Aquest text ha estat digitalitzat i processat per l’Institut d’Estudis Catalans, com a part del projecte Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana.

Al acerrim catalanista

D. Joan Hernando Palmés

Me trobava en aquestas Américas, com molts, enganyat per la ilusió, sense coneixer lo verdader terreno que trepitjava y encallat entre mitj de cuatre camins, no sabent per quin çantó tirar, puig tots me semblavan prou escabrosos.

Com aparició celestial, compareixeres tu, fent-me l’encárrech d’escriurer una novela en catalá; fores l’únich editor que vareig trobar en la América del Sud, obrintme pas á la barricada que ’m tapava lo benestar; sens tu, qui sab lo que hauría sigut de mí; vull que consti ma gratitut y al publicar lo primer llibre escrit en aquesta República del Uruguay, aprofito la ocasió pera demostrarte mon agrahiment.

Al dedicarte aquesta novela ho faig ab tan zel, que hi va tot lo meu cor, no duptant que la aceptarás ab gust, sens veurer en ella altra cosa, que l’esperit del bon desitj que anima al que ’s repeteix com sempre ton afectíssim amich y segur servidor,

M. Figuerola Aldrofeu.

Montevideo, 1889.

I

Vina, acóstat!…¡Poca solta!… ¡Desvergonyit!… Si t’arreplego, ’t juro á fé de sabater, que, ó be podré poch, ó haig de rompre aquest tirapéu per damunt de las tevas costellas!…

–No us enfadéu, home, no veyéu que son canalla?

–¡Canalla! xicotassos de catorze anys?…

–¿Pero qué han fet per enfurismarvos d’aquesta manera?…

–No poch, per la gracia de Deu. Figuris que ahir, mentres m’estava posant mitjas-solas y talons á unas botinas que jo havia d’entregar llestas á las vuyt del vespre, travallava ab tot lo delit y depressa perque ja eran las set, sens pensar en altra cosa que ab lo que tenia al devant ó sía la feyna precisa, quan… com per encant, s’obran rápidament las ventallas, desapareix lo vetllador, y cauhen per terra totas las eynas del ofici, trencantse lo quinquer, que per cert no feya un quart que l’havia omplert de petroli.

–¿Que potsér era una sombra de terremoto?…

–¡Ca! no, senyora. Also ’l cap, esparverat y veig lo vetllador saltant y brincant al mitj del carrer al darrera de un carro.

–¡Aixó es art de bruixeria!…

–¿Art de bruixeria, diu?… Varen ser aquets desvergonyits, que sempre pensan quín mal farán. Veyentme distret ab la meva taleya, com que ja la portavan de cap, varen aprofitar la ocasió lligant un extrém de corda al peu del vetllador, y l’altre á la roda de un carro que feya bon rato que hi havía parat al devant; al crit de ¡Oixque!… del carrater, lo cavall tira y fou quan va succehir la catástrofe que acabo de esplicarli.

–Ja, ja, ja! Com hi ha mon es un cop de gracia. M’hauria agradat véureho que de segur m’hi hauria fet un bon panxó de riurer.

–¡Ah, sí!… Donchs cregui que jo no me li vaig fer gens.

–Tenen uns acudits aquets xicots…

–¿Es á dir, que vosté encare ho aplaudeix?

–No es que ho aplaudeixi, ho deploro per vos; pero son astucias que fan passar un bon rato distret al que te la sort de presenciarlas.

–Aném, vaya, gentu cuan gentu, contestá febrós pero ab tanta malicia que de bona gana s’hauria esbravat ab ella, ja que no podía ferho ab los autors de las entremaliaduras.

Aquest diálech lo mantenia en Pau, célebre ataconador de la capella de Marcús, ab una parroquiana que en aquell moment passava per la acera del carrer.

Serían aproximadament dos quarts de set; hora en que surten los noys del colegi y á la que precisament acostumavan á propinarli las séries de disgustos á en Pau pera divertiment d’ells y del vehinat.

Es un bon home á carta cabal; d’estatura, mes aviát petitó que altra cosa, de cara rodona, nas un poch arremangat y lo que ’l caracterisa mes es la lutxana que porta com á distintiu del esperit de partit y com á bon Esparterista, puig es cabo segon de veteranos. Edat 58 anys; no ha fet falta may á lluhir lo uniforme per las professons de Córpus y demés cassos de ceremonias especials: y á no ser las enrabiadas que li feyan pendre los noys quan sortian d’estudi, hauria sigut l’home mes divertit y de mes bon humor de tot lo barri del carrer de Sant Cugat.

Havía quedat viudo als cincuanta anys y com á memoria de son estat matrimonial, tenía una filla de 16 abrils anomenada Gracieta, bonica com un pom de flors; de cos tan estremadament bufó, que cenyit ab lo cinturón, podía ben be empunyarse ab las duas mans; alta, de pits contornejats per las curvas suaus que desarrolla la dona, blanca com una tofa de neu, una rosa acabada de obrir en cada galta, ulls negres y molt oberts decissius fins á lo que no ’s pot dir, mirada de ángel, nas una mica xatet pero ab gracia, y boca de pinyó que al veurers closos sos llabis á una passa de distancia cualsevulga diria que era una cirereta de Sant Climent.

Vestía modest, ab lo típich mocador de seda al cap y altre gran de sarrell tirat sobre las espatllas, recullit graciosament ab sos ben contornejats brassos, desprenentse sas finas y delicadas mans que aguantavan un vano y un farcellet.

Defensava un petit jornal fent colls y punys á can Verdereau y lo que ella guanyava junt ab lo que ’s feya son pare posant mitjas-solas y talons, passavan la vida regularment en un quint pis del carrer de la Allada, hont menjavan y dormian per descans del trevall, després de aplegar las eynas que com á favor especial li guardavan en una taberna del devant.

Gracieta, com la majoria de las noyas joves y vistosas que solas van del travall á casa y de casa al travall, tenía com vulgarment se diu, qui li hi feya l’aleta, esperantla quan sortia de la botíga y acompanyantla fins á la cantonada de la plassa del Angel, lloch ahont se despedian per no donar qué dir á la gent, puig que de passar mes endevant, tot lo vehinát la coneixía y tenia por que son pare hagués esment de que anava ab un jove al costat.

–¡Arturo! digué al que la acompanyava. Ja som á la cantonada, vesten… avuy havém caminat mes poch á poch y ja son tres quarts de vuyt.

–Que depressa passan las horas quan s’está un al costát de la que estima.

–Lo pare podría sospitar…

–Son tantas las cosas que encare tinch per dirte, vida meva!…

–Jo també estich molt contenta y ’m regositjo quan estás aprop meu; no ’m cansaria may de escoltarte.

–¡Gracieta! suposo que tu coneixias ja las mevas bonas intencions; no obstant, aprofito aquesta ocasió, pera dirte, que avans de un any vull ferte ma esposa, perque sense tú, jo no visch; quan no ’t veig, tinch grabada ta imatge en mon pensament, deliro y espero ab ánsia que passin las horas pera tornarte á veurer al vespre, quan surts del travall, símbol de bondat y honradés. Jo no vull que tas delícadas mans se fassin malbé, ni que cansis mes tos preciosos ulls travallant; la posició que tinch permet que la reyna de mos pensaments gosi d’una vida regalada y es un crim, de veritat, que jo permeti que tingas més fatichs.

–Pero jo somio… será cert lo que dius?… avans de un any?…

–Sí, t’ho juro.

–¡Ah! que felissos serém… no ’m creya veurer tan prompte la gloria. En aquest moment toca un quart del campanar de la Catedral. ¡Ay pobre de mí!… Un quart de nou, avuy sí que ’m renyará.

