Primer ministre: Per Deu, Senyor!
Rey Rodolf: Sóch vostre Rey! A mi!… (Li arrebaça.) Que ab mi està Deu! (Ho ha dit mentres el gira per llegirlo. Ara’l llegeix.) Nó! Nó! Es mentida!
Príncep Demetri: Pare y Senyor… (Al vèurel com boig y posantli’l pit a sobre séu.)
Rey Rodolf: Es mentida! Deu no ho pot voler! (Plorant ara.)
Príncep Demetri, que li ha pres el telegrama: Que’l meu germà es mort! Ho sentiu? (Als ministres. Gran remor del poble, qu’ha sentit el crit del príncep. Nataniel y’ls seus agrupats ben espessos, muts.) Ho sentiu? Que’l Príncep Albert ha mort! (Al poble.)
Rey Rodolf: No ho cregues, nó, mon fill! (Als cavallers.) Y vosaltres, còm es qu’ho creyèu? Allà hont ell es la victoria serà ab ell, y es un traydor qui cregui en sa mort y en la derrota.
Príncep Demetri, plorant: S’ha confirmat, Senyor!
Primer ministre: Tots els telegrames que venen de diferents llochs ho certifiquen.
Rey Rodolf: Ah, niçaga d’assessins, qu’has mort al meu fill! Jo’t castigaré no dexant pedra sobre pedra! Volèu la pau ab aquexa gent? Oh poble! Oh poble meu qu’estimo!
Poble: Nó! Guerra!
Rey Rodolf: Guerra als assessins!
Poble: Sí: guerra! –Sí: venjança! –Guerra! –Guerra!
Rey Rodolf: Y tu, fill meu, no’l venjaràs tu al teu germà?
Príncep Demetri: Manèume, pare. Jo estaré ab vós.
Rey Rodolf: Anèm als enemichs! La Nació en pes!
Poble: Sí: tots! –Guerra!
Rey Rodolf: Té, mon fill: té la espasa de tos passats! (Donantlhi.)
Príncep Demetri: Jo la duré a la lluyta!
Rey Rodolf: Axécala enlayre en mig de ton poble!
Poble: Guerra! –Guerra! –Vísca’l Príncep Demetri! –Vísca!
Príncep Demetri: Oh, sí; veníu ab mi! Anèm!
Rey Rodolf: Axécala enlayre!
Príncep Demetri: Sí. En…layre. Oh Deu! (La abaxa sense poguerla alçar.)
Rey Rodolf: Va!
Príncep Demetri: No… puch. (Li cau a terra. Remor del poble fentse enrera.)
Rey Rodolf: Oh Deu! No ho puch mirar! (Se cobreix la cara ab les mans y s’amaga entre’ls cavallers).
Príncep Demetri: Me manquen forces! (Ja abans havía baxat les escales.)
Rey Rodolf: Quína desventura!
Primer ministre, al Rey: Veníu, Senyor! Al palau! Anèm! (Se l’emporta en mig dels cavallers y dels altres ministres cap dalt.)
Rey Rodolf: Quína vergonya! (El poble se’n va remorejant.)
Nataniel, als séus: Agenollèuvos, germans!
Dorman: Preguèm pels morts.
Slavis: Perque morin els assessins.
Nataniel: Nó. Perque’s convertexin els matadors. (Demetri s’estava al peu de la escala ab Orlof y’ls séus.)
Gladys:, presentantse ara de la banda dreta y corrent a Demetri. Príncep! Demetri! Preguèm nosaltres també! (Orlof, Comendatore y Arlet s’han tirat enrera desaparexent.)
Príncep Demetri: Gladys: què fer?
Gladys: Pregar.
Nataniel, als séus: Per la pau del món sempre!
Gladys: M’estimèu, Demetri?
Príncep Demetri: Sí; ab tota ma vida!
Gladys: Donchs, agenollèuvos ab mi.
Nataniel: Per la pau! Per la pau de tot l’Univers, sempre!
Gladys, a Demetri: Agenollèuvos. (Ell dubta mirant cap ahont se n’ha anat son pare.) Agenollèuvos! Agenollèuvos!
Príncep Demetri: Sí.
Gladys: Gracies.
Nataniel: Pare Nostre… (Tothom ho va dihent fent una remor seguida, tot barrejant les veus com la remor de les fulles d’un bosch. Tots estan de cara al espectador, escampats per la escena. Nataniel té les mans alçades al cel. Les campanes de la Sèu y d’altres, aprop y lluny, toquen a morts.)
Teló
Acte tercer
Planura per tot menys al fons, ahont, molt lluny, s’oviraran les montanyes. Es nit. No hi han arbres ni construccions enlloch. La escena, iluminada a primer terme ab un munt de fustes que crema, troços de camions, caxes trencades, etc.. Molt encesa la foguera perque la escena resulti ben clara. Sobre la planura’s veuran en diferents llochs altres fogueres; aquestes visiblement molt petites a causa de la distancia en que figuraran que són. El cel serà’l d’una nit serena, plè d’estrelles brilladores.
Escena primera
Dorman, Slavis, Alexis, Sergi y altres quatre companys. Estan acabant d’omplir de terra una ampla y llarga rasa. La part de la rasa ja plena del tot resulta més alta que’l terrer a causa del gran número de morts que hi hà dessota. Al axecarse’l teló, mentres sis dels homes van tirant palades de terra, els dos altres, en el lloch més alt, toquen ab les seves dolçaynes el final d’un cant trist. Fins que s’acaba la tonada no començarà’l diàlech. Començat aquest, se sentiran, molt llunyanes, altres dolçaynes en diferents indrets.
Slavis: Sabèu que s’hi està bé dintre de la terra, y que fins fa pena quedarse defora? (Ficat encara de cames al clot, que va acabantse d’omplir depressa).
Sergi: Ja’ns hi quedarèm un dia ò altre dintre, que no s’acabarà may la terra del món per ferhi clots.
Dorman: La terra nó. Mes, homes per ferhi clots y enterrar als altres… assessinats… tampoch.
Slavis: Cada palada que’ns cau sobre dels peus me sembla un afalach de la mare-Terra.
Sergi: Lo Slavis tot ho veu que fa plorar.
Alexis: Dorman: donchs que no hi creus tu en que vindrà un dia en que tots serèm germans?… (Dorman no contesta.)
Sergi: …Y que la pau serà per tot y per sempre?
Dorman, després d’arronsarse d’espatlles silenciós: Per ara, colguèm morts.
Alexis: Però, què hi dius tu, Dorman?
Dorman: Ho crech perquè ho creu Nataniel. Quan ell ho predica, n’estich segur: quan no parla, ja no tant.
Alexis: Sent axís com ets… li fas un tòrt.
Dorman: Ja ho sab ell com sóch. Com també sab que donaría per ell la vida.
Slavis: Nosaltres l’estimèm més que tu, que’l creyèm sempre en tot.
Alexis: Y jo fins patiría torment per ell.
Els altres: Jo també. –Y jo. –Tots.
Sergi: Y jo cent vegades. Y tu, Alexis, si t’atormentessin… qui sab si desdiríes!
Alexis: Jo desdir? Malviatge!
Sergi: Y Dorman el primer que desdiría. Com que no’l creus gayre tu!
Dorman: Càlla! Càlla! La llevor es bona; la terra es dolenta.
Slavis: Jo al foch me tiraría per ell.
Dorman: Qui sab!
Alexis: No m’agrada que dubtèu de mi.
Dorman: Quan dubto d’alguna cosa es que no està en mi que dexi de dubtar.
Sergi: Perque no tens fè en ell… dubtes d’ell.
Dorman: En vosaltres sí que no’n tinch gayre.
