncep Demetri: Y còm era? Còm?

Gladys: No ho sé. Jove, hermós a tot serho; mes, ab hermosura d’home.

Baró de Grigní: Quín quadro per un pintor, Gladys! Una gentada semblant un gran mar… (Gladys dexa caure la forquilla.) Y un auto semblant a una nau ben grossa. Y al lluny… (Grigní calla imposat per la cara de Gladys, que s’ha transformat. Tots se fixen en ella.)

Príncep Demetri: Prou, senyor de Grigní. (Ab veu concentrada.) Prou, he dit!

Baró de Grigní, mig rihent: Per què?

Comte d’Orlof: Aqueix quadro sería un disbarat. ¿No es axís, madama Gringoire?

Madama Gringoire: No sé: no més m’he embarcat dues vegades en ma vida. Y ay, quins treballs!

Comte d’Orlof: Vau anar lluny?

Madama Gringoire: La primera vegada Sena amunt, a París. Y la segona, Sena avall. (Riuen.)

Comte d’Orlof, a Gladys: Una pregunta si m’ho permetèu, Gladys. Què ho fa que a vós, que us es tot tan indiferent, vos haja vingut el desig de conèxer aquest home?

Gladys: Ho fa… (S’atura, y després de rumiar, diu:) No ho sé.

Baró de Grigní: Donchs, jo una altra pregunta.

Príncep Demetri, provocatiu, dret: Què es?

Comendatore Morelli, perque tingui prudencia: Grigní!

Baró de Grigní: Si no heu estat may enamorada.

Gladys: Sí. (Arlet conté al Príncep, que s’anava a tirar damunt de Grigní.) Y què més?

Baró de Grigní: Si no heu plorat ni rigut may.

Gladys: Senyor baró de Grigní! (Molestada.)

Príncep Demetri: Ja prou! (Riu Grigní burlantse del Príncep.) Ja prou, he dit! (El Príncep ha fet córrer un xich la taula per alçarse.)

Comendatore Morelli, al baró de Grigní: Pero, què estèu fent?

Baró de Grigní: Es intractable aquest home! (Els homes s’havien posat drets y tornen a asseures.)

Gladys: Príncep! (Ab veu carinyosa pregantli que s’assegui.)

Comte d’Orlof: Serenèvos, Príncep!

Príncep Demetri: Que no veyèu…?

Comte d’Orlof: Sí, sí, per Gladys. (Gladys no s’ha mogut d’asseguda, com indiferent. Madama Gringoire fa esclamacions espantada, com si tractés de fugir.)

Gladys: Comte d’Orlof: ara us vaig a contestar a vós, y ben a cumpliment. Vaig a dir lo que no he dit a ningú en la meva vida. Sí; sí qu’he estimat; sí, y d’amor ben ardent y veritable. Y m’anava a casar, certíssima de que sería la dòna més feliça de la terra. Vaig conèxer a París un home, del que de cert no’n sabía gran cosa. Era dels Estats Units com jo, y’m manifestà tanta de passió, que’l vaig creure. Independenta, com ja era aleshores per la mort dels meus pares, seguint no més que’ls impulsos del meu cor, ens embarcarem, més enamorada que may cap a la nostra Patria, per en ella celebrar les bodes. Durant els primers dies del viatge ja l’havía trobat parlant ab una dòna jove molt elegant, que viatjava sola. Y al preguntarli qui era, me va dir qu’era la germana d’un gran amich séu, que anava a juntarse ab ell a Nova York. (Un xich de pausa.) Aquell trasatlàntich era’l Titanich. (Sorpresa de tothom.)

Príncep Demetri, a mitja veu: El Titanich! El viatge en que’s va perdre!

Comte d’Orlof, a mitja veu: Oh Deu! Sí: les montanyes de glaç l’esberlaren.

