Mes aquell dia, el senyor Reguera, per fer més dret, passà també per la quadra buida, i abans d'obrir la vidriera, mirant per encert a través dels vidres verdosos i entelats, descobrí, allà al fons de la farmàcia, l'enamorada parella, abstreta en encegada conversa. Retrocedí vivament, sens ésser vist, i anà a sucar-se el tall amb esperit de vi.
L'endemà mateix se féu trobadís amb l'hereu, i agafant-lo familiarment a bracet, li proposà fer un tomb fins a la Font Nova. L'estudiant se'l mirà, sorprès, però veié en la cara del metge una expressió tan particular de riallera i protectora confiança, que, sense saber per què, intrigat, el va seguir mansament. Parlaren estona, molt llarga estona.
El senyor Reguera li contà, a tall d'avís, son descobriment de la tarda anterior, i provocà de cop i volta, amb sa aparent lleialtat, la confessiò desitjada. Després, afectant una indulgència discreta i cordial d'home de món. se cerciorà, per peces menudes,del caràcter que tenia aquell tracte; aconsellà al promès que si volia guardar-lo amagat, parés ment en el que feia; li féu prometre formalment que no diria un mot de la revelació a la Nieves.- Per no posar-la violenta, sap? tenint d'anar jo cada dia a casa d'ella… -i, finalment, s'oferí en tot i per tot al futur senyor d'aquell reialme.
El primer pas estava donat, i d'aquell jorn endavant se veié sovint anar junts a passeig pels afores els dos joves i, malgrat la diferència d'anys, establir-se entre ells una estreta intimitat. No cal dir que el llaç únic i veritable d'aquella intimitat era l'estimada comú. En Pasqualet, joiós de poder-se donar tot a la confiança, en plena efusió de sa jovenesa vibrant i expansiva, parlava al nou amic ex abundantia cordis, no celant en lo més mínim actes, propòsits, anhels, fantasies… El senyor Reguera, a son torn, tot ho escoltava amb interès, tot ho aprovava amablement, i entretant, mantenint sempre a l'hereuet en una atmosfera de graduada llagoteria, anava deixant caure amb tacte i destresa, avui una, demà una altra, en aquell cor que s'obria de bat a bat, sens el més petit recel, llavors d'idees i sentiments que esperava veure-hi grifolar i granar quan l'hora fos. La Nieves digué una vegada amb tristesa al seu promès:
-Desenganya't: sóc massa poc, per tu, i no ho voldran mai, que ens casem…
Però en Pasqualet protestà vivament:
-El papà estima molt el teu pare…,i ell també va voler casar-s'hi amb la dona que li agradava…-I com la noia somrigués amb poca confiança, solia afegir, fosc, amb energia continguda:
-Ademés, que si em volien privar, també fóra igual, perquè me passaria del seu consentiment…
-Oh, no! Reina Santíssima!-feia la Nieves, alarmada. -Que potser te deseheretarien; i no vull que per mi perdis el que et pertany!…
-¿Què se me'n dóna dels diners ni de la fàbrica, si per tenir-los havia de renunciar a la felicitat? Tindré la meva carrera i no hauré de menester a ningú per mantenir-te…-I repetia una i altra volta que es volia casar tan punt fos enginyer… Entretant, sentia fretura dels besos i abraçades de l'estimada. Mes aquesta, a mida que s’anava fent gran s’havia anat fent més mirada, més pudorosa.
Sa honestetat no era filla d’un propòsit, sinó del natural; i cada cop que el promès, despitat, se queixava de l’esquerpesa d’ella amb el senyor Reguera, aquest sentia esvaniments de joia i calfreds de voluptat. Segur ja per aquella banda, s’atreví a aconsellar, amb rialleta de suficiència:
-No en faci cas…Totes són així… Quan pensen que les estimen, se fan valer… Si vostè no fos tant jovenet, si estigués més fred, si li fes compendre el favor que li fa mirantse-la, aleshores fóra ella la que li aniria al derrera…A les dones s’ha de saber manegar-les…
I en tantes ocasions apuntà, com accidentalment, aquell criteri del senyor Reguera, que a la fi va començar a destenyir sobre la rectitud ingènita de l’enamorat. Les múrries, les facècies dels primers anys del batxillerat tornaren a contorbar les entrevistes de la parella, i les primeres nuvolades, positivament de mal averany, aparegueren en el firmament puríssim de llur amor.
-Si m’estimessis bé, no em diries que no!…
-Si m’hi estimessis tú, de bé, series el primer que voldries que t’ho digués…
Vingueren eleccions i es presentà per candidat un conegut de don Pascual, en oposició al que presentava el Govern de Madrid. La cosa anava prima entre els dos contricants i ningú hauria pogut predir de quin costat cauria la balança. En el perill, el candidat demanà adjutori a Don Pasqual, i Don Pascual, abocant en l’urna la fàbrica en pes, decidí l'elecció en favor del seu conegut. Aquest, agraït, un cop hagué jurat el carrec, volgué anar a donar públicament les gràcies al seu protector. En la fàbrica s'aixecaren arcs de triomf, s'engarlandaren de flors les màquines, els obrers sortiren a esperar-lo, cantant i victorejant, bon tros fora del poble… Fou, en fi, una rebuda triomfal…
No que al fabricant li anés ni li vingués gran cosa en el resultat de l'elecció, però era bondadós amb sos obrers i sempre aprofitava l'ocasió d'oferir-los algun esbargiment extraordinari que els fes menys feixuc i monòton el treball quotidià.
El diputat vingué acompanyat de sa filla i d'unes quantes persones més. La filla del diputat tenia divuit anys: un menys que la Nieves del Carolí. Era petita petita, rossa, bufoneta i delicada com una miniatura del segle divuitè.
En la taula, com era natural, estava col·locada al costat de l'hereuet; era coqueta i presumida, i durant tot el dinar posturejà amb son cavaller, fent-li prometre una i altra volta que l'aniria a veure quan tornés a Barcelona.
En Pasqualet, fins aleshores amb el cor enterament pres per son amor i sens gaire tracte social, era extremadament encongit amb tota dona que no fos la seva estimada, i en aquell dia solemnial féu un paper tan poc lluït que la seva mare se'n donà mitja vergonya, i després, a soles, fins se cregué en el cas d'amonestar-lo dolçament.
-Has de ser més tret, fill meu, i apendre de fer compliments… No semblava pas que estiguessis al costat d'una senyoreta de ciutat, sinó que anessis a confessar…
Per sa banda, el senyor Reguera també havia observat, i les mauleries de gateta de la barcelonina li havien obert l'enteniment. Un immens camp de maniobres s'estengué davant sa esperança revifada i comprengué el partit que podria traure d'aquell auxiliar. Així és que, al parlar amb en Pasqualet, li va dir:
-Ala, ala, pollo, que ha fet conquista! -I alabà desmesuradament la bellesa de la forastera i son aire distingit i l'instruïda que era i la gràcia: amb què deia fins la més petita cosa…
En Pasqualet, de fons, no donà cap importància als elogis del metge, i amb tot, aquell dia estigué com més displicent amb la seva amiga i reparà amb sorpresa que aquesta tenia el cabell més fosc que la filla del diputat i que no reia tant com ella.
El diputat s'havia descuidat en la fàbrica el bastó, i el senyor Reguera digué a Don Pasqual que ell tenia d'arribar-se a Barcelona i podria portar-l'hi. L'hi portà, en efecte; i com el diputat no es trobés a casa en aquell moment, el senyor Reguera demanà per saludar la senyoreta. La senyoreta anava tota blanca i amb cintes blau cel: ja no semblava una miniatura, sinó una fina i airosa pastoreta de Watteau. El senyor Reguera en quedà encantat per comte d'altri.
Parlaren del dia aquell, i el senyor Reguera féu a la senyoreta un brillant panegíric de l'hereuet, tal com l'havia fet, a l'hereuet, de la senyoreta, i s'assegurà an aquesta que en la fàbrica se recordaren molt d’ella. Quan el senyor Reguera se'n volgué anar, la senyoreta prengué d'un vas un gran pom de roses magnífiques i les hi entregà dient-li:
-Per a la senyora Banyoles! -I, destriant-ne del pom una de petita i encesa com un cor, afegí, enrojolant lleument: -I aquesta per al meu veïnet de taula, com un record de nostra coneixença…
Retornat a la fàbrica, el senyor Reguera buscà de seguida al fill del mestre: aquest volia anar cap a cal Carolí (ara ja no es veien en la farmàcia -tant per l'avís del senyor Reguera com perquè a la noia no li era tan avinent com abans deixar a l'àvia -sinó pels volts de la casa d'ella); però el senyor Reguera se l'emportà a passeig, vulgues que no, i, posant-li la rosa al trau, explicà, amb la salsa corresponent, meravelles de la pastoreta de Watteau.
