L'esca del pecat

XVIII

Desde avuy aquets mobles son teus. Ets lo vehí que s’ha portat millór.

–Creyeu, Pau, que ho he fet sempre ab zel, sens pensar may obtenirne la mes petita recompensa.

–Ho sé de sobras.

–Es á dir, que tan mateix, la marxa es avuy?

–Sí; me’n vaig á la meva terra.

–Cap al Ampurdá?

–Naturalment, á Bordils; duas horas mes amunt de Gerona, allí estaré segúr; ja he portat los diners á una casa de comers molt forta de Barcelona que te sucursal allí; d’aquesta manera aniré desembrassat y lliure sens cap temor de que me ’ls robin pel camí. A Bordils jo y la Gracieta viurém com uns prínceps y molt será que no se li declari algun honrat Ampurdanés de posició.

–Ja es lo millor pensament que podiau haver fet.

–Ja ho crech; com que no estich tranquil, sempre tinch recansa, may me deixa la por d’una mala pensada de L’Esca del Pecat. Donchs si, ab lo tren de las tres marxém.

–Vull acompanyarvos fins á la estació.

–No cal, basta lo vostre bon desitj: no vull que per mí perdeu tota una tarde de trevall.

–Donchs felis viatje y moltas gracias, escribiu.

–Prometo escriurer.

–M’alegraría que tot anés bé.

–Gracias, gracias.

–¿Que’us espera á vosaltres per anar á la estació lo cotxe d’abaix?…

–No, ja hi sabém anar á peu.

–Com fa tanta estona que hi es.

–Deu esperar aquí devant que avuy batejan.

–¡Ah! potsé si; vaja, á Deu siau, per si no ’ns veyém mes.

–Salut.

Després també se despediren de tots los de la escala y per fi ab lo farcell cada hu al bras surtiren al carrer. Just havian arrivat al cantó lo cotxero pregunta al pare de la Gracieta:

–Escolti y dispensi; no m’han sapigut donar ben be las senyas. Sé que es al carrer de la Allada…

–Per quí demana?…

–Un tal Pau Bertrán y Ros que avuy marxan á l’Ampurdá.

–Soch jo; ¿qué vol?…

–Recado d’en Peret que vol veurel avants de que V. marxi; ell no ha pogut venir perque está malalt y m’ha fet portá aquest cotxe perque se serveixi pujar, puig te que dirli una cosa de molt interés y prompte estará llest.

–Podias dirho mes aviat, borrango, que no hauriam anat tant de corre-cuyta. Puja, Gracieta; ja cal que fassis corre ’ls caballs.

–Perdi cuidado.

Lo cotxe parteix tot escapat.

–Me sembla pare, que hem obrat de lleugers.

–¿Qué vols dir?…

–Que ni hi ha tal secret, ni tal recado.

–Vaja, vaja; no m’espantis.

–Aquets caballs corren molt.

–Jo li he manat; te, veus? ja paran.

–Efectivament lo cotxe pará al saló de Sant Joan en lo precís moment que un cabo de policía obria la porta.

–Venia á saber perqué lo cotxe va tan depressa, y ahónt van?…

–Estranyo la pregunta…

–Contesti al moment.

–Ab quín dret voldria saber, ha deturat V. lo cotxe?

–Ab quin dret? are ho sabrá. ¡Gomez! ven. –Apareix un altre de policía y després de dir al cotxero– ¡A la Gobernacion! entraren també á dintre del cotxe. Allavors sí que apretaren á correr los caballs, pero en direcció oposada. Comprenent en Pau y la Gracieta que eran víctimas de un altre engany, se disposavan á cridar, quan los dos de policía trayentse una punxaguda teya la apuntan al pit de las víctimas en amenassa de si cridavan mes. Quedaren gelats pare y filla sens gosarse á mourer y ’ls hi taparen los ulls y la boca ab espessos mocadors. Sols interrumpia lo silenci de aquella petita estancia los ¡ays! que de tan en tan exhalavan, quan hi havia algun sotrach de resultas de lo molt que corrían, introduhintse las rodas per algun clot fondo. –¿Qué será de nosaltres?… pensavan sens poguer articular cap paraula.

Lo cotxe seguía son curs y aquells dos de policía tampoch digueren res en tot lo camí.

XIX

Som al ball de máscaras del Gran teatre del Liceo; lo cop de vista que te principalment la nit del ball de la Candelera, es difícil de descriurer; aquella munió de sombreros de copa lluhents y flamants, aquells joves tranquils y vells calaveras ab sas levitas ó frachs negres, al costat de aquellas donas que cridan y saltan ab sos trajos de diferents colors y gustos de totas classes. Aquells vells desdentegats y calvos posant las mans á la cintura ó pits de las xicotas joves, que van escotadas ensenyant tot lo bras ó portant las faldillas tan curtas que se ’ls veu mes amunt d’ahont se posan la lliga cama, tot aquet bullici y animació encanta al que ho veu per primera vegada. Y si poguessen enrahonar las otomanas de molts palcos, se sabrían mes de quatre cosas que descubririan, als mateixos propietaris, fets no gayre sans, ab los que sa propia familia l’han profanat; pero com que poch nos interessa, anemsen de correguda al palco del marqués y entrarém de ple al assumpto.