Slavis: Ni en mi tampoch?
Dorman: Dexèmho estar.
Sergi: No m’ho diràs a mi! (Un xich desafiador.)
Alexis: Ni a mi. Perque si gosessis!… (Amenaçador.)
Dorman: Quina tristesa! No ho veyèu? Volèm creure en la pau… per tothom, y nosaltres ja estèm a punt de barallarnos. (Queden parats. Pausa.) Sentiu? La oració dels morts allà baix.
Alexis: També allà acaben d’omplir una rasa.
Slavis: N’hem omplertes vint y set de rases! (Ab gran tristesa.)
Sergi: Jo may en aquesta guerra havía vist tants morts plegats. Oh, y en un espay tan curt!
Slavis: Quina rabia que’s teníen! N’hi havía que morts y tot quedaven abrahonats, com si fossin vius encara.
Dorman: Jo, al enterrarne, ’ls separo sempre. Nataniel no ho vol que’ls enterrèm… d’aquella manera.
Sergi: Jo n’he enterrat un aquí mateix que tenía un retrato a la mà… y sobre’ls llavis. Oh, y que l’aguantava ab el braç trencat!
Slavis: De la seva mare?
Alexis: De la seva esposa? O potser de la…?
Sergi: D’una noyeta petita y tota rossa, que reya! (Pausa.) Y ara, aquí dintre, entre la fosca, encara dèu riure sobre’ls llavis de son pare! (Pausa. Tots parlaran de tant en tant.)
Dorman: A mi, devegades, quan enllestim la feyna, m’acut al pensament si algú dels enterrats no es encara ben mort… y’s revifa…
Alexis: Oh; axò nó!
Sergi: Ja n’estèm segurs.
Dorman: No hi puch fer més. Y he arribat devegades a posar la orella sobre la terra, escoltant. Y diría que devegades he sentit fondo, fondo: sop, sop, sop, com si fos un cor que glatís…
Slavis: Si hagués sigut veritat!
Sergi: No podía ser!
Dorman: Y fins aquelles nits, sol en mon jas, m’ha semblat sentirho encara: sop, sop, sop!
Alexis, que s’havía separat un xich: Allà baix ja se sent picar.
Dorman: Dèu ser Nataniel que clava la primera creu. Aquesta feyna no la dexa fer a ningú.
Alexis: Ay, si aquest sol d’avuy ens portés la pau, quina alegría pel món.
Dorman: No ho cregues, que són molts els que s’aborrexen, y volen matar, matar sempre!
Slavis: Si Deu del cel fes un miracle convertint a tothom!…
Dorman: La llevor es bona, mes la terra es dolenta. (Tornantho a dir natural.)
Sergi: Deu tot ho pot. (Dorman ja escura l’eyna.)
Slavis: Sí, sí; la llevor es bona, Dorman, mes la terra ja no es tan dolenta, (Escoltant.) fins a l’estrém de que ha passat un aucell cantant.
Dorman: El pobre! Qui sab si busca un indret per fer son niu y no’l troba!
Slavis: Y no diguis, Dorman; tot se dèu a Nataniel. Abans l’haurien agafat tant els uns com els altres. Donchs, aquesta tarda, perque ell ho ha demanat, s’han fet muts els canons y han reposat els fusells y les espases. Y fins a demà, han dit els que’s mataven.
Sergi: Cert, y tothom se va dihent pels campaments cada vegada més, que Nataniel es Jesús que ha tornat.
Dorman: Y tothom se pensa que creu en ell.
Slavis: Com que sí que hi creuen!
Dorman, sarcàstich: Sí; hi creuen; mes, els odis no s’aplaquen, y tots, tots volen la guerra. Slavis: dígali a aquest aucell que avisi als séus companys que no vinguin aquí a fer sos nius d’amor, y que fugin, que fugin de tota la raça humana.
Alexis: Anèm ab Nataniel.
Slavis: Anèmhi; mes, ab la confiança al cor per sempre.
Tots els altres, en veu baxa. Per sempre! Per sempre! (Surten tots per un costat ab les eynes al coll, a la mà, etc..)
Escena II
Gladys y Príncep Demetri. Vénen de l’altra part caminant poch a poch l’un derrera del altre. Primer entra Gladys, que no diu rès, mirant per tot, y arribant a posar son peu sobre la terra remoguda, que té una petita alçada, senyalant que hi hà’ls morts a sota. Després entra’l Príncep Demetri.
Príncep Demetri: Fins ahont volèu arribar, Gladys?
Gladys: No ho sé. M’atreya aquesta foguera y’ls homes qu’eren aquí enterrant els morts de la darrera batalla. Mirèu: per la terra sobrera’s veu que n’hi hà molts aquí sota nosaltres.
Príncep Demetri: Volèu dir que no corrèu perill anant tan endintre…?
Gladys: Perill de què? De morir? De la manera qu’està’l món, val més ser entre’ls morts que no pas entre’ls vius esperant l’hora. Y no m’heu dit que’l vostre pare també recorre aquests llochs?
Príncep Demetri: Sí; mes, ab ell hi va un còs de guardia. Y jo us ho diré, Gladys: el meu pare vol parlar ab Nataniel.
Gladys: Per què? Per ofèndrel insultantlo vilment, com si ell fos la causa de la mort del vostre germà? Per tornarlo a empresonar potser? Per matarlo?
Príncep Demetri: Nó, Gladys; nó. Que mon pare no es al present el mateix que vós conexèu. Ara, tan aviat està furiós, implorant a Deu en son auxili, com sent fondo terror, y fins s’arriba a creure a voltes qu’es l’assessí del séu poble.
Gladys: Sí, l’assessí!
Príncep Demetri: Cóm creure que si’l seny del meu pare no estigués pertorbat, hagués arribat a consentir en aquest armistici?
Gladys: Axò es cert.
Príncep Demetri: Es que hi hà una altra cosa encara. Hi hà que’l meu pare sent com una mena d’espant per Nataniel, y’s diría que aquest home l’atrau contra la seva voluntat…
Gladys: Vós axò no m’ho havieu revelat may, Demetri.
Príncep Demetri: Nó, Gladys; y si ho faig ara es perque som en aquest lloch en un instant solemne de la nostra vida, com si’ns trobessim a les portes de la Eternitat, davant de la Mort, sentintla batent d’ales per tot y ab una d’elles fregant la nostra cara. No la sentiu, Gladys, com jo la sento?
Gladys: Sí. Y’l séu alè gelat no’m dóna cap tristesa ni m’espanta.
Príncep Demetri: Com a mi tampoch, perque’l sento al costat vostre, que fins me sembla que’ls braços de la Mort al plegat als dos ens estrenyen.
Gladys: Demetri: anèm en cerca de vostre pare. Jo li vull parlar en mig d’aquestos llochs de desventura.
Príncep Demetri: Oh si, anèm!
Gladys: Fèu que s’acabi aquesta guerra, y jo us ho agrahiré…
Príncep Demetri, molt apassionat: Còm m’ho agrahirèu; còm? Diguèumho.
Gladys: Fins arribant a ser la vostra esposa.
Príncep Demetri: Oh, Gladys!
Gladys: Y si morís després del meu sacrifici, moriré ab joya.
Príncep Demetri: Nó; nó; que serèu feliça, oh Gladys!
Gladys: Anèm a trobar a vostre pare. (Axugantse les llàgrimes.)
Príncep Demetri: Ve gent.
Gladys: Depressa! (Surten ràpidament.)
Escena III
Dorman, Slavis, Sergi y Alexis. Vénen poch a poch de la banda contraria de la que se’n han anat Gladys y Demetri. Després vénen Nataniel y altres dels séus.
