VIII
En lo taller de can Verdereau feya cuatre dias que no havian vist á la Gracieta.
–Qué li deu haver passat? –preguntava la Remedios á las demés amigas de travall.
–Pot ser que estigui malalta; pero ’m sembla que haurian portat recado.
–Lo que podém fer, es anar en corporació fins á la capella de Marcús; aixís son pare ’ns treurá de duptes.
–Jo no puch venir –exclama la Roseta– ja sabeu que cada dia m’espera en Peret…
–Ho deya per anarhi totas…
–Ja ’m direu demá lo que fá ’l cas y si es necessari, faré un sacrifici.
–Com vullgas.
Al ser l’hora plegaren y totas, menos las que tenian promés, se decidiren á fer la visita consabuda. Al arribar á la plasseta, girant á la cantonada hont acostumava tenir en Pau son taller ambulant de ataconador, veuhen lo replá que forma al haver pujat uns quants esglahons, net com una patena, sens la menor senyal d’haverhi estat ningú.
–Ay, ay; no trevallava aquí? –exclama la Pilar.
–Sí; pero ho trobo estrany.
–Espereus; ho aniré á preguntar á la taberna del devant que sempre li guardan lo vetllador, los tamborets y las eynas.
Entra un moment á la taberna del devant y torna á sortir al cap de una estona.
–He vist los utensilis del pare de la Gracieta y l’aprenent del taberner m’ho ha dit que fa cuatre dias que no ’n saben res.
–A n’ aquesta gent los ne passa alguna de grossa.
–Sabs ahónt viuhen?
–Sé que es lo carrer de la Allada, pero no sé quin número; mes recordo perfectament la escala, per haverla acompanyat la setmana santa del any passat, després de seguir munaments.
–Aném á veurer si hi sabém trovar?
Se’n van al carrer de la Allada; y s’aturan á la escala referida.
–Es aquesta, prou la conech.
–Hi pujém totas?
–Si, si.
–Jo opino lo contrari; lo mes acertat fora pujarhi una sola; podria haverhi malalts de cuidado y sempre se evitan molestias al pacient.
–Es igual, puja tu; nosaltres t’esperarém y si es cuestió que ’ns tingan de menester, avísans.
–No faré mes que preguntar pel benestar en nom de totas, per saber la novetat.
–Ves, ves.
Mes de mitj’ hora va durar la visita en cuestió; impacientas esperavan la tornada de la Remedios y per fi ’s presenta blanca com la paret y tan pálida que semblava que estés passant una basca.
–Qué hi ha de nou? –exclamaren totas á la vegada.
–Molt y dolent.
–Dolent?…
–Sembla mentida, os ne faréu creus; anemsem y pel camí os ho esplicaré.
Las hi contá lo de la nit del succés.
–Pero, qui es que está malalt; ella, ó son pare?…
–Ella, no te mes que ’l susto; qui está ferit es ell; al veurers enganyat dintre ’l pis per llogar, anava á cridar auxili y l’homenot després de amenassarlo li enfonsá un través de dit la teya, que li ha interessat la segona costella de la part dreta, amenassantlo en donarnhi un altra al coll al mes petit moviment. Després, ha dit, va sentirse un truch y aquell home li digué: –De aquí un quart pots sortir de aquí; pero si ho fas un sol minut avants te degollaré– y va desapareixe.
–Cosas aixís fan esgarrifar.
–¡Ay! jo tota m’esborrono.
–M’ha fet un encárrech.
–Sí? qué es.
–Los vehins de la escala s’ho han pres ab interés y volen fer agafar á l’Arturo y seguirli causa criminal; pero no saben ahónt viu; qui crech que ’l coneix, es la Roseta. ¿Recordéu l’últim dia que hi hagué aquellas cuestions per sobres lo de ’n Peret?… la Roseta va deixar anar un entretoch com si ’l conegués; y m’ha encarregat la Gracieta que te desitj de véurerla y es probable que ab lo que sab, descubrirán lo paradero d’aquest grandíssim pillo.
–Sí, sí; que l’agafin y que ’l penjin.– Se despediren horroritzadas per lo que acabavan de saber, esperant l’endemá, ó siga l’hora de cumplir l’encárrech.
IX
Seu, Roseta; descansa que deus estar cansada.
–No puch estarme molt rato aquí, perque en Peret m’espera abaix de la escala.
–Perqué no ’l feyas pujar? Vols que ’l cridi?…
–No, no; las amigas m’han dit que tenias de véurem, y per aixó he vingut. ¡Ay filla! quan m’han dit lo que os ha passat, se m’ha posat la pell de gallina; ja ho sabia y m’ho pensava que t’enganyaría, pero que hagués pogut arribar á tal extrém, may. Y qué tal, cóm está lo teu pare de la ferida?
–Per are han dit los metjes, que si no recau de aquí un parell de dias ja ’s podrá llevar.
–No li deixis fer lo valent, cuidal molt… ¡Ves quí ho havía de dir!…
–Sort qu’ estava aconductat y la germandat nos passa un duro diari; que si no afigurat cóm ho hauriam pogut passar sense trevallar ni l’un ni l’altre.
–Prou que ho veig; perque tu, prou feyna deus tenir en haverlo de cuidar. ¿Que ’l vetlleu?…
–No mes que ’ls dos primers días, ara no n’hi ha necessitat. De lo que estich molt contenta es dels vehins, que s’han portat molt be; tots se m’han ofert.
–Del mal lo menos; pero com que tothom está subjecte á una desgracia, sempre es bo estar be ab los vehins; en cosas aixis se coneixen los que son bons.
–Están queixosos perque no vaig delatar desseguida á l’Arturo; pero ab aquellas amenassas que m’havia fet de matar al pare si no surtia lliure, veyas, pósat al meu puesto.
–Vas fer be.
–Lo del tercer pis, hi ha dias que fins pert cuarts de jornal buscantlo pels carrers de Barcelona. Si ’l troban, se’n fará set pedras; jo ’ls vaig esplicar aquellas cuantas paraulas que varem tenir; y tant lo que t’he dit com lo de dalt, en fí, tots, tenen empenyo en trovarlo y están creguts que tu pots donar un poch de llum y es fácil que aixís y seguint lo fil poguém donarli cassa.
–Jo, pobre de mí, no puch dir que ‘l conega, lo tenia present, perque soch amiga de una que li diuhen la Paula que havia sigut portera de casa sos pares y mes tart ho havia sigut també ab un’ altra que precisament lo tal Arturo hi tenia una donota de aquestas que ’n diuhen… qué ’t diré… vaja, que la mantenia.
–Sí, sí; ja ’t comprench.
–Com que jo visch pels barris del carrer de Lauria á l’altra part de la Gran-via, quan vaig á trevallar, molts cops m’aturo á la portería de la Paula y… ¡m’esplicava unas historias!… Va dirme, un dia entre altras cosas, que no me’n recordo, que son pare l’havia desheredat per malgastador y que sé jo…
–Ja estás ben convensuda de que es lo mateix?