Gladys: Va venir la horrorosa tragedia que tothom sab. Morta d’esglay, vaig corre a cuberta. El meu promès ja hi era, y tenía al costat, sostenintla ab un braç, aquella dòna. Les llanxes s’anaven omplint de gent, més homes que dònes, que, atropellantse y esclafantse ab els peus, lluytaven com a feres per salvar la vida. No n’hi havía prou d’embarcacions: uns queyen a les llanxes; altres a l’aygua, que s’obría dolçament y se’ls dragava. Unes barques s’allunyaven plenes, sobrexintse de gent penjada als costats, agafada fort a la fusta com estenalles; altres, mig plenes, fugíen remant com a boges, ab por de ser arrocegades per la bocassa que obriría’l mar, cargolantse al enfonsarse’l Titanich al abisme. Jo, agafada al meu promès pel cos, arrocegantme, topant ab homes y dònes, vaig arribar ab ell fins a una escala. Aquella dòna també venía ab nosaltres, xisclant, morta de por, disputantme aquell home, volguent arrencar de son còs els meus braços, qu’endursen les dues al plegat ell no podía; y combatentnos ella y jo mentres la onada de la gent nos empenyía, rodolarem escala avall els tres quan la última barca s’anava a allunyar, qu’era tota plena, y tothom axecava les mans en ella, algunes armades, rebutjant altra més gent… Y ell, el meu promès, llavors ab un peu va esclafar el cap d’un home que no’l dexava entrar a la barca, y retxassantme ab un braç a mi, y ab l’altra abraçat a aquella dona, se llençà a la barca. Se sentí un crit de cent goles; la barca’s remogué, y, girantse d’un costat, s’enfonsà entre escumes bullentes. Y tot va callar en ella, y rès va sortir a sobre. Y jo ho vaig veure, jo ho vaig veure! (Pausa y silenci de tothom.) Y vaig tornar a la vida. No sé quina mà’m va salvar; ni’m fa rès saberho, que no n’estich agrahida. Y no he pogut plorar ni riure may més d’ençà d’aquella hora.

Príncep Demetri, després de llarga pausa: Me sab molt greu d’haver vingut aquí, Gladys.

Gladys: Per què, Demetri?

Príncep Demetri: Perque heu patit horriblement, que jo ho conech, contant aquestes tristeses.

Gladys: No tant en aquestos moments com vós ho creyèu, Príncep, perque jo, que fa tant temps rès desitjava, me trobo qu’ara veritablement desitjo una cosa. Y d’ençà qu’hem arribat, ab més força que may: Conèxer a aquest home.

Comte d’Orlof: Donchs, parlèm d’ell no més.

Gladys: Sí, sí, de Nataniel. De Nataniel, senyors.

Comendatore Morelli: Que dèu estar per arribar.

Comte d’Orlof: No pot trobarse gayre lluny.

Gladys, posantse dreta: Escoltèm. Ara sí que ve, senyors, que jo us ho juro. (Entra Carlot).

Comte d’Orlof: Què hi hà, Carlot?

Carlot: Que ja són aquí.

Gladys: Si ho he conegut jo! (Madama Gringoire es la única persona que dubta en dexar la taula. En Grigní, qu’ha begut molt, beu per últim cop, tenint de tornar enrera. Arlet va cap a la taula, posant en una forquilla una confitura, que acosta a la boca de Madama Gringoire, dihentli):

Vescomte d’Arlet: Madama Gringoire: m’atrevexo a oferirvos…

Madame Gringoire La guardaré al cor. (Se la menja. Se sent remor com d’una riuada molt lluny. Tots ara ja són vora les arcades, que casi toquen a la taula).

Comte d’Orlof: Quína negror per tot!

Gladys: Oh, còm vèurel venir?… (Busca per la escena un lloch alt, y per últim agafa una cadira. Orlof aparta un xich les estovalles).

Comte d’Orlof: Aquí, Gladys; aquí dalt!

Gladys: Sí, sí. Però, còm?…

Comte d’Orlof: Gladys, permetèume… (S’agenolla). Pugèu! (Gladys puja a la taula pel genoll d’Orlof.)

Príncep Demetri, ab por de que caygui: Per Deu, Gladys!

Gladys: Y grans mercès. Y que bé qu’estich axís!

Príncep Demetri: Posèu la mà en ma espatlla. (Ella s’hi apoya. L’altra gent queda a la vora de Gladys, cubrintli, naturalment, part del seu còs. Encara a fòra no’s veu ningú.)

Gladys: No’l veig! No sé quín es!

Comte d’Orlof: No dèu ser cap dels que vénen davant.

