L'Estevet molt diligént ja prepara el casament.
X
Les reflexions del senyor Esteve decideixen a l'Estevet a anar a «vistes» pera anar a passar el matrimoni.
Aquell petó no va tenir conseqüencies. Se li havia escapat. Havia sigut un lapsus. Si no l'hagués trovada a n'ella, l'hauria fet a una porta. Havia estat un exaltament, una equivocació, i una equivocació tot-hom pot tenir-la. Els més sabis s'equivoquen, i en coses de més trascendencia.
Ademés, que si ell havia près la Pepeta per l'estatua del esculptor, la Pepeta era major d'edat; molt més major d'edat qu'ell, i una noia a vintiset anys qu'es trova amb un petó pel camí, encare que siga a crema-dent, no n'hi ha per desesperar-se, quan el petó ve d'uns llavis joves, per Estevets i prudents que siguin.
El cas qu'ella no's va planyer; ell no va dir res, i allò va ser un petó que passava i que per un etzar de la sort li havia caigut a la boca, i com que no s'en pert cap de petó, per sobtat que hagués sigut, va tenir la seva influencia.
Ella va pensar, inconcientment, que la que ha despertat una passió, també'n pot despertar d'altres, i li van agafar pretencions. Aixis com sempre anava deixada, am la roba penjim-penjam, i els cabells lligats amb un nus, desd'aquell moment va mudar-se,'s va pentinar, es va pulir, i fins un diumenge a la tarde's va posar un llaç a sobre'l monyo, i es va passejar a devant del quartel: i en quant a n'ell, va ser tot un altre: en comptes d'aquell posat tendre que havia tingut fins allavores, es va donar un aire reposat, d'experiencia, de previsió; un aire de desengany del que ja ha fet la joventut, i coneix els tranguls de la vida; del que havent sospesat el món, sab qu'el món es una farça pera trair a n'els que no'l coneixen.
Aixis va passar tres anys més, fent creixer la casa, això sempre; portant els llibres millor que mai, i anant extenent el negoci, però sempre amb un posat d'home, que no li esqueia, però l'aborria; fins que un jorn, el senyor Esteve, que sabia per experiencia, qu'el que fa l'home es que vol ser-ne, va cridar l'Estevet apart; el va fer pujar a l'entressol, va tancar les portes, va seure al peu dels retrats; va fer seure a n'el seu fillol, i amb un tò solemnial, després de tossir, va dir-li:
—Escolta, Estevet. Escolta bé. Et vaig a parlar en nom dels teus pares, del meu, del que portes, i fins del que representes.
L'Estevet va abaixar el cap.
—El dia dos de setembre,—va continuar dient el senyor Esteve;—el dia dos de setembre vas complir vintitres anys. Has passat la quinta. Vam pagar. Vam pagar al comptat am bitllets de banc. Tens salut. Sabs les quatre regles. Estàs al frente de la botiga, que ja sabs que ha anat cap amunt: et cuides tan de tot, qu'el teu pare no's té de cuidar de res i la teva mare fins fa nosa, i estàs en una edat qu'el que vol ser home ha de pujar una familia, si vol ser home de conducta. No t'aconcellaré que t'enamoris, perquè això d'enamorar-se dóna molt gasto i poc pa. T'aconcellaré qu'et casis, això es: qu'et casis, a plazo curt, amb una noia modoseta, filla de pares comerciants, bona feinera, econòmica, i que no tingui pardalets al cap: una noia de les pràctiques; això es: que lo mateix feineji a la cuina, que despatxi a la botiga; qu'et dugui una taça de caldo, avui per demà qu'estiguis malalt, i que t'ajudi a bé morir quan Nostre Senyor et destini l'hora.
L'Estevet anava aprovant i el senyor Esteve va anar seguint:
—El solter qu'està en una botiga de tan de trasbalç com la nostra, està voltat de trenca-colls, i dels trenca-colls ve la caiguda, i caient es pert la salut, i lo que val més que la salut, el crèdit i la nomenada. L'home solter es un terreno qu'encare's té d'edificar. L'home casat, si es ben casat, es una horta de regadiu que produeix el deu per cent, i va doblant els interessos amb els fills que dóna la finca. Resumint: ja sabs que t'aprecio; que t'he dat el nom; que t'he donat casa; que no'm faig vell perquè ja ho soc; i qu'et voldria veure casat. Pensa un moment lo qu'et dic, i contesta com contesta un home.
—Contesto,—va dir l'Estevet, que ja l'havia romiada de temps.—Contesto, que lo que vostè vulgui.
—Molt bé, Estevet,—va rependre'l senyor Esteve, am cara de satisfacció.—Veig que t'assembles als teus. I ja que t'assembles als teus, i ets pràctic, i aqui tots som pràctics, parlem menos i anem al gra: i això del gra no ho dic per dir, perquè la qu'et tinc destinada es la filla d'un graner! Les teves cosines van parlar-me'n; m'he informat; ting bons informes comercials; sé que li donen cinc mil duros el dia que vagi al altar: i en quant a les prendes físiques, a tu't toca examinar-les, i'm sembla que t'agradarà. Es una mica magre, això no ho nego, però a les dones ben casades el matrimoni les engreixa, i si tan ben casades són, fins s'arriven a engreixar massa.
—Jo la voldria veure, padrí,—va atrevir-se a dir l'Estevet.
—Estàs en lo just,—va dir el padrí.—No solsament la tens de veure, sino que la tens de tractar. Al fin i al cabo am la dòna, s'hi ha de viure tota la vida, i per bons informes qu'es tinguin, sempre es bo haver-la coneguda, perquè no't donguin gat per llebra. Fes-te roba nova: veu-la, i diga-li lo que fa'l cas. Parla-li com li ha de parlar un jove que vol portar afecte; que vas per això i allò i allò altre; que si tal i que si qual, i quatre paraulas de carinyo, i en quant a lo dels capítols, ja'ns en cuidarem nosaltres.
