I

Al campanar de Santa Maria s'hi entra per la capella baptismal. Allí la mística penombra del temple gòtic esdevé tenebrosa. En el frontis, del quadro on Sant Joan Baptista tira aigua amb una petxina sobre la noble testa de Jesús, no s distingeix més que la taca informe de les carns blanques.

La gran pila, am sa tapa clavetejada, sos baixos relleus primorosos i l seu contorn elegant, desapareix en l'ombra espessa impregnada de l'especial efluvi que no més es desprén de l'aigua beneita.

En l'angle de la capella hi ha una porta oberta a colps de coltell quan edificat el campanar, alguns segles aprés que l'esglesia, hi hagué necessitat de comunicació interior.

Fa angoixa endinzar-se per aquell forat rectangular fet a la esbiaixada, sense cap relleu arquitectónic que l'indiqui ni volta que esvaeixi l'idea d'enderrocament que sugereixen les juntures dels carreus. Talment sembla que el mur peni, i al traspassar-lo fredor de pedra esgarrifa al visitant que s'encongeix aclaparat per la pesantor que endevina a sobre seu, en la enorme massa, que sembla cruixir i esmicolar-se a l'empenta immensa de la atrevida nau.

Al fons d'aital passadís es envá que ls ulls s'esforcin, no hi val el tenir-los acostumats a la fosca; res s'ovira, sols una ratlla lívida de claror filtrada indica l junt d'una porta: una porta feixuga i tosca que ofereix una gran resistencia al empényer commós de les mans inhábils qu'intenten obrir-la. Un cop oberta s'entra en un espai estret i llarc de forma trapezoidal estrany i misteriós. Una llum de celistia trista i somorta devalla per un finestral cegat fins a dalt ont uns vidres polsosos tapen una esquifida finestra.

Sobre l'altíssima overtura arrenca la mitja volta negra i fumada. Groixuts llivants de cànem l'atravessen, i llur vertical paralelisme sembla enlairar més i més el sostre d'una manera inquietadora. Grossos claus de ganxo clavats en els junts dels carreus sostenen les cordes enrotllades perque no entrabanquin. En un recó la caixa de la escala, on l'elix de macissos graons de pedra munta fins el cimal del campanar, forada també la volta. Apar una torre dins un altra torre, cilindre de tenebres que, am ses finestres espitllerades i repartides en la llisa paret i am sa porta de golfos poderosos barrada sempre am forrallat, sembla guardar un secret espantable.

Cap vibració ni cap murmuri de vida traspassa les aclaparadores muralles; regna allí un gran silenci com el que deu regnar en els espais siderals: silenci que esporugueix i admira.

Els mobles d'aquella estada també participen d'una trágica quietut, com vells paralítics resignats, romanen en son lloc amb una actitut enguerxida de cosa inútil. Son humils i escassos. Un senzill tres-peus de ferro aguanta fins a certa altura un braserás d'aram. En la cendra mig colgat hi ha el gresol de l'encenser i dos o tres ganxos per treurel i posâl carregat de brases. Aprop, un escambell, que es el setial del campaner, i, apres, més enllá, arramblat a la paret, s'hi veu un armari de fusta pintat de terra-sombra amb un pany desballestat i la cornisa rosegada pels corcs. Sobre d'ella, una llumanera i uns quants obgectes informes i polsosos fan companyía a un gros citrell de llauna de bec corvat i nansa abonyegada.

Un banc d'esglesia d'ample respatller i caixa espaiosa, toca per un estrem a uns graons que serveixen per llensar-se i pendre embranzida per fer bogar les campanes. Enfront, un soc quadrejat de roure serveix per lo meteix. En el mur, dins uns cordills posats en creu que atrevesen una tauleta de caires festonejats, s'hi veu la gallofa: mena de calendari que indica les cerimonies relligioses de cada die. En el mateix clau qu'aguanta la gallofa uns rosaris plens de verdet hi pengen, i, no gaire lluny, un altre clau sosté un plomero estarrufat i am poques plomes.

Tant en la porta de la escala com en la que dona a l'esglesia, hi rumbegen creus de palma, potes d'esparver, uns goigs i un indicador de les quaranta-hores.

Tal es el decorat d'aquella estranya cel·la, plena de mortal tristesa, on cap infant hi gosaría a saltironar, ni hi sabría riure.

Per allí hi trafiqueja un home jovenás, alt, encorvat, de crani punxagut, nas d'áliga, boca contreta, pèl aspre i ulls blavosos esquitxats de bolves més fosques que ls hi donen apariencies i fredors de marbre jaspiat. Sol estar arraulit prop del braser o bé mig agegut en el seu banc que bruny amb el fregadís de son cos, rosegat de mandra, estremit de misteri, malalt de silenci i de penombra. Son trajo de vellut es tan semblant de color am la muralla, que no es pas fácil de distingir-lo a primera vista: el visitant que entra allí l'endevina per un gruny ferèstec i agresiu que llensa desde son escambell ont, am la fàs entre les mans, sembla rumiar constantment. Tot ell, aduc su cara, está cobert d'aqueixa melangiosa i humil patina que unifica la tonalitat de les coses en els ombrívols sojorns on flaira l'encens i ls llavis xiuxegen. Els obgectes que te al entorn están tots coberts de una capa de tartrá, secreció de ses manasses, que s'estén fins a n-els caires dels retaules i en els daurats de les estoles. I ell estima tot lo que toca amb un amor gelós que el fa insociable. No ha volgut mai ajudant. Branda sol a la María, que sempre havien sigut dos pera brandar-la, i ell sol dorm en una cambra situada a l'altra part de l'esglesia tan isolada, tan tètrica, tan veína a galeríes, escales i buidors atapaides de enigmàtiques tenebres, que s'hi desvetllaven els més coratjosos.

Aquest home es deia Josafat. Era un pagés vingut del cor de les Guilleríes. De grandeçàs sentí vocació de consagrar-se a Deu, i, decidit, sense consultar-ho a ningú, un dematí fugí de sa casa i s presentá al seminari sens recordar-se que no savía de lletra. Tanta ingenuitat el feu célebre: mestres i deixebles esplicaven sa historia i amb ell se divertíen. Pro en Josafat era tossut i tenía mal genit; volgué apendre de lletra i posá mala cara als que s'en reien.

Mentrestant, com del poble no havía dut més que un farcell de roba, el fluviol de pastor i una vareta de frexe, visqué de miracle, fent variades i petites feines: enganxant en les esglesies anuncis rel·ligiosos; passant rebuts de societats católiques, targes de convit, de funerals i enterros, de sermons i novenes; servint conciensudament als capellans els quals l'ajudaven tant com podíen admirats d'aquella fervorosa constancia.

En Josafat un díe tingué prou clarividencia per compendre que ell de sacerdot no n sería mai, i ja que no podía dir missa, aprengué a ajudar-la. Fou tan humil, tan servicial i tan gelós del respecte de Deu i de l'Esglesia, que s'atragué la benevolencia de tots els que l tractaven. Els clergues vells el tenien en gran estima i els joves li daven conversa, i bromejant li trucaven carinyosament l'esquena.

En Josafat no savía com correspondre a n-aitals mostres de carinyo.

Josafat era un brau, cap vici havía debilitat sa naturalesa, tenía deu pams d'alçaria, unes mans grosses i unes espatlles atapaídes d'energía selvatje. Posà axó que era lo únic que tenía, al servei dels seus protectors, que sapigueren agrair-ho i celebrar-ho. Oh en el present segle, tan abundós en mofes anticlericals, en Josafat era una alaija. Els seus fets eren contats am riallades de satisfacció. Se ponderava sa força i ses victories. Empró un díe en feu massa. Acompanyava a Nostramo am la testa acotada com solía, brandava amb una ma la campaneta i am l'altra sostenía la llanterna; la gent es posternava al passar i aquell acatament l'enorgullía com si propiament hagués sigut dirigit a sa persona.

Sols un vianant am brusa blava feu son camí sens ni tan sols llevar-se la boina que portava. Josafat se l mirá. Josafat tenía un mirar tràgic i al enfadar-se un tic nirviós li esqueixava la boca. Repetint la mueca espaventable es dirigí a l'home irreverent, signant-li la boina am gest imperiós. L'home irreverent no s'immutá i am veu tranquila i parla forastera digué qu'ell no s descubría més que per son quefe i per l'imatje sacrosanta de la República, i refusá senzillament an en Josafat que allargava el bras per arrabassar-li la boina. Fou horrible. L'home empès contra una porta es defensá un breu instant, empró, de sobte, s'oí el drinc ofegat de la campaneta i un doll de sang brollá de la testa esbardellada del foraster. En Josafat mossegant l'aire caigué a l'ensemps que l vençut, i sobre d ell, ruiecant de follía, seguí petaquejant-li la nafra am precisió d'hábil llenyater. ¡Ah purria descreguda, gitada de l'infern!