–Demá acabarém de parlarne.

–Sí, sí, demá; adeu que es tart… me temo la repulsa del pare.

–Donchs ¡á Deu!…

Com á demostració del sentiment que senten al separarse, se donan una bona estreta de ma y se despedeixen com dos verdaders enamorats.

–¡Ja es meva! pensava l’Arturo quan se trová separat, los meus plans segueixen la corrent y tot va á la mida del meu gust; y cantava victoria, bo y dirigintse vers la plassa de S. Jaume, carrer de Fernando etc…. fins al café de París, pera remullar ab una copa de Cognac, lo coll, que tenia sech de tantas cosas que aquest vespre ha tingut de dir pera entabanar á la hermosa Gracieta.

Ella ab son pás petit y seguit, arriba á la capella de Marcús, sofocada de haver anat tant depressa, ab temor de lo que li podria succehir.

–Bona nit, pare, digué al arribar, agafant un tamboret y tot assentantse.

–¿Aquesta es hora de venir?… Noya, aixó no pot anar, fa uns quants días que vens tart y á mí ’m sembla que te’n passa alguna.

–No… es que… vinch…

–No fassis embuts, ab la cara se’t coneix…

–Veritat es que las que no sabém dir mentidas se’ns coneix desseguida, pero us veig mal-humorat y lo que ’m passa sols vos ho puch contar un día que estiguéu mes alegre y tinguéu mes calma.

–Me fas estar impacíent…

–No es res de mal, al contrari, crech que fins ne tindréu una alegria.

–Cóntamho de una vegada y no ’m fassis estar mes neguitós.

–M’haveu de prometre que no us enfadaréu.

–Segons lo que siga…

–Donchs, no ho dich.

–No fassis tantas ceremonias… no sigas tan pamplina.

–Donchs, ja que demostréu tan desitj per saberho… Se aixeca pera assentarse altra volta al tamboret que prop d’ell hi havía. Vaig á demanarvos parer de una proposició que acaban de ferme; pero veig que encare feu mala cara… si no riheu una miqueta no us ho dich.

–¡Dimontri de xicota! ¿acabarás de una vegada?

–Tinch por que no trobantvos de bon humor me diguéu que no.

–¿Es alguna cosa que dependeix de mí?

–¡Ja ho crech!…

–Esplícat.

–Cada dia quan surto del travall, m’espera un jove que m’acompanya fins á la cantonada de la plassa del Angel, parlant de… cosas insignificants y fins avuy no s’ha atrevit á dirme que desitja casarse ab mí…

–¡Prou! interrompé de una manera brusca, ja ho comprench tot. ¿Quína classe de jove es aquest?

–Segóns ell diu, es bolsista; de dia ’s passeja en cotxe.

–¡Desgraciada! no parlis mes… aquest jove no ’t convé… al propí temps, ets massa noya pera contraure matrimoni.

–Soch jove, sí, es veritat; pero si vosté no vol que ’m casi per la poca edat, quan menos… déixim tenir relacions los anys que vosté conega.

–No, hauria de sufrir las tevas contrarietats; mes, perque vegis lo molt que t’aprecío puig que sols voldria la teva felicitat, vaig á donarte un consell: Lo primer que tens de dirli al véurel, es, que no pots enrahonar ni anar mes acompanyada ab ell, fins y tan que hagi tingut una entrevista ab mí; jo m’enteraré de las sevas pretensions, me informaré de la conducta seva y si ’ls informes que reculliré son satisfactoris, cumpliré la teva voluntat ja que veig que te interessas tan per ell.

–Are sí que veig que m’estiméu. Demá, com de costúm, m’esperará á la porta de ahont travallo y li diré lo mateix que m’acabéu de exposar, estich mes que segura, perqué hi tinch tota la confiansa, que sens pensarhi gens vos vindrá á trobar.

–Si va ab bon fi, sí… pero ’m temo lo contrari.

–No siguéu desconfiat…

–Lo temps ho dirá.

Després de un bon rato de parlar sobre l’assumpto, deixa las eynas del travall á la taberna y ’s retiran á la habitació que tenen al quint pís del carrer de la Allada.

II

Arturo Bosch es un jove simpátich á primera vista, alt de front, ulls negres baix la sombra de unas ceyas molt pobladas y tan juntas, que semblan una de sola; cara ovalada, barba á lo Cervántes, ayre de conquistador; vesteix sempre elegant, levita sombrero de copa, guants, xatelench, etc…. los dias núvols, no surt al carrer que no vagi ab las corresponents botas de montar enxaroladas, que li arriban fins al genoll y un xubasquero de lo millor que ha conegut la moda y ’l luxo. Te dos cotxes y cuatre cavalls pera son regalo, manté querida, una tal Donya Antonia de Roca-viva que habita un rich y elegant primer pis de la Gran-via. Ell derrotxa l’or de una manera considerable y ningú sab lo que fa ni de quína manera s’arregla; está domiciliat en la fonda de Las Cuatre Nacions ab lo sobreposat nom de Mister Old Judg; la seva familia resideix á Barcelona, pero en vista de sas calaveradas, temerós lo seu papá de perdrer lo fortuna cada dia mermada per la mala conducta del fill, se vegé obligat á treurel de casa, desheretantlo, y es com lo coneixém avuy, fet un milord en una de las millors habitacions del gran Hotel.

¿Cóm s’arregla pera soportar tan terrible gasto?… Mes endevant ho sabrém; per are limitemnos á lo que ell diu. Segons sas versions es bolsista, y lo seu talent consisteix en que enterat com esta de la política, ab dos exministres al Congrés íntims amichs que li comunican los principals assumptos de la nació, fa que jugui á la segura, obtenint beneficis de sumas exhorbitants, cada vegada que realisa una operació bursátil. Lo cert es que cada volta que algú ha volgut escudrinyar la veritat, fent preguntas als corredórs col·legiats referents á la sort de D. Arturo Bosch, tots diuhen que ’l coneixen de nom y de haverlo vist alguna que altra volta á la Bolsa ó be al Cassino Mercantil, pero ningú recorda haverli vist fer cap jugada; tal es lo jove que acabo de presentar com enamorat de la hermosa Gracieta.

A las sis en punt, acabava de dinar; entra á son cuarto del Hotel, cambia son sombrero de copa per lo barret hongo y després de haverse posat aigua de colonia al mocador, estudiant devant del mirall unas quantas posicións académicas, pera poguer filtrar mes prompte y depressa la fletxa del amor, al bell mitj del cor de la fadrina de can Verdereau, se dirigeix per sos passos contats, á esperarla devant la portalada de la botiga, ocupant sempre en aquestas operacions, de mitj hora á tres quarts.

Lo moviment dintre la botiga y al taller de las noyas que rihent se arreglan lo mocador, demostra la sortida prompte de las travalladoras; afectivament, de entre-mitj de aquestas distingeix á sa enamorada y ab veu melosa li crida:

–¡Gracieta!

–¡Hola! Estava impacienta per trobarte. ¡Cuánt tarda á passar lo temps, quan se portan bonas novas! sembla que may arribi la hora de portarlas á lloch.

–¿Bonas novas, dius?

–En lo que ahir tan te preocupava, crech que avuy ja no hi trobarás cap mes destorb.

–¿Referent á qué?…

–A lo del pare… ¿No recordas quan me deyas que estavas cansat de tenir relacions pel carrer, que la teva posició no ’t permetia fer certa classe de papers y desitjavas un lloch segur, pera enrahonar á solas sense necessitat de fer cantonadas ni passa-calles? Donchs ja s’ha acabat; ni jo hauré de sofocarme devant de la gent que ’ns miran embabiecats al passar pel nostre costat, ni tu tindrás de baixar mes la vista anant al costat meu al trobar un amich ó un conegut.

