Es la senyora Tomasa una dona de sa casa.
I
Quatre anys de matrimoni.—Ont es veu que uns bons informes donen més bon resultat pera casar-se.—Aont se veu un enamorament i altres cabories de gent jove.
Havien passat quatre anys desde'l casament de l'Esteve, i am tot i haver passat fets de trascendencia, que en altres cases sense arrels haurien somogut la familia, com que aquets fets de trascendencia havien sigut morals i no afectaven al negoci, allí no se'n havia fet esment.
Havia mort el senyor Ramon, però com que havia mort de feridura (un home tant reposat!) i com que si hagués viscut ferit pot-ser hauria quedat inepte, destorbant la marxa normal que té de tenir tot establiment, van acordar, els que quedaven, que per haver de patir i fer patir a n'els que no hi tenien cap culpa, tant de bé havia fet Déu d'endur-se-l a la seva Santa gloria. Havia mort el senyor Forment, però com que no havia donat molesties, i allí quedava'l silló pera recordar el seu motllo a n'aquella casa, i com que no havia fet res en el món més que seure i parlar del temps, tampoc se'n havien adonat. Havien hagut de posar una font a la senyora Roseta per mor de la sofocació que li donaven les carns, però com que era una font que no amoinava més que a n'ella, que la duia, se li deixava fer el seu fet. S'havia casat la Pepeta, de resultes d'aquell petó, amb un artiller d'allí al devant, però com que n'havien près una altra de Pepeta més jova, més escarraç i més econòmica que ella, que no's menjava les llunes del caldo, ni demanava pera sortir els diumenges a la tarda, encara hi havien guanyat.
Sí, allí no havia passat res que pagués el gasto de amoinar-s'hi. El senyor Esteve tant serè, tant equitatiu, tant balances i tant conceller com sempre; la senyora Felicia fent-se vella, però am tota resignació; les Maries fent un mes que havien acabat una bànova; el graner havent-se recasat, i entre'l gra i dos filles més que havien granat del casament, no fent mai nosa a n'el gendre; la senyora del primer pis, continuant a n'el primer pis; i el negoci, que és lo principal, marxant com una trenzilla, aquella llar comercial no podia anar mellor de lo que anava. Gènero, parroquia, capital, consideració, i interessos, anaven pujant hora per hora, i, si bé és veritat que de mica en mica, pujaven am tanta constancia, que, segons deia el senyor Esteve, «era la gota del penyal que va foradant els clients i duent profit a la casa».
Tant aumentava la casa, que havien hagut de posar dos dependents, majors d'edat, i de pago, perquè ni l'Esteve ni la dòna podien donar l'abast al giro.
L'un era'l tenedor de llibres, que's deia senyor Pau i res més; que era solter, gris, mig calvo, mig magre i de mitja edat; que era un d'aquells pobres homes que quan passen un no sab què són ni de què fan; que ningú'ls veu, que mai destorben per res, que ningú'ls dona el «Déuvosguard» quan arriben, ni l'«Adéusiau» quan s'entornen: que era un Esteve fracassat, i que de més a més era tant sord, que si no cridaven pas molt no sentia ni una paraula, i com que no cridava ningú perquè ningú feia esment de que hi fos, es passava la vida d'esma; d'esma que li servia pera'ls llibres, això sí, perquè no poguent-se distreure com no's podia distreure am res de lo que deien els altres, vivia no més per aquelles planes, com a únic paisatge del seu viure; i l'altre, era un viatjant, que's deia Tonet, que era jove, aixerit, enraonador i bellugadiç. Tant aviat era a Galicia com a Murcia, com a Extremadura. Es passava la vida en tren, consultant itineraris; en les fondes enraonant de tot, de tot-hom i de lo altre; a n'els cafès i a n'els cassinos, ponderant la seva terra, que la trobava tant hermosa perquè no hi vivia mai: en les tendes, fent notas i contant qüentos, arribava atrafegat, i feia mostruaris depressa, i tornava a saltar a un altre tren, i tornava a arribar, i a entornar-se'n, passejant baguls i cançons, mercería i crids, i rialles de banda a banda d'Espanya.
Al mig d'aquets dos temperaments, el de pau del senyor Pau i el d'acció d'aquell viatjant, l'Esteve i la Tomasa aguantaven les balances am tanta nivellació i tant aplom, que mai «La Puntual» havia sigut tant puntual, ni'l carro comercial havia anat per tant bon camí. Desde que duien les corretges aquell matrimoni exemplar, que eren l'unió de dugues escoles: la d'importació i la d'exportació; la de vendre i la de recullir; la d'escampar betes i fils i la d'importar lo més important: els diners entraven a dintre al calaix amb una pressa metòdica. Allò no era una mercería: allò era extracte de botiga.
