La Mare-Balena

LA MARE-BALENA

Ricardet era fill d'un bon home del poble que, de jovenet, havia anat a Barcelona per fer de mosso de cafè en el que un parent llunyà tenia en una barriada extrema de la ciutat: allà es casà amb la filla de l'amo, i anant temps -no molt temps- havia esdevingut amo ell mateix, per mort del sogre que, darrera el taulell, havia arreplegat, junt amb uns pocs milerets de duros, una malaltia de pit que l'acabà abans d'arribar a la vellesa. El gendre ho havia heredat tot: establiment, cabal i malaltia; i quan sos lleus, trepanats com bresques i plens de la pols infecta del cafè, foren sols niers de microbis incomptables, els metges li ordenaren ___reposar_, deixar el negoci i anar-se'n a fora. Aleshores el bon home pensà en el poble nadiu, i, ofegant recances de la muller i ambicions pròpies, vengué el cafè i emprengué el camí de son exili, amb la tristor als ulls, la lassitud als membres i la mort arrupida en les entranyes.

Ja en el poble, comprà una caseta vora el mar i s’hi instal·là amb l'esposa i el fill, esperant mansament l'hora en que el destí hagués decretat l'execució de la sentencia. Durant el primer temps,

passejava per la platja, donant conversa als mariners, o se n'entrava, per tirada invencible, en les tavernes properes, no fent- hi consum, però ensinistrant, amb consells pràctics i maules de l'ofici, els taverners amics; després, se quedava ja a casa els dies rúfols: darrerament, a mida que el mal empitjorava, gairebé no eixia mai, ara fent llit, ara arribant-se fins al balcó, i allí, groc i rexuclat, amb la barba de tres dies i l'alè entrebancat, se passava les hores en un balancí, guaitant llargament, hipnòticament, el tragí de la platja, l'anar i venir de la gentada, la frescor de la mar, l'enriolament del cel, la professó cerimoniosa de les barques, que marxaven cap al lluny, com teoria de verges sagrades en espectacle de ritual…

La sang del pobre hètic, emmetzinada i corrupta, s'anava descomponent i afeblint sota aquell mantell d'esplendències, prop de les sanitoses emanacions, en mig del formigueig de vida intensa… Mes, com per llei de divinals compensacions, el pare moribund veia que, al caire mateix de la seva agonia, la seva sang prenia nova ufana, s'enriquia de glòbuls vermells, esdevenia una sang nova en el cos del seu fill únic, d'aquell Ricardet que havia dut de Barcelona pàl·lid, anèmic, frèvol com una peça trencadissa, próxima a la destroça. El nen, en el mes i mig de viure al poble, s'havia trasmudat: ses galtes sanitoses s'enrojolaven, sos moviments prenien empenta i vigor, la gana es feia inestroncable… tot semblava predir una bona preparació per a la creixença, una ferma resistència contra l'heretatge morbós. I el pare, al donar-se compte dels progressos, beneïa a Déu per haver-li donat l'assot de la pròpia malaltia, que havia salvat la vida al fill estimat.

Més aquest no estava del tot content en la petita vila, on tenia de pagar son dret d'implantació, son delme obligat.

Perquè els metges ho havien aconsellat, perquè la casa hi donava, perquè no tenia germans que el distraguessen ni amics que el retinguessin dins, en Ricardet tot el dia rodava per la platja, sota l'ull vigilant i amorós de son pare. Mes hi estava, allà, a tall d'intrús, com pollastre caigut en galliner d'altri; que la colla de marrecs que n'eren mestres i senyors sobirans de cap a cap de jorn, se destriaven d'ell, el defugien, el miraven, primer, amb estranyesa, després amb recel, més tard amb franca hostilitat. ¿ Com no, si aquell vailet de cara blanca i fina, de cabells ben tallats i pentinats, de davantal nou i planxat, de sabates polides i lluentes, se'ls mirava sempre amb mirada altiva de personeta superior, se reia sempre, amb una mitja rialleta desdenyosa, dels nens esparracats i descompostos, negres com una pega i descalços del tot, tant a l'estiu com a l'hivern, tant els dies feiners com els de festa? Sí; el nen barceloní sentia's superior als del poble, i n'estava entonat i els ho deixava entendre; i els del poble ho entengueren i li cobraren tírria i començaren també a burlar-se d'ell. I es rigueren de sos airets de dameta, de sa cara de llir, de son parlar foraster, de sos esfereïments davant d'una onada massa estesa que amenacés mullar-li les sabates, de tot el que feia, de tot el que no feia, de tot el que deia, de tot el que callava. De primer, l'intrús, una mica esperverat, no s'atrevia a contestar, però no pecava de tímid ni de pacient, i ben prompte s'encarà amb tots i tornà fàstic per fàstic, afront per afront.

Si, al passar per sa vora, un se tapava el nas exclamant, «-Ex! Put com el tomòvil del Marquès!…(al·ludint al perfum de violeta que sa mare li posava), ell responia ardidament:

-Val més fer flaire que gratar com tu, pollós, que no tens pintes!…

 Si li escarnien els ves, els oi?, els i ara! barcelonins, ell feia
una rialleta i cridava al punt, marcant ben bé les lletres:

- Mare!… Vull figos!… Deixe la vele,lladre!…Quinos ocos més blancos!…

Amb son oir desprevingut de foraster havia arreplegat de seguida la particularitat : aquelles e e e clares i penetrants dels singulars femenins i aquelles o o o confoses dels plurals, que feien de la parla marinera de la vila una excepció remarcable en la fonètica general de la costa.

El guant estava llençat, la brega empenyada. Com acabaria? Probablement hauria acabat en santa pau, fonent-se en un els dos elements dissemblants, per raó de mútua necessitat, de l'atracció anivelladora que porta en si la infantesa, si en la incipient rivalderia no hagués brollat el ferment tràgic que més cruelment enverina les passions, tant en xics com en grans: l'enveja.

Els nens del poble, que fins a l'aparició d'en Ricardet havien sigut feliços en son estat, saberen de cop i volta, per boca del nou- vingut, que eren pobres, que eren bruts, que eren lletjos, que eren bèsties, que sos pares anaven a la taverna, que una taverna és menys que un cafè, que el que té un cafè és senyor, que el que és senyor té diners, que el papa d'en Ricardet havia sigut cafeter i, per tant, era senyor i tenia diners, i que en Ricardet, un cop gran, també seria senyor i ric i viuria a Barcelona, i ells s'estarien al poble, fent de mariners i prou… I la brivalla, al saber tot això, sentí també de cop i volta l'escalfor del despit i de la vergonya, el rau-rau per la privació d'allò que no tenia…Per sa banda, en Ricardet, a qui el medi anava guanyant ràpidament, amb aquella força d'impressió amb què la novetat s'encarna en el cor tendre, descobrí amb estranyesa mortificada que no n'hi havia prou d'ésser ciutadà per a meravellar la gent : que a poble també es burlaven de qui no parlava com ells, que deien nenes i mitges senyores als nens que no sabien nedar ni capbussar-se, tirar pedres i pescar patellides, jugar a pilota i empaitar els gossos… I, malgrat sos fums i sos retrets ventolaris, hauria donat mitja vida per tornar-se en un santiament com sos enemics, i llençar-se cap avall de la roca més forana i colrar-se, tot nu, al bat del sol, entre dues remullades, i esgarrapar-se amb el primer arribat per patellida més o menys en la cabassa… Mes no trobava en si coratge per a aquelles empreses, i, a més a més, el papa es passejava sempre per allà fora, sotjant-lo, i si s'acostava massa a la lloagada li feia un crit de seguida. Passà l'estiu i acabà el setembre amb la proximitat de les veremes. Els vinyaters portaren, com d'habitud, les samals a estanyar, i, així que de matinada sortiren els llaguts, les omplenaren d'aigua salada, arrenglerades tot peu de la rompent.

Quan la brivalla eixí al carrer i les va veure, ressonà un crit de joia i l'entusiasme s'encengué arreu, com un reguer de pólvora. De seguida estigueren concertats per a l'expedició: eren deu, quinze, vint-i-cint (tants com samals en la p1atja), els que s'allistaren per anar fins a la Mare-Balena.

La Mare-Balena era un illot de tosca que negrejava a unes quantes braces banda allà de la boca del port. La gent gran ne deia de l'illot la Roca-Grossa, però tots els petits el coneixien per l'a1tre nom, que, en temps immemorial, li deuria haver tret un tocat de mal d'imaginació, menys ignorant que sos conveïns.