Després d'aquesta sentada, l'Estevet es va comprar roba: un trajo de panyo negre; un barret de feltre negre, botines, roba interior i corvata. Quan la va tenir es va mudar: els pares van pujar a veure-l aixis que'l van tenir mudat: i entre content i concirós, s'en va anar a casa les Maries, qu'es aont havia de anar a vistes.
Pel camí, va volguer reflexionar. Li agradaria? Seria lletja? S'assemblaria a l'estatua? Si per cas no fes pera ell, podria desempellegar-se'n? Es tindria de declarar? No la trovaria declarada?... Però li feien tan mal les bòtes que va deixar les reflexions, i coixejant i com va poguer va arrivar a casa de les Maries.
La noia encare no hi era, i am tres somriures d'intel·ligencia, que volien dir: «Ah boca peça, ja cal que'ns estiguis agrait!», el van fer entrar a la sala de rebre.
La sala era una sala de virtut. A les parets quatre cromos representant quatre sants: Sant Roch, Santa Tecla, Sant Ciprià i Santa Margarida. En un escaparata de caoba, la Divina Pastora amb un remadet qu'els moltons eren de cotó; al costat una capella feta de paper de Bristol, que hi havia dos anys de mans; més enllà un Sant qu'havia estat bisbe i que devia ser Sant Agustí, i al mig de la sala un retrat, que no era cap Sant, però que ho semblava: era'l pare de les Maries (que al cel era), que devia haver estat retratat sense esperances de vida i que tenia una grogor de gloriós benaventurat que feia devoció de veure-l.
Assentat l'Estevet a n'el sofà, les tres Maries, totes alhora, li van anar parlant de la noia amb una fruició de casadores. Es deia Tomaseta, la noia, segons li van anar explicant; tenia vintitres anys, sense treure-se'n; els mateixos anys que tenia ell, però'ls duia mellor qu'ell; era un pom de flors; una imatge que no més li faltava engreixar-se: escaienta, seria, despatxada, poc enraonadora, serena! Sabia treure'ls diners ni que fossin al banc d'Espanya, i sobretot tenia un dò: unes mans que allò no eren mans, allò eren culleres de plata, que lo mateix feien la bugada, que un brodat al realce d'aquells que volen tanta vista.
L'Estevet anava escoltant i feia una ganyota estranya, qu'elles creien d'aprovació, i era que li feien mal les botes, quan varen trucar a la porta.
Ja era allí. No podia ser més qu'ella, i ho va ser.
L'Estevet, al sentir-la, va alçar-se, ella va entrar am les mans a la falda, i tots dos drets i cara a cara; ell a devant del sofà, els braços penjant, el cap tort, i amb els ulls mig aclucats, i ella al llindar de la porta am dos ullets blaus d'un blau clar, posats en una cara pàlida, com dugues agulles de picar clavades sobre un coixí groc, es van donar una mirada que no's podia equivocar. La de l'Estevet volia dir: «Déu n'hi dó, de pitjors s'en crien», i la d'ella «ja t'he pres la mida. No ets tal com t'hauria volgut, però't trovo passador», i un cop vistos es van dar la ma, i ja no's van tornar a mirar més. L'«avui fa bon temps»; el «ja cambiarà», «la calor», «el fret», el «vaia, vaia», el «tan mateix», el «si, si», el «com deiem» sense haver dit res, va ser tota la conversa que varen tenir en aquella entrevista.
Sort que les tres Maries, amb una veina despitada que va acompanyar a la Tomaseta, van enraonar, sense dir res, més de dugues hores de corda, i sort qu'ells podien escoltar, i podien anar dient, que «bueno», o si no, ni a n'els sants de la sala, ni a n'el difunt desauciat no'ls hi haurien donat gaire amoino.
Al anar-se'n, ell li va dir:
—Ens tornarem a veure... avans, veritat?
Aquet avans volia dir avans del dia del casament.
I ella va respondre:
—Quan a vosté li vindrà bé, Estevet.
—Demà qu'es festa i surto a la tarde,—li va dir ell arrencantse.
—Doncs demà,—va dir ella arrencada.
I es varen tornar a mirar pera donar-se un darrer repàs i no deixar-se cap detall.
Aixis qu'ella va ser a la porta, les cosines van preguntar-li:
—Què t'ha semblat l'Estevet?
—Pot ben anar,—va contestar ella.
—I a tu?—varen preguntar a n'ell, aixis que van tornar a la sala.
—No té cap tara,—va dir ell.
I amb aquesta bona impressió, ella s'en va tornar al graner i ell s'en va entornar a la botiga.
L'avi, els pares, el senyor Forment, la senyora del primer pis i la Pepeta l'esperaven a l'entressol.
Ell va arrivar fet una llàstima.
Li feien preguntes, i res. Corria cercant una cadira, es va asseure i va gemegar.
—Però què tens? Que ha anat malament?—li varen preguntar tots alhora.
—Les bòtes! Em fan mal les bòtes.
—Ja fan patir unes bòtes estretes!—va dir-hi'l senyor Ramon.
—Bé, però a n'ella com la troves? Com? T'ha agradat?—digué'l senyor Esteve.
—Ella,—va dir ell, respirant després d'haverse descalçat,—la trovo magra, però escaiguda.
Escaiguda! Aixó d'haver dit escaiguda, en boca de l'Estevet, era una declaració.
Mai s'havia allargat tan.
Es veu que serien feliços.