–¿Ho has arreglat, dius? ¿De quína manera?…

–Ahir vaig dir al pare lo que fins avuy me havia reservat.

–¿Qué?

–Que tu m’estimavas y pretenias casarte ab mí.

–¿Qué has fet, desgraciada?

–Es per ventura un disbarat lo saber cumplir ab los verdaders debers de tota bona filla obedienta?

–No, pero… presumo y recelo que…

–No ’n tingas cap por… va dirme que anesses á trobarlo y si creu ab las tevas esplicacións, que pots ferme la felicitat, no hi posará pas obstacles.

–Pero, cóm vols que ’s presenti á demanar la teva ma, allí dalt lo replá dels cuatre grahons de la capella y assentarse en un mal tamboret, un home de la meva posició? ¿No comprens tu mateixa que es ridícul véurem de tertulia ab un ataconador á través de las miradas de tots quants passan per la acera?

–Sí es per aixó, no ’n tingas recél, pots efectuarho al pis que tenim al carrer de la Allada, y ademés, creus tu que sia deshonra que un home de levita enrahoni ab un travallador?…

–Fins á cert punt…

–¡Ah! Basta, donchs… L’home que solicitant la meva má, te á menos lo entrevistarse ab lo meu pare, no ha sigut, ni es, ni será per un may digne de mi, per lo tant desde avuy quedan terminadas nostras entrevistas, perqué no poden ser lícitas las tevas aspiracions.

–¡Olvidarte jo, may! Dispénsam, tens rahó sobrada en queixarte, perqué al fi y al cap m’he espressat malament y comprench que t’hagis ofés. Estich decidit á tot, ab tal de complauret, pero es cuestió de esperar y ho consultaré als papás.

–Y si ’t diuhen que no?

–Per satisfacció purament; si no se hi oposan, millor, puig que no hi ha res mes bonich que la pau y tranquilitat de una familia; pero si es lo contrari, com que no tinch rey que ’m goberni, ni Papa que m’excomuniqui, com que no necessito á ningú y tinch una fortuna considerable pera viurer acomodat y donarte una vida regalada, m’he de casar ab tu pesi á qui pesi.

–¿Vols dir que es veritat?…

–¿Duptas de las mevas paraulas? Are ets tu que m’ofens…

–Are crech que m’estimas. Diré al meu pare, que á la millor ocasió que tindrás, l’anirás á véurer; ell se’n alegrará perque sa alegria sols consisteix en fer la meva ditxa y un cop casats, serém los dos la parella mes felis del mon.

Aixis que anavan enrahonant, seguian lo curs de sempre y se apercibiren que havian arribat al extrém del camí. La candidés de la seva enamorada l’havia perturbat fins á cert punt. ¡Quántas ideas abrumadoras bullian dintre son cap! Ja veya realisat son ideal y tot de un plegat se li ofuscava lo pensament veyent ó creyent perdudas totas sas mes bellas esperansas.

–¡Ella m’agrada! deya. Sí. ¿M’haig de deixar perdrer una conquista que ’m costa tans passos? No hi ha mes, jo tinch de buscar un medi pera recuperar lo temps que tan miserablement he perdut y lograré ferla sucumbir per mes que m’hagi de valdrer de extréms violents.

Se despedeixen amorosament y repeteix que després de consultarho ab la familia anirá á cumplir sos bons desitjos.

Després de haverse despedit pensá la millor manera de presentarse al pare de la Gracieta.

–Ab penas ó trevalls tindré de pujar á un ¡quint pis! m’escoltará, sí; pero també voldrá informarse de quí soch jo y quí és la meva familia; aixó es impossible, l’únich punt que li donarian bons informes es á las Cuatre Nacions: pero ¡cá! en primer lloch hi estich instalat com á súbdit inglés, y en segon que tot un ataconador buscant referencias mevas, la gent foren capassos de pensarse que hi tinch compte corrent de mitjas-solas… No, no, de cap manera; jo tinch de trobar un medi enginyós per assaltar segú y lliure de obstacles lo pis del carrer de la Allada… Y per efectuarho, lo primer que se li ocurregué fou anár á trovar un home de vida relajada que te baix instruccions ab lo sobreposat nom de Mala-ánima, al que li dona lo regular sou de vuytanta duros cada mes, sens contar lo seu sant y cap d’any, que acostuma á regalarli cinchcents duros en cada una de aquestas diadas.

Se dirigeix al carrer de S. Pau detenintse en una rónega porta, truca tres pichs y repicó; als dos minuts aquesta s’obra lo temps precis de entrar, tancantla inmediatament darrera d’ell. Es un gran magatzém humit y fondo.

–¡Mala-ánima!

–¡Senyor!

Aquest es un personatje de aspecte repugnant; curt de front, ulls petits, nás regular, boca molt gran, grabat y roig de pel; sa cara la adornan unas patillas de picador, molt mal arregladas. Hivern y estiu va en mánegas de camisa y está sempre á la disposició de D. Arturo siga per la cuestió que ’s vulga.

Al mitj del magatzém se hi veu un gran munt de pedras, un altre de taulons, y las eynas de fuster per terra en desorde; al fondo un catre, taula, duas cadiras, palmatoria en la que hi crema una espelma que dona llum á aquella especie de gola de llop; separat del catre á una reconada que forma la columna de un embá, se hi veuhen tres embalatjes á punt de solfa, ab la direcció hont van destinats y ab lo nom del remitent, aquell ab que coneixém ja á l’Arturo, lo sobre posat: Mister Old Judg.

–¿Quántas ne quedan?

–Hi ha tres caixas que son aquestas, llestas y arregladas.

–Procura ferho be, no ’t demano pas que hi vagis depressa.

–Ja veu que m’hi esforso.

–Tenim un mes de temps: lo vapor “Molinulga” marxa lo 30 del que ve y tot just ne tenim 28 d’aquest… ¿Tindrás prou fusta?

–Segons las caixas que vullga fer, ó sobrará fusta, ó faltará pedra.

–¿Recordas lo primer embarch quántas carretadas n’hi havia?

–¿Quí se’n recorda de lo que ha fet sis anys endetrás? Y ademés com eram nous del ofici, trevallavam ab recel, entrant las pedras ab un carretó dos cops al dia.

–¿Quánts dias ne varem entrar?…

–¡Oh!…

–Be, tan se val; lo que ’t recomano ab molt cuidado es que no toquis la caixa petita, jo la he composta y soch l’únich que puch manejarla sens perill, aixis es que igual que l’altra vegada, jo la embalaré, donaré corda á la máquina preparant lo martellet y la tancaré. Sobre tot, no hi acostis lo llum que si la dinamita explota avans d’hora nos pert als dos per complert.

–No ’n tinga recél, que ja me’n guardaré prou.

–Are vinch per un altre assumpto molt trascendental.

–Digui, ja sab que per vosté…

–No es cuestió de cap crím, se tracta de una emboscada.

Li refereix sos amors ab la Gracieta.

–Ella m’agrada y ha de ser meva á pesar de tot; me estima, sí; pero es massa honrada y sembla que troba pretextos pera separarse de mí, si no demano permís á son pare per tenir relacions; ja comprens, tú que ’m coneixes lo génit, que no estich per camándulas, vull anar al grá y enllestirho de una manera ó altra com mes aviat millor.