-Ah, quina monada, si vostè hagués vista!… I que de seguit m'ha preguntat per vostè… Me sembla que, si a vostè li interessés, no hauria de fer més que allargar la mà; prou vaig conèixer-ho aquell dia… ¡Quina llàstima que ja estiga compromès!… -I com per ell sol, amb recança, afegí:-Aquesta sí que hauria fet lluir la casa Banyoles !…
Fins l'endemà en Pasqualet no veié la Nieves, en el bosquet de sobre el riu. Ell encara duia al trau la rosa vermella; ella ho reparà de seguida.
-Que és, aquesta rosa?
Ell, confós, vacil·là: hauria dit la veritat, però li semblà que no era prou correcte.
-Ahir va donar-me-la el senyor Reguera… Ella, sorpresa, el mirà a les ninetes; ell baixà els parpres.
-Ai, ai! El senyor Reguera?…
-Si… d'un ram que va dur de Barcelona per a la mamà…
La Nieves era llesta i pressentí vagament quelcom del que passava. Son front clar i pur s'acolorí d'una veladura rosada que hi muntava sempre que rebia una viva impressió. Només digué:
-Tot ahir tarda vaig esperar-te…
-El senyor Reguera se m'endugué a passeig…
-Sempre el senyor Reguera! Ja te vaig dir que no te'n fiessis…
Ell mirà, distret, riu enllà.
-No sé per què…
-Perquè es un home de dues cares!- exclamà amb vivesa. Però de seguida afegí, atenuant: -Té un mirar que no em fa goig…
-Mania que li tens…
Parlaren d'altres coses. Al despedir-se, ella, somrient, vergonyosa, per primera volta, féu a baixa veu:
-Dona'm aquesta rosa… -I allargà la mà cap al trau.
Ell se féu ràpidament enrera, posant-se fora de tret.
-Que no veus que està morta? Adéu!…Fins a demà… -I caminà de pressa, allunyant-se.
La Nieves romangué dreta, com una estàtua, durant un minut llarg. Al traspassar la llinda, li caigué a la mà una gota. Mirà enlaire. Tot estava sereníssim, i allà, en la llunyania, titil·lava, pàl·lid com una espurna d'or rebaixat, l'estel de la tarda. La gota caiguda en la mà de la Nieves era una llàgrima. Temps a venir, ne plorà moltes. En Pasqualet s'havia girat per a ella com una mitja. No que no l’estimés. Ella ho veia clarament, que se l'estimava, que només de clavar-li ella la mirada el feia tremolar i perdre l'esma: però ell no se l'estimava com abans, amb aquella claredat, amb aquella senzillesa, amb aquella dolçor ingènua d'algun dia; ara la noia sentia entre ells un quelcom foraster, una influència maligna que ho entenebria tot, que omplia aquelles relacions de rampells, de fredors, de recriminacions, de malesvolences, inexplicables en bona lògica… «Es l'altre que es revenja…» -pensava la pobra xicota. I una i altra volta estava temptada de dir-li tot a l'estimat, d'obrir-li els ulls respecte al traïdor; però la detenia sempre la promesa feta de callar, el que podia ocórrer, el mateix silenci sospitós que havia guardat fins aleshores… En efecte: ¿com excusar-lo, aquell silenci que s'havia convertit per a ella en un parany que li privava tota defensa franca i airosa?
I, entretant, el verí anava fent la seva obra destructora en el cor de l'amic.
En Pasqualet fill fluctuava, ombrívol i aturmentat, entre dos corrents oposats. De bon principi, poc s'havia inquietat, en realitat, de les gràcies i babaroles de la barcelonina. Sentia, si, afalagat son amor propi, mes son cor, enamorat amb tot el foc i empenta del primer amor, seguia fidel a la modesta obrera. Però més tard… més tard, compromès i arrossegat, gairebé, pel senyor Reguera, les primeres vegades, tingué d'acceptar forçosament els convits del papà, acompanyà la família a taula, al cine, a passeig, i a poc a poc, l'encís frèvol de la nova amigueta se li anà fent plaent… Potser no l'estimava amb amor d'home a dona, però l'entretenia, el delectava de manera absorbent la companyia d'ella… La senyoreta barcelonina manava sempre, sempre es feia obeir, com si ella fos reina i senyora entre vassalls, com si fos la clau central de l'univers: amb ell féu com amb tothom; mes, com ho feia gentilment, tot rient i jugant, ell no podia protestar ni rebel·lar-se contra l'esclavitud imposada, i també, de mica en mica, s'anava convertint, com tots els que la voltaven, en dòcil joguina d'ella. En comptats moments de concentració que li escaiguessen i, sobretot, a cada tornada de la fàbrica, al mirar amb sorpresa, tal com si fos una dona desconeguda, tal com si la veiés per primera volta, aquella criatura frèvola i insubstancial com un passarell, que a tall de nova gràcia se queixava a tot hora de mal de cap o mal d'estómac, d'avorriment o de cansament, l'estudiant sentia una gran buidor en l'ànima i un desig vivíssim de fugir d'allí, de rompre aquell estrany encisament que semblava irreal, fill d'una figuració opressora de mal somni. I, com un conhort impensat, com un filtre deslliurador de ses potències segrestades, com una alenada d'aire fresc que li retornava els sentits, li rebrollaven davant dels ulls, amb sobtat relleu, els trets benamats de la Nieves, ses formes opulentes, riques de sanitat i fortalesa, sa austera però imposant majestat de Juno; i la set, el desig d'ella l'abrusaren. En canvi, al reveure materialment l'obrera, quelcom de desencant, d'esfullament íntim, se barrejava també a sa alegria espontània i impulsiva.
Avesat ja als artificis i maules de la criatura que acabava de deixar, trobava excessivament nua d'ells a la Nieves i excessivament vulgar en sa senzillesa, de moviments ingràcils, de conversa monòtona, d'idees elementals i rutinàries; i ensems, massa dona, massa reverenda, massa poc festosa i insinuant, massa dura i inflexible a la càlida manyaga de sos dits nerviosos… I, de rebot, el passarell minúscul i ingràvid, la volva animada, planyívola i volenterosa, voleiava en l'espai i, passant i traspassant entre ell i l'estimada, li enterbolia la imatge d'aquesta, l'allunyava, la repel·lia, a voltes…
En el divorci que s'anava accentuant, Mefist hi tenia la major part de culpa. Subtilment, solapadament, com un vent advers, empenyia la feble nau a la deriva. Avui un entreboc, demà un consell, demà passat una brometa, l'altre una observació aparentment fútil, havia anat transformant i, suplantant gustos, sentiments i idees de l'hereuet: havia bastit dins d'aquell esperit fluctuant un soli de magnificència per a la intrusa i havia posat despietadament de manifest, mirant-les amb cristall d'augment, quan no creant-les de soca i arrel amb quatre pinzellades ridiculitzadores, les deficiències de la pobra filla del Carolí; havia, finalment, insuflat en el cor enamorat desconfiances, recels, menyspreus, vanitats, exigències, altiveses… innúmeres causes de discrepància amb l'estimada.