Aital fet intranquil·lisá als seus protectors: bo era que fes surtir del temple als galantajadors de devotes; bo era qu'en les manifestacions relligioses allunyés als mofetes atrevits, solzament am son tétric esguard; bo era que obligués a descubrir-se als descarats, pro, l'ensanyament, la feresa, la mala entranya qu'havía demostrat, si be era disculpable en un home com ell, per la força de la fé que revelava, podía ocasionar un conflicte: raons am la justicia, escándols que sempre son aprofitables pels periódics avensats.

Cregueren prudent arrecerar-lo i solicitaren per ell el nomenament de campaner. L'ocasió no podía ser més bona. Dels dos que n'eren de l'esglesia de Sta. María, l'un s'havía tornat maniátic: inventava tocs nous amb els quins volía expresar el génit del sant qu'es celebrava, el color de la casulla que tenía que posar-se el sacerdot i altres coses mai imaginades. Son company tingué que fer valdre sa antiguetat i l reformador renunciá l seu cárrec tocat de son amor propi i convençut de que l'enveja persegueix sempre als artistes genials. En Josafat ocupá l lloc del dimitent. Trová en el campanar a un vellet suau i bondadós que l'ensinistrá en el maneig de les campanes, li ensenyá a fer hosties i l posá al corrent de totes les obligacions de son cárrec. Els anys inutilisaren ben aviat al pobre vell, i en Josafat s'acostumá a fer la feina sol. Aprés el jaio morí i el nou campaner, aspre i sorrut, s'estimá més viure isolat, i trevallar doble, que no pas compartir amb un altre, el domini d'aquells llocs que tant armonisaven am son esperit ombrívol. Com en Josafat valía per dos i axó representava una economía, ningú hi posà reparo.

Desde allavors en Josafat visqué allí com una fera engaviada; surtía del campanar lo menys que podía. Els amics clergues l'anaven a veure. Li retreien ses haçanyes i rient i bromejant l'encoratjaven.

Arribá a creure-s que era un home necessari, perillós, destinat a fer grans coses, i que el reservaven per una ocasió oportuna. I esperava sense impaciencia, segur que en el avenir podría pagar les consideracións que li teníen i servir, am tota sa bona voluntat i am lo que més podía, a son Deu i an aquells admirables protectors, que l'havíen posat de campaner, i que seguíen afalagant-lo com a un nin rebec i temible.

En Josafat no solament tocava les campanes sino que arreglava l'esglesia; i poc a poc, a copia de pegar colps d'espolsadors a les imatges aná perdent-les-hi el respecte. Conservá, empró, una gran por als torments infernals i una gran veneració a les barbes severes i magestuoses del Pare Etern.

Sobre tot l'inquietava l'esbrinadora fixesa d'aquell ull divinal, que dins un triángle resplandent havía vist de petit en alguna estampeta.

Dues passions tan sols li daven molesties: la ira i la luxuria. De l'ira havía trobat manera de servir-sen a major honra i gloria del Senyor; pero per la luxuria no hi trobava arreglo. Per no atormentar la conciencia ni contrariar els instints emprenía llargues i fondes meditacions sobre el sisé manament: en el mon hi havía una mena de dones am les quals es podía pecar sense atreure l'ira del cel, eren dones perdudes que carregaven elles soles amb el pecat i l cástic, objectes de lícit esbarjo de la continencia, amb els que si no es glorificava al Senyor, tampoc se l ofenía gran cosa. El plaer podía comprar-se no gaire lluny, allá sota, arrán del campanar en unes cases pobres de teulades rónegues. I a l'istiu sobre tot, quan en les migdiades la virilitat del campaner clamava pels seus furs i privilegis, anava a ajasar-se en la finestra de sa cambra, mena de tatxa que foradava el mur, desde on sotjava hores i hores. Abocat sobre l'abim a voltes lograva veure en el fons, a gran distancia, una figureta minúscula, lleugera de roba, que apareixía un moment en algún terradet o traspasava una golfa. En ocasions dins al marc d'una finestra, darrera unes cortines virolades, ovirava uns braços nusos, una cabellera deixada anar o un confòs remolí de roba blanca que l'incitava, omplenant-lo de curiositat voluptuosa.

En certes nits també hi anava al seu observatori; i les cambres sospitoses s'enllumenaven i ombres incertes es movíen darrera les cortines caigudes, i d'aquell mercat de lascivia muntaven fins an ell cántics i gatzara, notes rogalloses de pianos de maneta, barrejades am xiscles de bacant. I a-les-hores li pesava sa virtut. Aprés en somnis se li apareixía una visió de sa jovenesa: una pastora ajaçada a l'herba que jugant amb un goç de tura, li mostrá sa carn blanca i codiciable. I la pastora se n'era vinguda del seu poble, la tenía amagada en les leberíntiques tenebres de sos dominis; la cercava am tremolor impacient per galeríes i soterranis, pels recons plens de runes i mals endressos, per les escales infinides, i quan la veia, quan ella obrint-li els braços se li ofería impúdica, una processó inacabable de capellans vestits de pontifical i presidits pel senyor bisbe, s'interposava entre ells. El senyor bisbe pegant-li am son bàcul, el foragitava del temple, i els altres cridant-li hipócrita i traidor, impur i mal home li escupíen, mentres a fora una gran gentada l'esperava per escuarterar-lo, cantant la marsellesa. ¡Oh! ¡no! ¡mai! L'escándol, el despreci dels bons sacerdots, la severitat del rector, sa vida placèvola interrompuda, el pa incert, tot perdut pel bès impur d'una donota. Aixís pensava al despertar de ses tentacións. Am tot hi havía dies que rumiava seriament la manera d'acabar amb aquella vida de castedat que tant el feia sofrir. Tenía dos camins. L'un era véncer sa avaricia de pagés, sos temors de adolescent i trucar a les portes del vici, saciant-se de voluptuositat; i l'altre era pendre muller, casar-se com la llei de Deu ho mana. I del lluny del lluny de son passat venien a ell anyorances del terrer nadiu. Sorgía altra volta la pastora dels somnis, exitant-lo am les contorsións de son cos vital, gambant pels prads am les galtes enceses d'impuresa, cridant-lo am l'esguard desonest dintre les solituts de les montanyes. Josafat sentía recances, es penedía de no haver cullit aquell capoll de dòna, i, dins ses orelles, la rialla burleta de la moça despreciada, retrunyía amb infernal espinguet, avergonyint-lo encara. ¡Si ara fos!

L'ánima rústega d'en Josafat es poetisava amb el desig d'aimar. Tragué son fluviol i assegut en son mirador am les cames penjant-li sobre l precipici, recordà les tonades de sa terra. I sota les teulades vibrantes de sòl, en l'ensopiment de la migdiada, les dones impures plenes de mandra, lassades de llurs nits d'orgía, escoltaven el refilar groller d'un fluviol qu'imitava l'enjogassament frisós d'una camperola.

Josafat tenía en sa naturalesa llevat de Faune; com el deu Pan enamorat d'una ninfa esvaída, tocava melangiosament la flauta.

II

Un díe el campaner tingué una bella sorpresa: acompanyat d'un escolanet se li presentá un home amb un goll monumental que li doná el Deu ta gord am una esquenada atuidora.

Era un oncle de la porqueirola del somni, venía a ciutat per treure uns papers de la curia i desitjava qu'en Josafat, que tenía bones relacions amb els capellans, l'encaminés.

–Malviatje Judes: jo no m'hi entenc am romanços d'aqueixa llei.

Parlaren llargament.

En Josafat se l'endugué a sa cambra i l convidà a veure un got de ví negre. El campaner ell meteix es cuinava. De bon matí una majordona vella li duia de la plaça una lliura i mitja de bou que ell posava en un olla; feia sopa amb el brou, i apres es menjava la carn a la vinagreta compartint-ho pels dos apats. A voltes, a l'ivern sobretot, sustituía la carn per monjetes, i era tan grossa la bullida que li durava per tota la setmana.

El pagés trobá aquella vida molt trista, aquella habitació massa fosca i aquells corredors i galeries massa plens de basarda.

–Sembla que no podeu pensar en res de bo aquí dintre. I el goll li trontollá d'esgarrifança.

Un cop hagué l'oncle de la porqueirola enraonat am mossèn Lluís, capellanet entés que en Josafat li feu coneixer, volgué entornar-sen. Lo de la curia aniría llarc: calía regirar molts papers pera trobar l'espedient d'una obra-pía am les poques noticies que havía pogut donar l'home del goll.

–Vaja salut, conserveu-s'hi bo; no cal molestar-vos per res: ja vindrá la meva nevoda de tant en tant pera saber quelcom.

–¡La Pepona!

–Llampus! pod-ser sí que no saveu que la Pepona serveix aquí. Fa més de quatre anys. ¿De bona rafé que no ho sabíeu? Si, home, si. Va esplicar-se. La Pepona era massa deseixida per viure guardant porcells. Serví en un hostal, aprés s'en aná a vila i ara estava a casa d'una senyoraça que la tractava com a una amiga.

–Llamp me mau, Josafat, te juro que se la campa, s'es trasmudada tota. Ja la veureu. Quan tingueu els papers doneu-los-hi qu'ella s'encarregará d'enviar-me'ls.

