Aquest text ha estat digitalitzat i processat per l’Institut d’Estudis Catalans, com a part del projecte Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana.

Aquesta obra va ser estrenada an el Teatre Català la nit del 14 de Febrer de 1906, baix la direcció de Jaume Borrás.

Personatges

• Sr. Batista: 55 anys. Borrás.
• Caterina: (la seva dona) 50 anys. Parrenyo.
• Dª Tulia: (germana del Sr. Batista) 45 anys. Clemente.
• Sr. Farnell: (marit de Dª Tulia) 50 anys. Virgili.
• Batistet: (fill de Dª Tulia y del Sr. Farnell) 24 Barbosa.
• Sr. Juliá: (germá del Sr. Batista) 45 Daroqui.
• Lola: (filla del Sr.Juliá) 19 Baró.
• Rafel: (nebot del Sr. Batista) 22 Vinyas.
• Joan de Penya: 21 Morató.
• Mariagna: 18 Jarque.
• Sr. Pepet: 70 Capdevila.
• Home primer: 30 Capdevila.
• Una criada: 50 Viada.
• Una dona 30 Llorente.
• Home segon: 28 Antiga.
• Joana: 25 N.N.

Nota: A causa de la llargaria de l’obra, ó per dificultats del repartiment, el director pot suprimir l’epileg, ó sia el quart acte.

Acte primer

(Una sala-despaig de una casa d’empenyos. A la dreta un gran taulell, am roba, mobles, matalaços i tota mena d’obgectes empenyats, i derrera, la porta de un magatzem. En el taulell, seguint a mà dreta, una casilla am filferros, i a primer terme un escriptori. Al fóns, una porta que dóna al corredor de l’escala. A l’esquerra la porta de les habitacions, i a primer terme una taula-escriptori, plena d’obgectes i papers. És cap al tart.)

Escena I

(Sr. Batista, Batistet, Sr. Pepet, una Criada, Home primer, Home segon i aviat una Dòna)

(El Sr. Batista està sentat devant de la taula-escriptori de primer terme, en mànigues de camisa, traient-se taques de la levita. El Sr. Pepet en l’escriptori de l’altra banda. En Batistet derrera el taulell. L’Home primer, dret, al devant, i la Criada i l’Home segon, seuen, esperant, en les cadires.)

Home primer: Vaja, home, dongui-men vuit duros.

Batistet: Sis.

Home primer: Mirise-l bé aquêt rellotge. Això és un meridiano.

Batistet: Bé prou que’l tinc vist, si ja ha estat quatre vegades a casa.

Home primer: Per això meteix, que ja li tindria de tenir carinyo. Sempre me’n havien donat vuit duros.

Batistet: Quan era nou!

Home primer: Maliatsiga! I ont ha envellit sino aqui? Si sembla que’n siga fill, pobret! Encare no li dono corda, cric-crec-cric-crec, agafa una marxa, que no para fins a la casa d’empenyos, com si fós un caball, i aqui la quadra.

Batistet: Però encare no’l tenim nosaltres, se para.

Home primer: Que no veu que m’anyora, pobriçó!

Batistet: I doncs, perquè se’n separa?

Home primer: Per mantenir una senyora. Una senyora que’m du afecte.

Batistet: Enllestim, que aqui no n’empenyem d’afectes.

Home primer: Maliatsiga el monarca d’oros! Jo crec que tenen les entranyes fetes de paper sellat an aquesta mena de casa. Tingui, home, tingui! Aqui va el cronòmetro, i vinga la papeleta! El dia que tingui una casa, hi poso rellotge de sol, i aixis no’l podré empenyar! Quina ànima! Vingan els sis duros!

Batistet: (donant-los-hi) Són sis duros menos sis rals.

Home primer: Té raó que també hi ha l’usura!

Batistet: El descuento!

Home primer: bueno; diguem-ne el desqüento (anant-sen.) Que fins per deixar-se explotar es tinguin de gastar modos! (se’n va.)

Batistet: (cridant) Veinte y ocho pesetas cincuenta.

Sr. Pepet: Cincuenta, y el reloj aquel, á caja.

(La criada: s’apropa al taulell.)

Batistet: Què porta aquí?

Criada: (desembolicant-los) Porto uns cuberts de plata, a veure quant me’n poden donar.

Batistet: Tal com están serà a pes de plata. Veig que han llimat les inicials.

Criada: No eren les inicials. Era l’escut.

Sr. Batista: L’escut, diu?

Criada: Si, senyor… L’escut dels meus amos. No’s pensin que’ls hagi robats.

Sr. Batista: Nosaltres no’ns fiquem amb això. No som tafaners ni volem saber procedencies. Fem el bé sense mirar a qui’l fem.

Criada: Gracies. Nostre Senyor els hi pagarà. Ja poden contar els meus senyors si en deuen estar d’apurats quan han caigut en la baixesa d’haver d’acudir an aquesta casa.

Sr. Batista: Cóm s’enten haver caigut a la baixesa! La baixesa está en gastar i no en empenyar! Quants nobles anirian descalços si no’ns tinguessin a nosaltres? A quants no fem alçar el cap que’l durian a sota l’ala?

Criada: Potser si, però la senyora… plorava.

Sr. Batista: Més ploraria si no hi fossim. Baixesa, diu! Baixesa de venir aquí a casa! Ja li pot dir a la senyora que m’ha trobat traient-me taques, enten? Vui dir, que també fem de quita-manchas…

Batistet: Quin nom posarem?

Criada: Munda Recasens, per servir-lo.

Batistet: (donant-li els diners) Tingui. Vintisis duros am desqüento.

Sr. Batista: I també li pot dir, a la senyora, que’l senyor Batista (i el senyor Batista sóc jo), no deu res a ningú, sino que li deuen, i la gent és de bé o no ho és, segons el saldo de la caixa.

Criada: Dispensin, i bones tardes (se’n va.)

Batistet: Cubiertos, veinte y seis duros.

Sr. Pepet: Veintiseis y caja á vergüenza.

Home segon: (apropant-se al taulell) Un jaqué.

Batistet: En nom de qui?

Home segon: No ho vull dir. Me’n dono vergonya!

Batistet: Pensi-s un nom. El que vulgui.

Home segon: Doncs, posem-hi Pau… i a radera posem-hi Jordi…

Batistet: Quatre pessetes.

Home segon: Però si de una trista americana ja me’n van donar vuit i mitja.

Sr. Batista: Una americana val més que un jaqué, perquè es porta més que un jaqué. An aquesta casa som demòcrates. Comprem per les majories.

Home segon: Però si és un jaqué de panyo.

Sr. Batista: Pitjor. Una casaca de ministre val menos que una levita. Com més disfreça, menos quartos.

(L’home cobra i se’n va. Entra una dòna corrent i s’apropa al taulell.)

Batistet: I vos, què voleu?

Dòna: Jo vinc per aquêt mocador de seda. Necessito dotze pessetes!

Batistet: No’n val més de vuit.

Dòna: Però jo en necessito dotze!

Batistet: Vos dic que no’n val més que vuit.

Dòna: Tinc l’home molt mal. Tinc un fill que no li puc pagar el didatge. Compadeixi-s de una pobre, senyor!

(Plora.)

Sr. Batista: No ploreu, dòna, no ploreu. Aquí és una casa de… socorro, i no és un diposit de llàgrimes. Fa més de trenta anys que exerceixo, conteu si n’hauré sentit de planys. Si aquí cobressim am llàgrimes, això seria un Banc d’Espanya.

Dòna: Conti que aquêt mocador, és el meu mocador de nuvia.

Sr. Batista: Ni que fos el de funerals.

Dòna: És el primer que vaig tenir!

Sr. Batista: Senyal qu’és vell. Les coses no’s pagan per fetxes.

Dòna: Li demano pels meus fills!

