GABRIEL
(després d’un llarc silenci, mirant enlaire)
Que sí que hi tinc dret!… I serà meva!… Jo l’estimo!… (Curt silenci.) Mare! Treieu-me aquestes cadenes! Deslliureu-me d’aquest pes que m’oprimeix el cor. (Segueix sanglotant.)
ESCENA VII
(Després d’un llarc silenci compareix l’Enganya-amos, tot adalerat, en mànigues de camisa, per l’esquerra del fons. Ve a cercar el saler de terriça que hi ha penjat aprop de la xemeneia.)
ENGANYA-AMOS
No’ns en hem recordat de la sal. (Agafant el saler.) D’això… Gabriel: me n’enduc el saler. La Marió, de la finestra estant, ja m’ha dit que’ns arreglaria una vinagreta. Ai, ai! Que no respons, Gabriel?
GABRIEL (aixecant cl cap)
Ah! Vos?
ENGANYA-AMOS
Que dormies?
GABRIEL
No.
ENGANYA-AMOS
Vaja, vine allà aní nosaltres. Noi, quins panxons de riure que s’hi fa’l senyor Florenci!
GABRIEL
Ja ho teniu tot a punt?
ENGANYA-AMOS
Ara hem acabat de triar els cargols.
GABRIEL
Ah! Sí?
ENGANYA-AMOS
Mira, vaig a ensofrar-los el nas am sal i desseguida’ls calo foc a la barraca per tots quatre costats.
GABRIEL
Ah, ah!
ENGANYA-AMOS
Veus? Me n’enduc el saler.
(Per l’esquerra del fons compareix en Llec tot atrafegat. Va en còs de camisa.)
ESCENA VIII
ENGANYA-AMOS (an en Llec)
Tu: què falta?
LLEC
Pa i vi, home!
ENGANYA-AMOS
Ah! Vés, doncs.
(En Llec agafa’l porró del damunt de l’aigüera, i mig pa d’un calaix de la taula.)
LLEC
En dança!
ENGANYA-AMOS
Ja heu trobat burxes pera enfilar els cargols?
LLEC
El Ros ja té amanides unes quantes puntes d’etzavara.
ENGANYA-AMOS (am fruició)
Ah, ah! Que anem, Llec?
LLEC
Sí, anem. I en Gabriel?
ENGANYA-AMOS (an en Gabriel)
Que véns o no?
GABRIEL
No. Gràcies.
ENGANYA-AMOS
Tu mateix.
LLEC
Vaja, doncs, fes oració, si’n tens ganes.
ENGANYA-AMOS (an en Llec)
Apa.
(L’Enganya-amos i en Llec desapareixen per l’esquerra del fons.)
ESCENA IX
(En Gabriel, després d’un moment d’indecisió, lluitant amb el seu instint, seu va precipitadament per l’escala. Quan és al replà se detura, acovardit i tremolós. Després d’un llarc silenci compareix l’Andreu per la dreta del fons.)
ESCENA X
ANDREU
Bon dia.
GABRIEL (baixant l’escala)
Bon dia, pare.
ANDREU
(mirant molt sorprès an en Gabriel)
Noi! Com és que vas vestit així?
GABRIEL (am pertorbació)
Oh!…
ANDREU
Digues!
GABRIEL
Es lo mateix.
ANDKEU
Corn s’entén! Ara’m surts amb aquesta?
GABRIEL
Tot just estic tonsurat… I d’aquí que rebi ordres sagrades…
ANDREU
Tu?… Me sembla, Gabriel, que no arribaràs a rebre ni ordres menors.
GABRIEL
Qui sap!
ANDREU (molt sorprès)
Què?…
GABRIEL
Qui sap lo que ha de venir!
ANDREU (molt més sorprès)
Lo que ha de venir!… Dies ha que no sé com te tornes.
GABRIEL (molt humil)
Soc el de sempre, pare.
ANDREU
No és pas veritat. Abans tot sovint me parlaves de la carrera…
GABRIEL
Sí.
ANDREU
I em contaves coses dels companys de seminari…
GABRIEL
Es cert.
ANDREU
I m’afalagaves am les bones doctrines dels llibres que estudies.
GABRIEL
Què voleu que us digui més?
ANDREU
Ara tot lo dia estaries amb aquest pobre malalt, parlant de les seves cabòries.
GABRIEL
Que no us agrada que hi enraoni?
ANDREU
Gens ni mica. Cregués que me’l miro am mals ulls. Si no fos pel seu pare, jo’t prometo que ja no hi viuria entre nosaltres.
GABRIEL
Té molt bon cor, en Florenci.
ANDREU
Però també té mal cap.
GABRIEL
Us equivoqueu.
ANDREU
Que no veus el seu comportament? Que no sents lo que predica? No sé pas d’on les ha tretes aquelles idees tant endimoniades. Es una mena de xicot que no va mai a oir missa. No’s recorda per res de l’altra vida. Jo estic que ni creu en Déu.
GABRIEL (humilment)
Però és bo.
ANDREU
No més pensa en els seus escrits i en les seves estranyeses. Ja té sort de que és ric.
GABRIEL
Per vos que no és un treball de valor positiu lo que ell fa?
ANDREU
Vaia un treball!
GABRIEL
Vos creieu que en Florenci, am les seves obres, no compleix una alta missió aquí a la terra?
ANDREU
Ell lo que fa és omplir el cap de fantasies a la nostra gent.
GABRIEL
Bé: dispenseu-li.
ANDREU (enfadat)
Ja no puc aguantar més! A casa governo jo. No consento que vinguin els de fòra a encendre-hi guerra. Si en Florenci té una altra manera de pensar, mentres s’estigui aquí vui que respecti les nostres creencies. D’això te n’hauries d’encarregar tu mateix de dir-li.
GABRIEL
Jo?
ANDREU
Sí! Qui mellor que tu?
GABRIEL
No puc, jo!
ANDREU
Tu no pots?
GABRIEL
No’m crec encara am prou experiència pera guiar an els altres.
ANDREU
De que’t serveix la carrera, doncs? Respon-me.
GABRIEL
Què sé jo!…
ANDREU
(molt concentrat i am gran admiració)
Explica-t. Que pot-ser ja no sents vocació?…
GABRIEL (en veu baixa)
No n’he sentida mai.
ANDREU
No! Per què enganyaves a ta mare, doncs?
GABRIEL
Jo no vaig enganyar-la.
ANDREU
Què dius!
GABRIEL
Us ho vaig a confessar tot. No vui callar-me res. Escolteu-me am serenitat.
ANDREU
No haig d’escoltar-te per res!
GABRIEL
Us ho demano per favor. (Am gran prec.) Deixeu-me dir i, després, feu lo que mellor us sembli.
ANDREU
Massa que m’ho penso lo que podries dirme! Ah, fill meu, quin mal camí has emprès!
GABRIEL (no gosant-ho dir)
Jo estic enamorat.
ANDREU (amb ironia)
Estàs enamorat?
GABRIEL
Sí.
ANDREU
I goses dir-m’ho! ¿Que no veus el gran disgust que’m dones amb aquestes paraules?
GABRIEL
Però, pare!…
ANDREU
De qui estàs enamorat? D’alguna aixelabrada com tu?
GABRIEL
No! D’un àngel de la terra.
ANDREU (amb ironia)
D’un àngel de la terra?
GABRIEL
Sí. De la Marió.
ANDREU (molt sorprès)
De la teva cosina! An aquesta pobre criatura estimes?
GABRIEL
Am tota l’ànima!
ANDREU
Com m’he distret, Senyor!
GABRIEL
No us ho prengueu així.
ANDREU
I ella ho sap?
GABRIEL
Sí.
ANDREU
I que hi diu? Respon-me!
GABRIEL
Ella… també m’estima.
ANDREU
Doncs, no hi penseu, en casar-vos! No! De primer ane tu’t trec de casa i a la Marió la faig tancar en un convent!
GABRIEL
Ens matareu a tots dos!
ANDREU
No vui ser responsable davant de Déu i de la teva mare de les vostres bogeries.
GABRIEL (am gran prec)
Pare!
ANDREU
Quin disgust me dones, Gabriel! A les meves velleses! Jo que estava tant content i orgullós de tu!
GABRIEL
¿Voleu res més hermós que veure-m casat am la Marió estimant-la força?
ANDREU
La meva il·lusió era veure-t servint a Déu.
GABRIEL
Que no se’l serveix oferint-li les flors de la terra?
ANDREU
No puch resignar-m’hi! Has d’acabar la carrera!
GABRIEL
Que voleu que sigui un mal sacerdot?
ANDREU
Has de complir lo que vas prometre!
GABRIEL
Que voleu que sigui un hipòcrita? No hi ha res tant odiós com l’hipocresia! Jo vui tenir conviccions! Vui viure’ls meus ideals!
(Compareix la Marió perla porta del replà de l’escala.)
ESCENA XI
ANDREU (veient a la Marió)
Marió.
MARIÓ
Que maneu, oncle?
ANDREU
Vine, vine.
MARIÓ (acabant de baixar l’escala)
Ja vinc.
ANDREU
Què feies a dalt?
MARIÓ
He anat a mudar les flors de l’oratori.
ANDREU (am satisfacció)
Ah! Sí?
MARIÓ (amb humilitat)
Sí, oncle.
ANDREU
T’agrada molt, veritat, que en Gabriel sigui sacerdot?
MARIÓ
Sí, que m’agrada.
ANDREU
De debò? No’t sabria greu que deixés la carrera?
MARIÓ (am veu baixa)
Sí, que me’n sabria!
ANDREU
I si fos perquè l’haguessin temptat i volgués casar-se, encara te’n deuria saber doble, oi?
MARIÓ (am dolor)
Sí!
ANDREU
Sembla que s’ha posat al cap que s’ha de casar am tu.
GABRIEL
Pare!
ANDREU
Que hi dius an això?
MARIÓ (molt baix)
Que s’ha de recordar de la seva mare.
ANDREU
Ho veus, Gabriel?
GABRIEL
La Marió m’estima!
ANDREU (a la Marió)
Tu: que no sents an en Gabriel?
MARIÓ (am gran prec)
Oncle!
ANDREU
Estima-1 com a cosí, com a germà, si vols; mai com a enamorat! No te l’escoltis! No vulguis que, per culpa teva, deixi de complir la prometensa que va fer a la seva mare. No ho vulguis! (La Marió’s posa a plorar.) I ara!
GABRIEL
Pobra Marió!
(La Marió, tot plorant, se’n va a seure a una cadira d’aprop de la finestra. Seguidament, per l’esquerra del fons, compareix en Florenci rient am joia.)
ESCENA ÚLTIMA
FLORENCI
Gabriel! Gabriel!… Ah! (Deturant-se al llindar de la porta.)
ANDREU
No’s retiri, no: ja pot acostar-se.
FLORENCI (am delicadesa)
Es que…
ANDREU
No hem d’ocultar-li res. Al cap i a la fi, lo que ara veu gaire bé tot és obra de vostè.
FLORENCI (en to natural)
Expliqueu- vos…
ANDREU
Vostè també és d’aquells que tiren la pedra i amaguen la mà.
FLORENCI
Us enganyeu. Jo, en tots els meus actes, presento sempre la cara.
ANDREU
Doncs per què’s volia retirar?
FLORENCI
Per prudència, Andreu. Perquè l’escena que estic presenciant pot-ser té un caràcter un xic massa íntim i no voldria ser indiscret.
GABRIEL
No, Florenci, no.
FLORENCI (avançant)
El teu pare, de la manera que parla, sembla que m’acusi.
ANDREU
Sí, que l’acuso! (La Marió segueix plorant.) L’acuso d’haver vingut aquí pera desencaminar al meu fill! Vostè li ha despertat un sentiment fatal per ell.
FLORENCI
Li he despertat?…
ANDREU
Sí.
FLORENCI
Senyal que ja’l tenia.
ANDREU
Vostè, am les seves prèdiques, li ha fet renéixer…
FLORENCI
Sí, el sentiment d’amor, l’etern, el més fecondant, el que viu tot-hom i del qual ningú se’n pot sustreure! Però no he sigut jo qui ha obrat aquest prodigi: ha sigut la Vida, la Naturalesa, amb els seus sospirs de mare eterna. Jo no he fet més que ajudar-hi. La Marió i en Gabriel s’estimen. (Senyalant a la Marió,) Mireu-la, mireu-la com plora! (Acostant-s’hi.) Marió, no ploris, no ploris, que jo’t defenso!
GABRIEL (molt emocionat)
Florenci!
ANDREU (anant-se’n cap al fons)
No sé quin sant me deté!…
FLORENCI
Marió, Gabriel: estimeu -vos! Canteu l’amor, l’amor que enjoia la terra! A viure!
(La Marió esclata en un plor dolorós. En Florenci i en Gabriel s’abracen.)
ACTE TERCER
La mateixa decoració dels actes anteriors. És a les darreries d’estiu, al caient de la tarda. El paisatge comença a tristejar.
ESCENA I
MARIÓ (asseguda aprop de la taula)
Ont és l’oncle?
GABRIEL (dret al costat de la Marió)
Deu ser a dalt.
MARIÓ
I en Florenci?
GABRIEL
Es al cafè amb aquells tres. Pobre xicot! Me fa una pena!…
MARIÓ
A mi també!
GABRIEL
Sempre aquella tos i aquell panteig!…
MARIÓ
Avui estava molt content.
GABRIEL
El sentissis! No’n té pocs de plans!… I quines il·lusions! Jo crec que’l fa viure l’esperança.
MARIÓ
No’s desanima mai!
GABRIEL
Però’m sembla que va morint lentament. Els arbres ja groguegen i comencen a caure fulles. Quan arribi la tardor…
MARIÓ
Vols dir que està tant malalt?
GABRIEL
No veurà l’hivern!
MARIO
Déu meu!
GABRIEL
Però, així i tot, encara somnia en la vida forta, en una vida de joia. La seva imaginació li fa veure’l món rialler.
MARIÓ
Es tant bo!
GABRIEL
Per mi’l seu esperit delicadissim sent anyorances.
MARIÓ
Vols dir?
GABRIEL
Si en Florenci hagués trobat un cor generós, capaç de compendre-1 i estimar-lo, jo no diré que no hagués mort d’aquesta… però estic segur que hauria allargat bastant.
MARIÓ
Pot-ser sí.
GABRIEL
I ell hi té dret, a ser estimat. Ell, que ha sembrat tant d’amor!
MARIÓ
Oh, sí!
GABRIEL
Ha fet com les flors: tot ho ha brindat als altres: les fulles i l’aroma, el còs i l’ànima. Ha viscut molt depressa!
MARIÓ
I no ha trobat una noia del seu braç?
GABRIEL
No. No pas com ell l’ha idealisada. El poeta, amb els seus cants, inspira amor als altres, sense ser correspost.
MARIÓ
Que és trist haver de morir tant jove!
(Curt silenci.)
GABRIEL
Ja ho sap que demà te’n vas de casa?
MARIÓ
Que no li has dit tu?
GABRIEL
No he gosat… No te’n vagis, Marió!
MARIÓ
Tot és inútil. Ton pare ja està convingut am l’oncle de Vilamajor, i, per més que jo’m resistís, tampoc ne treuria res!
GABRIEL
I un cop tu siguis fòra, digues, com quedem nosaltres dos? Deixarem morir la nostra estimació?
MARIÓ
Alabat siga’l cel! Pot-ser és la nostra estrella.
GABRIEL
Doncs jo no puc resignar-m’hi.
MARIÓ
Què penses fer?
GABRIEL
Seguir estimant-te. La meva voluntat no’s torç!
MARIÓ
Deixem-ho córrer tot, Gabriel!
GABRIEL
Es impossible!
MARIÓ
Ton pare ja comença a tenir anys; si no segueixes els seus consells i no’t sacrifiques per ell, pots escursar-li la vida. Sacrifiquem-nos, nosaltres que som joves!
GABRIEL
Precisament perquè som joves hem de pensar en l’endemà.
MARIÓ
No, no, Gabriel!
GABRIEL
Si te’n vas, jura ser-me fidel, que jo vindré a trobar-te.
MARIÓ
Com m’encises i jugues amb el meu cor!
GABRIEL
Esperança meva! Que t’estimo!
MARIÓ (abaixant el cap)
Gabriel!
GABRIEL
Que t’estimo!
(Se sent tossir a l’Andreu, que apareix tot seguit per la porta de l’escala. En Gabriel, al sentir al seu pare, se separa de la Marió.)
ESCENA II
ANDREU
Encara no ha tornat en Florenci?
GABRIEL
Me sembla que no trigarà gaire.
ANDREU
Aont ha anat? Al Casino?
GABRIEL
Sí, amb aquells tres.
ANDREU
Com deu fer-hi de les seves!
GABRIEL
Cada diumenge hi va pera distreure-s una estona.
ANDREU
Aixís se distreu? Més valdria que procurés pera la seva salut…
GABRIEL
Es clar que sí. Però un xic de distracció li convé molt.
ANDREU
Si anés al cafè pera passar l’estona, ningú hi tindria res que dir; però com que la seva dèria és una altra…
GABRIEL
En Florenci no és pas lo que vos us creieu.
ANDREU
Tu sí que no’l veus com és. T’has tornat gaire bé com ell. Jo no l’hagués admès a casa! Però qui s’havia de pensar que de pares tant honrats ne sortís un xicot aixís!
GABRIEL
Que no és honrat en Florenci?
ANDREU
Sí; això sí… Però’l seu comportament fa més mal que bé.
GABRIEL
Quin mal fa?
ANDREU
I goses preguntar-ho?
GABRIEL (prudentment)
Es que vos us mireu el món d’una altra manera…
ANDREU (enfadat)
Com s’entén! Gabriel: això és faltar-me al respecte.
GABRIEL
No és aquesta la meva intenció.
ANDREU
I tu ho creus digne lo que ell ha fet am nosaltres? A veure, recull la teva conciencia i digues la veritat.
GABRIEL
Pregunteu.
ANDREU
Si en Florenci no hagués vingut an aquesta casa hauries tu deixat la carrera?…
GABRIEL (després d’un petit esforç)
Pot-ser no.
ANDREU
Com pot-ser no!
GABRIEL
Jo, com ja sabeu, no hauria sigut un bon sacerdot: mai he sentit vocació.
ANDREU
Abans bé’n senties!
MARIÓ
(acostant-se a l’Andreu, somrient am tristesa)
Oncle…
ANDREU
Ja veus, Marió, el teu cosí: no’n té prou en ser ell un desgraciat, que fins te vol perdre a tu.
MARIÓ
Nosaltres us estimem molt.
ANDREU
Si m’estimessiu m’obeirieu!
MARIÓ
Què voleu que faci jo?
ANDREU
Que t’oblidis d’en Gabriel, que l’esborris del teu pensament. Quan vaig dir-te que no volia que us estiméssiu, me vas prometre oblidar-te’n. Per xò no’t vaig treure tot seguit de casa.
MARIÓ
Pobra de mi!
ANDREU
Tu vols que la gent ens bescanti, quan sàpiguen lo que passa entre nosaltres i et vegin fòra del poble.
MARIÓ
Perdó, oncle, perdó!
ANDREU
En tot aquest temps tu no has fet cas de les meves paraules. Has cregut més aviat an en Gabriel que ane mi…
GABRIEL
Perquè m’estima. Perquè, com jo, no pot governar el seu cor.
ANDREU
El cor, quan convé, se’l domina.
GABRIEL
No pas quan s’estima tant!
ANDREU
Sempre!
GABRIEL
Pare: això no és possible.
ANDREU
Doncs jo ho lograré, am l’ajuda del cel i dels teus oncles de Vilamajor. Ells, mellor que jo, vetllaran per aquesta pobra criatura.
GABRIEL (amb ardidesa)
Ni’ls oncles ni ningú podran res contra nosaltres.
ANDREU
Què dius ara!
GABRIEL (molt decisiu)
No, que no podran res!
ANDREU
Me desobeeixes!
GABRIEL
Lo que vosaltres voleu fer am la Marió i am mi no és just: és crudel; més que crudel: és inhumà!
ANDREU
Fill! Que estàs dient!
GABRIEL (ben convençut)
Sí! Es inhumà lo que feu!
ANDREU
Gabriel: reflexiona lo que dius!
GABRIEL
Si vos treieu a la Marió de casa, jo aniré a recullir-la, siga allà on siga, encara que la tanqueu entre reixes! Es meva! Es la meva vida! La vui per damunt de tot!
ANDREU
Doncs demà la duré an els teus oncles!
GABRIEL
No ho feu pas!
ANDREU
Demà! I vés en compte, t’aviso, a fer lo que acabes de dir-me!
GABRIEL
No me’n desdic!
ANDREU (amenaçant-lo)
Gabriel!
GABRIEL (am gran prec)
Pare. ¿que no ho veieu que no és just matar un sentiment tant gran com el meu? Si m’estimeu, tingueu-me compassió!
ANDREU
Vés-te’n del meu davant!
GABRIEL
No’m tracteu així! No us mireu l’amor com un pecat, que no ho és, no!
MARIÓ (en to suplicant)
Oncle!
ANDREU
No vui escoltar-vos més! Tots dos me mateu!
(Desapareix, molt emocionat, per la porta de l’esquerra. La Marió i en Gabriel queden apesarats.)
ESCENA III
MARIÓ
Pobre oncle!
GABRIEL
Marió, no’m deixis a mig camí!
MARIÓ
Si no puc deixar-te!
GABRIEL
M’estimes força?
MARIÓ
Més que ane mi mateixa!
GABRIEL
Ho dius ben convençuda?
MARIÓ
Sí! I ton pare?
GABRIEL
Però, quin mal fem estimant-nos?
MARIÓ
Que s’ha de sofrir!
GABRIEL
Doncs jo no ho vui, que tu sofreixis!
MARIÓ
Pobres de nosaltres!
ANDREU (desde dintre)
Marió!
MARIÓ
Sents? Ton pare’m crida. Me n’hi vaig.
GABRIEL
No’t rendeixis!
MARIÓ
No temis!
ANDREU (també desde dintre)
Marió!
MARIÓ
Torna a cridar-me.
GABRIEL
Espera… escolta…
MARIÓ
Deixa…
GABRIEL
No t’espantis!
MARIÓ
No!
GABRIEL
Ets meva, ets meva!
MARIÓ
Tota teva!
(La Marió desapareix per la porta de l’esquerra. Llarc silenci. En Gabriel queda amb el cap baix, molt pensatiu. Després, somrient, se passeja per l’escena, i tot d’una, com si li acudis una idea, se’n va per l’escala precipitadament. Al cap d’una estona compareixen per la dreta del fons en Florenci, l’Enganya-amos, el Ros i en Llec. Vénen conversant. En Florenci va amb un trajo de llana de color de cendra, berret tou, negre, am les ales un xic caigudes, i un mocador de seda al coll, ben abrigat. Està molt palid. Els tres últims vesteixen com en el segon acte.)