Dorman: Nataniel ve cap aquí, que ara ha plantat la creu en la fossa de prop de la collada.
Sergi: Aquella fossa es gayrebé tan gran com aquesta.
Alexis: Com que defensant aquell pas han caygut companyíes senceres…
Slavis, veyentlo venir: Ja es aquí Nataniel.
Sergi, ab alegría: Oh, en Nataniel!
Nataniel, entrant ab altres: Germans meus: bon dia tots.
Dorman, mirant al cel: Bon dia. (Els altres també ho diran més baix.)
Nataniel: No n’estàs cert, tu, Dorman, de que’l sol va venint y que aviat resplandirà per tot sobre la Terra?
Dorman: Sí que n’estich de cert.
Nataniel: Donchs, si Deu ho volgués, s’apagaría ara mateix aquest sol y s’axecaría al horitzó tot negre. Y tu no ho creus que pugui ser… perque may ho has vist. Dorman! Dorman! (Renyantlo carinyosament.)
Dorman: Crech en tu, Nataniel, més que en mi mateix. (Anantli a besar la mà.)
Nataniel, negantshi: Nó. Als braços! (Abraçantlo.) Y ara, a axecar la creu d’aquí.
Slavis: No són aquí les fustes.
Sergi, mirant lluny: Ja veig que les porten.
Nataniel: No més nos manca alçar aquesta. En els camps de la vida’ls arbres hi crexen. Nosaltres aquest camp immens que’ns envolta, y que l’han llaurat els canons, el plantèm de creus. L’han regat ab sanch de germans nostres; de lluny el reguen de rosada de plors els seus parents y amichs… Que’ls arbres d’aquest camp donguin el fruyt de la pau per aliment de les ànimes. (Remor lleuger de satisfacció dels séus.)
Slavis: Mes, repòsa, qu’estaràs fatigat.
Nataniel: Fatigat… De què?
Dorman: Tota aquesta nit, en lloch de reposar, també has treballat obrint la terra.
Nataniel: Oh, sí! Y enterrant, com vosaltres, els pobres dels nostres germans.
Dorman: Y durant la batalla socorrent als ferits que queyen en mig del xiular de les bales y del terratrèmol dels canons.
Nataniel: Y tu, Dorman, sempre al meu costat! Y fent la matexa feyna tots vosaltres! Y fins lo Slavis, que sempre plora, ni temps tenía per axugarse les llàgrimes! (Arriben dos altres de la colla portant dues fustes negres, amples y llargues, per la creu.) Ah! Ja són aquí les fustes per la creu! Anèmla a axecar, que’s daleix per sostenirla la terra. (Els treballadors dexen les fustes a terra, l’una al costat de l’altra.)
Sergi: Tu diràs ahont la vols plantar.
Nataniel: Fés el clot aquí mateix, perque aquí sota hi hà un pare ab dos fills. Feyen la guerra plegats, y un mateix obús ha mort als dos germans, y’l pare no s’ha volgut moure; que sa mare, al sortir cap a la lluyta, li va dir: No’ls dexis! Y no’ls ha dexat, que s’ha assegut a terra y ha mort també’l pobre! Y tots tres sostindran la creu desde dintre la fossa. (Sergi comença a fer el sot. La creu s’alçarà al mig del fons de la escena. Nataniel, ab un genoll a terra, serrarà un estrém de la creu.)
Alexis, parlant ab una colla: Totes les ha plantades ell, les creus.
Dorman, als de la colla: Qu’es hermós vèurel ab aquexa confiança en la seva obra! No l’he vist ni un instant desesperançat de conseguirla…
Un de la colla: Ni jo tampoch.
Altre de la colla: Ni nosaltres.
Dorman: Y axò que quants més dies y més mesos han anat passant, els odis s’han encès ab més força.
Slavis: Mes, a dintre dels cors quí sab lo que hi passa?
Dorman: Els hi passa, Slavis, que tothom té més set de venjança.
Slavis: Jo no ho puch sentir! (Enternit.)
Dorman: Es clar que tothom, d’una banda y de l’altra, diu que vol la pau. Mes, tothom, d’una banda y de l’altra, crida que la vol triomfant. Matar no es rès. Encendre’ls poblats no té importancia, ni’l patir fam tampoch. Guanyar y sols guanyar; y després, la pau a sobre’l caygut y l’humiliat y’ls agonitzants, arrossegantse com a leprosos sobre totes les miseries humanes.
Un de la colla Ben cert.
Un altre Nó; qu’ell la imposarà la pau.
Alexis: Que no ha fet rès per ara? Mirèu que conseguir aquestes hores de treva… Que ho creyes tu possible?
Dorman: No ho hauría cregut may. Y axò que jo era ab ell quan parlava ab els generals del camp enemich del Rey Rodolf.
Alexis: Mes, se l’escoltaven, veritat?
Dorman: Sí, Alexis; sí. Y la cara de Nataniel s’iluminava, y’ls séus ulls resplandien quan aquella gent l’interrompía acalorada. Després callaren, y aquest ha sigut el resultat.
Slavis: Ho veus tu, Dorman, ho veus?
Dorman: Es que jo crech en ell; sí, sí, en ell, que no es com nosaltres. En qui no crech es en l’altra gent.
Slavis: El bé triomfa del mal.
Dorman: Quan? Ahont?
Slavis: Quan ho vulga Deu. Y Deu ho voldrà.
Dorman: Còm ho sabs tu, qu’ets, com jo, no més que un cuch miserable?
Alexis: Ell ho diu, qu’es més que tots nosaltres.
Un de la colla: Sí.
Slavis: Y ell ho sab perque es Jesús mateix.
Alexis: Que no ho sabs qu’ell no vol que’s diga?
Dorman: Ay, Slavis, que Jesús va morir y no va triomfar sobre la Terra! (Dorman cambía la veu mig plorant. Nataniel ha pres uns claus que li ha donat un altre home y pica fort dos ò tres cops a la creu.)
Nataniel: Quan Dorman plora es que ha dit alguna cosa que li sab greu y que li esquexa les entranyes.
Dorman, molt commogut: Sí, Nataniel; sí.
Nataniel: Es que sí que va triomfar Jesús morint, que’l món ha fet camí d’ençà d’aquella hora que’ls homes s’havien tornat feres tots y hauría desaparegut la raça humana; y ara la Terra no es tan lluny del Cel com ho era, que’s van acostar la Terra y’l Cel posanthi al mig el Calvari. Jo, ab tot y tants crims arrèu, tinch confiança en la raça humana, per lo que va fer el fill de Deu al morirse. (Ha seguit donant alguns cops a la creu.) Ja està la creu: alcèmla ben alta. Ajudèume, companys meus. Tu, Dorman, ajúdans a apissonar la terra, que la sostinga ben dreta y forta. (Dorman y altres apissonen la terra al voltant. Nataniel y altres axequen la creu. Després tots s’aparten, menys Nataniel, que’s destaca abraçat a ella.) Creu gloriosa d’amor: sía la pau al teu entorn eterna! (Nataniel caminant d’esquena per mirar sempre la creu, se’n aparta.)
Sergi: Ve molta gent cap aquí.
Alexis: Encara hi hà més de dues hores d’armistici.
Nataniel, apart: El Rey ve cap a mi. Ja m’ho pensava que un dia ò altre vindría a trobarme! (Alt.) Companys: dexèume sol ab els que vénen. (Van sortint apilotats per la banda contraria dels que arriben.)
Slavis, tot sortint: Qui deuen ser? Que ho sabèu?
Sergi: Jo nó.
Dorman: Ha dit que’ns n’anèm, y prou.
Slavis, desaparexent: Quí deuen ser?
Escena IV
Nataniel, Rey Rodolf y gran corrua de cavallers que’l seguiran. Les fogueres se van esmortuhint y s’aniran fonent les estrelles. Ha quedat sol al mig de la escena Nataniel, recullit, plegat de braços, dret. Entren ab llarchs capots soldats que s’aturen al fons. Se destaca d’ells el que va al davant, y’ls hi diu ab un moviment de la mà que se’n vagin. El Rey Rodolf espera que siguin fòra, y va sense precipitació cap a Nataniel.
Rey Rodolf: Nataniel!
Nataniel: Senyor…
Rey Rodolf: M’heu conegut?
Nataniel: Sí.
Rey Rodolf: He vingut de molt lluny a trobarvos.
Nataniel: Sí. (Pausa.) Sempre som molt lluny vós y jo.
Rey Rodolf, ofès: No temèu que ara cridi a ma gent y us empresoni altre cop? (Nataniel calla.) Y fins, si’m plau, que us faci donar aquí mateix la mort?
Nataniel: Aquesta fossa es plena, Senyor; mes, encara hi farien un xich de lloch perque n’hi capigués un altre… (Pausa.)
Rey Rodolf: Vos he vingut a trobar, Nataniel, perque m’empeny cap a vós una força estranya que no sé d’hont ve; si es Deu ò’l diable que governa sobre la Terra.
Nataniel: Deu, Senyor; no més que Deu.
Rey Rodolf: Es que jo no hi vaig contra de Deu. Es que jo, al volguer guanyar aquesta guerra, no la vull empetitir la obra de Deu. Jo vull formar un regne poderós hont tothom senti l’orgull de les victories, que l’enemich quedi humiliat per sempre, qu’en la meva terra tothom sigui feliç.
Nataniel: Diguèume, Senyor: no la heu presenciada vós mateix aquesta gran batalla?
Rey Rodolf: Gran batalla, sí, y jo la he disposada. Y si’l triomf per mi no ha estat absolut, tampoch ha estat cap derrota que’m puga avergonyir. Y ab una altra embestida…
Nataniel: Donchs, jo sí que la he presenciada aquesta gran batalla.
Rey Rodolf: Y heu vist el coratge de ma gent, veritat? Avençant mateix que esperitada, victorejantme a mi, matant y passant sobre’ls morts, ò cayent, y al morir portant el meu nom als llavis.
Nataniel: Oh, què dièu?
Rey Rodolf: Sacrificant ab goig la seva vida…
Nataniel, indignat: Callèu! Callèu!
Rey Rodolf, ofès també: Qu’estèu parlant ab vostre rey!
Nataniel: Callèu en aquest lloch. Vós no l’heu vist l’horror de la batalla. A vós, montanyes enllà, us portaven noves per vós afalagadores, y ni per un moment va acudir a vostre cor l’esglay d’aquexes hores…! Jo us hauría lligat a un poltre furient, ab vostre mantell real y vostra corona, y, seguit en cavalcada infernal pels que us enganyen, vos hauría portat en mig de la barreja. Y haurieu vist com la joventut del vostre Regne queya a rengleres espesses ferida de mort…
Rey Rodolf, rihent diabòlich: Y la joventut dels enemichs també.
Nataniel: …com la metralla y’ls obusos engegaven els cossos enlayre; com les testes s’obrien, y’ls pits, saltàntloshi’ls cors a troços, y com les carns palpitants, sens forma de còssos humans, se revolcaven en els tolls de sanch!… Y jo’ls he escoltat, y ni un sols he sentit que morint victoregés a son Rey, que cridaven als fills, a les esposes, y sobretot, a les mares, com a nens petits: mare! mare meva! mare del meu cor!, y a Deu Senyor nostre demanantli perdó. Perdó? De què? Els infeliços no havien fet mal a ningú en aquest món fins que vós els hi posareu l’arma a la mà perque matessin com a assessins monstruosos de sigles enrera, mentres que vós esperaveu impacient noticies de la victoria. Què us feya a vós el número dels morts? Vós preguntaveu els kilòmetres guanyats, els canons presos, les armes y municions destruhides. Y què us havien fet a vós aquella gent que moría, aquexes llars de vostre Regne sense calor de joventut per may més? Y tot per engrandir vostre territori? Què hi fa cent mil homes menys, si tindré cent mil Kilòmetres més de terres? Jo ho he vist tot. Jo he abraçat y besat als que’s morien. Sobre ma roba hi ha sanch d’ells, que per axò s’ha tornat enterca, y també sobre mes mans encara roges. En vós ni una gota, que no hi arriben fins a vós ni la sanch ni les llàgrimes!
Rey Rodolf: Prou! (S’ha anat encongint y queda pantejant.) Prou, Nataniel! Ni una paraula més! (Després d’una pausa.) Sobre meu cauen tots els dolors, perque, axís com les alegríes, rebo les penes del meu poble. Y si les resistexen mon cor y ma naturalesa, es perque Deu ha posat en mi’l coratge que’m cal per poguer portar aquesta càrrega tan fexuga sobre les meves espatlles, cumplint axís la seva obra.
Nataniel: Oh, quina ofensa a Deu volguentlo barrejar en aquestes infamies! Volèu per còmplice a Deu! Axò us ho diuen els cortesans que us volten.
Rey Rodolf: Y vós devèu crèureho també; y jo ho vull que ho creguèu. (Ab imperi.)
Nataniel: A mi m’ho exigiu?!
Rey Rodolf: Trobo, Nataniel, que’m parlèu ab massa altivesa, com d’igual a igual; quan si’m veyèu sol davant vostre es que us he vingut a parlar pel bé de tothom.
Nataniel, cambiant de to: Pel bé de tothom, Senyor? Es que serà cert que us han commogut tants horrors y volèu acabar aquesta guerra?
Rey Rodolf: Sí. Vull acabar aquesta guerra. Y vull fer de vós l’home més alt entre tots els homes.
Nataniel: Oh, Senyor: me sembla que veig com les portes del Cel s’obren de bat a bat per rebre les vostres paraules!
Rey Rodolf: Sí; vull acabar aquesta guerra. Y’s deurà a vós; no més que a vós, Nataniel.
Nataniel: Oh, parlèu! Què volèu que jo faci?
Rey Rodolf: Escoltèume. Vos teniu entrada franca a tota hora en els Estats dels meus contraris com en els meus propis.
Nataniel: Uns y altres me són germans.
Rey Rodolf: Y anèu davant dels vostres més fidels predicant la pau.
Nataniel: Sempre la he predicada; sempre; com en vostre Regne! Y d’ells he conseguit aquest armistici.
Rey Rodolf: Com també de mi, que diable! Donchs, bé, anèu ara, abans de que acabi’l temps, fins al Estat Major, qu’es molt prop d’aquí, y diguèuli que vós heu conseguit de mi’l desig de que vinga la pau.
Nataniel: Oh, sí!
Rey Rodolf: Que jo la vull, com ells, la pau; que ja’m fa horror tanta sanch vessada.
Nataniel: Sí.
Rey Rodolf: Y després, vós, Nataniel, un cop feta la pau, vindrèu al meu costat com el meu conseller predilecte.
Nataniel: Y aquesta pau, Senyor, serà tornant als vostres enemichs les ciutats que’ls hi heu pres?
Rey Rodolf: Ho tractarèm amigablement després dels preliminars, després que hagin deposat les armes…
Nataniel: Uns y altres.
Rey Rodolf: Y després vós podrèu, Nataniel, governar ab vostre gran cor, que jo us dono paraula de que les governarèu per mi les ciutats que han sigut d’ells.
Nataniel: Donchs, que no les hi tornarèu totes vós?
Rey Rodolf: Si jo les hi volgués tornar, els meus no ho consentirien.
Nataniel: No la voldràn fer la pau, perque, per dret natural, són senyors de lo séu, y si ara no ho tenen…
Rey Rodolf: Jo no torno lo que la guerra m’ha donat. Tots els pobles del món han fet igual; s’han quedat lo dels altres.
Nataniel: Jo no he mentit may, Senyor, y no puch repetir les vostres paraules, que són odioses. Jo planyo al caygut… al que té l’enemich a casa seva.
Rey Rodolf, violent: Nataniel!
Nataniel: Y jo condempno al lladre: ab corona ò sense corona: lladre d’una llar, d’un territori!
Rey Rodolf: Jo sóch vostre Rey!
Nataniel: Nó d’aquesta manera!
Rey Rodolf: Jo puch fer que no parlèu més!
Nataniel: Axò sí.
Rey Rodolf: Jo puch cridar ma gent, y que se us endugui, y que us empenyi, si cal, ab ses espases fins al camp dels contraris perque’ls hi diguèu lo que jo us mano!
Nataniel: Y jo, mentres m’empenyin y’m ferexen, ja abans d’arribar al altre camp los hi aniré cridant que no se’n fiin de vós, que sóu un mal rey!
Rey Rodolf: Oh, rabia!
Nataniel: Que sóu l’assessí de la raça humana!
Rey Rodolf: Ma gent! (Cridant.)
Nataniel: Que us plau veure la sanch que corri!
Rey Rodolf, cridant: Tothom aquí!
Escena V
Els anteriors y’ls cavallers del Rey, que acuden rapidament.
Nataniel: Que no temèu a Deu!
Rey Rodolf: Agafèu aquest home! (Els cavallers, arremolinantse, no l’obehexen y parlen entre ells.)
Nataniel, serè: Veníu!
Rey Rodolf: Tots a sobre d’ell y que no parli!
Un cavaller, ab veu continguda: Es Nataniel, Senyor!
Rey Rodolf: Sóch vostre Rey que us ho mana!
Nataniel: Què esperèu? (Humil.)
Rey Rodolf: Contra d’ell! Tots! Que m’ha insultat! A mi! (Casi ofegantse d’emoció. Els cavallers, disputant entre ells, van cap a Nataniel.)
Nataniel: Donchs, bé: jo, en nom de Deu totpoderós, llenço a sobre vostre…
Rey Rodolf, ab terror interposantse als cavallers: Nó; nó! Callèu. Ni una paraula més! (Nataniel ha parlat ab sentida energía plorosa. Els cavallers s’han fet enrera, imposats. Pausa llarga.) Sortíu, senyors. (Dubten.) Sí; tots! Y ben lluny d’aquí! (Surten. Quan ja tots són fòra, el Rey va cap a Nataniel.) Mirèu, Nataniel: dèume la vostra mà. Posèula sobre’l meu pit. (Sense dexarli la mà li posa sobre’l seu pit y l’hi sosté allí.) No sentiu el batre del meu cor com d’un cavall desbocat?
Nataniel: Sí. Oh, Senyor!
Rey Rodolf: Donchs, axís està sempre; sempre! (Rodolf mira en totes direccions y després besa la mà a Nataniel que no havía dexat encara.)
Nataniel: Senyor! Què fèu, Senyor?
Rey Rodolf, plorant rabiós: Nataniel! Nataniel! Oh, quina rabia! Y còm me’l arrencaría ab mes mans matexes aqueix cor y totes les entranyes, que’s rebelen contra la meva voluntat! Perque jo us ho vull dir davant d’aquest Deu que’ns mira de més enllà de les estrelles: Jo crech en vós, Nataniel: vós sóu com el fill d’aquest Deu, que per Ell heu baxat a la Terra!
Nataniel: Sóu vós, Senyor, qui m’està parlant?
Rey Rodolf: Nataniel: si sapiguessiu les meves nits d’angoxa en mig d’aquesta guerra, que jo malehesch com tot el món, que jo voldría acabar, tornant a la pau, que es el dó, sí, el dó més hermós de la humanitat! Oh! Malehida sía l’hora en que la començarèm! L’infern envià sos diables sobre la Terra! Jo m’adormo, Nataniel, y dormint sento que m’ofego, y’m trobo dintre d’un mar sense termes, que’m vaig enfonsant en ell. Y’l mar es tot roig de sanch, y’l sol es també roig de sanch, y crido a ma gent que’m salvi, y s’omple la cambra de ma gent, que’m desperta aterrada. Y jo, mirèume com sóch, rich y rich per asserenarlos a tots, que poch a poch me van dexant, per tornar jo als meus desvaris que m’estraguen.
Nataniel: Oh, Senyor, quina compassió que’m fèu! Y mirèu, Senyor: jo sóch un home com els altres homes; mes, sentintvos com ara mateix, sí que voldría tenir el poder de tot un Deu a fi de donarvos fortalesa per arrencarvos del cor aquexos torments horribles.
Rey Rodolf: Horribles, sí. Perque no us ho he dit tot, perque devegades es mon fill gran, l’herèu de ma corona assessinat pels enemichs, que se’m presenta tot enrogit axecantse en mig dels morts demanantme que’l vengi, que no tinga may pietat fins que acabi ab la raça malehida.
Nataniel: Oh, callèu, que axò es de Satanàs! Deu no la vol la venjança.
Rey Rodolf: Sóch el rey del meu poble, y van matar al meu fill. Ell era’l que Deu va enviar al món per que continués la meva gloria en la Terra. El meu fill elegit per Deu mateix!
Nataniel: Oh, que desvariegèu encara! Qui us ho ha dit que sóu vós el ser privilegiat de Deu per la seva obra? Què sóu vós sobre’ls altres homes? Ab sanch arribaren a coronarse vostres passats, y per la sanch heu arribat a rey. Y hont es que’ls reys siguen per damunt dels altres homes? Naxèu com ells; moriu com ells, no més que us heu assegut al món en una cadira un pam més alta.
Rey Rodolf: Jo us he obert la meva ànima, Nataniel. Vós tant sols la conexèu. Jo al fons de la meva ànima sóch com els altres homes de la Terra. Jo cada nit, abans de tancar els ulls, encara, com en ma infantesa, reso pels meus pares en l’hora del repòs en que totes les llars del meu Regne apaguen sa fumera y en que en totes les families humils se resa. Però ve’l matí, y torna’l sol a escampar la seva xardor per tota la Terra, y l’ànima meva, Nataniel, queda presonera y muda dintre la presó de mon sér, engrillonada y esclafada baix el pes de la meva corona. Y jo per el món sóch aquest rey que’n diuen orgullós, tot severitat, símbol de magestat y de força, que als súbdits els hi demana tot per la gloria de la Patria, y, més encara que ses fortunes, les seves vides per triomfar. Perque, baldament tot s’enfonsi y tot se cremi, jo vull triomfar. Y triomfaré, triomfaré, y sense la meva voluntat no’s mourà la Terra!
Nataniel: Aturèuvos. Va venint vostre fill y Gladys.
Rey Rodolf: S’acosta l’hora d’acabar l’armistici. Jo no’ls vull veure. (Va a sortir cap allà hont eren els cavallers, y se li presenta al devant son fill. Un xich enrera ve Gladys.)
Escena VI
Nataniel, Rey Rodolf, Gladys y Príncep Demetri.
Príncep Demetri: Pare y Senyor… (Gladys entrarà ara.)
Rey Rodolf: Mon fill!
