L'Estevet té per juguetes les capses de fils y vetes.
V
Primers passos de l'Estevet a la botiga.—Bons auguris i bones planetes.
Desd'aquell jorn endevant l'esposa del senyor Ramon, refeta del pas maternal, es va instalar a la botiga, i hi va instalar l'Estevet.
Li va instalar tant a l'Estevet, que ja mai més s'en havia de moure.
En vista de tenir familia, va determinar pendre minyona; fins minyona va arrivar a pendre! El senyor Esteve tenia raô; s'havien esbogerrat. Pero per dir les coses tal com són, la minyona que van pendre, per lo tendre i per lo desnarida, casi no n'era de minyona. Era una noia de vuit anys, pobriçona, que havia quedat desamparada; qu'es deia Pepeta com totes; qu'era magre i curta de vista, i tan escardalenca i desganada, que am panis o am llevor de cànem, haurien pogut mantenir-la.
El senyor Ramon i l'esposa, en un altre concell de familia ja havien tirat els seus plans. La Pepeta, la minyona tendra, es cuidaria del pis, de rentar els plats, del silló del senyor Forment, de fregar l'armari de lluna, i de posar l'olla al foc; ell de les compres comercials, del ram d'administració, i de la teneduria; i ella, desde derrera del taulell, a vendre i a criar l'hereu de la casa, i si aixis no marxava la casa, el comerç era una mentida.
Tots conformes a n'aquet plan, la mestreça i dòna del senyor Ramon i mare de l'Estevet, es va instalar, com hem dit, a derrera del taulell; pero com qu'era tan grossa, semblava que n'hi havia dos de taulells. No es que mai, ni de soltera hagués sigut escanyolida; la Roseta del senyor Ramon, a més de moltes qualitats (el dò de no parlar gaire, el de ser amable am la parroquia, el de gastar poc oli i carbó), havia sigut groixuda am mida, pero desde qu'havia tingut l'Estevet, semblava que hi tenia un orgull d'anar-se carregant de carns. Havia agafat posats de lloca.
És veritat que l'Estevet no en feia cabal d'aquells posats. Ell anava mamant i creixent. És veritat que creixia am cordura, pero no parava mai de creixer. Aquell color de maduixa que tenia al arrivar a n'el món, s'havia anat apagant, i ja no tenia cap color. A mida que s'anava formant, s'havia tornat d'un moreno gris, d'un rosa esfumat, i del color que's tornen les coses que no se sab quin color tenen.
L'Estevet anava creixent, pero no es despertava a la vida. Tenia sis mesos i continuava no plorant, i aquella falta de llàgrimes tenia corpresa a la familia. Tot lo més que feia era un gemec, un crit moderat, que no era qu'es planyés de res, sino avís de que tenia gana. En quant a riure, ni sospitar-ho, i d'això ningú en feia esment, perquè allí a «La Puntual» ja anava de pares a fills aquet empeltament de no riure. L'Estevet, sería serio; serio com els seus antepassats: Un noi formal i judiciós que continuaria la casa amb aquelles mires al credit, que tan recomenava el senyor Esteve.
Dos o tres detalls ben remarcables van acavar de refermar-ho. Un jorn, quan tenia vuit mesos, li van ensenyar una troca, i ell, qu'era tan serio per tot, li va agafar certa alegria, i es va tirar a sobre la troca. Un altre jorn, quan complia un any, va veure obert el calaix dels quartos, i s'hi volia ficar a dintre, i el que encare no sab de parlar, i ja's daleix per les troques i els quartos, es clar com la llum del sol, qu'ha nascut exprés pel negoci.
Fòra d'això, no manifestava taleies, ni's distingia per res més. Li varen anar eixint les dents, mica més ensà o més enllà, allà aon li tenien de naixer, sense dolor ni alegria; va començar a dir alguna paraula i algun número (més números que paraules) i va aturar d'apendre-n més quan li va semblar que ja'n sabia prous pel gasto que havia de fer-ne; va començar a caminar el dia que va volguer anar a alguna banda; a menjar plats fondos de sopes, am l'alè ben determinat del que ja sab aon vol anar, i quan va saber caminar i menjar, va donar un tom per la botiga; un tom rancajant, això si, pero que pel camí que havia de fer, ja'n sabia prou, i fins de sobres.
Per lo demés, no feia cap nosa a ningú. Si no haguessin sabut qu'el tenien, ni s'haurien adonat que hi fos. Naturalment que l'estimaven, l'estimaven tots, l'estimaven tan per lo qu'era com per lo que representava, pero com que no havia donat motius que haguessin de posar l'amor a prova, l'estimaven sense adonar-se'n. Ell no havia tingut ni mal de ventre, ni la rosa, ni l'escarlatina, ni el garrotillo, ni havia passat cap nit de perill d'aquelles que fan vibrar les mares lo mateix que les fulles seques; ell no tenia cap rialla, d'aquelles que alegren el cor i fan besar rient a les que ho senten. Ell no feia entremaliadures d'aquelles qu'el pare amenaça am l'enterniment a l'ànima. Ell no sabia que hi haguessin reis que passan una nit a l'any repartint ilusions i somnis: ell no sabia res de res; a n'ell no li passava mai res, i com que no li passava mai res, no posava els pares a prova d'enterniment ni d'afecció, i no posant-los a prova, els pares i l'avi, i fins els parents, si bé es de creure que l'estimaven, era un amor sense descloure-s. En comptes de veure-hi un plansó, feix de carn de color de rosa, teixit de llàgrimes i de rialles, s'el miraven com a un soci; un soci petit que al fer-se gran, arrivaria a continuar aquell ditxós 1830.
Si no l'haguessin mirat com a soci; si en comptes de creure-l una branca del seu arbre comercial, l'haguessin cregut un esqueix que podia florir a un altre hort, ai! el cor de pares es cor de pares, pero pot-ser l'haurien aborrit.
Pero no hi havia temor de que fos aixis. La seva planeta era clara. Totes les primeres tendencies, i totes les seves aficions quan va tenir de quatre a cinc anys, no passaven de la botiga. No arrivaven ni al quartel d'alli al devant. No més amb un capdell de fil s'entretenia hores i hores: el capdellava, el descapdellava, semblava que volgués contar les canes, com si ja pressentís l'importancia que tenia això de les mides, i sempre'l tornava al seu lloc sense equivocar-se de capça. Am dugues dotzenes de botons, apilant-los, arrenglerant-los, i tornant-los a apilotar, hi jugava tota la tarde, i si'n perdia un, plegava i es quedava malhumorat; guardant els cartrons que sobraven de les capces i de les capcetes es donava feina dies i dies, com si ja tingués l'instint d'esdevenir col·leccionador. Si l'aborriment hagués de venir, de desviar-se-li les aficions de la fredor de la botiga, cercant el caliu a l'enllà, no podien pas aburrir-lo. La llum del carrer, el blau del cel, els arbres qu'es veien al lluny, el cant d'aucell dels infants, no semblava que anessin per ell. No estirava mai els bracets per agafar la lluna o el sol. Si'ls arrivava a estirar, era per agafar un rodet, marca Koats, del número vuitanta-quatre.
La casa, l'avi, el senyor Ramon, els antepassats, el 1830, la Puntualitat i el Crèdit, podien estar satisfets del noi qu'els havia sortit. Si tots plegats, simbols i persones haguessin fet un infant d'encàrrec, no haurien fet res tan perfecte. Silenci, discreció, economia, sequetat d'emocions, de tot lo que s'ha de tenir a la vida, per no tenir pena ni gloria, per no ser vist ni mal vist, per passar sense destorb, per allargar, i per no ser pobre, tenia aquella criatura. Seria «La Puntual», la mateixa «Puntual». El Menestral. La classe neutra.
Un dia, a sis anys, no més que a sis anys, caballers! estava a darrera del taulell, i va despatxar un troç de beta, i al pagar-li els dos quartos, que valia, se'ls va mirar de cara i de creu per sapiguer si eren falsos.
Mai s'havia vist semblant prodigi!
L'avi que s'ho estava mirant, enternit, li va fer un petó.
Era'l primer petó que li feia.