Gladys: No sé… No sé! (De cop com si anés a ferse enrera.) Ay… sí!

Príncep Demetri: Per Deu, Gladys!

Comte d’Orlof: Què teniu? (Anantla a sostenir.)

Gladys: No rès. (Aparta ab repugnancia la mà de l’espatlla de Demetri.) No ha sigut rès. Ja estich bé ara. (La remor de fòra creix lleugerament, com si fos de gentada que resa.)

Príncep Demetri: M’heu fet por.

Gladys: Com un desvanexement… un instant…

Comte d’Orlof: Dèu ser aquell… d’allà al mig.

Gladys: Sí, sí… Y’s va acostant… que sembla que ve cap a mi. (Tirantse enrera.)

Madama Gringoire, a mitja veu: Es ben jove! Guapo!

Baró de Grigní: Quins instruments més estranys! (Mig rihent.)

Comte d’Orlof: Són de la Montanya.

Gladys: Quína harmonía més dolça! Sembla com mares que ploressin… contentes! Com… com nens que cantessin adormintse (Pausa.) Sí, sí. Y com vent passant dolçament entre flors… (Pausa.) Y… sospirs de felicitat… Ja; ja casi es aquí! Y còm no s’atura? Y… y va a passar!… Quína cara més serena, y… amiga que fa. Y ara… axeca’l cap, y’m mira. (Petita pausa. Fa una mena de gemech sense paraula, com si anés a plorar. La sostenen perque anava cap a Nataniel y cauría de la taula.) Nó, no seguiu; aturèuvos. (Ab veu oprimida.) Nataniel! Nataniel! (Cridantlo fort.)

Príncep Demetri, perque calli: Gladys: què feu?

Gladys: Y va seguint! Va seguint! (Passa, primer una colla de gent, pochs. Després d’un curt espay ve Nataniel, portant a cada costat, molt poch enrera, un home tocant suaument la dolçayna. Després segueix una gentada interminable, remorejant entre llavis com si resés.)

Baró de Grigní, a mitja veu: Y l’ha cridat! Que no l’heu sentida com el cridava? (Mentres ha anat passant Nataniel, s’ha interromput el diàlech de la escena.)

Gladys: Y ja ha passat! (Baxa de la taula.)

Baró de Grigní: Y l’heu cridat, Gladys!

Gladys, negantho: Jo? Jo l’he cridat?

Comte d’Orlof, somrihent: Sí, Gladys.

Gladys: Donchs, no me n’he adonat.

Vescomte d’Arlet: Encara passa gent.

Príncep Demetri: Ara, Gladys, tornèm a França. Me podrien conèxer, y fóra fatal per mi.

Gladys: Jo l’he cridat? Jo?

Comendatore Morelli: Quína remor! (Se sent fòra remor forta de veus.)

Comte d’Orlof: Alguna cosa hi dèu haver. (Anant cap a la galería, seguit dels altres.)

Vescomte d’Arlet: Ara corren. S’escampen. (Entra Carlot per la porta de la esquerra que dóna al camp).

Comte d’Orlof: Què passa, Carlot?

Carlot: Qu’han vingut companyíes del Rey, y no li permeten seguir endavant.

Gladys: Y ell què fa?

Carlot: No s’ha aturat ab la colla que’l volta, y’ls soldats no saben què fer, mirant al coronel…

Gladys: Passaràn! Passaràn! (En aquest moment se senten crits y entremig veus que diuen:)

Veus: Avant! Passèm! Seguím! (Les dolçaynes, que havien parat en sèch una estona, tornen a tocar suaument y se senten crits d’alegría. La gent de la escena fa estona que són al mig, perque de la galería no veyen rès.)

Carlot, que s’ha enfilat a una arcada per veure més lluny: Ells són toçuts y van caminant. (Torna a mirar.) Sí, sí. Ja Nataniel es entremig de soldats, y va a passar. (De cop se senten uns quants trets de fusell no gayre aprop. Exclamació dels de la escena. Xiscles y corredices a fòra.)

Gladys: Deu meu!

Príncep Demetri: Imprudents!

Baró de Grigní: Ja no volía venir jo.