Príncep Demetri: Dintre d’una hora ja haurà espuntat el dia, y, segons lo pactat, vindrà’l moment en que serà acabada aquesta treva.
Rey Rodolf: Axís té de ser.
Príncep Demetri: Donchs, jo vinch a donarvos una bona noticia.
Rey Rodolf: Bona noticia?
Príncep Demetri: No veyèu la meva excitació? (Mirant cap a Gladys.) Hem vingut tan depressa com hem pogut. Se deurà al Comte d’Orlof.
Rey Rodolf: Què?
Príncep Demetri: El Comte d’Orlof es amich d’infantesa del capdill de nostres contraris.
Rey Rodolf: Fóra traydor l’Orlof al séu Rey?
Príncep Demetri: Oh, Senyor! El Comte d’Orlof s’interessa per la salut de nostre país com nosaltres matexos.
Rey Rodolf: Però, què hi hà?
Príncep Demetri: Que’l Comte d’Orlof ha conseguit d’ell que l’armistici seguexi.
Nataniel: Oh, Deu!
Rey Rodolf: Donchs, per ma part no seguirà. La senyal de que hauran acabat les hores donades serà engegar les meves bateríes del cim de les Argueres contra’l coll de Taynar, qu’ells encara guarden. Per què més armistici? S’han transportat els ferits y’ls morts són a les fosses. Donchs, avant altre cop!
Nataniel: Mes, si conseguíssim dintre d’un altre armistici que s’acabés la guerra, quína alegría per tots, Senyor!
Rey Rodolf: Nó, nó; avant altre cop!
Nataniel, a Gladys: Oh! Més horrors encara!
Gladys, al Rey Rodolf: Mes permetèume, Senyor. Si’ls enemichs de vostre Regne estessin en bona disposició per concertar una pau honrosa per tots…
Rey Rodolf: Fill meu… aconsella a aquesta dama extrangera en nostre país que… no intervinga a vora nostra sinó en qüestions… d’amor y d’elegancia.
Príncep Demetri: Ella per nosaltres, Senyor…
Gladys, no dexantlo seguir: Nó, Demetri.
Rey Rodolf: Una pau honrosa per tots, heu dit! (Rihent un instant, sarcàstich.) No ho serà may honrosa per tots aquesta pau el dia que vinga, perque hi haurà vencedors y vençuts: vençuts y humiliats y empobrits, fins a demanar perdó, que no’l conseguiran sinó arrocegantse davant meu de genolls per terra.
Gladys: Oh! Per a quan serà, Nataniel, que guarda Deu els llamps de la seva còlera?
Rey Rodolf: Mon fill: seguèixme. (Demetri no’s mou.)
Gladys, a Rodolf: No se n’ha vessada prou de sanch, que no la volèu encara la pau? Si aquesta no la volèu fentse justicia, es que sóu un mal rey, un mal home!
Rey Rodolf: Ja la sents, Demetri! (Demetri baxa’l cap sense dir rès.)
Gladys: Vostra copa encara no es prou plena de sanch! De què es feta vostra copa? Es qu’es més gran y més fonda que tot l’Occeà, que no s’ha sobrexit encara?
Rey Rodolf, anant cap a Gladys: Infame y vil, que us atreviu contra de mi! (Demetri atura’l braç de son pare.)
Príncep Demetri: Pare! (Quan el rey s’acostava a ella.)
Rey Rodolf: Dexèume! (Per a que no se li posin davant.)
Demetri, aturantli’l braç: Pare!
Nataniel, que se li ha posat davant: Senyor!
Rey Rodolf: Y t’atrevexes tu contra ton pare?
Nataniel: Què anaveu a fer? (A Rodolf.)
Rey Rodolf: Fill degradat, víctima d’aquexa… dòna, que n’ha fet de tu una repugnant joguina!
Príncep Demetri: Senyor: jo soch vostre fill que us estima y us respecta; mes, sóu injust ab Gladys.
Rey Rodolf: Y tu la defenses?
Demetri, ab molta energía. Sí! Y jo no ho vull que insultèu a Gladys! (El rey va a replicar.) Jo no ho vull! Jo no ho vull!
Nataniel, contenint a Rodolf: Per Deu, Senyor!
Gladys: Demetri: adéu!
Príncep Demetri: Nó, Gladys: vós no us n’anèu sense mi!
Rodolf, furiós, a punt de caure. No’m dexèu, Nataniel! (Apoyantse en ell.)
Gladys: Adéu! Adéu! (Demetri no dexa a Gladys d’una mà, de la qu’ella brega per despèndres.)
Príncep Demetri: Pare: aquesta dòna vol la vostra felicitat, perque vol la meva. Si no fos ella, jo ja fóra mort, que ho sento en mi. Ella vol vostra felicitat, perque s’ha anat afanyant en que vinga la pau desitjada, perque Nataniel ho vol en nom de Deu. No hi creyèu vós en nostre Deu, en el Deu de Nataniel, que per Ell parla? No sentiu en vós mateix que Nataniel parla d’un Deu?… (Rodolf se llença als braços de Nataniel.)
Rey Rodolf: Nataniel! Nataniel! (Plorant rabiós.)
Nataniel, plorant també: Senyor! Senyor! Quant vos estimo y còm la vull la vostra felicitat!
Rey Rodolf: Sí, sí; mes, vós no més pensèu en les ànimes per anar al Cel. Y aquí som a la Terra. Y dintre de mon cor hi hà l’odi a aquell altre poble (Furiós.) que m’ha mort al fill meu. Y jo’l vull venjar, que la venjança es justa.
Nataniel: May; may la venjança!
Príncep Demetri: Donchs, mirèu, pare: potser sí que triomfarèu encara més de lo qu’estèu triomfant d’aquexos enemichs vostres; potser sí que conseguirèu acabar ab aqueix poble, que Deu potser sí que ho permeterà pel vostre càstich. Mes, al vostre fill mort no’l tornarèu a veure, y a mi, ’l vostre únich fill que us queda, tampoch me veurèu may més, per que jo us dexo per sempre, perque no’l vull un pare com vós. Y me’n aniré a llunyes terres des d’ara.
Rey Rodolf: Què dius, Demetri?
Príncep Demetri: Anèm, Gladys: fugim d’aquesta terra empestada.
Rey Rodolf: Fill meu: no t’apartis de mi!
Príncep Demetri: Anèm; anèm!
Rey Rodolf: Nataniel!
Nataniel: Vós ho heu volgut.
Príncep Demetri: Gladys: seguiume! (Demetri ja era un xich lluny. Gladys no s’ha mogut d’hont era.)
Gladys: Nó, Demetri; nó.
Príncep Demetri, cridantla: Gladys!
Rey Rodolf, cridantlo: Fill meu!
Gladys: Nó, que sento compassió per vostre pare!
Rey Rodolf: Nataniel!
Gladys: Y encara que’m trepitgi y que’m llenci, no’m separaré d’ell, perque vós no us n’allunyèu.
Rey Rodolf: Oh, quina desesperació, y quin patir més gran! El meu fill, el meu fill contra de mi! Valdría més morir cent voltes y ma condempnació eterna!
Gladys, a Rodolf ab dolcesa: Senyor! Senyor!
Rey Rodolf, sense ira: El meu fill m’aborreix, y vós ne sóu la causa!
Gladys: Jo nó! Oh, jo nó! Demetri: jo us ho demano ab tota la meva ànima: abracèu al vostre pare!
Príncep Demetri: Pare! Pare!
Rey Rodolf: Fill meu! Fill meu!
Gladys: Vostre fill no us dexarà may, y ell viurà, que jo ho sento aquí, (Per son cor.) y quan sigui l’hora, ell tancarà vostres ulls.