–Prou que n’estich; com que molts dias mentres m’estava enrahonant, ell baixava de dalt…
–Perque no m’ho esplicavas avans?…
–¡Ay, filla! may m’ha agradat fer perdrer la ilusió á ningú; prou que venen després los desenganys.
–Quina casa es aquesta de la Gran-Via?
–No sé ’l número; pero si vols hi podré acompanyar á la persona que tu designis.
–Será lo millor que podrém fer… ¿Vols entrar al cuarto del pare?…
–No; deixal descansar… me’n vaig que aquell se deu desesperar abaix esperantme.
–Cóm quedém?
–Are anant ab en Peret li deuria sapiguer greu que anessim ab algú altre…
–¿Que ’t sembla si faig venir demá á las set del matí á casa teva, al vehi del tercer pis?
–Massa dematí; que vinga mitj’ hora mes tart; l’acompanyaré fins á la escala y que s’arregli.
–Tens rahó, si; aixis se n’enterará millor.
–¿Sents? trucan cinch pichs, es ell que está impacient, adeu; m’alegro de la millora y desitjaria que ’n surtis be, com mes aviat millor.
–Gracias, memorias á totas; te ’l faré venir á dos cuarts de vuyt.
–Si; adios.
–Adeu; cuidado, no caigas, que aquets esglahons relliscan.
–No tingas por.
–bueno, bueno, ¡adeu!
Ab aquesta nova varen posarse en moviment tots los que tenian interés en fer perdrer á l’Arturo; aixis es que ’s reuniren, acordant fer guardia devant la casa de la seva querida, pensant que una hora ó altra, ell hi havia de entrar.
–Voleu dir que no seria millor preguntar á la portera á quinas horas hi acostuma á anar?
–¡Ca no, no! no hi ha que fiarsen de las porteras; com que son tan xerrayres… ¡oh! y aquesta que crech que li diuhen: la trompeta del barri; ca, ca ’ns destorbaria ’l marro: femho á las mata-callando que ’n surtirém millor.
Los mateixos que ’l varen coneixer lo vespre que indignats entraren al pís de la Gracieta, als crits de ¡socorro! feren inutilment centinella tal com havian quedat, rellevantse cada duas horas, per espay de tres dias y duas nits y per fí determinaren enrahonar ab la portera.
–Viu aquí un tal Arturo…
–Hi vivia.
–Que s’ha cambiat de pis?
–¡Ca! li va passar un xasco que es digne de figurar en una historia, per cert que li va estar molt be; jo me’n vaig alegrar.
–¿Qué ha passat?
–Lo mes bonich de aquest mon. Ell se pot dir que no hi estava en todo; acostumava á venir á mitja nit quedantse á dormir fins á las 9; hi havia dias que marxava mes tart, altres mes dejorn y alguns cops, pero pochs, venia de dia. Quan tot de un plegat… ¡Ah! ’m descuidava de dir que no era casat pero vivia amistansat ab una tal Antonia, una poca-vergonya com ell… Donchs com deya, de la noche á la mañana, ella me ’l planta per un altre, emportantseli tots los mobles sens deixarli un clau. Ve ell la nit següent de haver desembrassat lo pis, se fa obrir pel vigilant y truca que trucarás, com que no hi havia ningu al pis, naturalment que no responian; lo mes xocant encare es que va quedar trucant á dintre la escala sens poguer sortir; ¡com que ’l vigilant tenia la clau! per fi va decidirse á pujar dalt del terrat hont tinch lo meu cuartet: truca. –Qui dimoni deu haverhi en aquestas horas?– vaig pensar que hi havia alguna novetat. Obro y m’adono que es ell; ¡varen venirme unas ganas de riure!… No vaig tenir altre remey que esplicarli lo de la Sra. Antonia… ell treya foch pels caixals, vaig acompanyarlo fins baix per obrirli la porta del carrer: mentres baixavam esclamava irritat –¡Juro que ’s recordará de mi! ¡No anirá á Roma per la penitencia!…– Va despedirse y may mes n’he sapigut res.
–Si que l’havém feta bona; es á dir que no sab ahont, ni cóm podrém trovarlo?
–Sé que es bolsista, pero res mes.
–¡Ah! ja ’n tenim prou; en tenint lo cau trovarém la rata.– Y comensaren á fer las primeras investigacions, que creyan d’éxit segur.
X
Estém á últims del mes y per aixó he vingut; ja sabs que tenim de facturar las caixas y anar per l’asseguro.
–Totas están llestas, menos la petita.
–Vull cuidarmen jo. ¿Hont’es la dinamita?
–Ja es á dintre.
–¿Y la máquina?
–Al costat de la caixa, ab lo pistó y ’l martellet.
–Pórtamho tot, que la vull arreglar are. Entretant, ves á la agencia del vapor y que ’t dongan las declaracions y fulla per embarcar las mercancías; digas que son catorze embalatges de sederias per Montevideo; pregunta fins quant hi ha de temps per entregar lo género; empórtaten la clau del magatzém y tanca bé; aixís no haurás de trucar quan tornis y tu mateix podrás obrir; vina prompte que t’espero.
Marxa en Mala-ánima y ell s’entreté donant corda á la máquina que la te per 384 horas ó sigan setze dias; coloca ’l martell alt que comunica ab lo fil-ferro que va directe al pistó de la dinamita y un cop feta la operació, posa ab cuidado la tapa, tancantla herméticament ab claus de caragol per no haver de picar, puig que de lo contrari s’exposaria al perill d’explossió; un cop está ben tancada no hi ha cuidado per mes que fassin anar l’embalatge de cualsevol manera.
Just acabava quan retorna en Mala-ánima ab la guia y demés documents indispensables pel embarch.
–M’han dit á la agencia que tot lo mes tart poden rebrer las mercancías fins demá á las dotze.
–Corrent; á las nou li farém portar. Cuydat dels carros, te’n vas al vapor y cuan ho hagin rebut, que ’t dongan coneixements ab recibo; t’esperaré al cuarto del Hotel y anirém per la pólissa del seguro. ¡Ojalá ’ns vagi tot com la primera vegada!… Aquest cop es cuestió de fer 80,000 duros; lo suficient per estar tranquil una dotzena d’anys.
–Es molt exposat lo que fém.
–¡Hola! ja t’espantas?…
–No senyor, peró…
–¿Va passarnos res l’altra vegada?…
–Es que no ’m compren; vull dir que valdria la pena de ser mes ben recompensat.
–¡Ambiciós!… ja no estás content?
–Vosté percibeix uns beneficis, que á proporció de lo que ’m dona, no representa res…
–Desitjo ferte content, perque may pugas queixarte; en lloch de 80,000 duros, l’asseguraré per 100,000 y ’t donaré ’ls 20,000 del pico; ¿estarás satisfet?
–Si senyor, no desitjo res mes; y are mes que may comensaré ’ls altres travalls pel projecte de la Gracieta.
–¡Ah! sí, sí… M’he ficat al cap que ha de ser meva á tota costa.
–Ho será, vaya si ho será.
–No creguis que li tinga cap estimació, al contrari, la detesto; pero tinch deliri per venjarme del botxorno que ’m va fer pendrer á casa seva…
–Per are no se’n deu pas riurer; lo que es son pare…
–Vas ferne massa.