Gladys, en to de quexa: La tropa ha tirat, Príncep! (Entre tant, corredices més aprop. Part defòra de la porta de l’esquerra, cops ràpits de gent que demana per entrar.)

Comte d’Orlof, a Carlot: Tànca. (Quan en Carlot arribava a la porta, aquesta ja començava a obrirse.)

Carlot: No’s pot entrar aquí. (La porta s’ha obert de bat a bat.)

Escena X

Los anteriors, Nataniel, Dorman y Slavis

Dorman, des de fòra, en mig d’altres veus: Es que hi hà un ferit!

Gladys: Ay, Deu meu! Que hi hà un ferit! (En Carlot ha conseguit tancar la porta.)

Slavis, picant des de fòra: Per caritat!

Gladys: Comte d’Orlof: que ho demanen per caritat!

Príncep Demetri: Però, Gladys…

Gladys: Si dèu ser Nataniel el ferit!

Comte d’Orlof: Senyora, que volèu que’l portin aquí’l ferit?

Gladys: Oh, sí!

Comte d’Orlof: Obre, Carlot.

Gladys: Jo! (Corrent a obrir. Entren primer Dorman y Slavis mirant enrera.)

Dorman, als de fòra: Apartèuvos! Dexèulo passar!

Slavis, als de dintre: Han ferit a Nataniel! (Entra Nataniel, sense apoyarse en ningú, somrihent, bondadós, però sempre sense afeminació.)

Nataniel: Si no ha sigut rès! Si no estich ferit! (La munió de gent queda a la porta. Dorman y Slavis dexen passar davant a Nataniel, que de cop no’s fixa en ningú de la escena.)

Dorman, als de fòra: Calma! Calma!

Nataniel: Tothom calma! Refiantse de mi, y esperant! Que no’s cansi ningú d’esperar! Esperèm; esperèm sempre! (Els del castell estan agrupats y silenciosos.)

Slavis: Nataniel: míra! (Ensenyantli la gent del castell.)

Nataniel, adonantsen: Oh!… Senyors: Perdonèunos… Al primer moment…

Comte d’Orlof: Es natural. Però vós estèu ferit! (Nataniel obre els braços com volent dir “No ho sé.”)

Dorman: Sí! sí!

Comte d’Orlof: Donchs, aquí tenim un doctor, que podrà veure…

Comendatore Morelli: Totseguit. Mes, d’ahont?… (Acostantse a Nataniel.)

Nataniel, somrihent: No sé…

Slavis: Del pit. Una bala…

Nataniel: Un pobre soldat que…

Comendatore Morelli, ràpit: Que’m portin la caxeta del auto.

Vescomte d’Arlet: Jo mateix. (Arlet anava a sortir per la esquerra.)

Carlot: Per aquí. (Guiantlo per la porta de la dreta y sortint ab ell.)

Comendatore Morelli: Seyèu aquí. Fèume’l favor. (Sèu de cara a la claror y de costat als espectadors.)

Nataniel: Sí senyor. (Gladys està dreta a vora de Nataniel.)

Comte d’Orlof, a Dorman a mitja veu: Si poguessiu apartar aquexa gent y ajustar la porta… (Dorman va cap a la porta y mig desapareix. La gent se va apartant. Dorman torna y tanca la porta sense fer soroll. Mentrestant parla Gladys a Demetri.)

Gladys, a mitja veu: Ja ho veyèu! Quín mal feya aquest home?

Príncep Demetri: Gladys, per Deu, que no’m conegui ningú!

Gladys: Cert, perque us odiaría aquesta gent. (Mentrestant el Comendatore va descubrint el pit de Nataniel ajudat per Slavis y després també per Dorman.) Doctor… què es?… Què hi trobèu?… (A mitja veu.)

Comendatore Morelli: Per ara… surt molta sanch.

Gladys, acostantshi: Oh quin horror, Deu meu!

Dorman, molt commogut: Quin mal ha fet, ell que no vol mal a ningú?

Gladys: A ningú! (Plora callada. Sovint va a parlar; però té prou feyna a axugarse les llàgrimes).

Slavis: Ell que… (Encarantse ab els de la casa.) Dolents; tots són dolents!

Nataniel, a Dorman, senyalantli bondadós a Slavis: Que calli! (Tornen Arlet y Carlot. Aquest porta la caxeta, hont hi haurà venes, medicaments, etc.)