Príncep Demetri: Sí, sí, pare!
Rey Rodolf: Gracies, Gladys! Oh, Gladys!
Gladys: Mes, mirèu, Senyor: al Orient hi hà les primeres clarors de la matinada.
Príncep Demetri: Oh, quin horror! que ja ve’l dia!
Nataniel: Oh, si jo fos Deu, com l’aturaría aquexa claror! Que no tornés a venir may més el sol sobre la Terra per iluminar desolacions y esterminis! Que per sempre fos la nit sobre la Terra! (Encara estan abraçats pare y fill y Rodolf té per la mà a Gladys.)
Rodolf, desprenentse de tots: Nataniel! Nataniel! Què volèu de mi?
Nataniel: Jo voldría veurem al mig dels dos exèrcits enemichs. Parlàrloshi als uns y als altres, y que’s parlessin ells matexos davant meu. Que vingués la Divina Misericordia a despertar les seves ànimes per la pau, que tant temps han glatit per l’odi.
Rey Rodolf: Fèuho, Nataniel: y aquí mateix.
Nataniel: Sí. Davant d’aquesta creu sagrada; sobre aquestos morts, quals còssos són calents encara.
Príncep Demetri: El Comte d’Orlof no es lluny, Senyor, y molta altra gent dels contraris es aquí aprop qu’espera.
Rey Rodolf: Donchs, anèuhi vós y Gladys.
Gladys: Anèm! (Surten).
Rey Rodolf: Y jo cridaré als meus: y que vinga també gent de totes les armes, que jo m’estaré lluny de tots plegats.
Nataniel: Sí; lluny vós; que vostra presencia despertaría’ls odis.
Rey Rodolf: Oh, l’odi, sí, qu’ell bull dintre meu, y m’estenalla; que jo no se quina força hi hà en vós, que’m lliga’l cor quan ell voldría un altre cop desbocarse. Y vos ho diré com sóch, Nataniel. Jo ara voldría que ni dels uns ni dels altres fossin escoltades vostres prèdiques de pau y que revingués la guerra.
Nataniel: Oh, callèu, qu’encenen la còlera de Deu vostres paraules!
Rey Rodolf: Probèu, donchs, vostra obra, que jo us dexo fer.
Nataniel: Anèu; anèu depressa.
Rey Rodolf: Ja vénen els meus enemichs.
Nataniel: Que vinga la vostra gent.
Rey Rodolf: Vindran totseguit.
Nataniel: Y vós anèu ben lluny, sense ni girarvos tant sols enrera.
Rey Rodolf: Hi vaig, perque… (Fuig el rey ràpidament).
Nataniel: Anèu! Anèu, desgraciat! Y ara, que Deu del Cel no m’abandoni. Pel séu martiri! Pels homes que són fets a la seva imatge! Oh, Creu Santa: acúllme en tos braços, y que Deu posi en mos llavis paraules d’enterniment y d’amor puríssim! (Mentres ell ha abraçat y besat la creu, entra la gent dels contraris de Rodolf y’s queda al costat dret. Totseguit, abans de ser tots aquestos en escena, vénen, també ràpidament, els de Rodolf, que’s posen a la banda esquerra. Tanta gent en escena com sia possible. Molts d’ells mal vestits, ab cares y posats de rudesa en les dues bandes.)
Escena VII
Nataniel y gent dels dos exèrcits. Nataniel al mig.
Nataniel: Mirèu: el sol ja vol guaytar sobre la Terra. Per ell, qu’es mirada de Deu, tota la Terra es una… Y’l sol es com un munt de madexes may acabables de fils de llum, que van passant dies y dies al entorn d’aquest immens capdell que’s diu la Terra. Y van capdellantse per tot ell, ab igual amor, aquests fils impalpables, abraçantla tota de llum, de color, de vida. Mirèusel; mirèusel allà baix, que va a sortir per passar sobre nosaltres! Ve d’uns altres paisos, d’homes també com nosaltres. Y anant venint, ara mateix ha despertat els vostres pobles y les vostres cases. Y’ls fills obren els ulls feliços xerrotejant, y les mares els besen ab amor immens, y comença la tasca del dia. Que feliços serieu tots, trobantvos ara, al sortir el sol, trucant a vostres cases, abraçant als vostres, dihéntelshi: ja no’ns n’entornarèm may més; ja serèm feliços aquí mateix; ja s’ha acabat la guerra! Y axò dit per tots els homes, que tots tenen el cor al pit, que’ls hi glateix en la matexa banda. Y tots tenen posats els peus sobre la Terra, qu’en ella hi descansen. Ah, germans, germans, si axò fos cert, y en vostres cases ja us trobessiu ara! Veritat que’l vostre cor hi va?… Sí; sí que us espurnen els ulls, y algú, sí, que fins li cau una llàgrima! (Als d’una banda.) No us ne donèu vergonya! (Als de l’altra banda.) Mirèu; mirèu! Aquí n’hi hà d’altres que tenen cor també! (Dirigintse a un.) Teniu fills, vós? Sí? Y vosaltres també! Y quin amor es més profon y veritable: el que sentiu els d’aquí ò’ls de l’altra banda? Tot es amor; tot pesa igual davant de Deu, que són iguals les ànimes. “Fills meus!” diuen els d’aquí, y vosaltres també ho dièu “fills meus!” Y perque Deu ho vol, Ell sab perque ho vol, tots anirèm cayent a les fosses: xichs y grans, dolçament, sense quedarne ni un, que l’home es nascut per passar. Com anelles d’una cadena, eterna passarà la Humanitat, qu’es ella’l veritable sér únich etern, perque no pot finir fins que, purificat, se llenci als braços de Deu y’s confongui ab Ell per a sempre. Oh, germans: no creyèu en mi? No creyèu en que tot lo que us dich no es del fanch de la terra?
Home de la dreta: Sí.
Home de la dreta: Creyèm en vós com si’ns ho digués Deu mateix.
Nataniel, als de la esquerra: Y vosaltres?
Home de la esquerra: També.
Home de la esquerra: També, perque vós sóu més que sant.
Home de la dreta: Sí, perque vós no sóu de la raça dels homes.
Home de la dreta: Vós sóu més que tots els homes.
Home de la esquerra: Perque per vós parla Deu mateix.
Home de la dreta: Més que sant; més! (Remors de veus d’una banda y de l’altra dihentho).
Nataniel: Oh, germans meus: fòra, donchs, aquest odi de les ànimes! Vos aborriu; vos teniu odi encara vosaltres? (Ho ha dit y ho diu sempre als de l’una banda y als de l’altra. Uns y altres callen, y, posant el rostre sever, sense donarsen compte, fan un pas enrera. N’hi hà que abaxen els ulls; altres que miren als contraris ab superbia y orgull y odi.)
Home de la esquerra: Es que hi hà molta sanch entre mig de nosaltres!
Home de la dreta: Sí, molta sanch! (Altres també ho diuen de les dues bandes.)
Nataniel: Mes, ja no’n caurà més! May més de sanch, jo us ho dich!
Home de la esquerra: Y han mort molts innocents!
Home de la dreta: De la banda dels nostres!
Homes de les dues bandes: Nó; dels nostres! Dels nostres!
Nataniel: Mes, ja no’n morirà cap més! Cap més!
Home de la esquerra: Y criatures sacrificades!
Nataniel: No’s volía fer.
Home de la dreta: Y què havien fet els pobres vells!
Home de la esquerra: Y’ls nostres pobres avis!
Nataniel: May més desde avuy: ni dels uns ni dels altres.
Pregarèm per tots al plegat. (Remor de protesta.)
Homes de les dues bandes: Nó! Nó!