La Mare-Balena era l'encegament de totes les larves de gat de mar que criava la vila. Anar a la Mare-Balena, cavalcar sobre son llom punxós, fer l'arbre-forc en qualsevol aresta, cercar-hi gratonells o cargols per les crètues, ¡valga'ns Déu, quina ventura! ¡Quina meravella que deixava encantats els amics i companys!… Sols que de la platja a l'illot hi havia massa bella pitada, i nedant no tots hi podien arribar: calia esperar ocasions extraordinàries, en que la cosa resultés més avinenta; i cap d'aquelles ocasions com la que s'oferia per les veremes, en què els navilis eren nombrosos i tothom feia els ulls grossos davant l'entremaliadura…

Quan en Ricardet eixí de casa, la flota sencera estava a punt de llevar l'àncora. Totes les samals balancejaven en l'aigua i dins cada samal arrupit un nen de color de xacolata, envernissat, lluent, de la primera remollina. Sobre el mar clarífic del matí, aquells cossets nus i polimentats tenien la foscor i la gracia de petits bronzes d'art.

En Ricardet sentí un nuament de cor: ni tan sols tingué de preguntar de què es tractava.¡ Prou que n'havia sentit parlar, d'aquelles expedicions anyals a la Mare-Balena i de les meravelles que aquesta atresorava en son si! Sempre que ell feia referència als bancs de vellut, als miralls, als nombrosos calendaris que esmaltaven les parets i que donaven magnificència a son cafè estat, sortien a relluir les meravelles de la Mare-Balena. ¿Què eren els encoixinats, què els miralls, què els calendaris, comparat amb els llongants i les llagostes que corrien per aquelles roques, amb les molses de tots colors que encatifaven la Cova Petita, amb les pedres, com de vidre volador, que penjaven del sostre, i, sobretot, amb la Serena, aquella Serena esparveradora que, per anys, havien vista tal i tal avi de la vila i que era una mena d'escorpra grossa, grossa com el campanar, amb els ulls de guspires, les ganyes vermelles com coral i les escates de plata: aquella Serena que d'un revés de cua girava els llaguts com si fossen cloves de nou, i se n'enduia els homes a sota aigua, on, si no li donaven cent unces d'or o el fill més petit que tenien, els encantava, fent-los tornar, per sempre més, botes marines o mates d'alguer?… I doncs, què es pensava el presumit? ¡No hi havia res al món, ni a Barcelona, com la Mare-Balena!…

El jove ciutadà, que, en aquella altra cova plena sols de tauletes i ampolles de begudes, mai havia conegut l'encís d'una rondalla fantàstica, de bon començament n'havia restat fadat pels esqueixos de llegenda que a l'atzar se desprenien d'aquelles imaginacions caòtiques, mig descloses tot just en les ubagors de la ignorancia, però que ja es llençaven, ardides i amb totes les veles desplegades, cap al misteri poètic, nort eternal de tot home de mar…

El pilot en cap de l'esquadra, un bordegassot espigat ja, al veure el foraster embadalit contemplant les maniobres, va cridar-li:

-Tu, bleda… ¿ Que no hi vols venir a la Mare-Balena?

El chor esclatà en rialles de mofa…

-Coi! Se mollarie la cue de la bate! -xisclá un.

-La mame li pegarie!…-féu un altre.

-Que hi vagi amb la tartana de l'ordinari - afegí un terç…

Aquella cançò de la seva covardia era el que més indignava a en Ricardet; vingué blanc de ràbia. I de cop, sentí que li fugien totes les temençes. Nedant, no, que no podria anar-hi a la Mare-Balena, perquè no en sabia, de nedar, però dins d’una samal, com ells, gran mèrit! Se veia tan capaç de fer el viatge com qualsevol altre…

La bandada hi rigué més i més.

-Alce si goses!…

-Llengue, llengue…

I tots li mostraren un pam de la seva.

-Què t’hi jugues, pollós, que hi vaig?- exclamà en Ricardet, dirigint-se al nen de més prop i urpint-lo amb la mirada ardida de costum.

-Ho dius perquè no tens samal!…-féu l’interpel·lat, aviant de dos vigorosos cops de braç la nau que tripulava.

El barceloní guaità cap a sa casa; el papa es trobava malament, aquell dia: potser no es llevaria. La mama tenia feina, en aquella hora i no sortiria pas a guaitar.-

Dona’m la teva i ho veuràs…

La bandada semblà sorpresa del rampell. Hi hagué deliberació a mitja vaeu, rialletes entre dents, i el grandassàs de la colla, el patró de l’estol, saltà de la seva samal, la remolcà agafada per la cornalera, fins a terra, i digué molt seriosament an en Ricardet:

-Aquí tens aquesta…

El foraster cregué que li feia una nova mofa.

-I tu?- preguntà tímidament.

-Jo hi aniré nedant… Tinc prou pit, jo… i -declarà el patró amb orgull.

En Ricardet vacil·là un moment.

Al veure-ho el chor tornà a la seva.

-Ehé, ehé!…Llengue,llengue!…

-Me la deixes de bo de bo?-féu l'ofes, amb acció de treure's el davantal.

El patró semblà que de repent s'hagués humanitzat.

-De bo, de bo; i et remolcaré, si no saps vogar…

Un minut després, en Ricardet, sens un fil de roba, que estava apilotada en un farcell entre ses carnes, ocupava la samal. L'esquena blanca i fina, com de crespó de seda, se contreia tota a l'airet del matí, quina frescor seca i penetrant provava per primera volta. De repent, a la sensació ingrata, se sentí esverat, repenedit de l'atreviment. Si hagués gosat, hauria tornat enrera; mes, com per tallar-li l'intent, tota la tropa xisclà esbojarrada:

-Ei, ei! Sembla una nene!…

-Tote tremole!

-Mireu que ganye-blanc!…

-És pescat de vuit dies…

-Refresquem-lo!…

I li tiraven grapats d'aigua de tots cantons, que petaven en son cap, en ses espatlles, regalant- li després espinada avall..S’esporuguí més: tota sa ardidesa havia desaparegut com per miracle; li petaven les dents de fred i de por.

El patró, que semblava haver-se constituït en protector seu, cridà els altres, fent una rialleta significativa:

-Elià! Deixeu-lo estar sinó fugirà…

Fou el mot d’ordre.

Les grapades d’aigua cessaren i tots el vailets s’acomodaren en la nau respectiva, bracejant per posar-la en equilibri, per orientar- la, fent de proa i popa les cornaleres. Sonà un crit de comandament, la samal d’en Ricardet fou tirada enllà per una vigorosa empenta del nedador, i la flota partí tota sencera. De cada atuell, que clapotejava en l’aigua, ballant com una mena de dança estranya, eixia un cap esburrifat i moll, una esquena corbada i dos braços prims i àgils que s’agitaven a banda i banda a manera d’un aparell de rems. I la flota s’allunyava, s’allunyava desordenadament, però amb més rapidesa de la que era d’esperar. La nau d’en Ricardet anava a rerassaga: son tripulant, inhàbil i torbat, no hauria encertat a fer-la avençar un pas, més son nou amic, el patró de la colla, que nedava a son costat, entre esbufec i esbufec, el feia enllà, sempre enllà.

A les deu el tísic s’havia llevat, aclofant-se rera el balcó.
Preguntà a sa muller on era el nen.

-On vols que sigui? A fora, com de costum.

I eixí: passà una estona, Quan la muller tornà, el malalt repetí la pregunta.

-Està per la platja: ja t’ho he dit…

-És que no el veig enlloc; que no l'he vist d’avui…Crida’l! La dona sortí, guaità, i, no veient, ella tampoc, el fill, va cridar- lo. Al nom d'en Ricardet, dos o tres nens que es vestien al peu de l'aigua, apretaren a córrer i desaparegue- ren de la platja, deixant buides d'aigua les samals que acabaven de desocupar. Arribaren altres nens, i la mare, inquieta, s'acostà a preguntar-los si havien vist el seu fill. Els interpel·lats se sobtaren tant, tartamudejaren tant i de tal manera s'esglaiaren de sa presencia, que la pobre. dona, de repent, pressentí una cosa esgarrifosa i llençà un esgarip penetrant.

Acudí gent; algun xiquet, més insensible o més inconscient que els altres, parlà. Acte seguit fou botat a l'aigua alienadament un bot i quatre homes se llençaren en busca del nen perdut. De cada cop de rem se n'enduien unes quantes braces i els remadors suaven a raig fet. Anaven trobant samals i més samals que retornaven; a cada samal, el bot ralentia per un moment la marxa per fer una pregunta, i després tornava a caminar amb més feréstega envestida. Quan les samals arribaven en terra, les figuretes que hi havia a dins ja no semblaven de bronze, sinó de llautó vell: tan esblaimades estaven sota sa brunesa. Una renglera de gent acordonava la platja i una ullera de llarga vista seguia neguitosament el camí del bot.

En la cambra de l'hètic, plena de veïnes, tothom parlava barroerament, tractant d’apaivagar el desfici del malalt, mentre en el menjador la mestressa de la casa udolava i es retorcia, presa d’un violent atac de nervis…

El bot explorador no tingué de cercar gaire. Banda enllà de la Mare- Balena, entre l’escuma dels rompents, apareixia i desapareixia una mota blanquinosa. Com el bot no podia arrimar-se, un home es tirà a l’aigua, i deu minuts després, jeia estès al fons de la petita nau, sobre les costelles pelades, un tendre cos macat i moradenc, al que no calia ja cap socors.

En va havien provat d’arrabassar a l’hètic de darrera dels vidres; i quan veié tornar el bot i els d’a bord que demanaven als d’en terra un llençol, i llegí en les cares fosques la nova fatal, caigué en una basca de la que no podien retornar-lo. Si hi hagués quedat, el destí li hauria estalviat dos jorns inacabables de dolor.

De seguida va saber-se en detall el que havia passat. Els expedicionaris, quan en Ricardet els desafià en seguir-los, rancuniosos amb aquell nen que sempre els humiliava amb son menyspreu, es conjuraren per jugar-li una mala passada. Remolcaren fins a l’illot l’inexpert, i allà, segurs que no podria valdre’s sol, l’abandonaren, fugint tot apressadament per donar la volta a la roca, sens fer cap cas de sos crits, sos plors i ses súpliques. Volien deixar-lo bregar una bona estona, barallant-se amb les ones, per riure’s després de son esglai i privar-lo per sempre més de gallejar. Però no comptaven amb la cua del diable. Després dels crits i les súpliques, en Ricardet, quan veié desaparèixer de la vista la darrera samal i que ell quedava a mercè d'aquelles muntanyes d'aigua verda que en son terror li pareixien immenses, l'infeliç perdé la terra, estirà desesperadament els braços, decantant tot el pes d'una banda, i de repent, la samal, desequi- librada, donà tomb, girant-se de sota a sobre com per virtut d'un enginy… Els nens que donaven la volta a tot batre de braços, quedaren immobilitzats pel ressò d'un ahuc estrany, com de bestia en degolla, seguit d'un gran clapoteig i després d'un gran silenci… Una mica intranquils, digueren al més tardà que retrocedís… La samal nedava de costat, i d'en Ricardet no se'n veia ni el rastre. Una esgarrifança anguilejà per l'esquena fins dels més rancuniosos. Se posaren a cridar, una, dues, tres vegades, fent botzina amb les mans; ningú respongué, fora una gavina que s'allunyà xisclant… Aleshores entreveient confosament les impensades conseqüencies de llur acte, els petits assassins, sens dir-se res, espaumats com folls, fugiren a l'escampada, a qui podia més…

El senyor mestre de la vila, que havia fet estudis en un seminari, era donat a l'oratòria, i de tota ocurrència, feliç o desgraciada, ne treia substància i mel per a les seves ensenyances. Així que hagué esment de la tragèdia, congregà sos deixebles en l’aula i quan els tingué aplegats a son entorn, com rebrolls a l’entorn de la soca, els féu veure, en un inspirat predicot, com les petites causes produeixen grans efectes i fins on duen les disputes, els punts de vanitat i les revenges mesquines… Mateix que gemmes en mantell reial, resplendien en el bell parlament espurnes de clàssica sabiduria que l’auditori admirà sense capir…

“Horresco referens… Ne puero gladium…. Nescit vox missa reverti… Nemo sine vitiis nascitur…Initium omnis peccati superbia…”

TEMPTACIÓ

Avui ha passat la Temptació pel meu carrer… Avui ha passat la temptació i he pogut comprovar que encara resten herois, que encara resten ànimes de bon tremp, capaces de resistir-hi, a les temptacions.

La meva cambra dóna a una via de poc trànsit, ara que li han tret l'escapçadura dels estenedors, on abans, de temps immemorial, les dones anaven a remendar-hi les xarxes, i els homes a fumar-hi cigarrets, ajasçats pel solei i escatint balderament entre ell o fent mandrosa companyia an elles.

Al cap del carrer hi ha un estudi per a la canalla, i cada matí, tot arreglant-me davant de l'espill, són la meva distracció els nens que van a estudi. A través del balcó esbatanat, amb la persiana estesa fins a la barana, hi arriben llur trapelleig d'anyells i llurs veuetes innocents. En cada pas i cada veu podría una observació atentívola descobrir-hi un temperament, una tirada, com podría descobrir la lupa, dins de la llavor, les fulletes replegades i incipients de l'arbre futur.

I a mi em plau endevinar, qualque volta, la galladura del Destí, en aquelles llavors humanes que van en busca de l'escalf covador de l'escola.

Avui n'ha sigut dia, de sorpendre rastres de la misteriosa galladura.

Eren dos els actors de la breu escena. L'un parlava, l'altre escoltava. Aquest era el més gran: tot un homenet de sis a set anys, ben endrecat, ben apedaçadet el davantal vell de teixit blavós, penjada al coll la motxilla plena de llibres… Caminava tot seriós, tot dretet…

L'altre no passaria de cinc anys. Bru i tens de pell com una patateta novella; descalcet, en manegues de camisa; un elàstic esfilagarsat aguantava les calces; un sarronet de roba negre (amb un sol llibre) suspès d'una veta, retorta com un cordill…

El patufet menut anava mig pas enrera, fregant amb son morricó llefiscós l'espatlla del company, el coll estiradet, com per a desgranar-li a l'oïda ses paraules… suau, caute, insinuant actitud com un petit Mefist. I sa veu era, el mateix que sa actitud, amoixadora, plena d'inflexions gatunes… Deia, poc a poquet, amb parla encara sacsada i treballosa d'infant saltant de la mamella:

Eh?… Vôs venir ¿ Vôs venir a casa nostra ?…

Se veia que la pregunta arrencava de lluny, potser de quatre passes enrera, i que ja havia sigut rebutjada pel nen dretet. Aquest féu ara amb el cap un moviment negatiu i seguí caminant silenciós, en direcció d'estudi.

Mefist, a retaló, anà seguint-lo. Al cap d'un segon, sa veu insinuant continuà:

-Nosatros… nosatros… tenim un pot… oi! Tenim un pot… i una ampolla petita… i… i un pollastre petit…

El nen dret se mig detingué, escoltant; tombà lleument el cap, esguardà a l'entrescada al companyó temptador.

Se veia que, aquesta volta, les inflexions gatunes anaven a fer blanc, a topar amb l'escletxa d'una feblesa, d'una curiositat, per a enllestir son obra il·lícitament pertorbadora en la voluntat assetjada…

Mefist va collir-ho de seguida: ràpid, semblà embolcallar son oferiment de delectances…

-Vôs venir?…Eh?…Si vens te l’ensenyare…

Un punt de dubte, de vacil·lació, tremolà, esmaperdut, al fons dels ulls seriosos, devinguts relluents, de l'estudiant. Guaità amunt i avall… No passava ningú: ningú podia contar l'escapada a la mare endreçada, curosa, que complia i ensenyava a complir les obligacions…

La veu era apressant, arrossegadora… El morriquet greixós fregava la mànega polida… S'endevinaven, enlairades anhelosament, dues ninetes de Pan, sotjant les nimfes per ullprendre-les… El nen dretet tornà a mirar amunt, lentament… De cop sa mirada s'encallà: havia topat amb la porta de l'escola. Fou un llampec… Com empès per nova força, tornà a caminar, silenciós sempre, sens ni tan sols fer un gest denegador.

La Temptació havia sigut vençuda: els jocs, la corribanda, les visions promeses: totes les hurís de l'Edèn de Mahoma no havien pogut desviar aquella ànima entera de l'obligació penosa, de l'ordre d'anar a estudi, dictada per la mare que sabia complir i fer complir…

El petit desordenat no es donà, encar: les temptacions són reincidents, batalladores, incansables; tenen la perfidiosa insistencia del benedictí.

La veu, vellutada de voluptats, de l'etern Mefist inductor de tots els mancaments, seguí perseguint, dolçament obstinada, l'orella de l'heroi:

-Nosatros… nosatros, tenim un pot… i una ampolla petita… i un pollastre petit…

Mes l'heroi seguia sa ruta sens aturar-se ni vacil·lar. Triomfador ardit del primer impuls de feblesa, era ja invulnerable: res no havia de témer.

ENAIGUAMENT

(Gelosia en les criatures, que els dóna un gran marriment i que fins pot ocasionar-los la mort)

La Tecla de la Riera tingué la segona criatura quan la primera estava per complir-li quatre anys. Així que la grossesa fou manifesta, les dones del carrer que li feien compte la nena mentre ella era al pou o al forn, comencaren a dir amb mofa a la menuda, per a fer-la rabiar i divertir-se:

-Equèhe!… La mare tindrà un nen petit i tu cauràs de l'escambell!… Equèhe! An ell li donaran sopetes i a tu te petaran les xurriaques si no fas bondat…

I quan veieren que la criatura, de primer innocent, així que les entengué es posava sorruda i feia morriquet, tot el rall esclafia a riure i no la deixaven habitar.

-Garideta, Garideta: escolta! El nen petit serà l'hereu i el pare li donarà el camp i les vaques, i a tu et trauran a fora i hauràs de guardar ànecs… Equèhe!…equèhe!…

Així nasqué la gelosia en el petit cor d'anyell. La mare, ignorant del que passava, tan tost ella girava l'esquena, no podia entendre de que li venia el canvi de geni a la infantoneta. Sempre havia sigut dolça i pacífica, xerraireta i alegre. Un cop llevada, rentada la carona i feta la clenxa, esmorzava i, en havent esmorzat, es posava a jugar a cou-dinetes, o feia parada de pedretes i bocinets de plat que trobava pel carrer, sostenint llargues converses amb si mateixa o cantant cançons que sols ella s'entenia. I així fins a dinar, i en havent dinat, tornem-hi, fins al vespre.

-Estic al cel -deia la Tecla -: no em dóna cap amoïno, mateix que criatura no tingués… –

Però de cop les coses canviaren: la nena començà a fer rabineries; de seguida escupía, se revolcava per terra, volia estripar-se la roba; al donar-li menjar, rebotia la cullera… A lo millor, a mig conversejar, amb xerradissa embullada d'aucellet, plegava en sec, baixava el caparró, els ullets clars se li enterbolien i no volia respondre per més que li preguntessen…

La pobra Tecla s'angunià.

-No sé el que li passa: se m'ha girat com una mitja… Si no fos que no es poden fer mals pensaments, diría que me l'han embruixada!…

¡Quan nasqué l'altre infant, pla semblà cosa de bruixes! Justament fou un nen, i a l'anar-lo a veure les veïnes, tothom li preguntava a la partera per l'hereu; i quan sortí a fora, lo mateix: l'hereu et va, l'hereu et ve, durant no sé quants dies.

La nena, arrupida en un recó de cambra o agafada a les faldilles de la mare, ho sentia tot, ho sotjava tot…

Deixà de cantar, deixà de riure, deixà de jugar…

Quan volien pentinar-la, s'arrabassava amb fúria la pinteta que li subjectava els cabells i s'embullava tota, fent-se venir els flocs daurats als ulls, estirant-se'ls, com amb enveja frenetica de posar- se lletja, de fer-se mal. Sempre havia tingut bona ganeta: aleshores la perdé enterament, i, amb tota la paciència del món, amb totes les herbes de Sant Antoni, amb tots els renys o enganys, no podien fer- li empassar una caixalada. Se li fongueren els colors i va desmillorar-se com si li llevessen la carn a pessics; i sempre estava rabiosa i xisclaire com una ferestola. La Tecla no sabia què fer-li i tan sols podia amansirla una mica quan, deixant el, nen al bressol, la prenia a la falda, amanyagant-la. Aleshores, la petita infeliç se li abraçava al coll, li posava el caparronet sota la barba, i amb un tartamudeig vergonyós, concentrat, murmurava paraules que la Tecla, distreta, no entenia…

-Negue… negue… But leig…

Però quan hi veié clar fou al venir l'esclat gros: un dia que estava apedaçant, amb el peu al bressol, vora la finestra. Adobava unes calces de vions, i els del llibret nou que hi posava no s'avenien amb els de la roba vella. Tot rumiant rumiant com ho arreglaria, perquè no fes mal d'ulls, restà un punt en pensa, el bressol s'aturà i el nen, que estava avesat al bim-bom seguit, esclatà en un espinguet de protesta. En el carrer, de l'altra banda de la finestra baixa, jugava la Garideta amb una altra nena com ella. Sentir el plor a dins i girar-se vivament fou la mateixa cosa.

En aquell punt la Tecla es posava el nen sobre els genolls i, descordant-se el cos, se tragué el pit per donar-l'hi. Era dona recatada, i quan tenia algú davant, fos qui fos, se l'amagava sempre, el pit, amb un pany de mocador; mes aquell dia, com estava sola a casa, no ho va fer. El tou nevat caigué sobre la cara de l'infantó, que cercà amb àvida torpesa el mugró, roig i inflat; i quan la mare, somrient amb beatitud, l'hi aconduí a la boca, un xuclet de glotonia i un glu-glu precipitat revelaren el goig del petit famoler. La nena, A través del vidre, muda, immòbil, guaitava com ennartada. Ella havia mamat fins molt grandeta, i costà bon xic fer-li avorrir.

La vista del pit ubèrrim, la remor de les encanyonades, ¿desvetllà, tal volta, un llunyà record en el petit cervell? Qui sap! El cert és que la mare, sens haver-la vista entrar, sens haver-la sentida, se la trobà al davant d'improvís i amb les dues manetes en la cara del menut, clavades, enfonsades mateix que urpes d'esparver novell. La sorpresa la paralitzà en el primer moment, i en aquell tret veié el rostre de l'engelosida trasmudat, descompost d'ira, talment com un rostre de persona gran i amb una expressió de rancúnia ferotge al fons dels ulls.

-Mamà meua! Mamà meua!… Teulo, teulo!…-cridava aquella larva de foll, carriquejant de dents i unglejant i esgarrapant en la cara del germanet, com si volgués esquinçar-la, destruir-la.

Fou el pas d'un llampec, però la Tecla sempre més recordarà amb esglai aquella cosa horrible. Ella també, indignada, irreflexiva, sentí que li muntava una foguerada a la cara, i, sens saber el que es feia, començà a pegar clatellada va, clatellada ve, entre els plors desaforats de les dues criatures…

-On s'és vist?…Dolenta!… Rabiosa!… ¡Mal gènit!… Verí!… -L'hauria morta. Sols va revenir al veure que la castigada perdia l'alè… i, aleshores, el cor se li espaumà per la monstruositat que estava cometent.

Sentint aquell temperi, entraren algunes veïnes i ella els explicà el que acabava de passar. Transcorregueren alguns dies. Cert matí la dona venia de per avall amb el nen al braç i veié que la nena sortia de la casa del davant de la seva, i sentí que una veu, estranyament manyagosa, li deia de darrera mateix de la porta:

-Sí, maca, sí… Després te donaré més cacauets…

Era la veu de la mestresa de la casa. La Tecla va estranyar-se. Ella hi era mig renyida, com tothom, amb aquella veïna, per son humor esquerp i repatani. Sempre tancada dins de casa seva, ni donava el bon dia a ningú; el pobre gat que se n'hi entrava per la gatera, trobava al primer pas cansalada amb mixtura; si era una gallina l'entremesa, ja havia vist prou el sol; de son marit se creia que havia fugit a Amèrica per eixir del seu domini; un bordegassot que tenia era privat per sa mare de jugar amb cap altra criatura del carrer.

-¿Quin sant s'haurà trencat el coll -pensà, doncs, la Tecla perquè aqueixa guineu doni cacauets a la meva menuda?… Com no perdi el cervell!…

A cosa de mitja tarda d'aquell mateix dia començà a plovisquejar. La Tecla tenia la roba estesa al pati i se n'anà amatent a recollir-la. El nen dormia al bressol, la nena menjava pa amb confitura…La mare va estar fora del menjador pocs minuts… Al tornar-hi s'havia consumat quelcom verament espantós.

En el bressol, el ninet, ajegut boca en alt i sens moviment, tenia els ullets imponderablement badats i tota la cara blava com un sangtraït; la nena, de peu a son caire, li estava ficant a la boca bocinets de pa: ja n'hi tenia tota la gorja plena…

A l'ahuc frenètic de la pobra dona esparverada, la primera persona que acudí fou la veïna del davant: tenia uns pòsits estranys de guilla curiosa…

La nena, al veure-la, li cridà amb alegria:

-Xès mot el nen!… Xès mot el nen!…

I era mort, en efecte. Res hi havia valgut per a retornar-lo.

Han passat molts anys, força anys… La Garideta és tota una noia, i és sola i és pubilla; car sa mare no ha tingut cap més hereu que la fes caure de l'escambell.

Ella és una bona minyona, dolça i tranquileta; mes entre ella i sa mare sembla que hi hagi com una certa cosa inexplicable, com una penosa remembrança. Pensen sovint l'una i l'altra en aquella tragèdia d'anys enrera, i, al pensar-hi, l'una i l'altra pensen també, sens saber per què, en la veïna del davant. L'una té ben present aquella veu estranyament manyagosa que oferia cacauets, i l'altra… l'altra no sap si l'ombra que li passa pel cervell és resultat d'un somni o llavor de fals testimoni… Però mai s'han comunicat mare i filla aquella impressió.

Mes… un dia la veïna crida la Tecla i li demana la Garideta per al seu fill. La Garideta i sa mare queden espaumades, i la noia s'esblaima com un pa de cera, i la Tecla sent que els cabells se li enericen en la closca… Ara sí que no dubten; ara sí que mare i filla s'han vist, de cop i volta, el terrible pensament l’una a l'altra!.

