GABRIEL
Bon dia, Florenci. (Ve molt apesarat i pensatiu. Vesteix trajo seglar.)
FLORENCI (mirant-lo estranyat)
Bon dia. Ja ho veus: sóc més matiner que tu.
GABRIEL
(am somriure trist i tot baixant l’escala)
Fas com els aucells, que al primer raig de sol ja canten.
FLORENCI (somrient)
Com te burles del poeta!
GABRIEL
No, Florenci, no.
(S’asseu, molt trist, a vora de la taula. Curt silenci. En Florenci’l mira atentament.)
FLORENCI
Com és que avui has deixat els hàbits?
GABRIEL (amb ironia trista)
Els hàbits!…
FLORENCI (rient)
Te trobo tot cambiat…
GABRIEL
No te’n riguis, Florenci, no te’n riguis! Si tu sabies lo que sofreixo!
FLORENCI
I això? Què tens?
GABRIEL
No puc dir-t’ho. Profanaria una memòria santa!
(Curt silenci.)
FLORENCI
No seré indiscret. (Se retira cap al fons.)
GABRIEL (passant a la dreta, on s’asseu)
No t’ho prenguis aixís!
FLORENCI
Que no sóc mereixedor de la teva confiança?
GABRIEL
Sí, Florenci, sí! En absolut.
FLORENCI
(acostant-se an en Gabriel i en ven baixa)
Que pot-ser se va refredant la teva vocació?
GABRIEL
Jo crec que mai n’he tinguda.
FLORENCI
Ah! No?
(Curt silenci.)
GABRIEL
Quina nit he passat més terrible! No puc treure-m del pensament el record de l’excursió d’ahir a la tarda.
FLORENCI (entusiasmant-se)
Amb aquell sol que feia! Amb aquell sol esplendorós, caient damunt nostre am les seves ales d’or ben exteses!
GABRIEL (aixecant-se)
Quan hi penso!… Quan veig els camps arrasats, sense roselles!… Quan recordo’ls pobres segadors, treballant am tant dalit, el meu cor s’omple de joia i alhora sembla que senti’l dolor humà. Que és temptadora la vida!
FLORENCI (amb ironia finissima)
Més que la teologia, oi?
GABRIEL
Al punt que m’he llevat, quan he vist els primers raigs de sol que besaven la terra, no sé lo que ha passat en mi: sospirava am força impetuosa, amb esbatecs d’amor.
FLORENCI
Es que la teva sang jove’s rebel·la.
GABRIEL
Tu ets un bon amic, tu’m comprens i saps veure ben endins de la meva ànima. Ajuda-m, Florenci, a orientar el meu esperit!
FLORENCI
Fins avui no t’has adonat del camí que feies ni de les flors de la teva vora. Has enlairat la mirada al cel i t’has distret de la terra. I ara sents la punxada de les seves espines.
GABRIEL
Les seves espines se m’han clavat al cor!
FLORENCI
A tu, del dia, no més t’encisa la posta, el reculliment, lo somniós, lo somort. El sol t’enlluerna i t’espanta. Fuges del món, horroritzat de les seves lluites i misèries. No tens afany pera embellir-lo i trobar-lo bell. Quin contrast nosaltres dos! Tu, que ets fort i sà, ja ho veus, ets el poeta de la Mort: jo, que estic malalt, sóc el poeta de la Vida.
GABRIEL
Sento’l desig de viure lo mateix que tu, pot-ser am més intensitat que tu. Però no puc tornar endarrera! No puc deixar el camí que he emprès! Un dia vaig jurar ser ministre de Déu.
FLORENCI
Ane qui vas jurar-ho?
GABRIEL
A la meva mare. Moments abans de morir va pregar-me que fos sacerdot.
FLORENCI
I estàs disposat a fer aquest sacrifici?
GABRIEL
Sí; per ella, no més que per ella!
FLORENCI
És a dir que tu, per la teva mare, que ja és morta, estàs decidit a sacrificar la teva joventut florida d’il·lusions? Això no pot ser! Això és contra Natura!
(En Gabriel, sentint aquestes paraules, queda tot ell cor-près.)
GABRIEL
Si jo era un noi, quan vaig prometre a la mare satisfer la seva darrera voluntat! No va ser la reflexió la que va obrar allavores: va ser el sentiment, el tendre sentiment filial. Però ara, que ja sóc home i tinc ús de raó, per què haig de cumplir un jurament d’infant?