–¿Qué s’ha de fer?…

–Detenir al vell fins que jo hagi fet de las mevas ab la noya, y un cop llest, deixarlo anar pera que aconsoli á sa filla, en lo cas que ’ls meus fins ó propósits no hagin sigut del seu gust.

–¿Pero, cóm?

–De la següent manera: á la mateixa plasseta de Marcús cap al cantó del carrer de Assahonadors, núm. 3… es á dir, no estich segur de si es aquest ó l’hú; peró sé que hi há un primer pis per llogar. Demá al dematí vas á véurel, preguntas quant val, lo llogas al preu que siga y m’esperas al vespre devant del Hotel ab la clau á la butxaca; aixis que ’m vegis sortir, segueixes mos passos sens dirme res; si m’aturo, tú també; pero á certa distancia y al encendrer tres mistos seguits, que será la consigna, emprens al ataconador y te l’emportas al pis referit, baix pretext de que ha arribat una familia del estranger, que tenen molts parells de botas per arreglar, fentli creurer que son ignorants en las costums del país y es precís que vagi á donar una mirada als parells espatllats per donarhi preu.

–No s’espliqui més, ha tingut una gran idea; veurá del modo que la realiso.

–Si surts be de la empresa, sabré recompensarte.

–Corrent, vágissen descansat; ja sab que per cassos aixis soch fet, que ni esprés.

Va retirarse alegre del magatzém y fou tan son regositj, que ja semblava trovarshi, y febrós, no pogué de menos que anar á fer una visita al pis amoblat de la Gran-via.

III

La acció passa en lo taller un moment en que ha surtit la directora.

–¡Roseta! ¿qué renyias ab lo promés ahir?

–¿Per qué, Pilar?

–Com cridavau tan al mitj del carrer…

–Vareu sentir lo que deyam?…

–Tot lo sant vespre us varem seguir.

–¡Xafarderas!…

–¡Cuidado ab insultarnos! pregunta á la Remedio, á la María y á las altras perque ho varem fer, y sabrás la causa.

–¿Per qué, vejám?

–Contéstali tú, Remedios.

–¿Jo, precisament?…

–Sí.

–Ja sabéu que no me’n callo cap…

–Digas, digas; veyám.

–Donchs com que tot lo vehinat de casa sab lo teu promés quí es, que té un génit que s’encén com la pólvora, varem preveurer ab aquells crits y amenassas que volia pegarte; nosaltres que te apreciém més de lo que ’t mereixes…

–Aixó de més de lo que ’m mereixo…

–Sí; per lo mal pensada.

–Continúa, continúa.

–Varem mirarnos totas y varem entendrens sens dirnos res.

–No us comprench.

–¿No?… Donchs estavam decididas, aixis que li haguessem vist lo bras enlayre, á correr en auxili teu demanant socorro als que passessin.

–¡Ay fillas, que aneu equivocadas!… Vos dono un milló de gracias per la bona intenció, pero no es capás éll de alsar lo brás, ja se’n guardaria. Veritat es que lo meu Peret es de la Barceloneta y té mala anomenada, pero en quant á posarme la ma á sobre, lluny de volguerme fer mal, si alguna vegada ho ha fet, sols ha sigut per ferme una caricia. Qui mes aviat crech capás de una mala jugada es á aquell mitj senyor que espera sempre á la Gracieta; si no m’equivoco crech que ’l conech y no ’n tinch gaires bons antecedents.

–Ab mí no t’hi fiquis –contesta la aludida– que jo no ’t dich pas res del teu.

–No ’m pensava haverte agraviat.

–Déixeuho correr –diuhen interposantse la Remedios y las altres;– esplica lo que teniau tú y en Peret.

–Res, una friolera.

–Sempre es bo saber, al menos una hi guanya en experiencia.

–Va passarme lo que á totas vosaltres haurá succehit.

–¿Pero qué?…

–Anava en busca de lo que tots… demanantme…

–Ja, ja, ja…

–Y tú debias contestarli: ¡Naranjas de la xina!

–¡Es clar!

–Vet ’aquí per qué ’s posava tan furiós.

–L’home de avuy dia, se pot dir que es un sér molt depravat.

–Si jo vos contés lo que va proposarme un vell que cada vespre ’m venia molt frech á frech –digué la Marieta– os convenceriau també de que l’home es un pilot de inmundicia.

–No cal que digueu, que ’s passan ratos molt bons.

–Jo no ’n puch veurer cap, me fan una malicia –esclama una molt lletja intervenint en la cuestió.

–Y qué has de poguer veurer tú, si aixis que t’oloran fugen esparverats.

–¡Poca solta!

–Pochs modos.

–¡Jo protesto!

–Que calli tothom, la Gracieta diu que ¡protesta!

–L’home no es lo que vosaltres os haveu pensat.

–¡Ah! sí; lo teu es un ángel… ab cua de dimoni.

–Voléu que siga franca y diga la opinió que ’n tinch? –diu la Encarnació. –Donchs l’home totas las donas lo consideran baix la forma ó gust en que han tingut ocasió de probarlo.

–Com que n’has conegut tants, deus parlar per experiencia.

–Mala llengua; aixó tú…

En mitj de las disputas, la prima veu de la aprenenta anuncia que tocan las set: entra la directora donant l’orde de plegar y á escepció de unas quantas, cada una surt depressa á treurer los centinellas que al carrer formavan.

Era del modo que acabavan cada dia las disputas del taller.

Com que las demés parellas tenen un paper insignificant en la novela, concretemnos per are al amorós col·loqui de la Gracieta.

–Ja has comunicat nostre assumpto á la teva familia?

–Si, tot marxa be; y en prova, avuy mateix pujaré á parlar ab lo teu pare.

–¿Qué dius? ¡Ah! ¡sembla un somni! Si be es cert de que ’ls disgustos matan, la alegría que ’m donas en aquest moment ab tan bona noticia, mes que sorpendrem me repren y perdo las forsas, no puch caminar.

–Descansa, apóyat en lo meu bras.

–Sembla que vagi á caurer.

–¿Vols entrar al café? Sí; pendrém alguna cosa.

–Y are… ¿qué diría la gent que ’ns hi vejés?

–No es pas cap cosa del altre mon.

–Ja m’ha passat; ves á lo que arriba una bona noticia, la emoció…

–Ab aquest petit accident m’has donat á compendrer lo molt que m’estimas com jo á tú.

–Ahir va preguntarme ’l pare cóm haviam quedat y després de esplicarli va recomanarme que no anés mes ab tú, fins á haver cumplert lo promés.

–Donchs avuy li donarém una sorpresa.

–Y tal si ’l sorpendrá.

–Tú no li digas res; esperaré que aneu al pis y quan compendré que sou á dalt, pujaré.

–Sí, sí.

–¡Adeu!

Se adelanta la Gracieta; éll fa la senya á ne ’n Mala ánima y acostantse li diu á cau de orella:

–Quan lo tingas á dalt, no ’l deixis anar fins que sentis un pich á la porta del carrer.

Tot se cumpleix al peu de la lletra.

IV

Un pis modestíssim, al entrar un petit menjador, taula de fusta blanca y mitja dotzena de cadiras; se passa un corredor estret y ’s troba una saleta de rebrer pobrement arreglada; una calaixera, cuatre cadiras de rejilla y guarnidas las parets ab coleccions de cromos, posats ab gracia molt enginyosa. Unas cortinas blancas, llisas y planxadas, separavan la arcoba de la saleta en la que hi havia un llit vell molt ben conservat de caoba y embarnissat de poch. Ocupavan duas de las cadiras de la sala, Arturo y la Gracieta.

–Ja veus que he cumplert ma paraula.

