L'auca del senyor Esteve / ab redolins dibuixats per en Ramón Casas; escrits per en Gabriel Alomar

Aquell llibre en va portar d'altres. A n'aquell despatx d'en Ramonet n'hi varen anar compareixent tants de llibres, que semblava que'ls xuclessin. Tots els que tenia'l senyor Pau en un recó de llibreria que no'ls havia llegit mai ningú, tots els que li deixaven els companys, tots els que duia de la fira comprats am les economies, van anar passant per la botiga i van ser llegits d'amagat, i de nits, i a mitja llum, amb aquella fam de menjar lletres que tenen els que les estimen.

El corc anava rosegant.

En un xicot fill de pares botiguers, d'avis botiguers i de besavis comerciants, era complicat de saber per quins atavismes llunyans i per quins viaranys intrincats li venia aquella fam de llegir tot lo que trobava. Això que ho esbrinin els savis que tenen botiga de savi, que jo no faig més que anotar-ho; però mentres votin lo que siga, lo que jo ting de fer constar és que encara en Ramonet no veia un troç de paper imprès es tirava sobre les lletres com un falcó sobre la presa. Aixís com hi ha cadells que tenen de rosegar traps perquè posen el dentat, en Ramonet havia de rosegar llibres perquè posava intel·ligencia, i encara no tenia una hora que les betes i fils fluixegessin s'empassava a crema-dent cada capítol de novela, o cada poesia (anc que fos clàssica), o cada caboria històrica, que n'hi havia pera pervertir al botiguer de Ribera que tingués idees més fermes.

Els llibres, generalment, posen tristos a n'els desgraciats que llegeixen. S'hi conten tantes tristeses que són no més penes retòriques, tants desenganys de menor edat, tants gemecs que'l consonant els porta i tants desenganys de lloguer pera acontentar la parroquia, que'l pobre jove que ho llegeix i no sab per experiencia propia que tot allò és per tornar a vendre i pera explotar la llàgrima, hi cau com les papellones a la llum trista d'un quinqué; però en Ramonet no era aixís: les penes, els planys, i fins els versos, li servien pera nodrir-lo i pera enfortir-li l'ànima, li donaven ambició i coratge i li feien veure un més enllà que, ai!, o s'hi havia de salvar ell o s'hi havia de perdre la casa.

L'Esteve, mentrestant, badava, perquè era badador natural, i la mare perquè no hi ha cap mare que en tractant-se dels fills no badi. De la desfeta que aquells llibres anaven fent a les idees de l'hereu no'n veien res, ni'n podien veure res, perquè aixís com el noi patia del deliri de la lletra, a n'ells l'ambició del negoci'ls havia entrat tant endintre que ja no pensaven en res més: ell d'anar arreplegant els quartos, i ella d'estalviar i fer recó. Havien posat més seccions, havien pres dos dependents més; el viatjant anava i venia pel mapa fent pedidos i més pedidos; el senyor Pau havia de vetllar pera donar l'abast a n'els assientos, que'l tenien assegut catorze o quinze hores diaries, i mentres en Ramonet s'omplia l'enteniment de totes les fantasies i de tots els idealismes que li passaven pels ulls i l'Esteve i la seva dòna anaven omplint la caixa de tots els diners que passaven, el fet més trascendental que'ls havia succeit desde que «La Puntual» era puntual els va venir a trucar a la porta.

El senyor Esteve, am gran esforç, tossint, ofegant-se i dut per la voluntat, havia anat a la casa i els havia dit, prevenint-los:

—Em liquido! Nois, em liquido. Aviat em tindreu de borrar del llibre de compte-corrents.

I com aquell que diu am tristesa: «Aixís que caiguin les fulles», ell deia am certa amargor: «Aixís que caigui'l balanç em retiraré del viure!»

Va caure'l balanç de cap d'any; va firmar-lo serenament a la darrera fulla del llibre, i com que mai n'havia firmat cap de tant profit com aquell, se'n va anar content a liquidar i ja no va sortir més de casa.

Als dos dies de ser al llit va demanar pera confessar-se, i es va confessar pera complir. Per lo mateix prengué Nostre Amo, i al tercer dia de jeure va cridar als de la familia pera anar-se'n ben despedit i fer-los-hi'ls darrers encàrrecs.