FLORENCI
Segueix el teu impuls natural i obra en conciencia.
GABRIEL
No pot ser, Florenci.
FLORENCI
I aquella pobra rosella?
GABRIEL
La Marió? Vols dir la Marió?
FLORENCI
Sí. Fes-la feliça ! No l’estimes?
GABRIEL
Però, què dirà’l meu pare? I el poble, que ja’m mira com un sant?
FLORENCI
No hi ha un medi?…
GABRIEL
Cap.
FLORENCI
L’Iglesia, no tenint tu vocació, no pot deslliurar-te de la prometença que vas fer?
GABRIEL
Sí.
FLORENCI
Per què calles, doncs?
GABRIEL (pausadament)
Però si no és am l’Iglesia, precisament am l’Iglesia, am qui sostinc aquesta lluita: és amb el pare, amb el record de la meva mare, am la prometença que vaig fer-li, am la gent que’m rodeja i am tot un munt de preocupacions que pesa sobre meu. No! Jo no puc dir an el pare que no sento vocació: destruiria l’il·lusió més gran de la seva vida! Pot-ser li causaria la mort! M’haig de sacrificar per ell i per la meva mare: no hi ha altre remei.
FLORENCI
D’aquesta manera tu no serveixes ni al cel ni a la terra.
GABRIEL (aterrat)
Per qué?
FLORENCI
Perquè ofegues les teves afeccions humanes i ets hipòcrita davant de Déu.
GABRIEL
No, això no!
FLORENCI
Sí, Gabriel, sí! Tu no vius sincerament, am tota llibertat. Per què aquests recels? Per què aquesta cobardia, més propria d’un sentimental supersticiós que d’un xicot il·lustrat i conscient?
GABRIEL
Tens raó, tens tota la raó; però no puc tòrcer de camí.
FLORENCI
Perquè ets un apocat que’t resignes a seguir la ruta que’ls altres te senyalen, i vas fent via d’esma, a les palpentes, sense que la teva voluntat te mogui. (Tus un xic.) Canta la vida! Canta la joia de l’amor! Deixa-t de sentimentalismes impropris d’una ànima forta; no te’ls escoltis, els cants apocalíptics d’aquells que diuen que l’existència terrenal és un castic. Jo voldria perpetuar-la, la meva vida. La trobo hermosa, immensament hermosa! Per xo la canto am tant fervor!
GABRIEL
Pobra mare !
FLORENCI
Estima-la, recorda-la sempre, viu les seves virtuts, però no vulguis morir de pena.
GABRIEL
Jo visc per la Marió!
FLORENCI
Doncs no perdis el temps en somnis i esperances, fruint d’amagat i reclòs els teus anhels. Explaia’l teu cor, dóna-li ales pera que voli lliurement, fins que’s cansi de volar. I pensa en el niu, en el niu del teu repòs on vetllaràs els fills de la teva joventut.
GABRIEL
Com m’encoratges!
FLORENCI
Viviu enamorats, tu i la Marió, florint i reflorint nova vida, alegres i alegradors!
GABRIEL (amb esclat)
Oh! Això és viure!
FLORENCI
Això és amor!
GABRIEL (molt emocionat)
Quin bé m’has fet!
(Per la dreta del fons compareixen l’Enganya-anos, el Ros i en Llec. En Gabriel indica an en Florenci que calli, i passa a l’esquerra.)
ESCENA III
(Aquests tres van vestits am la roba de les festes. L’Enganya-amos, am gorra de seda negra, un xic deslluïda; camisa blanca, de fil, nèta de bugada, sense planxar; corbatí negre; gec i armilla de llana d’un to fosc; calces de vellut negre; espardenyes am betes negres, i mitjons blaus. El Ros, am gorra de seda negra, nova; camisa blanca, ben neta i planxada, amb el coll tombat; corbata de seda vermella; trajo de llana negra, encara que d’aire pagesivol força escaient; faixa de seda blava i sabates rosses. Du rellotge, am cadena de plata; una flor a l’orella i la gorra de cairell. En Llec va am gorra negra, bastant usada; camisa de cotó d’un to moradenc, sense corbata; vestit de vellut negre; espardenyes am betes també negres, i mitjons blancs.)
ENGANYA-AMOS
Bon dia i bona hora tot-hom.
ROS
Salut.
LLEC
Déu vos guard.
GABRIEL
Molt bon dia.
FLORENCI
Hola, minyons! Què’s conta de nou?
ENGANYA-AMOS
Moltes trapaceries. Tu, Llec, que no hi és la Marió?
ROS
Deu ser a missa.
LLEC
Jo, tot venint, l’he vista a l’hort que cullia flors.
ENGANYA-AMOS
A l’hort l’has vista?
LLEC
Sí.
ENGANYA-AMOS
Haurem de dir-li que nosaltres ja som aquí, m’entens? (Signant que té gana.)
FLORENCI
Que encara no heu esmorzat?
ENGANYA-AMOS
No pas avui.
FLORENCI
I ja veniu del poble?
ENGANYA-AMOS
Sí, senyor: d’oir missa. L’Andreu ens té manat que hi anem cada festa a la mateixa hora. Però’ns hi fa anar dejuns.
FLORENCI (somrient)
Pot-ser perquè aneu més lleugers.
ENGANYA-AMOS
Jo crec que ho fa perquè no’ns envesquem enraonant amb els amics.
FLORENCI
Que no podeu veure-ls a la tarda?
ENGANYA-AMOS
Sí…
ROS
Lo que és ane mi, en havent dinat, que no’m vinguin am raons: cap al Casino de dalt s’ha dit a pendre un calent i a jogar una estona a la barrotada, tot esperant que’s comenci’l ball.
ENGANYA-AMOS
Que feu sarau avui?
ROS
Vaia! I amb orquestra, tant o més bona que la de la festa major passada.
ENGANYA-AMOS
Com les hi cargolaras!
ROS
I am la xicota!
ENGANYA-AMOS
Quina desesperació d’empentes i batzegades!
ROS
Me sembla que riurem!
ENGANYA-AMOS
I això?
ROS
Tinc moltes ganes, tot ballant, de tombar d’una revolada an aquell mosquit de la “Torra Nova”.
FLOHENCI
L’Enric de Valldaura? Aquell que sempre fa tanta olor?
ROS
Encertat.
ENGANYA-AMOS
Per què? Què t’ha fet?
ROS
Què m’ha fet? Aquest nyicris, allà ont el veieu, tant enverniçat i tant fi, l’altre dia va llençar una expressió molt lletja a la meva promesa.
ENGANYA-AMOS
I tira, home! No miris prim!
ROS
Així que toquin el darrer vals, creieu que, de l’empenta que li clavo, prou se’n va a parar a l’altre cap de sala.
ENGANYA-AMOS
I ho faràs pagar a la seva balladora.
ROS
Que s’agarri fort an ell.
ENGANYA-AMOS
Vaia unes coses de dir davant d’en Gabriel!
ROS
Ja ho sap, que no puc fer-hi més.
LLEC
Es clar. Quines imprudencies!
ENGANYA-AMOS
Això.
ROS
Tant-se-val.
LLEC
Calla, home, calla!
(Curt silenci.)
ROS
Quina gana que tinc!
ENGANYA-AMOS
Tu, Llec: ves, fes un crit a la Marió.
LLEC
No veieu que deu cullir flors per guarnir la capella?
ENGANYA-AMOS
Ah! Aixís, callo. Oh! I ara que parlem de flors: sap, senyor Florenci, que’m va agradar molt aquell escrit d’ahir vespre?
FLORENCI
El cant de Juny?
ENGANYA-AMOS
Just. Allò de les roselles, aquell pas de les tristes roselles i les pobres formigues! Cregui-m, me va fer venir les llàgrimes als ulls.
ROS
Oh! Es que allò pot-ser és lo més bonic de tot lo que’ns ha llegit.
ENGANYA-AMOS
Tant ben conjuminat!… Tot lliga tant bé!… No’m cansaria mai de sentir-ho.
LLEC
Jo tampoc.
ENGANYA-AMOS
I digui, digui: que se les treu del cap aquestes histories?
FLORENCI (somrient)
No, home.
ENGANYA-AMOS
I doncs?
FLORENCI
Les trec de vosaltres mateixos.
ENGANYA-AMOS
(tot estranyat, com tement que en Florenci li hagi gastat una broma)
De nosaltres mateixos?
FLORENCI
Sí.
ENGANYA-AMOS
(després d’un curt silenci)
Bé, vaja: ja me’ls donarà plegats.
ROS
Que’n sou de tonto, Enganya-amos!
ENGANYA-AMOS
Bo! Mireu l’estornell!
ROS (am molt enfasi)
Es clar que sí! Això, aquests escrits que fa’l senyor Florenci, per que ho sapigueu, ho ensenyen a estudi.
ENGANYA-AMOS
A estudi ensenyen de fer lligar tant bé les unes paraules am les altres?
ROS
Sí. I, doncs, que us pensàveu? Com se coneix que vós no hi heu anat mai!
ENGANYA-AMOS
Que’t creus que és lo mateix que armar ballarugues això de l’art de la ploma?
ROS
Es que…
ENGANYA-AMOS
Vaia, calla, Ros, que avui fas molt mala lletra.
ROS
Si la tingués bona rai!
ENGANYA-AMOS
Què faries?
ROS
A hores d’ara ja m’hauria empescat un vers per regalar a la xicota.
FLORENCI
Vols que te n’escrigui un de ben enamorador?
ROS
Sí, home!
FLORENCI
Què tinc de dir-li?
ENGANYA-AMOS (rient)
Ara, ara veurem la teva palica.
LLEC (també rient, tot fregant-se les mans)
Veiam, veiam.
ROS
No rigueu, homes, no rigueu, que això són coses molt series.
FLORENCI
Apa, dicta, Ros, dicta.
ROS (pensant)
Doncs, digui-li… digui-li… (mirant a l’Enganya-amos, que riu). Que’n sou de poca solta !
ENGANYA-AMOS
Rumia, home, rumia.
FLORENCI
Apa, Ros.
ROS
Digui-li… que és molt maca… que l’estimo molt… i que aviat ens casarem… Veliaquí.
ENGANYA-AMOS
El dia que ploguin mobles.
ROS
Vaia, vós, conco! Després direu que us falten al respecte.
FLORENCI
Entesos, eh?
ROS
Bé… amb aquella salsa!…
FLORENCI
Deixa-ho per mi.
LLEC
Nois, quina gana que tinc!
ENGANYA-AMOS
Jo també. (En to moll viu.) Tu, Ros: mai diries que podriem fer?
ROS
Vos direu.
ENGANYA-AMOS
Saps aquells cargols que tinc a desdejunar?
ROS
Teniu raó!
ENGANYA-AMOS
Fem-los a la peterrellada?
ROS
Ja està dit.
ENGANYA-AMOS
Apa, que’l senyor Florenci i en Gabriel ens ajudaran, oi?
FLORENCI
No, gràcies. Jo vindré a mirar com els coueu.
ENGANYA-AMOS
Som-hi, nois?
LLEC
Ja tindrem pinassa?
ENGANYA-AMOS
Sí. Allà al porxo encara n’hi deu haver dos sacs per encetar.
ROS
I rajoles, que’n tenim?
ENGANYA-AMOS
Sí, home, sí. (Empeny an el Ros i an en Llec cap al fons.)
ROS
Anem-hi, doncs.
LLEC
Apa, que és tard!
ENGANYA-AMOS
L’esperem, senyor Florenci. I a tu també, Gabriel. Veniu, que’l Ros us farà trencar de riure.
ROS
Vaja, anem.
ENGANYA-AMOS
Passa tu endavant.
ROS (a l’Enganya-amos)
Apa, cançoner!
(L’Enganya-amos, el Ros i en Llec s’en van per l’esquerra del fons.)
ESCENA IV
FLORENCI
Que’n són de feliços! La seva rusticitat m’encanta.
GABRIEL
Són molt bons !
FLORENCI (amb intenció)
I molt resignats!
GABRIEL
Ditxosos ells!
FLORENCI
Anem a veure-ls ?
GABRIEL
Vés-hi, vés-hi, que t’hi distreuras.
FLORENCI (tossint una mica)
Vine tu, també.
GABRIEL
No. Tinc ganes de parlar…
FLORENCI
Am la Marió?
GABRIEL
Sí.
FLORENCI
Ont és ton pare?
GABRIEL
Deu esser al poble. Per què m’ho preguntes?
FLORENCI
(treient importància a la seva. pregunta)
Per res. (Va a mirar per la finestra.) Gabriel: mira la teva cosina, entremig dels rosers. Que és bonica! Sembla una papellona.
GABRIEL (sense moure-s del seu lloc).
Pobra Marió!
FLORENCI (girant-se an en Gabriel)
Ja ve.
GABRIEL (per si mateix)
Coratge!
FLORENCI
Me’n vaig amb aquells.
GABRIEL
Florenci: perdona, eh?
FLORENCI (anant-se’n)
Sí, home, sí.
GABRIEL (en veu baixa)
Ja vinc desseguida.
FLORENCI
Està bé. (Desapareix per l’esquerra del fons.)
ESCENA V
(En Gabriel va a mirar per la finestra. Així que s’adona de la Marió, somriu joiosament. Desprès d’un curt silenci, aquesta ve per la dreta del fons amb un gabell de flors gemades, que estreny contra’l seu pit. Encara no veu an en Gabriel se posa a riure ignocentment, a tot pler.)
MARIÓ (amb estranyesa)
Ai, ai! Gabriel!
GABRIEL
(de la finestra estant, girant-se de cara a la Marió)
I ara! De què rius?
MARIÓ (seguint rient)
Com és que t’has vestit així!
GABRIEL
(am molta delicadesa i veu tremolosa)
Que pot-ser no t’agrado tant?
MARIÓ
(fent un moviment d’espatlles pera excusar-se, un xic vergonyosa)
Oh!…
GABRIEL
Es que…
MARIÓ
(deixant les flors damunt de ta taula)
Digues…
GABRIEL (aixecant la veu)
Es que, si no…
MARIÓ (no gosant-lo mirar)
De l’altra manera… saps?… de l’altra manera…
GABRIEL (molt emocionat)
Explica-t.
(Curt silenci.)
MARIÓ
De l’altra manera… jo’m penso que m’agrades més.
GABRIEL
T’enganyes, Marió.
MARIÓ
No m’enganyo. (Somrient amb ingenuïtat.) Ets més bufó vestit de capellà! Quan te veig am l’habit me vénen unes intencions de besar-te la mà i de demanar-te una estampa!… Que no me la donaries? (En Gabriel, de tant afectat, se gira d’esquena a Ja Marió, posant-se les mans a la cara.) Bo! Ja t’has enfadat! Digues, Gabriel: que t’has enfadat?
GABRIEL (sense mirar-la)
No, Marió!
MARIÓ
Que’t fa vergonya que’t digui aquestes coses? Respon-me. Vaja, ja no t’ho diré més allò…
GABRIEL (girant-se)
El què?
MARIÓ (no gosant-ho dir)
Lo que t’he dit de primer…
GABRIEL (mirant-la encisat)
Ai, Marió, Marió ignocenta! Tu sí que ets bufona i gentil!
MARIÓ (ruborisant-se)
Jo?
GABRIEL
Criatura resignada! Hermosa i alegra criatura! Ditxosa tu, que de tot te conformes i prens la vida tal com se’t presenta! Però qui sap demà, quan ja no hi siguis a temps, qui sap lo que faràs el dia que’l teu cor comenci a mirar enfora!
MARIÓ (no comprenent-lo)
Ai, ai! Que vols dir amb això? Que’t dolque sempre estigui alegra?
GABRIEL
No; no’m dol gens. Però també’m satisfaria veure-t de tant en tant una mica trista. Els esperits alegrois no estimen gaire.
MARIÓ
Doncs jo estimo molt.
GABRIEL
Ane qui estimes?
MARIÓ
A tot-hom, com mana Déu.
GABRIEL
I no hi ha persones les quals tu prefereixes més que les altres?
MARIÓ (ingènuament)
Me sembla que sí.
GABRIEL
Mira: jo, lo mateix que tu, també estimo a tot-hom, perquè tots som germans; però hi ha una persona, una sola persona, que l’estimo més, molt més que a tot lo món!
MARIÓ (ràpid i en to viu)
La teva mare.
GABRIEL (també ràpid i en to viu)
No.
MARIÓ (molt sorpresa)
Ah! No?
GABRIEL (am dolor i en veu baixa)
Sí, sí! La meva mare.
(Curt silenci i cambi de to.)
MARIÓ
Es que, si no…
GABRIEL
Què?
MARIÓ
Es que, si no l’estimessis més que tot; jo…
GABRIEL
Què faries?
MARIÓ
Mai més te miraria la cara. T’agafaria una malícia!
GABRIEL
Tant mal cor tindries?
MARIÓ
Sí. Ves on s’és vist que un fill no’s recordi força de la seva mare.
GABRIEL
Què més vols que faci per ella?
MARIÓ
No: ja fas prou, per xò.
GABRIEL
Que ets bona! Com més t’escolto, més i més m’entristeixo!
MARIÓ
I per què t’entristeixes?
GABRIEL (no gosant-ho dir)
Per culpa teva.
MARIÓ
Per culpa meva?
GABRIEL (molt baix i am passió fonda)
Sí: perquè t’estimo!
MARIÓ (dolçament i acotant cl cap)
Gabriel!
GABRIEL
T’estimo am tota l’ànima! No abaixis el cap. No’t donguis vergonya d’escoltar-me. Mira-m, que vui veure’ls teus ulls.
MARIÓ (molt vergonyosa)
Deixa-m!
GABRIEL
De primer vui parlar-te a cau d’orella (acostant-s’hi), així, que no ho senti ningú.
MARIÓ (separant~se)
No t’acostis.
GABRIEL
Jo no puc ser sacerdot.
MARIÓ (molt sorpresa)
No?
GABRIEL
No; no puch ser-ho!
MARIÓ
Per què ho prometies a ta mare, doncs?
GABRIEL
Era tant jove allavors!
MARIÓ
Per què no t’hi pensaves?
GABRIEL
Si en aquella edat jo encara no sabia lo que’m feia! Si no tenia experiència de la vida!
MARIÓ
Però ara ja està fet. Ja no pots desdir-te’n.
GABRIEL
Sí, que puc desdir-me’n.
MARIÓ
I ho faràs?
GABRIEL
Avui mateix!
MARIÓ
Com?
GABRIEL
Dient-ho tot al pare.
MARIÓ (am gran prec)
No, Gabriel! No li diguis!
GABRIEL
Que vols que a la flor de la joventut me mori de tristesa?
MARIÓ (cor -ferida)
Oh! No! Calla!…
GABRIEL
Dona-m una esperança! No més una esperança!
MARIÓ
No pot ser!
GABRIEL
Sí, que pot ser!
MARIÓ
No veus que després aquí tot-hom m’avorriria?
GABRIEL
Que hi fa, mentres jo t’estimi?
MARIÓ
I ta mare?…
GABRIEL
Estant aprop teu no l’oblidaré mai.
MARIÓ
I si te’n distreguessis?…
GABRIEL
No tinguis por. Tu m’hi faries pensar sempre… Però parlem de nosaltres dos.
MARIÓ
I no li sabria greu an ella que ens estiméssim?
GABRIEL
No: al contrari. Si fos viva, de segur que encara se n’alegraria.
MARIÓ
Ella pot-ser sí. I ton pare?… I la gent?…
GABRIEL
Que és cap mal estimar-se?
MARIÓ
És clar que no.
GABRIEL
I, doncs?
MARIÓ (am recansa)
No t’haguessis compromès!…
GABRIEL
No recordem coses passades. Parlem de lo d’ara, de lo que ha de venir, de la felicitat que’ns espera. No ho creus que podem ser molt feliços? Que no hi tenim dret a viure alegrament? Que no hi tenim dret nosaltres dos a estimar-nos?
MARIÓ
No.
GABRIEL
No? Per què?
MARIÓ
No pas de la manera que tu vols.
GABRIEL
Que hem de morir-nos, doncs, sacrificant lo més pur del nostre sentiment?
MARIÓ
Pot-ser serà mellor.
GABRIEL
Ah! No, no. Jo no m’hi resigno! Ja estic decidit, vingui lo que vingui. No puc oblidar-te! (Sanglotant.) T’estimo massa, Marió! T’estimo am tota l’ànima, per damunt de tot, més que tot, més que…
MARIÓ (interrompent-lo)
No, no ho diguis!
GABRIEL
Sí; vui dir-ho, vui dir-ho… Es la veritat…
(Se deixa caure sobre una cadira i apoia’l cap a la taula, sanglotant anguniosament. La Marió’l mira am goig i am pietat alhora, lluitant am si mateixa pera consolar-lo. Dugués vegades s’hi acosta frec a frec i se’n separa, no decidint-se a dir-li res; fins que a l’últim agafa les flors i, besant-les am desconsol, se’n va per l’escala pausadament. Quan és al replà,veient que en Gabriel encara segueix abatut, commoguda i agraida, agafa una flor, la besa am nerviositat i li tira, desapareixent tot plorant i fent petons a les altres flors.)