CROQUIS

Plovisquejava: un airet gebrat duia el tremolor fins al moll dels ossos; el cel, rúfol, com ple de cendra, donava tristor, avorriment… La llarga carretera, deserta i estesa, semblava una madeixa de cànem mullat… Dos aucellets, piulant i volant desmaiadament, creuaven l'espai, cercant tal volta el niu llunyer…

Sonà el ganinc gananc d'una campaneta…Al capdavall de la carretera s'hi pintà com una mena de signe cabalístic, les dues ratlles negres d'una creu: sota la creu, que s'anava enlairant, dos caparrons, i seguidament dos bécs retallats d'un bonet de capellà.

Les notes d'una cantòria funerària, mastegades barroerament, se bressaven en l'aire, estenent-se i difuminant-se vers l'horitzó… Fosqueja. Un pilot de gent negra avença apressadament: és un enterro. Al davant, dos escolanets amb espardenyes esfilagarsades i gorra vella, porten la creu; darrera d'ells els capellans, amb cara de pomes agres, arregussen les capes deslluïdes i caminen a grans gambades, ensenyant les botines de gomes fluixes i els pantalons doblegats; a quatre passes, el bagul, forrat de merino bord, amb una creu blanca en el capçal, és dut, trontollant, per sis dones endolades, amb caputxa de color de mantega rància i un ciriot apagat a la mà; al costat, l'enterrador, amb la tauleta sota el braç; tot darrera, els dols, llençant ais i sanglots; i finalment el seguici, dos o tres homes i mitja dotzena de dones: ells amb el mocador blanc estès sobre el bolet antic, els pantalons a la bolera i les sabates enfangades; elles amb les faldilles aixecades fins més amunt de clavilles. Tres paraigües de família, vermells i blaus…

Tothom caminava a qui podia més. Al callar els capellans, la comitiva seguia silenciosa: no s'oïa més que els gemecs ofegats dels parents i el xip-xap dels peus en la terra ensopada.

Rera les tanques baixes del cementiri brandaven lentament els xiprers obscurs; en el sòl encatifat d'herba, algunes creus de fusta podrida semblaven fer tentines; al peu d'un desmai, d’esquena a la renglera de nínxols humils, un vellet caragolava un cigarrot, guaitant tranquilament un llarg sot obert de tot just. La pluja omplia de clotets, com un pa de bresca, el munt de terra remoguda.

-Gracies a Déu!- grunyí el vellet amb mal humor, al veure entrar l'enterro. L'enterrador deixa la tauleta, hi posen al damunt la modesta caixa, botzinen una altra absolta els capellans, i, encara amb la darrera paraula a la boca, giren la cara i filen diligents cap a la porta. El seguici els escarneix… Resten sols amb el mort l'enterrador i el vell del cigarrot…

Entraven tot just al poble els de l'enterro, quan els atraparen dos homes que venien corrent i amb el barret enfonsat fins a les orelles: l'un duia una tauleta amb el drap negre girat del revés, i l'altre, el vell, una aixada a la mà i un farcellet sota l'aixella. A dins del farcellet hi havia unes sabates noves i un mocador de pita.

En aquell sot del cementiri quedava, colgat a l'esbojarrada per quatre grapats de terra humida, una caixa negra entrebadada, al fons de la qual hi havia el cos, ert i tot regirat per les sacsejades, d'una pobra difunta en soleta de mitja i res en el cap esperrucat i verdejant.

NOVEL·LETA

La fàbrica d'en Banyoles se considerava com la més important de la comarca, i a l'hora de tancar era pròpiament una riuada de carn humana la que eixia de la immensa portalada, esbandint-se en braços i reguerons, per camins, prats i dreceres fins al poble veí i a les masies escampades dels voltants.

La fàbrica estava solament a uns set minuts curts del poble, del que pot dir-se era la principal nodrissa, ja que se n'hi havia endut tots els braços útils, per guanyar-se en ella el salari més segura- ment i descansada que estovant terrossos; car l'agricultura, practicada com en temps dels romans i per pagesos pobres i endarrerits, era l'únic element de vida del país, llevat de la fàbrica.

Aquesta sostenia a ses despeses, i per a servei dels obrers, metge, farmàcia (regentada per un practicant entès), casino i cooperativa, ben proveïda de tota mena d'articles. Per sa gran proximitat al poble, no s'havia fet la fàbrica nucli central de la colònia, i per això tots sos empleats, fora del sots-director o cap de quadres i el porter, en el poble residien; i, per no emmigranyar ni arruïnar el senyor Rector, se tenia generalment tancada la capella anexa al casal dels senyors; i, per no matar igualment de gana els mestres públics, els Banyoles havien construït i regalat al Municipi es- coles de planta i havien adjuntat als titulars, amb l'excusa d'alleugerir-los la feina, però en realitat per regir-los i ensinistrar-los més a la moderna, els professors que els havien semblat convenients.

Prop de la fàbrica, doncs, no s'hi veien més edificis que la casa dels senyors, en comunicació directa amb aquella per un gran pati i algunes dependències secundàries (entre les quals sobresortia un grill important de la farmàcia del poble, on se feien les primeres cures en cas d'accident, el xalet del cap de quadres, isolat i a cosa d'un tret de fona, i la caseta del Carolí, un pagès que havia deixat l'arada i els bous per fer el negoci de compra i venda de fustes.

El Carolí tenia mare, esposa i una nena. La mare curava de la casa; l'esposa, que havia sigut fabricanta i tenia tirada al seu ofici, anava a la fàbrica fins quan ja havia pogut estar-se'n; i la nena, així que sortí de costura i malgrat l'esperança d'ésser una bona pubilleta, la ficaren a la fàbrica, també.

La caseta del Carolí, amb el seu hortet, estava situada a l'altra banda, tot just, de la gran horta dels senyors i separada d'ella per un estret corriol partioner. Així és que mare i filla, al plegar de la fàbrica, per tenir-ho més avinent, en comptes d'eixir per la portalada oficial, com l'allau dels treballadors, atravessaven el pati central, l'horta gran i pel portell forà entraven a l'hortet i a casa seva. Però s'esqueia sovint que, al passar pel pati, la mestressa, donya Mència, del balcó estant del menjador, cridava:

-Trinitat!

-Senyora !

-Puja, si et plau, que tinc de donar-te un recado…

Car els Carolins, de pares a fills, havien estat molt entrants en la casa Banyoles.

La mare del Carolí, que en sa jovenesa serví a Barcelona i era entesa en l'arranjament d'una casa, dirigia els dissabtes del casal i ajudava a Donya Mència a fer resolis i confitures, a espolsar i desar les robes d'hivern, a penjar i despenjar cortines, a fer la matança del porc… I, per sa banda, la jove, que sabia, altrament de la majoria de noies que anaven a la fàbrica, molt de cusir i un poc de tallar i brodar, repassava les bugades, marcava tovalloles i mocadors i feia els davantalets d'en Pasqualet, el futur mestre de la casa Banyoles; i fins el Carolí, si havia pogut posar jornaler a les terres i començar el negoci de les fustes, havia sigut mercès a les bestretes de Don Pasqual, que ja l'havia lliurat de la quinta i donat la mà en tota ocasió.

La filla del Carolí, la Nieves, i el senyoret del casal se portaven dos anys de diferència, i de menuts menuts havien estat junts, no sols en les hores dels jocs i corribandes, sinó durant molts àpats i a voltes fins en el llit. Car, així com la Nieves era una nena robusta, sencera, vermelleta de cara, riallera i amb gana per vendre, en Pasqualet era esprimatxat, romancer, enyoradís i lle- pafils; i, com que era fill únic i la mare tremolava de que se li pogués morir, tot li consentia.

-Trinitat -solia dir a l'altra mare: -fes-me pujar la nena: a veure si, veient-la menjar, el nostre posturetes s'empassa alguna cosa…

O bé, a entrada de fosc, enviava una minyona a cal Carolí per dir que no esperessin la Nieves, que el nen tenia por dels papus i volia que es quedés a dormir amb ell.

Aquesta estreta intimitat de la primera infància s'anà perllongant, amb els canvis naturals, fins que en Pasqualet tingué nou anys i els papàs l'enviaren a Barcelona, a casa els Babos per començar els estudis. La separació, amb tot, fou breu, car el nen sentí un enyorament tan gran, que se n'hi giraren palpitacions, s'esgrogueí tot i tingueren de tornar-lo a la fàbrica per una llarga passada.

Arribà prop de migdia, i, després de la ruixada de manyagues maternals, fugí alienadament cap a l'horta, a esperar a la seva amigueta. Quan la veié saltar la tanca, venint de costura amb el cabasset a la mà, s'amagà darrera la parabanda de xiprers, per donar-li un esglai. Estava esblaimat d'emoció i el cor li esvoletegava dintre el pit com un aucellet ficat tot just a la gàbia. Ella, en canvi, s'acostava tota tranquileta, roja com una pometa de Sant Joan, un mocador vell de llana entorxat al coll, un rull de cabells sobre la cella dreta. Al passar la palanqueta del regadiu, s'aturà. A un costat, una esmotxada de rega havia deixat escapar l'aigua, que de sempre formava com un bassiol enxarcat, on creixien llenties, es passejaven, a estrebades, els sastres dels recs, i fins, en certes èpoques, hi cantava una reineta. La nena s'ajupí, i després s'agenollà sobre la palanca. En Pasqualet endevinà de seguida el que anava a fer: amb la maneta dintre l'aigua i els dits encorbats, parar un parany als sastres es- parveradissos, de llargues carnes filamentoses… Allò era, justament, el que feien cada dia amb ell, abans d'anar-se'n a Barcelona…

El nen no pogué aguantar-se més i sortí del seu amagatall. La Nieves sentí fressa i girà el cap. Al veure son companyò, de moment quedà erta, com ullpresa, però de seguit reaccionà, i, aixecant-se d'una revolada -a risc de tombar al clot el primer llibre, que balancejà, si cau o no cau, al caire de la palanca, -va llençar-se, esbojarrada, cap an ell. S'abraçaren estretament, i en Pasqualet, que era extremós i efusiu de mena, li omplí a volei, com un sembrador orat, tota la carona de petons sorollosos.

-Quan has vingut?… Per què has vingut?… Que aprenies?…Jo ja he passat tots els cartels i el qué es hablar…i faig una punta per una coixinera…

-I jo m'enyorava… Ves… Els Babos estan en l'aire en l'aire, més en l'aire que la golfa de casa, i, ves, puja i baixa cada dia més de trenta escalons. El metge va dir que me cansava massa i que me traguessen de Barcelona, i jo, vinga bleixar ben fort, cada vegada que venia, perquè me traguessen més aviat…

La nena se'l guaità amb uns grans ulls, paumada.

-No t'agradava, estar-te a Barcelona?

-No… És una casa fosca, fosca… Perquè el sol toqui a la cadernera l'han de traure al balcò… I el Babo sempre dorm, ves, i les ulleres li cauen sobre el diari…I la Baba sempre crida amb la minyona…I la minyona és bruta: quan ha de tastar l'olla, xarrupa la cullera, i, quan m'entra la llet, porta les mans untades i se les frega amb el davantal, ves…I la Baba les té fredes, fredes, les mans, i quan li faig l'amistat, me dóna un cop als llavis, així, com si no ho volgués…I sí, que ho vol: saps? Però, com que és tan seca, me fa mal, ves!…

I, feliç amb la llibertat, la claror i la companyia retrobades, el nen oblidà prompte el somni negre, i el petit cor avalotat moderà d'ell mateix son ritme… fins que, a la temporada vinent, fou de nou empresonat a casa els avis, i aleshores, sens contemplacions, retingut fins al terme del curs; per a retornar encar més golafre dels petons de l'amigueta, del guimbadejar per l'horta, del rodolar daltabaix de les palleres de cal Carolí, de mig partir sargantanes i d'inquietar la reineta del bassiol…

No cal dir que en Pasqualet i la Nieves s'estimaven de bona hora amb amor diferent de l'amor companyívol d'infants. La intimitat, interrompuda a lapses per les absències d'ell, se relligava amb motiu diferent i gust més saborós a cada retorn.

Ella ja anava a la fàbrica, i en ses formes d'efebus començava a preludiar la dona futura. Ell anava a l'Institut, i els primers pressentiments instintius i les primeres iniciacions dels companys aixecaren en sa precocitat de sensitiu xardorós les primeres malícies i els primers torbadors anhels. Ja no aimava els jocs a ple sol i la cacera de papallones; ja no esgotimava la parra ni posava vestits als gats… Preferia abscondir-se als ulls profans, somniant despert, i donar cita a l'amiga en la farmàcia o rera la capella, on mai s'hi veia una ànima. Ella acudia a tot arreu on li indicava l'amic amb plena i tranquila confiança. Ella no era vanament somniadora, i encar no sabia lo que fos l'estranyesa d'un calfred en ple dia ni el delectament de guaitar les estrelles de bella nit. En la fàbrica, treballava al costat de sa mare; fora de la fàbrica, ajudava a l'àvia per aprendre el trinc de la casa, i en els curts instants sobrers feia ganxet, regava les flors de l'hort, pentinava el gos d'aigües que li havia donat Donya Mència quan era petita; i a les vetlles sorgia els mitjons del pare i apedaçava la roba. Les nits les passava d'un son, estiradeta i quietona en son llitet de monja, blanc com un lliri, sens que un surt li fes res saltar els membres ni un escatx de visió misteriosa creués per ella la foscor compacta. Contra les passivitats de sa normalitat sanitosa i equilibrada, contra sa innocència hermètica i serena, neta d'angoixa i de sospita, s'estrellaren, durant molt temps, les maniobres equívoques d'ell per contaminar-la amb sos deliris, per empeltar-li sos íntims trasbalsaments. Sens una comprensió preparatòria que aplanés el camí,que empenyés en la davallada, l'adolescent se sentia lligat de peus i mans per tota mena de timideses, i sos petons, bo i caldejats pel foc interior, tenien sobre la galta vellutada de la mosseta totes les candideses d'afalacs fraternals.

Quan, al sortir de la fàbrica i despistant l'atenció distreta de la mare, que sempre li tenia feina preparada, la Nieves corria cap a la farmàcia solitària i el trobava an ell mústic, esblaimat i ullerós, li prenia el cap amb les dues mans i, festosa, amoixadora, li feia amb postureta, com quan eren petits:

-Què té, el maco? Que no es troba bé?…Que no ha berenat, avui?..

Ell volia preocupar-la, contestant amb evasives, adoptant actituds romàntiques, retenint-la pel cos i fent-la tremolar amb sos tremolors; però era debades. Ella no estava per raons i, amb sobtat impuls maternívol, l'amanyagava i l'amonestava, inquieta solament per la seva salut.

-Dolent!…No haver berenat! Tant de mal com et fa! ¡Ja té, raó, ja, la teva mamà, que et dóna gust fer-nos patir!… Ala, anem a dalt, que encar és hora…-Ell s'entossudia: »No volia moure's, no volia menjar, no tenia gana; s'estimava més estar-se allà amb ella, dir-li coses, moltes coses…» Però ella li fugia dels dits com un aucell esquerp i tornava als cinc minuts amb una llesca de pa amb confitura o amb un tall de llonganissa… Ella mateixa el tallava a bocinets i els hi anava ficant a la boca un a un.

-Un altre,rei… Mira, ja s'acaba… No, no: si no en trauràs pas res: vull que te’l mengis tot. Estigues quiet i obre la boqueta… ¡Ja veuras que contenta estarà, Donya Mència, quan li diga que has sigut bon minyó!…-I l'abraçava, l'acaronava, li deia coses xamoses… les mateixes que li havia dit la mare an ella quan era petita…

Però, quan ell arribà al quart any de batxillerat, canviaren les coses. La Nieves n'anava a complir quinze, i després d'una estirada tremenda (-Se la veu créixer de dia en dia! deia tothom, meravellat) quedà convertida, de nena que era, en una galant noia: ben plantada, de continent majestívol, reposat i desinvolt ensems, la pell d'una brunesa clara i transparent, acolorada en les pometes i en el penjant de les orelles, les faccions correctes i agraciades, els ulls grossos i plens de serenor, el cabell castany, rissós i esbu- lladís que, a contraclaror, la nimbava amb resplendors d'aram… De seguida tingué admiradors, i, abans de gaire, pretendents…

A fi de curs, quan arribà l'hereu de Barcelona, quedà amb la boca oberta. En la primera entrevista que tingueren a soles, ella li digué, esquivant amb delicadesa una abraçada ferma:

-Què no ho saps? El Ximitu, el fill de la Virondó, m'ha dit que m'estima, i vol que jo li prometi que, quan serem més grans, me casaré amb ell…

En Pasqualet sentí que una resplendor fulmínia l'abrigava tot; després, un riu desbordat de lava li abrusà el cor. L'estup de sorpresa, de gelosia, de rancúnia, de cobejança que el tempestejà furiosament, convertí en un instant el nen maliciosot i torturat en un home fet.

La mirà, fosc, amenaçdor, amb una mirada tota nova: una mirada imperativa de mascle agullonat.

Tu, al Ximitu?…Tu?…¡Digues-li que s'acosti!… Ni per ell ni per cap…¡Tu has d'ésser la meva dona!-I l'abraçada, viril, sencera, protectora, amb què va enllaçar-la, tingué l'aire resolut i solemne d'una presa de possessió.

Aquell dia van donar-se compte clar de que s'estimaven i de que quedaven promesos. En una de les converses futures, l'hereu marcà el límit del prometatge. -L'any vinent començo la carrera; quan l'acabi, ens casarem.

Però un dia Donya Mència, del balcó del menjador, veié que el Pasqualet i la Nieves es despedíen donant-se les mans; frunzí les celles i cridà el seu fill. Quan el tingué en sa presència, murmurà severament. -He vist que donaves orga a la Nieves del Carolí, tractant-la com si fos una senyora… Fas mal fet: deixa-la estar, que ara no és pas una canalla; i aquestes mossetes, quan les hi diuen que són bufones, de seguida els pugen els fums al cap, i Déu sap el que maginen. El teu pare mai s'hi ha franquejat, amb les obreres de la fàbrica: per aixo té el majordom… Ell, «bon dia» i «bones tardes» i prou… Tu has de fer el mateix…

Per sa banda, la Trinitat no trigà a dir a sa filla: -Mira, Nievas, te tinc d'asvertí que no vagis sempre amb el senyoret, com quan jugaveu a fet. Ja sé que tu ets un angelet de retaule, que no peques en mal, però els bordegassots la saben molt llarga, i la gent qui sap el que se'n pensaria, de tot això, més endavant: potser encar diria que te donem corda per les nostres conveniències, ¡Déu me perdò! Que la noia que es fa amb els que no són del seu braç, va a risc d'arreplegar una mala anomenada, i ¡ai del teu pare si mai li feien cap retret!…

El primer verí havia babejat en sos cors, i la necessitat de dissimular, a l'amargar-los-hi la joia pregona de la revelaciò, no féu altre que unir-los més estretament; i els juraments de mútua fidelitat reblaren la cadena forjada per la naturalesa.

El rotlle de festejadors creixia sempre entorn de la Nieves, i, cada volta que tornava de Barcelona el seu enamorat, n'hi trobava algun de nou; Això l'enferestia extraordinariament: tant més quan no podia revenjar-se ni esbravar-se d'altra manera que turmentant-la an ella. Però la filla del Carolí era d’una seriesa perfecta.

-No t'he dit que series tu? Doncs tu seràs, i ningú més. ¿Què vols que se me'n doni, de tots els altres homes? -I, conseqüent amb sa formalitat, defugia tot lo possible anar a balls i fontades, no feia papereries de cap mena amb el jovent i tirava sempre enllà amb bona manya, però resoltament, tota proposta de matrimoni…

En aquestes, l'àvia s'havia ferit; i, com que, per a la Trinitat l'anar a la fàbrica era mitja vida, la noia es quedà a casa, reclosa com una mongeta. Fins que els festejadors, despitats, i els altres joves per solidaritat, començaren a tenir-la per orgullosa i apartar-se d'ella afectant menyspreu. Després algú inicià que, si no feia cas dels obrers, era perque picava més alt. Se referien al praticant de la farmàcia, que, sempre que ella anava a cercar alguna medicina per a l’àvia, li feia unes grans salemes. Més tard sospitaren les comares, bo i sens cap indici sòlid que fonamentés la suposança, que volia pescar el senyor mestre; puix, com no era de creure que una peça com la Nieves volgués ficar-se en un convent o quedar-se per vestir sants, no tenien altre remei que atribuir-li, davant sa manca de casera, algun ocult designi. Mes dues soles persones no erraven la punteria: aquestes foren la mare i el metge.

Clarvident per llestesa natural i sotjadora per amorós interès, la Trinitat havia seguit amb temença l'evolució operada en sa filla, comprenent al capdavall, amb recòndit dolor, que l'instint l'havia advertit massa tard dels perills que entranyava la intimitat d'aquella amb el senyoret. Però era que la pobre mare creia que no es tractava sinò d'una il·lusiò infundada de sa filla i ignorava del tot les secretes entrevistes, les mútues confessions i promeses. Qui anava més ben orientat era el metge, el senyor Reguera.

El senyor Reguera era un home d'uns trenta cinc anys, fill d'un obrer torner. La vanitat paternal, mal aconsellada, l'havia ficat en la Universitat i fet fer, a empentes i rodolons, un carrera empedrada de suspensos i fornida d'humiliacions i fracassos més o menys dissimulats. Entre els companys se'l citava com estudiant curtet de natural i, demés, poc aplicat. Aixo féu que, una vegada amb la llicenciatura, no encertés a obrir-se camí i tingués de viure a costes del pare. Quan aquest morí, el jove Reguera se trobà en mig del carrer i, com se sol dir, amb la boca oberta. Passà aleshores una època de grans dificultats en què ni a força d'expedients de tota mena aconseguia tirar decorosament avant. Finalment, la casualitat d'una influència escadussera li facilità l'entrada en la fàbrica Banyoles. Conscient de ses facultats i de sos defectes i cansat de sofrir privacions, al veure el cel obert amb aquell càrrec, se proposà guardar-lo per la vida, defensant-lo, si calia, gelosament, amb totes les dents i totes les ungles. Mes en aquest món de mones no sempre n'hi ha prou amb la voluntat, per forta que sia i per enèrgicament que se desplegui. Als sants, bo i essent sants, el dimoni solia parar-los rateres per atrapar-los descuidats, i els sants, malgrat l'escut de la santedat, s'hi deixaven caure més d'una volta. No diguem, doncs, el que passaria amb els pobres pecadors. La ratera que havia de parar en Banyeta al senyor Reguera, fou la Nieves.

Ja s'és dit que l'àvia de cal Carolí s'havia ferit i que la néta l'aconduïa mentre la nora seguia treballant a la fàbrica. Una vegada al matí i una altra a la tarda, el senyor Reguera anava a veure la malalta; i, com això durà setmanes i la Nieves era una bella minyoneta i el senyor Reguera, com tot mortal, tenia son ànima en son animer, dia vingué en què el bon senyor se sentí fadat d'un dol- císsim fadament.

Bo i considerant-se molt per damunt dels obrers de la colònia, havia fallit com ells davant del bon pamet i dels gentils andamis de la filla del Carolí; i, no veient-se amb prou coratge per rompre l'encís, després de sostenir una breu lluita amb si mateix, se donà per vençut. No que an ell li fes una gran il·lusió casar-se amb una obrereta, amb una noia senzilla i sens llustre; en sos somnis d'home vingut de poc i de solter definitivament aplaçat, hi havia voleiat, a hores perdudes, la imatge indeterminada, sens contorn precís, d'al- guna filla de fabricant o de propietari conegut en la comarca, d'alguna senyoreta de llei i prossàpia que, a l'entroncar amb ell, l'auriolés i el reclavés, als ulls de tota la comarca, en el nou estament, tan fatigosament conquerit. Però, de repent, s'havia trobat amb la sorpresa de que la imatge vagarosa dels somnis s'havia concretat i definit, dins les celletes de son cervell, amb els trets fresquívols i escaients de la veïneta del casal. Aquella sorpresa tingué quelcom d'agre i desconcertant per al senyor Reguera, però l'impuls fou tan violent i atiador que se sobreposà a tots els càlculs de la vanitat.

La Nieves bé valia una claudicació, tant més quan se deia que el Carolí havia aplegat ja, amb son negoci de fustes, picotins de pessetes.

Cert que no fóra un casament, aquell, de ringo-rango, però tampoc seria, al capdavall, cap grossa atzagaiada. Ja que el destí havia volgut que ell no pogués enfilar-se fins a la muller ideal de sos somnis, el senyor Reguera se digué que no hi havia més problema que el d'enfilar l'obrera fins an ell. El que aquesta no hagués fet cas dels que l'havien pretesa, no desanimà el metge: seria, com deien, que la xicota aspirava a quelcom millor; però, tractant-se de qui era molt superior a tot el que ella podia esperar, ja faria altra sonada. En conseqüència, el senyor Reguera s'inicià; mes, com ella se fes le desentesa, parlà clar de seguida, segur que seria acceptat a mans besades.

Mes la filla del Carolí entenia les coses altrament, i, així com no l'havien temptada les ofertes de sos iguals, tampoc la temptà la categoria de metgessa.

Son refús fou delicat i prudent, ple de regraciaments i cortesia, però així mateix ple de fermesa i decisió.