Vaja, ja estem entesos, que Deu vos gord, fins un altre die qu'em penso será tart.

Aixís parlá el bon pagés i ensopegant per la capella baptismal, eixí a la esglesia, mullá 'ls dits amb aigua beneita i partí. En Josafat restá alegre. La alegría del campaner no era més que una llunyana esperança de tornar a veure la carn blanca de la Pepona.

Fins al vespre tral·larejá els goigs de santa Magdalena; i bells ensomnis enjoiaren son cor feixuc.

III

Passaren dies. Una tarda en Josafat mig dormía en el seu banc. El silenci era pregon.

La fosca s'ensenyoría de la gran nau deserta, les llanties brillaven en les capelles com místiques llüernes d'aquella nit anticipada. Dins el campanar regnava el crepuscle. Una remor de petjades que venía de la capella baptismal, deixondí al campaner. En Josafat fitá els ulls en la ratlla negra de la porta ajustada, i escoltá atentament.

El refrec d'uns peus que palpen temerosos de trobar un obstacle, continuava barrejat amb un xuixejar ininteligible.

Solíen molestar sovint an en Josafat curiosos que demanaven permís per visitar sos dominis; l'home amaní per endavant una cara ferrenya.

En aixó un sotrac en un banc de la capella omplená de ressò tota l'esglesia, i esclataren femenils rialles.

Al campaner se li esbiaixá la boca i aixecant-se d'una revolada, anà pera renyar a les dònes que interrompíen irrespectuoses el silenci de la casa de Deu. En el meteix instant els golfos grinyolaren i la porta s'obrí lo just per deixar passar un caparró de noia somrisenta i encuriosada. Mai en aquell lloc havíen resplandit unes faccions tan rublertes de mondanal picardía, ni mai el tétric ambient s'era amarat d'una flaira tant contorbadora com la que enviava el cos de la intrusa amagat radera el fustàm de la feixuga porta.

El campaner tingué un bell pressentiment. Acotà més la testa. Apesar seu el jaspi de sos ulls, fosforejava de cobdicia.

El rostre expressiu de la moça es cubrí de certa alegría mofeta; allargá un xic el coll com per esbrinar el lloc, i fitá an en Josafat sa mirada. Josafat se contorbá: per tota sa llarga córpora corregué un frisament ardorós, i tingué por d'aquella testa que se li apareixía interrompent sa vida monótona, la calma grisa del seu sojorn.

Molt tenía que haver cambiat la Pepona per que fos ella la que venía a temptar-lo. Pensá en les tribulacions de Sant Antoni, i pera lliurar-se del pecat cregué que li era lícit encloure entre la porta i l'aresta del mur la gorja flexible i exitant que s'allargava vers ell com la d'una serp enviada pel dimoni.

–Oidá, Josafat, soc jo, ¿que no m coneixes?

El campaner, am vergonya d'infant i posat estúpid, la resseguí amb els ulls plens de pagesívola desconfiança.

–Jo plá t'hauría coneguda: estás molt trasmudada; i enretirá les grosses mans que, enrampades de fanatisme, promptes a causar dany, tenía en el caire de la porta.

La Pepona entrá resolta i decidida sens haver esment del perill que corría, al ficar-se en els tétrics dominis d'en Josafat.

Era una dòna d'aspecte sanitós, madura i espléndida; sa carn, un xic masegada per contínues caricies, trontollava sota l vestit a travers de quina roba passava una transpiració tebia i flairosa. Per la gorja i les munyeques s'endevinava la blancor de sa pell, mentres una lleugera i antiga patina de sol, li enmorenía les mans i la cara. Sa boca grossa mig oberta per un somriure burlesc ensenyava les dents admirables de netedat i simetría; dents que feien pensar en gelositats amoroses, en besades crudels i en proíges satániques. Era perillosa, enfollía el cor i emboirava el pensament am carnals ubriagueses.

No venía pas sola: fent contrast amb ella havía entrat una joveneta de poca estatura ciutadana feble, malaltiça. En sa faç empolvada semblava dur-hi estergides un munt d'histories de llibertinatge; sos llavis petits, desperfilats per innombrables besades, aixafats per la continuada impresió d'altres llavis sedents i lubrics, es contreien amb espressió laçada; i son nasset delicat i elàstic de badius impetuosos semblava rastrejar de contínuu sentors de luxuria.

Quan caminava sos costats onejaven, talment desllorigats de son cosset aplanat i flonjo que s blincava enrera progectant les exuberancies de son sí impropies de sa magresa. Sos moviments i ses poses eren lliures, fins dreta i posada tenía una actitut impúdica; semblava oferir-se amb un esgarrifós cinisme. Les celles sota les quals brillava el foc verdós de les nines descarades, se juntaven sovint amb un gest repulsiu d'inmensa tossudería. Una terrible cabellera rossa, crespa i onejanta com les flames d'una foguera moría en sa nuca, on passaven a cada instant esgarrifances magnétiques. Espantava mirar-la: xuclava l'esguard com un abim de desonestitat; en ses entranyes debía haver-hi desconegudes estridencies, un tresor d'aberracións delirantes.

Desde que havía entrat no perdía de vista al campaner. Semblava medir sa corpulencia, analisar la sang que li coloría el rostre, estudiar la febrositat de sos moviments inarmónics i l'encongiment que 'l dominava. Una sospita abrusava son cor de bagassa ple de monstruosa lascivia.

Josafat revenint-se lentament movía sos llavis com si volgués enraonar i apres de molts esforços repetía.

–Fóscara jo pla t haguera coneguda si t'hagués trobada. Vingué un gran silenci. Mentres tan les moçes encuriosades anaven fent-se carrec d'aquella estranya cel·la. Miraven la volta, els llivants, la gallofa, les potes d'esparver reseques i les creus de palma, demostrant estranyesa, aturdiment i desconfiança.

Josafat preguntá am timidesa.

–On vius Pepona, com te la campes, esteu juntes?

Les dos noies creuaren llur esguard joiós de picardía i esclatiren a riure.

–Per ara serveixo Josafat, serveixo… a ratos, sabs; estic molt be dormo força i menjo més… Aquesta es senyora Josafat es la… senyora Fineta i s'aborreix per que l seu marit no la pega. I la Pepona llençà a plens pulmons una rialla grassa escandalosa que feu sacsejar son pit ample i soperb. En Josafat s'esverá i atolondrat, inquiet, corregué a la porta de capella i mirá a l'esglesia tement l'aparició d'algú que l'atrapés am tan poc honrosa companyía.

–Tens feina Josafat? Nosaltres venim per lo de l'oncle i de passada aquesta desitjava pujar al campanar. ¿Oi Josafat qu'ens el ensenyarás el campanar? Te recorda quan fugíes de mí serres enllá? Sembla que no ets gaire més valent ara.

La Fineta es plantà al costat de la seva companya i passant-li un braç per la cintura, pregá també al campaner, mentres alsinava son pit, torsava la testa, i l'envolcallava amb una ullada somorta i defallida.

En Josafat fugí d'aquella seducció i, am moviment esquiu i ferestec, passá el forrallat de la porta de la capella baptismal.

La llum era escassa, el sol a fora devía pondres i les dos moçes, que esperaven envá la resposta d'en Josafat, perderen les ganes de bromejar sorpreses per l'aplanador aspecte que anava prenguent aquell interior. Una sobtada desconfiança les torná entenimentades. Esbrinaren detingudament aquell paratje: En la buidor del finestral, on tremolava agónica la crepuscular celistía, vejeren la amplaria del mur isolador i terrible; s'adonaren del negre enigma que traspuava per les espillerades obertures de l'enorme cilindre que tancava la escala; descubriren penjats de la tancada volta els contrapesos del rellotge, feixugues pedres arrodonides i foradades sostingudes per una corda nuada a un barrot de ferro travesser, que descendíen lentament imperceptiblement, fatals i amenaçadores.

Alhora notaren en en Josafat un neguit estrany; brillejaven ses nines i en un recó semblava encongir-se pera botar com una fera sobre d'elles.

–Anem –digueren les dues a la vegada.

En Josafat encenía la llumanera am ma tremolosa creient menys comprometedora la llum que la fosca.

–Adeu Josafat, qué li dirém al oncle?

–Qué li diréu… qué… a l'oncle?… Ah que… no res, que no m'ha dit res mossen Lluis.

–Está bé. Vols fer el favor d'obrir.

–El qué?…

–La porta home.

El campaner s'apropá al pany pero abans de donar el tom a la clau, pará l'orella. Li semblá sentir passos, i reculá am el dit sobre ls llavis. El color de les dues amigues s'enblanquí. La flama de la llumanera projectava ombres tétriques; les formidables parets am els carreus terrosos pareixíen isolar-les de tot lo vivent; la volta no s veia, i alló semblava el fons d'un pou sense sortida, lluny dels homes, apartat de tot aussili, de tota esperança. En Josafat am son esverament els hi causava l'efecte d'un boig ple d'avaricia per elles que volgués guardar-les allí, empresonades per una eternitat.

