Aquella conversa ràpida que havia tingut el senyor Esteve amb el seu fill, de moment, no tingué importancia. Havia estat un núvol que havia passat sobre «La Puntual», però en un cel que havia estat serè desde l'any 1830 una boira que passava no havia d'enterbolir-lo.
En Ramonet va complir. Continuava anant a Llotja, però s'estava a l'escriptori, portava la correspondencia, no dibuixava a l'Inventari, i si la processó li anava per dintre, per fora no's notava res: era'l perfecte comerciant, entregat en cos i ànima a la noble Mercería. La mare estava contenta perquè veia que l'armonia havia tornat a la llar, i el senyor Esteve, ja refet, no era tant exigent com abans, es feia càrrec, no estirava tant la corda, donava beligerancia al noi, l'havia interessat a la Casa pera veure d'enllepolir-lo am l'atractiu del Balanç, i tots havien fet concessions: en Ramonet d'exaltament, i el senyor Esteve de prudencia.
Fins un jorn, un diumenge a la tarda, va dir a la Tomasa i al noi que's vestissin am lo mellor, que'ls portaria a Romea a veure La bona gent, una comedia que'l Brusi deia que's podia anar a sentir sense perill de perversió ni de capgirament d'idees.
Van vestir-se i hi van anar.
Van pendre tres sillons endevant, pera poguer-se fer càrrec de tot, i van pujar les escales.
El noi ja hi havia estat a Romea, però'ls pares no hi havien estat mai, i quan varen ser a dalt del saló, aquell posat que tenia de casa ben endressada, aquella pintura prudent, aquells retrats de familia que hi havia per les pareds i aquelles otomanes sofertes que hi havia a tot el voltant, els varen fer molt bon efecte. Es veia que era un teatre de bé, una casa seria, i que la gent que hi anaven eren serios, i els va semblar veure les cares dels honrats comerciants de gra del seu barri de Ribera, i s'hi van trobar com a casa.
Van entrar, van seure, van tocar una mica de música mentres s'omplien les butaques, i quan estaven més distrets es va alçar el teló sense avisar-los.
Allí dalt, a l'escenari, hi havia una casa d'empenyos. Encara que'l senyor Esteve no n'havia vist mai cap, gracies a Déu, ho va conèixer tot seguit al veure que la gent empenyava, com va conèixer desseguida que un senyor molt reposat que's passejava amunt i avall era l'amo de la casa, perquè tenia veu de mando; que un vellet era'l tenedor, perquè tenia veu de creure, i que un dependent era un nevot, perquè deia oncle a n'aquell amo.
El que li deien senyor Batista era un home de certa edat. El senyor Esteve i la seva dòna, encara que tingués casa d'empenyos, el van trobar conforme, reposat i digne, i que s'expressava molt bé. Les coses que deia del comerç, dels balanços i de la teneduria'ls van semblar molt ben enraonades, i la seva ambició de fer quartos, fos com fos, però honradament, la van trobar molt natural. Havia pujat la casa (segons anava dient) per mediació de l'estalvi, i el que puja d'aquet modo pot anar amb el cap molt alt i fer frente a les circumstancies per espinoses que sien. No havia tingut descendencia, i el treballar com treballava sense comptar am la descendencia, no més pel dever que té tot home d'aumentar els cabals de la fortuna, ja és cosa digna de respecte.
Ell volia adoptar una noia i ho explicava a n'el tenedor, i no pera ell, sinó pera la dòna, i això d'acontentar a la dòna amb una cosa de tant gasto també ho era de digne. No tots els que no tenen fills n'adopten aixís com aixís, i menos noies de l'Hospici com la que volien adoptar.
Al saber-ho, els parents li daven concells, i també'l senyor Esteve i la dòna ho varen trobar molt natural. Ells no l'haurien pas adoptada. S'hi ha de pensar molt la persona pera posar-se un estrany a la casa. Una noia de l'inclusa, per bona i honrada que surti, sempre és un gasto que se'n ve a sobre, i els parents tenien raó, i si'l senyor Esteve en persona hagués pogut pujar a les taules li hauria aconcellat lo mateix i haurien acabat per entendre-s.