Sr. Batista: Ja m’ho penso que ho demaneu pels fills. Totes les mares que venen ho demanen per lo meteix, i que’n venen un floret de mares! Però una cosa són els fills i un altra cosa és el negoci. També m’agrada fer favors, però no pas aquí.

Dòna: Doncs, facim aquêt, senyor!

Sr. Batista: Aquí som al negoci.

Dòna: Facim-ho pels meus angelets!

Sr. Batista: Dali amb els vostres angelets! I quants ne teniu d’angelets?

Dòna: Quatre de vius i un de mort.

Sr. Batista: I quina semanada guanyeu?

Dòna: El meu home quatre duros. Però ara fa dos mesos que’m jeu, i una cerca, i s’empenya…

Sr. Batista: I qui vos fa tenir tants fills sent pobres?

Dòna: Això de l’estimació és l’unic consol que tenim els pobres!

Sr. Batista: I després, vinga demanar.

Dòna: Si fos per mi, ja seria morta. Vostè, senyor, no pot saber-ho què m’arrenco d’aquí, d’aquí el cor, amb aquêt bocinet de seda. Dèu anys de tenir-lo tancat, de guardar-la aquesta recordança! Quan a casa eram feliços, i obria l’armari, i el veia, no sé, me semblava que havia obert un sagrari. Avui, quan l’he obert per durlo aquí, m’ha semblat, Deu meu! m’ha semblat que obria una tomba.

Sr. Batista: Bah! bah! Batistet. Dóna-li fins a dèu pessetes, i no passem per tacanyos.

Dòna: Si són dotze, les que necessito!

Sr. Batista: Jo necessito dèu milions. I prou! que tenim altres feines, i en tenim d’aixugar d’altres de llàgrimes.

Dòna: Però… si… aqui…

Sr. Batista: Aneu a la casa del costat, que allí ni vos obriràn la porta.

Dòna: (anant-sen) Pobre de mi, per dos pessetes tenir-se de veure afrontada!

(El Sr. Batista es posa la levita.)

Escena II

(Sr. Batista, Batistet i Sr. Pepet)

Sr. Batista: Es que a mi’m fa riure aquesta gent! Es pensen que això és una mina. Vinga portar roba inutil, i prendes passades de moda, i coses ventureres que semblen robades de un fossar, i pagueu-los, deu-los lo que vulguin, i per torna, aconsoleu-los! Aviat hauria de posar una agencia de consol si m’hagués d’escoltar á tots els que venen!

Batistet: (surtint i encenent l’electricitat de la sala i del escriptori del Sr. Pepet) Ja ho pot ben dir, tio Batista!

Sr. Batista: Una agencia de consol, i uns encants! Aveiam, digas, tu que ja ets del ram: Qui m’ho ha de comprar tot lo que porten? Els pobres? Els pobres no compren: empenyen. Els rics? Els rics no’n porten de pellingos. Posar-me jo totes les prendes? Ja me les poso les que puc, però no me les puc pas posar totes! Ditxosa miseria! que un hi tingui de viure a sobre, i que ni vivint-hi, un hi pugui viure!

Batistet: Si, senyor.

Sr. Batista: Saps qu’és això? Luxo, pretensions, i no acontentar-se de lo que tenen. Aquí’m tens a mi, per exemple. Me sembla que bé puc gastar.

Batistet: Lo que vulgui!

Sr. Batista: Lo que vulgui, no, un xiquet menos. Doncs, té: aqui porto unes sabates, decents, però am mitjes soles; uns pantalons que no eren meus, però que ho semblen; i una levita que fòra taques, encare serà una levita. Que estalvien tant com jo, els pobres?

Batistet: I què tenen d’estalviar!

Sr. Batista: I doncs que aprenguin i no’s queixin, que tots tenim motius de queixar-nos. Total: què havem deixat avui?

Batistet: Res; cosa de dos a tres cents duros.

Sr. Batista: Doncs, a ral per duro, conta. Ja veus si’ns tocarà gaire cosa!

Batistet: Pero consti que som al estiu, i l’estiu és mala temporada.

Sr. Batista: No hi fa res!

Batistet: La gent pot anar am poca roba. No hi ha miseria com al hivern, i aquesta falta de miseria ja sap vostè que’ns perjudica.

Sr. Batista: La falta de fer favors, deus volguer dir.

Batistet: Es lo meteix.

Sr. Batista: És lo meteix, però n’hi ha que no ho creuen!

Batistet: Tota la gent conforme ho creu.

Sr. Batista: No faltaria mes que no ho creguessin Aveiam: digues tu meteix. Aont anirien a parar els desesperats de diners si no fos el nostre socors? Qui’ls hi donaria la ma an els jugadors que s’arruïnen, an els bolsistes que han quebrat, i an els nobles que van quebrant si no’ls hi donguessim nosaltres? Qui’ls hi tiraria una corda an els naufrecs de la vida que s’ofeguen en aixut, si no’ls la tiressim nosaltres? Ningú. Que no ho fem de franc? Està clâ que no ho fem de franc! Qui fa res de franc an el món? Qui no fa pagar un ral per duro, ho fa pagar amb agrahiment… i saps què vol dir l’agrahiment? Vol dir l’usura moral. L’adulació al vint per cent i l’exigencia al quaranta.

Batistet: Es ben cert!

Sr. Batista: Mira. Tu ets el nebot que més estimo, ja ho saps. T’estimo perque’t veig per bon camí. Doncs, escolta bé lo que’t dic. Pensa que al món tot són els quartos. Tot se compra i tot se ven, no més cambia el preu de la finca i la forma de comprarla. Si vols comprar bé, no t’enterneixis, i si no vols vendre malament, fes el pobre i el desgraciat, per si hi cau gent enternida. Procura guardar, si pots, això que’n diuen l’honor, les afeccions, les amistats, però sobretot guarda el crèdit, que am crèdit te deixaràn diners, i els diners pots traballar-los; i conta tu si t’aprecio, que’t dono els concells de franc. Que te’ls hi donarien els altres?

Batistet: Aixís ho faré, tio Batista. Vostè és més que pare per mi.

Sr. Batista: Un pare de franc.

Batistet: Un home que pensa bé. (baixa el Sr. Pepet del escriptori.) No és veritat, senyor Pepet?

Sr. Batista: Deixa-l estar al senyor Pepet. El senyor Pepet és un creient.

Batistet: Tan vell?

Sr. Batista: És un creient que no té cura.

Batistet: I doncs, de què li serveixen els anys?

Sr. Batista: De res, si no li donen rèdit.

Batistet: Però digui: de quins és vostè?

Sr. Pepet: Jo? De cap. De ningú i d’enlloc. Jo ja no sóc més que un número, fill meu! Potser no més que zero, però un número!

Batistet: Ja! Ja! Ja!

Sr. Pepet: Conta que fa cinquanta anys que estic an aquesta casilla! Que’n vida dels vells ja hi era…

Sr. Batista: (apagant el llum de l’escriptori del Sr. Pepet) És ben cert!

Sr. Pepet: I el que porta cinquanta anys d’estar entre el Debe i l’Haber, ja no és un home: és un dupte.

Batistet i Sr. Batista: Ja! Ja! Ja!

Sr. Pepet: A vint anys me van encarar amb el Major, un Major com una planura, i me varen dir: “Apa, aquí Pepet; aquí tens planes i tinta, i cuidado que’t caigui un topo, que les taques de la persona la benzina i el temps las borra, però les taques del Major porten de dret cap el presiri…”

Sr. Batista: És veritat.