–Ell mateix va obligarme; no volia callar.
–En fi, lo que ’t recomano ademés es lo següent: procura que tot vagi com cal y un cop estaré servit de la famosa Gracieta, que tan ha donat que parlar, te la passaré á tu, perque ’n fassis lo que vullgas.
–¡Oh! gracias, senyoret; may m’havia atrevit á dirli que m’agradava; desde la primera nit que la vaig veurer de qüa d’ull me’n vaig enamorar; lo que m’acaba de dir, basta, perque posi tots mos esforsos pera conseguir son anhel.
–També s’ha de pendrer alguna determinació fins á saber lo paradero de l’Antonia; aquesta sí me la te de pagar; pero no moguém fressa, esperém; acabat l’assumto del negoci, pensarém lo camí que s’ha de empendrer.
XI
Mister Old Judg?
–En aquest moment esmorza; si vol li passare recado; ¿porta targeta?…
–No precisa; dígali que l’espero al saló.
–Lo nom de vosté?…
–Ja li he dit que no precisava ab tal de que li manifesti que una dama desitja veurel.
–Dispensi la indiscreció.
Estém al Hotel de las Cuatre Nacions; lo dependent desapareix y al poch rato ’s presenta l’Arturo.
–¡Senyora!… ¿á qué dech lo gust de tan grata visita?… No tinch l’honor de…
–Ho sabrá al instant; pero necessito estar á solas sens testimonis.
–Entrém al quarto; allí ningú la sentirá mes que jo.
–Te rahó.
Entraren al quarto y entre si esclamava ell recelós: ¿Quí será?…
–Si no li dich qui soch, vosté no ho endevina.
–Efectivament.
–Donchs soch Adelina Borel·li, ex-ballarina de primera fila que havia arribat á ser la delicia en los millors teatros de Italia, Fransa y últimament á Espanya en lo gran teatro del Liceo, fará cosa d’un any y mitj. Actualment, retirada de la escena, vivia ab lo marqués… no precisa que li diga ’l nom que be prou que ’l coneixerá per sos fets.
–Pero á que ve…
–Vosté vivia ab una tal Antonia de Roca-viva?
–¡Oh! senyora, no ’m recordi…
–¿Vosté sab hont’es aquesta senyora? Donchs ab lo marqués, si senyor, ab lo marqués.
–Cóm sab…
–Li esplicaré. Encare que las mevas relacións ab lo referít marqués, s’han desfét per cumplert, no deixan per xó de visitarme alguns amichs d’ell que m’esplican tots los enrahonaments de la Antonia, paraulas que poden comprometre á vosté de un modo considerable. Pels amichs referits he sapigut que estava domiciliat aquí, ab lo pseudónim concebut… y al propi temps que l’estant buscant una porció de gent pel assumpto de una tal Gracieta, que vosté sabrá los motius que podrán tenir; de tots modos procuri marxar com mes aviat millor de aquest hotel perque de lo contrari, encar que ella no va dir lo pseudónim de vosté, als vehins que tan lo persegueixen en tot y haverho dit als amichs de confiansa de casa seva, podia ser que tart ó dejorn anés á oidos dels seus perseguidors.
La meva visita no es altre que avisarlo, perque ’s valgui de las mevas observacions; mes que tot tinch set de venjansa y no puch de menos que ferli la següent proposició: L’Antonia ha despreciat á vosté pel marqués, y aquest m’ha aburrit á mi després de deixarme en l’estat que poch mes ó menos ’m deu coneixer, m’ha aburrit repeteixo per aquesta tal Antonia; los ressentits som dos; vosté y jo. Vosté suposo que no te pas la sanch de orxata pera soportar tal befa; jo soch dona celosa y venjativa: he jurat que me l’havia de pagar y no pararé fins y tan que ho hagi lograt. Modo ó manera de executarho, entre ’ls dos l’havém de pensar. Primer de tot vágissen d’aquí. ¿Vol un lloch segur y en lo que ningú podrá trovarlo?… Vinga á casa meva, visch sola; si alguna vegada tinch visitas, únicas en las que sé totas las noticias que li acabo de manifestar, podria amagarse y escoltar per sí propi aquesta série de aconteixements.
–Pero… es cert lo que m’acaba de dir?
–No pot duptarho desde ’l moment en que l’he vingut á trobar ab lo nom de guerra.
–Vosté es un ángel, si; lo meu ángel salvador, perque m’estava aquí refiat ignorant de que se’m seguis cap causa. Jo també he jurat venjarme de la trahició de l’Antonia; vosté ’m be com l’anell al dit per secundar los meus plans.
–Desde demá espero véurel instalat á casa, que desde aquest moment será la de vosté; es cuestió de no perdrer temps.
–Tinch de fer una advertencia.
–¿Quina?
–Tinch un criát que desitjo tenir al costat meu; es de aspecte repugnant, tal vegada li será antipátich; pero es un home que ’n faig lo que ’n vull, perque m’obeheix ab lo que sembla impossible; me l’estimo molt y pot ser bastant útil á las sevas aspiracions.
–M’avinch á tot, ab tal de sortir ab la meva.
–No sé perque al véurerla avuy per primera vegada m’ha cautivat lo cor de tal menera que m’atreveixo á dirli que l’estimo, com si fes deu anys que la tingués tractada.
–Ho crech; será causa lo sufriment de la mateixa desgracia; som germans de un propi accident.
–Es veritat y fa que ’ns familiarisém al mateix temps.
–Ab mi, tindrá mes que una amiga.
–Aixís m’ho penso; are, com are, estich trevallant un negoci que no dupto de que m’ha de anar be y no ’t faltará lo necessari per tenir una vida mes regalada que la que tenias ab lo marqués.
–Per are res me falta y al últim extrém, may faltará una contracta si la solicito, ab la que podrém viurer felissos, venjats y lluny de las víctimas.
–Pensas sortir de Barcelona?
–Si tinch de tornar á exercir la carrera del teatro; perque á totas parts se guanya mes que aquí, infinitat de vegadas m’han fet proposicions molt ventatjosas per las Américas; ab un sol telégrama que hi dirigís, los feria mes que contents y ab una sola temporada me’n portaria una fortuna.
–Sempre es bo tenir un recurs, per quan sobre-ve una desgracia; pero no crech que tinguém de recorrer á tal extrém. Are que hi penso, la estich tutejant com si la nostra coneixensa fós de temps.
–Fassis lo pensament que ho es.
–Tens rahó; tart ó dejorn haviam de comensar, tan se val are, imitam, tutejam també.
–Donchs siga; quedém en que desdonarás aquest cuarto y vindrás á viurer á casa.
–Baix lo que m’acabas de manifestar, es precis, mes que precis, me convé no mourem de uns quants dias, ja ’t cuidaras de avisar al meu criat.
–¿Lo de la fonda?… que ’t donas vergonya de dir que te’n vas?…
–No, dona; vull dir lo subjecte que necessito tenir al costat meu y que ha de menjar y dormir també á la casa.
–Aixó sí; donam instruccions y li passaré recado jo mateixa; are vina á casa que acabarém de parlar y pendrás posessió.
–Aném.
XII
Me dispensarás que hagi trigat tant en venirte á veurer; ajudats de ’n Peret hem fet molts passos per vosaltres.
–Y tal ¡vuyt dias! ja trobava estrany.
–A més he tingut un gran constipat y ’l metje va encarregarme que ’m fiqués dejorn al llit.
–Lo que estranyo, es que las amigas no m’han vingut á veurer mes.
–Y lo teu pare, ¿cóm se trova?
–Ja está bó. ¿Que no sabeu la novetat?
–Quína?… ningú m’ha dit res…
–Seu, assentat que t’ho esplicaré; no deus pas anar depressa avuy; que també t’espera en Peret?
–Sí, ha dit que no gosava pujar.
–No puch consentirho, cridal, surt á la finestra, aixis no ’s cansará tan y podré esplicarte millor las novetats que ell també sabrá y ’m crech, vist l’empenyo que ha pres en l’assumpto que se’n alegrará.
Surt á la finestra, lo crida ab insistencia y puja ’s pot dir casi per forsa.
–Entri, Peret; al menos podrá descansar.
–Ja estava be; com que no m’agrada donar molestia y menos á casa de un malalt.
–Sempre estará mes be que abaix de la escala.
–Ja li deya jo.
–Be, ja soch aquí… ¿cóm está la ferida del seu pare?… que encare fa llit?…
–No es pas á casa.
–¡Ah! ja surt.
–Si are es á casa ’l procurador que arregla la causa.
–¡La causa!… Ja teniu pres al Arturo?…
–No… ja veurás… Los vehins que no han perdonat cap mena de sacrifici per averiguar lo seu paradero, varen anar á la bolsa y als cassinos de bolsistas, pero inútilment; al últim se ’ls va ocorrer preguntar al municipal de punt de la Gran-via, lo número de la conductora que va carregar los mobles y ab aixó varen poguer descubrir lo paradero de aquella tal Antonia; varen ferli una visita; diuhen que ’ls va rebrer molt be, es una casa de molt luxo; figureus que hasta ’ls va fer pendrer una copa de licor. Tingueren mes de una hora de conferencia y ’ls contá unas historias que sembla mentida; va dirlos que era l’Esca del pecat y per aquest motiu va despreciarlo fugint d’ell. Ab aquestas esplicacións, desseguida varen pensar que no ’n treurian l’aigua clara, que ella ho deya per no descubrir hont parava, pero á copia de súplicas y esclamacións, va dir que lo únich que sabia de l’Arturo era que menjava y dormia á la fonda de las Cuatre Nacións. Ja ’n varem tenir prou; lo pare ab lo desitj de conéixel y esbrabarse de una manera ó altre també hi va volguer anar.
Lo primer que varen fer fou empendrer un cabo de polissons conegut, li contan de lo que ’s tractava y va ajudarlos; se’n van, com es de suposar á la fonda, preguntan pel Arturo y també ’l negavan, deyan que no sabían quí era y que ni l’havían sentit may anomenar.
Estavan desesperats fins al capdemunt; lo cabo de polissons los feya la forsosa dihent que volia fer un reconeixement y l’encarregat va contestar que li permeteria sempre que portessen los papers ben despatxats. Donavan lo temps per perdut y ja eran á la porta á punt de eixir á la Rambla, quan tot de un plegat ’l pare que se havia quedat al darrera de tots, fa un crit de: –¡Pillo! es aquest, ¡agafeulo!…
–¿Era l’Arturo?…
–¡Ca! ¡no! Era ’l que havia donat la punyalada al meu pare. Ell va fugí, pero á cosa de vint passas, varen aturarlo ’ls que passavan pel carrer, sentint los crits y al veurer un home que corria. Varen ferli una infinitat de preguntas y ell sempre negava dihent que ’l prenien per altre. –Prou que ’t conech, li deya ’l pare.– De bofetadas y cops de puny, ne va rebrer molts y al últim se ’l varen emportar al gobern civil; li varen pendre declaracions; ell negant sempre, pero no li va valer y are es á la presó; ab lo que contém que mes tart ó mes aviat cantará.
–Ja va mal quan nega. Com que no hi ha testimonis.
–Be prou que se li va coneixer que mentia.
–Pero no val si no ’s trova algun justificatiu.
–M’agradaria coneixel.
–¡Ay, Peret, gran cosa veuria! diuhen que es un home tan repugnant, que ab la cara solament ja paga.
–No hi fa res; pero no diu vosté que nega per no descubrir al culpable?
–Sí, perque ell per forsa havia de ser comprat.
–¡Fa una cara de perdona-vidas!
–Pot ser ab las mevas manyas podré descubrirho.
–Cóm?
–Donantli entenent que si confessa la veritat y diu ahont se troba qui va pagarlo per la brutal acció, que se ’l recompensará posantlo en llibertat.
–Qué vol que no li hagin dit los altres…
–Tot es cosa que ’s pot probar.
–Com que te tanta palica –digué la Roseta–, lo que no ’n tregui ell ab bonas paraulas…
–Donchs si hi vol anar demá á l’hora que deixan veure als presos, crech que hi va ’l pare.
–A quína hora?…
–De deu á una, no n’estich ben segura; pero sé que á cuarts de deu han quedat per anarhi surtint de aquí ’l pare ab lo del tercer pis.
–Ja ’m ve malament… pero faré un esfors, díguils que m’esperin.
–Tot lo mes perderá un dematí.
–No val la pena quan una cosa convé.
–Anemsen, Peret, ja deu ser tart.
–Sempre que vens, sembla que siga d’escapada.
–No ’t pots queixar; t’hem fet un bon rato de companyía.
–No gayre.
–Prop de duas horas.
–Si os voleu quedar á sopar…
–No, gracias; á casa deuhen estar ab ánsia.
–Demá probablement tornaré á trevallar.
–Ay, gracias á Deu; me’n alegro… Vamos espressions á ton pare… Anem, noy aném, es molt tart.
–No ’s descuidi de dirlos que m’esperin.
–Ne tindrán una satisfacció.
–La satisfacció será meva si puch fer alguna cosa en be de vostés.
XIII
Crech que no deus poguerte queixar de mi, tens tot lo que necessitas, donas, reunions los dimecres y tens duas butacas de propietat al Liceo.
–¡Ah! si, si; estich molt contenta.
–Donchs jo estich queixós de tú.
–¿De mí, per qué?…
–He notat que tens molta franquesa ab en Manel y en Cintet, principalment ab l’últim.
–Ets molt gelós, marqués; y sabs que á mi no m’agrada y t’exposas portante aixís á que ’t dongui una llissó.
–A qué ve que ’ls espliquis los nostres enrahonaments?
–No es pas cap mal.
–Després donas entrada algunas vegadas á certa classe de gent, que la veritat, no ’m satisfá.
–A quí ’t refereixes?
–A n’ aquells subjectes que aquí s’internaren demanant referencias de l’Arturo. ¿Perqué vares donarlos entrada? ¿quí ’t fá embolicar en cosas que no t’hi va ni t’hi ve res?
–Varen ferme llástima.
–Y si aixó ’t dú algun conflicte, quí te ’l abonará?
–No ’n tinch cap por.
–A quí no ’n te, moltas vegadas n’hi fan. Are supósat per un moment, que en vista de lo que vares esplicarme, l’agafan; ¿tu creus no ser molestada? Donchs ho estarás, sí, fenthe anar á donar declaracions.
–Diré que no ’l conech.
–No ’t valdrá; y ademés si li troban cartas de quant li escribias, t’acusan per haver declarat en fals.
–Be, be; no m’amohinis… Vols que no digui ni una paraula als teus amichs? seré muda devant d’ells; no vols que deixi entrar mes á la familia que fa investigacions per trobar al que sens motiu li dius ton rival? Donchs en donant orde als criats de que quan tornin se ’ls diga que no hi soch, tot está acabat.
–Tampoch vull que ho portis al extrém de no enrahonar lo necessari als amichs, res de aixó; lo que desitjo es que no hi tingas la franquesa que ’ls demostras. En quant als aludits vehins tampoch deus haver de negarte are que has comensat; pero de avuy endevant suprimeix las historias que ’ls contavas y dígals que no sabs res mes de tal personatje, que l’has oblidat y que ni siquiera pots sentir parlar d’ell.
–Se cumplirá tal com desitjas, no t’enfadis y pensém sols en divertirnos. Demá vindrá la modista ab los figurins pel trage del ball de máscaras de la Candelera.
–Que tinch que veurer jo ab aquestas cosas?…
–Es que voldría que tu escullisses lo trage que ’m tinch de posar.
–Tu ets qui l’ha de lluhir, per lo tant, tenim gustos tan estravagants los homens, que de vegadas nos enamorém de lo mes lleig.
–Es que m’agradaria anar al teu gust.
–Ademés faltan encare de tres á quatre setmanas; qui sab si serém vius.
–No digas aquestas cosas…
–Podría molt ben ser.
–Ja se perqué dius tota aquesta classe de improperis; prou que t’ho coneixo.
–¿Per qué ’t pensas, veyám?
–Per no anar als balls de máscara.
–Veritat es que no soch ballador y aquesta classe de diversions no ’m satisfant…
–¿Recordas lo que ’m vares prometre lo dia avants de juntarnos? Vares dir que accedirías á tots los meus capritxos y que no ’m negarías may res.
–Fins aquí crech que no t’he faltat encare…
–Pero ’t fas lo repetani…
–Perque sápigas donchs ab qui tractas, demá vindré á l’hora que siga aquí la modista; esculliré, sí, pero no un trage per lo dia de la Candelera, sino sis; un per cada ball.
–Ay, marqués, hont l’hauria trovat un home tan complacent, que mirés tan pel meu benestar com tu! t’estimo com may pot estimarte ningú mes, perque ets la meva mitja taronja, ma esperansa y mon únich consol.– Y al dirli aixó se li assentá sobre ’ls genolls, abrassantlo y omplintlo de petons y caricias.
–Aném á dinar á fora, avuy?
–Fa un temps molt fresch; segons hont vullgas anar.
–A Pedralves.
–Quan vullgas.– Tocan un timbre y ’s presenta un criat de gran librea.
–¡Senyora!…
–Que enganxin ’ls caballs.
–Al moment.
–Si algú vé, digas que no rebo en tot avuy.
–En la sala d’espera hi han D. Manel y ’l Sr. Quer.
–Has dit que hi eram?
–Si, senyora.
–Qué faig, marqués?…
–Que passin.
Desapareix lo criat y entran los dos amichs particulars.
–Donya Antonia, tinch lo gust de saludarla… ¡Marqués! qué tal?
–Vosaltres sempre cumplimentosos.
–Venim per dirte si vols formar part al palco pels balls de máscara?
–Te rahó, que ja no me’n recordava.
–Nos lo guardan per si ’l volém.
–Si ella vol…
–Sí, si, pren l’abono; al palco s’hi fa molta broma, y als balls es precís divertirse.
–Es que aquets devegadas portan unas senyoras…
–Si son de broma, qué hi fa?… Ja ’m posaré la máscara perqué no ’m conegan.
–Marqués, si algú que no fos de casa ’t sentís, se creuría que ’ns fem ab lo mes relajat.
–Si no ho es, poch se’n falta.
–¡Senyoras que s’emborratxan! veyas qué poden ser.
–No cal que digas, bastant te divertía… y en prova d’aixó que may has fet falta en cap ball.
–Ja ho crech –digué l’Antonia– y are ve á fer l’escrupulós.
–Hi seré ab una condició.
–Digas.
–M’haveu de prometre que tindreu seny.
–No veurás cap escándol al palco, que ja sabém hont anar, sols hi haurá broma y alguna que altre pítima.
–Has llegit, trencant las tevas rahons, la gacetilla del Diario de Barcelona?
–La gacetilla?…
–Vull dir en los partes, la catástrofe del vapor “Molinulga”, es molt trist.
–¡Ah! sí; he llegit que s’han reventat las calderas; pero aquest parte es vell, ja ’l portava lo dia 20.
–Sí, pero avuy hi ha molts mes detalls. Diu que ’l vapor navegava á las alturas de Puerto-Segura á 17 graus al Sud; lo mar estava agitat y al fer la explossió de las calderas lo vapor va partirse pel mitj, fent volar una porció de passatgers de tercera, junt ab las mercancías del costat de la máquina; doná encare lo temps precís per deslligar alguns bots y tirar salvavidas á l’aygua; pero al sumergirse l’embarcació al fons del mar, va atraure ’ls bots que atestats de passatgers no varen tenir temps de allunyarse y anaren també á pico. Unicament s’han salvat, per miracle, lo comissari, sis mariners y dotze passatgers de primera y segona; l’enginyer podia haverse salvat si hagués volgut, pero va suicidarse ab un revólver al haberse verificat la explossió. Los náufrechs varen ser auxiliats per un vapor francés, després d’estar dos dias á la bona de Deu, entre Villabella y S. Tomás y ’ls desembarcaren al Brasil, presentantlos al cónsul de sa respectiva nació.
–Ha de ser molt trist pel que s’hi trova.
–Ja ho crech.
–Jo, encare que hi hagués probabilitats de salvarme, crech que moriría; si no ofegada, de por.
–Ni may que ’ns hi trobém.
Torna á presentarse ’l criat y exclama.
–Lo cotxe está á la porta.
–¡Ah! bueno.
–Voleu venir?…
–Gracias, marqués.
–Tindrém molt gust en que ’ns acompanyin fins á Pedralves.
–Tenim assumptos…
–Sens cumpliments.
–Donchs aceptém.
Pujaren tots quatre y ’l cotxe marxá com un llamp, arrastrat per dos briosos caballs de rassa andalusa que anavan á galop estés.
XIV
Peró d’ahont ha vingut aquesta gran fortuna?
–Una jugada de bolsa.
–¡Estás de sort!
–Vindrá be; puig será facil convencer á aquesta familia tan pesada; ab lo diner se fá y desfá de lo que un vol.
–¿Qué pensas fer?
–Sobre lo que m’has esplicat de un tal Peret que sembla molt aixerit y m’está perseguint, tan que tinch por de que ’l dia menos pensat me trobi, ell mateix que mostra tan interés per perdrem, es del únich que ’m refio perque m’ho arregli.
–Cuidado, que no ’t passi lo contrari.
–¿Y en Mala-ánima com está?
–Negant sempre; pero m’ha dit que ja está cansat ab dos mesos de presó, y si no procuras tréurel, no respón de lo demés.
–¿M’ha amenassat?
–No; pero ’s veu que está molt aburrit y quant un te la vida pesada, sol dir las cosas que te mes lluny del pensament.
–Avuy quan hi anirás, tindrá una alegria.
–Arturo, es precis que aixó s’acabi promte; no ’m satisfá molt anar á la presó, me’n dono vergonya, tothom me mira y entre la cara que ’l tal subjecte fa ja de criminal, tinch por pels que ’m veuhen, que quí sab lo que ’s deuhen pensar de mí.
–No fassis cás de la gent, ademés ab ell confio lo poguernos venjar.
–Creu que si fins avuy he fet lo que he fet, ha sigut mes per aixó que altra cosa.
–Ademés ja veus que es callat; un altre á son puesto m’hauria descubert.
–Tens rahó; ja veus quant costa una mala pensada.
–Me sembla que tot lo mes tart demá quedará arreglat y absolt.
–Ab qué contas?…
–Déixem fer, ja veurás com surto del pas. Avuy som dijous, lo dia que precisament aquest tal personatge, diguemho aixís, acostuma á anar á la presó.
–Vols dir en Peret?
–Lo mateix; son las deu, hora en que precisament li trovarás; ves per última volta á n’ aquest ditxos carrer de Amalia, digas á ne ‘n Mala-ánima que ’l negoci es fet y cobrat y á n’ aquest tal Peret, que vinga á aquí, are; l’espero.
–Ja sabs lo qué dius?…
–Lo que sents.
–Vindrá, si; pero no sol, ab algun agent d’orde públich…
–Aixó ho faria si li diguessem lo nom.
–Y si no li dius, un cop sápiga que ’ts aquí, ja veurás lo que ’t passará.
–Deixem fer á mi. Ves desseguida á la presó y li dius que hi ha un subjecte anomenat D. Carlos Vilumara, que te datos justificatius d’ahont se troba l’Arturo, y que vist l’interés que ’s pren en la part activa de la causa, l’ajudará en tot y fins lo recompensará.
–Pensa be lo que fas.
–Estich persuadit de que triumfaré; corre, no perdis temps, avuy será ’l últim dia: no ’t veurás precisada cap mes volta, á tenir que visitar la presó.
S’ arregla, puja al cotxe que te sempre parat á la porta y á sa disposició; y no havia passat una hora, quan la cambrera entra á son despatx notificantli que al recibidor esperava un jove que ab la targeta de la senyora, preguntava per un D. Carlos Vilumara.
–Dígali que passi á la sala.
–Molt be diu.
En un tancar y obrir d’ulls se vegeren los dos cara á cara, reconeixentse mútuament.
–¡D. Arturo! Vosté es D. Arturo! M’han enganyat vilment, exclamá, disposantse á marxar per donarne part.
–No t’alteris, home, escolta; al fi y al cap no ’t cou pas la llaga.
–¿Qué vol dir? ¿Qué pretent?
–Faré historia y veurás com la manera de obrar y desitjos de mes endevant, no han sigut ni serán dolents.
–Espliquis.
–Tu, tens relacións, tens promesa; si la estimas, alguna volta t’haurás propassat en certa clase de proposicions, que retxassan de moment moltas donas y hasta se fa impossible quan es honrada en tota la extenció de la paraula, pero allavors es quan se recorre á medis mes violents.
–Jo may…
–Calla, home, que si tan convingués, sabria citarte algun fet que la teva promesa mateixa ha confessat á las amigas del trevall.
–Pero may me atreviré á la seva infamia.
–Deixem acabar y ’t convencerás. Jo estimava á la Gracieta, com avuy també; ab un carinyo tan gran que es impossible descriurel. Casarmhi no podia ser; lo meu amor, era ’l desitj del éxtassis; proposarli la deshonra fora inútil, sabia de sobras que no sucumbiría, pero ’m vareig valdre de un altre medi.
–Si, ja ’l sé; lo del pis y de mes á mes la punyalada.
–La intenció, no va ser atropellarlo, al contrari; mes va posarse á cridar y fou precís espantarlo.
–A qué ve esplicarme lo que ja sé?
–Enterarte de com va passar, posante al corrent per lo de mes endevant. Resultat de tot, que no hi ha hagut cap deshonra, lo únich que ha sufert es son pare ab la ferida. Donchs bé, á mi ’m convé que ’s deixi tot mort y faig la següent proposició: A tu de moment te regalo mil duros perqué ’t cuidis de arreglarho.
–¡Mil duros! digué obrint uns ulls com unas taronjas.
–Sí, trayentse la cartera y posántloshi á la ma.
–No se si dech,… aceptantlos y ficantsels á la butxaca.
–Te’n vas á trobar de moment al pare d’ella y li dius: Que si fa un document per presentar al jutge fent constar que s’ha equivocat al delatar al subjecte pres, se li regalaránt cinch mil duros, y si á pesar seu fa un altre escrit confessant terminada la meva causa, empenedintse de tot y declara que tot ha sigut farsa ó equivocació, li entregaré cinch mil duros més; total deu mil duros. Crech que per una cantitat aixís, val la pena de fer quatre ó sis dias de llit de una punyalada sens cap altre consecuencia que la del susto. Ademés, un cop arreglat, vens á veurem presentantme ’ls documents y ’t recompensaré, ab altres mil duros. ¿Que ’t sembla, ’t veurás capás de convencels?…
–Deshonra, no n’hi ha hagut?
–No.
–Unicament la ferida, y pot dirse si acepta lo que ’m proposa, aquets pochs dias que ha sufert, li valen lo benestar de tot lo resto de sa vida, puig que trevallant, per molt que hi posés lo coll, may s’hauría pogut veurer ab tal cantitat.
–Per lo mateix; te creus capás de terminarho?
–M’atreveixo á dir que si.
–Convindría treure demá tot lo mes tart, al que ja coneixes, de la presó.
–Corro á fer las primeras diligencias; al vespre li sabré dir lo resultat.– Y se’n va anar content frassejant entre dents las paraulas: ¡Mil duros! y altres ¡mil! després: are si que ’m podré casar prompte ab la Roseta, fins me podré establir.
–Qué tal?… pregunta á l’Adelina que se havia estat escoltant tota la conversa, detrás de las vidrieras. –Has vist si he trevallat fi? No t’ho deya que ’l diner esclavisa al home, fentsel duenyo de si mateix?
–T’ha surtit be, no sé perqué… encare no pots cantar victoria.
–Lo diable son las donas, sempre desconfias.
–Veritat es que una suma com aquesta, son capassos de aceptarla.
–Ja ho crech.
–Me sembla que ’ls has ofert massa.
–Es precís.
