Acte segon
Park, tocant a la capital, ahont viu lo príncep Demetri. A la esquerra, escalinata per hont se puja al palau. Al fons y a la dreta, passeig del park entre arbres grossos. Es en plè dia.
Escena primera
Comte d’Orlof y Comendatore Morelli. Baxen per la escalinata.
Comte d’Orlof, quan son a baix: Diguèume ara.
Comendatore Morelli: Ara sí; perque en aquest palau fins les parets escolten. El Príncep Demetri està gravíssim.
Comte d’Orlof: Què dièu!
Comendatore Morelli: No hi hà per ell la més petita esperança.
Comte d’Orlof: Però si’l séu posat fins sembla d’home de salut!
Comendatore Morelli: No’n fèu càs: vós ja ho sabèu que tres mesos enrera, estant encara a París, li vaig advertir al Príncep mateix la gravetat de la malaltía que l’amenaçava, per no dirli, es clar, que ja n’era víctima.
Comte d’Orlof: Sí; y que se’n va riure y no’n va fer cas. Vós creyeu que l’amor desesperat que sentía per Gladys l’havía dut a aquella situació.
Comendatore Morelli: Al menys, que molta part de la causa la tenía. Com crech encara avuy que si Gladys pogués enamorarse del Príncep…
Comte d’Orlof: Que aquest se salvaría.
Comendatore Morelli: Jo axís ho sostinch. Però us advertexo que axò es esclusivament opinió meva. Y en prova de lo que us dich, escoltèume. Aquest matí’ls metges més sabis d’aquesta terra han visitat llargament al Príncep, y després de celebrar junta, aquestos sabis han sortit cap al palau reyal per informar al soberà…
Comte d’Orlof: Acabèu.
Comendatore Morelli: …de que absolutament no hi hà pel Príncep cap esperança. Que pot viure més ò menys; però que de totes maneres el desenllàs no serà gayre lluny.
Comte d’Orlof: Però vós…
Comendatore Morelli: A mi no m’han volgut en cap consulta, perque soch extranger, com si la sabiduría fos patrimoni exclusiu d’aquest poble.
Comte d’Orlof: La noticia dèu ser terrible pel Rey, perque, preocupat com viu ab la guerra, fa molts dies que ni una mirada tenía pel seu fill.
Comendatore Morelli: En aquest món no tot poden ser alegríes. Les noticies que li venen de la guerra totes li són satisfactories. Ahir fins axordaven les campanes de totes les iglesies celebrant el triomf de Salvatiara, en que l’altre fill se va cubrir de gloria.
Comte d’Orlof: L’un se li mor, y l’altre’s fa immortal. Quins contrasts hi hà a la vida!
Comendatore Morelli: Jo, per axò, fa dies qu’he enviat a Gladys cartes apremiants, corprenedores, perque faci la caritat de venir.
Comte d’Orlof: Y hont es la Gladys?
Comendatore Morelli: No ho sé del cert. He enviat un amich de tota confiança perque la cerqui. Vós no estèu enterat vivint en vostre castell. En Nataniel, ab tot y que s’allunyà de vós ab permissió del Príncep, fent via cap a la Capital, no hi pogué entrar, perque’l Rey no ho va permetre. Y no se sab ben clar lo que va passar. Se va veure a Nataniel avençar sempre fins a tocar els soldats, que li van tornar a tancar el pas. Aquestos se tiraren contra tota aquella gentada, dispersantla. Hi va haver molta gent atropellada, ferida. Y en mig del esvalot…
Comte d’Orlof: Va desaparèxer Nataniel. Ja ho sé.
Comendatore Morelli: Donchs, no se n’ha tornat a saber rès més encara.
Comte d’Orlof: Sí. Y que Gladys ha anat a cercar aquest home a les terres de Montanya, d’hont havía sortit.
Comendatore Morelli: Ella diu que ha tingut la inspiració de qu’està amagat, y que’l trobarà.
Comte d’Orlof: Y no l’ha trobat enlloch.
Comendatore Morelli: Sembla que nó: mes jo crech que aquest viatge farà que aquesta dòna acabi per perdre’l seny, que, creyèume, no’n té gayre, perque tothom sembla que li parla dels miracles de Nataniel, y per tot li diuen que l’han vist aparèxer com un sér sobrenatural. Y com ella escampa diners per tot, que may els acabarà, jo’m penso que hi hà entre tanta gent de bona fè molta que la esplota.
Comte d’Orlof: Quí ve? (Mirant cap a la dreta.)
Escena II
Comte d’Orlof, Comendatore Morelli y Rey Rodolf ab alguns cavallers.
Un cavaller, s’avança als altres: Senyors: el Rey es aquí.
Comte d’Orlof: Sa Magestat. (Al Comendatore, apartantse a un costat.)
Rey Rodolf, seguit dels cavallers, acostantse a Orlof y al Comendatore: Cavallers…
Comte d’Orlof, saludant: Senyor… (També ha saludat el Comendatore.)
Rey Rodolf: Oh, comte d’Orlof! Heu dexat les vostres terres compadint al meu pobre fill, veritat?
Comte d’Orlof: Senyor: ja sabèu que’l Príncep m’honrava ab la seva amistat a París.
Rey Rodolf, un xich sever: Sí, al costat vostre, portant aquella vida, va contraure la malaltía que l’atuheix. Y vós també ereu ab ell. (Al Comendatore.)
Comendatore Morelli: Varem procurar vetllar per…
Rey Rodolf: Sí, sí; vós sobre tot, senyor Comendatore Morelli… que no sé com encara no heu tornat al vostre país.
Comendatore Morelli: Si es una orde de Vostra Magestat…
Rey Rodolf: Al present nó. Y molt al contrari, que fins desitjo que no us moguèu del costat del meu fill, com també li demano molt coralment al comte d’Orlof.
Comte d’Orlof: En aquests moments, Senyor, considero com a deber sagrat no separarme del Príncep.
Comendatore Morelli: Com jo mateix…
Rey Rodolf: Sí. Perque diuen que s’està morint el meu fill. Que tota la sabiesa del meu país no ha valgut rès per ell. Y en quins moments se li dóna la noticia al pobre pare! Quan està empenyada la sòrt de la Patria en aquesta guerra, que ja li costa tants sacrificis! Comte d’Orlof: vós no sabèu quines han sigut les meves angunies de fa algun temps. De primer, conseguir cambiar la opinió al Regne, qu’era oposada a aquesta guerra, fins al extrém de dexarse portar per un home exit del baix poble, que se’n venía a la capital predicant la pau universal. Mes, aqueix Nataniel no’l tornarà a remoure’l país. En quant a la guerra, ja les sabèu nostres colossals victories.
Comendatore Morelli: Sí; sou un gran rey, Senyor.
Rey Rodolf: Un gran rey! Y no’m sabèu dir rès més, vós, l’home més sabi de la vostra terra, que sóu igual als sabis d’aquí. Gran rey, que mana exèrcits victoriosos, que’s dexen matar per mi, y no puch manar a un home que curi al meu fill, al troç de la meva ànima, que s’està morint!
Comendatore Morelli: La malaltía del Príncep, Senyor, se va agravar ab motiu d’un amor contrariat.
Rey Rodolf: Y què’s creu esser aquexa dòna per no estimar al meu fill? A què més ha pogut aspirar que a l’amor de Demetri, que la honraría y la faría rica y envejada davant de tot el món?
Comte d’Orlof: Perdonèu, Senyor. Mes, aquesta dòna es honrada y té la fortuna d’un rey.
Rey Rodolf: Cert; d’un rey d’Amèrica, dels ferro-carrils ò de les Montanyes Blaves; rey d’escuts, mes sense escut propi dels seus passats, com vós, comte d’Orlof, que ab la seva sanch guanyaren els vostres avis.
Comendatore Morelli: Veritat, Senyor. (Somrihent.) Però jo encara soch del poble, y tant sols humil servidor vostre.
Rey Rodolf: Es veritat que vós no més sóu sabi. Vaig a veure’l meu fill. Me seguiu, cavallers? (Al girarse cap a la gradería veu venir al Príncep.)
Comendatore Morelli: Precisament, com cada matí, ara ve’l Príncep.
Comte d’Orlof: Que Deu me dongui serenitat davant d’ell.
Escena III
Els anteriors y Príncep Demetri y Vescomte d’Arlet, en qui s’apoya lleugerament.