L'Estevet, d'ensà que era Esteve, havia fet tant camí que era més que comerciant: era un manual de comerciant; el perfecte comerciant, la flor del comerciant! Tenia totes les virtuts de l'home que vol fer fortuna: calma, constancia, serietat, ull, desafecte, inconciencia, tossuderia, perseverancia i tant-se-me'n-dona del pròxim; i no tenia cap destorb que li aturés els intents: ni escrúpol, ni geni, ni talent, ni lletra, ni cebes, ni preocupacions. El temps, que pera tants és la cadena que va a rumbo de l'infinit, pera ell era no més que un plazo pera esperar el cobro o el pago de les lletres i les factures; el món, que pera tants és un misteri plè de qui-sabs i plè d'enigmes, pera ell era un gran mercat am deudors i acreedors, amb homes dolents que no pagaven, amb homes sospitosos que devien, i am gent de bé que cumplien; la vida, aquesta vida, que tant ha fet rumiar, pera ell era com un dietari amb entrades i sortides; i la mort, era un venciment. I tot això no ho pensava: (si hagués tingut cap pera pensar-ho, ja no hauria estat betes-i-fils), ho sentia; en tenia'l dò, el cop d'ull, el sisè instint que té'l botiguer, quan ho és de natural, que li fa veure totes les coses, no pel costat que enlluernen, sinó pel costat que fan claror. Ell no més flairant una trenzilla ja coneixia amb el nas si tenia de pujar, i del nas anava a la compra, i de la compra al guany, i del guany a un altra compra; ell, amb el gust vulgar que tenia, ja podia assegurar que lo que li agradés a n'ell agradaria a les majories, que eren tant Esteves com ell; am l'esma natural que Nostre Senyor li havia donat, i el senyor Esteve refermat, tenia una guia tant segura, pera assegurar-se'ls guanys, que, si tenint una hora tonta, en comptes de valdre-s dels instints, hagués pogut pensar i hagués pensat, hauria perdut en una hora'l guany de tota la vida. No: no havia nascut pera pensar. L'Esteve havia nascut pera esperar a la porta de la tenda i am constancia, am reculliment, i am la sagrada paciencia d'un bon pescador de canya, agafar les dònes que piquessin i, enganxades per l'àm del desig, entrar-les a la botiga.
En cambi ella, la Tomasa, aquella noia tant quieta, tant modoseta i tant ull-baixa; aquell terrocet de modestia, aquell pinyó de virtut, aquell gra de blat de candor, havia tret les ungletes que duia sota la pell blanca i, corpresa per l'ambició, s'havia convertit en dòna, i de dòna en botiguera, i de botiguera en símbol, i de símbol en guardiola. Els diners que de la botiga pujaven al entressol ja no veien maimés la claror. Sabia trobar recons d'armari i forats de calaixera que encara que hi haguessin anat lladres no'ls haurien sabut trobar. Tenia modos d'estalviar, de retallar, d'escapsar, d'escarbotar, d'arreplegar les engrunes i de portar-les a l'ombra, i allí a l'ombra tenir-les preses en amagatall perpetuo, que era cosa meravellosa. Del menjar en sabia treure lo més just pera que sense patir gana quedessin tips, si no satisfets; la roba la feia durar fent sorgits inverossímils que eren obres d'art de dissimulo, deixant les prendes de vestir en un estat de modestia que mai eren ni noves ni velles; els mobles, que mai havien estat joves, a copia de miraments, de cuidados, d'untures i cataplasmes, els sabia conservar en una mitja edat passadora, que ni feien ganes de tenir-los, ni eren prou passats pera llensar-los. Allí ningú's podia amagrir, però ningú's podia engreixar. Si la senyora Roseta tenia les carns que tenia, és que encare guardava'l greix del temps del senyor Ramon, que Déu l'hagi perdonat; però ni l'Esteve posava viandes, ni ella's va haver d'aixamplar les camises i les enagües, com temia al fer-se les robes.
Els informes havien sigut bons, viva Déu!, però ella havia sortit mellor que'ls informes. No ho diem pas per alabar-la, però aquella granera escanyolida, que no pesava un gra de mill, era un tractat d'economia posat al servei del comerç, i mai betes-i-fils conegut pot haver trobat una dòna més de sa casa, més feinera, més estalviadora, més sorgidora, més garsa, més fura, més formiga, més pràctica i més botiguera, que la que havia trobat l'Esteve, am la ajuda de gent entesa: una dòna que era una finca, una dòna que produia més del catorze per cent, una dòna que si hi haguessin premis pera premiar les botigueres, li haurien donat medalla d'or; or que hauria anat a caure a n'aquella guardiola.
Ell, l'Esteve, no havia de fer més que comprar; «comprar bé», com havia dit el senyor Esteve, i ella ja's cuidava de tot: de vendre, de despatxar, de posar l'olla al foc, de treure-la; de manar a la minyona, al tenedor, a la sogra, i fins a n'ell mateix. Ell no més havia de fer l'home, que per això duia pantalons; i ella es cuidava de posar-los-hi, com qui volca un comerciant. Ell, a fer presencia a la casa; d'estampa, de Majestat, de respecte, i ella el teixit de l'aranya; un teixit tan fi però tant espès, que no s'escapava una mosca.
I tot això ho feia sense crids, sense soroll, sense pressa. Relliscava silenciosament per tots els recons de la casa: anava aont havia d'anar am pas de monja; parlava baixet i poc a poc com si hi haguessin malalts a la casa; caminava com descalça per no despertar la parroquia, i de mica en mica feia'l seu fet, com un àngel del negoci que hagués baixat a fer el miracle de venir-los-hi a portar la casa.
Vaja, que aquella «Puntual» ja era més que una puntual. Era un niu de reglamentació i de virtut ben entesa.
A poguer tenir successió, no's podia demanar més.
Però en tindrien de successió? Nostre Senyor ho havia de disposar, i en això, com en tot lo demés, l'Esteve no portava pressa.