Sr. Pepet: I desgraciadament per mi, fa cinquanta anys que no faig topos. Desde que vaig entrar a la gabia, mai he faltat ni un sol dia. El senyor Batista ho pot dir. Mai m’he mogut d’aquêt fielato, ni he tingut més amics que Varios, ni més companys que Deudores! però mai m’he pogut apuntar Alegría de Caja a Mí, ni Pepet a Desengabiarse, ni Llibertat a Pepet, sino Debe, i més Debe, i Haber a Monotonía. I no’m queixo. Ja ni esma de queixar-me tinc. No més vull dir-te am tot això, que aquell que no més passa un llibre, per ample i Major que sia, arriba a no tenir parer. Tot se balanceja, en el llibre, i el saldo (el saldo sóc jo) se torna com un nivell, un contador i un rellotge que marxa sense dar-li corda.

Batistet: Vaja, que no és tan màquina com això. També haurà passat els seus bons ratos!

Sr. Batista: I no’ls té d’haver passat!

Sr. Pepet: Si; tinc sis fills: bé n’he d’haver passat alguns de bons ratos.

Sr. Batista i Batistet: Ja! Ja! Ja!

Sr. Pepet: Els fa riure que’ls fills m’hagin donat bons ratos? Jo sóc com aquella dòna, també’n vaig distreure a estimar, i a cada afecció que tenia, ja me la veia venir: un altra criatura als braços.

Sr. Batista: Déu el faci bó, senyor Pepet.

Sr. Pepet: Jo crec que me’n ha fet massa de bò.

Sr. Batista: Tot-hom que no conta, abusa. Quin és el goig que li han donat els fills?

Sr. Pepet: Que quin goig m’han donat, me pregunta? Per fer-li entendre, no més li diré que una cosa. Afiguri-s que cada fill li produeix un cent per cent i que va doblant els interessos, o afiguris que jo sóc Caja, i que m’apunto aquêt assiento: Yo a Varios o a Seis hijos comandita.

Sr. Batista: I disgustos?

Sr. Pepet: Hijos comandita a Yo; es dir, am mi, i encare amb una fracció.

Batistet: Quina fracció?

Sr. Pepet: La dòna!

Sr. Batista i Batistet: Ja! Ja! Ja!

Sr. Pepet: La dòna! que si no hagués estat avesat an els cinquanta anys de jamecs que he sentit an aquesta casa, pot-ser l’hauria empenyada.

Batistet: No n’hi hauriem donat ni un quarto.

Sr. Pepet: I haurien fet santament. Dur-la an ella, si qu’és dú un tomo.

Batistet: I a quina edat se va casar?

Sr. Pepet: Ai, ja no ho sé! Sempre! Ho tinc apuntat a un altre llibre! An el Major matrimonial.

Sr. Batista: Del matrimoni du Major?

Sr. Pepet: Jo porto Major de tot. A cada fill o net que’m neix, li obro un compte corrent, i el compte n’es tan de corrent que, saben lo que hi trobaràn avui per demà que jo falti? Les planes dels ingressos, blanques; i les planes dels gastos… plenes.

Sr. Batista: I no se’n dóna vergonya?

Sr. Pepet: Si ja no sé si’n tinc de vergonya!

Sr. Batista: Sóc jo que no’n tinc, de tenir un home aixís a la casa!

Batistet: Ja! Ja! Ja! No té remei!

(En Batistet se’n va al magatzem.)

Escena III

(Sr. Batista i Sr. Pepet)

Sr. Pepet: Ja ho sé que no’n tinc de remei! Però soporti-m, que no sóc ningú!

Sr. Batista: I no’l tinc de soportar, sant varó! Ja sap que jo sóc molt considerat; que aprecio la dependencia per lo que val en si meteixa, i per l’utilitat que dóna; i la prova de que el considero, és que vull parlar am vostè com a home de confiança.

Sr. Pepet: Digui.

Sr. Batista: Jo, senyor Pepet, ja sap que fa molts anys que traballo. Vaig heretar aquesta casa; l’he seguida am tota l’honradesa que ja sap; sóc ben considerat an el comerç; tinc crèdit am la gent conforme, i no dec res a ningú.

Sr. Pepet: Quina sort!

Sr. Batista: És una sort, está en lo just… Però el que té casa d’empenyos, per bé que faci i que desfaci, tots aquells que no saben entendre-s, ja els en pot fer de favors, el tenen… com li diré… el tenen per un escanya-pobres.

Sr. Pepet: Què hi farà!

Sr. Batista: Si, senyor; per un escanya-pobres… i jo no’n vull escanyar més de pobres: tanco la casa d’empenyos i’m dedicaré a prestamista!

Sr. Pepet: Ai, pobre de mi!

Sr. Batista: No tingui por, senyor Pepet. Vostè continuarà a la casa. El que ha dut els llibres que ha dut, ja pot continuar portant-los, que ja sap ben bé lo que són llibres.

Sr. Pepet: Ai, i quin pes m’ha tret del demunt!

Sr. Batista: Jo, ja sap que estic arregladet.

Sr. Pepet: Sé que està molt ric, senyor Batista…

Sr. Batista: Silenci, senyor Pepet! El tenedor no ha de saber mai si l’amo està ric o està pobre!

Sr. Pepet: Perdoni-m. Ja no ho sabré més!

Sr. Batista: Estic arreglat, no més que arreglat, senyor Pepet; i com que estic arreglat, me puc dedicar a fer bons préstams. Hi ha molts joves menors d’edat que, am tot i ser de cases bones, tenen d’esperar que’ls pares morin per poguer cobrar lo que’ls pertoca, i pateixen i són esclaus i no poden ocupar el seu rango; i no està bé que aquêts pobres fills esperin la mort dels pares. L’esperaré jo en comptes d’ells.

Sr. Pepet: Cobrant el seu interés.

Sr. Batista: Vostè ha estat cinquanta anys al comerç i’m gosa fer aquesta pregunta? An el món no’s fa res de franc, i el que vulgui ser lliure que ho pagui. Ademés, hi ha un altre assumpto que’m fa cambiar de negoci.

Sr. Pepet: Un altre?

Sr. Batista: Si, senyor. Jo, ja sap vostè que no tinc fills. O no’m devia vagar d’estimar, segons les seves teories, o no’m devien estimar a mi, perque no hi havia pagat prou bé, el cas és que no n’he tingut.

Sr. Pepet: Déu dóna fills a qui no té ungles.

Sr. Batista: A mi tan m’hauria fet tenir-ne com no, la veritat. No’ls he trobat mai a faltar! Si m’he casat dugues vegades ha sigut perque’m cuidessin, i per això sempre he triat la minyona! Quan ne trobava una d’economica, endreçada i que mirés per casa, l’he passada per l’iglesia, vinga el civil, i santes pasqües! Però la dòna, la dòna no és lo meteix. Vol una noia, vol companyia, s’anyora, i, res: que per humil que siga… és dòna.

Sr. Pepet: Ai, la meva ho fos tan!

Sr. Batista: Ja sap vostè que mai me callava. “Que tindriem d’adoptar una filla! Que jo voldria una bordeta! Que amb un no res la mantindriem! Que patatim, que patatam!…” Doncs, nada: que ja està fet. Ara és a cercar la bordeta.

Sr. Pepet: Jesús Deu meu! Petita?

Sr. Batista: Què petita! Que’n mantingui qui vulgui d’infants! Divuit anys, i am tots els coneixements, i bona per traballar!

Sr. Pepet: Què diu ara! I vostè l’ha vista?

Sr. Batista: No me l’haurien pas donada. No’n busquen pocs de requisits per una cosa tan senzilla! Gasten més papers per una noia que no’n gasto jo per un empenyo. Solicitut; demanar informes dels pares, que tractant-se de nosaltres naturalment que van ser bons, i després se li pot donar el nom o se la pot dotar: lo que’s vulgui. Jo li he donat el nom, per ara.

Sr. Pepet: Però avants devia triar-la?

Sr. Batista: Naturalment, que vam triar-la. Hi varem anar am la dòna, i que li dic que allò està montat, que cap oficina ho aventatja. No l’ha anada a veure mai la Casa de Misericordia?

Sr. Pepet: No, senyor!