–Es vespre Josafat, vols obrir?

El campaner no escoltava i tartamudejant algun prec, avansá dues passes vers la Pepona i sa companya que s juntaren cercant mutual apoio.

–Tornaréu… no fa que tornaréu? Ho digué com un gegant ploricó, am la veu entelada.

–Sí, tornarém, obra, no podém quedar-nos més aquí, obra, Josafat. Ho feu. La Fineta, al passar afrec d'ell, sentí un bleix d'home enfebrat, sobre la nuca; els cabells se li cargolaren d'esgarrifança i arran de la porta li fitá per última vegada sos ulls clars, verdosos, famolencs de noves sensasions.

En Josafat, alta la llumanera, vegé brandar els costats impurs de la bagassa i una ira de lleó que ensuma la femella a través d'una reixa, l'arborá.

A fora les dues amigues, aprés de caminar un bell rato silencioses, volgueren saber una de l'altra, l'impresió rebuda en llur estranya visita. Parlaren. La troballa d'en Josafat fou per elles un motiu de divertiment. El quart i mig de foscor viscut en companyía del gegant avergonyit, l'ambient tétric del lloc, i la mica de pánic que allí sentiren engrescá llur ánima acostumada a la negra monotonía del burdell.

Vivíen soles am la mestressa: una senyora enorme i malhumurada, amiga del ordre, que no admetía més que visites de senyors respectables, de gran serietat, que entraven i surtíen silenciosos, amagant-se, aprofitant la nit, amparant-se en la solitut i apartament del barri. Senyors que com deia la Fineta enraviaven per lo pansits i tristos; no sabíen enborratxar-se, ni rompre miralls, ni pegar a les dones. Ella desde que hi era no havía rebut ni una sola plantofada… es moría de fàstic.

–Hi tornarém Fineta?

–Jo ho crec; jo hauría volgut quedar-m'hi. Quin home en Josafat.

La Pepona la mira un xic estranyada.

–Axís estém?

–Axís, axís ¡quin home el campaner!– Quina voluptuositat més nova prometía. ¡Sería tant terrible son amor! Que dolçament espantable fruir-lo allí dintre, en les nits llargues, somiant fantasmes abraçada al homenáç plè de confiança, indiferent al xisclar de les ólives, a las buidors negres i als veinatjés sepulcrals. La nuca de la Fineta s'estremía i els ulls se li clovíen en amorós desmai.

–Ai noia que estranyes i capritxoses sou les que veníu de les ciutats grans. Hi ha homens que valen cent vegades més. A mi m fa por.

–A mi també, t'ho juro. ¡Qué ferm! La te tota la fermesa!

–Vols dir que…

–Sí, dona, sí; m'hi jugo la vida.

I al mig del carrer s'ennuagaren de tan riure.

IV

L'esglesia de Santa María era una massa enorme, sense esbeltesa, edificada en la part més alta de la ciutat. Sa construcció havía durat sigles. Gótica en son interior tenía la fatxada barroca la qual, am ses capelles buides, amb els balustres dels miradors romputs i les columnes de pedra numolítica desgastades pel temps i l'intemperie, ofería cert aspecte de desolació i abandono.

El campanar octogonal era del mateix ordre arquitectonic que la fatxada: una ampla cornisa que corría en son entorn, senyalava el segon dels tres estatges en que fou dividit i més amunt, s'obrien vuit finestres aixoplugant altres tantes campanes. La cúpula en sostenía un altra de minúscula que servía de base al panell: un angel de bronzo simbolisant la Fé, am les ales mig esteses i la vestidura voleianta. Al costat, del temple, aguantant l'empenta de la pesadíssima volta, les adjuves am llurs gárgoles embalumaven el grandiós edifici.

Am-tot els tenebrosos dominis del campaner eren més extensos de lo que podía deduir-se al contemplar l'esterior de la esglesia.

Seus eren tots els espais disimulats en la gruxarie de la sólida muralla; seves eren les amples golfes de la nau, les del absis, les de la mitja volta dels claustres romanics; seu l'interior d'una torre de la mateixa época encastada en la maciça paret de l'esglesia gótica; seu el llarc trifori; seus eren també els tres compartiments del campanar, fosques presons plenes d'estores, gresols per les lluminaries i altres objectes inservibles; i, per fí, seva era igualment l'elix de graons admirable que desde sota la cúpula baixava al fons d'aquell llarguíssim prísma octavat sense una obertura, sense altre aire per respirar que l que passava per la caixa de l'escala plena de fetor de tomba. Cal afegir a tot aixó, de part de fora, les cornises qu'en Josafat havía aprés a passar-hi sens rodaments de cap; les amples gruixaries dels estreps; les teulades inmenses; la gran plataforma de sobre la fatxada, obstruida per grosses pedres picades que restaven encara per col·locar; els miradors de la meteixa fatxada amb els ampits escrostats i per últim una petita torratxa, feta de paret d'esquerda que rematava l'antíc campanar romanic, dintre la qual hi havía una llosa sobre un cilindre de pedra: rústega taula d'utilitat inesplicable, mena d'spoliarium dels esparvers, on sempre s'hi trovaven restos sagnosos d'aucellets sacrificats.

En Josafat fins l'aparició de la Pepona i la Fineta fruia lliurement d'aitals dominis. Era un urc de grandesa el que sentía; urc de selvatgina que viu segura en son catau inaccessible. Nombroses portes, poderosos forrellats i estretors laberíntiques el guardaven de part de dintre; vertiginoses altures el feien inabordable per defora. I els homes abaix eren minúscols, fácils d'exterminar llençant solzament pedruscalla de la que les pluges desencastaven. Passava grans estones imaginant-se un atac colectiu i formidable de tots els ateus lliure-pensadors, republicans i heretjes qu'ell confonía en un meteix odi. ¡Quina heroica defensa sería la seva! ¡I com ne patiríen els seus enemics!

Més ara lleure tingués per a pensar en les dues moçes: contava els dies i esperava son retorn amb impaciencia. El temor de que fos descoberta sa libidinosa complacencia anava debilitant-se. Tornaven els somnis voluptuosos, pero no l senyor bisbe ni ls capellans foragitant-lo del campanar i de la esglesia. La Pepona era seva, els meteixos capellans li portaven, mudadeta somrisenta i agraída. S'hi havía casat. L'historia de la porqueirola no l'encaparrava. Sabía que no tots els pagesos ne fugiren quan ella amb el goç de tura se revolcava sobre l'erba; li havíen dit que cansada de xafar falgueres am nois de la seva edat s'era llogada per minyona a l'hostal del poble; li contaren també un embull amb un negociant de bestiar; una escapada a vila de llarga durada; pero recordava el trontollar de la carn de la Pepona, i per haver-la, sens perill de comdemnar-se, no hi havía altre remei que l matrimoni. Perdona i serás perdonat, eíxa era la bona máxima del campaner.

Quan les dos bagasses aparegueren de nou, no gosá encara mirar-les; empró sentint-se ja am més autoritat, les hi pregá que una altra ocasió tinguessin present la santetat del temple i s posessin al cap un troç de mantellina.

–No son pas modos d'entrar aixís a la casa de Deu –i per si algú espiava, barrá, com el primer die, am pany i forrallat la porta de la capella.

Fou complascent: al insinuar-li elles el desig de muntar al campanar, encengué un troç d'atxa i començá a guiar-les per l'elix tenebrosa de la llarguíssima escala. Amb el cor encongit i les cames tremoloses, apoiant-se am les mans en els brunyits carreus que tancaven la caixa de la escala, anaven les dues bagasses, pujant, pujant. Els graons d'alta contrapetja les laçaven i teníen de parar-se sovint per revenir-se i esvair el mareig que ls hi produía aquell rodar seguit i inacabable.

A-les-hores xisclaven. –No ns deixis, Josafat, atúrat.

El femenil esglai divertía al campaner que s girava, reculant, per contemplar-les amb un xic de desvergonyiment. Allavores sa cara resplandenta de llum roja, tenía una mefistofélica bellesa que obrava sobre ls sentits de la Fineta com un poderós afrodissíac.

A mitja escala volgué asustar-les. Fingí esverament, abaixá les celles, resta quiet i para l'orella.

–Xist, calleu!– En aquella estretor imposanta plena de la espessa fumera de l'atxa, obstruída per la córpora sinistre del campaner, la paüra venía per no res; la Pepona perdé l color i els ulls verts de la Fineta, esverats i fixes, semblaven esclatar dins llurs morades conques. Escoltaren: s'oía uns sotracs foscos, pregons, sonaven acompasadament am tètrica resignació, com el cabar d'un trapense, com el pas fexùc del temps dins les tenebres del no-res.

En Josafat s'entretenía allargant l'engoixa de les moçes.

–No es pas res plagotes; es el rellotje.

L'espressió dels ulls de la Fineta cambiá de sopte, clogué les pestanyes i agraída al somriure simiesc d'en Josafat, se l contemplá am un desmai d'amor bestial.