En aquest moment la orquesta toca una americana; lo marqués y la Antonia están sols al palco; aquesta porta un rich trajo de agent de orde públich, que li cau divinament; lo lluheix ab tanta gracia, que ell boig de carinyo está abrassat ab ella seguint lo compás del ball y fentse patons al salonet ó siga l’ante-palco; en mitj de la plática amorosa, es trencat aquest col·loqui per la obertura brusca de la porta en lo moment que entravan en Manel, en Cintet y una disfressa ab trajo de odalisca que anant al mitj donava un bras á cada un.

–¡Bona nit, marqués!

–¡Oh! vosaltres…

–Dos per una? planyo á la pobre máscara si vos te de acontentar á tots dos á la vegada.

–Es que aquesta odalisca te ’l cor fet ab aixamplas. Ha sortit del serrallo ab tanta set de sensualisme que no li acabarian las agallas tots los afamats que saltan y brincan avuy en aquest gran ball.

–Que la feya dejunar lo Sultan?

–Que tens de ferne tu de tot aixó? ja sabs que ’t tinch dit. No vull que ’t miris altra dona que no siga jo.

–Molt gelosa está de tu la policía –contesta la odalisca, que no era altra que Adelina Borel·li.

–Suposo que no t’enfadarás per una broma com aquesta, tan ignocenta.

–He vingut per divertirme, calcula donchs si tinch altras intencions que broma, bullici, champany y facultats per dir tot lo que ’m sembli, mentres ningú ’m toqui.

–Pero suposo que ’t treurás aquesta careta, per jo poguer apreciar lo gust dels meus amichs.

–Ni ’t dich si, ni no; tot depen de las circunstancias, lo mateix que aquest policía que s’ha posat la máscara en lo moment d’entrar jo.

–Sempre que tu te la treguis no hi tinch cap inconvenient.

–Ja ’n parlarém després, aném á ballar.

–Senyal de rigodons –digué ’n Cintet.– Vols fer frentes marqués?

–Sí, –contestá l’Antonia. –Aném, aném, dónam lo bras.

–Sortiren del palco y ‘s presentaren á la platea; en Cintet y en Manel estavan tan ben avinguts que ballavan una part cada hu, rellevantse al mitj de un altre ball, quan la orquesta tocava un vals, xotis, americana, etc., etc…. Lo millor de tot fou á la mitja part. Lo salonet del ante-palco presentava un aspecte espelusnant. En una taula al centro, molt ben parada, s’hi veyan sis dotzenas de ostras ab talls de llimona disposadas en safatas de plata, ampollas de Sotairn, Saint-Julien, Chateau-Laffite y l’Iquem, en un recó altres de Champagne y Benedictino ab un servey de pisa y cristall inmillorable.

–Tans vins y licors per nosaltres cinch? preguntá la Antonia al marqués.

–Es que en dias aixís, se’n llensa molt mes de lo que s’aprofita.

Comensaren per las ostras y á continuació un suculent sopar ab los vins y licors que avants he citat; aixís que seguia lo curs del menjar y beurer, las conversacions se animavan y de la animació seguí l’escándol y crits fins al extrém de tirar las ampollas plenas desde ’l palco á la platea, sens que afortunadament succehís cap desgracia; lo marqués temorós de lo que podrian dir los coneguts, convidava á la Antonia per retirarse del teatro, pero ella estava molt alegre, perqué lo chateau-Laffite, Saint-Julien, Champagne y demés licors produhian son verdader efecte, fins al extrém de que lo marqués, per no comprometre sa dignitat sortí anant á la platea per disculparse ab los amichs. Allavors fou quan va creixer l’escándol, al extrém de haver d’entrar dos agents de orde públich pera portar las dos disfressas á la gobernació.

L’Antonia feya resistencia, pero l’Adelina que ja sabia de lo que ’s tractava, fou la primera que aparentant que estava borratxa, cridá ab mals modos dihent:

–¡Sí, si! allí encare farém mes broma, allí trovarém mes champagne y si convé podrém descansar millor que aquí, perque hi ha bons llits.

–¡Ah! sí? –contestá l’Antonia que efectivament no sabia lo que ’s feya. –Donchs aném.

En Cintet y en Manel, al veure la terrabastallada també s’havian retirat, y ’ls dos agents de policía que no son altres que ’ls que ja coneixém, tragueren las dos máscaras al carrer; la odalisca demaná un cotxe, aplaudint aquest pensament l’Antonia y ’ls ne proporcionaren un que hi havia á l’altra part de la Rambla, en lo que feya de cotxero l’Arturo y de lacayo en Mala-ánima; comensá á marxar lo cotxe poch á poch; hi havian pujat las duas y ’ls dos agents, que al ser á dintre, taparen ulls y boca de l’Antonia y la lligaren com un Sant Cristo; baixaren després de haver executat tal atentat, feren un xiulet y allavors apretá lo cotxe, escapat, portant sols las duas disfressas, castigant l’Arturo sos briosos caballs á cada moment, perqué encare li semblava que no corrian prou.