Comendatore Morelli, a Nataniel: Tirèu el cap enrera, si us plau. Un xich més. (Al tirar el cap enrera, Nataniel topa ab el braç de Gladys, que’l tenía sobre’l respatller del sofà.)

Nataniel, a Gladys: Ah! (Apartant el cap.) No havía reparat… (Per el contacte. Gladys també havía tret el braç.)

Gladys: Faig nosa.

Comendatore Morelli: Nó, Gladys; tornèu a posar el braç.

Gladys: Sí. (També molt baix.)

Comendatore Morelli, agafant el cap de Nataniel: Dexèume fer. (Apoyantli en el braç de Gladys.) La ferida es molt alta, y’m convé axís. (Gladys plora.)

Slavis, plorant: Mala gent!

Dorman: Quines entranyes! Oh!

Nataniel, renyantlos a mitja veu: Slavis! Dorman!

Comendatore Morelli, mig rihent: Ja m’ho semblava a mi! (Girantse de cara als del castell.) La bala ha vingut de costat, que ha sigut una gran sòrt, perque no més ha fet un solch en la carn. Llarch; però ha seguit son camí.

Dorman: Oh doctor, doctor! (Miràntsel ab efusió. Slavis torna a plorar. Gladys mira a Demetri y somriu).

Príncep Demetri: Somrièu, Gladys. May us havía vist somriure.

Gladys: Oh, Príncep! (Tornant a somriure.)

Comendatore Morelli: La sanch vessada, ray! No’n correrà gens més ara. (Apartantli’l cap del braç de Gladys.) Y la ferida també ray!

Nataniel: Sent axís, ara nosaltres seguirèm nostre camí… (Apoyantse en un braç de Dorman.)

Comendatore Morelli: Nó; axò nó: Què diantre de pressa! Ni que’l món s’acabés! (Rihent.) Ara, perque la ferida no s’obri…

Nataniel: Axò no podrà ser, perque… (Mirant als seus perque l’ajudin a dir.)

Comendatore Morelli: Veurèu: vós manèu a fòra, si la tropa us ho permet; y jo aquí dintre. Veritat, senyor comte?

Comte d’Orlof: Completament.

Comendatore Morelli: Ab axò, us prepararèm un lloch de repòs al castell…

Nataniel: Però si ja m’heu curat! (Somrihent.)

Slavis: Nó; no us belluguèu. (El comendatore parla baix ab Orlof y ab els altres.)

Gladys, a Dorman, que li havía parlat baix: Diguèuli vós.

Dorman: Jo nó; lo qu’ell vulgui. Sempre! Sempre!

Nataniel: Aquí mateix m’estaré una estona.

Comte d’Orlof: Com ell vulgui: si us sembla, doctor.

Comendatore Morelli: Donchs, que siga aquí mateix, vaja. Però no podèu estar assegut axís. Veurèu: (Volentlo posar bé.) fèume’l favor… (Ell ja estava assegut desde’l principi al extrém del sofà.) Una cosa per recolzarse…

Gladys: Ja ho tinch! Jo! (Duyentli’l séu abrich de pells plegat com un coxí.)

Madama Gringoire: Però si es vostre…

Gladys: Mal cor que teniu! (Posant l’abrich darrera de Nataniel.) Ara, vós… (Perque s’estengui.)

Comendatore Morelli: Ajeyèuse. Més ajegut! Y no us moguèu gayre. (Ell se posa casi ajegut. Slavis se queda al seu costat, recolzat un xich al sofà, miràntsel somrihent y de tant en tant axugantse alguna llàgrima.)

Nataniel: Slavis: sèu que tenim de fer encara molt camí. (Dorman no treu la vista de Gladys. Ella vol anar cap a Nataniel. De cop, s’atura y s’acosta a Dorman.)

Gladys: Dièuli si està bé d’aquesta manera.

Dorman, acostantse als del castell: Que bona qu’es! (Ab molta efusió. Després va poch a poch cap a Gladys, y li diu besantli la mà:) Gracies!

Gladys: Oh, amich meu! (Dorman va cap al sofà y’s posa dret al altre extrém de Slavis, que també està dret. Hi ha anat de puntetes. Nataniel queda ab els ulls tancats, com si dormís.)

Príncep Demetri: Gladys!

Gladys, com si despertés: Qu’es?

Príncep Demetri: Ara’ns entornarèm, Gladys.

Gladys: Oh, nó!

Escena XI

Els anteriors, el Coronel Talarn, y derrera d’ell un ajudant y quatre soldats, que no entren. Se sent trucar un xich fort a la porta. En Carlot, qu’era en escena, mira al Comte d’Orlof, no sabent què fer. Tots els del castell se miren sorpresos.

Comte d’Orlof, a Carlot: Vés a obrir.

Coronel Talarn, sense que se’l vegi: El senyor Comte d’Orlof?

Carlot, desde la porta a Orlof: Un senyor militar que pregunta pel senyor Comte.

Comte d’Orlof, després de mirar a Demetri: Qu’entri. (Arronsantse d’espatlles.)

Coronel Talarn, a qui ha fet entrar Carlot: El senyor Comte d’Orlof? (Buscantlo ab la mirada.)

Comte d’Orlof: Jo’l soch.

Coronel Talarn: Perdonèu. He estat molts anys lluny de la Patria, a la guerra, y desconech a les primeres figures del meu país.

Comte d’Orlof: També jo he estat lluny d’ell molts anys. (El príncep, que al entrar el coronel s’havía apartat, a punt d’anarsen per la porta de la dreta, torna enrera. L’ajudant, que havía acompanyat al coronel, se queda prop de la porta ab els quatre soldats que no han entrat.)

Dorman, a Slavis: Els assessins!

Slavis: Ay, sí!

Gladys, corrent a ells dos ab el dit a la boca perque callin: Per Deu!

Coronel Talarn: Ordes del Govern, senyor Comte, m’obliguen a detenir aquest home, que, per sòrt, ja ho està a casa vostra…

Comte d’Orlof: Senyor coronel: aquest home està ferit. A algun dels vostres soldats, inadvertidament, se li haurà enjegat l’arma, perque ell venía en so de pau.

Dorman, rabiós: Es que…

Gladys, contenintlo: Nó!

Coronel Talarn: En efecte: haurà sigut axís. Y ja qu’està ferit, que jo no ho sabía, y puix heu sigut tan bondadós per donarli aculliment, us prego, senyor Comte, que’l retinguèu aquí fins… fins que disposi’l Govern què s’ha de fer ab aquest home. (Orlof havía anat parlant en veu baxa ab el Príncep.) Interinament…

Comte d’Orlof: Interinament vos prego, senyor coronel, que feu retirar de la meva casa… la força… que rès té de guardar…

Coronel Talarn: Teniu rahó. (Als soldats y al ajudant.) Sortíu! Y ara, senyor comte, y ab vostre permís, faré jo mateix a aquest home diferentes preguntes per trasladar sa declaració al Govern.

Comte d’Orlof: Vós mateix. (Els del castell van a retirarse.)

Coronel Talarn: No cal que’s retiri ningú, senyor comte. Creguèu qu’està en mon interès causarvos les menos molesties possibles.

Dorman, a Slavis: No’ns moguèm nosaltres.

Gladys, carinyosa: Sí, vosaltres lluny.

Slavis: Es que’l defensarèm ab nostres vides.

Gladys, carinyosa y enèrgica: Lluny, he dit! Allí! (Se fan enrera els dos, acostats l’un al altre, vigilant sempre, cap a la porta de la esquerra. Gladys els ha acompanyat fins aquest lloch. Al tornar enrera, se troba al mig de la escena ab el coronel qui estava ab un llibret d’apuntacions a la mà.)

Coronel Talarn: Y vós, hermosa dama, que portèu al rostre la vostra gran bondat, si durant el meu interrogatori trobèu que puch afadigar al malalt…

Gladys: Perdó; al ferit.

Coronel Talarn: Vos prego que m’ho indiquèu, que per servirvos a vós jo…

Gladys: Ho faré, senyor coronel, per servir… al ferit. (Gladys se n’ha anat a seure ab els seus.)

Coronel Talarn: Oh, molt bé! Y ara, al malalt. El vostre nom?

Nataniel, després d’una petita pausa: Nataniel.