El galant va quedar-se veient visions; i, com estava emprendat de la noia fins al capdamunt, insistí una i altra volta, oferí esperar tant com ella volgués, deixar-li fins anys de prova, per a veure si li naixia l'estimació que ella declarava amb lleialtat no sentir per ell… Però fou debades, car la Nieves permanesqué incommovible. Da- vant son fracàs, el senyor Reguera, acorat i despitat, recapacità. Tenia raó la gent del poble: allí hi havia gat amagat. Anà saltant de deducció en deducció per trobar la incògnita. ¿Que la damisel·la refusava els obres? Era que pretenia millor. Que refusava el millor? Era que mirava més en l'aire, encar. ¿Qui estava, en aquell lloc, més amunt que ell, que el metge?…Un nom resplendí, com si fos gravat amb caràcters de foc, en el cervell del senyor Reguera. En aquell punt una esgarrifanca l'anguilejà per l'espinada. Estaven a mitjans de curs: fins a l'estiu no podria sortir de dubtes; i resolgué esperar l'estiu amb paciència. Mes, en Banyeta estava a l'aguait, rient per sota el nas de les cabòries del senyor Reguera. I vet aquí que un dia li bufà a l'orella una inspiració de les seves. “¿ Per què no aconseguir a males el que no se li volia concedir a bones? “ A casa el Carolí no hi havia, en l'hora que hi anava el senyor metge, altres persones que l'àvia, enllitegada, i la Nieves; la caseta no tenia més que un veí, i encar apartat, i de dies era un encert que passés gent per aquells volts, perquè tothom era al tros o a la fàbrica… Una tarda, a l'entrar a cal Carolí, el senyor Reguera tancà la porta amb clau, i, al baixar a rebre'l la noia com tenia per costum sempre que el sentia, se li tirà al damunt traïdorament, tractant de subjectar-la entre sos braços. Un crit ofegat s'escapa de la gola de la sorpresa, i no gosà repetir-lo més vibrant per no alarmar a la pobra àvia, que, així com així, tampoc podia baixar a socórrer-la. Lluitaren en silenci, ell esbufegant, ella alçapremada per l'ira i la basarda, que li centuplicaven les forces. A la fi, pagué descloure la tenalla d'ossos que la oprimia, i, amb un esforç suprem, se desempallegà del brètol, expulsant-lo de si amb violència. Rebatut, caigué de costat a terra, pesadament, com un sac de sorra molla, mentre ella, d'un salt de daina, se plantava a la porta i, girant la clau, fugia al carrer més de pressa que s'està per dir-ho. Panteixant i escabellada, mentre prenia alè i s'allisa-va el cabell, el veié en mig de l'entrada com estabornit, i després, aixecant-se lentament sobre un braç, palpar-se el muscle i el colze malmesos… De por que la casualitat portés per allí un caçador que pogués veure-la en aquell estat, tornà a entrar i, repta, encirada tot ella, en actitud greu de Nèmesis, estirà el braç i, sens dir paraula, signà al vençut durament la porta. Ell tremola-va tot com una gota d’argentviu…Fent una contracció dolorosa, se posà de genolls i, arrossegant, arrossegant, arribà fins prop d'ella. Tenia un aire lamentable de derrota i humiliació. Confegí penosament:

-No sé el que m'ha passat… Un mal punt… Perdoni'm! L'estimo tant, Nieves!…

Tenia la veu trencada, se li sentia d'un tros lluny el petament de
dents.
Ella repetí, amb més altivesa encar, el gest implacable.

-Surti d'aquí de seguida i no posi més els peus en aquesta casa!

Ell veié en un moment, i amb por infinida que li acabà de desfigurar els trets, tot el que anava a venir: el descrèdit, el llençament de la fàbrica, la misèria altra volta …S'humilià més i més… ajuntà les mans demanant clemència.

-No em perdi, no em perdi, per l'amor de Déu!… Estava boig… li juro!…Tingui compassió de mí!…

Ella també ho veié, el que anava a venir si treia aquell home com a un gos i el fet s'esbombava: de primer un gros escàndol i un trastorn terrible per a la mare; després, la malalta sens assistència; el pare, arborat, demanant comptes al miserable… Qui sap quin drama en porta…

Abrigà amb mirada de pregon menyspreu a l'home que tenia ridìculament agenollat a sos peus.

-Me detinc pels altres, que no, per vostè… Posi's a to, i, quan l' no puga conèixer res, pugi.-I féu acció d'anar-se'n cap a l'escala; però ell l'agafà vivament per les faldilles.

-Nieves! Nieves!! Per la vida dels seus, no em comprometi… No en digui res a ningú… M'ho prometi!… Si vostè parla jo faré un dis- barat!

Estava blanc com l'ivori: plorava com un nen; els sanglots li ofegaven la veu.

L'ofesa sentí un esma de llàstima.

-Aixequi's- murmurà secament.

-M’ho prometi, Nieves!… Sóc un desgraciat!…No em perdi, no em perdi!…

Callaré, però d'aquí ,endavant, fora que siga davant d'altres, no em diga mai més paraula.

En efecte: ningú hagué esment del que havia passat, i, poc a poquet, vingué l'estiu i, amb ell, altra vegada l'hereuet Banyoles, que ja semblava un home.

El senyor Regera vigilà i en mirades i somrisos no trigà a trobar la certesa que ses sospites eren ben fundades.

En Pasqualet i la Nieves del Carolí estaven en intel·ligència, quin alcanç i caràcter veritable el gelós rebutjat no pogué determinar. Vet aquí l'obstacle! Per aquell mocós sens substancia ni discerniment, que només pensaria divertir-se, ell, un home fet i dret, havia sofert el picot més terrible de la seva vida, i, el que era pitjor, havia perdut el goig i la tranquil·lilitat presents i futurs…Pel cervell del senyor Reguera ni hi passà la idea que l'hereuet Banyoles pogués casar-se amb la Nieves. Ell sabia prou i massa dels gatuperis que hi ha pel món i que no sempre els paratges on s'agavellen homes i dones resulten escoles de bons costums. Ell havia sentit dir de més d'un fabricant que era senyor feudal en sos dominis: un senyor feudal en ple abús de tots els mals usos de l'antigor, i pensà que l'hereuet Banyoles començava a pendre rera en el camp de ses futures hassanyes. Don Pasqual, segons veu unànime, era i havia sigut sempre d'una moralitat perfecta, però això no volia dir que el fill no trenqués la tradició, volant pel seu compte: tal feien preveure, per de prompte, els indicis. I, com aquell noi una hora o altra tenia de regnar allí, i proveir-li an ell la menjadora, fes el que fes, per al senyor Reguera sempre hauria estat ben fet, fora en aquell cas.

Tractant-se de la seva altívola estimada, el senyor Reguera se sentí capgirat: no hi valguè ni l'espectre de la fam en llunyania per a contenir-lo, ni la seva filosofia acomodatícia per a aconhortar-lo. En el dilema de tenir de resignar-se o lluitar, preferí la lluita, amb totes ses consequències. No podia, està clar, atacar obertament, a la descarada, perquè hauria estat la derrota a bestreta, però obraria subterràniament,a tall de taup… Que fer? ¿Denunciar al pare seriós i mirat el primerenc gallareig del fill? ¿Destorbar els plans d'aquest posant-se com l'àngel custodi que vetlla pel bon nom de la casa? Aquesta havia sigut sa primera idea, però hi renuncià de seguida. Per molta discreció que tingués Don Pasual, un dia o altre hauria esment, l'hereuet, de la denúncia; i, com de la jovenesa és el pervindre i les primeres ofenses no es perdonen, el senyor Reguera podia tenir per segur que, així que el noi manés, perdria ell plaça i Nieves tot en un punt. Després de meditar-ho bé, decidí heure-se-les directament amb l'enemic; que així, almenys, podria saber del peu que coixejava i atacar-lo amb majors esperances d'èxit.

Tot discorrent com s'enginyaria, la casualitat vingué a oferir-li el punt d'apoi que li mancava. Un dia, tornant de passeig, collí una canya i amb el trempaplomes l'anà pelant i esporgant polidament. Rumia que rumiaràs en les seves coses, caminava d'esma i sens adonar-se del que feia. De sobte pegà una ensopegada i la petita fulla d'acer, ressaltant sobre la canya, li féu un tall al dit. La sang començà a rajar de la ferida, i cada gota que queia, plena, pesanta, s’embolcallava en la pols del camí i feia com una boleta enfarinada. Algunes d'aquelles boletes eren tan perfectes que al senyor Reguera li feren l'efecte de píndoles de farmàcia. Estava a tocar la fàbrica; i al pensar “farmàcia”, el senyor Reguera pensà que podria posar-se al tall, que no volia acabar de rajar-li, una pinzellada de iode. La farmàcia tenia tres portes: una de gran, l'oficial, podriem dir-ne, que donava al pati, una altra de petita que donava a una quadra buida de la fàbrica vella, i, finalment, la terça, que posava aquella peça en comunicació amb una dels baixos del casal coneguda pel rebost dels cocis.

La porta que donava a la quadra buida, oberta, exclusivament per anar de la casa a la fàbrica sens travesar el pati, en dies de pluja, era una porteta vidriera aprofitada que es tancava amb baldons i pany de frare. Fora en cas d'accident, ningú anava a la farmàcia de la fàbrica, per servir-se tothom en la del poble, on hi havia el practicant; i quan s'hi anava, era sempre per la porta gran. An això es devia que en Pasqualet hagués triat de preferència aquell lloc quietós i oblidat per tenir ses entrevistes amb la Nieves. Aquesta, a l'hora de plegar, pretextant que havia de fer alguna compra, entrava a la fàbrica per advertir a sa mare que tornés a casa sens entretenir-se, i després, per corredors i dependències de poc trànsit, se dirigia a la quadra buida mentre ell se ficava a la farmàcia pel rebost dels cocis; i, com que ningú veia a l'un ni a l'altre, havien pogut guardar secretes fins aleshores les seves relacions.