Am qui no s'haurien entès és amb un nevot del senyor Batista que va entrar esvalotant-ho tot. Aquell nevot era un pintor, un poca-solta de dibuixant, tant esbogerrat i tant xerraire que'l senyor Esteve no va entendre com a un cap de trons com aquell el deixaven entrar a la casa. Afigureu-vos si era boig, aquell pintor, que despreciava'ls diners que li pogués deixar el seu oncle; que li havien ofert una plaça a l'establiment comercial i no l'havia volguda acceptar pera poguer seguir la seva deria; que s'alabava de ser pobre; que's volia guanyar la vida treballant sense dependents, no més pel mèrit del saber; que no tenia ni miraments pera les coses més sagrades, com són l'escriptori i els llibres; que no's volia convèncer que un ric valgui molt més que un pobre, i que amb el mateix poc respecte parlava dels testaments que del Banc d'Espanya, que del Crèdit, que del Major, que del Diario.
—D'aon surt aquet beneit,—va dir el senyor Esteve, indignat.
—No és cap beneit. És un artista,—li va contestar en Ramonet.
—Sabs lo que és? Un gran poca-solta.
—A mi m'agrada.
—El què? Lo que diu?
—Lo que diu i lo que pensa.
—Vaja, noi, tu no estàs bo, si abones a n'aquet toca-campanes. Ja ho veuràs la fi que tindrà.
—Jo diria lo mateix que ell.
—Tu!...
—No'n feu cabal,—va dir la Tomasa.—Que no veieu que això són comedies?
—Però a les comedies hi han coses...
—Volen fer el favor de callar!—va dir un senyor del darrera.
I l'acte va anar seguint am les converses dels parents, amb els desvergonyiments del nevot i am l'arribada de l'inclusera: una noia molla d'ulls, vestida amb el trajo de l'Hospici, que com més l'afalagaven i més bones paraules li deien més plorava i menos ho agraia, cosa que'l senyor Esteve no entengué, que la senyora Tomasa sospitava i que va exaltar tant a n'en Ramonet que va dir quan queia'l teló:
—Si d'això en diuen bona gent, més m'estimaria ser un perdut. Això són lladres de levita!
L'entreacte va ser silenciós. Aquelles paraules del noi li havien fet mal efecte al senyor Esteve. Què havia volgut dir am la levita? Aont eren els lladres de levita? I qui robava en el món am levita? El fer negoci amb els que no s'entenen que no era una cosa legal? Si deixaven a un interès, anc que fos de ral per duro, que no s'hi avenien els del duro? Que feia arruinar a ningú per força aquell senyor Batista tant conforme? Si en el món no hi hagués els que perden, com hi podrien haver els que guanyen? Si'l senyor Batista, un cop guanyats, tirés l'or per la finestra, santo y bueno que fos un ximple; però a un home que estalviava, que's feia un nom, que creixia, que tot-hom li tenia respecte, se'l podia tractar malament? Ba! Els joves diuen paraules que no saben lo que's diuen!
Prova de que era un gran home, el senyor Batista de la comedia, és que al segon acte ja fou més ric i que aviat seria un gran senyor. S'enamorava de la noia, això sí, però allò eren coses mundanals, flaqueses, giraments de cap, que'l comerciant més ferm pot tenir sense que se'n ressenti'l crèdit; és veritat que avorria la dòna, però què té que veure la dòna am la marxa del comerç, ni les interioritats de familia am la bona administració i l'engrandiment de la casa?
—Aquest home està pertorbat,—va dir el senyor Esteve a mig acte.
—Aquest home és un brètol,—va dir en Ramonet exaltant-se.
—Són comedies,—deia la Tomasa.
—Que callin,—deien al darrera.
I mentrestant allí a les taules havia sortit el dibuixaire i anava dient a l'inclusera tot allò d'ideals, i art, i bellesa, i aquelles paraules estranyes que'l senyor Esteve havia sentit dir al noi i que les veia repetides com si l'autor fos el mateix que les feia dir a l'un i a l'altre i que li anaven caient a l'orella com renecs incomprensibles, i anaven espantant a la Tomasa i feien alçar de l'assiento a n'aquell boig d'en Ramonet, que no tenia prou vista pera anar seguint l'accionat ni prous orelles pera escoltar les coses imprudentes del pintor.
Acabat el segon acte, la Tomasa ja se'n hauria anat. Estava al mig de dos pensaments que no'ls veia, però'ls temia. A una banda sentia'l passat, amb anys i anys de perseverancia, de conducta, de regla, de tradició, i a l'altra sentia'l pervindre, am tremolors d'entusiasme, de joventut i d'alegria, i si per una banda era la dòna, per l'altre cantó era la mare.