-Bah!… Si tinc d'ésser-li franc, jo sempre en dubto una miqueta, d'aquestes follies de les dones del poble pels senyors… Quan va de sobre a sota o de tu a tu, es a dir, quan no s'hi va a guanyar res, sinó a empatar o a perdre, és únicament quan s'hi pot posar fe en els afectes… -Si s'hagués pogut casar amb l'altra, entre els cabals de vostè i la influència del sogre ¿què no n'hauria fet de la casa Banyoles? Ell senador, vostè diputat, serien els amos del país. Fora els entrebancs del Collet, que sempre han sigut el núvol més gros per al pervindre de la fàbrica, una carretera per migdia, quelcom rectificat el traçat del ferrocarril en projecte -que quan se disposa de vots i de diners, a Madrid es consegueix qualsevol cosa, -i la fàbrica en situació més aventatjosa que totes les altres, no havia de témer mai una competència formal…
-¡Per l'amor de Déu, Pasqualet, no sigui tan innocent! ¿Com vol que no es faci la melindrosa, si en la resistència li va el triomf? ¡La saben molt llarga, aquestes santetes camperoles! Amb la seva virtut inexpugnable mantenen abrandat el desig del sitiador i no s'entreguen fins i tant que l'altre ja ho ha fet; és a dir, fins que envia per endavant a la fortalesa l'acta matrimonial… Ah! ¡Ja la voldria veure, la nostra Lucrècia, ara tan tivadeta, el dia que perdés tota esperança d'ésser la senyora Banyoles! Aleshores, com la virtut ja no podria adobar-hi res, veuria quina pressa es donaria a venir-li a oferir ella mateixa el que ara tant li fa gruar… I, si no, faci la prova: casis, i m’ho sabrà dir!…
En Pasqualet ja havia acabat la carrera: ja era enginyer… La Nieves encar servava una darrera esperança: encar volia fer-se la il·lusió de creure que tocaven a la fi les seves tortures. En Pasqualet sempre li havia dit que així que acabés la carrera, parlaria del casament als papàs… Passà un mes, en passaren dos i no en parlà als papàs ni a la Nieves. En canvi, veus volants, que no se sabia on havien pescat la referència, començaren a dir que tenia relacions formals a Barcelona. En Pasqualet, burxat per la Nieves, ho negà, esquerp i malhumorat, però Donya Mència se mostrà molt cofoia del bum-bum, i el senyor Reguera, sens dir res per clar, amb una rialleta de discreta intel·ligència, semblava confirmar-ho. Un dia que va anar a Barcelona, portà, al tornar, un gran nova: i aquesta, sí, absolutament certa. Estava acabant-se la senyera! Això de la senyera era assumpte que venia de lluny. Ja hem dit que els obrers havien anat a rebre el diputat, cantant; el diputat, per afalagar-los, els digué que cantaven molt bé; ells l'assabentaren que estaven preparant-se per fer un orfeó, i el diputat els va prometre que si el feien els regalaría la senyera. L'orfeó va organitzar-se i el diputat envià a dir que compliria sa promesa: que regalaría la senyera i ell mateix aniria a portar-los-la. Aleshores el senyor Banyoles declarà, a son torn, que, quan el diputat hi tornés, ferien una festa esplèndida, més esplèndida, encar, que la passada. El portador de tots aquells missatges era el senyor metge, el qual reservava, fins l'hora oportuna, un gros secret que tancava tot allò. El secret era que la senyera havia sigui brodada per les pròpies mans de la filla del diputat. Temptada per la posició ferma dels Banyoles i animada pel beneplàcit tàcit del papà, la gateta havia fet també sos plans i pres les seves mides; però en Pasqualet era d'una irresolució desesperant, i, malgrat fer tots els aires d'estimar-la, mai més s'acabava de declarar: calia, doncs, estimular-lo, de tant en tant, amb cops d'efecte que l'anessen comprometent davant del públic i el duguessen, com de la mà, a l'anhelat prometatge. Allò de la senyera era un d'aquells cops. I la noia, fent al senyor Reguera confident únic de la sorpresa que preparava, li pregà que no en digués res a ningú fins el dia de la festa. Però una desgràcia imprevista havia de precipitar els esdeveniments. Un atac d'embolia, ferint de ple a donya Mència, se l'endugué en poques hores.
El que havia d'ésser jorn de gaudi i alegria, fou jorn de dol i llàgrimes. L'orfeó que devia estrenar-se amb una cantata al·lusiva, per anar a rebre el diputat i sa filla, assajà a tota pressa composicions adequades i s'estrenà en els funerals de la mestressa També s'estrenà la senyera. L'havien portada el donant i l'autora, tots endolats, i al fer-ne remesa als orfeonistes, capçada per un gran llaç de glassa negra, la donzella havia estret efusivament la mà de l'hereuet i havia sil·labejat amb tendresa:
-Vaig brodar-la pensant en vostè i és la millor corona que puc oferir, com testimoni del meu respecte, a la memòria de sa pobra mamà, que al cel siga!
En Pasqualet, emocionat, els ulls en aigua, no trobant paraules per a contestar, va inclinar-se i besà la mà de la senyoreta. L'escena tenia lloc en el pati gran de la fàbrica, ple d'obrers i obreres. Entre aquestes hi havia la Trinitat i sa filla. A l'adonar-se de l'acció de l'hereu, la primera sentí en són cor un moviment de joia i donà gràcies a Déu, car li semblà que començava la deslliurança de la pubilleta; més aquesta cregué que en aquell punt el món finava: tot se li féu fosc, les cames li falliren i amb una mica més, dóna un espectacle al davant de tothom. Mefist, que des del nucli central de personatges la seguia astutament de cua d'ull, somrigué amb un somrís de cruel complacència.
El diputat i sa filla, severament endolats, com si fossin ja de la família, van fer el dol junt amb aquesta i la dependència superior de la fàbrica. No s'havia creuat una sola paraula formal entre els Banyoles i els barcelonins, i, amb tot, ningú dubtà aquell dia que era imminent una estreta unió entre ells.
En el recò més fosc de la capella, la Nieves, eixuts els ulls, la cara terriblement pàl·lida, amb l'aire greu que li donava la desfeta de totes ses illusions, l'íntima tragèdia que li asclava el cor, pensava amb Donya Mència: hi pensava amb rencor, amb un impuls d'amenaça i revenja que no havia de tenir terme. Son instint, en tal hora agut i desemboirat de tota mena de calimes, li deia que la morta tenia la culpa, allà, en el fons del fons, de tot el que havia passat i dels esdeveniments que s'apropaven: ella, amb la primera admonició, havia fulminat l'interdicte: en ella sentia en Pasqualet l'oposició irreductible que sa feblesa de caràcter no li havia permès afrontar a son temps; ella, amb sa benvolença de darrera hora pel nou amor, havia empès i sancionat la traïdoria… La Nieves no pogué resar ni un sol parenostre per aquella ànima que se li havia mostrat com enemiga.
Deixà passar un mes. A pretext del dol, en Pasqualet no es movia de casa i esquivava les entrevistes amb sa promesa. Mes aquesta encar tenia sa paraula. Decidida a acabar d'una vegada amb aquell estat de coses, puix no era amiga de situacions ambigües, ella l'emprengué un dia en mig del pati, a la descarada, no important-li ja qui pogués veure-la o deixar-la de veure.
-Escolta, Pasqualet…
-Dispensa, Nieves… En aquest moment… el papà m'espera…
-No: prou ho saps que no t'espera ningú, però és que te dónes vergonya d'estar al meu davant, perquè… perquè m’enganyes…
Ell protestà, cap cot, sens calor.
-I ara! A què ve, això? ¡Te tornes més estranya!…
Ella somrigué amb amargor.
-No m'ho vulgues negar! ¿Te creus que no he vist totes les maniobres amb l'altra?
-Són manies teves… Estàs engelosida: vet-ho-aquí.
-Digues-me que és sens motiu.
-Està clar, dona!…
-Jura-m'ho!
Ell vacil·là: finalment pronuncià amb esforç:
-Te juro que… que no li he dit res.
-Aleshores… no tens impediment per complir la paraula que em vas donar. Acabada la carrera, morta, Déu la perdò! la teva mamà…
-Nieves!
-Infeliç! ¿Creies que jo no ho veia que ella no em volia ni em voldria mai i que tu no tenies coratge per contradir-la? Però ara és altra cosa. Tu mateix ho vas dir: el teu papà va voler casar-se a gust: no et privarà pas que tu t'hi casis…
Ell baixà el cap.
-Naturalment, però ara… el dol…
-Assenyalem una fecha… D'aquí a un any, d'aquí a dos… El dia que tu vulgues, però que jo sàpiga quelcom de cert.
-És imposible, Nieves… Les circumstàncies…la…la…
-Al cap som, Pasqualet… T'he donat tota la meva joventut, totes les meves esperances, i vull saber per a què te les he donades…
L'hereu se passà la mà pel front; suava d'angúnia. Després tartamudejà:
-Tinc de completar els meus estudis…D'aquí a uns dies… potser… potser demà mateix marxaré a Alemanya… Després, quan torni… podrem… parlar…
Ella l'esguardà, atònita.