–Si; havia arrivat á duptar de tú, are estich convensuda de que m’estimas.

–¿Lo teu pare?…

–No li he dit res; recordas que haviam acordat donarli una sorpresa.

–Es veritat.

–Si avants arribo á saber que teniam de quedar sols aquí tots dos…

–¡Ah!… –dissimulant– ¿No hi es lo teu pare?…

–No; pero vindrá desseguida: cuan nos dirigiam aquí, un subjecte l’ha fet anar tres portas més avall á casa de uns americanos que han de donarli feyna.

–Me sab greu, si arribo á saberho no vinch; véurem aquí, pot disgustarlo.

–Al fi y al cap, no es fet ab mala intenció y cuan l’amor y afecte es pur com lo nostre, difícilment pot tacarse.

–¡Pur, dius! y tal si ho es –acostant la cadira. –Si no fos un verdader carinyo lo que tinch per tú, vols que hagués arribat al extrém de venir aquí?

–Me sembla que t’acostas massa.

–Are ray que ningú ’ns veu.

–¿Qué fas?

–Una abrassada crech que no me la pots pas negar.

–Pero…

–Un petó crech que tampoch.

–¡Arturo! ¡estás desconegut! ¡Arturo!

–Es tanta la estimació que ’t tinch, que ’m torno boig…

–Per la mort de Deu, no vullgas abusar de un sér indefents.

–No puch contenirme… l’amor es cego…–

L’agafa bruscament y se la emporta á la arcoba; ella se resisteix, crida:

–¡Socorro! ¡Pillo! ¡Compadeixme!

–Avuy no t’escapas, be prou m’ho he guanyat ab los molts passos ridículs que he tingut de fer.

Cauhen de espatllas, se revolcan per terra y al contacte de un cos estrany, al veures á trossos lo vestit, cobra coratje, aprofita un moment donantli un gran cop ab lo genoll, se desfá de aquells brassos que la tenian lligada com si fossen cadenas y surt al balcó cridant desaforadament:

–¡Lladres! ¡lladres!…

–¡Maledicció! –cridá udolant la fera, com un lleó que li ha fugit la presa. –¡Perdó! ha sigut un excés de bogería, digué volent dissimular.

–¡Vesten! ¡No t’acostis! ¡Lladres!…

–¡Gracieta! m’estás perdent…

–Si no t’apartas cridaré mes fort.

–Donchs, escolta –digué ab ira. –¡Ay de ton pare si ’m succeheix res, no ’l veurás may més.

–¿Qué dius? –contesta sens mourers de la finestra.

–Sí… aquell home que l’ha entretingut, ha sigut comprat per mí, y si surto mal tractat de aquesta casa ó millor dit, si de aquí una hora no soch lliure, morirá, sí; morirá ton pare de una punyalada al mitj del cor.

–¡Calla, heretje! –En aquest moment se senten cops á la porta, son los vehins que corren á socorrer á la víctima. –¿Sents?…

–Sí; son los meus butxins. ¡Ay de ton pare si m’atropellan!

–Compadéixem y no permetis que li fassen cap dany.

–Sí; pero m’has de disculpar devant de aquesta gent que crida á la porta.

–¿Cóm?…

–Digals que t’has equivocat.

–¿De quína manera?…

–Ves, obra; ja ’ls ho diré jo.

–Separat… y fesme lloch… ¿Salvarás al pare?

–Sí.

Aixís que la Gracieta obra la porta entran una vintena de vehins, braus y armats; l’un portava una pistola, l’altre la gavineta de llescar lo pá y altres ab bastons groixuts com lo bras. –Ahónt son los lladres? esclamaren decidits.

–¡Alto! –diu ella trastornada. –Dispenseume, no ha sigut res, una ofuscació.

–Senyors… –digué ell ab mella als amotinats: –Venia á portarli una mala noticia del seu pare… pujo… trovo la porta oberta… y entro. Al veurer un home á dintre ’l pis, ella s’ha espantat y ha sortit al balcó demanant socorro…

–¿Una nova dolenta? –pregunta un vehí– ¿Quína?

–En lo precis moment en que ’s retirava del trevall un carro li ha passat per damunt.

–¿Ahónt?

–Devant la iglesia de San Cugat; are li fan la primera cura á la casa de socorro del districte.

–Y ’ls estrips que ella porta al vestit qué significan y las esgarranxadas que vosté dú á la cara?…

–Era que… jo… la volia deturar perqué… no cridés…

–Es veritat lo que aquest estrafalari diu, Gracieta?

–Sí, es cert.

–No sé perqué ’m sembla… en fi, siga com vullga, ella ’l salva, pero tinga cuidado; quan altra volta torni á portar alguna nova, procuri primer trucar á la porta avans de ficarse á dins, ja se’n pot anar.

No fuig mes depressa un aucell de bosch quan troba descuidadament oberta la gabia en que l’havian ficat. Corra á donar lo pich de la consigna, no per salvar al pare, sino per llibertar al mosso; fa parar un cotxe que en aquell moment passava ab lo rótul dret de Se alquila, per despistar dat cas de que ’l seguissen y diu al cotxero:

–¡A la Gran-via!

–Cap á quín cantó?

–A la dreta del Passeig de Gracia.

V

Antonia de Roca-viva, te vintidos anys, fresca com la rosada del matí, representa menos temps; estreta de espatllas, bons costats revinguts y ben formats com las láminas dels figurins que portan la moda, cabells d’or y seda, ulls blaus, per ceyas un sombrejat de molta gracia, son nas desdiu una mica del resto de la cara; boca esmeradament perfecta, cutis blanch y fi y lo que la carecterisa mes, es un especial vici que te de mossegarse lo llavi de baix quan reflecciona, que en resúmen, tants detalls bonichs forman un conjunt molt agradable.

Havia pertenescut á la classe alta de la societat barcelonina, pero quedá orfe sent menor d’edat y ’ls tutors li usurparen tres cuartas parts de la herencia. Las únicas amigas eran unas vehinas viciosas que frecuentava l’Arturo. Allí fou ahont la va conéixer, sucumbint als desitjos depravats d’ell, arrastrada per l’afany de conéixer l’éxtassis sensual del contagi que li havian contat mes de cuatre vegadas las amigas en cuestió. Entre lo que li restá de la herencia y un poch que l’ajudaren los diners mal adquirits de son querido, fou que s’entenguessen al moment, amoblant al gust del dia, las espayosas habitacions del primer pis que avans he descrit.

Ha arribat á dominarla tan lo vici, que no fa res absolutament: las sevas ocupacións de casa consisteixen en posarse una bata de rosa ab un llás de carmí que li fa de cinturon, gronxantse en lo balancí, passejarse y quan no surt al balcó, se’n va á fer la siesta. Las tardes va de passeig fins á las sis. Per descansar, pren diariament un cotxe de lloguer devant del Principal que la acompanya fins á la porta de casa seva; fa esperar lo cotxe, sopa, se vesteix de nou ab un de sos trages mes elegants, se fa portar fins al Liceo si hi ha ópera, ó be al teatro que millor li sembla després de haber llegit la secció de espectacles en lo Diario de Barcelona y haber escullit la funció que mes be li ha semblat.

Per lo regular, avans de sortir, dona sempre una targeta á la cambrera, perque ’l senyoret sápiga ahont es, dat cas que la necessiti y al propi temps per no donarli ocasió de pensar mal.

Lo precís moment en que tenia la brotxa dels polvos, ab la que donava l’últim cop de má del secret del tocador pera fer mes encantador lo seu rostre, trucan á la porta desaforadament. Feya poch que ’l servey havia sortit.

–Quí será á aquestas horas?…

–Obra rateta.