Sr. Batista: Oh! És una cosa magnifica. Ample, espaiosa, recte; alli no veurà una finestra que surti dos dits més que l’altre, i si s’en tanca una es tanquen totes, i quan obren, obren per tot. El pati, que li diré, és com un quartel; tal com li dic: com un quartel, però un quartel nèt sense que hi surti ni un bri d’herba. Les sales de menjar, blanques; les taules de marbre, blanques; els llits, blancs: tot blanc. Arreu aquella simetria. “Comedor, Dormitorio, Enfermería;” alli no’s fa res sense lletrero. Les sopes, admiri-s! les fan am màquina, i sempre surten exactes; el pá’l pesan perquè tot-hom menji’l meteix, com si fos un ranxo, però mistic; i quan és hora de dormir, han de dormir totes a l’hora; i quan és hora de llevar-se, totes han de posar els peus a terra. En fi: una igualtat magnifica.

Sr. Pepet: I les noies?

Sr. Batista: Totes iguals. Jo no sabia quina triar. Ens varem guiar més am l’edat que am la diferencia de la cara.

Sr. Pepet: Vaja, que han fet una obra santa. La seva dòna és molt bona.

Sr. Batista: I barata.

Sr. Pepet: Si vostè no ha de mirar els diners, sant cristià! Jo no sé res, però sé qu’és molt ric, senyor Batista! Molt ric!

Sr. Batista: Si que sóc ric, i a vostè ja li puc dir, però no hi ha torment més gran per mi que gastar.

Sr. Pepet: Però, què’n treu de tenir diners?

Sr. Batista: Què’n trec, diu? El goig de saber que’ls tinc. Escolti, senyor Pepet. Vostè no sap qu’és el ser ric i tenir-ho guardat en secret. El saber que’ls diners creixen, creixen, que’s van enfilant caixa amunt, i que encare que no’ls vegi, sap que són seus alli dintre, y que’ls pot llençar i no’ls llença, i que’ls pot donar i no’ls dóna. Tot això que veus, un se diu, montanyes, dònes, joventut, alegria i honres, podria ser teu, i no vols. Aquesta dòna que’s vendria, la podries comprar, i no la compres; aquesta conciencia s’entregaria, i la pots rendir, i no ho fas, i com que no ho fas tenint força, tens el meteix goig que si ho fessis, i tot això pel diner, per aquêt munt de papers que esperen que’ls atiis a fer destroça.

Sr. Pepet: Però si jo tingués tanta fortuna…

Sr. Batista: Calli, li diuen, tenedor! Qui li ha parlat de fortuna? Tinc no més que un capitalet, ho té entès? Menos que un capitalet: un benestar, o un passament. Casi una pobresa. N’hi han que venen aqui a empenyar-se, i no són tan miserables!

(Entra Rafel cantant, amb una cartera sota’l braç.)

Escena IV

(Sr. Batista, Sr. Pepet, Rafel i Batistet)

Rafel: Allons enfants de la patrie, le jour de gloire est arrivée. Hola, tio, am la companyia!

Sr. Batista: Què’t porta per aqui, bona peça?

(Batistet surt del magatzem i es posa darrera el taulell.)

Rafel: Vinc perquè sé que arriba una noia!

Sr. Batista: Qui t’ho ha dit?

Rafel: Ui! No n’hi ha poca d’alarma! Els tios, els cosins, els nevots, desde que han sabut la noticia, tots corren d’una banda a l’altre com rates emmatzinades. No tardaràn pas a venir. Se deuen esmolar les ungles.

Sr. Batista: I com ho han sabut?

Rafel: Au, ensumeu!

Sr. Batista: I què n’han de fer de la noia?

Rafel: Ja! Ja! Si no vindran per la noia. Vindràn pels quartos de la noia.

Sr. Batista: Però quins quartos li he donat?

Rafel: Els que li donará en el testament.

Sr. Batista: I què saben ells de testament!

Rafel: Això és lo que’ls cou. Que no ho saben.

Sr. Batista: Doncs, si no ho saben, que roseguin.

Rafel: Ben dit, tio. Vostè té cops amagats. Que ho roseguin, i si no tenen dents, que masteguin. I a tu que’t sembla, Batistet?

Batistet: No’n sabia ni una paraula; però si és la voluntat del tio…

Rafel: Això és un home prudent.

Batistet: Més que tu.

Rafel: I tan més! Mira, si hi ha raons de familia, tu vota am les majories.

Batistet: I tu, què has vingut a fer?

Rafel: Que no’m veus am la cartera? A fer un dibuix de vosaltres. És dir, una caricatura. Jo no més faig caricatures.

Batistet: Poca-solta!

Rafel: Quan el parent està en funcions, es dir, quan fa de parent, es quan treu els verdaders instints i es quan agafa més caracter, i l’home quan té caracter sempre s’assembla an alguna bestia.

Batistet: Això deus assemblarte-hi tu.

Rafel: Com tot-hom. Jo tinc posat de cadell peter, el tio… de tio, tu (a Batistet) de guineu tendre, i el pobre senyor Pepet de foca mansa, però arnada.

Sr. Pepet: Bé, Rafel! Ja! Ja! Ja! A mi’m fa riure aquêt xicot!

Sr. Batista: No més falta que li dongui ales. En sa vida’s pren res en serio.

Rafel: Ni ganes. Jo visc de la serietat dels altres. Si que estaria ben posat que’ls homes no fessin ganyotes! Vesteixi un home del que vulgui: de general, de sereno, de senador, fins de policia, i ja fa la ganyota justa, que li correspon pel trajo. Ja és home que té dibuix.

Sr. Pepet: Ja! Ja! Ja! Ben dit noi!

Sr. Batista: Ell si que no’n té de dibuix. Aveiam: què hi portes an aquêt cartró?

Rafel: Obligacions de Badalona.

Sr. Batista: Si no n’hi ha de obligacions á Badalona.

Rafel: Bé tenen prou sort de no tenir-ne. Hi porto quatre dibuixos que no farien per vostè. No voldrien empenyar-me-ls.

Sr. Batista: Senyal que valen poca cosa.

Rafel: Ja ho sé. Però hi ha beneits que me’ls compren.

Sr. Batista: I amb això’t guanyes la vida?

Rafel: Segons lo que entengui per vida. Si li dic que’m compro cases, no’l vull enganyar: no me les compro; però si el viure és tenir alegria, els en dono trenta a quaranta.

Sr. Batista: I quan sigues vell, què faràs?

Rafel: No tindré de fer testament, i els parents no’m vindràn a veure.

Sr. Batista: Vaja, que am tu no’s pot parlar.

Rafel: Doncs, li diré d’un altre modo. Viuré una mica malament, com varen viure un tal Velazquez, i un tal Goya, i un tal Quevedo, però si arribo a asemblar-me an ells, que tinc sospites de que no, d’aqui dos o tres cents anys encare’m retrataràn.

Sr. Batista: I aon te retrataràn, a les auques?

Rafel: A les auques dels seus amors: an els bitllets del Banc d’Espanya.

Sr. Pepet: Molt ben dit!

Sr. Batista: Molt mal dit. I perquè els hi retratan an els bitllets?

Rafel: Perquè també an el Banc són humoristes.

Sr. Batista: Tu si que n’ets d’això que dius! Si t’hagués vist la teva mare!

Rafel: La mare m’hauria estimat a mi i als dibuixos, perque li haurien sigut néts. Però no’n parlem de la mare, perque’m posaria serio i m’assemblaria an en Batistet.

Batistet: I què pagarias d’assemblar-te-m?

Rafel: Ja! Ja! Una papeleta d’empenyo!

Sr. Batista: Pocs modos, mes que pocs modos. Què no’t valdria més que l’imitessis, i en comptes de fer uns ninots que són la risa dels que’ls miren, t’estessis a l’escriptori, com t’he ofert tantes vegades?