–Ab menos s’haurian acontentat.
–Aixís queda terminat mes prompte: ademés que ’m son á mi dotze mil duros que ’m costará la festa, quan acabo de cobrar una partida que sembla que may s’hagin de acabar!
–Com mes se’n tenen millor.
–No sigas ambiciosa. Y en Mala-ánima?
–Satisfet.
–Ja ho crech, te de cobrarne vint mil de un coll…
–¿Vint mil?… donchs digas que tot ho reparteixes? Aixís si que ’ls acabarás aviat.
–¡Cá!… no tingas por.– S’ obra la porta de la sala y la cambrera mostra una targeta.
–De quí es? –pregunta l’Arturo.
–De D. Manel Feliu y lo Sr. Quer.
–Quins xicots mes empalagosos, ja ’m cansan ab sas inoportunas visitas.
–No cal que digas, si no haguessen sigut ells, sabriam tantas noticias del marqués y de tot? Per hont haurías descubert que ’l teu cómplice era á la presó ab tantas investigacions que ’s varen fer sense resultat?… Jo crech que si no son ells encare ho ignorarías.
–Si t’empenyas en donarlos entrada, no ’t vull privar d’aquet gust.
–Qui sab si ’ns portarán novas.
–Donchs… dirigintse á la cambrera. –Dígals que passin.– Y ’s retirá.
–¡Oh! D. Manel!– ab molts cumpliments.
–¡Adelina!
–Segui, Sr. Quer.
–Gracias.
–Quinas novetats portan avuy.
–Que no ho sab… Donchs que ’l marqués s’ha tornat gelós.
–¡Ah! si?
–Calculi que quant ell no hi es, te ordes donadas al servey de que ’ns digui que no reben.
–Natural que si es fora no deu rebre.
–¡Oh! no m’ha entés, vull dir que no ’ns permet la entrada quan la senyora está sola.
–Donchs l’estima?
–Ja ho crech, fa lo que ab cap dona… nada menos, que ’s passeja de brasset ab ella, van molts dias al teatro junts y ha conseguit de que la acompanyi als balls de máscaras: ahir va ser lo primer, fins va ballar.
–Ja, ja, ja! m’hauria agradat veurho.
–Es cosa fácil; tenim lo palco junts.
–Que vol dir?…
–Que si te gust de venir, hasta podrá coneixer aquesta diosa Antonia que s’ha fet tan popular, per burla del marqués que es la riota de tothom.
–De cap manera… qué diría ell? Fora capás de creure que li vaig al darrera… y ’l tinch molt lluny del pensament.
–No la coneixerá pas; no trayentse la máscara en tota la nit y un poch caracterisada…
–Me venen tentacions…
–Decideixis, jo desde aquest moment li ofereixo lo meu bras; nos divertirém molt y veurá aquell vellot ab tot y las sevas arrugas, las pusturas y caricias que avuy sopant fará á l’Antonia.
–Dispensim un moment que ’l entorrumpi. –Digué aixecantse per conferenciar ab l’Arturo lo que havia de fer quan se li presentava tan bona ocasió, per sos propósits.
–Acepta; ja estudiarém una emboscada.
–Vols dir?…
–Si, si; no t’hi pensis mes.– Torna altra volta á la sala.
–Me dispensarán que me’n hagi anat de una manera tan brusca; hi ha la modista que m’está fent un traje pel ball…
–¿Ah, sí?… S’ho portava callat?
–Volia donarlos una sorpresa.
–Sent aixís espero que aceptará la meva oferta, ja que tenía la intenció.
–Sols ha de ser ab una condició.
–Digui.
–Ab la de que no s’ha de mourer del meu costat, fins que jo li diga.
–Concedit.
–Vull sopar al palco.
–També.
–A cada plat vull una nova classe de vi, y al rostit Viuda Clicot, licors y tot lo necessari.
–No hi faltará res; crech que ’ns coneix y ja sab que no ’ns ve de cent duros.
–Allá hont no arribin vostés, jo…
–Alto, senyora, aixó ’ns ofen.
–Donchs no tenim de parlarne mes.
–La vindré á buscar jo, digué en Quer.
–Tots dos junts, replica en Manel.
–Sí, será millor; aixís estarán los dos contents.
–Vol que vinguém ab lo nostre cotxe?
–Será millor, si.
–Donchs, hasta dissapte.
–A quina hora?
–A las onze estaré vestida.
–Los hi recomano, molta reserva.
–Perdi cuidado.– Després de despedirse, al trovarse sols tingueren lo següent diálech:
–De qué deu viure l’Adelina?
–No cal preguntarho, prou que ’s compren; de lo que estalviava quan se feya ab lo marqués.
–Sabs que á mi m’agrada molt?
–A mi també.
–Y he notat que no li desagrado.
–Jo tampoch.
–Y crech que será meva…
–Aixó ho veurém.
XV
Sí; es una bona proposició, pero la dignitat avants que tot.
–D’ ell ja no hi ha que temer res, perqué crech que es casat; per cert que viu ab un luxo…
–Quan dona unas cantitats aixís, no pot ser cap pelón.
–Jo trevallo l’assumpto desinteressadament.
–Pero tu sabs hont viu?…
–Si senyor; com que are vinch de sa casa.
–Donchs ja ho tenim be; aném á trobar aquell de policía…
–¡Ah! no senyor, no; he promés no descubrirlo y ademés, ell s’ha posat molt á la rahó.
–¡Es un pillo!…
–Reflexioni. ¿Hi ha hagut deshonra?
–No; perque no va poguer; perque tinch una filla que val mes de lo que pesa, que del contrari…
–Bueno, aném per parts. ¿Quína es la causa principal que motiva sa persecució?
–La meva ferida, no basta?
–Sí, teniu rahó de sobras; pero un cop la justicia haurá pres cartas, que l’agafará, lo tindrá pres y ‘l farán patir mes ó menos, qué n’hauréu tret? ¿voléu saberho? Donchs un enemich, un enemich poderós que os perdrá; tart ó dejorn l’absoldrán, y com qu’ es rich y segons tinch entés de mals antecedents, no ’s cansará fins y tan que ab los seus ardits, os proporcioni ratos mes dolents que ’ls que os propinavan los xicots al sortir d’estudi.
–Home, casi be… pero, qué dirian los vehins que s’han esforsat tant?
–Hi ha un medi; crideu reunió, estich segur que os aconsellarán la meva proposició.
–Lo que ’m fa por, es haver de firmar que li pres per altre y després que lo del Arturo ha sigut farsa…
–Consulteu ab los vehins. Vos hi va la fortuna vostra, que pot fer la felicitat de la Gracieta; ni ella tindrá de trevallar mes, ni vos haureu de posar mes mitjas-solas; poseu aquets diners á rédit y passareu una vida felís, vivint de la renda que ’l interés tant sols del diner vos produhirá.
–Ja ho veig tot aixó y fins lo cor se me’n hi va.
–¡Ah! si si; lo ben estar es primer que tot.