XX

La torra de S. Gervasi, efectivament era molt gran: lo últim del jardí ho rematava un espayós bosch, pero atapait d’arbres; per una dissimulada cabanya, se entrava á un soterrani fondo, també molt gran. Aquesta torra havia sigut propietat de un moneder fals y en aquesta cova ’s dedicava á sos vils trevalls. Molt be havia vingut aquest lloch per los fins de l’Arturo, en lo que s’hi troban avuy l’Antonia, la Gracieta y lligat ab grillons á una argolla, en Pau.

–Un llum mitj apagat de petroli, es lo únich que ’ls dona claror. L’Antonia, que estava presa de un gros desmay, se desperta y veyent lo lloch y companys mártirs que la cercavan, ho creya tot il·lusori, somni.

–Diria que m’han maltratat, perque ’m trobo tota magullada, mes no recordo res, sols tinch present que ’m trobava al ball de máscaras divertintme y sopant al palco. Pero aixó es realitat?…

La Gracieta y en Pau se la miravan consternats de lo que sofria y havia encare de sofrir.

–¡Ah! no, aixó es un somni… ¡Vull despertar que m’espanta!…

–No es somni, no; es realitat, contestá la veu apagada de la Gracieta.

–¿Qué?… quí contesta?… quí sou vos!…

–Una desgraciada, com vosté; una mártir.

–Es á dir que no somiho?

–Y ben desperta que está. Es igual que jo, una víctima de l’Arturo.

–¡Arturo!… l’Arturo m’ha portat aquí? ¡Marqués! vina ¡salvam! –cridava delirant.

–Es inútil; quí sab hónt som.

–Tampoch vosté no sab hont es?

–M’hi han portat tapada d’ulls á mi y al meu pobre pare, que ja veu com l’han deixat; lligat ab grillons en aquestas argollas.

–Y quí es vosté?

–Una desgraciada que temps enradera vareig estimarlo, quan no ’l coneixia.

–Vosté es la Gracieta?…

–Sí senyora; y vosté ab lo que comprench será la senyora Antonia, aquí han molestat mes de una vegada, los que s’interessavan per mí.

–També pretenen una altre infamia, contra vosté?…

–Per are l’han executada ja.

–Qué han fet?

–Ab los seus ardits varen portarme á n’ aquí; posaren al meu pare tapat de boca com lo veu y al seu devant varen deshonrarme ell y son estúpit criat, lo mateix que un dia va donar la punyalada al pare, que ¡pobre! ha perdut la paraula; puig que després de ferli presenciar la meva deshonra, l’han bofetejat.

–¡Y qué voldrán de mí!

Las duas víctimas prompte se familiarisaren, condolintse de la mútua desgracia; se abrassavan presas dels mateixos sentiments. Entra en Mala-ánima, ab un fanal á la ma dreta y un plat á la esquerra.

–Té, –diu á la Gracieta,– dos dias fa que no haveu menjat, es precís que prenguis aliment y al propi temps serveixis á n’ aquest pillo que ’m va delatar.

–¡Pillo! lo meu pare!…

–Que callém; si ’t resignas á viurer tota la vida ab mí, acabarás las penas.

–Ab vos? may.

–¡Tonta! no veus que sa com llá, ja ets meva y puch fer de tú, lo que ’n vull.

–Sou un miserable.

–Si tornas á gastar mes espressions d’aquestas, –digué trayentse un ganivet de llargas dimensions. –Degollo á ton pare.

–¡No! per Deu; deixeulo estar, feu de mí lo que vulgueu, ab tal de que ell no pateixi.

–¡Que ben empleat te está lo nom, Mala-ánima! –digué l’Antonia intervenint.

–Ab vosté no tinch res que véurehi; descansi entre tant, que ja li vindrá l’hora del martiri.

–¿Del martiri? ¿qué preté l’Arturo de mí?

–No soch jo quí te de donarli esplicacions, ja s’entendrá ab ell.

–May hauría pensat que arribés á tal grau sa mala estucia, pero tart ó dejorn li ha de venir lo cástich.

–Tú, Gracieta, reflexiona millor; ja veus que ta vida depen de mí, perque tinch orde de matarte; t’estimo y no vull cumplir la sentencia, tinch confiansa de que m’has de estimar. De grat ó á la forsa, ja veus que faig de tu lo que vull; ¿vols rompre los grillons que tenen á ton pare fermat á la argolla? Donchs ho lograrás lo dia que ’m demostris carinyo.

–¡Impossible!…

–Pitjor per tu y per ell; eternament te estarás aquí, privada de la llum del dia, mentres que estimantme, recobrariau la llibertat.

–¿Quín amor voleu que porti á un home com vos, que ’m repugna fins al mirarvos?

–Ja, ja, ja; –esclatá rihent irónicament.– Veus, me fas riure y llástima al propi temps; veig que ‘ts franca en tota la extensió de la paraula; vius, perque confío en ton carinyo; y lo dia que tu ’m diguis: –¡T’ estimo! seré lo més felís dels mortals, perque estaré segú de tas paraulas.

–Aquest dia tan esperat per vos, no arrivará may.

–¡Prou! que m’ofens… Aquí ’t deixo la racció del menjar, ja ’ns veurém mes tart; me’n vaig per no cometrer un atentat.

Y torná escalas amunt, s’obrí la tapa que comunicava al subterrani, va sentir lo soroll de la clau que donava tom al pany y res mes.

–¡Ah! Gracieta!… –digué l’Antonia. –¡Qué n’ets de tonta!

–¿Jo, per qué?

–¿No fa sa com llá, lo que vol de ta persona?

–Sí.

–Donchs de la mateixa manera que enganyats os han portat aquí, ab engany es fácil que pogueu sortirne. Demóstrali encare que siga en falsetat, que efectivament l’estimas, que ton odi s’ha transformat en carinyo y allavors, recobrarás ta llibertat y la de ton pare.

–Es que jo no sé mentir.

–Cuan es precís s’han de fer sacrificis.

–Crech que ja es tart.

–No ho creguis; si li demostras amor, te creurá, encare hi ets á temps.

–Te molta rahó; probaré de enganyarlo.

–Tan be ho tingués jo.

–Engányil.

–No puch; m’ha portat aquí per venjarse y quí sab lo que será de mi, pero en fi resignació.

XXI

Maledicció! –cridava l’Arturo desesperat anant de una part á l’altra del jardí, com si fos boig. –¡Adelina!… ¡Mala-ánima! veniu, correu tots.– Al moment comparegueren.

–¿Que hi ha? ¿que tens?…

–Estém perduts.

–Que se’ns ha descubert?

–No, pero es un cas casi be tan sensible.

–¿Qué passa, digas?

–Nos han robat.

–¡Es possible! ¿cóm?

–Al moment en que havém deixat l’Antonia al soterrani, ab lo mateix cotxe me’n he entornat á Barcelona, pera donar la recompensa tractada, als que ’ns havian ajudat. Arribo á casa y trobo la porta oberta; no he pensat res de mal, perqué he suposat que m’esperarian per cobrar, pero aixis que m’he internat á dintre del pis, he vist lo servey lligats de dos en dos, esquena per esquena, ab la boca tapada, tots los mobles en desordre, la caixa á trossos, sens cap diner ni joyas, res… y un paper imprés ab la següent inscripció: Era tarde y no podíamos esperar más: sabiendo donde tenía V. sus caudales, hemos creido más conveniente retirarnos nuestros haberes para evitarle molestias. Vaya V. con Dios, mucho cuidado en dar parte, de lo contrario ya sabe que le podemos perder.

–Es á dir que ’ns ho han pres tot?

–Nos han deixat sens un clau.

–senyoret, no s’espanti, m’han sobrat encare mil y pico de duros, de la compra de aquesta torra; ne tenim per passar ben be un parell de mesos; entretant torném á fer lo negoci, que si ’ns ha anat be la primera y segona vegada, millor nos ha d’anar la tercera, per tenirhi molta mes práctica.

–Tens rahó.

–Lo magatzém encare no está desdonat.

–¡Oh! sort!…

–Quín negoci es aquest? pregunta l’Adelina.

–En cuestió de negocis, las senyoras no se hi tenen de ficar per res; ab tal de que á tu no ’t falti la mes mínima, deixans fer á nosaltres.

–La pregunta crech que no es indiscreta.

–Dispensa si t’has agraviat, pero son secrets que no podém comunicar ni al mes íntim.

–¿Qué faig, senyoret?

–A comprar desseguida taulons y entrar carretadas de lo que sabs, jo ’m cuidaré del mecanisme de la petita.

–Vaig á donar ordes.

–Aquesta vegada si que ha de ser la última y anirém á partir.

–Está be.– Y marxa en Mala-ánima á preparar los trevalls.

–Quina mala hora vas tenir al fiarte de aquells esbirros.

–Tens rahó, qué s’hi fará?

–La set de venjansa cega.

–¡Ah! sí… l’Antonia es la culpa de ma desgracia; ma ira ha de caurer sobre d’ella.

–Pero jo també desitjo venjarme del marqués.

–Perqué no ’l portavas á la emboscada?

–No he pogut; pero d’ella ’ns valdrém per ferlo compareixer.

–¿Cóm?

–Segueix, ja ho veurás.

Y provehintse de paper, ploma, tinta y una tauleta, baixaren tots dos al soterrani.

–Com está la policía? pregunta l’Arturo ab to de mofa. Are si que podém dir A la justicia prender.