El campaner s'animava: una estúpida presumció el movía a fer-les esgarrifar apropant-se al caire de totes les cornises, pujant a tots els llocs perillosos, abocant-se a tots els precipicis. La Fineta am les mans histériques el retenía fent-li sentir de passada el flonjo contacte de son pit, i el campaner am la pell rüenta, la sang encesa i el cor desenfrenat procurava allargar la excursió, enmenánt-se-les per tots els recons dels seus dominis.

Per últim les portà a sa cambra. Allí una satisfacció d'egnòm que ofereix segur hostatge a unes ninfes laçades de rodar per soterranis desconeguts i espaventables suavisá la voluminosa faç d'en Josafat.

La cambra del campaner am-tot i ser emblanquinada, tenir la llar i els seus fogons, que li donaven un aspecte inofensiu i menestral no per aixó alleugerí l'anim de les dos bagasses. Sempre la tremenda gruixaria de la paret oprimía i ofegava, fent pensar en llargues anyorances de captiu i en terribles torments inquisitorials. A més, aquella cel·la pudía a selvatgina i era fosca. Com per tot arreu, la claror entrava per una tatxa de caires vius oberta en l'espessor dels carreus. Cinc pedres rústegament polides servíen d'escala pera pujar a lo que podriem dir-ne ampit de la finestra, ampit que medía quinze pams de fondaria, espai suficient pera servir de mirador a n'en Josafat. Allí era el lloc on sa musa de Faune embrionari s'inspirava tocant el fluviol en les tardes xardoroses de l'istiu; allí era on pensava en les carns d'aquella moçota que ara, aprofitant un banc que hi havía, ansiosa d'espai, contemplava asseguda les serralades que s perdien en la boirina del oritzó.

Josafat dret enfront d'ella, tocant am el cap el marc de la finestra i am els peus entre uns testos de merduix i clavellines, poética herencia del vellet suau i complascent, no sabía allunyar l'esguard del sí de la Pepona que pantejava amplament, poderosament, Josafat remembrava les meditacions d'altres diades. I en Josafat tenía un progecte, un progecte que l feia venturós. –Ah fóscara! té que haver-hi un bell parlament entre tu i jo.–

Aixó pensava dir-li tot seguit, aprofitant el sadessejar impertinent de la Fineta qu'anava i venía mirant totes les coses, gronxant-se al compás d'una cançoneta de moda.

En la cambra d'en Josafat el fum havía ennegrit completament el sostre. En les parets llises, un xic esgrogueídes, s'hi veia, com únic ornament, un marc de fusta senzill i primitiu qu'enquadrava una litografía vella: el Pare Etern amb els dos dits d'una má enlaire i el món a l'altre, mirant seriosament, un mirar de mérit que seguía a l'observador a tot arreu.

Dins un petit requartet un catre amb un cobre-llit virolat de flors grogues i fruites vermelles amb el coixinet de tela ratllada sense funda, servía de jaç an en Josafat. A la capsalera, un petit Crist i uns rosaris penjats an el meteix clau, i, sobre la lleixa cantonera, un pitjeret de vidre estava caigut vora d'una capsa de mistos.

La Pepona de sobte sentí apropar-se an en Josafat que respirava fadigosament. Endeviná qu'éll anava a fer-li una confessió amorosa o a dirigir-li una súplica lasciva i volent evitar-ho cridá a sa companya.

La Fineta venìa d'ensumar el jaç d'aquell mascle poderòs; portava les narines plenes de sentors d'home. Am cert enervament muntá els cinc graons i s'interposá entre la Pepona i l campaner. Casi empenyent-lo s'ajupí, prengué un petit brot de merduix que s posá entre les dents, enlairá sa faç, plena d'una serietat ardenta, sota l'esguard d'en Josafat, i suspirá.

La Pepona, un xic molestada per l'actitut de la seva companya, volgué anar-sen. Ja era tart; a fora moría el sol arran de les montanyes; per la finestra s'oviraven un troç de cel roig, sanguinós, ratllat per faixes moradenques.

De l'habitació del campaner s'en surtía per una mena de terradet enrajolat que, entre dos adjuves, cubría la sobrevolta de les capelles laterals. Pujant apres per la petita escala de la torra bizantina, s'entrava al trifori; i dant un quart de volta a la nau, i atravessant el segón compartiment del campanar, es trovava un replanet que conduía a la gran escala de cargol.

En Josafat, sempre amb el troç d'atxa als dits, pensava aprofitar-se de tan llarc trajecte per indicar a la Pepona la necessitat d'aquell parlament qu'era sa esperança. Pro la Fineta subtil com un mal esperit sabía interposar-se. I li feia flairar sos cabells, li posava devant dels ulls l'exasperadora movilitat de son cosset propici a blincar-se, a estremir-se, a defallir am la furienta estreta d'uns braços apassionats. A voltes girant-se, per sobre del muscle, fitava al campaner am ses nines de bacant: eren fiblades horrendes; ell les sentía com botons de foc cremant-li la córpora, encendrè-li el cor d'un desig furiós que no admetía espera. La virilitat del campaner gemegava.

En l'estret passadíç del trifori, la Fineta es pará sobtadament; en Josafat que anava al sèu radera ensopegá amb ella. Fou un instant. En Josafat sentí tota la feblesa impura del dors de la bagassa gravitar en l'amplaria de son pit d'atleta, rebé un sospir en plena faç, i vejé els llavis laços de la dona temptadora oferir-li una besada. La Pepona s'allunyava maliciosament. Es cregué perdut. Tot s'havía esvait en son entorn; una remor d'oratje brunzía en ses orelles; l'esglesia, éll i la Fineta s'enfonsaren en un remolí negre i furient; el cor patacajava per dintre avariciós d'impuresa i els braços demanaven juntar-se per estrenyer en mortal abraçada an aquella dòna que sanglotava per endevant el plaer esdevenidor.

Un xic lluny soná una petita rialla; passá com un llampec, pel magí del campaner l'idea de sa eterna perdició; una veu sonant dins el seu crani li cridá: “Deu te mira”, i el record de que l'ambient ont anava a rendir-se sa castetat era el mateix on s'aixecava tantes voltes l'hostia sacrosanta sorgí enérgic i deslliurador. El tic nirviós esqueixá am violencia sa boca i amb una furiosa empenta llençá a la Fineta lluny, sobre les lloses, com un fardo pudent plé de carnassa. El troç d'atxa havía caigut; cremava repetellejant en el sòl, i am sa llum tètrica es vejé a la Fineta blincar-se adolorida, mentres impertinent i toçuda seguía fitant an en Josafat sa mirada brillanta.

–¡Oh gracies! t'estimo més que mai Josafat, t'estimo.–

El campaner fugí; per no passar per sobre la bagassa, donà la volta al absis, la llum del atxa recobrada, corría creuant am rapidesa les finestres, llençant reflexes fantástics, tètrics vesllums, com els d'una ànima encesa pel pecat que cerqués adolorida, el conçol de la divina gracia.

An el buit del passadiç que dava al campanar, la Pepona, anorreada, esporuguida per l'impensat desenllás d'aquella aventura, ni esma tingué d'anar en socórs de sa companya. Es penedía d'haver posat els peus en aquells llocs esglaiadors.

El campaner se li aparegué esblaimat, trémol, am la boca no ben aquietada. Ferm en sa deria, volía parlar-li.

–Una altre hora, Josafat; aquí no, sents? Maimés tornaré.

I pera esquivar la proximitat de l'home enfollit, comensá a baixar la llarga graonada.

La Fineta ls seguía de lluny, a les fosques, coixejant, rebent sotracs en els relleus de les parets, relliscant en els caires brunyits de les estretes petjes, sentintse defallir de dolor, pero esclava ja d'aquell esquerp sátir, capaç de saciar-la de furientes caricies i de seguir-la en tots els deliris de sa voluptuositat monstruosa.

–T'estimo, t'estimo més que mai.– Aixó li digué al passar l'última porta, ja dins la capella baptismal, am l'insistent llambregar de ses nines clares.

V

An-en Josafat, la solitut se li feu penosa desde l'escena del trifori. Tots sos dominis estaven contaminats tots els recons guardaven remenbrances de la Fineta. I en les parets hi veia estergides contorsions de magresa deliranta, i en els setials hi trovaba tebiors de carns flonges i rebregades, i en el ressò de les voltes, hi sentía renills de zel, i en els revolts dels corredors, pesigollejant-li els llavis, percevía un aleteig suptil, un halit cremant que flairava a merduix i pudía a febre. En sa cambra, cadires, taula, armari, lleixes i estampes, tot reflexava mirades verdes i lascives. El mateix Pare-Etern pareixía ofés, estava més seriós, i son esguard seguidor acusava a n-en Josafat d'haver fet entrar allí a les moçes. Aduc les cordes de les campanes li retreien coses esborronadores: la bagassa s'hi havía repenjat, refregant-s'hi, engorjant-les en la canal de son pit, entortalligant-les per ses cames, empapant-les d'una flaira exitant, forta, contorbadora que encara les embaumava.

Es una mala dòna, deia, am freturances d'ella. ¡Oh si en lloc del trifori hagués sigut en qualsevol amagatall lluny de l'ambient sagrat de l'esglesia!…

Una tristesa de célibe l'invadí. Quatre dies passaren sense un instant de bon repós, imatges erótiques el perseguíen, una curiositat desonesta el martiritzava i somnis enervadors l'enmalaltíen.

El quint die, a mitja tarde la Fineta, plaret a plaret pujava la rampa de Santa Maria. Anava sola, vestida de negre i am mantellina. Els enagus planxats cruixíen sota el vestit de fai, un cinturonet ample am cibella daurada recullía els plecs de la brusa tan diabólicament fina, que les mustiades belleses de la meretriu s'endevinaven reposant en la cotilla fluixa i eleganta qual vorada aduc se transparentava. Aixís volgué oferir-se a l'home que sa refinada perversió havía escullert. I sentía un greu voluptuós al pensar que lo millor que tenía anava a ser rebregat, malmès, romput, per les impacientes manasses del campaner.

Al ser a la plaça de l'esglesia enlairá la vista. Un esparver planava a l'entorn de la cúpula. Contemplà la massa enorme de carreus i al pensar que no tardaría en sentir dins aquelles tremendes parets, l'abraçada violenta del gegant fanàtic, un sacudiment lividinós resseguí sa pell, de blancura cloròtica.

Pantejava d'emoció com el primer díe que rebé la primera caricia.

Una ratxa d'aire primaveral esbandí son front trasparent, on s'hi marcava una senyal moradenca, record den Josafat.

Restá un instant, fruint la dolça besada d'aquell oritzó seré, contemplant-lo amb ensonyament de recança.

Ni un dupte ni una indecisió la contorvaren al entrar en la severa nau. Josafat es consumía de luxuria; era fácil realisar amb ell son anhel inestingible, son afany de amor exentric que l'entendría a n-ella mateixa com el conte de la dòna robada per un orangutà. Sempre l'havía trasbalsada aquell maridatge horrendo; sempre havía sentit insans desitjos de viure la vida d'aquella desgraciada, reclosa en el tronc d'un arbre, alimentada per les mans del simi, sentint sobre sa nuesa el pelut contacte de l'animal ferèstec, rebent de contínuu abraçades inmensament lascives acompanyades dels crits estridents d'un plaer ferotxe que no s cansa ni s'assacìa.

Palpant, palpant, arribá fins a la porta del campanar. Estava barrada i trucá, uns trucs lents, acompassats, breus, que resonaven en son cor valent i capritxós.

Estava entre-suada i, en el passadiç esbiaxat, aprofitava la fresca dels carreus refregant-hi ses galtes. Hauría volgut trobar-se nùa pera sentir arreu aquella impresiò frescal que apaibagava la ruentor de sa pell. Estenía els braços per embraçar el mur, mentres pensava que l cos del campaner tenía una amplaria semblant, una fortalesa semblant.

La porta seguía barrada. Ni un lleu remor indicava la proximitat de la fera. Trucá una altra volta am més decissió i més fermesa. No volía entornar-sen; corría per sa nuca un pessigolleig tan suau, era tan violent el desig que serpejava en ses entranyes. No s'impacientava: esperes més llargues i més incómodes havía aguantat per satisfer sos amors exótics. Aná a seure en un banc que hi havía allí aprop, arrimat a la paret de la capella. Tenía aires de penitenta.

Una silueta angulosa i feixuga vingué dret an ella atravessant la nau. Duia a la mà un penjoi de claus que tintinejaven; passá a frec de la bagassa sens adonar-sen, i, ja dins del passadíç, obrí la porta. La veu de la Fineta sonà al seu darrera.

–Josafat… soc jo, Josafat. Entro? I va entrar, humildament, com una goçeta temorenca que vol llepar carinyosa les mans que l'han nafrada.

El vestit i la mantellina de la bagassa influiren en el esperit del campaner d'una manera estranya i complicada. Idees contradictories sorgiren en son magí contorbat. Cregué en un arrepentiment, en una disfreça del dimoni, en la próxima satisfacció de la luxuria, en un missatjer de la Pepona, en un enginy de sos enemics i en un camí segur per notificar a la porqueirola son bell propósit. I restà mut, i la Fineta també muda, amb un aire entristit aná allunyant-se del campaner fins caure esllanguida en l'escambell, desde on li envià per entre ses pestanyes, una salutaciò casta i ferventa… –Som amics Josafat?–

El campaner també havía clavat sa vista en ella; la resseguía tota amb el brillant jaspiat de sos ulls frisossos. Eren mirades inquietes, rápides, que l'esgarrapaven despullant-la; rompent els botons, les cintes, els gafets i llensant amb exasperació els pellingos de roba que s'oposaven a satisfer la lúbrica curiositat que feia dies era el cástic, el torment den Josafat.

Les delicades madeixes que dauraven la nuca de la Fineta es retorcìen electrisades.

Reposá sa barba en el palmell de la mà, i s'esllanguí tota, mostrant la flexibilitat de sa cintura que semblà desconjuntar-se sota els plecs de la brusa.

–Encara em tens rabia Josafat?

–Rabia jo… jo.

–Si, tu, mira m feres mal, miram. I s'apartava els bandós del front am un graciós moviment de sos dits carregats d'anells.

–Jo pla he estat el que t'ha fet aixó.

–Si, Josafat, fores tu i fores molt crudel. Sabs que la Pepona no vol tornar?

–Reïra, jo vull parlar-li a la Pepona, cal que torni.

Comensava a móurese-li la boca iniciant el tic amenaçador.

–Qu'en vols fer d'ella.

–Aixó es cosa méva, vull parlar-li, veure-la, parlar-li.

–Per casar-t'hi?

–Es cosa meva.

–I a-ne mi no m voldries, Josafat, jo t tractaría tan bé! I li llençá francament una guspira de passió de les que fins ara havien interromput les closes pestanyes.

–Escolta, apropat, sabs que penso? que a la Pepona no li agradaria viure aquí: li fan por els sants, l'esgarrifa aixó –senyalava el mur– jo en cambi hi viuría molt contenta. Josafat, apropat, assentat… i li feu un xic de lloc en el propi escambell.

El campaner, am la cara roja, sens esma per llençar a fora a la que s presentava tan senyora, tan bondadosa i tan honesta, aná a gemolir-se en el banc, i allí restá meditabond. Estava atent perxó; en quant ressurgís la dòna impura que descaradament el temptá en el trifori, s'allunyaría d'ella o la treuría, sens compassió, a empentes, a cops, morta o viva.

La llum que devallava del finestral atravessant la feixuga muralla, es feia més escaça, més grisa, més misteriosa, més propícia a la temptació. La Fineta en son reconet sols era una ombra borrosa, una taca disfumida que incitava a apropar-s'hi, a estrenyer-la a tenir-la abraçada am la amorosa melangía que encomana el cap-vespre.

El campaner, al mig de tanta complicitat es refregava pel banc, patint i sospirant. No podía més i s redressá. La Fineta també, i ls dos s'aproparen. Ella en front d'ell arquejá son cos, enlairá els braços, retorcent-los en un estirament de mandra lasciva.

–Em vols, Josafat?

–Josafat oscilá. Per ses dents closes passava un ronc llarc, terrible. Mirant la porta entreoberta de la capella romangué un curt moment, apres fugí fins a trobar la paret; lo més lluny posible de la bagassa. Aqueixa va empenyer la porta, ajustant-la, i, am les mans nervioses posades en el forrallat, preguntá al acobardit campaner:

–Tanco? ¿sí? vols que tanqui? La veu era suplicanta enfervorida, d'enamorada que s'entrega.

Quan hagué barrat conciensudament, triomfanta, aná vers la caixa de la escala i amb el peu al primer graó feu descriure a sos costats un vaivé de ninfómona.

–Vina, vina…

Al furiós convit el campaner es mogué com si intentés abraonar-s'hi, pro restá amarrat al mur, forçejant per rompre uns lligams molt durs i molt arrelats que l reteníen.

La Fineta pujá escala amunt i, en la primera finestra de la caixa de l'escala, tragué el caparronet. Els bandós s'eren esbullats, la blanca gorja apareixía descoberta, els ulls li brillaven i resseguint am la llengua sos llavis sagnosos els ofería al campaner, ardents, botits, folls, delirants.

–T'espero; vina… vina…

En el replà que servía de pas al primer estatje del campanar, en Josafat va atrapar-la.

Era ja de nit, abaix sols una ténua blancor, com d'un reflexe de lluna, entrava per la obertura del finestral. La gran campana de les hores tocá set batallades; brunzí el ressort del rellotje; de cap a cap del campanar passá com un frisament, i l silenci torná a ser espaventable.

Res indicava l'existencia d'en Josafat i la Fineta dins de la torre sinistre, que abans sorollaren am els udols epileptics de son pler bestial i amb el revolcar desesperat de llurs cossos que s masegaven en les lloses del replá. Encara transcorregué una bella estona. Al fí, per les finestres espillerades, passá un lleu sospir que vibrá en les tenebres com l'esbategar d'una grossa papallona. La Fineta descendía. En la fosca blanquejá son si descubert. Anava arreglant-se, remeiant el desordre produit per la furia simiesca den Josafat, preparant-se per surtir i tornar a son hostatje. Mentres, s'assegué en la caixa del banc d'esglesia, i s'aquietá com una hiena farta de carnassa, emperesida per la degestió lenta de son macábric festí.