Tots van anar-hi amatents i el van trobar mig assegut, apoiant-se en quatre coixins, en un llit colossal d'estat, trono solemnial de la mort, a dintre una sala nua on no hi havia més que un silló, la caixa, un candelero i dos mapes (el d'aquet món i el de l'altre) i ont hi feia una fredor que si en el quarto hi hagués hagut fulles haurien anat caient totes.

El senyor Esteve, vell com era, a punt de liquidar com estava, i tossint, i ofegant-se, i morint-se, encara conservava forces i encara guardava energies. A n'aquells ulls que s'enfonsaven encara hi tenia un mirar ferm que denotava voluntat; a n'aquella boca, dibuixada no més amb un cop de llàpiç, encara hi quedaven les dents; a n'el crani, fet a cops d'aixa, encara hi havia cabells negres, senyals d'aquella raça forta que són arrels de families.

Va anar cridant la descendencia, i per ordre rigorós es van col·locar al voltant del llit. L'Esteve i el noi a la dreta, la senyora Felicia a l'esquerra, més als peus la senyora Paula, la Tomasa i la senyora Roseta, i al cap-d'avall les tres Maries; i quan els va tenir tots reunits, el senyor Esteve féu un esforç i, traient-se de dintre'l pit tot l'aire que encara li quedava, va dir, amb el tò sentenciós del que se sentencía a n'ell mateix:

—Nois, jo me'n vaig. No feu anar el cap, que me'n vaig. Cada hu mor a tants anys fecha, i a mi m'arriba'l venciment. Me'n vaig, però no us alarmeu, perquè ho deixo tot arreglat. Ting testament fet, que no us l'ensenyo perquè és lo primer que mirareu aixís que acluqui la vista, i ja sé que us agradarà perquè he fet més economies de les que podeu imaginar-vos.

Va tossir i va continuar.

—Me'n vaig tranquil d'aquet món perquè us deixo tranquils a tots, i sé que ho estareu més quan falti perquè ja abusava de viure. Ja he fet prou coses jo pera anar-me'n. Vaig fundar «La Puntual», com qui diu la vaig criar, la vaig fer créixer, us la vaig donar com a mare, us he donat concells a tothora, i tants anys de donar concells cansen: cansen a n'aquells que'ls donen i cansen a n'els que'ls prenen, i ja començavem a cansar-nos.

Va respirar una mica i seguí.

—Avui us donaré'ls darrers. Preneu paciencia, que ja s'acaben. Us deixo una vinya plantada; cuideu-la, que un cop plantada ja dóna raims ella sola i no és mai rabassa morta. No pujeu mai de revolada. Aneu pujant de mica en mica, i, avui una pedra i demà una altra, anireu fent de «La Puntual» com una mena d'iglesia, que serà l'orgull dels Esteves. Jo n'he posat els fonaments; l'Esteve i el seu pare'ls pisos, i ara et toca a tu, Ramonet: tu tens de fer la coberta.

Encara li quedava aire i va seguir.

—No us donaré gaires concells més perquè ja no'm queda temps i perquè no pug entretenir-me. Aniré al gra, resumint. No us fieu mai de les paraules, que les paraules enlluernen i tergiversen les coses; no us fieu gaire de les firmes perquè són paraules escrites; no us fieu gens de les dònes perquè són màquines de dir-ne; i no us fieu ni de vosaltres perquè us podeu equivocar. Fets, sempre fets!, que tot lo demés és nuvolada, i el comerç no hi viu als núvols.

I, ja no poguent més, va anar al gra.

—I ara, adéu-siau, i res de llàgrimes ni de tonteries. Fets! Guardeu un record de mi, però sobre tot guardeu el crèdit. Fets! Un enterro senzill... i... fet!

No va poguer dir res més. Va estar una hora agonitzant, anant dient: «Fet...» entre llavis i quan va callar va morir-se.