–Ja suposo que m’ha arribat l’hora… Qué vols de mí?

–¡Que t’empassis un pam de ferro!…

–Fesho are si vols, mátam de una vegada; pero no ‘m fassis sufrir mes temps á n’ aquí.

–Aixó es lo que tu voldrías, que ’t matés, per acabar, veritat?

–Sí.

–Donchs precisament no vull que moris; desitjo gosar ab ton martiri.

–¡Infame!

–Al propi temps será un espectacle curiós, per aquets altres que ’t contemplarán.

La Gracieta tremola, pert las forsas y cau desmayada.

–Y are? que te aquesta colometa sensible?

La Borel·li anava á retornarla.

–Déixala estar; ja tornará en sí quan voldrá.

–Qué pretens?

–Jo per are, res; aquesta…

–Sí, vull que escrigas una carta al marqués, citantlo.

–Per qué?

–Desitjo véurel y enrahonar ab ell.

–Alguna altra infamia, no; ja ’n teniu prou ab mí, ab la veu la reconech.

–¡Ah! sí? donchs sabent que soch la odalisca no deus ignorar que avants que tu havia sigut jo la querida del marqués.

–Ja savía que ets la ballarina.

–Cuidado ab lo tractament, jo si ’t tutejo es perqué puch, tu estás baix mon domini y deus respectarme.

–Dispensi.

–Aquí tens paper, ploma y tinta; jo entre tant te faré llum pera que escriguis millor.

–Aixó sí que no ho faré.

–Déixamela per mí, –digué l’Arturo– ja veurás si ’m creurá.

Ab unas estisoras li talla tota la roba fins á deixarla nua, ab tan poch cuidado, que á cada estisorada, li esgarrinxava la pell; ella prou cridava, pero no li valía. Encengué un fogonet que hi havia á quatre passas, escalfá un ferro y quan lo tingué vermell de foch, posantli la ploma á la má li digué:

–¿Escriurás are?

–No.

Acosta lo ferro al contacte del cos nú y cada volta que la tocava li infería una ferida y esgarrifavan los crits de dolor.

–¡Escriu!

–No.

Y torna altre volta; fins que ja no pogué resistir y se decidí á escriure tot lo que varen volguer.

Deixaren l’Antonia en l’estat mes llastimós y desapareixeren ab la carta dihentli:

–D’ haverla escrita avans, estarias millor de lo que ’t trobas.

La carta en cuestió, dirigida al marqués, era una cita á la Font del Lleó, de Pedralbes, recomanantli que hi anés sol; puig al portarla á la gobernació borratxa com estava, desenvainá lo sabre ocasionant mes de una desgracia. Per casualitat va passar un conegut que cubrí l’espedient recompensant als guardas que deixaren anar las duas presas y estich de incógnit á una torra que ni tu vull que sápigas; per aixó t’esperaré demá á las tres de la tarde á la Font del Lleó. De la odalisca, no se’n sab res.

XXII

En Peret aná á la estació per despedirse de ’n Pau y la Gracieta, y en vista de que marxava ’l tren sens véurels, se dirigí al pis del carrer de la Allada pera convencers de si efectivament havian retardat la marxa. Los vehins, digueren haverlos vist sortir ab un farsell cada hú; pero que ’ls havia cridat molt la atenció una cosa.

–¿Qué? –preguntá pressentint no res de bo.

–Al sortir varém preguntarli, si anava á la estació ab cotxe, puig que al cantó n’hi havia un que esperava.

–Los esperava un cotxe?…

–En Pau contestá que no; pero nosaltres varem veure que ’l cotxero hi enrahonava quan eran á la cantonada y al moment hi pujaren.

–Per anar á la estació?

–No ho sabém.

–Es un cas molt particular, presumo que han sigut víctimas de un altre engany.

–Perqué?

–Vinch de la estació, he mirat cotxe per cotxe del tren y ha marxat sens que jo hagi vist á n’ ells.

–Potser que t’hagin passat per alt.

–Tot es cosa que pot ser, pero ho dupto. De totas maneras esperaré uns quants dias per si escriu.

–Ell be ho ha dit que ’ns escriuria.

–Siga com vullga, jo ’n treuré la aiga clara, perqué sé poch mes ó menos quí pot ser l’autor y ahont se trova.

Mentres passan deu ó dotze dias indagant lo paradero de ’n Pau, traslademnos á casa del marqués.

Som al endemá de la nit del ball; lo marqués está trist y cap-ficat ab la desaparició de l’Antonia; no reb visitas de ningú, que no siga de ’n Feliu ó be de ’n Quer. A las vuyt del vespre compareixen.

–Qué hi ha de nou?

–No havém pogut treurer res en clar; jo y en Manel, digué en Quer, hem anat á Gobernació y ’ns han dit que no ’n saben res, que ni parte han rebut de cap escándol del ball y que es impossible que cap agent de orde públich se las hagi emportadas, perque allí foren.