Príncep Demetri, de dalt de la galería: Pare y senyor!
Rey Rodolf: Fill meu!
Príncep Demetri: Quína alegría que’m fa’l veureus aquí!
Rey Rodolf, abraçantlo: Demetri! Fill del meu cor!
Príncep Demetri: Oh pare! Vos sento estremir. Qu’es que teniu?
Rey Rodolf: Rès, fill meu; rès. Es el goig de veureus aquí.
Príncep Demetri: Jo ja vindría al palau d’hivern, y’m posaría a servirvos en els quefers de la vostra guerra.
Rey Rodolf: Vostra dièu? (Interrogant y mig rihent.) Nostra, fill meu; nostra; y de tota la Nació.
Príncep Demetri: Axò es. Ben cert. Sinó que’ls metges s’han empenyat en que estich malalt y que dech respirar tantsols els ayres d’aquest park alterós.
Rey Rodolf: Sí, fill meu; sí.
Príncep Demetri: Jo al vespre, per axò, ja me les miro les llanternes del nostre palau d’hivern, hont sou vós. Sobretot en nits, com la d’ahir, de grans alimaries per la victoria del meu germà.
Rey Rodolf: Y que a hores d’ara tot el món l’admira. Vescomte d’Arlet: jo us rellevo del servey de mon fill, que soch jo mateix que li vull donar mon braç, qu’es ben fort encara.
Príncep Demetri: Mes, si no cal! Si puch tot sol!
Comendatore Morelli, al rey: Senyor: sou vós tot sol la salut de la Monarquía: be podèu… (Senyalant a Demetri y no sabent què dir més.)
Rey Rodolf: Comendatore… siguèu vós la salut del meu fill… Y prou! (Ab arrogancia.) Que jo vull que’s curi; ho sentiu? que jo ho vull.
Comendatore Morelli, al rey, perque no cridi: Senyor!… Per Deu!
Rey Rodolf, a Arlet: Cóntam, Arlet, còm passa la vida mon fill. (Portantlo de banda.)
Príncep Demetri: Orlof: Parlèume de Gladys. Hont es la Gladys?
Comte d’Orlof: Va, com sempre, cercant a aquest Nataniel, en qui ha posat tota sa fè y una passió estranya.
Príncep Demetri: A mon pare li he dit que m’embadalexo a les nits mirant cap a ciutat. Y no es cert, nó; que jo miro lluny, ben lluny, sense mirar enlloch fixament; cap al horitzó, d’ahont se van axecant les estrelles, cercant a Gladys, creyentme, l’una després de l’altra, que cada una de novella que apareix la porta presa al seu cap, y que va venint ab ella; mes la estrella’s va axecant pel cel solitaria, amunt, y no la porta la Gladys! Y’n veig una altra que va sortint d’arran de terra, y dich que la Gladys es aquexa altra, y ab veu baxa, ben baxa, la crido: Gladys! Gladys!
Comte d’Orlof: Fèu mal, molt mal, Príncep, d’emocionarvos axís… que us posa febrós… Mes, ella vindrà.
Príncep Demetri: Vindrà? Còm ho sabèu?
Comte d’Orlof: El Comendatore ha escrit que la cerquessin fins a trobarla per l’Alta Montanya; que convenía que vingués…
Príncep Demetri: Per la meva salut, potser? Com que sí que si ella estés aquí jo m’acabaría de posar ben bo! Perque bo ja ho estich, sinó que’m mata’l pensar en aquexa dòna, qu’es de marbre per mi. Mon pare’s creu que mon pensament està en la guerra! Què se me’n endona a mi de la guerra y de la gloria d’ella! Jo he nascut indiferent per tots aquexos orgulls de nostra raça. Jo voldría tantsols viure oblidat en un recó de món ab aquexa dòna; que fos meva, que m’estimés… que m’ho digués al menys. (Tús una mica.)
Comte d’Orlof: Tot axò serà; y més encara.
Príncep Demetri: Per què’m vol el meu pare? Quina falta li faig jo? Per la successió a la Corona ja té’l meu germà, que ha vingut primer al món. Jo no vull rès per mi. Sols viure per ella.
Comte d’Orlof: Sí, sí, calmèuvos, qu’ella vindrà.
Príncep Demetri: Per ella; viure per ella! (La agitació de Demetri impressiona a tots. Hi va’l Comendatore y’l rey derrera.)
Comendatore Morelli: Príncep!
Príncep Demetri: No ha sigut rès.
Rey Rodolf: Fill meu! Què teniu? Comendatore…
Comendatore Morelli: Rès, rès; ja ha passat.
Príncep Demetri: Ha sigut… que m’ha donat una alegría’l comte d’Orlof. (Rihent.)
Rey Rodolf: Noticies de son germà, veritat?
Comte d’Orlof: No precisament de guerra. (Apart al rey.) De la guerra d’aquí dintre. De la lluyta de l’ànima.
Rey Rodolf: Ets de la meva raça, fill meu. (No escoltant a Orlof.) Sí, sí (Per Orlof, perque calli); ets carn de la meva carn. (Van sortint pel jardí.)
Príncep Demetri: Oh Gladys! Hont ets, Gladys?
Escena IV
Comte d’Orlof, Vescomte d’Arlet, Gladys, Dorman, Slavis y Madama Gringoire. Han desaparegut el Rey Rodolf, el Príncep Demetri y tots els cavallers. Al girarse’l Comte d’Orlof se troba ab Gladys y’ls seus, que vénen de l’altra banda de la escena.
Comte d’Orlof: Gladys!
Gladys: No m’anomenèu, que no’m vegi. (Els altres queden lluny.)
Comte d’Orlof: Ah, gracies, gracies, perque heu vingut.
Gladys: Era aquí mateix y l’he vist al Príncep com us veig. Està animat; somreya.
Comte d’Orlof: Somreya perque parlava de vós.
Gladys: Quína desgracia la seva ab aquexa malaltía crudel! Mes, diguèume abans de tot, Orlof: què se sab aquí de Nataniel?
Comte d’Orlof: De cert ni una paraula. Hi hà gent que diu que l’ha vist en diferents llochs, que s’apareix devegades…
Gladys, als altres: Sentiu vosaltres? Com a Montanya.
Slavis: Es que sí que se’ns apareix a Montanya, pels boscos, que jo l’he vist y l’he cridat davant vostre entre’ls arbres.
Dorman: Jo no l’he vist may.
Gladys: Mes, si no era ell, que’ns ho feya creure’l nostre desig.
Slavis: Sí que ho era!
Dorman: Que nó; que nó! (Entre tant, Arlet, que no se’n havía anat, parla ab madama Gringoire.)
Slavis: Es que té por que l’agafin.
Dorman: Ell no té por.
Madama Gringoire: Tots estan bojos. Y jo’m moro de cansada. (Seguexen disputant els dos apòstols.)
Gladys: Nó, amichs meus, nó; aquest home no té por; la seva vida es pels altres. A Montanya no hi ha anat. Y jo, pel Príncep, descubriré hont se troba.
Comte d’Orlof: Sent axís, el Príncep ho sab.
Gladys: Ell ò’l Rey. Demetri té interès en que jo no’l trobi per ferme venir a mi. Y si no es ell, es el Rey, que’l va fer desaparèxer en aquella revolta perque podía haver compromès l’èxit de la guerra.
Comte d’Orlof: Gladys: creyèu al Rey capàs…
Gladys: De què? Diguèu.
Comte d’Orlof: D’haverli dat la mort?
Gladys: Sí; en gran secret, per por al poble. Si es axís, ell s’haurà dit que’l sacrificava per la salvació y gloria de la Patria. Allà hont tanta gent està morint… per la Patria, què vol dir per el Rey el sacrifici d’una altra vida? (Sarcàstica.)
Slavis, a mitja veu: Es qu’ell es Jesús, oy? (A Dorman.)
Dorman, també a mitja veu: Es sobre de tothom.
Slavis: Però es Jesús.
Dorman: Que us dich que val més que tothom! (Seguexen disputant.)
Comte d’Orlof, que havía quedat pensatiu: Nó; no es possible que l’hagi mort.
Gladys: Jo ho sabré; jo ho arrencaré del Rey, si ha sigut obra d’ell, y si hi té part el Príncep, jo’m revenjaré ab el Príncep.
Comte d’Orlof: Pensèu que’l Príncep s’està morint; que una emoció sobtada de vós, Gladys, li pot costar la vida.
Gladys: Massa bona que he sigut ab aquest home sense cap energía, que, per compassió, fins m’he resignat a les murmuracions, quan vós sabèu, comte, que’ls llavis del Príncep no han passat de posarse cerimoniosament en el revés de ma destra.
Comte d’Orlof: Crech en vós, Gladys, com en la meva mare.
Gladys: No sé, Orlof; no sé què haig de fer. Gracies.
Comte d’Orlof: Sento remor de veus.
Gladys: No voldría veure ara al Príncep.
Comte d’Orlof: Es el Rey qui ve cap aquí.
Gladys: Madama Gringoire: anèu al hotel. Y vosaltres. Depressa!
Madama Gringoire: Ay, jo no puch més!
Gladys: Sí, sí, depressa!
Madama Gringoire, sortint ab Arlet: Se li ha estraviat el seny a la pobreta Gladys. (També surten Dorman y Slavis disputant.)
Slavis: Es Jesús.
Dorman: Còm ho sabèu?
Slavis: Es Jesús.
Escena V
Gladys, Comte d’Orlof, Rey Rodolf, cavallers de son seguici y Vescomte d’Arlet, que tornarà.
Rey Rodolf, que ve enrahonant: Y caldrà fer un altre esforç cridant més gent d’aquexa joventut. (A un dels servidors del palau.) Que avuy dino aquí ab mon fill. (A un cavaller.) Y que’l Consell el tindré també avuy aquí, perque d’aquí no’m mouré avuy per rès. (Veyent a Orlof.) Ara ho deya, Comte d’Orlof, que cal un altre esforç abans que arribi la Tardor, y les neus després… (Adonantse de Gladys.)
Comte d’Orlof: Senyor… (Saludant y designant ab un moviment cerimoniós a Gladys.)
Gladys: Senyor… (Fent un acatament profon al rey y quedant sense alçar el rostre.)
Rey Rodolf: Alcèu el rostre, senyora; que no dèu ser aquesta la positura vostra; que les flors deuen mirar al sol.
Gladys: Gracies, Senyor. Mes…
Rey Rodolf: Oh, jo ja us conexía, senyora, que un dia desde mon palau us vaig veure que us acostaveu, y no arribareu fins a mi.
Gladys: Aquell dia un oficial de la Guardia Real me negà l’arribada fins a vós.
Rey Rodolf: Cavallers de ma Cort: jo us presento a la dama més hermosa del meu Regne.
Gladys: Perdonèu, Senyor. Visch a França, y soch nortamericana.
Rey Rodolf: Oh, no soch egoista. Y què hi fà? Sent axís, jo us la presento com la dòna més hermosa del món, d’aquest y del altre. (Ab certa ironía.) Mes, cavallers, guardèuvos d’ella, perque es tan poderosa la seva fascinació, que disposa de la vida y de la mort dels homes.
Gladys: Me confonèu, Senyor… Y jo voldría…
Rey Rodolf, no dexantla seguir: Precisament ara mateix estava parlant de vós ab el meu fill. Y ara serà la conversa entre vós y jo, que vull fervos conèxer quant ell vos considera. (Els cavallers, uns per una banda y altres per altra, desaparexen de la escena.)
Escena VI
Rey Rodolf y Gladys.
Rey Rodolf: Jo us volía parlar, senyora.
Gladys: També jo a vós, que per vós he vingut.
Rey Rodolf: Magnífich. Volèu ferme la mercè d’asseureus al costat meu?
Gladys, com si no l’hagués sentit: He vingut per…
Rey Rodolf: O, millor dit: me volèu permetre, senyora, d’asseurem al costat vostre y concedirme aquesta petita audiencia? Perque aquí anèm de Magestat a Magestat… encara que’l lloch no sia gayre apropòsit per la nostra Soberanía.
Gladys: M’han dit, Senyor, que’l Príncep tenía en perill la seva vida, y veig ab goig que no es axís, a jutjar per vostre bon humor.
Rey Rodolf: Son dos els fills meus que tenen en perill la existencia: l’un a la guerra; mes les noves derreres són tranquilisadores. Y axò es degut al valor del meu exèrcit y a Deu. L’altre fill meu sí que veritablement està en perill de mort. Y al triomf de la seva salut jo no hi puch fer rès, segons m’asseguren. Mes, hi hà una persona que, per lo que jo sabía, y m’ha confirmat ara’l Príncep, me pot donar la victoria. Y veus aquí perque la meva alegría.
Gladys: Jo voldría, Senyor, que m’escoltesseu ara a mi.
Rey Rodolf: Si es lo que jo desitjo!
Gladys: Donchs, es per dirvos ab tota sinceritat que jo no he sentit may l’afecte que cal perque ell se torni estimació de l’ànima. Mes, jo may li he fet creure al Príncep altra cosa; que jo…
Rey Rodolf: M’ho ha dit; m’ho ha dit tot axò; fins qu’ell per vós està boig en tal manera que li són indiferents els afers del Regne, fins al extrèm de que no sembla fill meu: perque l’home que no sab dominar aquexa mena de passions que’l posen… y perdonèu, senyora, al nivell de…
Gladys: No diguèu més, Senyor, que ja us he comprès. (Gladys se posa dreta.)
Rey Rodolf: Sí; sí; se posa al nivell de les… (Ab energía.)
Gladys, resoltament: Que no diguèu més! Que no vull sentirvos! (Queden l’un davant del altre mirantse fixament. Rodolf es qui després cedeix.)
Rey Rodolf: Perdonèu.
Gladys, pausa: Ja està. (Ab repugnancia.)
Rey Rodolf: Donchs, asseyèuvos. (Estan un xich apartats.)
Gladys: Nó.
Rey Rodolf, mirant entorn perque no’l sentin: Més aprop, si us plau.
Gladys: Què hi fa qu’estiguèm aprop aquí si’ns trobèm molt lluny vós y jo. (Ella s’ha acostat molt poch, quedant drets els dos.)
Rey Rodolf, irònich: Me permetèu que seguexi?
Gladys: Seguíu.
Rey Rodolf: Y’m prometèu no ofendreus si…
Gladys: Segons.
Rey Rodolf: Donchs, una altra cosa. Creyèu que jo me l’estimo al meu fill?
Gladys, després d’una pausa: A quin?
Rey Rodolf: A Demetri: a tots dos. (Gladys s’arronça d’espatlles.) Com tots els pares s’estimen a sos fills. (Gladys el mira fixament.) Diguèu.
Gladys: Tal com sóu, davant de tot hi hà la vostra missió; hi hà’l vostre Regne. Vostre fill gran, el Príncep Albert, ocupa’l primer lloch en vostre afecte.
Rey Rodolf: Com a pare nó.
Gladys, irònica: Com a rey.
Rey Rodolf: Mes, es mon fill segon qui’s mor, y ja no hi hà’l rey enlloch, sinó’l pare.
Gladys: Donchs, què vol de mi’l pare?
Rey Rodolf: Que us l’estimèu al meu fill, per salvarlo, si es cert lo que diu la Ciencia; que compartiu ab ell la vida; que no’l dexèu ni un sol moment; que jo us donaré, senyora, totes les felicitats que poguèu somniar, fentvos admirada per tot, sent la enveja de les dames de la meva Cort, qu’es la primera per la seva sumptuositat, y que jo faré que arribi fins a vós…
Gladys: Prou, Senyor, prou. (Molestada.)
Rey Rodolf: Reflexionèu, Gladys, y dexèuvos portar per la bondat de la vostra ànima. Pensèu que us ho demana un pare, que ho donaría tot, fins la seva corona, per la vida del seu fill.
Gladys, rihent: Tot… dièu tot! Puch parlar ara jo, Senyor?
Rey Rodolf: Oh, sí!
Gladys: Me permetèu que comenci fentvos una pregunta?
Rey Rodolf: Sí; cert.
Gladys: Què n’heu fet d’aquell home extraordinari que’s diu Nataniel, y qu’es el més perfecte dels sers vinguts a la Terra? M’heu dit que us podía preguntar.
Rey Rodolf, rihent: Preguntarme, sí; mes, jo no m’he compromès a respondre. Per lo tant, Gladys, reflexionèu en lo que us he dit, que alts devers del Estat m’obliguen a dexarvos. (A punt d’anarsen.)
Gladys: Nó (Aturantlo), sense que jo sàpiga què s’ha fet d’aquest home.
Rey Rodolf, somrihent: Sobrenatural, veritat?
Gladys: Potser sí. Y, al menys, l’home qu’es l’admiració de tota la humanitat, y que la gent se pregunta què ha sigut de la seva vida, perque ha desaparegut tan sobtat d’entre nosaltres quan anava a dur la pau al món, que vós conturbaveu…
Rey Rodolf, interrompentla: No dirèu pas que no hagi sigut condescendent ab vós, senyora, fins permetreus ara mateix que m’aturéssiu a mi.
Gladys: Es que no n’hi hà prou, ja que no m’heu respost. Perque la gent se pregunta si hi ha hagut poder humà que hagi gosat donar la mort a aquest home.
Rey Rodolf: Oh! (Se n’anava cap a la gradería, y s’atura girantse cap a ella.)
Gladys: Y la gent, fixantse en vós, quan passèu com ara, us mira ab repulsió, que sospita que tinguèu sobre la conciencia la sanch d’aquest màrtir.
Rey Rodolf: Callèu, senyora. (Ab energia.)
Gladys: No sense cridar contra de vós que sóu un mal rey (No pot alçar la veu enrogallada per la emoció), que sóu un mal home! (Cau en una cadira. Rodolf va ràpit a socórrerla.)
Rey Rodolf: Ho veyèu, senyora? (Pausa.) Calmèuvos; calmèuvos. Y no per mi, per vós matexa. Y us ho diré: m’ha agradat la vostra valentía. Tantdebò poguesseu encomanar vostre caràcter al meu pobre Demetri, que may n’ha tingut. (Somrihent.) Y no’m mirèu axís, per Deu, que no soch tan… tan criminal com vós pensèu. Perque, en quant a aqueix Nataniel, que tant vos exalta, no cal que patiu més per ell. Y jo us vull donar aquesta satisfacció, per més que no’n siguèu merexedora. Ahont es ara jo us dono la seguretat de que no corre cap mena de perill la seva existencia.
Gladys, alçantse: Ahont es?
Rey Rodolf: Lluny; molt lluny d’aquí.
Gladys: Ahont?
Rey Rodolf: Allí hont no’m pot fer cap mal predicant la pau contra mes ordres.
Gladys: Ell la predicarà sempre; contra tot el món que fos la predicaría.
Rey Rodolf: Donchs, ara, sinó que la prediqui als vents y a les onades de la mar… que no li faràn cas, perque, al igual dels homes, estaran eternament en guerra… Y us dexo ab el meu fill.
Gladys: Nó; jo no’l vull veure al vostre fill, qu’es tan crudel com vós.
Rey Rodolf: Què farièu per mi, Gladys, si jo us prometés que acabada la guerra dexaré en llibertat a aquest home?
Gladys: Nó acabada la guerra; ara.
Rey Rodolf, rihent: Nó; ara nó. Y axò que al present no’m pot fer gayre mal. Quan la guerra es victoriosa tothom n’es partidari, y’l rey es un gran rey.
Gladys: Nó; jo no puch creure vostres paraules. (Ab rabia.) Nataniel es mort.
Escena VII
Gladys, Rey Rodolf y Coronel Talarn.
Coronel Talarn, de la dreta: Senyor…
Rey Rodolf: Oh, coronel Talarn! Arribèu a punt. Acostèuvos. (S’acosta saludant lleugerament a Gladys.)
Coronel Talarn: Senyor, vinch a pendre comiat de vós. Me manareu que avuy mateix tornés a la illa…
Rey Rodolf, mirant a Gladys: Donchs, ara’m plau. Seguíu. Podèu dirho tot ben alt.
Coronel Talarn: A la illa d’Ermàs.
Rey Rodolf: Y quína gent hi hà en ella ara?
Coronel Talarn: Una companyía de tropa que no està en comunicació ab l’altra banda del mar.
Rey Rodolf, esperant qu’enrahoni més: Sí; ja ho sé. (A Gladys.) Esperèuvos.
Coronel Talarn: Y la meva familia: ma esposa y fillets.
Rey Rodolf: Però que parlèu, per tots los diables!
Coronel Talarn: Hi hà… aqueix home tan perjudicial.
Rey Rodolf, a Gladys: Ho veyèu?
Gladys: Mes, el coronel es enemich d’ell, que un dia una bala… (El Rey se gira al coronel.)
Coronel Talarn: Me permetèu, Senyor?
Rey Rodolf: Ben cert.
Coronel Talarn: Me jutgèu malament per aquell dia, que va ser un cas impensat. Y jo may d’en Nataniel puch dir sinó qu’es un home extraordinari. (Mirantse al Rey.) Per cert, Senyor, que tenía al punt de la mort en la illa a un fillet meu y ell el va volguer veure. Donchs, se va acostar al llit y li va fer un petó. Y’l fill meu, que ja no parlava, va obrir els ulls, y, mirantlo somrihent, li va dir: pare, seguintlo ab els ulls, que s’allunyava. Y va quedar curat.
Gladys: Oh, Deu meu!
Rey Rodolf: Coronel: jo us privo que propaguèu aquestes coses, que no més són casualitats, y que’ls vividors exploten.
Coronel Talarn: Es clar que no més són casualitats; però…
Rey Rodolf: Potser sí que vós també hi creyèu en aquesta mena de miracles. (El coronel obre’ls braços no sabent què dir.)
Coronel Talarn: Jo ho he vist, Senyor.
Gladys: Sí, sí, coronel, y jo per tota la gent bona us ho agrahexo.
Rey Rodolf, reptantla: Senyora!
Coronel Talarn: Senyor: m’he donat orde de tenirlo empresonat y lluny de tota comunicació en la illa, y jo responch de cumplirla ab la meva vida.
Rey Rodolf: Està bé; sinó que jo ara us dono l’orde de que ab la matexa embarcació que us durà a la illa acompanyèu a Nataniel a la terra ferma… y dexèulo en llibertat.
Gladys: Serà cert!
Rey Rodolf: Com vos deya, triomfant en la guerra no’m fa por la popularitat d’aquest home davant de la meva.
Gladys: Oh, no m’enganyèu, Senyor!
Rey Rodolf: Ab una sola condició: que tractèu més bé al meu fill. (Ella fa un moviment.) Que al menys per ara consentiu en ser estimada per ell. (Somrihent y afanyós de que digui que sí.) Me sacrifico per vós, com veyèu. Què diantre! Sacrifiquèuvos, ja que tanta veneració teniu per aquest home, un xich vós. Y’n dich sacrifici de ser envejada per totes les dames de la Cort, com vos he dit, perque’l ser preferida d’un príncep com Demetri es honra grandíssima en totes les nacions.
Gladys, ab horror: Oh! (Després dirigintse directament al rey.) Mes, què’m volen dir les vostres paraules que no sé si les entench bé prou?
Rey Rodolf, somrihent: Vos tinch, senyora, per una dama d’una clara inteligencia.
Gladys: Nó; nó. Vull que parlèu. Y quan no gosèu a dirmho, serà qu’es deshonrós per mi.
Rey Rodolf, somrihent: Ho prenèu malament, Gladys.
Gladys: Lo que a mi’m proposèu ho voldríeu per una dama de la vostra familia?
Rey Rodolf, indignat: Nó. Elles són de sanch real.
Gladys: Y jo soch de sanch del poble. (Rihent fort.) Està bé. Y vosaltres, fills del poble, fèuse matar per aquest home, que us mira com a sers que, degradantlos, els honra. Jo estich tan alta com vós. Tant hi hà de vostre cap com del meu a les estrelles, que són camí del Infinit, y la carn vostra’s pudrirà al igual que la de tothom; y potser més depressa.
Rey Rodolf: Vèus aquí lo qu’heu après de les prèdiques d’aquest home! Donchs, ara jo us juro que no’l veurèu may més, perque’l tindré tancat en presó fonda tota la vida.
Gladys: Ara sóu vós; ara!
Rey Rodolf: Lligat entre cadenes, y ningú sabrà hont se troba.
Gladys: Ara us conech; ara!
Rey Rodolf: Coronel: treurèu de l’illa d’Ermàs a la vostra familia y als soldats d’avuy, y ab altra gent el durèu al lloch que us diré, per la vida y per la mort, més lluny y més secretament.
Escena VIII
Gladys, Rey Rodolf, Coronel Talarn y Nataniel, que’s veu al fons del jardí, el cap no més clarament visible. Després, quan anirà avençant s’anirà presentant mig cos y després de cap a peus.
Gladys, en veu baxa, veyentlo: Ay Deu meu! Nataniel! Es ell! Es Nataniel! (Nataniel està aturat, mirantlos ab fixesa. Pausa de tothom.)
Rey Rodolf, a mitja veu: Quí es aquest home?
Gladys, en veu baxa: Nataniel: es Nataniel! (S’ho diu a ella matexa fins ab terror.)
Coronel Talarn, apart: Si no pot ser que siga aquí!
Rey Rodolf, al coronel y a Gladys: Però, quí es aquest home?
Gladys, al Rey: Es Nataniel.
Rey Rodolf: Còm? Ell?
Nataniel, a mitja veu: Sí; jo’l sóch. (Avençant lleugerament.)
Rey Rodolf, al coronel: Me sóu traydor, coronel?
Coronel Talarn: Nó; us ho juro. (Alçant els braços al cel.)
Gladys, apart: Me sento com morir!
Rey Rodolf, apart, ab cert terror: Y ve cap a mi aquest home!
Coronel Talarn: El detindré, Senyor. (A mitja veu, fent un moviment cap a Nataniel.)
Gladys: Senyor: què anèu a fer? (Perquè’l Rey anava a dir que’l detingués.)
Rey Rodolf: Nó. (Pausa.) Esperèuvos.
Coronel Talarn, a Nataniel, bondadós: No us acostèu més. Es el Rey!
Rey Rodolf, apart: No sé què hi hà en ell que imposa. (Reculant un xich. Nataniel arriba més aprop del Rey y s’atura. El Rey s’atura també.)
Nataniel, a Rodolf: Pobre pare!
Rey Rodolf, a mitja veu a Gladys: Sab el mal de Demetri y se’n apiada.
Gladys, ben baix: Oh, sí!
Nataniel, a Gladys: No m’han comprès. L’altre fill!
Rey Rodolf, sense odi: Còm heu arribat fins aquí?
Nataniel: Un nen com un sol de ros m’ha obert la presó.
Coronel Talarn, apart: El meu fill!
Nataniel, al coronel: Y m’ha dit que me’n anés. Y jo crech en el cor dels nens.
Coronel Talarn, que l’ha sentit, apart: Oh, sí!
Gladys: Ay Deu!
Rey Rodolf: Y còm heu passat la mar?
Nataniel: Abraçat al pal d’un naufragi.
Rey Rodolf: Y quí us ha guiat fins aquí?
Nataniel: Aquell que guia als aucells viatjadors. (Rodolf se’l mira fixament. Després a Gladys y no sab què fer. Pausa.)
Gladys, juntant les mans y suplicant: Senyor…
Rey Rodolf, de cop: Donchs bé. Coronel: (Apart.) dexèulo sol ab aquesta dama. Y molta vigilancia de lluny.
Coronel Talarn: Jo us responch, Senyor…
Rey Rodolf, a Gladys: Aquí’l teniu: siguèu bona ab el meu fill. (Se’n va ràpidament per la galería, dihent:) Qu’es estrany! Jo diría que ja l’havía vist, y no sé ahont.
Escena IX
Gladys y Nataniel
Nataniel, que ha seguit al Rey ab la vista fins que ha desaparegut: Mirèusel! (Pausa.) Pobre! ’L pobre!
Gladys: Per què?
Nataniel: Hi hà una sageta que ve cap a nosaltres, y brunz en l’ayre com un gemech, y degota sanch per damunt de les viles y pobles.
Gladys: El compadiu?
Nataniel: Sí; avuy y sempre; a ell com a tothom de la Terra.
Gladys: Té mal cor; tot ho sacrifica a la seva gerarquía.
Nataniel: Mes, un altre temps vindrà, que Jesús ja ho va dir, en que s’esborraràn les gerarquíes…
Gladys: Vós… (No gosant a seguir.)
Nataniel: Dièu.
Gladys: Sí; perque si no ho digués me moriría; perque la demanda que us faig me revolteja per l’ànima, y m’ofega. Vós sóu Jesús.
Nataniel, ab pena: També vós ho dièu!
Gladys: Jo, sí. Vós sóu sobre tot lo creat. Vós sóu Jesús.
(Dit tot molt íntim.)
Nataniel: Jo no’l sóch. Jo sóch, còm dírvosho?; jo soch, com vós y tothom, un plansó del arbre de la vida; un dels sospirs que un dia llençà Jesús en son camí per la Terra, y, volant volant, a sobre de mon cor s’ha ajocat. O potser jo sóch… (Acudintli altra idea.) No heu vist may les estrelles tintinejant dintre del mar? Quan esvaloten aquell mar, les estrelles sembla que’s fonen, igual que quan los núvols s’espessehexen per sobre de ses aygues. Mes, tot s’asserena, y les estrelles tornen a veures adintre de les aygues. Y jo sóch una d’aquestes estrelles reflectades al mar; y ahont són es al cel, fent de passeres a Deu sobre aquelles mars d’aygues eternes.
Gladys: Mes, vós teniu gran poder…
Nataniel: Perque estimo molt.
Gladys: …que no’l té ningú. Y per axò us seguexen.
Nataniel: Perque estimo més que tothom.
Gladys: Teniu un poder tan gran, que jo, que tot ho aborría; que jo, que sols gosava pensant en el dia en que fóra dintre terra en un clot ben profon, morta y tot, ab els parpres ab força tancats, ab les mans a les orelles, boca-terrosa per no veure ni sentir ni un raig de llum ni una remor de vida, ab la seguretat més segura de que sería menys que pols, no rès, tota jo, com els meus òssos, perque tot me creya que acabava ab aquesta vida, perque Deu era fill tant sols de la superbia nostra y tot lo més enllà materia per pudrir y fecundar altra materia, per treure florida y tornar a pudrirse, obra, qui sab, si d’un sér pervers que’s va morir també dexant vivent altre sér, com ell, de males entranyes, que’n diuen home… (Nataniel la va a interrompre.) Nó, nó; (No dexantlo dir.) que ara jo, al trobarvos a vós, de primer desde’l castell d’Orlof, sentintme un instant morir al mirarvos per primera vegada, y com si resuscités al mateix instant sentintme que vós me miraveu, y després tot aquest temps recorrent les montanyes de vostres primeres predicacions, contemplant a la gent que plorava feliç parlant de vós, ensenyantme pobles abans barallats que vós havieu fet agermanar, armes que vós havieu desviat al punt d’engegarse, coltells encara ab la sanch del vostre pit, perque vós los havieu rebut per salvarne d’altres… Y m’han mostrat nens plorant, que sols sentint vostre nom ja no ploraven, sinó que dolçament somreyen. Y m’han dit també ara mateix que en tal lloch vós havien vist la nit passada y que en tal altre’ls hi aparexieu sovint. Y jo anant de poble en poble seguint els camins que’m deyen que vós havieu seguit derrerament, fins ensenyantme la emprenta de vostres peus, que havieu dexat en la roca a vora de la font espantadiça, que raja ab abundancia des de qu’en ella vareu posar els llavis, la gent que heu curat sols tocant la vostra roba, y fins els sers ja privats de vida que han tornat a halenar entre nosaltres… (Nataniel ja s’havía cubert la cara ab les mans avergonyit.)
Nataniel: Oh, callèu; callèu!
Gladys: Nó, nó, que ara jo al veureus…
Nataniel: Prou; prou! No diguèu més!
Gladys: Y jo, jo, pobre de mi, m’he trobat que un món s’ha fos al meu voltant y que un altre món se trobava allà hont jo era. Món que no havía vist may, per sobre’l que caminava, y que era jo matexa! Y’m trobo ara que hi hà una mà que m’empeny cap a vós y que’m fóra desesperant morirme, perque, morta que sigui, no voldré, com abans, cloure’ls ulls, cercantvos y aspirant per tot per sentirvos passar, y volguent que tot soroll s’apagui sobre la Terra per escoltar jo sola les vostres petjades dintre del clot en que jo siga, que jo, ab mos dits de morta, aniré esgarrapant y trayent de sobre meu la terra per axecarme y seguirvos.
Nataniel: Els homes tornaràn a viure quan vulga Deu, qu’ell ja ho va dir que baxarà sobre d’un núvol a la Terra.