–¡Ah! ets tú, Arturo?… vaya una estranyesa, may havias vingut tan dejorn; are m’acabo de arreglar per anar al teatro.

–Ahónt vas?

–Decididament, no ho sé; perque encara tinch de llegir lo Brusi.

–Donchs avuy, en celebració de haver vingut tan aviat, en lloch de anar al teatro farém anar á buscar dulces á la confiteria de la Palma, destaparém una ampolla de chateau margaux y passarém la vetlla divertida acostadets, besantnos continuament com una parella de coloms.

–Qué dius? ¡No sigas beneyt! are que estich arreglada?… Mes tart home: avuy has vingut ja dos cops.

–Precisament quan estás arreglada es quan m’agradas més… Te de ser are…

–Donchs no, no y no; vaya un capritxo se t’ha entojat. Aniré allá hont vulgas, esculleix tu; pero despullarme are que fa un cuart que m’he vestit, no ho consentiré de cap manera, es inútil que t’hi oposis.

–¡Antonia!… A mí no se ’m contradeix, á bonas sempre ’n treus partit; pero á malas, soch mes dolent que Llucifer.

–No pot ser; are no pot ser.

–¡Mira que acabo la paciencia!…

–Avans venias cada dos dias y ab penas y travalls encare no t’estavas ab mí, ni mitja hora. Avuy no sé que ’t passa; has vingut al dematí y t’has quedat desde las vuit á las deu: bueno, no hi ha res que dir; tornas á la tarde y de dos á cuatre la mateixa funció, ja has comensat á ferte pesat; y per fí, abusas tornant al vespre, privantme del gust de sortir pera respirar l’ayre que tan me convé.

–No ’t demostra aixó, per ventura, que quan mes m’estich al teu costat, mes demostro la estimació que ’t professo?…

–No, no; sabs lo que ’m demostras?…

–¿Qué?…

–Donchs que te’n passa alguna que callas, que ’t posas nerviós per alguna Dulcinea que ’t deu fer glatir y vens á desfogarte ab mí, fentme pagar lo mal dels altres.

–Te juro…

–No juris en fals, que es pecat; ja sabs que ’t conech mes que quí ’t va llevar; fa cuatre anys que visch ab tú; y no recordo haverte vist com avuy, ni als primers dias que ’t vareig coneixer. ¿Y aquestas esgarrinxadas de la cara? veyám, acostat… son ungladas de dona, aixó ho conech: no m’ho negarás pas…

–Estás en una verdadera equivocació.

–Be; hagi estat lo que hagi vulgut, t’ho dispenso ab tal de que ’m deixis en pau: me’n vaig al teatro. ¿Vols venir?

–T’ ho prohibeixo terminantment; jo dich que no sortirás y en proba que mira! –Sen va á la porta dona un tom al pany y ’s fica la clau á la butxaca.

–¡Ets un infame! pero no lograrás la teva pretensió.

–Per última vegada y tinguém la festa en pau, te demano que cumpleixis tos debers, ó be me ’ls faré valdrer jo mateix.

–¡Ah! ¿si?… ¿me amenassas? Are menos.

–Donchs siga…

Se treu la levita y ermilla: ab los cabells de punta, ulls encesos, pálit y convuls, s’acosta á ella convertit en fera monstruosa y sens dir cap mes paraula, agafa á n’ ella, esporuguida, pel cós tirantla sobre la otomana y fent á trossos las vestiduras y adornos com havia ja comensat ab la Gracieta sens efecte, ab la mateixa il·lusió de una hora avans, li caigué á sobre com un pilot de carn que bullía á son contacte, fentse irresistible la cremor y no podent de menos que donar uns esgarrifosos ¡ays! de dolor que feyan enternir. En aquell moment, per més desgracia, no hi havía en la casa ningú del servey y la fera saciá sa fam de la manera mes déspota y á son gust; puig es tan gran lo dolor ocasionat á la encantadora Antonia, que perdudas las forsas y al últim los sentits, desmayantse quedá insensible com un cos mort.

VI

En lo café de Novedades que avants estava situat entre la cantonada del Passeig de Gracia y lo carrer de la Ronda de San Pere, hi concurria tota la classe social, desde ’l travallador viciós que pren café y puro diariament, al potentat propietari ab títuls de noblesa. La taula mes prop del taulell, solian ocuparla cuatre subjectes de elegant port, que anavan junts sempre y fins tenian palco abonat al Gran teatro del Liceo; no recordo be si era del anfiteatro ó be del primer pis.

L’un era en Manuel Feliu, de barba rossa, jove de 28 anys y serio quan no veya donas; l’altre en Cintet Quer, estremat, bigoti negre pero petit, de génit alegre, detesta las donas… que no corresponen á sus aspiracions; l’altre en Mariano Costa, indiferent á totas las cosas, pero seguia la beta á sos companys y finalment lo marqués… Permet estimat lector que deixi lo nom al tinter perqué podría ferir la susceptibilitat de algú y aixó, de vegadas, acostuma á portar funestas consecuencias; aixis es que ’ns limitarém á anomenarlo solament pel títul. Es un subjecte afable, te cincuanta anys, pero es tan pulit en lo modo de vestir y la manera de arreglarse, que sembla un jove de trenta. En quant á elegants tots cuatre ho son. Acaba ’l mosso de abocar lo café á las tassas y després de havern’hi posat los terrossets de sucre y unas cuantas gotas de rom, tenian alegres, lo següent diálech:

–Marqués, ets l’home mes afortunat dels mortals.

–No sé perqué; los verdaders afortunats sou vosaltres que teniu tot quant desitjéu; xicotas fácils y alegres, una renda que permet divertirvos y conquistarlas, pero jo… que ja comenso á passar de moda…

–No ho portis tan callat home, ja sabém que si no ho has lograt, estás á punt de satisfer los desitjos ab aquella Vénus de Murillo.

–¿Qué dihéu?…

–Sí; la senyora sola… la bella Antonia.

–¿Quí os ha contat?…

–Un aucellet que ’ns ho diu tot.

–¿Cóm es possible que vosaltres sapiguéu lo meu secret?

–No volém que peteixis mes y t’ho diré. Varem notar –digué en Quer: –que li fixavas molt tos gemelos y que als entreactes, aprofitant de que l’Antonia te sempre la butaca del passillo del mitj, tu anavas á assentarte al seu costat. Com que la operació l’has feta mes de cuatre dias seguits, jo deya á aquets sens mourens del palco:

–¡Com s’espavila ’l marqués! No te mal gust. Va dominarnos la curiositat; crido al acomodador de baix y li dich posantli un bitllet de vint y cinch pessetas á la ma: –Ves, pessejat pel costat del marqués; procura escoltar dissimuladament la conversa que tenen y vina á dirnos lo mes interessant. Ell no gosava, pero li retirava ’l bitlletet y va dicidirse á cumplir.

–¡No ’m comprometin!– digué. –No tingas por; es una broma que li volém jugar.– Efectivament, al últim entreacte, mentres estavas encare en ta plática amorosa… ve l’acomodador al palco y entre altras cosas, nos va contar que li oferires lo teu pis, niu de caricias, del carrer de Fernando, dihentli que de cinch á set… estás sol cada dia; y ella sens assegurarte quan, te va prometrer que vindría á fere una visita; ja veus si n’estém ben enterats.

–¡Aixó es una iniquitat!

–Dispensa; será tot lo que vullgas; un abús de confiansa, sí; no obstant, vosaltres mateixos ne teniu la culpa, enrahonavau ab tal afició, que sens recordarvos que os estavau al teatro, ab lo mateix entussiasme aixecavau la veu y fou causa de que l’acomodador sentis tota la conversa.