–No ho vareu presenciar vosaltres?

–Sí. Pots contar que també ’ls ho havém dit, pero han negat.

–Es estrany.

–Y la máscara ó siga aquella odalisca que varen portar al palco, tampoch se’n sab res?…

–Presumo que ella ’n te la culpa y ha fet fonadissa á l’Antonia.

–Vosaltres sabeu qui es y no m’ho voleu dir.

–Voliam jugarte una broma y ’ns ne penadim. ¿Sabs qui era aquella Odalisca?

–Per só ho pregunto, perque no ho sé.

–Donchs… era Adelina.

–¡La ballarina!…

–La mateixa, sí.

–Ho comprench tot. Jurá venjarse per haverla jo deixada y ha lograt son intent en colaboració ab vosaltres.

–En colaboració nostra, no!

–Sense pensarho l’haveu ajudat.

–Are fos á fer, creu que ’ns ne penadim y ’t demaném que ’ns dispensis.

–Es á dir que la visitavau!

–A qué negarho!

–Es precís buscar un medi, indagar…

–Cóm?

–Ves á casa seva y procura, si la veus, enrahonar ab ella, sí, sí; jo no ’m mouré fins que torneu encare que siga demá á la tarde.

–Tot se pot probar.

Y marxaren á fer investigacions; lo marqués esperava ab ánsia; passa la nit y l’endemá á las deu entraren de nou ’ls dos amichs.

–Es un misteri indesxifrable perque no s’enten.

–Quínas novas porteu?

–Ahir al sortir de aquí, anarem á casa la Borel·li, estava tot tancat y per mes que trucavam ningú va respondrer, hem seguit durant la nit tots los teatros inútilment; per fi hem tornat avuy á la casa, han obert. La cambrera ’ns ha esplicat que la nit del ball robaren lo pis lligant tot lo servey y deixantlos sens un clau. Pero la senyora Adelina está molt trista y havia marxat de bon matí.

–Ella está lliure?

–Aixís nos ho han contat.

–Donchs per ella s’ha de descubrir; quí millor podrá saber lo que passá després?

–Naturalment.

Un criat mostra una carta la cual pren lo marqués, llegintla després de haver romput lo sobre.

–¡Es de l’Antonia!… exclamá al veurer la lletra.

–Sí?

–Diu que es á Sarriá y m’espera á la Font del Lleó de Pedralbes.

–T’ has fixat en lo paper de aquesta carta, marqués?…

–Sobre qué?…

–Te duas senyals que ’m fan creure la infamia que ’t preparan y la que han comés ab ella. Fixat be en lo paper y compendrás que es aquell mateix que vares regalar á la Borel·li lo dia del seu sant; repara la última plana, mira quants esquitxos de sanch.

–Es veritat; teniu rahó. ¿Qué s’ha de fer?

–Pedralbes, lo coneixém pam á pam; soch de opinió que acudeixis á la cita, y per lo que podria ser, nosaltres preparém una emboscada que sens ser vistos tindrás lo que vulgarment se diu las espatllas guardadas.

–En mohiment y preparemnos.

Donan orde als criats que preparin dos cotxes, ab los que marxaren ben separat l’un del altre, pero sens perdrers de vista.

XXIII

Ab dos dias tan sols havém fet catorze embalatges de pedras, pero m’han ajudat.

–No tens por de que ’ns descubreixin?

–No hi ha cuidado.

–Ja has vist també lo molt que he trevallat jo; solzament ahir á la tarde vaig arreglar la de la dinamita.

–Ja está tot embarcat; y aquí van los coneixements y ’l recibo.

–Molt be, lo que es la práctica; vaig á fer lo seguro.

–¿A la mateixa companyía?

–¡Cá! ’t creus que soch tan tonto? Encare que fos un altre nom podrian coneixem pel poch temps que fa desde l’altra.

–Convením que partirém y será la última vegada.

–Sí; y perqué no ’m vingan mes tentacions faig lo seguro ab lo meu propi nom y domicili. Executat lo negoci, assessiném á en Pau, á l’Antonia, si podém al marqués y hasta á la Gracieta; d’aquesta manera estarém lliures dels perseguidors que ’ns poden fer mal, y fugirém al estranger hont ningú ’ns puga coneixe.

–Ben pensat.

–Ja sabs hont tens d’anar are?

–No recordo…

–A la torra de Sant Gervasi, á las ordes de l’Adelina.

–Per quin objecte?

–Lo del marqués.

–¡Ah! sí; y desaparegué entre tant que l’Arturo anava per lo seguro.

XXIV

Perque ningú pogués sospitar, lo marqués, sol, feya temps á casa la Serafina de Pedralves, esperant l’hora de anar á la cita; á dos cuarts de tres marxá á peu cap á la Font del Lleó. Aixís que passava la pujada que ab un rengle d’arbres per part acompanya fins dalt, va veurer una senyora que no pogué distingir quí era, fins que fou aprop. Aquesta era Adelina; á vint passos se distingia un subjecte embossat ab una capa; era en Mala-ánima y un grupo de cuatre homes que no ’s veyan, estavan amagats darrera un petit turó que forma la montanya de pedra. Sorprés quedá lo marqués al reconeixer á Adelina.