-A Alemanya? Mai n'havies resat, d'anar a Alemanya! I… quant t'hi
estaràs?
Ell vacil·là novament.
-No sé… dèpen de…
Ella, resolta, severa, estirant-se de tota sa estatura li posà la mà damunt del braç i féu, sens deixar-lo acabar.
-Prou, Pasqualet! No t'escarrassis…¡Massa que ho entenc tot! Te'n vas per fugir de mi… perquè et fa escrúpol trencar-me cara a cara la paraula…
Ell sentí que la sang li feia un tomb violent per tot el cos.
-Nieves…-començà anhelós.
Ella esperà àvidament amb tota l'ànima abocada a les ninetes.
“Si perd les esperances, ella serà la primera de venir-li al darrera… I, si no, faci la prova…”
Al passar-li pel cervell el pensament roí, les sangs se li aplacaren repentinament, la veu se li fongué, l'expressió devingué gelada…
La Nieves, aparentment serena, murmurà amb lentitud, remarcant les paraules:
-Para ment, Pasqualet, que em deixes en llibertat i que un dia no te'n penedeixis!
Esperà, encar… Veié que els dits d'en Pasqualet s'agitaven espasmòdicament, com si estigués picat per la taràntula, però sos llavis romangueren closos. Passà un minut que, en l'ordre espiritual, tingué una durada de setmanes. L'hereu Banyoles, en aquell minut, se veié en ple Congrés, defensant la rectificaciò del traçat del ferrocarril…
La Nieves girà l'esquena, travessà el pati i eixí de la fàbrica.
Al cap de quatre dies, l'hereu marxava a Alemanya, deixant desconsideradament a Don Pasqual abandonat a totes les desolacions de sa viduïtat.
Passà cap a un any més. El pare va escriure al fill que calia fer les misses de cap d'any per Donya Mència, que suposava que ell, en Pasqualet, vindria per assistir-hi, i que, al contestar-li, li digués que era el que pensava fer després. La imatge de la Nieves, en actitud greu de Nèmesis, omplenava, durant tota la nit, les ombres del desvetllament, en front del llit de l'enginyer. L'endemà, aquest va escriure a son pare: “Papà estimat: T'enyoro de tot cor i espero amb golafreria anar a donar-te una abraçada i resar amb tu per l'etern repòs de la pobre Mamà. Me preguntes què penso fer després. Ai, papa! Me dol tenir de dir-t'ho; però és forçós que després retorni aquí, perque estic empantanegat en uns experiments interessantíssims que seran de gran profit (almenys així ho espero), per a la nostra indústria, però que m'absorbiran durant mesos, encar…» Arribà a la fàbrica la nit abans de l'aniversari, i l'endemà, sortint de les misses, parlà de marxar el dia següent. Don Pasqual, evitant-li la mirada, li digué aleshores: -Fill meu, te prego que esperis un parell de dies més… Com me sentia tan sol i no vull perjudicar-te en tos estudis, he resolt tornar a casar-me i voldria que tu em servissis de testimoni…
Quan el fill, dolorosament meravellat, preguntà qui era l'elegida, el pare contestà evasivament:
-Una antiga obrera de la fàbrica… -I eixí de l'habitació.
L'endemà se celebrà la boda, amb senzillesa i serietat, en la capella de la fàbrica. Ningú n'havia olorat res fins aquell moment, per haver tingut lloc els tràmits preliminars en la major reserva. Hi assistiren només les dues famílies, actuant de testimonis, per part de Don Pasqual, en Pasqualet i el senyor Reguera. La núvia, modesta i pudorosa, durant tota la cerimonia no aixecà els ulls d'en terra. Ella fou la que rebutjà per a cambra de noces la sumptuosa que havia pertangut al matrimoni, en vida de Donya Mència, preferint una de clara i assolellada del segon pis. Aquella cambra queia sobre per sobre de la d'en Pasqualet, i unes hores després, aquest confessava al metge que, de tot, de tot, el que més l'havia fet patir, havia sigut el sentir sobre son cap el soroll de les botes al caure en la catifa. Han passat més anys, encar. L'hereu Banyoles, acabats sos estudis en Alemanya, va casar-se amb la filla del diputat, i és ell el que llueix ara la investidura del sogre i el que ha aconseguit la carretera de migdia i la rectificació del traçat del ferrocarril. Però el ferrocarril Déu sap quan se farà, i els entrebancs del Collet segueixen essent la perpètua amenaça de la fàbrica.
Al casar-se, Don Pasqual volia cedir-li tot el primer pis de la casa, però en Pasqualet contestà resoludament que no ho volia; i, amb l'excusa de que ara ell dirigiria personalment la fàbrica, acomodà en el poble el sots-director i se n'anà a viure en el xalet que aquell ocupava. Aima viure isolat, tant més quan la seva esposa, el passarell minúscul, esta molt delicada de salut; té el païdor malmès i una operació cruenta en les entranyes l'ha deixada eixorca per a la vida.
En canvi Don Pasqual té dues criatures com dos sols: un nen i una nena. Els diumenges, quan van a missa al poble, la muller donant filialment el braç a son marit, perquè a Don Pasqual ja comencen a flaquejar-li les cames, han de passar necessàriament davant del xalet del director, i des de l'estudi a planta baixa, on passa, treballant, encegat, totes les hores que no és a les quadres, aquell no pot deixar de reparar que el nen, son germanet, se retira extraordinaríament an ell i que la nena és la mateixa estampa de la Nieves quan anava a costura i empaitava els sastres dels recs en el bassiol de l'horta. Aleshores se'n va a l'altre cap de taula i reprèn el treball amb més fúria que mai. I, al veure'l tan adalerat, els obrers de la fàbrica li diuen afectuosament:
-A Maria, senyoret!¡Reposi una miqueta que així, com així, tampoc se n'ho ha d'endur a l'altre món! I ¿sap que aconsegueix amb tant de treballar? ¡Doncs que als seus anys sembla vostè més vell que Don Pasqual!
En efecte: l'hereu Banyoles té tot el cabell blanc i el pit se li ensota un poc més cada dia. El pare, embotornat en sa felicitat, és l'únic que no se n'adona.
SUBSTITUCIÒ
S'havien casat les noies, l'una darrera l'altra, en menys d'un any, i, quan no quedava en la casa més dona que la mare per a dur tot el pes de l'escarràs, una pulmonia, arreplegada al sortir calenta del forn per arreglar els nodrissos, donà compte d'ella en no més d'una vuitava de malaltia.
Enseboliren-la en el cementiri llunyà del poblet veí i, de tornada a casa, després de l'enterrament, amb les orelles encara plenes de les fúnebres cantòries dels capellans, el cor serrat per l'amarg sentiment de sa viudesa i els ulls vermells com un perdigot novell, el pare s'assegué en l'escó de vora el foc i cridà els fills a son entorn. Aquests s'assegueren en els escambells i cadires baixes, deixant un passadís per on pogués transitar de la llar a la taula la noia gran, que anava pel sopar, i esperaren que enraonés el pare.
Tenia, aquest, el cap baix i les llàgrimes li perlejaven en un recó dels ulls.
La noia gran, guaitant-se'l d'esquitllentes, sentia que li muntava el plor a la gola, ennuegant-la, i els nois es mossegaven els llavis sense parar.
A la fi el pare, llevant-se la barretina i donant-hi tombs entre les mans, murmurà amb veu commosa:
-Ja ho veieu, fills meus, quina desgràcia!…
No pogué seguir: un esclat de sanglots li trencà la paraula.
Els sanglots de tots els fills li respongueren a la una i algunes mans s'allargaren trèmulament, indecisament cap a ell, amb un aire de donar-li el socors filial en aquell trànsit.
-Pare!…
El pare rodà el cap desesperançadament.
-Mai, mai més me'n podré aconhortar, fills meus!… -exclamà com per a donar contesta a les amoroses actituds: -aquest cop de destral a la vellesa en mata per arreu… Perdre la companyia de la dona és perdre-ho tot en el món…
-Pare -digué la noia, eixugant-se els ulls amb el revés de la mà: -us queden els fills… els fills i la casa…
-Ja ho sé, noia, ja ho sé… i és per això que hem de parlar… Si jo fos sol, no passaria tanta pena; pel que ha de durar!… Mes, ara…tu te n'auràs d'anar a casa teva d'aquí a una vuitava, d'aquí a una quinzena tot lo més, que tens la sega a sobre… La petita està lluny i als últims dies… Quedem aquests i jo com albats sense guiatge i amb el tràfec de tot…i això no pot ésser. Cal dona a casa.