Gladys: Ja ho sé! Ja ho sé! Y jo estaré asseguda ab els peus encara dintre de la meva fossa esperantvos a vós.
Nataniel: Deu vindrà! Deu!
Gladys: Vós! Vós! Que jo crech en vós!
Nataniel, ab desesperació: Oh, Senyor! Quina tristesa més gran la meva! Quina pena més fonda a totes hores, que no la puch arrencar de l’ànima! Jo soch un sér com els altres homes del món, com vós matexa, y tot lo que’l món veu en mi d’extraordinari enlloch se troba. Jo vinch ara d’una presó en terra deserta, d’hont no he pogut sortir fins al present, y vós veniu d’un país hont m’han vist a cada instant. Y no es cert que jo hi fos. Quina fatalitat la meva, que ni’m creuen ni’m saben compendre! Vull convèncer al món de que tothom es germà sobre la Terra; de que no hi hà ratlles partioneres entre aquestes planes y montanyes, que les fecundisa’l mateix sol, que les rega la matexa pluja; de que l’home per tot arrèu sent el mateix impuls d’estimar y de confondres ab la dòna; de que la mare pareix ab els matexos dolors per tot y s’estima per tot als fills que du a la vida! Y m’escolten, y’m creuen un sér superior a n’ells, y’s fanatisen per mi y no per lo que’ls hi predico, que no creix ni germina tantsols en les seves ànimes! Es fals lo qu’heu vist als pobles de que jo hi dugui la harmonía. Jo sóch divinitat per la gent que’m segueix, perque porten ab ells al fons del séu fons l’odi y l’orgull de raça y de fortuna. Vol un poble la meva amistat perque curi als séus dels mals del còs ò’ls hi faci guanyar diners ò prestigi, ò li dongui la victoria de les armes sobre un altre poble. Y cada un d’aquests pobles creu ser privilegiat per Deu, y com que a mi’m creu fill d’aquest Deu, me vol cada home per ell. Quina desgracia més gran la meva! Ab tanta gent que diu que m’estima y que està prompte a seguirme, ningú va prou ab mi, y conech que vaig sol sempre.
Gladys, sovint ab cert despit: Es qu’estimèu massa, y estimèu poch. Tothom no es ningú. Donèu tot el vostre cor; mes, el partiu en mils de mils d’engrunes, y per vós no us ne queda.
Nataniel: Faig com Jesús.
Gladys: Perque’l sóu, Jesús.
Nataniel: Com Ell, jo seguexo la vida dels altres homes aquí a la Terra.
Gladys: Sí, perque sóu Ell.
Nataniel: Y voldría ab mi a tothom.
Gladys: Ja us ho he dit: feu el cor a engrunes y tirèu les engrunes com a sorra damunt el mar de la humanitat, que ni se les sent caure a sobre. Tirèuhi aquest cor, qu’es tan gran com un bloch de penyes, y remourèu totes les aygües en onades. Ab la sorra no’s fan grans edificis durables, sinó ab blochs com a penyes.
Nataniel: Faig com Ell! Faig com Ell! (Volguent acabar.)
Gladys, ab despit y recança: Com Ell! Com Ell! Qu’Ell se va encarnar en una sola persona, y’l séu amor no’l va volguer encarnar com a home, en una sola persona. No s’hi va veure el prodigi del amor d’un Deu, fet home, per una dòna. No’s va fer; ni vós tampoch el feu. Sóu el mateix Jesús que ha tornat a ferse home. Mes, jo us aniré seguint plena de fè en vós y ab sagrat entusiasme en la vostra obra. Vós anirèu ab el front enfonsat a les blavors del cel, y jo ab els peus a la terra, sentint en les venes el séu bategar y treballant perque us creguin y segueixin. Jo tinch montanyes d’or, y entre’ls homes també l’or fa miracles. Per conseguir aquexa germanor y aquexa pau hermosa, vós predicarèu, com llavores, altres sermons de la Montanya, y jo dalt de la montanya d’or als més esquerps, perque us sentin y us vegin. Y jo tinch, a més, dintre meu el cor d’una dòna. Y sóch hermosa, y sé plorar. Y té més força que’l Diluvi una llàgrima de dòna! (Plora de despit perque no’s sab fer estimar per Nataniel.)
Nataniel: Es que jo les vull axugar totes les llàgrimes del món, y les vostres rodolen per aquella cascada immensa entre les altres.
Gladys: Ay Deu meu! que no’m sabèu compendre ni’m podèu compendre! (Plorant ab desesperació.) Perque hi hà la immensitat d’un Infinit que’ns separa a nosaltres dos: l’home-Deu y la dòna-dòna.
Nataniel: De la dòna sí; mes, no de la mare, que uneix a tots els homes.
Gladys, que queda aturada de moment, després diu resolta: Nataniel!
Nataniel: Què volèu?
Gladys: Quín es ara’l vostre desig més gran?
Nataniel: Gran? Immens! De tota immensitat! Que s’acabi la guerra encara que’m costi la vida.
Gladys: Saben que sóu aquí’ls vostres companys?
Nataniel: Fa un instant que ho saben alguns y aviat ho sabràn molts altres. Jo he dit als primers que m’esperessin hont eren.
Gladys: Anèuhi, donchs, y tornèu ab ells. Jo ho sacrificaré tot per vós, y seré aquí. (Resolta.)
Nataniel: Sí, tornaré. (Tot anantsen.) Fòra de mí les passions de la terra!
Escena X
Gladys, Príncep Demetri, Comte d’Orlof, Comendatore Morelli y Vescomte d’Arlet. Nataniel se n’ha anat pel fons de la escena.
Gladys, axugantse’ls ulls ab rabia: Sóch boja, y vull serho de boja! (Demetri, Orlof, Comendatore y Arlet vénen de la dreta.)
Príncep Demetri: Gladys! Per què no m’ho han dit qu’ereu aquí?
Gladys: Volía sorpèndreus, Príncep. Mon amich Orlof!
Comte d’Orlof: Gladys!
Príncep Demetri: Ara jo voldría donar una ordre: que’s tanquessin totes les portes d’aquest parch y que’s posés un cercle de guardies ben espès al voltant perque no us poguessiu escapar de vora meu una altra vegada.
Gladys: Ja sabèu per què va ser la meva fugida.
Comte d’Orlof, bromejant: Li quedaría’l cel per escaparse.
Gladys: Ay, comte, que anant pel món m’han caygut les ales!
Vescomte d’Arlet: Ab un aereoplà, Gladys.
Comendatore Morelli: Senyor Príncep… (Preparantli una cadira ab un coxí.)
Príncep Demetri, oferintli: Gladys: vós aquí, y jo als vostres peus, fent de soldat per por del aereoplà.
Gladys: Sí, Demetri, sí; mes, no’n parlèm de soldats.
Príncep Demetri, als demés: Tots aquí! Tots!
Gladys: Mes, té de ser posant les cares ben alegres.
Príncep Demetri: Sí; celebrant la vostra vinguda, qu’era tan esperada.
Comte d’Orlof: Sinó que jo, de vós, Príncep, no estaría per axò gayre tranquil. Per lo que us deya. Sinó que a Gladys per fugir no li cal l’aereoplà. Té a Nataniel.
Príncep Demetri, no entenentho, mig rihent: A Nataniel?
Gladys: Vós també, d’Orlof, contra aquest home? (Ab tò de quexa.)
Comte d’Orlof: No ho creguèu, Gladys.
Vescomte d’Arlet: Que, com fa miracles, se la podría endur en un carro de foch.
Gladys, a Arlet: Vós sóu un sér vulgar.
Comendatore Morelli: O tornantla formiga invisible.
Gladys: Vós la sóu, la formiga. (Riuhen els altres. Gladys, ofesa, s’alça.) Jo no vull que s’ofenga a Nataniel.
Vescomte d’Arlet, al Comendatore: Potser sí qu’es rivalitat professional, perque ell cura, y vós…
Príncep Demetri: No feu enfadar a la Gladys.
Gladys, fent per riure: Nó; si no m’ofench; nó.
Príncep Demetri: Demanèuli perdó, Comendatore.
Comendatore Morelli: Es que jo, Gladys, si vós m’ajudèu… curaré a tothom, per més malalt que estigui.
Vescomte d’Arlet, al Comendatore: Prou! (Perquè’l Príncep no ho entengui.)
Príncep Demetri: Que li demani perdó! Que li demani perdó!