–Y si després se ’m segueix causa á mí per haver declarat en fals…
–Teniu rahó, no hi havia pensat, pero té arreglo. Avants s’ha de procurar per la llibertat del pres, donchs be; una volta vagi jo á cobrar lo primer pico dels cinch mil, avants de fer entrega dels documents, n’hi faig firmar un altre, en lo que consti que os perdona la equivocació y la farsa contra d’ell, de aquesta manera, tot queda á son respectiu lloch y no hi ha que parlarne mes.
–Estich ab tú, si; fes lo favor de venir á las vuit del vespre, perqué cridaré reunió y ja que tens tan bona llabia ’ls esplicarás lo que á mí m’has dit y farém lo que s’acordi.
–Teniu interes en aceptar?
–Per mi, diria que sí al moment.
–Donchs en fent un petit regalo als vehins, en recompensa de las horas perdudas, serán los primers en aconsellarvos que aceptéu.
XVI
No sé perqué tens de embolicarte!
–Crech que m’ho pagan be.
–Home, aixó de cambiar la garba ab tan poch temps! primer perdias cuarts de jornal en persecució de aquest pillo, per entregarlo á la justicia y avuy perts cuarts de jornal també per embrollarho, perque quedi tot mort com si no hagués passat.
–Roseta, sembla mentida que ’t sápiga greu; aquí hi ve be aquella máxima que ni pintada: “Lo penitent no diu res y lo butxí s’escanya” lo Sr. Pau hi está conforme y á tu ’t sab greu, quan ademés estém tan recompensats.
–Que vols que ’t diga Peret?… me sembla que aquets dos mil duros no ’ns farán gens de profit.
–Son mal adquirits per ventura?
–Quí sab…
–¡Roseta!…
–No, si no ho dich per tu, dich ¡qui sab!… perqué qui sab, repeteixo, d’ahont los ha tret ell; ne tinch tants mals antecedents d’aquest home, que estich mes que segura de que tots los diners seus procedeixen de infamias.
–Jo ho ignoro y no ’m venen del tot mal; dos mil duros son lo necessari per viure regularment ab una botigueta. Sens aquesta cantitat hauríam trigat molt en poguernos casar.
–Ja ho veig y ho comprench.
–Donchs á qué encaparrarse!
–Perqué ’m crech que á tu ’t venen are tots los mals de cap. De casa la Gracieta, á la presó; de la presó, á casa l’Arturo, de casa l’Arturo á la presó y casa de la Gracieta y sempre lo mateix; ja veurás com lo dia menos pensat t’hi tancarán.
–¿Ahont?
–A la presó.
–En primer lloch ja no hi tinch de tornar, perqué en Mala-ánima está en llibertat.
–¡Mala-ánima! vaya un nom mes… galdós.
–No t’hi fixis ab los noms.
–Donchs que hi tens de anar á fer á casa en Pau?
–A que ’m posi la firma en aquest paper, que termina la causa que seguiam á l’Arturo.
–Ab aquesta masega d’enredos, jo soch la que hi perdo; no ’m vens á esperar com cada vespre feyas y tinch de anarmen sola á casa.
–Avuy es l’últim dia, tot quedará arreglat y sols parlarém del nostre casament que será promte: adeu.
–¡Ah! ja te’n vas?
–No t’he dit per ventura ahont y perqué?
–De totas maneras á la vetlla t’esperaré á casa.
–No hi faré falta.
XVII
Jo vull retirarme del negoci, tinch lo suficient per viurer y estich cansat de fer tantas maldats y de passar mals ratos á la presó; ab vint mil duros, soch mes rich que ’n Xifré.
–Ja estranyava jo que ’m siguesses fidel tota la vida; recordas lo que ’m vares prometrer?… Un cop haguém realisat la operació y tinguém lo capital, será precis venjarnos, tan de la una com del altre; donchs be, crech haver cumplert, t’he donat lo que ’t vaig prometer y tu ’m faltas á un jurament sagrat que no debia confiarte.
–En aquest cás es V. quí va equivocat. ¿He dit per ventura que deixaria de secundar los seus plans?…
–Donchs qué?…
–Jo estich decidit á cumplir lo que vaig prometrer, pero un cop executat, una vegada satisfeta la venjansa de aquestas dugas donas, vull retirarme per complert, vull ser home de be.
–No tracto de res mes; á la presó vares contraurer amistats ab algun criminal?
–Ab varios.
–Creus poguerlos comprar?…
–Se necessitan molts diners.
–Ja ho soposo: convé que me ’ls presentis.
–Fins estich enterat de ahont tenen lo club.
–Donchs ves; no perdis temps, s’acosta l’hora de la realisació de nostres plans.
No tardaren en presentarse tres subjectes de aspecte mes repugnant encare que en Mala-ánima; un d’ells portava un pantalon de militar, fou ’l que s’adelantá primer.
–Venim á saber perqué ’ns ha cridat.
–Se tracta de dos secuestros.
–Aixó es molt exposat.
–Costi lo que costi; hi ha diner per tot.
Los tres subjectes se miraren ab estupefacció.
–Sou tres, ofereixo mil duros á cada hú; sols es cuestió de ficarlas dintre un cotxe: lo demés va de compte meu.
–Nosaltres, som agents d’orde públich.
–¡Qué!
–No s’espanti, home; –digué ’l que se havia adelantat.– Som los lladres mes fins que corrém per aquets mons de Deu, sens que may se’ns descubreixi res. Com que som los encarregats de perseguir als culpables, nos fiquém á qualsevol café, fem lo tresillo fins que volém, y quan nos ve be, retorném á Gobernació dient: –No hay novedad.
–Vostés son donchs los homes que á mi ’m convenen.
–Esplicat lo que li acabo de manifestar, ja veu que nostres trevalls son perillosos á la vegada que segurs en sa realisació, per part de lo que V. solicita.
–Que vol dir?
–Que per menos de cinch mil cada hú, no ’ns volém comprometre.
–Son ¡quinze mil!…
–Ni un céntim menos; si no li convé tan amichs com avants; estiga bo.
–Espérinse, no vagin tan depressa; y qui m’assegura l’éxit?
–No ’ns donga cap diner fins haver terminat la tasca; ja veu que tenim tota la confiansa en V..
–Corrent donchs, m’avinch á la demanda; dissapte á dos quarts de deu vinguin dos, que ’ls donaré instruccions; pero vosté, me convé de precís véurel demá, al puesto que millor li convinga, á las quatre de la tarde.
–Es l’hora que estich de servey, vaig ab uniforme y no puch entrar segons ahont.
–Al café.
–Es diferent.
–Donchs l’esperaré al Café Nou de la Rambla.
–Entesos.
Se despediren los tres subjectes y quedaren ell y en Mala-ánima que li pregunta:
–Ahont pensa portar las víctimas?…
–A casa teva, á la torra que has comprat á Sant Gervasi.
–¡senyoret Arturo!
–Es lo lloch mes segur; ademés de la casa hi ha un bosch distant del jardí ab una petita cabanya, hont per molt que cridin ningú sentirá la mes mínima, ja veus qu’ es apropósit.
–Pero…
–Ademés no ’t pots queixar, te la porto á casa teva; la hermosa Gracieta també, qué mes vols?
–Vosté ho mana, no tinch mes que obehir.