L'hereu baixà el cap, i el front, marcit de malaltís, se li esblaimà lleument.
El pare encanyonà i reprengué amb una veu més esfumada:
-Per això us he cridat, per pendre consell… Cada u que hi diga la seva…
Mes tothom callà. El pare aixecà els ulls i passejà una llarga mirada sobre els caps sotmesos de sos fills. Després afegí:
-Potser se podria pendre una criada…
Un lleu gest negatiu de tots seguí a aquelles paraules vacil·lants.
-…Però són tan barrim-barrams les joves i tan xacroses les velles, que… I, de més a més, confiar la clau de tots els possibles a gent forana…
Aquesta volta el gest dels fills fou tot aprovador.
-Veig que penseu com jo… Així, no hi ha més que un remei… Algú s'ha de casar…
Totes les mirades convergiren cap a l'hereu.
El pare hi assentí.
-Sí, perque no m'especta pas fer-ho, a mi… I tampoc és just que ho faci el mitjancer, si un dia o altre se n'ha d'anar de la casa…
L'hereu féu un bleix profund i digué lentament:
-Esta bé: me casaré… Digueu-me amb qui… -Això tu, fill meu…
Tria la que et sembli; prou saps el que ens convé…
L'hereu, abatut, girà el cap d'una banda a l'altra.
-No, no; a mi tant me fa… la que us vinga bé…
Ho escatiren entre tots, dient noms i sospesant aventatges, i abans de sopar se decidiren, amb aprovació general, per una parenta joveneta que vivia en un mas d'un altre terme, a quatre hores lluny. Feia uns anys que no l'havien vista, mes ja devia ésser tota una dona, per la mida que duia, i venia de bona regàlia.
Passats els vuit dies el pare va anar a emparaular-la i quedaren concerts amb la família d'ella.
El diumenge vinent l'aniria a veure l'hereu.
Aquest, a la baixa hora, agafà les anguileres i se n'anà cap a l'agulla, Mai s'havia sentit tan trist com aquell dia i respirava amb la dificultat de quan havia de venir una tempesta.
Ell veia que a casa seva tenien raó, que els convenia una dona, però no se sentia prou fort per a casar-se, ell que no havia pogut fer mai la joventut, que no havia pogut ballar, que no havia pogut córrer, que no podia traginar els sacs de blat escales amunt, que cada quatre mesos havia de pendre medicines, que tan tost feia un pas més de pressa que l'altre ja esbufegava, i que amb el més petit disgust s'endarreria de salut per anys… I, de més a més, recordava el consell del metge:
-Tu, noi: seny, força seny. No te'n descuidis: sinó, te'n penediries… Tens el cor més flac del que et penses.
Però era l'hereu… i, si ell no es casava, se casaria el segon i ocuparia el seu lloc… Perquè ja ho havia dit son pare; no era pas just que l'altre treballés i portés tot el càrrec de la casa si després se n'havia d'anar… I, si no se n'anava, ell, el gran, perdria tots el drets, i sol i sense salut, a la vellesa no seria més que una nosa… Perquè, treballar fort, prou que es coneixia que no podria mai… Li calia ésser hereu, li calia casar-se…
El diumenge vinent se n'arribà a la carretera i prengué la tartana de l'ordinari que passava, camí de la ciutat, a un quart de casa d'ella, de la promesa.
Quan aquesta li eixí a l'encontre, banda avall de l'era, l'hereu quedà sobtat.
Amb els anys que no l'havia vista s'hi envestí una mossassa que feia goig. Era tan alta com ell i amb la pell de cara i braços blanca i rosada com si mai l'hagués vista el sol. Tenia els ulls verds i la mirada dolça, i els cabells rossos, partits en clenxa, li feien un gran monyo sobre el clatell. La veu era clara i alegre com una veu de criatura; sos posats, de minyona honesta; i anava neta i endreçada com una noia de vila…
Entraren al mas per conversar un mica amb els pares, i després, ja sols, a tall de promesos, se n'anaren a donar un tomb per fora.
Ella li ensenyà l'hort, li explicà que tenia deu menes de clavellines, l'acompanyà a les feixes, on la darrera riuada els havia pres mitja vessana de terra…
Quan, cap a mitja tarda, el pare d'ella l'acompanyà fins allà on passava l'ordinari, l'hereu tenia el cor més tranquil que a l'arribada, i fins la pell de son front mústic de malaltís semblava haver-se-li estirat i enfresqueït.
A l'arribar a casa seva, el pare, una mica temerós, va preguntar-li:
I bé, noi, què te n'ha semblat? L'hereu, tot animat, respongué:
-Que farem bon cop, pare…
El pare ajuntà les mans i aixecà els ulls al cel; després se n'anà de pressa cap a la cort, a donar el pinso al bestiar, per què el fill no li veiés les llàgrimes… Se recordava de la seva dona.
El diumenge vinent i l'altre i l'altre, l'hereu tornà a veure sa promesa. Ella ja no l'esperava banda avall de l'era, sinó que anava bon tros més enllà, fins prop d'on el deixava l'ordinari. Hi venia tota roja, entresuada, i al veure'l reia, ensenyant unes dents com de pisa fina.
Un dia estava tan acalorada que ell li proposà de seure una estona sota un tamariu, i segueren.
Fins que es casés, tenia els diumenges lliures, puix la mare se li cuidava del dinar perquè ella pogués enraonar amb son promès. I aquell dia, tot enraonant, ella es ventava amb el davantal, i a cada cop de corn, l'hereu sentia un escampament de flaire que no havia sentit mai encara; i mirà les orelles de sa promesa i les trobà ben fetes i s'adonà que, parlant, treia sempre una punteta de llengua i la passava ràpidament pels llavis, remullant-los, i que, al fer-ho, els llavis li quedaven vermells talment com si la saliva fos sang pura.
Arribaren al mas a punt de parar taula, i ella, tota riolera, li féu estirar les estovalles i ell li portà el plat i les culleres; i, en havent dinat, anaren a collir pèsols a l'hort i ella mullà una fulla de card i, tot de cop, quan més distret estava ell mirant-se-la, li arruixà tota la cara… Ell sentí com un ressalt d'una cosa viva dins del pit, el ferí un llampec de delícia ubriagadora i el rostre va enrogir-se-li com si li haguessin donat una bufetada.
Havent berenat, s'acomiadà dels pares i se n'anaren cap a la carretera. A mig camí, com ell retardés el pas, ella li preguntà, estranyada:
-Que estàs cansat?…
-No… però tindrem temperi…
Com ho coneixes? -preguntà ella, sorpresa,veient el cel blau i net com un ull d'àngel.
-Perquè tinc tapament…
I la promesa veié que el rostre de l'hereu estava esblaimat i com més mústic i revellit que de costum. Amb gran estranyesa d'ell no hi hagué titlla de núvol fins a la nit, i aquesta s'estengué sobre la terra com un mantell de seda blava tot brodat de besllums i fosforescències.
Per primera vegada el pronòstic del tapament i angoixa havia fallit, però l'hereu estava alegre i en tot el sopar no parlà més que de la promesa, de les dites de sa promesa, dels pèsols que havien collit amb sa promesa… Tan sols se reservà per ell la remullada deliciosa i quelles onades de flaire de sota el tamariu. A son instint d'enamorat li hauria semblat una profanació fer-ne part als altres.
-I les robes, com van? -preguntà el pare, content de l'animació de l'hereu.
-Enllestint-se, enllestint-se… Aviat li duran la calaixera i tot estarà a punt per quan arribi la llicència…
-Millor perquè el segar…
-Home, no us espanteu, que pel segar ja tindreu jove… -I somrigué, feliç, com mai havia somrigut en sa vida.
Mes la tempesta pressentida vingué, sols que amb vuit dies d'endarreriment.
Al matí no en feia gens de cara, d'haver-hi mudança de temps; tant, que l'hereu sortí de casa sols amb la verga a la mà i el mocador de pita al coll.
-No t'afogues, tan tapat? -preguntà ella. -Mira: jo no puc dur-hi res, al coll! -I per sota el mocador, posat tot curt, li ensenyà el sac escollarat i la carn, blanca, blanca, de l'arrencament fins a l'orella.