–Avuy ne donaré part á la junta, perque ’l despatxin.

–¡Mal fet! ell va ferho pera cumplir nostre encárrech, pero ja te’n guardarás; si ‘l despatxessin, ¿quí portaria ’ls recados á n’ aquella casada que ve ab lo marit á totas las funcions de turno par?

–Com que de la mateixa manera que m’ha descubert ab una, demá ho fara ab l’altra y es capás de aceptar una altra oferta pel mateix estil si li proposa ’l marit…

–No, no; no li digas res, que ’ns comprometerias á nosaltres.

–En quant á dirli alguna cosa, si que ho faré.

–Vamos, bebém una copa de cognac á la salut de la nova conquista; no t’hi cap-fiquis mes y contans cóm te va ’l negoci –¡Eh! ¡mosso! ¡mosso! porta copas de cognac.

–Per fi veig que ho sabeu; ¿qué tinch de esplicarvos?…

–De la manera com te vá… ¿entra ja l’aucell á la gabia?

–No encare.

–Pero hi ha probabilitats?

–Aixó sí; no ’n reseu res á ningú perque podria portar algun conflicte. Efectivament la tinch capejada per tots cuatre costats, pero falta la estocada mortal, que diria un taurómaco.

–Ja, ja, ja! ’t felicito y me’n alegro. ¿Es soltera, casada ó viuda?…

–Ho es tot, y no es res; viu sola.

–¡Ganga!… donchs aixís ja deus…

–Ahir havia de donarme una cita, pero no va venir al teatro; per cert que ho estranyo.

–¿Cóm t’ho vas fer pera conquistarla?

–De la manera mes sensilla del mon. Primer, encarantli ’ls gemelos durant tota la funció, per espay de un mes y á diari; segonament, ab la mitja rialleta que li vaig fer mes endevant y á la cual va correspóndrem; y tercer, que passant una tarde per la Argentería, s’estava ella aturada, contemplant uns botonets-arrecadas de brillants que hi havia en l’aparador de can Masriera, la saludo y ’m deturo al seu costat.

–¡Qué bonichs son aquets brillants! va dirme.

–¿Li agradan? vaig contestarli.

–¡N’ estich enamorada!– Acabar la frase, entrar jo á casa l’argenter y comprarlos y fernhi entrega, succehí en menos temps del que s’emplea pera esplicarho. Ella refusava aceptarho, pero á la fi vaig vencer y desde aquell día, tots los vespres hi he enrahonát á la platea, durant los entreactes.

–Tens molt terreno guanyat… y pensas portarla al pis?

–Viu ab un tal Arturo que solament la visita de tres á cuatre cops la setmana.

–¡Havias dit que vivia sola!…

–Ve á ser lo mateix.

–Felicitémlo, companys… y brindém perque sens entrabanchs de cap mena, pugas arribar al cim de la ditxa, fi de las tevas aspiracions. No hi ha res al mon millor que una dona verdaderament guapa, quan nos estima. Y per mes que algun poeta diga, que “la dona es una creu en la que tots los homens s’hi abrassan y pochs s’hi salvan”, jo sens volguer ofuscar la opinió de aquest, considero, ’m penso y crech que si la dona no tingués amor, la humanitat no podria existir per falta de vida.

–¡Ah! sí, sí; la dona, es lo millor de la creació.

–¿Ja sabs lo domicili de l’Antonia?…

–No me l’ha volgut dir may; tampoch m’interessa, perque no penso pas anar á casa seva; prefereixo que vinga al meu pis; ja te targeta, com que es lo lloch mes segur.

–No pensas malament.

En aquest instant s’aixecan de la cadira en Manuel y en Mariano, que sempre escoltan, callan y fan de las sevas, descomponen la reunió á dos cuarts de cinch y després de pagar lo gasto, se despedeix lo marqués dihent:

–Me’n vaig al pis a llegir un rato.

–¡Adeu! fins al vespre.

–Sí; ja ’ns trovarém al palco.

VII

Lo pis del carrer de Fernando, venia á ser com lo de molts joves calaveras que acostuman á donarli algun nom intencionat, y se’n serveixen únicament, aprofitantlo per certa classe de amors secrets.

Al marqués, ab tot y tenir son pico d’anys, li agrada la vida alegre y més de cuatre vegadas se aprofita ab las visitas de alguna actris de ópera, ó ballarinas del Liceo, que conquista… no ab son ayre de seductor, sino ab lo portamonedas plé de cinquenas.

Aixís que entra al portal de la escala, la portera, que en aquesta classe de misions es molt avispada, li mostra un sobre que mitja hora avants havia rebut.

–¡Senyor Marqués!… Una senyora ha deixat aquest recado per vosté.

Treu ell la targeta del sobre que estava obert y llegeix:

Antonia de Roca-viva.

Recobra son rostre una vivesa inesperada y ab lo cor plé de satisfacció pregunta á la portera:

–No ha deixat cap més recado?

–Si senyor; ha dit que á las sis en punt, tornaria á venir.

–Te –donantli un duro.

–Gracias, senyoret.

–Aixís que torni, dígali que la espero ab ánsia; y de avuy endevant faré fer unas claus igualas, te las donaré, pren be la fesomía de la senyora, y sempre que vinga no senthi jo, dónalshi perque m’esperi á dalt.

–Está molt be; y quedará servit.

Lo marqués puja la escala, entra al pis y s’assenta á la otomana de la sala, meditant, formant son cervell un munt de ilusions esperant frenétich la anunciada visita de la hermosa dama.

Lo pis, se componia de un recibidor, una cuyna que desde que se havía possessionat del pis lo marqués, no havia vist ni foch ni fum de cap mena; un salonet biblioteca ab la corresponent taula; una sala amoblada, en la que penjavan de las parets una porció de cuadros, no al oli, sino ab láminas de la Historia de una muger y las Cuatro sotas del xispejant dibuixant Sr. Planas, posadas en sensills y artístichs marchs de caoba. Al costat un altre saló á la inglesa, que avans de entrar s’hi llegia un rótul ab la següent inscripció: Picadero. Dintre de aquest, hi havia un magnifich tocador de senyora, ab tots los utensilis que ha inventat la ciencia en l’art de la perfumería; se pot dir que no hi faltava res; á la dreta del tocador, s’hi veya un pedestal ab una figura de marbre, que representava la Venus de Milo y al altre costat, per més que no hi formava pendant, un altre pedestal ab un grupo alegórich, també de marbre que era Lo rapto de las Sabinas. Ademés hi havia dos balancins, cuatre sillóns, un sofá y un preciós llit de xicaranda ab incrustacions dauradas; en la paret, no hi havia mes que un cuadro al oli; representava una dona despullada que ’l poble apedregava, en lo que s’hi veya lo títul de La mujer adúltera.

Estava ell, com he dit avants, assentat á la otomana de la sala y mentres formava su imaginació una serie de pensaments afalagadors, la campaneta de la porta anunciá la arribada de alguna persona.

–¡Ella! –exclama al moment, y corre pressurós ple de goig y sens mirar tan sisquiera la reixeta, obra.

–¡Marqués!…

–¡Oh! –exclama cambiant tots los colors de son semblant, ab la sorpresa de veurer enganyada la seva ilusió.

–No ’m creyas veurer aquí, veritat?

–Confesso que no, Adelina.

Lo nou personatge es Adelina Borel·li, ex-ballarina italiana que parla molt be l’espanyol, á la que fa un any que manté, passantli una pensió de cincuanta duros cada mes sens altres gastos particulars.