Josafat aparegué; dins la fosca encara es marcá sa negra silueta. Encengué la llumanera i mirá a la seva amiga que, vestida del tot, s'havía alçat i prenía la mantellina de sobre l'escambell.

–Adeu, fins demá, oi Josafat?

Ell li plantá la mirada que de somorta qu'era esdevingué brillanta, i mentres la Fineta volía fer correr el forrallat, l'embraçá en una revifalla del desig.

–Prou Josafat, ara no, sents?

El campaner no feu cas de las paraules de la Fineta.

VI

Les relacions den Josafat i la Fineta duraren mitja primavera. Quant ella se li presentá de nou ell no discutí pas am sa conciencia; més a voltes, els remordiments li espremíen l'ánima. Cada díe allá a les vuit, mentres trescava per l'esglesia, veia com un senyor jesuita de llavis tremolosos i testa nevada, es ficava al confessionari. Allavors el campaner sentía ganes de rentar-se de tot pecat, i lentament voltava l'absís amb intenció de posternar-se als peus del confessor. Pro mai ho feu. Demá, pensava. Sabía que un cop confessada sa concupiscencia ja no hi hauría medi de tornar a veure a la Fineta. ¡Oh l'amor de la Fineta! ¡Am quina ansia l fruía, i com l'esperava cada tarda!

Solía enmenar-se a la bagassa a dalt, a les golfes, sobre la gran volta, i allí asseguts en una estora vella, entre dos pilans dels que sosteníen les vigues, conversaven fins l'arribada del crepuscle. Al principi la Fineta no volía seguir-lo: ella desitjava foscor, brutalitat, grapades de fera, dureses de granit, flaires de cova, tot un deliri d'amor antihumá, horrendo, que logrés commoure ses entranyes perverses, fartes d'amors de tota mena.

Pels forats que servíen de ventiladors entrava una claretat enlluernadora, i en Josafat satisfeia am la bagassa sa curiositat: ni una bellesa de la Fineta restá per ell desconeguda. Queia en éxtasi d'imbécil, apres, assaciat, tornava a sentir remordiments.

La Fineta anava al campanar quan, exasperada per caricies que defallien tan bon punt comensades, trobava d'anyor la fera energía den Josafat. Hi arribava allí a les quatre de la tarda, hora en que sols alguna beata romanía enfront de la imatje predilecta, i, per dissimular son aspecte desinvolt, es vestía de negre enbolicant-se ls bandòs luxuriosos amb una mantellina, i aduc, si tenía por de ser espiada, arrodillant-se en les grades d'alguna capella feia xiuxejar sos llavis. Procurava tan com podía no comprometre an en Josafat qu'en certs díes l'agitava un frisament gens tranquilisador. I aquella actitut d'arrepentida li esqueia, i li agradava per la novetat que introduía en sa vida aventurera.

Dalt de la sobrevolta tornava a ser la dòna frenética: llensava ses robes i am poses de bacant feia delirar al faune. Ella l'instruía, iniciant-lo poc a poc en la perversió: li ensenyava son paper d'orangutà i lograva atreure l en el buit de la porta, dins l'escala, allí on va gosar-la per primera vegada. Ella parodiava l'esglai de la dòna robada i ell el bestial amor, la insaciable cobdicia del simi.

Aquestes orgíes íntimes atuíen al campaner llevant-li tota energía, convertint-lo en un juguet de la Fineta que, de díe en díe, li feia apendre un nou refinament, el convidava a una nova aberració.

–Pega'm, Josafat –i ell la petaquejava am ses manasses, sens mirament, contaminat d'aquella voluptuositat insana.

Al apropar-se les nits xardoroses a la Fineta li sabía greu posar-se l vestit que la feia suar, i, abandonant aquelles fresques golfes, llensar-se al carrer pera tornar a son llit de meretríu, on s'ofegava de calor sufrint les abraçades raquítiques d'algun jovenet tísic, o els afalacs cerimoniosos d'algun vell idiota.

–Vols que m quedi, Josafat?– li digué un capvespre ple de calda. El campaner es posá un xic enguniós.

–Tota la nit?

–Tota– i l mirá d'un modo com fent-li ofrena de quelcom infinitament agradós que ell encara no havía somniat. El campaner abaixà la testa am resignació.

Anaren a sa cambra, pro, per no passar pel trifori i no temptar a Deu, començaren un peligrinatje fantàstic per les rampes de les teulades, fins a trobar la torre de les sagnants despulles per la qual devallaren al terrat, enclós entre els dos asperons, i s'endinzaren en l'isolada cambra, sense oratjar, que pudía a selvatgina.

La Fineta, mentrestant, gaudí de tots els terrors i totes les esgarrifances: sentí el xisclar de les ólives; pressentí l'abim que la xuclava; les aus nocturnes arran de son cap passaren lentes, moguent llurs ales silencioses; sota sos peus naxíen cruximents misteriosos, sonoritats dormides despertaren al retruny de ses petjades; fosforocencies macábriques apareixeren abaix del precipici, allí on l'humitat consumía resíduus orgánics. I quan en Josafat, segur de que la llum no podía ser vista, encengué el cap d'atxa que mai deixava, basardes noves vingueren perseguint a la Fineta, i avant i arrera, i de per tots indrets, la gruixa de tenebres que la llum no podía esvaïr, la sugestionaven, fent-li veurer fantasmes, fent-li sentir gemecs, atapaint-li la gorja de xiscles histérics que retenía per no causar enutj al campaner.

La paüra matisá aquella nit d'amor. El xut de les ólives, els vesllums fosforescents de les estrelles que entraven per la enorme tatxa, de la muralla dant als objectes apariences espectrals; l'enigmátic silenci que alenava en les orelles; el veinatje de tantes buidors tenebroses, l'isolament d'aquella habitació sospesa com un niu de milòques sobre l precipici rublert de fosca, teníen desvetllada a la Fineta.

A la matinada comensava a ensonyar-se, quan una estridencia metálica repercutí sobre son cap. Era l so d'una petita campana amagada en el mur, que servía per cridar an en Josafat en cas de necessitar-lo. Un cordill, que atravessant tota l'esglesia penjava de part de fora del campanar, la movía. En Josafat es llevá, encengué llum, i comensá a vestir-se. Certa inquietut feia remoure ses nines jaspiades.

–Tindré que acompanyar Nostramo– digué, i aná pera eixir de la cambra refussant a la bagassa que no volía romandre sola. Aspre i sorrut partí.

A la Fineta allavors li mancá l contacte d'aquell pit ferm, li mancá el rítmic glatir d'aquell cor seré, i sense la narcotisadora violencia del amor ferèstec i agresiu den Josafat, sentí fredors cataléptiques que l'agarrotaven. Idees macábriques l'esfereiren: ella estava dins un grandiós sepulcre assaciant la voluptat prafanadora d'un monomaníac; un castic horrendo planava sobre d'ella; oia el pas de cent fantasmes que veníen a satisfer ardencies d'ultra-tomba; les passades exaltacións d'en Josafat les creia preludi d'una mortal escomesa, i espiava l'entrada amb ulls inmóvils d'esglai, segura de veure retornar al campaner amb un punyal acerat dintre les mans crispades.

De sopte, perdudes, débils, com si vinguessin de molt lluny, arrivaren allí unes batallades, tristes i lentes, de sonoritat apocàliptica.

Per la tatxa del mur entraven vesllums d'aurora, glopades de grisor esmortuida.

La Fineta s'entendrí, pensant en aquell infortunat qu'agonitzava en l'hora poética que el cel s'aclara amb esperances de conçol.

I l bronso seguía llensant onades de magestat, calmosament, poderosament, ronc, implacable, com un avís de l'Etern dirigit als homes, recordant-els-hi la feblesa i mesquindat de llur vida i lo inflexible de sa divinal justicia.

Quan en Josafat aparegué, venía moix, pesat, am la testa blincada cap al muscle, els braços caiguts, les celles baixes, com atuit per un tremendo anatema. Havía entés el llenguatje de la campana. La Fineta s vestía i no la destorbá com altres voltes am curiositats noves ni am noves exigencies amoroses.

La bagassa no s mogué de la cambra den Josafat en tot lo día. ¡N'estigué fortament concirós, el campaner, d'aital contrarietat! Cap d'ells havía caigut en que seguir el camí de la nit passada, en plè die, era perillós. Calía atravessar llarcs espais descoberts, propers a cases altes on vivíen clergues i gent piadosa, i una dòna que passa per les teulades d'una esglesia es cosa fortament curiosa que s conta i s comenta. Seguir el trifori, deixant de banda la profanació que suposava, era també exposar-se: l'ampit de la galería era baix, el corredor estret, amples les finestres trilobades, la llum del dematí més potenta i l temple més concorregut.