-Oh, tu! Com que el tens bonic, el coll, ja pots ensenyar-lo! -exclamà l'hereu; i rompé a riure, tot meravellat ell mateix d’aquella broma que acabava de fer. Després, com si li vingués un truble de paraules, se posà a enraonar, a enraonar, tractant, amb volubilitat, de moltes coses: de les cries que tenien a casa seva, de les anguiles que pescava els dies de festa, abans de festejar, del vestit nou que li feia el sastre de la vila, de les arracades que anirien a comprar amb ella a la ciutat el dijous vinent…
-Com les voldràs? ¿amb pedres verdes o vermelles?…
Ella baixà el cap tota sufocada i respongué modestament:
-No sé…com tu vulguis. De la manera que costin més pocs diners…
Ell se parà en sec, contemplant-la encisat; després murmurà tot commòs i agraït:
-Quina alegria que tindrà el pare, quan jo li diga que m'has respost això!… Tu si que fas per casa! I afegí tendrament: -Però aquestes coses se compren un cop a la vida i s'han de fer ben fetes… Duro més, duro menos… Ja ens rescabalarem, si Déu ens dóna salut… Mentrestant, tot el que convinga vull que siga ben bé al teu gust…
I com ella tornés a caminar, amb els ulls en terra, ell barbotà de cop:
-Ja voldría ésser-ho de casat. I tu?…
Ella vingué com una cirera i girà la cara cap a l'espessor del marge.
-I ara!… -féu dolçament. -Què vols que et diga?…Aquestes coses… no es pregunten.
Ell, en un rampell, li prengué la mà que ella duia penjant i l'apretà contra son pit.
En aquell punt, una espessa nuvolada tapà el sol…
Arribaren al mas amb el pas viu i mirant sovint al cel: aquest era tot fosc de la banda de ponent, com si hagués rebut una gran patacada; sobre migdia aquella negror ja en cobria més de la meitat i començava a gotallejar rabent, rabent. A cosa de dues hores esclatà la tamborinada furiosa. Trons, pluja, llampecs a dojo, i, per fi de festa, la grossa: una pedregada com de confits, d'avellanes, de nous… I, en mig de la fosca repentina i quasi completa, del rebombori de sorolls aplegats, del zig-zag mirolejant dels llampecs, tota la gent del mas abocada a les finestres ajustades, amb el rostre espaumat i les mans al cap.
Així que el temps s'aclarí una mica, l'hereu parlà de tornar-se'n; li deien que es quedés, que fes nit allà… Va refusar. No podia ésser: primerament, que a casa seva passarien ànsia; després, que l'endemà havien de dur l'euga a fira i se n'hi havien d'anar dos i quedar-se l'altre per la feina. Bé massa que ja s'havia retrassat i hauria d'apretar el pas per arribar amb temps a l'ordinari…
Li donaren un paraigua i eixí. Del cantó de l'era se girà per fer adéu a la promesa que no l'acompanyava pel temps, i emprengué sol pel corriol. La por de fer tard l'esperonava, i, ara fanguejant sobre la terra tova, ara saltant clots i reguerons, feia via de pressa, com si l'empaitessin. Sort que aquell dia se sentia més alleugerit i diligent que d'habitud i ni la humitat dels peus ni el refrescament de l'atmosfera, exhalada pel temperi, li feien mala impressió. Amb tot, quan s'assegué en el piló de la carretera estava ben suat i el pit li anava com una manxa. El mocador que es passà per la cara, lo mateix que el del coll, s'haurien pogut escórrer.
Mirà amunt i avall de la carretera: de la banda de la ciutat, no venia una ànima; a l'altra part, allà avall de tot, s'hi veia una pic negre, un carruatge, segurament que feia via enllà. L’hereu pensà que era una sort que no s'obirés l'ordinari encara, puix així podria temperar-se una mica. Mes, en aquell punt, sortí de darrera les mates d'un marge proper un pagès vell, entorxant-se la faixa a la cintura. Al veure l'hereu assegut en el piló, li donà les bones tardes, i, com l'hagués vist des de son camp un altre diumenge quan se despedia de sa promesa, sospitant lo que havia passat, li preguntà rialler:
-Què potser esperaríeu la tartana?
I a la contesta afirmativa de l'hereu esclatà a riure, exclamant:
-Ja podeu esperar-la, com hi ha món!… Mireu-la allà baix de tot, que quasi bé ja no s'afigura…
L'hereu tingué una foguerada. Haver-lo deixat en un dia com aquell, bo i estant avisat, era no tenir vergonya!…
-Si feu una bona trotada potser encara l'aconseguireu en el primer hostal… -insinuà el pages.
Quin altre camí li quedava? Regirat per la malifeta, donà mercès a l'home i a bon pas se llançà carretera enllà.
Durant cinc o sis minuts encara veié el pic negre, però a cada punt més feble, més esborradís… allunyant-se… allunyant-se… Quan ja no el veié gens, esparverat de pensar que pogués haver de fer tota la caminada a peu, se posà a córrer…
Arribà al primer hostal tan groc, tan desfigurat, que l'hostaler se pensà que era un malalt que venia de veure algun metge. Al posar-li la mà a l'espatlla per a sostenir-lo, la reculà vivament sorprès. A dins del cos de l'hereu semblava que hi saltés descompassadament, com per escapar-se, alguna bestiola presonera.
La tartana, com és de suposar, feia cinc minuts que havia arriat. Malgrat el parer de l'hostaler, l'hereu volgué de nou anar a aconseguir-la. Com és de suposar també, a la virada de l'hostal la veié més a prop que en l'altre tros, però ja massa lluny per a muntar-hi de seguida, i després ella anà allunyant-se, allunyant-se, posant a cada pas més distància entre ella i ell, fins que tornà a ésser un punt que anà difuminant-se i altra volta acabà per esborrar-se.
Aleshores l'hereu ho veié clar: no l'alcançaria mai i valia més deixar-se córrer d'intentar-ho. Li tocava fer el camí a peu. Se resignà deixant de córrer.
Com féu aquell camí, sols Déu hauria pogut dir-ho.
A l'arribar a casa seva, ja de nit negra, el van portar en pes al llit; ni habilior tingué per a pujar l'escala.
L'endemà el segon anà a cercar el metge, i el metge, al saber el disbarat que havia fet, se cremà de mala manera.
-Després que un els parla ben clar!… Són animalets, animalets, talment!
Com el dia assenyalat no havia de poder anar per a les joies, el segon pujà a advertir-ho a la promesa, i el dijous promesa i pare anaren a veure a l'hereu. Aquest era més mort que viu, però encara somrigué a la minyona amb un esblaimat somrís de felicitat, al veure-la.
S'encertà a anar-hi el metge, i el pare d'ella, a l'eixir de la cambra, l'aturà en un recó.
-Perdoni, senyor… ¿Vol dir que aquest noi se pot casar?
-Casar? -féu el metge amb un pam d'ulls.- I ara! Qui pensa en aquests disbarats?
-Es que es tenen paraula amb la meva filla…
-Alabat sia Déu! ¿No veieu que està a les acaballes de la malaltia?
¡Fora que sigueu tots assassins!…
El metge se n'anà; pare i filla es quedaren i aquell vespre tornà a haver-hi consell vora el foc.
L'endemà de matí l'amo de la casa entrà al cambró de son fill…
Estava tot torbat, tot neguitós… L'hereu ho va notar.
-Què teniu, pare?
-T'hauria de dir quelcom, noi…
-Digueu, doncs…
-Es que no voldria que t'ho prenguessis a mal…
Com un besllum d'inquietud passà pels ulls del malalt.
-El metge… saps?… diu que… que no et pots casar… que… que no et convé…
La cara de l'hereu s'entristí.
-Si, ja m'ho vaig pensar que us ho diria… N'hi ha per dies, d'aquest mal, i no es pot esperar… Tenim la sega a sobre… Però no tingueu por… El primer dia que em trobi una mica com cal…anem a l’esglesia, i després… encara que estiga així… tot anirà endavant …
El pare baixà el cap novament; l'hereu tornà a inquietar-se.
-Que no us està bé, així, pare?…
-Ja veuràs, fill… t'ho tinc de dir… i no te n'agraviïs… Es que no et pots casar ara… ni mai… Saps?… per la malaltia…
-Ah!… -I el malalt semblà que acabava de rebre una llançada al mig del pit; se li obriren ulls i boca, i lentament, lentament anà girant el cap i clavà l'esguard en son pare amb una mena de desolació encantada… -I… doncs?… -murmurà a la fi, amb un fil de veu.