Comendatore Morelli: Agenollat y tot?
Gladys: Estèu perdonat. (Tots riuhen. No’l dexa agenollar.) A seure ben formal desseguida!
Príncep Demetri: Sí, perque ara vull que la Gladys me diga perque se’n va anar de vora meu totjust entrarem a la Capital.
Gladys, rihent: Val més que me’n riga!
Príncep Demetri: Si vós sapiguessiu quant m’he consumit tot aquest temps, no esplicantme la vostra fugida!
Gladys: Me’n vaig anar perque vós, que tantes paraules m’heu donat d’una pila de coses sense jo demanàrvosles, vau faltar a la sola que jo us he demanat en ma vida. (Ab dolcesa.)
Príncep Demetri: Jo a vós?
Gladys: Sí.
Príncep Demetri, neguitejantse per la malaltía: Comendatore: no estich bé axís.
Comendatore Morelli: Senyor Príncep… (Posantli bé’l coxí.)
Gladys, a Orlof: Donchs, està molt mal?
Comte d’Orlof: Sí! Y us prego…
Príncep Demetri: Parlèu, Gladys, parlèu.
Gladys: Si no sé…
Príncep Demetri: De la meva poca paraula ab vós. Jo que a vós vos voldría servir fins sacrificant ma pobra vida.
Gladys: Y si cambiessim de conversa?
Príncep Demetri: Nó, nó. (Neguitós). De la meva poca paraula.
Comte d’Orlof: Nó, Príncep.
Comendatore Morelli: Val més dirho.
Gladys, ab dolcesa: Donchs, que’m vau prometre conseguir del Rey que no perseguís a Nataniel.
Príncep Demetri: Y n’hi vaig parlar, vos ho juro; sinó que’l meu pare a mi may m’ha escoltat. Diu que jo sóch un somniador, Gladys, y que al món s’ha de ser pràctich, y decidit, y fort per la prosperitat del país…
Gladys: Nó, nó. (Ab el cap més que ab les paraules).
Príncep Demetri: Ell parla com a rey que té grans obligacions, y nosaltres fantasièm: ja ho diu.
Gladys: Es clar! Y si fosseu el Rey pensarieu com vostre pare. (Diu axò fingint naturalitat.)
Príncep Demetri: Nó: jo pensaría com vós. Y per complàureus, Gladys, faría… Comencèm ara, Gladys. Demanèume ara.
Gladys: Què farieu?
Príncep Demetri: Demanèume.
Gladys: Què us puch dir!… Fugirieu ab mi, desobehint, es clar, al vostre pare?
Príncep Demetri: No caldría fugir, Gladys; perque’l meu pare sab que jo no puch ser feliç lluny de vós; que la existencia m’es aborrida sense vós; que us he trobat al meu camí, no sé còm, y ja no’n puch seguir cap altre.
Gladys: Y ell se’n ha rigut!…
Príncep Demetri: Y li he dit que no hi hà salvació per mi si us n’anèu y no volèu ser la meva esposa.
Gladys: Y se’n ha rigut encara més el vostre pare!
Príncep Demetri: Nó, Gladys, nó; qu’ell m’ha dit que consentía en tot…
Gladys: No es veritat axò!
Príncep Demetri: M’ho ha dit.
Gladys: No es veritat! No es veritat! Y quan vos ho ha dit vos enganyava miserablement.
Príncep Demetri: El meu pare diu la veritat sempre. Es el meu pare, Gladys. Y no consento que se l’insulti al meu davant al meu pare y al meu Rey. (El comendatore li fa olorar un pom d’essencies. Silenci general. Al cap d’una estona Gladys s’axeca per anarsen). Ahont anèu? Jo no vull que us n’anèu del meu costat!
Gladys, allargantli la mà serena: Adéu, Príncep. (Ell no li pren y s’axeca apoyat en Orlof mig plorant.)
Príncep Demetri: Nó, nó. Que vull anar ab vós, y us seguiré fins arrocegantme. Sinó que jo ja no tinch forces, (Desprenentse de tots.) y’m sostindré en vós, que per tots dos vos sobren energíes, qu’a mi me’n falten, que Deu no me les ha donades.
Comte d’Orlof: Seyèu, senyora. Per caritat seyèu! (Gladys torna a asseures.) Y vós, Príncep. (També perque s’assegui.)
Príncep Demetri, no volguent asseures: Nó, nó; ara nó. Gladys: donèume vostre braç. Anèm a trobar al meu pare. (Ella no’s mou.) Ananthi ab vós, veurèu quí sóch per vós. Dexèunos tots, y jo tantsols. Veníu.
Comte d’Orlof: Mirèu: justament el Rey ve cap aquí.
Vescomte d’Arlet: Sí; ’l Rey. (Gladys ja s’havía axecat per anarsen ab Demetri; mes s’aturen abans de caminar veyent al Rey y als seus cavallers).
Escena XI
Gladys, Príncep Demetri, Comte d’Orlof, Comendatore Morelli, Vescomte d’Arlet y Rey Rodolf, que baxarà de la galería ab sos ministres y gran seguici de cavallers. Venen ab molta exitació.
Príncep Demetri, mentres baxa la Cort: Estèuse al meu costat, Gladys, y’m sentirèu y veurèu si us estimo.
Gladys: Oh, nó! (Ab despreci, apartantse del Príncep.)
Rey Rodolf, ab alegría desde mitja escala: Demetri: noves magnífiques de la guerra! (Ensenyantli un telegrama que du a la mà).
Príncep Demetri: Pare y Senyor!…
Rey Rodolf: Gran victoria en tots els camps. Vostre germà es un hèroe! Quan el món ho sàpiga! Llegíu, senyor ministre. El primer rebut. (El ministre’l busca entre’ls altres telegrames. Gladys queda enrera oblidada.)
Príncep Demetri: Oh, quina sòrt!
Rey Rodolf: Sòrt? Deu qu’està ab nosaltres.
Primer ministre, a Demetri pel telegrama: Ve de la capital de la Alcuria.
Príncep Demetri: Es nostra la capital?
Rey Rodolf: Nostra! Nostra! Y tots els forts avençats del voltant, que són set, y n’hi hà dalt d’una montanya. Però, llegíu, llegíu, que diable!
Primer ministre, llegint: “Hem près la Capital ab les fortaleses. L’exèrcit enemich es derrotat y son rey fugitiu en mig de la cavallería. Ara’ls perseguim d’aprop, y arriben noticies de que van entregantse els soldats, llençant les armes. La victoria es completa. Ha costat molta sanch dels nostres…”
Rey Rodolf, interrompent la lectura per llegir ell mateix: “…pero més dels contraris; que han dexat en terra milers de morts y ferits.”
Primer ministre, tornant a llegir: “El Príncep Albert ha entrat a la ciutat triomfalment.”
Rey Rodolf: Que de segur li han tirat flors dels balcons y finestres. (El Rey ho diu com si ho portés el telegrama.)
Príncep Demetri, abraçant a son pare: Pare!
Rey Rodolf: El teu germà, Demetri! El fill meu que algun dia portarà al séu cap la meva corona! La corona de tants sigles, concedida al meu llinatje gloriós, senyors, per la mà del mateix Deu, que avuy protegeix la nostra causa, qu’es la més justa. Que’s comuniqui al país immediatament la noticia.
Altre ministre: Ja s’està fent.
Rey Rodolf: Gran festa serà sempre avuy! Que toquin a Gloria les campanes de la Séu!
Altre ministre: Dintre un moment sortiràn les músiques pels carrers.
Rey Rodolf: Oh, sí! Y quan siga detingut el rey, que se’m comuniqui.
Primer ministre: Els altres telegrames han arribat dificilment, perque l’exèrcit derrotat ha trencat totes les comunicacions, y aquestos (Pels altres telegrames que porta.) han tingut d’anarse a posar molt lluny reventant cavalls…
Rey Rodolf: Com si, privant que passessin les noticies, aquestes no haguessin d’arribar aquí y al món enter. (Rihent.) Senyor Ministre de la Guerra: concedexo la Gran Creu del Mèrit Suprém Militar desde aquest moment al meu fill, el Príncep Albert, capdill superior de tot l’exèrcit. (Gran remor general de satisfacció.)