De totes maneres, fos quin fos el camí escullert pera llençar a fora a la bagassa, sempre ofería dificultats la surtida de la capella baptismal: escolanets curiosos, beates malicioses, sagristans xerraires i capellans severs, vagaven de continuu pels ámbits de la gran nau, i no era pas difícil que algún lluqués la misteriosa fugida.

Per qualsevol altre que no hagués sigut tan tímit ni tan fanátic com en Josafat, la situaciò no era gens inquietant, per ell, era senzillament terrible.

Josafat cumplí sos quefers, senyalá les misses, i tot el dematí entrava i surtía murmurant, fent carrecs a la Fineta per sa maleída pensada. A voltes prenía les coses i les deixava, distret, pertorbat, com si d'un moment a l'altre esperés veure sos dominis registrats, invadits, per les autoritats esglesiástiques. Amés li semblava que les parets de Santa María eren de vidre; que l mon enter fitava ses mirades en la Fineta, que, indiferent a la engoixa de son aimant, s'era aposentada en el marc de la finestra, distraguent-se en la contemplació de les montanyes amarades de sol, esbandides d'aire pur, suau, flairòs, que arribava fins an ella joguinejant amb els rinxos de sos bandòs esbullats per una nit de follía. El campaner am veu ronca, imperiosa i brutal, li maná descendre del mirador, i a-les-hores la Fineta aburrida, amb les robes fluixes, aná a agessar-se dins el recuartet, en el catre esquifit, brut i pudent.

Josafat la deixava fer: ses entrades i surtides eren precedides d'infinites precaucions, i no s descuidava mai de barrar la porta. Envá la Fineta el cridava am dolcesa, amb ansia d'amor somnolent, ell no responía.

Així passá aquell dematí. A la tarda, quan ja en Josafat començava a tranquilisar-se i veia joiós l'hora de allunyar a la bagassa, vingueren nous motius d'alarma. Impensadament, l'organista, un capellanet petit i rabassut, bellugós i afable, per encarrec de mossen Lluís vingué a dur els papers de l'oncle de la porqueirola. Dos o tres companys clergues l'acompanyaven. Eren bromistes, i en Josafat tingué que aguantar llurs bromes.

Era un tema vell que sempre es retreia am fortuna, el casament den Josafat. Ara anava de bo; els papers de la curia eren llicencies esteses; que callat s'ho tenía; estava desmillorat d'enamorament; i l'organista s'hi atansá i am una serietat grotesca. –Uf Josafat, tù puts a dòna– li digué.

Dins les sotanes els clergues es retorcíen enriolats, algún caigué convuls sobre l banc d'esglesia, i, en Josafat, cregut que verament tot alló era una mofa sagnanta, s'esblanqueí llastimosament. ¡Ho sabien tot i s complavien en martiritza l! Estigué a frec de caure de genolls al mig d'aquella alegría i, confessant sa culpa, demanar-los-hi perdò, llástima, bondat i silenci.

L'agonía del campaner fou llarga: tingué que acompanyar-los dalt del campanar, per tots els llocs on la Fineta exhibí ses belleses matxocades, vibrantes de desig, per tots els recons testimonis de son bestial concubinatje, i ls visitants ho curiossejaven tot com cercant rostres de son delicte, senyals acusadores, proves de son pecat.

Al creuar les golfes un s'adoná de la estora, del jaç lasciu, i fent petar els dits de sa ma grassoneta amb envejosa ironía esclamá: –Tira peixet quines mig-diades mes fermes deus recargolar-hi; ¡Ah gran sapastra!

I encara més: La torreta del campanar románic fou invadida pels clergues impertinents i en Josafat mort de por cregué sentir una cançó que muntava per l'escala, una cançó indecent, de bagassa aburrida i solitaria. I a l'entorn de la llosa, ont els esparvers celebraven llurs festins, l'humor dels clergues demanà vi negre per celebrar el prometatje del campaner.

–Josafat, convíde-nos: sigues espléndit.

No hi hagué remei, aná a cercar vi negre. En sa cambra llençá una mirada tan fulguranta de despreci i odi a la Fineta, que ella sentí la fredor cataléptica de la nit ensenyorir-se de son cos.

–Josafat, que tens. No la deixá parlar, amb una má li clogué la boca i am l'altre l'estirá del braç violentament, irat, amenaçador. Volía arrossegar-la no se ont, a un amagatall segur, a una de les moltes buidors ignorades, que formaven cataus estrets, ninxos inmonds, difícils de trobar.

–Deixem, Josafat, deixem… ¿on vols portar-me? xísclo, xisclaré… xisclaré…

En Josafat, surtí tremolós de coratge, am l'engoixa estergida en ses faccions i la Fineta meditá.

Un profétic esglai, un ombrívol pressentiment, la feien pantejar. No era tan tétric el sò de la campana que de bon matí va entendrir-la com els pensaments que flotaven en son magí contorvat per l'inesplicable exitació del campaner.

En la gorja esponjada de vici, la Fineta hi sentí una escoissor estranya, palpá el lloc adolorit i enretirá ses mans humides d'una transpiració sagnosa. Somrigué: ba, quan estimava era més brutal encara. I estranyament exitada pel color rosa que tenyía la polpa de sos dits, formá el propósit de no sortir d'allí, de tornar a gaudir aquella nit les furientes caricies del campaner. Tenía quelcom nou per ensenyar-li; en son cos torturat hi havía espais no flagellats que oferiría a-ne la bestia que ella sapigué educar en una escola d'amor selvatge, grandiosament infame.

El campaner, retorná. En les butxaques de ses calces amples, dringava la propina dels clergues.

Més asserenat, mirava am complascencia la claror que prenía livideses capvesprals.

–Quan sigui fosc, et caldrá anar-ten.

No, respongué la Fineta; tota ella s'humiliá; asseguda en la petja d'un graó s'arrupí tristament, enxiquint-se, com si volgués demostrar que no feia nosa. Aprés am l'esguard demanava clemencia.

L'ombra s'espesseía dins la cambra, i, ells, muts, inmóvils i aclaparats dissimuladament se contemplaven.

Arrivada l'hora Josafat encengué el troç d'atxa, obrí la porta i esperant a la bagassa que l seguís s'entretenía rompent els carmells de cera.

–Au, qu'esperes.

La Fineta tampoc va moure-s. Suspirá profondament per demostrar la recança que li produía la nit d'amor que anava a perdre.

–Au, repetí el campaner, cal anar-ten. S'han d'acabar aqueixes coses.

–Perque, Josafat, que t'espanta?

–Tot. Poc més te descobreixen avui. Jo plá estaría fresc.

–Be, Josafat despedim-nos –i se li apropá com el primer díe, amb els costats botits, blincada enrera projectant el sí, iniciant el vaivé luxuriós.

Ell ajupí la testa i li flairá els bandós estrenyent-la un instant am sos braços d'atleta.

Una esgarrifança de joia serpejá per la carcanada de la moça, riçant el daurat borrissol de sa nuca.

Quan el campaner deslligá sos braços, ella seguí empenyent-lo am sa carn flonja que relliscava dins les desforjades vestidures, i aprés, am les mans tebiones, començá a acaronar-li el cabell aspre i estarrufat com les pùes d'un porc espí…

Al dematí següent feien osties en Josafat i la Fineta. Ella passava la farina amb un cedáç atapait i cantava la cançó amorosa, la cançó báquica que n Josafat no acabava d'entrendre. El triomf brillejava en sos ulls escaldats de meretriu estragada.

Ell maldava deixatant la farina amb aigua, fent-ne una pasta fluïda que aprés calía posar en el motllo arruent: dues plaques de ferro de mánec llarc, creuats a manera d'estenalles. Estava fortament inquiet i concirós. Fins tenir a fora a la bagassa no respiraría tranquil; i la nit era lluny ¡un segle tenía que transcorrer per arrivar-hi! Les batallades de les hores, que ressonantes resseguíen la grandiosa esglesia, li semblaven anunciadores de sorpreses desagradables, de perilloses visites. I estava atent, amb una atenció d'empresonat que espera son butxí.

¡I com havía caigut altre volta! ¡Am quanta feblesa s'havía resignat al capritxo d'aquella dòna! Recordava la nit rüenta, la nit folla, la nit satánica, i s preguntava si tindría valor pera desempellagar-se mai més de la Fineta. ¡S'ho jugava tot! la gloria eterna, l'estimación dels superiors, el pà de cada die i fins, perque no confessar-ho, l'esperança de tenir el bell parlament am la Pepona. ¡Ont havía arribat! Era tan gran el baf d'impuresa que tancava la seva cambra que arreu s'estenía com una fumerola del esperit maligne, traspuant per tot, empastifant-ho tot de fetors lascives. Ell mateix, sa córpora mateixa refregada hores i hores am la carn enfebrada de la dòna impura, despedìa efluvis sacrílegs, i allá on passava anava deixant una estela negra i pudenta que obligava als sants a fer magarrufes, a plorar a les verges, entristint l'esguard de Nostre Senyor.