Coronel Talarn: Què més, Nataniel?

Nataniel: Cap més nom.

Coronel Talarn: La vostra edat?

Nataniel: Quí pot saberho!

Coronel Talarn, a Gladys: Se veu qu’es jove. (Gladys no contesta.) El nom de vostres pares?

Nataniel: No’l sé.

Coronel Talarn: La vostra patria?

Nataniel: Tot el món.

Coronel Talarn: Mes, ne tindrèu una? Vós n’estimarèu una sobre totes les altres?

Nataniel, després d’una pausa: Per què?

Coronel Talarn: Per… perque sí. Perque tothom es d’un lloch… Per defensarlo. Per… (Mirant a Gladys, qu’està impassible.)

Nataniel: Nó, nó: de tot el món; de tot el món!

Coronel Talarn: Es massa gran el món! Veritat? A un altre home li demanaría’l passaport. A aquest… (Nataniel se va incorporant per enrahonar més bé.)

Gladys, a Nataniel: Diguèu; diguèu. (A Talarn.) No es axís, senyor coronel?

Coronel Talarn: Sí; sí. Podèu dir. (Nataniel parlarà com si reflexionés y s’ho digués a ell mateix.)

Nataniel: El món es molt gran, diuen, (Petita pausa.) y jo’l trobo petit: com un cor. Y bat el món com un cor dintre la volta d’un pit. Y la volta d’aquest pit ve a ser igual a la volta del cel ab tot lo que’l forma… Y cada gota de sanch que corre per aquest pit es… com un sigle en l’Univers. (Pausa.) Hont es el cap pensador que aquest pit aguanta sobre? Qui ho sab… Qui pot dirho? (Pausa.) Jo no: que no sé rès… rès… (Pausa.) Sols sé que tinch immens amor per tot lo qu’es creat, y per tot lo qu’es per crear encara; que tot es hu, perque tot es present, que rès desapareix. Que fins els grans de blat del pà d’aquesta taula tenen en ells quelcom dels grans de blat de la primera espiga que gronxava sobre’ls camps l’halè dolcíssim y sospirós dels llavis de Deu, que no ha passat, nó, perque va passant encara. (Queda callat. El coronel s’havía assegut sense escriure.)

Coronel Talarn, a Gladys somrihent: Si us sembla que seguim… (Al lluny Dorman, somrihent enèrgich, dóna senyals d’aprobació. Slavis plora.)

Gladys, al coronel, sense saber què li ha preguntat: Sí. (Mirántsel sempre.)

Coronel Talarn: Però, ara diguèunos lo que sapiguèu de vostra vida. Lo més antich que recordèu de la vostra infantesa. (Nataniel se remou un xich pel sofà, com cambiant de positura, y anantse asseyent. El comendatore a una indicació de Gladys hi anirà).

Gladys, en veu baxa: Comendatore…

Comendatore Morelli, al coronel: Permetèume. (Va a posar bé a Nataniel. Dorman y Slavis donen un pas per acostarshi. Gladys els conté).

Gladys: Nó! (Perque no hi vagin. El comendatore torna al seu lloch).

Coronel Talarn, que s’ha passejat durant aquesta curtíssima interrupció: Diguèu, Nataniel. De vostres recorts més llunyans.

Gladys: Sí!

Nataniel: Recordo… que quan era jo un nen vivía ab un vell, molt vell, de barba blanquíssima, al fons d’una còva, y que prop d’aquella còva hi queya a plom una cascata molt estesa y abundosa, que no s’estroncava may, ni tantsols minvava. Y que una nit, que vaig preguntar a aquell home què era tanta aygua planyenta que may acabava de caure, me va respondre qu’eren les llàgrimes de tota la humanitat qu’anaven cayent a un abisme sens fons…

Gladys: Sí! (Ab els ulls molt oberts y ab veu fosca. Madama Gringoire dorm).

Nataniel: Y jo, tot sent nen, me vaig proposar estroncar un dia totes les llàgrimes y assecar per un may més aquella cayguda de plors sobre la Terra.

Gladys, sense poderse contenir: Y després? Y després?… Quan foreu més gran?