Altres homes: Tampoch nosaltres!
Nataniel, sever, renyant: Què, germans meus: vos teniu odi encara? No l’heu arrencat de les vostres entranyes?
Home de la dreta: Donchs, sí: jo encara sento odi pels que tan mal ens han fet!
Home de la esquerra: Nosaltres també!
Home de la dreta: Y gosèm odiant! (Altres ho confirmen.)
Home de la esquerra: Fins que’ls poguèm abatre!
Altre home de la esquerra: Y cremar les seves llars, qu’ells han cremat les nostres!
Altre home de la esquerra: Y destruhirlos a tots!
Nataniel: Nó y nó! Callèu! (Imposantse y fent callar a tothom). Senyor Deu meu, no’ls escoltis! La baba del infern ha arribat fins a les seves ànimes! Per què volèu matarvos encara? Es que volèu que arribi al séu fi tota la raça humana? Potser sí que, sense saberho vosaltres, hi hà’l pacte diabòlich de matar y matar, com si cada hu, al treure del món als altres, contant y tornant a contar, no matés als séus matexos! Es igual encarregarse de matar als propis que encarregar la feyna als contraris, fent los uns la feyna dels altres. Tant serà, al acabar: fòra del món els petits y’ls grans y’ls més vells! Y rentèuvos de la feyna en sanch tots! Que’s fonguen les aygues dels mars, y que les seves conques s’omplin de la sanch de tots barrejada, y aquesta sanch, remoguda y llençada en ones, les unes contra les altres, encara en elles hi persistirà l’odi dels que en sos còssos la portaven. Y vosaltres us dièu valents! Contestèume, si podèu! Per què amaguèu la cara? Per què us heu enternit? Els valents, com vosaltres volèu ser, no han de tenirne de llàgrimes. Valents vos dièu? Valent es aquell que’s venç a si mateix; aquell que té’l valor de voler la pau per damunt dels odis. El més valent de tots vosaltres, d’aquests y d’aquells, fóra’l primer que gosés a dir: jo no’n vull més de guerra; que vinga la pau, que som homes, y no feres. Y no gosèu a dirho! Quí es que gosa? Ah, no sóu vosaltres ni aquests tampoch! Tots sóu covarts; tots sóu covarts, tots, que no teniu valor per dirho! El més valent de tots vosaltres, els d’aquí y’ls d’allà, el més valent de tots es el primer que llenci l’arma.
Un home de la dreta: Donchs, jo; teniu! (Llençant l’arma a terra).
Home de la esquerra, llençantla: Teníu la meva!
Altre home: La meva espasa! (Llençantla també al mig).
Altre home: També la meva!
Nataniel: Lluny! Lluny les armes!
Altre home, llençantla: Y les nostres!
Altres homes: Nosaltres! (Altres tiren també espases y fusells.)
Nataniel, mirant al Cel: Ah, Deu meu; gracies, gracies!
Altre home: Ja prou matar! (Llençant l’arma.)
Altre home: La espasa meva! (Tirantla.)
Nataniel, mirant al Cel: Tu ho has volgut, oh Deu Etern!
Altre home: Tornarèm a trepitjar la terra hont hem nascut!
Un home de la banda contraria: Nó; qu’està en poder nostre!
Altre home: Mes, a cada país tornarà la terra propia.
Nataniel: Sí, sí; les fronteres propies de cada poble!
Un home: Les qu’hem guanyat són nostres per sempre!
Home del altre exèrcit: Cada hu les seves!
Altre home: Nó; les que té ara!
Nataniel: Les que abans tenía, que Deu va distribuhir la Terra donantla als passats.
Un home: Ah, nó; axís nó! (Tornant a recullir la seva arma ara’ls uns ara’ls altres.)
Altre home: Donchs, jo tampoch! (Recullint la seva.)
Nataniel: Germans meus: cadascú a la seva terra, que axò es la pau més hermosa!
Altre home: Nó; lo guanyat es guanyat! (Recullint l’arma.)
Altre home: Nó! Nó! (Recullint també la seva.)
Nataniel: Aturèuvos! Lluny; lluny les armes! (Altres les van recullint.) Les armes a terra! Dexèu les armes!
Altre home: Quedarse’l nostre territori es de lladres!
Altre home: A guerrejar!
Altre home: Guanyi qui guanyi!
Altre home: Vos perseguirèm a mort!
Altre home: A mort!
Altre home: Sóu lladres y assessins!
Altre home: Vosaltres!
Altre home: Vos ho cremarèm tot!
Altre home: A matar!
Nataniel: Deu del Cel! Aturèulos, Deu del Cel!
Altre home: Ara mateix, jo, covarts! vils!
Altre home: Assessins!
Altre home: Vengèmnos! (Volguent avençar.)
Un home del altre exèrcit: No passarèu d’aquí!
Nataniel, al mig: Germans! Germans!
Altre home: Enrera! Lladres!
Altre home: Vosaltres!
Nataniel: Pietat; pietat per tots!
Altre home: Bandolers! Donchs, té! (Engega contra’ls altres l’arma.)
Un home: A mort! A mort! (Un de l’altra banda engega la seva arma també. Crits de “a mort! a mort!” de l’una banda y l’altra.)
Nataniel: Què féu! Aturèuvos!
Altres homes Va! –A ells! –Va! (Diferents trets escalonats d’una banda y altra y brugit d’armes blanques.)
Un home: A ells; a ells!
Nataniel: Aturèuvos, germans; aturèuvos! (Avença cap al mig de l’una banda y l’altra, desaparexent de la vista del espectador quan se barregen les dues colles. Seguexen els crits, barrejats ab els trets d’armes de foch y soroll d’espases. De cop, Nataniel surt ferit del mig, avençant cap al espectador, cayent en terra.)
Nataniel, quan ja es en terra: Germans; oh, germans meus!
Un home: En Nataniel està ferit! (Crit dominador, que’s sent clar.)
Altres homes: (Ja no tiren.) Ferit! –En Nataniel! –Ferit! –En Nataniel!
Un home, increpant als enemichs: Vosaltres l’heu ferit!
Altres homes: Vosaltres! Vosaltres!
Altres homes: Vosaltres! Vosaltres!
Escena VIII
Els matexos y Gladys.
Gladys: Nataniel! (Obrintse pas en mig dels soldats.) Hont sóu? Assessins! Apartèuvos! Apartèuvos! Nataniel! (Arribant hont es.)
Nataniel: Gladys!
Gladys: Quí us ha ferit; quí?
Nataniel: Ningú.
Gladys: Tots; tots vos han ferit!
Nataniel: Germans meus: estimèuse; abracèuse tots! (En aquest moment se senten molt lluny descàrregues de canons).
Un home: Es la guerra que segueix!
Altre home: S’està morint!
Gladys: Deu meu! No’l dexèu! No’l podèu dexar!
Nataniel: Germans meus: jo tornaré; jo tornaré sempre, sempre, sempre!
Gladys: Deu meu: prenèume!
Nataniel: Gladys: vós també tornarèu!
Gladys: Ah, que ja es mort!
Homes: Es mort! –Mort! –Es mort! (Ho diuen aterrats els uns als altres. Se senten altre cop canonades.)
Un home: La guerra un altre cop!
Tots els soldats, ab grans crits: Guerra! Guerra! (Van sortint de la escena tots els soldats, seguint cridant: “Guerra! Guerra! A mort! Guerra!” Nataniel queda mort en primer terme. Gladys està agenollada a sos peus sanglotant.)
Gladys: Nataniel! Ah! Nataniel! (Feya ja estona que havía clarejat del tot. Ara ja’l sol ha sortit, gran, roig, com de sanch.)
Teló