Aixís que van alçar el teló, el senyor Batista ja era banquer, i el senyor Esteve se'l va mirar am certa consideració i respecte. El fruit del treball arribava, la perseverancia havia triomfat. Com ell, com tants Esteves com ell, podia ser president de caixes, conceller de ferro-carrils, senador, Junta, Acció i Títol. Els mals instints am l'inclusera i les crudeltats am la dòna eren coses que no comptaven. Els esgraons de fer fortuna quedaven barrats en el fons, i no més surava una cosa: el triomf del senyor Batista, el triomf de l'Economia, el Poder de la Riquesa, la Glorificació del Diner. Què hi feia que pera lograr-lo hagués malmès mil families i dut a la miseria a tants homes, si no eren dignes de ser rics? Que's guanyen batalles sense víctimes? Què hi feia que la fortuna li haguessin regada am llàgrimes? Que les fabricava ell les llàgrimes? Quina culpa hi tenia ell si fent favors de deixar quartos havia fet desgraciats? Que no ho haurien sigut sense'ls quartos? El senyor Batista tenia raó. Tot-hom que fos Esteve tenia de dar-li. I en comptes de fer-ho aixís, quan sortia aquell dibuixaire pera emportar-se'n l'inclusera (que era l'esca del pecat) i a n'els parents i a n'el senyor Batista'ls deia «cucs d'usurer, enterra-honres, sepulturers de tot lo noble i botxins de tota hermosura» amb un desvergonyiment indigne, en comptes del públic cridar que treiessin aquell boig que duia la pertorbació a una gent honrada i laboriosa, aplaudien al dibuixaire, i en Ramonet s'exaltava, i feien sortir a saludar a un home alt, mig blanquinós i escabellat com aquells amics de Llotja, i ni'ls uns sabien per què'l cridaven ni ell podia saber per què sortia.
Al quart acte, el senyor Batista estava assegut en un silló, i patia de la gota. Tots els que han treballat molt en el món acaben per patir de la gota. Se li havia mort la senyora, i, encara que ja hi estava fet a que se li morissin senyores, estava molt aclaparat. Com que'l senyor Batista era un home que no li agradava fer les coses sense tots els coneixements, i no fer-les en els moments crítics, parlava de fer testament, i com que'ls parents eren gent seria que saben lo que és fer el testament, tenien ganes de que'n fes pera deixar les coses en ordre, quan va arribar el dibuixant, am la que ja era la seva dòna, a desballestar les coses.
Prou van dir ells que venien pera cuidar-lo, que estarien aprop seu, que li portarien el noi, que li alegraria la vellesa, i que no ho feien per l'interès; fòra'l boig d'en Ramonet i aquells esvalotats del públic, ni'ls senyors Esteves de fòra ni'ls senyors Batistes de dintre van creure res de lo que deien. Bons estàn els temps pera retòriques! Pot-ser sí que no hi ha més que cuidar la gent de franc sense esperar una recompensa! Què's pensava aquell pintorot, que no sabien les quatre regles, ni les matemàtiques del viure, aquells homes de negoci? Que's pensaven que una fortuna's deixava escapar aixís com aixís per quatre paraules d'efecte? Lo que van venir a lograr amb els seus crids va ser pertorbar al senyor Batista. Aquell home, que am salut era un home tant enter, tant sà, am tant sentit comú, punyit per la malaltia, va tenir un moment de feblesa i els va treure a tots de casa, i es va queixar de la sort, i va tenir dubtes del passat, i fins volia donar els diners, aquells diners tant suats, tant gruats!, tant expremuts de la sang!, aquells sospirs acunyats, aquell pilot de planys i llàgrimes que tenia tancats a la caixa!
Els senyors Esteves es van tornar grocs aixís que van veure que'ls donava, i els Ramonets van alegrar-se; però en aquella lluita ràpida varen triomfar els senyors Esteves, com triomfen sempre en la vida! Passat aquell esverament, va tornar a agafar els diners i els va tornar a tancar a la caixa. Aquell home alt va tornar a sortir perquè'l van tornar a demanar, i, com passa en totes les coses, uns se'n van anar contents i els altres se'n van anar moixos.
La senyora Tomasa, al sortir, va pensar lo mellor que's pot pensar: que tot allò eren comedies; el senyor Esteve va rumiar lo que era capaç de rumiar, que era no rumiar gran cosa; però en Ramonet, que era jove i que li faltava experiencia, se'n va anar amb una bullida que havia de tenir conseqüencies. No va dormir, no va esmorzar i va anar més a Llotja que mai.
Hi va anar tant i tant a Llotja, que si aquell home escabellat que havia fet la comedia hagués pogut sospitar l'estrago d'aquella «Puntual», pot-ser no l'hauria escrita, o pot-ser hi hauria posat més actes.
Ni mai que hi haguessin anat al teatre!