Nataniel: Després… un núvol immens, quiet, y sense color, me va privar de veurem enlloch… fins que, un dia, me vaig trobar a mi mateix: me vaig trobar qu’era ja com sóch ara de gran, part de dintre d’una casassa, que may s’acabava de llarga qu’era, en mig d’arbres espessos per tot… Y’m va venir el desig de sortirne, saltant una paret de tanca molt alta, que la voltava tota aquella casa tan quieta. La vaig saltar no sé còm, y al ser a terra’m vaig adonar de que’l cel era tot una pedrería d’estrelles, y vaig tornar a sentir la brunzidera axordadora d’aquella cascata despenyantse als abims. Y l’he sentida sempre! Y la sento encara!

Baró de Grigní, a Arlet, a mitja veu: Que la sab llarga!

Vescomte d’Arlet: Callèu.

Coronel Talarn, acostantse a Gladys: Es un pobre boig. (Ella ni’l sent.)

Gladys, fixa en Nataniel, després d’una pausa: No us entench!… (Altra pausa.) No us puch entendre tant com jo voldría!

Nataniel: No sé…

Gladys: Però, en fí… (Ab energía.) Qu’es lo que vós us proposèu? Qu’es lo que volèu vós de la vida?

Nataniel, ja assegut del tot: Que tothom siga bo! (A punt de alçarse.) Que tothom s’estimi! Matar l’odi! Que la humanitat s’agermani! Que’l mal no engendri ni demà ni may més! Que vinga un dia en que per sobre de les montanyes y’ls rius, a través de les fites partioneres de les races y les nacions, blanchs y negres y de tots colors, se donguin les mans tots els homes, y encerclin en una anella d’amor tota la Terra. (S’axeca dret, resolt, y’s posa bé la roba per seguir son camí.)

Comendatore Morelli: Què fèu?

Nataniel: Vaig a seguir mon camí cap aquells que s’odien de mort. (Els dos companys s’hi acosten un xich).

Coronel Talarn: Sóu presoner del Rey, y a mes ordes.

Gladys, al Príncep: Si m’estimèu, que quedi en llibertat aquest home.

Dorman: Sobre d’ell no hi hà poder, qu’ell mana.

Gladys: Sí; com Deu.

Coronel Talarn: Senyor Comte d’Orlof: volèu més proves de boig?

Nataniel, serè: Jo demano la vostra protecció, senyor Príncep Demetri.

Gladys: Ah, sí, qu’ell vós protegirà. (Mig rihent y mirantse al Príncep carinyosa.)

Príncep Demetri: Còm ha sapigut?… (Als seus, que s’arronsen d’espatlles.)

Coronel Talarn: Senyor Príncep: jo no us conexía…

Príncep Demetri: De quí heu dit, senyor coronel, que tenieu orde d’aturar aquest home?

Coronel Talarn: El Govern m’ha dit que, si ho creya convenient, aturés aquest home. Mes, davant de Vostra Altesa, jo dech…

Príncep Demetri: Donchs, baix la meva responsabilitat, aquest home queda lliure.

Gladys, al Príncep: Y tothom.

Príncep Demetri: Y tothom ab ell.

Coronel Talarn: Jo mateix vaig a transmetre la vostra orde. (Surt el coronel.)

Nataniel: Oh gracies, Senyor! (Anantsen.)

Gladys: Mes, estèu ferit!

Nataniel: Qui se’n sent d’aquest mal! Anèm, companys, que tota la gent s’espera!

Dorman: Anèm!

Slavis, plorant: Sí, sí! (Surten els tres. Remor de la gentada.)

Príncep Demetri: Estèu contenta de mi, Gladys?

Gladys: Sí, Demetri. Mes, ara vull anar a la ciutat.

Príncep Demetri: Hi hà la Cort del meu pare!

Gladys: Què hi fa? Els autos! Els autos!

Comte d’Orlof: Carlot! (Que ja es en escena y que surt corrents per l’esquerra.)

Príncep Demetri: Donchs, fins axò per vós, Gladys. Anémhi. Mes, estèu plorant!

Gladys: Sí, que ara’m sento’l cor; que torno a viure. Aném! (Comencen a sortir per la porta de la esquerra, mentres se senten les dolçaynes y’ls remors y crits de la gentada que s’allunya.)

Teló