Rafel: Justa! I que’n comptes de fer números, dibuixés sobre l’Inventari, i no més pogués dibuixar victimes, i perdés la meva parroquia? No és aixis, senyor Pepet?

Sr. Pepet: Jo ja he perdut el parer, fill meu!

Rafel: Perque els llibres li han fet perdre.

Sr. Pepet: El Major! Sobre tot aquell Major!

Rafel: Doncs, Déu ens guardi de Majors!

Sr. Batista: I de droperia.

Rafel: I de lo que vulgui, però no prediqui més, qu’és inutil. Vaja, tio, vulguim com sóc, que ja sap que jo’l vull tal com és.

Sr. Batista: Ja’n tens bona sort que t’aprecio. De ningú les soportaria les coses que m’arribes a dir.

Rafel: Però jo no li demano diners.

Sr. Batista: Això si que ho tens de bó, i fa que tot t’ho perdoni. Es veritat que no te’n daria, però sempre es d’agrahir que no’n demanis.

Rafel: Me sembla que ja són aqui.

Sr. Batista: Qui vols dir?

Rafel: Els que no’n demanen, però n’esperen.

Escena V

(Els mateixos i el Sr. Farnell i Dª Tulia)

Dª Tulia: Bones tardes.

Sr. Batista: Déu vos guard.

Dª Tulia: Ja pots suposar per lo que venim.

Sr. Batista: No encare.

Dª Tulia: Seiem!

Sr. Batista: Voleu entrar a dintre?…

Dª Tulia: Aqui meteix!…

Sr. Batista: Allà on vulgues.

Dª Tulia: Cregues que no venim pas per seure.

Sr. Batista: Doncs, no seieu.

Rafel: (al Sr. Pepet) Ja hi som!…

Dª Tulia: Hem de seure i hem de parlar.

(S’asseuen.)

Sr. Batista: Endevant.

Dª Tulia: I ja ho saps de lo que havem de parlar. D’aquesta noia aventurera que vos poseu a dintre casa.

Sr. Batista: I què?

Dª Tulia: Tu diràs.

Sr. Batista: Ja ho he dit.

Dª Tulia: Doncs jo no més tinc de dir una cosa. Tu ets amo de lo teu, ja ho sabem. Tu manes i tu disposes com vols, però lo que’ns ofèn la dignitat de germana i de cunyat, lo que no’ns cap an el magí, és haver hagut de saber la nova, nada menos que pels veïns, pels anants i vinents de la casa, per qualsevol, menos per tu, o per la teva senyora dòna, qu’era a qui tocava dirli!

Sr. Batista: I per res més?

Dª Tulia: De la teva dòna no m’estranya: que la que no ha rebut educació, no’n pot treure; però de tu? de tu que, sigues del modo que sigues, has tingut els teus principis, tota la familia està aturdida!

Sr. Batista: I què?

Dª Tulia: Que’ns tens com goços, però si no havem tingut sòrt com tu, no’ns faràs anar a recó! Si el pobre Farnell va quebrar, va quebrar perquè debia; i no va ser quiebra fraudulenta, i van cobrar els que van voler; i sàpigues pel teu decoro, que som ben rebuts per tot arreu, i la gent conforme ens aprecia, i que si tinguessem els teus quartos ne seriem tant com tu, de conformes!

Sr. Batista: Mireu que’n tinc de paciencia!…

Sr. Farnell: Alto!… Alto! Anem per ordre!…

Sr. Batista: Are tu?

Sr. Farnell: Are jo, per posar les coses al seu lloc… Jo entenc, i és el meu modest parer… un parer desinteressat, equitatiu, estricte i raonable, que pot-ser has obrat ab premura. Abans de tenir un cop de cor d’aquesta índole, les coses se consulten, s’hi dorm, si convé es crida un advocat, que no’n falten pas d’advocats; si no s’està d’acord es té una junta, es reuneix concell de familia…

Sr. Batista: I després se deixa corre.

Sr. Farnell: Si senyor que’s deixa corre!… Que ja saps cóm te sortirà aquesta sobrevinguda?… Ja sabs si serà capritxosa?… Si serà mal-gastadora?

Sr. Batista: D’això ja me’n cuidaré jo.

Sr. Farnell: Les noies que no han tingut pares, la major part són de mala índole.

Dª Tulia: Totes!

Rafel: Cuidado, tia!

Dª Tulia: Totes, dic!

Rafel: I quantes n’ha conegudes?

Dª Tulia: No se’n han de conéixer pera saber-ho!… Sempre van tristes i amb el cap baix, i no vos en fieu de les persones que no gosen alçar la vista.

Rafel: I no vos en fieu de les persones que gosen alçarla massa!

Dª Tulia: Ximple!

Rafel: Gracies, per la part que’m toca!

Dª Tulia: No vos en fieu de noies abandonades.

Sr. Batista: Jo les pago!

Sr. Farnell: Aqui ens tens a tots nosaltres, que t’hauriem servit de mil amores, i vols una forastera… tu meteix!

Sr. Batista: Jo la pago, vos torno a dir!… Ho pago tot!… El vostre parer… l’expósita, els pares incognits de l’expósita… i si no ho pago, puc pagar-ho!

Sr. Farnell: Doncs, resumim: que podries interpretar la nostra bona voluntat, com a mires egoïstes. Ja la veurem aquesta… expósita!

(Entren el Sr. Julià i Lola.)

Dª Tulia: Ja són aqui!

Sr. Batista: I què tenen de ser aqui. És la retaguardia!

Escena VI

(Els meteixos, Sr.Juliá i Lola)

Sr. Juliá: Buenas. Veig que ja hi ha hagut qui s’ha adelantat.

Sr. Batista: Apa, vinguen els concells!

Sr. Juliá: No. No! Nosaltres no parlarem gaire, perquè’m penso que ja ho haveu dit tot. Dugues paraules i ben dites. Lo que has fet ho trovo de mal gust; senzillament, de mal gust.

Lola: Què ha fet, tio!

Sr. Batista: Fins tu hi tens què dir?

Lola: Fins jo, per la part que’m toca!… Aon la portarem am nosaltres una noia tan sospitosa? Que no ho veu que no és del nostre bras? Que no ho veu que si surto amb ella semblarà que trec a passeig una mona disfreçada? I quina cosa més cursi!

Sr. Juliá: Cursi i de mal gust.

Sr. Batista: Però si no hi ha de venir am vosaltres.

Lola: Però nosaltres hem d’anar am vostè!

Sr. Batista: I per què?

Lola: Perquè… perquè diu el papá que havem d’anar-hi.

Sr. Juliá: És clar. No deixes de ser el germà gran, i no podem pas abandonar-te. Després la noia’s té de casar, es l’hora de buscar un partit… digne, i encara qu’estem rics, tu ets un bon costat per ella. Qui’t fa enredar am noies d’inclusa?

Dª Tulia: Es lo que li estavem dient. Com si no tingués prou nebots.

Sr. Juliá: I nebodes. Fins la noia’t podria fer companyia.

Dª Tulia: Ah, la vostra noia no pot ser!

Sr. Juliá: I per què?

Dª Tulia: Perquè en Batista té costums… modestas, i la Lola no sabria avenir-s’hi!

Lola: I què sap vostè?

Rafel: (al senyor Pepet) Bomba!… Ja hi som!

Sr. Batista: Aixis, aixis! Discutiu-ho entre vosaltres!

Dª Tulia: No tenim de discutir res, però jo ja sé que no serviria. És una noia mal montada.

Lola: La mal montada deu ser vostè!

Rafel: Ara va bé!

Dª Tulia: Recorda-t que soch la teva tia!

Lola: Vaia un record més agradable!

Sr. Juliá: (a Lola) No’t disputis, qu’és de mal gust.

Lola: Com que ja sé a lo que van.

Dª Tulia: Tots devem anar a lo meteix.