–Pero qué succeheix per haverte atrevit á tornar á aquesta casa, sabent que no volia veuret may mes aquí! ¿T’ he faltat ab res de lo convingut? No cobras, per ventura, la pensió senyalada? deixo de pagarte ’ls comptes de la modista y demés?…

–Sí, es molt cert; res me falta pera viurer be pero ’m manca l’element principal que ’ts tú.

–Jo?… vinch sovint á veuret, no sé de que ’t pots queixar.

–No, si no ’m queixo de res, al contrari; en vista de que fa cuatre dias que no m’has vingut á veurer, estava ab ánsia per saber noticias tevas y al mateix temps vinch á donarte una noticia…

–¿Una noticia?…

–Si; un verdader aconteixement.

–Qué es? parla, de una vegada.

–He sentit los primers síntomas de…

–Calla, no continuhis més. ¿Es possible que tu hagis pogut engendrar? –exclama nerviós.

–¿Es aquesta la manera de rebrer una noticia que hauria de serte tan grata com á mi mateixa?

–Grata, dius, cuan haurias de morirte de pesar al pensar que donas entrada al mon á un ser desgraciat ja de naixensa, sense nom?…

–¿Sense nom, dius? tu, no li donarás lo nom?…

–Comprens que un home de la meva posició consenti que ’s descubreixin devant de la societat los secrets del vici?

–No creya que un home ilustrat com ets tu, se negués á lo mes natural, que es amparar al sér á quí has donat vida, que es la teva propia sanch, perque suposo que be ’l deus considerar com á fill teu.

–Tot es cosa que podría ser.

–Ho duptas… m’insultas; sabs verdaderament que de haver accedit á las pretensions de altres, fora avuy millonaria y que per tu vaig despreciarlos á tots, per tu vaig retirarme del teatro ahont guanyava lo suficient pera passar la vida alegre, voltada de pretendents que ’s desfeyan per mi en obsequis y galanterías… Aixís m’ho pagas? Aquesta manera de procedir, no es propia del que te un títul com lo teu. Que aixó ho fes un home sens estudis se compendria perfectíssimament; pero tú… tú?…

–No sé com he tingut paciencia suficient pera escoltarte, sens acompanyarte á la porta.

–Fesho, home, no faltaria sino que armessis escándol.

–Ja ho comprench, has vingut aquí per tenir cuestions, á fi y efecte de rompre la nostra amistat!…

–¡Miserable!

–Be, vamos; te convé liquidar las nostres relacions perque hi ha algun galant jove en porta que vol ferte felis…

–Ets un miserable, en tota la estensió de la paraula y ab tots los teus diners.

–Si no callas t’escanyo.

–¿Fins á n’ aquest extrém te rebaixarias y foras capás de pegar á una dona?

–Precisament per aixó no ho he fet ja; per no rebaixarme. Ves, enhorabona, si tens algun capritxo per satisfer.

–Tu sí que deus tenir altres capritxos.

–Res t’importa; si ’ls tinch es perqué puch, vull y tinch per ferho.

–Y ho confessas…

–Lo que tens de fer promte es marxar y no dir res més, de lo contrari ’t retiro la pensió.

–Si no te la necessito…

–Tu ho has dit; la refusas.

–Si, home, si; me la buscaré per un altre cantó; y al últim extrém, encare soch lleugera de camas per tornar al teatro altra volta; jo guanyaré lo pa del meu fill y per mes que ’t pesi li donaré lo teu nom.

–Jo ho negaré; perque aixís com pot ser meu, pot ser de un altre.

–¡De un altre!… Quan sabs que ni vaig á la plassa per no mourem de casa!…

–Que sé jo lo que hi fás ni qui ’t ve a veurer.

–Está be, marqués; jo ’t maleheixo y juro pel fill que porto á las entranyas que ’m venjaré fente tan mal com puga; ’m venjaré, si, dels disgustos que m’has fet passar durant aquest any.

–Fes lo que vullguis y de tot te perdono ab tal de no veuret may més.

–¡Malehit sigas!

Dona mitja volta de una revolada y surt furiosa tirant per terra una butaca que li destorbava ’l pas.

–Gracias á Deu que ha marxat!

Y ho deya de cor; ab lo temor de veurers compromés si arriba á trucar en aquell moment la Antonia.

Tot just havia arribat l’Adelina al carrer, puja la portera ’ls esglahons de tres en tres y li comunica que la senyora de la targeta havia tornat y sabent quí hi havia á dalt, no s’havia atrevit á ferla pujar.

–Qué li has dit? –pregunta febrós y ab recansa.

–L’he disculpat dihentli que tenia visitas, no de cap senyora, si no de amichs.

–Has fet santament; veig que ho entens, aquí va un altre duro per lo be que t’has portat.

–Mil gracias, senyoret; jo per aquestas cosas… ¡Ay pobre de mí! trucan á la portería.

–T’ ha dit si tornaria?…

–Si senyor.

Baixa uns quants esglahons, mira á la persona que trucava, desde dalt lo replá y torna á pujar altra volta per dirli:

–¡Es ella!

Efectivament, donya Antonia de Roca-viva als dos minuts se trovava dintre la habitació que avants he descrit, hont hi havia al entrar en cert cuarto lo rótul de Picadero.

–¡Marqués!

–¡Antonia!

–Lo sorpendrá la meva visita.

–Com que m’ho havia promés, no duptava que tart ó dejorn ho cumpliria. Ahir no va venir al teatro, va faltar á la consigna.

–Per só vinch; ja veu que del mal lo menos, encare hi ha guanyat sa Excelencia.

–Deixemnos de tractaments y tutejemnos; á la fí nostres cors han de ser hú.

–Es cuestió de parlar; perque may faig las cosas de cualsevulga manera.

–Esplícat.

–Estich cansada de viurer ab l’Arturo, ’m repugna y me’n vull separar.

–Ben fet.

–Tinch grans motius y per molts conceptes he pres aquesta determinació. La nit passada m’ha fet malbé.

Y li contá tot lo succehit.

–Calcula, marqués, que va deixarme desmayada y sola ab lo pis obert, si no m’arriba á auxiliar la cambrera fentme olorar éter, crech que hauria espirat; aixis es que estich resolta á no veurel mes; y avans de separarme vull tenir una bona sentada ab tu.

–Ets la reyna del meu cor; digas, demana y serás atesa en tot y per tot.

–Jo soch molt capritxosa.

–Ho suposava; tindrás lo que necessitis.

–No vull que se ’m privi may de anar en lloch, ab la condició que pots venir al meu costat sempre que vullgas.

–Estich conforme.

–Al arreglarte ab mi, has de olvidar á totas las altras donas, inclús la que ha sortít de aquí fa un moment.

–Cóm ho sabs?

–Soch molt astuta; al dirme la portera que tenías visitas y que eran amichs, he comprés que la tenías ben instruhida y m’he passejat amunt y avall de la acera per veurer quan sortirian, si n’hi havia cap de conegút, pero ha resultat lo que ’m presumia: ¡Una dona!… L’has de olvidar, sents?…

–Será tal com dius.

–En quant als mobles no me n’has de comprar; ne tinch de sobras, pero vull que ’m lloguis una casa al Passeig de Gracia, ab jardí.

–Si, si; tot.

–Sols ab aquestas condicions puch ser teva.

–Soch ton esclau.

Lo marqués estava boig de alegría; encés y roig com los grans de una magrana, se besaren una y mil voltas. Desde aquell instant varen fer jurament de no separarse l’un del altre y als pochs dias estava instalada á la casa de sos ideals, ab cambrera, sota-cambrera, criats y jardiner.