-Nosaltres… saps?… Com la paraula ja és donada… i ja han fet ells els gastets… i… i…
-Digueu! -pregà l'hereu, anhelant.
-Que nosaltres pensàvem, si a tu t'estava bé…, que, convenint una dona a casa…, dona per dona…, ara que la tenim per coneguda… tan se valdria que…
-Què?..-féu l'hereu, sobtadament revoltat per una sospita.
-Que es casés amb el segon i… no hi hauria res perdut…
El malalt defallí; els ulls se li entelaren, la mà li relliscà lassament sobre la roba… Passà un llarg minut de silenci en què el llamp de la iniquitat inconscient mig partí una ànima.
L'esguard interrogant, i contrariat ensems, del pare, que no perdia d'ull al malalt, el revifà a la fi.
-Ja veig que et sap greu… -murmurà el vell amb recança.
-No… Sinó que… I després… ella…-No pogué dir res més.
La contesta fou ràpida, triomfal.
-Ella ja s'hi convé!
Aquest darrer cap fou definitiu; ni esma tingué per amagar-ho. Un sanglot violent semblà estabellar-li la caixa del pit; se portà les dues mans a la cara i, sens força per a sostenir-les-hi, se li desprengueren com fruites madures, caient-li de nou sobre la roba.
El pare tingué un gest sec, inclement, d'ànima cega.
-Ja m'ho pensava, que ho pendries així… -Mes de cop se dolcificà.
-Nosaltres ho fèiem per un ben fer… Mes, si t'ha de trastornar…
I, tornant-lo a reprendre la recança, acabà compungit: -Tan bé que
huria anat per a tots!…
Passats uns minuts d'agonia, el pobre màrtir, sotmès, resignat, exhaust, declarà d'ell mateix, sense noves instàncies, que… al capdavall…allò que deien era…lo més ben pensat…
El pare es posà molt alegre per la solució del conflicte i baixà a dir-ho al nou emparaulat.
Quan el metge tornà va trobar que el malalt havia fet una gran correguda. En vista de la mala nova, se donaren pressa per les llicències, i, així que aquestes arribaren, el segon se casà.
El mateix vespre d'aquell dia entrava la jove a la casa, i, a l'oferir confits del casament a son antic promès, assegut en mig de coixins vora la finestra, aquest li fixà els ulls, se la mirà, se la mirà, els llavis li tremolaren, una gota adamantina li sobreeixí del llagrimer sense despendre's. Mes… no pogué dir res.
Quaranta vuit hores després, donava l'ànima a Déu.
Amb totes ses coneixences se despedí dels seus… La jove, cridada a corre-cuita, vingué sense res al cap: del gipó escollarat li eixia el coll blanc, blanc i tou, grassonet… El moribund fixà en ell la vista i, amb tenacitat espantosa, ja no la'n desvià fins que la hi entelaren les ombres de la mort. Aleshores, la jove recordà la broma (l'única broma) que ell li havia fet, i per primera volta sentí una estranya impressió: la impressió de vergonya, de punyiment, d'angoixa, del qui pressent un paorós quelcom.
EN PELIFET
Vet aquí que una vegada hi havia al mig d'una muntanya un gran bosc de roures i alzines, a cada banda de bosc una casota solitària, i en cada casota una família de pagesos.
En la casota de la dreta, que en deien a can Merló, hi vivien la Merlona i el seu fill: ella, una vella lletja, bruta i reganyosa; ell, un minyó cepat, que posava el queixal del seny esterrossant els aspres i que no feia aires de pendre estat. I en la casota de l'esquerra, anomenada a can Pelifet, feia centúries que s'hi perpetuava la nissaga dels Pelifets (Felips, de nom de fonts, en altres èpoques), reduïda ara també a dos únics membres: en Pelifet i la Pelifeta, marit i muller sens descendència.
En Pelifet era un albat, que estava entre la quinta i sexta desena i tenia per a tota manifestació de pena o alegria una sola expressió: les llàgrimes. Si estava content, somreia, aclucava els ullets innocents, i llagrimones cara avall. I si estava trist, igualment: mitja rialla, parpelleig i els candis regalims de seguida. I… no hi havia, en tal hora com aquella, res més a dir d'en Pelifet.
La seva dona, la Pelifeta, era una pobra dona gamada de mal gam, i gam donat, que era la més negra. Un dia que feia herba dalt d'un marge, passà una ramada forastera, el marrà va envestir-la i la tirà daltabaix. La Pelifeta petà d'esquena i estigué més d'una hora sens poder-se moure del siti: i d'aquella en avall sempre més li quedà un gran dolor als ronyons, i l'esquena anà blincant-se-li com una mitja lluna.
El pastor de la ramada era malcarat i estrafet, amb posats de simi, i al veure caure la Pelifeta, passà de llarg esqueixant-se de riure.
La Pelifeta ho contà tot an en Pelifet, en Pelifet quedà perplex, i després en Pelifet i la Pelifeta convingueren que el pastor l'havia embruixada, i d'un embruix tan castís que no hi valgué cap provatura per a traure-l'hi. I la Pelifeta, quan va estar prou tipa de gastar, de patir i de fer veure al seu home les estrelletes al pic del dia, se va morir, sempre amb el dolor als ronyons i amb l'esquena blincada com una mitja lluna.
Així que en Pelifet tingué la dona enterrada i es trobà sol i desemparadet a casa seva, aclucà els ulls, plegà les mans, avià les llagrimetes i decidí tornar-se a casar.
Com en tota la muntanya no hi havia altra dona que l'àvia Merlona, an ella anà a fer-li la proposta.
L'àvia Merlona ensumà amb el nariu dret, rautà quelcom del sòl amb el dit gros del peu esquerre, rumià una mica i després respongué:
-Mira, Pelifet: jo, a casa, som senyora i majora mentre em mantingui viuda, i aquí tenim tot el que ens fa menester. Tu estàs molt endogalat pels gams de la difunta i ets un pobret; si em casés amb tu, perdria els meus drets i m'hauria de fer un tip de treballar a la vellesa… No em convé pas casar-me.
-Bé està, Merlona… Així, no hi ha res dit, i tan amics com abans… I en Pelifet se'n baixà cap a la plana a cercar el que no havia trobat a la muntanya.
A la plana en Pelifet hi tenia un amic que feia de masover: aquell amic ne tenia un altre més enllà, i aquell altre amic coneixia una minyona que tenia casera. L'amic ho digué al masover, el masover an en Pelifet, en Pelifet s'avistà amb la minyona, i al cap del mes de viudo tornava a pujar muntanya amunt, amb la barretina girada del revés, en senyal de dol per la difunta, però amb una nova muller al costat.
I vet aquí que, l'endemà de casat, se n'anà a fer llenya al bosc i trobà l'hereu Merló que també en feia.
-No ho saps, hereu? Me som casat!… -li digué en Pelifet.
-I amb qui vos heu casat? -preguntà l'altre.
-Amb una minyona de la plana… Quina minyona, hereu!
I de la gran alegria el cor se li trencà, els ulls se li entelaren i tingué tan bell tremolor de mans que donà un cop en fals i oscà tota la destral.
Però aquella alegria no li durà més que una setmana, car al cap dels vuit dies trobà a sa muller plorant, de cara a la plana.
-Ai, ai!… De que plores, Mió?
-M'enyoro…
-T’enyores, Mió?…Com és això…
-Estic tan sola, en aquesta casa!…
En Pelifet no va saber què dir, i restà tot parat. Però l'endemà anà més tard a la feina i plegà més d'horeta per a fer companyia a la dona. I es quedà tot tranquil, pensant que amb allò ja l'hauria guarida; mes, com la passada alegria, la tranquil·litat tampoc li durà més de vuit dies, car el cap d'ells tornà a trobar a sa muller plorant, de cares a la plana.
-Altre cop, Mió?.. Què tens?…
-M'enyoro…
-Encar t'enyores, Mió? Com és, això?…
-Estem tots dos tan sols, en aquesta casa!…
En Pelifet també, va callar, però l'endemà baixà a la plana i llogà una criadeta per a la dona; de passada entrà a ca l'estiracordetes perque li deixés quelcom, puix entre perdre una muller i posseir-ne una altra se li havia fos tot el que tenia.