Sr. Batista: Digueu-ho clar d’una vegada!… El carinyo que’m teniu vos cega.

Rafel: (desde’l corredor) Hola, tia, am la companyia!

Sr. Batista: Són elles!

Dª Tulia: Ai, Senyor! És la nebodeta!

Sr. Batista: I ara, prou!… El que li faci mal paper no entra més an aquesta casa!

Escena VII

(Els meteixos, Caterina, Mariagna i després una dòna)

Caterina: Entra, entra. Tots son aquí.

Mariagna: Déu los guard. Déu lo guard, senyor…

Sr. Batista: Senyor Batista.

Mariagna: Té raô, senyor Batista. Ui, que gent!

Rafel: (al Sr. Pepet) Bona planta. Llàstima que no s’hagi criat al sol.

Dª Tulia: Que’t fem por?

Mariagna: No senyora. ’M fan sorpresa!

Caterina: Hem tardat, perquè li volia cambiar el vestit, però encara no estava llest.

Dª Tulia: Bé és prou bonic aquêt que portes. És senzill, però vaja, és… senzill.

Sr. Farnell: És l’uniforme oficial.

Mariagna: És el que portem per surtir.

Dª Tulia: Que també vos deixen surtir?

Mariagna: Si, senyora.

Dª Tulia: I ont aneu?

Mariagna: Als enterros.

Dª Tulia: I en lloc més?

Mariagna: Ah, si, senyora; a passeig, vora el mar… vora el mar; però ont anem més és als enterros.

Sr. Farnell: Jo les hi he vist molt pels enterros, però, com que se semblen tant, no l’hauria pas coneguda.

Sr. Juliá: Un està pel mort i no per elles.

Dª Tulia: I qui vos els fa aquêts vestits?

Mariagna: A la casa.

Lola: Teniu cusidora?

Mariagna: No, senyoreta. Els cusim nosaltres meteixes, i la que cus millor, i’s porta bé, la fan Hija de María.

Sr. Batista: Què vol dir això?

Mariagna: Ai! ai! No ho sap? Filles de la Verge.

Dª Tulia: Es dir, que sou filles de la Verge…

Mariagna: No totes. N’hi ha que ni això poden ser!

Caterina: Pobreta! Però tu si que’n devies ser.

Mariagna: Ah! si, senyora. Moltes vegades. N’he sigut per la costura, per les labors i per l’escriptura.

Lola: Es dir, que també saps escriure?

Mariagna: Es clar que’n sé.

Lola: Però a qui escrius?

Mariagna: Vès. A qui escriu vostè?

Lola: Al papà!

Mariagna: Al pare, jo no li puc escriure!… però escribia troços de la Biblia, vides de Sants, qüentos de Verges. Hi ha unes histories més boniques!

Lola: I noveles, que no n’has llegit?

Mariagna: Déu me’n guard!

Lola: Doncs, jo te’n deixaré una.

Rafel: (al senyor Pepet) Me’n vaig dintre, perque esclafaria un parent (entrant al magatzem.)

Mariagna: Un cop, una que havia tornat, perque havia trobat una casa que diu que la feien patir, ens ne va esplicar una de novela, i tota la sala plorava.

Lola: I quina era?

Mariagna: Amor de madre, li deien.

Lola: Uf! Amor de madre!

Mariagna: Aquella senmana si que no n’hi va haver cap de hija. A totes ens van castigar.

Sr. Juliá: Hi ha molt rigor an aquestes cases.

Sr. Farnell: N’hi ha d’haver.

Dª Tulia: Si que estarien bé que no n’hi hagués.

Mariagna: No, senyora, que no n’hi ha. Ens estimen molt les madres. En tenim una qu’és santa.

Tots Ja! Ja! Ja!

Mariagna: De què riuen?

Sr. Batista: De res, dòna.

Mariagna: Es qu’és veritat! Quan alguna de nosaltres està malalta, o està trista (perque per jove que una siga també està trista, devegades), doncs la vetlla, la breça, l’acotxa, i fins li canta cançons. Aquella, sí, qu’és una madre.

Lola: I com és que totes teniu mal d’ulls?

Mariagna: No ho sé. Deu ser per no ser més una que l’altra.

Caterina: bueno; no li feu més preguntes, que’s cansa, la criatura.

Mariagna: No, senyora, que no’m canso. Si m’agrada parlar. Si sóc més enraonadora… A la classe de lectura sempre’m tenien de fer callar.

Dª Tulia: Si que am tantes noies juntes, allò deu semblar un galliner!

Mariagna: Si que ho sembla. N’hi ha que enraonen, n’hi ha que batxilleigen, n’hi ha que riuen. Fins de dolenta y tot, n’hi ha alguna!

Dª Tulia: Alguna no més?

Mariagna: Algunes. Alli no tenim la sort de vostès, que tots poden ser bons i ho són.

Sr. Pepet: Hi ha de tot.

Mariagna: Cóm diu?

Sr. Pepet: No dic res. Jo no tinc parer, filla meva!

Sr. Batista: I escolta-m! Escolta-m, Mariagna.

Lola: (am despreci) Ai, Mariagna!

Dª Tulia: Fins tens nom?

Mariagna: Ah, si, senyora! Una servidora és batejada!

Sr. Batista: Escolta, ’t dic. Escolta an el teu… padrí.

Lola: Etjem! (el senyor Batista li dona una mirada seria.)

Sr. Batista: An el teu padrí… qu’és com si ho fos (a Mariagna li escapa’l riure.) De què rius?

Mariagna: De vergonya, de que vostè’m siga padrí.

Sr. Batista: Contesta an el teu pa…drí! No vas estar contenta quan vas veure que’t… triavem?

Mariagna: No ho sé! De moment, no me’n vaig donar prou compte… Me va passar una cosa estranya… Què li diré… me va semblar que queia una pedra… del cel, i que m’havia tocat a mi. Vaig alegrar-me, me vaig entristir, i després me vaig posar contenta. Quan te prenen, no sent-los filla, me vaig dir, han de ser una gent molt generosa. Alli ont has d’anar deu ser un cel: els uns se deuen estimar an els altres; deu ser un jardí d’alegría, un pom de flors, un altar. Déu meu! i allavores, de tan contenta, plora que plora, i plora que plora; fa riure, veritat! (avergonyida) vaig plorar tota la nit.

Caterina: Filla meva!

Sr. Batista: Ho sentiu bé?

Dª Tulia: Això ho deus dir per ta neboda.

Lola: Això ho deu dir per vostè.

(Entra Rafel.)

Dª Tulia: Com que tu tens tan bons sentiments!

Lola: Qui parla!…

Dª Tulia: Que’t penses que no conec aon vas?

Lola: Debem anar del braç totes dugues.

Sr. Juliá: No sigueu cursis, filles meves!

Dª Tulia: Això conta-ho a la teva filla.

Sr. Batista: Prou, dic; que sou a casa meva!

Dª Tulia: Treu-nos per ella, si coneixes!

Sr. Batista: Dic que prou!

Rafel: Què li sembla això, senyor Pepet?

Sr. Pepet: Quiebra fraudulenta a Huérfana.

Mariagna: (espantada) Què tenen? Què hi ha? Què pot-ser sóc jo que’n tinc la culpa?

Sr. Batista: I què has de tenir la culpa! És que aquí també tenim costura.

Mariagna: M’havia assustat!

Rafel: (apropant-se-li) Mentres jo siga aquí, no t’assustis.

Mariagna: Vostè?

Rafel: Jo sóc la madre de la casa.

Mariagna: Ja! Ja! Ja!… Quin acudit!

Sr. Batista: Deixa-t d’acudits i contesta: Quina impresió t’ha fet al entrar aqui?

Caterina: I què sap ella, la criatura.

Mariagna: Prou que ho sé. M’ha semblat tot petit, tot petit, com una gavieta negra!

Lola: Com sempre ha viscut en un palacio!

Mariagna: Si voleu jo ho faré tot blanc!

Dª Tulia: (al Sr. Farnell) Se dèu pensar qu’és un hospici.

Sr. Batista: Més endevant. Més endevant hi farem gasto.

Mariagna: Que m’agrada la blancor!… Trobo que fa molt honrat el blanc! i nèt, i bonic, i endreçat. El que viu en quarto blanc, és ben cert, me sembla que no pot ser dolent. Per això, l’olor que m’agrada més és la de bogada!

Lola: Uf! de bogada!

Mariagna: I ja sé per què ho tenen tan negre això. Ja ho sé. És perquè deuen mudar de pis.

Sr. Batista: Per què ho dius que mudem de pis?

Mariagna: Ho conec amb els matalaços.

Tots Ja! Ja! Ja!

Mariagna: De què riuen?

Dª Tulia: Pregunta-ho al… padrí.

Sr. Batista: (enfadat) Que ho pregunti!… Aqui no’m tinc d’amagar de res. Això són coses del negoci.

Rafel: Fem col·lecció d’antiguetats.

Mariagna: Ai, perdonin-me!… Ja ho sé. S’han enfadat perquè he rigut. Com que sempre he estat tancada, avui ric en sense adonar-men!… Vé a ser com si’m desengaviessin.

Dª Tulia: Si, lo qu’és avui, senyoreta, no’t farien pas filla de Maria.

Caterina: Però jo la faig filla meva!

Rafel: Ben dit, tia, vostè té cor!

Caterina: No tinc res jo, pobre de mi, però conec el mal dels pacients. Abraça-m, filla! Abraça-m i diguem: mare!

Mariagna: Déu del cel! Les ganes que tinc de dir-ho! (abraçant-la). Mare!… Mare del meu cor!… Manin-me!… Digui-m què he de fer!… Dirigeixin-me!… Donguin-me la mà!… Portin-me com si fos una perduda, que jo ja hi estic aveçada a creure!… I vui creure, i vui agrahir!… i vui, sobretot, agrahir! Padrí, abraçi-m vostè també!

Sr. Batista: (L’abraça. Pausa. Se la mira.) No me’n havia adonat!… Ets guapa posada aquí a casa… Te farem dos vestits nous!… No dos… Un… Un, però bò!… I’t faré curar la vista.

Dª Tulia: Si poden.

Caterina: No han de poder!

Dª Tulia: No pas si vé de naixença!

Caterina: Encare que’n vingui de naixença!

Rafel: (indignat) Callin!

Mariagna: (en sí meteixa) Gracies, Déu del cel i verge dels Desamparats! Ja m’ho deia’l teu mirar que no m’abandonaries.

Dòna: (entrant corrents i desesperada) Les dèu pessetes!… Tinguin, aquí tenen el mocador. Donguin-me les dèu pessetes.

Sr. Juliá: Qu’és això?

Dª Tulia: Què passa?

Batistet: Are no és hora de despatx!

Dòna: Jo necessito les dèu pessetes. El meu home s’està morint, i tinc de pagar el didatge.

Sr. Batista: Ja vos diuen que no despatxem. Veniu demà dematí.

Dòna: Si és que la dida no té cor, i tots, tots ens morirém!

Sr. Juliá: Quina escena més molesta!

Sr. Farnell: Però, qu’és això?

Batistet: No res. És una clienta.

Sr. Batista: Teniu, aqui vos regalo dugues pessetes. Aneu, que vos les regalo.

Dòna: Però si és que’m duràn el fill a casa, i no tinc res per donar-li! Si és que no puc. Si és que no puc…

Rafel: (agafant la dòna per la mà i emportant-se-la a la porta) Teniu i aneu, vos les dono!

Dòna: Vostè?

Rafel: Aneu! Depreça! (la dòna se’n va)

Sr. Farnell: Però, què hi ha?

Rafel: Res! No ha estat res! Li he fet reflexions filosofiques. (Pausa.)

Dª Tulia: Jesus, quina escena més trista!

Lola: Jo m’hauria posat nerviosa!

(Mariagna plora am les mans a la cara.)

Sr. Batista: I ara’t toca plorar a tu?

Caterina: (emportant-se-la) Vaja, anem, i vina am mi. Vina am mi a dintre, filla meva.

Sr. Batista: Despedeix-te avans d’aquêts senyors.

(Mariagna, mig plorosa, dóna la mà a Lola, que li dóna les puntes dels dits; a donya Tulia, que la pren fredament; a Rafel, que li estreny i ella baixa els ulls, i al senyor Pepet, qui, commogut, soptadament, li fa un petó al front. Després arrenca en plors.)

Sr. Batista: (seguint a Caterina i a Mariagna cap al quarto) Vaja, prou plorar! Ara entres a la vida, i a la vida hi ha els seus trangols. Aqui no és com alli dintre. Has de contar que això no ho és la Casa de Misericordia.

(Caterina i Mariagna entren a dintre’l quarto.)

Rafel: Ara si que parla amb el cor! I què ha de ser de misericordia!

Teló

Acte segon

(Una sala modesta i abigarrada. Al fons, la porta de l’escala; a un costat la de les habitacions, i a l’altre la del despatx, amb una mampara, i un retol que digui: Despacho. Una caixa de ferro; una taula-escriptori; un piano, i per tot arreu mobles variats i mig vells, que pel desordre i varietat se veu que són saldos d’una casa d’empenyos.)

Escena I

(Sr. Batista i Joan de Penya)

(El senyor Batista està sentat a un costat de la taula-escriptori, i va donant papers an en Joan de Penya, que’ls firma.)

Penya: Bueno. No tinc de firmar res més?

Sr. Batista: Per ara res més. Són els tres pagarés escalonats, que’ls podrem anar renovant amb el pago d’interessos, fins que cobri la llegitima, o tingui una desgracia de familia, o el seu papà s’enterneixi.

Penya: Em sembla que no s’enternirà i tindrem d’esperar lo altre!

Sr. Batista: Molt bé. Aqui té’l taló!

Penya: I què vol que’n faci d’aquêt paper!

Sr. Batista: Cobrar-lo.

Penya: Ah! no puc perdre temps jo. No’m podria donar bitllets?

Sr. Batista: Si, senyor, am molt gust; però hi ha costum de fer desqüento.

Penya: I desconti, home, desconti; ¡qui mira prim an aquêts tràngols!

Sr. Batista: (anant a la caixa i donant-li els bitllets) Tingui, no més n’hi faig pagar l’hu per cent. Vegi si és la cantitat.

Penya: (ficant-se els bitllets a la butxaca sense mirar-los) Està bé.

Sr. Batista: I no’ls conta?

Penya: I quants havem de ser a contar-los! Vostè és persona de confiança.

Sr. Batista: Això si qu’és cert, senyor Penya.

Penya: De Penya…

Sr. Batista: O de Penya. Jo, si puc, estalvio paraules.

Penya: Tal com me veu, sóc marquès.

Sr. Batista: No’m ve de nou! Senyor marquès!

Penya: Doncs a mi si que’m ve de nou. Perquè fa dos mesos que no ho era. El papà va comprar el titol al Papa.

Sr. Batista: I amb això’s gasten els diners?

Penya: Sempre vesteix i ajuda a fer un bon casament. Perquè ara jo’m vui casar! Tal com sent! Me vui casar!

Sr. Batista: Pobre noia!

Penya: (rient) Ja! Ja! Ja! Ja ho pot ben dir. Vostè fuma?

Sr. Batista: No, senyor.

Penya: (oferint-li un gran cigarro) Miri qu’és un bon cigarro.

Sr. Batista: No fumo… però fumaré.

Penya: Doncs, si, senyor; em vui casar. Ja tinc uns amors mig platònics amb una xicota molt guapa, que té un tio molt ric i usurer! Però això si, primer vui divertir-me. Vui fer lo que se’n diu la joventut! No l’ha feta vostè la joventut?

Sr. Batista: No tenia diners jo per fer-la!

Penya: I perquè no n’enmatllevava?

Sr. Batista: Perquè no tenia papàs per poder-ne arrancar la llegitima.

Penya: (Encen el cigarro i llença’l misto. El senyor Batista’l cull i’l posa a dintre d’una capsa.) Que fa col·leció de mistos?

Sr. Batista: No, ca! és per no cremar l’alfombra.

Penya: Dispensi, però com que no he vist escupideres…

Sr. Batista: Com que no’n duien, no’n tenim.

Penya: I no és pas que aqui faltin mobles. Vaia un mostruari que’n té!

Sr. Batista: Són herencies.

Penya: Ah, ja! del seus papàs!

Sr. Batista: Una mica de tot-hom!

Penya: Doncs, aqui té el meu de papà, que bé me la fa gruar l’herencia! S’ha empenyat a no donarme quartos, i jo m’empenyo fins a les dents!

Sr. Batista: Són genis!

Penya: Són tacanyeries! Que’s pensa qu’és poc agarrat? Per ell no més tindria automovils de vint cavalls i quaranta a l’hora; dònes de segona; un frac, tres o quatre trajes, i voldria que anés a peu!

Sr. Batista: Si qu’és poc!

Penya: Esperis! I’m voldria fer travallar! Ja! Ja! Em fa riure! Què no ha travallat ell per mi?

Sr. Batista: Aixis ho penso!

Penya: Com un negre ha travallat. Oh, i travalla! Aquêt vici de travallar, el que l’agafa no té cura. Però no vui destorbar-lo. Me’n vaig a veure una róssa.

Sr. Batista: Vegi-n forças ara qu’és jove, i ja sap que jo l’ajudaré fins aont el meu capitalet arribi!

Penya: Moltes gracies! i bones tardes! (s’en va.)

Sr. Batista: Escolti! Escolti! Em descuidava dels sellos.

Penya: Quant és?

Sr. Batista: Són dugues pessetes.

Penya: Tingui un duro, i no’l descambi-hi. Ja li dono de propina!

(El senyor Batista mira cap aont ha sortit, am despreci, després se frega les mans pensant amb el negoci que ha fet, i entra’ls pagarés a la caixa.)

Escena II

(Sr. Batista i Sr. Pepet)

Sr. Pepet: (entrant sofocat i commogut) Senyor Batista, dispensim. No sé cóm dir-li, ni què dir. He fet tart!

Sr. Batista: Ja sap que no vé d’aqui.

Sr. Pepet: Si, que vé d’aqui, senyor Batista. Mai n’havia fet, am tans anys!… Però me’n passa una de grossa.

Sr. Batista: Què té?

Sr. Pepet: Quinze mil duros!

Sr. Batista: Què vol dir?

Sr. Pepet: Que he heredat. Que heredat quinze mil duros!

Sr. Batista: Què diu ara? De qui?

Sr. Pepet: D’un germà! pobret! d’un germà d’aquells que semblen de novela, però que també n’hi han a la vida.

Sr. Batista: I ont ha mort?

Sr. Pepet: Alli on moren els germans que deixen diners: a Amèrica.

Sr. Batista: I ja ha cobrat?

Sr. Pepet: Jo, no encara, però a casa si. Vui dir qu’és com si ja haguessim cobrat. Tot-hom ha sortit a fer compres. A hores d’ara ja deuen haver buidat les botigues. Per això és que, com que m’he quedat sol a casa, m’he hagut de fer el dinar jo meteix, i no he pogut arribar a l’hora.

Sr. Batista: Bravo! Bravo! I d’aqui endevant què pensa fer?

Sr. Pepet: Lo de sempre! Travallar.

Sr. Batista: Travallar, diu? Reflexionem, reflexionem-ho una mica!

Sr. Pepet: Si, senyor, ho reflexionarem. Ara me’n vaig al Major.

Sr. Batista: Esperis. Esperis i tingui calma. Segui (seu.) Ho sap ben bé del cert que ha heredat?

Sr. Pepet: El meteix notari m’ho ha escrit, i m’envien els diners.

Sr. Batista: Doncs, bé, jo també tinc de dir-li una cosa que no li hauria gosat dir, però que ara ve com l’anell al dit ane les presents circunstancies. Vostè ja és vell, senyor Pepet. Vosté ja té un grapat d’anys a l’esquena i’ls llibres que porta també… i com que’l negoci que tinc ara no exigeix gran teneduria, podria retirar-se a viure, i a viure amb un tres per cent, contant sempre i a totes hores, siguin de despaig o no ho siguin, am l’amic comercial, i am l’amic particular, ademés d’un crèdit obert, que’l posarém… a dotze mil duros.

Sr. Pepet: Que vol dir que’m treu?

Sr. Batista: No’l trec, això mai! El retiro… Això és: el retiro de la circulació dependenta.

Sr. Pepet: Però, això és dir-me que me’n vagi…

Sr. Batista: No ve de vuit, ni de quinze dies. Se li pagarà la quinzena ab tota rel·ligiositat; però si la casa amortisa mobles, bé té d’amortisar dependents.

Sr. Pepet: Però que no veu que no podré viure!

Sr. Batista: Am quinze mil duros que ha heredat, me diu que no podrà viure?

Sr. Pepet: Si no és això lo que vui dir! No veu que ja estic fet an el travall? No veu que m’hi he avesat de petit? No veu que ja sóc massa vell, per no fer res? Per estar en vaga?

Sr. Batista: Ja qu’és tan vell com diu, passegi-s.

Sr. Pepet: Passegi-s!… Passegi-s me diu!… I ôn vol que’s vagi a passejar l’home que ha segut cinquanta anys?… Que ho sé jo per ôn se passeja, ni ôn se pren el sol, ni l’ombra?… Senyor Batista per Déu! reflexionem, com vostè’m deia!… Sap lo qu’és dir cinquanta anys d’estar près i que li obrin de cop les reixes?… De ser lliure se’n ha d’apendre, i jo no n’he pogut apendre!

Sr. Batista: Això rai, que s’apren aviat!

Sr. Pepet: Si jo ja no tinc temps, senyor Batista!

Sr. Batista: Doncs, no sé què dir-li, fill meu!… El lloc de vostè el pot tenir un altre que no tingui tanta renda!

Sr. Pepet: Però que no tingui tants anys! Tants anys de veure miseries i fosca… i parets humides!… He pujat els llibres, com un pare, i ara que son grans, me treuen! (plora.)

Sr. Batista: Bah! Bah! Vostè rapapieja. Faci-s carrec, si és que se’n vol fer, que tinc més gasto del que tenia. La noia m’apren francès, piano, de tot, de tot lo que pot saber una noia!

Sr. Pepet: (responent ensimismat) Ai, la noia!

Sr. Batista: I no és que me’n arrepenteixi. No ho cregui. Ho faig, però ho faig am gust. No sé què rediable m’ha donat aquêt diantre de xicota!… Jo que no he sigut mal-gastador, en tractant-se d’ella, allà va el gasto!

Sr. Pepet: Ai de mi!

Sr. Batista: Que vol un vestit? Vinga un vestit. Jo meteix li compro, li pago i casi li cuso i li emprobo!… Que vol música? Vinga música, i, jo que no havia vist més solfes que las que’m treia de la roba, ara fins li giro la plana. Fins pentinadora li he posat, i cuinera, i vinga servei!

Sr. Pepet: Ai, Déu meu!

Sr. Batista: La veritat és que mai hauria dit que aquella noia tan senzilla, molla d’ulls, i amb aquells posats d’ovella morta, arribés a ser lo qu’és: guapa, xamosa, am bones etxures… res: una noia qu’és de la inclusa i és guapaça com si tingues pares!