Altre ministre: Y jo, Senyor, si Vostra Magestat ho consent, proposo que la creu de Sa Altesa la costegi en brillants la Nació, y que de tot lo sobrant…
Rey Rodolf: Molt bé! Molt bé! Perque ara sí que no hi haurà en tota la Nació un sol contrari de la nostra política. (Adonantse de Gladys.) Ah, senyora; vós aquí? Perdonèu si no us havía vist.
Gladys: Es natural, Senyor. Al través de tanta sanch…
Príncep Demetri: Gladys: no es oportú en aquest moment parlarli de nosaltres…
Gladys, irònica: Oh, nó, Príncep. (Se sent remor lleuger de veus de fòra.)
Rey Rodolf: Y ara, senyora, tinch de donarvos una bona noticia, sobre tot per vós. Podèu dir a Nataniel que la pau vindrà totseguit. Veritat, senyors? (Mig rihent als cavallers.)
Cavallers: Oh, sí! –Es clar! –Es un fet. –Quí’s pot oposar?
Rey Rodolf: Jo la concediré. Y d’aquexa nació que s’ha atrevit a resistir al meu poder may més hi haurà motius perque’s parli d’ella. (Remors més fortes al exterior.)
Rey Rodolf: Exes remors?
Un ministre: Es la ciutat enterada de tot. Y com ha sapigut que sóu en aquest palau, ve a aclamarvos.
Rey Rodolf, a Gladys: Y vós no’m felicitèu, senyora?
Gladys: Jo m’atrevesch, Senyor, a donarvos grans mercès en nom de la Humanitat perque s’estroncarà aquest riu de sanch.
Rey Rodolf, sever: No diguèu més. (Dirigintse a un oficial de la Guardia que ve ràpit del fons de la escena.) Què hi hà, cavaller?
Escena XII
Els anteriors y Nataniel, Slavis, Dorman, Oficial de la Guardia, Ciutadà, Poble y altres cavallers que baxen de la gradería.
Oficial: Senyor: els ciutadans demanen per veure a Vostra Magestat.
Rey Rodolf, als ministres: Puch sortir a la balconada de la plaça.
Un ministre: Si Vostra Magestat permetés arribar al poble fins aquí, hi hauría una bogería d’entusiasme… (El Rey dubta.)
Altre ministre: No hi hà cap mena de perill. (Perque’l Rey ho senti.)
Rey Rodolf, al Oficial: Donchs, cavaller: que s’obrin totes les portes, y que vinga’l poble. (Els cavallers ab el Rey se’n van cap a l’esquerra.) Vós, Príncep Demetri, al costat de vostre pare.
Príncep Demetri: Al costat de mon rey. (Tothom s’ha oblidat de Gladys. Aquesta, que ja darrerament no era gayre visible, ha desaparegut. Rodolf, quan havía dit que sortiría a la balconada, havía pujat tres grahons y no’ls ha tornat a baxar. Els ciutadans entren atropellantse, y’ls soldats y guardies del palau els aturen al fons. Després de disputar a crits, volguentse fer pas, avença una colla envers la Cort. Després, l’un darrera l’altre, se van acostant els ciutadans. Tot axò ha de durar molt poch. Mentres parlen ab el Rey els de la Cort, l’escena s’omple. El que parlarà al Rey te de ser un home de mitje edat, vestit de negre y tirant a menestral. Mentres els ciutadans van entrant se van descubrint.)
Rey Rodolf, a un cavaller: Y encara les campanes de la Seu no toquen a Gloria!
Ciutadà: Senyor…
Rey Rodolf, a un ministre: Que parli.
Primer ministre: Sa Magestat el Rey vos ho permet.
Ciutadà: Senyor: en nom de tota la ciutat, que va a guarnir sos carrers en senyal d’immensa alegría, vos dono la enhorabona pel triomf d’avuy. La gloria que cau sobre nostra terra es gran. (Ara se sent al lluny una música que tan aviat s’acosta com s’aparta.)
Rey Rodolf, quexantse a un ministre: A la fi; una música!
Ciutadà, al Rey: El poble us estarà eternament agrahit. Sou el rey més gran de tota la Terra: els llorers d’avuy no’s marciràn may. (El rey no escolta’l discurs.)
Rey Rodolf, a un altre ministre: No se senten les campanes encara!
Ciutadà: Ciutadans: Vísca’l Rey!
Poble: Vísca! Vísca!
Rey Rodolf: Gracies. Gracies. Vós, senyor Ministre.
Primer ministre: Ciutadans: jo en nom de Sa Magestat el Rey vos transmeto el séu gran reconexement. El dia d’avuy no s’esborrarà may més de la memoria dels nascuts y dels que han de néxer.
Rey Rodolf: Parlèuloshi de mon fill.
Primer ministre: L’exèrcit s’ha coronat de gloria: el nostre agrahiment al…
Ciutadà: Vísca l’exèrcit!
Poble: Vísca!
Rey Rodolf, avençant: Donchs, jo. (Al poble.) Poble: Vísca sobre tothom el Príncep Albert!
Poble: Vísca!
Rey Rodolf: Vísca’l meu fill, que us ha dut a la victoria! (Ara’s comença a sentir lluny tocant a morts les campanes de la Sèu.)
Poble: Vísca!
Rey Rodolf: S’han tornat bojos a la Sèu!
Primer ministre: Sembla com si toquessin a morts! (Se sent passar altra música tocant que sembli un plany. La gent del poble s’arremolina al lluny, y la remor va crexent y venint.)
Poble, al lluny: Què hi hà? –Què hi hà? –Dexèu passar! –Dexèu passar! –Es Nataniel!
Altra gent, més aprop: Es Nataniel! –Es Nataniel, qu’es aquí!
Altres, encara més aprop: Nataniel! –Nataniel!
Rey Rodolf: Que vínga Nataniel! Que vínga! (Avença Nataniel seguit de Slavis y de Dorman, que fan pas, y també d’altra gent dels seus.)
Nataniel, al lluny y ab els braços enlayre: Senyor! Senyor!
Rey Rodolf, rihent satisfet: Acostèuvos, qu’ara sí que jo us la donaré la pau. (Nataniel s’ha anat acostant.) Mon fill es triomfador.
Nataniel: Escoltèu, Senyor, que les campanes toquen a morts.
Rey Rodolf: Primer que’ls morts hi hà la gloria. (Imperatiu.) Que toquin a Gloria! (Als ministres.) Còm es que s’erren els que les toquen?
Nataniel: Nó; les campanes toquen soles!
Rey Rodolf: Soles? (Rihent rabiós.) Ah farsant! (Un cavaller ha baxat de la galería ràpidament, portant un telegrama, que llegeix totseguit el primer ministre, dantlo al rey al acte.)
Primer ministre: Senyor… (Ràpit.)
Rey Rodolf, ràpit: Què?
Primer ministre: Llegíu, Senyor. (Mentres els Ministres parlen acalorats ab esclamacions de terror, el rey va llegint.)
Nataniel, ab veu íntima: Pobre pare! (Les campanes molt de temps en temps toquen a morts.)
Rey Rodolf, per lo que llegeix: Què! Què diu! Senyors Ministres!… (Se’ls queda mirant el Rey. Tots abaxen el cap. El Rey torna a mirar el telegrama.) Si no pot ser! Si estich somniant! Qu’estèm derrotats! Que se’ns ha tombat la sòrt en contra nostre! Quí ho diu axò? (Pegant sobre’l paper.) Qu’es veritat? (Dóna’l telegrama a un altre Ministre.) Teníu, que jo no ho puch llegir. Mes nó; tornèumel. (Seguint llegint.) Que’ls derrotats han tornat enrera y s’han apoderat altre cop de la Capital! (Al Ministre de la Guerra.) Y’ls nostres, senyor Ministre de la Guerra, per què no s’han defensat y no han mort tots abans de rendirse? Y han fugit, els cobarts! Els vils! (Cridant fort. Mentrestant els guardies y soldats fan anar enrera y cap a la dreta al poble y a la gent de Nataniel, arremolinantse tots no sabent lo què passa.)
Primer ministre: Senyor! Per Deu! (Perque no cridi.)
Rey Rodolf: Mes, còm ha pogut ser? Y què més se sab? Y quínes noticies més hi hà? (Al Ministre de la Guerra que té a la mà un altre telegrama.) Ah! Vós teníu un altre telegrama! Donèumel! (El Ministre no l’hi vol donar.) El telegrama! Jo!
Primer ministre: Nó. Perdonèu.
Rey Rodolf: El telegrama! Què pot venir encara?