-Ara sí que la dona estarà contenta -pensà en Pelifet. Però, que és cas! quan menys s'ho temia la trobà de nou plorant i, com sempre, de cares a la plana. En Pelifet badà un pam d'ulls.
-Encar plores, Mió? ¿De què pots plorar, ara?…
-M’enyoro tant!…
-Valgam Déu Senyor nostre!… ¿Som tres i encara t’enyores?…
-Que són tres animetes soles en una casa…!…
En Pelifet sospirà. L'endemà era mercat: baixà a la plana amb un sac de veces collides de totjust, emparaulà un boeret i amb els diners de les veces comprà un mocador de pita per a la dona. Però tampoc amb aquell present pogué curar-li l'enyorament. Quan la veié plorar altra vegada, li digué que s'aconhortés, que ell li llogaria una altra criada i més si li'n calien, mentre estigués contenta; però ella li contestà que amb una ja en tenia prou i massa per a fer-li nosa.
-I doncs, valga'm Déu, què voldries, Mió?…
Ella baixà els ulls.
-Si tinguéssem una família…
En Pelifet restà bocabadat i fins les llagrimetes se li encantaren de sorpresa. Mai hauria pensat que la dona li sortís amb aquella. ¡Tenir una família! Allò eren volers de Déu, i, si Déu no era servit de donar-los-la, ¿què hi podia fer ell?…
Mes diu l'adagi que en gran mal Déu ajut i que qui té un bon voler té un bon poder.
Vet aquí que l'endemà en Pelifet havia de fer llenya; ell que agafa la destral i se'n va al bosc i troba l'hereu Merló, que també en feia.
-Bon dia, hereu -li digué en Pelifet.
-¿Que teniu, Pelifet, que esteu tan consirós?… -li preguntà l'hereu al tornar-li el bon dia.
-La dona s'enyora…
-I per què s'enyora?
-Perquè no té família…
-Això rai! La mare fa uns pegats que és mateix que posar oli en un llum…
Al sentir això, en Pelifet deixà la destral i tirà cap a can Merló a demanar el pegat a l'àvia. L'àvia trau del foc la perolada que bullia i es posa a fer el pegat amb herbes de trenta nou llavors, collides la primera nit de cada lluna nova, cuites amb oli de ratinyols i pastades amb moll de bou clapat i saginet mascle.
I li va amanir:
-Que se'l posi a la boca del cor al punt que canti el gall, i que no se'l tregui fins que ell mateix li caigui: i, quan el tingui clavat, que digui:
Herbetes senyaladetes per la virtut de tres creuetes: deslliurau-nos de tot mal. Ou mal, cavall sanat, menta borda, gra fallat: aneu a fora del tancat! I tu, burgeta perseguidô, cua de sofre, cap de crestat, mal vent te git de la maisó de la Mió Pelifeta… Aigua plujana, arrega la vessana i fes grillâ el bon blat. Blat grillat, blat granat, blat granat, blat segat: que Déu vetlli pel sembrat! Trentena passada, quarantena arribada… Per la salut de la meva sang, de nit i dia jo estic esperant, esperant lo que no arriba com esperava la Verge Maria a l'establia de Betlem… Vindrà un altre dia, el sembrat grillarà, lo que espero arribarà, que la Verge Maria m'ho portarà… I en bé vinga en nom de Déu per la senyal de la vera creu!
I, quan ho haja dit, que se persigni; i l'endemà, a entrada de fosc, que se'n vaja tota sola fins al roure llampat i que doni tres voltes a la soca morta; i a cada volta, que escupi tres vegades a la cretlla més grossa que hi ha, i cada vegada, que digui l'oració. I, això, que ho faça fins que hi haja senyals.
En Pelifet s'ho posà tot ben bé a la memòria, prometé a l'àvia
Merlona un sac de mestall en paga del remei i se n'anà cap a casa.
La dona es posà el pegat, féu el que li havia dit, i al cap de quinze dies semblava tota una altra. Ja no estava trista ni plorava de cares a la plana, sinó que reia sempre i cantava girant-se cap a la muntanya. En Pelifet no hi veia de cap ull, de tan content. I vet aquí que un dia, mentre la dona era a fer la seva oració al roure llampat, es girà una gran tamborinada de cop i volta.
El cel es posà negre com sutge i els trons semblava que havien d'esclovellar tota la muntanya.
En Pelifet, quan veié allò, ell que encén el fanal i tira cap al roure llampat per eixir a camí a la dona. Quan va ésser un tros per enllà, el vent li apagà el llum, i, com que feia tanta fosca, ell se perdé pel mig dels arbres. I, mentre estava palpant i empassegant, sent remor de veus, i, tot espaumat, s'atura a escoltar. Les veus s'anaven acostant, acostant… i, quan ja eren prop, va baixar del cel com una fuetada verda, i a la claror d'aquell llampec en Pelifet va veure un home i una dona que caminaven molt acostats, tots dos a sota d'un sol capot; i, al passar davant d'ell, en Pelifet sentí que deien en la fosca:
-I tant se val, Mió!… Digues-li que has trigat pel temps…
Quan no va sentir remor de passos, en Pelifet, tot palpant i empassegant, se n'entornà cap a casa. A la porta troba a la Mió, que també entrava.
-D'on véns, Pelifet? -li va preguntar ella.
-D'eixir-te a camí, Mió…
-Quan he vist aquell temperi, m'he ficat a la cova dels eriços…
-Ben fet que has fet, Mió. I en Pelifet donà una encanyonada, i els ulls se li posaren vermells com dos pessics de pebre; i, de tanta escalfor que hi va sentir, fins les llàgrimes se li fongueren.
L'endemà sa muller va innovar-li que el pegat havia fet efecte; i, com que ella li deia tan contenta, en Pelifet pensà que havia de donar mercès a Déu.
Quan nasqué la família, resolgué la Mió fer una gran batejada; i digué que havien de convidar l'hereu Merló i la seva mare, en senyal d'agraïment. En Pelifet complí el que li encarregava la dona, i de passada se'n baixà a casa l'estiracordetes perquè li fes fermança de mitja unça.
L 'estiracordetes arrugà les celles i digué an en Pelifet:
-Encara més diners? ¿Que n'has de fer, ara, de la mitja unça?
-Hem tingut una família i s'ha de batejar…
-Així, així!… ¿Vas a Manlleu i poses fills al món? Tu si que faràs la paret dreta!
Mes tot són volers de Déu, i, de les coses, el que més costa són els començaments. D'aquella hora endavant, la Mió Pelifeta mai més va haver de menester pegats, car, de son natural, cada nou mesos posava un altre fill al món.
I, a cada un que n'hi posava, la Mió deia an en Pelifet:
-No et sàpiga greu! Menjadors avui, guanyadors demà…
-Oital, Mió! -responia en Pelifet, rient i plorant a la vegada. I a corre-cuita se n'anava cada vegada a ca l'estiracordetes per una altra mitja unça; i, a cada vegada, l'estiracordetes l'esbroncava ben bé, i, abans de deixar-la-hi, li feia empenyorar un tros de terra. I, quan ja li tingué tota la terra empenyorada, l'esbroncava també, però sense deixar-li res.
I així va arribar a tenir sis fills, i, quan ja va tenir-los, en Pelifet, que era molt vell i no tenia forces per a treballar per altres, ni terres que li donessen pa, prenia un gaiato i, fent veure que se n'anava a mercats i fires, d'amagat de la Mió, trucava de porta en porta per a mantenir la dona i els fills.
Fins que un dia es va morir l'àvia Merlona i l'hereu Merló anà a pregar an en Pelifet que li fes costat per a dur-la a enterrar. En Pelifet anà a fer costat a l'hereu, i, tot baixant la muntanya darrera la caixa, l'hereu digué an en Pelifet:
-Me som quedat sol i vern a casa i m'hauré de casar…
En Pelifet, a l'oir això, donà tan bella empassegada que es pelà els dits del peu. Mirà a l'hereu Merló, i els ullets se li ompliren de llàgrimes, mes no va riure gens. I tot aquell dia li semblà que tenia una punxa al cervell.
-¿Com s'ho farà, tristeta de Déu, sola i amb tanta boca?… Se'n anà al llit i no pogué dormir i aleshores se llevà i de bon matí prengué la destral, dient que faria llenya per la setmana.
A l'hora d'esmorzar, encar no havia tornat del bosc. La Mió va pensar: