WeRead Powered by ReaderPub
La mare eterna cover

La mare eterna

Chapter 30: ESCENA III
Open in WeRead

About This Book

A three-act drama set in a well-to-do farmhouse that follows domestic routines and seasonal labor while exposing tensions among family and neighbors. Conversations and stage action foreground a conservative elder's anxiety about younger men's education and literary tastes, a conflict between clerical vocation and worldly impulses, courtship and communal customs, and ambivalent attitudes toward work and leisure. Naturalistic stage directions and detailed props emphasize the rural setting and social expectations, while interpersonal exchanges reveal shifting loyalties, moral concerns, and the struggle to reconcile tradition with changing sensibilities.

En Gabriel, sol. Aviat l’Enganya-amos

GABRIEL

(després d’un llarc silenci, mirant enlaire)

Que sí que hi tinc dret!… I serà meva!… Jo l’estimo!… (Curt silenci.) Mare! Treieu-me aquestes cadenes! Deslliureu-me d’aquest pes que m’oprimeix el cor. (Segueix sanglotant.)

ESCENA VII

En Gabriel i l’Enganya-amos

(Després d’un llarc silenci compareix l’Enganya-amos, tot adalerat, en mànigues de camisa, per l’esquerra del fons. Ve a cercar el saler de terriça que hi ha penjat aprop de la xemeneia.)

ENGANYA-AMOS

No’ns en hem recordat de la sal. (Agafant el saler.) D’això… Gabriel: me n’enduc el saler. La Marió, de la finestra estant, ja m’ha dit que’ns arreglaria una vinagreta. Ai, ai! Que no respons, Gabriel?

GABRIEL (aixecant cl cap)

Ah! Vos?

ENGANYA-AMOS

Que dormies?

GABRIEL

No. 

ENGANYA-AMOS

Vaja, vine allà aní nosaltres. Noi, quins panxons de riure que s’hi fa’l senyor Florenci!

GABRIEL

Ja ho teniu tot a punt?

ENGANYA-AMOS

Ara hem acabat de triar els cargols.

GABRIEL

Ah! Sí?

ENGANYA-AMOS

Mira, vaig a ensofrar-los el nas am sal i desseguida’ls calo foc a la barraca per tots quatre costats.

GABRIEL

Ah, ah!

ENGANYA-AMOS

Veus? Me n’enduc el saler.

(Per l’esquerra del fons compareix en Llec tot atrafegat. Va en còs de camisa.)

ESCENA VIII

Els mateixos, més en Llec

ENGANYA-AMOS (an en Llec)

Tu: què falta?

LLEC

Pa i vi, home!

ENGANYA-AMOS

Ah! Vés, doncs.

(En Llec agafa’l porró del damunt de l’aigüera, i mig pa d’un calaix de la taula.)

LLEC

En dança!

ENGANYA-AMOS

Ja heu trobat burxes pera enfilar els cargols?

LLEC

El Ros ja té amanides unes quantes puntes d’etzavara.

ENGANYA-AMOS (am fruició)

Ah, ah! Que anem, Llec?

LLEC

Sí, anem. I en Gabriel?

ENGANYA-AMOS (an en Gabriel)

Que véns o no?

GABRIEL

No. Gràcies.

ENGANYA-AMOS

Tu mateix.

LLEC

Vaja, doncs, fes oració, si’n tens ganes.

ENGANYA-AMOS (an en Llec)

Apa.

(L’Enganya-amos i en Llec desapareixen per l’esquerra del fons.)

ESCENA IX

En Gabriel, sol. Aviat l’Andreu

(En Gabriel, després d’un moment d’indecisió, lluitant amb el seu instint, seu va precipitadament per l’escala. Quan és al replà se detura, acovardit i tremolós. Després d’un llarc silenci compareix l’Andreu per la dreta del fons.)

ESCENA X

En Gabriel i l’Andreu

ANDREU

Bon dia.

GABRIEL (baixant l’escala)

Bon dia, pare.

ANDREU

(mirant molt sorprès an en Gabriel)

Noi! Com és que vas vestit així?

GABRIEL (am pertorbació)

Oh!…

ANDREU

Digues!

GABRIEL

Es lo mateix.

ANDKEU

Corn s’entén! Ara’m surts amb aquesta?

GABRIEL

Tot just estic tonsurat… I d’aquí que rebi ordres sagrades…

ANDREU

Tu?… Me sembla, Gabriel, que no arribaràs a rebre ni ordres menors.

GABRIEL

Qui sap!

ANDREU (molt sorprès)

Què?…

GABRIEL

Qui sap lo que ha de venir!

ANDREU (molt més sorprès)

Lo que ha de venir!… Dies ha que no sé com te tornes.

GABRIEL (molt humil)

Soc el de sempre, pare.

ANDREU

No és pas veritat. Abans tot sovint me parlaves de la carrera…

GABRIEL

Sí.

ANDREU

I em contaves coses dels companys de seminari…

GABRIEL

Es cert.

ANDREU

I m’afalagaves am les bones doctrines dels llibres que estudies.

GABRIEL

Què voleu que us digui més?

ANDREU

Ara tot lo dia estaries amb aquest pobre malalt, parlant de les seves cabòries.

GABRIEL

Que no us agrada que hi enraoni?

ANDREU

Gens ni mica. Cregués que me’l miro am mals ulls. Si no fos pel seu pare, jo’t prometo que ja no hi viuria entre nosaltres.

GABRIEL

Té molt bon cor, en Florenci.

ANDREU

Però també té mal cap.

GABRIEL

Us equivoqueu.

ANDREU

Que no veus el seu comportament? Que no sents lo que predica? No sé pas d’on les ha tretes aquelles idees tant endimoniades. Es una mena de xicot que no va mai a oir missa. No’s recorda per res de l’altra vida. Jo estic que ni creu en Déu.

GABRIEL (humilment)

Però és bo.

ANDREU

No més pensa en els seus escrits i en les seves estranyeses. Ja té sort de que és ric.

GABRIEL

Per vos que no és un treball de valor positiu lo que ell fa?

ANDREU

Vaia un treball!

GABRIEL

Vos creieu que en Florenci, am les seves obres, no compleix una alta missió aquí a la terra?

ANDREU

Ell lo que fa és omplir el cap de fantasies a la nostra gent.

GABRIEL

Bé: dispenseu-li.

ANDREU (enfadat)

Ja no puc aguantar més! A casa governo jo. No consento que vinguin els de fòra a encendre-hi guerra. Si en Florenci té una altra manera de pensar, mentres s’estigui aquí vui que respecti les nostres creencies. D’això te n’hauries d’encarregar tu mateix de dir-li.

GABRIEL

Jo?

ANDREU

Sí! Qui mellor que tu?

GABRIEL

No puc, jo!

ANDREU

Tu no pots?

GABRIEL

No’m crec encara am prou experiència pera guiar an els altres.

ANDREU

De que’t serveix la carrera, doncs? Respon-me.

GABRIEL

Què sé jo!…

ANDREU

(molt concentrat i am gran admiració)

Explica-t. Que pot-ser ja no sents vocació?…

GABRIEL (en veu baixa)

No n’he sentida mai.

ANDREU

No! Per què enganyaves a ta mare, doncs?

GABRIEL

Jo no vaig enganyar-la.

ANDREU

Què dius!

GABRIEL

Us ho vaig a confessar tot. No vui callar-me res. Escolteu-me am serenitat.

ANDREU

No haig d’escoltar-te per res!

GABRIEL

Us ho demano per favor. (Am gran prec.) Deixeu-me dir i, després, feu lo que mellor us sembli.

ANDREU

Massa que m’ho penso lo que podries dirme! Ah, fill meu, quin mal camí has emprès!

GABRIEL (no gosant-ho dir)

Jo estic enamorat.

ANDREU (amb ironia)

Estàs enamorat?

GABRIEL

Sí.

ANDREU

I goses dir-m’ho! ¿Que no veus el gran disgust que’m dones amb aquestes paraules?

GABRIEL

Però, pare!…

ANDREU

De qui estàs enamorat? D’alguna aixelabrada com tu?

GABRIEL

No! D’un àngel de la terra.

ANDREU (amb ironia)

D’un àngel de la terra?

GABRIEL

Sí. De la Marió.

ANDREU (molt sorprès)

De la teva cosina! An aquesta pobre criatura estimes?

GABRIEL

Am tota l’ànima!

ANDREU

Com m’he distret, Senyor!

GABRIEL

No us ho prengueu així.

ANDREU

I ella ho sap?

GABRIEL

Sí.

ANDREU

I que hi diu? Respon-me!

GABRIEL

Ella… també m’estima.

ANDREU

Doncs, no hi penseu, en casar-vos! No! De primer ane tu’t trec de casa i a la Marió la faig tancar en un convent!

GABRIEL

Ens matareu a tots dos!

ANDREU

No vui ser responsable davant de Déu i de la teva mare de les vostres bogeries.

GABRIEL (am gran prec)

Pare!

ANDREU

Quin disgust me dones, Gabriel! A les meves velleses! Jo que estava tant content i orgullós de tu!

GABRIEL

¿Voleu res més hermós que veure-m casat am la Marió estimant-la força?

ANDREU

La meva il·lusió era veure-t servint a Déu.

GABRIEL

Que no se’l serveix oferint-li les flors de la terra?

ANDREU

No puch resignar-m’hi! Has d’acabar la carrera!

GABRIEL

Que voleu que sigui un mal sacerdot?

ANDREU

Has de complir lo que vas prometre!

GABRIEL

Que voleu que sigui un hipòcrita? No hi ha res tant odiós com l’hipocresia! Jo vui tenir conviccions! Vui viure’ls meus ideals!

(Compareix la Marió perla porta del replà de l’escala.)

ESCENA XI

Els mateixos, més la Marió

ANDREU (veient a la Marió)

Marió.

MARIÓ

Que maneu, oncle?

ANDREU

Vine, vine.

MARIÓ (acabant de baixar l’escala)

Ja vinc.

ANDREU

Què feies a dalt?

MARIÓ

He anat a mudar les flors de l’oratori.

ANDREU (am satisfacció)

Ah! Sí?

MARIÓ (amb humilitat)

Sí, oncle.

ANDREU

T’agrada molt, veritat, que en Gabriel sigui sacerdot?

MARIÓ

Sí, que m’agrada.

ANDREU

De debò? No’t sabria greu que deixés la carrera?

MARIÓ (am veu baixa)

Sí, que me’n sabria!

ANDREU

I si fos perquè l’haguessin temptat i volgués casar-se, encara te’n deuria saber doble, oi?

MARIÓ (am dolor)

Sí!

ANDREU

Sembla que s’ha posat al cap que s’ha de casar am tu.

GABRIEL

Pare!

ANDREU

Que hi dius an això?

MARIÓ (molt baix)

Que s’ha de recordar de la seva mare.

ANDREU

Ho veus, Gabriel?

GABRIEL

La Marió m’estima!

ANDREU (a la Marió)

Tu: que no sents an en Gabriel?

MARIÓ (am gran prec)

Oncle!

ANDREU

Estima-1 com a cosí, com a germà, si vols; mai com a enamorat! No te l’escoltis! No vulguis que, per culpa teva, deixi de complir la prometensa que va fer a la seva mare. No ho vulguis! (La Marió’s posa a plorar.) I ara!

GABRIEL

Pobra Marió!

(La Marió, tot plorant, se’n va a seure a una cadira d’aprop de la finestra. Seguidament, per l’esquerra del fons, compareix en Florenci rient am joia.)

ESCENA ÚLTIMA

Els mateixos, més en Florenci

FLORENCI

Gabriel! Gabriel!… Ah! (Deturant-se al llindar de la porta.)

ANDREU

No’s retiri, no: ja pot acostar-se.

FLORENCI (am delicadesa)

Es que…

ANDREU

No hem d’ocultar-li res. Al cap i a la fi, lo que ara veu gaire bé tot és obra de vostè.

FLORENCI (en to natural)

Expliqueu- vos…

ANDREU

Vostè també és d’aquells que tiren la pedra i amaguen la mà.

FLORENCI

Us enganyeu. Jo, en tots els meus actes, presento sempre la cara.

ANDREU

Doncs per què’s volia retirar?

FLORENCI

Per prudència, Andreu. Perquè l’escena que estic presenciant pot-ser té un caràcter un xic massa íntim i no voldria ser indiscret.

GABRIEL

No, Florenci, no.

FLORENCI (avançant)

El teu pare, de la manera que parla, sembla que m’acusi.

ANDREU

Sí, que l’acuso! (La Marió segueix plorant.) L’acuso d’haver vingut aquí pera desencaminar al meu fill! Vostè li ha despertat un sentiment fatal per ell.

FLORENCI

Li he despertat?…

ANDREU

Sí.

FLORENCI

Senyal que ja’l tenia.

ANDREU

Vostè, am les seves prèdiques, li ha fet renéixer…

FLORENCI

Sí, el sentiment d’amor, l’etern, el més fecondant, el que viu tot-hom i del qual ningú se’n pot sustreure! Però no he sigut jo qui ha obrat aquest prodigi: ha sigut la Vida, la Naturalesa, amb els seus sospirs de mare eterna. Jo no he fet més que ajudar-hi. La Marió i en Gabriel s’estimen. (Senyalant a la Marió,) Mireu-la, mireu-la com plora! (Acostant-s’hi.) Marió, no ploris, no ploris, que jo’t defenso!

GABRIEL (molt emocionat)

Florenci!

ANDREU (anant-se’n cap al fons)

No sé quin sant me deté!…

FLORENCI

Marió, Gabriel: estimeu -vos! Canteu l’amor, l’amor que enjoia la terra! A viure!

(La Marió esclata en un plor dolorós. En Florenci i en Gabriel s’abracen.)

Cau el teló pausadament

ACTE TERCER

La mateixa decoració dels actes anteriors. És a les darreries d’estiu, al caient de la tarda. El paisatge comença a tristejar.

ESCENA I

La Marió i en Gabriel

MARIÓ (asseguda aprop de la taula)

Ont és l’oncle?

GABRIEL (dret al costat de la Marió)

Deu ser a dalt.

MARIÓ

I en Florenci?

GABRIEL

Es al cafè amb aquells tres. Pobre xicot! Me fa una pena!…

MARIÓ

A mi també!

GABRIEL

Sempre aquella tos i aquell panteig!…

MARIÓ

Avui estava molt content.

GABRIEL

El sentissis! No’n té pocs de plans!… I quines il·lusions! Jo crec que’l fa viure l’esperança.

MARIÓ

No’s desanima mai!

GABRIEL

Però’m sembla que va morint lentament. Els arbres ja groguegen i comencen a caure fulles. Quan arribi la tardor…

MARIÓ

Vols dir que està tant malalt?

GABRIEL

No veurà l’hivern!

MARIO

Déu meu!

GABRIEL

Però, així i tot, encara somnia en la vida forta, en una vida de joia. La seva imaginació li fa veure’l món rialler.

MARIÓ

Es tant bo!

GABRIEL

Per mi’l seu esperit delicadissim sent anyorances.

MARIÓ

Vols dir?

GABRIEL

Si en Florenci hagués trobat un cor generós, capaç de compendre-1 i estimar-lo, jo no diré que no hagués mort d’aquesta… però estic segur que hauria allargat bastant.

MARIÓ

Pot-ser sí.

GABRIEL

I ell hi té dret, a ser estimat. Ell, que ha sembrat tant d’amor!

MARIÓ

Oh, sí!

GABRIEL

Ha fet com les flors: tot ho ha brindat als altres: les fulles i l’aroma, el còs i l’ànima. Ha viscut molt depressa!

MARIÓ

I no ha trobat una noia del seu braç?

GABRIEL

No. No pas com ell l’ha idealisada. El poeta, amb els seus cants, inspira amor als altres, sense ser correspost.

MARIÓ

Que és trist haver de morir tant jove!

(Curt silenci.)

GABRIEL

Ja ho sap que demà te’n vas de casa?

MARIÓ

Que no li has dit tu?

GABRIEL

No he gosat… No te’n vagis, Marió!

MARIÓ

Tot és inútil. Ton pare ja està convingut am l’oncle de Vilamajor, i, per més que jo’m resistís, tampoc ne treuria res!

GABRIEL

I un cop tu siguis fòra, digues, com quedem nosaltres dos? Deixarem morir la nostra estimació?

MARIÓ

Alabat siga’l cel! Pot-ser és la nostra estrella.

GABRIEL

Doncs jo no puc resignar-m’hi.

MARIÓ

Què penses fer?

GABRIEL

Seguir estimant-te. La meva voluntat no’s torç!

MARIÓ

Deixem-ho córrer tot, Gabriel!

GABRIEL

Es impossible!

MARIÓ

Ton pare ja comença a tenir anys; si no segueixes els seus consells i no’t sacrifiques per ell, pots escursar-li la vida. Sacrifiquem-nos, nosaltres que som joves!

GABRIEL

Precisament perquè som joves hem de pensar en l’endemà.

MARIÓ

No, no, Gabriel!

GABRIEL

Si te’n vas, jura ser-me fidel, que jo vindré a trobar-te.

MARIÓ

Com m’encises i jugues amb el meu cor!

GABRIEL

Esperança meva! Que t’estimo!

MARIÓ (abaixant el cap)

Gabriel!

GABRIEL

Que t’estimo!

(Se sent tossir a l’Andreu, que apareix tot seguit per la porta de l’escala. En Gabriel, al sentir al seu pare, se separa de la Marió.)

ESCENA II

Els mateixos, més l’Andreu

ANDREU

Encara no ha tornat en Florenci?

GABRIEL

Me sembla que no trigarà gaire.

ANDREU

Aont ha anat? Al Casino?

GABRIEL

Sí, amb aquells tres.

ANDREU

Com deu fer-hi de les seves!

GABRIEL

Cada diumenge hi va pera distreure-s una estona.

ANDREU

Aixís se distreu? Més valdria que procurés pera la seva salut…

GABRIEL

Es clar que sí. Però un xic de distracció li convé molt.

ANDREU

Si anés al cafè pera passar l’estona, ningú hi tindria res que dir; però com que la seva dèria és una altra…

GABRIEL

En Florenci no és pas lo que vos us creieu.

ANDREU

Tu sí que no’l veus com és. T’has tornat gaire bé com ell. Jo no l’hagués admès a casa! Però qui s’havia de pensar que de pares tant honrats ne sortís un xicot aixís!

GABRIEL

Que no és honrat en Florenci?

ANDREU

Sí; això sí… Però’l seu comportament fa més mal que bé.

GABRIEL

Quin mal fa?

ANDREU

I goses preguntar-ho?

GABRIEL (prudentment)

Es que vos us mireu el món d’una altra manera…

ANDREU (enfadat)

Com s’entén! Gabriel: això és faltar-me al respecte.

GABRIEL

No és aquesta la meva intenció.

ANDREU

I tu ho creus digne lo que ell ha fet am nosaltres? A veure, recull la teva conciencia i digues la veritat.

GABRIEL

Pregunteu.

ANDREU

Si en Florenci no hagués vingut an aquesta casa hauries tu deixat la carrera?…

GABRIEL (després d’un petit esforç)

Pot-ser no.

ANDREU

Com pot-ser no!

GABRIEL

Jo, com ja sabeu, no hauria sigut un bon sacerdot: mai he sentit vocació.

ANDREU

Abans bé’n senties!

MARIÓ

(acostant-se a l’Andreu, somrient am tristesa)

Oncle…

ANDREU

Ja veus, Marió, el teu cosí: no’n té prou en ser ell un desgraciat, que fins te vol perdre a tu.

MARIÓ

Nosaltres us estimem molt.

ANDREU

Si m’estimessiu m’obeirieu!

MARIÓ

Què voleu que faci jo?

ANDREU

Que t’oblidis d’en Gabriel, que l’esborris del teu pensament. Quan vaig dir-te que no volia que us estiméssiu, me vas prometre oblidar-te’n. Per xò no’t vaig treure tot seguit de casa.

MARIÓ

Pobra de mi!

ANDREU

Tu vols que la gent ens bescanti, quan sàpiguen lo que passa entre nosaltres i et vegin fòra del poble.

MARIÓ

Perdó, oncle, perdó!

ANDREU

En tot aquest temps tu no has fet cas de les meves paraules. Has cregut més aviat an en Gabriel que ane mi…

GABRIEL

Perquè m’estima. Perquè, com jo, no pot governar el seu cor.

ANDREU

El cor, quan convé, se’l domina.

GABRIEL

No pas quan s’estima tant!

ANDREU

Sempre!

GABRIEL

Pare: això no és possible.

ANDREU

Doncs jo ho lograré, am l’ajuda del cel i dels teus oncles de Vilamajor. Ells, mellor que jo, vetllaran per aquesta pobra criatura.

GABRIEL (amb ardidesa)

Ni’ls oncles ni ningú podran res contra nosaltres.

ANDREU

Què dius ara!

GABRIEL (molt decisiu)

No, que no podran res!

ANDREU

Me desobeeixes!

GABRIEL

Lo que vosaltres voleu fer am la Marió i am mi no és just: és crudel; més que crudel: és inhumà!

ANDREU

Fill! Que estàs dient!

GABRIEL (ben convençut)

Sí! Es inhumà lo que feu!

ANDREU

Gabriel: reflexiona lo que dius!

GABRIEL

Si vos treieu a la Marió de casa, jo aniré a recullir-la, siga allà on siga, encara que la tanqueu entre reixes! Es meva! Es la meva vida! La vui per damunt de tot!

ANDREU

Doncs demà la duré an els teus oncles!

GABRIEL

No ho feu pas!

ANDREU

Demà! I vés en compte, t’aviso, a fer lo que acabes de dir-me!

GABRIEL

No me’n desdic!

ANDREU (amenaçant-lo)

Gabriel!

GABRIEL (am gran prec)

Pare. ¿que no ho veieu que no és just matar un sentiment tant gran com el meu? Si m’estimeu, tingueu-me compassió!

ANDREU

Vés-te’n del meu davant!

GABRIEL

No’m tracteu així! No us mireu l’amor com un pecat, que no ho és, no!

MARIÓ (en to suplicant)

Oncle!

ANDREU

No vui escoltar-vos més! Tots dos me mateu!

(Desapareix, molt emocionat, per la porta de l’esquerra. La Marió i en Gabriel queden apesarats.)

ESCENA III

La Marió i en Gabriel

MARIÓ

Pobre oncle!

GABRIEL

Marió, no’m deixis a mig camí!

MARIÓ

Si no puc deixar-te!

GABRIEL

M’estimes força?

MARIÓ

Més que ane mi mateixa!

GABRIEL

Ho dius ben convençuda?

MARIÓ

Sí! I ton pare?

GABRIEL

Però, quin mal fem estimant-nos?

MARIÓ

Que s’ha de sofrir!

GABRIEL

Doncs jo no ho vui, que tu sofreixis!

MARIÓ

Pobres de nosaltres!

ANDREU (desde dintre)

Marió!

MARIÓ

Sents? Ton pare’m crida. Me n’hi vaig.

GABRIEL

No’t rendeixis!

MARIÓ

No temis!

ANDREU (també desde dintre)

Marió!

MARIÓ

Torna a cridar-me.

GABRIEL

Espera… escolta…

MARIÓ

Deixa…

GABRIEL

No t’espantis!

MARIÓ

No!

GABRIEL

Ets meva, ets meva!

MARIÓ

Tota teva!

(La Marió desapareix per la porta de l’esquerra. Llarc silenci. En Gabriel queda amb el cap baix, molt pensatiu. Després, somrient, se passeja per l’escena, i tot d’una, com si li acudis una idea, se’n va per l’escala precipitadament. Al cap d’una estona compareixen per la dreta del fons en Florenci, l’Enganya-amos, el Ros i en Llec. Vénen conversant. En Florenci va amb un trajo de llana de color de cendra, berret tou, negre, am les ales un xic caigudes, i un mocador de seda al coll, ben abrigat. Està molt palid. Els tres últims vesteixen com en el segon acte.)

ESCENA IV