La familia va plorar una estona per ordre de sentiment i per qualitat de parentiu; però, seguint els manaments del difunt de no vessar gaires llàgrimes, van dir tot allò que's diu quan se mort algú que ja li toca: que «s'ha fet tot lo que s'ha pogut», que «ha mort am tots els coneixements», que era un gran home i un gran besavi, però que ja era prou vell pera morir-se, i com que la qüestió eren «Fets!», am l'excusa meritoria de saber lo que disposava pera l'acte del seu enterro, van anar a obrir el testament, que no'n deia res de l'enterro.

Lo que deia és que feia hereu de tot lo que tenia i tingués, de «La Puntual» i de lo altre, a n'el seu successor, l'Esteve; un usufruit a la seva dòna, alguna deixa als parents, trescentes misses de barato... i lo demés eren retòriques que hi afegeixen els notaris pera donar solemnitat al paper i pera que n'hi entrin més fulles.

Els que van quedar més contents van seguir dient que era un gran home; els que esperaven més bocí van callar, però's van tornar grocs; els que no van tocar gran cosa se'n van anar pera dir-ne mal al ser a baix mateix de l'escala; però tots van anar a l'enterro amb igualtat de tristesa i semblança de roba negra.

L'enterro, segons la voluntat demostrada pel difunt, va ser una cosa senzilla, però al mateix temps decorosa (cinc cotxes i aquell faetó); però si l'aparato era modest, la concorrencia era triada. Tots els comerciants d'aquell barri van volguer encoratjar l'acte i manifestar l'alta estima que'ls mereixia un home enter, que havia viscut noranta anys, sempre conseqüent en lo mateix: en una taleia eficaz, seguida i perseverant, que mai s'havia doblegat i que feia honor a la classe. A darrera d'aquell dol, que anava presidit per l'Esteve, pel regidor, pel veterano, per en Ramonet i pel graner, hi anava lo mellor del barri, am la mellor roba del barri, a fer acte de presencia, de consideració i de respecte. Allí tot el ram de graners de tot el carrer del Rec per avall; allí tot lo mellor de les drogues de tot el carrer de Moncada; allí'ls gallinaires i conillers del Born i de tots els voltants; allí lo més escullit del comerç de mantegaires, panyeros i comerciants del ram del vidre, del ram de la sal, l'estat major de mercería, els fabricants de teixits, els tintorers, blanqueig i pellaires; allí dos tinents arcaldes, el vicari de Sant Cugat, un beneficiat de Santa Maria, un bacallaner riquíssim que fins havia estat a Escocia; allí'l pobre senyor Pau, i allí'l viatjant de la casa, que havia arribat de Pamplona pera entornar-se'n l'endemà, i allí tota la gent seria, aquells de la processó, els que compleixen, els que firmen, els prudents, els morigerats, els que fan d'home bò si hi ha raons, els que tanquen la botiga encara no passa un goç que faci cara de tenir gana, els que no's comprometen mai, els que miren més pera la Casa que pera'ls que hi tenen de viure a dintre, els menestrals de tota mena, sostén de la barriada i preuat joiell de Ribera.

Quan van arribar al pla de Palacio's van despedir casi tots, i els més amics o més parents, els que estaven desenfeinats o que ja havien perdut la tarda, van anar fins al cementir.

Allí varen cercar el ninxo, a n'aquells rengles de pisos que també semblaven prestatges, i, abans de col·locar el difunt a n'el número que li tocava, que era'l dos mil doscents quaranta, els enterradors van preguntar si per cas el volien veure.

Van dir que sí; van obrir la caixa, se'l van mirar cosa de dos minuts, van cridar a n'en Ramonet (que s'havia quedat a veure les estàtues dels panteons) pera que també se'l mirés i, no sabent lo que s'ha de fer al tenir un difunt al devant, varen volguer dir alguna cosa.

—Talment ha quedat natural,—va dir pera començar l'Esteve.

—Quin home!—va dir el regidor.

—Ja se'n va perdent la mena d'aquesta qualitat d'hèroes!—hi va afegir el veterano.

—Ja poden tancar-lo,—l'Esteve.

I, tancat am pany i clau i pujat a n'el seu prestatge i a n'el caixó corresponent, tots van passar davant del dol i van anar dient lo mateix.

—Senyor Esteve, l'acompanyo al sentiment.

—L'acompanyo al sentiment, senyor Esteve.

L'Esteve havia pujat de grau: d'Esteve a senyor Esteve.