–Estranyo veuret sol á n’ aquest punt! –digué ella.

–Estranyas?

–Sí, á fé!

–M’ha sorprés de moment á primer cop de vista, pero al saber quí era la odalisca que vingué al palco, al succehir la desaparició de la Antonia, que no dupto que es obra teva, obra teva es també la carta que li has fet escriurer citantme á n’ aquí.

–Es veritat; ¿á qué negarho?

–¿Qué pretens, donchs? per qué m’has enganyat y fas patir á una ignocenta?

–No recordas la última entrevista que varem tenir?

–Sí: vares jurar venjarte.

–Molta memoria tens.

–Pero no de una infelís, sino de mí.

–Sí, y vaig á acompanyarte hont es ella.

–Lo que tens de fer es deixarla en llibertat si no vols que ’n donga part, que tindrá funestos resultats per tu y ’ls teus cómplices.

–Ja, ja; no ’m fassis riurer, marqués, perque desd’are ets mon esclau y no ’t será tan fácil com creus lo separarte de mí. Pel fill que porto á las mevas entranyas, m’he pervertit; m’he pervertit, repeteixo, pera donarli lo nom verdader que es lo teu y ’t tindré á tu tancat en mon palacio fins que hagis firmat documents de pare legal.

–Creus per ventura que soch un noy dels que van á estudi per deixarme tancar?

–Ets pitjor encare, y en prova, que ¡mira!

En Mala-ánima s’adelanta, fent un xiulet y ’ls traidors surtint del turó en que estavan amagats, se tiraren tots punyal en ma sobre del marqués, tapantli la boca sens ferli cap dany y ’l ficaren dintre un sach que expressament portavan.

En Quer y en Feliu, xicots molt astuts, s’havian arreglat donant part á l’alcalde de Sarriá, de tot cuant passava y á la quieta havian aixecat un petit somatent que amagats dintre las casas de Pedralves, esperavan també la consigna.

Aixís que en Quer va veurer l’atropell del marqués, doná la senyal, sent lo primer de correr ab un revólver á la ma; avansa y ’s trova cara á cara ab en Mala-ánima, li descarrega tots sis tiros, sens efecte; ja anava l’altra pillo á traspassarlo, cuan recobrant coratje l’agafa de las mans y forsejavan l’un pera donarli la punyalada y l’altre resistintse; en aixó arriva en Feliu que pren lo punyal de las mans de ’n Mala-ánima, encarantli un revólver pera que ’s rendeixi. Lo poble s’apoderá dels lladres y després de retornar al marqués, se’n emportaren lligats á l’Adelina Borel·li, á en Mala-ánima, als altres cuatre y després de passejarlos pel poble de Sarriá, una patrulla de civils va portarlos á peu á Barcelona fins á la presó.

XXV

Lo vapor en que s’havian embarcat los embalatjes del Alfredo, estava atestat de género; tan era aixís que fou precís trasbalsar las moltas mercancías desde la bodega á cuberta, ab las gruas que anavan ab la forsa de máquina de vapor; siga que fos casualitat ó que las cadenas estavan consentidas, cediren al pujar un dels embalatjes que cayent, al donar contra ’ls altres s’esclafá la caixa escampant per la bodega las grossas pedras que aquesta contenia.

Estranyant tal contingut un dels dependents de la agencia del vapor, fa parar los trevalls y ne dona part al comandant; aquest ordena que s’inspeccioni lo llibre del registre de declaracions, nom del remitent, domicili y demés requisits; aixís ho fan, y al veure que declara sederías, fa desembarcar tots los embalatges del mateix remitent al moll; n’obriren una altre que doná ’l mateix resultat; se cridá un jutge pera que ’n prengués acte, qui ordena també que desclavessen la petita; aquí fou la catástrofe. Aixís que alsan la tapa esplota la dinamita trossejant al que la obría, mata á dos curiosos que hi havía aturats contemplant la operació, ferint á una infinitat de las personas que á la vora ’s trobavan, inclós lo jutje y l’escribá. La noticia corre al moment de boca en boca, lamentant lo sensible cas; é indignats los de mes ó menos aprop de familias dels que havian pres mal, prompte descubriren la causa y lo nom del remitent, pero ignoravan lo domicili d’aquest.

La companyía de segurs fou dels que primer arribá al lloch del succés, donant lo parte al gobern civil y ’l gefe principal ab dos inspectors y altres del cos de policía, practicaren las primeras diligencias á la quieta y sens moure brega, perque ’l poble que ja estava amotinat no ’n fes alguna de las sevas.

XXVI

Arturo estava sol al pis, puig havia despedit tot lo servey, perque escudrinyavan massa los seus secrets y tenía por de que algun dia endevinant sa vida li descubririan sos trevalls.

Estava molt cap-ficat al saber que Adelina y en Mala-ánima eran á la presó y al propi temps calculava algun medi per amagarse, dat cas que se ‘l delatés; quan sent que trucan á la porta. Per mes que truquessen may responía, pero tenía la costum de mirar qui era per uns foradets fets espressos á la mateixa porta, sens ser ell vist, pero veyent qu’ era en Peret pensa que encare li pot prestar algun servey y obra.

–Qué hi ha de nou, Peret?

–Vinch á trovarlo, perqué tinch un dupte que vosté mateix espero que m’aclareixi.

–Dígas.

–Fa una porció de dias que no se sap lo paradero de ’n Pau, ni ’l de la Gracieta.

L’Arturo cambia los colors de la cara y perturbat contesta.

–Qué vols dir?

–Que ningú mes que vosté sab hont son.

–Ja saps lo que dius?

–Estich decidit á tot, ab la cara li conech que ha comés alguna altra infamia, pitjor que la primera.

–Creu, Peret, que may mes he pensat en ells; are que ’ts aquí ’m podrás fer un altre favor que ’t valdrá molts diners, mes que l’altra vegada.

–Vosté s’ha afigurat que perque soch un pobre trevallador se ’m compra ab un miserable grapat d’or pera cometrer crims?…

–¡Te’n donaré molts!

–Que ’n va de equivocat; vinch per sapigué qué n’ha fet d’aquells infelissos.

–No ’m parlis mes d’ells.

–Si no soch aquí per altra cosa… y en prova, que segons las declaracions que ’m donga no s’escapará per satisfactorias que sigan fins haverlos trovat.

–M’insultas en ma propia casa y ’t puch perdre.

–Qui pot perdre á vosté soch jo.

–Per qué?

–Senzillament, perque vosté no ’s mourá del meu costat fins que me ’ls presenti.

–Ja ’t fas una mica massa pesat; y si jo are ’t mato aquí mateix –digué trayentse un revolver– no podria separarmen en llibertat complerta de tu?…

–De mi fentho aixís, si; pero no dels que l’esperan abaix y que li varen pendre ben be la fesomía en aquell quint pis del carrer de la Allada, perqué son los mateixos vehins.

–¿Qué dius?

–Lo que sent. Acompanyins al puesto que ’s trovan y serém tan amichs com avants.

–Peret es impossible. Tu ’m vols perdrer.

–Prefereixo perdrer á vosté y salvar als infelissos.

–Dona entenent á n’ aquets malehits vehins que no m’has trovat y ’t faré rich.

–Lo malehit en aquest cas es vosté: me diu hont son ó no?

–Ho ignoro.

–Es que ’ls ha assessinat?

–¡Oh! basta. Si no te’n vas, t’entro una bala de plom al cap.

–Me’n vaig sí, pero pensi que abaix l’esperém, perque avants de un quart vull tenir las senyas exactas d’hont se trova la pobre Gracieta y son pare, de lo contrari…

–Qué vols dir de lo contrari?…

–Decideixis… ó ja ho veurá.

En Peret se’n va y al obrir la porta queda sorprés al veurer al gefe de policía que li pregunta per D. Arturo.

–No soch jo; es lo senyor.

Lo referit gefe que anava ab trajo de particular entrá y ’ls inspectors se quedaren al replá devant la porta que havian deixat mitj oberta.

–¿Es vosté, digué lo gefe á l’Arturo, qui ha embarcat catorze caixas de pedra al vapor?…

Aixís que ’s vegé descubert y perdut, puig que entravan los inspectors y demés, esclatant en una riallada sarcástica sens deixarli acabar la frasse digué:

–¡Si!– Y va suicidarse disparantse dos balas al cap.

–¡Ah! –esclamá en Peret. –Digas que has fet de ’n Pau y la Gracieta?…

–En Mala-ánima… ho sab…

–Hont lo trovaré?…

–A… la… pre…só…– Després de articular aquestas últimas paraulas, espirá.

XXVII

En vista de que no volian declarar la veritat ni en Mala-ánima, ni Adelina Borel·li, presentaren lo primer, al lloch del succés de l’Arturo, que al veurel mort, va caurer en basca; al retornarlo li digué en Peret, que ’l difunt s’havia esplicat durant la agonía. Veyentse perdut en Mala-ánima contá la veritat, acompanyantlos perqué li exigí ’l jutje, al soterrani ó cova de la torre de Sant Gervasi.

L’espectacle que ’s presentá á la vista de tots fou conmovedor. L’Antonia de Roca-viva era morta á causa de las feridas que se li havian congrenat, la Gracieta y en Pau estavan morintse de fam, pero varen retornarlos y ab los diners que per sort havian portat á la casa de comers de Barcelona, visqueren á l’Ampurdá felissos, per mes que en Pau, no poguent tornar la paraula, quedá mut tot lo resto de sa vida.

Fi de la novela.